dijous, 31 de maig de 2018

Llegendes del jazz: Ella Fitzgerald i Duke Ellington

Programa 427

Les cantants de les orquestres no estaven ni massa considerades artísticament ni ben pagades habitualment. Malgrat això era una bona plataforma per a fer-se conegudes el ser "la cara" d'una orquestra de jazz. Se'ls anomenava, mig en broma mig despectivament, els "canaris" de l'orquestra

Pel contrari, algunes vegades, i esta n'és una d'elles, és la cantant la que destaca en una gravació. És, ni més ni menys, que l'Ella Fitzgerald la que, acompanyada amb el seu trio habitual i amb l'orquestra de  Duke Ellington, la que en febrer de 1966 gravava aquest concert en Estocolm, en un moment en què ambdós, tant ella com l'orquestra es trobaven en un moment esplèndid de forma, fent una gira mundial tots dos junts.

La qualitat, l'afinació impecable, l'ample registre, l'elegància i tots els adjectius afavoridors que se vos acudisquen, es mostren de forma meravellosa en esta actuació on l'"scat" de la Fitzgerald també es mostra en la cimera de la seua qualitat.

Gravat després de la -discutida per alguna crítica- colecció de "Songbooks", per iniciativa del conegut productor Norman Granz, i superada feia alguns anys la primera de les crisis nervioses que va patir a causa de l'abundant treball, és una gravació que crec que, si no imprescindible (la qualitat del so original era regular, encara que la versió que escoltareu, remasteritzada, de l'any 1991, em sembla impecable) sí que és una oportunitat d'escoltar una actuació en directe de la "Primera Dama del Jazz", i el directe, ja ho sabeu, és la veritat de la música.

P.S.: En la locució del programa dic que la gravació no va eixir fins el 1991. No és cert. Una posterior revisió de les fons consultades em diu que va eixir inicialment en LP i CD l'any 1984. Fou novament remasteritzada i publicada per la mateixa gravadora, Pablo, l'any 1991.