Els grans sempre estan reinventant-se: Miles Davis i el Jazz/Fussió

Programa 412

Deu anys després del "Kind of Blue" Miles Davis va tindre la necessitat de reinventar-se. Els temps, les modes i... les cases gravadores, pressionaven per a un canvi de rumb. Però a Davis no calia que ningú l'espentara. La seua personalitat inquieta el duia a fer constants provatures, tractant d'estar sempre en la cresta de l'ona.

L'enregistrament dels discos de Columbia amb la producció de Teo Macero col·loca en la seva discografia títols com E.S.P., Miles Smiles o Nefertiti. Però l'impuls musical del quintet que escoltarem hui ( Miles Davis, Wayne Shorter, Chick Corea, Dave Holland i Jack De Johnette) seria tal que promptament el grup pren una nova direcció. Davis admirava a músics com Jimi Hendrix o Sly and the Family Stone. La recerca de Davis no va ser en va, Filles De Kilimanjaro i -sobretot- In a Silent Way van permetre una vegada més que Miles Davis fora l'avantguarda d'un nou jazz: el jazz fusion/rock.

Miles Davis havia canviat a Ron Carter per l'anglès Dave Holland, amb ell va arribar el guitarrista John McLaughlin, i es va unir Chick Corea com a segon teclista i també l'austríac Joe Zawinul. Amb aquesta banda es grava In a Silent Way i després Bitches Brew, elapés que vindrien a canviar definitivament l'escena del jazz i dominaria tota l'escena de la dècada del setanta. Per aquests combos van passar músics com  Keith Jarrett, George Benson, Billy Cobham, Jack DeJohnette, etc. El jazz/rock va motivar posteriorment que tots aquests músics -excepte Jarrett, que va optar per camins molt més personals- experimentaren amb la fusió del jazz i el rock amb diferent èxit.

Herbie Hancock va formar els Headhunters amb Bennie Maupin; Shorter i Zawinul van formar Weather Report amb Jaco Pastorius; McLaughlin, la Mahavishnu Orchestra amb Jean Luc Ponty, Jerry Goodman, Rick Laird, Jan Hammer i Cobham; Chick Corea forma la banda Return to Forever amb Stanley Clarke, entre molts altres.

La manca de noves idees, la seva afició a les drogues i un aparatós accident va apartar a Davis de l'escena musical durant un llarg període, però la seua influència en les noves generacions, com hem comentat, es va escampar amplament fins el seu retorn a la innovació en la seua època "funkie" uns anys després.

Jim Hall, el mestre tranquil - 2

Programa 276

Jim Hall, és el mestre que ha tingut, probablement, més influència en l'evolució de l'instrument en el jazz dels darrers 30 anys -"Quan toques amb un músic com Jim, el que menys importa és la diferència d'edat", va dir Pat Metheny- va començar tocant en una banda prou heterodoxa en allò que respecta als instruments, la de Chico Hamilton. Però, segurament, l'obertura mental a tota classe de músiques es va donar quan va estar amb Jimmy Giuffre 3. 

Al llarg de la seua carrera, llarga carrera professional que va començar amb 13 anys tan sols, ha tocat amb tot tipus de gent. A part de la seua formació habitual de trio (contrabaix, bateria i ell mateix), va fer nombroses actuacions i gravacions en el format de duo, sobretot amb contrabaixistes ( des de Ron Carter a Dave Holland ), instrument que havia estudiat de jove i al qual considerava una prolongació de la guitarra.

Curiosament, però, ell sempre es va declarar més alumne dels grans saxofonistes com Sonny Rollins, Paul Desmond, etc., que dels guitarristes que li havien precedit, encara que reconeixia el mestratge de gent com Charlie Christian o Kenny Burrell. Sempre els saxofonisets que més l'inreressaven varen ser aquells amb un llenguatge més "líric", amb una música més tranquiŀla, en la seua línia d'una expresivitat subtil, gens abassegadora, encara que va tocar amb, pràcticament, tot el món, des de cantants (Ella Fitzgerald), pianistes (Michel Petrucciani), trombonistes (Bob Brookmeyer) i un interminable etcétera, entre el què no faltava la gent més arriscada estilísticament.

En la seua darrera època, va destacar també el seu treball com a compositor d'obres de tipus simfònic i coral.

Miles Davis: penúltima actuació

Programa 166

Estem al 10 de juliol de 1991, a la Grande Halle de La Villete de París. Dos dies abans ha actuat a Montreux i li ha estat atorgat el Llaç de la Legió d'Honor de l'estat francès...i li queden tan sols cinc mesos de vida.

Miles Davis es presenta en la seua darrera actuació a Europa i la penúltima de la seua vida; la darrera serà al Hollywood Bowl, poc després.

La banda amb la què es presenta està plena de lluminàries que després, tots i cadascun, han fet brillantíssimes carreres individuals. Alguns, fins i tot, ja eren figures: Hancock, Zawinul, McLaughlin, W. Shorter, Corea, D. Holland, etc., fins a 17 músics!!... Un sò potent, ric i variat amb un Miles a la trompeta i els teclats.

Poseu-vos còmodes i a passar-s'ho de meravella escoltant esta magistral actuació, amb la música extreta del DVD. Pur directe!!