Programa 480
Encara que des de l'any 2011 no li havien posat res al nostre programa, la imponent figura, musicalment i física, de Sonny Rollins -encara entre nosaltres, amb 90 anys d'edat des del 7 de setembre d'enguany- demanava una nova presència.
L'ocasió l'ha donada una troballa inesperada. Les freqüents re-edicions de discos antics, repassats i posats al dia en el seu so amb les sofisticades tècniques actuals, fan que, de tant en tant, apareguen en format CD venerables gravacions que, no sé si sempre paguen la pena l'esforç, però que, en aquest cas, està totalment justificat.
Es tracta de les primeres gravacions d'un xicot anomenat Sonny Rollins què allà als començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, consolidava, amb les primeres gravacions, la nomenada que, des de ben jove (amb 17/18 anys) ja havia assolit tocant amb gent de prestigi com Bud Powell o J. J. Johnson a Nova York, i amb els quals ja estava gravant des del 1948, amb 18 anys.
Miles Davis es va fixar ben aviat en ell i, en canviar de gravadora i fitxar per la coneguda Prestige, va demanar que se li fera un lloc al seu catàleg, publicant discos sota el nom de Sonny Rollins.
Amb un estil que, inicialment bevia de les fonts de gent ja ben establerta, com Ben Webster o Coleman Hawkins, Davis va veure en ell una prometedora figura capaç d'assimilar les noves idees que li bullien al cap. Era el temps en què el líder indiscutible del jazz era Charlie Parker i la seua revolució bop.
Va restar amb Miles fins el 1956 en què, finalment, es va decidir a formar el seu propi grup. L'evolució al llarg de la seua llarga vida, amb dues sonades aturades per "reflexionar" sobre el seu treball són una història coneguda que podeu trobar en qualsevol enllaç al seu nom a la xarxa. Una mostra de la seua inquietud per no quedar-se "fora" de l'evolució del jazz.
Un interès addicional del disc, aprofitat per Prestige per llançar el disc amb més "ganxo" comercial, està en què a les sessions de gravació apareixen, per separat en alguns casos i junts en quatre de les peces, la gent del Modern Jazz Quartet, que llavors començava també la seua llarga trajectòria com la formació més estable, segurament, de la història del jazz: una quarantena d'anys!! Però eixa és una altra història...
dijous, 19 de setembre de 2019
dijous, 12 de setembre de 2019
Enrico Rava. Un històric del jazz a Itàlia
Programa 479
Hui comencem a fer-li els honors al trompetista italià, ja octogenari (el 20 d'agost en va fer 80 anys...i en actiu) Enrico Rava.
Com he dit al programa, hi ha tants músics bons de jazz que en alguns casos no en tinc ni notícia i en altres com en aquest cas, senzillament s'havia quedat "al calaix" des de fa algun temps. Perquè és el cas que en tinc fa ja algun temps un disc de duo entre ell i l'Stefano Bollani (que promet posar pròximament). Però altres discos, novetats generalment, s'havien "colat".
Amb les primeres notes apreses a casa de sa mare, al piano, va passar pel conservatori on va aprendre a tocar el trombó, però la sort de poder veure una actuació en directe del mestre Miles Davis el va fer-se decidir per la trompeta.
Amb discos a casa del Bix Beiderbecke i de Chet Baker, la influència del qual es fa palesa al seu so quan hi ha fragments més lents o lírics, com a la peça "Song Tree" del disc, la seua carrera va ja enfilar-se cap amunt de ben jove. De fet als catorze anys ja tocava a una orquestra de jazz tradicional. Des d'aleshores fins als vuitanta d'ara no ha parat de tocar amb el bo i millor del panorama internacional, començant per Gato Barbieri, que passà per Italia i el contractà, i després, en la desena d'anys que es va passar a Nova York, amb tota la cimera del jazz dels anys setanta. Un primera gravació amb la mítica ja casa ECM, el va fer tornar a Europa d'on no va ja anar-se'n. Als enllaços que us pose podreu llegir els detalls de la seua biografia.
Però el que resulta més interessant del disc de hui, un directe gravat a Roma el 12 de març del 2016, amb allò més selecte del jazz italià, anomenat "My Songbook", és que en ell es fa un repàs a tota la seua carrera com a compositor,amb peces des de l'any 1973 fins a hui mateix, on exposa tota la paleta de colors que ha estat capaç de pintar a la música de jazz.
Enrico Rava és, sens dubte, el millor jazzista italià de tots els temps i dels millors músics europeus de l'especialitat. El breu tast que de la seua música aneu a escoltar hui m'agradaria que fora una porta d'entrada per a que cercareu a la "xarxa" actuacions seues, que vos feren degustar els diferents camins què, al llarg de tants anys, ha recorregut aquest mestre.
Hui comencem a fer-li els honors al trompetista italià, ja octogenari (el 20 d'agost en va fer 80 anys...i en actiu) Enrico Rava.
Com he dit al programa, hi ha tants músics bons de jazz que en alguns casos no en tinc ni notícia i en altres com en aquest cas, senzillament s'havia quedat "al calaix" des de fa algun temps. Perquè és el cas que en tinc fa ja algun temps un disc de duo entre ell i l'Stefano Bollani (que promet posar pròximament). Però altres discos, novetats generalment, s'havien "colat".
Amb les primeres notes apreses a casa de sa mare, al piano, va passar pel conservatori on va aprendre a tocar el trombó, però la sort de poder veure una actuació en directe del mestre Miles Davis el va fer-se decidir per la trompeta.
Amb discos a casa del Bix Beiderbecke i de Chet Baker, la influència del qual es fa palesa al seu so quan hi ha fragments més lents o lírics, com a la peça "Song Tree" del disc, la seua carrera va ja enfilar-se cap amunt de ben jove. De fet als catorze anys ja tocava a una orquestra de jazz tradicional. Des d'aleshores fins als vuitanta d'ara no ha parat de tocar amb el bo i millor del panorama internacional, començant per Gato Barbieri, que passà per Italia i el contractà, i després, en la desena d'anys que es va passar a Nova York, amb tota la cimera del jazz dels anys setanta. Un primera gravació amb la mítica ja casa ECM, el va fer tornar a Europa d'on no va ja anar-se'n. Als enllaços que us pose podreu llegir els detalls de la seua biografia.
Però el que resulta més interessant del disc de hui, un directe gravat a Roma el 12 de març del 2016, amb allò més selecte del jazz italià, anomenat "My Songbook", és que en ell es fa un repàs a tota la seua carrera com a compositor,amb peces des de l'any 1973 fins a hui mateix, on exposa tota la paleta de colors que ha estat capaç de pintar a la música de jazz.
Enrico Rava és, sens dubte, el millor jazzista italià de tots els temps i dels millors músics europeus de l'especialitat. El breu tast que de la seua música aneu a escoltar hui m'agradaria que fora una porta d'entrada per a que cercareu a la "xarxa" actuacions seues, que vos feren degustar els diferents camins què, al llarg de tants anys, ha recorregut aquest mestre.
dijous, 5 de setembre de 2019
NES. Bombons mediterranis fets a València
Programa 478
De tant en tant, seguint la pista d'un músic que hem conegut per un projecte, tirant del fil, ens trobem amb un altre projecte interessant. Aquest ha estat el cas.
Com contem al programa, seguint la pista del percussionista David Gadea, que treballa al disc de l'Andrés Belmonte escoltat al programa anterior, ens varem trobar amb un grup interessantíssim què, com sol succeir-me, simplement m'agrada i què no soc capaç de classificar en cap estil musical.
A la seua web, supose que redactada per algú de la gravadora, se'ls anomena com a "La nova revelació del jazz mediterrani". "Mediterrani" opine que sí, però "jazz", vols dir? No dubte que aixina se li poden obrir portes per a actuacions als diversos festivals de jazz que hi ha arreu del món i on, darrerament, igual actua Chick Corea -és un dir- que un quadre flamenc on hi ha algú que toca un saxo(?). Ja sabem que hui, això de les etiquetes en música, sempre les carrega el dimoni... de la comercialitat.
De tota manera, regirant per internet he trobat un vídeo, que teniu enllaçat al final del post, que demostra que l'any 2015 ja existien. Com he pogut no assabentar-me abans!? Ací sí que es pot dir que el flaire és més jazzístic que altra cosa, però... pense que el seu estil s'ha decantat i ara és, almenys al disc, més complex, més subtil, més sofisticat que a l'actuació del 2015.
En cap moment diré que el disc no té bona música, NO!!, ben al contrari, la música d'aquest disc està plena del que jo anomene al programa "bombons musicals". Cal degustar-los a poc a poc i més d'una vegada, potser, per aquells que no estiguen disposats a obrir bé les orelles a la bona música, així, sense etiquetes.
Originals sí que ho són, això sí. La mescla de personal és realment atípica. Una cantant i violoncel·lista, amb formació clàssica, nascuda i formada a França, de pares algerians, Nesrina Belmokh, què igual toca a l'Orquestra del Teatre de l'Òpera valencià, Reina Sofia, que es va a girar amb els del Cirque du Soleil. Un altre violoncel·lista francès, també de formació clàssica, però que té l'atreviment (?) d'utilitzar el "loop pedal" (!) amb el seu cel·lo, i què ha participat a grups de jazz i "coses" com els també difícilment classificables "Jerez Texas", Matthieu Saglio. I "last but not least" està el saforenc David Gadea, multiinstrumentista de percussions vàries que ha participat a projectes de música antiga, jazz, pop, i...ara amb els NES.
No sempre estes mescles ixen bé. No és aquest el cas. El disc de NES ens fa venir ganes d'escoltar-lo una i altra vegada. Quin gènere és el què toquen? Ni ho sabria definir ni m'importa: senzillament és bona música interpretada en tres idiomes i amb moltes sonoritats, què ens fan vindre al cap moltes referències diferents, interpretada amb una solvència, sensibilitat i personalitat què ens fa esperar amb impaciència el seu pròxim disc i, si hi ha sort i s'acosten per ací, anar a escoltar-los en directe. Té que ser com anar menjant-se una caixa de bombons de licor, amb mil gustos diferents però tots deliciosos, i que, en acabar de menjar-se'ls, ens deixa un cert regust de xocolata i eixa sensació que ens deixa l'alcohol quan s'ha pres la -moderada- quantitat suficient per flotar i excitar els sentits.
Feu una cerca per internet i trobareu un grapat d'actuacions filmades, a la seua web i a les dels membres del grup, que us faran entendre millor QUÈ SÓN NES. Vos pagarà la pena.
De tant en tant, seguint la pista d'un músic que hem conegut per un projecte, tirant del fil, ens trobem amb un altre projecte interessant. Aquest ha estat el cas.
Com contem al programa, seguint la pista del percussionista David Gadea, que treballa al disc de l'Andrés Belmonte escoltat al programa anterior, ens varem trobar amb un grup interessantíssim què, com sol succeir-me, simplement m'agrada i què no soc capaç de classificar en cap estil musical.
A la seua web, supose que redactada per algú de la gravadora, se'ls anomena com a "La nova revelació del jazz mediterrani". "Mediterrani" opine que sí, però "jazz", vols dir? No dubte que aixina se li poden obrir portes per a actuacions als diversos festivals de jazz que hi ha arreu del món i on, darrerament, igual actua Chick Corea -és un dir- que un quadre flamenc on hi ha algú que toca un saxo(?). Ja sabem que hui, això de les etiquetes en música, sempre les carrega el dimoni... de la comercialitat.
De tota manera, regirant per internet he trobat un vídeo, que teniu enllaçat al final del post, que demostra que l'any 2015 ja existien. Com he pogut no assabentar-me abans!? Ací sí que es pot dir que el flaire és més jazzístic que altra cosa, però... pense que el seu estil s'ha decantat i ara és, almenys al disc, més complex, més subtil, més sofisticat que a l'actuació del 2015.
En cap moment diré que el disc no té bona música, NO!!, ben al contrari, la música d'aquest disc està plena del que jo anomene al programa "bombons musicals". Cal degustar-los a poc a poc i més d'una vegada, potser, per aquells que no estiguen disposats a obrir bé les orelles a la bona música, així, sense etiquetes.
Originals sí que ho són, això sí. La mescla de personal és realment atípica. Una cantant i violoncel·lista, amb formació clàssica, nascuda i formada a França, de pares algerians, Nesrina Belmokh, què igual toca a l'Orquestra del Teatre de l'Òpera valencià, Reina Sofia, que es va a girar amb els del Cirque du Soleil. Un altre violoncel·lista francès, també de formació clàssica, però que té l'atreviment (?) d'utilitzar el "loop pedal" (!) amb el seu cel·lo, i què ha participat a grups de jazz i "coses" com els també difícilment classificables "Jerez Texas", Matthieu Saglio. I "last but not least" està el saforenc David Gadea, multiinstrumentista de percussions vàries que ha participat a projectes de música antiga, jazz, pop, i...ara amb els NES.
No sempre estes mescles ixen bé. No és aquest el cas. El disc de NES ens fa venir ganes d'escoltar-lo una i altra vegada. Quin gènere és el què toquen? Ni ho sabria definir ni m'importa: senzillament és bona música interpretada en tres idiomes i amb moltes sonoritats, què ens fan vindre al cap moltes referències diferents, interpretada amb una solvència, sensibilitat i personalitat què ens fa esperar amb impaciència el seu pròxim disc i, si hi ha sort i s'acosten per ací, anar a escoltar-los en directe. Té que ser com anar menjant-se una caixa de bombons de licor, amb mil gustos diferents però tots deliciosos, i que, en acabar de menjar-se'ls, ens deixa un cert regust de xocolata i eixa sensació que ens deixa l'alcohol quan s'ha pres la -moderada- quantitat suficient per flotar i excitar els sentits.
Feu una cerca per internet i trobareu un grapat d'actuacions filmades, a la seua web i a les dels membres del grup, que us faran entendre millor QUÈ SÓN NES. Vos pagarà la pena.
dijous, 25 de juliol de 2019
Un camí d'anada i tornada rodant per la Mediterrànea: Andrés Belmonte
Programa 477
A mi no m'agrada enganyar ningú.
Al programa de hui on, com sempre procure, hi ha poca veu meua (i encara crec que he parlat massa), aquesta circumstància està justificada com poques vegades. La raó: la música del disc TARIQ d'Andrés Belmonte supera amb escreix les meues capacitats i coneixements musicals.
En efecte, estes músiques de sons mediterranis, d'una bellesa enorme -com en aquest cas- em pillen fora de joc respecte a la "teoria" que les embolcalla i les sosté. Encara que ja fa temps que alguns músics nostrats (Al Tall, Maria del Mar Bonet i altres) havien fet experiments tractant de capbussar-se en aquest món, tan prop geogràficament però tan lluny de les músiques que, tant a l'"acadèmia" com a nivell popular (siga això el que siga, i espere que m'aneu entenent) escoltem habitualment, que no puc sinó confessar dues coses:
- Les absorbisc tant per via oïda com per la pell. Em resulten alhora familiars i fins i tot hipnòtiques.
- El meu cabal teòric per parlar-ne és quasi nul. Ho confesse.
És per això que, un poc avergonyit, pose ací per escrit el què estic diguent, però, simultàniament, vos recomane molt sincerament la seua escolta amb la ment oberta i els prejudicis culturals deixats a casa.
Sols destacaré que, tant la tasca de composició com la d'interpretació de l'Andrés Belmonte en resulten impecables i, fins i tot increïbles en l'aspecte de la composició, donada la lamentable distància a la que la cultura dominant ens allunya d'aquests mons sonors.
Sobre els acompanyants, la seua solvència demostrada abans d'aquest disc m'allibera de fer-ne la glosa; Efrén López, Ud, expert mundial en música antiga europea i mediterrània (?), ex-L'Ham de Foc i molt més, ,Ales Cesarini, contrabaixista italià "aveïnat" per ací, què no té problemes amb els gèneres (?) de les músiques, i David Gadea, percussions vàries de la Safor per al Món.
Com cal ser coherents, per a qui vulga ampliar la informació sobre aquest disc i els seus intèrprets vos done a continuació una llista, no exhaustiva, de llocs on el protagonista s'explica, i algun més per escoltar músiques complementàries que vos poden donar una idea del viatge (Tariq) fet per l'Andrés Belmonte.
Si us plau, no sigueu pereosos, i cerqueu-ne més; us pagarà la pena l'esforç.
-Llegiu l'entrevista i, fonamentalment, escolteu les recomanacions que el Belmonte fa al final: https://www.alquimiasonora.com/2019/02/entre-el-cairo-estambul-y-valencia.html
-Podcast del programa "Los sonidos del planeta azul", amb entrevista: http://www.lossonidosdelplanetaazul.com/podcast/edicion-no-2618/
- https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/territori-sonor/14-02-2019-el-flautista-andres-belmonte-ens-presenta-el-seu-projecte-tariq-
- Un bon grapat de videos amb interpretacions i més al YouTube:
https://www.youtube.com/channel/UCn4jU2iTAZSEERIzAo-Qoyg
I fins la pròxima temporada, que serà ja la catorzena a les antenes de Ràdio Klara. No em pensava que anava a durar tant... ;-)
A mi no m'agrada enganyar ningú.
Al programa de hui on, com sempre procure, hi ha poca veu meua (i encara crec que he parlat massa), aquesta circumstància està justificada com poques vegades. La raó: la música del disc TARIQ d'Andrés Belmonte supera amb escreix les meues capacitats i coneixements musicals.
En efecte, estes músiques de sons mediterranis, d'una bellesa enorme -com en aquest cas- em pillen fora de joc respecte a la "teoria" que les embolcalla i les sosté. Encara que ja fa temps que alguns músics nostrats (Al Tall, Maria del Mar Bonet i altres) havien fet experiments tractant de capbussar-se en aquest món, tan prop geogràficament però tan lluny de les músiques que, tant a l'"acadèmia" com a nivell popular (siga això el que siga, i espere que m'aneu entenent) escoltem habitualment, que no puc sinó confessar dues coses:
- Les absorbisc tant per via oïda com per la pell. Em resulten alhora familiars i fins i tot hipnòtiques.
- El meu cabal teòric per parlar-ne és quasi nul. Ho confesse.
És per això que, un poc avergonyit, pose ací per escrit el què estic diguent, però, simultàniament, vos recomane molt sincerament la seua escolta amb la ment oberta i els prejudicis culturals deixats a casa.
Sols destacaré que, tant la tasca de composició com la d'interpretació de l'Andrés Belmonte en resulten impecables i, fins i tot increïbles en l'aspecte de la composició, donada la lamentable distància a la que la cultura dominant ens allunya d'aquests mons sonors.
Sobre els acompanyants, la seua solvència demostrada abans d'aquest disc m'allibera de fer-ne la glosa; Efrén López, Ud, expert mundial en música antiga europea i mediterrània (?), ex-L'Ham de Foc i molt més, ,Ales Cesarini, contrabaixista italià "aveïnat" per ací, què no té problemes amb els gèneres (?) de les músiques, i David Gadea, percussions vàries de la Safor per al Món.
Com cal ser coherents, per a qui vulga ampliar la informació sobre aquest disc i els seus intèrprets vos done a continuació una llista, no exhaustiva, de llocs on el protagonista s'explica, i algun més per escoltar músiques complementàries que vos poden donar una idea del viatge (Tariq) fet per l'Andrés Belmonte.
Si us plau, no sigueu pereosos, i cerqueu-ne més; us pagarà la pena l'esforç.
-Llegiu l'entrevista i, fonamentalment, escolteu les recomanacions que el Belmonte fa al final: https://www.alquimiasonora.com/2019/02/entre-el-cairo-estambul-y-valencia.html
-Podcast del programa "Los sonidos del planeta azul", amb entrevista: http://www.lossonidosdelplanetaazul.com/podcast/edicion-no-2618/
- https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/territori-sonor/14-02-2019-el-flautista-andres-belmonte-ens-presenta-el-seu-projecte-tariq-
- Un bon grapat de videos amb interpretacions i més al YouTube:
https://www.youtube.com/channel/UCn4jU2iTAZSEERIzAo-Qoyg
I fins la pròxima temporada, que serà ja la catorzena a les antenes de Ràdio Klara. No em pensava que anava a durar tant... ;-)
dijous, 18 de juliol de 2019
Figa de ferro: La fecunditat de les bandes dóna fruits jazzístics
Programa 476
Poc cal afegir al què he dit al programa.
Insistir en la benedicció dels deus que va caure sobre estes terres quan l'afecció per les bandes de música es va escampar pel País Valencià, amb una intensitat sense parangó -si no estic mal informat- al món sencer.
En aquest cas el beneficiat ha estat un gènere tan allunyat originàriament com el jazz, què hui -afortunadament- s'ha escampat arreu del món.
Deixa bocabadat la perfecció amb la qual s'expliquen aquests músics de vocació, sense pretensions de virtuosismes, en les melodies -i a sobre, els ritmes- que als anys quaranta i cinquanta del segle passat feien ballar als habitants dels Estats Units i d'Europa.
La qualitat del conjunt està reforçada amb algunes col·laboracions de luxe en la interpretació, i el regal que gent com el "Roget", Jesús Santandreu i el Perico Sambeat han fet d'algunes composicions pròpies exclusivament per al disc, i els arranjaments del Ramón Cardo, una altra lluminària del jazz valencià per al Món.
La impecable tasca duta a terme pel director d'aquest projecte, Kako Rubio, professor recent de trombó a l'escola de Sedajazz, (apadrinat en la seua estrena discogràfica amb el disc "Figa de Ferro" de la Lírica Big Band per eixa sort impagable què és el segell de SEDAJAZZ) fan d'aquest disc una delícia per a les oïdes de qualsevol persona que l'escolte, siga afeccionada al jazz o no. El disc no té més pretensions que eixa: que la tasca feta no s'esborre en l'aire i quede reflectida per a gaudi de les nostres oïdes.
Per cert, una curiositat. Al disc hi ha una composició del Phil Collins ex-Genesis, que des que va deixar el grup va montar una big band què, per cert, va actuar fa uns anys als Vivers de València, a l'estiu.
Moltes gràcies, il·lustres "desconeguts" i esperem la pròxima (I en l'espera, podeu escoltar cosetes seues al YouTube).
Poc cal afegir al què he dit al programa.
Insistir en la benedicció dels deus que va caure sobre estes terres quan l'afecció per les bandes de música es va escampar pel País Valencià, amb una intensitat sense parangó -si no estic mal informat- al món sencer.
En aquest cas el beneficiat ha estat un gènere tan allunyat originàriament com el jazz, què hui -afortunadament- s'ha escampat arreu del món.
Deixa bocabadat la perfecció amb la qual s'expliquen aquests músics de vocació, sense pretensions de virtuosismes, en les melodies -i a sobre, els ritmes- que als anys quaranta i cinquanta del segle passat feien ballar als habitants dels Estats Units i d'Europa.
La qualitat del conjunt està reforçada amb algunes col·laboracions de luxe en la interpretació, i el regal que gent com el "Roget", Jesús Santandreu i el Perico Sambeat han fet d'algunes composicions pròpies exclusivament per al disc, i els arranjaments del Ramón Cardo, una altra lluminària del jazz valencià per al Món.
La impecable tasca duta a terme pel director d'aquest projecte, Kako Rubio, professor recent de trombó a l'escola de Sedajazz, (apadrinat en la seua estrena discogràfica amb el disc "Figa de Ferro" de la Lírica Big Band per eixa sort impagable què és el segell de SEDAJAZZ) fan d'aquest disc una delícia per a les oïdes de qualsevol persona que l'escolte, siga afeccionada al jazz o no. El disc no té més pretensions que eixa: que la tasca feta no s'esborre en l'aire i quede reflectida per a gaudi de les nostres oïdes.
Per cert, una curiositat. Al disc hi ha una composició del Phil Collins ex-Genesis, que des que va deixar el grup va montar una big band què, per cert, va actuar fa uns anys als Vivers de València, a l'estiu.
Moltes gràcies, il·lustres "desconeguts" i esperem la pròxima (I en l'espera, podeu escoltar cosetes seues al YouTube).
dijous, 11 de juliol de 2019
Sting, Police: dues paraules unides i versionades per Konxi Lorente i Sonnica Yepes
Programa 475
Al programa de hui anem a escoltar la Kontxi Lorente en una altra vessant artística. Ací el protagonisme -aparent-, en haver una veu pel mig que és "acompanyada" pel piano de la Kontxi, rau en la veu de Sonnica Yepes, una molt bona veu per cert, de la qual no teníem notícia, però que demostra la seua qualitat i swing en aquest disc en el que, en realitat, fa duo amb el piano. A més a més, els arranjaments són tots de la pianista navarresa en un excel·lent treball que ens porta les conegudes cançons dels "Police/Sting" en una versió jazzística.
La Sonnica és nascuda a Alemanya de pares espanyols i al seu país nadiu ja té una certa carrera feta. Ara es deixa caure per estes terres mediterrànies, molt ben acompanyada per una "valenciana recent", de la colla de SEDAJAZZ, segell al qual pertany el disc.
La feina dels arranjaments, segons se mire, no haurà estat massa "difícil" -el donar-li un caire jazzer a les cançons- perquè és cosa sabuda el deute que Sting ha reconegut sempre al jazz, com a una de les seues principals influències en composar les conegudes peces què, tant en solitari com quan estava amb els Police, tant d'èxit han tingut.
En algun cas, la força de les precioses cançons de Sting no pot ser amagada i la peça és fàcilment reconeguda, car sols se li fa un lleu embolcall jazzístic (normalment més en la interpretació vocal que al piano). En altres ocasions la imaginació de la Kontxi força un poc més la mà, però sempre resulta un experiment agradable. Es pot fer un mal arranjament jazzístic d'una cançò de Sting? Potser sí, però no per una saviesa musical com la de la Kontxi Lorente.
Una agradable i molt estiuenca sorpresa. Esperem nous discos de les dues. De l'una ja en tenim, amb el de hui, tres escoltats al programa; la Sonnica Yepes s'"estrena" amb nosaltres hui.
Les col·laboracions que han trobat per al disc són excel·lents: Toni Belenguer, Trombó, Bertrand Kientz, Guitarra (un vell conegut de la Sonnica), Tere Nuñez, Percussió corporal (excel·lent treball el seu) i l'amic
Fco. Latino Blanco al Saxo baríton.
Per cert, el disc es diu com el darrer disc dels Police, però en castellà: Sincronicidad, d'on es treuen els temes. Un homenatge.
Gràcies per la música i bona sort a les dues.
Al programa de hui anem a escoltar la Kontxi Lorente en una altra vessant artística. Ací el protagonisme -aparent-, en haver una veu pel mig que és "acompanyada" pel piano de la Kontxi, rau en la veu de Sonnica Yepes, una molt bona veu per cert, de la qual no teníem notícia, però que demostra la seua qualitat i swing en aquest disc en el que, en realitat, fa duo amb el piano. A més a més, els arranjaments són tots de la pianista navarresa en un excel·lent treball que ens porta les conegudes cançons dels "Police/Sting" en una versió jazzística.
La Sonnica és nascuda a Alemanya de pares espanyols i al seu país nadiu ja té una certa carrera feta. Ara es deixa caure per estes terres mediterrànies, molt ben acompanyada per una "valenciana recent", de la colla de SEDAJAZZ, segell al qual pertany el disc.
La feina dels arranjaments, segons se mire, no haurà estat massa "difícil" -el donar-li un caire jazzer a les cançons- perquè és cosa sabuda el deute que Sting ha reconegut sempre al jazz, com a una de les seues principals influències en composar les conegudes peces què, tant en solitari com quan estava amb els Police, tant d'èxit han tingut.
En algun cas, la força de les precioses cançons de Sting no pot ser amagada i la peça és fàcilment reconeguda, car sols se li fa un lleu embolcall jazzístic (normalment més en la interpretació vocal que al piano). En altres ocasions la imaginació de la Kontxi força un poc més la mà, però sempre resulta un experiment agradable. Es pot fer un mal arranjament jazzístic d'una cançò de Sting? Potser sí, però no per una saviesa musical com la de la Kontxi Lorente.
Una agradable i molt estiuenca sorpresa. Esperem nous discos de les dues. De l'una ja en tenim, amb el de hui, tres escoltats al programa; la Sonnica Yepes s'"estrena" amb nosaltres hui.
Les col·laboracions que han trobat per al disc són excel·lents: Toni Belenguer, Trombó, Bertrand Kientz, Guitarra (un vell conegut de la Sonnica), Tere Nuñez, Percussió corporal (excel·lent treball el seu) i l'amic
Fco. Latino Blanco al Saxo baríton.
Per cert, el disc es diu com el darrer disc dels Police, però en castellà: Sincronicidad, d'on es treuen els temes. Un homenatge.
Gràcies per la música i bona sort a les dues.
dijous, 4 de juliol de 2019
Velles peces amb roba nova: Kontxi Lorente
Programa 474
Com en el programa dèiem, no és la primera vegada que al programa posem música d'aquesta excel·lent pianista navarresa. Allí dèiem que: "L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits excel·lents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc."
El disc de hui, i el què escoltarem la pròxima setmana, ens mostren una Kontxi Lorente diferent, però no tant. M'explique. És diferent en el sentit de que ací no hi ha obres de composició pròpia, però això, al jazz, és sempre una mitja veritat. Les variacions que sobre un tema concret fa l'intèrpret sobre una peça coneguda, encara que al jazz siga una qüestió molt destacada, han estat sempre presents en la música occidental, i no diguem en altres localitzacions geogràfiques; no hi ha més que repassar el catàleg dels grans músics occidentals per veure obres que s'anomenen "Variacions sobre un tema de...". Des de Bach amb Vivaldi, fins Ravel amb Mussorgski n'hi ha un bon grapat.
Doncs això és el que fa la Lorente al seu disc "Selected songs". Un grapat, nou en aquest cas, de cançons super-conegudes en el món del jazz i que han estat interpretades i re-interpretades per un munt de gent, són la matèria amb la què treballa la pianista navarresa, perfectament acompanyada per dos músics que treballen amb regularitat amb ella i que entenen perfectament el seu llenguatge intimista i personal, acompanyant-la amb discreció i eficàcia: el baixista italià establert a València, Alessandro Cesarini, i l'experimentat bateria bilbaí Borja Barrueta.
Les nou cançons -no sabria per quina decantar-me- estan interpretades d'una forma tan personal que son "quasi" una nova cançó que, malgrat tot, respecta molt l'original que resulta perfectament reconeixible. No té que ser casualitat, pense que així es fa palès l'homenatge de la Kontxi Lorente a les cançons que han estat prèviament escoltades i assimilades per la pianista, que ens les torna com si foren noves, un cop passades pel filtre de la seua sensibilitat.
Jazz del bo. Jazz del de sempre que s'escolta com si fora d'ara mateix -ho és en realitat- amb l'alegria de retrobar-se amb eixes velles, volgudes i conegudes cançons, en les mans i el teclat d'una excel·lent i inspirada pianista.
És quasi innecessari dir-ho, però des de Lil Hardin (Armstrong), que el piano ha donat un abundant grapat de dones pianistes al món del jazz. La Lorente n'es un bon exemple de que la saga continua.
I com esmente al programa, destaque l'excel·lent qualitat de la gravació, feta ací, a València. Un plus per a fer-se amb el disc.
I el pròxim programa continuarem amb ella en una altra faceta.
Com en el programa dèiem, no és la primera vegada que al programa posem música d'aquesta excel·lent pianista navarresa. Allí dèiem que: "L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits excel·lents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc."
El disc de hui, i el què escoltarem la pròxima setmana, ens mostren una Kontxi Lorente diferent, però no tant. M'explique. És diferent en el sentit de que ací no hi ha obres de composició pròpia, però això, al jazz, és sempre una mitja veritat. Les variacions que sobre un tema concret fa l'intèrpret sobre una peça coneguda, encara que al jazz siga una qüestió molt destacada, han estat sempre presents en la música occidental, i no diguem en altres localitzacions geogràfiques; no hi ha més que repassar el catàleg dels grans músics occidentals per veure obres que s'anomenen "Variacions sobre un tema de...". Des de Bach amb Vivaldi, fins Ravel amb Mussorgski n'hi ha un bon grapat.
Doncs això és el que fa la Lorente al seu disc "Selected songs". Un grapat, nou en aquest cas, de cançons super-conegudes en el món del jazz i que han estat interpretades i re-interpretades per un munt de gent, són la matèria amb la què treballa la pianista navarresa, perfectament acompanyada per dos músics que treballen amb regularitat amb ella i que entenen perfectament el seu llenguatge intimista i personal, acompanyant-la amb discreció i eficàcia: el baixista italià establert a València, Alessandro Cesarini, i l'experimentat bateria bilbaí Borja Barrueta.
Les nou cançons -no sabria per quina decantar-me- estan interpretades d'una forma tan personal que son "quasi" una nova cançó que, malgrat tot, respecta molt l'original que resulta perfectament reconeixible. No té que ser casualitat, pense que així es fa palès l'homenatge de la Kontxi Lorente a les cançons que han estat prèviament escoltades i assimilades per la pianista, que ens les torna com si foren noves, un cop passades pel filtre de la seua sensibilitat.
Jazz del bo. Jazz del de sempre que s'escolta com si fora d'ara mateix -ho és en realitat- amb l'alegria de retrobar-se amb eixes velles, volgudes i conegudes cançons, en les mans i el teclat d'una excel·lent i inspirada pianista.
És quasi innecessari dir-ho, però des de Lil Hardin (Armstrong), que el piano ha donat un abundant grapat de dones pianistes al món del jazz. La Lorente n'es un bon exemple de que la saga continua.
I com esmente al programa, destaque l'excel·lent qualitat de la gravació, feta ací, a València. Un plus per a fer-se amb el disc.
I el pròxim programa continuarem amb ella en una altra faceta.
Un proletari de la música: Ximo Caffarena
Programa 473
Hi ha músics que treballen dalt d'un escenari sols -evidentment amb assajos previs- i la cara dels quals és super-coneguda.
Hi ha, en canvi, d'altres, que s'estimen més treballar de valent, innovar o conservar, segons els casos, una música. I hi ha gent que s'estima la seua terra i ho fa palès quan fa la seua música a base de regirar en vells calaixos, o en la veu trencada de la gent gran que encara recorda les velles melodies que els acompanyaren en la seua infantesa i que un cert concepte de "modernitat" treballa per a que s'obliden. El Ximo Caffarena és dels primers.
I no és que no haja gaudit d'una certa -i sempre limitada a certs àmbits- popularitat, però el que ell ha fet tota la seua vida és treballar la música, ser un "obrer de la música".
Tant se li ha donat tocar pasdobles en la festa d'un poble com actuar en un gran estadi. Al capdavall el que ell ha volgut sempre és viure fent música. Però no qualsevol música, sinó -a ser possible- la música de la terra, de la seua terra. Com a membre i fundador d'Al Tall o fent música per a infants, amb velles i volgudes melodies, o acompanyant com un excel·lent professional que és a Maria del Mar Bonet o al Cor Universitari de València, la cosa era treballar, guanyar-se el pa amb allò que s'estima: fer música.
Encara tinc per casa un vell, vellíssim LP, d'un grup anomenat "Ximo, Pere y Cia" on, evidentment, el Ximo era el Caffarena, fent el pop en valencià d'aleshores. Sempre en valencià i defensant el nostre patrimoni.
Això l'ha dut també a fer algun que altre llibre de recollida de material musical de la Valldigna, programació per a nanos, amb el seu amic i ex-company d'"Al Tall", Vicent Torrent, segurament tots dos els millors musicòlegs del folklore valencià que hi ha en l'actualitat. I mil coses més que quasi ningú sap.
I moltes vegades a l'ombra, acompanyant, fent arranjaments per altres o amb cançons pròpies com el conegudíssim "Cant dels Maulets", de la seua època d'estada a "Al Tall" què, n'estic segur, quasi ningú l'associa amb el seu nom; és una cançó més del poble i això segur que li agrada, què passarà de generació en generació, com eixes que ell re-descobreix.
I mentrestant, des de ben jove, fent jazz, com el que anem a escoltar al disc que repassem el programa de hui, acaronant acuradament, amb l'universal estil del jazz, eixes velles i volgudes melodies:
Ximo Caffarena Quartet. Folken Jazz. Sedajazz Records (Verkami)
Les joves generacions han tingut, i espere que per molts anys, en ell, un referent en allò que toca a la música del País Valencià.
Hi ha músics que treballen dalt d'un escenari sols -evidentment amb assajos previs- i la cara dels quals és super-coneguda.
Hi ha, en canvi, d'altres, que s'estimen més treballar de valent, innovar o conservar, segons els casos, una música. I hi ha gent que s'estima la seua terra i ho fa palès quan fa la seua música a base de regirar en vells calaixos, o en la veu trencada de la gent gran que encara recorda les velles melodies que els acompanyaren en la seua infantesa i que un cert concepte de "modernitat" treballa per a que s'obliden. El Ximo Caffarena és dels primers.
I no és que no haja gaudit d'una certa -i sempre limitada a certs àmbits- popularitat, però el que ell ha fet tota la seua vida és treballar la música, ser un "obrer de la música".
Tant se li ha donat tocar pasdobles en la festa d'un poble com actuar en un gran estadi. Al capdavall el que ell ha volgut sempre és viure fent música. Però no qualsevol música, sinó -a ser possible- la música de la terra, de la seua terra. Com a membre i fundador d'Al Tall o fent música per a infants, amb velles i volgudes melodies, o acompanyant com un excel·lent professional que és a Maria del Mar Bonet o al Cor Universitari de València, la cosa era treballar, guanyar-se el pa amb allò que s'estima: fer música.
Encara tinc per casa un vell, vellíssim LP, d'un grup anomenat "Ximo, Pere y Cia" on, evidentment, el Ximo era el Caffarena, fent el pop en valencià d'aleshores. Sempre en valencià i defensant el nostre patrimoni.
Això l'ha dut també a fer algun que altre llibre de recollida de material musical de la Valldigna, programació per a nanos, amb el seu amic i ex-company d'"Al Tall", Vicent Torrent, segurament tots dos els millors musicòlegs del folklore valencià que hi ha en l'actualitat. I mil coses més que quasi ningú sap.
I moltes vegades a l'ombra, acompanyant, fent arranjaments per altres o amb cançons pròpies com el conegudíssim "Cant dels Maulets", de la seua època d'estada a "Al Tall" què, n'estic segur, quasi ningú l'associa amb el seu nom; és una cançó més del poble i això segur que li agrada, què passarà de generació en generació, com eixes que ell re-descobreix.
I mentrestant, des de ben jove, fent jazz, com el que anem a escoltar al disc que repassem el programa de hui, acaronant acuradament, amb l'universal estil del jazz, eixes velles i volgudes melodies:
Ximo Caffarena Quartet. Folken Jazz. Sedajazz Records (Verkami)
Les joves generacions han tingut, i espere que per molts anys, en ell, un referent en allò que toca a la música del País Valencià.
dijous, 27 de juny de 2019
"Chapi": Inclassificable? No sols. Un què és un luxe que siga valencià...i treballe a i per a la seua terra
Programa 472
Realment la capacitat musical (compositiva, arranjadora, instrumentista...) del "Chapi" en resulta aclaparadora.
Si penseu que exagere escolteu la música feta per al vídeo (que si no heu vist vos el recomane) de "La Simfonia de les Grues" per entendre millor la música -i el compromís amb la seua terra- d'aquesta persona. Òbviament, es lamenta del mar de grues en què es va convertir, per a alguns ,el País Valencià, en l'època ("daurada", literalment, d'or) del "boom" de la construcció, corrupció pel mig.
Si dic que esta mena de suite -més que una simfonia- que formen totes les peces que escoltareu al programa, m'ha fet esborronar-me en escoltar-la ATENTAMENT, no exagere ni una miqueta.
El cap (i el cor i el fetge i la lleterola i...) de Jesús Salvador "Chapi" estan plens de música, què raja de les seues mans en una partitura i que brolla impetuosa en fer-la "carn sonora", car és una música per a "menjar-se-la" NO PER ESCOLTAR-LA SOLS. Vull dir que la seua música et penetra en allò més profund, t'agafa i no et solta fins que acaba, deixant-te les ganes de més, com una mena de droga.
No voldria que estes paraules meues semblen una mena d'elogi interessat per alguna raó. Escolteu el programa i sabreu el que és un músic del segle XXI, amb tota la tradició musical occidental -i d'altres llocs del món- al seu cap, re-interpretada per i per a la gent de hui.
I no dic més, que ja és prou. Millor escolteu la música.
P.S: El propassat 30 de juliol vaig tindre l'oportunitat d'escoltar una de les seues darreres composicions, el AFRICAN BACH on en una meravellosa barreja, sobre la música del Pare Bach, mescla les veus de cinc músics africans (Luna de Africa), el magnífic Orfeó Universitari de València, les veus solistes d'una soprano i un baix, una rapera (Tesa), el grup de jazz del mestre valencià del trombó Toni Belenguer i el "Chapi" i els seus alumnes a les marimbes vàries. Hi fica, evidentment, cullerada, amb la composició estricta en alguns moments, variacions sobre temes de Bach i els arranjaments corresponents. Encara em cau la bava. Espere com un boig que es grave en disc per a poder posar-vos-el.
Realment la capacitat musical (compositiva, arranjadora, instrumentista...) del "Chapi" en resulta aclaparadora.
Si penseu que exagere escolteu la música feta per al vídeo (que si no heu vist vos el recomane) de "La Simfonia de les Grues" per entendre millor la música -i el compromís amb la seua terra- d'aquesta persona. Òbviament, es lamenta del mar de grues en què es va convertir, per a alguns ,el País Valencià, en l'època ("daurada", literalment, d'or) del "boom" de la construcció, corrupció pel mig.
Si dic que esta mena de suite -més que una simfonia- que formen totes les peces que escoltareu al programa, m'ha fet esborronar-me en escoltar-la ATENTAMENT, no exagere ni una miqueta.
El cap (i el cor i el fetge i la lleterola i...) de Jesús Salvador "Chapi" estan plens de música, què raja de les seues mans en una partitura i que brolla impetuosa en fer-la "carn sonora", car és una música per a "menjar-se-la" NO PER ESCOLTAR-LA SOLS. Vull dir que la seua música et penetra en allò més profund, t'agafa i no et solta fins que acaba, deixant-te les ganes de més, com una mena de droga.
No voldria que estes paraules meues semblen una mena d'elogi interessat per alguna raó. Escolteu el programa i sabreu el que és un músic del segle XXI, amb tota la tradició musical occidental -i d'altres llocs del món- al seu cap, re-interpretada per i per a la gent de hui.
I no dic més, que ja és prou. Millor escolteu la música.
P.S: El propassat 30 de juliol vaig tindre l'oportunitat d'escoltar una de les seues darreres composicions, el AFRICAN BACH on en una meravellosa barreja, sobre la música del Pare Bach, mescla les veus de cinc músics africans (Luna de Africa), el magnífic Orfeó Universitari de València, les veus solistes d'una soprano i un baix, una rapera (Tesa), el grup de jazz del mestre valencià del trombó Toni Belenguer i el "Chapi" i els seus alumnes a les marimbes vàries. Hi fica, evidentment, cullerada, amb la composició estricta en alguns moments, variacions sobre temes de Bach i els arranjaments corresponents. Encara em cau la bava. Espere com un boig que es grave en disc per a poder posar-vos-el.
dijous, 20 de juny de 2019
Més sobre un músic inclassificable: Chapi, percusionista, compositor,...
Programa 471
Els qui teniu l'amabilitat d'escoltar aquest programa, ja en tindreu una certa idea de qui és Jesús Salvador Chapi. Per tal de no insistir molt seguit les activitats d'aquest valencià, músic inclassificable i polièdric, percussionista en un principi i ara també, clar (i compositor i arranjador, i...), però sense lligar-se a cap tipus de música "estandaritzada" o "etiquetada", no vaig posar-ne seguits més dels quatre programes d'ara fa uns dos mesos, però no puc aguantar-me més i hui i el pròxim programa aneu a escoltar coses del Chapi.
Com dic al programa, aquest home, musicalment parlant, és con la cua d'una sargantana. Inquiet i curiós, va constantment passant d'un estil a un altre, de Bach a la samba, de John Cage al pop o al rap, del jazz a la simfònica, de...
Hui anem a fer una mena de ullada arrere i avant. Anem a posar una tria d'un disc anomenat, molt significativament, "Travessies", gravat l'any 2006, que, fora del grup "Amores", on milita però on no es lliga (aquest home supose que mai es lligarà a cap estil o camí musical), es diverteix, i nosaltres amb ell, jugant amb peces curtes que van del pop (diguem-ho així), passant per ritmes llatins a Bach i Cage. Com per a marejar-se ;-)!!
Mig programa, aproximadament, es dedica després a una peça què, estrenada en el marc del 40é Festival Ensems, al juny de 2018, s'anomena "Trinquetíssim" què, lamentablement, no ha eixit en disc però es pot veure i escoltar al "You Tube", on un grup de percussió acompanya a un parell de pilotaires, mentre juguen a "raspall" a l'històric trinquet de Pelai. La sonoritat de les llises parets del trinquet són aprofitades pel Chapi per aconseguir unes sonoritats precioses. Ell mateix, en una entrevista sobre el tema diu que: «He fet una música mediterrània, 'mascletista' i sobretot 'pilotària'»
De veres, relaxeu-vos, oblideu qualsevol etiqueta o prejudici, i deixeu-vos embolcallar per la música d'aquest excel·lent músic inquiet, innovador, proteic, com es deia de Wagner i què crec que li quadra perfectament al "Chapi, i gaudiu d'una sessió d'una horeta de música, simplement música, sols música, però que vos agafarà i no vos soltarà i us deixarà amb ganes d'escoltar-ne més.
Com que els seus discos no son a l'abast en les tendes a l'ús, si voleu fer-vos amb algun disc seu i del grup AMORES podeu fer-ho des de la seua web http://amoresgrupdepercussio.com/.
Vos assegure que no us en penedireu.
Ah! Oblidava recordar-vos que, si podeu, abans (i si no després, tant se val) d'escoltar el pròxim programa, veieu a Vimeo el vídeo anomenat LA SIMFONIA DE LES GRUES.
Els qui teniu l'amabilitat d'escoltar aquest programa, ja en tindreu una certa idea de qui és Jesús Salvador Chapi. Per tal de no insistir molt seguit les activitats d'aquest valencià, músic inclassificable i polièdric, percussionista en un principi i ara també, clar (i compositor i arranjador, i...), però sense lligar-se a cap tipus de música "estandaritzada" o "etiquetada", no vaig posar-ne seguits més dels quatre programes d'ara fa uns dos mesos, però no puc aguantar-me més i hui i el pròxim programa aneu a escoltar coses del Chapi.
Com dic al programa, aquest home, musicalment parlant, és con la cua d'una sargantana. Inquiet i curiós, va constantment passant d'un estil a un altre, de Bach a la samba, de John Cage al pop o al rap, del jazz a la simfònica, de...
Hui anem a fer una mena de ullada arrere i avant. Anem a posar una tria d'un disc anomenat, molt significativament, "Travessies", gravat l'any 2006, que, fora del grup "Amores", on milita però on no es lliga (aquest home supose que mai es lligarà a cap estil o camí musical), es diverteix, i nosaltres amb ell, jugant amb peces curtes que van del pop (diguem-ho així), passant per ritmes llatins a Bach i Cage. Com per a marejar-se ;-)!!
Mig programa, aproximadament, es dedica després a una peça què, estrenada en el marc del 40é Festival Ensems, al juny de 2018, s'anomena "Trinquetíssim" què, lamentablement, no ha eixit en disc però es pot veure i escoltar al "You Tube", on un grup de percussió acompanya a un parell de pilotaires, mentre juguen a "raspall" a l'històric trinquet de Pelai. La sonoritat de les llises parets del trinquet són aprofitades pel Chapi per aconseguir unes sonoritats precioses. Ell mateix, en una entrevista sobre el tema diu que: «He fet una música mediterrània, 'mascletista' i sobretot 'pilotària'»
De veres, relaxeu-vos, oblideu qualsevol etiqueta o prejudici, i deixeu-vos embolcallar per la música d'aquest excel·lent músic inquiet, innovador, proteic, com es deia de Wagner i què crec que li quadra perfectament al "Chapi, i gaudiu d'una sessió d'una horeta de música, simplement música, sols música, però que vos agafarà i no vos soltarà i us deixarà amb ganes d'escoltar-ne més.
Com que els seus discos no son a l'abast en les tendes a l'ús, si voleu fer-vos amb algun disc seu i del grup AMORES podeu fer-ho des de la seua web http://amoresgrupdepercussio.com/.
Vos assegure que no us en penedireu.
Ah! Oblidava recordar-vos que, si podeu, abans (i si no després, tant se val) d'escoltar el pròxim programa, veieu a Vimeo el vídeo anomenat LA SIMFONIA DE LES GRUES.
dijous, 13 de juny de 2019
La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-2
Programa 470
El disc què, lamentablement, no podreu escoltar sencer per superar el temps de la nostra emissió és, m'atrevisc a dir, simplement un disc de bona música, de bon jazz, interpretat per uns artistes de gran qualitat i amb un flaire tranquil, relaxat, generalment, per a gaudir-lo amb gust. Hi ha vegades que la música ho diu tot i que un humil afeccionat com jo, no pot dir molt més d'una música. Però, cal dir quelcom més sense posar-se en plan "docte"?
El Javier Vercher, fent duo amb l'excel·lent saxofonista cubà Maikel Vistel, ambdós utilitzant el saxo tenor i amb un magnífic trio acompanyant-los, encara que de vegades, sobre tot el pianista, cubà també,, -amb una consagrada carrera com a líder el seu grup- , així com "El Negrazo" Reinier Elizalde i el ja mític Billy Hart a la batería, formen el quintet que podem escoltar en aquest disc.
La biografia i les referències d'aquest músic crec que estan més que narrades a la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/about/ ), per cert un poc endarrerida en el temps, sobretot en allò que respecta a la seua discografia on, per exemple, no figura cap dels dos discs que heu pogut escoltar en aquest i l'anterior programa.
Si escolteu, sí, escolteu, no veieu, els vídeos de la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/videos/ ), referits sobretot a la seua època als Estats Units, podreu gaudir de la seua música i de la seua capacitat improvisadora, dintre la línia d'un Coltrane o un Coleman. Crec que eixes influències ja no estan tan presents, en certa mesura, segons es pot escoltar al disc de hui, molt més "estandar", sense que esta paraula tinga cap sentit despectiu, anomenat "First Takes", encara que al disc del programa anterior, les "petjades" dels dos mestres es deixen veure millor.
Com ja varem comentar, en viure ara a València, esperem tindre l'oportunitat d'escoltar-lo prompte i saber "per on van ara els tirs" de la seua sempre renovada música.
El disc què, lamentablement, no podreu escoltar sencer per superar el temps de la nostra emissió és, m'atrevisc a dir, simplement un disc de bona música, de bon jazz, interpretat per uns artistes de gran qualitat i amb un flaire tranquil, relaxat, generalment, per a gaudir-lo amb gust. Hi ha vegades que la música ho diu tot i que un humil afeccionat com jo, no pot dir molt més d'una música. Però, cal dir quelcom més sense posar-se en plan "docte"?
El Javier Vercher, fent duo amb l'excel·lent saxofonista cubà Maikel Vistel, ambdós utilitzant el saxo tenor i amb un magnífic trio acompanyant-los, encara que de vegades, sobre tot el pianista, cubà també,, -amb una consagrada carrera com a líder el seu grup- , així com "El Negrazo" Reinier Elizalde i el ja mític Billy Hart a la batería, formen el quintet que podem escoltar en aquest disc.
La biografia i les referències d'aquest músic crec que estan més que narrades a la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/about/ ), per cert un poc endarrerida en el temps, sobretot en allò que respecta a la seua discografia on, per exemple, no figura cap dels dos discs que heu pogut escoltar en aquest i l'anterior programa.
Si escolteu, sí, escolteu, no veieu, els vídeos de la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/videos/ ), referits sobretot a la seua època als Estats Units, podreu gaudir de la seua música i de la seua capacitat improvisadora, dintre la línia d'un Coltrane o un Coleman. Crec que eixes influències ja no estan tan presents, en certa mesura, segons es pot escoltar al disc de hui, molt més "estandar", sense que esta paraula tinga cap sentit despectiu, anomenat "First Takes", encara que al disc del programa anterior, les "petjades" dels dos mestres es deixen veure millor.
Com ja varem comentar, en viure ara a València, esperem tindre l'oportunitat d'escoltar-lo prompte i saber "per on van ara els tirs" de la seua sempre renovada música.
dijous, 6 de juny de 2019
La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-1
Programa 469
Afortunadament, d'uns decennis cap ací, el nivell del jazz fet ací, al País Valencià i rodalies ha tingut una pujada de qualitat més que notòria.
No cal esmentar a les grans figures què, amb Perico Sambeat com a emblema, han sorgit per estes terres amb ressò internacional. Però figures de un nivell més que rellevant van -afortunadament- sorgint any rere any, segurament a causa de les ja freqüents eixides a l'estranger dels nostres músics.
El contacte dels nostres músics amb els grans mestres de l'avantguarda del jazz què -malgrat que a Europa té figures destacades- és evident que té el centre de gravetat de l'actual innovació als EE.UU., concretament i sobretot a Nova York, ha estat la clau què ha fet que el seu pas per enllà els influenciara enormement.
Els desenvolupaments jazzístics més atrevits què segueixen pels camins que varen obrir gent com John Coltrane i Ornette Coleman com a figures més "trencadores", ha entrat amb força en el jazz a casa nostra.
El cas de Javier Vercher és simptomàtic del que acabe de dir.
Després de passar per l'educació reglada del Conservatori Joaquín Rodrigo de València, amb el clarinet baix, més piano, espentat per son pare, professor del centre, i amb 17 anys, va tindre la sort de intentar i aconseguir una beca per estudiar a la Berkeley de Boston. Tres anys després, va capbussar-se a Nova York i les trobades amb el bo i millor de la gent que ara mateix està construint el jazz de hui i de demà.
No va desaprofitar l'oportunitat el nostre gandienc d'adopció i amb una enorme capacitat d'absorció va anar escoltant i deprenent de tota eixa gent. Gent que, lamentablement, resulta difícil d'escoltar per ací on hi ha -i sobretot hi havia quan se'n va anar a Boston- una certa esclerosi al món del jazz.
Hui tenim la sort de que, després de rodar per mig món, viu a València i, clar, ha connectat amb la gent de Sedajazz que ha publicat els seus dos darrers discs, el que escoltareu hui i el que podreu escoltar la setmana que ve.
Un disc, el del programa de hui, anomenat "As we see it", que jo imagine gravat pel Javier Vercher i el seu únic -i discret- acompanyant, el baix Masa Kamagouchi, amb l'estudi quasi a fosques i deixant que les idees que li venien al cap pogueren ser expressades amb total llibertat pel varis instruments que toca: saxos tenor i soprano, clarinet baix -clar- i efectes amb sintetitzadors.
Si una cosa expressa aquest disc és la llibertat absoluta d'un creador.
Afortunadament, d'uns decennis cap ací, el nivell del jazz fet ací, al País Valencià i rodalies ha tingut una pujada de qualitat més que notòria.
No cal esmentar a les grans figures què, amb Perico Sambeat com a emblema, han sorgit per estes terres amb ressò internacional. Però figures de un nivell més que rellevant van -afortunadament- sorgint any rere any, segurament a causa de les ja freqüents eixides a l'estranger dels nostres músics.
El contacte dels nostres músics amb els grans mestres de l'avantguarda del jazz què -malgrat que a Europa té figures destacades- és evident que té el centre de gravetat de l'actual innovació als EE.UU., concretament i sobretot a Nova York, ha estat la clau què ha fet que el seu pas per enllà els influenciara enormement.
Els desenvolupaments jazzístics més atrevits què segueixen pels camins que varen obrir gent com John Coltrane i Ornette Coleman com a figures més "trencadores", ha entrat amb força en el jazz a casa nostra.
El cas de Javier Vercher és simptomàtic del que acabe de dir.
Després de passar per l'educació reglada del Conservatori Joaquín Rodrigo de València, amb el clarinet baix, més piano, espentat per son pare, professor del centre, i amb 17 anys, va tindre la sort de intentar i aconseguir una beca per estudiar a la Berkeley de Boston. Tres anys després, va capbussar-se a Nova York i les trobades amb el bo i millor de la gent que ara mateix està construint el jazz de hui i de demà.
No va desaprofitar l'oportunitat el nostre gandienc d'adopció i amb una enorme capacitat d'absorció va anar escoltant i deprenent de tota eixa gent. Gent que, lamentablement, resulta difícil d'escoltar per ací on hi ha -i sobretot hi havia quan se'n va anar a Boston- una certa esclerosi al món del jazz.
Hui tenim la sort de que, després de rodar per mig món, viu a València i, clar, ha connectat amb la gent de Sedajazz que ha publicat els seus dos darrers discs, el que escoltareu hui i el que podreu escoltar la setmana que ve.
Un disc, el del programa de hui, anomenat "As we see it", que jo imagine gravat pel Javier Vercher i el seu únic -i discret- acompanyant, el baix Masa Kamagouchi, amb l'estudi quasi a fosques i deixant que les idees que li venien al cap pogueren ser expressades amb total llibertat pel varis instruments que toca: saxos tenor i soprano, clarinet baix -clar- i efectes amb sintetitzadors.
Si una cosa expressa aquest disc és la llibertat absoluta d'un creador.
dijous, 30 de maig de 2019
Un trio històric de cambra: Cortot, Casals, Thibaut
Programa 468
La trajectòria artística del mític violoncel·lista català Pau Casals, va tindre una època daurada que va començar en el període immediatament anterior a la Primera Guerra Mundial i durà fins a la seua mort.
Per altra part, els quartets de corda eren una formació molt habitual des d'un parell de segles abans i hi havia una molt abundant producció i interpretació per aquest tipus de formació, però no era el cas d'un altre tipus de música de cambra què, podríem dir, estava una poc "abandonada".
El pianista Alfred Cortot, ja amb una carrera consagrada, va convidar el 1906 (o 1905, hi ha dubtes sobre la data) a dos amics, també consagrats ja i encara molt joves, el violinista Jacques Thibaut i el violoncel·lista Pau Casals a emprendre l'aventura de tocar tots tres junts la prou abundant literatura pre-romàntica i romàntica per a trio de cambra de piano, cel·lo i violí, què estava, com hem dit, un poc fora de les programacions habituals dels concerts.
La proposta va ser acceptada immediatament per tots dos i es va formar un trio què, malgrat continuar cadascú amb la seua carrera individual, va tindre una important activitat des de la seua fundació, amb el parèntesi obligat per la Primera Guerra Mundial, però que va re-emprendre la seua activitat un cop acabada esta, fins l'any 1937 en què, amb un Casals afonat moralment pel fet de la Guerra Civil, va decidir deixar d'actuar al llarg d'un grapat d'anys.
L'any 1928, la formació anà a Londres i va gravar, per al segell Victor, una sèrie de peces què, la meravellosa tecnologia de què es gaudeix ara, ha reviscolat/reconstruït per a gaudi dels afeccionats a la gran música.
Al programa de hui aneu a escoltar una peça fonamental del repertori per a trio de piano, el Trio per a Piano i corda no 7 in B flat major, Op. 97 "Archduke" de Ludwig van Beethoven, compost pel mestre de Bonn entre els anys 1810/1811 i què és una cimera de la literatura cambrística.
La trajectòria artística del mític violoncel·lista català Pau Casals, va tindre una època daurada que va començar en el període immediatament anterior a la Primera Guerra Mundial i durà fins a la seua mort.
Per altra part, els quartets de corda eren una formació molt habitual des d'un parell de segles abans i hi havia una molt abundant producció i interpretació per aquest tipus de formació, però no era el cas d'un altre tipus de música de cambra què, podríem dir, estava una poc "abandonada".
El pianista Alfred Cortot, ja amb una carrera consagrada, va convidar el 1906 (o 1905, hi ha dubtes sobre la data) a dos amics, també consagrats ja i encara molt joves, el violinista Jacques Thibaut i el violoncel·lista Pau Casals a emprendre l'aventura de tocar tots tres junts la prou abundant literatura pre-romàntica i romàntica per a trio de cambra de piano, cel·lo i violí, què estava, com hem dit, un poc fora de les programacions habituals dels concerts.
La proposta va ser acceptada immediatament per tots dos i es va formar un trio què, malgrat continuar cadascú amb la seua carrera individual, va tindre una important activitat des de la seua fundació, amb el parèntesi obligat per la Primera Guerra Mundial, però que va re-emprendre la seua activitat un cop acabada esta, fins l'any 1937 en què, amb un Casals afonat moralment pel fet de la Guerra Civil, va decidir deixar d'actuar al llarg d'un grapat d'anys.
L'any 1928, la formació anà a Londres i va gravar, per al segell Victor, una sèrie de peces què, la meravellosa tecnologia de què es gaudeix ara, ha reviscolat/reconstruït per a gaudi dels afeccionats a la gran música.
Al programa de hui aneu a escoltar una peça fonamental del repertori per a trio de piano, el Trio per a Piano i corda no 7 in B flat major, Op. 97 "Archduke" de Ludwig van Beethoven, compost pel mestre de Bonn entre els anys 1810/1811 i què és una cimera de la literatura cambrística.
dijous, 23 de maig de 2019
El jazz valencià té futur: "Growing up" de la SEDAJAZZ KIDS BAND
Programa 467
Just a l'altre costat del llit nou del riu, anant pel carrer S. Vicent, gires a la dreta i a uns dos-cents metres et trobes una casa "màgica" on una sèrie de persones, pel gust de fer-ho, es dediquen a conrear una música què, si bé va néixer als barris negres de Nova Orleans dels EE.UU., enllà, a finals del segle XIX, s'ha convertit ja, de fet, en una nova classe més de música "clàssica". Sens dubte serà la música del segle XXI arreu del món, per la seua capacitat de fusionar-se amb altres tradicions musicals, algunes molt allunyades.
Evidentment estem parlant del jazz. I en eixa casa "màgica" es conrea eixe gènere -sobretot, encara que no sols- i, a més, tenen una abundant colla de petites personetes que fans les seues primeres passes en eixe meravellós món de la música, especialment del jazz.
No espereu grans lluïments de personetes de entre 6 i 17 anys, tampoc cal,
però escolteu-los amb atenció, que de entre elles eixiran les lluminàries del jazz del segle actual...o no, però sempre, en un racó de la seua memòria, guardaran un record inesborrable d'eixos anys en què, pel gust d'anar-hi, l'alqueria Coca els va fer créixer artísticament i personalment.
Es dediquen en un futur professionalment,o no, a la música, l'experiència de compartir música amb companyes i companys -segurament seran amics per sempre més- . els farà que siguen persones que gaudiran de la música. No es perdran eixa possibilitat com, lamentablement, li passarà a la majoria de la gent de la seua edat, la qual no haurà tingut l'oportunitat d'aprendre i gaudir, a les escoles, d'una de les arts de llenguatge més universal:LA MÚSICA. Sense adjectius.
Com diu al disc la periodista i crítica musical Marta Ramón, què va estar lligada al projecte durant un temps:
"Es van atrevir a jugar amb una música que els desafiava més enllà de com abraçar amb les mans els seus instruments. Es van atrevir a jugar amb una música que els ensenyaria a caminar d'una forma diferent i a viure el desconcert de la llibertat...I sentir junts que aquesta música consisteix a escoltar, a compartir, a viure la il·lusió de buscar la teua pròpia veu. I elles, ells, sense filtres, en aquesta aventura han sigut sempre generosos regalant-nos tot el que tenien...Ells i elles, partint de la puresa dels seus dies, han demostrat que gaudir i aprendre era el motor de cada assaig, i de cada nou escenari...Així, atrevint-se a jugar, a ser xiquets músics, han creat un record que els acompanyarà sempre perquè puguen escoltar la imatge de la seua infància i no perdre la certesa que, quan cuides de la llavor, allò que brolla sempre sorprén. Marta Ramón
Com diuen a l'alqueria: Ací està el futur de SEDAJAZZ. I del jazz, no sols valencià, afig jo.
Podeu entrar a la seua web i assabentar-se millor del projecte ( www.sedajazz.es ), anar als seus concerts, a preus ínfims (no són els diners el seu objectiu) i recolzar-lo, o podeu gaudir de la música d'aquesta jovenalla a l' àrea dels Kids al YouTube.
No us decebran.
Just a l'altre costat del llit nou del riu, anant pel carrer S. Vicent, gires a la dreta i a uns dos-cents metres et trobes una casa "màgica" on una sèrie de persones, pel gust de fer-ho, es dediquen a conrear una música què, si bé va néixer als barris negres de Nova Orleans dels EE.UU., enllà, a finals del segle XIX, s'ha convertit ja, de fet, en una nova classe més de música "clàssica". Sens dubte serà la música del segle XXI arreu del món, per la seua capacitat de fusionar-se amb altres tradicions musicals, algunes molt allunyades.
Evidentment estem parlant del jazz. I en eixa casa "màgica" es conrea eixe gènere -sobretot, encara que no sols- i, a més, tenen una abundant colla de petites personetes que fans les seues primeres passes en eixe meravellós món de la música, especialment del jazz.
No espereu grans lluïments de personetes de entre 6 i 17 anys, tampoc cal,
però escolteu-los amb atenció, que de entre elles eixiran les lluminàries del jazz del segle actual...o no, però sempre, en un racó de la seua memòria, guardaran un record inesborrable d'eixos anys en què, pel gust d'anar-hi, l'alqueria Coca els va fer créixer artísticament i personalment.Es dediquen en un futur professionalment,o no, a la música, l'experiència de compartir música amb companyes i companys -segurament seran amics per sempre més- . els farà que siguen persones que gaudiran de la música. No es perdran eixa possibilitat com, lamentablement, li passarà a la majoria de la gent de la seua edat, la qual no haurà tingut l'oportunitat d'aprendre i gaudir, a les escoles, d'una de les arts de llenguatge més universal:LA MÚSICA. Sense adjectius.
Com diu al disc la periodista i crítica musical Marta Ramón, què va estar lligada al projecte durant un temps:
"Es van atrevir a jugar amb una música que els desafiava més enllà de com abraçar amb les mans els seus instruments. Es van atrevir a jugar amb una música que els ensenyaria a caminar d'una forma diferent i a viure el desconcert de la llibertat...I sentir junts que aquesta música consisteix a escoltar, a compartir, a viure la il·lusió de buscar la teua pròpia veu. I elles, ells, sense filtres, en aquesta aventura han sigut sempre generosos regalant-nos tot el que tenien...Ells i elles, partint de la puresa dels seus dies, han demostrat que gaudir i aprendre era el motor de cada assaig, i de cada nou escenari...Així, atrevint-se a jugar, a ser xiquets músics, han creat un record que els acompanyarà sempre perquè puguen escoltar la imatge de la seua infància i no perdre la certesa que, quan cuides de la llavor, allò que brolla sempre sorprén. Marta Ramón
Com diuen a l'alqueria: Ací està el futur de SEDAJAZZ. I del jazz, no sols valencià, afig jo.
Podeu entrar a la seua web i assabentar-se millor del projecte ( www.sedajazz.es ), anar als seus concerts, a preus ínfims (no són els diners el seu objectiu) i recolzar-lo, o podeu gaudir de la música d'aquesta jovenalla a l' àrea dels Kids al YouTube.
No us decebran.
dijous, 16 de maig de 2019
Un altre personatge que no precisa presentació: Bach. Les suites angleses
Programa 466
Com ja hem dit en anteriors comentaris, ens abellia repassar alguns clàssics imprescindibles. Alguna persona ( del món occidental, clar) no ha sentit parlar de Johann Sebastian Bach? Encara que no haja estat en un concert mai de la vida... La bibliografia i les referències són tantes que, com en el cas de Armstrong, seria absurd tractar de resumir la seua tasca en una breu ressenya.
Com a petita introducció a les obres que aneu a escoltar, dos de les anomenades Suites Angleses, vaig a transcriure, traduït i amb alguns petits retocs, el comentari que es fa a esta web, què trobe un bon acostament a estes peces.
"Una suite és una peça musical composta per diversos moviments breus. L'origen són diferents tipus de danses barroques per a ambients cortesans. La suite està considerada com les primeres manifestacions orquestrals de tipus modern. Una característica important d'elles és que per mantenir la seva unitat interna, tots els passatges d'una suite es componien en la mateixa tonalitat o en el seu relatiu menor.
Les anomenades "Suites Angleses" (BWV 806-811) són un grup de 6 suites compostes per JS Bach per a clavecí i que estan considerades generalment com les primeres de les 18 suites que Bach va compondre per a teclat, sent les altres 12 restants; les 6 suites franceses (BWV 812-817) i les 6 partites (BWV 825 - 830).
Es pensava que aquestes 6 suites angleses eren d'un període comprès entre els anys 1718 a 1720, però noves investigacions suggereixen que van ser compostes al voltant de 1715, data en què Bach estava radicat a Weimar, agafant un periode relativament ampli de temps.
Pel que fa al nom "Suites Angleses", hi ha diverses conjectures sobre l'origen d'aquesta expressió que ha variat àmpliament, ja que partitures originals de Bach no s'han trobat, encara que hi ha bones còpies manuscrites fetes pels seus alumnes. El que si se sap és que Bach no va utilitzar el títol de "Suites angleses"; realment no sabem com les va anomenar.
No obstant això, una de les còpies fetes per un dels fills de Bach la titula com: "Fait pour les anglois" (fet per als anglesos).
El primer biògraf de Bach Johann Nicolaus Forkel, va declarar: Se les coneix pel nom de Suites Angleses perquè el compositor les va fer per un anglès de rang. S'ha de afegir que Forkel, va reunir gran part de la informació dels fills de Bach.
Pel que fa a l'estructura de les "Suites Angleses" Cadascuna d'aquestes suites compta amb un preludi (1r mov.), Seguit d'una seqüència de moviments en la mateixa clau, les que porten el compàs i el nom d'una dansa cortesana. El 2on mov. és sempre una "Allemande", el 3r mov. "Courante", una o dues (courante). El 4t moviment una pausa reflexiva en forma de "Sarabanda" i el final un viu moviment anomenat "Giga".
Entre els últims mov. Bach insereix sovint altres dances com bourrées (suite 1 i 2), gavotes (suite 3 i 6); minuets (suite 4) i passepieds (suite 5)."
També està prou bé l'article de la Wikipèdia.
Gaudiu-ne de la inspiració d'un geni de la cultura occidental y de la genial interpretació de Masaaki Suzuki. Probablement un dels dos millors clavecinistes vius del món, junt amb Tom Koopman.
Com ja hem dit en anteriors comentaris, ens abellia repassar alguns clàssics imprescindibles. Alguna persona ( del món occidental, clar) no ha sentit parlar de Johann Sebastian Bach? Encara que no haja estat en un concert mai de la vida... La bibliografia i les referències són tantes que, com en el cas de Armstrong, seria absurd tractar de resumir la seua tasca en una breu ressenya.
Com a petita introducció a les obres que aneu a escoltar, dos de les anomenades Suites Angleses, vaig a transcriure, traduït i amb alguns petits retocs, el comentari que es fa a esta web, què trobe un bon acostament a estes peces.
"Una suite és una peça musical composta per diversos moviments breus. L'origen són diferents tipus de danses barroques per a ambients cortesans. La suite està considerada com les primeres manifestacions orquestrals de tipus modern. Una característica important d'elles és que per mantenir la seva unitat interna, tots els passatges d'una suite es componien en la mateixa tonalitat o en el seu relatiu menor.
Les anomenades "Suites Angleses" (BWV 806-811) són un grup de 6 suites compostes per JS Bach per a clavecí i que estan considerades generalment com les primeres de les 18 suites que Bach va compondre per a teclat, sent les altres 12 restants; les 6 suites franceses (BWV 812-817) i les 6 partites (BWV 825 - 830).
Es pensava que aquestes 6 suites angleses eren d'un període comprès entre els anys 1718 a 1720, però noves investigacions suggereixen que van ser compostes al voltant de 1715, data en què Bach estava radicat a Weimar, agafant un periode relativament ampli de temps.
Pel que fa al nom "Suites Angleses", hi ha diverses conjectures sobre l'origen d'aquesta expressió que ha variat àmpliament, ja que partitures originals de Bach no s'han trobat, encara que hi ha bones còpies manuscrites fetes pels seus alumnes. El que si se sap és que Bach no va utilitzar el títol de "Suites angleses"; realment no sabem com les va anomenar.
No obstant això, una de les còpies fetes per un dels fills de Bach la titula com: "Fait pour les anglois" (fet per als anglesos).
El primer biògraf de Bach Johann Nicolaus Forkel, va declarar: Se les coneix pel nom de Suites Angleses perquè el compositor les va fer per un anglès de rang. S'ha de afegir que Forkel, va reunir gran part de la informació dels fills de Bach.
Pel que fa a l'estructura de les "Suites Angleses" Cadascuna d'aquestes suites compta amb un preludi (1r mov.), Seguit d'una seqüència de moviments en la mateixa clau, les que porten el compàs i el nom d'una dansa cortesana. El 2on mov. és sempre una "Allemande", el 3r mov. "Courante", una o dues (courante). El 4t moviment una pausa reflexiva en forma de "Sarabanda" i el final un viu moviment anomenat "Giga".
Entre els últims mov. Bach insereix sovint altres dances com bourrées (suite 1 i 2), gavotes (suite 3 i 6); minuets (suite 4) i passepieds (suite 5)."
També està prou bé l'article de la Wikipèdia.
Gaudiu-ne de la inspiració d'un geni de la cultura occidental y de la genial interpretació de Masaaki Suzuki. Probablement un dels dos millors clavecinistes vius del món, junt amb Tom Koopman.
dijous, 9 de maig de 2019
Louis Armstrong. Cal dir més?
Programa 465
Com dic al programa, enguany m'abellia repassar, de tant en tant, algun clàssic. Del gènere que fora.
Si parlem de jazz i diguem clàssic, el nom de Louis Armstrong surt de seguida.
Què es pot dir sobre ell que no s'haja dit? De fet no vaig ni a posar cap enllaç ni comentari sobre "Satchmo", el carinyòs apel·latiu amb el qual tothom el coneixia al món del jazz i fora d'ell, perquè dir "Satchmo" i dir jazz és el mateix.
No va inventar el jazz...però quasi. Aquesta música va canviar de forma radical amb la seua aportació i, sobretot, va aconseguir un reconeixement com a gènere musical que, fins la seua aparició, no en gaudia.
De tota manera, el racisme de la societat nord-americana de la seua època (sols de la seua època...?) feia que sols es veiés en ell a un "entertainer" més. A Europa, en canvi, la percepció del jazz i de la seua "categoria musical" era la d'un gènere musical tan respectable com altre qualsevol i la seua figura era reconeguda com la d'un ARTISTA i això ho percebia Armstrong de forma nítida. Eixe reconeixement com a quelcom més que un tipus que es pujava a l'escenari per "entretindre" el personal, sinó que, pel contrari, se l'escoltara amb atenció, respecte i, fins i tot, admiració, era una sensació que, lògicament, agradava i enorgullia a Louis Armstrong.
La gravació en directe que escoltareu al programa, feta a París, on l'entusiasme del públic resulta evident, n'és una demostració del respecte i admiració amb què el públic francès -i l'europeu, en general- percebia el seu treball artístic.
Si en voleu saber quelcom més d'ell, hi ha tantes fonts a tot arreu que resultaria absurd que jo en triara una o altra. En tot cas una recomanació, cerqueu actuacions seues al YouTube i gaudiu-ne d'elles.
Aquest programa és, tan sols, un humil homenatge d'aquest programador: un més dels seus admiradors.
Com dic al programa, enguany m'abellia repassar, de tant en tant, algun clàssic. Del gènere que fora.
Si parlem de jazz i diguem clàssic, el nom de Louis Armstrong surt de seguida.
Què es pot dir sobre ell que no s'haja dit? De fet no vaig ni a posar cap enllaç ni comentari sobre "Satchmo", el carinyòs apel·latiu amb el qual tothom el coneixia al món del jazz i fora d'ell, perquè dir "Satchmo" i dir jazz és el mateix.
No va inventar el jazz...però quasi. Aquesta música va canviar de forma radical amb la seua aportació i, sobretot, va aconseguir un reconeixement com a gènere musical que, fins la seua aparició, no en gaudia.
De tota manera, el racisme de la societat nord-americana de la seua època (sols de la seua època...?) feia que sols es veiés en ell a un "entertainer" més. A Europa, en canvi, la percepció del jazz i de la seua "categoria musical" era la d'un gènere musical tan respectable com altre qualsevol i la seua figura era reconeguda com la d'un ARTISTA i això ho percebia Armstrong de forma nítida. Eixe reconeixement com a quelcom més que un tipus que es pujava a l'escenari per "entretindre" el personal, sinó que, pel contrari, se l'escoltara amb atenció, respecte i, fins i tot, admiració, era una sensació que, lògicament, agradava i enorgullia a Louis Armstrong.
La gravació en directe que escoltareu al programa, feta a París, on l'entusiasme del públic resulta evident, n'és una demostració del respecte i admiració amb què el públic francès -i l'europeu, en general- percebia el seu treball artístic.
Si en voleu saber quelcom més d'ell, hi ha tantes fonts a tot arreu que resultaria absurd que jo en triara una o altra. En tot cas una recomanació, cerqueu actuacions seues al YouTube i gaudiu-ne d'elles.
Aquest programa és, tan sols, un humil homenatge d'aquest programador: un més dels seus admiradors.
dijous, 25 d’abril de 2019
Un grapat de bons músics que es junten: The great challenge
Programa 464
Era l'any 1957. En un moment en què les grandes bandes de bandes de swing havien pràcticament desaparegut i molts dels músics o havien deixat la música o sobrevivien en orquestes dels grans hotels o sales de ball, el promotor George T. Simon, què havia treballat molt en l'època del swing va tindre una idea. Cridà a Cootie Williams, gran estrela a l'orquestra de Duke Ellington i la va proposar la idea: fer un disc amb antics companys que "sonara" a swing, però que fora simplement una reunió d'amics tocant jazz. Sense pretensions, sense liders clars, sols un grup d'amics fent música. La idea va quallar a poc a poc
La idea d’aquest disc s’ha trobat sovint al jazz: l’aparellament de solistes destacats, amb la tensió de l’ambient competitiu així creat. En aquest cas, els músics escollits van ser el trompetista Cootie Williams i el corneta Rex Stewart, que havien estat socis en les bandes de Fletcher Henderson i Duke Ellington.
Encara que co-dirigents, es van aparellar al costat d'ells alguns dels grans swingers de la història del jazz, inclosos els saxofonistes tenors Coleman Hawkins, un ídol particular de Cootie, i Bud Freeman, i els trombonistes Lawrence Brown i J.C. Higginbotham.
L'art de Hawks, en particular, va anar més enllà de les escoles, les èpoques i l'estil; la seva elegant senzillesa i el seu so monolític fort i dominant són alguns dels punts forts de tot l'àlbum. Per al disc, la petició de Cootie de no acabar de posar-nos a l'estudi i de dir-li a tothom que explotés pel seu compte, es va complir assignant les tasques que organitzaven a Ernie Wilkins i Joe Thomas com a arranjadors o quelcom paregut.
Els resultats van ser brillants, simultàniament recordant una època del jazz tradicional, però també sonant tan recentment encunyats com el dia en què es van fer.
Una autèntica joia.
Era l'any 1957. En un moment en què les grandes bandes de bandes de swing havien pràcticament desaparegut i molts dels músics o havien deixat la música o sobrevivien en orquestes dels grans hotels o sales de ball, el promotor George T. Simon, què havia treballat molt en l'època del swing va tindre una idea. Cridà a Cootie Williams, gran estrela a l'orquestra de Duke Ellington i la va proposar la idea: fer un disc amb antics companys que "sonara" a swing, però que fora simplement una reunió d'amics tocant jazz. Sense pretensions, sense liders clars, sols un grup d'amics fent música. La idea va quallar a poc a poc
La idea d’aquest disc s’ha trobat sovint al jazz: l’aparellament de solistes destacats, amb la tensió de l’ambient competitiu així creat. En aquest cas, els músics escollits van ser el trompetista Cootie Williams i el corneta Rex Stewart, que havien estat socis en les bandes de Fletcher Henderson i Duke Ellington.
Encara que co-dirigents, es van aparellar al costat d'ells alguns dels grans swingers de la història del jazz, inclosos els saxofonistes tenors Coleman Hawkins, un ídol particular de Cootie, i Bud Freeman, i els trombonistes Lawrence Brown i J.C. Higginbotham.L'art de Hawks, en particular, va anar més enllà de les escoles, les èpoques i l'estil; la seva elegant senzillesa i el seu so monolític fort i dominant són alguns dels punts forts de tot l'àlbum. Per al disc, la petició de Cootie de no acabar de posar-nos a l'estudi i de dir-li a tothom que explotés pel seu compte, es va complir assignant les tasques que organitzaven a Ernie Wilkins i Joe Thomas com a arranjadors o quelcom paregut.
Els resultats van ser brillants, simultàniament recordant una època del jazz tradicional, però també sonant tan recentment encunyats com el dia en què es van fer.
Una autèntica joia.
dijous, 18 d’abril de 2019
La música no té problemes de mestissatge: el so dels Zulús
Programa 463
Els músics solen ser gent poc donada a rebutjar allò que ve de fora o no és de la seua "corda". Lamentablement no és així en altres aspectes de la vida segons es pot comprovar en llegir qualsevol diari. Llàstima.
Però la història que hui vos conte al programa, i la música que sona, són un producte que mescla varis orígens. Com vos conte al programa, ací hi ha una barreja de música del poble Zulú, una ètnia que habita, fonamentalment al que hui és la República Sudafricana, sembla que amb influència dels negres nordamericans, que varen fer algunes gires allà pels mitjans del segle XIX amb els espectacles de "negres" de l'època, una mena de vodevils per distreure el personal amb les seues arrels africanes i la prehistòria del jazz.
La història dels seus començaments va ser la de tantes coses. Arribaren uns senyors (?) i els obligaven a treballar en les mines que hi havien allí de coses variades (diamants, per exemple) i en les poques estones lliures que tenien, què anaven a fer? doncs cantar les seues cançons tradicionals.
Les polifonies que podreu escoltar farien empal·lidir als Corelli i cia. Els seus potents i preciosos baixos, sobretot, fan feredat i em posen els pels de punta. I no saben escriure, generalment, ni una sola nota de música!! A més, a més, segons el lider del grup que aneu a escoltar més conegut de la música ISICATHAMIYA (que així és com anomenen esta classe de música, de clares referències antifonals) Joseph Sabalala, els Ladysmith Black Mambazo conta que les primeres cançons li venien al cap mentre estava dormint, inspirat pels esperits dels seus avantpassats, que li donaven el vist i plau després de fer-li algunes preguntes sobre la música. Bonic, no?
En definitiva, una música que és coneguda a l'occident (encara que no massa) gràcies al conegut àlbum "Graceland" tret a meitat de la dècada dels vuitanta per Paul Simon, Què se'ls va endur de gira pels EE.UUU., però que cal que cerqueu i escolteu. Al youtube hi ha uns quants videos del grup que aneu a escoltar, molt conegut a Sudàfrica i als qual Mandela va anomenar Embaixadors Culturals de Sudàfrica.
Per cert, com seria d'esperar, les seues lletres son normalment reivindicatives degut a l'origen de la seua música, estant relacionades amb temes socials, racials, espirituals o d'actualitat. No els cerqueu als "40 principales" ;-)
Els músics solen ser gent poc donada a rebutjar allò que ve de fora o no és de la seua "corda". Lamentablement no és així en altres aspectes de la vida segons es pot comprovar en llegir qualsevol diari. Llàstima.
Però la història que hui vos conte al programa, i la música que sona, són un producte que mescla varis orígens. Com vos conte al programa, ací hi ha una barreja de música del poble Zulú, una ètnia que habita, fonamentalment al que hui és la República Sudafricana, sembla que amb influència dels negres nordamericans, que varen fer algunes gires allà pels mitjans del segle XIX amb els espectacles de "negres" de l'època, una mena de vodevils per distreure el personal amb les seues arrels africanes i la prehistòria del jazz.
La història dels seus començaments va ser la de tantes coses. Arribaren uns senyors (?) i els obligaven a treballar en les mines que hi havien allí de coses variades (diamants, per exemple) i en les poques estones lliures que tenien, què anaven a fer? doncs cantar les seues cançons tradicionals.
Les polifonies que podreu escoltar farien empal·lidir als Corelli i cia. Els seus potents i preciosos baixos, sobretot, fan feredat i em posen els pels de punta. I no saben escriure, generalment, ni una sola nota de música!! A més, a més, segons el lider del grup que aneu a escoltar més conegut de la música ISICATHAMIYA (que així és com anomenen esta classe de música, de clares referències antifonals) Joseph Sabalala, els Ladysmith Black Mambazo conta que les primeres cançons li venien al cap mentre estava dormint, inspirat pels esperits dels seus avantpassats, que li donaven el vist i plau després de fer-li algunes preguntes sobre la música. Bonic, no?
En definitiva, una música que és coneguda a l'occident (encara que no massa) gràcies al conegut àlbum "Graceland" tret a meitat de la dècada dels vuitanta per Paul Simon, Què se'ls va endur de gira pels EE.UUU., però que cal que cerqueu i escolteu. Al youtube hi ha uns quants videos del grup que aneu a escoltar, molt conegut a Sudàfrica i als qual Mandela va anomenar Embaixadors Culturals de Sudàfrica.
Per cert, com seria d'esperar, les seues lletres son normalment reivindicatives degut a l'origen de la seua música, estant relacionades amb temes socials, racials, espirituals o d'actualitat. No els cerqueu als "40 principales" ;-)
dijous, 11 d’abril de 2019
La veu, un poc apagada, d'un mestre: Bill Evans
Programa 462
La vida de Bill Evans, entre unes i altres coses, no va resultar massa agradable... llevat de quan s'assentava davant del teclat d'un piano.
De tota manera l'any 1963 en va gravar set discos, dels quals es varen publicar, en vida seua sols cinc. Va ser un any de triomfs, culminat amb l'obtenció d'un Grammy pel seu primer "Conversations with myself", un disc que va alçar una certa polseguera per la tècnica discogràfica amb la qual s'havia gravat.
Però en el pla personal la situació era prou lamentable. Feia algun temps havia perdut en un accident d'automòbil el que ell va considerar sempre la seua ànima bessona, el joveníssim baixista Scott LaFaro. Una pèrdua que ell va arrossegar com a irreemplaçable durant tota la seua vida. A més, feia poc havia mort el seu germà, amb el qual estava molt unit i, siga per una cosa, per l'altra o perquè sí, l'heroïna i la cocaïna el tenien enganxat.
La seua promotora, un amic i el productor de la Milestone/Riverside, on gravava en eixe moment, varen decidir que calia treure'l del pou on estava i que guanyara alguns diners i, a començament de l'any, concretament el 10 de gener del 1963, varen preparar-li un estudi on ell es trobara còmode, relaxat, amb poca llum i amb la presència tan sols d'un bon amic, la seua mànager, el productor i el tècnic de so. I el varen deixar davant d'un piano. El resultat no li va agradar massa a l'Evans, pensava que eren tan sols divagacions fetes al piano, sense massa trellat i, a més, altra companyia va comprar la casa original i les cintes quedaren en un calaix.
Afortunadament, l'any 1989 i per la insistència de, sembla, la dona, es va publicar un LP amb la meitat de les gravacions fetes. La crítica no va ser massa benevolent amb el disc, Malgrat tot, el 1992 es va treure en format de dos CD la sessió completa. La crítica, benevolent amb un Evans ja mort uns anys enrere, diu que no estan mal (Bill Evans no va fer res MAL), i que sols son per als fans qui vulguen completar la seua discografia. Doncs bé, jo soc un d'eixos fans.
Per raons d'espai al programa, sols posarem el primer disc però, està realment tan mal?
La vida de Bill Evans, entre unes i altres coses, no va resultar massa agradable... llevat de quan s'assentava davant del teclat d'un piano.
De tota manera l'any 1963 en va gravar set discos, dels quals es varen publicar, en vida seua sols cinc. Va ser un any de triomfs, culminat amb l'obtenció d'un Grammy pel seu primer "Conversations with myself", un disc que va alçar una certa polseguera per la tècnica discogràfica amb la qual s'havia gravat.
Però en el pla personal la situació era prou lamentable. Feia algun temps havia perdut en un accident d'automòbil el que ell va considerar sempre la seua ànima bessona, el joveníssim baixista Scott LaFaro. Una pèrdua que ell va arrossegar com a irreemplaçable durant tota la seua vida. A més, feia poc havia mort el seu germà, amb el qual estava molt unit i, siga per una cosa, per l'altra o perquè sí, l'heroïna i la cocaïna el tenien enganxat.
La seua promotora, un amic i el productor de la Milestone/Riverside, on gravava en eixe moment, varen decidir que calia treure'l del pou on estava i que guanyara alguns diners i, a començament de l'any, concretament el 10 de gener del 1963, varen preparar-li un estudi on ell es trobara còmode, relaxat, amb poca llum i amb la presència tan sols d'un bon amic, la seua mànager, el productor i el tècnic de so. I el varen deixar davant d'un piano. El resultat no li va agradar massa a l'Evans, pensava que eren tan sols divagacions fetes al piano, sense massa trellat i, a més, altra companyia va comprar la casa original i les cintes quedaren en un calaix.
Afortunadament, l'any 1989 i per la insistència de, sembla, la dona, es va publicar un LP amb la meitat de les gravacions fetes. La crítica no va ser massa benevolent amb el disc, Malgrat tot, el 1992 es va treure en format de dos CD la sessió completa. La crítica, benevolent amb un Evans ja mort uns anys enrere, diu que no estan mal (Bill Evans no va fer res MAL), i que sols son per als fans qui vulguen completar la seua discografia. Doncs bé, jo soc un d'eixos fans.
Per raons d'espai al programa, sols posarem el primer disc però, està realment tan mal?
dijous, 4 d’abril de 2019
Jesús Salvador "Chapi"(i 4): Avantguardes?
Programa 461
Després de tot el que hem escoltat en la pròpia veu del "Chapi", queda poc que dir.
Això sí. La música que aneu a escoltar hui recordeu que està inspirada en una autora de fa VUIT SEGLES, la Hildegarda de Bingen, personatge de vida agitada, dona lluitadora. pensadora i investigadora en coneixements tan diferents com les propietats curatives de les plantes, consultes polítiques de gent del Papa en avall...i música, clar.
Ací la gent de l'AMORES en varen repartir la feina de forma que cadascuna de les peces està arranjada per un dels membres del grup, seguint, això sí, l'esperit de l'autora, malgrat que, escoltada la seua música vuit-cent anys més tard, no sona com la va pensar ella...o sí, vaja vostè a saber.
El cas és que amb aquest programa tanquem el cicle de quatre programes que hem dedicat a la música dels AMORES, guiats pel Jesús Salvador "Chapi" que, en una llarga i agradable conversa ens ha fet un passeig per les seues opinions, conviccions i la idea de quin és el seu camí.
Escolteu amb atenció esta música. El futur ja està ací...des de fa vuit-cent anys
Després de tot el que hem escoltat en la pròpia veu del "Chapi", queda poc que dir.
Això sí. La música que aneu a escoltar hui recordeu que està inspirada en una autora de fa VUIT SEGLES, la Hildegarda de Bingen, personatge de vida agitada, dona lluitadora. pensadora i investigadora en coneixements tan diferents com les propietats curatives de les plantes, consultes polítiques de gent del Papa en avall...i música, clar.
Ací la gent de l'AMORES en varen repartir la feina de forma que cadascuna de les peces està arranjada per un dels membres del grup, seguint, això sí, l'esperit de l'autora, malgrat que, escoltada la seua música vuit-cent anys més tard, no sona com la va pensar ella...o sí, vaja vostè a saber.
El cas és que amb aquest programa tanquem el cicle de quatre programes que hem dedicat a la música dels AMORES, guiats pel Jesús Salvador "Chapi" que, en una llarga i agradable conversa ens ha fet un passeig per les seues opinions, conviccions i la idea de quin és el seu camí.
Escolteu amb atenció esta música. El futur ja està ací...des de fa vuit-cent anys
dijous, 28 de març de 2019
Jesús Salvador "Chapi"(3). Avantguardes i altres històries
Programa 460
En aquest tercer programa dedicat a Jesús Salvador "Chapi", com a membre del Grup de Percussió AMORES, anem a escoltar, entre altres coses, les seues opinions sobre un tema que sempre resulta controvertit en totes les disciplines artístiques: allò de les "avantguardes".
Què és en realitat una obra d'avantguarda? És quelcom que s'avança al seu temps? És, en realitat, la música del seu temps? Trencar amb el passat , fonamentalment l'acadèmic, és sempre una avantguarda? I un tema que li resulta especialment irritant: qui o on es decideix eixa "etiqueta" d'avantguarda? Són les "etiquetes" (avantguarda, classicisme, rock, pop, blues, jazz...) una forma adequada de delimitar un gènere? Existeixen els gèneres o tan sols com diu ell, parafrasejant Duke Ellington, hi ha tan sols dues classes de música, la bona i...l'altra?
Un tema apassionant que queda en esbós (el programa no dóna temps per a més) però prou acotat en la conversa amb el "Chapi".
Per il·lustrar el que es comenta al programa, a part de les seues paraules, posem dos exemples. Un d'ells parcial, dos de les tres "Variacions" sobre temes de Frank Zappa (autor ja revisat a aquest programa l'any 2016) que apareixen al disc "BLACKSCORE" del Grup AMORES, què conté música de l'esmentat Zappa i alguna de les parts del "Zodiac" de Karlheinz Stockhausen, què escoltareu sencer al programa i que forma una de les dues parts del darrer disc dels AMORES, el "DREI/ZEHN", què va ser guardonat enguany per la Generalitat Valenciana amb el Premi Carles Santos, i que acabarem d'escoltar al pròxim i darrer programa d'aquests monogràfics que hem dedicat al Grup AMORES, amb la segona part del disc, la què està dedicada a treballar sobre la música d'una autora, sí, dona i autora del segle XII, a la qual dediquen la seua música a partir de la inspiració que els suggereix el que va escriure Hildegarda de Bingen, una dona trencadora en molts aspectes, no sols el musical, i a la qual varen dedicar tres programes l'any 2013, què vos recomanem escoltar com a complement d'aquest.
Avantguarda, o com vulgueu dir-li, entre aquest programa i el següent podreu constatar que VUIT SEGLES poden ser units per la inspiració i el bon fer d'aquest trio de músics valencians, d'abast internacional, que es fan dir Grup AMORES de percussió.
Ah! i un consell. Escolteu l'obra de Stockhausen i la de Hildegarda què, com hem dit, es posarà el pròxim programa, juntes (o, millor, compreu-vos el disc
"DREI/ZEHN") i comprovareu com la bona música pot botar vuit segles sense que, al contrari del què ens passa a les persones , ai las!, els anys no passen per a la bona música; sempre és "actual".
En aquest tercer programa dedicat a Jesús Salvador "Chapi", com a membre del Grup de Percussió AMORES, anem a escoltar, entre altres coses, les seues opinions sobre un tema que sempre resulta controvertit en totes les disciplines artístiques: allò de les "avantguardes".
Què és en realitat una obra d'avantguarda? És quelcom que s'avança al seu temps? És, en realitat, la música del seu temps? Trencar amb el passat , fonamentalment l'acadèmic, és sempre una avantguarda? I un tema que li resulta especialment irritant: qui o on es decideix eixa "etiqueta" d'avantguarda? Són les "etiquetes" (avantguarda, classicisme, rock, pop, blues, jazz...) una forma adequada de delimitar un gènere? Existeixen els gèneres o tan sols com diu ell, parafrasejant Duke Ellington, hi ha tan sols dues classes de música, la bona i...l'altra?
Un tema apassionant que queda en esbós (el programa no dóna temps per a més) però prou acotat en la conversa amb el "Chapi".
Per il·lustrar el que es comenta al programa, a part de les seues paraules, posem dos exemples. Un d'ells parcial, dos de les tres "Variacions" sobre temes de Frank Zappa (autor ja revisat a aquest programa l'any 2016) que apareixen al disc "BLACKSCORE" del Grup AMORES, què conté música de l'esmentat Zappa i alguna de les parts del "Zodiac" de Karlheinz Stockhausen, què escoltareu sencer al programa i que forma una de les dues parts del darrer disc dels AMORES, el "DREI/ZEHN", què va ser guardonat enguany per la Generalitat Valenciana amb el Premi Carles Santos, i que acabarem d'escoltar al pròxim i darrer programa d'aquests monogràfics que hem dedicat al Grup AMORES, amb la segona part del disc, la què està dedicada a treballar sobre la música d'una autora, sí, dona i autora del segle XII, a la qual dediquen la seua música a partir de la inspiració que els suggereix el que va escriure Hildegarda de Bingen, una dona trencadora en molts aspectes, no sols el musical, i a la qual varen dedicar tres programes l'any 2013, què vos recomanem escoltar com a complement d'aquest.
Avantguarda, o com vulgueu dir-li, entre aquest programa i el següent podreu constatar que VUIT SEGLES poden ser units per la inspiració i el bon fer d'aquest trio de músics valencians, d'abast internacional, que es fan dir Grup AMORES de percussió.
Ah! i un consell. Escolteu l'obra de Stockhausen i la de Hildegarda què, com hem dit, es posarà el pròxim programa, juntes (o, millor, compreu-vos el disc
"DREI/ZEHN") i comprovareu com la bona música pot botar vuit segles sense que, al contrari del què ens passa a les persones , ai las!, els anys no passen per a la bona música; sempre és "actual".
dijous, 21 de març de 2019
Jesús Salvador "Chapi"(2). Tinajas
Programa 459
La composició que escoltareu en aquest programa de "Els Camins de la Música", va esdevenir un abans i un després per a "Chapi" -ell mateix ho confessa.
No era la seua primera composició, però probablement sí la més extensa i ambiciosa. Un ballet amb tres pilars, la música del "Chapi" interpretada amb els seus companys del grup Amores, evidentment, la coŀlaboració del músic de Bangladesh Sazed Ul Alam, amb el seu sítar i altres instruments del sud i el ball, amb coreografia original de l'alcoiana Sol Picó i el seu ballet. Va ser un èxit tan enorme, que li va fer replantejar-se al Jesús Salvador "Chapi" la seua trajectòria professional. Ell ens contà que, arran de l'èxit del Tinajas i de les comandes de composicions que li varen ploure, es va plantejar fer un gir a la seua carrera i dedicar-se amb més intensitat a la composició on, pel que ens diu, cada cop es troba més a gust (pel·lícules, curtmetratges, òpera, ballet,...)
Per raons que no venen al cas, no vaig tindre l'oportunitat de veure l'espectacle -i bé que ho lamente- però la música, què és allò que podem escoltar a aquest programa, fa gust a Mediterrània, a tota la costa Mediterrània, del nord i del sud. L'original sonoritat de molts instruments, que resulten ser atifells (gerres, cossiols, etc. de fang, i varis instruments musicals amb el so modificat amb fang), junt amb la sonoritat dels instruments de percussió habituals i la impagable col·laboració del virtuós del sítar i altres instruments del sud de la Mediterrània Sazed Ul Alam, músic de Bangladesh què, després de girar per mig món ha acabat (per ara...) residint a a Elx, formen un mosaic de músiques que ens entren dintre del cos de forma imparable. Que ens agafen pels budells més que per la oïda.
Sabor a arena, a sal, a platges mediterrànies del nord i del sud, a un sol punyent a l'estiu i la dolça calma de les nits a la platja, a les tempestes de tardor...
La sensualitat d'estes músiques, unides a l'espectacle encisador d'un suggerent ball femení, varen fer del Tinajas una fita en la carrera del Grup Amores i, fonamentalment, del "Chapi".
Lamentablement no hem pogut trobar (per ara) la filmació de l'espectacle, però si el trobem ho faré saber perquè gaudiu d'esta meravella.
I ara, a falta del vídeo, escolteu amb el cos sencer i tots els porus ben oberts, per deixar-se enganxar per la seua música. Com que se la podeu descarregar (el disc està exhaurit) tant d'aquest programa com de l'Spotify, podeu degustar-la tantes vegades com vullgau. De segur que a cada audició en trobareu a un moment concret un petit tresor, que vos havia passat desapercebut en audicions anteriors.
La composició que escoltareu en aquest programa de "Els Camins de la Música", va esdevenir un abans i un després per a "Chapi" -ell mateix ho confessa.
No era la seua primera composició, però probablement sí la més extensa i ambiciosa. Un ballet amb tres pilars, la música del "Chapi" interpretada amb els seus companys del grup Amores, evidentment, la coŀlaboració del músic de Bangladesh Sazed Ul Alam, amb el seu sítar i altres instruments del sud i el ball, amb coreografia original de l'alcoiana Sol Picó i el seu ballet. Va ser un èxit tan enorme, que li va fer replantejar-se al Jesús Salvador "Chapi" la seua trajectòria professional. Ell ens contà que, arran de l'èxit del Tinajas i de les comandes de composicions que li varen ploure, es va plantejar fer un gir a la seua carrera i dedicar-se amb més intensitat a la composició on, pel que ens diu, cada cop es troba més a gust (pel·lícules, curtmetratges, òpera, ballet,...)
Per raons que no venen al cas, no vaig tindre l'oportunitat de veure l'espectacle -i bé que ho lamente- però la música, què és allò que podem escoltar a aquest programa, fa gust a Mediterrània, a tota la costa Mediterrània, del nord i del sud. L'original sonoritat de molts instruments, que resulten ser atifells (gerres, cossiols, etc. de fang, i varis instruments musicals amb el so modificat amb fang), junt amb la sonoritat dels instruments de percussió habituals i la impagable col·laboració del virtuós del sítar i altres instruments del sud de la Mediterrània Sazed Ul Alam, músic de Bangladesh què, després de girar per mig món ha acabat (per ara...) residint a a Elx, formen un mosaic de músiques que ens entren dintre del cos de forma imparable. Que ens agafen pels budells més que per la oïda.
Sabor a arena, a sal, a platges mediterrànies del nord i del sud, a un sol punyent a l'estiu i la dolça calma de les nits a la platja, a les tempestes de tardor...
La sensualitat d'estes músiques, unides a l'espectacle encisador d'un suggerent ball femení, varen fer del Tinajas una fita en la carrera del Grup Amores i, fonamentalment, del "Chapi".
Lamentablement no hem pogut trobar (per ara) la filmació de l'espectacle, però si el trobem ho faré saber perquè gaudiu d'esta meravella.
I ara, a falta del vídeo, escolteu amb el cos sencer i tots els porus ben oberts, per deixar-se enganxar per la seua música. Com que se la podeu descarregar (el disc està exhaurit) tant d'aquest programa com de l'Spotify, podeu degustar-la tantes vegades com vullgau. De segur que a cada audició en trobareu a un moment concret un petit tresor, que vos havia passat desapercebut en audicions anteriors.
dijous, 14 de març de 2019
Jesús Salvador "Chapi"(1). Entrevista amb la percussió
Programa 458
No és la primera vegada que, en tindre la oportunitat, entrevistem en un programa, amb format especial, a un músic nostre.
En aquest cas es tracta de Jesús Salvador "Chapi", percussionista membre del grup AMORES, que, casualitat, també fa enguany trenta anys que van pel món "amb el seus tambors" com diu ell, i professor de percussió al Conservatori Professional de València.
Com que allò interessant és el que diuen els artistes, no anem a dir gran cosa. El millor és que escolteu a Chapi als programes de hui i els que van a seguir, probablement tres. Vos ben assegure que escoltareu opinions interessants -i ben raonades- sobre música i altres coses relacionades.
Potser vos sorprendrà l'ambient relaxat de la conversa (com sempre faig, a mi no se m'escolta) però és que es trobàvem al seu ambient car l'entrevista es va fer a la seua aula del conservatori. Per eixa raó, de vegades, es "cola" el so d'alumnes seus que es trobaven a una aula annexa assajant. Va ser una estona molt agradable i vos ben assegure que gaudireu com jo vaig gaudir en poder parlar tranquil·lament amb un dels millors músics d'avantguarda (i vos tinc que dir que a ell no li agrada el terme, ja ho escoltareu), dels que van obrint camins a la música al món, com es pot veure al seu "currículum".
Escolteu, gaudiu de la seua música (en aquest cas de gravacions del grup AMORES) i...depreneu d'un mestre que encara té moltes coses a dir.
No és la primera vegada que, en tindre la oportunitat, entrevistem en un programa, amb format especial, a un músic nostre.
En aquest cas es tracta de Jesús Salvador "Chapi", percussionista membre del grup AMORES, que, casualitat, també fa enguany trenta anys que van pel món "amb el seus tambors" com diu ell, i professor de percussió al Conservatori Professional de València.
Com que allò interessant és el que diuen els artistes, no anem a dir gran cosa. El millor és que escolteu a Chapi als programes de hui i els que van a seguir, probablement tres. Vos ben assegure que escoltareu opinions interessants -i ben raonades- sobre música i altres coses relacionades.
Potser vos sorprendrà l'ambient relaxat de la conversa (com sempre faig, a mi no se m'escolta) però és que es trobàvem al seu ambient car l'entrevista es va fer a la seua aula del conservatori. Per eixa raó, de vegades, es "cola" el so d'alumnes seus que es trobaven a una aula annexa assajant. Va ser una estona molt agradable i vos ben assegure que gaudireu com jo vaig gaudir en poder parlar tranquil·lament amb un dels millors músics d'avantguarda (i vos tinc que dir que a ell no li agrada el terme, ja ho escoltareu), dels que van obrint camins a la música al món, com es pot veure al seu "currículum".
Escolteu, gaudiu de la seua música (en aquest cas de gravacions del grup AMORES) i...depreneu d'un mestre que encara té moltes coses a dir.
dijous, 7 de març de 2019
Trenta anys d'un grup de virtuosos valencians del vent
Programa 457
És aquest el cinquè programa que li dediquem a la música que han gravat els Spanish Brass. I, com continuen fent tan bona música com fins ara, no serà el darrer.
L'oportunitat en aquest cas la dóna el fet de que, enguany, fa trenta anys -trenta anys!!- que aquest cinc músics toquen junts, afortunadament amb molt d'èxit arreu del món.
No, mai han estat a la llista dels "40 principales", afortunadament, perquè això voldria dir que el seu rumb havia canviat de forma dràstica. Ells sols fan, recordeu la frase d'Ellington, bona música, malgrat que per estes terres és molt probable que la seua "fama" no es corresponga amb la què a molts llocs d'arreu del món, per exemple els EE.UU., tenen.
Han portat la seua música per tot el món, sempre cercant el desafiament, allò difícil, la novetat insòlita, en definitiva la música REALMENT de hui. Eixa que d'ací a cent anys o dos-cents anys, es tindrà com a clàssica.
Al programa anem a escoltar una tria -lamentablement el temps del programa no dóna per a més- del disc què, per celebrar el seu trentè aniversari, han tret a llum. S'anomena "XXX". Sí, ja ho sé, sona un poc eròtic, però almenys sensual si que ho és per als melòmans. Es tracta d'un recorregut amable pel seu repertori no gravat fins ara -crec- on es passa de Joan Baptista Cavanilles i Bach (inevitable) als valencians actuals Voro García i Ramón Cardo, incloent-hi, fins i tot, un tango de Gardel i un popurri de l'Edith Piaf.
Com dic al programa, música agradable, sense estridències, per a oïdes amb bon gust però sense endinsar-se en aventures. Al programa dic que seria un bon repertori per una actuació en la plaça d'un poble, un diumenge assolellat. Crec que és la definició millor què se m'acudeix en escoltar el disc que, de tot cor, recomane.
Ara que s'aconsella consumir producte de proximitat, per allò de l'ecologia, feu-vos amb aquest disc, què són de casa i tenen qualitat. De segur que és una experiència agradable i reconfortant, enmig de tant de "chunda-chunda" a la ràdio (uuffff!!). Al YouTube podeu escoltar més coses. Tasteu-lo.
És aquest el cinquè programa que li dediquem a la música que han gravat els Spanish Brass. I, com continuen fent tan bona música com fins ara, no serà el darrer.
L'oportunitat en aquest cas la dóna el fet de que, enguany, fa trenta anys -trenta anys!!- que aquest cinc músics toquen junts, afortunadament amb molt d'èxit arreu del món.
No, mai han estat a la llista dels "40 principales", afortunadament, perquè això voldria dir que el seu rumb havia canviat de forma dràstica. Ells sols fan, recordeu la frase d'Ellington, bona música, malgrat que per estes terres és molt probable que la seua "fama" no es corresponga amb la què a molts llocs d'arreu del món, per exemple els EE.UU., tenen.
Han portat la seua música per tot el món, sempre cercant el desafiament, allò difícil, la novetat insòlita, en definitiva la música REALMENT de hui. Eixa que d'ací a cent anys o dos-cents anys, es tindrà com a clàssica.
Al programa anem a escoltar una tria -lamentablement el temps del programa no dóna per a més- del disc què, per celebrar el seu trentè aniversari, han tret a llum. S'anomena "XXX". Sí, ja ho sé, sona un poc eròtic, però almenys sensual si que ho és per als melòmans. Es tracta d'un recorregut amable pel seu repertori no gravat fins ara -crec- on es passa de Joan Baptista Cavanilles i Bach (inevitable) als valencians actuals Voro García i Ramón Cardo, incloent-hi, fins i tot, un tango de Gardel i un popurri de l'Edith Piaf.
Com dic al programa, música agradable, sense estridències, per a oïdes amb bon gust però sense endinsar-se en aventures. Al programa dic que seria un bon repertori per una actuació en la plaça d'un poble, un diumenge assolellat. Crec que és la definició millor què se m'acudeix en escoltar el disc que, de tot cor, recomane.
Ara que s'aconsella consumir producte de proximitat, per allò de l'ecologia, feu-vos amb aquest disc, què són de casa i tenen qualitat. De segur que és una experiència agradable i reconfortant, enmig de tant de "chunda-chunda" a la ràdio (uuffff!!). Al YouTube podeu escoltar més coses. Tasteu-lo.
dijous, 28 de febrer de 2019
Un Wagner no operístic?
Programa 456
Ah! però Wagner va escriure música a part de les seues òperes? Doncs sí.
Tampoc cal estranyar-se massa si recordem que per a Wagner una òpera era una obra d'art completa, de la qual escrivia la música -òbviament- però també els textos cantats, i fins i tot les decoracions i enllumenament dels escenaris i, això no ho puc assegurar, segur que si no dissenyava completament el vestuari més d'una indicació donaria a les persones encarregades de fer-los. I, a més a més, per a ell la música estava en funció de l'argument, quasi que era al darrera de tot, permeteu-me l'exageració, perquè ell tenia coses a dir.
Amb tota eixa feinada i malgrat que la seua rapidesa d'escriptura, de lletra i músiques, era notòria, entre òpera i òpera tenia que menjar i, aleshores, no existien ni els discos...ni la SGAE ( cosa, aquesta, què era un avantatge, segons es va veient ;-)). Llavors tenia que fer de tant en tant coses d'encàrrec -apart de les òperes-, com a cosa prou freqüent; la boda d'un capitost, l'aniversari d'un altre, la coronació del de més enllà. Sobretot coses per al seu fan número ú, El Rei Lluís II de Baviera, què li va construir per a ell assoles el fastuós teatre de Bayreuth.
Doncs bé, son d'eixes obres, alguna d'elles, certament, provatures, assajos de coses per a la seua següent òpera, les què aneu a escoltar hui.
De Wagner crec que no cal que jo em pose a contar la seua història, hi ha mil llocs a internet, llibres i, és clar, discos, que s'expliquen ells assoles perfectament. Sols destacar que les seues innovacions musicals i argumentals, romàntiques rabioses, no varen ser ben rebudes per tothom. Però, com dic, d'eixes coses en podrà trobar, qui tinga interès, un fum d'informació.
No entrarem tampoc en la part probablement més polèmica en vida seua, com va ser la seua activitat política nacionalista alemanya, que li va costar algun exili que altre. Però eixa és, com es sol dir, una altra història...
Ah! però Wagner va escriure música a part de les seues òperes? Doncs sí.
Tampoc cal estranyar-se massa si recordem que per a Wagner una òpera era una obra d'art completa, de la qual escrivia la música -òbviament- però també els textos cantats, i fins i tot les decoracions i enllumenament dels escenaris i, això no ho puc assegurar, segur que si no dissenyava completament el vestuari més d'una indicació donaria a les persones encarregades de fer-los. I, a més a més, per a ell la música estava en funció de l'argument, quasi que era al darrera de tot, permeteu-me l'exageració, perquè ell tenia coses a dir.
Amb tota eixa feinada i malgrat que la seua rapidesa d'escriptura, de lletra i músiques, era notòria, entre òpera i òpera tenia que menjar i, aleshores, no existien ni els discos...ni la SGAE ( cosa, aquesta, què era un avantatge, segons es va veient ;-)). Llavors tenia que fer de tant en tant coses d'encàrrec -apart de les òperes-, com a cosa prou freqüent; la boda d'un capitost, l'aniversari d'un altre, la coronació del de més enllà. Sobretot coses per al seu fan número ú, El Rei Lluís II de Baviera, què li va construir per a ell assoles el fastuós teatre de Bayreuth.
Doncs bé, son d'eixes obres, alguna d'elles, certament, provatures, assajos de coses per a la seua següent òpera, les què aneu a escoltar hui.
De Wagner crec que no cal que jo em pose a contar la seua història, hi ha mil llocs a internet, llibres i, és clar, discos, que s'expliquen ells assoles perfectament. Sols destacar que les seues innovacions musicals i argumentals, romàntiques rabioses, no varen ser ben rebudes per tothom. Però, com dic, d'eixes coses en podrà trobar, qui tinga interès, un fum d'informació.
No entrarem tampoc en la part probablement més polèmica en vida seua, com va ser la seua activitat política nacionalista alemanya, que li va costar algun exili que altre. Però eixa és, com es sol dir, una altra història...
dijous, 21 de febrer de 2019
Pablo Ziegler, sol
Programa 455
En efecte, Pablo Ziegler "SOLO" es el nom del disc què, casi sencer, aneu a escoltar hui, sense cap interrupció, perquè em semblaria una heretgia interrompre, amb la meua inoportuna veu, allò que ell explica "SOLO"
amb el seu piano
Com que pràcticament tot el que cal dir en unes breus ratlles sobre Pablo Ziegler ja es va dir a l'anterior programa, vaig a ser tan breu a la web com al programa.
Senzillament, escolteu-lo relaxadament i degusteu un bon plat de bona MÚSICA, així, amb majúscules. No és jazz, no és tango, és, senzillament, MÚSICA. Digueu-li com vullgau, les etiquetes les inventen les discogràfiques i els crítics (?)
Ah! i cerqueu el seu nom en youtube.
En efecte, Pablo Ziegler "SOLO" es el nom del disc què, casi sencer, aneu a escoltar hui, sense cap interrupció, perquè em semblaria una heretgia interrompre, amb la meua inoportuna veu, allò que ell explica "SOLO"
amb el seu piano
Com que pràcticament tot el que cal dir en unes breus ratlles sobre Pablo Ziegler ja es va dir a l'anterior programa, vaig a ser tan breu a la web com al programa.
Senzillament, escolteu-lo relaxadament i degusteu un bon plat de bona MÚSICA, així, amb majúscules. No és jazz, no és tango, és, senzillament, MÚSICA. Digueu-li com vullgau, les etiquetes les inventen les discogràfiques i els crítics (?)
Ah! i cerqueu el seu nom en youtube.
dijous, 14 de febrer de 2019
Pablo Ziegler o la innovació de la innovació del tango
Programa 454
Com dic al programa emès, l'ombra d'Astor Piazzolla (cerqueu també a l'index general) a la música argentina, és quasi (?) aclaparadora. Més encara quan, com al programa de hui, anem a escoltar la música de qui el va acompanyar, al front d'un quintet/sextet al llarg de quasi onze anys. De fet, fins que els problemes cardíacs de Piazzolla li varen fer aturar les seues actuacions regulars al 1989.
Encara que resident a Nova York, Pablo Ziegler, com molts artistes argentins nascuts a Buenos Aires i voltants, tenen el seu cap a meitat camí entre el lloc on són i la seua "embruixadora", pel que es veu, ciutat nadiua i, clar, el tango.
Lamentablement, a Europa -i no diguem a l'estat espanyol- el nom de Pablo Ziegler, (lamentablement és quasi impossible trobar un lloc en castellà sobre ell) què és de qui anem a escoltar la música hui, no és tan conegut i popular com la seua categoria artística mereix. Alguns afortunats varem tindre l'oportunitat de escoltar-lo al Palau de la Música de València, fa uns anys (quatre, cinc?) al front d'una formació on com acordionista figurava el nostre amic Gorka Hermosa, en una excel·lent representació de l'òpera "Maria de Buenos Aires".
Ziegler, nascut l'any 1944 a Buenos Aires, va començar els seus estudis musicals de xiquet, amb el piano com a instrument, rebent classes de coneguts professors americans i europeus. Però un bon dia, encara jovenet, va escoltar un disc de Duke Ellington i es va enamorar d'eixa música què, com he dit a un comentari anterior, començà negra i ara és multicolor.
Resident a Nova York, com hem dit, ha tocat amb el bo i millor de la música del jazz llatí i no llatí, entre ells Emmanuel Ax, Gary Burton, Branford Marsalis, Paquito D’Rivera, Kenny Garrett, Joe Lovano, Randy Brecker i molts més. Igualment ha dirigit composicions seues amb orquestres com the Orpheus Chamber Orchestra, the Metropole Orkest, Sydney Symphony Orchestra, Presidential Symphony Orchestra, Seoul Philharmonic Orchestra, Slovenian Philharmonic Orchestra and the Wellington Chamber Orchestra.
El disc que presentem hui, "Jazz Tango", ha estat guardonat amb el seu segon Grammy Llatí , el del 2018. Això no té per a ell, supose, massa importància artísticament parlant, encara que sí que ajuda a la seua difusió. Però prepareu-vos, perquè el pròxim programa escoltarem el darrer disc que ha gravar ell assoles, anomenat "Solo", on la seua desbordant personalitat i la seua ànima jazzística i "porteña", de segur que no us deixarà indiferents. Impossible. Imprescindible.
Com dic al programa emès, l'ombra d'Astor Piazzolla (cerqueu també a l'index general) a la música argentina, és quasi (?) aclaparadora. Més encara quan, com al programa de hui, anem a escoltar la música de qui el va acompanyar, al front d'un quintet/sextet al llarg de quasi onze anys. De fet, fins que els problemes cardíacs de Piazzolla li varen fer aturar les seues actuacions regulars al 1989.
Encara que resident a Nova York, Pablo Ziegler, com molts artistes argentins nascuts a Buenos Aires i voltants, tenen el seu cap a meitat camí entre el lloc on són i la seua "embruixadora", pel que es veu, ciutat nadiua i, clar, el tango.
Lamentablement, a Europa -i no diguem a l'estat espanyol- el nom de Pablo Ziegler, (lamentablement és quasi impossible trobar un lloc en castellà sobre ell) què és de qui anem a escoltar la música hui, no és tan conegut i popular com la seua categoria artística mereix. Alguns afortunats varem tindre l'oportunitat de escoltar-lo al Palau de la Música de València, fa uns anys (quatre, cinc?) al front d'una formació on com acordionista figurava el nostre amic Gorka Hermosa, en una excel·lent representació de l'òpera "Maria de Buenos Aires".
Ziegler, nascut l'any 1944 a Buenos Aires, va començar els seus estudis musicals de xiquet, amb el piano com a instrument, rebent classes de coneguts professors americans i europeus. Però un bon dia, encara jovenet, va escoltar un disc de Duke Ellington i es va enamorar d'eixa música què, com he dit a un comentari anterior, començà negra i ara és multicolor.
Resident a Nova York, com hem dit, ha tocat amb el bo i millor de la música del jazz llatí i no llatí, entre ells Emmanuel Ax, Gary Burton, Branford Marsalis, Paquito D’Rivera, Kenny Garrett, Joe Lovano, Randy Brecker i molts més. Igualment ha dirigit composicions seues amb orquestres com the Orpheus Chamber Orchestra, the Metropole Orkest, Sydney Symphony Orchestra, Presidential Symphony Orchestra, Seoul Philharmonic Orchestra, Slovenian Philharmonic Orchestra and the Wellington Chamber Orchestra.
El disc que presentem hui, "Jazz Tango", ha estat guardonat amb el seu segon Grammy Llatí , el del 2018. Això no té per a ell, supose, massa importància artísticament parlant, encara que sí que ajuda a la seua difusió. Però prepareu-vos, perquè el pròxim programa escoltarem el darrer disc que ha gravar ell assoles, anomenat "Solo", on la seua desbordant personalitat i la seua ànima jazzística i "porteña", de segur que no us deixarà indiferents. Impossible. Imprescindible.
dijous, 7 de febrer de 2019
Un trio+1 consolidat: BRB
Programa 453
El País Valencià té, des de fa ja un grapat d'anys, una enorme gernació de músics de jazz amb un nivell més que notable. Una sèrie de músics que porten el jazz valencià a tot arreu del món, perquè la seua qualitat els fa ser demanats per les grans lluminàries del jazz mundial per tocar amb ells.
Al programa de hui podreu escoltar el darrer disc de un quartet valencià, ja amb una certa veterania, que va treure l'any passat, encara que estava gravat des del 2017. Es tracta dels BRB, Borja Baixauli, saxo tenor, Jorge Riera, Guitarra, Xuso Barberà al contrabaix i José Reillo a la bateria y percussions.
Uns músics, els BRB què, seguint la "classificació" que fa ja alguns anys ens va fer "Latino", pertanyen a allò que podríem dir la "quarta generació" del jazz valencià. Sòlids, solvents i amb un gran coneixement de la història i mecanismes de la música de jazz, aquest quartet -inicialment trio- ens donen en aquest disc una mostra de la música que es fa hui al món del jazz, però amb un rerefons, un coneixement molt sòlid, del jazz dels grans mestres de l'època clàssica i, sobretot, boppers i post-boppers.
No cerqueu en aquest disc grans innovacions ni sons extravagants pretesament "avantguardistes". És aquest un disc de jazz sòlid, actual, però sense perdre de vista els arrels d'esta música, que coneixen bé.
Un disc, el Be Right Back, en definitiva, que no vos dirà res de nou, perquè el que volen és sols -ni més ni menys que "sol"- fer bon jazz, bona música en definitiva, que agradarà, sens dubte, al afeccionats a esta música que era negra però que ara és multicolor. Per cert, totes les peces estan composades pels membres del grup.
I clar, l'edició és una més de la "factoria SEDAJAZZ", com no! A la seua tenda el podeu trobar.
El País Valencià té, des de fa ja un grapat d'anys, una enorme gernació de músics de jazz amb un nivell més que notable. Una sèrie de músics que porten el jazz valencià a tot arreu del món, perquè la seua qualitat els fa ser demanats per les grans lluminàries del jazz mundial per tocar amb ells.
Al programa de hui podreu escoltar el darrer disc de un quartet valencià, ja amb una certa veterania, que va treure l'any passat, encara que estava gravat des del 2017. Es tracta dels BRB, Borja Baixauli, saxo tenor, Jorge Riera, Guitarra, Xuso Barberà al contrabaix i José Reillo a la bateria y percussions.
Uns músics, els BRB què, seguint la "classificació" que fa ja alguns anys ens va fer "Latino", pertanyen a allò que podríem dir la "quarta generació" del jazz valencià. Sòlids, solvents i amb un gran coneixement de la història i mecanismes de la música de jazz, aquest quartet -inicialment trio- ens donen en aquest disc una mostra de la música que es fa hui al món del jazz, però amb un rerefons, un coneixement molt sòlid, del jazz dels grans mestres de l'època clàssica i, sobretot, boppers i post-boppers.
No cerqueu en aquest disc grans innovacions ni sons extravagants pretesament "avantguardistes". És aquest un disc de jazz sòlid, actual, però sense perdre de vista els arrels d'esta música, que coneixen bé.
Un disc, el Be Right Back, en definitiva, que no vos dirà res de nou, perquè el que volen és sols -ni més ni menys que "sol"- fer bon jazz, bona música en definitiva, que agradarà, sens dubte, al afeccionats a esta música que era negra però que ara és multicolor. Per cert, totes les peces estan composades pels membres del grup.
I clar, l'edició és una més de la "factoria SEDAJAZZ", com no! A la seua tenda el podeu trobar.
dijous, 31 de gener de 2019
La consolidació d'un jove valor: "Cuban Connection" d'Alexei León
Programa 452
"La música és molt melòdica, la vaig escriure per al meu quintet tenint en compte un so molt especial basat en la tradició rítmica afrocubana, la improvisació i el llenguatge del jazz contemporani. Cada composició està inspirada en una experiència que m'ha deixat marcat: persones, moments, llocs, etc. "
Així defineix l'Alexei León l'esperit del seu darrer disc (per ara) d'aquest músic cubà, arrelat a València des de fa uns anys, i connectat des de la seua arribada amb la colla dels SEDAJAZZ, on desenvolupa també una tasca didàctica.
En efecte. Malgrat la clara arrel afro-cubana d'aquest músic, que és evident des dels primers minuts d'escolta, aquest disc, molt més personal, crec, que el primer -què ja varem escoltar al "Camins"- té una clara expressió majoritàriament melòdica, sense abandonar els ritmes de fons, molt matisats i treballats i amb una impecable fusió amb el jazz més actual.
I és que aquest alumne avantatjat del nostre Perico Sambeat domina amb impecable tècnica els instruments que toca, encara que els predominants són els saxos aly i tenor, i ens deixa unes mostres clares d'una interessantíssima evolució cap una expressió personal que sembla marcar un camí que cada volta té més clar. Cal destacar que la majoria de les peces són, a més, composicions pròpies.
Ens diu que ja té en el forn un tercer disc. L'esperem amb molta expectació perquè, segons ell declara què és el projecte, pot ser una altra exploració que continue formant i consolidant la seua personalitat.
L'acompanyament del seu quintet fa una feina excel·lent i, a més, i com sol passar als discos de la SEDAJAZZ, compta amb col·laboracions de luxe, de entre les que destacaria la del seu amic i mestre Perico Sambeat i la del baixista, també arrelat a València, Alex Cesarini, sense que vulga fer de menys la dels altres músics que han treballat per fer possible aquest disc. Un dels més interessants de la collita del 2018 del jazz valencià.
"La música és molt melòdica, la vaig escriure per al meu quintet tenint en compte un so molt especial basat en la tradició rítmica afrocubana, la improvisació i el llenguatge del jazz contemporani. Cada composició està inspirada en una experiència que m'ha deixat marcat: persones, moments, llocs, etc. "
Així defineix l'Alexei León l'esperit del seu darrer disc (per ara) d'aquest músic cubà, arrelat a València des de fa uns anys, i connectat des de la seua arribada amb la colla dels SEDAJAZZ, on desenvolupa també una tasca didàctica.
En efecte. Malgrat la clara arrel afro-cubana d'aquest músic, que és evident des dels primers minuts d'escolta, aquest disc, molt més personal, crec, que el primer -què ja varem escoltar al "Camins"- té una clara expressió majoritàriament melòdica, sense abandonar els ritmes de fons, molt matisats i treballats i amb una impecable fusió amb el jazz més actual.
I és que aquest alumne avantatjat del nostre Perico Sambeat domina amb impecable tècnica els instruments que toca, encara que els predominants són els saxos aly i tenor, i ens deixa unes mostres clares d'una interessantíssima evolució cap una expressió personal que sembla marcar un camí que cada volta té més clar. Cal destacar que la majoria de les peces són, a més, composicions pròpies.
Ens diu que ja té en el forn un tercer disc. L'esperem amb molta expectació perquè, segons ell declara què és el projecte, pot ser una altra exploració que continue formant i consolidant la seua personalitat.
L'acompanyament del seu quintet fa una feina excel·lent i, a més, i com sol passar als discos de la SEDAJAZZ, compta amb col·laboracions de luxe, de entre les que destacaria la del seu amic i mestre Perico Sambeat i la del baixista, també arrelat a València, Alex Cesarini, sense que vulga fer de menys la dels altres músics que han treballat per fer possible aquest disc. Un dels més interessants de la collita del 2018 del jazz valencià.
dijous, 24 de gener de 2019
L'alegria de ballar swing amb "Le Dancing Pepa"
Programa 451
Qui ha dit que el jazz és una cosa per a fans irredempts o per a afeccionats super-enterats?
Al catàleg de la Sedajazz Records hi ha lloc també per música per a ballar. De fet, és la música que tothom ballava als EE.UU. i Europa els anys 30 i 40 del segle passat...i molta gent ara.
En efecte, "Le Dancing Pepa, the World Famous Swing Band", és a dir Paco Soler: trombó, Joan Saldaña: saxo alto i soprano, Fede Crespo: trompeta Eduard Marquina: piano i veu, Javi Pérez: contrabaix i José Reillo: batería i fusta de llavar, han tret un disc de pur swing, amb peces clássiques i altres producte de l'inspiració de l'Eduard Marquina, amb el qual no podreu deixar de menejar els peus, almenys, si no teniu parella per ballar.
Alegria, professionalitat i un so de jazz "anys 30" impecable.
Qui ha dit que el jazz és avorrit?
Qui ha dit que el jazz és una cosa per a fans irredempts o per a afeccionats super-enterats?
Al catàleg de la Sedajazz Records hi ha lloc també per música per a ballar. De fet, és la música que tothom ballava als EE.UU. i Europa els anys 30 i 40 del segle passat...i molta gent ara.
En efecte, "Le Dancing Pepa, the World Famous Swing Band", és a dir Paco Soler: trombó, Joan Saldaña: saxo alto i soprano, Fede Crespo: trompeta Eduard Marquina: piano i veu, Javi Pérez: contrabaix i José Reillo: batería i fusta de llavar, han tret un disc de pur swing, amb peces clássiques i altres producte de l'inspiració de l'Eduard Marquina, amb el qual no podreu deixar de menejar els peus, almenys, si no teniu parella per ballar.
Alegria, professionalitat i un so de jazz "anys 30" impecable.
Qui ha dit que el jazz és avorrit?
dijous, 17 de gener de 2019
Cecilia Bartoli i Vivaldi. Una exceŀlent amanida-2
Programa 450
Com que els comentaris a l'anterior programa ja varen fer uns comentaris prou amplis, crec que respecte al disc que, parcialment, podreu escoltar al programa, no faria més que repetir-me.
No puc estar-me, però, de repetir el que us dic a la gravació. La mestria de la Cecilia Bartoli ha augmentat, clarament, amb el temps i els vint anys transcorreguts des de l'anterior disc els ha emprat en millorar-se fins uns límits quasi inextensibles. La qualitat de la veu, els seus "sfumatti", executats amb una perfecció absoluta, amb una nítida projecció de veu, que li deixen matissar perfectament el text i escoltar-la com si cantara a tot volum, la velocitat i nitidesa dels seus refilets, en definitiva, com diu el Dudamel al disc, el seu "duende", segons l'expressió lorquiana, fan l'escolta una autèntica delícia.
De fet, voluntàriament, he parlat quant a penes al programa, per deixar-li a la música tot l'espai possible.
No puc, però, deixar d'esmentar la insuperable actuació de l'Ensemble Matheus, dirigit pel seu fundador Jean Christophe Spinosi, excel·lent violinista per cert i impulsor de la difusió de la música a la seua Bretanya nadiua, al nord de França, atacant partitures des del segle XVII fins a l'actualitat amb espectacles alhora divertits i instructius, a l'estil dels valencians Spanish Brass Luur Metalls.
Un disc, diria, imprescindible per a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat i gust per la música. Per la bona música.
Com que els comentaris a l'anterior programa ja varen fer uns comentaris prou amplis, crec que respecte al disc que, parcialment, podreu escoltar al programa, no faria més que repetir-me.
No puc estar-me, però, de repetir el que us dic a la gravació. La mestria de la Cecilia Bartoli ha augmentat, clarament, amb el temps i els vint anys transcorreguts des de l'anterior disc els ha emprat en millorar-se fins uns límits quasi inextensibles. La qualitat de la veu, els seus "sfumatti", executats amb una perfecció absoluta, amb una nítida projecció de veu, que li deixen matissar perfectament el text i escoltar-la com si cantara a tot volum, la velocitat i nitidesa dels seus refilets, en definitiva, com diu el Dudamel al disc, el seu "duende", segons l'expressió lorquiana, fan l'escolta una autèntica delícia.
De fet, voluntàriament, he parlat quant a penes al programa, per deixar-li a la música tot l'espai possible.
No puc, però, deixar d'esmentar la insuperable actuació de l'Ensemble Matheus, dirigit pel seu fundador Jean Christophe Spinosi, excel·lent violinista per cert i impulsor de la difusió de la música a la seua Bretanya nadiua, al nord de França, atacant partitures des del segle XVII fins a l'actualitat amb espectacles alhora divertits i instructius, a l'estil dels valencians Spanish Brass Luur Metalls.
Un disc, diria, imprescindible per a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat i gust per la música. Per la bona música.
dijous, 10 de gener de 2019
Cecilia Bartoli i Vivaldi. Una exceŀlent amanida-1
Programa 449
Nascuda a Roma, el 4 de juny de 1966, durant la dècada final del segle XX, Cecilia Bartoli va sorgir com potser la cantant preferida de concert del públic. La seva singular barreja de pirotècnia vocal, atractiu físic, intel·ligència musical i seducció del públic l'ha fet una diva incomparable.
Canta òpera, per descomptat, però només part de cada temporada i, per elecció, en un nombre limitat d'espais. Tot i que Montecarlo és la seva llar, els públics de Zürich són freqüents beneficiaris de la seva activitat operística, on dirigeix regularment Nikolaus Harnoncourt, un dels dos conductors més influents de la seva carrera professional. EL Cherubino del Figaro de Mozart el 1989, va ser oficialment el primer gran paper de la seua carrera. Els rols inicialment més coneguts varen ser en òperes de Mozart i Rossini. Sense comptar el xiquet pastor a l'edat de 9 anys a una Tosca a Roma, on el seu pare era un corista de carrera. Rossini era inicialment el seu repertori predominant, dirigida en la seua formació per sa mare, cantant també i què, com en el cas de la Renata Tebaldi, l'acompanya sempre i és la seua professora de cant. Ha aparegut també en òperes de Haydn.
Però el seu interès cada cop més, segons avançava la seua carrera, ha anant centrant-se en la recerca musicològica de compositors i obres poc conegudes, reflectida en enregistraments que inclouen un primer CD de Vivaldi l'any 1999 acompanyada per Il Giardino Armónico,amb el musicòleg italià Claudio Osele com un assessor valuós del projecte Vivaldi i les primeres arias operístiques de Gluck, publicades com "Dreams and Fables".
La pregunta és, després de mitja vida de cant, "quo vadis"? Les seves òperes de Rossini no assoleixen la direcció que possiblement voldria l'autor. Però Bartoli té el cervell, l'encant, i la fama què una vegada experimentada és inamovible. El seu àlbum Sacrificium va guanyar un premi Grammy el 2011 com a Millor Actuació Clàssica Vocal.
Però la gravació que la va projectar internacionalment, de la què escoltarem hui algunes peces, va ser la de l'any 1999, com hem dit, de l'àlbum monogràfic sobre àries de Vivaldi, amb la valuosa col·laboració del conjunt d'Il Giardino Armónico dirigit pel seu fundador, el virtuós flautista i director de la coneguda agrupació,Giovanni Antonini, especialitzada en la interpretació d'autors dels segles XVII i XVIII amb instruments originals.
L'àlbum va ser un autèntic esdeveniment al món de la fonografia, pel fet de treure a la llum i als cartells dels teatres del món un bon grapat de música d'òpera de Vivaldi, arraconada fins aquell moment, que havia estat opacada per la fama de les seues Quatre estacions, i els concerts per a flauta i violí. Però Vivaldi va composar més de 200 òperes, que es sàpiga, de les què tan sols unes noranta s'ha conservat la partitura, en molts casos dispersa o incompleta, i va ser ací on la Bartoli va incidir en gravar el seu famós àlbum.
L'originalitat del projecte estava en incloure un extensíssim text, de vora seixanta pàgines, on la Bartoli exposava els treballs duts a terme per l'elaboració del disc i el context de la música. Va ser, sembla, el primer llibre-disc editat, davant del dubte dels executius de la Decca que consideraven el projecte econòmicament suïcida. Però la Bartoli se'n va eixir amb amb la seua i l'àlbum va marcar una fita en la història de la indústria fonogràfica, les petjades de la qual han seguit després molta gent, tant respecte dels treballs d'investigació musicològica d'obres oblidades o arraconades per les variacions dels gustos del públic, com per la publicació de voluminosos disco-llibres on s'explica el com i el perquè de les peces que figuren en les gravacions. Per estes terres tenim, almenys, dos exemples d'artistes que caminen per eixes rutes: La Capella de Ministrers de Carles Magraner i les vàries agrupacions conduïdes pel català Jordi Savall, les gravacions dels quals són autèntiques mini-tesis doctorals sobre les músiques gravades.
Doncs bé, al programa de hui escoltarem algunes d'eixes àries de Vivaldi, mai gravades abans, que varen obrir la porta a un reviscolament en la representació de les seues òperes.
Una delícia autèntica en la veu excepcionalment dúctil, expressiva, de la Bartoli, teòricament mezzosoprano, però a cavall entre la mezzosoprano i la soprano, amb una gran sensibilitat, una increïble tècnica i una sorprenent velocitat d'execució què admira per la seua perfecció.
Errata: Al programa esmentem la creació de la Fundació Cecilia Bartoli com creada el 2003. L'any real de la seua creació va ser el 2007
Nascuda a Roma, el 4 de juny de 1966, durant la dècada final del segle XX, Cecilia Bartoli va sorgir com potser la cantant preferida de concert del públic. La seva singular barreja de pirotècnia vocal, atractiu físic, intel·ligència musical i seducció del públic l'ha fet una diva incomparable.
Canta òpera, per descomptat, però només part de cada temporada i, per elecció, en un nombre limitat d'espais. Tot i que Montecarlo és la seva llar, els públics de Zürich són freqüents beneficiaris de la seva activitat operística, on dirigeix regularment Nikolaus Harnoncourt, un dels dos conductors més influents de la seva carrera professional. EL Cherubino del Figaro de Mozart el 1989, va ser oficialment el primer gran paper de la seua carrera. Els rols inicialment més coneguts varen ser en òperes de Mozart i Rossini. Sense comptar el xiquet pastor a l'edat de 9 anys a una Tosca a Roma, on el seu pare era un corista de carrera. Rossini era inicialment el seu repertori predominant, dirigida en la seua formació per sa mare, cantant també i què, com en el cas de la Renata Tebaldi, l'acompanya sempre i és la seua professora de cant. Ha aparegut també en òperes de Haydn.
Però el seu interès cada cop més, segons avançava la seua carrera, ha anant centrant-se en la recerca musicològica de compositors i obres poc conegudes, reflectida en enregistraments que inclouen un primer CD de Vivaldi l'any 1999 acompanyada per Il Giardino Armónico,amb el musicòleg italià Claudio Osele com un assessor valuós del projecte Vivaldi i les primeres arias operístiques de Gluck, publicades com "Dreams and Fables".
La pregunta és, després de mitja vida de cant, "quo vadis"? Les seves òperes de Rossini no assoleixen la direcció que possiblement voldria l'autor. Però Bartoli té el cervell, l'encant, i la fama què una vegada experimentada és inamovible. El seu àlbum Sacrificium va guanyar un premi Grammy el 2011 com a Millor Actuació Clàssica Vocal.
Però la gravació que la va projectar internacionalment, de la què escoltarem hui algunes peces, va ser la de l'any 1999, com hem dit, de l'àlbum monogràfic sobre àries de Vivaldi, amb la valuosa col·laboració del conjunt d'Il Giardino Armónico dirigit pel seu fundador, el virtuós flautista i director de la coneguda agrupació,Giovanni Antonini, especialitzada en la interpretació d'autors dels segles XVII i XVIII amb instruments originals.
L'àlbum va ser un autèntic esdeveniment al món de la fonografia, pel fet de treure a la llum i als cartells dels teatres del món un bon grapat de música d'òpera de Vivaldi, arraconada fins aquell moment, que havia estat opacada per la fama de les seues Quatre estacions, i els concerts per a flauta i violí. Però Vivaldi va composar més de 200 òperes, que es sàpiga, de les què tan sols unes noranta s'ha conservat la partitura, en molts casos dispersa o incompleta, i va ser ací on la Bartoli va incidir en gravar el seu famós àlbum.
L'originalitat del projecte estava en incloure un extensíssim text, de vora seixanta pàgines, on la Bartoli exposava els treballs duts a terme per l'elaboració del disc i el context de la música. Va ser, sembla, el primer llibre-disc editat, davant del dubte dels executius de la Decca que consideraven el projecte econòmicament suïcida. Però la Bartoli se'n va eixir amb amb la seua i l'àlbum va marcar una fita en la història de la indústria fonogràfica, les petjades de la qual han seguit després molta gent, tant respecte dels treballs d'investigació musicològica d'obres oblidades o arraconades per les variacions dels gustos del públic, com per la publicació de voluminosos disco-llibres on s'explica el com i el perquè de les peces que figuren en les gravacions. Per estes terres tenim, almenys, dos exemples d'artistes que caminen per eixes rutes: La Capella de Ministrers de Carles Magraner i les vàries agrupacions conduïdes pel català Jordi Savall, les gravacions dels quals són autèntiques mini-tesis doctorals sobre les músiques gravades.
Doncs bé, al programa de hui escoltarem algunes d'eixes àries de Vivaldi, mai gravades abans, que varen obrir la porta a un reviscolament en la representació de les seues òperes.
Una delícia autèntica en la veu excepcionalment dúctil, expressiva, de la Bartoli, teòricament mezzosoprano, però a cavall entre la mezzosoprano i la soprano, amb una gran sensibilitat, una increïble tècnica i una sorprenent velocitat d'execució què admira per la seua perfecció.
Errata: Al programa esmentem la creació de la Fundació Cecilia Bartoli com creada el 2003. L'any real de la seua creació va ser el 2007
dijous, 27 de desembre de 2018
Degusteu un bombó: COMPENDIUM de Jesús Santandreu
Programa 448
Per primera i -espere- darrera vegada, va a repetir-se un programa posat en antena fa poques setmanes, concretament el dijous 8 de novembre.
Com que per aquells dies estàvem embolicats amb problemes tècnics i tan sols es va poder escoltar per la ràdio o en "streaming" i, a més a més a l'obra li ha estat atorgat el premi "Carles Santos" de la Generalitat al millor disc de jazz de l'any, hem pensat que estaria bé donar-vos l'oportunitat d'escoltar-lo i gaudir de bell nou aquest "bombó" musical del carcaixentí Jesús Santandreu
Allò del premi "Carles Santos" -que ja era hora que la nostra Generalitat instituïra premis a la música feta per aquí- no deixa d'esser una anècdota, car la música del "COMPENDIUM" és una peça que crec que ja ha entrat a l'olimp de les millors peces de música de jazz de tots els temps, i no crec exagerar gens ni mica. Estic segur que va a ser una peça que van a tocar, a partir d'ara, orquestres de jazz (o no necessàriament de jazz) de tot el món.
La seua qualitat global, la seua variació tímbrica i rítmica, la seua inspiració i, atenció, l'absència de solos per part dels membres de l'orquestra, fa que la peça puga ser interpretada per una orquestra de vent convencional o arranjada per a una orquestra completa, sense perdre el seu "flaire" jazzístic.
En definitiva, gaudiu d'esta peça i compreu-vos el disc, editat i encomanat, com no, per SEDAJAZZ, pel 25é anniversari de la seua fundació i interpretada per la Banda "Gran" de SEDAJAZZ amb tots els seus components. Sens dubte, la millor generació de músics de jazz que ha florit per estes terres. Gràcies "Latino"!.
Llarga vida a SEDAJAZZ i gràcies a Jesús Santandreu per regalar-nos esta meravella.
Per primera i -espere- darrera vegada, va a repetir-se un programa posat en antena fa poques setmanes, concretament el dijous 8 de novembre.
Com que per aquells dies estàvem embolicats amb problemes tècnics i tan sols es va poder escoltar per la ràdio o en "streaming" i, a més a més a l'obra li ha estat atorgat el premi "Carles Santos" de la Generalitat al millor disc de jazz de l'any, hem pensat que estaria bé donar-vos l'oportunitat d'escoltar-lo i gaudir de bell nou aquest "bombó" musical del carcaixentí Jesús Santandreu
Allò del premi "Carles Santos" -que ja era hora que la nostra Generalitat instituïra premis a la música feta per aquí- no deixa d'esser una anècdota, car la música del "COMPENDIUM" és una peça que crec que ja ha entrat a l'olimp de les millors peces de música de jazz de tots els temps, i no crec exagerar gens ni mica. Estic segur que va a ser una peça que van a tocar, a partir d'ara, orquestres de jazz (o no necessàriament de jazz) de tot el món.
La seua qualitat global, la seua variació tímbrica i rítmica, la seua inspiració i, atenció, l'absència de solos per part dels membres de l'orquestra, fa que la peça puga ser interpretada per una orquestra de vent convencional o arranjada per a una orquestra completa, sense perdre el seu "flaire" jazzístic.
En definitiva, gaudiu d'esta peça i compreu-vos el disc, editat i encomanat, com no, per SEDAJAZZ, pel 25é anniversari de la seua fundació i interpretada per la Banda "Gran" de SEDAJAZZ amb tots els seus components. Sens dubte, la millor generació de músics de jazz que ha florit per estes terres. Gràcies "Latino"!.
Llarga vida a SEDAJAZZ i gràcies a Jesús Santandreu per regalar-nos esta meravella.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)