Programa 500
Estimada audiència que segueix aquest programa.
El de hui és un programa un poc especial per mi. Mai vaig pensar que aguantaria tant de temps -i pense continuar ;-)- fent un programa que vos assegure que no sempre em resulta fàcil de fer. Precisament per això, no sé per vosaltres, però per mi ha estat una experiència enormement enriquidora que m'ha obligat a sistematitzar els meus coneixements de músiques i, amb això, descobrir alguns camins que no havia caminat encara i què he començat a fer-ho amb vosaltres. El recolzament que, en forma de xifres a la web, m'heu donat, ha estat tan impressionant per mi que, en certa manera, "m'obliga" a continuar en una tasca que vaig començar com una petita contribució a "tapar un forat" que, al meu parer, hi havia a la programació musical de Ràdio Klara.
Un grapat d'anys després (ja un poc més de tretze, des del novembre de 2007), observe la tasca feta i pense que, almenys per mi, ha pagat la pena, molt, MOLTÍSSIM. Moltes gràcies per escoltar estes músiques i espere que, per totes vosaltres, persones més enllà del micròfon, l'experiència haja estat i continue estant agradable i enriquidora. Si ha estat així, ja em considere afortunat i pagat. Gràcies.
Ah! i moltes gràcies, evidentment, a les persones que després de més d'una trentena d'anys, han portat la nau de Ràdio Klara a bon port, per entre tantes tempestes. MOLTES GRÀCIES, amigues i amics!
I un cop feta esta introducció, necessària per mi, passe a fer una petita pinzellada a la música que sonarà hui. Com que es tracta de completar l'escolta del disc "The Individualism of Gil Evans", una peça important en la història dels canvis estilístics del jazz, i ja havia fet els comentaris adients a l'anterior programa, un deixe simplement amb l'escolta de la música d'eixe mag dels sons que va ser el canadenc Gil Evans.
Ah! i no oblideu escoltar el "Kind of blue", per comprendre algunes coses després d'escoltar aquests dos programes dedicats a Gil Evans.
Bona escolta!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gil Evans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gil Evans. Mostrar tots els missatges
dijous, 13 de febrer del 2020
dijous, 6 de febrer del 2020
Els ilustres pintors de fons sonors: Gil Evans-1
Programa 499
En totes les èpoques de la música occidental hi ha hagut dues classes d'artistes, "grosso modo". Els uns, els qui la gent coneix més, són aquells que es pugen a l'escenari o són el centre de la reunió, són les "estreles", els ídols de multituds o d'un determinat cercle, però estan "a la vista" de tothom.
Els altres, aquells dels quals és un membre destacat el nostre protagonista de hui, són aquells que li fan "el llit" a l'"estrela": són els arranjadors o orquestradors que, per al lluïment de qui està al centre dels focus, elaboren un marc sonor, uns llenços, unes condicions musicals què preparen acuradament, a la mida de l'artista protagonista, de forma que aquest tinga les condicions necessàries per al seu lluïment.
Fins i tot, en alguns casos, la versió orquestrada de determinada peça. Per exemple, "Els Quadres d'una Exposició", és molt més coneguda en la versió del seu orquestrador, Maurice Ravel, que en la del seu autor, Modest Mussorgsky, que la va escriure per a piano. La glòria se l'ha endut Mussorgsky; molt poca gent coneix que la versió més popular és la de l'orquestrador.
Stravinsky, el gran revolucionari de la tradició musical de començament del segle XX era, a part d'un gran compositor, un creador de nous sons, que ell va elaborar en aquella època pensant en el lluïment del ballet, en funció de la creació coreogràfica, a la qual li feia un marc sonor.
Al jazz i a les músiques populars -incloses les industrials d'aquest moment- hi ha hagut i hi ha una grapat de persones que, en la soledat de la seua taula, plenen fulls de paper pautat tenint compte de les condicions de la persona que serà la solista, siga esta una veu o un instrumentista. En el nostre cas de hui, la personalitat de Gil Evans forma part d'un grapat de noms (Fletcher Henderson, George Russell, segurament el primer teòric de la música de jazz, Billy Strayhorn, la ma invisible de Duke Ellington en les orquestracions...) què han treballat fonamentalment pel lluïment d'altres. Ja la seua primera feina d'importància va consistir en la creació, junt a d'altres importants músics de jazz de final dels quaranta ( Gerry Mulligan, John Lewis, Lee Konitz, Miles Davis,...) d'un important viratge en la història del jazz, l'anomenat "estil COOL".
Una desena d'anys després, la gravació l'any 1959 del "Kind of Blue" , pedra miliar de la història del jazz, va ser, sobretot, una creació fruit de l'enteniment profund entre un excepcional solista i compositor, Miles Davis, y un creador de marcs sonors, el nostre protagonista Gil Evans, també compositor, òbviament.
La seua importància en la història del jazz -segurament una de les tres o quatre persones més influents en el desenvolupament i fixació del seu llenguatge- no cap en l'estret marc d'aquests comentaris. Sols vos dic que feu dues coses: una, òbvia, escoltar atentament aquest programa i el següent, per oir sencer un dels discos més decisius en la seua carrera, "The Individualism Of Gil Evans" del qual el reconegut crític Scott Yanow diu que "es una llàstima que Gil Evans no gravara més discos al llarg d'eixa era", i dues, resseguir els enllaços que vos propose i fer, pel vostre compte una cerca a les diferents webs on es pot escoltar música.
Podeu estar segurs que no haureu perdut el temps i la vostra oïda i la vostra ànima vos ho agrairan.
En totes les èpoques de la música occidental hi ha hagut dues classes d'artistes, "grosso modo". Els uns, els qui la gent coneix més, són aquells que es pugen a l'escenari o són el centre de la reunió, són les "estreles", els ídols de multituds o d'un determinat cercle, però estan "a la vista" de tothom.
Els altres, aquells dels quals és un membre destacat el nostre protagonista de hui, són aquells que li fan "el llit" a l'"estrela": són els arranjadors o orquestradors que, per al lluïment de qui està al centre dels focus, elaboren un marc sonor, uns llenços, unes condicions musicals què preparen acuradament, a la mida de l'artista protagonista, de forma que aquest tinga les condicions necessàries per al seu lluïment.
Fins i tot, en alguns casos, la versió orquestrada de determinada peça. Per exemple, "Els Quadres d'una Exposició", és molt més coneguda en la versió del seu orquestrador, Maurice Ravel, que en la del seu autor, Modest Mussorgsky, que la va escriure per a piano. La glòria se l'ha endut Mussorgsky; molt poca gent coneix que la versió més popular és la de l'orquestrador.
Stravinsky, el gran revolucionari de la tradició musical de començament del segle XX era, a part d'un gran compositor, un creador de nous sons, que ell va elaborar en aquella època pensant en el lluïment del ballet, en funció de la creació coreogràfica, a la qual li feia un marc sonor.
Al jazz i a les músiques populars -incloses les industrials d'aquest moment- hi ha hagut i hi ha una grapat de persones que, en la soledat de la seua taula, plenen fulls de paper pautat tenint compte de les condicions de la persona que serà la solista, siga esta una veu o un instrumentista. En el nostre cas de hui, la personalitat de Gil Evans forma part d'un grapat de noms (Fletcher Henderson, George Russell, segurament el primer teòric de la música de jazz, Billy Strayhorn, la ma invisible de Duke Ellington en les orquestracions...) què han treballat fonamentalment pel lluïment d'altres. Ja la seua primera feina d'importància va consistir en la creació, junt a d'altres importants músics de jazz de final dels quaranta ( Gerry Mulligan, John Lewis, Lee Konitz, Miles Davis,...) d'un important viratge en la història del jazz, l'anomenat "estil COOL".
Una desena d'anys després, la gravació l'any 1959 del "Kind of Blue" , pedra miliar de la història del jazz, va ser, sobretot, una creació fruit de l'enteniment profund entre un excepcional solista i compositor, Miles Davis, y un creador de marcs sonors, el nostre protagonista Gil Evans, també compositor, òbviament.
La seua importància en la història del jazz -segurament una de les tres o quatre persones més influents en el desenvolupament i fixació del seu llenguatge- no cap en l'estret marc d'aquests comentaris. Sols vos dic que feu dues coses: una, òbvia, escoltar atentament aquest programa i el següent, per oir sencer un dels discos més decisius en la seua carrera, "The Individualism Of Gil Evans" del qual el reconegut crític Scott Yanow diu que "es una llàstima que Gil Evans no gravara més discos al llarg d'eixa era", i dues, resseguir els enllaços que vos propose i fer, pel vostre compte una cerca a les diferents webs on es pot escoltar música.
Podeu estar segurs que no haureu perdut el temps i la vostra oïda i la vostra ànima vos ho agrairan.
dijous, 27 de setembre del 2018
El geni inclassificable: Charles Mingus-1
Programa 435
Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.
Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.
Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.
L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.
D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.
Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.
Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.
Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.
Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.
L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.
D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.
Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.
dijous, 17 de desembre del 2015
Bill Evans: primer trio en directe al Vanguard
Programa 318
Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.
La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.
Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".
Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.
Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.
Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.
Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.
La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.
Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".
Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.
Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.
Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.
dissabte, 24 de maig del 2014
La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-2
Programa 256
Innovadora, atrevida i trencadora, Maria Schneider no ho és tan sols en l'aspecte musical. La producció i finançament dels seus darrers dos discos, per tal de preservar la seua independència artística, s'han fet mitjançant el procediment del "crowfunding" o finançament per petites donacions via internet. De fet el disc que escoltàrem al darrer programa, va ser el primer en ser premiat als Grammy sense que, fins aquell moment, existira disc físic, tan sols l'edició digital a la venda per internet, mitjançant la seua participació sa la gravadora independent Artist Share
La seua formació musical, després de passar per una sèrie de universitats i escoles de música, sempre amb excel.lents resultats acadèmics, va trobar-se amb l'afortunada oportunitat de treballar amb, ni més ni menys que Gil Evans, amb el qual col.laborà els tres darrers anys de vida d'aquest important arranjador (recordem, per exemple, els seus treballs dirigint les gravacions del Kind of Blue de Miles Davis, entre d'altres). La Schneider va aprofitar a fons la possibilitat i el seu primer disc, "Evanescence", té clares mostres de la seua influència primerenca. Al programa de hui escoltarem el disc "Days of wine and roses", amb el qual va aconseguir el seu primer Grammy, en aquest cas en l'apartat d'orquestres de jazz
Innovadora, atrevida i trencadora, Maria Schneider no ho és tan sols en l'aspecte musical. La producció i finançament dels seus darrers dos discos, per tal de preservar la seua independència artística, s'han fet mitjançant el procediment del "crowfunding" o finançament per petites donacions via internet. De fet el disc que escoltàrem al darrer programa, va ser el primer en ser premiat als Grammy sense que, fins aquell moment, existira disc físic, tan sols l'edició digital a la venda per internet, mitjançant la seua participació sa la gravadora independent Artist Share
La seua formació musical, després de passar per una sèrie de universitats i escoles de música, sempre amb excel.lents resultats acadèmics, va trobar-se amb l'afortunada oportunitat de treballar amb, ni més ni menys que Gil Evans, amb el qual col.laborà els tres darrers anys de vida d'aquest important arranjador (recordem, per exemple, els seus treballs dirigint les gravacions del Kind of Blue de Miles Davis, entre d'altres). La Schneider va aprofitar a fons la possibilitat i el seu primer disc, "Evanescence", té clares mostres de la seua influència primerenca. Al programa de hui escoltarem el disc "Days of wine and roses", amb el qual va aconseguir el seu primer Grammy, en aquest cas en l'apartat d'orquestres de jazz
dijous, 16 d’agost del 2012
Excepcional!! Miles Davis amb Quincy Jones
Programa 182
Ja en unes condicion de salut prou lamentables, de fet moriria unes setmanes després del concert, Quincy Jones, eixe monstre de la música nordamericana (compositor, promotor, arranjador, director i intèrpret excel.lent) va aconseguir el que mai ningú abans havia aconseguit: que Miles Davis interpretara peces seues "antigues", sent la darrera gravació que existeix de Miles Davis en vida.
Miles Davis mai interpretava, en els seus concerts, peces anteriors -com a molt- als dos o tres discs darrers seus. Sempre mirava endavant, el passat no l'interassava, sols l'aventura, l'exploració de nous camins. És per això que aquest concert resulta doblement excepcional, perquè Quincy Jones va lograr que interpretara peces de la sèrie que gravara, entre els anys 1958 i 1960 amb l'arranjador Gil Evans; fonamentalment dels "Miles Ahead", "Porgy and Bess" i "Squetches of Spain", deixant de banda, precisament, el "Kind of Blue", el disc que havia revolucionat el món del jazz amb la seua incursió en la música modal.
Aprofitant el vint-cinqué aniversari del festival de Monterux, Quincy Jones va convèncer Davis i el va fer interpretar eixe repertori, acompanyat pel grup bàsic habitual de Jones i per una gran orquestra formada per la totalitat de la de Gil Evans i la de George Gruntz, dirigides ambdues pel propi Quincy Jones.
Un autèntic monument de la història del jazz que no podeu deixar d'escoltar.
25 aniversari montreux gil evans george gruns dirigida qincy miles ahead porgy and bess squetches of spain 8 juliol 91
Ja en unes condicion de salut prou lamentables, de fet moriria unes setmanes després del concert, Quincy Jones, eixe monstre de la música nordamericana (compositor, promotor, arranjador, director i intèrpret excel.lent) va aconseguir el que mai ningú abans havia aconseguit: que Miles Davis interpretara peces seues "antigues", sent la darrera gravació que existeix de Miles Davis en vida.
Miles Davis mai interpretava, en els seus concerts, peces anteriors -com a molt- als dos o tres discs darrers seus. Sempre mirava endavant, el passat no l'interassava, sols l'aventura, l'exploració de nous camins. És per això que aquest concert resulta doblement excepcional, perquè Quincy Jones va lograr que interpretara peces de la sèrie que gravara, entre els anys 1958 i 1960 amb l'arranjador Gil Evans; fonamentalment dels "Miles Ahead", "Porgy and Bess" i "Squetches of Spain", deixant de banda, precisament, el "Kind of Blue", el disc que havia revolucionat el món del jazz amb la seua incursió en la música modal.
Aprofitant el vint-cinqué aniversari del festival de Monterux, Quincy Jones va convèncer Davis i el va fer interpretar eixe repertori, acompanyat pel grup bàsic habitual de Jones i per una gran orquestra formada per la totalitat de la de Gil Evans i la de George Gruntz, dirigides ambdues pel propi Quincy Jones.
Un autèntic monument de la història del jazz que no podeu deixar d'escoltar.
25 aniversari montreux gil evans george gruns dirigida qincy miles ahead porgy and bess squetches of spain 8 juliol 91
diumenge, 7 d’agost del 2011
Porgy and Bess: Gil Evans i Miles Davis
Programa147
Dintre dels projectes que varen fer conjuntament Gil Evans com a arranjador i Miles Davis com a intèrpret, destaca la producció de 1958 que escoltarem en aquest programa.
L'òpera dels germans Gershwin cobra una dimensió enormement dramàtica en la sentida interpretació de Miles Davis, perfectament enbolcallat amb uns arranjaments d'una enorme delicadessa.
Un disc imprescindible d'aquest tàndem que va produir, entre altres el clàssic "Kind of blue" que varen fer un any després.
Dintre dels projectes que varen fer conjuntament Gil Evans com a arranjador i Miles Davis com a intèrpret, destaca la producció de 1958 que escoltarem en aquest programa.
L'òpera dels germans Gershwin cobra una dimensió enormement dramàtica en la sentida interpretació de Miles Davis, perfectament enbolcallat amb uns arranjaments d'una enorme delicadessa.
Un disc imprescindible d'aquest tàndem que va produir, entre altres el clàssic "Kind of blue" que varen fer un any després.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)