Programa 430
Esta entrada va a ser curta perquè, quina cosa es pot dir de Billie Holliday que no s'haja dit ja, fins i tot en el nostre programa, on li hem dedicat varis programes.
En definitiva parlem de una de les tres o quatre millors cantants de jazz i blues de tota la història. Junt amb Bessie Smith, Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, Eleonora Fagan què era el seu nom real, va saber, al meu gust almenys, transmetre retalls de la seua vida en cadascuna de les seues cançons. No hi ha més que escoltar discos de diferents èpoques -no massa, ja que sols va viure 44 anys, encara que molt intensos- per a escoltant alguna de les seues cançons, poder saber com li anava en eixe moment.
D'una veu límpida, juvenil, fins i tot un poc metàl·lica dels començaments amb menys de vint anys, fins a les darreres cançons, què és el que aneu a escoltar a aquest programa, on es palesa, malgrat l'embolcall dolç, amable, que li va preparar Norman Granz per a que es trobara a gust i relaxada, on el seu cant adolorit, brut, amb més recitat que cantat, d'una veu trencada que era emesa per una dona trencada. Una dona que va cercar tota la seua vida l'amor, la tendresa que no va trobar mai. Ans al contrari, tots els seus amors la varen decebre quan no, directament, la maltractaven de manera immisericorde.
Tot això i molt més podreu escoltar en aquest programa on escoltareu el disc que titulat "Last Recording" replega les tres darreres sessions que va gravar uns dos o tres mesos abans de morir en un hospital de Nova York, encar jove.
Crec que no cal dir més. Tan sols escoltar atentament i deixar-se penetrar pel dolor, la malenconia, i les vivències que desgrana en totes i cadascuna de les cançons d'aquest disc.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Norman Granz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Norman Granz. Mostrar tots els missatges
dijous, 21 de juny del 2018
dijous, 7 de juny del 2018
Un "canari" meravellós: Ella Fitzgerald
Programa 428
"Canaris". Aixina els deien, entre la broma carinyosa i una certa desconsideració, els músics de les bandes de jazz a les i els cantants que donaven la cara en les actuacions, cantant. No estaven molt apreciades, sobretot les dones, com a cantants a les orquestres de jazz.
De tota manera el ser "canari" d'una banda d'una certa fama, els aprofitava a les cantants per a fer-se un lloc en l'atenció del públic, que les poguera fer encetar una carrera professional, raó per la qual tampoc despreciaven la possibilitat de cantar al front d'una orquestra.
Aixina començà també la meravellosa Ella Fitzgerald. El que passa és que Ella prompte va destacar i tindre una carrera individual, actuant, habitualment, amb un clàssic trio d'acompanyament (piano, contrabaix, bateria).
En aquest cas, el productor Norman Granz -probablement el més conegut dels productor de jazz- va ser el què aprofità el "tirò" de la fama ja aconseguida per Ella Fitzgerald per a llençar els primers discos de la seua nova gravadora, la Vervé, amb una sèrie de discos què deixaren freds als crítics i afecciionats al jazz, però que -va tindre bon ull- varen ser un enorme èxit de vendes.
La fórmula era senzilla. Ella Fitzgerald va gravar amb una orquestra selecta (amb vents i cordes) i amb directors adients, discos monogràfics dedicats als compositors més coneguts de l'època (Cole Porter, els Germans Gershwin, Duke Ellington, fins a vuit) on la meravellosa veu dels anys seixanta de la Gran Dama del Jazz, cantava, amb delicadesa, bona afinació i uns pessics de jazz ací i enllà, els grans èxits dels autors. La col·lecció s'anomenà "The American Songbooks" i va ser un enorme èxit de vendes, de forma que consolidà la gravadora.
Això és el que aneu a escoltar hui. Una hora de gaudi de la meravellosa veu de Ella Fitzgerald. Sense més complicacions. 101 anys després del seu neixement.
Per a "fans" de l'Ella.
"Canaris". Aixina els deien, entre la broma carinyosa i una certa desconsideració, els músics de les bandes de jazz a les i els cantants que donaven la cara en les actuacions, cantant. No estaven molt apreciades, sobretot les dones, com a cantants a les orquestres de jazz.
De tota manera el ser "canari" d'una banda d'una certa fama, els aprofitava a les cantants per a fer-se un lloc en l'atenció del públic, que les poguera fer encetar una carrera professional, raó per la qual tampoc despreciaven la possibilitat de cantar al front d'una orquestra.
Aixina començà també la meravellosa Ella Fitzgerald. El que passa és que Ella prompte va destacar i tindre una carrera individual, actuant, habitualment, amb un clàssic trio d'acompanyament (piano, contrabaix, bateria).
En aquest cas, el productor Norman Granz -probablement el més conegut dels productor de jazz- va ser el què aprofità el "tirò" de la fama ja aconseguida per Ella Fitzgerald per a llençar els primers discos de la seua nova gravadora, la Vervé, amb una sèrie de discos què deixaren freds als crítics i afecciionats al jazz, però que -va tindre bon ull- varen ser un enorme èxit de vendes.
La fórmula era senzilla. Ella Fitzgerald va gravar amb una orquestra selecta (amb vents i cordes) i amb directors adients, discos monogràfics dedicats als compositors més coneguts de l'època (Cole Porter, els Germans Gershwin, Duke Ellington, fins a vuit) on la meravellosa veu dels anys seixanta de la Gran Dama del Jazz, cantava, amb delicadesa, bona afinació i uns pessics de jazz ací i enllà, els grans èxits dels autors. La col·lecció s'anomenà "The American Songbooks" i va ser un enorme èxit de vendes, de forma que consolidà la gravadora.
Això és el que aneu a escoltar hui. Una hora de gaudi de la meravellosa veu de Ella Fitzgerald. Sense més complicacions. 101 anys després del seu neixement.
Per a "fans" de l'Ella.
dijous, 31 de maig del 2018
Llegendes del jazz: Ella Fitzgerald i Duke Ellington
Programa 427
Les cantants de les orquestres no estaven ni massa considerades artísticament ni ben pagades habitualment. Malgrat això era una bona plataforma per a fer-se conegudes el ser "la cara" d'una orquestra de jazz. Se'ls anomenava, mig en broma mig despectivament, els "canaris" de l'orquestra
Pel contrari, algunes vegades, i esta n'és una d'elles, és la cantant la que destaca en una gravació. És, ni més ni menys, que l'Ella Fitzgerald la que, acompanyada amb el seu trio habitual i amb l'orquestra de Duke Ellington, la que en febrer de 1966 gravava aquest concert en Estocolm, en un moment en què ambdós, tant ella com l'orquestra es trobaven en un moment esplèndid de forma, fent una gira mundial tots dos junts.
La qualitat, l'afinació impecable, l'ample registre, l'elegància i tots els adjectius afavoridors que se vos acudisquen, es mostren de forma meravellosa en esta actuació on l'"scat" de la Fitzgerald també es mostra en la cimera de la seua qualitat.
Gravat després de la -discutida per alguna crítica- colecció de "Songbooks", per iniciativa del conegut productor Norman Granz, i superada feia alguns anys la primera de les crisis nervioses que va patir a causa de l'abundant treball, és una gravació que crec que, si no imprescindible (la qualitat del so original era regular, encara que la versió que escoltareu, remasteritzada, de l'any 1991, em sembla impecable) sí que és una oportunitat d'escoltar una actuació en directe de la "Primera Dama del Jazz", i el directe, ja ho sabeu, és la veritat de la música.
P.S.: En la locució del programa dic que la gravació no va eixir fins el 1991. No és cert. Una posterior revisió de les fons consultades em diu que va eixir inicialment en LP i CD l'any 1984. Fou novament remasteritzada i publicada per la mateixa gravadora, Pablo, l'any 1991.
Les cantants de les orquestres no estaven ni massa considerades artísticament ni ben pagades habitualment. Malgrat això era una bona plataforma per a fer-se conegudes el ser "la cara" d'una orquestra de jazz. Se'ls anomenava, mig en broma mig despectivament, els "canaris" de l'orquestra
Pel contrari, algunes vegades, i esta n'és una d'elles, és la cantant la que destaca en una gravació. És, ni més ni menys, que l'Ella Fitzgerald la que, acompanyada amb el seu trio habitual i amb l'orquestra de Duke Ellington, la que en febrer de 1966 gravava aquest concert en Estocolm, en un moment en què ambdós, tant ella com l'orquestra es trobaven en un moment esplèndid de forma, fent una gira mundial tots dos junts.
La qualitat, l'afinació impecable, l'ample registre, l'elegància i tots els adjectius afavoridors que se vos acudisquen, es mostren de forma meravellosa en esta actuació on l'"scat" de la Fitzgerald també es mostra en la cimera de la seua qualitat.
Gravat després de la -discutida per alguna crítica- colecció de "Songbooks", per iniciativa del conegut productor Norman Granz, i superada feia alguns anys la primera de les crisis nervioses que va patir a causa de l'abundant treball, és una gravació que crec que, si no imprescindible (la qualitat del so original era regular, encara que la versió que escoltareu, remasteritzada, de l'any 1991, em sembla impecable) sí que és una oportunitat d'escoltar una actuació en directe de la "Primera Dama del Jazz", i el directe, ja ho sabeu, és la veritat de la música.
P.S.: En la locució del programa dic que la gravació no va eixir fins el 1991. No és cert. Una posterior revisió de les fons consultades em diu que va eixir inicialment en LP i CD l'any 1984. Fou novament remasteritzada i publicada per la mateixa gravadora, Pablo, l'any 1991.
dijous, 8 de setembre del 2016
Le mestria d'una veu imprescindible del Jazz: Ella Fitzgerald
Programa 350
Com dic al programa, de vegades cal retornar als clàssics. I quina veu més clàssica que la de Ella Fitzgerald.
Sempre és un gust escoltar la veu inconfusible, brillant, swinguejant quan calia, dolça o tendra quan ho demana la peça de la persona que, sens dubte és la millor veu que ha tingut el jazz. Altres cantants poden tindre el seu encant o agradar-nos més o menys, però ningú podrà negar el regnat indiscutible de la Fitzgerald durant més de quatre dècades.
Amb una amplitud de registre de més de tres octaves, un "scat" inspirat i elegant i una afinació impecable, qualsevol cançó, en la seua veu, és or pur.
Hui anem a escoltar fragments de dues actuacions en aquelles macro-jam-sessions que Norman Granz va fer durant un grapat d'anys amb el bo i millor dels que, cada any, destacaven en aquest gènere musical. La primera part es va gravar el 29 de setembre de 1957 al Chicago Opera House i la segona el 7 octubre de 1957 al Shrine Auditorium de L.A.
I no cal dir més. Escolteu i gaudiu.
Com dic al programa, de vegades cal retornar als clàssics. I quina veu més clàssica que la de Ella Fitzgerald.
Sempre és un gust escoltar la veu inconfusible, brillant, swinguejant quan calia, dolça o tendra quan ho demana la peça de la persona que, sens dubte és la millor veu que ha tingut el jazz. Altres cantants poden tindre el seu encant o agradar-nos més o menys, però ningú podrà negar el regnat indiscutible de la Fitzgerald durant més de quatre dècades.
Amb una amplitud de registre de més de tres octaves, un "scat" inspirat i elegant i una afinació impecable, qualsevol cançó, en la seua veu, és or pur.
Hui anem a escoltar fragments de dues actuacions en aquelles macro-jam-sessions que Norman Granz va fer durant un grapat d'anys amb el bo i millor dels que, cada any, destacaven en aquest gènere musical. La primera part es va gravar el 29 de setembre de 1957 al Chicago Opera House i la segona el 7 octubre de 1957 al Shrine Auditorium de L.A.
I no cal dir més. Escolteu i gaudiu.
dissabte, 28 de febrer del 2015
Una ocasió única: Quincy Jones i Nat "King" Cole junts
Programa 284
En aquest cas hi ha molt poc que afegir als comentaris fets al programa.
Tant Quincy Jones com Nat "King" Cole com, evidentment, Norman Granz, tenen una història prou coneguda per als afeccionats al jazz com per a afegir molt més.
Segurament la figura del productor Norman Granz siga menys coneguda en general, però el seu paper en la història del jazz com a empressari i productor -sobretot productor- al llarg de més de tres décades, ha deixat una petjada inesborrable d'infinites gravacions que, gràcies a ell, podem gaudir ara. Com per exemple la que s'escoltarà al programa de hui, què, com comentem, va ser la primera i unica gravació comuna existent -que es sàpiga- d'ambdós. Gravat el 1960 i publicat el 2012 és una gravació feta en directe per la Ràdio Pública Suissa què ha tingut molt bones crítiques.
Respecte dels intèrprets, coneguts de sobra, ací us deixe alguns enllaços per si voleu saber una miqueta més de la seua vida i miracles.
Quincy Jones: http://ca.wikipedia.org/wiki/Quincy_Jones
Nat "King" Cole: http://es.wikipedia.org/wiki/Nat_King_Cole
Quincy Jones també és un rellevant productor musical tant en el camp del jazz com de la música popular més comercial i, a més, notori compositor i arranjador.
Respecte de Nat "King" Cole, la seua prematura mort ens ha deixat el dubte de si, finalment, el gran pianista què era s'imposaria finalment al "crooner" que venia els discos a grapats, o no.
En aquest cas hi ha molt poc que afegir als comentaris fets al programa.
Tant Quincy Jones com Nat "King" Cole com, evidentment, Norman Granz, tenen una història prou coneguda per als afeccionats al jazz com per a afegir molt més.
Segurament la figura del productor Norman Granz siga menys coneguda en general, però el seu paper en la història del jazz com a empressari i productor -sobretot productor- al llarg de més de tres décades, ha deixat una petjada inesborrable d'infinites gravacions que, gràcies a ell, podem gaudir ara. Com per exemple la que s'escoltarà al programa de hui, què, com comentem, va ser la primera i unica gravació comuna existent -que es sàpiga- d'ambdós. Gravat el 1960 i publicat el 2012 és una gravació feta en directe per la Ràdio Pública Suissa què ha tingut molt bones crítiques.
Respecte dels intèrprets, coneguts de sobra, ací us deixe alguns enllaços per si voleu saber una miqueta més de la seua vida i miracles.
Quincy Jones: http://ca.wikipedia.org/wiki/Quincy_Jones
Nat "King" Cole: http://es.wikipedia.org/wiki/Nat_King_Cole
Quincy Jones també és un rellevant productor musical tant en el camp del jazz com de la música popular més comercial i, a més, notori compositor i arranjador.
Respecte de Nat "King" Cole, la seua prematura mort ens ha deixat el dubte de si, finalment, el gran pianista què era s'imposaria finalment al "crooner" que venia els discos a grapats, o no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)