Anomenat modestament "El més gran concert de jazz mai fet", el maig de 1953 al Massey
Hall de Toronto, cinc dels músics de jazz més creatius i influents de
tots els temps van pujar a l'escenari junts, per única vegada a la seua vida: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach. Cadascun és un gegant musical, el supergrup BeBop definitiu i tots en forma...almenys musicalment
Bud Powell acabava de sortir d'una llarga estada a l'hospital de Bellevue per problemes de salut mental i no havia sortit massa bé. A més, mitja hora
abans del concert estava prou borratxo. Parker havia estat consumidor
d'heroïna des dels disset anys i dos anys després moriria, amb trenta-quatre anys. A la gravació, Parker toca un saxo alt Grafton
de plàstic comprat a Toronto a l'últim moment, perquè havia empenyorat
el seu instrument habitual per comprar drogues a Nova York, però el seu
instrument sobrehumà no queda disminuït per l'instrument menor com comprovareu.
El públic va ser molt reduït a causa de la coincidència d'un enfrontament d'en Rocky Marciano pel títol mundial aquella nit (que Marciano va guanyar, per cert) i els organitzadors no van poder pagar als músics.A canvi, els van oferir les cintes del concert, que Mingus es va endur amb ell de tornada a Nova York. Havia estat enregistrat a través del sistema de megafonia de la sala, segons algunes versions o per un magnetòfon de Mingus, segons altres versions.
A l'estudi del mític enginyer Van Gelder, Mingus i Roach van doblar les línies de baix, que eren poc audibles en la majoria de les cançons, i van redoblar alguns solo de Mingus.
Els aplaudiments de l'audiència es van reduir al final de cada melodia,
una decisió per conservar un preuat espai en vinil, o potser per
jutjar-ho de poca importància en comparació amb la música.
Verve, que tenia Parker sota contracte exclusiu el va fer aparèixer sota el pseudònim de Charlie Chan. A més, Verve va rebutjar la invitació de Mingus per comprar la gravació i aquest va decidir llançar-la al seu nou segell Debut, en tres volums de 10″, i posteriorment el 1956 en un LP de 12″
Molts
enregistraments actuals, de Parker i de molta gent, estan molt
carregats de preses alternatives, arrencades falses i repetició de
versions. En canvi, el Massey
Hall Concert és una actuació contínua cohesionada i una molt bona
manera d'accedir al geni de Charlie Parker i la resta del quintet,
segurament tots ells dels millors improvisadors que el be-bop ha tingut mai.
Allò
que podia haver estat un complet desastre ha passat a la història com
"El millor concert de jazz mai gravat". Coses que passen.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Max Roach. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Max Roach. Mostrar tots els missatges
dijous, 8 de juliol del 2021
El millor concert de jazz de la història... del bebop
dijous, 10 de desembre del 2015
Money Jungle: la gravació original d'Ellington i Cia.
Programa 317
El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charlie Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."
Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.
L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.
La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?
El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charlie Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."
Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.
L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.
La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?
dijous, 19 de novembre del 2015
Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - i 3
Programa 314
Queda molt per dir de la Terri Lyne Carrington, però cal ara, sobretot, escoltar la seua música.
Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charlie Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.
Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.
El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.
Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.
Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.
Que tingau una bona escolta.
Queda molt per dir de la Terri Lyne Carrington, però cal ara, sobretot, escoltar la seua música.
Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charlie Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.
Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.
El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.
Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.
Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.
Que tingau una bona escolta.
dijous, 12 de novembre del 2015
Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - 2
Programa 313
Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.
L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charlie Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.
Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"
Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.
El disc té un absolut aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.
L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos, breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".
Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.
L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charlie Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.
Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"
Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.
El disc té un absolut aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.
L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos, breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)