Camins 325
La història de les dones compositores mai ha estat, fins ben entrat el segle XX -i potser encara- un camí de roses. Amb l'excepció notòria de la Clara Wiech-Schumann què va tindre encara temps per assolir una reeixida carrera com a intèrpret pianística, malgrat no haver trobat l'oportunitat de fer obres de llarga durada per manca de temps "lliure" per poder dedicar-se'n, car calia donar de menjar la seua abundant prole, vídua del Schumann des de ben jove i carregada amb vuit fills que mantindre.
No va ser el cas de la nostra protagonista de hui, car la Fanny Mendelssohn podria haver tingut les coses més de cara, vivint durant la mateixa època que la Clara Schumann, encara que amb una vida més curta de sols 41 anys. La família de la Fanny Mendelssohn era rica i culta. Filla d'un banquer jueu, culte i preocupat per la formació humanística i musical dels seus fills, Fanny i Fèlix (hi havia dos germans més, que no varen destacar gaire en la música), la condició femenina de la germana major, Fanny, la va marcar de manera definitiva, car la seua formació musical i humanística calia que fora -segons el pare- sols un adorn per a la futura esposa.
El problema és que el seu germà menut, Fèlix, malgrat reconèixer-li la vàlua, compartia -potser pressionat per les convencions de l'època- els prejudicis socials. Li demanava consell, l'animava a compondre, fins i tot l'"ajudava" a publicar obres encara que amagada sota el nom de Fèlix , de vegades, cosa que va confessar el mateix Fèlix. Però l'única actuació publica que va fer la Fanny va ser...a una gala benèfica.
Malgrat tot, els afanys culturals, tant del seu pare com, més endavant, d'ella mateix, van fer que a unes jornades setmanals que es ceŀlebraven primer als salons de casa del pare i després a sa casa, va tindre la possibilitat tant d'interpretar com de, fins i tot, dirigir una coral creada per ella, gràcies també a que l'home amb el qual es va casar -un pintor conegut a l'època- va ser "comprensiu" amb les afeccions de la dona i l'animava a compondre i, fins i tot a publicar les seues composicions.
En fi, la història de sempre amb les dones que podrien haver reeixit i no ho varen fer per la seua condició femenina.
Però el seus períodes productius alternaven amb períodes de "sequera", tant per l'impossibilitat d'actuar públicament com per la frustració que això li produïa. Això va fer que les seues composicions es limitaren majoritàriament a peces curtes, amb molts pocs projectes majors (cantates -algunes- o òperes -cap).
Malgrat tot, la història de la música ha tingut que acabar reconeixent, encara que tard, la seua vàlua. I això malgrat, també, que molts "diccionaris" de música culta la ignoren olímpicament (en tinc a casa un, molt "prestigiós") en dos volums, on ni apareix...).
