El pes d'un cognom: Alicia Coltrane

Programa 673

Una de les usuals malediccions de les dones en el món musical ha estat, fins temps molt recents, el canvi, si més no com a nom artístic, del cognom familiar pel del marit, sí, marit.

No n'és una excepció el de Alicia McLeod, coneguda artísticament pel cognom de qui, per tan sols uns tres anys, va ser l'esposa. Encara que ja havien treballat junts des de temps abans, el canvi de cognom artístic va produir-se sols després del matrimoni.

L'admiració i sintonia de l'Alice amb la música de John Coltrane va ser, però, completa i ha estat present al llarg de la seua vida -artísticament interrompuda per ni més ni menys que vint-i-cinc anys a la mort de John- actuant com una mena de marmessora del seu llegat. Profundament enamorada, a la mort d'ell va patir greus problemes de salut física i mental. Al llarg d'aquests vint-i-cinc anys va involucrar-se en un món d'espiritualitat arribant a escriure, fins i tot, alguns llibres del tema.

Musicalment, que és l'aspecte que ací tractem, era una impecable pianista i a més una perfecta intèrpret d'un instrument insòlit al món del jazz, l'arpa. Un instrument la tècnica del qual es veu clarament transposada al teclat, segons els crítics, en la forma d'abundants "glissandi". Abans d'ella, sols hi hagué poques dones arpistes al jazz, sent la Dorothy Ashby  aquella de la qual es declara hereva l'Alice Coltrane.

La música que s'escolta en aquest programa (ja li havíem dedicat un parell fa temps) és la recollida a la darrera actuació abans de la seua llarga retirada dels escenaris; una actuació a l'auditori de la Universitat de Los Angeles, en abril de 1978, publicada en un doble vinil, "Transfiguration.

Les peces escollides són sols (?) dues: una és un sentit solo al piano dedicat al John, "One For The Father". Després està una llarga improvisació, executada per ella a l'orgue Würlitzer, un instrument amb una veu molt particular i reconeixible (com ho és la del famós Hammond B), acompanyada per un fabulós Roy Haynes a la bateria i el consagrat baixista Reggie Workman, tots dos antics col·laboradors de John, en un complicat aquelarre sonor en clau de free-jazz matisat per l'especial sensibilitat artística i gust pels arpegis de la Alicia Coltrane. La peça base és una composició de John Coltrane, Leo, publicada póstumament en 1967 a l'àlbum Interstellar Space.

Ja ho dic: no és una música fàcil d'escoltar per a les persones que no estigueu acostumades al free-jazz, però si aconseguiu "acoplar-vos" a la música que sona, us resultarà com una mena de mantra que arribarà a envoltar-vos.

Una personalitat imprescindible a la història del jazz, no suficientment coneguda i reconeguda. 

Una dona original i alhora clàssica ja, per al jazz.

"El quintet" de Miles Davis 1955-1957: Suc del jazz més pur (2)

 Programa 654

Com que no cal ser reiteratiu en els detalls i circumstàncies que varen rodejar la gravació i publicació dels quatre discos que el quintet de Miles Davis dels anys 1955-1957 va gravar l'any 1956, en dues sessions, acumulant material per publicar els quatre LP que tenien compromesos amb la grabadora Prestige i que varen ser publicats escalonadament al llarg de quatre anys.

"Coockin", publicat al 1957;"Relaxin", publicat el 1958; "Workin", que es lliurà al desembre de 1959 -mesos després de la publicació, a principis del mateix any del "Kind of Blue", ja amb la Capitol- i "Steamin", publicat al juliol de 1961, conformen una mena de cloenda de l'etapa "be-bop" de Miles Davis, que aprofita per a exposar un jazz pur, sense adorns estranys o innovacions alienes al jazz que fins aquell moment s'havia fet, interpretat per un grup d'excepció.

Miles Davis, a la trompeta, tant amb com sense sordina, amb un enorme toc de lirisme en la majoria de les peces, amb un John Coltrane que ja anava demanant espai per a les seues idees, un "Red" Garland, amb un piano compacte i subtil, acompanyant perfectament a Davis i lluïnt-se en moltes ocasions, amb Paul Chambers al contrabaix, un metrònom quan cal i un perfecte complement a l'ambient líric, quan cal, amb l'arc, i l'impecable Philly Joe Jones a la bateria.

Jazz pur, perfecte. Mostra immillorable del que és, ha estat i serà sempre l'essència del jazz.

D'escolta obligatòria!

L'allargada ombra de Coltrane

Programa 495

L'obra  (no sols musical) de les persones realment importants, el treball de les quals no s'oblida en desaparèixer físicament, sol anar guanyant terrenys i influència amb el pas del temps. Avançats, normalment, al seu temps, són les generacions següents les que fan créixer la seua figura, assimilant i engrandint les formes imaginades per estes persones, donant forma a quelcom paregut a una "escola".

John Coltrane, que va gaudir certament de reconeixement en vida, ha vist -és un dir- com les generacions més joves miraven la seua obra i li donaven una nova vida musical. Artistes de camps variats dintre de la música -rock, pop, avantguardistes, etc.- han vist en ell un no sols una obra interessant, important "per se", sinó un camí que calia aprofitar i explorar fins extreure d'ell noves oportunitats, noves experiències, noves inspiracions.

Evidentment, també dins del jazz la seua enorme petjada ha fet i continua obrint camins que nous músics, nous esperits inquiets en aquest gènere, es miren en la seua obra i conreen noves conseqüències musicals, portant el seu impuls fins a llocs inexplorats o observant la seua obra des d'angles diferents i sempre productius artísticament, fent créixer el fruit de la seua llavor amb noves branques.

Wayne Shorter, Dave Liebman, Richie Beirach, Eddie Gomez i Jack DeJohnette formen part d'unes generacions que, havent conegut Coltrane en vida alguns d'ells i altres no, reconeixen el seu llegat, admeten la seua influència i aspiren a continuar engrandint el seu fruit amb homenatges com el de l'actuació que aneu a escoltar en aquest programa. Va tindre lloc a un conegut auditori de Tokyo l'any 1987. Filmada i com a tal publicada inicialment, anys després ha estat publicada en CD amb una excel·lent qualitat, què fa que siga un enorme gust escoltar aquest quatre mestres consagrats retent homenatge al mestre Coltrane. El disc s'anomena, simplement, "Tribute to John Coltrane"

P.S.: En escoltar posteriorment el programa he observat un despiste al comentari que faig al respecte de la primera peça del disc "Mr. P.C." quan dic que era deguda a Paul Chambers. No és així. És una composició que John Coltrane va dedicar a aquest admirat contrabaixista.

L'altra vida de Chrissie Hynde

Programa 482

Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.

El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.

Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.

Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.

En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.

Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.

La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-2

Programa 470

El disc què, lamentablement, no podreu escoltar sencer per superar el temps de la nostra emissió és, m'atrevisc a dir, simplement un disc de bona música, de bon jazz, interpretat per uns artistes de gran qualitat i amb un flaire tranquil, relaxat, generalment, per a gaudir-lo amb gust. Hi ha vegades que la música ho diu tot i que un humil afeccionat com jo, no pot dir molt més d'una música. Però, cal dir quelcom més sense posar-se en plan "docte"?

El Javier Vercher, fent duo amb l'excel·lent saxofonista cubà Maikel Vistel, ambdós utilitzant el saxo tenor i amb un magnífic trio acompanyant-los, encara que de vegades, sobre tot el pianista, cubà també,, -amb una consagrada carrera com a líder el seu grup- , així com "El Negrazo" Reinier Elizalde i el ja mític Billy Hart a la batería, formen el quintet que podem escoltar en aquest disc.

La biografia i les referències d'aquest músic crec que estan més que narrades a la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/about/ ), per cert un poc endarrerida en el temps, sobretot en allò que respecta a la seua discografia on, per exemple, no figura cap dels dos discs que heu pogut escoltar en aquest i l'anterior programa.

Si escolteu, sí, escolteu, no veieu, els vídeos de la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/videos/ ), referits sobretot a la seua època als Estats Units, podreu gaudir de la seua música i de la seua capacitat improvisadora, dintre la línia d'un Coltrane o un Coleman. Crec que eixes influències  ja no estan tan presents, en certa mesura, segons es pot escoltar al disc de hui, molt més "estandar", sense que esta paraula tinga cap sentit despectiu, anomenat "First Takes", encara que al disc del programa anterior, les "petjades" dels dos mestres es deixen veure millor.

Com ja varem comentar, en viure ara a València, esperem tindre l'oportunitat d'escoltar-lo prompte i saber "per on van ara els tirs" de la seua sempre renovada música.

La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-1

Programa 469

Afortunadament, d'uns decennis cap ací, el nivell del jazz fet ací, al País Valencià i rodalies ha tingut una pujada de qualitat més que notòria.

No cal esmentar a les grans figures què, amb Perico Sambeat com a emblema, han sorgit per estes terres amb ressò internacional. Però figures de un nivell més que rellevant van -afortunadament- sorgint any rere any, segurament a causa de les ja freqüents eixides a l'estranger dels nostres músics.

El contacte dels nostres músics amb els grans mestres de l'avantguarda del jazz què -malgrat que a Europa té figures destacades- és evident que té el centre de gravetat de l'actual innovació als EE.UU., concretament i  sobretot a Nova York, ha estat la clau què ha fet que el seu pas per enllà els influenciara enormement.

Els desenvolupaments jazzístics més atrevits què segueixen pels camins que varen obrir gent com John Coltrane i Ornette Coleman com a figures més "trencadores", ha entrat amb força en el jazz a casa nostra.

El cas de Javier Vercher és simptomàtic del que acabe de dir.

Després de passar per l'educació reglada del Conservatori Joaquín Rodrigo de València, amb el clarinet baix, més piano, espentat per son pare, professor del centre, i amb 17 anys, va tindre la sort de intentar i aconseguir una beca per estudiar a la Berklee de Boston. Tres anys després, va capbussar-se a Nova York amb trobades amb el bo i millor de la gent que ara mateix està construint el jazz de hui i de demà.

No va desaprofitar l'oportunitat el nostre gandienc d'adopció i amb una enorme capacitat d'absorció va anar escoltant i deprenent de tota eixa gent. Gent que, lamentablement, resulta difícil d'escoltar per ací on hi ha -i sobretot hi havia quan se'n va anar a Boston- una certa esclerosi al món del jazz.

Hui tenim la sort de que, després de rodar per mig món, viu a València i, clar, ha connectat  amb la gent de Sedajazz que ha publicat els seus dos darrers discs, el que escoltareu hui i el que podreu escoltar la setmana que ve.

Un disc, el del programa de hui, anomenat "As we see it", que jo imagine gravat pel Javier Vercher i el seu únic -i discret- acompanyant, el baix Masa Kamaguchi, amb l'estudi quasi a fosques i deixant que les idees que li venien al cap pogueren ser expressades amb total llibertat pel varis instruments que toca: saxos tenor i soprano, clarinet baix -clar- i efectes amb sintetitzadors.

Si una cosa expressa aquest disc és la llibertat absoluta d'un creador.

Kenny Burrell: "Toca allò que sents, expressa-ho"

Programa432

  Kenny Burrell té una de les veus més reconegudes en la guitarra de jazz i ha estat líder i model des del primer moment que va aparèixer a l'escenari amb la banda de Dizzy Gillespie en 1951. Amb un enorme sentit del gust, el sentiment, la melodia i la sofisticació, Burrell és també el sideman per excel·lència, donant-li el seu toc a centenars d'enregistraments importants durant les últimes sis dècades, encara que el seu estil va estar molt influenciat pel be-bop al seu moment.

 Avui, és un enregistrador actiu, un educador respectat i un gran estudiós de la música. El seu llegat és omnipresent.  

El seu so i enfoque han influït pràcticament a tothom que es reclama com a músic de jazz, però s'estén a molts fora del gènere tals com Jimi Hendrix, Stevie Wonder i molts més. BB King té a Burrell com al seu guitarrista favorit i varis coneguts guitarristes de blues com Stevie Ray Vaughan i Otis Rush,el tenen com al seu company favorit per gravar.

 El currículum de Burrell es com el Who's Who de la música americana al llarg de sis décades. Parlar amb ell és com fer una visita guiada a través de la banda sonora de la història del jazz, amb col·laboracions amb gent com Louis Armstrong, John Coltrane, Duke Ellington, Billie Holiday, Lena Horne, Dizzy Gillespie, Wes Montgomery, Sonny Rollins, Stan Getz, Quincy Jones, Herbie Hancock i Jimmy Smith en el camí: un viatge acompanyat d'una bona dosi de profunda filosofia musical  que explica i dóna a conèixer més que com a coneixements musicals, com a lliçons de vida apreses i assimilades.
 
  La innovació i l'elaboració de la història del jazz han seguit Burrell durant dècades i són part del seu viatge de jazz, marcat per experiències en formacions de tot tipus: trio d'orgue, trio de guitarra, com a intèrpret en solitari o en experiments orquestrals i molt més. Però, més enllà dels seus èxits, premis i reconeixements, en definitiva Burrell és l'encarnació i epítom del seu credo musical: "Toca allò que sents i expressa-ho".

 Pocs poden reclamar el títol de llegenda viva. Però Kenny Burrell és només una persona. Bé, de fet és més: història viva, passat, present i futur. Les seves credencials són voluminoses, i malgrat l'edat -va nèixer el 1931- no s'ha aturat ni pense que ho faça mentre tinga un alè de vida.
 
  Ha gravat almenys 108 àlbums com a líder de banda i és avui, als 86 anys (el 31 de juliol farà 87) , encara és en plenes condicions de la seua capacitat interpretativa. "Special Requests", un disc en directe de 2012, encara va arribar al número 1 de les llistes de jazz i va ser l'àlbum de jazz més escoltat en 51 estacions de ràdio.

En definitiva, una llegenda encara viva del jazz -esperem que per molts anys- pel qual en tinc una especial admiració. Si l'escolteu entendreu per què. 

 Per cert, al programa, a part de Coltrane, amb el qual comparteix lideratge al disc, pareu esment al pianista Tommy Flanagan amic inseparable tota la seua vida, des de l'adolescència, que participa al disc que escoltareu que es diu, senzillament, "Kenny Burrell&John Coltrane. Cal més?

Més indispensables: "Giant Steps", de Saint John Coltrane

Programa 424

Al jazz pots trobar un duc, un comte, un rei,i per descomptat un sant. John Coltrane, Trane o almenys per als ulls d'una església, Saint John William Coltrane, el gegant del jazz. Aquesta semblava la forma adequada per iniciar aquest comentari.

Estem parlant de Coltrane, el saxofonista, no per la seva trajectòria històrica, no per la sorprenent col·lecció de música que va formar part de la seva curta vida: A Love Supreme, Meditations i, clar, el disc que anem a escoltar hui, Giant Steps, sinó perquè el seu mode d'expressió reflecteix molt de com "la gent negra" es va enfrontar davant de la desigualtat i la injustícia durant l'era de la lluita pels drets civils i més enllà. De fet hi ha un cert paral·lelisme entre la vida -i la mort- de Trane i la de Malcom X, amb el qual sintonitzava totalment.

Aquest disc, gravat poc després que participara en el Kind of Blue de Miles Davis/Gil Evans, arreplega un equip on estaven molts dels que participaren en la gravació d'aquell disc, sols que ací Coltrane és qui porta la batuta, amb un disc de composicions pròpies íntegrament i experimentant amb acords quasi impossibles de fer i que ell va utilitzar per primera vegada en el disc. Un disc que des d'aleshores escolten amb atenció tots els saxofonistes com un "llibre imprescindible" en l'aprenentatge de l'instrument.

Coltrane era un home silenciós, però el seu so va ser una forta cascada de notes perfectes, fins i tot Miles Davis va intentar domar-lo. Trane es va veure obligat a explicar els seus estats d'ànim a través del seu instrument, utilitzant la seva música per endur-se a si mateix i al seu públic a través de moments d'angoixa i alegria.

De vegades els sons no eren bons, convincents sí, però no sempre bonics. Això sempre ha estat el camí dels descendents africans, on les paraules fallen o la justícia es nega o l'ànima està massa ferida, o l'horror és massa gran, els negres han trobat expressió a través del seu art, des de James Baldwin a Nina Simone.

John Coltrane i el líder de drets civils Malcolm X van néixer amb uns mesos de diferència l'un de l'altre i van morir un pocs anys després de l'altre. Ambdós prematurs, als 40 anys d'edat. L'ardent orador i el pioner del jazz ardent. Tots dos instigadors a la seva manera de la lluita.

 En entrevistes, Trane parla de veure parlar Malcolm X i estar convençut que la música podria canviar la gent, podria canviar els patrons de pensament i podria ser part d'aquest canvi. Ascensió, Meditació, Expressió - tots els enregistraments tardans de John Coltrane anaven en eixa via. Amb cada registre es va acostar a un coccepte espiritual i social que va despertar l'esperit i el so.

La veritat és que Miles i Monk no serien Miles i Monk sense Coltrane. El Bebop perdria la raó de "ser" i el free-jazz seria molt menys "free" (lliure) sense la influència de Saint Coltrane. L'església ortodoxa africana va concedir la santedat a Coltrane el 1982 per defensar per sempre la seva creença en "l'alliberament a través del so diví". Amen.

Un canvi radical. John Coltrane i el free-jazz

Programa 403

En l'anterior programa, dedicat al "A love supreme", un disc capital en la discografia -i en la vida- de John Coltrane, ja varem comentar-ho, i als enllaços, gent més autoritzada que jo, comentava el que eixe disc havia suposat per a la història del jazz. El disc és una mena de frontissa entre el ahir i el demà del jazz, començant a entrar en un camí que cinc anys abans havia encetat Ornette Coleman amb el seu disc "Free-jazz".

Al disc que aneu a escoltar -si manteniu la calma i tractant de contindre les ganes d'apagar la ràdio, si us plau- anomenat "Ascension" el John Coltrane es va capbussar sense complexes per eixe camí. El disc suposa un trencament radical, frontal i sense complexes en una via on les normes habituals del jazz -ritme, melodia, swing,...- varen botar per l'aire i en una improvisació col·lectiva de poc més de quaranta minuts!! d'una formació atípica, un octet de cinc saxos, incloent-hi al propi Coltrane, dues trompetes, dos contrabaixos, bateria i piano -aquests dos els habituals en eixa època: Elvin Jones i McCoy Tyner.

Recordeu que, en aquells moments, els anys 60 del segle passat, la lluita pels drets dels afroamericans als EE.UU., un cop fracassada en gran part la via pacifista de Martin Luther King, assassinat, aparegué un corrent radical anomenat les "Panteres negres" i una línia ideològica , el "Black Power", que amb dos líders assenyalats, Malcom X i Àngela Davis, plantejava la lluita directa, armada si calia, per fer valdre els drets que existien en les lleis però que no es reflectien en la vida diria de la població negra. Coltrane estava decididament a favor d'eixa via de reivindicar la "negritud" i la va expressar en la forma més genuïna per a ell, la música i el seu saxo.

De fet, el free-jazz va ser adoptat per esta corrent política com la "SEUA" música. Una música absolutament no convencional, brutal, radicalment atonal, on es reflectia la rabia i la frustració que sentia la població negra. I això és el que aneu a escoltar, rabia, soroll aparentment inconnex, un John Coltrane que feia semblar al seu saxo un instrument polifònic, portant-lo quasi fora de la seua escala de sons, acompanyat per un grup de músics de primer nivell que es pujaren a eixe carro.

Al seu moment, la crítica i molts afeccionats la rebutjaren violentament. El temps, però, ha col·locat les coses al seu lloc i, si bé és un camí que va demostrar prompte una sèrie de limitacions per a progressar musicalment, la seua petjada ha restat, de vegades soterrada, de vegades explícita, en l'evolució del jazz de hui.

John Coltrane. Música i misticisme: A Love Supreme

Programa 402

Les fites en la història de la música solen ser escasses, per això ho són. Al món del jazz, malgrat la curtedat de la seua història, els moments on un músic li fa canviar el rumb en són ja varis. Podem esmentar l'aparició dels primers discos de Louis Armstrong, el concert de Duke Ellington en Monterrey l'any 1960 (al programa, per error, dic que va ser el 1959) o els seus Concerts Sacres, el "Kind Of Blue" de Miles Davis, i altres més, no massa.

Entre eixos altres està el disc la música del qual aneu a escoltar hui, "A Love Supreme" de John Coltrane. Gravat en desembre de 1964,  tres anys abans de la seua sobtada mort, no és sols, segons la crítica especialitzada, el seu millor disc, on es mesclen totes les èpoques que va passar, des del hard-bop de la seua època inicial, passant pel jazz modal, amb la seua destacada participació en el "Kind Of Blue", i acabant per les primeres espurnes del free jazz, que no va poder desenvolupar a causa de la seua desaparició, malgrat que encara va poder gravar un disc totalment de free-jazz "Ascension"què posarem en algun altre programa Però, com hem dit, el disc no és sols un disc d'una música personal, és tota una declaració mística de principis on les influències rebudes per les persones més pròximes a ell, la seua família, catòlica fervent, la seua primera dona, musulmana practicant i, molt destacadament, la seua segona dona, música també, pianista i compositora, musulmana però molt influenciada per les místiques orientalistes, tant de moda a l'època. Recordem que es trobem, en eixos anys, amb la revolució hippie.

De totes eixes influències, John Coltrane, va formar la seua pròpia "mística", amb la creença en un Deu, però sense decantar-se clarament per cap dels diferents "deus". Ell mateix va dir que no entenia molt bé com es podia parlar de Deu de tantes formes diferents. De fet va tractar d'aclarir el tema dirigint-se a la gent que l'escoltara i amb un poema místic, "traduït" en música al quart moviment "Psalm".

Nota als oients(baixeu i podreu llegir-la en gran)

Poema (baixeu i podreu llegir-la en gran)

Dividida en quatre parts, a l'estil d'una suite: "Acknowledgement" que inclou el mantra que dóna nom a la suite, recitat per ell mateix i que dóna nom al disc), "Resolution", "Pursuance" i "Psalm", és una música per ser escoltada tranquil·lament i més d'una vegada. Tractant d'aprofundir en ella, deixant també, per contra, que ella penetre en nosaltres. Al disc l'acompanyen el membres del quartet d'aleshores Jimmy Garrison al baix, Elvin Jones a la bateria y McCoy Tyner al piano, amb col·laboracions puntuals d'Art Davis i Archie Shepp.

Com que no em considere capacitat per analitzar adequadament l'obra, vos propose alguns enllaços on gent més capacitada ho fa. Vos recomane molt interessadament la seua lectura, després d'una primera escolta.

- http://www.jotdown.es/2013/12/a-love-supreme-el-evangelio-segun-john-coltrane/

- http://www.tomajazz.com/perfiles/kahn_ashley_als.htm

-  http://caminsdelamusica.blogspot.com.es/2016/09/dos-mestres-indiscutibles-thelonius.html

Un monument de la música (i del Jazz) el Kind of Blue de Miles Davis

Programa 388

 1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.

Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...

Aquests discs varen ser:

- Kind of Blue, Miles Davis

- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman

- Time out, The Dave Brubeck Quartet

- Giant Steps, John Coltrane

- Mingus Ah Um, Charlie Mingus

Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.

Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.

Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.

La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".

És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.

Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.

Un mestre entre Un mestre entre els mestres: Coleman Hawkins-i 2

Programa 371

De Coleman Hawkins crec que ja varem dir prou al "post" anterior.

Hui anem a limitar-se a posar música de la part final de la seua vida, treta de dos discos representatius de la seua darrera etapa: At Ease With Coleman Hawkins (1960) i  Coleman Hawkins - The Hawk Relaxes (1961)

Són dos discos plens de precioses balades, agradables d'escoltar, ignorant les modes del jazz, per una part, i les exigències comercials per l'altra.

Malgrat que la col·lecció en la que es varen publicar era un intent de la casa PRESTIGE de recuperar mercat, quan ja la moda del jazz era Ornette Coleman o John Coltrane i el free-jazz i, per altra part, el Rock-and-roll es feia en  el gros del mercat de la música popular, la maduresa de Coleman Hawkins, ja vorejant la seixantena (recordem que va morir l'any 1969 als 64 anys) li va fer acceptar el desafiament i es va gravar un quants discos senzillament per gaudir ell i, evidentment, tots els què els escoltaren després com nosaltres.

Una música tranquil·la què, lluny de la de consum com a música de fons, allò que diríem música ambiental per a grans magatzems, és una excel·lent col·lecció de balades conegudes i reconegudes, velles balades escoltades mil i una vegades en les veus més variades, que s'havien convertit en "clàssics" que tothom podia escoltar gaudint d'un excel·lent jazz sense estridències però sense deixar-se dur per la banalitat.

Es podria dir que formen part d'una mena de testament musical del mestre entre els mestres del saxo...i no sols del saxo.

Tres mestres del saxo: Liebman, Lovano, Ravi Coltrane

Programa369

Els dies 12 i 13 de gener de 2007 varen ser dies negres en la història del jazz. En dos dies seguits desapareixien dues insignes figures del jazz, Alice Coltrane i Michael Brecker.

El darrer havia format par durant una desena d'anys d'una colla d'amics saxofonistes que es feien anomenar "Saxofon Summit". Acompanyats per un trio de ritme, el pianista Phil Markowitz, el baixista Cecil McBee i el bateria Billy Hart, un trio de saxofonistes de l'avantguarda del jazz i del post-bop Dave Liebman, Joe Lovano y Michael Brecker varen girar junts de tant en tant, uns grapat d'anys, sense abandonar les seues carreres individuals .

Admiradors tots tres de John Coltrane i colpits per la mort de Michael Brecker, a iniciativa de Dave Liebman, aquest i Joe Lovano varen pensar en fer un disc homenatge a estes dues figures desaparegudes, fonamentalment al seu company Michael Brecker (al qual es dedica el disc en la portada). Per completar el trio de saxos varen invitar al fill de John Coltrane, Ravi Coltrane, que va accedir.

Així va néixer un disc "Seraphic Light"del qual aneu a escoltar algunes peces (totes no caben al programa). Tres de les peces son producte del seu mestre John Coltrane, i les altres, composicions pròpies o d'algun altre autor, però sempre seguint les petjades del camí marcat per Coltrane.

El disc és una obra que deuria figurar en la discoteca de qualsevol afeccionat al jazz...al qual li agrade el darrer Coltrane, el més trencador, el més innovador. Així sona.

El grup s'ha reunit amb posterioritat en algunes ocasions gravant discos amb el mateix nom de Saxofon Summit, sempre cercant nous camins en l'avantguarda del jazz. Un nom, uns noms a recordar i seguir..

Una parella singular: Stan Getz i Joao Gilberto

Programa 366

Stan Getz és un autèntic mite a la història del jazz. És l'únic saxo tenor de raça blanca que ha tingut el reconeixement de tota la professió jazzística. Evidentment  és un dels millors músics blancs de jazz que ha existit i, sens dubte, el millor saxo blanc fins ara.

Joao Gilberto, com és amplament conegut, va ser un dels "inventors" d'eixe daltabaix que per la música brasilera i, si m'ho permeteu, per tota la música popular del món on hi ha música de consum, va suposar el "bossa-nova".

El jazz ha demostrat, a bastament, la seua capacitat de "maridatge" amb tota una sèrie de músiques d'arreu el món, entre ells el flamenc, per exemple, no sempre amb uns resultats massa satisfactoris. En aquest cas el matrimoni va resultar perfecte.

Ja els anys 1962 i 1964 esta parella havia obtingut grammys amb discos conjunts, on Stan Getz va mostrar una capacitat d'adaptació i una simbiosi admirable, sense perdre gens ni miqueta de la seua personalitat. Va ser un cas un poc excepcional, car venint del be-bop, com la majoria dels músics punters de jazz de l'època, va aconseguir trobar una eixida digna -més que digna, realment- navegant per damunt de les ones que varen provocar John Coltrane primer i després Ornette Coleman amb el seu "free jazz", que trencava absolutament les normes armòniques i estilístiques del jazz.

El disc que escoltareu al programa és una "conseqüència" dels editats els anys 1962 i 1964, fet a iniciativa de Joao Gilberto, en tornar Getz d'Europa l'any 1971  i encantat com estava amb els resultats dels dos anteriors. El disc no va tindre la repercussió dels dos previs, havia passat la seua oportunitat, el seu temps. Malgrat tot, artísticament, el disc és una delícia, però la indústria havia ja apostat pel pop i el rock, i el jazz començava a quedar relegat a allò que "ells" anomenen un "nínxol de mercat" minoritari.

Aguantarem. I mentrestant anirem gaudint de discos molt agradables d'escoltar com el que posem en aquest programa.

Un treballador de la música: Michael Brecker

Programa 362

Arran d'una malaltia d'uns dos anys i mig, Michael Brecker va morir a l'edat de 57 anys al gener de 2007. Com a resultat de les seves innovacions estilístiques i harmòniques, M.Brecker és -probablement- el saxofonista més influent dels últims 30 anys i és un dels més estudiats instrumentistes contemporanis a les escoles de música a tot el món. Va també guanyar en vida 13 Grammy i 2 més de manera pòstuma amb el seu album "Pilgrimage", publicat pocs mesos després de la seua mort i l'única gravació feta íntegrament amb composicions seues del qual anem a escoltar algunes hui.

Nascut en una família d'afecció musical el 1949, el pare de Michael Brecker - advocat i pianista afeccionat de jazz - va dur Michael i el seu germà gran Randy per veure a Miles Davis, Thelonious Monk i Duke Ellington actuar en viu. Mentre Randy va prendre la trompeta, Michael va iniciar els seus estudis en el clarinet i el saxo alt. Impressionat pel geni de John Coltrane, M.Brecker va canviar al saxo tenor de ben jove.

Vora l'any 70 els Brecker es va traslladar a Nova York, treballant amb bandes de R&B, rock i jazz -per ells no hi havia més que música- treballant amb diverses bandes de rock i R&B abans de fundar amb Randy un grup de jazz-rock pioner "Dreams"en 1970. L'any 1973 els germans van formar els Brecker Brothers - una de les bandes més innovadores i reeixides de fusió jazz-funk de la dècada, amb la qual aconseguiren els seu primer Grammy.

Temps després, els germans varen adquirir un local on acudien gent de la música, entre ells el vibrafonista Mike Mainieri,  amb elqual formà l'influent grup Steps Ahead el 1979. Més Grammy varen vindre amb els seus discos.

Als anys 70 i 80 M.Brecker va gravar i tocar amb una gran varietat de gent, tant del pop-rock com del jazz. Molts d'eixos solos que escoltàreu amb gent com Eric Clapton, Aerosmith, Joni Mitchell,  Paul Simon, Frank Sinatra, Bruce Springsteen, Steely Dan o Frank Zappa, entre altres molts (700 gravacions fetes al llarg de la seua vida!) són seus. Això, a més de col·laboracions amb Herbie Hancock, Chick Corea, Chet Baker, George Benson, Quincy Jones, Charles Mingus, Jaco Pastorius, McCoy Tyner, Pat Metheny...

Un autèntic treballador de la música, molt més prestigiat entre els seus col·legues que conegut pel gran públic. De fet Michael Brecker va gravar el seu primer disc com a líder en 1987. Aquest debut en solitari va ser triat com "Àlbum de Jazz de l'Any" en les dues revistes Downbeat i Jazziz.Va ser seu primer Grammy individual...als 38 anys. El 1990 ser nomenat "Millor Solista de l'Any" per Jazzlife i "Home de Jazz de l'Any". Gairebé al mateix temps, M. Brecker va girar amb Herbie Hancock i McCoy Tyner.

Al juny de 2002, M.Brecker, Hancock i el trompetista Roy Hargrove varen fer l'àlbum que escoltàreu el programa passat "Directions in Music: Live at Massey Hall". Algú pot donar més en 57 anys de vida?

El 2003 va treballar en un registre amb una gran formació, un quindectet amb cordes incloses, "Wide Angles" que va guanyar dos Grammy. Recomane la seua audició.

L'agost de 2004, M.Brecker va començar el seu calvari que durà fins el 2007 i, malalt i tot va poder completar el seu disc pòstum "Pilgrimage", ja esmentat, amb Herbie Hancock, Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack DeJohnette. Va rebre crítiques estel·lars a partir del seu llançament al maig de 2007 i rebé 2 Grammy més, pòstumament.

Una vida plena malgrat que va ser relativament curta. Per cert, va consagrar l'ús de l'EWI (electronic wind instrument) que molta gent va adoptant en lloc del saxo. Un innovació més que va aportar.

D'ell ha dit un crític que "No es trobarà millor exemple de l'evolució estilística que Michael Brecker, indiscutiblement l'estilista tenor més influent dels últims 25 anys."

Marcant nous camins. Directions in Music: Live at Massey Hall

Programa 361

L'any 2001 va marcar el 75é aniversari dels naixements de Miles Davis i John Coltrane. Herbie Hancock va tractar de fer una mena d'homenatge girant amb un quintet basat en la seua banda V.S.O.P. amb alguns canvis. La qüestió que aquesta gira proposava, en la qual es va gravar el disc que escoltareu -evidentment una tria, què he fet tractant de que les peces foren les més representatives, donada la durada del programa- és la següent: Cal reviure aquells sons o bé tractar de avançar pels camins marcats per aquells genis sense cap nostàlgia?

La resposta la donareu els qui escolteu el nostre programa o el concert complet ací. De les vàries actuacions gravades, sembla que algunes varen ser decebedores però la que escoltareu, gravada a Toronto el 25 d'octubre del 2001, ha quedat com una fita en la recerca de nous camins del jazz.

La llista de músics és enlluernadora:
    Herbie Hancock — piano
    Michael Brecker — tenor saxo
    Roy Hargrove — trompeta
    John Patitucci — contrabaix
    Brian Blade — bateria

Però, en essència, tot i la reelaboració, de vegades radical, de les velles melodies, l'idioma predominant és el de Miles.
Malgrat l'excel·lent treball de tots els instrumentistes, jo destacaria fonamentalment el treball, sovint brillant,del saxo tenor Michael Brecker, fanàtic devot de Coltrane, músic que havia ja passejat per tots els gèneres musicals i al qual dedicarem el següent programa. La seua interpretació del "Naima", de Coltrane, és una demostració tècnica de saxo tenor insuperable, a part d'alenar una inspiració netament "coltraniana". Cal destacar també la peça "D-Trane", autoria del propi Brecker, on es pot escoltar una interpretació feta amb tota l'ànima.

Un dels discos que cal escoltar per entendre l'evolució del jazz.

Rafa M. Guillén i Mateo Rived. Factoria Sedajazz

Programa 357

No hi ha com la voluntat de dur les coses endavant i l'Alqueria Coca, seu del que jo anomene "Factoria Sedajazz" n'és un exemple planer.

Contra vent i marea, aquesta gent, sota l'empenta del "Latino" continua publicant i publicant, malgrat el lamentable moment que la indústria musical independent pateix, encara que sembla que, en aquest moment, al País Valencià, alguna cosa està canviant. Alguna cosa, no es cregueu...

Com a dos dels fruits de la collita han aparegut els dos discos que hui comentem al nostre programa. L'un d'un veterà músic de Bétera que ha fet carrera a l'orquestra de Córdoba des de la seua creació al 1992 i que als seu cinquanta "tacos" s'ha decidit a treure a la llum un disc sota el seu lideratge, després de guanyar-se la vida com  a músic a l'orquestra, amb el seu trombó, i fent després "bolos" amb tota la gent imaginable del món del jazz, clàssica, avantguarda, etc.  Es tracta de Rafa M. Guillén, trombonista de Bétera què,  com a apertura del seu disc fa homenatge a la seua terra amb una peça anomenada "Carraixet". Inclinat decididament pel "latin-jazz" entrega un disc anomenat "Excited Sounds" on, amb la seua veterania i sapiència, junta un bon grapat de músics d'esta terra i de la d'adopció - Andalucia - fa un dels discos més agradables d'escoltar que jo he pogut tindre a l'abast els darrers anys.

Però la gent de "Sedajazz" no para i hui podrem gaudir al programa d'un músic, cantant per més senyes - cosa poc freqüent pes estes terres - on amb una veu suau i avellutada, ens desgrana tota una sèrie de clàssics on, al men parer, destaca el classicíssim  "'Round Midnight" que jo aconsellaria escoltar junt amb la versió del Chet Baker. No per comparar, sinó per gaudir-ne dues vegades d'una bellíssima peça del mestre Monk en dues versions emparentades pel lirisme. Es tracta de Mateo Rived que amb un disc anomenat "IT" i acompanyat de varis habituals de l'alqueria i alguns altres, a destacar el pianista Baptiste Bailly i els contrabaixos d'Ales Cesarini i Matt baker, amb els qual fa l'experiment, què podreu escoltar al programa, d'nterpretar una mateixa peça dues vegades amb la variant del contrabaixista: el "Luiza" de Jobim, així com una peça de Coltrane "Naima", on el Mateo es deixa l'ànima.

Un disc d'una variant del jazz, el vocal, poc freqüent per estes terres, que Mateo Rived supera amb molt bona nota i del qual esperem el pròxim disc per comprovar la seua evolució.

...i a esperar la pròxima novetat del Sedajazz Team, que ja tinc al forn...

Dos mestres indiscutibles: Thelonius Monk i John Coltrane

Programa 353

Com hem recordat al programa, enguany, a part de les novetats que ens arriben o trobem, anem a "recuperar" alguns clàssics, de qualsevol gènere. Avui li toca al jazz.

I si de clàssics es tracta Thelonius Monk i John Coltrane és evident que poden lluir eixe títol de "clàssics" amb totes les de la llei. Es tracta d'una gravació la història de la qual, resumida al programa, podeu trobar ací.

Resumint. "La Veu d'Amèrica", emissora estatal dels EE.UU va gravar l'actuació feta al cabaret Five Spots el 29 de novembre de 1957, quan al quartet de Monk es trobava Coltrane col·laborant al llarg de quatre mesos. Les gravacions, fetes en vinil, es trobaven arraconades en un calaix de la Llibreria del Congrés i no catalogades perquè, per raons desconegudes, l'actuació no es va emetre.

Va ser la tasca d'uns investigadors de la Llibreria del Congrés els qui, de manera casual, les varen trobar. La troballa no era menuda, car no existia cap gravació on aparegueren eixos dos monstres llevat d'una gravació lamentable, feta de manera "amateur" per la primera dona de Coltrane i The Complete 1957 Riverside Recordings, un recull de gravacions, editades en varis CD.

La troballa es va fer el 2003  i publicar l'any 2005. Un comentarista va dir que resultava paradoxal que el millor disc de jazz de 2005 fora una gravació de 1957.

La gravació, restaurada pel fill de T. Monk entre altres, té la qualitat i els personatges suficientment importants com per a que li dediquem un programa d'Els Camins de la Música. Gaudiu-ne

Bill Evans: primer trio en directe al Vanguard

Programa 318

Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.

La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.

Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".

Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.

Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.

Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.

Dones i jazz no vocal. Alice Coltrane-1

Programa 211

El camí professional per a les dones, al món del jazz no vocal, no ha estat històricament fàcil, ni han aconseguit, generalment, el reconeixement públic que la seua qualitat artística mereixia. Era un món molt masculinitzat -com la seua societat- i no els va resultar gens fàcil que els seus noms foren coneguts pel públic, llevat de algunes excepcions molt notables, la memòria de les quals no sempre ha perdurat més enllà dels diccionaris de jazz i l'interés dels afeccionats més de soca-rel.

A més a més varen dur, generalment, el cognom del marit, per raons legals o artístiques, tan sols algunes varen conservar els seus cognoms.

La primera artista de la què anem a parlar és Alice Contrane (ja he dit allò dels cognoms...). Multi-instrumentista, un dels instruments que utilitzava va ser l'arpa, ben insòlit en el jazz, compositora i arranjadora de vida també prou singular, que va tindre una carerra en la què, inicialment, es va convertir en la marmessora de la memòria i estil free del seu marit -John Coltrane- en morir aquest, però que va tindre una trajectòria personal singular després que la va acostar a la religió i la música d'arrels hindús.

Tot un cas.