dissabte, 3 de novembre de 2018

DISCULPA

Estimada gent, poca o molta, que escolta aquest programa des del web.

Des de fa un mes, aproximadament, estic tenint problemes amb el servidor d'internet on es dipositaven els programes per a que es pogueren descarregar. Sembla que l'empresa o ha tancat o està a punt de fer-ho i no hi tinc accés ni forma de comunicar amb ells.

Estic tractant de resoldre el tema contractant amb un altre proveïdor d'internet, però això duu temps i feina.

Els programes, mal que bé, estan podent escoltar-se a la ràdio als horaris habituals, recordeu, dijous a les 16 hores i dissabtes a les 23'30 hores, al 104.4 de l'FM, a València ciutat i rodalies y a la web de Ràdio Klara en "Streaming" (www.radioklara.org).

Igualment podeu escoltar-los o descarregar-los des de l'Ivoox de Ràdio Klara i en la pròpia web de Ràdio Klara en els apartats dedicat al nostre programa. No es poden veure els comentaris, lamentablement, però la música què és allò important sí es pot escoltar i descarregar a aquest enllaç, això sí, amb un cert retard, una setmana o dues...o una mica més.

https://www.ivoox.com/podcast-camins-musica_sq_f118155_1.html

Espere trobar prompte un nou servidor i continuar en contacte amb vosaltres.

Disculpeu les molèsties, però "Els camins de la música" no s'ha rendit.

Tornarem!!

Gràcies per la vostra paciència.

E. P.

dijous, 11 d’octubre de 2018

La música culta brasilera: Francisco Mignone

Programa 437

Francisco Mignone (Sao Paulo 3 de setembre de 1897 Rio de Janeiro 19 de febrer de 1986), fou un compositor, director d'orquestra i professor. Va ser també un notable pianista (tant solista com acompanyant).  

Va estudiar al Conservatori de Sao Paulo i a Milà, amb una beca, arribant a contactar amb el mismíssim Verdi. Com a professor va ensenyar, i dirigir un temps, a l'Escola Nacional de Música de Rio de Janeiro entre 1933 i 1967, que ell va fundar.
 
Encara que molt influenciat per la moderna escola de composició italiana, Francisco Mignone també sentia gran atracció per la música popular . Va compondre obres en aquest estil en els seus començaments sota el pseudònim de Chico Bororó. 

 Cal observar que molta de la producció musical erudita de Francisco Mignone està inspirada en la música popular (els seus Valss d'Esquina, per exemple) i en el folklore. En moltes de les seves obres va utilitzar motius indígenes brasilers.
 
Com a compositor, és un dels més importants del Brasil, amb més de mil obres catalogades. En el seu repertori trobem música de diversos gèneres i en diferents estils. Va compondre òperes (O contractador de diamants, O innocent, etc.); ballets d'inspiració folklòrica (Maracatu de Chico-Rei, Quadros amazònics, etc.); poemes simfònics (Suite brasilera, Cant sesteiro, etc.); música de cambra i coral, així com bandes sonores per a pel·lícules.
 
En la seva obra per a piano es pot verificar una magnífica tècnica de les possibilitats sonor-tímbriques d'aquest instrument, així com una notable creativitat i un espontani domini de l'estructura formal.
 
Francisco Mignone tenia una predilecció especial pel vals, arribant a compondre més de cent (són famoses i molt apreciades les seves col·leccions de Valsas d'Esquina, Valsas Choro i Valsas Brasileiras per a piano). Aquesta circumstància, així com l'excel·lència demostrada per Mignone en aquest gènere, van portar al poeta brasiler Manuel Bandeira a anomenar-li "El Rei del Vals" al Brasil.

dijous, 4 d’octubre de 2018

El geni inclassificable: Charles Mingus-2

Programa 436

Ja varem comentar al darrer programa les característiques més destacades d'aquest geni inclassificable, com deiem, què va ser Charles Mingus.

Al programa de hui escoltareu les tres peces que quedaven per escoltar del "AhUm" i completarem el programa amb peces del que es considera, segons per qui, el seu segon millor disc (hi ha qui el considera el millor...) "The Black Saint and the Sinner Lady", lleugerament anterior al "AhUm", però on la originalitat de la música del Mingus queda perfectament palesa, tant com a compositor com a arranjador.

La dada més destacada d'aquest disc és que el Mingus la va escriure com si fora una peça per a ballet, encara que no he pogut constatar que s'arribara a concretar mai dalt d'un escenari i aixina es nomenen els seus quatre moviments,
1."Track A – Solo Dancer"

2."Track B – Duet Solo Dancers"

3."Track C – Group Dancers"

4."Mode D – Trio and Group Dancers"
"Mode E – Single Solos and Group Dance"
"Mode F – Group and Solo Dance"




dijous, 27 de setembre de 2018

El geni inclassificable: Charles Mingus-1

Programa 435

Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de  Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.

Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit  prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà  per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia  que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.

Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.

L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.

D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.

Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.

dijous, 13 de setembre de 2018

La filla del predicador: Aretha Franklin

Programa 434

 Nascuda el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i morta recentment el 16 d'agost de 2018 a Detroit, Michigan, filla de una coneguda vocalista de gospel i de CL Franklin, un ministre baptista conegut com l'home amb la "Million-Dollar Voice", el seu pare era un dels ministres més respectats i destacats del país, i l'Aretha va créixer cantant a l'església i envoltat de famosos locals i nacionals. Va aprendre a tocar el piano d'oïda i aviat va aprendre els tons i els  principis teòrics de la música.

Anomenada la "Reina del Soul" guanyadora de 18 Grammy i nomenada en 26 més i la primera dona a ingressar al Saló de la Fama del Rock and Roll, Aretha Louise Franklin va publicar el seu primer senzill comercial amb Columbia a l'edat de divuit anys  , aconseguint el número deu en les llistes de BillBoard amb aquest primer disc  llançat al gener de 1961. Amb catorze anys havia gravat un directe amb son pare i a la seua església, "Songs of faith", que anys endavant va ser publicat comercialment. Tanmateix, la gent de Columbia no va comprendre la direcció en què Aretha volia anar amb la seva música i, en definitiva, no van aconseguir treure tot el seu potencial.

En 1966, Aretha va signar un contracte amb Atlantic Records, el segell del "soul" per excel·lència,  on va publicar el seu primer llegendari single, Respect, un tema  d'Otis Redding. Amb aquest senzill, Franklin va crear un estil què desencadenaria una nova moda vocal, anomenada "Call and response". Mentre va signar amb Atlantic, va publicar tres hits addicionals, Baby I Love You, A Natural Women i Chain Of Fools, i va guanyar els seus primers dos premis Grammy i vuit Grammys consecutius per a la millor categoria femenina de R & B femení.

Franklin no només havia aconseguit el seu somni de convertir-se en una sensació musical, sinó que es va destacar en el moviment dels drets civils pel seu single amb Otis Redding, Respect. La cançó va ajudar a enviar un missatge als nord-americans sobre igualtat, pau i justícia. Franklin va continuar estrenant èxits durant tota la dècada, com Think, I Say A Little Prayer, i Is not No Way.

En la dècada de 1970, va començar a gravar èxits de gospel com Do not Play That Song, Rocksteady i Sleeping. Previsiblement Franklin aviat trobà una obra mestra que esdevingui l'àlbum gospel més venut de tots els temps, va fer-lo  1972 amb el seu àlbum Amazing Grace.

En 1982, va tornar als deu millors llocs de R & B amb el seu exitós àlbum Jump To It, amb Luther Vandross. En 1985, després d'uns anys de foscor de popularitat per l'èxit de la música disco, Franklin va llançar un àlbum que presentava un so rock mai abans escoltat. L'àlbum, "Who's Zoomin Who?", aviat va rebre un disc de platí. El 1989 va llançar un àlbum pop que incloïa Elton John, James Brown, The Four Tops, Kenny G i Whitney Houston, anomenat Through The tTempest. Aretha va cantar a les preses de possessió de Bill Clinton i d'Obama.

El 2003, després d'una relació de 23 anys amb Arista i va obrir la seva pròpia etiqueta, Aretha. La Franklin va publicar el seu primer àlbum en l'etiqueta, A Woman Falling Out Of Love, el 2011 marcant els seus cinquanta anys en el món de la música.

Respectada per tot el món de l'espectacle i adorada pels que trobaren en ella una "leader" quan se la cridava per qualsevol assumpte relacionat amb la igualtat racial i sexual, amb dues cançons emblemàtiques, RESPECT (d'Otis Reddding) en el primer aspecte i LIKE A NATURAL WOMAN (de Carole King) en el segon, les cançons passaren a ser himnes per a Aretha Franklin i els moviments repectius.


Tres anècdotes prou conegudes de l'Aretha són quan en un acte en homenatge al papa Francesc, el 2015, amb 70 anys d'edat, i per no poder cantar Pavarotti per una sobtada malaltia a la veu, l'Aretha va cantar la coneguda ària de l'òpera Turandot "Nessun Dorma" amb la seua encara poderosa veu de mezzo-soprano.
 Una altra anècdota, humana en aquest cas, és quan entrant en un luxós hotel de Nova York, abillada amb un abric de pell, se li trencà una bossa de paper i van caure per terra un grapats d'entranyes de porc que s'havia comprat pel seu menjar, demostrant que no havia oblidat els seus orígens.
Finalment podeu veure un video on una desfermada Carole King s'emocionava en sentir-la cantar "A Natural Woman", mentre unes llàgrimes li queien discretament a l'Obama en sentir-la. Realment esborrona sentir-la.

Una figura senyera i irrepetible que, lamentablement no podrà ja cantar més, però que podem gaudir amb els seus 88 discos que va gravar en la seua carrera.

Descanse en pau i gràcies per tot, Aretha.

dijous, 19 de juliol de 2018

Sarah Vaughan. Cançons dels Beatles

Camins 433

 Així es titula el disc que aneu a escoltar hui. Senzillament la meravellosa veu de la Sarah Vaughan retent-li un homenatge als compositors i intèrprets més populars, segurament, de tot el segle XX.
 Un programa amable, tranquil, per escoltar-lo per exemple a la platja, de nit, amb  el soroll de les ones al fons. No pretenem més. No sempre cal "anar amb l'accelerador a fons", de vegades és prou amb açò, una bona música cantada per una bonica veu.
 Com que fa tan sols dos programes ja varem fer una ressenya biogràfica àmplia de la Sarah, hui vaig a esmentar a dos dels músics, segurament els més destacats, que formen part de l'orquestra que l'acompanya i que mostren el nivell i la cura amb el qual es va fer aquest disc.
 El primer és el guitarrista Lee Ritenour. Nascut i criat a LA, Lee Ritenour era un prodigi de guitarra infantil, guanyant el seu primer treball d'estudi als 16 anys acompanyant als Mamas and the Papas. Obsessionat amb el gran jazz de Wes Montogomery des dels seus inicis, va convertirse en un reclamat músic d'estudi acompanyant una llarga llista de gent coneguda: Steely Dan, Pink Floyd (The Wall), Barbra Streisand i els Bee Gees, Tony Bennett i Lena Horne, Sonny Rollins, Dizzy Gillespie i Stanley Turrentine, Gato Barbieri i Paulinho Da Costa i després com a solista amb més de 30 anys de registres.
 L'altre gran nom que treballa en la gravació és el conegut "Tooth" Thielemans, el belga introductor de l'harmònica al món del jazz, que va anar-se'n amb 91 anys el 2016, deixant una enorme quantitat de gravacions com a solista i com a acompanyant de mil lluminàries del jazz, el pop, la música brasilera i mil més.
 Realment, un disc d'escolta agradable fet amb una qualitat i una cura de producció que el fa absolutament destacable.
 I res més. Fins al setembre, adéu amigues i amics d'aquest modest programa fet amb un enorme amor per la música que espere contagiar-vos.

dijous, 12 de juliol de 2018

Kenny Burrell: "Toca allò que sents, expressa-ho"

Programa432

  Kenny Burrell té una de les veus més reconegudes en la guitarra de jazz i ha estat líder i model des del primer moment que va aparèixer a l'escenari amb la banda de Dizzy Gillespie en 1951. Amb un enorme sentit del gust, el sentiment, la melodia i la sofisticació, Burrell és també el sideman per excel·lència, donant-li el seu toc a centenars d'enregistraments importants durant les últimes sis dècades, encara que el seu estil va estar molt influenciat pel be-bop al seu moment.

 Avui, és un enregistrador actiu, un educador respectat i un gran estudiós de la música. El seu llegat és omnipresent.  

El seu so i enfoque han influït pràcticament a tothom que es reclama com a músic de jazz, però s'estén a molts fora del gènere tals com Jimi Hendrix, Stevie Wonder i molts més. BB King té a Burrell com al seu guitarrista favorit i varis coneguts guitarristes de blues com Stevie Ray Vaughan i Otis Rush,el tenen com al seu company favorit per gravar.

 El currículum de Burrell es com el Who's Who de la música americana al llarg de sis décades. Parlar amb ell és com fer una visita guiada a través de la banda sonora de la història del jazz, amb col·laboracions amb gent com Louis Armstrong, John Coltrane, Duke Ellington, Billie Holiday, Lena Horne, Dizzy Gillespie, Wes Montgomery, Sonny Rollins, Stan Getz, Quincy Jones, Herbie Hancock i Jimmy Smith en el camí: un viatge acompanyat d'una bona dosi de profunda filosofia musical  que explica i dóna a conèixer més que com a coneixements musicals, com a lliçons de vida apreses i assimilades.
 
  La innovació i l'elaboració de la història del jazz han seguit Burrell durant dècades i són part del seu viatge de jazz, marcat per experiències en formacions de tot tipus: trio d'orgue, trio de guitarra, com a intèrpret en solitari o en experiments orquestrals i molt més. Però, més enllà dels seus èxits, premis i reconeixements, en definitiva Burrell és l'encarnació i epítom del seu credo musical: "Toca allò que sents i expressa-ho".

 Pocs poden reclamar el títol de llegenda viva. Però Kenny Burrell és només una persona. Bé, de fet és més: història viva, passat, present i futur. Les seves credencials són voluminoses, i malgrat l'edat -va nèixer el 1931- no s'ha aturat ni pense que ho faça mentre tinga un alè de vida.
 
  Ha gravat almenys 108 àlbums com a líder de banda i és avui, als 86 anys (el 31 de juliol farà 87) , encara és en plenes condicions de la seua capacitat interpretativa. "Special Requests", un disc en directe de 2012, encara va arribar al número 1 de les llistes de jazz i va ser l'àlbum de jazz més escoltat en 51 estacions de ràdio.

En definitiva, una llegenda encara viva del jazz -esperem que per molts anys- pel qual en tinc una especial admiració. Si l'escolteu entendreu per què. 

 Per cert, al programa, a part de Coltrane, amb el qual comparteix lideratge al disc, pareu esment al pianista Tommy Flanagan amic inseparable tota la seua vida, des de l'adolescència, que participa al disc que escoltareu que es diu, senzillament, "Kenny Burrell&John Coltrane. Cal més?

dijous, 28 de juny de 2018

Una diva del jazz: Sarah Vaughan

Programa 431
Filla d’un fuster i d’una bugadera, Sarah Vaughan (27 de març de 1924, a Newark, Nova Jersey/ Hidden Hills, Califòrnia,  d'abril de 1990) va créixer amb un amor per la música i l'espectacle. Va guanyar un concurs de talents que es va celebrar a l'Apollo Theater de Harlem l’any 1942 amb la seva interpretació de "Body and soul" , on va començar la seva carrera de cant, encara que, prèviament, havia aprés musica, piano i orgue a l’Església Baptista el seu barri a Newark i els seus pares també en sabien de música. Va treballar amb bandes com Earl Hines i Billy Eckstine abans de convertir-se en un exitosa artista solista que es va relacionar amb el pop i el jazz.
El 1944, Vaughan va deixar Hines per unir-se a la nova banda d'Eckstine. També treballaven amb Eckstine el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, que van inciar llavors una nova forma de jazz, el be-bop. La Vaughan va sentir-se immediatament atreta pel nou estil i es va convertir en «LA veu» del be-bop.
Després de treballar breument amb John Kirby va convertir-se en artista solista prenint el nom de "Sassy" com a comentari sobre el seu estil a l'escenari i "The Divine One" per un DJ a Chicago, sobrenom que es va quedar consolidat per referir-se a ella. Va cantar èxits com "Misty" (1957) i "Broken-Hearted Melody" (1959), que va vendre més d'un milió de còpies. 
 
Després de la dècada de 1950, en canviar els gustos musicals la Vaughan ja no produïa grans èxits, però va romandre com a intèrpret popular, sobretot quan cantava en directe. Davant d'una audiència, el seu lliurament emocional, rico en vibrato, rang vocal de tres octaves i una tècnica de «scat» cautivadora van ser encara més atractius.
Enregistraments posteriors de Vaughan inclouen interpretacions de les cançons dels Beatles i de la música brasilera, amb gran èxit de vendes, encara que may va abandonar el jazz, sobtetot en les actuacionsen directe. Vaughan va guanyar el seu primer Grammy gràcies al seu treball amb Michael Tilson Thomas i la Filharmònica de Los Angeles en Gershwin Live! (1982). 
 
Al llarg de la seva carrera professional, Vaughan va ser reconeguda com una cantant i intèrpret supremament dotada. Va ser convidada a actuar a la Casa Blanca i a llocs com el Carnegie Hall, va obtenir un Grammy pel treball de tota una vida en 1989 i va ser seleccionada per unir-se al Jazz Hall of Fame en 1990. També va rebre una estrella al Hollywood Walk of Fame. 
 
Però, sobretot, el seu cant ha superat la prova del temps i hui, gràcies a les seues innumerables gravacions, podem gaudir de la seua veu. No se n’oblideu d’ella encara que la seua fama no siga ara tan gran com la de les seues companyes Billie Holliday i Ella Fitzgerald.
Aconselle fer una cerca en youtube i gaudir de la seua música.

dijous, 21 de juny de 2018

Billie per sempre

Programa 430

Esta entrada va a ser curta perquè, quina cosa es pot dir de Billie Holliday que no s'haja dit ja, fins i tot en el nostre programa, on li hem dedicat varis programes.

En definitiva parlem de una de les tres o quatre millors cantants de jazz i blues de tota la història. Junt amb Bessie Smith, Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, Eleonora Fagan què era el seu nom real, va saber, al meu gust almenys, transmetre retalls de la seua vida en cadascuna de les seues cançons. No hi ha més que escoltar discos de diferents èpoques -no massa, ja que sols va viure 44 anys, encara que molt intensos- per a escoltant alguna de les seues cançons, poder saber com li anava en eixe moment.

D'una veu límpida, juvenil, fins i tot un poc metàl·lica dels començaments amb menys de vint anys, fins a les darreres cançons, què és el que aneu a escoltar a aquest programa, on es palesa, malgrat l'embolcall dolç, amable, que li va preparar Norman Granz per a que es trobara a gust i relaxada, on el seu cant adolorit, brut, amb més recitat que cantat, d'una veu trencada que era emesa per una dona trencada. Una dona que va cercar tota la seua vida l'amor, la tendresa que no va trobar mai. Ans al contrari, tots els seus amors la varen decebre quan no, directament, la maltractaven de manera immisericorde.

Tot això i molt més podreu escoltar en aquest programa on escoltareu el disc que titulat  "Last Recording" replega les tres darreres sessions que va gravar  uns dos o tres mesos abans de morir en un hospital de Nova York, encar jove.

Crec que no cal dir més. Tan sols escoltar atentament i deixar-se penetrar pel dolor, la malenconia, i les vivències que desgrana en totes i cadascuna de les cançons d'aquest disc.

dijous, 14 de juny de 2018

Leonard Bernstein: una cimera de la musica nord-americana

Programa 429

La música clàssica  o culta nord-americana ha tingut dues o tres cimeres. Evidentment, el fundador de eixa línia de treball va ser Aaron Copland.
És molt més popular, potser, el treball de Gershwin al qual li hem dedicat un programa ja en la primera temporada d'Els Camins de la Música i té varis programes dedicats a la seua música, a part les cites com a influència en altres músics.

Deixeble d'Aaron Copland va ser el nostre protagonista hui: Leonard Bernstein, segurament el primer director nord-americà format musicalment als EE.UU.

Amb una carrera plena d'èxits -el més conegut del qual és, òbviament, "West Side Story"- va ser pianista excel·lent, gran director, segurament un dels cinc o sis millors del segle XX, difusor i professor de música què, segurament, serà recordat més en la seua faceta de compositor que en les altres, encara que hi ha moltes gravacions com a director que es tenen com a "canòniques", sobretot de la música de Mahler.

Com que  l'espai que tenim a aquest blog no és suficient per a lloar i parlar-ne sobre les múltiples facetes d'aquest personatge polièdric, no vaig a escriure massa més i vaig a donar-vos sols alguns enllaços on assabentar-se de la vida i miracles d'aquest personatge, músic genial i entregat difusor de la bellesa de la música.

Afortunadament, hui tenim eixa eina anomenada Internet on, si feu una cerca, en trobareu literalment centenars (o milers) de llocs dedicats a ell i la seua música. En concret a YouTube, en trobareu un bon grapat d'interpretacions seues i/o d'obres seues.

Heus ací uns quants per començar, a part de la pàgina de la wikipèdia enllaçada més amunt


https://leonardbernstein.com/  Completíssima pàgina en anglès sobre ell.

https://www.biography.com/people/leonard-bernstein-9210269

https://www.classicfm.com/composers/bernstein-l/ Música i biografia, en anglés.

https://www.classicfm.com/artists/gustavo-dudamel/guides/bernstein-mambo-simon-bolivar/
Fabulosa interpretació per part de Gustavo Dudamel al front de la Orquestra Simón Bolivar del "Mambo" de West Side Story

dijous, 7 de juny de 2018

Un "canari" meravellós: Ella Fitzgerald

Programa 428

"Canaris". Aixina els deien, entre la broma carinyosa i una certa desconsideració, els músics de les bandes de jazz a les i els cantants que donaven la cara en les actuacions, cantant. No estaven molt apreciades, sobretot les dones, com a cantants a les orquestres de jazz.

De tota manera el ser "canari" d'una banda d'una certa fama, els aprofitava a les cantants per a fer-se un lloc en l'atenció del públic, que les poguera fer encetar una carrera professional, raó per la qual tampoc despreciaven la possibilitat de cantar al front d'una orquestra.

Aixina començà també la meravellosa Ella Fitzgerald. El que passa és que Ella prompte va destacar i tindre una carrera individual, actuant, habitualment, amb un clàssic trio d'acompanyament (piano, contrabaix, bateria).

En aquest cas, el productor Norman Granz -probablement el més conegut dels productor de jazz- va ser el què aprofità el "tirò" de la fama ja aconseguida per Ella Fitzgerald per a llençar els primers discos de la seua nova gravadora, la Vervé, amb una sèrie de discos què deixaren freds als crítics i afecciionats al jazz, però que -va tindre bon ull- varen ser un enorme èxit de vendes.

La fórmula era senzilla. Ella Fitzgerald va gravar amb una orquestra selecta (amb vents i cordes) i amb directors adients, discos monogràfics dedicats als compositors més coneguts de l'època (Cole Porter, els Germans Gershwin, Duke Ellington, fins a vuit) on la meravellosa veu dels anys seixanta de la Gran Dama del Jazz, cantava, amb delicadesa, bona afinació i uns pessics de jazz ací i enllà, els grans èxits dels autors. La col·lecció s'anomenà "The American Songbooks" i va ser un enorme èxit de vendes, de forma que consolidà la gravadora.

Això és el que aneu a escoltar hui. Una hora de gaudi de la meravellosa veu de Ella Fitzgerald. Sense més complicacions.  101 anys després del seu neixement.

Per a "fans" de l'Ella.

dijous, 31 de maig de 2018

Llegendes del jazz: Ella Fitzgerald i Duke Ellington

Programa 427

Les cantants de les orquestres no estaven ni massa considerades artísticament ni ben pagades habitualment. Malgrat això era una bona plataforma per a fer-se conegudes el ser "la cara" d'una orquestra de jazz. Se'ls anomenava, mig en broma mig despectivament, els "canaris" de l'orquestra

Pel contrari, algunes vegades, i esta n'és una d'elles, és la cantant la que destaca en una gravació. És, ni més ni menys, que l'Ella Fitzgerald la que, acompanyada amb el seu trio habitual i amb l'orquestra de  Duke Ellington, la que en febrer de 1966 gravava aquest concert en Estocolm, en un moment en què ambdós, tant ella com l'orquestra es trobaven en un moment esplèndid de forma, fent una gira mundial tots dos junts.

La qualitat, l'afinació impecable, l'ample registre, l'elegància i tots els adjectius afavoridors que se vos acudisquen, es mostren de forma meravellosa en esta actuació on l'"scat" de la Fitzgerald també es mostra en la cimera de la seua qualitat.

Gravat després de la -discutida per alguna crítica- colecció de "Songbooks", per iniciativa del conegut productor Norman Granz, i superada feia alguns anys la primera de les crisis nervioses que va patir a causa de l'abundant treball, és una gravació que crec que, si no imprescindible (la qualitat del so original era regular, encara que la versió que escoltareu, remasteritzada, de l'any 1991, em sembla impecable) sí que és una oportunitat d'escoltar una actuació en directe de la "Primera Dama del Jazz", i el directe, ja ho sabeu, és la veritat de la música.

P.S.: En la locució del programa dic que la gravació no va eixir fins el 1991. No és cert. Una posterior revisió de les fons consultades em diu que va eixir inicialment en LP i CD l'any 1984. Fou novament remasteritzada i publicada per la mateixa gravadora, Pablo, l'any 1991.

dijous, 24 de maig de 2018

Moments -lamentablement- irrepetibles: El trio de Bill Evans, Scott LaFaro i Paul Motian

Programa 426

 Un article en una revista masculina va suggerir una vegada un règim d'exercicis que consistia en un passeig per la botiga local de discos per comprar un CD de Bill Evans cada dia. D'aquesta manera, no només estaria en millor forma, sinó que també tindria una gran col·lecció de piano jazz.  

És un fet establert que Evans va revolucionar el so del trio de piano. Segurament es pot apostar que, cada pianista que ha treballat en el circuit de les sales d'hotels i clubs nocturns, ha exhaurit fins deixar-lo quasi inaudible les ranures escoltant els seus discs. Tanmateix, a diferència d'altres pianistes del circuit que hem dit, que acaben poc més que com a música de fons, Evans exigeix ​​ser escoltat, seduint-nos amb el seu joc indeleblement emocional.

El crític Thom Jurek va dir sobre l'àlbum: "Evans, amb Paul Motian i Scott LaFaro, va construir quelcom més que un trio, explorant els baixos de construccions melòdiques i rítmiques com mai no havien estat considerades per la majoria ... Explorations és un exemple extraordinari de l'abast i l'amplitud d'aquest trio en el seu apogeu ".(*)

Poc més es pot dir d'aquest meravellós disc, una autèntica joia del jazz, la renovació del qual, malgrat que molts ja caminen eixe camí de "respectar-se" en el format de trio de piano o d'altra qualsevol formació, deixant espai als companys o acompanyant-lo, siga qui siga el teòric "leader", cal adjudicar a aquell mític trio.

Tan sols cal lamentar la ràpida desaparició de LaFaro i imaginar què podrien haver fet aquella meravellosa conjunció. 

En altres programes ja comentarem que la desaparició de Scott LaFaro va ser un cop del qual mai es va recuperar del tot Bill Evans. Va formar altres trios i va fer algunes proves com el disc amb el guitarrista Jim Hall, amic seu, amb el qual va gravar anys després el primer disc després de la desaparició del baixista. Però, anímicament, ell sempre va confessar que mai havia sentit una unió artística tan intensa com la que va tindre amb el malaguanyat LaFaro.

La vida sol ser molt cruel de vegades amb els genis joves, i em recorde ara d'un altre cadàver jove... i baixista, Jaco Pastorius.

 (*)https://www.allmusic.com/album/explorations-mw0000191775

dijous, 10 de maig de 2018

Les picabaralles dels directors: Furtwängler

Programa 425

Fins el final del segle XIX, aproximadament, les estreles brillaven al firmament de la música clàssica eren els solistes, cantants o instrumentistes o compositors (Liszt, Wagner, entre altres) eren els que es podien fer rics amb una carrera professional musical exitosa. De fet, la majoria d'ells, sobretot els compositors, era freqüent que dirigiren les seues obres en l'estrena, però la feina de director no era la més rellevant dins del món de la música clàssica.

Però, de sobte, aparegueren una sèrie de noms, encapçalats des del punt de vista de la popularitat segurament per Arturo Toscanini, què aprofitant la difusió per ràdio i les gravacions fonogràfiques, començaren a ser les grans estreles de l'escenari simfònic. I les baralles no eren incruentes -metafòricament parlant.

A començament del segle XX hi hagué dos noms que, des d'estils absolutament diferents, marcant cadascú la seua escola, varen ser rivals artístics de renom. L'esmentat Toscanini, amb la seua escola italiana, efectista i un poc "populista" si es permet aquest qualificatiu en el món musical (orquestrava de tot, fins i tot les peces de tecla de Bach, amb gran èxit, cal dir-ho).

A  Europa hi havia (i hi ha encara) l'escola alemanya, més continguda i "solemne" si se'm permet el qualificatiu, hipotèticament més apegades a la partitura (?). En aquest món va regnar de manera absoluta, en la primera meitat del segle XX un alemany, Wilhelm Furtwängler.

De caràcter poc sociable i amb una presència en escena estrambòtica de vegades, va regnar a Europa al front de la que ara s'anomena Orquestra Filharmònica de Berlín, aleshores una societat privada que va estatalitzar el nazisme, prèvia la consegüent "porga" de jueus, comunistes, gitanos i altres "males herbes", com una forma de control sobre l'art que es feia sota l'imperi de Hitler. Cal dir que si bé no va impulsar la porga, si almenys va tindre una actitud pública que es podria dir indiferent.

Realment la seua excusa, en acabar la guerra, va ser prou "patriòtica", en dir que, amb el que estava passant a Alemanya, el poble alemany necessitava més que mai reconèixer-se en gent com Beethoven, Wagner, Bach, etc. (Mendelshon no, era jueu...) per a no assimilar el ser alemany amb la barbàrie nazi (?).

Retrets polítics a banda, realment el seu món era la música i a ella es va dedicar, de manera que les seues gravacions de gent com la que aneu a escoltar hui, ni més ni menys que Beethoven, encara resulten canòniques per a la majoria de la gent i la crítica.

Si es posarem a regirar, el "diví" Herbert von Karajan, què el va substituir  al front de la Filharmònica, es va apuntar a les joventuts hitlerianes per a prosperar en la seua carrera...i la seua qualitat artística el va "salvar" en la "desnazificació" què es va fer a Alemanya pels aliats  en acabar la guerra.

Gaudiu, doncs, d'una interpretació de Beethoven com poques vegades escoltareu.

dijous, 3 de maig de 2018

Més indispensables: "Giant Steps", de Saint John Coltrane

Programa 424

Al jazz pots trobar un duc, un comte, un rei,i per descomptat un sant. John Coltrane, Trane o almenys per als ulls d'una església, Saint John William Coltrane, el gegant del jazz. Aquesta semblava la forma adequada per iniciar aquest comentari.

Estem parlant de Coltrane, el saxofonista, no per la seva trajectòria històrica, no per la sorprenent col·lecció de música que va formar part de la seva curta vida: A Love Supreme, Meditations i, clar, el disc que anem a escoltar hui, Giant Steps, sinó perquè el seu mode d'expressió reflecteix molt de com "la gent negra" es va enfrontar davant de la desigualtat i la injustícia durant l'era de la lluita pels drets civils i més enllà. De fet hi ha un cert paral·lelisme entre la vida -i la mort- de Trane i la de Malcom X, amb el qual sintonitzava totalment.

Aquest disc, gravat poc després que participara en el Kind of Blue de Miles Davis/Gil Evans, arreplega un equip on estaven molts dels que participaren en la gravació d'aquell disc, sols que ací Coltrane és qui porta la batuta, amb un disc de composicions pròpies íntegrament i experimentant amb acords quasi impossibles de fer i que ell va utilitzar per primera vegada en el disc. Un disc que des d'aleshores escolten amb atenció tots els saxofonistes com un "llibre imprescindible" en l'aprenentatge de l'instrument.

Coltrane era un home silenciós, però el seu so va ser una forta cascada de notes perfectes, fins i tot Miles Davis va intentar domar-lo. Trane es va veure obligat a explicar els seus estats d'ànim a través del seu instrument, utilitzant la seva música per endur-se a si mateix i al seu públic a través de moments d'angoixa i alegria.

De vegades els sons no eren bons, convincents sí, però no sempre bonics. Això sempre ha estat el camí dels descendents africans, on les paraules fallen o la justícia es nega o l'ànima està massa ferida, o l'horror és massa gran, els negres han trobat expressió a través del seu art, des de James Baldwin a Nina Simone.

John Coltrane i el líder de drets civils Malcolm X van néixer amb uns mesos de diferència l'un de l'altre i van morir un pocs anys després de l'altre. Ambdós prematurs, als 40 anys d'edat. L'ardent orador i el pioner del jazz ardent. Tots dos instigadors a la seva manera de la lluita.

 En entrevistes, Trane parla de veure parlar Malcolm X i estar convençut que la música podria canviar la gent, podria canviar els patrons de pensament i podria ser part d'aquest canvi. Ascensió, Meditació, Expressió - tots els enregistraments tardans de John Coltrane anaven en eixa via. Amb cada registre es va acostar a un coccepte espiritual i social que va despertar l'esperit i el so.

La veritat és que Miles i Monk no serien Miles i Monk sense Coltrane. El Bebop perdria la raó de "ser" i el free-jazz seria molt menys "free" (lliure) sense la influència de Saint Coltrane. L'església ortodoxa africana va concedir la santedat a Coltrane el 1982 per defensar per sempre la seva creença en "l'alliberament a través del so diví". Amen.

dijous, 26 d’abril de 2018

DIscos indispensables: Time out del Dave Brubeck quartet

Programa 423

 Tant nacional com internacionalment, el "The Dave Brubeck Quartet" va ser, sense cap dubte, un dels productes millor venuts pel "stablishment" nord-americà, incloent en aquest poder fàctic a la multinacional Columbia Records (CBS-Sony) i al propi Departament d'Estat que va subvencionar moltes de les seves gires pel món, especialment durant la dècada dels seixanta, època àlgida de la que va ser anomenada "guerra freda". Però no convé equivocar-se; el suport que sempre va tenir per part del govern americà no hagués garantit per ell només l'enorme èxit que el grup va recollir per tot el món, tant en les seves actuacions en directe com en els seus treballs discogràfics.

"Time Out" va ser, des del mateix moment que es va publicar (1959) el disc que va consagrar definitivament al quartet de Dave Brubeck, format pel mestre del saxo alt, Paul Desmond -autèntic alma mater del grup -, Eugene Wright al baix i Joe Morello a la bateria. El disc presenta una sèrie de composicions escrites totes en diferents mètriques, començant pel celebèrrim "Take Five", una obra mestra en 5/4 sortida de la ploma de Paul Desmond i altres temes també innovadors i reeixits com el tema que obre el disc: "Blue Rondo a la Turk", on els continus canvis de ritmes, exòtics aleshores per al jazz,  va suposar una autèntica revolució en el món jazzístic.

Quan "Time Out" es va publicar, l'impacte entre els aficionats va ser brutal i es va convertir en molt poc temps en el primer disc de jazz que va aconseguir el milió de còpies venudes. De fet va ser el primer disc de jazz del qual es va treure un "single" per a posar als "juke-box", el "Take Five"  No n'hi havia per menys, "Time Out" va obrir per primera vegada al jazz als ritmes complexos i diferents del sempitern 4/4 i aquest mèrit és atribuïble a aquests quatre grans músics.

Nota.-Gran part de la informació està extreta de "http://www.apoloybaco.com/index.php" una web que recomanem als afeccionats al jazz i a la bona taula.

dijous, 19 d’abril de 2018

Pura avantguarda: Art Ensemble of Chicago

Programa 422

El grup va sorgir del Roscoe Mitchell Art Ensemble de mitjan anys 60, que va néixer de la banda experimental del pianista Muhal Richard Abrams de Chicago a principis dels anys 60. Aquesta última va ser una banda d'assaig creada amb el propòsit de tocar peces escrites per molts dels joves compositors de jazz afroamericans.

Originalment formada pels saxofonistes Roscoe Mitchell i Joseph Jarman , el trompetista Lester Bowie , el baixista Malachi Favors i, posteriorment, el baterista Famoudou Don Moye , l'Art Ensemble of Chicago va gaudir d'una reputació crítica com el millor i més influent grup de jazz avantguardista dels anys 70 i '80s. L'Art Ensemble va ser, sens dubte, una banda innovadora.
 A finals dels anys 60 i principis dels anys 70, l'Art Ensemble va contribuir a la fusió del jazz amb la música artística europea i les músiques africanes indígenes. També va fondre el jazz amb ell mateix; és a dir, la banda va combinar elements de la història i la prehistòria de jazz amb un esperit modernista d'experimentació. Un element teatral pronunciat també era essencial per al seu treball.

En l'Ensemble, cap individu era més important que el conjunt. La banda va ser un assortiment de compositors i improvisadors de gran individualitat. Col·lectivament, van crear una entitat convincent i única.

El 1969 la banda es va traslladar a París. Renomenat com l'Ensemble Art de Chicago , el grup va tenir un gran èxit a Europa.

El renom de la banda va créixer als anys 70. El 1978 van formar el seu propi segell, AECO, que va publicar enregistraments en solitari de Jarman , Moye i Favors . El grup va gravar per a ECM a finals dels anys 70 i principis dels anys 80, realitzant una sèrie d'àlbums aclamats per la crítica, com ara Nice Guys , Full Force i The Third Decade. La banda va ser considerada per molts com el millor grup de jazz del món. A la segona meitat dels anys vuitanta, un declivi general de l'entusiasme crític per l'avantguarda va donar com a resultat un cert arraconament de gent com l'Art Ensemble. Com a conseqüencia, els membres varen dedicar-se a projectes personals encara que eventualment es juntaven.

El disc que escoltareu al programa, és el Full Force, un dels gravats a Europa a l'ECM, el prestigiós segell dirigit per Manfred Eicher, que va produir el disc. Un disc que la crítica ha assenyalat com, probablement, el millor que va fer la banda.

Bon profit.

dijous, 12 d’abril de 2018

La frontissa entre el romanticisme i els canvis del segle XX: Gustav Mahler

Programa 421

Quan Gustav Mahler (1860–1911) va començar a escriure simfonies cap a la meitat dels 80 del segle XIX, el model estandar era encara el beethovenià, que encara perdurava cinquanta o seixanta anys després de la seua mort. Tots els compositors que treballaren el gènere (Mendelssohn, Brams, Bruckner,...) no feren més que seguir les petjades del geni de Bonn.

En canvi Mahler, portant-lo a l’extrem de les seues possibilitats i ja influenciat per l’inici del post-romanticisme i les innovacions de principi de segle que ell ja va «insinuar» (el «trencament» de la melodia, l’atonalisme, etc.) va trencar el model, el va dur a uns màxims impossibles de superar, tant en les sensacions que comunica com en l’estructura musical i orquestral. Com superar la magnificència i espectacularitat de la vuitena simfonia, amb un miler de músics interpretant la seua música?

La que anem a escoltar al programa de hui, la primera, anomenada «Titan», ja li va costar al mateix Mahler anomenar-la simfonia. El s’estimava més anomenar-la Poema simfònic en dues parts. Ja en esta primera simfonia comença la seua incansable carrera cap l’efectisme sonor, no superat ni per Wagner. Sembla que opinava que com més instruments, millor. Ja en esta primera va anar retocant-la constantment i a cada retoc afegia més instruments. En ella posà en marxa una de les senyes d’identitat com a compositor, el recurs a records infantils, cants d’ocells, el so del vent en les fulles dels arbres, contes infantils i fins i tot cançons infantils molt conegudes, amb moments fúnebres què, al darrer moviment, deixen pas a una explosió de vida i alegria.

Les característiques d’esta primera simfonia es troben en les altres vuit que va composar (i una desena, inacabada), marcant un camí quasi impossible de seguir després d’ell. De fet la simfonia com a gènere, no ha tingut després d’ell una evolució significativa. Va ser com el cant del cigne d’un gènere musical.

Evidentment hi han hagut simfonistes després d’ell, però tan sols segurament Stravinsky va introduir algunes innovacions, amb l’utilització dels nous instruments apareguts i la tècnica de portar el seu so als límits. Però sense igualar la magnificència i espectacularitat de Mahler.

La llargària de les altres simfonies fa impossible posar-les en aquest programa, però vos aconselle cercar-les per internet -o comprar-les- a ser possible en les versions de Bruno Walter, el seu alumne més directe o de Leonard Bernstein, enamorat de Mahler.

dijous, 5 d’abril de 2018

Quan els mestres s'ajunten: Art Blakey and the giants of jazz

Programa 420

Avui els festivals de jazz proliferen com si foren bolets en tardor... i alguns duren el que l'etapa dels bolets, es a dir, alguns anys i desaparèixen.. No està mal la cosa, encara que, de vegades, en veure alguns programes d'eixos festivals un es pregunta si es que ara "tot és jazz".

Però en el cas del festival del qual aneu a escoltar la música, no hi ha dubtes: és jazz  de "pura raça" i de la més alta qualitat.

Com hem dit hi ha festivals de jazz a dojo però sols hi ha un que li guanye en antiguitat a aquell del qual aneu a escoltar una gravació d'un dels dies d'actuació, car després del de Newport, inaugurat  el 1954, i que continua celebrant-se, el segon en antiguitat que continua fent-se (i que siga per molts anys) és el de Monterey. 

Inaugurat el 3 d'octubre de  1958 per l'impuls del locutor i comentarista de ràdio de San Francisco Jimmy Lyons (que l'ha organitzat per més d'una vintena d'anys) s'ha celebrat sense fallar cap any i té dues característiques que el diferencien de tots els altres. Un és que en ell, ara amb una desena d'escenaris i amb espais diferenciats per al rock i el blues, organitza també cursos, seminaris i xerrades dels intèrprets que hi van. L'altra és que els diners que es recapten no van a les butxaques dels organitzadors car és una organització "sense ànim de lucre". Els beneficis obtinguts es dediquen a un programa de beques del festival què va començar amb un fons de $ 35,000 el 1970. A partir de 2012, el festival inverteix més de 600.000 dòlars anuals per a l'educació del jazz. Cada primavera, el Festival de Jazz de Monterey convida a músics estudiants del país i de tot el món a participar en el "Festival de la pròxima generació", on joves músics de tot arreu poden posar en comú experiències i escoltar i aprendre dels grans mestres que hi són. Per cert, el seu president ara és Clint Eastwood.

Al programa de hui aneu a escoltar un "super combo"què, liderat pel baterista Art Blakey, compta amb Roy Eldridge, Al McKibbon, Thelonius Monk, Sonny Stitt, Clark Terry i Kai Winding, tots ells de la generació post Segona Guerra Mundial, implicats en el desenvolupament del bop. 

La formació del grup va ser una iniciativa del promotor George Wein, que va aconseguir, Oh miracle!!, que aquest grup de grans solistes acceptaren formar un combo què, iniciant les seues actuacions l'any 1971, va actuar en setembre de 1972 al festival de Monterey, i després d'una gira d'aproximadament un any, es va desfer i cadascú va fer el seu camí, com sol ser habitual al món del jazz, on casos com el del Modern Jazz Quartet, que varen restar junts una quarantena d'anys, amb el sol canvi del bateria, són casos estranys , sent el més habitual que els grups que es formen siguen "flors d'un dia". 

Com que la música que aneu a escoltar -tot clàssics re-inventats per la gent del combo- és tota gravada en directe i a mi m'agrada el directe, encara que siga en un disc, on no solen fer-se grans retocs en la post producció i es pot "sentir" l'ambient, parlarem poc i, malgrat això, no podreu escoltar el disc sencer perquè, ja sabeu, els 55 minuts que tinc per al programa no donen per a més.

Gaudiu de l'escolta dels mestres interpretant, o millor, "reinterpretant" un grapat de clàssics que vos donaran el plaer d'escoltar jazz d'altíssima qualitat fet sense pretensions de "vedette" per part de cap dels membres de la formació. 

Visca el jazz!!

dijous, 22 de març de 2018

Una dona innovadora entre dos segles: Barbara Hannigan

Programa 419

De tant en tant apareix en el món de la música una personalitat excepcional. En aquest cas, a més, es tracta d'una dona que ha aconseguit una brillant carrera com a soprano, inicialment. Però després, la seua inquietud musical l'ha fet caminar per molt altres camins en la música.

Impulsora i animadora de moltes i molts joves compositors, inquieta per trencar els motlles de la tradició de l'acte escènic del concert, la canadenca Barbara Hannigan és una soprano, directora d'orquestra, arranjadora i renovadora de l'espectacle escènic del concert, ha interpretat com a cantant l'opera el "Lulu" d'Alban Berg  en versió de suite de concert en 2011, dirigint i cantant els fragments vocals de l'òpera amb gran èxit, així com l'òpera de György Ligeti, "Mysteries of the Macabre. Ha estrenat una vuitantena de peces escrites per a ella o encarregades per ella, donant-li projecció a la carrera de joves compositors, en molts casos amb el seu amic, el també innovador director Simon Rattle.

El seu "Lulú" la va espentar definitivament al món de la direcció, sempre sense abandonar - afortunadament- la seua faceta de cantant, ans al contrari, complementant-la dirigint l'obra alhora.

 Les obres de Louis Andriessen, "Writing to Vermeer", Gerald Barry "Les amargues llàgrimes de Petra von Kant""La importància d'anomenar-se Ernest" de  Gerald Barry, sobre la coneguda obra d'Oscar Wilde i l'exitosa peça de George Benjamin's "Escrit sobre la pell" i, per sobre de tot la seua interpretació insuperable del  "Lulu"  d'Alban Berg' , que inclou el tindre que dansar de puntes han cimentat una carrera que encara  promet noves "sorpreses" i innovadors atreviments sobre l'escena.

El disc del qual escoltareu dues de les tres peces que porta, conté la suite sobre "Lulú" que podeu veure punxant ací. 

"Crazy girl crazy" és el nom que porta el disc que aneu a escoltar, el primer que la Hannigan grava com a directora. Ha estat Grammy d'enguany en l'apartat de música clàssica vocal, i inclou una al·lucinant versió de virtuosisme vocal de la "Sequenza III" de Luciano Berio i la suite de Gershwin "Girl crazy suite"

dijous, 15 de març de 2018

Mestres que fan escola: Alberto Ginastera

Programa 418


Nascut: 11 d'abril de 1916 - Buenos Aires, Argentina
Mor: el 25 de juny de 1983 - Ginebra, Suïssa

El talentós compositor argentí, Alberto Evaristo Ginastera (Buenos Aires, 11 d'abril de 1916, +Ginebra, 25 de juny de 1983) de pare català i  mare italiana. va prendre lliçons privades de música quan era encara un  nen i va ingressar al Conservatori Nacional de Música de Buenos Aires, on va estudiar composició ; també va prendre lliçons de piano. Des de ben jove ja va començar a compondre; el 1934, amb 18 anys, va guanyar el 1r premi de la societat musical El Únisono per les seues Piezas Infantiles per a piano. Les seues primeres obres duien el segell de la música tradicional argentina, encara que de seguida la complexitat de la seua forma de composar es va fer palesa. El seu esperit autocrític li va fer rebutjar algunes obres de joventut, rehabilitades després per la crítica; per exemple, el seu Concierto argentino, per a piano i orquestra (1935), i la seva Simfonia núm. 1 ("Porteña") (1942). Va ser la seva Simfonia núm. 2 ("Elegíaca") (1944), el seu primer èxit conegut.

En 1946-1947 va viatjar als Estats Units amb una beca Guggenheim, on va estudiar amb Aaron Copland a Tanglewood. Tornant a l'Argentina, cofundà la Lliga de Compositors i fou director del Conservatori de la província de Buenos Aires a La Plata (1948-1952; 1956-1958)i professor a la Universitat Catòlica Argentina i la Universitat de La Plata.

Alberto Ginastera va tornar als EUA el 1968 i després viatjà al 1970 a Europa on va viure majoritàriament a Ginebra, prop, en definitiva, d'on es produïa la gran revolució del serialisme i l'atonalisme que l'interessava enormement i que va marcar la seua obra de maduresa.

Entre els seus notables alumnes es trobaren Ástor Piazzolla (que va estudiar amb ell el 1941) o Waldo de los Ríos.

Alberto Ginastera és considerat un dels compositors clàssics llatinoamericans més importants. La crítica va agrupar la seva música en tres períodes (per cert no massa del gust del propi Ginastera: "Nacionalisme Objectiu" (1934-1948), "Nacionalisme subjectiu" (1948-1958) i "Neoexpresionisme" (1958-1983). Entre altres trets distintius, aquests períodes varien en l'ús dels elements musicals tradicionals argentins. Els seus treballs nacionalistes objectius sovint integren els temes folklòrics argentins d'una manera senzilla, mentre que els treballs posteriors incorporen elements tradicionals en formes cada vegada més abstractes. Gran part de les seves obres es van inspirar en la tradició gauchesca, utilitzant aquest personatge, símbol de l'Argentina.

Des dels seus primers passos en la composició, Alberto Ginastera va tenir un enorme interès pels recursos melòdics i rítmics de la música popular argentina evolucionant a un ambient harmònic i contrapuntístic fabulós amb patrons nadius. El seu primer treball significatiu en l'idioma nacional argentí va ser Panambí, Op. 1 (1934-1937), ballet compost el 1935. Va seguir un grup de danses argentines, Op. 2 (1937).

El 1941 va ser l'encarregat d'escriure un ballet per a la American Ballet Caravan. Va ser anomenat Estancia, Op. 8 (1941); la música estava inspirada en les escenes rústiques de la pampa; presentant-se primer una suite de la partitura el 12 de maig de 1943 i el treball complet el 19 d'agost de 1952. Van seguir una sèrie d'obres inspirades en escenes natives, escrites per a diverses combinacions instrumentals, totes inspirades en la imaginació poètica de Ginastera i realitzades amb excel·lents habilitats tècniques. Aviat, tanmateix, va començar a buscar nous mètodes d'expressió musical, marcats per combinacions modernes i, a vegades, dissonants de so, fermentades per ritmes asimètrics. D'aquestes obres, una de les més destacables és la Cantata para América mágica, per a soprano dramàtica i 53 instruments de percussió, Op. 27 (1960), basades en textos apocryphs pre-colombians, lliurement concertats per Ginastera. Es va interpretar per primer cop a Washington, DC, el 30 d'abril de 1961, amb un excel·lent èxit.

Un desenvolupament completament nou en l'evolució d'Alberto Ginastera va venir amb la seva primera òpera Don Rodrigo, Op. 31 (1963-1964), estrenada el 24 de juliol de 1964, al Teatre Colón. En ell va seguir la fórmula general de Wozzeck d'Alban Berg en el seu ús de formes instrumentals clàssiques, com rondo, suite, scherzo i progressions canòniques. El 1964 va escriure la Cantata Bomarzo, per a solistes, narradors i orquestra de cambra, Op. 32 (1964). Va utilitzar el mateix llibret de Manuel Mujica Láinez en la seva òpera Bomarzo, Op. 34 (1966-1967), que va causar sensació en la seva estrena a Washington, DC, el 19 de maig de 1967, pel seu espectacle sense restriccions de violència sexual. Va ser anunciat per estrenar-se al Teatre Colón el 9 d'agost de 1967, però va ser cancel·lat per ordre del govern de la dictadura, per la seva presumpta immoralitat, estrenant-se finalment a Argentina el 1972,. Les dictadures  i les avantguardes mai s'han dut bé, recordeu els problemes haguts en les èpoques de Stalin i Hitler amb alguns il·lustres compositors. La partitura de Bomarzo revela innovacions extraordinàries en tècniques serials. La seva última opera Beatrix Cenci, Op. 38 (1971), basada en l'obra de Percy Bysshe Shelley, encarregada per la Societat de l'Òpera de Washington, D.C., i produïda allí el 17 de setembre de 1971, va concloure la seva trilogia operística.

Entre les obres instrumentals de l'últim període d'Alberto Ginastera, el més notable va ser el seu Concerto per a piano núm. 2, Op. 39 (1972), que escoltareu al programa, a partir d'una tonalitat derivada de la famosa obertura dissonant del darrer moviment de la Simfonia núm. 9 de Beethoven.

Com a anècdota cal ressenyar que part de la seua popularitat se li deu al grup de rock progressiu Emerson, Lake & Palmer quan van adaptar el quart moviment del seu primer concert de piano i el van gravar al seu popular àlbum "Brain Salad Surgery" sota el títol "Toccata". Després, Emerson llançarà una adaptació d'una de les peces de la Suite de Danzas Criollas de Ginastera.




-Notes extretes i traduïdes al català de http://www.bach-cantatas.com/Lib/Ginastera-Alberto.htm

dijous, 22 de febrer de 2018

El jazz pot ser comercial sense perdre qualitat: Nat "King" Cole

Programa 417

 En el món del jazz, com en qualsevol altre del camp artístic, hi ha gent que sap tocar el botó adequat per aconseguir allò que s'anomena "èxit comercial".  'artista que anem a escoltar hui és un d'eixos que, a més de tindre qualitat artística, va tindre la sort trobar eixe botó.

En efecte, Nat "King" Cole -ja sabeu la costum de nomenar amb títols nobiliaris als artistes de jazz ("Duke" Ellington, "King" Oliver, etc.), gràcies a la feliç coincidència entre una veu molt agradable i un poc "ensucrada", que va coincidir amb l'època dels grans "crooners" (Frank Sinatra, Bing Crosby, Frankie Avalon, Mel Torné, etc.), va tindre una gran popularitat com a cantant, arribant a vendre més d'un milió de discos -per primera vegada en la història- el que li va proporcionar una enorme quantitat d'ingresos.

Lamentablement, el gran èxit aconseguit com a cantant va fer que molta gent, fora de l'àmbit dels afeccionats al jazz, desconeguera que els seus començaments artístics els va fer davant del teclat d'un piano des de ben jove. Influenciat pels "clàssics", però a cavall, per edat (nasqué l'any 1919) dels inicis del "be-bop", va ser catalogat entre els pianistes de l'anomenat "middle-jazz", junt a gent com Erroll Garner i Count Basie, encara que ell es reconeixia com a seguidor de Earl Hines fonamentalment. Entre els seus col·legues de professió s'admirava el seu ús de la ma esquerra, molt melodiosa front a l'habitual ús de marcatge del ritme, probablement a causa de la seua fonamental dedicació com a cantant.

Forçat per la seua gravadora, Capitol, que trobà en ell, a finals dels 40' i a la dècada dels 50',una autèntica mina d'or en la seua veu avellutada i molt adequada als èxits populars de moda i per ballar, va anar abandonant el jazz, encara que en la seua veu es feia sentir, moltes vegades, eixe "pessig" del "swing".

Lamentablement, eixes circumstàncies van fer que gravara molt pocs discos al començament de la seua carrera, fonamentalment, en un original trio format per ell al piano, i per varis guitarristes i contrabaixistes al llarg de la seua vida, trencant l'habitual formació de piano, bateria i contrabaix. Eixa formació funcionava de manera que el piano no era la "vedette" del trio, ben al contrari, la seua idea era la de que tots tres formaren un "tot" on cadascú tenia els seus moments però, fonamentalment, resultava una agrupació que s'acoblava perfectament a la seua tasca com a cantant, deixant de banda la seua tasca de pianista. Això fa que els seus discos en format de trio i sense cantar, resulten una raresa difícil de trobar, lamentablement. Per cert, que un curiós disc amb Quincy Jones ja va ser posat en un programa anterior

El disc que aneu a escoltar té la característica de que va ser el darrer que va gravar en estudi, amb el seu darrer trio, entre els mesos d'agost i setembre de 1956. Malgrat que el títol "After midnight", suggereix una d'eixes jam sessions que els músics de varis locals pròxims, després d'acabar la seua actuació, feien per deixar-se dur per eixes cançons que coneixien des de menuts, o de la seua adolescència, cançons conegudes per  tothom què, fins i tot els no afeccionats al jazz, cantussejaran en escoltar-les, el disc va ser gravat en estudi, però amb eixa idea al cap.

Un disc d'agradable escolta on, acompanyat de vells amics com el saxo alto Willie Smith o el trombonista Juan Tizol, autor del superconegut "Caravane" i alguns músics més, s'escolta creant un ambient relaxat, propici per llegir un llibre o deixant-se dur per la música simplement. Si alguna vegada trobe un disc on el Nat King Cole no cante, sens dubte que el posaré, però serà molt difícil...





dijous, 15 de febrer de 2018

La Dorinda. La dura tasca d'investigar: Marian Rosa Montagut i l'Harmonia del Parnàs

Programa 416

No és la primera vegada -i espere que no siga la darrera- que al nostre programa ens ocupem de la Marian Rosa Montagut i el seu "alter ego" l'Harmonia del Parnàs.

Però es que resulta inevitable per a un programa com aquest, seguir-li la pista a esta dona de Benifaiò, que té una vocació irrefrenable per espigolar entre els vells papers trobats a esglésies, monestirs, Catedrals, Arxius varis i, en definitiva, per tot aquell lloc on la seua inquietud investigadora li faça pensar que pot haver-hi un petit tresor oblidat, cobert de pols i que, de vegades, ha estat interpretat tan sols una vegada per a un esdeveniment singular: la coronació d'un Rei, l'aniversari d'una reina, el naixement de  l'hereu d'una família més o menys il·lustre...

I es que la música és, d'entre totes les belles arts, l'única que viu tan sols en el moment en què és interpretada; i dic més, en que és interpretada per un intèrpret o grup d'intèrprets car un cop han fet la seua feina esta s'esvaeix en l'aire i queda, com a molt i parcialment, en la ment d'algunes persones a les quals els ha impressionat.

La Marian Rosa està quasi diria obsessionada per treure a la llum de bell nou eixes sensacions, eixa flaire impalpable que s'amaga en partitures del segle XVIII endarrere, que ella es nega a deixar-les soterrades com a il·lustres cadàvers al calaix perdut o al prestatge polsegós de qualsevol lloc que les té allí des de fa segles.

Les paraules de la Marian Rosa que aneu a escoltar-li, explicant breu però entusiàsticament la música que sonarà, pertanyen a eixa selecta tria què, després d'hores de treball, estudi i amor per la seua feina, li donen la satisfacció de desenterrar eixes partitures per a que, de forma breu, uns quants afeccionats -i gràcies a les tècniques de gravació- pugam gaudir d'eixos moments d'èxtasi que, n'estic segur, va sentir la nostra protagonista d'avui, com quan un arqueòleg troba una peça preciosa què, després d'anys de recerca, finalment ix a la llum i la té a les seues mans. "LaDorinda", títol de la peça de la qual s'han gravat una tria de fragments en un CD amb eixe títol, és una d'eixes peces.

Dels intèrprets, gent jove i malgrat tot consagrada en el seu camp, no diré més que s'entreguen en cada peça com si fora l'última vegada que anaren a cantar. Supose que l'entusiasme de la Marian tindrà alguna cosa a veure.

Marian, que siga per molts anys i que nosaltres ho pugam gaudir.

dijous, 8 de febrer de 2018

Dos valencians més dels que espenten: Ricardo Valverde i Carlos Martín

Programa 415

Pràcticament es podria dir en aquest cas el que ja vaig dir al respecte de la situació del jazz valencià i l'emergència del que, segons Francisco Blanco "Latino" es podria anomenar la "quarta generació" del jazz autòcton.

En aquest cas els estils són prou diferents amb un Carlos Martín evolucionant des de la fusió amb els ritmes afro-caribenys i el flamenc cap una via més acostada a les darreres corrents del jazz.

Ricardo Valverde és un músic més a prop a la línia més moderna i actual en la concepció del jazz.

"Converging roots" en el cas del Carlos Martín, marca una clara evolució des del seu anterior i, crec, primer disc com a líder, "The journey", que ja varem comentar en aquest programa. La sonoritat d'aquest excel·lent  mult-instrumentista continua sent impecable, amb un trombó que va guanyant-li terreny als altres dos instruments (trompeta, percussió), en un disc on, encara que amb els ritmes encara molt a prop als dels discs anteriors, l'evolució de les línies melòdiques i d'improvisació demostren que la inquietud de la seua joventut l'empenta a cercar nous camins. Crec que és un artista al qual cal seguir la pista. 

Per cert, al disc no s'ha privat d'acompanyar-se del bo i millor del jazz de per ací i de fora, amb més d'una dotzena de músics apareguent en una o altra peça. Per suposat, totes les composicions son seues. Sedaví sembla que tinga alguna cosa especial per al jazz. No debades, o potser per això, el cau de Sedajazz està per allí.

El guitarrista Ricardo Valverde, al seu disc "Luz", demostra que el rodar pel món, per a tothom però especialment en la música, sol tindre efectes molt beneficiosos. Amb una formació de quartet on es troba el saxo de Jesús Santandreu, el baix de Matt Baker -un quasi valencià d'adopció- i l'excel·lent  Mariano Steinberg a la bateria, el primer disc de Ricardo Valverde és una demostració de jazz d'un alt nivell i una frescura i actualitat que fan d'ell una molt agradable escolta. La Sedajazz Records no para d'espentar a nous valors.

P.S.: Per un problema amb el meu ordinador, no s'ha pogut emetre el programa del dia 1 de febrer de 2018

dijous, 25 de gener de 2018

Joan Saldaña i Pepe Zaragoza. Dos nous valencians que van amunt

Programa 414


Afortunadament el jazz valencià va guanyant terreny...al País Valencià, perquè fora de la seua terra fa temps que hi ha una quantitat relativament gran de valencians que va guanyant-se la vida molt dignament pel món amb un enorme prestigi (Ramon Cardo, Perico Sambeat, Albert Sanz, Francisco Blanco 'Latino', David Pastor, Jesús Santandreu, etc.).

En una conversa que varem mantenir fa ja algun temps amb el "Latino" (Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 1 i dos següents) el músic andalús "nacionalitzat" valencià des de menut (coses de l'emigració), ja parlava de que ens trobàvem ara amb la tercera generació de músics de jazz valencians

Doncs bé, ja trauen el cap, i amb força, la quarta generació, gràcies a l'esforç de les anteriors, cal dir-ho, que s'han deixat la pell...i molts "duros" per consolidar un públic per al jazz contra l'"establishment" musical i l'altre, que encara consideraven (consideren?) al jazz com una música "de segona". Esta gent no ha escoltat ni llegit coses de Bernstein, Stravinsky, Gershwin i molts més personatges "il·lustres i seriosos" que en entrar en contacte amb, o naixent de, les seues arrels (i sent "blancs i cults"), han mostrat el seu reconeixement per una música què, nascuda del "ghetto" negre fa poc més de cent anys, ha tingut una evolució meteòrica cremant etapes amb una enorme velocitat i aprenent també del "músics seriosos occidentals", per convertir una música, inicialment reduïda a la gent negra nord-americana, en quelcom que ha conquerit el món. També el País Valencià.

Les dues mostres que podem escoltar hui són una demostració (més) de que el jazz ha arribat per a quedar-se en la història de la música universal. Amb les "contaminacions" locals que sempre ha tingut -i tindrà- la música, totes les músiques, arreu del món. 

Joan Saldaña, i Pepe Zaragoza, fregant la trentena o menys i amb un enorme bagatge de mescles (pop, rock, clàssica, etc.) han tret els seus primers discos de jazz. En ells hi ha, de entrada, una enorme solvència tècnica i una depurada inspiració, sense audàcies, sense escarafalls exhibicionistes, amb una enorme varietat estilística i un so molt agradable.  

No sé, però em tem que no eixiran en los "40 principales" (m'agradaria equivocar-me...) però si algú de vosaltres vol escoltar una música fresca, agradable, actual, deuria fer-se amb els discos d'aquest dos xicots què, acompanyats de gent veterana, amics musicals i personals, han llençat la seua primera ampolla a la mar diguen-nos que han arribat, que estan ja ací i que estan per a quedar-se

Per cert els discos es diuen: La plaça dels somnis de Pepe Zaragoza i Despertant el de Joan Saldaña

dijous, 18 de gener de 2018

El Jazz/fusió a la valenciana: Santi Navalón

Programa 413

L'any 2017 va ser un any enormement productiu per a la productora que impulsa la gent de SEDAJAZZ. Tant, que no varem poder programar tots els discos que ens varen arribar del segell.

Anem a emplenar eixe clot amb una sèrie de tres programes on, de forma exclusiva, posarem música dels "Sedajazzers".

I el primer que anem a escoltar, sota el nom d'un grup anomenat Elektrik Jazz Mantra és un dels discos que més ens varen agradar malgrat quedar un poc arrere a l'hora de programar-lo. Es tracta del disc anomenat "Silent songs", interpretat per un combo  nodrit  amb alguns dels noms més reconeguts de l'escena valenciana i estatal del jazz i amb interessants col·laboracions de músics valencians de naixement o d'adopció (jazzística)en alguna de les peces, tots ells sota la batuta del veterà pianista, compositor i arranjador valencià Santi Navalón.

El disc destaca per a mi, enormemement per  conrear un estil què per estes terres no es sol escoltar habitualment, el Jazz/fusió. I fusió amb què? Doncs, si escoltem el que diu el propi Santi Navalón al fullet que acompanya el disc, es tracta d'eixa música que als anys 60/70 del passat segle, va fer un gir de 180 graus en la forma d'entendre el jazz. La figura clau de tota aquella revolució -un cop més- va ser Miles Davis què, fan declarat de gent con Sly and Family Stone i altres grups del que s'anomenà "soul" (una etiqueta comercial més per a vendre la música negra, Miles Davis va treure el 1968 "Filles de Kilimanjaro", on ja donava pistes abundants del canvi de rumb. Un canvi consagrat el 1969 en "In a silent way" on la ma del productor Teo Macero es feia patent en el canvi de so, molt treballat a l'estudi, i el definitiu "Bitches Brew",en el 1970, on el grup de Davis ja va volar pel seu compte, consolidant un canvi de sensibilitat en els afeccionats al jazz i retrobant-se amb un nou públic jovenívol que, fins aquell moment, ignorava el jazz, captat pel nou ritme que joves negres i blancs, per primera vegada probablement conjuntament, adoraven tots dos: el rock&roll.

Doncs bé. És en eixa època on el Santi Navalón vol situar la música del seu disc "Silent songs" (un dels dos títols arranjats exclusivament pel Navalón al disc com una explícita al·lusió al "In a silent way" de Davis i el primer del disc, s'anomena "Silent song"). Per si hi havia dubtes, l'ombra del Joe Zawinul, músic austriac fonamental en el so dels discos esmentats de Davis i compositor de la resta de títols és explícitament reconeguda pel valencià i, per reblar el clau, la darrera peça del disc, arranjada també pel propi Santi Navalón és la cançò "Sue", composada a mitges per David Bowie i Maria Schneider, que figura al disc pòstum de Bowie i que guanyà un Grammy a la millor cançò.

Si un repassa l'historial de Santi Navalón, no té gens d'estrany aquesta inclinació estilística, donada la seua participació, com a teclista i pianista, acompanyant coneguts grups de pop, rock i coses semblants, a part de les seues actuacions amb músics d'estricte jazz.

Com veieu no hem parlat tant del Navalón com de les seues  influències, reconegudes explícitament per ell al disc. Però això no és pas dolent. Senzillament és que és un músic què té les orelles ben obertes al que es fa al món i té una camaleònica facilitat per "absorbir", com una esponja, tot el que passa pel seu costat i després passar-ho per la seua sensibilitat.

Com he dit, ha estat probablement el disc que més m'ha agradat de la formada del 2017 produïda per estes terres. Escolteu-lo amb atenció i, a ser possible, compreu-lo. Vos pagarà la pena.