dijous, 27 de setembre de 2018

El geni inclassificable: Charles Mingus-1

Programa 435

Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de  Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.

Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit  prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà  per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia  que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.

Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.

L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.

D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.

Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.