Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Javier Vercher. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Javier Vercher. Mostrar tots els missatges

dijous, 8 d’abril del 2021

Miquel Asensio: Biotza. Una certa amanida

Programa 545


En darrer treball de Miquel Asensio (l'anterior el podeu escoltar aci), anomenat Biotza, m'ha produït unes sensacions contradictòries.

El disc és una excel·lent mostra de jazz, amb uns acompanyaments de luxe, però...

El però ve del fet que, dintre d'ell hi ha una certa barreja que, potser per voluntat del propi artista, per mi desdibuixa una miqueta el perfil del disc. La presència dins d'ell de peces de so "clàssic", amb un evident contemporaneïtat en l'estil de la interpretació, junt a un parell de peces -per mi les més interessants del disc- amb una evident proposta avantguardista, ajusten mal, al meu parer, amb la presència de dues peces cantades de l'Elma Sambeat, una d'elles de composició pròpia i l'altra amb lletra seua, i composició, com la resta del disc, del Miquel Asensio.

No sé quina intenció tenia l'autor i titular del disc respecte de la música que volia fer. Potser la barreja era la seua intenció, potser soc jo qui no l'acaba d'entendre, però la sensació que em dóna en escoltar el disc tot seguit és d'una mescla que no acaba de quadrar. Potser l'ordre de les peces siga una de les causes del meu "despiste". 

En tot cas no estic diguent que el disc no m'agrade. Sobretot destaque, les intervencions dels companys, amb especial esment al veterà multi-instrumentista Javier Vercher, un dels puntals del jazz valencià, les acurades intervencions del pianista cubà Iván "Melón" Lewis i les molt sensibles intervencions del contrabaixista Pablo Martín Caminero, amb una intervenció, amb l'arc, a la cançò Aïllat, que esborrona.

Si tinc que decidir-me per algunes peces, en decante clarament per les dues més acostades a allò que podrien anomenar un so "avantguardista", Cuarentena i, sobretot, Aíllat, farcides d'emoció i sensibilitat i on la delicada vocalització de l'Elma Sambeat evoca aires mediterranis.

Esperem el pròxim disc a veure quin camí agafa l'excel·lent bateria valencià.

dijous, 13 de juny del 2019

La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-2

Programa 470

El disc què, lamentablement, no podreu escoltar sencer per superar el temps de la nostra emissió és, m'atrevisc a dir, simplement un disc de bona música, de bon jazz, interpretat per uns artistes de gran qualitat i amb un flaire tranquil, relaxat, generalment, per a gaudir-lo amb gust. Hi ha vegades que la música ho diu tot i que un humil afeccionat com jo, no pot dir molt més d'una música. Però, cal dir quelcom més sense posar-se en plan "docte"?

El Javier Vercher, fent duo amb l'excel·lent saxofonista cubà Maikel Vistel, ambdós utilitzant el saxo tenor i amb un magnífic trio acompanyant-los, encara que de vegades, sobre tot el pianista, cubà també,, -amb una consagrada carrera com a líder el seu grup- , així com "El Negrazo" Reinier Elizalde i el ja mític Billy Hart a la batería, formen el quintet que podem escoltar en aquest disc.

La biografia i les referències d'aquest músic crec que estan més que narrades a la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/about/ ), per cert un poc endarrerida en el temps, sobretot en allò que respecta a la seua discografia on, per exemple, no figura cap dels dos discs que heu pogut escoltar en aquest i l'anterior programa.

Si escolteu, sí, escolteu, no veieu, els vídeos de la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/videos/ ), referits sobretot a la seua època als Estats Units, podreu gaudir de la seua música i de la seua capacitat improvisadora, dintre la línia d'un Coltrane o un Coleman. Crec que eixes influències  ja no estan tan presents, en certa mesura, segons es pot escoltar al disc de hui, molt més "estandar", sense que esta paraula tinga cap sentit despectiu, anomenat "First Takes", encara que al disc del programa anterior, les "petjades" dels dos mestres es deixen veure millor.

Com ja varem comentar, en viure ara a València, esperem tindre l'oportunitat d'escoltar-lo prompte i saber "per on van ara els tirs" de la seua sempre renovada música.

dijous, 6 de juny del 2019

La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-1

Programa 469

Afortunadament, d'uns decennis cap ací, el nivell del jazz fet ací, al País Valencià i rodalies ha tingut una pujada de qualitat més que notòria.

No cal esmentar a les grans figures què, amb Perico Sambeat com a emblema, han sorgit per estes terres amb ressò internacional. Però figures de un nivell més que rellevant van -afortunadament- sorgint any rere any, segurament a causa de les ja freqüents eixides a l'estranger dels nostres músics.

El contacte dels nostres músics amb els grans mestres de l'avantguarda del jazz què -malgrat que a Europa té figures destacades- és evident que té el centre de gravetat de l'actual innovació als EE.UU., concretament i  sobretot a Nova York, ha estat la clau què ha fet que el seu pas per enllà els influenciara enormement.

Els desenvolupaments jazzístics més atrevits què segueixen pels camins que varen obrir gent com John Coltrane i Ornette Coleman com a figures més "trencadores", ha entrat amb força en el jazz a casa nostra.

El cas de Javier Vercher és simptomàtic del que acabe de dir.

Després de passar per l'educació reglada del Conservatori Joaquín Rodrigo de València, amb el clarinet baix, més piano, espentat per son pare, professor del centre, i amb 17 anys, va tindre la sort de intentar i aconseguir una beca per estudiar a la Berklee de Boston. Tres anys després, va capbussar-se a Nova York amb trobades amb el bo i millor de la gent que ara mateix està construint el jazz de hui i de demà.

No va desaprofitar l'oportunitat el nostre gandienc d'adopció i amb una enorme capacitat d'absorció va anar escoltant i deprenent de tota eixa gent. Gent que, lamentablement, resulta difícil d'escoltar per ací on hi ha -i sobretot hi havia quan se'n va anar a Boston- una certa esclerosi al món del jazz.

Hui tenim la sort de que, després de rodar per mig món, viu a València i, clar, ha connectat  amb la gent de Sedajazz que ha publicat els seus dos darrers discs, el que escoltareu hui i el que podreu escoltar la setmana que ve.

Un disc, el del programa de hui, anomenat "As we see it", que jo imagine gravat pel Javier Vercher i el seu únic -i discret- acompanyant, el baix Masa Kamaguchi, amb l'estudi quasi a fosques i deixant que les idees que li venien al cap pogueren ser expressades amb total llibertat pel varis instruments que toca: saxos tenor i soprano, clarinet baix -clar- i efectes amb sintetitzadors.

Si una cosa expressa aquest disc és la llibertat absoluta d'un creador.


dijous, 28 de setembre del 2017

Ales Cesarini: la passió per les músiques

Programa 397

Hi ha gent que es dedica a la música per raons molt variades. Uns ho fan per guanyar-se la vida, raó més que suficient. Però en el món musical la gent sol demanar(se) quelcom més.

Segurament en el món del jazz, més que en les altres varietats, la passió per la música sol ser més intensa que en els altres camps de la música, amb les excepcions que calga.

Alessandro, 'Ales' Cesarini és un baixista italià que viu a València, molt a prop de qualsevol projecte que se li propose i membre de la colla de SEDAJAZZ. Ara, després de haver gravat més d'una trentena de discos com a acompanyant de gent tan diversa com la Sole, ex de "presuntos",  reggae, jazz amb la Kontxi Lorente i un grapat més, d'allò més variat, ens presentaens presenta, per fi, un projecte personal 'Nyabinghi'.

 "Nyabinghi" és un ritme ancestral africà amb certes similituds amb el reggae que es fa servir per a la seva pregària.La Orden Nyahbinghi és una de les primeres Mansions Rastafari. Siendo la més estricta, sosté el Regne Teocràtic d'Haile Selassie I, Déu en carn, Jesucrist en caràcter de Rei de Reis i Senyor de Senyors per a la Cultura Rastafari. (segons ens diu I.Ortega a la seua pàgina, distrito jazz)

La música que practica aquest contrabaixista, nascut a Roma, a part de les influències bàsiques dels seus professors primers, sona francament urbana, però el seu toc personal és molt notori. He tingut la sort de veure'l acompanyant a varis músics de jazz de per ací i sempre la seua participació ha estat discreta però eficaç. En definitiva un bon músic i un bon company per a la gent que acompanya.


En aquest disc, heterogeni com pocs dels que jo haja escoltat els darrers anys, tot de composicions seues, predomina el reggae, però l'alé jazzístic és notori.A més, una de les peces bàsiques del projecte de Cesarini és el cantant madrileny Payoh Soul Rebel (Sergio León), madrileny de neixement i valencià de residència fa anys, què porta, mai millor dit, la part cantant del projecte. Ex membre, entre altres varis projectes dels mítics Jah Macetas, deixa una petjada claríssima en el conjunt del disc, amb la seua personalíssima veu

Participen en el projecte gent com el pianista francés Baptiste Bailly i el valencià Alberto Palau, Pere Munera i Mariano Steimberg a la bateria i la percussió de David Gadea, el saxo de
Javier Vercher, promotor, productor i arranjadorla flauta d'Andrés Belmonte i la trompeta del gran Voro García, entre altres.El repertori són nou composicions signades pel duo Cesarini - Payoh Soul Rebel amb la contribució en 'Afro Dub' i 'Bui' de Santiago Peláez.Una proposta inclassificable que aconselle escoltar almenys un parell de vegades abans de formar-se una opinió. Confesse que la primera vegada que el vaig escoltar vaig acabar despistadíssim, però feu "l'esforç" d'escoltar-lo -encara que siga des de la web del nostre programa- i acabareu trobant-li el "click".

dijous, 3 de març del 2016

Alexey León: entre Cuba i Rusia

Camins 329

Alexey León és una d'eixes persones que en passar per València o rodalies, inevitablement es troba amb la gent de Sedajazz. Cubà de naixement, de pare cubà i mare russa, la riquesa tímbrica i rítmica d'eixa illa es fa clarament palesa en la seua música. El disc es diu, significativament, "Cuba meets Russia"

En ocasió de haver aconseguit una beca per estudiar a la sucursal de la
Berklee College de València, va contactar amb la gent de Sedaví i, inevitablement, ha acabat gravant el seu primer disc ací, amb la gent de la colla sedavienca.

El disc que ens presenta, acompanyat per una àmplia nòmina de grans noms del jazz de per ací (Voro García, "Latino", Javier Vercher, Toni Belenguer, Ales Cesarini,...) resulta d'agradable escolta.

Enquadrat clarament dintre de la vessant del jazz-llatí, amb una sola pinzellada de música russa arranjada amb els paràmetres de la resta del disc. Les composicions són seues, llevat de tres i resulten com una carta de presentació d'aquest músic què, en directe, tal i com podeu veure ací, demostra una bona capacitat d'improvisació i una molt bona mà per fer arranjaments brillants.

Cap però que posar-li a la seua qualitat interpretativa (saxos alt i soprano i flauta) què funciona a un bon nivell així com els arranjaments on aprofita amb eficàcia la presencia de, per exemple, el Toni Belenguer, que es llueix en un parell de les peces amb solos magistrals.

De tota manera, tal com dic al programa, em dóna la impressió de que el disc està massa concebut com una mena de "trailer" d'una peŀlícula més interessant. Algunes de les peces, clarament, estan tallades per fer entrar una àmplia i variada paleta de peces en un primer disc, fet a mena de presentació.

Espere amb interés un segon disc on, espere, les línies programàtiques siguen més nítides, menys disperses. Un disc més "personal".




dijous, 25 de febrer del 2016

Miquel Asensio i la seua Senda Nova

Camins 328

Un cop més anem a escoltar música produïda per la "factoria" Sedajazz, gravat al segell de Sedaví i que va ser publicat l'any 2015. Parlem del bateria Miquel Asensio i del seu primer disc com a titular "Senda Nova".

Un disc molt sòlid on hi ha inspiració i ganes de tirar endavant un projecte en certa mesura innovador, encara que no se puga dir que és jazz "d'avantguarda". Tenint compte de tots els camins per on caminen les músiques -aixina, en plural- que reivindiquen el segell de ser jazz, resulta  de vegades difícil la denominació.  Recordem, sense anar més lluny, les improvisacions, com l'escoltada el darrer programa, de Keith Jarret. Es pot dir que això és estrictament jazz o "sols" és música, més o menys improvisada? La discussió no té ni tindrà final i ve de lluny. De fet alguns crítics de l'època ja li negaven el segell de jazz al be-bop als anys 50'.

No és aquest el cas. Aquesta Senda Nova té clar el seu DNI jazzístic, encara que reivindica la seua personalitat, cosa molt natural i legítima. És més, com ja dic al programa, és aquest un disc que no sé si a la gent que no siga afeccionada al jazz li agradarà massa. A mi sí m'ha agradat, i molt, i em sembla molt suggerent i per escoltar més d'una vegada amb tranquil·litat.

Cal dir que en aquest disc, com en la majoria dels fets al segell de Sedajazz, les col·laboracions amicals, a part del trio titular format per, evidentment, Miquel Asensio a la bateria i les composicions, del mestre dels saxos i altres fustes Javier Vercher -que signa una de les composicions- i del contrabaix Rubén Carles, coŀlaboren cinc músics més "de la casa": Joan Soler a la guitarra, Santi Navalón als teclats, Ales Cesarini al contrabaix, Carlos Martín a les congues i Gianni Gagliardi a les flautes i saxo tenor, en algunes de les peces, acompanyant amicalment el trio titular; una característica, com hem dit, de la gent de Sedajazz.

Al Youtube podeu escoltar algunes cosetes més del Miquel Asensio

Per escoltar amb calma i atenció.