dijous, 12 d’abril del 2018

La frontissa entre el romanticisme i els canvis del segle XX: Gustav Mahler

Programa 421

Quan Gustav Mahler (1860–1911) va començar a escriure simfonies cap a la meitat dels 80 del segle XIX, el model estandar era encara el beethovenià, que encara perdurava cinquanta o seixanta anys després de la seua mort. Tots els compositors que treballaren el gènere (Mendelssohn, Brams, Bruckner,...) no feren més que seguir les petjades del geni de Bonn.

En canvi Mahler, portant-lo a l’extrem de les seues possibilitats i ja influenciat per l’inici del post-romanticisme i les innovacions de principi de segle que ell ja va «insinuar» (el «trencament» de la melodia, l’atonalisme, etc.) va trencar el model, el va dur a uns màxims impossibles de superar, tant en les sensacions que comunica com en l’estructura musical i orquestral. Com superar la magnificència i espectacularitat de la vuitena simfonia, amb un miler de músics interpretant la seua música?

La que anem a escoltar al programa de hui, la primera, anomenada «Titan», ja li va costar al mateix Mahler anomenar-la simfonia. El s’estimava més anomenar-la Poema simfònic en dues parts. Ja en esta primera simfonia comença la seua incansable carrera cap l’efectisme sonor, no superat ni per Wagner. Sembla que opinava que com més instruments, millor. Ja en esta primera va anar retocant-la constantment i a cada retoc afegia més instruments. En ella posà en marxa una de les senyes d’identitat com a compositor, el recurs a records infantils, cants d’ocells, el so del vent en les fulles dels arbres, contes infantils i fins i tot cançons infantils molt conegudes, amb moments fúnebres què, al darrer moviment, deixen pas a una explosió de vida i alegria.

Les característiques d’esta primera simfonia es troben en les altres vuit que va composar (i una desena, inacabada), marcant un camí quasi impossible de seguir després d’ell. De fet la simfonia com a gènere, no ha tingut després d’ell una evolució significativa. Va ser com el cant del cigne d’un gènere musical.

Evidentment hi han hagut simfonistes després d’ell, però tan sols segurament Stravinsky va introduir algunes innovacions, amb l’utilització dels nous instruments apareguts i la tècnica de portar el seu so als límits. Però sense igualar la magnificència i espectacularitat de Mahler.

La llargària de les altres simfonies fa impossible posar-les en aquest programa, però vos aconselle cercar-les per internet -o comprar-les- a ser possible en les versions de Bruno Walter, el seu alumne més directe o de Leonard Bernstein, enamorat de Mahler.