La posteritat furtada i retrobada de les compositores: Louise Farrenc

Programa 666

Ja sabeu, si sou gent que ens segueix els programes, que els casos de dones compositores amb el seu pas barrat pel patriarcat existent o oblidades després de la seua mort han estat moneda corrent en la història de la música occidental. Jeanne Louise Dumond, (París el 31 de maig de 1804 - París, 15 de setembre de 1875), coneguda com a Louise Farrenc, pel cognom del seu marit, és un cas dels segons.

Reconeguda pianista a l'època, professora del Conservatori de París durant trenta anys i prolífica compositora, és tot un referent dintre de la història del Romanticisme francés.

Alumna de gent tan il·lustre com Muzio Clementi i Johann Nepomuk Hummel com a pianista, va ingressar al Conservatori de París a quinze anys, on va gaudir del mestratge de Antonin Reicha, bon amic de  Beethoven, en les arts de la composició. Va aprofitar ben bé les classes.

De família d'artistes (escultors en diverses generacions, pintors, músics) va tindre el reconeixement enorme del públic i dels més coneguts músics de l'època, així com un estatus professional concretat, com  exemple, pel seu nomenament de professora de piano al Conservatori de París, amb igual sou que els professors millor pagats i amb l'elogi general de la crítica del seu temps, inclosa la de gent tan destacada com Hector Berlioz o Robert Schumann.

Afortunadament, el matrimoni a disset anys no va ser cap problema per a la seua carrera com a compositora, car el seu marit, Aristide Farrenc, un flautista, compositor i editor musical i persona "rara avis" per a l'època, no sols la va encoratjar per prosseguir la seua tasca compositiva sinó que, a més, va fundar una editorial (Éditions Farrenc) amb la finalitat de publicar les seues partitures, eina imprescindible en aquell moment per donar-les a conéixer. De fet es va convertir en el seu empresari.

La seua tasca com a professora es va completar amb un parell de treballs. El primer, "Trente études dans tous les tons majeurs et mineurs, op. 26 (publicats en 1839)" va tindre tan gran acceptació que cinc anys després va ser escollit com el mètode oficial de piano al Conservatori. Encara a hores d'ara és una obra de referència als conservatoris francesos. El segon va ser la publicació, en 1861, d'un volum anomenat " Le Trésor des Pianistes", també encara en ús als conservatoris francesos.

La seua obra musical, inicialment pianística tan sols i amb un llarg catàleg, va anar eixamplant a partir de 1830 el seu camp amb obres de cambra, la part de la seua obra més reconeguda -i de la qual podeu escoltar el seu "Nonet" al programa- i encara va escriure tres obertures, dues obres per a piano i orquestra i tres simfonies, molt alabades també per la crítica de l'època. Al programa es pot escoltar la "Tercera Simfonia", la més afamada de les tres, que la va consagrar definitivament com a compositora. El seu catàleg conté també algunes obres vocals i més treballs didàctics. Segurament, el fet que no publicara cap òpera, gènere de moda absoluta el segle XIX, va contribuir al seu enfosquiment en morir

Diu la crítica especialitzada que el seu estil, si bé influenciat per l'obra de Beethoven mitjançant el mestratge d'Antonin Reicha, té clars trets personals que cal destacar com a influents en el primer romanticisme francés, el qual va contribuir a formar fonamentalment com a compositora, però també com a professora de futures professionals.

Lamentablement, una desgràcia familiar, la mort de la seua filla, consagrada pianista ja, que va morir als trenta-dos anys la va sotragar de tal manera que, a partir d'eixe moment, l'any 1859, no va escriure ja cap obra més.

Amb la seua mort, el seu record com a pianista va perdurar algun temps, però les seues obres varen ser oblidades prou ràpidament. Afortunadament, amb l'impuls de gent més atenta a la tasca ocultada de les dones els darrers anys, la seua obra està sent reeditada, escoltada i gravada. 

Afortunadament, dic, perquè, com podreu escoltar en els dos exemples que s'escolten al programa, paga la pena parar atenció a Louise Farrenc.

La frustració d'una (probable) gran compositora: Fanny Mendelssohn

Camins 325

La història de les dones compositores mai ha estat, fins ben entrat el segle XX -i potser encara- un camí de roses. Amb l'excepció notòria de la Clara Wiech-Schumann què va tindre encara temps per assolir una reeixida carrera com a intèrpret pianística, malgrat no haver trobat l'oportunitat de fer obres de llarga durada per manca de temps "lliure" per poder dedicar-se'n, car calia donar de menjar la seua abundant prole, vídua del Schumann des de ben jove i carregada amb vuit fills que mantindre.

No va ser el cas de la nostra protagonista de hui, car la Fanny Mendelssohn podria haver tingut les coses més de cara, vivint durant la mateixa època que la Clara Schumann, encara que amb una vida més curta de sols 41 anys. La família de la Fanny Mendelssohn era rica i culta. Filla d'un banquer jueu, culte i preocupat per la formació humanística i musical dels seus fills, Fanny i Fèlix (hi havia dos germans més, que no varen destacar gaire en la música), la condició femenina de la germana major, Fanny, la va marcar de manera definitiva, car la seua formació musical i humanística calia que fora -segons el pare- sols un adorn per a la futura esposa.

El problema és que el seu germà menut, Fèlix, malgrat reconèixer-li la vàlua, compartia -potser pressionat per les convencions de l'època- els prejudicis socials. Li demanava consell, l'animava a compondre, fins i tot l'"ajudava" a publicar obres encara que amagada sota el nom de Fèlix , de vegades, cosa que va confessar el mateix Fèlix. Però l'única actuació publica que va fer la Fanny va ser...a una gala benèfica.

Malgrat tot, els afanys culturals, tant del seu pare com, més endavant, d'ella mateix, van fer que a unes jornades setmanals que es ceŀlebraven primer als salons de casa del pare i després a sa casa, va tindre la possibilitat tant d'interpretar com de, fins i tot, dirigir una coral creada per ella, gràcies també a que l'home amb el qual es va casar -un pintor conegut a l'època- va ser "comprensiu" amb les afeccions de la dona i l'animava a compondre i, fins i tot a publicar les seues composicions.

En fi, la història de sempre amb les dones que podrien haver reeixit i no ho varen fer per la seua condició femenina.

Però el seus períodes productius alternaven amb períodes de "sequera", tant per l'impossibilitat d'actuar públicament com per la frustració que això li produïa. Això va fer que les seues composicions es limitaren majoritàriament a peces curtes, amb molts pocs projectes majors (cantates -algunes- o òperes -cap).

Malgrat tot, la història de la música ha tingut que acabar reconeixent, encara que tard, la seua vàlua. I això malgrat, també, que molts "diccionaris" de música culta la ignoren olímpicament (en tinc a casa un, molt "prestigiós") en dos volums, on ni apareix...).

Una veu personal afincada a la "terreta": Kontxi Lorente

Camins 323

La "factoria" SEDAJAZZ no para i al llarg de l'any 2015, com ja varem dir fa uns programes, malgrat la "sequera" cultural que patim per estes terres, han aconseguit una bona collita.

El primer fruit d'esta collita és producte de l'imant que la SEDAJAZZ resulta i al qual es queden apegades una sèrie de valors nous que, com la nostra protagonista de hui, la pianista navarresa, de Iruña, Kontxi Lorente, circulen al seu voltant.

Persona amb una solidíssima formació musical què, afortunadament, ara escampa per estes terres com a professora de piano de jazz a València, va treure a finals del 2015 el seu segon disc anomenat "About me", tota una declaració d'intencions què es fa palesa al llarg de tot el variadíssim repertori que escampa al disc.

Amb una solvència tècnica impecable i un acurat sentit de la mida, la Kontxi passeja per tot un seguit d'ambients que van des del lirisme de la peça que tanca el disc, interpretada a piano sol, fins a un enèrgic swing, passant per la enorme sensibilitat que es desprèn de la peça "Boreal" on, amb enorme generositat per part de la Kontxi, deixa que l'amic dels amics que és Perico Sambeat, coŀlabore al disc amb una preciosa balada, que recomane escoltar més d'una vegada perquè és plena de matisos i on la Kontxi estén una catifa musical delicadíssima per a que el Perico deixe fluir tota la seua sensibilitat.

Amb un primer disc tret l'any 2012, anomenat "Mediteranean sea", amb crítiques exceŀlents, la producció discogràfica de la Kontxi està plena de coŀlaboracions amb gent molt variada. 

El seu "curriculum" explica que ha tingut una llarga activitat com a pianista acompanyant per a ballet, ha composat i arranjat evidentment la música dels seus dos discos i ha fet músiques per a curt-metratges, entre d'altres coses.

L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits exceŀlents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc.

Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - i 3

Programa 314

Queda molt per dir de la Terri Lyne Carrington, però cal ara, sobretot, escoltar la seua música.

Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charlie Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.

Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.

El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.

Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.

Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.

Que tingau una bona escolta.

Eliane Elias: un exceŀlent directe- 2

Programa 305

Ja varem comentar al programa anterior, la vida i miracles de Eliane Elias, l'estrella més important del jazz brasiler, segurament (sempre hi ha gustos...).

Hui anem a escoltar el fragment que el temps del programa ens dóna, d'un directe fet a Amsterdam el 31 de maig de 2002 i editat com a disc. Els acompanyants en aquest cas són els habitual a l'època, Marc Johnson al contrabaix i Joey Baron a la bateria.

Un repertori variat on destaca enormement la seua versió del Desafinado de A.C. Jobim, on aboca tota la seua sensibilitat brasilera i tot el seu "Savoir faire" jazzístic.

Poc més que comentar. Tan sols escoltar i gaudir.

"Mel" Bonis: una dona a cavall dels segles XIX i XX

Programa 299

Mélanie "Mel" Héĺéne Bonis (1858-1937) va néixer a una família petit-burgesa de Paris, on li varen donar una formació molt conservadora i marcada per profundes conviccions catòliques. Va ser una dada que va arrossegar, per a bé i/o per a mal, al llarg de tota la seua vida, una vida d'autèntic "folletí".

Nascuda a cavall dels segles XIX i XX va patir, a més a més, les contradiccions morals que el canvi de costums produït en acabar la Primera Guerra Mundial es va produir a Europa. També va estar molt influenciada, artísticament, pels corrents que estaven de moda a l'època: el postromanticisme i els canvis que varen dur a l'impressionisme, amb Debussy -company al Conservatori- i Ravel com a exponents de la música del moment.

Els seus pares tractaren de tallar de soca-rel les seues inclinacions artístiques (una dona artista a la família!!) traient-la del Conservatori de París -on havia entrat pels bons oficis d'un amic de la família, professor al Conservatori- en assabentar-se del seu enamorament d'un jove estudiant del Conservatori, cantant i poeta, casant-la amb un vidu amb cinc fills (el major, de la mateixa edat que la Mel, 25 anys aleshores). Tot això malgrat que els seus professors, com César Frack, varen elogiar de forma entusiasta les seues capacitats, obtenint diversos premis al Conservatori.

La vida la va dur a què es trobara novament amb el seu amor de joventut pocs anys després i es produïra una fructífera col·laboració tant artística com personal, traduïda en una filla que, en ser producte d'unes relacions prohibides, no va poder ser reconeguda oficialment i, a més a més, un dels seus fills "legals" es va enamorar d'ella. Ja ho hem dit, un "folletí".

Però, afortunadament, els entrebancs que la vida li va posar no la varen dur a quedar-se reclosa, ben al contrari, va transformar les seues contradiccions íntimes en una enorme font de creativitat. El seu catàleg d'obres replega més de tres-centes composicions, la majoria de música de cambra, cosa que va resultar un enorme inconvenient per a la seua difusió.

A part del fet que signara les seues primeres composicions com a "Mel", per dissimular la seua condició femenina -un entrebanc d'entrada, llavors, per poder difondre la seua música, que va superar prompte- la seua tendència a escriure música de cambra l'allunyava de les grans sales de concerts, on el que primava era la música de format orquestral i, sobretot, l'òpera.

La seua enorme mestria tècnica i la seua sensible inspiració, varen ser unànimement elogiades tant per la crítica de l'època com pels músics que la conegueren. Afortunadament s'ha produït un "redescobriment", i hui en dia es poden trobar un bon grapat de gravacions de la seua música, molta de la qual va ser publicada -i interpretada- pòstumament. Una situació que va entristir els darrers dies de la seua llarga existència de 79 anys.

Una dona que va lluitar per la seua música i per la seua vida, contra els entrebancs que l'educació a casa i els costums del moment li plantejaren. Una més. Gràcies!

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider i 2

Programa 298

Al programa de hui es podrà completar l'escolta d'un dels discos més deliciosos que he escoltat en la meua vida, el "The Thompson Fields" de la esplèndida compositora, arranjadora i directora de la seua Big Band Maria Schneider.

Crec que els adjectius afalagadors se m'han acabat en aquest dos programes, però és que segons escolte més aquest disc més m'agrada i em penetra per tots els porus de la meua pell. És una música que fa una crida als sentiments,  a la sensibilitat, a la bellesa. On podreu escoltar el trons i els llamps d'una tormenta, o el so dels ocells, o el de les vaques o els cavalls de la granja, tot això sense passar mai la ratlla de la sensibleria efectista.

L'estil dels fons, una mena de textura de sons que dóna l'ambient on les solistes poden dibuixar els seus dibuixos, els seus arabescs, de vegades sense acoblar-se al to del fons, produeix un contrast sonor que crea unes tensions musicals d'una enorme bellesa.

Cal destacar també, com ho faig al programa que, com altres artistes (per exemple Jordi Savall), ha optat per alliberar-se del jou de les discogràfiques i els seus discs se'ls produeix mitjançant el "micromecenatge" amb una productora d'un coŀlectiu de músics que s'anomena Artist Share. Fins i tot els discos (o la descàrrega digital) es pot fer SOLS mitjançant la seua web; no trobareu el "The Thompson Fields" a les tendes de discs. Però paga la pena, perquè el llibre disc que conté el CD és d'una confecció acurada, amb tapes de cartró, dibuixos i fotografies desplegables on es troba tant comentaris de l'artista a les peces com poemes o dibuixos d'ocells, amb el seu nom i característiques: ocells de l'àrea dels camps de Thompson.

No deixeu de veure la seua web on podreu escoltar la seua música. O cercar els videos a YouTube.

Seguiu-li la pista, que aquesta dona ens va a donar encara molts fruit dolços com la mel.

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider-1

Camins 297

No, no és la primera vegada que al "Camins de la música" parlem de Maria Schneider. Ja li havíem dedicat tres programes per revisar la seua trajectòria fins el moment, fa tot just un any.

Però hui anem a emetre una autèntica primícia mundial car aneu a escoltar el disc al temps que es fa la presentació oficial al famosíssim "Birdland", el local més famós, segurament, de jazz arreu del món.

La història d'aquest fet té a veure amb que he estat col.laborador, via "crowdfunding" en la realització del disc què aneu a escoltar i que m'ha arribat, doncs, "acabat de treure del forn". De fet es va publicar el 20 de maig i l'aneu a escoltar ja.

 El disc porta per títol "The Thompson Fields" i és un dels discos més bonics que he escoltat mai en la meua vida.

Amb un alé que ha estat definit, de forma molt escaient, com a "pastoral" i en format de "suite", de "facto", és una coŀ lecció de peces on evoca la seua infantesa al poble de Windom, Minnesota, a una zona rural on el contacte amb la natura, no contaminada encara pels hàbits urbanites, li fa aflorar tota una sèrie de sentiments íntims, lligats a la seua vida.

Tot el disc, què escoltareu al llarg de dos programes car la seua durada excedeix la del programa, està amarat d'íntims sentiments, sensibilitat, amor a la natura i, també, a les aus -que la fascinen; és membre d'una associació ornitològica- tot recordant -enyorant, potser- els dies primerencs de la seua vida.

La textura de la música em recorda, per moments, a Debussy o Mompou. Malgrat el destacat paper que en determinats moments tenen els solistes improvisant, la seua improvisació encaixa tan bé en l'ambient de la peça, que es diria escrita per la pròpia Maria: és una de les virtuts que li reconeixen els seus coŀ legues músics: que sap transmetre tan bé les seues idees i sensacions en dirigir -el seu únic instrument és...l'orquestra- que els intèrprets s'entreguen a allò  que els arriba des del seu cos dirigint, car dirigeix amb tot el cos, amb una forma com de dansa, suggerent i evocadora, que encisa tant al públic com els seus músics.

Al pròxim comentari ampliarem la informació sobre aquest àlbum, en acurat format de "llibre-disc", amb comentaris de la pròpia autora i una estètica encisadora.

El risc com a condició de l'artista de raça: Hillary Hahn, Hauschka i Silfra

Programa 285

La música que aneu a escoltar al programa de hui és, al meu parer, d'una excepcional bellesa...i el resultat d'una operació de risc que una jove, però consagradíssima violinista nord-americana, Hilary Hahn, va mamprendre en ajuntar-se amb el pianista Volker Bertelmann "Hauschka", un deixeble de John Cage, que fa amb el piano mil i una "virgueries" a més d'utilitzar el teclat "com déu mana".

La conjunció d'aquests dos músics en un lloc i un moment determinat, espentats per la necessitat de fer alguna cosa junts en trobar-se en una bona "sintonia", va donar com a resultat el disc SILFRA. Un disc de música en part escrita i en part improvisada, o, millor dit, "sentida".

Com comente al programa, on pràcticament no parle per deixar tot l'espai a la música, el resultat és d'una bellesa encisadora, provocant un ambient què envolta l'oient provocant-li mil sensacions, quasi com una droga.

Afortunadament he trobat una excel·lent crònica-crítica del disc en la web de RTVE, on s'expliquen totes les circumstàncies i s'esmenten els títols de les peces i el seu significat. Paga la pena que el llegiu, però, sobretot, escolteu la seua música amb atenció, en un ambient tranquil i a un volum suficient tant per poder oir els sons febles com per deixar-se endur per les fases amb un volum més alt i els seus matisos o, si en teniu, amb uns auriculars d'una qualitat "decent" per no perdre's cap dels sons que s'emeten.

En aquest disc la Hahn demostra que no es conforma amb interpretar de forma meravellosa el repertori convencional (ha rebut ja dos Grammy, als 35 anys), sinó que pren riscs i s'endinsa per dreceres inexplorades per fer troballes que l'enriquisquen...i ens enriquisquen a nosaltres.

Qui diu que la música improvisada és hui patrimoni exclusiu del jazz? O, és també jazz aquest disc? Segurament és sols música, molt bona música. Gaudiu-la!

Un ser imprescindible a la música del segle XX: Nadia Boulanger

Programa 264

No podiem acabar la present temporada del nostre programa, que hem volgut que fora monogràficament dedicada a musica feta per dones, sense la presència d'una de les persones què, sense tindre molta música composada per excés d'esperit autocrític, més ha influència ha tingut a la música del segle XX en tots els gèneres imaginables.

Nadia Boulanger ha estat la persona amb la qual han volgut estudiar per millorar-se artísticament una enorme quantitat de músics/ques, des de Michel Legrand a Philip Glass o la nostra anterior protagonista, Rhoda Scott.

Un dels seus alumnes, Ned Rorem, compositor nordamericà, va dir d'ella que era "la millor pedagoga musical que mai hi ha hagut".

Va ser compositora, pianista, organista, directora d'orquestra i, sobretot, professora de música. Us recomanem que li pegueu una ullada, en l'enllaç de la seua biografia, a la gernació de músics de tota classe i estil amb els què va treballar. 

Leonard Bernstein, un dels seus alumnes més coneguts, li professava una admiració sense límits i va publicar una emotiva transcripció de la seua visita al seu llit de mort.

Eixa admiració era el producte de la forma en què la professora els tractava: no els deia "com calia que feren les coses", tan sols els estimulava a que tragueren de dintre seu les pròpies capacitats, referències culturals, inspiracions, de manera que la seua musica tinguera "autenticitat".

El seu esperit crític va fer que reconeguera en la seua germana Lilí Boulanger, l'autèntica compositora de la família i que, arran de la seua prematura mort als 24 anys, decidira que, segons les seues paraules "les seues composicions eren absolutament prescindibles i, per tant, no calia fer-ne res". Tan sols resten un petit grapat de les seues obres.

No hi cap, en un breu espai com aquest, tota la magnitud de la seua obra pedagògica. Espigoleu per internet; hi ha una gran quantitat de referències a la seua activitat. Per exemple, va ser la primera dona què va dirigir grans orquestres de nomenada com la de la BBC, entre moltes altres.

A internet podeu trobar un documental biogràfic en francés, sotstitolat en anglés, que retrata molt bé el personatge. Un personatge IMPRESCINDIBLE per entendre molta de la música del segle XX.

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider, i 3

Programa 257

Al programa de hui, acabarem d'escoltar el directe "Days of wine and roses", un disc cabdal per entendre la seua forma de fer música y algunes peces del seu primer disc, "Evanescence", on la influència del seu darrer mestre, Gil Evans, és notòria, sense que això vulga ser un retret, ans bé, demostra que la Schneider ha sabut sempre aprendre dels qui pagava la pena fer-ho.

Relativament jove com és encara, va néixer l'any 1960, i vista la seua evolució, d'ella es poden esperar encara grans coses.

En definitiva una gran música, un personatge imprescindible al panorama musical actual. I no sols del jazz, malgrat que la seua activitat més freqüent siga la d'actuar amb la seua excel.lent banda de vora la vintena d'excel.lents professionals, als quals els deixa generosament espai, quan fan solos, amagant-se discretament.

Una dona, Maria Schneider, que ha sabut brillar en un món d'homes, un cop més.

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-2

Programa 256

Innovadora, atrevida i trencadora, Maria Schneider no ho és tan sols en l'aspecte musical. La producció i finançament dels seus darrers dos discos, per tal de preservar la seua independència artística, s'han fet mitjançant el procediment del "crowfunding" o finançament per petites donacions via internet. De fet el disc que escoltàrem al darrer programa, va ser el primer en ser premiat als Grammy sense que, fins aquell moment, existira disc físic, tan sols l'edició digital a la venda per internet, mitjançant la seua participació sa la gravadora independent Artist Share

La seua formació musical, després de passar per una sèrie de universitats i escoles de música, sempre amb excel.lents resultats acadèmics, va trobar-se amb l'afortunada oportunitat de treballar amb, ni més ni menys que Gil Evans, amb el qual col.laborà els tres darrers anys de vida d'aquest important arranjador (recordem, per exemple, els seus treballs dirigint les gravacions del Kind of Blue de Miles Davis, entre d'altres). La Schneider va aprofitar a fons la possibilitat i el seu primer disc, "Evanescence",  té clares mostres de la seua influència primerenca. Al programa de hui escoltarem el disc "Days of wine and roses", amb el qual va aconseguir el seu primer Grammy, en aquest cas en l'apartat d'orquestres de jazz

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-1

Programa 255

Maria Schneider, compositora, arranjadora i, sobretot, directora d'orquestra, és un extrany fenòmen dintre del panorama musical, no sols del jazz. De fet, al programa de hui, anem a escoltar la seua darrera producció premiada amb tres, sí tres, Grammy, l'any 2013, curiosament, en el camp de la música clàssica. Es tracta d'un treball que va fer musicant poemes dels poetes Ted Kooser, nordamericà, i Carlos Drummond de Andrade, brasileny, i per encàrrec de The Saint Paul Chamber Orchestra, Ojai Festival, Australian Chamber Orchestra and Cal Performances. El disc s'anomena "Winter Morning Walks" i en ell s'acompanya de la veu de la soprano noramericana Dawn Upshaw. Es tracta d'un treball on es posa al dia el génere del "lied".

Es tracta del darrer treball gravat d'una dona que des dels cinc anys va estar estudiant música, on va provar varis instruments fins adonar-se que el que més li agradava era fer que el seu instrument fos una orquestra.

L'avantguarda a l'URSS: Sofia Gubaidulina - 2

Programa 252

La producció de Sofia Gubaidulina va rebre un enorme empenta, amb encàrrecs per tot arreu, que han fet que el seu catàĺeg d'obres siga enorme. Concerts per orquestra i solistes varis, obra de cambra amb les combinacions més arriscades i insòlites, ballets, música per peŀlícules...

La seua música es caracteritza per una enorme varietat i per un declarat intent de relligar-la amb els seus profunds sentiments religiosos, que, segons les seues pròpies declaracions, sempre han estat en el rerefons de les intencions de les seues obres. De religió cristiana ortodoxa, els freqüents contrasts sonors, les seues dicotomies musicals, han estat majoritàriament fets amb la intenció de associar/contrastar llum/ombra, suavitat/intensitat, llum/foscor, amb les seues representacions de la espiritualitat.

A partir dels anys 80, va encetar una experimentació d'una certa similitud respecte a la teoria de construcció de la seua música amb les experiències dodecafòniques. En el seu cas utilitzant les Sèries de Fibonacci, mecanisme matemàtic de progressió numéric al qual tracta de subjectar la construcció de les seues obres.

El ritme i la melodia, tal i com l'entén una orella acostumada a la música "convencional", no tenen res a veure amb la seua obra on, a més, utilitza combinacions absolutament no habituals (acordió clàssic i rus, instruments japonesos i tàrtars,...). Una cercadora nata que, afortunadament per ella, ha aconseguit que la seua originalitat arribe a públics amplis dintre del cercle de la música culta.

Tingau per cert que no serà la darrera vegada que en aquest programa escoltem la seua música.

En definitiva una dona que, malgrat inicials inconvenients, ha lograt fer-se un lloc notori en el panorama de la música contemporània. En l'actualitat viu a  Alemanya, reclosa pràcticament a casa seua, per poder donar eixida a l'enorme quantitat d'encàrrecs que rep. Enhorabona!

L'avantguarda a l'URSS: Sofia Gubaidulina - 1

Programa 251

La  vida a la desapareguda URSS no va ser fàcil per les expressions artístiques poc convencionals, com sol succeir en tots els llocs on un integrisme burocratizat domina amb ma de ferro tota la vida social.

Malauradament, a una gran feina oficial d'educació cultural i sobretot musical innegable i -segurament- única en la història del món, li va eixir la rèmora dels censors polítics del "gust ortodoxe". Malgrat tot, com sol passar, la gent se les apanyava com podia per anar fent. Un dels casos paradigmàtics és el de la protagonista dels dos programes que anem a dedicar a Sofia Gubaidulina.

D'origen tàrtar i nascuda el 1931, li va pillar de ple l'estalinisme més estricte, però malgrat això, va seguir amb atenció les innovacions estilístiques de la música culta que passaven pel món, i protegida en certa mesura pel gran Dmitri Xostakóvitx què, malgrat alguns enfrontaments amb el règim, era massa gran per anular-lo públicament, va reeixir-se'n, treballant en la composició de bandes sonores de peŀlícules per guanyar-se la vida, treballant en la seua obra més personal a les estones que li quedaven...

En la seua primera etapa va formar amb altra gent el grup "Astreia", dedicat a la recerca, recreació i interpretació de les músiques polulars amb instruments originals de les zones de què es tractava.

Lamentablement, és molt difícil trobar discografia de la seua primera època, per això els dos programes estaran dedicats a la seua obra posterior a la seua emigració, quan, sota el padrinatge de gent com el violinista Gidon Kremer, la seua popularitat va explotar literalment.

Fent camí: Esperanza Spalding - 3

Programa 250


Després que la Spalding va guanyar el Grammy al febrer de 2011, amb l'àlbum primer, Junjo, aquest va entrar en el Billboard 200 al 138. Amb el segon, Esperanza, el material d'Spalding estava destinat a ser més un reflex de si mateixa com a artista, amb músics seleccionats per presentar millor el material i anà directe al nº 10. Un crític va dir d'ella que Esperanza és "un collage en expansió de la fusió del jazz , Brasil, i fins i tot un toc de hip-hop". Un altre va comentar que" el gran canvi "a l'"Esperanza" és el cant .... Això fa que sigui un àlbum més accessible, i en alguns aspectes més convencional".

Respecte dels àlbums tercer i quart la crítica es va rendir i les vendes es dispararen.

Però Esperanza Spalding no para i, un cop acabada la gira del "Radio Music Society", va girar amb un grup de tres dones. Ella mateix, al baix elèctric i de fusta, la veterana pianista, compositora, estudiosa, etc. Geri Allen y la consagrada percusionista Terri Lyne Carrington. Tres generacions de músiques de jazz que han fet eixir del seu retir a la Geri Allen. Fins ara no hi ha gravacions en disc, però hui podreu escoltar audios d'actuacions en directe i d'altres directes dels discos anteriors.

Ara mateix està girant amb Jack DeJohnette, Joe Lovano,i Leo Genovese. 

Caldrà seguir amb molta atenció l'evolució d'esta joveníssima dona (29 anys). Té encara molt per donar!.

Una "nena prodigi": Esperanza Spalding - 2

Programa 249

Spalding va començar tocant en viu en clubs a Portland , Oregon com una adolescent als 15 en un club de blues, en el baix . Un dels músics experimentats amb què va tocar la primera nit la va convidar a unir-se als assajos i actuacions de la banda, diu Spalding que va ser una oportunitat per crèixer com a música.
 
Tenia la intenció de tocar el violoncel , però descobrí el baix als 14 anys a la Performing Arts High School, on havia guanyat una beca, que troba "avorrida". Quan tenia 15 o 16 anys , Spalding va començar a escriure lletres per un grup local indie rock / pop. Tot i que ella havia pres unes quantes lliçons privades de veu, que li va ensenyar a projectar la seva veu , la seva experiència de cantar provenia de "cantar a la dutxa" segons ella diu.

Va decidir provar a entrar a la Berklee College of Music  animada pel seu professor de baix, ho va fer prou bé en la seva audició per rebre una beca completa. Malgrat la beca els diners no bastaven i Spalding va tindre la sort que els seus amics van organitzar un concert benèfic que la ajudar viatjar a Boston...i poc més. Malgrat tot, se les va apanyar i el resultat dels seus estudis vaser tan exceŀlent que, en graduar-se, li varen oferir una plaça com a professora al propi Berkeley!!. Amb sols vint anys, va ser -i és encara- ña professora més jove que mai ha tingut la prestigiosa escola.

No es considera un prodigi musical , considera que això li passa perquè altres"...són una mica més grans que jo , o no una dona , o no estan en un segell important , i per això no són reconeguts com a tals " , va dir Spalding .

En aquest programa escoltareu música dels seus discos tercer i quart, Chamber music society i Radio music society, on, com en cada disc anterior, mostra una evolució rapidíssima d'estils i una consolidació com a cantant.

Una jove veu del jazz que entra amb força: Esperanza Spalding - 1

Camins 248

Esperanza Spalding (nascuda el 18 d'octubre de 1984 a Portland, Oregon, USA) és una jove baixista de jazz nord-americana, cel·lista i cantant, que es basa en molts gèneres -Jazz, jazz fusion, bossa nova, neo soul,...- en les seves pròpies composicions. En la seua encara curta vida ha tingut fins i tot temps per dedicar-se, fins i tot a l'ensenyament. Ha guanyat quatre premis Grammy, incloent-hi el Premi Grammy al Millor Artista Nou en els 53é Premis Grammy, el 2011, convertint-se en la primera dona de jazz a guanyar el premi.

Com a targeta de presentació crec que no està gens malament el que s'ha dit fins ara.

El seu pare, afroamericà, va abandonar prompte la família i la seva mare, de Gaŀles, és filla d'un natiu americà d'ascendència hispana. Una bona mescla que ella exhibeix amb orgull. Potser per això Spalding també té interés en la música d'altres cultures, inclosa la del Brasil. Es va criar al barri King de Portland, Oregon, qualificat de "ghetto" i "bastant perillós". La ​​seva mare va criar, tota assoles, al seu germà i a ella. La mare de Spalding comparteix el seu interès per la música, havent treballat esporàdicament com a cantant i estudiant guitarra de jazz.
A causa d'una llarga malaltia quan era menuda, Spalding va passar gran part dels seus anys d'escola primària sent educada en la llar. Durant aquest temps, ella també va trobar l'oportunitat de rebre instrucció en música en escoltar al professor de la seva mare a la guitarra. Spalding també va tocar l'oboé i el clarinet abans de descobrir el contrabaix a l'escola secundària. És capaç de cantar en anglés, espanyol i portugués.

Avui escoltarem música dels dos primers discs fets sota el seu nom, després d'una sèrie de treballs com a acompanyant a músics locals de jazz i en un grup local de rock.

Barbara Strozzi, La Virtuosissima Cantatrice - 2

Programa 246

Barbara Strozzi , a l'edat de 16 anys, va cantar per primera vegada en concerts a la casa Strozzi, acompanyant-se, en un dels molts instruments que controlava, a la llar. En 1635, el compositor, Nicolò Fontei publicar el seu primer volum de Poetiche bizzarrie a Venècia, amb cançons dedicades a "complaure la dona jove encantadora i molt talentosa, senyora Barbara."

 Al final del segle XVI i començament del XVII Venècia era un formiguer d'intel · lectuals que es reunien en les "accademie" per discutir sobre filosofia, literatura, música, etc. Giulio Strozzi va ser un personatge que va estar immers en aquesta vida i la seva filla era habitual participant dels concerts que en aquells espais s'oferien. El seu virtuosisme musical va impulsar al seu pare a fundar en 1637 una acadèmia per a ella: l'Accademia degli Unisoni. Aquí es van institucionalitzar les actuacions de Barbara , què sovint escrivia la seva música com el resultat d'un desafiament pels membres de l'Acadèmia per a produir un treball sobre un text que li donarien. Aquests van ser sovint l'amor amb burlesques, iròniques lletres. El seu ús de forma musical és molt flexible, adaptant-se a les exigències del text, es mou amb destresa entre recitatiu, arioso i ària a les obres més llargues, com les cantates.
 
L'anomenat Llibre de Madrigali (Venècia, 1644) és la primera publicació de les vuit que conformen el corpus de Barbara Strozzi
 
Dos anys més tard, Giulio Strozzi va fundar la seva pròpia Acadèmia, l'Acadèmia dels unísons, dedicat principalment a la música. En les reunions membres, els talents de Bàrbara Strozzi com a cantant i instrumentista eren clarament evidents. Ella era coneguda per la seva inteŀligència, l'aprenentatge i l'enginy, i sovint presidia les reunions.

En definitiva, una dona lliure, inteŀligent i gran compositora en una societat relativament oberta per a l'época en la Venècia de començaments del barroc.

Bárbara Strozzi. La tortuosa senda profesional - 1

Programa 245

Barbara Strozzi nascuda a Venècia, batejada el 6 d'agost de 1619 i morta a Pàdua l' 11 de novembre de 1677 als 58 anys, fou una compositora i cantant d'òpera italiana, inclosa en el barroc venecià. Filla adoptiva i possiblement natural de Giulio Strozzi (1583-1652), conegut compositor d'òperes i d'una de les seues criades.

 Strozzi mai es va casar, però va tenir quatre fills il · legítims, tots nascuts a la dècada de 1640. Els seus dos fills van ser Giulio Pietro i Massimo. Les seves filles van ser Isabel i Laura. El seu pare era probablement Giovanni Paolo Vidman, a qui Giulio Strozzi va dedicar dues òperes. Aquesta hipòtesi es basa en part en el fet que els membres de la família, incloent  Giovanni Paolo Vidman deixen diners als nens en els seus testaments. A més, la vídua de Giovanni Paolo Vidman va pagar la dot per les noies Strozzi en entrar en un convent el 1656.

 Strozzi fou alumna del compositor d'òpera venecià Francesco Cavalli i publicà vuit col·leccions de música vocal. És possible que tanta productivitat es deguera en part a les necessitats econòmiques que tenia com a mare de diversos fills naturals, què degueren agreujar-se en morir son pare el 1652.

Entre les obres hi ha des de madrigals per a veus diverses (op. 1), solos per a àries (op. 6 i op. 8) i música sacra (op. 5). Tanmateix, les cantates seves que avui més s'interpreten i que més desperten l'interès per la seva música són les destinades a una sola veu. Aquestes cantates solen basar-se en diversos estils vocals, com recitatiu, airós i ària, i estan escrites sobretot per a una soprano. Barbara Strozzi mai no intentà d'escriure una òpera entera, però algunes de les seves cantates palesen els seus dots de compositora dramàtica.