Els Spanish Brass canvien d'ofici?: Top Secret

 

Programa 704

La meua admiració i estima pels valencians Spanish Brass es fa palesa si feu una cerca del seu nom al llistat de la web. Ja fa temps que se m'acabaren els elogis per a la seua obra.

Malgrat que la música del disc Top Secret no és en absolut novedosa, la seua qualitat musical és sempre irreprotxable. El contingut del treball té l'origen en un encàrrec que la gent del CaixaFòrum els hi va fer per il·lustrar una exposició anomenada "Top Secret: Cinema i Espinonatge" on varen aprofitar les bandes sonores d'un grapat de pel·licules, des de James Bond a La Pantera Rosa, passant per alguna francesa i altres del génere, per fer versions adaptades a la seua formació de metalls.

Es varen posar mans en l'obra i amb la coŀlaboració del malagueny Ernesto Aurignac i el seu amic Thierry Caens, amb el qual ja han treballat moltes vegades interpretant arranjaments del gran trompetista francés que ja coneix el cinema com a compositor, han completat un disc que s'escolta amb molta facilitat i gust.

Darrerament alguns grans autors de música per a cinema s'han convertit en estrelles dels auditoris clàssics -John Williams, Ennio Morricone...- unes músiques que tenen l'avantatge, de partida, de que no són alienes a la oïda d'un ampli públic, més enllà de l'afeccionat a la "clâssica". Gaudeixen a més a més de que, en ser interpretades per grans orquestres, el so és molt lluit i fàcil d'arribar a públics amplis.

Els Spanish Brass, recolçats en els exceŀlents arranjaments que han gaudit, han aconseguit que la seua mestria faça que la música no haja perdut ni l'aroma ni el color de les bandes sonores originals.

Gràcies per la música i... fins la propera, Spanish Brass!!

Bombons de música: Spanish Brass "35"

 

Programa 664

Al nostre "Camins" s'han fet un bon grapat de programes amb la música dels "Spanish Brass",  són dels artistes que més he programat. Algú podria pensar que tenim un interès "especial" en ells. És cert, en tenim un interés MOLT especial, per què amagar-ho?. Crec que, en l'àmbit valencià, hi ha potser tan sols un parell o tres -que em vinguen al cap- de solista o formació musical, que en tinga una major projecció internacional, avalada per un prestigi professional inqüestionable, que aquests cinc valencians.

I malgrat tot, per com es viu la "cultura" al nostre País Valencià -i a la resta de l'estat, també- la seua popularitat ací trobe que no supera la del restringit cercle de la gent melòmana i, tancant més el cercle, la de la gent que s'estima la música de cambra. És esta una especialitat que es sol produir públicament sols des de les sales "menudes", "secundàries", dels "Palaus de la música" i semblants, on la part del lleó se l'enduen les grans formacions orquestrals o els llançaments de "nous solistes internacionals" en gires de presentació del seu darrer disc en algun dels grans segells de gravació, cosa que abarateix la seua contractació als gestors d'aquests "temples" de la cultura oficial.

I, malgrat tot, hi són. Ja hi són ni més ni menys que trenta-cinc anys, aniversari que celebren amb un nou disc -i ja superen la trentena- editat de forma modesta, sembla per la carpeta de presentació, en un discret blanc i negre.

El repertori del disc està format per peces curtes, curtíssimes en algun cas. Com ens va comentar l'Inda Bonet, el seu trombó, a l'entrevista que li vàrem fer ara fa uns tres anys, eixes peces, si són de qualitat, són com bombons: duren poc, però són saborosos, dolços i el seu regust ens queda a la boca amb un bon record. L'excel·lència, en música, no es mesura en termes de grandària: un d'aquests bombons pot dur dintre el licor de més música que alguna llarga simfonia.

La majoria de les peces al disc, segons és política del grup, són comandes fetes per ells a compositors, més o menys coneguts; molts són gent jove, i valenciana, que ells aprofiten per a eixamplar el repertori per a aquests tipus de formacions, rejovenint-lo. No s'explica al llibret, però en alguns casos el títol és ben explícit en la dedicatòria.

Hem dit al llarg dels programes a ells dedicats tantes coses, que no se m'acudeix molt més per a un curt comentari com és el que faig com a complement del programa emés. En tot cas sols encoratjar-los a què continuen en la seua, afortunadament, exitosa trajectòria internacional, això sí, agraint-los l'esforç d'implicar les administracions locals d'algunes localitats valencianes (Alzira, Torrent i, ara fa poc, el seu poble de residència, Bétera) en festivals, on portar-nos a "casa" el bo i millor de la seua especialitat en l'àmbit internacional.

No soc jo, com sabeu, cap crític estàndard ni tinc coneixements amplis de teoria musical, però, a canvi, en tinc la sort de trobar plaer en les coses que m'ofereixen gent com aquest quintet, que espere que continuen molts anys més regalant-nos més "bombons" com aquests.

Rock&Roll+Música de Cambra. Per què no? El Spanish Brass interpretant a Andrés Valero-Castells

 Programa 589 

 

Òbviament és una repetició quasi obsessiva per mi, tractar de què l'audiència del programa es lliure per una part de manies "puristes" i per altra de les cadenes de la música que jo anomene "industrial". Ja m'enteneu.

El rock, evidentment, és una música que ha conquerit, a partir de la segona meitat del segle XX, els gustos musicals de les generacions que l'han conegut -i jo m'hi incloc. Com en tots els gèneres artístics, hi ha estils, formes, modes. Unes són passatgeres i no deixen una empremta important en la història de la cultura; no sembla que aqueix vaja a ser el destí del rock en la història de la música.

Com tot en aquest món, també el rock té uns antecedents que, en aquest cas, és la música negra nord-americana, però la seua evolució fulgurant ha anat cremant etapes tan ràpidament com la seua germana major, el jazz. Ja recordareu que he dit en més d'una ocasió, el què va sentenciar Duke Ellington: "De músiques no hi ha més que dues classes, la bona...i l'altra". Efectivament, en el rock&roll hi ha també bones peces i altres que no superen la prova del temps i les modes. I músics bons i dolents, clar.

Andrés Valero-Castells, el compositor al qual li dediquen els Spanish Brass el disc que escoltarem en aquest programa, va néixer a Silla el 1973, per tant el rock forma part de la seua cultura musical, vulga o no, i ell ho vol. Així com Bach va escriure coses basant-se en temes de Vivaldi, o Frank Zappa del minimalisme per esmentar uns referents "il·lustres". Valero-Castells en aquest disc on interpreten exclusivament composicions seues la gent de la Spanish Brass, inclou, al seu darrer disc, dues composicions que, de forma explícita, es basen en temes de Guns n'Roses i de Nirvana que ell escoltava quan era un jovenet. Normal.

Sí. Normal, perquè ningú vivim, per a bé o per a mal, en una campana de vidre, aïllats de la resta de la humanitat... afortunadament.

Les músiques (auto)anomenades d'avantguarda (siga això el que siga) no han pogut fugir de l'herència dels genis del passat. Malgrat que unes vegades utilitzen els instruments clàssics de forma poc convencional i altres les darreres novetats que la tecnologia els hi posa a l'abast. Jospin, Vivaldi, Bach, Beethoven, Stravinsky, Glass i tants altres, hi són al seu cap, d'una forma o altra, ho vulguen o no.

La gent de Spanish Brass al seudarrer dis,  amb una honradesa artística a tota prova, són dels que sense renegar de res del passat musical de la nostra civilització (o d'altres), fan una música que -oh meravella!- aconsegueix ser intel·ligible a poc que l'audiència vulga atendre, escoltar, amb la ment i les orelles ben obertes, sense posar-se barreres ni prejudicis . Tot això sense oblidar el seu virtuosisme tècnic i artístic que, eixint d'esta terra nostra, han conquerit un lloc de primera fila dintre de la música de cambra de vent en l'àmbit mundial.

Escolteu la seua música. De segur que, si no us entesteu a tancar les orelles, farà que tingueu una molt bona experiència.

Algú dóna més?

P.D: Al YouTube hi ha un bon grapat d'obres de l'Andrés Valero Castells, tant per a banda com per a conjunts de cambra d'allò més variat. Us aconselle que, si voleu gaudir del meravellós so de les nostres bandes (i d'altres llocs de la península) i del que és la música d'ara mateix, entreu-hi.

Els Spanish Brass homenatgen un amic: Gregory Fritze

Programa 588 

Un cop més tenim en aquest programa la satisfacció de poder mostrar-vos el treball d'una de les millors formacions de cambra d'aquesta Pell de Brau. En aquest cas es tracta d'un àlbum doble que, de forma monogràfica, dediquen els Spanish Brass a composicions d'un bon i vell amic seu, el compositor i instrumentista de tuba nord-americà Gregory Fritze.

Gregory Fritze és un veterà compositor, director i arranjador, dedicat fonamentalment als metalls, que`ha estat professor titular a la prestigiosa institució del Berklee Gollege of Músic del 1976 fins al 2016, entre altre grapat de mèrits i distincions, que, a més a més, va gaudir d'una estada de huit anys a València, on es va enamorar de la cultura de les bandes de música que tenim per estes terres, fent-ne un recull de partitures que són referència mundial al seu camp. Les composicions pròpies, més d'un centenar llarg, per a orquestra, grups de cambra i solistes han assolit el miler d'interpretacions al llarg de vora una seixantena de països d'arreu del món.

Entre unes coses i altres, i sol·licitat/espentat per la gent de Spanish Brass, ha fet una sèrie de composicions encomanades per ells i a ells dedicades, algunes de les quals són les que escoltareu hui.

Donat que, en ser un àlbum doble, no podem posar-vos la totalitat de la música que s'hi inclou calia fer una tria -que no selecció. La tria, però, no plantejava cap problema, car l'enorme qualitat de la totalitat de composicions és tan notable que és alhora fàcil i difícil destriar-ne quina posar i quina no. El criteri que he emprat ha estat el de posar-vos -i el temps del programa ve just per fer-ho- exclusivament aquelles peces dedicades a/o encomanades pels instrumentistes valencians de la SB.

Hem dedicat tants elogis a aquesta formació, quintet de cambra de metalls, al llarg dels varis programes on hem pogut escoltar la seua música, que em repetiria. Malgrat tot, no puc per menys que recordar que la seua trajectòria, de vora ja 33 anys, els ha donat un sòlid i ben merescut prestigi i estima, tant per la seua qualitat individual i col·lectiva, com per la seua tasca de promoure, de forma incansable, la creació de noves partitures per a formacions de cambra de metalls com la seua a tot el llarg i ample del món.

Sí voldria destacar, però, la darrera peça del segon disc, on, acompanyats per un ensemble format per una dotzena de músics de percussió i metalls de la Banda Simfònica de València, interpreten una composició, una mena de suite de les vàries que hi són a l'àlbum, anomenada Excursions for Brass Quintet i Brass Ensemble. Dirigits pel director titular de la Banda Simfònica de València, Rafael Sanz-Espert, treuen unes sonoritats i unes melodies d'una arrabassadora bellesa.

En parlar dels Spanish Brass, sincerament, se m'acaben els el·logis.

De veres, compreu-vos l'àlbum que paga la pena.

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". El disc post confinament

Programa 540

 

Amb aquest programa anem a cloure la sèrie de tres que hem fet amb l'entrevista a Inda Bonet, trombó dels Spanish Brass. 

 Al llarg d'aquesta llarga conversa hem pogut comprendre millor com funciona el cap d'unes persones,  d'uns artistes inquiets, que no es conformen amb fer una "seguida" que funcione comercialment. Ben al contrari, cada nou disc -i altres coses què no arriben a concretar-se en un disc, com espectacles familiars o per a xiquets- són una petita aventura, una petita passa més endavant, sense tindre clar si ho han encertar o si caldrà oblidar-ho.

La tancada obligada inicial de la pandèmia que patim va trencar-li'ls tot un any de concerts programats...i el que penja, arreu del món. El pitjor, però, no era això. Acostumats a conviure i assajar, com qui diu, tots els dies junts, la separació física i artística els va caure molt malament i, en quant es va poder, varen decidir que calia eixir de nou "a la carretera", com si d'uns "rockers" es tractara. 

Ho van fer a Alzira, un poble que, malgrat no ser pas el poble nadiu de cap dels components els ha acollit artísticament i humana de forma extraordinària, fins el punt que el primer festival internacional que varen organitzar -i que continua dues dècades després- l'"SBAlz", es fa en eixe poble riberenc.

L'actuació va estar precedida per moments de molta tensió, molta intensitat emocional i si el veieu (vos aconselle moltíssim que ho feu), podreu entendre el que representà per als Spanish Brass eixa actuació. El podeu veure a.

https://www.youtube.com/watch?v=938V2AB8rv0

El disc que escoltareu és la música d'aquell esdeveniment. Però l'emoció es perd, possiblement. Veieu el video!!

Si, de pas, poseu el seu canal de youtube, podreu veure un petit exemple del que estan fent ara, amb música de Nino Rota, rememorant Fellini. Una petita aventura més pensada per a un públic familiar (?) diuen...

Com veieu, aquesta gent no s'està quieta. Com es diu per ací, "es mouen més que una cua de sargantana..."

 Gràcies per tot i que continuen!!

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". La Spanish Brass des de dins-2

 Programa 539

Quan es té l'oportunitat de que un destacat músic, intèrpret en aquest cas, que porta ja més de trenta anys rodant pel món amb un èxit enorme i, cal dir-ho, amb una enorme coherència artística, ens explique com són les coses de la seua música "des de dins", cal aprofitar l'oportunitat. 

S'aprèn molt tant des del punt de vista artístic, com de les circumstàncies que envolten, condicionen i empenten la seua trajectòria.

La segona part de l'entrevista amb l'Inda Bonet, trombó dels Spanish Brass des de la seua formació l'any 1989, és una nova oportunitat, continuació de la què ens va donar al programa anterior, per conèixer com raonen al seu cap, com construeixen el seu món i la seua trajectòria musical. 

Al programa de hui ens confessa que si no impulsaren la innovació, si no mantingueren la seua ment alerta per tractar de cercar i obrir nous camins, perdrien la il·lusió per tocar. 

Gràcies siguen donades als déus de que encara la humanitat no ha deixat de produir persones com ells! 

Com d'avorrit -entre d'altres coses- seria el món sense gent aixina!

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". La Spanish Brass des de dins-1

Programa 538

Doncs, com no sabia ja quines coses més a dir per demostrar la meua admiració (ho confesse, soc un fan) pels Spanish Brass, hui, finalment, he aconseguit que siguen ells -un d'ells, el trombó Inda Bonet- els qui s'expliquen.

Ja sabeu que, sempre que he pogut contactar-la, he tractat de que la gent que fa la música que m'agrada (i espere que vos agrade també a vosaltres...), què és la que pose al programa, es puga explicar.

Crec que és enormement instructiu, tant des del punt de vista de les opinions tècniques, com des del de totes les coses que envolten la seua vocació/professió/maledicció(?), que siguen les persones que protagonitzen el programa, eixa gent meravellosa a la què, com he dit moltes vegades, els déus els han concedit la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta de mortals, ens conten quines coses passen pel seu cap. 

 Eixa gent - més imprescindibles per a la humanitat que els financers, els polítics i "tutti quanti", que diria el mestre Fuster- què fa que la incúria cultural i esta societat que adora sols els diners, no haja aconseguit neutralitzar del tot la nostra capacitat de sentir, de gaudir, de riure o plorar amb la seua tasca: la dels artistes en general.

En un cicle de tres programes aneu a escoltar l'entrevista completa, salpebrada, ací i enllà, amb petites mostres del seu talent, triades de la seua (afortunadament) ampla discografia..i criteris musicals, amples també, car van de Lutoslawski a Pep "Botifarra". 

Au! i ara pareu l'orella, perquè, com que l'entrevista es va fer de forma telefònica (coses dels temps què corren) la qualitat del so no és massa bona, però s'entén.

Fins l'altra.

P.D.: Com que alguna persona m'ho ha demanat, he reactivat el correu del programa -com podeu veure a la web, dalt a la dreta- per si em voleu dir alguna cosa -amable, si us plau...;-). No assegure la contestació, però si llegiré totes les coses que em digueu.

Els virtuosos incansables: Spanis Brass i Jules Verne i... Carles Dénia

Programa 502

I continuem amb el disc dels Spanish Brass per acabar-lo i, amb molta estretor, donar breu notícia del disc anterior dels Spanish.

Hui podreu escoltar les dues peces que completen l'escolta del disc "Les Aventures de Monsieur Jules". Són dues composicions per al mateix conjunt de cambra que l'escoltat al programa passat, quintet de vent i piano, amb la col·laboració d'Albert Guinovart com a pianista.

Les dues composicions i l'escoltada l'anterior programa tenen una fonamental cosa en comú, apart de la formació, el fet que totes elles són d'una absoluta modernitat musical, sonora i tímbrica, i que totes tres han estat escrites amb la voluntat d'arribar a un públic ample, sense prejudicis i...no necessàriament amb una ampla cultura musical. Són peces de fàcil escolta que qualsevol persona amb un poc d'interès les oirà de bona gana. Deixe per als especialistes (ja sabeu que jo no ho soc) el jutjar la seua estructura, sembla que complexa, però aparentment fàcil de copsar per una orella atenta. El mèrit és des compositors, els germans de Silla Francisco José Valero-Castells i Andrés Valero-Castells, i el barceloní Salvador Brotons. Els seus noms no són coneguts pel gran públic, encara que, als nostres pobles, la gent seguidora de les nostres estimades bandes segurament els coneix.

Crec que eixe és el gran mèrit del disc. És música contemporània, fins i tot una mica arriscada -encara que interpretada amb instruments "normals"- però que han sabut col·locar a un nivell d'escolta "per a tots els públics". Lamentablement, tant en el camp de la música clàssica com en el jazz, alguns músics "d'avantguarda" pensen que ho són pel fet que les seues composicions sonen "rares", i com més rares i més per ser escoltades sols per gent del gremi que per un públic ampli, més "d'avantguarda" es veuen.

Eixa errada ja li va costar al jazz la pèrdua d'un bon grapat d'audiència als anys seixanta i el cedir el pas, per al gran públic, al rock-and-roll i altres músiques què, lamentablement, han degenerat en molts casos, pressionades per l'afany de les gravadores de guanyar com més diners millor sense preocupar-se per la qualitat del producte que fan.

Evidentment en tots els gèneres, també en el rock i altres, hi ha bona música, però no sol ser la què més s'escolta...

Esperem amb impaciència el nou treball dels Spanish Brass!!

Els virtuosos incansables: Spanis Brass i Jules Verne

Programa 501

Ja em resulta difícil dir més elogis dels Spanish Brass, crec que els he exhaurit ja als cinc programes anteriors on vos he proposat l'escolta d'algun dels discos seus. En tot cas em reitere en esta ocasió en allò dit anteriorment. Són una formació puntera, a nivell mundial, en el seu camp, i això no els ha fet "pujar-se a la figuereta" -permeteu-me l'expressió- ni "posar-se monyos". Ells continuen treballant per eixamplar la seua tècnica i altres virtuts musicals...i el seu repertori. I quan no troben un repertori que els agrade o els abelleix alguna cosa nova...doncs l'encomanen. Aquest és el cas.

La música que escoltareu és un encàrrec dels Spanish Brass a un veterà, polifacètic i...amic, Albert Guinovart. Músic d'àmplia experiència en camps tan variats com l'òpera (en té dues), música simfònica, coral, per grups de cambra de diversa formació, abundant literatura pianística (és també un reputat pianista), arranjador prestigiós, compositor de música de pel·lícules i sèries de televisió i, la seua faceta que l'ha fet més popular probablement, compositor de cinc obres musicals per a la prestigiosa companyia Dagoll Dagom.

El disc té com a obra titular una peça anomenada "Les Aventures De Jules Verne" i, com a motor, una suite en sis moviments, inspirada en sis de les obres més populars del famós i estimat escriptor francés, en la seua vessant d'aventures fantàstiques.

El disc es completa amb dues peces més de cambra. Una de la parella de germans de Silla Francisco José i Andrés Valero Castells, i altra del conegut compositor català Salvador Brotons, totes dues per quintet de vent i piano, lloc que ocupa el mateix Albert Guinovart.

El disc en conjunt és dels més agradables que he tingut ocasió d'escoltar els darrers temps. Unes músiques fluides, encomanadisses, fàcils d'escoltar, encara que la seua "facilitat" no implica, ans al contrari, vulgaritat. Totes tres són d'una gran qualitat però això no implica fàcils concessions a l'audiència, sinó que són la mostra de la mestria dels compositors i el seu domini de la tècnica musical, cosa gens estranya en persones de tanta veterania i reconeguts mèrits.

Els Spanish Brass han encertat una altra vegada, traguent a llum dues estrenes i una altra peça adaptada a la seua formació, enriquint així, una miqueta més, la seua excel·lent discografia.

Trenta anys d'un grup de virtuosos valencians del vent

Programa 457

És aquest el cinquè programa que li dediquem a la música que han gravat els Spanish Brass. I, com continuen fent tan bona música com fins ara, no serà el darrer.

L'oportunitat en aquest cas la dóna el fet de que, enguany, fa trenta anys -trenta anys!!- que aquest cinc músics toquen junts, afortunadament amb molt d'èxit arreu del món. Bé, un dels membres, el més jove, ho és des de fa menys temps, però vaja...

No, mai no han estat a la llista dels "40 principales", afortunadament, perquè això voldria dir que el seu rumb havia canviat de forma dràstica. Ells sols fan, recordeu la frase  d'Ellington, bona música, malgrat que per estes terres és molt probable que la seua "fama" no es corresponga amb la què a molts llocs d'arreu del món (Europa, Amèrica, Asia,...) tenen.

Han portat la seua música per tot el món, sempre cercant el desafiament, allò difícil, la novetat insòlita, en definitiva la música REALMENT de hui. Eixa que d'ací a cent anys o dos-cents anys, es tindrà com a clàssica.

Al programa anem a escoltar una tria -lamentablement el temps del programa no dóna per a més- del disc què, per celebrar el seu trentè aniversari, han tret a llum. S'anomena "XXX". Sí, ja ho sé, sona un poc eròtic, però almenys sensual si que ho és per als melòmans. Es tracta d'un recorregut amable pel seu repertori no gravat fins ara -crec- on es passa de Joan Baptista Cavanilles i Bach (inevitable) als valencians actuals Voro García i Ramón Cardo, incloent-hi, fins i tot, un tango de Gardel i un popurri de l'Edith Piaf.

Com dic al programa, música agradable, sense estridències, per a oïdes amb bon gust però sense endinsar-se en aventures. Al programa dic que seria un bon repertori per una actuació en la plaça d'un poble, un diumenge assolellat. Crec que és la definició millor què se m'acudeix en escoltar el disc que, de tot cor, recomane.

Ara que s'aconsella consumir producte de proximitat, per allò de l'ecologia, feu-vos amb aquest disc, què són de casa i tenen qualitat. De segur que és una experiència agradable i reconfortant, enmig de tant de "chunda-chunda" a la ràdio (uuffff!!). Al YouTube podeu escoltar més coses. Tasteu-lo.

La tradició musical de la banda revisitada: Spanish Brass Luur Metalls

Programa 411

Com a contrast amb el programa anterior, la Spanish Brass Luur Metalls s'alia ací amb una gran formació bandística,  la Banda Municipal de Barcelona i el seu director Salvador Brotons, per fer-ne gala -un cop més- del seu ampli espectre de gustos musicals, que van des del jazz fins a discos com el que anem a sentir ( lamentablement no sencer per qüestions de la durada del programa ) o l'avantguarda més arriscada.

Com hem dit l'acompanyament, en aquest cas, d'una banda de les anomenades simfòniques (supose) és a dir, reforçades de vegades amb alguna corda per millorar i endolcir un poc la duresa de so dels instruments de vent, fa de teló de fons per al lluïment de la millor formació de cambra de vent que hi ha, crec, a l'estat (com a mínim), i una de les més destacades arreu del món, amb una ja llarga trajectòria de més de dues dècades i amb l'estrena de peces escrites al llarg dels anys específicament per a ells o per encàrrec d'ells, de les quals algunes figuren a un disc que acaba d'eixir al mercat, anomenat "De Vents i Terra" , on una compositora i tres compositors valencians, junt al propi director de la Banda, el català Salvador Brotons, donen ocasió de lluïment al quintet de la Spanish Brass.

Les peces, encàrrec en dos dels casos del propi quintet, i les altres no ho sé perquè al disc no s'esmenta, però que sospite que estarien escrites pensant en ells donada l'atípica formació, resulten brillants, i en elles els nostres protagonistes no cerquen el lluïment específic, unint el seu so amb el de la banda en molts dels casos, per tal que allò que destaque siga la qualitat de les peces, lluny del "vedettisme" i l'adorn virtuós, malgrat que ho són cadascú en el seu instrument.

Una nova mostra, i ja van quatre al nostre programa en el present any -busqueu al cercador- de la meua devoció pel grup que, "mea culpa", no havía tingut ocasió d'escoltar, llevat alguna petita pinzellada fa anys a la ràdio.

Si us plau, seguiu-los la pista que us donaran moltes estones de plaer musical.

Spanish Brass Luur Metalls: Unes nadales diferents

Programa 410

El Nadal ha estat, i encara és, una data molt assenyalada al calendari cristià, solstici d'hivern li diuen els no creients. Però, a la nostra terra, la tradició cristiana ha deixat un "pòsit" cultural molt destacat què, en l'aspecte musical, s'ha concretat en les conegudes "nadales". 

Es vulga o no, de manera inconscient si es vol, la insistent musiqueta en tots els llocs -ràdio, tele, locals comercials, música ambiental, etc- d'eixes cançonetes, d'una característica candidesa innocent, estan gravades en el nostre subconscient i, en sentir-les, evoquen una certa època, uns certs hàbits culturals i, ai las, normalment la passada infantesa.

Lamentablement, una certa inèrcia cultural calculada, en la majoria dels casos, o bé per l'estatus polític, religiós...o la propaganda consumista, han mistificat estes dates fins fer-les quasi irrecognoscibles respecte de les que es varen viure dècades enrere, pels qui tenim dècades enrere que contar, clar...

La magnífica formació de metalls de vent valenciana de la Spanish Brass Luur Metalls, ha aconseguit en aquest disc "SuBLiMe Christmas" que, sense perdre la seua essència evocadora, no sonen a "pastiche" polsegós -i caspós, en molts casos- revisant les sonoritats d'estes pecetes evocadores i dolces fins a fer-les plenament actuals en la seua estètica musical.

Supose que no haurà estat una tasca fàcil en alguns casos, donat el pes de la "inèrcia/tradició" en les oïdes de la gent, però és ahí on rau l'essència del disc i el seu gran encert. Gravat l'any 2014, com a continuació -en cert sentit- d'un altre gravat uns anys enrere (2006) amb la coral Navarro Reverter, en què el pes de la tradició (?), al meu parer, era prou evident, en aquest cas han tirat pel carrer d'enmig i han renovat completament l'enbolcall musical de les conegudes cançonetes, fins a fer un disc que les despulla de les seues connotacions de "continuïtat musical" per a fer d'elles un disc actual què, com hem dit, sense perdre el seu caràcter evocador -inevitable, sembla- sonen com una mena de suite nadalenca en la qual, com a prova de la seua fama internacional -sobretot als EE.UU.- fan una barreja de peces d'ací i d'enllà que li agradarà al paladar musical més exigent.

Encara que el disc és, com he dit, del 2014, és ara quan recentment ha arribat a les meues mans, i en part per l'oportunitat i en part perquè pense que és un plaer escoltar-lo i no m'ho podia quedar per a mi assoles, aneu a poder-lo gaudir al programa.

Ah! i podreu gaudir d'una peça nadalenca, segurament la més coneguda d'Arcangelo Corelli, el seu Concerto Grosso nº 8 una autèntica preciositat de la música barroca. Havia dit que el ventall de gustos dels Spanish Brass era ampli? Doncs ací teniu una mostra més.

La música popular valenciana es posa al dia. Spanish Brass Luur Metalls i Pep Gimeno "Botifarra"

Programa 386

Segons la coneguda frase de Duke Ellington, "sols hi ha dues classes de música: la bona i...l'altra." Culta? popular? Qui és capaç d'esbrinar hui en dia què és una cosa o l'altra?

La frase ve com anell al dit per al programa de hui. Música popular, pur folklore valencià passat per les mans d'un compositor i músic, fonamentalment de jazz, però en realitat un músic integral -intèrpret, professor,  director, arranjador, compositor-, en Ramón Cardo.

De currículum extens i dens, ha agafat a dos intèrprets, l'un de música folklòrica, el Pep Gimeno, i altres de música de cambra amb tendència a la interpretació de temes amb l'aire de la més rabiosa modernitat i de prestigi internacional, la Spanish Brass Luur Metalls i ha fet un còctel -una suite- on la tradició sura de forma evident, però on la modernitat de la concepció musical resulta la clau en la sonoritat del disc anomenat "Metalls d'Estil"

Ja ho faig al programa gravat, però torne a demanar-li disculpes al Pep Gimeno per haver tallat en l'emissió les parts de l'actuació en directe -menys una curta- on el "Boti" s'esplaia en contar acudits, contes, històries, etc, que són el "picant" de les seues actuacions. El temps de durada del programa m'obligava a fer això o a deixar fora d'emissió la música que és la funció i la "missió" què ens hem imposat en aquest programa.

Vos aconselle escoltar al "YouTube" més coses dels Spanish Brass (i del Botifarra, clar), per a que entengueu millor el que he esbossat abans quan parlava de la música d'ells. Vos ben assegure que, qui no els conega, quedarà encisat.

El gaudi de la música: Spanish Brass Luur Metalls

Programa 372

Corria l'any 1989 i cinc xicots valencians, instrumentistes de metalls varis, una cosa prou freqüent a les nostres terres on les bandes donen tant de fruit i escampen, com qui no vol la cosa, cultura musical per tot arreu per on van o estan, varen decidir ajuntar-se. Per a fer què? Doncs el que sabien fer, tocar els seus instruments. I va nàixer el Spanish Brass Luur Metalls.

Però sembla que això no els va semblar suficient i decidiren que calia treballar un poc més la cosa i es dedicaren, per una part, a donar concerts per a la gent menuda, fent "l'indi" si calia, per atreu-re la seua atenció amb més facilitat i per a gaudi dels majors que hi anaven. Per l'altra varen constatar que hi havia poca música -o això els va semblar- per a grups de metalls com el seu, i es dedicaren a adaptar partitures, cosa prou freqüent, però també a fer o encomanar-ne a compositors que els feren música per a grups com el seu.

Des de l'any 1969 ha corregut molta aigua sota els ponts i, estranyament, contra el que és el més freqüent, no han deixat de formar grup i de tocar junts.

Supose que tots ells tindran també la seua trajectòria particular com a solistes, però el fet és que la il·lusió d'ensenyar i renovar-se no l'han perdut. De fet són professors en eixa espècie de "xamba" que ens ha caigut de tindre a València única de les poques sucursal que hi ha al món de la Berklee College of Music. Allí donen classe i, de tant en tant, es dediquen a rodar el món i a muntar festivals de música de metall a Alzira, Torrent...i no sé si en algun lloc més. Això sí, al "Cap i Casal" sembla que no hi ha hagut manera. A veure si amb els nous vents que bufen hi ha sort i no cal agafar el cotxe o el metro per veure els "saraos" lúdic-musicals que munten.

I ara a gaudir de la seua música al disc que varen gravar l'any 2008 amb el trio de jazz del pianista català Lluís Vidal, al qual, per cert, ja li hem dedicat algun programa ja fa anys, dedicat a la música de l'il·lustre català Frederic Mompou
què també va ser matèria del programa en la seua segona temporada.

Vos ho garantim: no serà la darrera vegada que ací escoltem/parlem a/amb la gent de la Spanish Brass.