dijous, 28 de setembre de 2023

Deu ha entrat a esta casa: Art Tatum-1

 Programa 644



Art Tatum
, (nascut el 13 d'octubre de 1909 a Toledo, Ohio, Estats Units i mort el 5 de novembre de 1956 a Los Angeles, Califòrnia), va ser un pianista nord-americà, considerat com un dels més grans virtuosos tècnics del jazz i, segurament, aquell que va portar el piano a la seua més depurada expressió tècnica i musical en el génere.

Tatum, que tenia una discapacitat visual des de la infància, va mostrar una aptitud primerenca per a la música. Nascut en una família no musical (el pare mecànic, la mare, mestressa de casa) va tindre, malgrat això, la sort de què la mare, que tocava el piano de forma afeccionada, tinguera la sensibilitat de detectar les qualitats del seu fill. Als 13 anys, després de començar amb el violí, Tatum es va concentrar en el piano i encara adolescent va actuar en programes de ràdio local, actuacions que, en tindre un gran èxit, varen arribar a ser retransmesos a emissores de tot el país, cosa que li va donar una gran popularitat.

Als 21 anys, per recomanació d'un pianista local, amic seu, va ser contractat per a que acompanyara a la cantant Adelaide Hall, prou coneguda a l'època, i amb ella es va traslladar a la ciutat de Nova York. A la ciutat, on el famós "carrer 54" ja era un niu de locals on es reunien els artistes de jazz, es va amarar de tot el brou que hi era i va fer els seus primers enregistraments que, segons ha dit la crítica, són els més impressionants seus, durant els anys 30 i 40.

En ells ja utilitza la mà esquerra en estil "stride" i estils molt variats i un poc ja inclassificables per a les modes de l'època, amb la mà dreta. Destacaven, sobretot, les seues vertiginoses improvisacions, tant amb una mà com amb l'altra, amb la corresponent capacitat d'improvisació fulgurant.

En les seues improvisacions, Tatum es va dedicar a inserir espontàniament progressions d'acords completament noves (de vegades amb un acord nou a cada temps) en el petit espai d'un o dos compassos. La seua reharmonització de melodies pop es va convertir en una pràctica estàndard entre els músics de jazz modern. En brots rítmicament impredictibles, sovint generava línies amb notes en cascada que entraven i sortien del tempo de forma abrupta.

Pocs pianistes de jazz, després de Tatum, van poder no incorporar almenys una escala o embelliment favorit de Tatum en les seues interpretacions. Diversos pianistes de jazz, inclosos Bud Powell, Lennie Tristano o Oscar Peterson, així com altres músics de jazz van acreditar i van mostrar clarament la influència de Tatum.

El seu reconeixement professional, ja llavors, no es limitava als artistes de jazz. Importants músics de l'àrea de la música clàssica, com els pianistes Vladimir Horowitz i Artur Rubinstein, o compositors com els Gershwin o Serguei Rakhmàninov o el mateix Toscanini, visitaven els locals on tocava, meravellats de les seues capacitats tècniques i artístiques.  

Es diu que un dia, quan va entrar en un club on Fats Waller feia un concert, aquest, en adonar-se de la seua presència,  va dir: «Estic tocant aquesta nit, però Déu és amb nosaltres a la sala, així que jo li deixe el piano.»

La primera part de la seua vida artística va produir-se, a les gravacions,  en solos, donada la dificultat per trobar acompanyants que pogueren seguir les seues esbojarradament accelerades improvisacions. A partir d'un cert moment a la dècada dels quaranta, amb uns acompanyants fixos, va començar una etapa de treballs en trio, que va ser molt fructífera professionalment, segurament la més profitosa de la seua vida.

Però d'això parlarem i escoltarem coses al següent programa.

dijous, 21 de setembre de 2023

La lluita feminista també es pot fer amb música de jazz: Roxy Coss

Programa 643


La lluita de les dones per un futur sense els problemes, terribles de vegades, que han de suportar en el seu viure diari deuria -DEURIA- ser una lluita en la qual, dones i homes -els homes que tinguen dos dits de front- cal que treballem conjuntament per un futur millor per la HUMANITAT.


Les artistes i les persones que, per raó de la seua activitat, tenen una projecció pública que pot fer que les seues opinions tinguen un ressò major que les emeses per altres persones tenen la "obligació" moral d'opinar sobre alguns temes: és la tasca que, al 1898, va iniciar Émile Zola, propugnant que aquella gent que els qui en aquell moment, es deien "els intel·lectuals", tenien la obligació de lluitar públicament, de manifestar-se obertament, en favor de les causes que opinen que són justes.

L'arribada a la presidència dels EE.UU. del Trump va estar un catalitzador per a que moltes coses socialment rellevants, tant positives com negatives, isqueren a la llum del debat públic. La lluita feminista, impulsada fortament des de feia uns anys pel moviment del "Me Too" va ser l'àrea en la que Roxy Coss va entendre que calia que es manifestara clarament per recolzar la lluita feminista, aprofitant la projecció que, com a destacada música de jazz, jove i amb una trajectòria consolidada però encara creixent,gaudia.

Música destacada, amb una carrera relativament curta en raó de la seua edat, però brillant en trajectòria (ja en té un Grammy a casa), la elecció de Trump va suposar per a ella -com per a moltes persones als EE.UU. i arreu del món- un cop moral molt dur, decebedor, frustrant i va rebel·lar-se contra el corrent social que havia portat a un tal candidat a la presidència del seu país.

Va fundar el 2018 una associació, WIJO (Women in Jazz Organisation) per lluitar contra els problemes, els entrebancs i les agressions que pateixen dones i gent no binària en el seu món artístic. L'associació va tindre una bona acollida i ja acull a varis centenars de persones afiliades. És el seu aspecte d'activista pura.

Però Roxy Coss és una música, i la seua sensibilitat artística també va patir el terratrémol del canvi político-social al seu país. Arran de la manifestació multitudinària produïda a Washington l'any 2017, promoguda pel moviment "MeToo" i moltes organitzacions més, en contra de les polítiques reacionaries de la nova administració, on la Roxy Coss hi va participar, va veure una pancarta que deia "FUTUR IS FEMALE".  La frase la va impactar i va pensar que calia que, des de les seues capacitats artístiques, fera palesa la seua reacció: heus ací l'origen del disc que, amb el mateix títol de la pancarta va treure l'any 2028.

La reacció de públic i crítica a l'eixida del disc va ser enormement favorable, impulsant definitivament la seua carrera musical...i posant-la en el primer pla de la lluita feminista. Ella va explicitar eixe caràcter de lluita del disc, amb una portada on esta abillada amb una roba de camuflatge militar i amb uns títols dels temes suficientment expressius. En molts mitjans es va trobar paral·lelisme entre aquest disc i el "We Insist" de Max Roach.

D'intenció engrescadora, segons l'artista, la seua música, enquadrada en allò que es diu "PostBop", el disc té una estructura musical molt treballada, amb la destacada participació del guitarrista Alex Wintz i de la pianista Miki Yamanaka, formant un quintet amb Rick Rosato: al contrabaix i Jimmy MacBride a la bateria.

Esperem que eixa identificació pública amb la lluita feminista no li supose problemes artístics, perquè el que porta fet en els seus discos deixa veure una artista encara per explotar definitivament, segons el meu parer.

dijous, 14 de setembre de 2023

Un so celestial: Benjamin Franklin i l'Harmònica de vidre

Glass Harmonica- Benjamin Franklin - YouTube
Programa 642

Des de la més remota antiguitat, l'espècie humana ha trobat la forma de fer música amb tot d'elements al seu abast. Unes vegades han estat les eines de treball, altres, artefactes u objectes quotidians, etc.; la llista seria inesgotable.

És cosa demostrada que ja al paleolític existien eines per a fer música, tant percudida com bufant a través d'ossos, caragols, etc. donant lloc a la creació posterior d'instruments, cada cop més complexos i sofisticats.

Els homes de ciència, per altra part, han estat moltes vegades conreadors de música o teòrics d'ella, com en el cas conegut de la variació de la sonoritat d'una corda en ser més curta o més llarga, que va teoritzar el mateix Pitàgoras. També es varen ocupar amplament els filòsofs de l'antiguitat grega de les implicacions d'esta i les seues influències en els estats d'ànim i a l'educació, sobretot de la joventut.

La potència sonora dels instruments ha estat també, al llarg de la història de la música, una constant en la seua utilització, adequant-la als llocs on esta es produïa, ja siga a l'aire lliure, en una habitació, més o menys gran, o en una sala de concerts. En el cas que ens ocupa al programa de hui, una certa sonoritat va estar a l'origen de l'instrument del qual escoltarem alguns exemples sonors.

Crec que tothom se n'haurà adonat que els vidres més quotidians -gots, copes, gerres- produeixen sons en colpejar-los o fregar-los. Doncs bé, Benjamin Franklin, polític, filòsof, divulgador de les més variades matèries, científic, inventor i, tangencialment, músic, va escoltar una actuació en la qual un artista treia notes musicals d'una filera de copes, emplenades amb quantitats reglades de líquid, per regular la nota que sonava.

Va tindre, aleshores. la idea de millorar i facilitar la interpretació musical, amb el vidre com a base, i va encomanar a un artesà vidrier la confecció d'un instrument on, posats alineats en un eix horitzontal metàl·lic, una sèrie de bols de vidre de grandària variable, afinats amb tècniques variades -esmerilat mecànic, atac amb àcid fluorhídric i d'altres- que coneixia per la seua base científica, i ordenats segons l'escala musical a la manera de les tecles d'un piano, i on l'eix es feia girar amb un pedal, facilitava que l'intèrpret, amb els dits humits fregant la vora d'eixes peces de vidre, produïra no sols notes sinó, fins i tot, acords, eixamplant enormement les possibilitats artístiques d'eixa sonoritat del vidre. Havia aparegut l'"Harmònica de vidre" (Glassharmonica).

Benjamin Franklin Invented a Glass Harp | Smart News | Smithsonian Magazine

E
l so obtingut, d'una enorme subtilesa, en tons prou aguts i amb unes enormes ressonàncies, va tindre una gran acceptació als salons de l'època. L'estrena de l'instrument es va produir a Londres el 1762, amb la utilització de l'artefacte per part d'una, llavors, coneguda teclista de l'època, Mariane Davies, que va convertir-se, doncs, en la primera persona que utilitzava l'instrument públicament.

A la locució del programa ja expliquem, breument, les variades peripècies que va tindre i l'acollida entusiasta inicial i els problemes posteriors, així com el seu declivi a causa de l'aparició de les orquestres simfòniques que, amb vents, percussions i cordes molt potents, feien impossible que un tan subtil so es poguera escoltar i cap al 1820-30, es va produir el seu progressiu arraconament. Això a banda de rumors falsos més o menys perjudicials.

Els canvis estètics produïts al llarg del segle XX varen dur que alguns músics, entre ells l'intèrpret que escoltareu al programa, Thomas Bloch, s'interessara de bell nou per l'instrument. No sols va rescatar composicions escrites per a aquella Harmònica de Vidre per, entre altres, noms tan il·lustres com Mozart o Beethoven o, més acostats com Saint-Saens (El carnaval dels Animals), Donizetti (Lucia de Lammermoor) o Richard Strauss (La dona sense ombra), que l'utilitzaren per crear un cert ambient, sinó que ha encoratjat a autors contemporanis a escriure per a l'instrument.

Escoltareu part de la tria que Thomas Bloch fa a un CD dedicat a l'instrument, amb exemples d'autors del segle XVIII i començament del XIX i actuals.

Una curiositat més que ens mostra que eixa "ordenació adequada de sons" que és la música (nom procedent del de les muses, recordeu) pot ser produïda de mil i una maneres, sols cal el geni de l'autor i la mestria de l'intèrpret...i l'escolta d'uns altres, clar.

dimecres, 6 de setembre de 2023

Dues dones imprescindibles de la història del jazz: Mary Lou Williams i Geri All


Programa 641



A poc a poc, la visibilització de les dones en les seues manifestacions artístiques va fent palesa la importància del seu paper en el món de la cultura. Si, a més a més, aquesta aportació es fa amb la pretensió de trencar tanques i sostres de cristall, la seua obra la fa òptima perquè la posem al descobert al nostre programa.

Amb l'ambició, compartida per un selecte grapat de músics de l'època, d'enaltir la importància de la música de jazz, emblema de la població afroamericana dels EE.UU., i inspirada per l'exemple de la pionera suite ellingtoniana "Black,brown and beige", Mary Lou Williams va abordar la composició d'una obra, en forma de suite també on, amb la idea d'enaltir els seus col·legues músics més admirats, no va fer una música i punt, sinó que va inspirar-se en l'obra d'il·lustres companys (Billie Holiday per "Aries"; Ellington per "Taurus"; Monk and Art Tatum per"Libra, etc.) nascuts sota el signe corresponent, per estructurar la seua obra.

Amb clares i declarades influències de la música occidental de l'època reconegudes per l'autora (Bartok, Stravinsky, Fauré i altres), a més de la clara petjada dels impressionistes (Debussy, etc.), la seua obra és un claríssim precedent del que, pocs anys després, es vindria a anomenar com a "third stream", la forma de maridar el jazz i la música culta convencional d'aleshores.

Estrenada el 1945, la ressenya que a la Wikipèdia es fa de l'obra, explica, molt didàcticament, les variades formes de la música de la peça què, amb un acolliment entusiasta del món del jazz i de la crítica progressista, va tindre una acollida tèbia als cercles més gelosos de la primacia de la cultura blanca sobre l'ascendent importància de la negra. L'obra va ser arranjada per a diverses formacions, inclosa una amb una orquestra simfònica al Carnegie Hall, el 1946, impulsada per Norman Granz, amb resultat un poc frustrant i una abracadabrant història de la "pèrdua" de la gravació.

Estes suspicàcies, afortunadament, fa temps que s'han superat i, hui, és omnipresent el paper del jazz en les músiques d'avantguarda occidentals i, de retruc, d'estes en l'obra més atrevida dels jazzistes actuals que, com és sabut, ja no tenen tots la pell més o menys bronzejada.

Ja l'any 2013 vàrem dedicar tres programes monogràfics a l'obra de Mary Lou Williams. Obres com la seua han obert moltes portes a la creativitat de figures posteriors. Un clar exemple és el de la seua admiradora, conservadora de la seua obra i impulsora de la Mary Lou Williams Foundation, Geri Allen, també

escoltada en anteriors Camins.
 

També pianista, compositora, arranjadora i professora, Geri Allen, gran admiradora de l'obra de la seua predecessora, va treballar a la Fundació Mary Lou Williams, impulsant-la i dirigint-la fins a la seua prematura mort a 60 anys: esta és la nostra segona protagonista i intèrpret del programa.

Amb la col·laboració d'un antic company de la Williams al baix, Buster Williams, i el sensible bateria Billy Hart, amb ella al piano, Geri Allen va decidir "re-interpretar" una de les obres clau de la desapareguda mestra: la suite ZODIAC, reproduint l'original format de trio en què va ser estrenada la suite.

El 2006 es va publicar esta nova versió de la peça, amb absolut respecte a les idees de l'autora, però, òbviament, amb la llibertat creativa que el jazz dona als seus conreadors.

Dues dones imprescindibles a la història del jazz: Mary Lou Williams, de la qual podeu llegir un documentat resum biogràfic, i Geri Allen, lamentablement desapareguda massa prompte, de la qual hi ha ací una apassionada nota biogràfica.

Recomanem la recerca d'obres d'esta parella de dones. Tècnica impecable, sensibilitat a cabassos i un swing encomanador

Dues lluminàries, ja dic.

dijous, 29 de juny de 2023

Marian Rosa Montagut: Viure de, en, per la música, d'una dona

Programa 640



"Una no tria la música, és la música la que et tria a tu"

No cal que em capfique en cercar alguna definició millor per dibuixar el perfil de Marian Rosa Montagut, ella ho va dir amb una frase tan rodona com clarificadora.

La música la té atrapada "diuen que, de les drogues, se'n pot eixir, però no és possible fer-ho de la música". La Marian, una d'eixes persones meravelloses amb les qual he tingut la fortuna de trobar-me, com una conseqüència de la idea que vaig tindre en posar-me a fer aquest programa, és un ésser que viu per a ser una dona-música, ambdues coses de manera indestriable, ella no pot entendre la vida sense aquest art impalpable que és l'idioma més universal que hi ha.

He volgut que, per acabar aquesta temporada del "Camins", ho férem amb dues dones, Claudia Montero i Marian Rosa Montagut que, per viure per ací prop, m'han donat l'oportunitat de gaudir del contacte personal i entendre millor què hi ha al darrere d'una dona que es dedica, amb cos i ànima, al seu art.

És un món el qual, malgrat el que pot semblar, encara és un àmbit en el que el fet del gènere també té les seues conseqüències, no sempre favorables precisament. Però això ho explica millor ella en l'entrevista que, per al programa, li hem fet.

L'única recomanació  que m'agradaria fer és que escoltcamins640-marian.mp3eu amb cura el que em va dir Marian que, per fer-se la conversa -més que entrevista- en un ambient relaxat, de confiança, quasi íntim podríem dir, deixa escapar alguns silencis, alguna frase on es pot endevinar el seu riquíssim món interior i les seues vivències artístiques, sempre matisades al nivell personal per la seua condició de dona. Un aspecte que no es pot menystenir a un món al que ella va decidir enfrontar-se amb totes les conseqüències i servituds, amb els riures i els plors, amb una ferma voluntat de seguir el seu camí pesara a qui li pesara.

La resta de nosaltres hem gaudit, sols, de la part bonica, dels fruits del seu treball artístic perquè, com he dit alguna vegada, quan els deus han assenyalat amb el seu dit una persona per a que creara bellesa, eixes persones no ens poden negar a compartir-la amb la resta de mortals.

Gràcies Marian, pel teu art, gràcies per ser dona.

dijous, 22 de juny de 2023

Claudia Montero: Una absència

 Programa 639

 


No sé si cal dir molt o poc, per escrit, de l'obra de Claudia Montero.

Potser l'entusiasme que tinc per la seua obra i l'afecte que li tenia a la seua persona (Quin somriure més preciós tenia!) em farien desbordar-me i alguna persona em diria exagerat: ho admetria.

La possibilitat de conèixer una persona així no es presenta tot els dies i la casualitat de que caiguera per València, es casara i formara una família ací, va ser una sort que algunes persones afortunades varem tindre en poder gaudir de la seua música i de la seua desbordant personalitat.

La cruel realitat, la vida ("I qui és eixa per anar emprenyant d'esta manera"?, diria Mafalda, una altra argentina il·lustre) ens la va furtar quan estava en el seu millor moment. Deslliurada ja de les seues obligacions com a mare amb uns fills ja majors, era en aquest moment, a la seua cinquantena, quan estava literalment "explotant" com a compositora.

Els encàrrecs li plovien i ella, poc disciplinada que deia que era i amb una enorme facilitat per desconcentrar-se, es tancava a casa a escriure més i més bellesa.

El record de Buenos Aires, que mai el va abandonar, es fa palés tant en la seua música com, fins i tot, als títols de més d'una composició com podreu escoltar al programa. La petjada o, millor dit, el camí que va obrir Piazzolla, ha estat una amplíssima carretera per la que han circulat i circulen un bon grapat de músics, ja deslliurats pel mestre del complexe de tocar una música dels "barris baixos". En el cas de la Claudia és més eixe alliberament que l'estil, més apropat a un classicisme -un neo-classicisme, estaria millor dit- allò que fa de la seua música una experiència assequible per a unes majories que no han arribat a estimar algunes innovacions estilístiques més agosarades.

És la música de la Claudia Montero, de tota manera i clarament, una música d'ara i ací, del temps presents; els quatre, QUATRE!!, Grammys obtinguts de forma quasi successiva fan palés el seu acostament a la sensibilitat majoritària. De ben segur que, si visquera, se n'haguera endut alguns premis més.

Ara sols ens queda el disfrutar de la seua música sentida, propera i bonica. En definitiva és el que a ella la duia a compondre: procurar uns moments de plaer a qui l'escoltara.

 No cal dir molt o poc, per escrit, cal disfrutar de l'escolta de la seua obra

dijous, 15 de juny de 2023

Una vida breu però fructífera: Lilí Boulanger

 Programa 638



Nascuda en una família de músics: el pare compositor d'òperes i d'altres peces i la mare mezzosoprano russa, ambdós treballant a l'Opera Comique de París, Lili Boulanger ( Olga Marie Juliette, dita “Lili” ) va néixer el 21 d'agost de 1893 i va tindre una vida breu però intensa.

Va tindre la desgràcia de contreure, als dos anys, una malaltia -tuberculosi intestinal- que la va tindre sempre amb una salut molt fràgil. Això, però, no li va impedir que aflorara el seu talent musical i que, amb sols 24 anys de vida, poguera escriure un relativament extens catàleg de peces dels tipus més variats.

Les seves composicions inclouen obres orquestrals o per a piano, orgue, violí, violoncel, oboè o flauta i, sobretot, vocals sobre poemes de Jammes, Maeterlinck o Musset, música coral, orquestral, de cambra i, fins i tot una òpera en cinc actes, La Princesse Maleine,  que va quedar inacabada.

Amb sis anys ja sabia llegir...música, encara que no paraules, i la seua precocitat va atreure prompte l'atenció del ja llavors reconegut compositor Gabriel Fauré, amic de la família, que va guiar les seues primeres passes al piano.

Estimulada per la seua germana inseparable -sis anys major que ella- la reconeguda mestra de músics Nadia Boulanger (programa 264), va començar molt prompte a compondre i als onze anys ja va escriure la primera obra registrada al seu "Quadern de composicions", una cançò sobre un poema de Claude Couturier.

El 1909, Lili Boulanger va ingressar al Conservatori de París a la classe de composició musical. El 1910 va publicar el seu primer treball aconseguit, "Waiting", una melodia sobre un poema de Maurice Maeterlinck. Va presentar "Per al funeral d'un soldat" a l'examen de composició l'any 1912 i va guanyar el premi Lepaulle. Aleshores va competir per primera vegada al Premi de Roma (una beca del govern francés per a una estada a la residència Médici) el mateix any, però la malaltia que l'afectava la va obligar a retirar-se de la competició. Es va presentar l'any següent i es va convertir, el 1913, en la primera dona a guanyar el primer Gran Premi de Roma de composició musical amb la seva cantata "Faust et Hélène". Va fer una primera audiència pública de l'obra el 16 novembre 1913 a càrrec dels Concerts Colonne al Théâtre du Châtelet i va tenir un gran èxit de públic i de crítica.

El 1914, Lili Boulanger va marxar a Itàlia amb la seva mare per unir-se als guanyadors del Prix de Rome a l'Acadèmia de França a Roma (Vil·la Mèdici). Durant aquesta primera estada de quatre mesos, escurçada per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, va començar a escriure els seus tres Salms (Ps. XXIV, CXXIX, CXXX), així com la seva "Antiga Pregària Budista", obres que no acabarà fins al 1917.

Malgrat la seua fràgil salut, tant ella com la seua germana varen trobar temps per col·laborar a la cura dels soldats ferits a la guerra.

Comença un cicle de melodies als anys 1913-1914, "Clairières dans le Ciel" a partir de poemes de "Tristesse" de Francis Jammes, del qual obté el permís per canviar el títol. Tria en particular tretze dels vint-i-quatre poemes del cicle. És la peça principal que anem a escoltar al programa de hui, aquestes tretze cançons, interpretades per Raquel Camarinha, soprano i Anne de Fornel, piano, dintre d'un àlbum CD doble, amb un recull de totes les cançons de les germanes Boulanger, gravat entre febrer i juny de l'any 2022 i publicat a començament del corrent 2023.


El 1918, va compondre "D'un soir triste", que existeix en diverses versions, inclosa una per a orquestra, què hui ecoltareu amb Anne de Fornel al piano i Emmanuelle Bertrand al violoncel. En el seu llit de mort, va dictar a la seva germana Nadia la seva obra final, el Pie Jesu.

Va morir a l'edat de vint-i-quatre anys el 15 de març de 1918, deu dies abans que Claude Debussy, un dels seus inspiradors principals -resulta evident escoltant la seua música- encara que la crítica també associa el seu estil al de Gabriel Fauré, el seu primer mestre, i al Wagner més jove.

La seua germana, Nadia, va deixar de compondre a partir de la seua mort; pensava que Lilí era l'autèntica gran música de la família i que la seua pròpia obra no gaudia de cap interés. No va deixar, però, el món de la música, com varem dir al programa corresponent.

Una dona més que, malgrat tindre una bona acollida al seu moment, la pàtina del temps i els canvis de gust ha arraconat dels programes. A França hi ha una reviscolada de les germanes, per exemple amb gravacions com esta que portem hui.

dijous, 8 de juny de 2023

La mil cares d'una música: Gorka Hermosa i els Blanchard String

Programa 637


La música que escoltareu al programa té una llarga i il·lustre tradició. Mozart, per exemple, es va "plagiar" amb la Marxa Turca i la Simfonia 40. Haendel era molt freqüent que aprofitara "retalls" seus per completar les seues òperes o obres vàries. L'excés de treball que, afortunadament per a ells, tenien, els obligava a treballar moltes vegades amb problemes de temps i recorrien a eixa pràctica. Pràctica legítima, car eren les seues obres les que "reutilitzaven" amb canvis de ritme, orquestració, etc.

Gorka Hermosa en té ja un ample catàleg d'obres escrites malgrat la seua relativa joventut. Hi ha les peces curtes, les cançons, podríem dir, però té també composicions per a conjunts de cambra variats i altres per al seu instrument, l'acordió, i orquestra o conjunts de composició variable, com vàreu poder comprovar fa dos programes.

El programa de hui va d'això. Ell, com a compositor, fa arranjaments originals de velles peces. En eixa tasca intervé no sols la inspiració de les peces de base sinó també la seua tasca com a arranjador, una feina en la qual el domini tècnic musical, els coneixements teòrics i, evidentment, la seua inspiració també, ens fan aparéixer obres velles amb una cara nova, amb un nou aspecte que, segurament, inclòs instintivament en l'obra original, ix a la llum amb els arranjaments efectuats sobre aquella base.

El catàleg compositiu de Gorka Hermosa és ja, a hores d'ara, prou abundant per a què, en plantejar-se un projecte com aquest, tinga material de sobra sobre el que treballar.

La nova, i preciosa, cara que algunes de les seues obres ,-inclosa la "imprescindible" "Gernika", ens mostren al treball fet amb els Blanchard Strings, resulta brillant, encisador. Això lligat al seu llenguatge musical que, essent contemporani, no resulta difícil de copsar per una audiència variada, heterogènia, dona com a resultat un disc que en eixir a la llum va tindre una enorme acceptació al món musical i que li va suposar una mena de "consagració definitiva" al seu prestigi, farcit de premis i distincions arreu del món, i no sols en la seua especialitat acordionística.

L'oportunitat de què, en una conversa telefònica, ens explicara la gènesi i intenció del projecte, farà de l'escolta de hui, n'estic segur, una experiència molt agradable.

I... continuarà...

dijous, 25 de maig de 2023

Flamenco Etxea-2. José Luís Montón y Gorka Hermosa, la màgia de la música

 Programa 636

José Luís Montón és un guitarrista i compositor del món del flamenc, amb àmplia discografía -no sempre de flamenc "estricte"- i Gorka Hermosa és un acordionista d'Euskadi i professor d'acordió al Conservatori de Santander.

Quan l'any 2011 la parella Montón/Hermosa o Hermosa/montón, varen parir el primer Flamenco Etxea, la veritat és que varen tindre una acollida enorme i positiva entre la premsa internacional especialitzada i també va ser acollit molt favorablement en els cercles musicals més variats a l'estat espanyol. Les emissores públiques i la mateixa TVE es varen fer ressò de l'eixida de l'obra, amb ressenyes, entrevistes i algun petit concert gravat. Fins i tot al nostre programa em vaig fer ressò de la seua eixida en dos programes amb llarga entrevista inclosa, però...

Però el problema d'estes músiques arriscades és que la seua eixida es sembla a la llum d'una bengala, molta llum i fins i tot soroll momentàniament i després...

Tots dos són músics de carrera consolidada, carrera internacional reconeguda i les seues obres són interpretades arreu del món -afortunadament-, però a nivell de popularitat, vull dir, de popularitat de la que es reflecteix en les emissores estàndard, fins i tot en les especialitzades o en els programes de les grans institucions públiques de música -orquestres nacionals, municipals, grups de cambra reconeguts, etc.- del territori espanyol, la seua presència és escassa, escassíssima diria jo, per no dir pràcticament marginal.


Malgrat tot, ells continuen el seu camí, treballant, component, entenent-se. Aleshores sorgeix un altre fruit de la "saga" que, per no despistar, es diu Flamenco Etxea-2. I torna el fenomen. Entrevistes, ressenyes, alguna peça radiada i, fins i tot, una altra petit concert a la TVE-2 i Ràdio 3. Perfecte.

Entre el primer Flamenco Etxea i el segon, que hui escoltareu, hi ha hagut, a més a més, altres fruits de la seua amistosa voluntat creativa que, en general, han gaudit de molt bona crítica. Ells no paren de treballar, cadascú pel seu camí i, de tant en tant, com és el cas, col·laborant per enriquir-se mútuament.

Ara, igual és que jo soc una persona apassionada amb determinades persones, determinats exercicis de risc, i voldria que aquests esforços no es quedaren reduïts a l'àmbit dels incondicionals i/o dels públics més "especialitzats" i el seu ressò sempre em sembla insuficient. El reconeixement a l'esforç creatiu per innovar, per eixir-se'n dels caminets mil vegades trepitjats, lluitant per endinsar-se en la selva desconeguda que hi ha als costats d'eixos camins, amb esforç, il·lusió i la necessària quantitat d'entusiasme per perseverar en el seu treball, sense preocupar-se massa dels oripells i eixa cosa tan fugissera que és "la fama" , el reconeixement, dic, sempre és, al meu parer, escàs, escassisim.

El Flamenco Etxea-2, és un disc calidoscòpic, inspirat, amb col·laboracions de gent de procedència geogràfica i musical d'allò més variat. Hi ha veus d'Euskadi i d'Andalusia, és clar, també, però, cantants i instrumentistes de camps, i fins i tot països, "allunyats" (?), conduïts per la parella promotora de l'invent  amb ma segura, solvent, deixant-los en llibertat per aportar les seus idees, els seus mons, al món imaginat per Gorka Hermosa i José Luís Montón. Un món on l'única cosa segura és la necessitat de crear música, bona música, original, encisadora, inclassificable segons els paràmetres estàndard, però que, a poc que es tinga una sensibilitat mínima i una obertura d'horitzons, fa gaudir d'una experiència poc freqüent i enriquidora.

Afortunadament, la durada del programa dóna per escoltar-lo sencer. Veureu com el meu entusiasme és encomanadís gràcies a la màgia musical de dos músics de soca-rel, inspirats, que, i eixa és una gran virtut, sense renunciar a les seues essències originals clarament reconeixibles, saben maridar els seus mons i els d'altres gents en una obra realment preciosa.

No sé si la saga continuarà amb un altre "Flamenco Etxea-3", gràcies donaria als deus si ens feren eixe regal.

Simplement, escolteu-los i deixeu-vos dur.
 

dijous, 18 de maig de 2023

Dos nous fruits de SEDAJAZZ: David Cases i Lírica Big Band

Programa 635


La gent de SEDAJAZZ no para.

Al present programa anem a donar notícia del primer treball del saxofonista valencià David Cases, anomenat "Simetries" i una breu referència del segon disc de la Lírica Big Band, "Sapomorfo".


Sobre David Cases hem de dir que, malgrat la seua joventut, ja porta una bona "motxilla" d'experiències, primer com a membre de grups valencians de ska i reggae i, després, amb col·laboracions discogràfiques i en gira amb alguns solistes internacionals que li donen un solatge musical més que notori.

Cal dir que el David Cases ha aprofitat bé les seues experiències anteriors i ha acabat, previ passe per l'Alqueria Coca -i pel Conservatori i altres qualificades escoles de música- endinsant-se de forma total en la màgia del jazz.

En esta seua primera experiència compta amb els membres del seu quartet habitual i, a més, ha cercat la col·laboració d'un teclista que enriqueix el so del disc amb mesurades intervencions d'eines electròniques (teclat i sintetitzador), que li donen una pàtina de so actual que ja comença a ser utilitzat per alguns músics del terreny.

Ell confessa en alguna entrevista una sèrie de influències. De entre totes elles, almenys per mi, la més evident és la dels Snarky Puppy. En ser un quartet, el seu so no pot arribar a l'orgia sonora dels nord-americans, però David Cases treu un bon profit d'eixes aportacions electròniques, emprades amb molta discreció i encert.

Els altres membres del quartet són Manu Pardo a la trompeta, Toni Carrillo a la guitarra elèctrica, amb un tractament de l'instrument que m'ha agradat molt, Javi Pérez al contrabaix i Javi Bou a la batería. Dels teclats i sintetitzador se n'ha ocupat Amadeu Moscardó. Pel que ell diu, tots vells coneguts d'aventures de joventut. Òbviament, els saxos estan a càrrec del David Cases, així com la majoria de les composicions i dels arranjaments.

Un bon començament per al David Cases i una nova oportunitat que l'editora de SEDAJAZZ dóna a un músic valencià per a donar-se a conèixer.

Del disc de la Lírica Big Band -sorgida de la Banda La Lírica de Silla- amb la direcció de Kako Rubio, anem a posar sols una petita mostra (em queden algunes coses a programar abans de l'estiu...) perquè la seua qualitat ja la vàreu poder gaudir en publicar el seu primer disc, "Figa de Ferro", que varen comentar ja a aquest programa. El treball que presentem hui s'anomena "Sapomorfo".

He aprofitat la coincidència de que en una de les peces el solista és...David Cases, per fer el programa conjuntament d'ambdues publicacions.

De la Lírica Big Band hi ha poc a dir. Són una excel·lent formació que recrea un so de pura raça jazzística, en una formació que, a part dels vents, es completa amb una quartet d'acompanyament de piano/sintetitzador, bateria, guitarra i contrabaix, que arrodoneixen el so d'una manera esplèndida. Ah! i hi ha també la veu d'Eva Romero i col·laboracions de luxe: Jesús Santandreu, Voro García, Clara Juan, Carlos Llidó o Victor Jiménez entre un grapat més.

Un disc per escoltar a qualsevol hora...i per comprar-lo, com el del David, clar...

dijous, 11 de maig de 2023

Vicent Macián ens dóna "LLUM"

Programa 634

Vicent Macian és un veterà saxofonista de Sedaví, membre del col·lectiu SEDAJAZZ, que des que ens va donar el seu primer treball discogràfic el 2017, anomenat "BAM!", no havia tornat a liderar una gravació -almenys, que jo en tinga notícia- encara que la seua activitat com a col·laborador en un grapat de treballs de gent del col·lectiu ha estat constant. És una cosa habitual entre els membres de l'Alqueria Coca la de fer costat als companys que s'animen a publicar un treball.

En aquest cas ha estat ell qui, amb la formació amb la qual habitualment treballa darrerament, Iago Fernández a la bateria, el veterà Albert Palau al piano, Reinier Elizarde al contrabaix i el trombó de Carlos Martín, s'ha decidit a treure l'any 2022 un nou treball.

El disc "LLUM" és un producte dintre de la línia jazzística més freqüent de la gent de SEDAJAZZ, el post-bop (o com es diga...) amb algun toc free, en quant a l'estil. L'alé de les composicions, pròpies majoritàriament, és un altre cantar.

En els comentaris que ell fa a la carpeta, aboca tot un torrent de sentiments, expressats amb una sinceritat i una sensibilitat que pot resultar impúdica fins i tot. La declaració d'amor per la seua companya, tant en el text de la carpeta com en la dolcesa de la composició que dóna nom al disc, resulta commovedora. Altre tant es pot dir de l'amor que desborda la peça dedicada al seu fill.

EL virtuosisme reconegut de l'instrumentista destaca enormement en dues peces tocades a solo amb el seu saxo, una tasca sempre complicada en no tindre l'embolcall dels altres instruments acompanyant-lo. El Vicent Macián se'n surt amb nota molt alta en estes dues composicions, fent gala d'una ductilitat i una competència musical fora de tot dubte.

Un disc per escoltar amb atenció. Un disc més del segell SEDAJAZZ que, amb ja la trentena d'anys passats d'existència i un centenar llarg de gravacions, resulta una referència imprescindible per al jazz valencià, amb una qualitat que supera fronteres.

Esperem que Vicent Macián no tarde tants anys esta vegada en regalar-nos un altre treball seu.

dijous, 4 de maig de 2023

Un recent descobriment personal: Dame Elisabeth Maconchy

 Programa 633

 



Haig de reconèixer que a Elisabeth Maconchy la vaig conèixer gràcies a un excel·lent programa de Ràdio Clàssica (Sinfonia de la mañana), fa tan sols algunes setmanes. La música que vaig escoltar però, em va agradar i fent una recerca vaig trobar, entre altres, les peces que escoltareu al programa. 


Això sí, la música que he pogut escoltar m'ha semblat molt, però que molt agradable i amb un toc de modernitat que m'ha dut a dedicar-li aquest programa, en esta temporada dedicada especialment a donar a conèixer dones "desaparegudes" en la música occidental. 

I això que va morir l'11 novembre 1994 amb 87 anys, com qui diu, ahir mateix, i, havent tingut un notable èxit en vida, fins al punt d'haver estat nomenada "Dame" per la Reina Isabel II (l'equivalent femení de "Sir"). Doncs bé, a hores d'ara està "desapareguda" en les programacions fins i tot en Gran Bretanya i Irlanda.

A la xarxa he trobar un breu text sobre ella que m'ha semblat que resumia bé la seua biografia i he optat per transcriure'l ,traduït,  de la web que s'esmenta més avall. 
 

Heus ací el teniu el text traduït:

"Elizabeth Maconchy va ser una compositora britànica ferotgement individual que va escriure música que sovint era molt dissonant, contrapuntística, intensa, fins i tot inquietant, i lluny de la música més pastoral i lírica de compatriotes britànics com Gustav Holst i Ralph Vaughan Williams (que va ensenyar-li composició al Royal College of Music i es va mantenir com amic tota la vida). Era l'única música de la seva família i, per tant, mancava d'alguns dels recursos musicals que reforçaven els talents i les ambicions d'altres dones compositores.

Una coneguda musicòloga,  Anna Beer, escriu que la compositora no tenia "cap pare professor de piano per donar classes, cap compositor germà amb qui col·laborar, ni sales de concerts, ni vetllades ni salons, només una compulsió interior urgent i un compromís de tota la vida per expressar-se en la música".

Aquesta compulsió va ser nodrida per moltes persones a la seva vida: els professors que va trobar al Royal College of Music; el seu marit que -Oh, meravella!- va defensar els seus esforços creatius al llarg dels més de seixanta anys que van estar casats; i companyes músiques que li van donar suport com ella els hi va donar suport quan va poder.

Un grup de compositores que van estudiar amb Maconchy a Londres , entre elles Imogen Holst i Grace Williams, es reunien regularment per parlar de la música dels altres, i la directora Iris Lemare, la violinista Anne Mcnaughten i la compositora Elisabeth Lutyens van crear una sèrie de concerts per mostrar la nova música de joves compositors. i van promoure entusiàsticament la música de Maconchy  als seus començaments, durant la dècada de 1930.

Elisabeth Maconchy va escriure una gran varietat de música: simfonies, concerts, ballets, òperes curtes, obres corals, música de cambra (sobretot tretze quartets de corda que han potenciat la seua fama) i moltes cançons."

(Notes extretes de "https://www.artsongaugmented.org/dame-elizabeth-maconchy"

Quantes hi ha encara per "redescobrir"?

 

Referències interessants en internet:

 https://historiahoy.com.ar/elizabeth-maconchy-la-compositora-revolucionaria-n2898

https://britishmusiccollection.org.uk/composer/elizabeth-maconchy

 https://www.encyclopedia.com/people/literature-and-arts/music-history-composers-and-performers-biographies/elizabeth-maconchy 

https://es.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_Maconchy

I ací, a YouTube, una tria de la seua obra:  

https://www.youtube.com/results?search_query=elizabeth+maconchy

dijous, 27 d’abril de 2023

Capella de Ministrers: El "Collar de la Coloma", poesia i la música àrab

 Programa 632



La feina que fan els músics que es dediquen a l'anomenada "música antiga"té un component que, normalment, no veuen qui l'escoltem. Darrere de cada peça hi ha un treball d'investigació, de consulta de fonts variades, de "reconstrucció" de les obres que s'interpreten per tal de tractar d'acostar-se a allò que es va escoltar al temps de la seua composició i primeres execucions.

Normalment no hi ha partitures, en el significat actual de la paraula, ni està proposada la composició del grup instrumental, que cal esbrinar mitjançant una acurada investigació documental, fins i tot cal, en alguns casos, reconstruir un instrument que ja no es fabrica actualment o tractar d'acoblar el so a algun instrument que aproxime el seu so a aquell inexistent.

Eixa tasca fosca, amagada al públic, que els cal fer suposa, de vegades, pràcticament una reconstrucció de la peça musical des de pràcticament zero.

En altres ocasions, com en el cas del disc "El collar de la paloma", cal tirar ma dels coneixements de la música de l'època per tractar d'ajustar-la a les necessitats del projecte. És un treball que s'aproxima enormement al de la composició pura i dura, amb l'agreujament de que cal que les peces, ja enllestides, "sonen" a allò que es suposa que era el so del moment en què es va produir i interpretar per primera vegada.

Carles Magraner porta fent-ho, amb una acurada solvència i sensibilitat, amb els músics que l'acompanyen en cada projecte -que tampoc poden ser normalment mai els mateixos. És una tasca de creació hercúlia que sols alguns músics especialment dotats de la sensibilitat necessària, l'habilitat i enormes coneixements musicals, poden fer.
 

Carles Magraner i la seua "Capella de Ministrers" porten fent-ho més de trenta cinc anys, amb una qualitat que, afortunadament, ha estat reconeguda arreu del món, amb la concreció d'un enorme grapat de premis i distincions, merescudes, que avalen la qualitat d'una tasca que, moltes vegades, ve acompanyada a l'àlbum amb l'edició de petites o grans monografies per ajudar a situar, als qui escoltem les gravacions, amb la informació suficient per ubicar-nos adequadament en el moment històric i musical de les peces que hi són a la gravació.

Aquest és el cas de l'àlbum de "El Collar de la Paloma", una gravació preciosa, premiada a la categoria de música antiga als prestigiosos Premis del ICMA -un equivalent als Grammy de la música clàssica- amb un so impecable, malgrat que tinc entés que es va gravar fora d'un estudi amb tota la gent present, una tria de músiques que, junt a la suggerent interpretació de la cantant, ens indueix a una immersió sonora encisadora, quasi hipnòtica.

No cal estranyar-se. La trajectòria de Carles Magraner ha fet ja un camí ple d'encerts d'aquest tipus. Més d'una seixantena de gravacions donen fe de la seua enorme tasca. 

Moltes gràcies, Carles, per la teua enorme tasca i per recordar-nos que, en esta terra, ja hi havia música i poesia abans de Jaume I. 




 

dijous, 20 d’abril de 2023

Dave Brubeck, un "classic" al món del jazz...o a l'inrevés

 Programa 631



Nascut el 6 de desembre de 1920 en una família amb inclinacions musicals, els seus dos germans grans eren músics professionals, Dave Brubeck va començar a prendre classes de piano de la seva mare, una pianista clàssica, als quatre anys.

Al final de la Segona Guerra Mundial, va estudiar composició al Mills College amb el compositor clàssic francès Darius Milhaud, que el va animar a introduir elements de jazz a les seves composicions clàssiques. Aquesta experimentació amb gèneres mixts va portar a la formació del primer grup, amb companys d'estudi i altres, dirigit per ell, l'octet de Dave Brubeck que incloïa Paul Desmond, Bill Smith i Cal Tjader. El 1949, Brubeck va formar un trio ja guardonat per les seues gravacions amb Cal Tjader i Ron Crotty, i el 1951 va ampliar la banda per incloure Paul Desmond, peça fonamental en les experiències sonores i rítmiques del grup al llarg d'una durada de disset anys en que es va mantindre la formació, junt al bateria Joe Morello i el baixista Eugene Wright.

L'any 1959, el Dave Brubeck Quartet va gravar un disc experimentant amb variades barrejes de temps, "Time Out" (que podeu escoltar al Programa 423). L'àlbum va vendre més d'un milió de còpies, i "Blue Rondo a la Turk" de Brubeck, basat en un ritme popular turc, i "Take Five" de Desmond van aparèixer a les jukeboxes de tot el món.

Al llarg de la seva carrera, Brubeck va experimentar contínuament amb la integració del jazz i la música clàssica. El 1959, va estrenar i gravar l'obra del seu germà Howard  "Diàlegs per a Jazz Combo i Orquestra" amb la Filharmònica de Nova York sota la direcció de Leonard Bernstein, una de les peces que escoltareu al programa. El 1960, va compondre "Points on Jazz" per a l'American Ballet Theatre, què és l'altra peça que escoltareu al programa.

Poc després de la dissolució del Quartet "clàssic" el 1967, es va dedicar molt intensament a les composicions "grans" i l'Orquestra Simfònica de Cincinnati va estrenar l'oratori de Brubeck, "The Light in the Wilderness" (febrer de 1968). L'any següent es va estrenar la segona gran obra de Brubeck, "The Gates of Justice", una cantata basada en les paraules de Martin Luther King, Jr. i l'Antic Testament.

Les composicions de Dave Brubeck inclouen un popular disc de corals de Nadal "La Fiesta de la Posada", mises, oratoris i cantates, suites de ballet, un quartet de corda, conjunts de cambra, peces per a sol i duo-piano, solos de violí i un grapat d'obres orquestrals.

El 2002 la London Symphony Orchestra i London Voices van gravar a "Classical Brubeck" el seu oratori de Pasqua "Beloved Son". ”, “Pange Lingua Variations”, “The Voice of the Holy Spirit” i una composició per a orquestra de corda, “Regret“, tot sota la batuta de Russell Gloyd, que va ser director, productor i gestor de Brubeck durant 34 anys. El 2006, el Monterey Jazz Festival va presentar la mini-òpera de Dave Brubeck basada en "Cannery Row" de Steinbeck.

La seua oceànica discografia inclou, òbviament, molta música de jazz, que pense que serà, probablement, la part de la seua obra que perdurarà més, per la gran acceptació popular i la seua facilitat per connectar amb el públic, malgrat els seus experiments sonors i rítmics.En aquest programa, però, hem volgut destacar dues de les seues obres que, molt clarament, barregen els dos mons musicals que ells va maridar a la perfecció.

Dave Brubeck va morir el dia abans dels seus noranta-dos anys, d'una aturada cardíaca el 5 de desembre de 2012.

dijous, 13 d’abril de 2023

Una abanderada imprescindible en la renovació del jazz: Esperanza Spalding en directe amb Freh Hersch

Programa 630

 

Com que ja  he  fet prou panegírics de l'Esperanza Spalding en varis programes -emesos enllà pel 2014- esta vegada vaig a posar, traduït del francès ,un comentari sobre la gravació que escoltareu hui, que em sembla tan encertat que crec que diu tot allò que jo podria dir...però millor expressat. 


"El pianista/compositor Fred Hersch i la cantant/baixista/compositora/lletrista Esperanza Spalding es troben entre els artistes més respectats i inventius del jazz modern. The Village Vanguard és un lloc de culte del jazz. El duet i el club convergeixen per a una actuació màgica a "Alive at the Village Vanguard", una rara oportunitat que els oients apreciaran, ja que la col·laboració és singular i emocionant entre aquests dos artistes a l'altura del seu art.

"Alive at the Village Vanguard" mostra la increïble química d'aquests dos mestres musicals i treu aspectes distintius en la interpretació de l'altre. Fred Hersch i Esperanza Spalding només s'han reunit per a un grapat d'actuacions a Nova York des que es van conèixer el 2013 durant la sèrie anual de duets de piano del Jazz Standard. En poc temps, el duet va desenvolupar un enfocament molt personal, no només en els anals dels duets piano-veu, sinó en les seves pròpies pràctiques. Pujant a l'escenari sense arranjaments fixos i només amb una vaga idea del repertori que exploraran, a la parella sense por els agrada actuar sense xarxa de seguretat.

"Aquesta gravació sembla com si estiguessis assegut al millor seient de l'avantguarda per gaudir de la millor experiència de concert", diu Fred Hersch. "Podeu sentir realment l'ambient del lloc, el públic i la nostra interacció. Vam triar la paraula Alive per al títol del disc perquè realment es pot sentir la intimitat i l'energia de les actuacions”.


Aquest comentari està traduït de la web:

https://www.radiofrance.fr/francemusique/podcasts/open-jazz/fred-hersch-esperanza-spalding-dans-l-ecrin-du-vanguard-3969173

Sols un desig i una petita postil·la: "Esperanza, continua  el teu camí". Esperem la pròxima gravació.

Aconselle veure aquest video, on, en una actuació recent, es repeteix la fòrmula del disc, amb el Fred Hersch al piano i la Esperanza Spalding cantant.


 

dijous, 6 d’abril de 2023

Una gran del jazz a hores d'ara: Esperanza Spalding i el seu Songwrights Apothecary Lab

 Programa 629


Esperanza Spalding és una de les personalitats més original que el jazz d'arrels més "made in USA" ha produït, probablement, en els darrers temps.



Des del primer disc "Junjo"  (el seu primer Grammy al 2011) amb el tercer,  "Chamber Music Society", -ja escoltats al nostre programa- ha  sabut combinar una musicalitat original amb una veu expressiva, encara que sense massa volum, i sempre amb el seu contrabaix a les mans.

La seua carrera com a compositora i arranjadora està plena de premis Grammys i nominacions a altres distincions, molt merescudes perquè els seus discos, sense fer grans viratges estilístics, si que sorprenen per la originalitat del plantejament a cada nou disc. Per esmentar un sols, va dedicar-li un treball a fer una composició per a cada part del cos, amb lletres sempre interessants "12 Little Spells"

 
En el disc que sonarà al programa de hui la seua intenció és doble: musical i terapèutica. Per fer-lo ha estat estudiant i treballant el tema amb especialistes en neurología, psicologia i gent dedicada a les teràpies musicals. D'aquest "coctel" ha eixiun disc molt treballat, amb poques concessions a les improvisacions i amb la idea de produir uns sons "sanadors".

El disc, "Songwrights Apothecary Lab", molt treballat, va fer-se en tres "tongades" al llarg de l'any 2021 amb col·laboracions tan interessants com el Wayne Shorter i va aconseguir el Grammy al millor Disc de Jazz Vocal del 2022, .

No és la primera vegada, ni serà l'última, que algun músic ha tractat d'influir en l'ànim dels qui l'escolten: la música religiosa n'és un clar exemple. Però el context cultural -i l'industria musical- d'avui no està, en principi, per eixes coses. Un bon detall més que adjudicar-li a l'Esperanza.

Caldrà agrair la intenció de l'excel·lent músic que és l'Esperanza Spalding de contribuir a la nostra salut, almenys la espiritual.

Hi ha una frase de John Coltrane que ella recull al disc: "Si un dels meus amics està malalt, m'agradaria tocar una cançó que el curara".

L'Esperanza Spalding postil·la: Nosaltres també

dijous, 23 de març de 2023

Provatures en el jazz: El "Be Radical" de Pau Viguer

 Programa 628


On va el jazz? On va la música de Pau?


La pregunta crec que és procedent quan volem acostar-nos a treballs com l'últim de Pau Viguer.

El segle XX va viure una autèntica revolució estètica, evidentment no sols en la música, però també.

L'aparició dels sintetitzadors, amb l'afortunada idea d'incorporar teclats als seus aparells de l'enginyer Moog l'any 1964 i la utilització popularitzada d'eines informàtiques, ha derivat en la creació d'un sense fi d'instruments desembocant en la trobada de nous sons, mai escoltats abans, que ha impulsat la tasca d'investigació sonora de moltes persones creadores de música. I no sols en la música "seriosa".

La incorporació al jazz dels nous instruments electrònics no ha estat massa afortunada. La seua sonoritat, sovint allunyada dels sons orgànics als quals la nostra orella està acostumada, no han gaudit de massa presència al món del jazz al qual, però, sí que varen trobar un lloc instruments variats nadius de terres ben allunyades (sitar, percussions vàries, instruments de vent autòctons, etc.). L’excepció del «para-eclesial» so dels mítics Hammond-B no ha creat una escola amb massa successors, per molt que alguns intèrprets siguen il·lustres (Jimmy Smith, Lou Bennett,...). És cert que electrificacions d'instruments clàssics (guitarra, contrabaix, bateria i altres) varen ser utilitzats des dels anys 50's, però no era un nou món de sons fins la definitiva arribada de la informàtica i les noves generacions de teclats.

La incorporació dels nous instruments electrònics, amb la seua possibilitat de fàcil creació d'ambients i fons sonors (pads crec que es diuen en l'argot musicals), una mena del vell "basso continuo", han obert un món de possibilitats que els creadors actuals no poden deixar de costat. Sempre s'han inventat instruments nous adaptats a les circumstàncies socials i artístiques de l'època o als nous materials: instruments amb major intensitat sonora o volum per passar del saló a la sala de concerts, noves formes musicals, nous materials, etc..

Pau Viguer és un músic inspirat. Un músic amb una vena melòdica inconfusible. És un músic...ÉS UN MÚSIC. Una d'eixes persones als quals els deus li han atorgat la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta dels mortals .

El seu company imprescindible ha estat el piano, però, des de ja fa un temps, ha sentit el cuquet de la provatura, de l'experimentació amb una nova generació d'instruments electrònics que, utilitzats de forma adequada i inspirada, han obert un nou camí en la seua trajectòria, no sols jazzística.

La incorporació dels instruments electrònics al seu bagatge sonor ens porta hui ací. El seu nou grapat de peces, el seu nou disc"Be Radical", ha estat elaborat amb el mètode "Juan Palomo" tot fet a casa seua. L'abaratiment dels recursos informàtics facilita la seua utilització per part de molta gent, com el Pau, que sembla ha aprés prou bé els "intringulis" tècnics per posar-los al servei de la postproducció del treball.

La integració dels ambients, els sons i els ritmes produïts de forma electrònica s'ajusten en esta darrera producció seua, això sí, als seus cànons melòdics habituals. Es reconeix a Pau Viguer en aquest darrer treball. Si escoltem per baix dels sons electrònics podrem sentir, unes vegades com un eco de fons, altres portant la veu cantant, l'inconfusible i inspirat alè melòdic i jazzístic del Pau.

La seua cultura musical, i no em referesc a la "sapiència històrica", sinó a l'ambient sonor que l'ha format, és el mateix que ens ha format a les darreres generacions, on rock, funkie, pop, techno...les músiques negres i anglosaxones o llatines i altres sonoritats, ens amaren dia i nit a tot arreu, i això es nota.

La peça que obri el disc té tot l'aspecte d'un producte ben jazzístic...o barroc: una sincopada improvisació electrònica que s'edifica sobre un discretíssim piano de fons, d'una enorme delicadesa. Un enorme contrast.

Estan també presentes en aquest àlbum influències estilístiques del jazz més actual, que ell mateix declara: la dels  "Snarky Puppy" és evident a la peça que dóna nom al treball, "Be Radical", on el seu paper com a pianista melòdic d'alè jazzístic és enormement inspirat, surant per damunt del fons electrònic què, a més, li dóna un toc ballable molt agradable.

Els ecos espectralistes a "Inductive coconuts", aprofitant les possibilitats que l'instrument dóna per fer uns bonics "glissandi" electrònics estan ben aconseguits, mentre que l'experimentació sonora del "Galàctic Blues" resulta molt mesurada i expressiva, amb un bon grapat de sentiment rocker.

La "New Bossa" ens invita a trobar eixe "alter ego" de Pau, acostat a les músiques tranquil·les, amb una adequada dosi d'alè jazzístic.

El "Misleading paradise" fa retrobar amb tota claredat el subtil piano del Pau, al què l'ambientació sonora no l'aparta un pel del seu alè purament jazzística.

Si no m'equivoque, dues peces, "Contraction" i "Choirdays" fan ús exclusiu del teclat electrònic, portant-me al cap el record dels sons i els ambients produïts per la Wendy/Walter Carlos en les peces "orquestrals" quan eren de la seua composició.

En definitiva, sorprén un poc el canvi de línia amb el que experimenta el Pau Viguer, amb uns ritmes enormement sincopats, potser un record de quan va treballar en grups de pop, rock i altres o...senzillament li abellia. Això li dóna a algunes de les peces un aspecte ballable que és poc freqüent ara al món del jazz.

La pregunta que es pot plantejar és: És un canvi de rumb, una provatura, està encetant un nou camí per al jazz (un més)? Caldrà esperar i veure o, millor dit, escoltar.

Els instruments electrònics aliats amb la informàtica no han dit encara, crec, la seua última paraula. El treball de gent com el Pau Viguer ens tenen que ajudar a viure nous mons perquè el jazz crec que té aquestes sonoritats, encara, com una assignatura pendent. Altres àmbits l'han normalitzat i integrat a hores d'ara; tant la música «popular» -més o menys industrial- com la "culta", ja han fet els seus deures fa anys i ara són part de la modernitat.

En definitiva: benvingut al món de l'electrònica, Pau. Espere, però, que mai abandones eixe benvolgut instrument que tan bé domines i que tantes satisfaccions encara et té que donar -i donar-nos- als teus oients, el piano.

dijous, 16 de març de 2023

Una carta d'amor en jazz: "Despues de ti" de Marcial Picó

 Programa 627



Marcial Picó
és un veterà músic, flautista concretament i ensenyant de la seua especialitat, compositor i altres coses, al qual no sé si no li havia eixit la oportunitat o no havia volgut ell deixar constància, en un disc, de les seues composicions i treball.

Ignore com va ser la cosa, però el cas es que, finalment, recolzat en la gent de SEDAJAZZ, ha pogut deixar constància, supose que molt parcial, del producte de la seua creativitat. Diu ell al disc que gran part de l'impuls que l'ha espentat a fer esta gravació li ve de la seua filla, Marina Eco, cantant de jazz. Donem-li les gràcies a totes les persones que l'han animat a gravar aquest "Después de ti"

Les peces del disc sembla que són un recull de coses fetes al llarg de la seua vida, sempre, però, amb una font d'inspiració, una força estimulant que li acompanya des de fa més d'una trentena d'anys, la seua parella, Carmen, segons ho explicita al disc en el breu text de presentació: alguns títols ho expressen directament.

La música, que és d'allò que ens toca parlar, és d'una solvència indubtable. Amb un ambient relaxat, pròxim a la balada, el clima del disc ens duu a una escolta tranquil·la, de degustació del que se'ns ofereix. No busqueu ni grans filigranes ni audàcies estilístiques pretensioses, senzillament és un disc de bona música i excel·lent factura, cosa que, darrerament, s'agraeix poder escoltar.

També cal destacar que en la gravació, com a acompanyants, s'ha envoltat de primeres espases. Com a peces base estan Miquel Álvarez al contrabaix i el veterà David Gadea a la bateria, amb col·laboracions puntuals de Perico Sambeat (saxo alto y soprano), la seua filla Marina Eco (veu), Albert Sanz, Albert Palau y Carlos Sáez (Piano) i, clar, Marcial Picó a la travessera i al piano en una peça un poc especial, supose. L'autoria i els arranjaments son tots d'en Marcial.

Un cop més, l'existència de SEDAJAZZ, editora del disc, ens dona la possibilitat de poder tindre constància del treball d'un músic, desconegut per al gran públic, que, sense la gent de l'Alqueria Coca no podríem degustar a casa, amb l'escolta del disc

dijous, 9 de març de 2023

El jazz arriba a totes les terres: L'adzerbaidjana Aziza Mustafa Zadeh

Programa 626



Ja fa temps que està demostrat que el jazz, com a fórmula musical laxa on hi cap qualsevol música del món que estiga interpretada per un artista sensible a allò que sona al món, acaba engolint la música d'aquesta persona, integrant-la en la gran família que, arreu del món, formen les músiques i els músics que es troben còmodes amb aquesta adscripció.

Aziza Mustafa Zadeh va nàixer a Bakú, la capital de l'Azerbaidjan, l'any 1969 d'una família que treballava el món artístic. Els seus pares, ben aviat, s'adonaren de les condicions que la xiqueta tenia per a la música i li varen ajudar a estudiar i preparar-se sòlidament. 

No els va decebre l'Aziza i ja de xiqueta va demostrar bones maneres amb el cant de les músiques de la seua terra i amb el piano. Eixos arrels de la seua terra nadiua no l'han abandonat i la seua música troba ara la inspiració tant en els músics clàssics -declara adorar Bach i Chopin- com, sobretot, en les seues arrels nadiues i, evidentment, en jazzmen com Chick Corea o Keith Jarret, segons sembla.

Pràcticament desconeguda en l'actualitat pels afeccionats al jazz de per ací, va començar una exitosa carrera als EE.UU. amb la publicació del seu primer disc el 1991. Ara resideix a Alemanya i el seu àmbit d'actuació solen ser els països del nord i l'est d'Europa.

La seua prodigiosa veu de soprano, ben treballada i dotada, la deixa fer meravelles vocals inusuals al món del jazz, acostant-la a les capacitats de les cantants líriques, com hem tractat de demostrar amb la interpretació que posem al programa de l'ària de la Reina de la Nit de La Flauta Màgica de Mozart, extreta d'un disc seu del 2007, Contrasts 2: Opera Jazz

Al disc que escoltareu, Dance of Fire, una gravació de 1996 amb peces de la seua autoria que il·lustraven una pel·lícula, i com a conseqüència de l'èxit del seus dos primers discs, va estar acompanyada per primeres figures del moment com Al Di Meola a la guitarra, Stanley Clark al baix, Omar Hakim a la bateria i el saxofonista Bill Evans. No va importar. El piano i la veu de la Aziza Mustafa Zadeh va sobreeixir a la tasca dels seus il·lustres acompanyants.

Recomane la recerca d'actuacions seues a la xarxa. Un jazz un poc insòlit, però d'altíssima qualitat