Dave Brubeck, un "classic" al món del jazz...o a l'inrevés

 Programa 631

Nascut el 6 de desembre de 1920 en una família amb inclinacions musicals, els seus dos germans grans eren músics professionals, Dave Brubeck va començar a prendre classes de piano de la seva mare, una pianista clàssica, als quatre anys.

Al final de la Segona Guerra Mundial, va estudiar composició al Mills College amb el compositor clàssic francès Darius Milhaud, que el va animar a introduir elements de jazz a les seves composicions clàssiques. Aquesta experimentació amb gèneres mixts va portar a la formació del primer grup, amb companys d'estudi i altres, dirigit per ell, l'octet de Dave Brubeck que incloïa Paul Desmond, Bill Smith i Cal Tjader. El 1949, Brubeck va formar un trio ja guardonat per les seues gravacions amb Cal Tjader i Ron Crotty, i el 1951 va ampliar la banda per incloure Paul Desmond, peça fonamental en les experiències sonores i rítmiques del grup al llarg d'una durada de disset anys en que es va mantindre la formació, junt al bateria Joe Morello i el baixista Eugene Wright.

L'any 1959, el Dave Brubeck Quartet va gravar un disc experimentant amb variades barrejes de temps, "Time Out" (que podeu escoltar al Programa 423). L'àlbum va vendre més d'un milió de còpies, i "Blue Rondo a la Turk" de Brubeck, basat en un ritme popular turc, i "Take Five" de Desmond van aparèixer a les jukeboxes de tot el món.

Al llarg de la seva carrera, Brubeck va experimentar contínuament amb la integració del jazz i la música clàssica. El 1959, va estrenar i gravar l'obra del seu germà Howard  "Diàlegs per a Jazz Combo i Orquestra" amb la Filharmònica de Nova York sota la direcció de Leonard Bernstein, una de les peces que escoltareu al programa. El 1960, va compondre "Points on Jazz" per a l'American Ballet Theatre, què és l'altra peça que escoltareu al programa.

Poc després de la dissolució del Quartet "clàssic" el 1967, es va dedicar molt intensament a les composicions "grans" i l'Orquestra Simfònica de Cincinnati va estrenar l'oratori de Brubeck, "The Light in the Wilderness" (febrer de 1968). L'any següent es va estrenar la segona gran obra de Brubeck, "The Gates of Justice", una cantata basada en les paraules de Martin Luther King, Jr. i l'Antic Testament.

Les composicions de Dave Brubeck inclouen un popular disc de corals de Nadal "La Fiesta de la Posada", mises, oratoris i cantates, suites de ballet, un quartet de corda, conjunts de cambra, peces per a sol i duo-piano, solos de violí i un grapat d'obres orquestrals.

El 2002 la London Symphony Orchestra i London Voices van gravar a "Classical Brubeck" el seu oratori de Pasqua "Beloved Son". ”, “Pange Lingua Variations”, “The Voice of the Holy Spirit” i una composició per a orquestra de corda, “Regret“, tot sota la batuta de Russell Gloyd, que va ser director, productor i gestor de Brubeck durant 34 anys. El 2006, el Monterey Jazz Festival va presentar la mini-òpera de Dave Brubeck basada en "Cannery Row" de Steinbeck.

La seua oceànica discografia inclou, òbviament, molta música de jazz, que pense que serà, probablement, la part de la seua obra que perdurarà més, per la gran acceptació popular i la seua facilitat per connectar amb el públic, malgrat els seus experiments sonors i rítmics.En aquest programa, però, hem volgut destacar dues de les seues obres que, molt clarament, barregen els dos mons musicals que ells va maridar a la perfecció.

Dave Brubeck va morir el dia abans dels seus noranta-dos anys, d'una aturada cardíaca el 5 de desembre de 2012.

El geni inclassificable: Charles Mingus-1

Programa 435

Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de  Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.

Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit  prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà  per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia  que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.

Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.

L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.

D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.

Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.

Discos indispensables: Time out del Dave Brubeck quartet

Programa 423

 Tant nacional com internacionalment, el "The Dave Brubeck Quartet" va ser, sense cap dubte, un dels productes millor venuts pel "stablishment" nord-americà, incloent en aquest poder fàctic a la multinacional Columbia Records (CBS-Sony) i al propi Departament d'Estat que va subvencionar moltes de les seves gires pel món, especialment durant la dècada dels seixanta, època àlgida de la que va ser anomenada "guerra freda". Però no convé equivocar-se; el suport que sempre va tenir per part del govern americà no hagués garantit per ell només l'enorme èxit que el grup va recollir per tot el món, tant en les seves actuacions en directe com en els seus treballs discogràfics.

"Time Out" va ser, des del mateix moment que es va publicar (1959) el disc que va consagrar definitivament al quartet de Dave Brubeck, format pel mestre del saxo alt, Paul Desmond -autèntic alma mater del grup -, Eugene Wright al baix i Joe Morello a la bateria. El disc presenta una sèrie de composicions escrites totes en diferents mètriques, començant pel celebèrrim "Take Five", una obra mestra en 5/4 sortida de la ploma de Paul Desmond i altres temes també innovadors i reeixits com el tema que obre el disc: "Blue Rondo a la Turk", on els continus canvis de ritmes, exòtics aleshores per al jazz,  va suposar una autèntica revolució en el món jazzístic.

Quan "Time Out" es va publicar, l'impacte entre els aficionats va ser brutal i es va convertir en molt poc temps en el primer disc de jazz que va aconseguir el milió de còpies venudes. De fet va ser el primer disc de jazz del qual es va treure un "single" per a posar als "juke-box", el "Take Five"  No n'hi havia per menys, "Time Out" va obrir per primera vegada al jazz als ritmes complexos i diferents del sempitern 4/4 i aquest mèrit és atribuïble a aquests quatre grans músics.

Nota.-Gran part de la informació està extreta de "http://www.apoloybaco.com/index.php" una web que recomanem als afeccionats al jazz i a la bona taula.

Un monument de la música (i del Jazz) el Kind of Blue de Miles Davis

Programa 388

 1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.

Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...

Aquests discs varen ser:

- Kind of Blue, Miles Davis

- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman

- Time out, The Dave Brubeck Quartet

- Giant Steps, John Coltrane

- Mingus Ah Um, Charlie Mingus

Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.

Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.

Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.

La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".

És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.

Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.