Programa 385
El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.
Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.
A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.
Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.
Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.
Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.
