Programa 456
Ah! però Wagner va escriure música a part de les seues òperes? Doncs sí.
Tampoc cal estranyar-se massa si recordem que per a Wagner una òpera era una obra d'art completa, de la qual escrivia la música -òbviament- però també els textos cantats, i fins i tot les decoracions i enllumenament dels escenaris i, això no ho puc assegurar, segur que si no dissenyava completament el vestuari més d'una indicació donaria a les persones encarregades de fer-los. I, a més a més, per a ell la música estava en funció de l'argument, quasi que era al darrera de tot, permeteu-me l'exageració, perquè ell tenia coses a dir.
Amb tota eixa feinada i malgrat que la seua rapidesa d'escriptura, de lletra i músiques, era notòria, entre òpera i òpera tenia que menjar i, aleshores, no existien ni els discos...ni la SGAE ( cosa, aquesta, què era un avantatge, segons es va veient ;-)). Llavors tenia que fer de tant en tant coses d'encàrrec -apart de les òperes-, com a cosa prou freqüent; la boda d'un capitost, l'aniversari d'un altre, la coronació del de més enllà. Sobretot coses per al seu fan número ú, El Rei Lluís II de Baviera, què li va construir per a ell assoles el fastuós teatre de Bayreuth.
Doncs bé, son d'eixes obres, alguna d'elles, certament, provatures, assajos de coses per a la seua següent òpera, les què aneu a escoltar hui.
De Wagner crec que no cal que jo em pose a contar la seua història, hi ha mil llocs a internet, llibres i, és clar, discos, que s'expliquen ells assoles perfectament. Sols destacar que les seues innovacions musicals i argumentals, romàntiques rabioses, no varen ser ben rebudes per tothom. Però, com dic, d'eixes coses en podrà trobar, qui tinga interès, un fum d'informació.
No entrarem tampoc en la part probablement més polèmica en vida seua, com va ser la seua activitat política nacionalista alemanya, que li va costar algun exili que altre. Però eixa és, com es sol dir, una altra història...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Wagner. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Wagner. Mostrar tots els missatges
dijous, 28 de febrer del 2019
dijous, 7 de desembre del 2017
Nikolái Rimski-Kórsakov i el grup dels cinc:Scherezade
Programa 407
A mitjans del segle XIX, i resseguint la corrent nacionalista que el romanticisme havia fet néixer arreu d'Europa, a Rúsia es va crear un anomenat "El grup dels cinc" que va constituir-se l'any 1856, amb una primera associació entre Balàkirev i César Cui; Modest Mússorgski s'hi va afegir el 1857, Nikolai Rimski-Kórsakov el 1861, i Aleksandr Borodín el 1862. Abans de tots ells, Mikhaïl Glinka i Aleksandr Dargomijski ja havien fet alguns intents de desenvolupar un estil genuïnament rus, composant òperes sobre temes russos, però el Grup dels Cinc va representar el primer intent estructurat en aquest sentit; amb l'arquitecte Vasssili Stàssov com a conseller artístic i Aleksandr Dargomijski com a músic referent de prestigi.
Amb tres noms què han quedat com a referents de prestigi : Modest Mússorgski, Nikolai Rimski-Kórsakov i Aleksandr Borodín, la seua música era una barreja de nacionalisme i orientalisme què, amb diferències notòries en alguns casos, va consolidar una escola que, d'una o altra forma, va influir en la següent generació de músics russos, la dels Stravinski, Glazunov i contemporanis.
La idea general del grup era la d'apartar-se de la influència de la música alemanya i de la que es donava als conservatoris on , que dominava el panorama europeu, tractant de trobar l'essència de "l'ànima russa", com en el cas espanyol de Falla i Granados, exemples tardans però més coneguts, de crear una mena d'escola genuïnament espanyola.
Varen fer una barreja de "essència russa", recolzant-se el el folklore rus, però amb una sèrie d'innovacions tècniques i estilístiques, entre les quals no va faltar la influència, per exemple, de Debussy i Wagner.
Com que repassar les vicissituds del grup és quelcom que sobrepassa les possibilitats d'aquest modest blog, al programa de hui anem a posar una de les peces més reconegudes d'un dels seus membres, la suite simfònica "Scherezade", de Nikolái Rimski-Kórsakov, basat en una coneguda història del llibre de "Les Mil i Una Nits" què, al meu parer, representa perfectament eixa mescla de música "russa" i orientalisme, a part de ser una obra de bellíssima factura i prou coneguda com per a que a la gent li resulte familiar. La seua popularitat la va dur a ser estrenada com a ballet el 4 de juny de 1910 en el Theatre National de l’Òpera de Paris pels famosos Ballets Rusos de Diaghilev, convertint-se en l'expressió més famosa de l'orientalisme musical rus.
Punt a destacar és també el director de l'obra, Sergiu Celibidache, director romanès que va fer quasi tota la seua carrera a Alemanya dirigint, entre altres, prop de vint anys la Filharmònica de Múnich (és probablement l'orquestra que sonarà, car la carpeta del disc no ho diu) i que, en vida, es va negar sistemàticament a gravar cap obra -encara que va fer algunes gravacions en ocasions especials, normalment amb fins benèfics- per entendre que cada interpretació en cada lloc diferent feia d'eixa versió una "experiència irrepetible", impossible de plasmar en una gravació. De fet, la majoria de les gravacions existents ara d'aquest director s'han fet a partir de transmissions de ràdio o coses similars. La seua llarga vida, car va morir als 94 anys, en 1996, va fer d'ell una figura carismàtica, que interpretà quasi tota l'enorme varietat d'estils que es varen al donar al simfonisme al llarg dels segles XIX i XX, llevat de les avantguardes extremes.
Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pels ambients que suggereix esta música, basada en un conte de "Les Mil i Una Nits".
A mitjans del segle XIX, i resseguint la corrent nacionalista que el romanticisme havia fet néixer arreu d'Europa, a Rúsia es va crear un anomenat "El grup dels cinc" que va constituir-se l'any 1856, amb una primera associació entre Balàkirev i César Cui; Modest Mússorgski s'hi va afegir el 1857, Nikolai Rimski-Kórsakov el 1861, i Aleksandr Borodín el 1862. Abans de tots ells, Mikhaïl Glinka i Aleksandr Dargomijski ja havien fet alguns intents de desenvolupar un estil genuïnament rus, composant òperes sobre temes russos, però el Grup dels Cinc va representar el primer intent estructurat en aquest sentit; amb l'arquitecte Vasssili Stàssov com a conseller artístic i Aleksandr Dargomijski com a músic referent de prestigi.
Amb tres noms què han quedat com a referents de prestigi : Modest Mússorgski, Nikolai Rimski-Kórsakov i Aleksandr Borodín, la seua música era una barreja de nacionalisme i orientalisme què, amb diferències notòries en alguns casos, va consolidar una escola que, d'una o altra forma, va influir en la següent generació de músics russos, la dels Stravinski, Glazunov i contemporanis.
La idea general del grup era la d'apartar-se de la influència de la música alemanya i de la que es donava als conservatoris on , que dominava el panorama europeu, tractant de trobar l'essència de "l'ànima russa", com en el cas espanyol de Falla i Granados, exemples tardans però més coneguts, de crear una mena d'escola genuïnament espanyola.
Varen fer una barreja de "essència russa", recolzant-se el el folklore rus, però amb una sèrie d'innovacions tècniques i estilístiques, entre les quals no va faltar la influència, per exemple, de Debussy i Wagner.
Com que repassar les vicissituds del grup és quelcom que sobrepassa les possibilitats d'aquest modest blog, al programa de hui anem a posar una de les peces més reconegudes d'un dels seus membres, la suite simfònica "Scherezade", de Nikolái Rimski-Kórsakov, basat en una coneguda història del llibre de "Les Mil i Una Nits" què, al meu parer, representa perfectament eixa mescla de música "russa" i orientalisme, a part de ser una obra de bellíssima factura i prou coneguda com per a que a la gent li resulte familiar. La seua popularitat la va dur a ser estrenada com a ballet el 4 de juny de 1910 en el Theatre National de l’Òpera de Paris pels famosos Ballets Rusos de Diaghilev, convertint-se en l'expressió més famosa de l'orientalisme musical rus.
Punt a destacar és també el director de l'obra, Sergiu Celibidache, director romanès que va fer quasi tota la seua carrera a Alemanya dirigint, entre altres, prop de vint anys la Filharmònica de Múnich (és probablement l'orquestra que sonarà, car la carpeta del disc no ho diu) i que, en vida, es va negar sistemàticament a gravar cap obra -encara que va fer algunes gravacions en ocasions especials, normalment amb fins benèfics- per entendre que cada interpretació en cada lloc diferent feia d'eixa versió una "experiència irrepetible", impossible de plasmar en una gravació. De fet, la majoria de les gravacions existents ara d'aquest director s'han fet a partir de transmissions de ràdio o coses similars. La seua llarga vida, car va morir als 94 anys, en 1996, va fer d'ell una figura carismàtica, que interpretà quasi tota l'enorme varietat d'estils que es varen al donar al simfonisme al llarg dels segles XIX i XX, llevat de les avantguardes extremes.
Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pels ambients que suggereix esta música, basada en un conte de "Les Mil i Una Nits".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)