Programa 373
Hi ha músics als quals, per circumstàncies vàries, un cop passada la "seua" època, la pols de l'oblit se'ls va depositant a sobre sense una raó concreta. Molt sovint és la política de re-edicions de les gravadores la que decideix qui va a tindre un reviscolament, amb el llançament de recordatoris en format CD de velles gravacions.
Possiblement un dels grups més injustament oblidats siga el nostre protagonista de hui. El Modern Jazz Quartet, un grup que va tindre una llarga vida -es va formar 1951 i va gravar el seu darrer disc el 1993- va ser un grup que sota la direcció i inspiració del pianista John Lewis amb un co-protagonisme del vibrafonista Milt Jackson, amb l'acompanyament estable al llarg de la majoria de la seua existència de Percy Heath (contrabaix) y Connie Kay (bateria), que feien com de rerefons perfecte per a la parella "protagonista", de l'estil elegant i sofisticat de John Lewis. Inicialment formaren part del quartet el baixista Ray Brown y el bateria Kenny Clarke, però la diferència de criteris artístics va fer que en un o dos anys aquests dos es canviaren pels anomenats abans.
John Lewis, format en la universitat i el conservatori, amb una gran admiració per J.S. Bach, va tractar d'acostar ambdues músiques, "dignificant" el jazz de manera que aquest es convertira en "una més" d'eixes músiques que cal escoltar atentament en una sala de concerts i no entre el soroll de copes i demés atifells dels clubs, on la gent va a passar l'estona i la música és com un "soroll de fons" més o menys agradable. Lewis no estava disposat a que les seues subtileses, les seues sofisticacions estilístiques, es pergueren el el mar de sorolls d'un bar o un club. En el fons, al seu cap estava el model dels quartets o quintets de cambra i la seua idea era traslladar eixa idea al món del jazz.
Eixa sofisticació li va fer rebre crítiques per les dues bandes. Dels negres, perquè, malgrat que el blues és la base de la seua música -sobretot per la influència de Milt Jackson, que s'havia criat escoltant gospel i música de les esglésies-, entenien que eixe no era "l'àmbit" natural del jazz. Per la part "blanca", sobretot, perquè pensaven que tractava de entrar en un món que no era el del jazz. El seu estil va donar lloc a que, per part d'especialistes teòrics com George Russell, blanc, un altre nom desconegut pel gran públic, amb gran pes teòric, i altres es parlara del "Third Stream" (o tercera via) per al jazz.
Crítiques a banda, la seua música, subtil i treballada, resulta un llibre d'estil per a aquells músics de jazz que no cerquen "la novetat per la novetat". Una música, sòlida i molt agradable d'escoltar atentament.
