Programa 499
En totes les èpoques de la música occidental hi ha hagut dues classes d'artistes, "grosso modo". Els uns, els qui la gent coneix més, són aquells que es pugen a l'escenari o són el centre de la reunió, són les "estreles", els ídols de multituds o d'un determinat cercle, però estan "a la vista" de tothom.
Els altres, aquells dels quals és un membre destacat el nostre protagonista de hui, són aquells que li fan "el llit" a l'"estrela": són els arranjadors o orquestradors que, per al lluïment de qui està al centre dels focus, elaboren un marc sonor, uns llenços, unes condicions musicals què preparen acuradament, a la mida de l'artista protagonista, de forma que aquest tinga les condicions necessàries per al seu lluïment.
Fins i tot, en alguns casos, la versió orquestrada de determinada peça. Per exemple, "Els Quadres d'una Exposició", és molt més coneguda en la versió del seu orquestrador, Maurice Ravel, que en la del seu autor, Modest Mussorgsky, que la va escriure per a piano. La glòria se l'ha endut Mussorgsky; molt poca gent coneix que la versió més popular és la de l'orquestrador.
Stravinsky, el gran revolucionari de la tradició musical de començament del segle XX era, a part d'un gran compositor, un creador de nous sons, que ell va elaborar en aquella època pensant en el lluïment del ballet, en funció de la creació coreogràfica, a la qual li feia un marc sonor.
Al jazz i a les músiques populars -incloses les industrials d'aquest moment- hi ha hagut i hi ha una grapat de persones que, en la soledat de la seua taula, plenen fulls de paper pautat tenint compte de les condicions de la persona que serà la solista, siga esta una veu o un instrumentista. En el nostre cas de hui, la personalitat de Gil Evans forma part d'un grapat de noms (Fletcher Henderson, George Russell, segurament el primer teòric de la música de jazz, Billy Strayhorn, la ma invisible de Duke Ellington en les orquestracions...) què han treballat fonamentalment pel lluïment d'altres. Ja la seua primera feina d'importància va consistir en la creació, junt a d'altres importants músics de jazz de final dels quaranta ( Gerry Mulligan, John Lewis, Lee Konitz, Miles Davis,...) d'un important viratge en la història del jazz, l'anomenat "estil COOL".
Una desena d'anys després, la gravació l'any 1959 del "Kind of Blue" , pedra miliar de la història del jazz, va ser, sobretot, una creació fruit de l'enteniment profund entre un excepcional solista i compositor, Miles Davis, y un creador de marcs sonors, el nostre protagonista Gil Evans, també compositor, òbviament.
La seua importància en la història del jazz -segurament una de les tres o quatre persones més influents en el desenvolupament i fixació del seu llenguatge- no cap en l'estret marc d'aquests comentaris. Sols vos dic que feu dues coses: una, òbvia, escoltar atentament aquest programa i el següent, per oir sencer un dels discos més decisius en la seua carrera, "The Individualism Of Gil Evans" del qual el reconegut crític Scott Yanow diu que "es una llàstima que Gil Evans no gravara més discos al llarg d'eixa era", i dues, resseguir els enllaços que vos propose i fer, pel vostre compte una cerca a les diferents webs on es pot escoltar música.
Podeu estar segurs que no haureu perdut el temps i la vostra oïda i la vostra ànima vos ho agrairan.
