Un instrument rar al jazz. La flauta travessera de Herbie Mann-i 2

 Programa 505

L'àlbum Nirvana, què aneu a  escoltar hui al nostre programa, és una fita pels dos protagonistes del disc, l'instrumentista de la flauta travessera Herbie Mann i l'excel·lent pianista -un dels meus referents en el jazz- Bill Evans. Va ser l'unica vegada que ambdós varen ajuntar-se en un estudi (i, fins on jo sé, inclús en actuacions en directe), és, per tant, una gravació única, autènticament de col·leccionista, la que aneu a escoltar hui.

Com que al programa anterior ja varen donar les que considerem dades essencials sobre el nostre personatge, Herbie Mann, així que no anem a repetir eixos punts. Potser l'única cosa que caldria destacar del programa de hui és la referència als altres estils conreats al llarg de les -atenció!- més de 100 gravacions fetes pel flautista, de les quals una vintena llarga varen ser  enormes èxits de vendes.

De entre elles, al programa hi ha una miqueta de temps per fer una ullada a tres peces que, en la seua vessant de fusió entre el jazz i altres gèneres, va fer amb els músics de la, llavors, innovadora "BOSSA NOVA", amb el  bo i millor dels músics d'aquell exitós gènere. Antônio Carlos Jobim, Sergio Mendes, Juquinha, Zezinho e Sua Escola de Samba, Baden Powell i un grapat més de músics que estarien per l'estudi de gravació, car les gravacions no es varen fer totes al mateix dia sinó al llarg de quatre o cinc dies , entre el 15 i el 20 d'octubre de 1962, és dir, el mateix anys que es va gravar, en aquest cas al desembre, el Nirvana.

Contrast interessant que ens fa veure la ductilitat de Herbie Mann per passar de tocar amb un consagrat músic d'estil "bop" a una gent brasilera, en un estil què, de forma notòria, va néixer per la "contaminació" dels músics brasilers pel jazz, de forma que, en certa mesura, es tancava "un cercle".

Vos recomanaria guardar-vos el fitxer del programa i conservar, per escolta posterior, quan vos abellisca, aquesta petita joieta que és el "NIRVANA".

Un instrument rar al jazz. La flauta travessera de Herbie Mann-1

Programa 504

Amb un segle i escaig d'existència, el jazz ha aconseguit arribar a tot el món, pràcticament, i a quasi tot tipus d'instruments. L'instrument que anem a escoltar hui, però, és una "rara avis" dintre dels utilitzats pels músics jazzers.

Herbie Mann va interpretar una gran varietat de música al llarg de la seva carrera.Es va fer molt popular als anys seixanta, però als anys 70 va quedar tan immers en el pop i diversos tipus de música (realment) popular mundial que semblava perdut pel jazz. Tot i això, no va perdre mai la capacitat d’improvisar creativament com ho demostren els seus enregistraments posteriors, arribant fins el darrer, en una sessió efectuada just un parell de mesos abans de la seua mort, el 2004.

Nascut a Brooklin (Nova York), el 16 d'abril de 1930, Herbie Mann va començar al clarinet quan tenia nou anys, però aviat també tocava flauta i el saxo tenor. Després de servir a l'Exèrcit, va començar a treballar prompte i a gravar com a líder. Durant el 1954-1958,  Herbie Mann va enrolar-se a les files del bop, col·laborant amb gent com Phil Woods ,  i Charlie Rouse, entre altres. Utilitzava també de vegades el saxo tenor i va ser un dels pocs músics de jazz dels anys 50 que va gravar al clarinet baix. Com es veu, la seua formació instrumental era variada; generalment, però, la seua marca, el so amb el qual se l'associa és, definitivament, la flauta travessera, convertint-se, potser, en el millor instrumentista d'aquest instrument per al jazz o, si més no, en el més popular.

Amb  una carrera trufada d'incursions en músiques d'allò més variat (de fet es considera un dels iniciadors de la fusió anomenada "world music") amb gravacions de músiques africanes, bàltiques i d'Europa de l'Est i del Medi Orient. La seua cara més coneguda però, i la més exitosa, va ser l'associada amb la nova música que estava creant-se al Brasil de l'època, la Bossa Nova. Amb ella va aconseguir els seus èxits populars més importants, col·laborant en la popularització d'esta música als Estats Units, on va portar a gent com Antonio Carlos Jobim o Baden Powell.

Amb més del centenar de gravacions publicades, una vintena d'elles situades entre els discos més venuts dels 200 de Billboard (amb gran "enveja" dels seus col·legues del jazz), l'èxit comercial el va arrossegar a fer incursions als mons del pop, el rock i, fins i tot, la música "disco". Eixe va ser el seu gran pecat per a l'"ortodòxia" del jazz, què, tot i reconeixent les seues virtuts com a compositor (va fer música per sèries de TV i pel·lícules), arranjador i virtuós instrumentista, la seua faceta com a innovador no s'ha reconegut adequadament per la "contaminació" que a la seua imatge li provocaven eixes incursions en la música més comercial.

Hui l'escoltarem en la seua faceta més jazzística, en una actuació en directe al Village Gate l'any 1961, en un grup amb gran predomini de la percussió