Un programa de Ràdio Klara i un podcast per a la gent a la qual li agrade la música de jazz, clàssica i altres de contacte d'ambdues.
dijous, 4 d’abril del 2024
Música "culta", "acadèmica", "popular" ?: Ommadawn de Mike Oldfield
La pregunta és pertinent en parlar d'obres com les simfòniques de Mike Oldfield.
Les normes de l'"acadèmia" són cosa immutable? I si ho foren, quan començaria la "història de la música", quan acabaria?
La música, com totes les arts, és quelcom que, en les seues formes i convencions, acompanya la resta de criteris majoritàriament acceptats per les societats de cada lloc i moment. En el cas de la segona meitat del segle XX, al món occidental, el rock&roll i els nous instruments electrònics varen tindre una clara influència en la cultura de masses, i les seues formes i sonoritats varen ser acceptades majoritàriament, configurant una estètica musical de sons nous no massa acordats amb el que l'"acadèmia" acceptava.
Hi ha, però, un altre aspecte molt important; la durada d'obres com les inicials del Mike Oldfield, amb una extensió "excessiva"(?) per a les necessitats de les ràdios comercials, va ser un entrebanc, quasi insalvable, per a la seua difusió pública. Afortunadament, els artefactes de reproducció musical, ja d'ús comú per part de gran part de la població occidental, facilitaren que, sorprenentment en algun cas com el què comentem, la seua música assolís una popularitat i un èxit comercial que no s'esperava el mateix autor. Això va suposar que, a Mike Oldfield, un èxit i popularitat aclaparadores resultaren un problema per a un jove d'una escassa vintena i amb un esperit sensible i introspectiu.
Encara que el seu segon treball, "Hergest Ridge", tret abans de l'any de distància del "Tubular Bells", va tindre una bona acollida comercial, la crítica el va rebre com si fora una versió "bis" del "Tubular" -que en gran part ho era- i no va rebre bé aquest segon treball. Decebut per eixes crítiques i sota l'impacte de la popularitat sobrevinguda, es va tancar a sa casa i va treballar en una nova obra, "Ommadawn", que si bé seguia les petjades estilístiques i sonores del "Tubular Bells", amb un aclaparador treball d'estudi i, com en aquell, amb ell tocant un gran nombre d'instruments diferents, té una sèrie de trets definitoris que el fan singular.
La incorporació de percussions africanes i instruments orientals, com el "bousouki", amb un clima molt més relaxat i introvertit junt amb l'habitual ambient "celta", varen fer que l'"Ommadawn" eixira com una obra lluminosa, íntima, que majoritàriament ha estat assenyalada per la crítica com el seu millor treball.
L'evolució de l'Oldfield i, supose, una certa pressió de les gravadores per obres més "digeribles" per a les radio-fórmules, varen fer que als seus treballs posteriors alternaren peces "llargues" (en tot cas, com moltes simfonies "clàssiques") amb altres cançons més "rockeres" o, millor, "poperes", algunes d'elles estimables. No és qüestió de dir que una peça curta no pot ser, fins i tot, una obra mestra: Chopin, per exemple, hi estaria d'acord, i alguns compositors de música popular també; de tota manera l'alternança de peces llargues a la seua discografia, en un mateix disc, amb altres més curtes i comercials em fa l'efecte que alguna concessió hi ha hagut per part de Mike Oldfield.
Les freqüents reedicions de les peces primerenques donen, en tot cas, la impressió que, tant ell com el públic, s'estimen (estimem) més aquelles inspiracions jovenívoles que molta de la seua evolució posterior.
dijous, 28 de març del 2024
Cinquanta anys d'una obra singular: Tubular Bells de Mike Oldfield
Comentar coses sobre un músic tan oceànic és complicat de fer-ho en un espai reduït com el que habitualment emprem per a dir quatre coses sobre la música escoltada al programa.
Michael -Mike- Oldfield (15 de maig de 1953, Reading, Anglaterra) és, fonamentalment, un compositor i multiinstrumentista que, amb el "Tubular Bells", peça treta a llum a finals de l'any 1973, va sacsejar el món musical de les músiques que s'escoltaven a la ràdio per a un públic jove. Amb una durada que abasta les dues cares d'un LP -el format en què va ser publicat inicialment- era un producte difícilment digerible per a les ràdios comercials i les discogràfiques per la seua durada. Encara que es varen publicar per a promoció versions curtes, va revolucionar el món del "Rock Simfònic", superant moltes tanques sonores i estilístiques.
Amb una llarga i accidentada elaboració, que, segons les referències, podria haver-se allargat fins als tres anys des de la primera idea inicial d'un xicot de setze que tocava en un petit grup de rock, el producte que finalment va vore la llum era una extensa "suite" on ell tocava la majoria dels instruments, en una treballada elaboració en estudi, amb gravacions i regravacions, "samples", "overdubs" i tot un conjunt d'instruments: Grand Piano, Glockenspiel, Orgues [Farfisa, Lowrey], Baix, Guitarra elèctrica, Aparells electrònics [Taped Motor Drive Amplified Organ Chord], Guitarra [Speed, Fuzz, Mandolina], Percussió, Guitarra acústica, Flagelot, Piano [Honky Tonk], Tubular Bells, tots ells tocats pel Mike Oldfield amb la sola col·laboració de les veus de Mundy Ellis i Sally Oldfield, el Baix doble de Lindsay Cooper i les Flautes de Jon Field.
Amb tot eixe grapat d'instruments i amb la darrera tecnologia d'estudi utilitzable llavors, va publicar una obra que desbordava, de bon tros, els límits del "rock simfònic" que gent com Pink Floid, King Crimson i altres conreaven, especialment al Regne Unit.
Amb influència de la música celta, entre altres fonts, i l'elaboració amb uns criteris musicals perfectament identificables amb els de la música acadèmica, el "Tubular Bells" va ser una troballa que ha marcat molts camins per a altres artistes de l'àmbit de la música popular i de la culta.
A l'obra es poden escoltar ecos del minimalisme, que llavors s'enlairava, d'allò que després s'ha anomenat "new age", techno, però també de les músiques elaborades per artistes del camp acadèmic, "seriós" que han begut d'ella alhora.
Malgrat la llargària -semblant a la d'una simfonia "clàssica" estàndard- va connectar molt bé amb el públic jove i l'èxit de vendes s'allarga fins als nostres dies.
La carrera de Mike Oldfield, encetada amb tanta força, està plagada d'obres que, amb un segell personal i reconeixible en allò que es refereix a la sonoritat i estil, ha caminat per un grapat d'àlbums instrumentals -els més característics-, però ha entrat també, en moltes ocasions, en l'àmbit de la música "pop", això sí, sempre amb el seu segell personal, música incidental per a diversos esdeveniments i, fins i tot, alguna banda sonora de pel·lícula.
En una iniciativa que deurien imitar altres universitats, l'Autònoma de Barcelona va acceptar apadrinar el projecte d'un dels seus ensenyants, Xavier Alern, professor de musicologia, en re-elaborar la música del Tubular Bells en una actuació en directe, amb fins a setze músics, a un lloc emblemàtic: les instal·lacions de l'Accelerador Lineal de Partícules de la UAB. El concert va ser difòs pel seu canal de YouTube de l'UAB. Eixa és la música que s'escolta al programa, car la recreació és tan perfecta, tan immaculada, que paga la pena difondre l'esforç del professor Xavier Alern, en transcriure el disc sencer per ser interpretat amb total fidelitat i respecte de l'original i amb la frescura del directe.
Al pròxim programa es podrà escoltar el que, segons la crítica, és el seu millor àlbum: "Ommadawn"