Un programa de Ràdio Klara i un podcast per a la gent a la qual li agrade la música de jazz, clàssica i altres de contacte d'ambdues.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alice Coltrane. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alice Coltrane. Mostrar tots els missatges
dijous, 2 de maig del 2024
El pes d'un cognom: Alicia Coltrane
Una de les usuals malediccions de les dones en el món musical ha estat, fins temps molt recents, el canvi, si més no com a nom artístic, del cognom familiar pel del marit, sí, marit.
No n'és una excepció el de Alicia McLeod, coneguda artísticament pel cognom de qui, per tan sols uns tres anys, va ser l'esposa. Encara que ja havien treballat junts des de temps abans, el canvi de cognom artístic va produir-se sols després del matrimoni.
L'admiració i sintonia de l'Alice amb la música de John Coltrane va ser, però, completa i ha estat present al llarg de la seua vida -artísticament interrompuda per ni més ni menys que vint-i-cinc anys a la mort de John- actuant com una mena de marmessora del seu llegat. Profundament enamorada, a la mort d'ell va patir greus problemes de salut física i mental. Al llarg d'aquests vint-i-cinc anys va involucrar-se en un món d'espiritualitat arribant a escriure, fins i tot, alguns llibres del tema.
Musicalment, que és l'aspecte que ací tractem, era una impecable pianista i a més una perfecta intèrpret d'un instrument insòlit al món del jazz, l'arpa. Un instrument la tècnica del qual es veu clarament transposada al teclat, segons els crítics, en la forma d'abundants "glissandi". Abans d'ella, sols hi hagué poques dones arpistes al jazz, sent la Dorothy Ashby aquella de la qual es declara hereva l'Alice Coltrane.
La música que s'escolta en aquest programa (ja li havíem dedicat un parell fa temps) és la recollida a la darrera actuació abans de la seua llarga retirada dels escenaris; una actuació a l'auditori de la Universitat de Los Angeles, en abril de 1978, publicada en un doble vinil, "Transfiguration.
Les peces escollides són sols (?) dues: una és un sentit solo al piano dedicat al John, "One For The Father". Després està una llarga improvisació, executada per ella a l'orgue Würlitzer, un instrument amb una veu molt particular i reconeixible (com ho és la del famós Hammond B), acompanyada per un fabulós Roy Haynes a la bateria i el consagrat baixista Reggie Workman, tots dos antics col·laboradors de John, en un complicat aquelarre sonor en clau de free-jazz matisat per l'especial sensibilitat artística i gust pels arpegis de la Alicia Coltrane. La peça base és una composició de John Coltrane, Leo, publicada póstumament en 1967 a l'àlbum Interstellar Space.
Ja ho dic: no és una música fàcil d'escoltar per a les persones que no estigueu acostumades al free-jazz, però si aconseguiu "acoplar-vos" a la música que sona, us resultarà com una mena de mantra que arribarà a envoltar-vos.
Una personalitat imprescindible a la història del jazz, no suficientment coneguda i reconeguda.
dijous, 2 de febrer del 2017
Tres mestres del saxo: Liebman, Lovano, Ravi Coltrane
Programa369
Els dies 12 i 13 de gener de 2007 varen ser dies negres en la història del jazz. En dos dies seguits desapareixien dues insignes figures del jazz, Alice Coltrane i Michael Brecker.
El darrer havia format par durant una desena d'anys d'una colla d'amics saxofonistes que es feien anomenar "Saxofon Summit". Acompanyats per un trio de ritme, el pianista Phil Markowitz, el baixista Cecil McBee i el bateria Billy Hart, un trio de saxofonistes de l'avantguarda del jazz i del post-bop Dave Liebman, Joe Lovano y Michael Brecker varen girar junts de tant en tant, uns grapat d'anys, sense abandonar les seues carreres individuals .
Admiradors tots tres de John Coltrane i colpits per la mort de Michael Brecker, a iniciativa de Dave Liebman, aquest i Joe Lovano varen pensar en fer un disc homenatge a estes dues figures desaparegudes, fonamentalment al seu company Michael Brecker (al qual es dedica el disc en la portada). Per completar el trio de saxos varen invitar al fill de John Coltrane, Ravi Coltrane, que va accedir.
Així va néixer un disc "Seraphic Light"del qual aneu a escoltar algunes peces (totes no caben al programa). Tres de les peces son producte del seu mestre John Coltrane, i les altres, composicions pròpies o d'algun altre autor, però sempre seguint les petjades del camí marcat per Coltrane.
El disc és una obra que deuria figurar en la discoteca de qualsevol afeccionat al jazz...al qual li agrade el darrer Coltrane, el més trencador, el més innovador. Així sona.
El grup s'ha reunit amb posterioritat en algunes ocasions gravant discos amb el mateix nom de Saxofon Summit, sempre cercant nous camins en l'avantguarda del jazz. Un nom, uns noms a recordar i seguir..
Els dies 12 i 13 de gener de 2007 varen ser dies negres en la història del jazz. En dos dies seguits desapareixien dues insignes figures del jazz, Alice Coltrane i Michael Brecker.
El darrer havia format par durant una desena d'anys d'una colla d'amics saxofonistes que es feien anomenar "Saxofon Summit". Acompanyats per un trio de ritme, el pianista Phil Markowitz, el baixista Cecil McBee i el bateria Billy Hart, un trio de saxofonistes de l'avantguarda del jazz i del post-bop Dave Liebman, Joe Lovano y Michael Brecker varen girar junts de tant en tant, uns grapat d'anys, sense abandonar les seues carreres individuals .
Admiradors tots tres de John Coltrane i colpits per la mort de Michael Brecker, a iniciativa de Dave Liebman, aquest i Joe Lovano varen pensar en fer un disc homenatge a estes dues figures desaparegudes, fonamentalment al seu company Michael Brecker (al qual es dedica el disc en la portada). Per completar el trio de saxos varen invitar al fill de John Coltrane, Ravi Coltrane, que va accedir.
Així va néixer un disc "Seraphic Light"del qual aneu a escoltar algunes peces (totes no caben al programa). Tres de les peces son producte del seu mestre John Coltrane, i les altres, composicions pròpies o d'algun altre autor, però sempre seguint les petjades del camí marcat per Coltrane.
El disc és una obra que deuria figurar en la discoteca de qualsevol afeccionat al jazz...al qual li agrade el darrer Coltrane, el més trencador, el més innovador. Així sona.
El grup s'ha reunit amb posterioritat en algunes ocasions gravant discos amb el mateix nom de Saxofon Summit, sempre cercant nous camins en l'avantguarda del jazz. Un nom, uns noms a recordar i seguir..
dissabte, 11 de maig del 2013
Dones i jazz no vocal. Alice Coltrane-2
Programa 212
El camí musical de Alice Coltrane es va veure interromput per activitats de tipus religiós durant un grapat d'anys.
Afortunadament l'empenta d'un dels seus fills la va fer eixir a la llum pública de bell nou i en aquest programa escoltarem alguns exemples de músiques d'eixe retorn. Sempre original i sempre una mica desconcertant.
El camí musical de Alice Coltrane es va veure interromput per activitats de tipus religiós durant un grapat d'anys.
Afortunadament l'empenta d'un dels seus fills la va fer eixir a la llum pública de bell nou i en aquest programa escoltarem alguns exemples de músiques d'eixe retorn. Sempre original i sempre una mica desconcertant.
dissabte, 4 de maig del 2013
Dones i jazz no vocal. Alice Coltrane-1
Programa 211
El camí professional per a les dones, al món del jazz no vocal, no ha estat històricament fàcil, ni han aconseguit, generalment, el reconeixement públic que la seua qualitat artística mereixia. Era un món molt masculinitzat -com la seua societat- i no els va resultar gens fàcil que els seus noms foren coneguts pel públic, llevat de algunes excepcions molt notables, la memòria de les quals no sempre ha perdurat més enllà dels diccionaris de jazz i l'interés dels afeccionats més de soca-rel.
A més a més varen dur, generalment, el cognom del marit, per raons legals o artístiques, tan sols algunes varen conservar els seus cognoms.
La primera artista de la què anem a parlar és Alice Contrane (ja he dit allò dels cognoms...). Multi-instrumentista, un dels instruments que utilitzava va ser l'arpa, ben insòlit en el jazz, compositora i arranjadora de vida també prou singular, que va tindre una carerra en la què, inicialment, es va convertir en la marmessora de la memòria i estil free del seu marit -John Coltrane- en morir aquest, però que va tindre una trajectòria personal singular després que la va acostar a la religió i la música d'arrels hindús.
Tot un cas.
El camí professional per a les dones, al món del jazz no vocal, no ha estat històricament fàcil, ni han aconseguit, generalment, el reconeixement públic que la seua qualitat artística mereixia. Era un món molt masculinitzat -com la seua societat- i no els va resultar gens fàcil que els seus noms foren coneguts pel públic, llevat de algunes excepcions molt notables, la memòria de les quals no sempre ha perdurat més enllà dels diccionaris de jazz i l'interés dels afeccionats més de soca-rel.
A més a més varen dur, generalment, el cognom del marit, per raons legals o artístiques, tan sols algunes varen conservar els seus cognoms.
La primera artista de la què anem a parlar és Alice Contrane (ja he dit allò dels cognoms...). Multi-instrumentista, un dels instruments que utilitzava va ser l'arpa, ben insòlit en el jazz, compositora i arranjadora de vida també prou singular, que va tindre una carerra en la què, inicialment, es va convertir en la marmessora de la memòria i estil free del seu marit -John Coltrane- en morir aquest, però que va tindre una trajectòria personal singular després que la va acostar a la religió i la música d'arrels hindús.
Tot un cas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)