Programa 426
Un
article en una revista masculina va suggerir una vegada un règim
d'exercicis que consistia en un passeig per la botiga local de discos
per comprar un CD de Bill Evans cada dia. D'aquesta manera, no només estaria en millor forma, sinó que també tindria una gran col·lecció de piano jazz.
És un fet establert que Evans va revolucionar el so del trio de piano. Segurament es pot apostar que, cada pianista que ha treballat en el circuit de
les sales d'hotels i clubs nocturns, ha exhaurit fins deixar-lo quasi inaudible les ranures escoltant els seus discs.
Tanmateix, a diferència d'altres pianistes del circuit que hem dit, que acaben
poc més que com a música de fons, Evans exigeix ser escoltat, seduint-nos amb
el seu joc indeleblement emocional.
El
crític Thom Jurek va dir sobre l'àlbum: "Evans, amb Paul Motian i Scott LaFaro, va construir quelcom més que un trio, explorant els baixos de
construccions melòdiques i rítmiques com mai no havien estat
considerades per la majoria ... Explorations és un exemple extraordinari de l'abast i l'amplitud d'aquest trio en el seu apogeu ".(*)
Poc més es pot dir d'aquest meravellós disc, una autèntica joia del jazz, la renovació del qual, malgrat que molts ja caminen eixe camí de "respectar-se" en el format de trio de piano o d'altra qualsevol formació, deixant espai als companys o acompanyant-lo, siga qui siga el teòric "leader", cal adjudicar a aquell mític trio.
Tan sols cal lamentar la ràpida desaparició de LaFaro i imaginar què podrien haver fet aquella meravellosa conjunció.
En altres programes ja comentarem que la desaparició de Scott LaFaro va ser un cop del qual mai es va recuperar del tot Bill Evans. Va formar altres trios i va fer algunes proves com el disc amb el guitarrista Jim Hall, amic seu, amb el qual va gravar anys després el primer disc després de la desaparició del baixista. Però, anímicament, ell sempre va confessar que mai havia sentit una unió artística tan intensa com la que va tindre amb el malaguanyat LaFaro.
La vida sol ser molt cruel de vegades amb els genis joves, i em recorde ara d'un altre cadàver jove... i baixista, Jaco Pastorius.
(*)https://www.allmusic.com/album/explorations-mw0000191775
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jim Hall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jim Hall. Mostrar tots els missatges
dijous, 24 de maig del 2018
dijous, 1 de juny del 2017
La darrera trobada de dos mestres: Bill Evans i Jim Hall
Programa 385
El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.
Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.
A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.
Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.
Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.
Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.
El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.
Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.
A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.
Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.
Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.
Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.
dissabte, 20 de desembre del 2014
Jim Hall, el mestre tranquil - i 3
Programa 277
Al programa de hui anem a escoltar al mestre Jim Hall, en la que sembla va ser la darrera actuació pública de la que existeix testimoni. Es va produir al Festival de Jazz de Montreux, el 5 d'agost de 2013, tan sols quatre mesos abans de deixar-nos per sempre més.
Una actuació característica de l'estil que al llarg de tota la seua vida el va acompanyar: suavitat, elegància, lirisme, dicció nítida i bona inspiració en les improvisacions.
A la web de la cadena pública nord-americana NPR, podeu escoltar vàries actuacions gravades del mestre desaparegut.
Que tingueu una bona escolta.
Al programa de hui anem a escoltar al mestre Jim Hall, en la que sembla va ser la darrera actuació pública de la que existeix testimoni. Es va produir al Festival de Jazz de Montreux, el 5 d'agost de 2013, tan sols quatre mesos abans de deixar-nos per sempre més.
Una actuació característica de l'estil que al llarg de tota la seua vida el va acompanyar: suavitat, elegància, lirisme, dicció nítida i bona inspiració en les improvisacions.
A la web de la cadena pública nord-americana NPR, podeu escoltar vàries actuacions gravades del mestre desaparegut.
Que tingueu una bona escolta.
dissabte, 29 de novembre del 2014
Jim Hall, el mestre tranquil - 1
Programa 275
James Stanley Hall (4 de desembre 1930 – 10 de desembre 2013) nasqué a Buffalo, New York, en una família molt musical -mare pianista, avi violinista, oncle guitarrista. De ben jove es va traslladar a Cleveland i allí va estudiar -als 25 anys- al conservatori, piano, contrabaix, teoria musical i composició. És dir, estem davant d'un músic amb una sòlida formació teòrica.
Malgrat els seus estudis, el primer contacte, que li va marcar el camí, va ser el regal nadalenc d'una guitarra per part de sa mare als deu anys. No la va estudiar al conservatori perquè, llavors, no hi havia estudis reglats de guitarra en aquell centre.
Músic discret, des del punt de vista de la personalitat, no ho és des del punt de vista de la seua influència professional. Junt amb Wes Montgomery és probablement el guitarrista que més ha influït en la generació de músics de jazz apareguts després de l'aparició del rock and roll: John McLaughlin, Pat Metheny, Bill Frisell, etc.
Però les principals característiques de la seua música, igual que les de la seua personalitat, van ser la discreció, plasmada en un so dolç, suau, discret i la seua gosadia en l'experimentació, com a intèrpret i com a compositor. El seu so, sempre pròxim al silenci, al volum mínim de l'amplificador de la seua Gibson i sense escarafalls espectaculars de virtuosisme tècnic. Sols música, molt bona música.
James Stanley Hall (4 de desembre 1930 – 10 de desembre 2013) nasqué a Buffalo, New York, en una família molt musical -mare pianista, avi violinista, oncle guitarrista. De ben jove es va traslladar a Cleveland i allí va estudiar -als 25 anys- al conservatori, piano, contrabaix, teoria musical i composició. És dir, estem davant d'un músic amb una sòlida formació teòrica.
Malgrat els seus estudis, el primer contacte, que li va marcar el camí, va ser el regal nadalenc d'una guitarra per part de sa mare als deu anys. No la va estudiar al conservatori perquè, llavors, no hi havia estudis reglats de guitarra en aquell centre.
Músic discret, des del punt de vista de la personalitat, no ho és des del punt de vista de la seua influència professional. Junt amb Wes Montgomery és probablement el guitarrista que més ha influït en la generació de músics de jazz apareguts després de l'aparició del rock and roll: John McLaughlin, Pat Metheny, Bill Frisell, etc.
Però les principals característiques de la seua música, igual que les de la seua personalitat, van ser la discreció, plasmada en un so dolç, suau, discret i la seua gosadia en l'experimentació, com a intèrpret i com a compositor. El seu so, sempre pròxim al silenci, al volum mínim de l'amplificador de la seua Gibson i sense escarafalls espectaculars de virtuosisme tècnic. Sols música, molt bona música.
dimarts, 23 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)