En les festes de la gent menuda, música feta per a d'ells

 Programa 698

Deixeu-me que, contagiat per l'ambient que es respira, on el protagonisme de la gent menuda és inevitable, faça un programa dedicat a eixos éssers que ens retornen l'alegria de viure, l'espontaneïtat, la candidesa i l'esperança en el futur.

El Carnaval dels Animals va ser escrit per Camile Saint-Saëns per a un carnestoltes i, malgrat l'ambient bucòlic deixa caure alguns missatges irònics. Una peça hiperconeguda que he comentat, de forma molt breu, perquè es reconeguen els éssers esmentats -no sempre animals. De fet, va ser estrenada en un àmbit privat i, per decisió expressa de l'autor, no es va poder representar públicament fins després de la seua mort, pels missatges de burla -amable, això sí- que dedicava a persones conegudes d'ell.

La segona peça que s'escolta al programa, "El Racó dels menuts" (Children's corner) sí que va ser dedicada expressament per Claude Debussy a la seua filla "Chouchou" de tan sols tres anys i és una de les obres per a piano més dolces que es poden escoltar. Una autèntica delícia.

I per completar, una miqueta de Mozart, que mai està de més.

Que passeu molt bones festes i que la gent menuda ho disfrute.

Nikolái Rimski-Kórsakov i el grup dels cinc:Scherezade

Programa 407

A mitjans del segle XIX, i resseguint la corrent nacionalista que el romanticisme havia fet néixer arreu d'Europa, a Rúsia es va crear un anomenat "El grup dels cinc" que  va constituir-se l'any 1856, amb una primera associació entre Balàkirev i César Cui; Modest Mússorgski s'hi va afegir el 1857, Nikolai Rimski-Kórsakov el 1861, i Aleksandr Borodín el 1862. Abans de tots ells, Mikhaïl Glinka i Aleksandr Dargomijski ja havien fet alguns intents de desenvolupar un estil genuïnament rus, composant òperes sobre temes russos, però el Grup dels Cinc va representar el primer intent estructurat en aquest sentit; amb l'arquitecte Vasssili Stàssov com a conseller artístic i Aleksandr Dargomijski com a músic referent de prestigi.

Amb tres noms què han quedat com a referents de prestigi : Modest Mússorgski, Nikolai Rimski-Kórsakov  i Aleksandr Borodín, la seua música era una barreja de nacionalisme  i orientalisme què, amb diferències notòries en alguns casos, va consolidar una escola que, d'una o altra forma, va influir en la següent generació de músics russos, la dels Stravinski,  Glazunov i contemporanis.

La idea general del grup era la d'apartar-se de la influència de la música alemanya i de la que es donava als conservatoris on , que dominava el panorama europeu, tractant de trobar l'essència de "l'ànima russa", com en el cas espanyol de Falla i Granados, exemples tardans però més coneguts, de crear una mena d'escola genuïnament espanyola.

Varen fer una barreja de "essència russa", recolzant-se el el folklore rus, però amb una sèrie d'innovacions tècniques i estilístiques, entre les quals no va faltar la influència, per exemple, de Debussy i Wagner.

Com que repassar les vicissituds del grup és quelcom que sobrepassa les possibilitats d'aquest modest blog, al programa de hui anem a posar una de les peces més reconegudes d'un dels seus membres, la suite simfònica "Scherezade", de Nikolái Rimski-Kórsakov, basat en una coneguda història del llibre de "Les Mil i Una Nits" què, al meu parer, representa perfectament eixa mescla de música "russa" i orientalisme, a part de ser una obra de bellíssima factura i prou coneguda com per a que a la gent li resulte familiar. La seua popularitat la va dur a ser estrenada com a ballet el 4 de juny de 1910 en el Theatre National de l’Òpera de Paris pels famosos Ballets Rusos de Diaghilev, convertint-se en l'expressió més famosa de l'orientalisme musical rus.

 Punt a destacar és també el director de l'obra, Sergiu Celibidache, director romanès que va fer quasi tota la seua carrera a Alemanya dirigint, entre altres, prop de vint anys  la  Filharmònica de Múnich (és probablement l'orquestra que sonarà, car la carpeta del disc no ho diu) i que, en vida, es va negar sistemàticament a gravar cap obra -encara que va fer algunes gravacions en ocasions especials, normalment amb fins benèfics- per entendre que cada interpretació en cada lloc diferent feia d'eixa versió una "experiència irrepetible", impossible de plasmar en una gravació. De fet, la majoria de les gravacions existents ara d'aquest director s'han fet a partir de transmissions de ràdio o coses similars. La seua llarga vida, car va morir als 94 anys, en 1996, va fer d'ell una figura carismàtica, que interpretà quasi tota l'enorme varietat d'estils que es varen al donar al simfonisme al llarg dels segles XIX i XX, llevat de les avantguardes extremes.

Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pels ambients que suggereix esta música, basada en un conte de "Les Mil i Una Nits".

 

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-2

Programa 405



En l'anterior programa ja varem fer un tast, molt breu, evidentment, de les coses que va fer el nostre protagonista de hui, Tōru Takemitsu. Una mena d'esponja musical capaç d'abastar en la seua síntesi des de la música antiga monòdica del món occidental, fins les més agosarades avantguardes del moment, de John Cage a l'anomenada "Segona escola de Viena".

Al programa de hui anem a continuar amb aquesta breu ullada a l'amplíssima producció i els diversos estils que va conrear aquest japonés universal. Sens dubte el músic oriental -i occidental- que millor ha sabut barrejar les músiques del seu país i, en certa mesura, de la música asiàtica, amb la tradició musical occidental.
 
La seua música sembla estranyament semblant a Debussy i Olivier Messiaen en les seves harmonies i textures, però són molt diferents en el seu efecte. En comptes de la sensualitat de Debussy, hi havia alguna cosa cristal·lina en la forma en què la música de Takemitsu es va desplegar.


El viatge compositiu de Takemitsu és fascinant, ja que la seva relació amb la música occidental i les seves tradicions musicals nadiues mostra quina limitació tenen les categories d'est i oest quan es tracta de pensar sobre el desenvolupament de la música al segle XX.

Una de les partitures circulars o corones de Takemitsu

Com un exemple molt expressiu d'aquest viatge artístic caldria destacar les anomenades "Partitures Circulars", o "Corones" clarament influenciat per les ja anomenades avantguardes occidentals en quant a la forma d'"escriure" les partitures. Si veieu l'exemple que us pose, què és la primera pàgina de l'obra Corona II per a orquestra de cordes on, curiosament, no utilitzant-se cap instrument alié a la tradició cultural occidental, l'ambient resultant té un evident "alé" orientalista.

Takemitsu ha influenciat fortament als músics, no sols japonesos, que han vingut després i que tracten de entendre i assimilar la música de tot arreu.

Si us plau, no deixeu d'escoltar més coses d'aquest enorme revolucionari de la música, per exemple ací, tenint les oïdes i l'ànima ben oberta, sense deixar que les barreres conceptuals de la nostra formació sonora occidental ens deixen perdre les sensacions que la seua música ens transmet.

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-1

Programa 404

En la història de la cultura universal, els moviments dels pobles al llarg i ample de la superfície d'aquest planeta nostre, la comunicació -voluntària o forçada- per raons de supervivència, guerres o comerç, ha estat una constant de la Humanitat.

En el cas de Tōru Takemitsu, lamentablement, va ser una guerra la que va produir un singular cas de fusió musical què, afortunadament per a tota eixa Humanitat, va ser ben entesa a tot arreu del Món.

En efecte, traumatitzat pel drama que va patir ell i el seu poble per la Segona Guerra Mundial, allistat obligatòriament a l'exèrcit japonés, va odiar de ben jove tota la música de la seua terra, que ell associava al militarisme, la dictadura i la tragèdia. Però, de vegades, les coses passen sense que els pobres éssers humans què som tinga'm la capacitat d'influir en l'esdevenir de la realitat. En efecte, una llarga malaltia en acabar la guerra, que el va tindre hospitalitzat al llarg de varis anys, va fer que una de les distraccions que tinguera fos escoltar la ràdio, la ràdio de l'exèrcit nord-americà, què governarà el seu país amb un executiu militar d'ocupació al llarg de set anys.

Afortunadament aquella ràdio no tenia manies estilístiques al respecte de la música...occidental, i posava tant jazz, com música lleugera o clàssica en totes les seues vessants, en un intent d'"occidentalitzar" el país, de "civilitzar-lo" a la manera del "american way of life". Però la sensibilitat musical del nostre protagonista de hui li va fer que l'escolta de la música culta que s'emetia, anara amarant-lo, a poc a poc, inclinant-lo sobretot a la música dels impressionistes i les avantguardes que, al començament del segle XX, estaven transformant profundament les formes musicals, amb especial influència de la que s'anomenà "Segona Escola de Viena", amb els seus experiments atonals, dodecafònics i demés.

A començament dels anys '60, i amb una formació musical autodidacta, Takemitsu va començar a entendre que la música del seu país tenia coses que aportar, i va començar a composar coses on els instruments japonesos més populars començaren a tindre un paper cada cop més preponderant, no integrant-se dintre de l'orquestra típica occidental, sinó agafant un paper protagonista a la manera en que hi havia composicions per a piano solista, o trompeta solista, etc. a la música occidental. I es va produir el miracle.

A partir d'eixe moment va entendre que la cultura del Japó no era, necessàriament, la militarista, imperial i opressora, que hi havia una rica cultura popular musical que calia "revitalitzar". En el seu cas, l'ample coneixement de les avantguardes "occidentals" -de l'electroacústica a John Cage, Messiaen o Debussy- va barrejar-se a les seues composicions i va produir-se l'afortunada fusió.

Compositor prolífic i, fins i tot "de moda", afortunadament, va començar a ser cridat per la indústria cinematogràfica, tant japonesa com nord-americana, arribant a fer la música de més de 100 pel·lícules (entre elles la coneguda "Ran", d'Akira Kurosawa). Però la seua prolífica tasca no es va limitar a les bandes sonores i també té una extensa obra, diguem-ne simfònica per simplificar. És esta la què anem a escoltar al llarg d'un parell de programes.

Com que la seua biografia vital i, sobretot, musical, és molt extensa i variada, amb giravoltes infinites, vos recomane que llegiu els enllaços que vos pose per ampliar el coneixement d'aquest excel·lent, innovador i creatiu compositor japonés. Vos sorprendrà l'amplària dels seus camps de treball i les seues troballes d'autèntica i original fusió musical entre orient i occident.

Llegendes oblidades: Henriette Renié

Programa 398

La història de la música, com quasi totes les històries, han estat escrites per i per als homes. Vos assegure que és tremendament difícil trobar gravacions de composicions fetes per dones.

Supose que recordeu que fa dues temporades, després d'un llarga cerca de més d'un any, vaig dedicar eixa temporada a composicions de dones, amb alguna excepció.

En el món del jazz, on ara mateix a la indústria discogràfica li ix baratíssim fer un disc, es poden trobar certament gravacions de compositores i instrumentistes -menys- i de cantants hi ha per a parar un tren. A la música anomenada culta o clàssica, la cosa és molt més complicada.

I no es penseu que parle de compositores anteriors a l'aparició de les gravacions, la persona de la qual aneu a escoltar -i parlar un poc- va morir l'any 1956 als 79 anys, és a dir, va viure a cavall dels segles XIX i XX. En efecte Henriette Renié fa tan sols poc més d'un segle que va morir i, en vida, va ser una virtuosa intèrpret d'un instrument com l'arpa, que ella va saber treure del fons de l'escenari, al darrere de l'orquestra, per a posar-la al davant, com a protagonista.

Com que no hi havia quasi partitures per a arpa, es va dedicat a composar-ne i, per a tindre intèrprets, va escriure un mètode d'ensenyament de l'instrument, que encara s'utilitza. Segurament és allò pel que se la coneix més.

A cavall com vos he dit dels segles XIX i XX (18 de setembre de 1875, Paris - 1 de març de 1956, Paris) la seua música , almenys a mi, em sembla un poc "passada de moda" amb tots els respectes, però és una música interessant i molt agradable d'escoltar. De fet, en vida va influenciar gent tan coneguda com Gabriel Fauré, Claude Debussy o Maurice Ravel, que l'admiraven, tant com a intèrpret com a compositora.

Però la forta revolució produïda al final de la seua vida i amb posterioritat, per les avantguardes -i el fet de ser dona, dada de la qual ella era molt conscient i reivindicant el seu lloc tota la seua vida- la va deixar al calaix de l'oblit. Sols darrerament, amb el fort moviment reivindicatiu produït en França envers els seus compositors, el seu nom ha eixit de nou a la llum.

Ací teniu, a part del programa, alguns enllaços a "youtube" amb música seua. Escolteu-la  que no us decebrà.

Erik Satie: un vers solt en la història de la música

Programa 364

La vida i l'obra del nostre músic de hui, Éric-Alfred-Leslie Satie, conegut com a Erik Satie és l'obra d'un "outsider" que, malgrat tot, no li va anar malament en la música, entenent allò d'"anar-li bé" en el sentit de que va ser un autor reconegut en vida. Ara sí, resulta enormement sorprenent que un artista tan "trencador" de la norma, puguera  treure endavant la seua obra en vida.

Bé, en vida...en part perquè la seua forma de viure va fer que quan va morir, en entrar els seus amics a sa casa -on en més de vint i set anys no havia entrat ningú- aparegueren una gran quantitat de papers amb música que ell mai havia "presentat en societat", sense que les causes es coneguen, entre altres andròmines vàries i un enorme grapat de brutesa.

Com diguem al programa era un autèntic "bohemi" en el sentit que la paraula tenia llavors, que no és exactament el mateix que ara.

La seua música, influenciada evidentment pel trencador moment que va viure (nasqué el 17 de maig de 1866. Morí l'1 de juliol de 1925, als 59 anys) en totes les arts, té un segell inconfusible que, lamentablement, no sé si hui en dia es pot/sap interpretar tal i com ell la tenia al cap.

Va treballar al conegut café-cabaret Le Chat Noir, i va començar a publicar les seues Gimnopèdies al mateix temps que escrivia cançons per als/les cantants del cabaret. Va militar breument, amb Claude Debussy a la secta dels Rosa-Creus, per als quals va fer música i escrits varis, encara que això va durar menys de dos anys. Però la vertadera acceleració en la vida de Satie no va vindre de l'èxit creixent de les seues obres per a piano, amb partitures plenes de comentaris humorístics i irònics per a que les llegira l'intèrpret (al final de la seua vida va renunciar a que el pianista diguera res sobre els comentaris), va ser Ravel qui, segurament sense saber-ho, va activar el Satie posterior, que es va integrar a totes els "ismes" de l'época, una característica de finals del segle XIX i començament del XX. Una època de gran excitació artística i vital per la societat artística d'aquells anys. En eixa època va escriure música per a pel·lícules, ballets, teatre...i obres que, com Vexations, són encara hui avantguarda.

No hi ha espai en aquestes breus notes per a explicar la "vida i miracles" d'aquest heterodox personatge, rebutjat pel conservatori on hi va tornar anys després, sense que això influïra, segurament, gens ni mica en la seua música.

De veres un personatge del qual cal escoltar la seua música i deixar-se "penetrar" per ella, sense més pretensions. Al youtube hi ha un grapat. Qui sap què li rodava pel cap quan la va escriure?

"Mel" Bonis: una dona a cavall dels segles XIX i XX

Programa 299

Mélanie "Mel" Héĺéne Bonis (1858-1937) va néixer a una família petit-burgesa de Paris, on li varen donar una formació molt conservadora i marcada per profundes conviccions catòliques. Va ser una dada que va arrossegar, per a bé i/o per a mal, al llarg de tota la seua vida, una vida d'autèntic "folletí".

Nascuda a cavall dels segles XIX i XX va patir, a més a més, les contradiccions morals que el canvi de costums produït en acabar la Primera Guerra Mundial es va produir a Europa. També va estar molt influenciada, artísticament, pels corrents que estaven de moda a l'època: el postromanticisme i els canvis que varen dur a l'impressionisme, amb Debussy -company al Conservatori- i Ravel com a exponents de la música del moment.

Els seus pares tractaren de tallar de soca-rel les seues inclinacions artístiques (una dona artista a la família!!) traient-la del Conservatori de París -on havia entrat pels bons oficis d'un amic de la família, professor al Conservatori- en assabentar-se del seu enamorament d'un jove estudiant del Conservatori, cantant i poeta, casant-la amb un vidu amb cinc fills (el major, de la mateixa edat que la Mel, 25 anys aleshores). Tot això malgrat que els seus professors, com César Frack, varen elogiar de forma entusiasta les seues capacitats, obtenint diversos premis al Conservatori.

La vida la va dur a què es trobara novament amb el seu amor de joventut pocs anys després i es produïra una fructífera col·laboració tant artística com personal, traduïda en una filla que, en ser producte d'unes relacions prohibides, no va poder ser reconeguda oficialment i, a més a més, un dels seus fills "legals" es va enamorar d'ella. Ja ho hem dit, un "folletí".

Però, afortunadament, els entrebancs que la vida li va posar no la varen dur a quedar-se reclosa, ben al contrari, va transformar les seues contradiccions íntimes en una enorme font de creativitat. El seu catàleg d'obres replega més de tres-centes composicions, la majoria de música de cambra, cosa que va resultar un enorme inconvenient per a la seua difusió.

A part del fet que signara les seues primeres composicions com a "Mel", per dissimular la seua condició femenina -un entrebanc d'entrada, llavors, per poder difondre la seua música, que va superar prompte- la seua tendència a escriure música de cambra l'allunyava de les grans sales de concerts, on el que primava era la música de format orquestral i, sobretot, l'òpera.

La seua enorme mestria tècnica i la seua sensible inspiració, varen ser unànimement elogiades tant per la crítica de l'època com pels músics que la conegueren. Afortunadament s'ha produït un "redescobriment", i hui en dia es poden trobar un bon grapat de gravacions de la seua música, molta de la qual va ser publicada -i interpretada- pòstumament. Una situació que va entristir els darrers dies de la seua llarga existència de 79 anys.

Una dona que va lluitar per la seua música i per la seua vida, contra els entrebancs que l'educació a casa i els costums del moment li plantejaren. Una més. Gràcies!

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider-1

Camins 297

No, no és la primera vegada que al "Camins de la música" parlem de Maria Schneider. Ja li havíem dedicat tres programes per revisar la seua trajectòria fins el moment, fa tot just un any.

Però hui anem a emetre una autèntica primícia mundial car aneu a escoltar el disc al temps que es fa la presentació oficial al famosíssim "Birdland", el local més famós, segurament, de jazz arreu del món.

La història d'aquest fet té a veure amb que he estat col.laborador, via "crowdfunding" en la realització del disc què aneu a escoltar i que m'ha arribat, doncs, "acabat de treure del forn". De fet es va publicar el 20 de maig i l'aneu a escoltar ja.

 El disc porta per títol "The Thompson Fields" i és un dels discos més bonics que he escoltat mai en la meua vida.

Amb un alé que ha estat definit, de forma molt escaient, com a "pastoral" i en format de "suite", de "facto", és una coŀ lecció de peces on evoca la seua infantesa al poble de Windom, Minnesota, a una zona rural on el contacte amb la natura, no contaminada encara pels hàbits urbanites, li fa aflorar tota una sèrie de sentiments íntims, lligats a la seua vida.

Tot el disc, què escoltareu al llarg de dos programes car la seua durada excedeix la del programa, està amarat d'íntims sentiments, sensibilitat, amor a la natura i, també, a les aus -que la fascinen; és membre d'una associació ornitològica- tot recordant -enyorant, potser- els dies primerencs de la seua vida.

La textura de la música em recorda, per moments, a Debussy o Mompou. Malgrat el destacat paper que en determinats moments tenen els solistes improvisant, la seua improvisació encaixa tan bé en l'ambient de la peça, que es diria escrita per la pròpia Maria: és una de les virtuts que li reconeixen els seus coŀ legues músics: que sap transmetre tan bé les seues idees i sensacions en dirigir -el seu únic instrument és...l'orquestra- que els intèrprets s'entreguen a allò  que els arriba des del seu cos dirigint, car dirigeix amb tot el cos, amb una forma com de dansa, suggerent i evocadora, que encisa tant al públic com els seus músics.

Al pròxim comentari ampliarem la informació sobre aquest àlbum, en acurat format de "llibre-disc", amb comentaris de la pròpia autora i una estètica encisadora.