La mil cares d'una música: Gorka Hermosa i els Blanchard String

Programa 637

La música que escoltareu al programa té una llarga i il·lustre tradició. Mozart, per exemple, es va "plagiar" amb la Marxa Turca i la Simfonia 40. Haendel era molt freqüent que aprofitara "retalls" seus per completar les seues òperes o obres vàries. L'excés de treball que, afortunadament per a ells, tenien, els obligava a treballar moltes vegades amb problemes de temps i recorrien a eixa pràctica. Pràctica legítima, car eren les seues obres les que "reutilitzaven" amb canvis de ritme, orquestració, etc.

Gorka Hermosa en té ja un ample catàleg d'obres escrites malgrat la seua relativa joventut. Hi ha les peces curtes, les cançons, podríem dir, però té també composicions per a conjunts de cambra variats i altres per al seu instrument, l'acordió, i orquestra o conjunts de composició variable, com vàreu poder comprovar fa dos programes.

El programa de hui va d'això. Ell, com a compositor, fa arranjaments originals de velles peces. En eixa tasca intervé no sols la inspiració de les peces de base sinó també la seua tasca com a arranjador, una feina en la qual el domini tècnic musical, els coneixements teòrics i, evidentment, la seua inspiració també, ens fan aparéixer obres velles amb una cara nova, amb un nou aspecte que, segurament, inclòs instintivament en l'obra original, ix a la llum amb els arranjaments efectuats sobre aquella base.

El catàleg compositiu de Gorka Hermosa és ja, a hores d'ara, prou abundant per a què, en plantejar-se un projecte com aquest, tinga material de sobra sobre el que treballar.

La nova, i preciosa, cara que algunes de les seues obres ,-inclosa la "imprescindible" "Gernika", ens mostren al treball fet amb els Blanchard Strings, resulta brillant, encisador. Això lligat al seu llenguatge musical que, essent contemporani, no resulta difícil de copsar per una audiència variada, heterogènia, dona com a resultat un disc que en eixir a la llum va tindre una enorme acceptació al món musical i que li va suposar una mena de "consagració definitiva" al seu prestigi, farcit de premis i distincions arreu del món, i no sols en la seua especialitat acordionística.

L'oportunitat de què, en una conversa telefònica, ens explicara la gènesi i intenció del projecte, farà de l'escolta de hui, n'estic segur, una experiència molt agradable.

I... continuarà...

Flamenco Etxea-2. José Luís Montón y Gorka Hermosa, la màgia de la música

 Programa 636

José Luís Montón és un guitarrista i compositor del món del flamenc, amb àmplia discografía -no sempre de flamenc "estricte"- i Gorka Hermosa és un acordionista d'Euskadi i professor d'acordió al Conservatori de Santander.

Quan l'any 2011 la parella Montón/Hermosa o Hermosa/montón, varen parir el primer Flamenco Etxea, la veritat és que varen tindre una acollida enorme i positiva entre la premsa internacional especialitzada i també va ser acollit molt favorablement en els cercles musicals més variats a l'estat espanyol. Les emissores públiques i la mateixa TVE es varen fer ressò de l'eixida de l'obra, amb ressenyes, entrevistes i algun petit concert gravat. Fins i tot al nostre programa em vaig fer ressò de la seua eixida en dos programes amb llarga entrevista inclosa, però...

Però el problema d'estes músiques arriscades és que la seua eixida es sembla a la llum d'una bengala, molta llum i fins i tot soroll momentàniament i després...

Tots dos són músics de carrera consolidada, carrera internacional reconeguda i les seues obres són interpretades arreu del món -afortunadament-, però a nivell de popularitat, vull dir, de popularitat de la que es reflecteix en les emissores estàndard, fins i tot en les especialitzades o en els programes de les grans institucions públiques de música -orquestres nacionals, municipals, grups de cambra reconeguts, etc.- del territori espanyol, la seua presència és escassa, escassíssima diria jo, per no dir pràcticament marginal.

Malgrat tot, ells continuen el seu camí, treballant, component, entenent-se. Aleshores sorgeix un altre fruit de la "saga" que, per no despistar, es diu Flamenco Etxea-2. I torna el fenomen. Entrevistes, ressenyes, alguna peça radiada i, fins i tot, una altra petit concert a la TVE-2 i Ràdio 3. Perfecte.

Entre el primer Flamenco Etxea i el segon, que hui escoltareu, hi ha hagut, a més a més, altres fruits de la seua amistosa voluntat creativa que, en general, han gaudit de molt bona crítica. Ells no paren de treballar, cadascú pel seu camí i, de tant en tant, com és el cas, col·laborant per enriquir-se mútuament.

Ara, igual és que jo soc una persona apassionada amb determinades persones, determinats exercicis de risc, i voldria que aquests esforços no es quedaren reduïts a l'àmbit dels incondicionals i/o dels públics més "especialitzats" i el seu ressò sempre em sembla insuficient. El reconeixement a l'esforç creatiu per innovar, per eixir-se'n dels caminets mil vegades trepitjats, lluitant per endinsar-se en la selva desconeguda que hi ha als costats d'eixos camins, amb esforç, il·lusió i la necessària quantitat d'entusiasme per perseverar en el seu treball, sense preocupar-se massa dels oripells i eixa cosa tan fugissera que és "la fama" , el reconeixement, dic, sempre és, al meu parer, escàs, escassisim.

El Flamenco Etxea-2, és un disc calidoscòpic, inspirat, amb col·laboracions de gent de procedència geogràfica i musical d'allò més variat. Hi ha veus d'Euskadi i d'Andalusia, és clar, també, però, cantants i instrumentistes de camps, i fins i tot països, "allunyats" (?), conduïts per la parella promotora de l'invent  amb ma segura, solvent, deixant-los en llibertat per aportar les seus idees, els seus mons, al món imaginat per Gorka Hermosa i José Luís Montón. Un món on l'única cosa segura és la necessitat de crear música, bona música, original, encisadora, inclassificable segons els paràmetres estàndard, però que, a poc que es tinga una sensibilitat mínima i una obertura d'horitzons, fa gaudir d'una experiència poc freqüent i enriquidora.

Afortunadament, la durada del programa dóna per escoltar-lo sencer. Veureu com el meu entusiasme és encomanadís gràcies a la màgia musical de dos músics de soca-rel, inspirats, que, i eixa és una gran virtut, sense renunciar a les seues essències originals clarament reconeixibles, saben maridar els seus mons i els d'altres gents en una obra realment preciosa.

No sé si la saga continuarà amb un altre "Flamenco Etxea-3", gràcies donaria als deus si ens feren eixe regal.

Simplement, escolteu-los i deixeu-vos dur.
 

Dos nous fruits de SEDAJAZZ: David Cases i Lírica Big Band

Programa 635

La gent de SEDAJAZZ no para.

Al present programa anem a donar notícia del primer treball del saxofonista valencià David Cases, anomenat "Simetries" i una breu referència del segon disc de la Lírica Big Band, "Sapomorfo".

Sobre David Cases hem de dir que, malgrat la seua joventut, ja porta una bona "motxilla" d'experiències, primer com a membre de grups valencians de ska i reggae i, després, amb col·laboracions discogràfiques i en gira amb alguns solistes internacionals que li donen un solatge musical més que notori.

Cal dir que el David Cases ha aprofitat bé les seues experiències anteriors i ha acabat, previ passe per l'Alqueria Coca -i pel Conservatori i altres qualificades escoles de música- endinsant-se de forma total en la màgia del jazz.

En esta seua primera experiència compta amb els membres del seu quartet habitual i, a més, ha cercat la col·laboració d'un teclista que enriqueix el so del disc amb mesurades intervencions d'eines electròniques (teclat i sintetitzador), que li donen una pàtina de so actual que ja comença a ser utilitzat per alguns músics del terreny.

Ell confessa en alguna entrevista una sèrie de influències. De entre totes elles, almenys per mi, la més evident és la dels Snarky Puppy. En ser un quartet, el seu so no pot arribar a l'orgia sonora dels nord-americans, però David Cases treu un bon profit d'eixes aportacions electròniques, emprades amb molta discreció i encert.

Els altres membres del quartet són Manu Pardo a la trompeta, Toni Carrillo a la guitarra elèctrica, amb un tractament de l'instrument que m'ha agradat molt, Javi Pérez al contrabaix i Javi Bou a la batería. Dels teclats i sintetitzador se n'ha ocupat Amadeu Moscardó. Pel que ell diu, tots vells coneguts d'aventures de joventut. Òbviament, els saxos estan a càrrec del David Cases, així com la majoria de les composicions i dels arranjaments.

Un bon començament per al David Cases i una nova oportunitat que l'editora de SEDAJAZZ dóna a un músic valencià per a donar-se a conèixer.

Del disc de la Lírica Big Band -sorgida de la Banda La Lírica de Silla- amb la direcció de Kako Rubio, anem a posar sols una petita mostra (em queden algunes coses a programar abans de l'estiu...) perquè la seua qualitat ja la vàreu poder gaudir en publicar el seu primer disc, "Figa de Ferro", que varen comentar ja a aquest programa. El treball que presentem hui s'anomena "Sapomorfo".

He aprofitat la coincidència de que en una de les peces el solista és...David Cases, per fer el programa conjuntament d'ambdues publicacions.

De la Lírica Big Band hi ha poc a dir. Són una excel·lent formació que recrea un so de pura raça jazzística, en una formació que, a part dels vents, es completa amb una quartet d'acompanyament de piano/sintetitzador, bateria, guitarra i contrabaix, que arrodoneixen el so d'una manera esplèndida. Ah! i hi ha també la veu d'Eva Romero i col·laboracions de luxe: Jesús Santandreu, Voro García, Clara Juan, Carlos Llidó o Victor Jiménez entre un grapat més.

Un disc per escoltar a qualsevol hora...i per comprar-lo, com el del David, clar...

Vicent Macián ens dóna "LLUM"

Programa 634

Vicent Macian és un veterà saxofonista de Sedaví, membre del col·lectiu SEDAJAZZ, que des que ens va donar el seu primer treball discogràfic el 2017, anomenat "BAM!", no havia tornat a liderar una gravació -almenys, que jo en tinga notícia- encara que la seua activitat com a col·laborador en un grapat de treballs de gent del col·lectiu ha estat constant. És una cosa habitual entre els membres de l'Alqueria Coca la de fer costat als companys que s'animen a publicar un treball.

En aquest cas ha estat ell qui, amb la formació amb la qual habitualment treballa darrerament, Iago Fernández a la bateria, el veterà Albert Palau al piano, Reinier Elizarde al contrabaix i el trombó de Carlos Martín, s'ha decidit a treure l'any 2022 un nou treball.

El disc "LLUM" és un producte dintre de la línia jazzística més freqüent de la gent de SEDAJAZZ, el post-bop (o com es diga...) amb algun toc free, en quant a l'estil. L'alé de les composicions, pròpies majoritàriament, és un altre cantar.

En els comentaris que ell fa a la carpeta, aboca tot un torrent de sentiments, expressats amb una sinceritat i una sensibilitat que pot resultar impúdica fins i tot. La declaració d'amor per la seua companya, tant en el text de la carpeta com en la dolcesa de la composició que dóna nom al disc, resulta commovedora. Altre tant es pot dir de l'amor que desborda la peça dedicada al seu fill.

EL virtuosisme reconegut de l'instrumentista destaca enormement en dues peces tocades a solo amb el seu saxo, una tasca sempre complicada en no tindre l'embolcall dels altres instruments acompanyant-lo. El Vicent Macián se'n surt amb nota molt alta en estes dues composicions, fent gala d'una ductilitat i una competència musical fora de tot dubte.

Un disc per escoltar amb atenció. Un disc més del segell SEDAJAZZ que, amb ja la trentena d'anys passats d'existència i un centenar llarg de gravacions, resulta una referència imprescindible per al jazz valencià, amb una qualitat que supera fronteres.

Esperem que Vicent Macián no tarde tants anys esta vegada en regalar-nos un altre treball seu.

Un recent descobriment personal: Dame Elisabeth Maconchy

 Programa 633

 

Haig de reconèixer que a Elisabeth Maconchy la vaig conèixer gràcies a un excel·lent programa de Ràdio Clàssica (Sinfonia de la mañana), fa tan sols algunes setmanes. La música que vaig escoltar però, em va agradar i fent una recerca vaig trobar, entre altres, les peces que escoltareu al programa. 

Això sí, la música que he pogut escoltar m'ha semblat molt, però que molt agradable i amb un toc de modernitat que m'ha dut a dedicar-li aquest programa, en esta temporada dedicada especialment a donar a conèixer dones "desaparegudes" en la música occidental. 

I això que va morir l'11 novembre 1994 amb 87 anys, com qui diu, ahir mateix, i, havent tingut un notable èxit en vida, fins al punt d'haver estat nomenada "Dame" per la Reina Isabel II (l'equivalent femení de "Sir"). Doncs bé, a hores d'ara està "desapareguda" en les programacions fins i tot en Gran Bretanya i Irlanda.

A la xarxa he trobar un breu text sobre ella que m'ha semblat que resumia bé la seua biografia i he optat per transcriure'l ,traduït,  de la web que s'esmenta més avall. 
 

Heus ací el teniu el text traduït:

"Elizabeth Maconchy va ser una compositora britànica ferotgement individual que va escriure música que sovint era molt dissonant, contrapuntística, intensa, fins i tot inquietant, i lluny de la música més pastoral i lírica de compatriotes britànics com Gustav Holst i Ralph Vaughan Williams (que va ensenyar-li composició al Royal College of Music i es va mantenir com amic tota la vida). Era l'única música de la seva família i, per tant, mancava d'alguns dels recursos musicals que reforçaven els talents i les ambicions d'altres dones compositores.

Una coneguda musicòloga,  Anna Beer, escriu que la compositora no tenia "cap pare professor de piano per donar classes, cap compositor germà amb qui col·laborar, ni sales de concerts, ni vetllades ni salons, només una compulsió interior urgent i un compromís de tota la vida per expressar-se en la música".

Aquesta compulsió va ser nodrida per moltes persones a la seva vida: els professors que va trobar al Royal College of Music; el seu marit que -Oh, meravella!- va defensar els seus esforços creatius al llarg dels més de seixanta anys que van estar casats; i companyes músiques que li van donar suport com ella els hi va donar suport quan va poder.

Un grup de compositores que van estudiar amb Maconchy a Londres , entre elles Imogen Holst i Grace Williams, es reunien regularment per parlar de la música dels altres, i la directora Iris Lemare, la violinista Anne Mcnaughten i la compositora Elisabeth Lutyens van crear una sèrie de concerts per mostrar la nova música de joves compositors. i van promoure entusiàsticament la música de Maconchy  als seus començaments, durant la dècada de 1930.

Elisabeth Maconchy va escriure una gran varietat de música: simfonies, concerts, ballets, òperes curtes, obres corals, música de cambra (sobretot tretze quartets de corda que han potenciat la seua fama) i moltes cançons."

(Notes extretes de "https://www.artsongaugmented.org/dame-elizabeth-maconchy"

Quantes hi ha encara per "redescobrir"?

 

Referències interessants en internet:

 https://historiahoy.com.ar/elizabeth-maconchy-la-compositora-revolucionaria-n2898

https://britishmusiccollection.org.uk/composer/elizabeth-maconchy

 https://www.encyclopedia.com/people/literature-and-arts/music-history-composers-and-performers-biographies/elizabeth-maconchy 

https://es.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_Maconchy

I ací, a YouTube, una tria de la seua obra:  

https://www.youtube.com/results?search_query=elizabeth+maconchy

Capella de Ministrers: El "Collar de la Coloma", poesia i la música àrab

 Programa 632

La feina que fan els músics que es dediquen a l'anomenada "música antiga"té un component que, normalment, no veuen qui l'escoltem. Darrere de cada peça hi ha un treball d'investigació, de consulta de fonts variades, de "reconstrucció" de les obres que s'interpreten per tal de tractar d'acostar-se a allò que es va escoltar al temps de la seua composició i primeres execucions.

Normalment no hi ha partitures, en el significat actual de la paraula, ni està proposada la composició del grup instrumental, que cal esbrinar mitjançant una acurada investigació documental, fins i tot cal, en alguns casos, reconstruir un instrument que ja no es fabrica actualment o tractar d'acoblar el so a algun instrument que aproxime el seu so a aquell inexistent.

Eixa tasca fosca, amagada al públic, que els cal fer suposa, de vegades, pràcticament una reconstrucció de la peça musical des de pràcticament zero.

En altres ocasions, com en el cas del disc "El collar de la paloma", cal tirar ma dels coneixements de la música de l'època per tractar d'ajustar-la a les necessitats del projecte. És un treball que s'aproxima enormement al de la composició pura i dura, amb l'agreujament de que cal que les peces, ja enllestides, "sonen" a allò que es suposa que era el so del moment en què es va produir i interpretar per primera vegada.

Carles Magraner porta fent-ho, amb una acurada solvència i sensibilitat, amb els músics que l'acompanyen en cada projecte -que tampoc poden ser normalment mai els mateixos. És una tasca de creació hercúlia que sols alguns músics especialment dotats de la sensibilitat necessària, l'habilitat i enormes coneixements musicals, poden fer.
 

Carles Magraner i la seua "Capella de Ministrers" porten fent-ho més de trenta cinc anys, amb una qualitat que, afortunadament, ha estat reconeguda arreu del món, amb la concreció d'un enorme grapat de premis i distincions, merescudes, que avalen la qualitat d'una tasca que, moltes vegades, ve acompanyada a l'àlbum amb l'edició de petites o grans monografies per ajudar a situar, als qui escoltem les gravacions, amb la informació suficient per ubicar-nos adequadament en el moment històric i musical de les peces que hi són a la gravació.

Aquest és el cas de l'àlbum de "El Collar de la Paloma", una gravació preciosa, premiada a la categoria de música antiga als prestigiosos Premis del ICMA -un equivalent als Grammy de la música clàssica- amb un so impecable, malgrat que tinc entés que es va gravar fora d'un estudi amb tota la gent present, una tria de músiques que, junt a la suggerent interpretació de la cantant, ens indueix a una immersió sonora encisadora, quasi hipnòtica.

No cal estranyar-se. La trajectòria de Carles Magraner ha fet ja un camí ple d'encerts d'aquest tipus. Més d'una seixantena de gravacions donen fe de la seua enorme tasca. 

Moltes gràcies, Carles, per la teua enorme tasca i per recordar-nos que, en esta terra, ja hi havia música i poesia abans de Jaume I. 

 

Dave Brubeck, un "classic" al món del jazz...o a l'inrevés

 Programa 631

Nascut el 6 de desembre de 1920 en una família amb inclinacions musicals, els seus dos germans grans eren músics professionals, Dave Brubeck va començar a prendre classes de piano de la seva mare, una pianista clàssica, als quatre anys.

Al final de la Segona Guerra Mundial, va estudiar composició al Mills College amb el compositor clàssic francès Darius Milhaud, que el va animar a introduir elements de jazz a les seves composicions clàssiques. Aquesta experimentació amb gèneres mixts va portar a la formació del primer grup, amb companys d'estudi i altres, dirigit per ell, l'octet de Dave Brubeck que incloïa Paul Desmond, Bill Smith i Cal Tjader. El 1949, Brubeck va formar un trio ja guardonat per les seues gravacions amb Cal Tjader i Ron Crotty, i el 1951 va ampliar la banda per incloure Paul Desmond, peça fonamental en les experiències sonores i rítmiques del grup al llarg d'una durada de disset anys en que es va mantindre la formació, junt al bateria Joe Morello i el baixista Eugene Wright.

L'any 1959, el Dave Brubeck Quartet va gravar un disc experimentant amb variades barrejes de temps, "Time Out" (que podeu escoltar al Programa 423). L'àlbum va vendre més d'un milió de còpies, i "Blue Rondo a la Turk" de Brubeck, basat en un ritme popular turc, i "Take Five" de Desmond van aparèixer a les jukeboxes de tot el món.

Al llarg de la seva carrera, Brubeck va experimentar contínuament amb la integració del jazz i la música clàssica. El 1959, va estrenar i gravar l'obra del seu germà Howard  "Diàlegs per a Jazz Combo i Orquestra" amb la Filharmònica de Nova York sota la direcció de Leonard Bernstein, una de les peces que escoltareu al programa. El 1960, va compondre "Points on Jazz" per a l'American Ballet Theatre, què és l'altra peça que escoltareu al programa.

Poc després de la dissolució del Quartet "clàssic" el 1967, es va dedicar molt intensament a les composicions "grans" i l'Orquestra Simfònica de Cincinnati va estrenar l'oratori de Brubeck, "The Light in the Wilderness" (febrer de 1968). L'any següent es va estrenar la segona gran obra de Brubeck, "The Gates of Justice", una cantata basada en les paraules de Martin Luther King, Jr. i l'Antic Testament.

Les composicions de Dave Brubeck inclouen un popular disc de corals de Nadal "La Fiesta de la Posada", mises, oratoris i cantates, suites de ballet, un quartet de corda, conjunts de cambra, peces per a sol i duo-piano, solos de violí i un grapat d'obres orquestrals.

El 2002 la London Symphony Orchestra i London Voices van gravar a "Classical Brubeck" el seu oratori de Pasqua "Beloved Son". ”, “Pange Lingua Variations”, “The Voice of the Holy Spirit” i una composició per a orquestra de corda, “Regret“, tot sota la batuta de Russell Gloyd, que va ser director, productor i gestor de Brubeck durant 34 anys. El 2006, el Monterey Jazz Festival va presentar la mini-òpera de Dave Brubeck basada en "Cannery Row" de Steinbeck.

La seua oceànica discografia inclou, òbviament, molta música de jazz, que pense que serà, probablement, la part de la seua obra que perdurarà més, per la gran acceptació popular i la seua facilitat per connectar amb el públic, malgrat els seus experiments sonors i rítmics.En aquest programa, però, hem volgut destacar dues de les seues obres que, molt clarament, barregen els dos mons musicals que ells va maridar a la perfecció.

Dave Brubeck va morir el dia abans dels seus noranta-dos anys, d'una aturada cardíaca el 5 de desembre de 2012.

Una abanderada imprescindible en la renovació del jazz: Esperanza Spalding en directe amb Freh Hersch

Programa 630

 

Com que ja  he  fet prou panegírics de l'Esperanza Spalding en varis programes -emesos enllà pel 2014- esta vegada vaig a posar, traduït del francès ,un comentari sobre la gravació que escoltareu hui, que em sembla tan encertat que crec que diu tot allò que jo podria dir...però millor expressat. 

"El pianista/compositor Fred Hersch i la cantant/baixista/compositora/lletrista Esperanza Spalding es troben entre els artistes més respectats i inventius del jazz modern. The Village Vanguard és un lloc de culte del jazz. El duet i el club convergeixen per a una actuació màgica a "Alive at the Village Vanguard", una rara oportunitat que els oients apreciaran, ja que la col·laboració és singular i emocionant entre aquests dos artistes a l'altura del seu art.

"Alive at the Village Vanguard" mostra la increïble química d'aquests dos mestres musicals i treu aspectes distintius en la interpretació de l'altre. Fred Hersch i Esperanza Spalding només s'han reunit per a un grapat d'actuacions a Nova York des que es van conèixer el 2013 durant la sèrie anual de duets de piano del Jazz Standard. En poc temps, el duet va desenvolupar un enfocament molt personal, no només en els anals dels duets piano-veu, sinó en les seves pròpies pràctiques. Pujant a l'escenari sense arranjaments fixos i només amb una vaga idea del repertori que exploraran, a la parella sense por els agrada actuar sense xarxa de seguretat.

"Aquesta gravació sembla com si estiguessis assegut al millor seient de l'avantguarda per gaudir de la millor experiència de concert", diu Fred Hersch. "Podeu sentir realment l'ambient del lloc, el públic i la nostra interacció. Vam triar la paraula Alive per al títol del disc perquè realment es pot sentir la intimitat i l'energia de les actuacions”.

Aquest comentari està traduït de la web:

https://www.radiofrance.fr/francemusique/podcasts/open-jazz/fred-hersch-esperanza-spalding-dans-l-ecrin-du-vanguard-3969173

Sols un desig i una petita postil·la: "Esperanza, continua  el teu camí". Esperem la pròxima gravació.

Aconselle veure aquest video, on, en una actuació recent, es repeteix la fòrmula del disc, amb el Fred Hersch al piano i la Esperanza Spalding cantant.

 

Una gran del jazz a hores d'ara: Esperanza Spalding i el seu Songwrights Apothecary Lab

 Programa 629

Esperanza Spalding és una de les personalitats més original que el jazz d'arrels més "made in USA" ha produït, probablement, en els darrers temps.

Des del primer disc "Junjo"  (el seu primer Grammy al 2011) amb el tercer,  "Chamber Music Society", -ja escoltats al nostre programa- ha  sabut combinar una musicalitat original amb una veu expressiva, encara que sense massa volum, i sempre amb el seu contrabaix a les mans.

La seua carrera com a compositora i arranjadora està plena de premis Grammys i nominacions a altres distincions, molt merescudes perquè els seus discos, sense fer grans viratges estilístics, si que sorprenen per la originalitat del plantejament a cada nou disc. Per esmentar un sols, va dedicar-li un treball a fer una composició per a cada part del cos, amb lletres sempre interessants "12 Little Spells"

 
En el disc que sonarà al programa de hui la seua intenció és doble: musical i terapèutica. Per fer-lo ha estat estudiant i treballant el tema amb especialistes en neurología, psicologia i gent dedicada a les teràpies musicals. D'aquest "coctel" ha eixiun disc molt treballat, amb poques concessions a les improvisacions i amb la idea de produir uns sons "sanadors".

El disc, "Songwrights Apothecary Lab", molt treballat, va fer-se en tres "tongades" al llarg de l'any 2021 amb col·laboracions tan interessants com el Wayne Shorter i va aconseguir el Grammy al millor Disc de Jazz Vocal del 2022, .

No és la primera vegada, ni serà l'última, que algun músic ha tractat d'influir en l'ànim dels qui l'escolten: la música religiosa n'és un clar exemple. Però el context cultural -i l'industria musical- d'avui no està, en principi, per eixes coses. Un bon detall més que adjudicar-li a l'Esperanza.

Caldrà agrair la intenció de l'excel·lent músic que és l'Esperanza Spalding de contribuir a la nostra salut, almenys la espiritual.

Hi ha una frase de John Coltrane que ella recull al disc: "Si un dels meus amics està malalt, m'agradaria tocar una cançó que el curara".

L'Esperanza Spalding postil·la: Nosaltres també

Provatures en el jazz: El "Be Radical" de Pau Viguer

 Programa 628

On va el jazz? On va la música de Pau?

La pregunta crec que és procedent quan volem acostar-nos a treballs com l'últim de Pau Viguer.

El segle XX va viure una autèntica revolució estètica, evidentment no sols en la música, però també.

L'aparició dels sintetitzadors, amb l'afortunada idea d'incorporar teclats als seus aparells de l'enginyer Moog l'any 1964 i la utilització popularitzada d'eines informàtiques, ha derivat en la creació d'un sense fi d'instruments desembocant en la trobada de nous sons, mai escoltats abans, que ha impulsat la tasca d'investigació sonora de moltes persones creadores de música. I no sols en la música "seriosa".

La incorporació al jazz dels nous instruments electrònics no ha estat massa afortunada. La seua sonoritat, sovint allunyada dels sons orgànics als quals la nostra orella està acostumada, no han gaudit de massa presència al món del jazz al qual, però, sí que varen trobar un lloc instruments variats nadius de terres ben allunyades (sitar, percussions vàries, instruments de vent autòctons, etc.). L’excepció del «para-eclesial» so dels mítics Hammond-B no ha creat una escola amb massa successors, per molt que alguns intèrprets siguen il·lustres (Jimmy Smith, Lou Bennett,...). És cert que electrificacions d'instruments clàssics (guitarra, contrabaix, bateria i altres) varen ser utilitzats des dels anys 50's, però no era un nou món de sons fins la definitiva arribada de la informàtica i les noves generacions de teclats.

La incorporació dels nous instruments electrònics, amb la seua possibilitat de fàcil creació d'ambients i fons sonors (pads crec que es diuen en l'argot musicals), una mena del vell "basso continuo", han obert un món de possibilitats que els creadors actuals no poden deixar de costat. Sempre s'han inventat instruments nous adaptats a les circumstàncies socials i artístiques de l'època o als nous materials: instruments amb major intensitat sonora o volum per passar del saló a la sala de concerts, noves formes musicals, nous materials, etc..

Pau Viguer és un músic inspirat. Un músic amb una vena melòdica inconfusible. És un músic...ÉS UN MÚSIC. Una d'eixes persones als quals els deus li han atorgat la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta dels mortals .

El seu company imprescindible ha estat el piano, però, des de ja fa un temps, ha sentit el cuquet de la provatura, de l'experimentació amb una nova generació d'instruments electrònics que, utilitzats de forma adequada i inspirada, han obert un nou camí en la seua trajectòria, no sols jazzística.

La incorporació dels instruments electrònics al seu bagatge sonor ens porta hui ací. El seu nou grapat de peces, el seu nou disc"Be Radical", ha estat elaborat amb el mètode "Juan Palomo" tot fet a casa seua. L'abaratiment dels recursos informàtics facilita la seua utilització per part de molta gent, com el Pau, que sembla ha aprés prou bé els "intringulis" tècnics per posar-los al servei de la postproducció del treball.

La integració dels ambients, els sons i els ritmes produïts de forma electrònica s'ajusten en esta darrera producció seua, això sí, als seus cànons melòdics habituals. Es reconeix a Pau Viguer en aquest darrer treball. Si escoltem per baix dels sons electrònics podrem sentir, unes vegades com un eco de fons, altres portant la veu cantant, l'inconfusible i inspirat alè melòdic i jazzístic del Pau.

La seua cultura musical, i no em referesc a la "sapiència històrica", sinó a l'ambient sonor que l'ha format, és el mateix que ens ha format a les darreres generacions, on rock, funkie, pop, techno...les músiques negres i anglosaxones o llatines i altres sonoritats, ens amaren dia i nit a tot arreu, i això es nota.

La peça que obri el disc té tot l'aspecte d'un producte ben jazzístic...o barroc: una sincopada improvisació electrònica que s'edifica sobre un discretíssim piano de fons, d'una enorme delicadesa. Un enorme contrast.

Estan també presentes en aquest àlbum influències estilístiques del jazz més actual, que ell mateix declara: la dels  "Snarky Puppy" és evident a la peça que dóna nom al treball, "Be Radical", on el seu paper com a pianista melòdic d'alè jazzístic és enormement inspirat, surant per damunt del fons electrònic què, a més, li dóna un toc ballable molt agradable.

Els ecos espectralistes a "Inductive coconuts", aprofitant les possibilitats que l'instrument dóna per fer uns bonics "glissandi" electrònics estan ben aconseguits, mentre que l'experimentació sonora del "Galàctic Blues" resulta molt mesurada i expressiva, amb un bon grapat de sentiment rocker.

La "New Bossa" ens invita a trobar eixe "alter ego" de Pau, acostat a les músiques tranquil·les, amb una adequada dosi d'alè jazzístic.

El "Misleading paradise" fa retrobar amb tota claredat el subtil piano del Pau, al què l'ambientació sonora no l'aparta un pel del seu alè purament jazzística.

Si no m'equivoque, dues peces, "Contraction" i "Choirdays" fan ús exclusiu del teclat electrònic, portant-me al cap el record dels sons i els ambients produïts per la Wendy/Walter Carlos en les peces "orquestrals" quan eren de la seua composició.

En definitiva, sorprén un poc el canvi de línia amb el que experimenta el Pau Viguer, amb uns ritmes enormement sincopats, potser un record de quan va treballar en grups de pop, rock i altres o...senzillament li abellia. Això li dóna a algunes de les peces un aspecte ballable que és poc freqüent ara al món del jazz.

La pregunta que es pot plantejar és: És un canvi de rumb, una provatura, està encetant un nou camí per al jazz (un més)? Caldrà esperar i veure o, millor dit, escoltar.

Els instruments electrònics aliats amb la informàtica no han dit encara, crec, la seua última paraula. El treball de gent com el Pau Viguer ens tenen que ajudar a viure nous mons perquè el jazz crec que té aquestes sonoritats, encara, com una assignatura pendent. Altres àmbits l'han normalitzat i integrat a hores d'ara; tant la música «popular» -més o menys industrial- com la "culta", ja han fet els seus deures fa anys i ara són part de la modernitat.

En definitiva: benvingut al món de l'electrònica, Pau. Espere, però, que mai abandones eixe benvolgut instrument que tan bé domines i que tantes satisfaccions encara et té que donar -i donar-nos- als teus oients, el piano.

Una carta d'amor en jazz: "Despues de ti" de Marcial Picó

 Programa 627

Marcial Picó és un veterà músic, flautista concretament i ensenyant de la seua especialitat, compositor i altres coses, al qual no sé si no li havia eixit la oportunitat o no havia volgut ell deixar constància, en un disc, de les seues composicions i treball.

Ignore com va ser la cosa, però el cas es que, finalment, recolzat en la gent de SEDAJAZZ, ha pogut deixar constància, supose que molt parcial, del producte de la seua creativitat. Diu ell al disc que gran part de l'impuls que l'ha espentat a fer esta gravació li ve de la seua filla, Marina Eco, cantant de jazz. Donem-li les gràcies a totes les persones que l'han animat a gravar aquest "Después de ti"

Les peces del disc sembla que són un recull de coses fetes al llarg de la seua vida, sempre, però, amb una font d'inspiració, una força estimulant que li acompanya des de fa més d'una trentena d'anys, la seua parella, Carmen, segons ho explicita al disc en el breu text de presentació: alguns títols ho expressen directament.

La música, que és d'allò que ens toca parlar, és d'una solvència indubtable. Amb un ambient relaxat, pròxim a la balada, el clima del disc ens duu a una escolta tranquil·la, de degustació del que se'ns ofereix. No busqueu ni grans filigranes ni audàcies estilístiques pretensioses, senzillament és un disc de bona música i excel·lent factura, cosa que, darrerament, s'agraeix poder escoltar.

També cal destacar que en la gravació, com a acompanyants, s'ha envoltat de primeres espases. Com a peces base estan Miquel Álvarez al contrabaix i el veterà David Gadea a la bateria, amb col·laboracions puntuals de Perico Sambeat (saxo alto y soprano), la seua filla Marina Eco (veu), Albert Sanz, Albert Palau y Carlos Sáez (Piano) i, clar, Marcial Picó a la travessera i al piano en una peça un poc especial, supose. L'autoria i els arranjaments son tots d'en Marcial.

Un cop més, l'existència de SEDAJAZZ, editora del disc, ens dona la possibilitat de poder tindre constància del treball d'un músic, desconegut per al gran públic, que, sense la gent de l'Alqueria Coca no podríem degustar a casa, amb l'escolta del disc

El jazz arriba a totes les terres: L'adzerbaidjana Aziza Mustafa Zadeh

Programa 626

Ja fa temps que està demostrat que el jazz, com a fórmula musical laxa on hi cap qualsevol música del món que estiga interpretada per un artista sensible a allò que sona al món, acaba engolint la música d'aquesta persona, integrant-la en la gran família que, arreu del món, formen les músiques i els músics que es troben còmodes amb aquesta adscripció.

Aziza Mustafa Zadeh va nàixer a Bakú, la capital de l'Azerbaidjan, l'any 1969 d'una família que treballava el món artístic. Els seus pares, ben aviat, s'adonaren de les condicions que la xiqueta tenia per a la música i li varen ajudar a estudiar i preparar-se sòlidament. 

No els va decebre l'Aziza i ja de xiqueta va demostrar bones maneres amb el cant de les músiques de la seua terra i amb el piano. Eixos arrels de la seua terra nadiua no l'han abandonat i la seua música troba ara la inspiració tant en els músics clàssics -declara adorar Bach i Chopin- com, sobretot, en les seues arrels nadiues i, evidentment, en jazzmen com Chick Corea o Keith Jarret, segons sembla.

Pràcticament desconeguda en l'actualitat pels afeccionats al jazz de per ací, va començar una exitosa carrera als EE.UU. amb la publicació del seu primer disc el 1991. Ara resideix a Alemanya i el seu àmbit d'actuació solen ser els països del nord i l'est d'Europa.

La seua prodigiosa veu de soprano, ben treballada i dotada, la deixa fer meravelles vocals inusuals al món del jazz, acostant-la a les capacitats de les cantants líriques, com hem tractat de demostrar amb la interpretació que posem al programa de l'ària de la Reina de la Nit de La Flauta Màgica de Mozart, extreta d'un disc seu del 2007, Contrasts 2: Opera Jazz

Al disc que escoltareu, Dance of Fire, una gravació de 1996 amb peces de la seua autoria que il·lustraven una pel·lícula, i com a conseqüència de l'èxit del seus dos primers discs, va estar acompanyada per primeres figures del moment com Al Di Meola a la guitarra, Stanley Clark al baix, Omar Hakim a la bateria i el saxofonista Bill Evans. No va importar. El piano i la veu de la Aziza Mustafa Zadeh va sobreeixir a la tasca dels seus il·lustres acompanyants.

Recomane la recerca d'actuacions seues a la xarxa. Un jazz un poc insòlit, però d'altíssima qualitat

Feliç 30é Aniversari i llarga vida SEDAJAZZ!!

Programa 625 

 

És amb una enorme alegria que us oferim el programa de hui. 

No sempre una aventura com la del col·lectiu SEDAJAZZ arriba, no sense haver passat les aventures i desventures corresponents, a la seua Ítaca...30 anys després.

En aquest cas sembla que, darrerament, les coses van arreglant-se i la estabilitat del projecte s'ha consolidat, donant-li'ls una vida menys atzarosa. 

Per celebrar-ho han passat tot l'any 2022 amb diverses i variades activitats que varen culminar amb el concert que -OH, MIRACLE!!- va retransmetre ÀPunt, que podreu veure escanejant el codi QR que figura en esta pàgina, amb una plantilla de luxe on es trobaven gran part de les persones que han col·laborat amb SEDAJAZZ al llarg d'esta llarga travessia. Gent com Perico Sambeat, Jesús Santandreu, Vicente Macián, David Pastor o Kontxi Lorente per esmentar una quants, i la coŀlaboració estelar de Sole Giménez, habitual en moltes de les activitats de SEDAJAZZ i copartícip en concerts, normalment en la mateixa forma que en aquest disc, amb la Big Band de Sedajazz. Destacar l'exceŀlent arranjament que de la cançò de la Sole Giménez, Alma de Blues, va fer Jesús Santandreu, que és el que s'escolta.

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

 

 

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

Com que el disc és una perfecta expressió del que va passar el 18 de desembre del 2022 al Teatre Principal de València, no cal dir molt més. Sols cal escoltar-lo.

Un cop més, ens alegra poder difondre l'excel·lent treball d'aquest col·lectiu que, amb l'empenta incansable del seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino", que, a hores d'ara, ja porta publicats sota el seu segell uns 120 treballs discogràfics de gent molt variada, però sempre amb un enorme compromís amb la qualitat i la excel·lència, que sense la tasca de SEDAJAZZ, molt probablement, no haurien pogut expressar-se artísticament de manera professional.

MOLTES GRÀCIES "LATINO" I QUE TOT CONTINUE RODANT!!

La Alqueria Coca, de Sedaví, seu de SEDAJAZZ

L'amor a la terra, posat al dia: "Ja ve l'aire" amb Pep Gimeno "Botifarra"

Programa 624

De la figura del xativí Josep Gimeno i Montell (19 març 1960) més conegut com a Pep Gimeno "Botifarra" -malnom que ignore d'on li ve, potser d'un avantpassat carnisser...? ;-)- no dubte en dir, com es va dir de Joan Fuster, que ha estat una mena de "xamba genètica" que ens ha eixit al País Valencià per evitar la irreparable pèrdua, amb els canvis de costums i de forma de vida, de la música de tradició oral arrelada a uns temps i unes activitats, fonamentalment lligades a la vida camperola, que anaven pel camí inexorable de la desaparició i l'oblit.

L'activitat "etnològica instintiva", sembla que inspirada per la seua àvia materna, el va dur a recórrer des de ben jovenet els camins de la seua contrada nadiua, la comarca de la Costera, i més enllà, amb el seu "casette" al muscle i gravant a les "ueles" i "uelos" (com diu ell) cantant aquelles músiques que, abans de la irrupció homogeneïtzadora de les ràdios i les televisions, es cantaven. Aquelles que els havien acompanyat en els seus anys de joventut, tant en les seues tasques feineres com en els moments d'esplai, llaurant o batent la palla o ballant a la plaça els dies de festa. Músiques que encara tenien un fort encaix amb formes musicals tradicionals mesclades, amb més o menys encert, amb les músiques de moda de fa mig segle i més enllà: cuplets, sarsueles, etc., però també cants de les gents que, del País Valencià enllà, venien per temporades a segar el blat o a replegar el raïm i duien amb ells les músiques tradicionals de les seues terres, andaluses, castellanes...de tot arreu.

Aquelles mescles han estat les músiques que, adaptades als aires locals per la gent d'ací en el seu moment, són el llegat no sols d'unes formes musicals arrelades a la terra, sinó que, també, en les seues lletres, el testimoni "etnològic" de formes de vida que, a poc a poc, han evolucionat fins ara mateix.

No afronta la seua activitat musical el "Boti" com una forma "arqueològica" d'art musical, ans al contrari, les lletres, treballades i "actualitzades" per persones com -en aquest disc- el també xativí Feliu Ventura, resulten un intent molt encertat d'insuflar nova vida a unes tradicions que, per ser-ho, formen part també -es vulga o no- de la nostra forma actual de vida sense trencar, de forma radical, amb el passat recent, amb el NOSTRE passat recent.

La gravació del disc "Ja ve l'aire", el desé de la seua discografia com a solista, feta amb tot luxe d'acompanyaments instrumentals i vocals, s'allunya del típic (tòpic?) so de rondalla, per assolir unes formes i unes sonoritats d'absoluta actualitat. Res d'intents "arqueològics", ans al contrari, introdueixen en la modernitat eixes volgudes músiques que, encara, a molta gent, ens ressonen dins del cor.

Gràcies, Pep i continua la teua impagable tasca.

Trobar una pàtria oblidada: "Amoria" i les Germanes Labèque

Programa 623

Tornem a la càrrega amb una obra, en aquest cas, sols parcialment interpretada per les dues germanes Katia i Marie Labèque, però que és producte impulsat, patrocinat, per elles.

El disc Amoria, que vol dir Amor en euskera, és el resultat d'un enamorament de les dues pianistes nascudes a Baiona, quan un personatge fonamental, Thierry Biscary, cantautor en euskera, músic i instrumentista entre altres de percussions basques com la txalaparta, les va mostrar el museu de música basca que hi ha a Errenteria.

Totalment copsades per la quantitat d'obres (més d'una tona de papers, segons diuen elles) fetes per músics bascos, d'un costat i l'altre de la ratlla administrativa, varen immediatament proposar-se divulgar almenys part d'aquella immensa quantitat de música. Diuen que varen pensar a fer, fins i tot, un disc per a cada època de les arxivades (des del segle XVI fins ara), però, d'entrada, han fet una petita tria, una degustació, posant alguns exemples de cadascun dels segles.

Heus ací la idea amb la qual està construït el repertori d'aquest disc que va de Joanes Anxieta a Alberto Iglesias, passant per Ravel o Guridi, i tot per homenatjar a una petita pàtria retrobada.

Un ampli ventall d'artistes, tots euskalduns, han donat vida a una caixa de "delicatessen" que cal degustar amb calma, peça a peça, mosset a mosset, per assaborir-los bé.

Especial esment cal fer a una hipnòtica versió del famós Bolero de Ravel, seguint la versió per a dos pianos del mateix Ravel, però enriquint-la per la intervenció de l'Ensemble Hegiak que, proporcionant un discret i contundent alhora fons sonor als pianos, contribueixen, enormement, a la creació del clímax enlluernador de la peça, que cobra una vida inesperada en una obra escoltada un i mil vegades.

Bé, per les Germanes Labèque!!

Unes dones polivalents: Les Germanes Katia i Marielle Labèque amb els Gershwin

 Programa 622

 

Com comentem a la locució, no és la primera vegada que les Germanes Labèque -dintre de la temporada dedicada a noms femenins a la música- sonen al nostre programa. 

Tampoc és la primera vegada que la música dels Germans Gershwin (24, 25, 147, 258...) apareix, ni la primera en que ho fan de forma conjunta.

Hui el que volem destacar és el toc classicista amb el que aquestes dones del País Basc francés s'enfronten a les composicions dels Gershwin, molt acostades a la sensibilitat jazzística a la manera de la seua època.

Ja varem esmentar en programes anteriors dedicats a aquestes excel·lents pianistes alguns apunts biogràfics i artístics de les que es troben, sens dubte, entre allò millor que ara mateix circula pels circuits professionals, raó per la qual ens remetem a aquells programes  anteriors per a aquests aspectes. 

Al programa de hui volem destacar tan sols com moltes dones, com elles, destaquen al camp de la interpretació, segurament aquell que de sempre els ha estat més propici en la seua projecció pública.

El disc, gravat el 1986 i publicat l'any següent va rebre crítiques molt contradictòries, però, d'allò que no hi ha dubte és de que resulta d'una qualitat enorme, en una interpretació a cavall entre la seua formació clàssica i els aires jazzistes dels compositors més exitosos que, segurament, ha donat el món del jazz en la seua vessant més ambiciosa musicalment parlant.

Un músic que deixa petjada: Philip Glass

Programa 621

 

No hi ha cap raó per a que parlem un poc de Philip Glass que l'oportunitat, ocorreguda a meitat de l'any passat, 2022, en que una fundació de matriu bancària li va atorgar el premi anual   "Fronteres del Coneixement", en la seua variant musical, “por la seua extraordinària contribució a la creació musical i a l'òpera, amb gran impacte en la història de la música dels segles XX i XXI”.

Per una vegada i sense que siga precedent, estic profundament d'acord amb la definició que el jurat (bancari?) donava de la seua aportació a la música actual.

Les seues creacions no sempre són fàcils d'escoltar per a una oïda no entrenada en caminar per rutes no explorades. La seua molt reconeixible estructura, la definiria com a circular o, millor, d'espirals sonores que, com "volutes ascendents" de so, recorden, més que altra cosa en moltes ocasions, als "mantra" hindus, segurament com a característica derivada d'ensenyaments que li varen influir en les seues col.laboracions/aprenentatges amb Ravi Shankar.. Cal dir que també va passar per les mans de la gran "gurú" dels músics de més de mig segle XX, la Nadia Boulanger.

Encara que al nostre programa havíem escoltat música de Philip Glass en quatre ocasions, ja fa temps, crec que amb la intenció d'aquest programa, d'afany divulgador de músiques que no s'escolten habitualment, calia retornar a la figura d'aquest nord-americà que ha creat un món sonor original que, evidentment, ha obert un camí a allò que s'escolta a les sales de concert. 

Bé, a les sales de concert...i a les bandes sonores, a l'òpera, a la música de cambra, al món simfònic i, fins i tot, a les sonoritats de determinades formacions rockeres "malgré lui".

Un sol retret es pot fer a Philip Glass; el seu enorme èxit ha portat a que la seua producció, realment oceànica, potser l'haja dut a jugar amb excés a la repetició de fórmules, pròpies, això sí, per tractar d'acomplir amb els terminis dels compromisos d'encàrrecs de mig món. Malgrat tot, per entre la seua enorme producció, es poden espigolar un bon grapat d'obres cimeres d'una tasca que, com sembla per l'activitat que encara porta als seus 86 anys acomplits el darrer 31 de gener, encara podem esperar que done bons fruits.

Com que aquest programa no té més intenció que la de recordar, un cop més, la seua obra, hem triat dos exemples, un del temps dels seus començaments  i intencions declaratives, i altre del 2017, on podreu observar, analitzar la seua evolució i gaudir -si us agrada la seua original música- deixant-se dur i sense posar-li cap impediment artístic... o espiritual a la seua escolta.

Lluis Vidal i David Xirgu homenatgen Carla Bley

 Programa 620

Com a prova de la vigència de la música de Carla Bley, anem a escoltar un disc encantador que el pianista Lluís Vidal i el bateria David Xirgu, vells amics i col·legues, li han dedicat a la veterana música nord-americana.

Un grapat de composicions de la Carla Bley, extretes de la seua oceànica producció, que en la original combinació de piano i bateria ofereixen un petit mostrari de la seua creativitat, amb uns arranjaments que, partint de l'essencialitat de la sola parella d'instruments, redissenyen l'ambient i el món d'una creadora que ha anat passant per (quasi)tots els estils del jazz o associats -rock, free, orquestral, bigband- amb un impecable respecte per les peces triades i una enorme admiració per la llarguíssima trajectòria de la Carla.

Gravat a meitat del 2021 i publicat el 2022, és una prova de la permanent petjada que la creadora nord-americana ha deixat, deixa i deixarà, per molts anys.

Una "delicatessen"

Més Carla Bley: La cantata "La Leçon Française

 Programa 619

La llarga trajectòria de Carla Bley (Lovella May Borg; 11 maig 1936) l'ha dut per pràcticament tots els camins del jazz possibles -i fins i tot alguns quasi impossibles.

Amb menys de trenta anys va compondre una òpera amb gent il·lustre del rock de l'època com Jack Bruce (ex Cream) o la Linda Ronstadt i una colla del bo i millor del jazz d'avantguarda del moment com Don Cherry, Charlie Haden, John McLaughlin o Paul Motian, de vora tres hores de durada, un autèntic "tour de force" compositiu i d'arranjament complicat, la gravació del qual va durar tres anys.

Va passar pel "free" i per totes les variants de l'època i, amb quaranta anys, el 1976, va formar una big band on poder abocar amb tota llibertat les seues composicions i idees musicals, una fita que cap dona havia intentat al món del jazz fins aleshores en formacions no de ball. El resultat varen ser una grapat de discos antològics.

Huit anys després va desfer la banda i va treballar en formacions variades (sextets, quartets, trios) o acompanyant altres importants nom del jazz més avantguardista.

La seua capacitat compositiva i musical ha estat reconeguda amplament pels professionals del gremi. Quan els discos han estat sota la seua titularitat sempre han estan amb composicions seues, tasca a la qual li va animar el seu primer marit, Paul Bley, del qual va agafar professionalment el cognom després del divorci. La seua capacitat musical ha fet que, en moltíssimes ocasions, quan estava en grup aliens, s'interpretaren composicions i arranjaments d'ella.

Una llarga vida li ha dut a que, amb motiu del seu vuitanté aniversari, se li encomanara -sembla- una obra per ser interpretada per la Big Band de la ràdio NDR alemanya. El resultat és la preciosa cantata que s'escolta al programa de hui, anomenada "La Leçon Francaise", interpretada per la NDR Big Band, el Nou Cor Infantil d'Hamburg i la seua parella de fa anys, el baixista Steve Swallow, amb ella al piano i dirigint el conjunt.

Que ho disfruteu! Llarga vida, Carla Bley!!

Una infatigable treballadora: Carla Bley

 Programa 218

 

Encara que, entre la gent del gremi, el nom de Carla Bley és molt conegut, el seu prestigi professional no ha pogut trencar, com mereixeria, una barrera, la del seu quasi inabastable treball de recerca que l'ha dut a fer obres en la majoria dels camps de la música, excepte el de la "estricta" música anomenada clàssica, sobretot a Europa, que ha fet difícil per a la gent no massa posada en el tema seguir les seues petjades. Al seu país, els E.U.A. els reconeixements han arribat al màxim possible, en donar-li la medalla del equivalent a un Premi Nacional De Les Arts (National Endowment for the Arts) l'any 2015.

Infatigable treballadora, compositora prolífica, gran intèrpret de piano, directora de la seua pròpia orquestra, companya de mil i un altres músics, agitadora cultural i creadora d'una associació de joves compositors, Carla Bley, als seus 84 anys i un any després d'una arriscada operació per extirpar-li un càncer al cervell, ha estat capaç de gravar una preciositat com la que podeu escoltar al programa de hui, amb un títol ben explícit, "Life Goes On", on es pot escoltar, afortunadament, a una Carla Bley en plenitud de facultats compositives i interpretatives i destil·lant la seua música com des d'un alambí, de forma que sols quede l'essència més autèntica, sense escarafalls ni virtuosismes innecessaris: sols música pura.

La seua evolució al llarg de més de seixanta anys de professió ha desembocat, com en molt altres casos de creadors en edat avançada -em venen al cap Picasso o Miró- en una estilització de la seua música que, influïda des de ben prompte per les avantguardes musicals del segle XX, recull, al meu parer, la llarga herència d'un art que, afortunadament, no sembla que s'ature en cap moment. Al disc es poden escoltar, pense, tant ecos de Mompou o Satie, com de la gran escola pianística del XIX, de Chopin o Liszt. Tot això sense deixar mai el territori propi, el del jazz, que l'ha acompanyada tota la seua vida.

Com podeu comprendre, una tan llarga trajectòria vital i artística no es pot comprimir en un sol disc. Al programa 481 ja varem posar una mostra del seu art que, sempre, com dic al post d'aquell programa, es presenta "amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz".
Us promet tornar a esta artista i fer-ho, si no es precipiten les coses, abans que la seu avançada edat -87 anys el proper 11 de maig- no ens done un ensurt.

Està neixent el "post-jazz"? Marius Neset es troba "Happy"

Programa 617

No és la primera vegada que escoltem a "Els Camins" la música d'aquest noruec que està permanentment amb la destral per obrir nous camins en la selva que s'ha convertit el món del jazz, on cadascú sembla que vol trobar "la pedra filosofal" del nou so.

Fa tres anys, als programes 489 i 490 descobríem l'existència del Marius Neset (ja amb set discos al carrer!!) per l'eixida al mercat als anys 2017 i 2019 d'uns treballs interessantíssims on la recerca sonora, en un d'ells amb el seu grup i en l'altre en un treball conjunt amb la London Sinfonietta, el feia destacar com un músic a seguir en la seua trajectòria en construcció, superant les expectatives d'una nova "Third Stream"

Tres anys i tres discos després, ens ofereix un disc al qual jo li veig una certa estructura de suite en algunes composicions, presentades com a peces soltes a la carpeta(?), que ens mostren un Marius Neset que sembla que ha trobat més la seua veu, encara que amb un "dilettantisme" estimulant. En esta ocasió el maridatge intentat no és amb els sons de la música clàssica -que sura, de tota manera, en alguns moments- sinó amb els sons del rock primerenc i el "soul", amb la inclusió també d'un variat ventall de ritmes que van dels aires caribenys a un evolucionat "funk" que, de tota manera, no amaga gens la seua filiació fonamentalment jazzística. Fragments de "free" amb petites introduccions de, fins i tot, aires de vals.

Com podeu comprendre, dit aixi, pot semblar que el resultat final és un poti-poti absurd i marejant. Doncs bé, no és així. El treball complet, que desborda alegria i vitalitat -sembla que la intenció del Marius Neset per a uns temps foscos...- amb un raconet on hi ha una peça, a duo amb el piano, que desborda lirisme i introversió -segurament un cert "relax" intencionat- és quelcom compacte i amb una línia sonora identificable, coherent, que s'"enten" perfectament.

També en la recerca d'un so actual utilitza, amb una enorme moderació i discreció, efectes de manipulació de sons (ondulacions del volum, alguns sons electrònics, ecos discretament ampliats,...) que, donada l'acurada construcció de les peces i els seus arranjaments -tot, autoria i arranjament...i producció, del propi Neset- passen desapercebuts en una primera escolta -aconsellable- car cal deixar eixos detalls per a una segona i gaudir  d'entrada de la bellesa del treball.

De segur que, pròximament, en farem un altre programa dedicat a aquest home, amb peces per a orquestra, camp que no ha abandonat gens.

No és pas l'únic que està intentant coses d'aquest tipus. Estarem ja davant d'un cert "post-jazz"? (Ja sé, una altra etiqueta, però, què voleu...)

Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre, i 2

 Programa 616

 

Élisabeth Jacquet de la Guerre va tindre sort a la seua època. El reconeixement de Lluís XIV va jugar al seu favor, però allò que la va dur a ser una persona reconeguda i admirada al seu temps va ser el seu talent com a compositora i intèrpret.

Malgrat el moment terrible que va viure quan, en poc de temps, varen morir el seu germà, el seu marit i, sobretot, el seu únic fill de deu anys que ja prometia sobreeixir al teclat, i del qual li va costar vora deu anys sense quasi activitat, el seu geni musical, afortunadament, la va ajudar  a superar la desgràcia i continuar endavant amb la seua vida, tant artísticament com econòmicament.

Amb concerts, treballs com a organista i classes de música i els ingressos de les seues composicions, va aconseguir ser, en una època com aquella, una dona independent econòmicament i acceptada, sense cap problema, com a una de les persones més importants de la seua època.

En un opuscle titulat "Diverses peces en prosa i en vers,  al respecte del  Parnàs Francés", es pot llegir el següent quartet:

“Digne de ces rivaux une autre Terpsicore,
LA GUERRE, dont les airs enchantent tout Paris,
Sur le bronze muet semble nous dire encore :
Aux grands Musiciens, j’ai disputé le prix”

("Digna d'aquests rivals una altra Terpsicore,
LA GUERRE, de la qual les seues àries encanten a tot París,
Sobre el bronze mut sembla dir-nos:
Als grans Músics, els he disputat el premi")

L'últim vers del poema es va inscriure en un medalló de bronze que es reprodueix en "Le Parnasse François" (1732) d’Evrard Titon du Tillet, on Élisabeth Jacquet figura al costat de cinc grans compositors: Lully, La Lande, Campra, Marais i Destouches. Ella apareix de perfil, ja amb certa edat i se la veu com una dona amb caràcter i amb confiança.

En efecte, la seua vida, entrebancs personals a banda, va ser fructífera tant en l'aspecte artístic -clarament- com en l'econòmic. I ho destaque especialment perquè no va ser la típicfa dona que es va recloure a sa casa o buscant un nou matrimoni que li donara estabilitat econòmica.

Afortunadament la seua obra ja fa uns anys que, sobretot a França però no sols, està sent interpretada i gravada fotogràficament, el que ens ha permés ara apreciar la seua qualitat i recordar que sempre hi ha hagut dones que han fet perfectament un treball "d'homes" per a la seua època. 

Hui escoltarem alguna de les seues cantates que figures als llibres:

Cantates françoises sur des sujets tirez de l'Ecriture, livre I (1708)

Cantates françoises, livre II (1711)

i alguna de les sonates per a conjunt de violí, viola i clavicèmbal, que varen ser també molt celebrades a l'època, contribuint a la implantació d'aquest génere, fonamentalment d'origen itahttps://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/252288/PF%20Irene%20Hern%C3%A0ndez%20Barrios.pdflià, a França, junt a compositors com el ja esmentat Jean-Baptiste Lully o Louis Couperin. 

Com veieu, està emparellada amb el bo i millor de la seua època de "l'altre génere"

 

*En aquest enllaç podeu trobar, en català, un excel·lent treball acadèmic sobre la vida i obra de la Jacquet de la Guerre, de la professora de clavicèmbal a l'ESMUC de Barcelona, Irene Hernández Barrios.

Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre-1

Programa 615

 
Retrat de François de Troy on es pot llegir, com a símbol de l'èxit d’Elisabeth Jacquet,  la presència del teclat i la d'una partitura a la ma, que reconeix el seu lloc en la societat com una dona coneguda i cultivada

No sempre, en qualsevol moment i època, alguna dona que volguera dedicar-se a la tasca de compondre ho va poder fer. Sempre va haver, però, ací i enllà, alguna que per circumstàncies familiars o socials, i per la seua pròpia vàlua, va poder sobreeixir i acomplir la seua vocació, amb gran profit artístic, social i fins i tot econòmic. 

Élisabeth-Claude  Jacquet va nàixer a Paris el 17 de març de 1665, a una família de llarga tradició musical. Un dels seus avis era constructor de clavicèmbals i el seu para ho era també, a part d'un compositor i organista reconegut, fins i tot a la cort de Lluís XIV. Esta circumstància i la precocitat que mostrava la xiqueta tant per al cant com per a la interpretació al teclat, va fer que son pare li la presentara al Rei Sol amb només sis anys, aconseguint que el meravellara i la prenguera sota la seua protecció. Educada junt amb els huit fills bastards del rei per la llavors institutriu, Madame de Maintenon, primer favorita i després esposa del rei, va rebre una exquisida educació musical que, òbviament, donades les seues condicions naturals, va ser ben aprofitada per l'anomenada pel rei "la petite merveille" i "la merveille du siècle".

Va anar-se de la cort quan es va casar amb un famós músic i organista, Marin de la Guerre, però, donat que els dos cognoms eren ja coneguts i reconeguts a l'època, en lloc de desaparèixer el cognom de família de l'Élisabeth, va afegir el del seu marit al seu, formant el nom amb el qual va ser coneguda a aquell moment i amb el qual ha passat a la història de la música, Élisabeth Jacquet de la Guerre.

Encara que la seua obra és especialment abundant en composicions dedicades al clavecí, també va escriure peces teatrals i alguna òpera, d'èxit variable, cançons, algunes de les quals recollides de la tradició popular, i un grapat de peces de cambra amb el violí com a protagonista amb notable repercusió.

Hui, en el primer programa dedicat a ella, escoltarem un seguit de peces del seus dos llibres dedicats al clavecí, on la pròpia Élisabeth Jacquet de la Guerre, al segon, proposa que també poden ser interpretades al violí, cosa que demostra que coneixia les possibilitats i limitacions d'aquest instrument i, per extensió, la seua enorme sapiència musical.