Programa 361
L'any 2001 va marcar el 75é aniversari dels naixements de Miles Davis i John Coltrane. Herbie Hancock va tractar de fer una mena d'homenatge girant amb un quintet basat en la seua banda V.S.O.P. amb alguns canvis. La qüestió que aquesta gira proposava, en la qual es va gravar el disc que escoltareu -evidentment una tria, què he fet tractant de que les peces foren les més representatives, donada la durada del programa- és la següent: Cal reviure aquells sons o bé tractar de avançar pels camins marcats per aquells genis sense cap nostàlgia?
La resposta la donareu els qui escolteu el nostre programa o el concert complet ací. De les vàries actuacions gravades, sembla que algunes varen ser decebedores però la que escoltareu, gravada a Toronto el 25 d'octubre del 2001, ha quedat com una fita en la recerca de nous camins del jazz.
La llista de músics és enlluernadora:
Herbie Hancock — piano
Michael Brecker — tenor saxo
Roy Hargrove — trompeta
John Patitucci — contrabaix
Brian Blade — bateria
Però, en essència, tot i la reelaboració, de vegades radical, de les velles melodies, l'idioma predominant és el de Miles.
Malgrat l'excel·lent treball de tots els instrumentistes, jo destacaria fonamentalment el treball, sovint brillant,del saxo tenor Michael Brecker, fanàtic devot de Coltrane, músic que havia ja passejat per tots els gèneres musicals i al qual dedicarem el següent programa. La seua interpretació del "Naima", de Coltrane, és una demostració tècnica de saxo tenor insuperable, a part d'alenar una inspiració netament "coltraniana". Cal destacar també la peça "D-Trane", autoria del propi Brecker, on es pot escoltar una interpretació feta amb tota l'ànima.
Un dels discos que cal escoltar per entendre l'evolució del jazz.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Herbie Hancock. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Herbie Hancock. Mostrar tots els missatges
dijous, 8 de desembre del 2016
dijous, 5 de novembre del 2015
Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - 1
Programa 312
El món del jazz, com tota la resta de l'estructura social, és fonamentalment masclista. Algunes dones no es resignen a que tot continue igual i fan valdre la seua vàlua per tractar de trencar eixe anomenat "sostre de vidre" que fa que les dones no puguen arribar tan alt com la seua categoria artística demana.
La Terri Lyne Carrington és una d'eixes dones que lluita, amb totes les seues forces, per demostrar no sols la seua categoria professional sinó que tracta d'obrir totes les finestres que pot per ajudar a eixir per elles a altres dones de una alta categoria professional, però que, per les estructures masclistes que dominen el món del "music bussines", no aconseguixen arribar al gran públic.
Òbviament sense una gran categoria professional no es pot aconseguir trencar eixes tanques que s'oposen a l'avanç de les dones.
D'una enorme precocitat i de família de músics, als sis anys ja tenia una gran formació per a la seua edat. Després d'haver passat par alguns instruments, definitivament el seu pas - als 11 anys- per la coneguda Berkelee School, sota el mestratge de Jack De Jonette, el seu domini del instrument i la seua capacitat musical general eren ja elogiades tant pel seu mestre com per molts altres professionals amb els quals va tindre oportunitat de tocar al llarg dels seus anys més joves. Amb els anys, ha tornat a la Berklee, però esta vegada com a professora.
La música que aneu a escoltar al programa de hui pertany als seus dos primers discos. El primer és "Real Life Story", de l'any 1989, nominada per als Grammy en la categoria de primer disc editat en solitari, gravat amb músics com Carlos Santana, Grover Washington Jr., Dianne Reeves, Wayne Shorter, Patrice Rushen, John Scofield, amb els quals havia gravat o treballat ja alguna vegada.
El segón disc del qual aneu a escoltar música és l'anomenat "Jazz is a Spirit", on varen coŀlaborar Herbie Hancock, Gary Thomas i Wallace Roney entre altres. L'èxit de l'àlbum va ser fulminant, amb ra, com podreu escoltar.
El món del jazz, com tota la resta de l'estructura social, és fonamentalment masclista. Algunes dones no es resignen a que tot continue igual i fan valdre la seua vàlua per tractar de trencar eixe anomenat "sostre de vidre" que fa que les dones no puguen arribar tan alt com la seua categoria artística demana.
La Terri Lyne Carrington és una d'eixes dones que lluita, amb totes les seues forces, per demostrar no sols la seua categoria professional sinó que tracta d'obrir totes les finestres que pot per ajudar a eixir per elles a altres dones de una alta categoria professional, però que, per les estructures masclistes que dominen el món del "music bussines", no aconseguixen arribar al gran públic.
Òbviament sense una gran categoria professional no es pot aconseguir trencar eixes tanques que s'oposen a l'avanç de les dones.
D'una enorme precocitat i de família de músics, als sis anys ja tenia una gran formació per a la seua edat. Després d'haver passat par alguns instruments, definitivament el seu pas - als 11 anys- per la coneguda Berkelee School, sota el mestratge de Jack De Jonette, el seu domini del instrument i la seua capacitat musical general eren ja elogiades tant pel seu mestre com per molts altres professionals amb els quals va tindre oportunitat de tocar al llarg dels seus anys més joves. Amb els anys, ha tornat a la Berklee, però esta vegada com a professora.
La música que aneu a escoltar al programa de hui pertany als seus dos primers discos. El primer és "Real Life Story", de l'any 1989, nominada per als Grammy en la categoria de primer disc editat en solitari, gravat amb músics com Carlos Santana, Grover Washington Jr., Dianne Reeves, Wayne Shorter, Patrice Rushen, John Scofield, amb els quals havia gravat o treballat ja alguna vegada.
El segón disc del qual aneu a escoltar música és l'anomenat "Jazz is a Spirit", on varen coŀlaborar Herbie Hancock, Gary Thomas i Wallace Roney entre altres. L'èxit de l'àlbum va ser fulminant, amb ra, com podreu escoltar.
dijous, 10 de setembre del 2015
Eliane Elias: La millor música brasilenya de jazz...segurament-1
Programa 304
Eliane Elias (Sao Paulo, 19 de març de 1960) és una pianista, arranjadora, compositora i directora brasilera de música de jazz, encara que ha freqüentat també els camps de la música popular i la clàssica, sent un exceŀlent exponent de la fusió entre totes estes músiques, fonamentalment de la música brasilera i el jazz.
Va heretar el seu talent musical mare de la seva, Lucy, pianista clàssica que també s'interessava pel jazz. Després d'estudiar sis anys al Centre Livre d'Aprenentatge Musical (CLAM) , va seguir estudiant tècnica clàssica . Ja d'adolescent, Elias va compondre els seus primers temes i va començar a actuar a clubs de jazz. Realitzant una gira per Europa el 1981, va conèixer al baixista de jazz Eddie Gómez que la va animar a viatjar a Nova York, on estudià a la prestigiosa Juilliard School of Music.
La carrera professional de Elias va aconseguir un avanç Important en ser convidada a unir-se el 1982 al grup Steps Ahead, liderat per Mike Manieri i format per Michael Brecker, Peter Erskine i el seu vell conegut Eddie Gómez i amb ells va gravar algun disc el 1983. Després abandonà el conjunt, per començar a col·laborar amb el trompeta Randy Brecker, amb qui es casaria més tard gravant un duo al disc titolat "Amanda" (1984), el nom de la seua filla què, per cert, és ara cantant professional de R&B.
El seu següent pas professional ja va ser formant grups propis com a líder, gravant nombrosos discs. En la actualitat ja va pel seu 25é CD, i encara té corda per a una bona estona al seus 51 anys.
Ha realitzat diverses gires,comptant amb músics de com Jack DeJohnette i Eddie Gómez, Erskine i Marc Johnson, amb qui actualment està casada.
El seu disc més conegut és l'anomenat "Sols i duets" del 1995 amb Herbie Hancock, que va ser nomenat als Grammy.
Elias ha incorporat també la seva veu en discs com Eliane "Elias Plays Jobim" de 1989. Treballa també periòdicament amb el Brasil Project de Toots Thieleman i com a directora musical del grup de Gilberto Gil.
Eliane Elias (Sao Paulo, 19 de març de 1960) és una pianista, arranjadora, compositora i directora brasilera de música de jazz, encara que ha freqüentat també els camps de la música popular i la clàssica, sent un exceŀlent exponent de la fusió entre totes estes músiques, fonamentalment de la música brasilera i el jazz.
Va heretar el seu talent musical mare de la seva, Lucy, pianista clàssica que també s'interessava pel jazz. Després d'estudiar sis anys al Centre Livre d'Aprenentatge Musical (CLAM) , va seguir estudiant tècnica clàssica . Ja d'adolescent, Elias va compondre els seus primers temes i va començar a actuar a clubs de jazz. Realitzant una gira per Europa el 1981, va conèixer al baixista de jazz Eddie Gómez que la va animar a viatjar a Nova York, on estudià a la prestigiosa Juilliard School of Music.
La carrera professional de Elias va aconseguir un avanç Important en ser convidada a unir-se el 1982 al grup Steps Ahead, liderat per Mike Manieri i format per Michael Brecker, Peter Erskine i el seu vell conegut Eddie Gómez i amb ells va gravar algun disc el 1983. Després abandonà el conjunt, per començar a col·laborar amb el trompeta Randy Brecker, amb qui es casaria més tard gravant un duo al disc titolat "Amanda" (1984), el nom de la seua filla què, per cert, és ara cantant professional de R&B.
El seu següent pas professional ja va ser formant grups propis com a líder, gravant nombrosos discs. En la actualitat ja va pel seu 25é CD, i encara té corda per a una bona estona al seus 51 anys.
Ha realitzat diverses gires,comptant amb músics de com Jack DeJohnette i Eddie Gómez, Erskine i Marc Johnson, amb qui actualment està casada.
El seu disc més conegut és l'anomenat "Sols i duets" del 1995 amb Herbie Hancock, que va ser nomenat als Grammy.
Elias ha incorporat també la seva veu en discs com Eliane "Elias Plays Jobim" de 1989. Treballa també periòdicament amb el Brasil Project de Toots Thieleman i com a directora musical del grup de Gilberto Gil.
dissabte, 30 de novembre del 2013
Dones de jazz no vocal: Geri Allen - 1
Programa 235
Hi ha persones que a la història del jazz, per raons ben variades, resten una mica fora dels focus. És aquest el cas de la nostra personatge de hui: Geri Allen.
Influenciada inicialment per gent de l'avantguarda del jazz del 60, com Herbie Hancock o Chick Corea, a poc a poc i a base d'un constant treball d'investigació i recerca d'un estíl personal, ha aconseguit tindre una veu pròpia què, encara que poc estimada pel públic, és enormement respectada al món professional.
Pianista, compositora, arranjadora i docent i investigadora de la història del jazz, la seua trajectòria ha caminat i camina per múltiples camins musicals, dintre del camp del jazz.
Hi ha persones que a la història del jazz, per raons ben variades, resten una mica fora dels focus. És aquest el cas de la nostra personatge de hui: Geri Allen.
Influenciada inicialment per gent de l'avantguarda del jazz del 60, com Herbie Hancock o Chick Corea, a poc a poc i a base d'un constant treball d'investigació i recerca d'un estíl personal, ha aconseguit tindre una veu pròpia què, encara que poc estimada pel públic, és enormement respectada al món professional.
Pianista, compositora, arranjadora i docent i investigadora de la història del jazz, la seua trajectòria ha caminat i camina per múltiples camins musicals, dintre del camp del jazz.
dijous, 18 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)