Programa 331
"Els Camins de la Música", el programa que podeu escoltar a Ràdio Klara o bé descarregar-lo des d'aquesta web-podcast, va nàixer, justament, per poder difondre músiques que rarament o mai es poden trobar a les emissores comercials a l'ús. Tan sols a Ràdio Clàssica es poden sentir, en programes especialitzats, músiques com les què, en el nostre cas barrejades, podeu escoltar ací, almenys en l'àrea d'abast de les ones de l'emissora. Esta llarga i, potser, reiterativa introducció, bé a destacar la música que al programa de hui i al de la pròxima setmana aneu a escoltar.
N'estic ben segur que la majoria de l'audiència -potser no pas la més jove- haurà almenys sentit parlar de Frank Zappa. Personatge polièdric, tant en allò que respecta a la música com a d'altres aspectes de la seua personalitat. Òbviament ací anem a centrar-se en els aspectes musicals.
Autodidacta tant en els aspectes musicals com en la seua formació educativa reglada, a causa de la feina de son pare, Zappa va estar influenciat per dues classes de música, el R&B i el rock què escoltava per la ràdio i, per una especial "xamba", totalment casual, per un músic d'avantguarda dels començaments del segle XX, Edgard Varèse, músic francés alineat amb les trencadores músiques que, al començament del segle XX varen donar lloc a coses com la música concreta, l'electroacústica, la dodecafonia, etc., el trencament amb l'academicisme en definitiva (Schönberg, Boulez, etc.).
L'escolta casual un disc d'Edgard Varèse, francés d'origen però afincat pràcticament tota la seua vida als Estats Units, en una tenda de discos als tretze anys, disc que estava arraconat i ple de pols, comprat a preu de saldo per un estranyat venedor, el disc de Varèse va ser per al jovenet Zappa el descobriment d'un món musical que desconeixia.
Guanyant-se la vida com a músic rocker, va aconseguir construir un repertori més que respectable de músiques d'aquelles que, habitualment, s'escolten a les sales de concert. Gent com Kent Nagano al front de "respectables" orquestres, com la Simfònica de Londres o l'Ensemble Intercontemporain del mestre Boulez, varen interpretar obres seues escrites per a ser interpretades per aquests tipus de formacions i no pas per a una banda de rock o R&B. També va tindre encontres amb músics de jazz, com Jean-Luc Ponty.
I si la vida li haguera donat temps -va morir relativament jove, tenia l'encàrec d'una òpera, d'un conegut teatre, a part de l'òpera rock que va escriure, "The Joe's garage".
Com que la seua vida i miracles pot ser llegida als enllaços que un pose, em callaré ja i deixaré pas a que escolteu la seua música.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jean-Luc Ponty. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jean-Luc Ponty. Mostrar tots els missatges
dijous, 24 de març del 2016
dissabte, 29 de desembre del 2012
Violi summit i adéu a Alfaro
Programa 196
En aquests dies, el 13 de desembre de 2012, ens ha deixat per sempre més Andreu Alfaro. Com diria Josep Pla, un dels homenots que la cultura catalana pot lluir al segle XX amb tot d'orgull, malgrat que a ell li feia una miqueta de vergonya anomenar-se artista. Com va dir Raimon, era més bé un "torsimany de metalls". Descanse en pau i resignem-se a que la vida continue com si res.
Respecte a la música anem a posar-vos hui un concert gravat pels quatre dels violinistes més importants de la història del jazz, Grapelli, Ponty, Stuff Smith i un quart, el danés Sven Asmussen, que acompanyats per un trio rítmic van fer un sol i únic concert editat sota el títol "Violin Summit", amb raó.
Alegria i "bon rotllo" a cabassades.
Que ho gaudiu.
En aquests dies, el 13 de desembre de 2012, ens ha deixat per sempre més Andreu Alfaro. Com diria Josep Pla, un dels homenots que la cultura catalana pot lluir al segle XX amb tot d'orgull, malgrat que a ell li feia una miqueta de vergonya anomenar-se artista. Com va dir Raimon, era més bé un "torsimany de metalls". Descanse en pau i resignem-se a que la vida continue com si res.
Respecte a la música anem a posar-vos hui un concert gravat pels quatre dels violinistes més importants de la història del jazz, Grapelli, Ponty, Stuff Smith i un quart, el danés Sven Asmussen, que acompanyats per un trio rítmic van fer un sol i únic concert editat sota el títol "Violin Summit", amb raó.
Alegria i "bon rotllo" a cabassades.
Que ho gaudiu.
dissabte, 22 de desembre del 2012
El violí en el jazz: La innovació, Jean Luc Ponty i 3
Programa 195
L'evolució natural de la seua música el va dur a Jean Luc Ponty a explorar els camins del que s'anomenà llavors rock "simfònic". Camí obert pels seguidors de Miles Davis, com Chick Corea i el seu grup "Return to Forever", amb el qual va treballar un temps, les cases gravadores pressionaven també en crear etiquetes del tipus "New Age Music".
Però en un viatge a la seua França nadiua, Ponty es va trobar amb la sorpresa d'un grup de músics africans què, per raons diverses (en molts casos per exili polític o guerres als seus països) estaven vivint a França i allí estaven fent una música què, si bé utilitzava majoritàriament instruments elèctrics "rockers", ho feia per construir una música on els ritmes de les seues terres originals els feien construir unes mescles que li varen interessar i va gravar alguns discos amb aquests músics.
Avui en dia, Ponty és un valor segur de la música del segle XXI, no sols del jazz.
Un dels seus experiments més interessants dels darrers anys va ser la formació, per a uns quants concerts, d'un trio anomenat "The Rite of Strings", amb el baixista Stanley Clarke i el guitarrista Al di Meola, per a una sèrie d'actuacions en directe que van gaudir d'un enorme èxit.
L'evolució natural de la seua música el va dur a Jean Luc Ponty a explorar els camins del que s'anomenà llavors rock "simfònic". Camí obert pels seguidors de Miles Davis, com Chick Corea i el seu grup "Return to Forever", amb el qual va treballar un temps, les cases gravadores pressionaven també en crear etiquetes del tipus "New Age Music".
Però en un viatge a la seua França nadiua, Ponty es va trobar amb la sorpresa d'un grup de músics africans què, per raons diverses (en molts casos per exili polític o guerres als seus països) estaven vivint a França i allí estaven fent una música què, si bé utilitzava majoritàriament instruments elèctrics "rockers", ho feia per construir una música on els ritmes de les seues terres originals els feien construir unes mescles que li varen interessar i va gravar alguns discos amb aquests músics.
Avui en dia, Ponty és un valor segur de la música del segle XXI, no sols del jazz.
Un dels seus experiments més interessants dels darrers anys va ser la formació, per a uns quants concerts, d'un trio anomenat "The Rite of Strings", amb el baixista Stanley Clarke i el guitarrista Al di Meola, per a una sèrie d'actuacions en directe que van gaudir d'un enorme èxit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)