Dones de jazz: Carmen McRae-2

 

Programa 607

AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO 

El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant  i bordell,

A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH  va ser

el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.

El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.
 
La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron —en un dels seus primers enregistraments— produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'enriqueix en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop; té sentit, doncs, que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.

Quan aquests enregistraments es van fer, al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu ressò com una forma d'art important i afroamericana.

Carmen McRae estava disposada a connectar amb amb una audiència a meitat camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va dedicar a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de peces d'aquest disc inclou diversos èxits del moment, incloent versions brillants de cançons de, entre altres, Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, d'Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusiasta en els clàssics de jazz com en les noves aportacions

Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder abastar tots dos aspectes. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica, malgrat això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil, en usar els silencis com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia a allò narrat a les lletres. De vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres.

El concert al Great American Music Hall està avui catalogat, segons la crítica especialitzada, com el seu millor concert gravat en directe i entre els millors dedicats per la Carmen McRae al jazz estricte. N'estic segur que, si l'escolteu un parell de vegades, estareu d'acord amb la crítica. 

Gaudiu-lo

 

Ací teniu el llistat de temes interpretats: 

    1-"Them There Eyes" (Maceo Pinkard)-2:03
    2-"Paint Your Pretty Picture" (Bill Withers)-6:27
    3-"On Green Dolphin Street" (Bronisław Kaper, Ned Washington)-3:24
    4-"A Song for You" (Leon Russell)-4:48
    5-"On a Clear Day (You Can See Forever)" (Burton Lane, Alan Jay Lerner)-4:27
    6-"Miss Otis Regrets (She's Unable to Lunch Today)" (Cole Porter)-6:02
    7-"Too Close for Comfort" (Jerry Bock,Larry Holofcener,George David Weiss)-4:07
    8-"Old Folks" (Dedette Lee Hill, Willard Robison)-4:47
    9-"Time After Time" (Sammy Cahn, Jule Styne)-3:04
    10-"I'm Always Drunk in San Francisco" (Tommy Wolf)-3:48
    11-"Don't Misunderstand" (Gordon Parks)-3:41
    12-"A Beautiful Friendship" (Donald Kahn, Stanley Styne)-4:04
    13-"Star Eyes" (Gene Paul, Don Raye)-3:02
    14-"Dindi" (Antônio Carlos Jobim, Vinícius de Moraes, Norman Gimbel)-4:36
    15-"Never Let Me Go" (Ray Evans, Jay Livingston)-3:14
    16-"'Tain't Nobody's Bizness If I Do" (Porter Grainger, Everett Robbins)-5:15
    17-"Only Women Bleed" (Vincent Furnier, Dick Wagner)-4:47
    18-"No More Blues (Chega de Saudade)" (Jobim, de Moraes,Jesse Cavanaugh,Jon Hendricks)-4:14
    19-"The Folks Who Live on the Hill" (Oscar Hammerstein II, Jerome Kern)-3:52

     Closing (Live)

Una diva del jazz: Sarah Vaughan

Programa 431

Filla d’un fuster i d’una bugadera, Sarah Vaughan (27 de març de 1924, a Newark, Nova Jersey/ Hidden Hills, Califòrnia,  d'abril de 1990) va créixer amb un amor per la música i l'espectacle. Va guanyar un concurs de talents que es va celebrar a l'Apollo Theater de Harlem l’any 1942 amb la seva interpretació de "Body and soul" , on va començar la seva carrera de cant, encara que, prèviament, havia aprés musica, piano i orgue a l’Església Baptista el seu barri a Newark i els seus pares també en sabien de música. Va treballar amb bandes com Earl Hines i Billy Eckstine abans de convertir-se en un exitosa artista solista que es va relacionar amb el pop i el jazz.

El 1944, Vaughan va deixar Hines per unir-se a la nova banda d'Eckstine. També treballaven amb Eckstine el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, que van inciar llavors una nova forma de jazz, el be-bop. La Vaughan va sentir-se immediatament atreta pel nou estil i es va convertir en «LA veu» del be-bop.

Després de treballar breument amb John Kirby va convertir-se en artista solista prenint el nom de "Sassy" com a comentari sobre el seu estil a l'escenari i "The Divine One" per un DJ a Chicago, sobrenom que es va quedar consolidat per referir-se a ella. Va cantar èxits com "Misty" (1957) i "Broken-Hearted Melody" (1959), que va vendre més d'un milió de còpies. 
 

Després de la dècada de 1950, en canviar els gustos musicals la Vaughan ja no produïa grans èxits, però va romandre com a intèrpret popular, sobretot quan cantava en directe. Davant d'una audiència, el seu lliurament emocional, rico en vibrato, rang vocal de tres octaves i una tècnica de «scat» cautivadora van ser encara més atractius.

Enregistraments posteriors de Vaughan inclouen interpretacions de les cançons dels Beatles i de la música brasilera, amb gran èxit de vendes, encara que may va abandonar el jazz, sobtetot en les actuacionsen directe. Vaughan va guanyar el seu primer Grammy gràcies al seu treball amb Michael Tilson Thomas i la Filharmònica de Los Angeles en Gershwin Live! (1982). 
 

Al llarg de la seva carrera professional, Vaughan va ser reconeguda com una cantant i intèrpret supremament dotada. Va ser convidada a actuar a la Casa Blanca i a llocs com el Carnegie Hall, va obtenir un Grammy pel treball de tota una vida en 1989 i va ser seleccionada per unir-se al Jazz Hall of Fame en 1990. També va rebre una estrella al Hollywood Walk of Fame. 
 

Però, sobretot, el seu cant ha superat la prova del temps i hui, gràcies a les seues innumerables gravacions, podem gaudir de la seua veu. No se n’oblideu d’ella encara que la seua fama no siga ara tan gran com la de les seues companyes Billie Holliday i Ella Fitzgerald.

Aconselle fer una cerca en youtube i gaudir de la seua música.

Art Blakey i companyia al Monterey '72

Programa 356

No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.

Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original -  Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.

Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.

I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.

La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.

Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.


Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó

Un disc imprescindible.

El camaleó del jazz: Miles Davis

Programa 226

Al programa de huí, encara una continuació de la "declaració de principis del programa, ens anem a trobar amb una tria de peces de Miles Davis, què als 19 anys ja va començar una carrera professional amb plena maduresa, contractat per Dizzy Gillespie, i que sempre va estar molt atent a allò que passava al món del jazz, mirant de no quedar-se enrere.

Com ja sabeu, al final de la seua vida, va fer un gir total a la seua música, fusionant-la amb el rock i el funkie -sobretot- el que li va dur a ser ell l'avantguarda i els altres els qui el seguiren.

Miles Davis, una fita indiscutible en la història del jazz és, com hem dit, un desl nostres músics favorits

El swing oblidat: Billy Eckstine

Programa 202

En el món de les bandes de swing, el cas de Billy Eckstine resulta d'una certa singularitat.
En uns anys en què el conflicte del sindicat de músics prohibia gravar, els innovadors del jazz de l'època, els iniciadors del be-bop, no en tenien massa feina encara que el seu entusiasme no en tenia límits.
El nostre protagonista de hui, músic i -sobretot- cantant, de raça negra, va tindre la exceŀlent idea de donar-li'ls feina creant una orquestra de swing, què normalment eren per a que la gent ballara amb elles, farcida del bo i millor dels músics què estaven revolucionant el jazz per sempre més, des de Fats Navarro a Dizzy Gillespie, de Dexter Gordon a Miles Davis, al llarg dels anys 1944-46, que són els anys on anem a centrar la música del programa.
En el resultat es nota la força i la creativitat de tot eixe grapat de músics que anaven a capgirar el món i els sons del jazz, fent una música d'avantguarda dintre d'un món, com el de les orquestres de swing, normalment no massa donades als experiments i molt preocupades per l'èxit comercial.

Gillespie i Parker, com a invitat, al Carnegie Hall

Programa 184

Dizzy Gillespie, amb ocasió d'un concert que anava a fer al famós Carnegie Hall de  Nova York amb la seua banda i alguns invitats, i assabentat que el seu antic company de fatigues i amic Charlie Parker estava a mà, va dur-lo -de forma un poc accidentada, com era habitual en "Bird"- a tocar amb ell algunes de les peces que ambdós havien fet famoses anys enrere, quan el be-bop estava en les beceroles.

Parker mai decepciona, ni amb la seua salut malmesa, i Dizzy porta de la mà, amb delicadesa amorosa, al seu amic, donant com a resultat una memorable actuació.

Gillespiana (Lalo Schifrin, Dizzy Gillespie)

Programa #31