És evident, a hores d'ara, que el jazz s'ha inflitrat en totes les modalitats musicals, des de les més cultes a les més populars. Ja Stravinsky va escriure peces on la paraula "jazz" estava al títol, com un homenatge a eixa, llavors, "nova" música.
En aquest mateix programa es poden trobar maridatges del jazz amb músiques orientals, mediterrànies de tot pelatge -d'una part a l'altra del Mediterrani-, sons orientals i, òbviament, amb músiques africanes actuals, segurament l'aparellament més natural. L'anomenat latin-jazz va néixer, pràcticament, al mateix temps que el propi jazz.
Hi ha artistes -afortunadament- que volen anar més enllà del que s'ha fet fins ara i ací és on trobem un "descobriment" editat, no cal dir-ho, a SEDAJAZZ Records: el bolero-jazz.
Haig de dir que, d'entrada, a la primera escolta, em va sobtar el disc que l'alacantina Ana Pereira, "Baila la lluvia" , ha tret. Ha calgut una posterior escolta més atenta, per descobrir els valors i el treball que hi ha al disc. Una acurada i delicada instrumentació del grup acompanyant, sempre discret quan està la veu al davant, més lliure i "jazzer" en els moments en què el trio clàssic -piano, contrabaix, bateria- agafa el protagonisme.
La veu de l'Ana Pereira, molt enfilada al caràcter que és d'esperar d'un bolero, gènere que podrien dir un poc "demodé", es perfila suau, sensual i molt afinada, donant-li nova vida a peces sobradament conegudes en l'àmbit popular, que, qui més qui menys, ha cantussejat o ballat alguna vegada.
Diu l'Ana que en té composicions pròpies, però que es trobava més segura, per a un primer treball discogràfic, amb estes músiques que deambulen per la seua memòria com un fons sonor estimat i familiar.
Esperem que la cosa li funcione bé, en l'àmbit professional, i ens arribe eixe segon disc amb cançons de producció pròpia.
