Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jorge Pardo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jorge Pardo. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de maig del 2021

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551



Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

dijous, 7 de maig del 2020

Quan entre el flamenc i el jazz no hi ha línia divisòria: El "Trio"

Programa 511

Quantes vegades s'ha parlat -hem parlat- de la ductilitat del jazz per mesclar-se amb altres músiques?

El cas del programa de hui n'és una mostra excel·lent de com, quan hi ha músics de talent i que, en aquest cas a més, han "mamat" de les dues músiques des de ben joves, la cosa flueix amb naturalitat, sense que semble que fan esforços, més o menys artificiosos, per tractar d'arribar a eixa fusió.

Carles Benavent (baix elèctric), Tino di Geraldo (bateria) y Jorge Pardo (saxos tenor i soprano i flauta, en aquest cas) varen treure a la llum, a les darreries del 2018 el seu tercer disc conjunt. 20 anys després de la primera constància gravada d'una actuació seua, un directe a Sevilla (El concierto en Sevilla) l'any 1998, i 10 després del segon disc, en aquest cas d'estudi, treuen un altre disc, també d'estudi, "Flamenco Leaks".

Les biografies d'aquests tres músics,  pense, són sobradament conegudes ací a l'estat espanyol on han passejat, amb la mateixa solvència i facilitat, pràcticament tota la gamma de músiques possibles, llevat de la clàssica. Grups de pop, rock, música folklòrica, a més del flamenc, músiques d'arrel variat de la mediterrània i per suposat, jazz, molt de jazz (i de flamenc, és clar, d'on varen eixir, formant part del sextet de Paco de Lucía) on han acompanyat gent de la talla de Chick Corea, per esmentar sols un dels qui ha cridat a esta gent per fer coses "diferents". Perquè eixa és la "gràcia" d'aquests músics: saben acoblar-se a tot tipus de música com si la tocaren des de sempre.

Ells, però, varen néixer i créixer, literalment, escoltant flamenc i això és el que flueix per les seues venes. Però la seua inquietud artística i la seua qualitat musical, la seua curiositat innata els ha dut a caminar per moltíssims carrers. Això sí, sempre, al darrere, s'escolta -com un rerefons impalpable- l'esperit del flamenc.

Malgrat el seu títol, però, el Flamenco Leaks és un disc de jazz per totes les vores. Un jazz autèntic, dominat, contingut en la seua expressivitat de forma voluntària, però amb una mestria insuperable.

L'única cosa que em sap greu és que, com que tots tres en tenen els seus projectes personals, es troben sols de deu en deu anys. Esperem que a l'altra tarden menys...

dijous, 1 de desembre del 2016

La música "diferent": Malandro Club-2

Programa 360

Ja a l'entrada anterior varem dir, crec, quasi tot el que calia dir sobre aquest disc i sobre aquest atípic programa sobre Malandro Club. El canvi de format, en aquest cas, crec que estava plenament justificat. Escoltar a dos músics en conversa sobre com es construeix la seua música crec que és una experiència que, almenys per a mi, ha resultat enormement estimulant.

Tan sols afegiré quelcom que no ha tingut espai per a entrar al programa. En un moment determinat els hi vaig dir que perquè no presentaven esta meravella d'originalitat i creativitat als "Grammys Latinos". Si l'Alejandro Sanz se n'ha endut un grapat, amb molt més de mèrit ho hauria de tindre gent com esta.

La resposta, sorpresa, ha estat primer el de dir-me "però, existeix això dels Grammys Llatins?", dit amb tota la ingenuïtat del món, de veres no ho sabien. Després han vingut comentaris del caire de que no sabien com fer-ho, que si caldria dedicar-li un temps que ells estimen més dedicar a la música,...

Aquest són els músics que m'interessen. Conste que hi ha algun Grammy Llatí, que espere posar-vos pròximament, que té vàlua, però, com tot en esta vida, t'ho tens que saber "montar".

Per a que pugeu escoltar més música del Gorka Hermosa, original, variada (del rock al flamenc, del minimalisme a l'emotivitat del Gernika, que vos recomane enormement) punxeu els enllaços i escoltareu música original... i de qualitat sense "posar-se  monyos".

Gaudiu-ho

dijous, 24 de novembre del 2016

La música "diferent": Malandro Club-1

Programa 359

Quan un grup d'amics, excel·lents músics professionals i, a més, ensenyants a diversos conservatoris del seu instrument, s'avorreixen de fer el mateix tots els dies és quan ix l'autèntic JO de cadascú d'elles/ells.

Si, a més es pot tindre l'oportunitat de xerrar amb ells/es i deixar-los parlar sobre el seu treball, les seues aspiracions, revelant als no músics -com jo, pobre melòman- les interioritats de la seua feina, explicant com s'ho fan per a "parir" les seues criatures, la conversa és una eina excel·lent per a poder entrar una miqueta en el seu cap explicant-nos les interioritats del procés creatiu.

Això és el que anem a fer en aquest programa i el següent, aprofitant la possibilitat que hem tingut de mantindre una llarga conversa -que escoltareu resumida al programa, junt amb la seua música- amb dos dels músics del disc anomenat, com el grup, simplement Malandro Club.

Un dels músics ja l'heu escoltat al programa, és Gorka Hermosa, acordionista i ment inquieta, del qual podreu escoltar en anteriors programes la seua música de fa ja alguns anys. L'altre protagonista de la conversa és un amic seu, Alberto Vaquero, trompetista, company al Conservatori de Santander, que ha decidit fer el pas endavant gravant un disc d'eixos que tants ens agraden al programa: música inclassificable per a caps amb les orelles ben obertes, sense prejudicis. Ells dos i un contrabaix, el de Javier Mayor, són el nucli estable del grup que apareix a les actuacions en directe.

Al disc han tingut algunes ajudes destacables, il·lustres en algun cas, com és el de Jorge Pardo amb la seua flauta, la preciosa veu d'Alba Carmona (Ojos de Brujo,...), el bateria Borja Barrueta i el veterà pianista de jazz (i més coses...) Iñaki Salvador.

Escolteu amb atenció les paraules dels artistes que ens obrin les seues ànimes per a que vejam l'interior de la ment d'uns músics "de raça" explicant el seu procés de creació musical. Interessantíssim, no?