Programa 347
Nascut el 22 de desembre de 1883 a París i mort el 6 de novembre de 1965 a Nueva York Edgard Varèse és un nom a escriura en l'història de la música occidental amb lletres majúscules.
Va estudiar a la Schola Cantorum de París (1903-1905) i al Conservatori de París (1905-1907). Va viatjar a Berlín, on va conèixer Richard Strauss. El 1913 va tornar a París, però el 1915 va emigrar a Nova York on va residir fins la seua mort.
Persona inquieta i innovadora va estar entre els primers compositors que va treballar amb la música electrònica sense abandonar, en la majoria dels casos, l'estructura melòdica en les seues composicions, la qual cosa fa d'ell un músic que resulta fàcil d'escoltar per aquelles persones que no tenen l'oïda avesada a sons d'avantguarda, al contrari del que passa amb les composicions de gent com Pierre Boulez o Stockhausen o l'espanyol Luís de Pablo. Al contrari d'estos compositors, no va passar pel laboratori de Boulez i el seu desenvolupament musical va resultar independent d'aquelles corrents.
De fet, la facilitat entenedora de la seua música va fer que posara la banda sonora de vàries pel·lícules.
Concebia els element de la seua música en termes de "masses sonores", a la manera en què les substàncies cristal·litzen de forma natural. Ell pensa que per a oïdes obstinadament condicionades per les músiques habituals i consagrades a l'època, qualsevol cosa nova en la música és percebuda com a simplement "soroll". Aleshores ell posa la qüestió: "Què és la música si no sorolls organitzats?".
La seua personalitat musical és massa extensa per escriure ací poc més que unes ratlles. Qui estiga interessat en la seua música, després -espere- d'escoltar el programa, pot trobar alguna cosa més
-ací,
-ací,
-ací (en anglés)
i escoltar coses seues en you tube.
Atreviu-vos!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Edgard Varèse. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Edgard Varèse. Mostrar tots els missatges
dijous, 21 de juliol del 2016
dijous, 24 de març del 2016
Del rock a la música culta sense xarxa: Frank Zappa - 1
Programa 331
"Els Camins de la Música", el programa que podeu escoltar a Ràdio Klara o bé descarregar-lo des d'aquesta web-podcast, va nàixer, justament, per poder difondre músiques que rarament o mai es poden trobar a les emissores comercials a l'ús. Tan sols a Ràdio Clàssica es poden sentir, en programes especialitzats, músiques com les què, en el nostre cas barrejades, podeu escoltar ací, almenys en l'àrea d'abast de les ones de l'emissora. Esta llarga i, potser, reiterativa introducció, bé a destacar la música que al programa de hui i al de la pròxima setmana aneu a escoltar.
N'estic ben segur que la majoria de l'audiència -potser no pas la més jove- haurà almenys sentit parlar de Frank Zappa. Personatge polièdric, tant en allò que respecta a la música com a d'altres aspectes de la seua personalitat. Òbviament ací anem a centrar-se en els aspectes musicals.
Autodidacta tant en els aspectes musicals com en la seua formació educativa reglada, a causa de la feina de son pare, Zappa va estar influenciat per dues classes de música, el R&B i el rock què escoltava per la ràdio i, per una especial "xamba", totalment casual, per un músic d'avantguarda dels començaments del segle XX, Edgard Varèse, músic francés alineat amb les trencadores músiques que, al començament del segle XX varen donar lloc a coses com la música concreta, l'electroacústica, la dodecafonia, etc., el trencament amb l'academicisme en definitiva (Schönberg, Boulez, etc.).
L'escolta casual un disc d'Edgard Varèse, francés d'origen però afincat pràcticament tota la seua vida als Estats Units, en una tenda de discos als tretze anys, disc que estava arraconat i ple de pols, comprat a preu de saldo per un estranyat venedor, el disc de Varèse va ser per al jovenet Zappa el descobriment d'un món musical que desconeixia.
Guanyant-se la vida com a músic rocker, va aconseguir construir un repertori més que respectable de músiques d'aquelles que, habitualment, s'escolten a les sales de concert. Gent com Kent Nagano al front de "respectables" orquestres, com la Simfònica de Londres o l'Ensemble Intercontemporain del mestre Boulez, varen interpretar obres seues escrites per a ser interpretades per aquests tipus de formacions i no pas per a una banda de rock o R&B. També va tindre encontres amb músics de jazz, com Jean-Luc Ponty.
I si la vida li haguera donat temps -va morir relativament jove, tenia l'encàrec d'una òpera, d'un conegut teatre, a part de l'òpera rock que va escriure, "The Joe's garage".
Com que la seua vida i miracles pot ser llegida als enllaços que un pose, em callaré ja i deixaré pas a que escolteu la seua música.
"Els Camins de la Música", el programa que podeu escoltar a Ràdio Klara o bé descarregar-lo des d'aquesta web-podcast, va nàixer, justament, per poder difondre músiques que rarament o mai es poden trobar a les emissores comercials a l'ús. Tan sols a Ràdio Clàssica es poden sentir, en programes especialitzats, músiques com les què, en el nostre cas barrejades, podeu escoltar ací, almenys en l'àrea d'abast de les ones de l'emissora. Esta llarga i, potser, reiterativa introducció, bé a destacar la música que al programa de hui i al de la pròxima setmana aneu a escoltar.
N'estic ben segur que la majoria de l'audiència -potser no pas la més jove- haurà almenys sentit parlar de Frank Zappa. Personatge polièdric, tant en allò que respecta a la música com a d'altres aspectes de la seua personalitat. Òbviament ací anem a centrar-se en els aspectes musicals.
Autodidacta tant en els aspectes musicals com en la seua formació educativa reglada, a causa de la feina de son pare, Zappa va estar influenciat per dues classes de música, el R&B i el rock què escoltava per la ràdio i, per una especial "xamba", totalment casual, per un músic d'avantguarda dels començaments del segle XX, Edgard Varèse, músic francés alineat amb les trencadores músiques que, al començament del segle XX varen donar lloc a coses com la música concreta, l'electroacústica, la dodecafonia, etc., el trencament amb l'academicisme en definitiva (Schönberg, Boulez, etc.).
L'escolta casual un disc d'Edgard Varèse, francés d'origen però afincat pràcticament tota la seua vida als Estats Units, en una tenda de discos als tretze anys, disc que estava arraconat i ple de pols, comprat a preu de saldo per un estranyat venedor, el disc de Varèse va ser per al jovenet Zappa el descobriment d'un món musical que desconeixia.
Guanyant-se la vida com a músic rocker, va aconseguir construir un repertori més que respectable de músiques d'aquelles que, habitualment, s'escolten a les sales de concert. Gent com Kent Nagano al front de "respectables" orquestres, com la Simfònica de Londres o l'Ensemble Intercontemporain del mestre Boulez, varen interpretar obres seues escrites per a ser interpretades per aquests tipus de formacions i no pas per a una banda de rock o R&B. També va tindre encontres amb músics de jazz, com Jean-Luc Ponty.
I si la vida li haguera donat temps -va morir relativament jove, tenia l'encàrec d'una òpera, d'un conegut teatre, a part de l'òpera rock que va escriure, "The Joe's garage".
Com que la seua vida i miracles pot ser llegida als enllaços que un pose, em callaré ja i deixaré pas a que escolteu la seua música.
dijous, 10 de març del 2016
Edgard Varèse, un visionari que va marcar camins
Programa 330
En la història de totes les arts sempre hi ha hagut gent que s'ha avançat al seu temps i...normalment ha pagat el preu de fer-ho.
El músic sobre el qual anem a parlar hui és un d'eixos personatges. Edgard Varèse, nascut a finals del segle XIX i, per tant, vivint de ple els escarafalls, polèmiques i dubtes que la cultura i l'art varen viure a començament del segle XX, va sentir des de ben jove la necessitat de poder fer música amb uns instruments...que encara no existien. Beethoven va escriure per al piano, un instrument que era joveníssim per a l'època, Wagner va poder explorar les possibilitats dels nous instruments de vent, però ambdós varen poder usar instruments JA INVENTATS.
En el cas de Varèse el problema és que fins els anys 50 del segle passat, amb l'aparició del magnetòfon i altres estris electrònics, és a dir, amb més de seixanta anys, no va poder fer realitat completa els somnis que li rodaven pel cap a l'hora de fer la seua música. Lamentablement no va arribar a temps a l'aparició dels sintetitzadors i tots els seus derivats .
La idea genèrica era que tots els sorolls de la vida real EREN MUSICALS, PRODUïEN MÚSICA. Allò es va anomenar, inicialment, música concreta. Es referien a que era la música que es podia fer amb els sons de la vida real, amb els sons que ens envolten diàriament, front a l'anomenada música abstracta, què és la que es produeix amb els instruments musicals estàndards. Per a poder enregistrar eixos sons i integrar-los a l'obra musical li calia -al menys- una eina que encara no existia, el magnetòfon.
Mentres arribava eixe moment -i Varèse demanava als músics i als tècnics de la seua època, que s'afanyaren a construir eixes eines- tractava amb els instruments existents, sobretot de percussió d'arreu del món, de construir músiques absolutament "antiacadèmiques", músiques on allò important no era ni la melodia, ni el to i tan sols una certa idea de ritme subsistia.
La idea era impactar l'oient amb xocs, més o menys violents, del que anomenava masses sonores, de construccions (composicions?) on allò important era que el receptor es sentira sacsejat -no sé explicar-ho millor- per l'allau de sorolls que se li venia al damunt. En definitiva, què és la música? Hi ha una anècdota de Napoleó de qui es diu que deia que "la música era el soroll que menys li molestava i que la música que més li agradava era la dels canons". Era Napoleó un "precedent" d'Edgar Varèse? i perdoneu-me la "boutade"...
En definitiva, qui pot dir de forma definitiva què i com és el so que anomenem música? De segur que cada persona té la seua resposta.
Ací teniu alguns enllaços per escoltar, que vos poden iŀlustrar respecte a eixes músiques de Edgard Varèse :
- Varèse, Ionisation, Ensemble Intercontemporain
- Edgar Varèse - Amériques. Aquesta peça, la composició més llarga que ens ha arribat d'ell, ha estat anomenada com "La Consagració de la Primavera" de la "seua" Nord-Amèrica.
- Varese - Déserts Una suite on clarament es poden veure els seus plantejaments dels sons. Està escrita per a 14 vents (metalls i fustes), 5 percussionistes, 1 piano i cinta electrònica.
En la història de totes les arts sempre hi ha hagut gent que s'ha avançat al seu temps i...normalment ha pagat el preu de fer-ho.
El músic sobre el qual anem a parlar hui és un d'eixos personatges. Edgard Varèse, nascut a finals del segle XIX i, per tant, vivint de ple els escarafalls, polèmiques i dubtes que la cultura i l'art varen viure a començament del segle XX, va sentir des de ben jove la necessitat de poder fer música amb uns instruments...que encara no existien. Beethoven va escriure per al piano, un instrument que era joveníssim per a l'època, Wagner va poder explorar les possibilitats dels nous instruments de vent, però ambdós varen poder usar instruments JA INVENTATS.
En el cas de Varèse el problema és que fins els anys 50 del segle passat, amb l'aparició del magnetòfon i altres estris electrònics, és a dir, amb més de seixanta anys, no va poder fer realitat completa els somnis que li rodaven pel cap a l'hora de fer la seua música. Lamentablement no va arribar a temps a l'aparició dels sintetitzadors i tots els seus derivats .
La idea genèrica era que tots els sorolls de la vida real EREN MUSICALS, PRODUïEN MÚSICA. Allò es va anomenar, inicialment, música concreta. Es referien a que era la música que es podia fer amb els sons de la vida real, amb els sons que ens envolten diàriament, front a l'anomenada música abstracta, què és la que es produeix amb els instruments musicals estàndards. Per a poder enregistrar eixos sons i integrar-los a l'obra musical li calia -al menys- una eina que encara no existia, el magnetòfon.
Mentres arribava eixe moment -i Varèse demanava als músics i als tècnics de la seua època, que s'afanyaren a construir eixes eines- tractava amb els instruments existents, sobretot de percussió d'arreu del món, de construir músiques absolutament "antiacadèmiques", músiques on allò important no era ni la melodia, ni el to i tan sols una certa idea de ritme subsistia.
La idea era impactar l'oient amb xocs, més o menys violents, del que anomenava masses sonores, de construccions (composicions?) on allò important era que el receptor es sentira sacsejat -no sé explicar-ho millor- per l'allau de sorolls que se li venia al damunt. En definitiva, què és la música? Hi ha una anècdota de Napoleó de qui es diu que deia que "la música era el soroll que menys li molestava i que la música que més li agradava era la dels canons". Era Napoleó un "precedent" d'Edgar Varèse? i perdoneu-me la "boutade"...
En definitiva, qui pot dir de forma definitiva què i com és el so que anomenem música? De segur que cada persona té la seua resposta.
Ací teniu alguns enllaços per escoltar, que vos poden iŀlustrar respecte a eixes músiques de Edgard Varèse :
- Varèse, Ionisation, Ensemble Intercontemporain
- Edgar Varèse - Amériques. Aquesta peça, la composició més llarga que ens ha arribat d'ell, ha estat anomenada com "La Consagració de la Primavera" de la "seua" Nord-Amèrica.
- Varese - Déserts Una suite on clarament es poden veure els seus plantejaments dels sons. Està escrita per a 14 vents (metalls i fustes), 5 percussionistes, 1 piano i cinta electrònica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)