dijous, 24 de novembre de 2022

La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy

  Programa 612


 És ja un tòpic dir que el jazz s'ha convertit, fa dècades, en una mena de "lingua franca" musical (alguna gent diria "un calaix de sastre") on es troba còmoda moltíssima gent que, sense renunciar a les seues arrels estètiques, nacionals, etc., veu que la seua identitat artística pot trobar-se reflectida en un món, tan ample que, pràcticament, ningú que ho intente deixa de trobar el seu camp d'expressió sota eixa etiqueta.

 Bé, no sempre això està acompanyat d'una producció satisfactòria per a determinada audiència i/o crítica, però l'abundància de productes amb eixa etiqueta és pràcticament inabastable. En el cas dels qui escoltarem hui la recerca d'un llenguatge personal dintre d'eixe món calidoscòpic no era massa complicada, si tenim compte de l'origen dels seus components inicials.En efecte, en néixer als EUA, la terra on va néixer el jazz i molts dels seus epígons, la cosa era relativament fàcil. 

 Els Snarky Puppy, partint d'una identitat clarament jazzística conreant allò que, molt genèricament, s'ha anomenat post-bop -una definició purament temporal, quasi-, han evolucionat afegint-li fonamentalment (que no sols) algunes de les seues derivacions: R&B, rock, funkie, etc. sense renunciar a maridatges més allunyats de la seua cultura original, però trobant la seua zona de confort en eixes àrees.Partint d'eixe punt, la singular formació iniciada i dirigida pel baixista Michael League l'any 1974 ha construït una trajectòria que l'ha dut a quatre Grammys (per ara...) i a ser una referència del jazz més actual. 

 Això sí, sempre que acceptem com a jazz tant la seua barreja estilística com en l'altre extrem de la sensibilitat jazzística a gent tan excel·lent i guardonada com la Maria Schneider i la seua orquestra. Perquè d'això es tracta.

 Els Snarky Puppy no són un grup d'instrumentistes a l'ús. La formació del col·lectiu -que així és com s'anomenen- es fonamenta en un nucli dur on estan uns nou membres, amb instruments orgànics i electrònics (teclats, sintetitzadors, etc.) i després, segons l'ocasió o, com diu el Michael League, segons qui s'arrima a ells en cada moment, el col·lectiu ha arribat a estar format en escena per dues dotzenes o més de membres, inclosa alguna secció de corda i veus solistes i de cor. Un complex i heterogeni grup de músics que, sota la batuta del League, posen dempeus una actuació o un àlbum.

 Però hi ha molt més a dir -i escoltar- dels Snarky Puppy.

dijous, 3 de novembre de 2022

Salvada per la música: Hélène de Montgeroult

Programa 611

Sembla ser una "llegenda" difosa posteriorment a la vida de la protagonista, però la història és atractiva.


Hélène de Nervo de Montgeroult
(nascuda el 2 de març de 1764 a Lió i morta el 20 de maig de 1836 a Florència), es diu que va ser denunciada per activitats contra-revolucionàries i estava sent jutjada, el 1794, al Comité de Salut Pública, màxim òrgan de govern de la França del Directori, llavors amb Robespierre al cap de la Revolució.
L'acusació no semblava gaire provada pels escorcolls a casa seua però la seua condició de noble (de petita noblesa burgesa, en tot cas) i el fet que el seu marit, el Marqués de Montgeroult, ja mort, hagués estat membre de l'Armada Francesa en temps de Lluís XVI jugaven a la seua contra.

En aquells moments un vell amic seu, company de vetllades musicals i que, per tant, coneixia de la seua mestria al teclat i fundador de l'Institut National de Musique Bernard Sarrette, va dir que seria un enorme error executar-la car era la millor teclista de França i la necessitava per donar classe a l'Institut. El president, no massa convençut, va dir que portaren un instrument i li manà a l'Hélène que interpretara alguna cosa. La dona es va arrencar amb unes variacions de "La Marsellesa" que varen arravatar l'audiència què va acabar cantant-la amb gran emoció.

La història és bonica -encara que no confirmada- i li casa molt bé a la seua atrafegada vida.

Però allò que ens interessa a nosaltres és l'aspecte musical. A cavall entre dues transicions artístiques -a part de la transició política de la Revolució- la del pas del classicisme al romanticisme i la de la família del clavicordi a la del forte-piano, se la considera una premonitòria del romanticisme i la fundadora de la gran escola pianística francesa del segle XIX.

No va ser sols, però, una intèrpret especialment dotada, també va ser una notable compositora i improvisadora i, sobretot, se li recorda pel seu mètode per a l'ensenyament del piano anomenat "Curs complet per a l'ensenyament del piano-forte, dirigint progressivament des dels primers elements a les majors dificultats", que va gaudir d'un enorme prestigi, essent utilitzat als conservatoris europeus fins entrat el segle XX. El curs estava enriquit per 972 exercicis per al volum 1 i, per als volums 2 i 3, 114 estudis i diverses altres peces per il·lustrar els seus comentaris. Una obra monumental que li va donar un enorme prestigi.

L'any 1795, en ser fundat el Conservatori de París, dirigit pel seu amic -i salvador?- Bernard Sarrette, va ser contractada per donar les classes de teclat, ¡amb igual sou i categoria que els seus companys homes i donant classe als homes que hi anaven (no podien apuntar-se dones...)! Sembla que l'ambient del Conservatori, massa patrioter i populista de l'època no era del seu gust i a l'any següent va abandonar la institució al·legant motius de salut, dedicant-se a donar classes particulars que, a més, li procuraven tant o més prestigi entre les classes benestants i uns ingressos superiors als del sou del Conservatori. Va ser en eixe temps, entre el 1810 i el 1820, quan va enllestir i publicar el seu mètode, que va incrementar el seu prestigi.

La música de Montgeroult té una estructura clàssica vienesa, però "canta" (fa melodia) d'una manera especial. Té el romanticisme que també s'atribueix després, a Beethoven, o en literatura a Jean-Jacques Rousseau. Aquesta música canta. La mateixa Hélène de Montgeroult ho escriu a la introducció del seu mètode per a piano: "com fer cantar, com donar la il·lusió de cantar, a aquest instrument tan reticent a fer-ho".

Al final d'aquestes ratlles vos posaré algun enllaç  on podreu trobar (els podeu traduir des de la web) notes sobre la seua vida. Sols destacaré que, com podeu comprendre, va ser coetània de Haydn, Mozart, Beethoven i de pensadors com J.J.Rousseau, entre molts altres de l'enorme gernació de talents que varen aparèixer en tots els camps del pensament i l'art per aquelles dades a Europa.

Per a facilitar-vos la qüestió, vos pose en aquest enllaç, traduïda, la petita ressenya biogràfica que m'ha semblat més interessant, deguda a un dels pianistes que ha gravat recentment obres seues. Al YouTube hi ha una bona cosa d'obres seues

Una dona més per apuntar a la llarga llista de dones que, havent estat lluminàries a la seua època, varen caure ràpidament en l'oblit. Coses de la cultura dominant...

https://helenedemontgeroult.fr/

https://www.on-mag.fr/index.php/topaudio/musique/23290-cd-les-sonates-pour-piano-d-helene-de-montgeroult

dijous, 27 d’octubre de 2022

Una pionera de la música electrònica: Wendy Carlos

Programa 610


Poca cosa anem a afegir a allò dit fa un parell d'anys als programes 514 i 515 sobre la Wendy Carlos

La seua història de descobriments i utilització dels instruments electrònics és realment apassionant. Una autèntica pionera.

La música  que anem a escoltar hui és una passa més en el seu camí, un camí al qual li anava posant catifa per a que altres, que vindrien després, caminaren amb més comoditat.

La banda sonora de la pel·lícula TRON és una fita més en la seua intenció d'acostar i integrar els sons orgànics d'una orquestra convencional als dels sintetitzadors que anaven eixint a la llum.

Per altra part la seua música crec que és molt agradable i fàcil d'escoltar.

Una dona més que va trencar -i encara trenca- barreres...i no sols en la música.

 A disfrutar!

dijous, 20 d’octubre de 2022

La radical modernitat musical d'una dona: Kaija Saariaho-2

 Programa 609

 

La biografia de Kajia Saariaho és tan densa i extensa que he pensat que un molt bon resum, com el trobat a la página dels Polar Prize, amb la seua referència, estava tan complet que vaig a transcriure'l, quasi completament, amb algunes aportacions meues obtingudes de llocs diversos. Allò que siga aportació meua anirà entre claudàtors [].

 _______________________________________________________


 El Polar Music Prize 2013 s'atorga a Kaija Saariaho de Finlàndia.

Després d'estudiar a l'IRCAM de París, una institució per a la recerca i l'estudi de la música electroacústica, Kaija Saariaho s'ha convertit en una compositora única, filla d'un treballador del metall, que reexamina què pot ser la música. Quan era una adolescent, la música que l'inspirava no venia de la ràdio sinó del coixí; allà va ser on va trobar la música que somiava. Kaija Saariaho combina instruments acústics amb electrònica i ordinadors. Ha escrit música de cambra, obres orquestrals i òperes. Kaija Saariaho és una mestra moderna que ens obre les orelles.

EDUCACIÓ MUSICAL

Nascuda el 1952 a Hèlsinki, Finlàndia, Kaija Saariaho va créixer amb la voluntat de compondre i tocar diversos instruments.

Paral·lelament als estudis musicals, va iniciar estudis d'art a l'Escola de Belles Arts d'Hèlsinki, que ràpidament va deixar per dedicar-se a la música i va ingressar a l'Acadèmia Sibelius. A l'Acadèmia també va fundar l'associació Korvat auki ry ("Open Ears Organisation") juntament amb Esa-Pekka Salonen i Magnus Lindberg, per ajudar i promoure els joves compositors finlandesos contemporanis. A finals dels anys 70 es va traslladar a Alemanya i va començar a seguir els cursos de Brian Ferneyhough a la Hochschule für Musik Freiburg.

["Abans d'arribar a treballar a l'IRCAM, Saariaho va  conèixer els compositors espectralistes’ francesos (Gerard Grisey), les tècniques dels quals es basen en l'anàlisi informàtica de l'espectre sonor. Aquest enfocament analític la va inspirar a desenvolupar el seu propi mètode per crear estructures harmòniques, així com la notació detallada utilitzant harmònics, microtonalitat i continu detallat de l'extensió del so des del to pur fins al soroll sense to, totes les característiques que es troben en una de les seves obres més interpretades, "Graal" per a violí i orquestra o conjunt (1994/97)]

IRCAM

L'interès de Kaija Saariaho pels nous timbres i el seu pensament visionari en les innovacions tècniques tant en l'àmbit instrumental com informàtic la van portar a París i estudis a l'IRCAM, l'institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique, un centre de música acústica i electrònica i estudis sonors, fundats per Pierre Boulez l'any 1977. La barreja de música acústica i electrònica constituiria a partir d'aleshores un element important de les seves composicions. Els estudis i investigacions de Saariaho a l'IRCAM han tingut una gran influència en la seva música i les seves textures característiques luxuriants i misterioses sovint són creades per aquesta combinació; música en directe

ELECTRÒNICA EN DIRECTE

Durant els anys 80, Saariaho va confirmar una notorietat internacional amb obres com Verblendungen per a orquestra i cinta magnètica (1982-84), Lichtbogen per a conjunt de cambra i electrònica en directe (1985-86) i Nymphéa (1987) per encàrrec del Lincoln Center i el Kronos Quartet.

TREBALLS DECISIUS

Als anys noranta, la música de Kaija Saariaho es va fer més expressiva, amb fluctuacions melòdiques més ràpides. Els elements rítmics es van fer més forts, malgrat l'ús de pulsacions rítmiques regulars en contrast amb, per exemple, el moviment serialista. El timbre i els colors, però, es van mantenir centrals. Durant aquesta dècada, Kaija Saariaho va participar en nombroses produccions multimèdia com el ballet "Maa" (1992) amb coreografia de Carolyn Carlson, i "Prisma", un CD-ROM dedicat a la seva obra. 

[A finals de la dècada de 1990, Saariaho va començar a expandir-se més enllà de l'electrònica, sovint escrivint peces estrictament acústiques, centrant-se cada cop més en la melodia. Saariaho va ser influenciada pel postserialisme, però va créixer i va trobar-lo massa restrictiu]

IĿLUSION I IMATGES MODELADES PEL RITMES DE LA MÚSICA

La música de Kaija Saariaho sovint es considera visual, perquè procedeix d'una expressió musical que està produint imatges fortes durant l'escolta. El projecte Image Auditive, iniciat per Jean-Baptiste Barrière l'any 1997, desenvolupa una estètica de la relació entre música i imatge que intenta ser especialment respectuosa amb la música. “Abans de tot, la imatge no ha d'impedir escoltar la música, com lamentablement passa sovint en experiències similars”, diu a la web del projecte. Durant els anys 90 i 00, la música visual es va fer cada cop més multimèdia amb imatges en moviment, electrònica, instruments i veus. "Lanterna Magica", és una obra orquestral per a la Filharmònica de Berlín, representativa d'esta època, què es va estrenar el setembre de 2009 a Berlín i Lucerna.

AMPLIS PAISATGES MUSICALS

Kaija Saariaho s'ha orientat cada vegada més a formes musicals més àmplies al llarg de la seva carrera i ha compost, per exemple, obres d'òpera contemporània importants. La seva primera òpera "L'amour de loin" sobre un llibret original d'Amin Maalouf i posada en escena per Peter Sellars, es va estrenar al Festival de Salzburg de 2000. La "Passion de Simone" al voltant de la vida i les obres de la filòsofa i activista Simone Weil, es va estrenar el novembre de 2006 a Viena, compost per a cor. soprano, alt, tenor i baix, amb una soprano solista, orquestra i instruments electrònics.

[Com a mostra pel seu interés per les biografies de dones importants, va escriure també, el 2010, un oratori sobre la filòsofa natural i matemàtica francesa que va viure a principis de la dècada de 1730,Emilie du Châtelet,  que va morir a causa de complicacions durant el part el 1749. El seu assoliment més reconegut és la traducció i el comentari del llibre d'Isaac Newton de 1687 Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica. A hores d'ara Saariaho continua component òperes i responent a encàrrecs de les institucions musicals més prestigioses d'arreu del món]


Ha fundat també, amb altres colegues,  Petals, una "Associació sense ànim de lucre dedicada a la realització i difusió de projectes musicals a través d'Internet" d'obres actuals que no han estat encara gravades i publica àlbums i ajuda a la descoberta de música inèdita a través del web de l'associació.

________________________________________________________________________

Saariaho a "Archive.org": https://archive.org/search.php?query=saariaho

Saariaho a YouTube: https://www.youtube.com/results?search_query=saariaho&sp=EgIYAg%253D%253D





 

dijous, 13 d’octubre de 2022

La radical modernitat musical d'una dona: Kaija Saariaho-1

Programa 608 

 

Una persona interessada per la cultura cal que estiga al corrent de les coses que estan fent-se ara pel món, i en dir ara estic referint-me al nostre àmbit cultural occidental. Ja sé que en altres terres també passen coses, però ens resulten més difícils de seguir per una sèrie de barreres: idiomàtiques, culturals, de llunyania, etc.

La música, però, té la capacitat de, en ésser un llenguatge abstracte que es pot codificar en uns signes i uns esquemes, però que no resulten insalvables per a aquelles persones que treballen i/o frueixen d'aquest art, car, de forma prou extensa, el llenguatge dels músics és intel·ligible per qui sap llegir-lo o fruir-lo, siga quin siga el seu idioma nadiu.

Al llarg del segle XX, però, algunes d'eixes normes, més o menys estandarditzades/codificades, han estat reformades/deformades per les corrents que els canvis culturals produïts per una sèrie de crisis -econòmiques, bèl·liques,...-, i els canvis en els criteris estètics, que les han qüestionades, no sols per a la música, òbviament, però de forma molt notòria en aquest art.


La compositora de la qual anem a escoltar obres hui i el pròxim programa, la finlandesa Kaija Anneli Saariaho nascuda a Hèlsinki el 14 d'octubre de 1952 (demà en farà 70 anys), ha viscut intensament aquests canvis als quals va arribar quan moltes coses ja estaven en marxa (o fins i tot un poc "passades"), però la concreció que en el seu treball han aconseguit moltes de les innovacions estètiques, estilístiques i instrumentals de la segona meitat del segle XX, ha estat enormement fructífera. La seua obra resulta, en certa mesura, un resum perfectament assimilat de totes eixes novetats ocorregudes al llarg de la seua vida.

Respecte als gèneres, ha conreat -i conrea- tots els camps habituals de la música anomenada clàssica, encara que aquesta qualificació, en el seu cas, resulta poc ajustada. En té obra de cambra per a solista sol, per a grups de cambra variats, per a orquestra, tots amb i sense veus i, sobretot a partir de l'èxit de la seua primera òpera, "L'amour de loin", està conreant amb gran èxit el gènere operístic. Un gènere que li deixa abocar en les seues obres tot el seu món artístic, no sols el musical. Amb la conjunció habitual de dos coŀlaboradors, l'escriptor Amin Maalouf i l'escenògraf Peter Sellars, dos referents als seus camps, Kaija Saariaho ha aconseguit que acceptaren els seus crite.netris uns públics, com els de l'òpera, habitualment poc receptius a canvis molt radicals.

En aquest primer programa anem a escoltar tres obres de cambra anteriors a l'any 2000 que, amb l'estrena de la seua primera òpera ja esmentada, va provocar un canvi molt notori de la seua activitat compositiva, centrada, a partir d'eixe moment, en el camp operístic. 

Les que aneu a escoltar són obres en les quals ja és palesa la influència exercida pel seu pas per l'IRCAM a partir de l'any 1982. Eixa prestigiosa institució, fundada el 1970 per Pierre Boulez, on s'experimentava llavors amb cintes magnètiques i primitius aparells sonors elèctrics i electrònics, és hui una referència mundial inevitable per a totes aquelles persones que volen investigar el camp sonor amb l'ajuda fonamental de la informàtica, però no sols. Doncs bé, la manipulació sonora d'instruments estàndard, molt discreta en les obres que escoltareu, ja és una mostra clara dels camins que la finlandesa Kaija Saariaho anava a seguir en la seua carrera com a compositora, que l'ha portat a estar entre les (o els) compositores més prestigioses a tot el món ara mateix, amb encàrrecs constants per escriure, sobretot, òperes.

No vull deixar sols per al programa de ràdio l'esment a la web "www.archive.org" què, amb l'ambició declarada de resultar una mena de "Nova Biblioteca d'Alexandria" recull, entre moltes altres mostres de la cultura universal, obres de compositors i intèrprets de tots els gèneres musicals i terres que, generosament, han cedit les seues obres al Domini Públic, és dir, han renunciat als seus drets d'autors i/o intèrprets per a facilitar la difusió de les seues obres de forma altruista, facilitant la descàrrega totalment gratuïta de fitxers amb elles. Eixes obres no sol sols musicals, òbviament. No deixeu de visitar-la!!.

dijous, 6 d’octubre de 2022

Dones de jazz: Carmen McRae-2

 

Programa 607

AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO 


El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant  i bordell,

A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH  va ser


el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.

El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.
 
La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron —en un dels seus primers enregistraments— produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'enriqueix en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop; té sentit, doncs, que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.

Quan aquests enregistraments es van fer, al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu ressò com una forma d'art important i afroamericana.

Carmen McRae estava disposada a connectar amb amb una audiència a meitat camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va dedicar a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de peces d'aquest disc inclou diversos èxits del moment, incloent versions brillants de cançons de, entre altres, Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, d'Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusiasta en els clàssics de jazz com en les noves aportacions

Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder abastar tots dos aspectes. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica, malgrat això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil, en usar els silencis com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia a allò narrat a les lletres. De vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres.

El concert al Great American Music Hall està avui catalogat, segons la crítica especialitzada, com el seu millor concert gravat en directe i entre els millors dedicats per la Carmen McRae al jazz estricte. N'estic segur que, si l'escolteu un parell de vegades, estareu d'acord amb la crítica. 

Gaudiu-lo

 

Ací teniu el llistat de temes interpretats: 

    1-"Them There Eyes" (Maceo Pinkard)-2:03
    2-"Paint Your Pretty Picture" (Bill Withers)-6:27
    3-"On Green Dolphin Street" (Bronisław Kaper, Ned Washington)-3:24
    4-"A Song for You" (Leon Russell)-4:48
    5-"On a Clear Day (You Can See Forever)" (Burton Lane, Alan Jay Lerner)-4:27
    6-"Miss Otis Regrets (She's Unable to Lunch Today)" (Cole Porter)-6:02
    7-"Too Close for Comfort" (Jerry Bock,Larry Holofcener,George David Weiss)-4:07
    8-"Old Folks" (Dedette Lee Hill, Willard Robison)-4:47
    9-"Time After Time" (Sammy Cahn, Jule Styne)-3:04
    10-"I'm Always Drunk in San Francisco" (Tommy Wolf)-3:48
    11-"Don't Misunderstand" (Gordon Parks)-3:41
    12-"A Beautiful Friendship" (Donald Kahn, Stanley Styne)-4:04
    13-"Star Eyes" (Gene Paul, Don Raye)-3:02
    14-"Dindi" (Antônio Carlos Jobim, Vinícius de Moraes, Norman Gimbel)-4:36
    15-"Never Let Me Go" (Ray Evans, Jay Livingston)-3:14
    16-"'Tain't Nobody's Bizness If I Do" (Porter Grainger, Everett Robbins)-5:15
    17-"Only Women Bleed" (Vincent Furnier, Dick Wagner)-4:47
    18-"No More Blues (Chega de Saudade)" (Jobim, de Moraes,Jesse Cavanaugh,Jon Hendricks)-4:14
    19-"The Folks Who Live on the Hill" (Oscar Hammerstein II, Jerome Kern)-3:52

     Closing (Live)

dijous, 29 de setembre de 2022

Dones de jazz: Carmen McRae-1

 Programa 606

 


En aquest propòsit  de la present temporada de destacar el paper de les dones en els camps musicals que abastem a Els Camins de la Música, anem hui a fer una nova i lleugera ullada a una cantant (sobretot), però també compositora, pianista excel·lent i ocasional actriu de cinema Carmen McRae.

Ja al 2011 varem dedicar-li ampla atenció, amb quatre programes. Malgrat això, hem pensat que calia recordar-la perquè, per raons que són difícils d'esbrinar, la seua obra està sent relativament oblidada si la comparem amb altres companyes d'ofici i d'època, com Ella FitzgeraldBillie Holliday.

Anem, doncs, a dedicar-li un parell de programes, tractant d'actualitzar el seu record i completar la mirada a la seua tasca que ja varem fer fa anys.

Nascuda al barri de Harlem de Nova York el 8 d'abril de 1920, els seus melòmans pares, emigrants jamaicans amb una situació econòmica còmoda, varen portar-la a aprendre música des ben menuda enfocant-la al piano clàssic, però, ja adolescent, amarada d'escoltar a sa casa i arreu la música del moment -el jazz, clar- va començar a tocar el piano en clubs de la ciutat. El matrimoni d'Irene (compositora) i Teddy Wilson la va escoltar i, amb 16 anys, va creure en ella i la va apadrinar per a que li feren audicions com a cantant i pianista. En un d'eixos encontres, amb 17 anys, va trobar-se amb Billie Holliday i això canvià la seua vida.

Enlluernada per la personalitat artística de Lady Day, la seua influència, declarada per la Carmen McRae -"si Lady Day no hauria existit, probablement jo tampoc…” va arribar a dir anys molts anys després- i l'amistat que va tindre amb ella, va fer-la decidir el seu camí artístic, prenent-la com a model. Això, però, no li va impedir, amb el temps, desenvolupar la seua personalitat musical encara que sempre recordant a Holliday en les seues actuacions i declarant la seua devoció per la mestra.

Després de alguns canvis de residència i amb una carrera que no s'enlairava, l'any 1949 la va dur a moure's a Chicago, on el seu efímer marit -ja "ex"- Kenny Clarke, li va ajudar a trobar treball en el “Minton’s Playhouse” el club fundacional del "bebop", però que a principis dels anys cinquanta ja no era tan significatiu des del punt de vista musical. La Carmen McRae va aprofitar els vora quatre anys que hi va passar per estudiar cant i perfeccionar i assentar el seu estil, de manera que quan va tornar a Nova York, l'any 1952, ja tenia clarament definida la seua personalitat artística.

Un parell de gravacions, sota la seua titularitat dels anys amb un cert èxit li varen proporcionar l'oportunitat per enlairar la seua carrera, car la prestigiosa revista "DownBeat" la va nomenar "Milor cantant de l'any" en 1954. Va ser una afortunada circumstància perquè Ella Fitzgerald havia abandonat DECCA per fitxar per VERVÉ en eixe any i això va conduir a que la DECCA la fitxara, promocionant-la fortament com a "l'hereva d'Ella". A partir d'ací, i amb una dotzena de LP que va gravar amb la DECCA en cinc anys, la seua carrera va consolidar-se definitivament.

Amb una veu preciosa, ben educada i adequadament utilitzada, la seua discografia té una adequada barreja entre els discos de jazz pur i dur, a cavall entre el be-bop i el cool  (de la què es considera una de les seues millors representants) i un bon grapat de música "comercial", amb balades ballables adobades, però, per una excel·lent veu, amb interpretacions on el toc del jazz i el blues eren ben palesos. La seua carrera es va desenvolupar al llarg de mig segle, competint, amb bona acceptació del públic, amb l'abassegadora irrupció del "rock'n roll" a partir dels anys 60'.

Al primer programa anem a fer una petita repassada dels seus primers anys, per "refrescar" allò dit als quatre programes anteriors. Al següent programa anirem a una enlluernant actuació en directe que ja comentarem.

dijous, 22 de setembre de 2022

Les ombres d'una època: Laetitia Grimaldi i la música de saló

 Programa 605

 

Com que cal complir les promeses fetes, tal i com varem anunciar a la falca anunciant la represa del programa després de l'estiu , anem a dedicar esta temporada a posar, fonamentalment, música dels gèneres que ens ocupen al programa, composta, dirigida o interpretada per dones.

Ja fa uns anys varem intentar la possibilitat de fer-ho, però varem ensopegar amb el problema de que encara eren poques i poc accessibles les gravacions. Cal dir, en favor nostre que, modestament, ja havíem procurat posar-ne tot allò que podíem obtindre i a l'índex que es troba a la nostra web hi han 85 entrades -que amb el programa de hui s'incrementaran amb alguns noms més- d'obres dirigides, arranjades, compostes o interpretades per dones en els camps del jazz, clàssica i eixa zona difusa de músiques sense "etiqueta" exacta.


El programa de hui té com a protagonistes un petit grapat de dones que varen compondre, als anys de l'anomenada "belle époque", entre altres coses peces menudes, pensades per animar les vetllades a la llar o , sobretot, "els salons" de les famílies benestants. Els salons, una costum apareguda a la França post-revolucionària, era una mescla d'acte social, reunió d'amics i lloc de trobada de la "crème de la crème" intelectual, sobretot de Paris. Allí debatien, parlaven i presentaven les seues obres artistes varis (músics, poetes, escriptors, pintors, escultors, etc.) en un ambient propici a l'intercanvi artístic i intel·lectual, recolzat amb la cessió dels seus "salons" per part de la gent benestant de l'època, la ja clarament naixent gran burgesia que havia arraconat la noblesa de les seues tasques de "patrocini" d'estes persones a les seues corts, grans o menudes.

Les músiques del programa es limiten a presentar petites obres de la llavors anomenada "música de saló" que, com que encara no hi havien mitjans de reproducció mecànica de música (això que guanyaven, en molts casos, front a l'actual profusió...) calia ambientar les reunions amb l'exhibició de les habilitats artístiques de les "joves casadores" de les cases benestants. La profusió de l'aprenentatge de música per part d 'aquelles joves, ja amb la possibilitat d'entrar les dones als primers  proto-conservatoris, va donar, com a fruit "aprofitable", un bon grapat de composicions de petit format -equivalents al que ara seria la música ambiental industrial o el pop- majoritàriament compostes per dones, que lluitaven, en determinats casos, per no sols entretindre sinó per sobreeixir en un món, el de la composició, absolutament prohibit i depreciat per a la seua difusió pel masclisme vigent a l'època.

L?obra que presentem hui, OMBRES, el seu primer disc, va ser treballat per la soprano francesa Laetitia Grimaldi, alumna de la gran Teresa Berganza, "llevant-li la pols" a un grapat d'aquelles partitures i destacant-ne algunes que sobreïxen del munt de paper pautat que es va produir llavors, per la seua qualitat i subtilesa. A meitat camí entre la solemnitat dels lieder alemanys de l'època i la banalitat de les músiques més populars al carrer, la influència de l'òpera italiana sobretot en les músiques i l'aire melancòlic del romanticisme en els textos són les marques que, al meu parer, caracteritzen estes obres.

Acompanyada, de forma excel·lent, pel pianista Ammiel Bushakevitz, la soprano interpreta de forma sentida partitures de Mélanie (Mel) Bonis i Cécile Cheminade (a les quals ja les varem dedicar programes i que, per tant, estaran absents al de hui) Armande de Polignac, Juliett Folville, Pauline Viardot, Marguerite Béclard d'Harcourt, Frédérique de Faye-Jozin, Gabrielle Ferrari i Augusta Holmes.

La tria de les peces ha estat feta per la soprano amb cura, per aconseguir un disc d'ambient homogeni, amb molt de gust en la interpretació i amb un evident afecte per les protagonistes per part de  Laetitia Grimaldi. Un disc per escoltar amb la ment relaxada i tractant de posar-se en l'ambient per al qual varen ser escrites.

Cal afegir, finalment, que la majoria de les autores triades no es limitaren a la producció d'aquestes petites peces, ben al contrari, en alguns casos la seua ambició artística les va dur a escriure simfonies i fins i tot òperes que varen tindre una bona acceptació per part del públic de l'època, encara que, un cop desaparegudes d'aquest món les seues autores, el masclisme imperant (no sols llavors...) ha fet que les seues obres hagen quedat amagades a algun calaix. 


Col·laborar a la seua reivindicació és el que, modestament, ha tractat de fer la Grimaldi amb aquest delicat disc.

dijous, 15 de setembre de 2022

Una carrera estimable caiguda en l'oblit: Elia Fleta

 Programa 604

 

Hi ha vegades que algunes carreres artístiques es trenquen sense que sapiguem exactament quan o per què varen acabar-se de forma tan abrupta.

L'Elia Fleta, amb tan sols dos EP gravats amb el trio de Tete Montoliu i altre amb el "Jazztet de Madrid" de Juan Carlos Calderón, va deixar una petjada al món espanyol del jazz encara no igualada ni superada per cap dona del jazz a l'estat ni en qualitat ni en repercussió fora de les fronteres de l'estat, fins l'arribada fulgurant de l'Andrea Motis fa, com qui diu, quatre dies.

Filla del, segurament, primer tenor espanyol, aragonés concretament, famós mundialment Miguel Fleta, Elia Fleta va néixer a Madrid el 13 de febrer de 1928 i morí, 91 anys després, en Febrer de 2019. Va tindre una carrera fulgurant com a cantant de música de la que -aleshores, al voltant dels anys 50- començà a dir-se "moderna", com a contrast amb la que s'escoltava a les ràdios espanyoles, dominada per una "copla" descafeïnada i molt conservadora en les seues lletres (amb alguna excepció, cal dir-ho, destacable, però sense que fera escola).

L'aparició de Les Germes Fleta, l'Elia i la seua germana Paloma, al començament dels 50, animades pel llavors super-influient locutor Bobby Deglané què presentava un concurs de veus noves, va suposar l'aparició d'una certa ventada d'aire nou a les corcades músiques populars del franquisme més dur. 

La retirada de la Paloma, casada l'any 1958 amb un nord-americà amb el qual va anar-se'n als EE.UU., va fer que l'Elia Fleta encetara una carrera en solitari d'un decenni i escaig d'anys, amb una innovació estilística del gènere  de la música "radiofònica", important els aires que anaven arribant de l'altra part de l'Atlàntic, així com del Regne Unit i altres països europeus (França, Itàlia,...) que havien renovat totalment, després de la Segona Guerra Mundial, els seus ambients culturals i, entre ells, també el de les músiques populars de consum. Amb un important canvi d'imatge (vaquers i una samarreta) l'Elia va fer coses tan diverses com, cantar rock, twist, etc., guanyar un Festival de Benidorm -fins i tot va protagonitzar una pel·lícula sobre el tema!- i...posar-se a cantar jazz!!


La decisiva influència va vindre del santanderí, Juan Carlos Calderón -gran conreador avantguardista del jazz a Espanya junt a persones com Pedro Iturralde i un petit grapat més- donant-li a escoltar un disc  de Sarah Vaughan. La impressió que li va causar a l'Elia, que ja era afeccionada a esta música, la va fer decidir-se a canviar totalment de registre i llençar-se a cantar jazz.

En una sèrie d'actuacions promogudes pel J.C. Calderón pel nord d'Espanya l'any 1965, la va escolat el, llavors, bateria del trio de Tete Montoliu, Peer Wyboris. Tete en plena maduresa i amb un ampli reconeixement internacional. va apadrinar la nova carrera de la madrilenya en un disc EP, gravat el 1966, anomenat, clar, Tete Montoliu presenta Elia Fleta. L'èxit va ser fulgurant i, a partir d'ací i al llarg d'uns tres  o quatre anys, un altre EP amb el Tete i un tercer amb el grup del Juan Carlos Calderón es va desenvolupar la totalitat de la carrera discogràfica jazzística de l'Elia Fleta

Un darrer, i lamentable, disc "single", amb dues cançonetes per a oblidar,  que no va tindre cap repercussió, abandonant, a més amés, la vena jazzística, va acabar amb la carrera discogràfica de la nostra artista i... pràcticament amb la seua activitat artística professionalment remarcable.

 





dijous, 8 de setembre de 2022

Núria Feliu, adéu i gràcies

 Programa 603


La desaparició, física, de la gran personalitat de la cultura (i la política?) catalanes, Núria Feliu, deixa un buit que, amb l'empenta del seu exemple, ha fet que semblara que el camí que ella es va plantejar quan, de ben joveneta i implicant-se en el corrent d'oposició a la dictadura des del catalanisme polític, va encetar, estava lliure i obert.

 

Evidentment, no era eixa l'opinió de la Núria Feliu. Fins al seu darrer alè ha estat manifestant-se clarament en el sentit de què l'evolució social i política a Catalunya no li resultava satisfactòria. Això, però, no li ha fet que deixara enrere la seua feina, aquella que s'havia proposat quan, des del segell Edigsa, va llençar els seus primers discos amb una clara orientació jazzística. Descoberta per Antoni Ros Marbà i ben recolzada per un consolidat Tete Montoliu, es va trobar fent de cantant, sense deixar del tot de banda la seua inicial vocació teatral.

Ambdues línies es varen trobar al llarg de la seua trajectòria professional amb un grapat de produccions musicals a mitjan camí entre la clàssica revista del Paral·lel i el musical de Broadway. D'eixes produccions va deixar constància en un bon grapat de gravacions que varen emplenar, sempre amb lletres en català, tota la seua vida professional.

No va mai oblidar, però, el seu propòsit de normalització del català a la vida diària amb la gravació de músiques  populars , vull dir, populars a la ràdio i la televisió, que es poguera, seguint l'opinió del Joan Fuster al respecte, subministrar a la gent del poble pla "cantussejar en català mentre s'afaitava o dutxava" (Fuster dixit) o estava a la cuina o fent eixa sèrie de tasques diàries en les quals les músiques que s'escolten "al medi ambient" se'ns encomanen de manera inconscient.

Amb la maduresa de la seua carrera, va atacar més de front projectes de tipus patriòtic, amb recitacions de poemes de gent com l'Espriu i altres, embolcallades (no sé si de manera massa encertada, si us dic la meua opinió) amb músiques populars del folklore tradicional català. Va gravar també cançons de combat, arribades de moments com la guerra civil o anteriors, llevant-li'ls la "pols" que el temps havia dipositat sobre elles, per acostar-les a una audiència més ampla, no tancada a cercles exclusius.

Com que la seua discografia explica, millor que les paraules d'un humil admirador, la seua trajectòria, us recomane que aprofitant les oportunitats que l'actual existència de les xarxes socials ens proporcionen, espigoleu d'entre la seua quarantena llarga de gravacions i es fruïsca de la seua qualitat artística en camps tan i tan variats.

Gustos a banda, i parlant ara exclusivament des d'un punt de vista artístic, la seua qualitat com a cantant -aspecte del qual va tindre molta cura- junt amb el seu vessant actoral de dicció i expressivitat, fan de l'escolta de les seues gravacions una experiència molt agradable i enriquidora.

Tardarà molt de temps a esborrar-se la seua petjada i, supose/espere, el seu exemple vital, social i artístic deixarà camins oberts que altra gent caminarà. La qüestió és que persones, més aïna personatges, com ella, no neixen -ni moren, aí!- cada dia.

Gràcies per tot, NÚRIA FELIU. 

Programes dedicats a ella:

https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=feliu

dijous, 7 de juliol de 2022

Good Hope. Una reunió a la cimera de tres mestres

 Programa 602

"Good Hope" és un àlbum elaborat magistralment per tres gegants de la música americana i índia; un supergrup internacional de músics que individualment han jugat un paper importantíssim en els avenços pioners del jazz d'avui, desenvolupant i alimentant les connexions culturals i musicals entre Orient i Occident. Tres dels millors del món amb els seus respectius instruments. Tres dels arranjadors i compositors més sofisticats i magistrals.

Emanat d'un impuls original de Zakir Hussain donant forma a un gran projecte de grup conegut com "Crosscurrents", nom que abans ja havia utilitzat amb altres formacións i ara en format de trio, amb l'anglés Dave Holland al contrabaix i el Chris Potter al saxo tenor, es basa en un amor compartit i un respecte mutu per la interpretació dels altres i en la subtil integració de diferents mons i diferents enfocaments de la creació musical en un tot coherent i preciós.

Zakir Hussain és un veritable mestre de la tradició clàssica d'Índia: la seua "tabla" hipnòtica i percussiva és reconeixible a l'instant. No volent limitar-se a la música de la seva terra nadiua, s'ha embarcat en multitud de col·laboracions creatives que transcendeixen fronteres amb gent com John McLaughlin, el violinista L. Shankar, Mickey Hart (de Grateful Dead). ), amb el grup Tabla Beat Science i Sangam amb Charles Lloyd i Eric Harland, Van Morrison, etc.

Dave Holland, un dels intèrprets de jazz internacionals més grans i coneguts des que va ser escollit per Miles Davis al 1968, no s'ha quedat mai quiet: la seva carrera està definida per la recerca urgent de nova bellesa, de noves proves de la seva extraordinària tècnica i habilitat musical, per noves associacions amb els més brillants i millors. La seva naturalesa de recerca ha donat lloc a moltes fusions fascinants, sorgides de la seva pròpia naturalesa musical. Amb Crosscurrents ha trobat una altra agrupació en la qual poden florir els seus instints improvisadors i el seu bonic to, que en vàries ocasions al disc impulsa bases musicals que desenrotllen els companys.

Chris Potter (1971) és d'una generació darrere de Zakir Hussain (1951) i Dave Holland(1946), però el seu llenguatge musical, la seva inspirada intensitat creativa i el domini del seu instrument estan a l'alçada dels seus companys de banda. Expert en gairebé qualsevol estil (a aquest programa l'heu pogut escoltar fa poc al "Fellinijazz", la veu de Potter és inconfusible, potent i impressionant. La seva amplitud d'idees i creativitat és interminable i espontània, i s'executa amb generositat, respecte i maduresa i està avançant ràpidament cap a un estatus llegendari com un dels més grans saxofonistes de la seva generació o de qualsevol altra. Per a Potter, treballar amb aquesta banda va ser il·luminador car reconeixia els companys com a mestres seus.

El trio va sorgir com a resultat d'una prèvia formació més gran, liderada pel Zakir, amb la qual van fer una gira com a trio l'estiu del 2018 i van decidir gravar al setembre. El Potter estava una mica nerviós per la configuració del trio, ja que Zakir i Dave són dos dels mestres més sorprenents del planeta i era un paper molt exposat per al saxo tocar només amb tabals i baix: era una sonoritat força desconeguda. Tanmateix, la química que va sorgir de seguida els va fer sentir-se bé i els problemes de conciliar les diferències musicals entre el llenguatge del jazz i el llenguatge clàssic de l'Índia es van desfer immediatament tocant amb músics que s'escoltaven tan bé. Aquesta formació haurà reforçat en ells la creença en el poder de la música com una manera bonica de reunir gent de diferents orígens i tradicions.

"Good Hope" no és raga-jazz ni fusió Est-Oest; és una conversa entre sensibilitats, amb el baix de Holland fent de pont entre els tabals de Hussain i el saxo de Chris Potter.

"Good Hope" és un disc construït sobre el respecte mutu, l'amor compartit per la música i dedicat a la integració musical i cultural. Una contribució fonamental a l'art de la música i la col·laboració.

Publicat a finals de 2019 "Good Hope", és un àlbum monumental i excepcional que inspirarà futures generacions i emocionarà un públic global per la seva formidable demostració de virtuosisme, brillantor i llenguatge musical sofisticat de la màxima categoria mundial.


dijous, 30 de juny de 2022

La música amiga: El directe post-pandèmia de Pau Viguer

 Programa 601

 

La música pot aprofitar per a moltes coses. L'altre dia, a Ràdio Clàssica, el conegut compositor de música minimalista (i de banda sonora a moltes pel·lícules) Max Richter va dir, contestant a l'entrevistador, que a d'ell no l'importava gens ni miqueta que la seua música s'utilitzara com a teló de fons per altres activitats com llegir, fer feina o el que siga. Al·legava que demanar l'atenció exclusiva permanent per l'escolta de la seua música li semblava una mena de "divisme" absurd.

Crec que l'amic Pau Viguer estarà absolutament d'acord amb esta opinió, en tot cas, però, crec que agrairia una escolta un poc atenta en el cas de la música que posarem al present programa. 

Es tracta d'una obra un poc singular, encara que no inèdita al món del jazz, que és el seu: la revisió gravada en un directe d'obres gravades amb anterioritat. En efecte, les composicions -totes seues- que podrem escoltar hui ja les heu pogut sentir en un programa anterior en format de trio clàssic de jazz, és dir, ell al piano amb un contrabaix i una bateria. No s'equivoqueu, però, les peces són les mateixes però NO SÓN IGUALS. 

Per definició, el jazz es caracteritza pel predomini de l'improvisació per sobre del que diga el paper pautat i allò que ara es diu "revisitar" peces ja gravades amb una nova gravació és cosa comuna. Evidentment això passa cada vegada que qualsevol peça musical és interpretada, amb independència del gènere, car la música en directe està, per definició, alterada/influïda per moltes circumstàncies: lloc, temps, intèrpret i, fins i tot, per l'humor de cada músic en eixe moment. La tècnica de les gravacions és la que ens permet "congelar" eixe moment per a la posteritat.

La gravació del Pau que aneu a escoltar és un directe, però molt especial, car, feta encara en temps de pandèmia, va ser gravada en una actuació difosa en "streaming", sense públic al davant, però l'intèrpret sabia que l'estaven escoltant mitjançant eixa eina que ara tot ho travessa que és la xarxa d'internet. 

La interpretació m'ha semblat un poc "agressiva" respecte de la forma de tocar del Pau Viguer, ell m'ha dit, contestant a esta observació, que potser el fet de l'insòlit moment i forma de l'actuació i que fora la primera vegada que feia un directe després de la pandèmia, potser li havia provocat un excés de testosterona i això li feia emprar-se amb més força de cara al teclat. Siga com siga, les peces que escoltareu NO SÓN les mateixes que les de l'anterior disc a trio, malgrat que els títols siguen els mateixos. Escolteu-les totes dues, una després de l'altra, i ho comprovareu. 

Per cert, la composició "S.O.S. terra", al meu parer, esdevindrà un "estandard", a poc que es conega, tant per la seua qualitat com pel seu significat angoixant respecte del futur del planeta. El disc (?) clar, s'anomena S.O.S. piano i és la versió a piano sol, com he dit, de l'anterior, "Dreaming", a trio.


P.S.: ACÍ, podreu veure l'actuació completa filmada. Sempre és interessant contemplar l'actitud de l'artista en acció. La seua postura moltes vegades amb el cap molt acotat al teclat i altres en alt mirant el no-res, com concentrant-se, recorda l'actitud de gent com Bill Evans o Glenn Gould.

dijous, 23 de juny de 2022

Quatre Grammys i un enyor: en el 60é aniversari de Claudia Montero

 Programa 600

 La casualitat ha volgut que aquest programa siga un nombre redó de la nostra emissió, el 600, catorze anys tractant de donar a conèixer coses com la música de Claudia. En el seu nom i en la seua memòria, continuarem, mentre puguem, tractant de fer-vos gaudir de la felicitat que, com ella, molts altres artistes tracten de transmetre a la gent amb eixe llenguatge universal de la música. També la casualitat ha fet que aquest programa, en la seua reemissió de dissabte, es puga difondre just en el dia del seu seixanté aniversari. Moltes felicitats a Claudia i a la seua estimada germana bessona, Mercedes.

 


Com que no vull embolicarme en panegírics que ja es varen fer a les emissions del nostre programa dedicats a Claudia Montero sols vaig a posar les quatre ratlles que, amb Claudia a la memòria i al cor, he escrit, i que he llegit, també, a la locució del programa, on podreu escoltar les dues peces que formen el darrer treball/CD virtual, anomenat

Sueños sublimes: música desde el alma de Claudia Montero

que la seua germana ha posat dempeus i que podeu escoltar en les principals plataformes de forma gratuïta: Spotify, Deezer, Youtube,etc.

_____________________________________________

Quatre Grammys i un enyor: Claudia Montero

Vaig tindre la sort de conèixer Claudia al petit local de la seua amiga, Marian Rosa Montagut, amb motiu de la -quasi familiar- celebració del seu primer Grammy. La seua simpatia i la seua calidesa crec que ens va embolcallar immediatament a la petita colla d'assistents que hi érem. Fins i tot ens deixà tocar el Grammy!!

Després, un poc amb petits moments de conversa i amb algunes xerrades per telèfon, xerrades que s'allargaven parlant de tot un poc, crec que vaig tindre l'oportunitat de comprendre què volia fer amb la seua música: "fer feliç a la gent", com ella deia.

Crec que ho va aconseguir de bon tros. Els Grammys varen suposar, evidentment, un llançament a nivell planetari que es va traduir en innombrables interpretacions de les seues peces arreu del món. Sembla que els darrers tres o quatre anys de la seua segada vida, la quantitat de concerts amb música seua estava als voltants de setanta anuals! No sé quantes o quants compositors vius o morts hauran gaudit d'una tal audiència.

Però això era normal, comprensible, en escoltar alguna de les seues peces, eixes peces que arriben al cor més que al cervell, una música feta amb tot d'amor i ganes de ser compartida. Una música en la que, per entre els seus plecs o de forma explícita, brollava sempre un sentiment, un enyor per la seua ciutat, Buenos Aires i els seus ecos.

No he pogut escoltar tota la seua producció, tan sols la gravada en CD i algunes coses en fitxers digitals que em va cedir, davant la meua insistència per escoltar més i més coses seues, però n'estic segur de que en totes elles hi haurà, ací i allà, un pessic de Buenos Aires.

Malgrat el que he dit, la seua música no és localista ni folklòrica, ben al contrari, el seu llenguatge és una mena d'idioma pre-babel, que tothom pot entendre, gaudir, emocionar-se amb ella, perquè l'emoció és també una constant en la seua música, una emoció que, almenys a mi, que soc molt sensible a eixos missatges, em posa a la vora de la llàgrima...sinó la traspasse.

Una cosa ens va quedar pendent, i ja quedarà per sempre més: una entrevista per al programa com a complement a l'escolta de la seua música. Ja la ferem al més enllà.

La presència de Clàudia és i serà quelcom que sobreviurà a modes i formes musicals, perquè allò que ix d'una ànima sensible i dotada per a la música, com la seua, és intemporal. La seua absència ens pot deixar un poc sols en un primer moment. La seua presència, però, no desapareix mai, es perllonga en la seua obra i en els cors dels qui s'emocionem amb la música, la seua música.

I en aquells que varen tindre la immensa fortuna de conèixer-la, perduraran la seua calidesa i, sobretot, el seu somriure net, obert i acollidor.

____________________________________________

I no afegiré res més. sols recomanat que feu una recerca de la seua música que, afortunadament, en té a la xarxa molt llocs on escoltar-se.

dijous, 16 de juny de 2022

La cruel vida d'una intèrpret genial: Jacqueline du Pré

Programa 599

  Jacqueline Du Pré (coneguda familiarment com a Jackie) va néixer a Oxford el 26 de gener de 1945. Als quatre anys ja tenia un autèntic talent per al violoncel del qual es va enamorar en escoltar un concert per la ràdio. Va estudiar a la Guildhall School of Music de Londres amb William Pleeth, després a França amb Paul Tortelier, a Suïssa amb Pau Casals i amb Mstislav Rostropovich a Moscou. Amb 13 anys, William Pleeth la va fer tocar el Concert per a violoncel d'Elgar, que va aconseguir memoritzar en només quatre dies, i que va interpretar, segons Pleeth, "quasi a la perfecció". Després, el Concert, tocat per primera vegada quan ella amb prou feines tenia 17 anys, al Royal Festival Hall de Londres l'any 1962, es va convertir en la seva peça preferida i emblemàtica.

Va fer el seu debut en públic al Wigmore Hall un any abans, el març de 1961, en un moment en què ja havia rebut una medalla d'or a la Guildhall School i el Queen's Prize of Music. El 1965 va gravar amb l'Orquestra Simfònica de Londres l'actuació més important de la seva carrera, el Concert d'Elgar dirigit per Sir John Barbirolli, que és el concert i la versió que aneu a escoltar al programa.

El 1967 es va casar amb el pianista i director d'orquestra Daniel Barenboim, amb qui practicava iamb qui va enregistrar un bon grapat de discos de música de cambra, juntament amb els seus amics Itzhak Perlman, Zubin Mehta i Pinchas Zukerman. Una de les seves actuacions enregistrades més destacades és el quintet de Schubert, The Trout, dirigit per Christopher Nupen (vegeu la filmació de The Trout).  

El 1972, als 27 anys, la carrera de Jacqueline du Pré es va veure interrompuda tràgicament per l'esclerosi múltiple. A més del seu extraordinari talent, també va revelar a la crítica i al seu públic el seu caràcter fort i valent. Va deixar de tocar el violoncel l'any 1973. El 1976 va rebre l'Ordre de l'Imperi Britànic, i el 1980 va rebre l'Oscar britànic al músic de l'any.

Va morir a Londres, sembla que ajudada, el 19 d'octubre de 1987, després de 14 anys de malaltia. Va llegar el seu Davidov Stradivarius (amb el qual va gravar el concert d'Elgar) a Yo-Yo Ma.

Per què és important recordar-la com a persona i com a música? Jacqueline du Pré va ser un fenomen, una persona tan plena d'alegria de viure que va inspirar a tothom. Si la música clàssica es veia, erròniament, com una cosa congestionada i passada de moda, Jackie, amb la seva joventut i entusiasme, va canviar això. Milers de persones deuen haver-se acostat a la música clàssica després de veure-la tocar perquè era clarament un autèntic fenomen vital i no sols una actuació artística. El que va donar va ser tan inspirador i únic que transcendeix la música. Va demostrar que era possible fer que cada nota de la música isca del teu cor, fresca i única, teixida en una poesia que sembla que acaba de néixer. L'interès per Jackie, lluny de disminuir, sembla créixer amb el temps.

La gent pot preguntar-se què té a veure tot això amb la seva música, per què hem de saber alguna cosa d'ella que no puguem obtenir dels enregistraments. Per a Jackie, la música era sobre la vida: tocar el violoncel era la seva manera d'expressar el que significava la vida per a ella. I a través dels ulls d'aquells que l'estimaven i encara l'estimen, veiem com aquesta vida li va tocar i afectar tan profundament. Aquest és el seu llegat.

dijous, 9 de juny de 2022

Fellini en jazz: Enrico Pieranunzi i amics molt ilustres

Programa 598


Malgrat una comprensió clara de la tradició del jazz que impregna tot el que toca, el pianista italià Enrico Pieranunzi no pot escapar de les seves pròpies arrels. 

L'estil d'improvisació  de Pieranunzi es casa còmodament amb una certa indescriptible sensibilitat mediterrània, sempre hi ha un toc de brisa càlida. Hi ha una sensació d'història, absent de la relativa joventut dels estils nord-americans. És aquest un tret que diferència, normalment, la música de jazz feta a Europa de la dels Estats Units. Una certa tradició musical. Un major acostament a les formes clàssiques. Un solatge que la història  deixa al cap de les ments europees que no existeix als nadius de l'altra part de l'Atlàntic. No dic que siga ni bo ni dolent, crec que senzillament ÉS.

I per "visual" que siga la pròpia escriptura de Pieranunzi, quan s'apropa a la música de cinema de Federico Fellini, com ho fa a FelliniJazz (2003) , les seves impressions es tornen encara més vives. Això no hauria de sorprendre, ja que la majoria de les partitures de Fellini van ser escrites per Nino Rota, un compositor el sentit d'estil del qual va elevar la seva música més enllà del mer acompanyament a les imatges, creant un llegat de temes tan memorables que n'hi ha prou amb escoltar-ne unes poques notes per recordar les pel·lícules amb què estan associats.

Per a aquesta sessió Enrico Pieranunzi ha reunit un grup de músics, líders coneguts i consagrats tots, que doten a la música d'una personalitat diferent però també amb el mateix grau de rendició a l'esperit marcat per l'italià. 

 El bateria Paul Motian és com sempre colorista, però aquí defineix el "tempi" de manera més explícita del que és el seu costum. El baixista Charlie Haden, com Motian, és més directe, amb un to més suau i flexible del que és habitual. I encara que l'èmfasi es posa clarament en el lirisme, el conjunt té els seus moments d'abandó improvisatori.  El trompetista Kenny Wheeler i el saxofonista Chris Potter juguen amb Pieranunzi, creant moments deliciosos d'improvisació senzillament perfectes. A "Le Notti di Cabiria", es comença amb una mena de boogie woogie extraordinari abans d'instal·lar-se en un swing de mig temps on Potter ofereix un solo de tenor que, discretament, combina de manera intel·ligent la tradició amb la innovació. El característic sentit de malenconia de Kenny Wheeler sembla notablement absent de tot el conjunt, i el seu atípic to de trompeta apagat al tango d'"Amarcord", mostra una, en ell, estranya referència propera a Miles Davis.

Tot i que la música i l'esperit de Nino Rota domina, el tractament de "La Città Delle Donne" de Luis Bacalov, amb una formació en trio per a Pieranunzi, Potter i Motian , conserva la sexualitat esbiaixada de la partitura original. Pieranunzi aporta dos temes que, evocadors i provocadors, encaixen perfectament dins de l'univers de Fellini de vegades visceral i sovint estranyament humorístic.

FelliniJazz (*) es presenta com un homenatge adequat a una música fonamental per definir les pel·lícules de Fellini, en lloc de simplement donar suport a les imatges, i el conjunt reverent però aventurer de Pieranunzi demostra fins a quin punt la música es manté pels seus propis mèrits.

(*)Es pot escoltar ací el disc sencer, amb les peces que, per raons de temps, no han pogut ser incloses al programa.

 

dijous, 2 de juny de 2022

La història d'una dona negra amb èxit: Florence Beatrice Price -2

  Programa 597

 


 Continuem amb les notes sobre la vida i obra de Florence Price.

A una carta escrita  abans de l'estrena de la 3ª simfonia ofereix un dels pocs textos de primera mà del seu enfocament compositiu. "Està pensada per ser negroide de caràcter i expressió", va escriure, però "no és cap intent per projectar música negra únicament en el pur estil tradicional"

És a dir, volia difondre aspectes del seu patrimoni cultural en un marc simfònic sense fer necessàriament referències directes a un conjunt de cançons i danses populars existents: un ampli repte creatiu abordat per molts compositors arreu del món a l’època, on el nacionalisme romàntic que varen potenciar gent com Dvôrak,Falla, Smetana o, per ací Felip Pedrell o el Mestre Serrano, era la corrent predominant aleshores. Aquest moviment es caracteritza per l’elecció de temes nacionals per a òperes i poemes simfònics, pel seu interès pel folklore i tradicions del país amb uns intensos treballs de recopilació de temes, tradicions i melodies populars i la fusió de la música acadèmica amb els elements estilístics de cada lloc, donant origen a noves formes musicals.

Les seues melodies, els seus temes al voltant dels quals composava estan clarament informats per cançons i danses populars de la diàspora africana. Dada destacable és l’aparició, en vàries de les seues peces simfòniques, per exemple, de temes inspirats en lalegre dansa «JUBA», que era el ball més popular dels esclaus negres als seus moments de descans. Segons els musicòlegs, en ell està l'origen del molt difós "claqué", anys a venir.

L'herència cultural afroamericana i la música simfònica creia que eren dos aspectes essencials de la seua tasca musical i cultural. La veu, el piano i l'orgue van ser elements bàsics en el seu repertori així com peces de cambra i quatre simfonies, com hem dit.


L'"Ombra d'Etiòpia a Amèrica" és un de les poques peces del catàleg de FLorence Price per a les quals va proporcionar una narració descriptiva: Els moviments s’anomenen: I - L'arribada del negre a Amèrica quan es va portar per primera vegada aquí com a esclau. II – La seva resignació i fe III – La seua adaptació. Una fusió dels seus impulsos natius i adquirits.
L'ús d'un arc històric de tres parts per rastrejar l'experiència dels africans esclaus s'alinea amb les obres de certes figures del Renaixement de Harlem com Will Marion o Duke Ellington, amb la seua primera suite simfònica "Blue, black and beige". (La podeu escoltar amb  l'orquestra del propi Ellington a uns dels primers "Camins de la música emesos" l'any 2007 http://www.caminsdelamusica.net/programes/camins28-ellington2.mp3) i ací en la versió de la coneguda cantant gospel Mahalia Jackson)

Després de la seva mort, gran part del seu treball es va veure eclipsat a mesura que van sorgir nous estils musicals que s'adaptaven als gustos canviants de la societat moderna. Part de la seva obra es va perdre, però a mesura que més compositores afroamericanes i femenines han guanyat atenció per les seves obres, també ho ha fet la Price. La seva obertura de concert sobre espirituals negres, la Simfonia nº 1 en mi menor i les Cançons populars negres en contrapunt per a quartet de corda, serveixen com a excel·lents exemples del seu treball idiomàtic.

El 2009, una important col·lecció de les seves obres i papers es van trobar en una casa abandonada en ruïnes als afores de St. Anne, Illinois. Aquests consistien en dotzenes de les seves partitures, incloent els seus dos concerts per a violí i la seva quarta simfonia, el que ha permès recuperar més peces del seu extens treball per arribar a nous públics.

La seua obra ha adquirit als darrers anys una importància fonamental per a la comunitat negra, no sols dels EE.UU sinó d’arreu el món, on és considerada com a una figura emblemàtica sobretot pels músics preocupats per difondre l’obra de les minories marginades.

 

dijous, 26 de maig de 2022

La història d'una dona negra amb èxit: Florence Beatrice Price -1

  Programa 596

 

Florence Beatrice Smith Price, que va néixer a  a Litle Rock, Arkansas, el 9 d'abril de1887 i morí l'any 1953, va ser la primera dona afroamericana a ser reconeguda com a compositora simfònica i la primera a tenir una composició interpretada per una orquestra important. 

De pare negre, dentista -sembla  que l'únic a la ciutat- i de mare blanca, mestra, amb estudis de piano i orgue, va ser una estudiant destacada a l'escola  i, impulsada per sa mare, després de l'escola secundària es va matricular al Conservatori de Música de Nova Anglaterra a Boston, Massachusetts, en l'especialitat de piano i orgue. Inicialment, va passar per mexicana per evitar la discriminació racial contra els afroamericans, i va matricular-se com a nascuda a "Pueblo, Mèxic".

 Al Conservatori, va estudiar composició i contrapunt amb compositors com George Chadwick i Frederick Converse. Durant els seus cinc anys al conservatori va completar algunes de les seues més significatius obres, inclosa la seva "Simfonia nº1 en Mi menor", la "Etiòpia Shadow in America", i el "Concert per a piano en un Moviment". Els dos primers van guanyar premis el 1932 al concurs per a compositors negres patrocinat per la  "National Associacion of Black Musics". Es va graduar l'any 1906 amb honors i amb un diploma en orgue i un certificat d'ensenyament.

 Va encetar una carrera com a educadora a escoles i col·legis del sud dedicats a estudiants afroamericans. Algunes de les seues primeres composicions escrites en aquest context es van convertir en elements bàsics de repertori didàctic a les escoles en general, no sols a les segregades.

Enmig de l'augment de la violència racial Little Rock, amb un linxament prop de sa casa, la seva família es va traslladar a Chicago el 1927, on es va reunir  amb familiars que la van ajudar a integrar-la a l'ecosistema musical local. La vitalitat de l'escena de la música clàssica de Chicago, especialment entre les dones negres, va demostrar ser una font il·limitada de inspiració per a Price com a compositora.  

La seva Simfonia nº1, guanyadora del concurs, va atreure l'atenció de Frederick Stock, director de la Orquestra Simfònica de Chicago, que la va programar durant
l'Exposició Century of Progress l'any següent, 1934. A partir de 1935, Florence Price també va desenvolupar un gran treball en estreta relació amb la reconeguda contralt negra Marian Anderson, que va defensar la seva música a l'escenari amb recitals. 

Tot i que Florence Price va ser rebuda com el primer africà membre nord-americà de grups locals com el Chicago Club de Dones Organistes i el Club de Músics de les Dones, els patrons predominants de discriminació racial i de gènere a vegades van dificultar el seu progrés professional. Alguns coneguts directors blancs es van negar a interpretar la seva tercera i quarta simfonia malgrat els èxits obtinguts a Chicago.

Malgrat la depressió econòmica en curs, la dècada de 1930 va resultar ser un període de gran energia creativa per a Price. El seu èxit a les competicions a principis de la dècada va dur-la a la participació en actes patrocinats pel Projecte Federal de Música del Work Progress Administration (WPA), una iniciativa del "New Deal" del President Roosvelt, dissenyada per donar suport a la feina dels músics professionals i alhora per proporcionar a les comunitats segregades accés als concerts.

Amb el govern patrocinant ara treballs com el seu, Florence Price va poder
aconseguir diverses actuacions públiques de peces més antigues mentre
continuava composant noves obres a gran escala, entre elles la Tercera Simfonia. La Simfònica de Michigan i L'Orquestra de Detroit van estrenar l'obra al novembre 1940 sota la direcció de Valter Poole. Definitivament, la barrera racial per a ser interpretada per grans orquestres havia estat enderrocada per la Price.

...........................................................................................................

A la web del pròxim programa continuarem contant coses sobre la Florence Price.