Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segona Escola de Viena. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segona Escola de Viena. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 de novembre del 2023

La transició entre els segles XIX i XX interpretada amb rigor i sensibilitat: El Quartet Emerson i Barbara Hannigan

 Programa 652


El final del segle XIX, amb un cert cansament de les formes postromàntiques, va ser el punt de partida per a tota la revolució sonora, estilística i cultural que va explotar a les primeries del segle XX. Uns canvis autènticament revolucionaris que varen fer botar per l'aire les convencions estètiques que, almenys des de Bach, regien les formes de l'harmonia i la tonalitat.

Ja la figura totèmica de Beethoven havia capgirat moltes d'aquelles convencions, però la melodia, la tonalitat, encara perdurava com a l'embolcall que havia de ser el suport sonor de la música, i no sols de la "culta".

L'aparició de personalitats com les d'Alban Berg, Arnold Schönberg i Anton Webern, com a noms més representatius, varen conformar un espectacular viratge en els paràmetres de la música culta occidental ,que la història de la música ha batejat com a Segona Escola de Viena.

Sense aquelles personalitats iniciàtiques, no es podrien entendre compositors actuals com John Cage o Philip Glass, per esmentar dos noms que tothom identifica clarament amb un gir copernicà de les músiques actuals, i no sols en el camp d'allò que, per entendre'ns, anomenem "música culta".

Un veteraníssim quartet de corda, l'Emerson Quartet, ha decidit dissoldre's després de quaranta-set anys d'existència, treballant un repertori que ha anat fonamentalment enfocat al romanticisme i postromanticisme, encara que han estrenat també un bon grapat d'obres de compositors contemporanis o, per l'altre extrem, alguna cosa de Bach.


Per acomiadar-se com a formació, han decidit associar-se a la camaleònica artista canadenca Barbara Hannigan, amb la que ja havien treballat des dels anys 2012-2013, precisament interpretant, entre altres, una de les obres més emblemàtiques d'aquell període d'entre-segles, el Quartet nº2, Op. 10 d'Arnold Schönberg, obra que fa de frontissa  al catàleg del compositor entre la tradició anterior i l'atonalitat. L'àlbum s'anomena Infinite Voyage

L'enorme estatura i ductilitat artística, musical i interpretativa, de l'Hannigan fa fàcil d'escoltar obres que, al seu moment -fa ja més de cent anys- resultaven inaudibles per a molta gent i que, encara ara, ni tothom està disposat a escoltar ni... s'atreveixen a interpretar. És en eixe terreny on la Barbara Hannigan es mou amb desimboltura, eficiència i expressivitat, arribant a públics que, sense la seua forma de treballar, no estarien disposats a escoltar eixes músiques.

La intenció del programa ha estat, clarament, mostrar la solvència -indiscutible- dels Emerson Quartet i, per un especial interés meu, l'enorme personalitat creativa i la facilitat comunicativa que la pluriocupada ara, Barbara Hannigan, demostra en aquestes tasques, encara arriscades, en les que moltes altres grans figures del cant no s'atreveixen a entrar -o encara no entenen bé.

El programa es completa amb dues obres, emmarcades a l'època, de Paul Hindemith i Ernest Chausson, en peces on, per haver-hi intervenció vocal de la Hannigan les he programat.

Ha quedat fora una interessantíssima peça d'Alban Berg, que no he inclòs per no haver-hi cap intervenció vocal... i per la manca de temps. 

A la xarxa podeu escoltar-ne tota la gravació, absolutament recomanable de cap a peus.

dijous, 14 de gener del 2021

L'art sonor es mou: Gérard Grisey i l'espectralisme

 Programa 535

 

 La música occidental ha sofert des de finals del segle XIX sobretot, afortunadament, una sèrie d'evolucions que han tingut com a punts de referència, segons el meu criteri, dos aspectes.

L'un ha estat el rebuig de les formes acadèmiques tradicionals en allò que es refereix al conceptes claus que d'ençà que es va introduir l'estudi reglat d'aquest art han estat al centre d'aquesta disciplina (ritme, harmonia,  escala diatònica, utilització del pentagrama per a la seua representació, modes grecs que venen des del món grec clàssic, etc.). El rebuig als cànons formals acadèmics ha format part,molt sovint, de les innovacions més transcendents de les arts. (Per cert, vull destacar un fet curiós: hi ha ensenyament reglat de la música i les arts plàstiques, no hi ha, però, de la literatura tant en les formes d'expressió oral com escrita.)

L'altre aspecte decisiu dels canvis produïts a la música occidental ha estat les innovacions tècniques en la generació de sons. Al llarg de la història de la música s'han anat creant nous instruments i, per no anar més lluny, Wagner va generar-inventar algun instrument, de vent sobretot, per aconseguir determinada expressivitat que ell no trobava als instruments llavors utilitzats . També la invenció del piano-forte al segle XVIII, evidentment, va suposar una autèntica revolució expressiva.

Al llarg del segle XX, però, l'aparició d'aparells -que no instruments- generadors i/o enregistradors/reproductors de sons, primerament elèctrics (cinta magnètica, disc, micròfons, altaveus, etc.) i, a partir de meitat del segle XX, el ràpid desenvolupament de l'electrònica i ara, al segle XXI, de la informàtica, han facilitat als creadors sonors/músics tal quantitat de possibilitats estètiques que això ha produït una autèntica explosió de camins els quals, recolzant-se en molts casos en les provatures antiacadèmiques de gents com les de l'anomenada "Segona Escola de Viena", han dut a una gernació de noves vies de creació que no sempre han resultat reeixides, però que han estat passes endavant en la història de l'art sonor.

Gérard Grisey (Belfort, França, 17-6-1946;+Paris, 11-11-1946, amb 52 anys) va ser un dels principals promotors d'una d'eixes branques que l'art sonor ha creat a la segona meitat del segle XX. Va estudiar a Alemanya al Conservatori de Trossingen (composició amb Helmut Degen), després al Conservatori de París, on va obtenir el primer premi d’harmonia (1967) i va ser alumne d’Olivier Messiaen (1968-1972) . També va estudiar amb Henri Dutilleux (1968), Jean-Étienne Marie (electroacústica) i, a Darmstadt, amb Stockhausen, Ligeti i Xenakis (1972). Sobretot, però, va treballar a l'IRCAM, amb el mestre Pierre Boulez l'any 1980. Treballant sobre dades acústiques i sobre una matèria primera sense temperar, li interessa especialment "el procés de transformar un so en un altre so, d'un conjunt de sons en un altre conjunt", i l'espacialització del so.

 Les anomenades "composicions espectrals" que ell va crear/conrear és, probablement, una de les aportacions més interessants al camp de les innovacions sonores (crec que ell refusaria anomenar-les "música" sense matissar-ho molt). És d'aquest autor que aneu a escoltar hui tres peces que opine representatives, on podreu copsar allò que ell anomenà "núvols de densitat" a la seua música, concepte semblant a les "masses sonores" de Ligeti.

Abstindre's oïdors de "Los 40 Principales". Els pot produir trastorns físics i psíquics.


dijous, 23 de novembre del 2017

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-2






Programa 405



En l'anterior programa ja varem fer un tast, molt breu, evidentment, de les coses que va fer el nostre protagonista de hui, Tōru Takemitsu. Una mena d'esponja musical capaç d'abastar en la seua síntesi des de la música antiga monòdica del món occidental, fins les més agosarades avantguardes del moment, de John Cage a l'anomenada "Segona escola de Viena".

Al programa de hui anem a continuar amb aquesta breu ullada a l'amplíssima producció i els diversos estils que va conrear aquest japonés universal. Sens dubte el músic oriental -i occidental- que millor ha sabut barrejar les músiques del seu país i, en certa mesura, de la música asiàtica, amb la tradició musical occidental.
 
La seua música sembla estranyament semblant a Debussy i Olivier Messiaen en les seves harmonies i textures, però són molt diferents en el seu efecte. En comptes de la sensualitat de Debussy, hi havia alguna cosa cristal·lina en la forma en què la música de Takemitsu es va desplegar.


El viatge compositiu de Takemitsu és fascinant, ja que la seva relació amb la música occidental i les seves tradicions musicals nadiues mostra quina limitació tenen les categories d'est i oest quan es tracta de pensar sobre el desenvolupament de la música al segle XX.


Una de les partitures circulars o corones de Takemitsu
Com un exemple molt expressiu d'aquest viatge artístic caldria destacar les anomenades "Partitures Circulars", o "Corones" clarament influenciat per les ja anomenades avantguardes occidentals en quant a la forma d'"escriure" les partitures. Si veieu l'exemple que us pose, què és la primera pàgina de l'obra Corona II per a orquestra de cordes on, curiosament, no utilitzant-se cap instrument alié a la tradició cultural occidental, l'ambient resultant té un evident "alé" orientalista.

Takemitsu ha influenciat fortament als músics, no sols japonesos, que han vingut després i que tracten de entendre i assimilar la música de tot arreu.

Si us plau, no deixeu d'escoltar més coses d'aquest enorme revolucionari de la música, per exemple ací, tenint les oïdes i l'ànima ben oberta, sense deixar que les barreres conceptuals de la nostra formació sonora occidental ens deixen perdre les sensacions que la seua música ens transmet.

dijous, 14 de gener del 2016

Pierre Boulez: l'alegria d'una vida plena

Programa 322

La nit de Reis ens ha dut una mal regal als amants de la música, la desaparició d'aquest món d'una de les figures cabdals, no sols de la música, si no de la cultura del segle XX i la bona part del XXI que ja portem, Pierre Boulez.
Nascut a Montbrison, França, el 26 de març de 1925, Pierre Boulez, de formació universitària matemàtic, va ingressar l'any 1944 al Conservatori de París on va tindre la sort de trobar com a professors a gent com Messiaen i Leibowitz, és a dir, el més granat de l'avantguarda musical del seu temps.

Va començar conreant música atonal influït per Olivier Messiaen. Després va integrar-se en l'anomenat serialisme integral, corrent estètic del qual va ser un dels principals representants al costat de compositors com ara Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono o Luciano Berio. Boulez va publicar molts articles teòrics al respecte, a la revista Tel Quel i es va preocupar pels camins oberts per l'anomenada Segona Escola de Viena.

Part important de la seua tasca va ser possible per la creació, per part del govern francés de Pompidou de l'IRCAM, laboratori musical on va estudiar el bo i millor dels músics del segle XX d'arreu del món, per exemple, l'espanyol Luís de Pablo, figura senyera de la música d'avantguarda a l'estat espanyol. D'aquest laboratori i de la necessitat d'un grup que interpretara les peces amb l'acurada precissió que exigia, va eixir l'Ensemble Intercontemporain amb el què va difondre gran part de l'obra feta a l'IRCAM


Però com aquest programa no té com a finalitat la de la formació musical teòrica del personal, si no la promoció del gust per eixa part de les belles arts què és la música, al programa de hui anem a limitar-nos a posar-vos, per a la seua escolta, l'obra Répons, en una mítica gravació, dirigida per ell mateix, que va aconseguir l'any 2000 el Grammy a la millor gravació de música contemporània. Sé que és una qüestió banal, què no aporta gran cosa a l'obra de Boulez, però mostra que fins i tot el món de la indústria discogràfica va tindre que reconèixer el seu mèrit, encara que, això sí, quan ja tenia una edat. Es pot veure en internet una interpretació de l'obra dirigida pel seu successor Matthias Pintscher.

La tria de l'obra no ha estat casual, car Répons, obra per a sis veus, orquestra i instrumentació electrònica representa, potser, una de les seues obres més emblemàtiques i "populars", dins de la "popularitat" que aquest tipus de música gaudeix. En tot cas és una obra enormement representativa del tipus de canvi que aportà a la història de la sonoritat musical el nostre homenatjat.

Com que la seua tasca ha estat prometeica i enormement prolífica, tant com a compositor, com a director, com a pedagog i com a pensador, senzillament vaig a recomanar-vos que feu un "esforç" per escoltar amb molta concentració i atenció esta obra. No és pas un tipus de música per fer de "fons" sonor a qualsevol altra activitat, però vos ben assegure que paga la pena l'esforç inicial què, finalment, es transformarà de ben segur en un enorme plaer.

Vaig a deixar-vos ací una sèrie d'enllaços on poder gaudir de la seua música, tant de la composada per ell com per la sols dirigida, car, per exemple, al concert homenatge que se li va fer -i va dirigir- als seu 90é anniversari, va interpretar-se un concert per a piano de Listz, amb el seu amic Baremboim i un fragment del Sigfrid de Wagner, cap peça seua.

https://vimeo.com/24071182
https://vimeo.com/38100204
https://vimeo.com/28193194
Reculls a youtube:
https://www.youtube.com/results?search_query=pierre+boulez
https://www.youtube.com/results?search_query=Ensemble+Intercontemporain