Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barbara Hannigan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barbara Hannigan. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 de novembre del 2023

La transició entre els segles XIX i XX interpretada amb rigor i sensibilitat: El Quartet Emerson i Barbara Hannigan

 Programa 652


El final del segle XIX, amb un cert cansament de les formes postromàntiques, va ser el punt de partida per a tota la revolució sonora, estilística i cultural que va explotar a les primeries del segle XX. Uns canvis autènticament revolucionaris que varen fer botar per l'aire les convencions estètiques que, almenys des de Bach, regien les formes de l'harmonia i la tonalitat.

Ja la figura totèmica de Beethoven havia capgirat moltes d'aquelles convencions, però la melodia, la tonalitat, encara perdurava com a l'embolcall que havia de ser el suport sonor de la música, i no sols de la "culta".

L'aparició de personalitats com les d'Alban Berg, Arnold Schönberg i Anton Webern, com a noms més representatius, varen conformar un espectacular viratge en els paràmetres de la música culta occidental ,que la història de la música ha batejat com a Segona Escola de Viena.

Sense aquelles personalitats iniciàtiques, no es podrien entendre compositors actuals com John Cage o Philip Glass, per esmentar dos noms que tothom identifica clarament amb un gir copernicà de les músiques actuals, i no sols en el camp d'allò que, per entendre'ns, anomenem "música culta".

Un veteraníssim quartet de corda, l'Emerson Quartet, ha decidit dissoldre's després de quaranta-set anys d'existència, treballant un repertori que ha anat fonamentalment enfocat al romanticisme i postromanticisme, encara que han estrenat també un bon grapat d'obres de compositors contemporanis o, per l'altre extrem, alguna cosa de Bach.


Per acomiadar-se com a formació, han decidit associar-se a la camaleònica artista canadenca Barbara Hannigan, amb la que ja havien treballat des dels anys 2012-2013, precisament interpretant, entre altres, una de les obres més emblemàtiques d'aquell període d'entre-segles, el Quartet nº2, Op. 10 d'Arnold Schönberg, obra que fa de frontissa  al catàleg del compositor entre la tradició anterior i l'atonalitat. L'àlbum s'anomena Infinite Voyage

L'enorme estatura i ductilitat artística, musical i interpretativa, de l'Hannigan fa fàcil d'escoltar obres que, al seu moment -fa ja més de cent anys- resultaven inaudibles per a molta gent i que, encara ara, ni tothom està disposat a escoltar ni... s'atreveixen a interpretar. És en eixe terreny on la Barbara Hannigan es mou amb desimboltura, eficiència i expressivitat, arribant a públics que, sense la seua forma de treballar, no estarien disposats a escoltar eixes músiques.

La intenció del programa ha estat, clarament, mostrar la solvència -indiscutible- dels Emerson Quartet i, per un especial interés meu, l'enorme personalitat creativa i la facilitat comunicativa que la pluriocupada ara, Barbara Hannigan, demostra en aquestes tasques, encara arriscades, en les que moltes altres grans figures del cant no s'atreveixen a entrar -o encara no entenen bé.

El programa es completa amb dues obres, emmarcades a l'època, de Paul Hindemith i Ernest Chausson, en peces on, per haver-hi intervenció vocal de la Hannigan les he programat.

Ha quedat fora una interessantíssima peça d'Alban Berg, que no he inclòs per no haver-hi cap intervenció vocal... i per la manca de temps. 

A la xarxa podeu escoltar-ne tota la gravació, absolutament recomanable de cap a peus.

dijous, 28 d’abril del 2022

La veu humana: Poulenc/Hannigan

 Programa 592

 

En efecte, la veu humana és l'instrument més perfecte que hi ha per a l'expressió musical...i la no musical, clar. És allò que emprem diàriament per comunicar-nos els éssers humans. Al camp de la música, però, li exigim unes característiques tècniques i expressives més treballades que a una conversa.

Les/els cantants treballen aquest instrument per extreure d'ell sons que, normalment, com un esportista per exemple, no es poden aconseguir sense una preparació, un entrenament, una tècnica.

François Poulenc va ser un compositor que, als començaments del segle XX, eixint-se de les dues o, millor tres corrents que hi havia llavors al seu camp artístic -romanticisme, wagnerianisme, atonalitat- en allò que tocava a l'estil musical va ser un compositor que va dedicar gran part de la seua producció a la música vocal, tant "a capella", en música coral, com en composicions per veu i instruments. 

Per altra part ,el seu interès per la poesia i literatura en general que es feia llavors, el va dur a musicar poemes de molts dels escriptor de l'època (Louis Aragon, Paul Éluard...). En aquest cas va ser el text d'un monòleg del seu amic Jean Cocteau allò que el va dur a musicar un text difícil, dramàtic i en prosa.

És aquest el desafiament que la cantant que escoltareu al programa, la soprano (i ara també directora, arranjadora...) canadenca Barbara Hannigan era doble. No sols canta/interpreta el duríssim paper de l'única protagonista sinó que també dirigeix l'Orquestra de Ràdio France que l'acompanya.

Com que la meua admiració apassionada per aquesta artista no em faria ser imparcial, (podeu escoltar el programa que li dedicàrem al seu primer disc com a directora) us recomane que punxeu als enllaços que col·loque al final del text i, si podeu, que mireu el vídeo de la gravació per veure com pot desdoblar-se de forma magistral esta excepcional artista.

Vídeo de la interpretació que escoltareu al programa, on es pot veure, en pantalla gegant, un primer pla fixe seu on es pot apreciar la seua extraordinària expressivitat alhora que dirigeix:

 

Vídeo de la interpretació d'una suite de temes de Gershwin, en directe, que va eixir al disc al qual li varem dedicar un programa, però que, per raons de temps, no va poder entrar al programa esmentat més amunt. Veu impressionant, swing increïble, i tot això dirigint l'orquestra:

https://www.youtube.com/watch?v=KXNKQhFUhiE

 

Grup de curts vídeos triats dels molts que hi ha de la Barbara Hannigan:

- https://www.youtube.com/watch?v=TR6A4cCmQXU&list=RDEMjdTG9xpNfNqwXuWbS5vxVw&start_radio=1


dijous, 22 de març del 2018

Una dona innovadora entre dos segles: Barbara Hannigan

Programa 419

De tant en tant apareix en el món de la música una personalitat excepcional. En aquest cas, a més, es tracta d'una dona que ha aconseguit una brillant carrera com a soprano, inicialment. Però després, la seua inquietud musical l'ha fet caminar per molt altres camins en la música.

Impulsora i animadora de moltes i molts joves compositors, inquieta per trencar els motlles de la tradició de l'acte escènic del concert, la canadenca Barbara Hannigan és una soprano, directora d'orquestra, arranjadora i renovadora de l'espectacle escènic del concert, ha interpretat com a cantant l'opera el "Lulu" d'Alban Berg  en versió de suite de concert en 2011, dirigint i cantant els fragments vocals de l'òpera amb gran èxit, així com l'òpera de György Ligeti, "Mysteries of the Macabre. Ha estrenat una vuitantena de peces escrites per a ella o encarregades per ella, donant-li projecció a la carrera de joves compositors, en molts casos amb el seu amic, el també innovador director Simon Rattle.

El seu "Lulú" la va espentar definitivament al món de la direcció, sempre sense abandonar - afortunadament- la seua faceta de cantant, ans al contrari, complementant-la dirigint l'obra alhora.

 Les obres de Louis Andriessen, "Writing to Vermeer", Gerald Barry "Les amargues llàgrimes de Petra von Kant""La importància d'anomenar-se Ernest" de  Gerald Barry, sobre la coneguda obra d'Oscar Wilde i l'exitosa peça de George Benjamin's "Escrit sobre la pell" i, per sobre de tot la seua interpretació insuperable del  "Lulu"  d'Alban Berg' , que inclou el tindre que dansar de puntes han cimentat una carrera que encara  promet noves "sorpreses" i innovadors atreviments sobre l'escena.

El disc del qual escoltareu dues de les tres peces que porta, conté la suite sobre "Lulú" que podeu veure punxant ací. 

"Crazy girl crazy" és el nom que porta el disc que aneu a escoltar, el primer que la Hannigan grava com a directora. Ha estat Grammy d'enguany en l'apartat de música clàssica vocal, i inclou una al·lucinant versió de virtuosisme vocal de la "Sequenza III" de Luciano Berio i la suite de Gershwin "Girl crazy suite"