Quan l'any 1970 Miles Davis va treure el doble LP Bitches Brew, una de les gravacions-fites de la seua trajectòria, la gent afeccionada al jazz, sobretot la gent blanca als EUA, va quedar enormement sobtada. Malgrat que l'electrificació de la seua música ja havia començat alguns àlbums enrere, el Bitches Brew va ser com una consolidació, una afirmació d'un dels seus múltiples canvis de rumb.
Amb aquell disc, Davis va declarar que el que pretenia era acostar-se a la joventut afroamericana que estava bandejant el jazz i anant-se'n amb gent com Stevie Wonder, Marvin Gaye o Sly & the Family Stone. No volia perdre el pas i, sobretot, no volia que l'evolució de la música de jazz "el deixara arrere".
També en aquella època va descobrir la música de Stockhausen i els seus innovadors conceptes musicals. No s'ho va pensar massa i es va llençar a la piscina. L'any 1972 va gravar el Bitches Brew que és una única peça de dues cares de l'LP, amb una clara intenció d'introduir el funk i "flaires" rockers com a eix central de la seua nova música. Un altre dia en parlarem més a fons d'aquests aspectes.
La introducció que he fet bé a compte de què a la música que sonara al programa hi ha uns grans protagonistes: el funk... i el jazz(?).
Cory Wong, que és l'artista del què escoltareu part d'una actuació feta a Londres el mes de febrer d'enguany, opine(?) que és no un "fill" de Miles Davis, sinó potser més bé un net. Un net que es recorda de l'avi, però que no fa una recerca com feia Davis, sinó que se'n puja al carro de la part més comercial i ballable d'aquell gir de Davis, amb una clara vocació d'arribar al màxim de gent possible, és a dir, una música molt comercial.
Però atenció, comercial no vol dir, necessàriament, mancada de qualitat i d'idees. Sense ser una gran figura, almenys per ara, i després d'haver passat per grups de rock, soul, jazz, etc., sembla que Cory Wong ha trobat un camí amb què, almenys, és capaç de omplir grans locals -com en el cas de Londres- haver estat nominat per a un Grammy el 2024... en la secció de "Best New Age Album" (?) i estar cridat per a actuar a l'històric festival de Jazz de Monterrey d'enguany. És a dir, que tampoc és un "segona fila"
El grup que l'acompanya, Vulfpeck, què feia funk fonamentalment, és un perfecte rerefons per a les intervencions del Cory Wong que, en la majoria dels casos fa vertiginosos rasgueigs d'acords de la seua guitarra- amb un rabiós ritme de funk. El grup té unes perfectes intervencions dels teclista, bateria i, sobretot, d'un grup de sis vents que, amb un so soul que recorda totalment els de la millor època de la Tamla Motown, Stax Records, etc. recobra l'aire jazzístic als seus solos, més que als del Cory Wong. En resum, fan un so compacte, ben engreixat, que funciona.
Reconec que no és una deriva del jazz que m'agrade massa, però en este programa sempre volem que escolteu coses noves, coses que es van obrint camí en el món de la música jazz i d'avantguarda, y el Cory Wong n'és un exponent claríssim d'una certa deriva del jazz que, evidentment, beu de les fonts del R&B, el soul, el rock i, sobretot, del funk.
Vosaltres direu...