Programa 513
De vegades, en regirar per ací i per enllà per fer aquest programa, em trobe sorpreses. Un és el mètode de les cireres, tires d'una i se n'enganxen varies més. Altra forma és la de les troballes inesperades.
En aquest cas, com ja comente al programa, ha estat el primer mètode el què m'ha portat a trobar -i posar- la música d'Elchin Shirinov. En escoltar-lo acompanyant a l'Avishai Cohen, el contrabaixista, a "Arvoles", el seu treball em va agradar i vaig decidir fer una recerca per la xarxa. Afortunadament el meu regirar va tindre èxit i vaig trobar que aquest Elchin Shirinov, nat a l'Adzerbaidjan, havia tret el seu primer disc, com a "leader", a finals de l'any 2018; aquest és el disc que aneu a escoltar. Es diu "Waiting".
Em vaig dur una gran sorpresa, no tant per la qualitat, ja palesa al disc del Cohen, sinò per l'estil de la seua música, molt allunyada de la forma colorista i quasi caribenya del disc on feia costat a l'israelià.
Encara que crec que es prompte per demanar-li una mica de definició final al seu estil -la tècnica és impecable- les línies que marca la música d'aquest disc estan més a prop del lirisme i la sensibilitat que dels ritmes fortament sincopats. Són les seues interpretacions, totes composicions seues, segons diu el disc, d'una gran qualitat, em fan vindre al cap, de totes les influències que ell declara, dues fonamentalment: el lirisme i la subtilesa del millor Bill Evans i la forma de conjuntar el trio de Brad Meldhau. Com he dit moltes vegades, les meues opinions no tenen cap solvent fonament teòric, són sols les sensacions d'un veterà melòman.
Una altra sorpresa, què tindrà conseqüències en forma de pròxims programes, és el descobriment que la tradició jazzística a l'Adzerbaidjan és quasi tan antiga com el propi jazz! Altre dia parlarem, i escoltarem, la música d'aquests pioners del jazz en llocs tan allunyats del seu bressol negre-americà. Una prova més de la capacitat d'aquest gènere musical per escampar-se, com una gota d'oli per tot arreu.
Dels seus acompanyants al disc, Andrea Di Biase, contrabaixista italià, i Dave Hamblett, a la bateria i britànic de neixement, vos pose aquest dos petits enllaços per a que, com jo, que reconec que els desconeixia totalment, pugau gaudir de la seua música i valorar el seu futur musical, car sembla que ja en tenen una certa carrera personal encetada. Feu una petita cerca al YouTube i en trobareu uns quants exemples més.
Agradables sorpreses. Cireres ben dolces.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elchin Shirinov. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elchin Shirinov. Mostrar tots els missatges
dijous, 28 de maig del 2020
dijous, 30 d’abril del 2020
El retorn d'Avishai Cohen - Arvoles
Programa 510
Arvoles torna al baixista Avishai Cohen al jazz després d'una excursió al pop amb 1970 , l'àlbum que va publicar el 2017 i què vareu escoltar la setmana passada. I també repren un bonic trio amb Naom David a la bateria i Elchin Schirinov al piano.
1970 , criticat com a no suficientment important pels periodistes (de jazz), que poden ser massa "ortodoxes" en les seues opinions, va ser un pas deliberat per a Cohen després d'haver sacsejat les aigües del jazz, des de l'ADAMA, gravat el 1997 ha aconseguit, a poc a poc ser una de les lluminàries més intenses i...innovadores del món del jazz(?) i d'altres mons. El fet de cantar era conegut des de feia anys (als seus concerts és molt freqüent), de manera que fer tot un àlbum de cançons va ser una situació previsible. El "1970" era, doncs, totalment coherent amb la direcció de la música de Cohen tal com la coneixem.
Amb Arvoles , Cohen torna al jazz instrumental. Es tracta de composicions interpretades de manera virtuosa amb estructures i formes de jazz, però encaixades amb elements jueus, folklòrics i mediterrani-orientals. El trio format com a base d'aquest disc és brillant. Per descomptat, Cohen, què és un baixista d'enorme alçada ací s'envolta de grans talents, que fan que sone encara millor.
El bateria Naom David és un músic fabulós. Pot tocar amb força per després ser molt discret i equilibrat, i s'acobla meravellosament amb els baixos de Cohen en uns diàlegs fabulosos, però també pot passar a ser líric i melòdic. Elchin Shirinov, d'Azerbaidjan, una altra gran aportació a Arvoles, ja havia tocat amb Cohen . Pianista que va estudiar en privat en lloc de fer la ruta del conservatori, pot comparar-se perfectament amb els millors intèrprets de jazz. Amb una enorme alegria, amb increïbles tocs afro-cubans en un músic tan allunyat geogràficament del Carib, té la seva interpretació una combinació d’artesania i virtuosisme musical.
A Arvoles hi ha més riqueses perquè Cohen no deixa que el trio faci tot el treball. Les aportacions dels metalls de Björn Samuelsson,trombó,i Anders Hagberg flauta, donen a l’àlbum una atmosfera i una potència extra. Amb tot, el trio protagonitza clarament el disc, constituint una base fabulosa per a l’ensemble i impressionen i sorprenen una i altra vegada.
Des del sons de rock del baix de Cohen amb els quals s’obre l’àlbum a la cançó què dóna nom al disc, Arvoles, fins a la bellesa de Wings, que clou el disc, amb algunes magnífiques incorporacions amb aire de música clàssica al seu repertori, com Gesture # 1 i#2 , a més del justament virtuós Face Me , el preciós Childhood, Nostàlgia (amb Shirinov en el brillant paper principal) i Elchinov, dedicat al seu pianista amb una preciosa composició de Cohen, "Arvoles" és un excel·lent nou àlbum que està entre els millors del catàleg d’Avishai Cohen, ja farcit d'excel·lents peces.
Cohen, que el 20 d'abril ha complert 50 anys, aconsegueix sorprendre'ns una i altra vegada amb àlbums de jazz sempre excel·lents...i sempre diferents encara que el seu segell resulte notori per una oïda acostumada a escoltar-lo. Els qui no ho estigueu, no es perdeu cap dels seus 16 discos anteriors.
Arvoles torna al baixista Avishai Cohen al jazz després d'una excursió al pop amb 1970 , l'àlbum que va publicar el 2017 i què vareu escoltar la setmana passada. I també repren un bonic trio amb Naom David a la bateria i Elchin Schirinov al piano.
1970 , criticat com a no suficientment important pels periodistes (de jazz), que poden ser massa "ortodoxes" en les seues opinions, va ser un pas deliberat per a Cohen després d'haver sacsejat les aigües del jazz, des de l'ADAMA, gravat el 1997 ha aconseguit, a poc a poc ser una de les lluminàries més intenses i...innovadores del món del jazz(?) i d'altres mons. El fet de cantar era conegut des de feia anys (als seus concerts és molt freqüent), de manera que fer tot un àlbum de cançons va ser una situació previsible. El "1970" era, doncs, totalment coherent amb la direcció de la música de Cohen tal com la coneixem.
Amb Arvoles , Cohen torna al jazz instrumental. Es tracta de composicions interpretades de manera virtuosa amb estructures i formes de jazz, però encaixades amb elements jueus, folklòrics i mediterrani-orientals. El trio format com a base d'aquest disc és brillant. Per descomptat, Cohen, què és un baixista d'enorme alçada ací s'envolta de grans talents, que fan que sone encara millor.
El bateria Naom David és un músic fabulós. Pot tocar amb força per després ser molt discret i equilibrat, i s'acobla meravellosament amb els baixos de Cohen en uns diàlegs fabulosos, però també pot passar a ser líric i melòdic. Elchin Shirinov, d'Azerbaidjan, una altra gran aportació a Arvoles, ja havia tocat amb Cohen . Pianista que va estudiar en privat en lloc de fer la ruta del conservatori, pot comparar-se perfectament amb els millors intèrprets de jazz. Amb una enorme alegria, amb increïbles tocs afro-cubans en un músic tan allunyat geogràficament del Carib, té la seva interpretació una combinació d’artesania i virtuosisme musical.
A Arvoles hi ha més riqueses perquè Cohen no deixa que el trio faci tot el treball. Les aportacions dels metalls de Björn Samuelsson,trombó,i Anders Hagberg flauta, donen a l’àlbum una atmosfera i una potència extra. Amb tot, el trio protagonitza clarament el disc, constituint una base fabulosa per a l’ensemble i impressionen i sorprenen una i altra vegada.
Des del sons de rock del baix de Cohen amb els quals s’obre l’àlbum a la cançó què dóna nom al disc, Arvoles, fins a la bellesa de Wings, que clou el disc, amb algunes magnífiques incorporacions amb aire de música clàssica al seu repertori, com Gesture # 1 i#2 , a més del justament virtuós Face Me , el preciós Childhood, Nostàlgia (amb Shirinov en el brillant paper principal) i Elchinov, dedicat al seu pianista amb una preciosa composició de Cohen, "Arvoles" és un excel·lent nou àlbum que està entre els millors del catàleg d’Avishai Cohen, ja farcit d'excel·lents peces.
Cohen, que el 20 d'abril ha complert 50 anys, aconsegueix sorprendre'ns una i altra vegada amb àlbums de jazz sempre excel·lents...i sempre diferents encara que el seu segell resulte notori per una oïda acostumada a escoltar-lo. Els qui no ho estigueu, no es perdeu cap dels seus 16 discos anteriors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)