L'aventura de la música és un seguit de canvis, més o menys radicals, que fa que allò que els artistes ens proposen per a escoltar no sempre és acceptat de bona manera, al seu moment, pel gust majoritàriament imperant.
La curta aventura dels Beatles, tan sols una desena d'anys, va resultar enormement decisiva en la història de la música popular, dominada des dels anys 50' pel rock & roll.
Partint d'eixa base i amb influències d'altres músiques afroamericanes i la fusió de tot allò amb els contactes, inevitables en viure a Europa, de les innovacions de la música anomenada "clàssica", la seua música va anar obrint una sèrie de camins que, amb la seua separació a començament dels anys 70', no varen arribar a concretar-se amb les innovacions que, sobretot des de la psicodèlia, estaven obrint nous músics joves que havien "entés" -segons crec jo- la intenció trencadora de la música dels de Liverpool.
L'aparició, a més a més, de nous instruments electrònics, els sintetitzadors sobretot, amb versions ja "comercials" diríem, vam consolidar i popularitzar els experiments de Walter/Wendy Carlos i altres.
Al nostre "Camins" hem dedicat alguns programes a gent que va anar obrint noves dreceres els anys 70', fent música amb una aspiració semblant a la que va donar lloc al naixement del be-bop, és a dir, no aspiraven a fer música "ballable", volien fer una música que la gent escoltara amb atenció i assegut al seu seient, tal com es fa en un concert de música "culta". Les òperes Rock, els concerts per a "Grup de rock i Orquestra", el "Rock simfònic", varen donar una sèrie de fruits molt estimables amb gent com els Who (Tommy), Procol Harum, Rick Wakeman o Alan Parsons, enginyer al darrere de moltes d'estes produccions i grups com el que s'escoltarà hui al programa.
El disc "The Dark Side Of The Moon", dels Pink Floid, tret l'any 1973, sis anys abans de la publicació de la seua "Òpera- Rock" The Wall, va ser una autèntica bomba dintre del món de la música popular, tenint una acollida entusiasta per part de la gent i de la crítica musical, en sentit ample i no restringida al món del rock, resultant, segons diuen, el tercer disc més venut de la història (quan hi havia discs...) i mantenint les seues vendes al llarg de més d'una dècada.
L'assimilació impecable dels sons del sintetitzador amb els instruments clàssics del rock, junt amb influències del que The Dark Side Of The Moon"al món de la música "culta" s'anomenà "música concreta" (gent xerrant, sons de monedes, una intervenció vocal sense lletra, sons varis...) adequadament barrejats amb un treball conjunt de Roger Waters, David Gilmour i l'enginyer i músic, Alan Parsons, varen aconseguir una obra absolutament redona, fregant la perfecció absoluta, que va fer-los col·locar-se en la cimera del rock-simfònic, amb un disc "conceptual" que, en realitat, és una autèntica suite en el sentit clàssic de la paraula, és a dir, les diferents peces es fonen l'una amb l'altra amb un cert pont musical. Amb lletres curtes on el temes tractats no eren qüestions adolescents, sinó que parlen de la vida, la mort, el dolor, la malaltia, etc.
Encara que la seua popularitat arribà a la cimera absoluta amb l'eixida de l'òpera "The Wall", que va tindre una pel·lícula amb dibuixos tipus còmic amb la seua banda sonora i, a parer meu, una versió insuperable quan, arran de l'enderrocament del mur de Berlín, es va fer un espectacle sublim, amb la col·laboració d'un selecte i nombrós grapat d'artistes (Scorpions, Cindy Lauper, Van Morrison, Marianne Faithfull,...) en este cas sols amb la direcció de Roger Waters, erigit en símbol suprem dels ex-Pink Floid. Però eixa és una altra història.
La música de "The Dark Side Of The Moon", amb una portada de disc absolutament emblemàtica, us resultarà, a qui per edat no la conega, tota una experiència sonora.
Escolteu-la amb atenció. No us defraudarà.