Un programa de Ràdio Klara i un podcast per a la gent a la qual li agrade la música de jazz, clàssica i altres de contacte d'ambdues.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thelonius Monk. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thelonius Monk. Mostrar tots els missatges
dijous, 12 d’octubre del 2023
El piano del saxo (de Charlie Parker): Bud Powell
Als anteriors dos programes vàrem escoltar Art Tatum, considerat com el primer músic de jazz que, tècnicament, havia assolit un domini complet del piano, amb la utilització completa dels pedals i una tècnica musical interpretativa que treia profit de totes les seues possibilitats expressives i sonores. Malgrat haver arribat a conéixer, i acceptar, les innovacions que a les acaballes dels 50' aparegueren, amb els "be-bop", no va integrar-se en aquest grup.
Més jove, car nasqué l'any 1924, 15 anys després de Tatum, Bud Powell, malgrat no arribar a la perfecció tècnica i musical d'aquell, sí que va integrar-se, totalment, en les noves concepcions que, liderades per Charlie Parker, trencaren absolutament amb la imatge del jazz com a música per a ballar, com era el cas de la que estava de moda la dècada anterior, el swing.
Nascut a Nova York, en una família de músics, va rebre ja als cinc anys la seua primera formació musical, a casa i fora d'ella, destacant ja a deu anys en interpretar a l'estil de Fats Waller en festes privades.
A mitjan anys 40', va conéixer Thleonius Monk, que al va apadrinar i introduir als cercles on, amb els modos avantguardistes de Charlie Parker, Dizzy Gillespie i el mateix Monk, estava quallant el "be-bop". El jove Powell, després d'algunes experiències amb l'orquestra de Cootie Williams, entre altres, va abandonar definitivament el "stride" al modo de Fats Waller i va integrar-se al grup inicial dels "boppers".
Amb una digitació vertiginosa de la ma dreta, el seu estil desenrotllava, a la perfecció, les concepcions estètiques del "be-bop" com a música a la qual calia prestar atenció, reclamant un paper semblant al que ja tenien els músics de l'anomenada música "culta": una manifestació de la sensibilitat, els sentiments i la necessitat expressiva dels afroamericans, que reclamaven el seu lloc a la història de la cultura, nord-americana inicialment, encara que la seua influència ja arribava aleshores als cercles més innovadors dels àmbits de la música culta europea.
La seua forma d'improvisar amb la mà dreta, de forma totalment vertiginosa, va fer que se'l batejara com al "Charlie Parker del piano" pels seus arpegis i cromatismes, que seguien les petjades de l'estil de Parker.
Amb els pianistes Art Tatum, Billy Kyle i Thelonious Monk, el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, Powell aviat es va convertir en un dels pianistes de jazz més influents de l'època.
Als seus solos, Bud Powell va ser dels que van eliminar pràcticament les funcions més acceptades de la mà esquerra, que va ser reduïda a cops breus, sovint sincopats, d'acords de dues o tres notes que suporten línies llargues i senzilles amb la mà dreta, forma que es va convertir en l'enfocament acceptat per al jazz modern dels següents 20 anys. En el seu millor moment, Powell va tenir la velocitat i la destresa per mantenir-se i acoblar-se perfectament amb Parker i Gillespie en els seus solos. Sols l'arribada els anys seixanta de pianistes com McCoy Tyner o Bill Evans van renovar el piano jazzístic.
A la seua discografia, no massa abundant, es troba sovint àlbums on alternen peces a piano sol amb altres a trio, on va desenvolupar una
difícil tasca a causa de la seua forma velocíssima d'interpretar els solos.
La seua influència ha estat reconeguda per la majoria de pianistes posteriors: Horace Silver, Carmen McRae, Wynton Kelly, McCoy Tyner and Chick Corea, entre altres han declarat sentir-se, d'una manera o l'altra, hereus de les seues idees musicals. Cal destacar també la seua tasca com a compositor, amb destacades peces convertides en clàssics.
Les col·laboracions amb altres coneguts músics varen ser abundants, amb gent com Art Blakey, Dexter Gordon, Charles MIngus o J.J.Jhonson.
Lamentablement, la seua salut psíquica -amb la qual inclús feia broma- no va ser massa bona, això es va afegir a l'alcoholisme, entre altres causes, adquirit a les llargues nits de "jam sessions" amb alta ingesta de cervesa, i algun incident violent, el varen dur per més d'un any a un sanatori psiquiàtric als anys 1947/48. Tot plegat va anar degradant les seues capacitats.
Dos anys finals de vida errant, de vagabund i fins i tot dormint al carrer, varen acabar amb ell, físicament, encara que ja feia algun temps que era sols una trista ombra com a músic.
El 31 de juliol de 1966, amb 41 anys, va morir a un hospital de Nova York.
dijous, 5 d’abril del 2018
Quan els mestres s'ajunten: Art Blakey and the giants of jazz
Programa 420
Avui els festivals de jazz proliferen com si foren bolets en tardor... i alguns duren el que l'etapa dels bolets, es a dir, alguns anys i desaparèixen.. No està mal la cosa, encara que, de vegades, en veure alguns programes d'eixos festivals un es pregunta si es que ara "tot és jazz".
Però en el cas del festival del qual aneu a escoltar la música, no hi ha dubtes: és jazz de "pura raça" i de la més alta qualitat.
Com hem dit hi ha festivals de jazz a dojo però sols hi ha un que li guanye en antiguitat a aquell del qual aneu a escoltar una gravació d'un dels dies d'actuació, car després del de Newport, inaugurat el 1954, i que continua celebrant-se, el segon en antiguitat que continua fent-se (i que siga per molts anys) és el de Monterey.
Inaugurat el 3 d'octubre de 1958 per l'impuls del locutor i comentarista de ràdio de San Francisco Jimmy Lyons (que l'ha organitzat per més d'una vintena d'anys) s'ha celebrat sense fallar cap any i té dues característiques que el diferencien de tots els altres. Un és que en ell, ara amb una desena d'escenaris i amb espais diferenciats per al rock i el blues, organitza també cursos, seminaris i xerrades dels intèrprets que hi van. L'altra és que els diners que es recapten no van a les butxaques dels organitzadors car és una organització "sense ànim de lucre". Els beneficis obtinguts es dediquen a un programa de beques del festival què va començar amb un fons de $ 35,000 el 1970. A partir de 2012, el festival inverteix més de 600.000 dòlars anuals per a l'educació del jazz. Cada primavera, el Festival de Jazz de Monterey convida a músics estudiants del país i de tot el món a participar en el "Festival de la pròxima generació", on joves músics de tot arreu poden posar en comú experiències i escoltar i aprendre dels grans mestres que hi són. Per cert, el seu president ara és Clint Eastwood.
Al programa de hui aneu a escoltar un "super combo"què, liderat pel baterista Art Blakey, compta amb Roy Eldridge, Al McKibbon, Thelonius Monk, Sonny Stitt, Clark Terry i Kai Winding, tots ells de la generació post Segona Guerra Mundial, implicats en el desenvolupament del bop.
La formació del grup va ser una iniciativa del promotor George Wein, que va aconseguir, Oh miracle!!, que aquest grup de grans solistes acceptaren formar un combo què, iniciant les seues actuacions l'any 1971, va actuar en setembre de 1972 al festival de Monterey, i després d'una gira d'aproximadament un any, es va desfer i cadascú va fer el seu camí, com sol ser habitual al món del jazz, on casos com el del Modern Jazz Quartet, que varen restar junts una quarantena d'anys, amb el sol canvi del bateria, són casos estranys , sent el més habitual que els grups que es formen siguen "flors d'un dia".
Com que la música que aneu a escoltar -tot clàssics re-inventats per la gent del combo- és tota gravada en directe i a mi m'agrada el directe, encara que siga en un disc, on no solen fer-se grans retocs en la post producció i es pot "sentir" l'ambient, parlarem poc i, malgrat això, no podreu escoltar el disc sencer perquè, ja sabeu, els 55 minuts que tinc per al programa no donen per a més.
Gaudiu de l'escolta dels mestres interpretant, o millor, "reinterpretant" un grapat de clàssics que vos donaran el plaer d'escoltar jazz d'altíssima qualitat fet sense pretensions de "vedette" per part de cap dels membres de la formació.
Visca el jazz!!
Avui els festivals de jazz proliferen com si foren bolets en tardor... i alguns duren el que l'etapa dels bolets, es a dir, alguns anys i desaparèixen.. No està mal la cosa, encara que, de vegades, en veure alguns programes d'eixos festivals un es pregunta si es que ara "tot és jazz".
Però en el cas del festival del qual aneu a escoltar la música, no hi ha dubtes: és jazz de "pura raça" i de la més alta qualitat.
Com hem dit hi ha festivals de jazz a dojo però sols hi ha un que li guanye en antiguitat a aquell del qual aneu a escoltar una gravació d'un dels dies d'actuació, car després del de Newport, inaugurat el 1954, i que continua celebrant-se, el segon en antiguitat que continua fent-se (i que siga per molts anys) és el de Monterey.
Inaugurat el 3 d'octubre de 1958 per l'impuls del locutor i comentarista de ràdio de San Francisco Jimmy Lyons (que l'ha organitzat per més d'una vintena d'anys) s'ha celebrat sense fallar cap any i té dues característiques que el diferencien de tots els altres. Un és que en ell, ara amb una desena d'escenaris i amb espais diferenciats per al rock i el blues, organitza també cursos, seminaris i xerrades dels intèrprets que hi van. L'altra és que els diners que es recapten no van a les butxaques dels organitzadors car és una organització "sense ànim de lucre". Els beneficis obtinguts es dediquen a un programa de beques del festival què va començar amb un fons de $ 35,000 el 1970. A partir de 2012, el festival inverteix més de 600.000 dòlars anuals per a l'educació del jazz. Cada primavera, el Festival de Jazz de Monterey convida a músics estudiants del país i de tot el món a participar en el "Festival de la pròxima generació", on joves músics de tot arreu poden posar en comú experiències i escoltar i aprendre dels grans mestres que hi són. Per cert, el seu president ara és Clint Eastwood.
Al programa de hui aneu a escoltar un "super combo"què, liderat pel baterista Art Blakey, compta amb Roy Eldridge, Al McKibbon, Thelonius Monk, Sonny Stitt, Clark Terry i Kai Winding, tots ells de la generació post Segona Guerra Mundial, implicats en el desenvolupament del bop.
La formació del grup va ser una iniciativa del promotor George Wein, que va aconseguir, Oh miracle!!, que aquest grup de grans solistes acceptaren formar un combo què, iniciant les seues actuacions l'any 1971, va actuar en setembre de 1972 al festival de Monterey, i després d'una gira d'aproximadament un any, es va desfer i cadascú va fer el seu camí, com sol ser habitual al món del jazz, on casos com el del Modern Jazz Quartet, que varen restar junts una quarantena d'anys, amb el sol canvi del bateria, són casos estranys , sent el més habitual que els grups que es formen siguen "flors d'un dia".
Com que la música que aneu a escoltar -tot clàssics re-inventats per la gent del combo- és tota gravada en directe i a mi m'agrada el directe, encara que siga en un disc, on no solen fer-se grans retocs en la post producció i es pot "sentir" l'ambient, parlarem poc i, malgrat això, no podreu escoltar el disc sencer perquè, ja sabeu, els 55 minuts que tinc per al programa no donen per a més.
Gaudiu de l'escolta dels mestres interpretant, o millor, "reinterpretant" un grapat de clàssics que vos donaran el plaer d'escoltar jazz d'altíssima qualitat fet sense pretensions de "vedette" per part de cap dels membres de la formació.
Visca el jazz!!
dijous, 27 d’octubre del 2016
Art Blakey i companyia al Monterey '72
Programa 356
No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.
Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original - Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.
Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.
I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.
La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.
Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.
Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó
Un disc imprescindible.
No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.
Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original - Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.
Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.
I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.
La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.
Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.
Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó
Un disc imprescindible.
dijous, 29 de setembre del 2016
Dos mestres indiscutibles: Thelonius Monk i John Coltrane
Programa 353
Com hem recordat al programa, enguany, a part de les novetats que ens arriben o trobem, anem a "recuperar" alguns clàssics, de qualsevol gènere. Avui li toca al jazz.
I si de clàssics es tracta Thelonius Monk i John Coltrane és evident que poden lluir eixe títol de "clàssics" amb totes les de la llei. Es tracta d'una gravació la història de la qual, resumida al programa, podeu trobar ací.
Resumint. "La Veu d'Amèrica", emissora estatal dels EE.UU va gravar l'actuació feta al cabaret Five Spots el 29 de novembre de 1957, quan al quartet de Monk es trobava Coltrane col·laborant al llarg de quatre mesos. Les gravacions, fetes en vinil, es trobaven arraconades en un calaix de la Llibreria del Congrés i no catalogades perquè, per raons desconegudes, l'actuació no es va emetre.
Va ser la tasca d'uns investigadors de la Llibreria del Congrés els qui, de manera casual, les varen trobar. La troballa no era menuda, car no existia cap gravació on aparegueren eixos dos monstres llevat d'una gravació lamentable, feta de manera "amateur" per la primera dona de Coltrane i The Complete 1957 Riverside Recordings, un recull de gravacions, editades en varis CD.
La troballa es va fer el 2003 i publicar l'any 2005. Un comentarista va dir que resultava paradoxal que el millor disc de jazz de 2005 fora una gravació de 1957.
La gravació, restaurada pel fill de T. Monk entre altres, té la qualitat i els personatges suficientment importants com per a que li dediquem un programa d'Els Camins de la Música. Gaudiu-ne
Com hem recordat al programa, enguany, a part de les novetats que ens arriben o trobem, anem a "recuperar" alguns clàssics, de qualsevol gènere. Avui li toca al jazz.
I si de clàssics es tracta Thelonius Monk i John Coltrane és evident que poden lluir eixe títol de "clàssics" amb totes les de la llei. Es tracta d'una gravació la història de la qual, resumida al programa, podeu trobar ací.
Resumint. "La Veu d'Amèrica", emissora estatal dels EE.UU va gravar l'actuació feta al cabaret Five Spots el 29 de novembre de 1957, quan al quartet de Monk es trobava Coltrane col·laborant al llarg de quatre mesos. Les gravacions, fetes en vinil, es trobaven arraconades en un calaix de la Llibreria del Congrés i no catalogades perquè, per raons desconegudes, l'actuació no es va emetre.
Va ser la tasca d'uns investigadors de la Llibreria del Congrés els qui, de manera casual, les varen trobar. La troballa no era menuda, car no existia cap gravació on aparegueren eixos dos monstres llevat d'una gravació lamentable, feta de manera "amateur" per la primera dona de Coltrane i The Complete 1957 Riverside Recordings, un recull de gravacions, editades en varis CD.
La troballa es va fer el 2003 i publicar l'any 2005. Un comentarista va dir que resultava paradoxal que el millor disc de jazz de 2005 fora una gravació de 1957.
La gravació, restaurada pel fill de T. Monk entre altres, té la qualitat i els personatges suficientment importants com per a que li dediquem un programa d'Els Camins de la Música. Gaudiu-ne
dissabte, 21 de juny del 2014
Thelonius Monk en directe a Paris
Programa 260
Thelonius sempre serà Thelonius. Més jove o més vell, en estudi o en directe, com en aquest cas; amb els seus acompanyants habituals o amb uns de circumstàncies, com en aquest cas; estan de moda sense estar-ho, com en aquest cas; més jove o més vell, com en aquest cas...
La personalitat, la qualitat i la inspiració no l'abandonen mai.
Tret d'una actuació a Paris en una gira europea l'any 1969 i després de recuperar-se de problemes de salut.
Per gaudir d'una bona estona de jazz del bo.
Per cert, a oblidar la mini-pàgina a la wikipèdia en català. Segons ella, la morfina i els opiacis "varen contribuir a la seua genialitat" Puaffff!!!. Potser Bach es "col.locava" amb el fum de l'encens i les espelmes...i cal agrair a això les Variacions Goldberg, per exemple...
Thelonius sempre serà Thelonius. Més jove o més vell, en estudi o en directe, com en aquest cas; amb els seus acompanyants habituals o amb uns de circumstàncies, com en aquest cas; estan de moda sense estar-ho, com en aquest cas; més jove o més vell, com en aquest cas...
La personalitat, la qualitat i la inspiració no l'abandonen mai.
Tret d'una actuació a Paris en una gira europea l'any 1969 i després de recuperar-se de problemes de salut.
Per gaudir d'una bona estona de jazz del bo.
Per cert, a oblidar la mini-pàgina a la wikipèdia en català. Segons ella, la morfina i els opiacis "varen contribuir a la seua genialitat" Puaffff!!!. Potser Bach es "col.locava" amb el fum de l'encens i les espelmes...i cal agrair a això les Variacions Goldberg, per exemple...
dimecres, 1 d’agost del 2012
Reial Tete
Programa 176
En aquest programa podreu escoltar el concert, fet en solitari, per Tete Montoliu al Teatre Reial de Madrid, amb un repertori fonamentalment monkià.
Com de Tete no es pot dir res de nou, simplement, escolteu-lo i gaudiu-lo !!
En aquest programa podreu escoltar el concert, fet en solitari, per Tete Montoliu al Teatre Reial de Madrid, amb un repertori fonamentalment monkià.
Com de Tete no es pot dir res de nou, simplement, escolteu-lo i gaudiu-lo !!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)