dijous, 7 de juliol de 2016

La música "nacionalista" nordamericana: Aaron Copland

Programa 345

Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.

Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.

És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.


Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses  musical i estilísticament.

Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.

La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.