Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pierre Boulez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pierre Boulez. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 d’octubre del 2022

La radical modernitat musical d'una dona: Kaija Saariaho-1

Programa 608 

 

Una persona interessada per la cultura cal que estiga al corrent de les coses que estan fent-se ara pel món, i en dir ara estic referint-me al nostre àmbit cultural occidental. Ja sé que en altres terres també passen coses, però ens resulten més difícils de seguir per una sèrie de barreres: idiomàtiques, culturals, de llunyania, etc.

La música, però, té la capacitat de, en ésser un llenguatge abstracte que es pot codificar en uns signes i uns esquemes, però que no resulten insalvables per a aquelles persones que treballen i/o frueixen d'aquest art, car, de forma prou extensa, el llenguatge dels músics és intel·ligible per qui sap llegir-lo o fruir-lo, siga quin siga el seu idioma nadiu.

Al llarg del segle XX, però, algunes d'eixes normes, més o menys estandarditzades/codificades, han estat reformades/deformades per les corrents que els canvis culturals produïts per una sèrie de crisis -econòmiques, bèl·liques,...-, i els canvis en els criteris estètics, que les han qüestionades, no sols per a la música, òbviament, però de forma molt notòria en aquest art.


La compositora de la qual anem a escoltar obres hui i el pròxim programa, la finlandesa Kaija Anneli Saariaho nascuda a Hèlsinki el 14 d'octubre de 1952 (demà en farà 70 anys), ha viscut intensament aquests canvis als quals va arribar quan moltes coses ja estaven en marxa (o fins i tot un poc "passades"), però la concreció que en el seu treball han aconseguit moltes de les innovacions estètiques, estilístiques i instrumentals de la segona meitat del segle XX, ha estat enormement fructífera. La seua obra resulta, en certa mesura, un resum perfectament assimilat de totes eixes novetats ocorregudes al llarg de la seua vida.

Respecte als gèneres, ha conreat -i conrea- tots els camps habituals de la música anomenada clàssica, encara que aquesta qualificació, en el seu cas, resulta poc ajustada. En té obra de cambra per a solista sol, per a grups de cambra variats, per a orquestra, tots amb i sense veus i, sobretot a partir de l'èxit de la seua primera òpera, "L'amour de loin", està conreant amb gran èxit el gènere operístic. Un gènere que li deixa abocar en les seues obres tot el seu món artístic, no sols el musical. Amb la conjunció habitual de dos coŀlaboradors, l'escriptor Amin Maalouf i l'escenògraf Peter Sellars, dos referents als seus camps, Kaija Saariaho ha aconseguit que acceptaren els seus crite.netris uns públics, com els de l'òpera, habitualment poc receptius a canvis molt radicals.

En aquest primer programa anem a escoltar tres obres de cambra anteriors a l'any 2000 que, amb l'estrena de la seua primera òpera ja esmentada, va provocar un canvi molt notori de la seua activitat compositiva, centrada, a partir d'eixe moment, en el camp operístic. 

Les que aneu a escoltar són obres en les quals ja és palesa la influència exercida pel seu pas per l'IRCAM a partir de l'any 1982. Eixa prestigiosa institució, fundada el 1970 per Pierre Boulez, on s'experimentava llavors amb cintes magnètiques i primitius aparells sonors elèctrics i electrònics, és hui una referència mundial inevitable per a totes aquelles persones que volen investigar el camp sonor amb l'ajuda fonamental de la informàtica, però no sols. Doncs bé, la manipulació sonora d'instruments estàndard, molt discreta en les obres que escoltareu, ja és una mostra clara dels camins que la finlandesa Kaija Saariaho anava a seguir en la seua carrera com a compositora, que l'ha portat a estar entre les (o els) compositores més prestigioses a tot el món ara mateix, amb encàrrecs constants per escriure, sobretot, òperes.

No vull deixar sols per al programa de ràdio l'esment a la web "www.archive.org" què, amb l'ambició declarada de resultar una mena de "Nova Biblioteca d'Alexandria" recull, entre moltes altres mostres de la cultura universal, obres de compositors i intèrprets de tots els gèneres musicals i terres que, generosament, han cedit les seues obres al Domini Públic, és dir, han renunciat als seus drets d'autors i/o intèrprets per a facilitar la difusió de les seues obres de forma altruista, facilitant la descàrrega totalment gratuïta de fitxers amb elles. Eixes obres no sol sols musicals, òbviament. No deixeu de visitar-la!!.

dijous, 14 de gener del 2021

L'art sonor es mou: Gérard Grisey i l'espectralisme

 Programa 535

 

 La música occidental ha sofert des de finals del segle XIX sobretot, afortunadament, una sèrie d'evolucions que han tingut com a punts de referència, segons el meu criteri, dos aspectes.

L'un ha estat el rebuig de les formes acadèmiques tradicionals en allò que es refereix al conceptes claus que d'ençà que es va introduir l'estudi reglat d'aquest art han estat al centre d'aquesta disciplina (ritme, harmonia,  escala diatònica, utilització del pentagrama per a la seua representació, modes grecs que venen des del món grec clàssic, etc.). El rebuig als cànons formals acadèmics ha format part,molt sovint, de les innovacions més transcendents de les arts. (Per cert, vull destacar un fet curiós: hi ha ensenyament reglat de la música i les arts plàstiques, no hi ha, però, de la literatura tant en les formes d'expressió oral com escrita.)

L'altre aspecte decisiu dels canvis produïts a la música occidental ha estat les innovacions tècniques en la generació de sons. Al llarg de la història de la música s'han anat creant nous instruments i, per no anar més lluny, Wagner va generar-inventar algun instrument, de vent sobretot, per aconseguir determinada expressivitat que ell no trobava als instruments llavors utilitzats . També la invenció del piano-forte al segle XVIII, evidentment, va suposar una autèntica revolució expressiva.

Al llarg del segle XX, però, l'aparició d'aparells -que no instruments- generadors i/o enregistradors/reproductors de sons, primerament elèctrics (cinta magnètica, disc, micròfons, altaveus, etc.) i, a partir de meitat del segle XX, el ràpid desenvolupament de l'electrònica i ara, al segle XXI, de la informàtica, han facilitat als creadors sonors/músics tal quantitat de possibilitats estètiques que això ha produït una autèntica explosió de camins els quals, recolzant-se en molts casos en les provatures antiacadèmiques de gents com les de l'anomenada "Segona Escola de Viena", han dut a una gernació de noves vies de creació que no sempre han resultat reeixides, però que han estat passes endavant en la història de l'art sonor.

Gérard Grisey (Belfort, França, 17-6-1946;+Paris, 11-11-1946, amb 52 anys) va ser un dels principals promotors d'una d'eixes branques que l'art sonor ha creat a la segona meitat del segle XX. Va estudiar a Alemanya al Conservatori de Trossingen (composició amb Helmut Degen), després al Conservatori de París, on va obtenir el primer premi d’harmonia (1967) i va ser alumne d’Olivier Messiaen (1968-1972) . També va estudiar amb Henri Dutilleux (1968), Jean-Étienne Marie (electroacústica) i, a Darmstadt, amb Stockhausen, Ligeti i Xenakis (1972). Sobretot, però, va treballar a l'IRCAM, amb el mestre Pierre Boulez l'any 1980. Treballant sobre dades acústiques i sobre una matèria primera sense temperar, li interessa especialment "el procés de transformar un so en un altre so, d'un conjunt de sons en un altre conjunt", i l'espacialització del so.

 Les anomenades "composicions espectrals" que ell va crear/conrear és, probablement, una de les aportacions més interessants al camp de les innovacions sonores (crec que ell refusaria anomenar-les "música" sense matissar-ho molt). És d'aquest autor que aneu a escoltar hui tres peces que opine representatives, on podreu copsar allò que ell anomenà "núvols de densitat" a la seua música, concepte semblant a les "masses sonores" de Ligeti.

Abstindre's oïdors de "Los 40 Principales". Els pot produir trastorns físics i psíquics.


dijous, 10 de setembre del 2020

Els imprecissos limits dels géneres musicals. Els Jazzrausch: Beethoven va a la discoteca

 

 Programa 517



Un altre cop torne a un tema què està a les arrels d'aquest programa: Hi ha molts gèneres musicals o hi ha una sola música què s'expressa de formes diverses?

Al programa de hui, aprofitant l'avinentesa de la commemoració dels 250 anys del seu naixement, anem a escoltar música de Beethoven. Però, de segur que ÉS música de Beethoven?

Hui en dia, en un temps que la cultura del reciclatge va, a poc a poc (massa poc a poc...) penetrant en els paràmetres socials d'allò políticament correcte i, per tant, a l'agenda de governs, empreses i centres de decisió en general, la música, els artistes que en ella treballen, tant autors com intèrprets, què és pionera des de fa algun que altre segle en aquest camp de les innovacions, van prémer l'accelerador i des del començament del segle XX ja van anar plantejant opcions de superació de determinades convencions acadèmiques (melodia, escales, sons, instruments, etc).

El naixement del jazz a finals del segle XIX als guetos negres de Nord-Amèrica va suposar, per a la música occidental, un daltabaix per a moltes convencions estètiques, i la seua rapidíssima evolució, junt amb les novetats tecnològiques aparegudes què faciliten l'intercanvi de coneixements, fonamentalment la fonografia, han fet que les modes musicals, els canvis en els conceptes sobre els quals s'havia treballat en la música occidental -que mai va aturar una certa evolució des de la Grécia clàssica almenys- patiren una brusca i radical acceleració.

L'arbre de la música -occidental, insisteixo- va veure com li eixien un enorme grapat de branques què en uns casos varen dur a camins sense eixida o que varen ser molt explícitament rebutjats pel públic, mentre que, en altres casos, la integració en les formes musicals acceptades per la majoria de la societat les feren donar fruits saborosos. El jazz, evidentment, va ser un d'aquests experiments exitosos fins al punt que, a hores d'ara, qualsevol innovació que es faça inspirant-se en els principis jazzístics (ritmes, sonoritats, llibertat interpretativa, etc.) sol tindre, almenys, la possibilitat d'una atenta escolta per part d'un públic ample, en molts casos sense que eixe públic se n'adone clarament dels canvis estètics proposats.

Una de les evolucions que, impulsada per la indústria -ai, las!- va tindre també una favorable acollida per part d'un públic ampli, fonamentalment jove, van ser les músiques que derivades del rock -una evident evolució del jazz i el blues- junt a l'aparició de l'electrònica instrumental filla dels experiments musicals de començaments del segle XX (Boulez, Cage...) arribà a allò que s'anomena "techno", que regna a les discoteques amb l'aparició d'un nou tipus d'artista (?), els DJ's, què dominen les pistes de ball de les discoteques.

Un grapat de joves músics  alemanys, sota l'impuls d'una parella d'innovadors, Roman Sladek i Leonhard Kuhn, majoritàriament procedents del camp de la música acadèmica i amb instruments convencionals, amarats, però, per la música ballada a les discoteques que, per edat, han freqüentat de segur, han format l'anomenat JAZZRAUSCH BIGBAND (literalment, amarats, intoxicats de jazz). 

Nascuda el 2014 i ja amb una mitja dotzena de gravacions, i sent grup resident (novetat en Europa i, potser al món) a una popular discoteca de Munic, s'han atrevit a fer el seu particular homenatge al mestre de Bonn gravant un disc, "BEETHOVEN'S BREAKDOWN", què aneu a escoltar hui en algunes de les seues peces, inspirades en Beethoven, però profundament arrelades en criteris estètics de rabiosa (mai millor dit) contemporaneïtat.

Si vos agrada o no és ja cosa vostra. La meua tasca consisteix en proposar-vos la seua escolta i vosaltres decidiu si l'accepteu o no. Una recomanació: feu per oir-lo més d'una vegada.





dijous, 14 de novembre del 2019

Les matemàtiques i la música: Iannis Xenakis

Programa 487

Seria un enorme atreviment per la meua part, un senzill melòman interessat en l'evolució de la música, fonamentalment occidental, tractar de descriure tècnicament la música de Iannis Xenakis.

La seua petjada en la història de la música de la nostra civilització és tan original i allunyada de qualsevol escola, corrent o etiqueta, que em limitaré a proposar-vos alguns enllaços on poder llegir la descripció tècnica de la seua música, feta per qui pot fer-ho amb solvència, entre ells el mateix Xenakis.

Difícil, dura, fins i tot aspra d'escoltar, però que, si pareu atenció i, com moltes vegades vos recomane ,que si en sentir el programa la primera vegada vos pica la curiositat, l'escolteu una altra vegada tractant d'oblidar sons coneguts o familiars, sensibilitats musicals consagrades, la tradició musical, en una paraula, incloent les peces més avantguardistes del dodecafonisme, atonalisme i demès "ismes" què com sabeu, a començaments del segle passat i fins ben entrada la segona meitat, varen revolucionar la forma de fer música i, per tant, d'escoltar-la. Gent com Boulez, Cage i moltíssims més, varen obligar a la gent que ens agrada la música a fer un esforç per tractar d'"entendre" les seues composicions, els seus experiments.  

Xenakis els sobrepassà en aplicar les tesis estocàstiques, una eina matemàtica, aplicable a tots els processos possibles tant de la vida material com de camps com...la música. Cal dir que la relació entre les matemàtiques i la música ve de lluny. Ja Pitàgores va estudiar el tema i Bach va aplicar a les seues composicions alguns aspectes matemàtics.


Doncs bé. Res de les audàcies d'aquells compositors "avantguardistes" es pot comparar a l'enfocament "hipermatemàtic" del Xenakis. Influenciat per la seua formació com a arquitecte, molt probablement, i amb una ment absolutament matemàtica, la seua forma de treballar els sons i els silencis, què és, en definitiva, la música: ordenar sons i silencis d'una forma que sols l'autor sap ben bé què cosa vol expressar (com passa amb la pintura o l'escultura, amb les arts abstractes en general), és tan original i lligada a la seua forma de treballar que és difícil trobar antecedents i tampoc hi ha hagut seguidors de la seua, diguem-li, "escola".


Les obres que he triat són, segons l'"acadèmia", la crítica especialitzada, algunes de les més representatives. Escolteu-les -si podeu- amb atenció, tenint compte dels problemes que la seua escolta planteja. Però eixa és la intenció d'aquest programa: que s'escolte el que no sol escoltar-se.

Al YouTube podreu escoltar més peces del Xenakis. Evidentment, no són "Los 40 principales"...

dijous, 21 de juliol del 2016

Edgard Varèse i la renovació musical al segle XX

Programa 347

Nascut el 22 de desembre de 1883 a París i mort el 6 de novembre de 1965 a Nueva York Edgard Varèse és un nom a escriura en l'història de la música occidental amb lletres majúscules.

Va estudiar a la Schola Cantorum de París (1903-1905) i al Conservatori de París (1905-1907). Va viatjar a Berlín, on va conèixer Richard Strauss. El 1913 va tornar a París, però el 1915 va emigrar a Nova York on va residir fins la seua mort.

Persona inquieta i innovadora va estar entre els primers compositors que va treballar amb la música electrònica sense abandonar, en la majoria dels casos, l'estructura melòdica en les seues composicions, la qual cosa fa d'ell un músic que resulta fàcil d'escoltar per aquelles persones que no tenen l'oïda avesada a sons d'avantguarda, al contrari del que passa amb les composicions de gent com Pierre Boulez o Stockhausen o l'espanyol Luís de Pablo. Al contrari d'estos compositors, no va passar pel laboratori de Boulez i el seu desenvolupament musical va resultar independent d'aquelles corrents.

De fet, la facilitat entenedora de la seua música va fer que posara la banda sonora de vàries pel·lícules.

Concebia els element de la seua música en termes de "masses sonores", a la manera en què les substàncies cristal·litzen de forma natural. Ell pensa que per a oïdes obstinadament condicionades per les músiques habituals i consagrades a l'època, qualsevol cosa nova en la música és percebuda com a simplement "soroll". Aleshores ell posa la qüestió: "Què és la música si no sorolls organitzats?". 

La seua personalitat musical és massa extensa per escriure ací poc més que unes ratlles. Qui estiga interessat en la seua música, després -espere- d'escoltar el programa, pot trobar alguna cosa més 
-ací
-ací,
-ací (en anglés)
i escoltar coses seues en you tube.
Atreviu-vos! 

dijous, 24 de març del 2016

Del rock a la música culta sense xarxa: Frank Zappa - 1

Programa 331

"Els Camins de la Música", el programa que podeu escoltar a Ràdio Klara o bé descarregar-lo des d'aquesta web-podcast, va nàixer, justament, per poder difondre músiques que rarament o mai es poden trobar a les emissores comercials a l'ús. Tan sols a Ràdio Clàssica es poden sentir, en programes especialitzats, músiques com les què, en el nostre cas barrejades, podeu escoltar ací, almenys en l'àrea d'abast de les ones de l'emissora. Esta llarga i, potser, reiterativa introducció, bé a destacar la música que al programa de hui i al de la pròxima setmana aneu a escoltar.

N'estic ben segur que la majoria de l'audiència -potser no pas la més jove- haurà almenys sentit parlar de Frank Zappa. Personatge polièdric, tant en allò que respecta a la música com a d'altres aspectes de la seua personalitat. Òbviament ací anem a centrar-se en els aspectes musicals.

Autodidacta tant en els aspectes musicals com en la seua formació educativa reglada, a causa de la feina de son pare, Zappa va estar influenciat per dues classes de música, el R&B i el rock què escoltava per la ràdio i, per una especial "xamba", totalment casual, per un músic d'avantguarda dels començaments del segle XX, Edgard Varèse, músic francés alineat amb les trencadores músiques que, al començament del segle XX varen donar lloc a coses com la música concreta, l'electroacústica, la dodecafonia, etc.,  el trencament amb l'academicisme en definitiva (Schönberg, Boulez, etc.).

L'escolta casual un disc d'Edgard Varèse, francés d'origen però afincat pràcticament tota la seua vida als Estats Units, en una tenda de discos als tretze anys, disc que estava arraconat i ple de pols, comprat a preu de saldo per un estranyat venedor, el disc de Varèse va ser per al jovenet Zappa el descobriment d'un món musical que desconeixia.

Guanyant-se la vida com a músic rocker, va aconseguir construir un repertori més que respectable de músiques d'aquelles que, habitualment, s'escolten a les sales de concert. Gent com Kent Nagano al front de "respectables" orquestres, com la Simfònica de Londres o l'Ensemble Intercontemporain del mestre Boulez, varen interpretar obres seues escrites per a ser interpretades per aquests tipus de formacions i no pas per a una banda de rock o R&B. També va tindre encontres amb músics de jazz, com Jean-Luc Ponty.

I si la vida li haguera donat temps -va morir relativament jove, tenia l'encàrec d'una òpera, d'un conegut teatre,  a part de l'òpera rock que va escriure, "The Joe's garage".

Com que la seua vida i miracles pot ser llegida als enllaços que un pose, em callaré ja i deixaré pas a que escolteu la seua música.

dijous, 14 de gener del 2016

Pierre Boulez: l'alegria d'una vida plena

Programa 322

La nit de Reis ens ha dut una mal regal als amants de la música, la desaparició d'aquest món d'una de les figures cabdals, no sols de la música, si no de la cultura del segle XX i la bona part del XXI que ja portem, Pierre Boulez.
Nascut a Montbrison, França, el 26 de març de 1925, Pierre Boulez, de formació universitària matemàtic, va ingressar l'any 1944 al Conservatori de París on va tindre la sort de trobar com a professors a gent com Messiaen i Leibowitz, és a dir, el més granat de l'avantguarda musical del seu temps.

Va començar conreant música atonal influït per Olivier Messiaen. Després va integrar-se en l'anomenat serialisme integral, corrent estètic del qual va ser un dels principals representants al costat de compositors com ara Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono o Luciano Berio. Boulez va publicar molts articles teòrics al respecte, a la revista Tel Quel i es va preocupar pels camins oberts per l'anomenada Segona Escola de Viena.

Part important de la seua tasca va ser possible per la creació, per part del govern francés de Pompidou de l'IRCAM, laboratori musical on va estudiar el bo i millor dels músics del segle XX d'arreu del món, per exemple, l'espanyol Luís de Pablo, figura senyera de la música d'avantguarda a l'estat espanyol. D'aquest laboratori i de la necessitat d'un grup que interpretara les peces amb l'acurada precissió que exigia, va eixir l'Ensemble Intercontemporain amb el què va difondre gran part de l'obra feta a l'IRCAM


Però com aquest programa no té com a finalitat la de la formació musical teòrica del personal, si no la promoció del gust per eixa part de les belles arts què és la música, al programa de hui anem a limitar-nos a posar-vos, per a la seua escolta, l'obra Répons, en una mítica gravació, dirigida per ell mateix, que va aconseguir l'any 2000 el Grammy a la millor gravació de música contemporània. Sé que és una qüestió banal, què no aporta gran cosa a l'obra de Boulez, però mostra que fins i tot el món de la indústria discogràfica va tindre que reconèixer el seu mèrit, encara que, això sí, quan ja tenia una edat. Es pot veure en internet una interpretació de l'obra dirigida pel seu successor Matthias Pintscher.

La tria de l'obra no ha estat casual, car Répons, obra per a sis veus, orquestra i instrumentació electrònica representa, potser, una de les seues obres més emblemàtiques i "populars", dins de la "popularitat" que aquest tipus de música gaudeix. En tot cas és una obra enormement representativa del tipus de canvi que aportà a la història de la sonoritat musical el nostre homenatjat.

Com que la seua tasca ha estat prometeica i enormement prolífica, tant com a compositor, com a director, com a pedagog i com a pensador, senzillament vaig a recomanar-vos que feu un "esforç" per escoltar amb molta concentració i atenció esta obra. No és pas un tipus de música per fer de "fons" sonor a qualsevol altra activitat, però vos ben assegure que paga la pena l'esforç inicial què, finalment, es transformarà de ben segur en un enorme plaer.

Vaig a deixar-vos ací una sèrie d'enllaços on poder gaudir de la seua música, tant de la composada per ell com per la sols dirigida, car, per exemple, al concert homenatge que se li va fer -i va dirigir- als seu 90é anniversari, va interpretar-se un concert per a piano de Listz, amb el seu amic Baremboim i un fragment del Sigfrid de Wagner, cap peça seua.

https://vimeo.com/24071182
https://vimeo.com/38100204
https://vimeo.com/28193194
Reculls a youtube:
https://www.youtube.com/results?search_query=pierre+boulez
https://www.youtube.com/results?search_query=Ensemble+Intercontemporain