Quan entre el flamenc i el jazz no hi ha línia divisòria: El "Trio"

Programa 511

Quantes vegades s'ha parlat -hem parlat- de la ductilitat del jazz per mesclar-se amb altres músiques?

El cas del programa de hui n'és una mostra excel·lent de com, quan hi ha músics de talent i que, en aquest cas a més, han "mamat" de les dues músiques des de ben joves, la cosa flueix amb naturalitat, sense que semble que fan esforços, més o menys artificiosos, per tractar d'arribar a eixa fusió.

Carles Benavent (baix elèctric), Tino di Geraldo (bateria) y Jorge Pardo (saxos tenor i soprano i flauta, en aquest cas) varen treure a la llum, a les darreries del 2018 el seu tercer disc conjunt. 20 anys després de la primera constància gravada d'una actuació seua, un directe a Sevilla (El concierto en Sevilla) l'any 1998, i 10 després del segon disc, en aquest cas d'estudi, treuen un altre disc, també d'estudi, "Flamenco Leaks".

Les biografies d'aquests tres músics,  pense, són sobradament conegudes ací a l'estat espanyol on han passejat, amb la mateixa solvència i facilitat, pràcticament tota la gamma de músiques possibles, llevat de la clàssica. Grups de pop, rock, música folklòrica, a més del flamenc, músiques d'arrel variat de la mediterrània i per suposat, jazz, molt de jazz (i de flamenc, és clar, d'on varen eixir, formant part del sextet de Paco de Lucía) on han acompanyat gent de la talla de Chick Corea, per esmentar sols un dels qui ha cridat a esta gent per fer coses "diferents". Perquè eixa és la "gràcia" d'aquests músics: saben acoblar-se a tot tipus de música com si la tocaren des de sempre.

Ells, però, varen néixer i créixer, literalment, escoltant flamenc i això és el que flueix per les seues venes. Però la seua inquietud artística i la seua qualitat musical, la seua curiositat innata els ha dut a caminar per moltíssims carrers. Això sí, sempre, al darrere, s'escolta -com un rerefons impalpable- l'esperit del flamenc.

Malgrat el seu títol, però, el Flamenco Leaks és un disc de jazz per totes les vores. Un jazz autèntic, dominat, contingut en la seua expressivitat de forma voluntària, però amb una mestria insuperable.

L'única cosa que em sap greu és que, com que tots tres en tenen els seus projectes personals, es troben sols de deu en deu anys. Esperem que a l'altra tarden menys...

Chick Corea. El mestre en la intimitat

Programa 280

Al començament del concert fet a Quebec a principis del 2014, Chick Corea diu que no té cap programa massa preparat i que va a tocar com si estiguera a la saleta de sa casa; una forma de dir que allò que anava a tocar era coses que, simplement, li agradaven.

El títol de "Portraits" fa referència, segons diu ell, a què les obres interpretades són la representació que per ell tenen els autors o les pròpies peces. És un àlbum doble on al primer CD hi ha cançons d'aquells artistes amics i admirats, de l'àmbit del jazz. A destacar la peça dedicada a Paco de Lucía, que admirava moltíssim i del qual era molt bon amic. És la peça més llarga del disc.

Al segon CD, que no escoltarem hui, es lliura a improvisar, més o menys, sobre peces de Scriabin i Bartók, músics que admira, i a interpretar una part de les peces contingudes en un dels seus discos de piano sol, "Children's songs", fet sota la influència del propi Bartók.
Malgrat les seues lleus desviacions del jazz, acostan-se al rock i al funkie -injustament criticades fortament per alguns crítics- la seua mestria dintre del món del piano de jazz contemporani...i de sempre és ja innegable i el seu nom lluirà permanentment com una de les estreles de la història del jazz al costat de gent com Bill Evans, Bud Powell o Thelonius Monk, per dir alguns noms.

Adéu, Paco de Lucía

Programa 247

Els dies passats, de manera sobtada, ens va deixar a una edat encara massa curta, per desgràcia de tota le gent amantd e la bona música, el guitarrista -sobretot- flamenc  Francisco Sánchez Gómez (Algeciras, 21- 12 - 1947 - Playa del Carmen, México, 25 - 2 - 2014) anomenat artísticament Paco de Lucía.

Com a obligat homenatge, dintre de la línia d'aquest programa de cercar connexions entre músiques de géneres -aparentment- dispars, escoltarem la seua famosa actuació recollida al disc Friday Night in San Francisco, amb  Al Di Meola y John Mc Laughlin, enregistrat a San Francisco el divendres 5 de desembre de l'any 1980 al Warfield Theatre.

Que la terra li siga lleu i, ara, conformem-se amb escoltar el seus discs.

Pedro Iturralde. Flamenco - i 2

Programa 175

El mestre navarrés Pedro Iturralde, va assolir un gran èxit -relatiu sempre, recordeu que parlem de l'Espanya més fosca- dintre del món del jazz espanyol i forani i això el va empenyer a fer una segona part, més reeixida, segurament, que la primera. Ací la fusió pretesa ho és una miqueta més i el Paco de Lucía també s'havia acoplat millor a aquest món sonor del jazz.
El programa es completa amb la composició més coneguda i interpretada de l'Iturralde arreu del món: una fantasia sobre temes grecs. Insuperable!

Pedro Iturralde. Flamenco - 1

 Programa 174

El mestre Pedro Iturralde, un autèntic quasi-desconegut per a massa gent a l'estat espanyol, es va "batre el coure" en experiments insòlits ací, però que arribaven a les seues atentes oïdes des d'arreu del món.
Inquiet com és, en temps molt poc proclives a les novetats, va produir el primer disc on es tractava de fusionar el flamenc amb el jazz. L'èxit va ser fulminant i l'acompanyament de l'aleshores anomenat Paco de Algeciras -huí conegiu com Paco de Lucia- va tindre part del mèrit de l'èxit.
Escoltat huí, la mescla resulta sols modestament reeixida, però la mestria del Iturralde destaca de tota manera.