Camins 433
Així es titula el disc que aneu a escoltar hui. Senzillament la meravellosa veu de la Sarah Vaughan retent-li un homenatge als compositors i intèrprets més populars, segurament, de tot el segle XX.
Un programa amable, tranquil, per escoltar-lo per exemple a la platja, de nit, amb el soroll de les ones al fons. No pretenem més. No sempre cal "anar amb l'accelerador a fons", de vegades és prou amb açò, una bona música cantada per una bonica veu.
Com que fa tan sols dos programes ja varem fer una ressenya biogràfica àmplia de la Sarah, hui vaig a esmentar a dos dels músics, segurament els més destacats, que formen part de l'orquestra que l'acompanya i que mostren el nivell i la cura amb el qual es va fer aquest disc.
El primer és el guitarrista Lee Ritenour. Nascut i criat a LA, Lee Ritenour era un prodigi de guitarra infantil, guanyant el seu primer treball d'estudi als 16 anys acompanyant als Mamas and the Papas. Obsessionat amb el gran jazz de Wes Montogomery des dels seus inicis, va convertirse en un reclamat músic d'estudi acompanyant una llarga llista de gent coneguda: Steely Dan, Pink Floyd (The Wall), Barbra Streisand i els Bee Gees, Tony Bennett i Lena Horne, Sonny Rollins, Dizzy Gillespie i Stanley Turrentine, Gato Barbieri i Paulinho Da Costa i després com a solista amb més de 30 anys de registres.
L'altre gran nom que treballa en la gravació és el conegut "Tooth" Thielemans, el belga introductor de l'harmònica al món del jazz, que va anar-se'n amb 91 anys el 2016, deixant una enorme quantitat de gravacions com a solista i com a acompanyant de mil lluminàries del jazz, el pop, la música brasilera i mil més.
Realment, un disc d'escolta agradable fet amb una qualitat i una cura de producció que el fa absolutament destacable.
I res més. Fins al setembre, adéu amigues i amics d'aquest modest programa fet amb un enorme amor per la música que espere contagiar-vos.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sarah Vaughan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sarah Vaughan. Mostrar tots els missatges
dijous, 19 de juliol del 2018
dijous, 28 de juny del 2018
Una diva del jazz: Sarah Vaughan
Programa 431
Filla
d’un fuster i d’una bugadera, Sarah Vaughan (27 de març de
1924, a Newark, Nova Jersey/ Hidden Hills, Califòrnia, d'abril
de 1990) va créixer amb un amor per la música i l'espectacle. Va
guanyar un concurs de talents que es va celebrar a l'Apollo Theater
de Harlem l’any 1942 amb la seva interpretació de "Body
and soul" , on va començar la seva carrera de cant, encara que,
prèviament, havia aprés musica, piano i orgue a l’Església
Baptista el seu barri a Newark i els seus pares també en sabien de
música. Va treballar amb bandes com Earl Hines i Billy Eckstine
abans de convertir-se en un exitosa artista solista que es va
relacionar amb el pop i el jazz.
El
1944, Vaughan va deixar Hines per unir-se a la nova banda d'Eckstine.
També treballaven amb Eckstine el trompetista Dizzy Gillespie i el
saxofonista Charlie Parker, que van inciar llavors una nova forma de
jazz, el be-bop. La Vaughan va sentir-se immediatament atreta pel nou
estil i es va convertir en «LA veu» del be-bop.
Després
de treballar breument amb John Kirby va convertir-se en artista
solista prenint el nom de "Sassy" com a comentari sobre el
seu estil a l'escenari i "The Divine One" per un DJ a
Chicago, sobrenom que es va quedar consolidat per referir-se a ella.
Va cantar èxits com "Misty" (1957) i "Broken-Hearted
Melody" (1959), que va vendre més d'un milió de còpies.
Després
de la dècada de 1950, en canviar els gustos musicals la Vaughan ja
no produïa grans èxits, però va romandre com a intèrpret popular,
sobretot quan cantava en directe. Davant d'una audiència, el seu
lliurament emocional, rico en vibrato, rang vocal de tres octaves i
una tècnica de «scat» cautivadora van ser encara més atractius.
Enregistraments
posteriors de Vaughan inclouen interpretacions de les cançons dels
Beatles i de la música brasilera, amb gran èxit de vendes, encara
que may va abandonar el jazz, sobtetot en les actuacionsen directe.
Vaughan va guanyar el seu primer Grammy gràcies al seu treball amb
Michael Tilson Thomas i la Filharmònica de Los Angeles en Gershwin
Live! (1982).
Al
llarg de la seva carrera professional, Vaughan va ser reconeguda com
una cantant i intèrpret supremament dotada. Va ser convidada a actuar
a la Casa Blanca i a llocs com el Carnegie Hall, va obtenir un Grammy pel
treball de tota una vida en 1989 i va ser seleccionada per unir-se al
Jazz Hall of Fame en 1990. També va rebre una estrella al Hollywood
Walk of Fame.
Però,
sobretot, el seu cant ha superat la prova del temps i hui, gràcies a
les seues innumerables gravacions, podem gaudir de la seua veu. No se
n’oblideu d’ella encara que la seua fama no siga ara tan gran com la
de les seues companyes Billie Holliday i Ella Fitzgerald.
Aconselle
fer una cerca en youtube i gaudir de la seua música.
dijous, 21 de juny del 2018
Billie per sempre
Programa 430
Esta entrada va a ser curta perquè, quina cosa es pot dir de Billie Holliday que no s'haja dit ja, fins i tot en el nostre programa, on li hem dedicat varis programes.
En definitiva parlem de una de les tres o quatre millors cantants de jazz i blues de tota la història. Junt amb Bessie Smith, Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, Eleonora Fagan què era el seu nom real, va saber, al meu gust almenys, transmetre retalls de la seua vida en cadascuna de les seues cançons. No hi ha més que escoltar discos de diferents èpoques -no massa, ja que sols va viure 44 anys, encara que molt intensos- per a escoltant alguna de les seues cançons, poder saber com li anava en eixe moment.
D'una veu límpida, juvenil, fins i tot un poc metàl·lica dels començaments amb menys de vint anys, fins a les darreres cançons, què és el que aneu a escoltar a aquest programa, on es palesa, malgrat l'embolcall dolç, amable, que li va preparar Norman Granz per a que es trobara a gust i relaxada, on el seu cant adolorit, brut, amb més recitat que cantat, d'una veu trencada que era emesa per una dona trencada. Una dona que va cercar tota la seua vida l'amor, la tendresa que no va trobar mai. Ans al contrari, tots els seus amors la varen decebre quan no, directament, la maltractaven de manera immisericorde.
Tot això i molt més podreu escoltar en aquest programa on escoltareu el disc que titulat "Last Recording" replega les tres darreres sessions que va gravar uns dos o tres mesos abans de morir en un hospital de Nova York, encar jove.
Crec que no cal dir més. Tan sols escoltar atentament i deixar-se penetrar pel dolor, la malenconia, i les vivències que desgrana en totes i cadascuna de les cançons d'aquest disc.
Esta entrada va a ser curta perquè, quina cosa es pot dir de Billie Holliday que no s'haja dit ja, fins i tot en el nostre programa, on li hem dedicat varis programes.
En definitiva parlem de una de les tres o quatre millors cantants de jazz i blues de tota la història. Junt amb Bessie Smith, Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, Eleonora Fagan què era el seu nom real, va saber, al meu gust almenys, transmetre retalls de la seua vida en cadascuna de les seues cançons. No hi ha més que escoltar discos de diferents èpoques -no massa, ja que sols va viure 44 anys, encara que molt intensos- per a escoltant alguna de les seues cançons, poder saber com li anava en eixe moment.
D'una veu límpida, juvenil, fins i tot un poc metàl·lica dels començaments amb menys de vint anys, fins a les darreres cançons, què és el que aneu a escoltar a aquest programa, on es palesa, malgrat l'embolcall dolç, amable, que li va preparar Norman Granz per a que es trobara a gust i relaxada, on el seu cant adolorit, brut, amb més recitat que cantat, d'una veu trencada que era emesa per una dona trencada. Una dona que va cercar tota la seua vida l'amor, la tendresa que no va trobar mai. Ans al contrari, tots els seus amors la varen decebre quan no, directament, la maltractaven de manera immisericorde.
Tot això i molt més podreu escoltar en aquest programa on escoltareu el disc que titulat "Last Recording" replega les tres darreres sessions que va gravar uns dos o tres mesos abans de morir en un hospital de Nova York, encar jove.
Crec que no cal dir més. Tan sols escoltar atentament i deixar-se penetrar pel dolor, la malenconia, i les vivències que desgrana en totes i cadascuna de les cançons d'aquest disc.
dijous, 29 de gener del 2015
La màgia de Joan Chamorro. La màgia de la veu-1
Programa 281
No és la primera vegada que parlem del Joan Chamorro i del seu projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Anem a fer-ho un cop més.
En aquest cas la raó és l'aparició al mercat, a les darreries del 2014, d'un disc anomenat "La màgia de la veu", on es recullen interpretacions de les quatre alumnes de la SAJB que, fins ara, han tret un disc al carrer sota el padrinatge del Chamorro.
En els comentaris del llibret del disc, en Chamorro argumenta la importància que per a ell té el que el seu alumnat cante, car la veu és "un meravellós instrument com una part important del músic, més enllà què a posteriori pugui utilitzar-ho professionalment o no. M'interessa la connexió de l'oida interna amb l'instrument, i aquesta connexió es fa palesa amb el cant..."
El que podrien anomenar "mètode Chamorro", evidentment funciona, i ho fa amb eixa connexió entre el cant i l'aprenentatge d'un instrument perquè la "nostra capacitat d'improvisació i de creació no només ve donada pel nostre coneixement de l'harmonia i el nostre domini de l'instrument, sinó també per la nostra capacitat d'imaginar (cantar interior o exteriorment) melodies", en paraules del mateix Chamorro.
El disc, una autèntica delícia per a l'oïda de qualsevol persona, li agrade o no el jazz, recull, com hem dit, intervencions de les quatre alumnes seues que han gravat ja algun disc sota el padrinatge de "Joan Chamoro presenta..." i són: Magalí Datzira, 17 anys, contrabaixista, Rita Payés, 16 anys, trombonista, Andrea Motis, 19 anys, trompeta i saxo, i Eva Fernández, 20 anys, saxo i, evidentment, les quatre canten peces en les quals cadascuna fa un homenatge a alguna de les dives indiscutibles del jazz vocal femení. Al programa de hui, primer dels dos que en farem, les homenatjades són Ella Fitgerald, Sarah Vaughan i Billie Holiday.
El pròxim programa acabarem d'escoltar completament aquest deliciós disc. Relaxeu-vos i gaudiu tranquiŀlament de com, amb bona feina i amor per la música, es pot fer meravelles amb personetes des d'una edat en la qual, segons els cànons habituals, sols es poden esperar intents voluntariosos.
No és la primera vegada que parlem del Joan Chamorro i del seu projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Anem a fer-ho un cop més.
En aquest cas la raó és l'aparició al mercat, a les darreries del 2014, d'un disc anomenat "La màgia de la veu", on es recullen interpretacions de les quatre alumnes de la SAJB que, fins ara, han tret un disc al carrer sota el padrinatge del Chamorro.
En els comentaris del llibret del disc, en Chamorro argumenta la importància que per a ell té el que el seu alumnat cante, car la veu és "un meravellós instrument com una part important del músic, més enllà què a posteriori pugui utilitzar-ho professionalment o no. M'interessa la connexió de l'oida interna amb l'instrument, i aquesta connexió es fa palesa amb el cant..."
El que podrien anomenar "mètode Chamorro", evidentment funciona, i ho fa amb eixa connexió entre el cant i l'aprenentatge d'un instrument perquè la "nostra capacitat d'improvisació i de creació no només ve donada pel nostre coneixement de l'harmonia i el nostre domini de l'instrument, sinó també per la nostra capacitat d'imaginar (cantar interior o exteriorment) melodies", en paraules del mateix Chamorro.
El disc, una autèntica delícia per a l'oïda de qualsevol persona, li agrade o no el jazz, recull, com hem dit, intervencions de les quatre alumnes seues que han gravat ja algun disc sota el padrinatge de "Joan Chamoro presenta..." i són: Magalí Datzira, 17 anys, contrabaixista, Rita Payés, 16 anys, trombonista, Andrea Motis, 19 anys, trompeta i saxo, i Eva Fernández, 20 anys, saxo i, evidentment, les quatre canten peces en les quals cadascuna fa un homenatge a alguna de les dives indiscutibles del jazz vocal femení. Al programa de hui, primer dels dos que en farem, les homenatjades són Ella Fitgerald, Sarah Vaughan i Billie Holiday.
El pròxim programa acabarem d'escoltar completament aquest deliciós disc. Relaxeu-vos i gaudiu tranquiŀlament de com, amb bona feina i amor per la música, es pot fer meravelles amb personetes des d'una edat en la qual, segons els cànons habituals, sols es poden esperar intents voluntariosos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)