Feliç 30é Aniversari i llarga vida SEDAJAZZ!!

Programa 625 

 

És amb una enorme alegria que us oferim el programa de hui. 

No sempre una aventura com la del col·lectiu SEDAJAZZ arriba, no sense haver passat les aventures i desventures corresponents, a la seua Ítaca...30 anys després.

En aquest cas sembla que, darrerament, les coses van arreglant-se i la estabilitat del projecte s'ha consolidat, donant-li'ls una vida menys atzarosa. 

Per celebrar-ho han passat tot l'any 2022 amb diverses i variades activitats que varen culminar amb el concert que -OH, MIRACLE!!- va retransmetre ÀPunt, que podreu veure escanejant el codi QR que figura en esta pàgina, amb una plantilla de luxe on es trobaven gran part de les persones que han col·laborat amb SEDAJAZZ al llarg d'esta llarga travessia. Gent com Perico Sambeat, Jesús Santandreu, Vicente Macián, David Pastor o Kontxi Lorente per esmentar una quants, i la coŀlaboració estelar de Sole Giménez, habitual en moltes de les activitats de SEDAJAZZ i copartícip en concerts, normalment en la mateixa forma que en aquest disc, amb la Big Band de Sedajazz. Destacar l'exceŀlent arranjament que de la cançò de la Sole Giménez, Alma de Blues, va fer Jesús Santandreu, que és el que s'escolta.

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

 

 

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

Com que el disc és una perfecta expressió del que va passar el 18 de desembre del 2022 al Teatre Principal de València, no cal dir molt més. Sols cal escoltar-lo.

Un cop més, ens alegra poder difondre l'excel·lent treball d'aquest col·lectiu que, amb l'empenta incansable del seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino", que, a hores d'ara, ja porta publicats sota el seu segell uns 120 treballs discogràfics de gent molt variada, però sempre amb un enorme compromís amb la qualitat i la excel·lència, que sense la tasca de SEDAJAZZ, molt probablement, no haurien pogut expressar-se artísticament de manera professional.

MOLTES GRÀCIES "LATINO" I QUE TOT CONTINUE RODANT!!

La Alqueria Coca, de Sedaví, seu de SEDAJAZZ

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551

Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

Figa de ferro: La fecunditat de les bandes dóna fruits jazzístics

Programa 476

Poc cal afegir al què he dit al programa.

Insistir en la benedicció dels deus que va caure sobre estes terres quan l'afecció per les bandes de música es va escampar pel País Valencià, amb una intensitat sense parangó -si no estic mal informat- al món sencer.

En aquest cas el beneficiat ha estat un gènere tan allunyat originàriament com el jazz, què hui -afortunadament- s'ha escampat arreu del món.

Deixa bocabadat la perfecció amb la qual s'expliquen aquests músics de vocació, sense pretensions de virtuosismes, en les melodies -i a sobre, els ritmes- que als anys quaranta i cinquanta del segle passat  feien ballar als habitants dels Estats Units i d'Europa.

La qualitat del conjunt està reforçada amb algunes col·laboracions de luxe en la interpretació, i el regal que gent com el "Roget", Jesús Santandreu i el Perico Sambeat han fet d'algunes composicions pròpies exclusivament per al disc, i els arranjaments del Ramón Cardo, una altra lluminària del jazz valencià per al Món.

La impecable tasca duta a terme pel director d'aquest projecte, Kako Rubio, professor recent de trombó a l'escola de Sedajazz, (apadrinat en la seua estrena discogràfica amb el disc "Figa de Ferro" de la Lírica Big Band per eixa sort impagable què és el segell de SEDAJAZZ) fan d'aquest disc una delícia per a les oïdes de qualsevol persona que l'escolte, siga afeccionada al jazz o no. El disc no té més pretensions que eixa: que la tasca feta no s'esborre en l'aire i quede reflectida per a gaudi de les nostres oïdes.

Per cert, una curiositat. Al disc hi ha una composició del Phil Collins ex-Genesis, que des que va deixar el grup va montar una big band què, per cert, va actuar fa uns anys als Vivers de València, a l'estiu.

Moltes gràcies, il·lustres "desconeguts" i esperem la pròxima (I en l'espera, podeu escoltar cosetes seues al YouTube).

La consolidació d'un jove valor: "Cuban Connection" d'Alexei León

Programa 452

"La música és molt melòdica, la vaig escriure per al meu quintet tenint en compte un so molt especial basat en la tradició rítmica afrocubana, la improvisació i el llenguatge del jazz contemporani. Cada composició està inspirada en una experiència que m'ha deixat marcat: persones, moments, llocs, etc. "

Així defineix l'Alexei León l'esperit del seu darrer disc (per ara) d'aquest músic cubà, arrelat a València des de fa uns anys, i connectat des de la seua arribada amb la colla dels SEDAJAZZ, on desenvolupa també una tasca didàctica.

En efecte. Malgrat la clara arrel afro-cubana d'aquest músic, que és evident des dels primers minuts d'escolta, aquest disc, molt més personal, crec, que el primer -què ja varem  escoltar al  "Camins"- té una clara expressió majoritàriament melòdica, sense abandonar els ritmes de fons, molt matisats i treballats i amb una impecable fusió amb el jazz més actual.

I és que aquest alumne avantatjat del nostre Perico Sambeat domina amb impecable tècnica els instruments que toca, encara que els predominants són els saxos aly i tenor, i ens deixa unes mostres clares d'una interessantíssima evolució cap una expressió personal que sembla marcar un camí que cada volta té més clar. Cal destacar que la majoria de les peces són, a més, composicions pròpies.

Ens diu que ja té en el forn un tercer disc. L'esperem amb molta expectació perquè, segons ell declara què és el projecte, pot ser una altra exploració que continue formant i consolidant la seua personalitat.

L'acompanyament del seu quintet fa una feina excel·lent i, a més, i com sol passar als discos de la SEDAJAZZ, compta amb col·laboracions de luxe, de entre les que destacaria la del seu amic i mestre Perico Sambeat i la del baixista, també arrelat a València, Alex Cesarini, sense que vulga fer de menys la dels altres músics que han treballat per fer possible aquest disc. Un dels més interessants de la collita del 2018 del jazz valencià.

Nou disc d'un valencià. ESPIRAL de Vicent Espí

Programa 445

Vicente Espí és un baterista, percussionista i compositor nascut a València que va estudiar en el Conservatori Superior de Issy-Els-Molineaux (París). El seu primer grup amb N'Guyen Lee, arriba a la final del Concurs Internacional de Joves Intèrprets de la Défense en la referida ciutat.

Al seu retorn a València col·labora amb grups i músics nacionals i internacionals com són Carlos Gonzálbez Trio, Monty Waters, Ramón Cardo o Dave Schnitter (saxofonista dels Jazz Messengers de Art Blakey).


 Viatja a França i torna a traslladar-se de nou a Espanya on colabora amb els músics més prestigiosos de l'escena jazzista nacional, entre ells  Perico Sambeat, Albert Bover, Jesús Santandreu, Paco Charlín, Abe Rabade, Kirk McDonald, Fabio Miano, Joan Soler, Jordi Vila, Mario Rossy, Santi Navalón, Albert Sanz, Vicente Macián, Toni Belenguer, Amadeu Adell o Voro García. Molts d'ells de collita valenciana.

A part de participar en un bon nombre de projectes com sideman la seva trajectòria discogràfica com a líder presenta els projectes de Després de Coltrane (Fresh Sound New Rècords, 2008) i Dog sounds (RZF, Discmedi, 2012).

En formació de quartet, amb Vicente Espí, i dins del món de Sedajazz, el saxofonista Jesús Santandreu (un dels millors músics que hi ha al nostre país, tot un mestre del saxo tenor i un gran compositor, entre altres coses), la guitarra d'Iván Cebrián (elegància i musicalitat reunits en unes mateixes mans), i el sempre interessant i creatiu contrabaixista Masa Kamaguchi (ara com ara, probablement el millor que tenim per les nostres terres).

Aquest nou projecte d'Espí és tot un repte musical conceptual en alliberar-se de forma deliberada del piano en el seu desenvolupament per dotar de gran llibertat interpretativa no només als músics de la formació sinó principalment al quartet entès com una unitat creativa final, màxim exponent de l'ideari creatiu de Vicente Espí. Tenint cada músic les seves respectives parcel·les interpretatives i solistes, és el plantejament col·lectiu el gran triomf del projecte del bateria. El so modern, contemporani, brilla al llarg de l'enregistrament i es pot percebre en totes les composicions, totes elles originals del propi líder de la sessió. L'afeccionat es trobarà amb moments heterogenis i altament creatius “Fa bon temps a la tardor”, progressius “Espiral” o amb certs tocs de blues/gospel com el tema amb què finalitza l'enregistrament, “Encara no senyor”.

Espiral presenta una idea conceptual que es pot percebre no només en la seva música sinó així mateix en la concepció visual i estilística de les imatges del compacte. Música per degustar en múltiples escoltes d'un dels millors bateries del nostre país.

Viktorija Pilatovic: la sort de tindre la Berklee a València

Programa 394

De vegades determinades caramboles ixen rodones. Aquest és un dels casos.

L'existència d'un campus de la Berklee School of Music a València ha estat una autèntica benedicció, car, com les abelles a la mel, han vingut, venen i vindran ací una sèrie de joves promeses a aprendre i gent d'ací pot trobar la possibilitat d'exercir de professores/ors d'eixes joves promeses. El mateix Perico Sambeat o l'excel·lent trombonista Toni Belenguer i molts més,  hi donen classes, sense tindre que emigrar per obligació, per trobar-se amb el bo i millor del jazz mundial, que ve ací a donar cursos, a part d'enriquir-se amb la sang nova que va passant per les seues aules. A més de la seua reconeguda carrera internacional.

La nostra protagonista de hui Viktorija Pilatovic, és professora de cant -i no sé si de més coses- a la sucursal de Quito de la Berklee, però ve molt sovint per ací i, clar, la -afortunada- trobada amb la gent de SEDAJAZZ resultava inevitable.

Afortunada trobada, car la Pilatovic és, no ja una promesa, si no una fabulosa realitat, malgrat la seua joventut, tant en el camp de la veu com en la composició i l'arranjament -el seu darrer disc està composat i arranjat íntegrament per ella- fent-se acompanyar per l'excel·lent pianista valencià Alberto Palau, l'habitual baixista italià de...tothom per ací, Ales Cesarini i el bateria argentí, resident per estes terres Mariano Steimberg.

Hui presentem els dos primers discs de la  Viktorija Pilatovic, el primer,
"Nica´s Blues", de l'any 2013, però que no hem conegut fins que ha eixit el segon, gravat ací com el primer, "Stories", on compta amb la inestimable col·laboració de Perico Sambeat als saxos i del guitarrista Israel Sandoval en dues peces cadascú.


Viktorija va néixer el 12 de març de 1989 a Klaipeda, Lituània. Als 6 anys va començar a tocar el piano clàssic, guanyant molts concursos de piano.
El 2007, va començar els seus estudis de batxillerat en Jazz Vocal a l'Acadèmia de Música i Teatre de Lituània. 
El 2010, Viktorija es va traslladar a Holanda per continuar els seus estudis de jazz al Prins Claus Conservatorium. Aquí el seu estil va evolucionar del jazz tradicional al jazz contemporani, fusionant diversos estils i colors.

 El 2013, com hem dit va treure el seu primer disc i en el transcurs de l'estiu de 2015, torna a Espanya per gravar el seu segon disc "Stories". Aquest treball és molt especial perquè tots els temes i lletres van ser escrits i arreglats per ella mateixa. Conté vuit cançons originals escrites per Viktorija Pilatovic mentre vivia a Lituània, Holanda, Espanya i Equador. Les cançons es van inspirar i van dedicar a la gent que es va creuar en el seu camí en els últims tres anys. L'àlbum ha estat fabricat i distribuït per Inner Circle Music i Sedajazz Records.
El primer àlbum de Viktorija Pilatovic ("Nica's Blues") ha estat editat pel segell discogràfic "Inner Circle Music" el novembre de 2013. El segell, dirigit per Greg Osby, saxofonista de gran prestigi, dóna origen a una relació laboral que mantenen fins a la actualitat.

Gaudiu del que ja és, però creixerà i molt -n'estic segur- una de les millors músiques del panorama internacional del jazz. Gaudiu, sobretot, de la seua preciosa veu. I si teniu l'oportunitat de veure-la en directe (actua relativament sovint a València) no la deixeu passar.

Perico-Zappa, una mescla explosiva

Programa 389

Segurament el nom de Perico Sambeat siga el del personatge més anomenat en aquest programa, i amb raó. Amb discos protagonitzats per ell o com a col·laborador -sempre va on li criden- el seu nom sempre està enmig de totes les propostes més novedoses i arriscades.

En primer lloc crec que és, sens dubte de cap gènere, el millor músic de jazz que hi ha en el territori hispànic. En segon lloc segurament és el més valent, no hi ha cap desafiament que el tire enrere, tant se val orquestrar els concerts sacres de Duke Ellington -escrivint en alguns casos DE OÏDA DIRECTAMENT DEL DISC per manca de partitures editades. En tercer lloc perquè, com dic al programa, és, com David Bowie va ser al món del rock, absolutament camaleònic i després d'un disc com el anterior "Voces", amb una big band i un so característic d'aquest tipus de formacions, es despenja amb un homenatge a Frank Zappa. 

Això sí, per si mancava alguna cosa, treballant-se els arranjaments ell a soletes, car, sorprenentment, sembla que no hi ha quasi ninguna partitura editada del Zappa, amb un selecte grup de músics valencians que, un cop més, demostren que el seu nivell ha arribat als de qualsevol dels que circulen als circuits mundials. Si foren nord-americans el seu nom estaria a l'alçada de qualsevol dels qui ara son "estreles".

Afortunadament, l'afició pel jazz al País Valencià va arrelant-se cada cop una miqueta més, gràcies a la dura i silenciosa tasca de gent com el de l'amo del Jimmy Glass, que sembla va ser l'impulsor d'aquest disc suggerint-li al Perico la seua realització després d'una actuació al que no dubte en anomenar el "Jamboree Valencià".

En definitiva, passeu-se un d'aquests pel Jimmy Glass o per qualsevol de les actuacions que enguany han "explotat" per tota València i, per supossat, feu-vos amb el disc del Perico i escolteu-lo atentament. Del funkie al rock. Del classicisme al free-jazz. Teniu on triar i, com a propina, escoltareu a Zappa.

Un veterà en plenitud: Ramón Cardo

Programa 358

Nascut a Godella l'any 1962, com el seu company de fatigues Perico Sambeat, el Ramón Cardo és un dels valors consolidats del jazz valencià.

Amb un curriculum impressionant -començant pel fet d'haver estat professor al Taller de Músics de Barcelona als vint anys!!- La seua trajectòria resumida la podeu llegir ací.

Després d'haver culminat els seus estudis superiors de saxo al Conservatori de València, va encetar una cerrera on la tasca didàctica -molt abundant- i les actuacions com a titular o com  acompanyant han estat múltiples. Com a exemple de la gent amb la qual ha tocat/aprés (que diria ell, supose) trobem a Tete Montoliu, Dave Liebman, Lluis Vidal, Ximo Tébar, Chano Domínguez, Lou Bennett, Idris Muhammad, Perico Sambeat, Jorge Pardo, Zé Eduardo, Orquesta de Cambra del Teatre Lliure, Orquesta Sinfónica de Granada, etc.

En aquest cas, després d'un llarguíssim silenci -el seu darrer disc propi és del 2002- i gràcies a un oportú Verkami, podem ara gaudir d'un disc d'excel·lent jazz, més o menys enclavat en allò que s'anomena "hard-bop", amb uns companys d'un nivell comparable al seu i dirigits pel Ramón amb composicions pròpies i del trompeta Pepe Zaragoza, i amb el gran Alberto Palau al piano, Jaume Guerra al Contrabaix i Roger Gutierrez a la bateria, han pogut finalment treure al carrer, en aquest temps tan difícils per a la gent que vol anar "per lliure", un disc EXCEL·LENT, amb un títol amb una miqueta de "conya" valenciana anomenat Ramón Cardo & the Nyora Boppers. Jazz de gran nivell absolutament recomanable per a fer-se el disc (a la web de "Sedajazz" el podeu trobar) o per a regalar-lo a alguna persona estimada en aquestes dates que s'acosten.

Probablement és el millor disc de jazz que s'ha publicat el 2016 per estes terres. De jazz pur, sense additius ni conservants ni colorants. Jazz i prou.

Gaudiu-lo

Una petita obra mestra feta per un grup d'amics "de tota la vida": HornFlakes

Programa 341

Quan un grup de músics de jazz es coneixen des de fa un grapat de temps, toquen o han tocat junts sovint o, senzillament s'"entenen" bé, no cal de grans assajos ni de hores i hores per coordinar-se i entendre's. Aquest és el cas del disc que, parcialment, anem a escoltar hui.

Sota la titularitat de la SEDAJAZZ BIG BAND aneu a escoltar un disc anomenat "Horn Flakes". Gravat els nadals de l'any 2011/2012 quan, com ens conta el Latino, aprofitant que en ser festes la gent s'acosta per casa, es varen ajuntar en l'estudi de gravació i en dues estones i mitja, com qui diu, varen treure un disc on la solidesa del so, un so compacte i potent alhora, que amb fragments on els solos deixen palesa la qualitat dels instrumentistes, deixen en la oïda, en acabar la seua escolta, una sensació de plenitud i bona música que ja volgueren moltes orquestres que estan tocant junts molt de temps no aconsegueixen deixar.

Sota la mestria com a compositors de dos dels valencians més universals que tenim, Jesús Santandreu i Perico Sambeat, la participació de una llista del bo i millor del jazz valencià, escampats arreu del món o que treballa per estes terres,i l'impuls de l'inevitable Francisco Blanco "Latino", el cordobés més valencià que conec, es va crear aquest disc, una peça que és una autèntica joieta que recomane que s'escolte amb calma i més d'una vegada, és a dir, compreu-vos-el ;-)

Discantus: un viatge des del segle XVI al XX

Programa 339

Quan un músic arrisca, com és el cas de Perico Sambeat, eixe risc se li pot girar de cara o, pel contrari, quedar com un intent fracassat.El valencià de Godella, a estes altures, ja n'ha fet molts assajos i, generalment, li han eixit prou bé. Aquest és el cas.

"Discantus" és el nom del disc gravat en directe entre el Perico i el Cor de Cambra Lluís Vich, amb músiques -majoritàriament- del Misteri d'Elx, d'autoria coneguda, o atribuïda, a Ginés Pérez de la Parra, músic oriolà nascut el 1548 d'obra prolífica per vàries seus eclesials i al qual se li atribueixen moltes contribucions al monument de la música valenciana.

La paraula "Discantus" té significats que varien lleugerament al llarg del temps i de les innovacions de la música. En definitiva es refereixen a variacions melòdiques què, de forma variable segons el moment, porten a improvisacions o variacions sobre la melodia original, enriquint-la i obrint pas a la polifonia que en els segles posteriors va esclatar.

Doncs bé, el Perico Sambeat, l'any 1997, es va atrevir a "discantar" per sobre de la música del segle XVI que interpreta el Cor de Cambra Lluís Vich.

La sensibilitat del Perico es desborda en aquest disc, aconseguint moments de bellesa sublime. Una música per escoltar amb calma i en silenci.

Lamentablement el disc, que vaig aconseguir un poc casualment, està descatalogat i si alguna persona vol escoltar-lo sencer -no han entrat tres o quatre fragments- me'l pot demanar i tractaré de fer-li-lo arribar.

Bona escolta.

Una veu personal afincada a la "terreta": Kontxi Lorente

Camins 323

La "factoria" SEDAJAZZ no para i al llarg de l'any 2015, com ja varem dir fa uns programes, malgrat la "sequera" cultural que patim per estes terres, han aconseguit una bona collita.

El primer fruit d'esta collita és producte de l'imant que la SEDAJAZZ resulta i al qual es queden apegades una sèrie de valors nous que, com la nostra protagonista de hui, la pianista navarresa, de Iruña, Kontxi Lorente, circulen al seu voltant.

Persona amb una solidíssima formació musical què, afortunadament, ara escampa per estes terres com a professora de piano de jazz a València, va treure a finals del 2015 el seu segon disc anomenat "About me", tota una declaració d'intencions què es fa palesa al llarg de tot el variadíssim repertori que escampa al disc.

Amb una solvència tècnica impecable i un acurat sentit de la mida, la Kontxi passeja per tot un seguit d'ambients que van des del lirisme de la peça que tanca el disc, interpretada a piano sol, fins a un enèrgic swing, passant per la enorme sensibilitat que es desprèn de la peça "Boreal" on, amb enorme generositat per part de la Kontxi, deixa que l'amic dels amics que és Perico Sambeat, coŀlabore al disc amb una preciosa balada, que recomane escoltar més d'una vegada perquè és plena de matisos i on la Kontxi estén una catifa musical delicadíssima per a que el Perico deixe fluir tota la seua sensibilitat.

Amb un primer disc tret l'any 2012, anomenat "Mediteranean sea", amb crítiques exceŀlents, la producció discogràfica de la Kontxi està plena de coŀlaboracions amb gent molt variada. 

El seu "curriculum" explica que ha tingut una llarga activitat com a pianista acompanyant per a ballet, ha composat i arranjat evidentment la música dels seus dos discos i ha fet músiques per a curt-metratges, entre d'altres coses.

L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits exceŀlents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc.

Tete, sempre Tete! Única gravació amb una big band

Programa 301

Ho confesse, soc un fan de Vicenç "Tete" Montoliu. Clarament es pot veure si mireu a l'índex d'esta pàgina. Vaig tindre la sort de poder veure'l actuar tres vegades. Recorde una en especial.

Era als salons de la Piscina València -no recorde l'any- i el Tete va actuar sol,  amb un trio local -crec- com a "teloners". La barra del bar funcionava a tota marxa durant l'actuació del trio. El dringar de culleretes i platerets era constant, pobre trio!

Però va acabar la seua actuació i, sense presentació, varen eixir uns i va entrar l'altre, el Tete Montoliu. Es posà davant del piano i començà a tocar sense dir paraula. El silenci es va fer d'immediat. Ja no es va sentir més ni les culleretes ni les converses, es va fer un silenci respectuós i la música ens va envair. Quina sort tinc!

La mateixa que va tindre el Taller de Músics l'any 1988 quan, a invitació seua, varen aconseguir que, per primera i única vegada, el millor músic de jazz que hem tingut per estes terres accedira a gravar un disc amb ells, amb composicions clàssiques, tres, i del Tete, altres tres. Dirigia la big band un altre nom iŀlustre del jazz ibèric, el portugués José "Ze" Eduardo, una mena de Tete a la portuguesa, que era llavors director artístic del Taller de Músics. La big band estava formada per la gent que, anys a venir, anava a formar la que probablement és la millor generació de músics de jazz que hem tingut: Perico Sambeat, els germans Rossy, Ramón Cardo, ...

Poc més que afegir. Una autèntica delicia. A gaudir-ne.

Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió, i 3

Programa 296

Amb aquest programa, acabem el brevíssim repàs de més de vint anys -des del 1991- de vida d'eixa cosa anomenada Sedajazz, col.lectiu de músics narrada amb la veu del seu "deus ex machina", Francisco Blanco "Latino".

Crec que el títol que hem posat a aquest breus comentaris és absolutament escaient. Ho podeu comprovar escoltant el programa quan confessa que "mentre jo tinga forces" allò continuarà endavant. El podreu escoltar explicant per què. La raó, per qualsevol persona amant de la música (o de qualsevol altra activitat creativa) és evident: viu les vint-i-quatre hores del dia dedicat a un art que li dóna la vida i les ganes de tirar endavant, contra vent i marea, aquest preciós projecte, on més d'un centenar de persones, la majoria d'elles de forma no professional, poden esplaiar-se a gust i aprendre i gaudir de fer música pel pur gust de fer-la.

A l'entrevista apareixen noms que, d'una o altra forma, o s'han format a Sedajazz o estan o han estat relacionades amb el projecte. Des dels inicis amb noms ja veterans com Carlos Gonzálvez, Paco Aranda, Perico Sambeat -potser el jazzmen més internacional del jazz espanyol, junt amb Tete Montoliu- continuant amb els germans Santandreu, Miquel Cassany, el mateix "Latino", David Pastor, per arribar a les generacions més joves, amb gent que el propi "Latino" ha vist creixer -literalment- i no sols com a músics, sinò com a persones com Carlos Martín, Víctor Jiménez, Voro Garcia i tants i tants què, en el cas dels més joves, varen aparèixer pel cau de Sedajazz amb set o huit anys i ara es guanyen la vida com a músics professionals de prestigi. I en nomenem ací sols uns quants un poc aleatòriament i com a mostra.

El "Latino" es sent orgullós de la feina feta, amb raó, no cal dir-ho, però sempre des de la precarietat i traient endavant el projecte amb més ganes i il.lusió que mitjans, econòmics o de qualsevol altre tipus.

L'actual seu, l'Alqueria Coca, una vella alqueria rehabilitada a la vora entre Sedaví i València, és l'actual seu on, qualsevol persona que estime la música -no necessàriament el jazz sols- por passar-se i veure la feina que s'està fent. Se n'anirà d'allí havent pres una alenada d'aire fresc i pur.

Aclarisc finalment que la música que sona al programa de hui i als anteriors no és la millor que han fet, això quedarà per a altres programes. Volia ser tan sols representativa de la trajectòria vital que ha tingut fins ara Sedajazz.

Sedajazz, "Latino", per molts anys!!

Vinga valents!. La Sedajazz i Perico Sambeat se la juguen amb Duke Ellington- i 2

Programa 254

I després de l'"épica" a l'anterior comentari parlem ara de la música.

La versió de les pàgines del "Duc" Ellington feta pels músics valencians està molt a l'alçada de les circumstàncies i és perfectament recomanable.

Si filara més prim es podria dir que el cor mancava d'una mica de "feeling" jazzístic en alguns passatges més ritmics de l'obra, però en general la seua interpretació, com que els Concerts Sagrats de l'Ellington (escolteu els nostres programes 128, 129 i 130 ) tenen més una estructura de cantata que d'obra estrictament jazzística, eixa mancança no arriba més que en alguns moments. De tota manera sabent que es tracta d'un cor que, malgrat no ser professional, té una bona categoria artística en general i una major ductilitat des que Josep Lluís Valldecabres és al front, passa amb bona nota cantant una música que no és aquella que habitualment interpreta.

Dels músics, res que afegir a tot el que es diu d'ells habitualment. Ells sí són professionals del jazz, és el seu gènere i es nota: impecables. De la neboda de Perico, l'Elma Sambeat, cal dir que demostra les excel·lents.lents qualitats de cantant que ja es coneixen i, malgrat no ser el "seu" terreny, passa amb comoditat per la partitura.

En resuum, crec que Duke Ellington es sorprendria de la qualitat de l'interpretació de la seua partitura, per una gent què és nascuda vora el Xúquer o el Túria enlloc del Mississipi.

Gràcies "Latino" i tota la gent de Sedajazz per la vostra valentia en afrontar reptes constantment!...i arriscant els "duros". Afortunadament la sala gran del Palau de la Música de València, responent a la seua crida, va ser plena de gom a gom i supose que els quedarien alguns euros per arriscar en altres de les moltes activitats que fan.

Repetisc, GRÀCIES!!

Vinga valents!. La Sedajazz i Perico Sambeat se la juguen amb Duke Ellington-1

Programa 253

El originalment sedavins de Sedajazz i ara ja amb el compàs obert a tope, varen fer l'heroïcitat -no se la pot qualificar d'una altra manera- de fer un concert amb fragments escollits dels tres Concerts Sagrats de Duke Ellington (emesos en els nostres programes 128, 129 i 130).

I va ser una heroïcitat per dues raons: una artística i altra econòmica.

L'artística era enfrontar-se a una obra magna del Mestre Ellington sense tindre a mà, en alguns casos, ni la partitura impresa. El Duc era així: escrivia els seus manuscrits i després es guardaven...o no. La feinada de reconstruir l'orquestració des de l'escolta directa de les gravacions originals se la va tirar al llom, sembla, el Perico Sambeat. Una autèntica benedicció per al jazz hispànic que no oblida els seus origens i coŀlabora amb els seus amics de Sedajazz sempre que pot i li ho demanen.

L'altra, l'econòmica, ve de la "generositat" de les nostres institucions (Consell i Ajuntament de València fonamentalment) que varen incloure l'actuació dels Sedajazz, amb l'Orfeó Navarro Reverter i l'Orfeó Coral Infantil, dirigits pel mestre J.LL. Valldecabres, la cantant Emma Sambeat i el ballarí Ludovico Hombravella, tots sota la batuta de Perico Sambeat.
La varen incloure en el programa, és cert, del Festival de Jazz de Juliol del 2013, però sense que els costara un "duro". Ells varen ser els únics que varen actuar a percentatge de taquilla. I mentre se li paga una bona cosa de diners a tots els que venen de fora, als de casa "gratis total". 

Una mostra més de l'afany per protegir les associacions i institucions que, com els Sedajazz, El Micalet i altres, s'afanyen -a contracorrent dels diners que tan fàcilment es gasten en "corretges"- en mantindre viva l'activitat cultural al País Valencià.

En aquest programa escoltareu la primera part del concert, gravat per ells mateix i editat de forma artesanal "per als de casa". Lamentablement no és a la venda.

Ànim, valents!!

Perico Sambeat 3/3

Programa #84

Perico Sambeat 2/3

Programa #83

Perico Sambeat 1/3

Programa #82