Programa 500
Estimada audiència que segueix aquest programa.
El de hui és un programa un poc especial per mi. Mai vaig pensar que aguantaria tant de temps -i pense continuar ;-)- fent un programa que vos assegure que no sempre em resulta fàcil de fer. Precisament per això, no sé per vosaltres, però per mi ha estat una experiència enormement enriquidora que m'ha obligat a sistematitzar els meus coneixements de músiques i, amb això, descobrir alguns camins que no havia caminat encara i què he començat a fer-ho amb vosaltres. El recolzament que, en forma de xifres a la web, m'heu donat, ha estat tan impressionant per mi que, en certa manera, "m'obliga" a continuar en una tasca que vaig començar com una petita contribució a "tapar un forat" que, al meu parer, hi havia a la programació musical de Ràdio Klara.
Un grapat d'anys després (ja un poc més de tretze, des del novembre de 2007), observe la tasca feta i pense que, almenys per mi, ha pagat la pena, molt, MOLTÍSSIM. Moltes gràcies per escoltar estes músiques i espere que, per totes vosaltres, persones més enllà del micròfon, l'experiència haja estat i continue estant agradable i enriquidora. Si ha estat així, ja em considere afortunat i pagat. Gràcies.
Ah! i moltes gràcies, evidentment, a les persones que després de més d'una trentena d'anys, han portat la nau de Ràdio Klara a bon port, per entre tantes tempestes. MOLTES GRÀCIES, amigues i amics!
I un cop feta esta introducció, necessària per mi, passe a fer una petita pinzellada a la música que sonarà hui. Com que es tracta de completar l'escolta del disc "The Individualism of Gil Evans", una peça important en la història dels canvis estilístics del jazz, i ja havia fet els comentaris adients a l'anterior programa, un deixe simplement amb l'escolta de la música d'eixe mag dels sons que va ser el canadenc Gil Evans.
Ah! i no oblideu escoltar el "Kind of blue", per comprendre algunes coses després d'escoltar aquests dos programes dedicats a Gil Evans.
Bona escolta!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kind of Blue. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kind of Blue. Mostrar tots els missatges
dijous, 13 de febrer del 2020
dijous, 22 de juny del 2017
Un monument de la música (i del Jazz) el Kind of Blue de Miles Davis
Programa 388
1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.
Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...
Aquests discs varen ser:
- Kind of Blue, Miles Davis
- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman
- Time out, The Dave Brubeck Quartet
- Giant Steps, John Coltrane
- Mingus Ah Um, Charlie Mingus
Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.
Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.
Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.
La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".
És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.
Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.
1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.
Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...
Aquests discs varen ser:
- Kind of Blue, Miles Davis
- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman
- Time out, The Dave Brubeck Quartet
- Giant Steps, John Coltrane
- Mingus Ah Um, Charlie Mingus
Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.
Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.
Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.
La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".
És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.
Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.
dijous, 1 de juny del 2017
La darrera trobada de dos mestres: Bill Evans i Jim Hall
Programa 385
El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.
Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.
A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.
Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.
Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.
Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.
El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.
Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.
A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.
Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.
Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.
Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.
dijous, 17 de desembre del 2015
Bill Evans: primer trio en directe al Vanguard
Programa 318
Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.
La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.
Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".
Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.
Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.
Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.
Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.
La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.
Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".
Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.
Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.
Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.
dijous, 3 de setembre del 2015
Tete, sempre Tete!
Programa 303
Com molts anys, comence la temporada amb el Tete Montoliu, persona a la que professe una enorme admiració. Decididament soc "fan" d'en Tete .
Com vaig comentar en un dels darrers programes de la temporada passada, en Tete va deixar escampat al llarg del món un grapat enorme de gravacions, la majoria fetes en petites gravadores o que resten als arxius de ràdios i televisions dels llocs més insòlits.
Com el negoci de la música és com és i la estampació d'un CD és hui en dia d'un cost ínfim, la majoria de les grans distribuïdores que, per absorció, compra, liquidació o coses així, s'han fet menjat aquells petits peixets, s'estan dedicant a regirar els calaixos i treuen a la llum tresors perduts, restes de naufragis què, amagats sota el mar de milers de gravacions, brillen de bell nou amb els nous suports i tecnologies. Segurament el cas més emblemàtic és la reedició que Sony va fer de les gravacions de Glenn Gould, exhaurides feia temps i reeditades per a goig dels melòmans.
La música del programa de hui és un d'eixos petits tresors perduts. Es tracta del disc anomenat originalment, i no em pregunteu per què, "A spanish treasure", on el Tete Montoliu acompanyat per un contrabaixista nordamericà, Rufus Reid i el bateria japonés Akira Tana fa un repàs a tota un sèrie de clàssics del jazz i de la música popular nordamericana.
Gravat el 21 de juny de 1991 a un local japonés de Tokio, un Tete de 58 anys, en plena maduresa i control dels recursos del seu art ens mostra com, si es té la suficient inspiració, no hi ha música, per vella que siga, que no sone com acabada de fer. S'hi inclou una originalíssima versió del "All blues" de Miles Davis que sona diferent, potser, pels instruments utilitzats -el clàssic trio- en lloc de la formació del "Kind of blue".
Com molts anys, comence la temporada amb el Tete Montoliu, persona a la que professe una enorme admiració. Decididament soc "fan" d'en Tete .
Com vaig comentar en un dels darrers programes de la temporada passada, en Tete va deixar escampat al llarg del món un grapat enorme de gravacions, la majoria fetes en petites gravadores o que resten als arxius de ràdios i televisions dels llocs més insòlits.
Com el negoci de la música és com és i la estampació d'un CD és hui en dia d'un cost ínfim, la majoria de les grans distribuïdores que, per absorció, compra, liquidació o coses així, s'han fet menjat aquells petits peixets, s'estan dedicant a regirar els calaixos i treuen a la llum tresors perduts, restes de naufragis què, amagats sota el mar de milers de gravacions, brillen de bell nou amb els nous suports i tecnologies. Segurament el cas més emblemàtic és la reedició que Sony va fer de les gravacions de Glenn Gould, exhaurides feia temps i reeditades per a goig dels melòmans.
La música del programa de hui és un d'eixos petits tresors perduts. Es tracta del disc anomenat originalment, i no em pregunteu per què, "A spanish treasure", on el Tete Montoliu acompanyat per un contrabaixista nordamericà, Rufus Reid i el bateria japonés Akira Tana fa un repàs a tota un sèrie de clàssics del jazz i de la música popular nordamericana.
Gravat el 21 de juny de 1991 a un local japonés de Tokio, un Tete de 58 anys, en plena maduresa i control dels recursos del seu art ens mostra com, si es té la suficient inspiració, no hi ha música, per vella que siga, que no sone com acabada de fer. S'hi inclou una originalíssima versió del "All blues" de Miles Davis que sona diferent, potser, pels instruments utilitzats -el clàssic trio- en lloc de la formació del "Kind of blue".
divendres, 28 d’octubre del 2011
La música del "Kind of Blue" en altres veus
Programa 156
El disc del tàndem Miles Davis-Gil Evans de 1959 "Kind of Blue" va ser una fita en la història del jazz, no sols per la seua música i la revolució estilística que suposava, sino perquè la seua ombra s'allarga des d'aleshores tant sobre els caps dels músics que hi varen ser com de molta altra gent posterior.
Al programa de hui escoltarem versions, tant dels uns com dels altres, d'alguns dels temes del disc que ens oferiran noves facetes d'aquell diamant imprescindible per a la història del jazz.
El disc del tàndem Miles Davis-Gil Evans de 1959 "Kind of Blue" va ser una fita en la història del jazz, no sols per la seua música i la revolució estilística que suposava, sino perquè la seua ombra s'allarga des d'aleshores tant sobre els caps dels músics que hi varen ser com de molta altra gent posterior.
Al programa de hui escoltarem versions, tant dels uns com dels altres, d'alguns dels temes del disc que ens oferiran noves facetes d'aquell diamant imprescindible per a la història del jazz.
dimecres, 24 de novembre del 2010
dimarts, 16 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)