Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vivaldi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vivaldi. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de novembre del 2024

Les dones de Vivaldi: Ana Maria dalla Pietá

 Programa 692


La relació del "Prete Rosso" amb l'Ospedale dalla Pietá és una circumstància coneguda. Encara que l'èxit de les seues "Estacions" -l'obra de música culta més gravada del món- haja enfosquit per al gran públic actual una llarga i fructífera producció, admirada per gent com el mateix J.S. Bach, que va adaptar un bon grapat de les seues obres, del seu abundant catàleg, una bona quantitat varen ser escrites, tant de les profanes com de les dedicades a temes religiosos, per a les cerimònies d'aquell Ospedale.

La institució, fundada el 1346, com a hospital per a croats, amb la desaparició de les Croades va anar evolucionant cap a hospici de criatures, xiquetes i xiquets, orfes o abandonats pels seus pares i mares "troppo poveri o troppo vergognosi" com per mantindre'ls a casa. La institució era un dels quatre hospicis que eren a la Venècia de l'època, amb una república de mercaders pròspera, dominadora del comerç del Mediterrani, que sustentava econòmicament aquells establiments, junt amb les donacions de les famílies més riques.

L'Ospedale dalla Pietá, a poc a poc, anà transformant-se en lloc d'acolliment


sols de xiquetes i, com les altres institucions, es preocupaven de la instrucció general i el seu manteniment, però totes elles varen incidir en l'educació musical dels seus pupils.

En el cas del de la Pietá, el grup de les més dotades musicalment passaven a formar part de les "figlie di coro", que gaudien de més i millors atencions que la resta perquè, entre altres coses, amb les seues actuacions públiques -no es dedicaven sols a amenitzar les cerimònies religioses- contribuïen al manteniment econòmic de la institució. De fet, a part de les que tocaven algun (o alguns) instrument(s), fins i tot varen eixir algunes compositores de nomenada a l'època, avui oblidades.

Entre els anys 1703 a 1715, i un altre cop de 1723 a 1740, Vivaldi va ser contractat per a millorar la qualitat de la formació, en l'àmbit instrumental a la primera època i del conjunt general de cor i orquestra al segon. La formació orquestral, que oscil·lava entre les trenta o quaranta places va arribar, en certs moments de la seua història, a la seixantena.

Durant l'època en què Antonio Vivaldi va estar al front, va destacar de manera notòria una tal "Ana Maria dal Violino", persona que sembla estava dotada excepcionalment per a la música des de ben jove, que, segons algunes informacions de l'època, era capaç de tocar amb mestria, a més del violí, la tiorba, la viola d'amore, el clave, el llaüt, el cello i la mandolina. La seua fama era tal que a escoltar les seues actuacions acudien gents d'arreu d'Europa, de manera que, en aquells anys, va ser coneguda no com a "Anna Maria dal Violino", sinò com a "Anna Maria dalla Pietà", denominació amb la qual va passar a la posteritat.

Convertida en deixebla favorita de Vivaldi, la seua capacitat musical era tal que, a partir d'un cert moment, el mestre la considerava no una deixebla, sinó una col·lega, amb la qual compartia tasques d'ensenyament i direcció. De fet, desaparegut Vivaldi, va passar a ser directora única de les dues formacions, el cor i l'orquestra al llarg d'una bona quantitat de temps. La tasca feta en una llarga vida, va morir al 1782 amb 86 anys, va fer que se la comparara, a l'època, amb dones com Élisabeth Jacquet de La Guerre, Vittoria Raffaella Aleotti o Barbara Strozzi en les enciclopèdies musicals.

No sembla que hagen arribat fins avui composicions d'Anna Maria encara que és de suposar que en va fer. L'admiració d'Antonio Vivaldi per ella li va fer dedicar, directament, una trentena de composicions, entre elles una sèrie de concerts anomenats "Quaderno musicale di Anna Maria dal Violino", en partitures on, en moltes ocasions, el mestre sols escrivia la part del violí pensant en el virtuosisme d'Anna Maria i deixant l'orquestració, com era freqüent a l'època, construïda al moment, en funció dels membres de la formació que havia d'interpretar-les.

Una història apassionant d'un personatge, molt més que una persona, que va viure una vida dedicada a la música. Una dona més que cal rescatar per a la memòria col·lectiva de la història de la música, lligada, de manera indissoluble -i viceversa-, a la figura del gran Antonio Vivaldi.

La institució de l'Ospedale dalla Pietá" va sobreviure, transformada en conservatori, fins l'any 1830 i per ell varen passar, al llarg dels anys, el bo i millor dels músics venecians. L'edifici és actualment, coses de l'evolució social, un hotel i restaurant...

La música del programa està extreta de dues gravacions. Una és l'anomenada Vivaldi - Six Violin Concertos For Anna Maria, per la formació L'Arte dell'Arco, dirigida per Federico Guglielmo. L'altra, el concert RV343, està extreta de Fabio Biondi, Europe Galante. VIVALDI: Concerti per violino XI 'Per Anna Maria'.

dijous, 10 de gener del 2019

Cecilia Bartoli i Vivaldi. Una exceŀlent amanida-1

Programa 449

 Nascuda a Roma, el 4 de juny de 1966, durant la dècada final del segle XX, Cecilia Bartoli va sorgir com potser la cantant preferida de concert del públic. La seva singular barreja de pirotècnia vocal, atractiu físic, intel·ligència musical i seducció del públic l'ha fet una diva incomparable.

Canta òpera, per descomptat, però només part de cada temporada i, per elecció, en un nombre limitat d'espais. Tot i que Montecarlo és la seva llar, els públics de Zürich són freqüents beneficiaris de la seva activitat operística, on dirigeix regularment Nikolaus Harnoncourt, un dels dos conductors més influents de la seva carrera professional. EL Cherubino del Figaro de Mozart el 1989, va ser oficialment el primer gran paper de la seua carrera. Els rols inicialment més coneguts varen ser en òperes de Mozart i Rossini. Sense comptar el xiquet pastor a l'edat de 9 anys a una Tosca a Roma, on el seu pare era un corista de carrera. Rossini era inicialment el seu repertori predominant, dirigida en la seua formació per sa mare, cantant també i què, com en el cas de la Renata Tebaldi, l'acompanya sempre i és la seua professora de cant. Ha aparegut també en òperes de Haydn.

Però el seu interès cada cop més, segons avançava la seua carrera, ha anant centrant-se en la recerca musicològica de compositors i obres poc conegudes, reflectida en enregistraments que inclouen un primer CD de Vivaldi l'any 1999 acompanyada per Il Giardino Armónico,amb el musicòleg italià Claudio Osele com un assessor valuós del projecte Vivaldi i les primeres arias operístiques de Gluck, publicades com "Dreams and Fables".

La pregunta és, després de mitja vida de cant, "quo vadis"? Les seves òperes de Rossini no assoleixen la direcció que possiblement voldria l'autor. Però Bartoli té el cervell, l'encant, i la fama què una vegada experimentada és inamovible. El seu àlbum Sacrificium va guanyar un premi Grammy el 2011 com a Millor Actuació Clàssica Vocal.

Però la gravació que la va projectar internacionalment, de la què escoltarem hui algunes peces, va ser la de l'any 1999, com hem dit, de l'àlbum monogràfic sobre àries de Vivaldi, amb la valuosa col·laboració del conjunt d'Il Giardino Armónico dirigit pel seu fundador, el virtuós flautista i director de la coneguda agrupació,Giovanni Antonini, especialitzada en la interpretació d'autors dels segles XVII i XVIII amb instruments originals.

L'àlbum va ser un autèntic esdeveniment al món de la fonografia, pel fet de treure a la llum i als cartells dels teatres del món un bon grapat de música d'òpera de Vivaldi, arraconada fins aquell moment, que havia estat opacada per la fama de les seues  Quatre estacions, i els concerts per a flauta i violí. Però Vivaldi va composar més de 200 òperes, que es sàpiga, de les què tan sols unes noranta s'ha conservat la partitura, en molts casos dispersa o incompleta, i va ser ací on la Bartoli va incidir en gravar el seu famós àlbum.

L'originalitat del projecte estava en incloure un extensíssim text, de vora seixanta pàgines, on la Bartoli exposava els treballs duts a terme per l'elaboració del disc i el context de la música. Va ser, sembla, el primer llibre-disc editat, davant del dubte dels executius de la Decca que consideraven el projecte econòmicament suïcida. Però la Bartoli se'n va eixir amb amb la seua i l'àlbum va marcar una fita en la història de la indústria fonogràfica, les petjades de la qual han seguit després molta gent, tant respecte dels treballs d'investigació musicològica d'obres oblidades o arraconades per les variacions dels gustos del públic, com per la publicació de voluminosos disco-llibres on s'explica el com i el perquè de les peces que figuren en les gravacions. Per estes terres tenim, almenys, dos exemples d'artistes que caminen per eixes rutes: La Capella de Ministrers de Carles Magraner i les vàries agrupacions conduïdes pel català Jordi Savall, les gravacions dels quals són autèntiques mini-tesis doctorals sobre les músiques gravades.

Doncs bé, al programa de hui escoltarem algunes d'eixes àries de Vivaldi, mai gravades abans, que varen obrir la porta a un reviscolament en la representació de les seues òperes.

Una delícia autèntica en la veu excepcionalment dúctil, expressiva, de la Bartoli, teòricament mezzosoprano, però a cavall entre la mezzosoprano i la soprano, amb una gran sensibilitat, una increïble tècnica i una sorprenent velocitat d'execució què admira per la seua perfecció.

Errata: Al programa esmentem la creació de la Fundació Cecilia Bartoli com creada el 2003. L'any real de la seua creació va ser el 2007

dijous, 22 de novembre del 2018

Carnevale de Venezia. El barroc venecià més esplendorós

Programa 443

Les Carnestoltes a la Venecia esplendorosa, en la seua època més pròspera, no eren com ara són, ni allí...ni en Rio de Janeiro ara.

Un any pràcticament sencer de festes i un mes llarg de música vos semblen bé? Doncs ací els teniu, amb els autors més "de moda" de l'època: l'esplendor del barroc venecià.

Una mena de tria del millor del que es va poder escoltar llavors: Vivaldi i tota la colla.

Per a amants del barroc més alegre i florit que es vulguen deixar engronsar per l'aigua dels seus canals i la seua millor música.

dijous, 21 de setembre del 2017

Un músic "passat de moda": Respighi

Programa 396

A la música, com a totes les arts, hi ha modes. Estes modes poden ser de llarga durada o efímeres. El compositor del qual aneu a escoltar música hui és un d'eixos fenòmens que, a començament del segle XX, va viure una època daurada, d'enorme popularitat, però del qual, cinquanta anys després, quasi ningú se'n recorda i les seues composicions no es programen.

Ottorino Respighi (9 de juliol de 1879, Bolonya, Itàlia - 18 d'abril de 1936, Roma ), va ser un compositor italià que va introduir el color orquestral rus i algunes de les violències de les tècniques harmòniques de Richard Strauss en la música italiana. Va estudiar al Liceu de Bolonya i després amb Nikolay Rimsky-Korsakov a Sant Petersburg , on va ser primer violista a l'Orquestra de l'Òpera. Dels seus mestres estrangers, Respighi va adquirir un domini del color i un interès per la composició orquestral.

Un concert "notturno" per a orquestra va ser interpretat exitosament al Metropolitan Opera House el 1902. Va composar algunes òperes, d'èxit més aviat sols a Itàlia, encara que això li va donar reconeixement i la titularitat el 1913 a l'Acadèmia de Santa Cecília a Roma com a professor de composició. Es va convertir en director del conservatori el 1924 però va renunciar el 1926.

Respighi va ser dibuixat pel clima sensual i decadent de la Roma representada pel poeta Gabriele D'Annunzio , i en les seves famoses suites anomenades "romanes" - I Pini di Roma ( 1923-24) i Fontane di Roma (  1914- 16) i Feste Romane ( 1929 especialment) va tractar de transmetre la subtilesa i el color de la imaginació del poeta.   

Musicòleg enamorat dels autors, sobre tot italians, del VXI, XVII i XVIII, així com del cant gregorià, Bach i altres mestres clàssics, va "respirar" en moltes peces l'aire de les velles danses o de Vivaldi o Monteverdi i va compondre tres conjunts de danses antigues i Àries . Una de les seves partitures més populars va ser el seu arranjament de peces de Rossini, La Boutique fantasque,(la Tenda encantada) produïda pels Ballets Russos de Diaghilev a Londres (1919).

Com a compositor d'òpera, la més coneguda siga, potser, La fiamma (1934), que transfereix l'ombrívola tragèdia noruega d'H. Wiers Jenssen (coneguda pel públic de parla anglesa versionada per John Masefield com La bruixa ). En una vena diferent i més subtil són la seva Lucrezia pòstuma (completada per la seva dona, Elsa, 1937), la segona mostrant l'interès de Respighi en el recitat dramàtic de Claudio Monteverdi , l'Orfeo del qual va transcriure gratuïtament per a La Scala de Milà, el 1935.

Al nostre programa Programa 206 podeu escoltar El pins de Roma, hui escoltareu altra peça de la trilogia, Les Fonts de Roma i un fragment de Les Festes Romanes.

Música un poc "decadent", si voleu, però de molt agradable escolta.

dijous, 16 d’agost del 2012

Larry Coryell i Vivaldi

Programa 181

El món de la música està ple de versions, és a dir, d'interpretacions d'una òpera, una cançò, una simfonia,...per part de diversos intèrprets.

Però la música és efímera i desapareix al mateix instant en què està interpretant-se. Sols al segle XX, amb l'arribada de la possibilitat de retindre els sons gravats, es va fer realitat el somni de saber com interpretava una peça determinada un intèrpret concret. I a partir d'ací venen les discussions de la gent afeccionada a una música, siga la que siga, sobre la correcció de la seua "puresa", "ortodòxia" o moda.

Als temps actuals, impulsats, em sembla de mig a mig, tant per l'inquietud de la gent del ram com per la pressió de la indústria, s'han generalitzat les gravacions de peces clàssiques per part d'intèrprets que no treballen habitualment eixe gènere. I al contrari

En aquest cas és un intèrpret habitual de jazz i rock, Larry Coryell, qui s'atreveix amb Vivaldi i interpreta le seues famoses Quattri Stagioni. Per a gustos, els colors...

Ja em direu que vos sembla.