Una estrena i una re-estrena: Pau Moltó i Rafa M.Guillén

 Programa 550

 

La música que aneu a escoltar al programa de hui, va a repartir el temps entre dos protagonistes, Pau Moltó i Rafa Martínez Guillén.

 Pau Moltó, amb una sòlida formació musical, obtinguda al país i a l'estranger, ha tingut per ací com a mestres, segons diu al disc, a gent com els Spanish Brass i al mestre David Pastor. No estan mal com a referents...

El disc, "French Horn Jazz Project", estilísticament, és una mica eclèctic, cosa normal en un primer treball, això, però, no vol dir que no tinga qualitat, ben al contrari, crec que el Pau té perfectament assimilada l'"ànima" jazzística i la tècnica expressiva de l'instrument, qüestió molt important en una música com la del jazz, que diu tant de l'intèrpret.

M'agrada que dedique el disc a tota una sèrie de persones que formen part important de la vida cultural, social i política de Natzaret, un barri tan castigat des de fa temps, que està aconseguint "dibuixar" la seua personalitat amb claredat. Els començaments del Pau al Centre de Música i Dansa de Natzaret  en són una mostra de la vitalitat d'un barri considerat "marginal" per molta gent què desconeix la seua realitat.

L'instrument utilitzat pel Pau, la trompa francesa, no té molts antecedents al món del jazz, això, però, no és cap problema, perquè esta música es duu ben endins i l'instrument en què s'expressa és quelcom d'accidental. A més, el seu so, més avellutat que la majoria de la família dels metalls, dona un toc personal al treball, molt agradable d'escoltar.

Respecte al segon protagonista de hui, Rafa M. Guillén, ja varem tindre l'oportunitat de donar la benvinguda la seu primer treball, l'any 2016. És un músic veterà, absolutament consolidat en la seua formació, tant clàssica, com a solista de trombó a l'Orquestra de la Ciutat de Córdoba, com a músic de jazz, una modalitat musical que sap combinar amb un enorme bon gust amb tot un seguit de mescles estilístiques que demostren que, quan toca jazz, TAMBÉ està molt a gust i coneix el tema.

El repertori, com en el cas anterior és molt variat en les formes i combinacions, amb flamenc, postbop, aires llatins, etc. Destaque, especialment, la peça que dóna nom al disc "Shining forever" dedicada a un germà mort fa poc de temps, músic també, en forma d'una tendra balada que emociona.

Els dos treballs estan publicats sota el segell, com no, de Sedajazz Records, i, com és habitual a la casa, tenen un seguit de col·laboracions de gent de l'Alqueria Coca i voltants, on tothom té a gala ajudar les companyes i companys quan han de treure un disc al carrer. No diré noms per no desairar cap persona, però són gent que tenen veterania, solvència... i ganes de fer coses boniques. Això que eixim guanyant els qui tenim després la sort d'escoltar-los!

Gràcies, gent!!

Un maridatge de la clàssica amb el rock: Ekseption

 Programa 549

Un cop més, el títol del programa que des de fa ja un grapat d'anys vaig fent a Ràdio Klara s'acobla perfectament amb la música què aneu a escoltar.

Entre la gent que fa i ha fet rock, també hi ha gent que ix del conservatori, amb una estada unes vegades més agradable i altres menys -artísticament parlant- i, com sempre, amb l'ambient que els envolta contaminant-los, vulguen o no.

Entre la dècada dels anys 60 i 70 del segle passat, com una via més de provar a fer una música diferent, no sols els jazz i la música anomenada culta estaven patint transformacions profundes, també l'incipient rock&roll va tindre algunes branques que se n'eixien del "carrilet" que la indústria discogràfica anava marcant implacablement a la gent jove que volia fer eixa música nova, jove, que desafiava el que, fins aquell moment, era la música de consum més popular, generalment ballable i edulcorada, emmotllada per les exigències del mercat, que es projectava/dissenyava (i dissenya...ai las!) des dels despatxos de les grans multinacionals.

Alguna gent què havia estudiat al conservatori però li agradava el rock, no es trobava còmoda amb eixa música d'"usar i llençar" i , tant per la seua inquietud artística, com pel fet que els coneixements musicals que tenia anaven molt més enllà d'eixa música "xiclet" i es llençaven a fer coses diferents...a ritme de "rock&roll".

Un dels grups que varen excel·lir en eixe maridatge varen ser els holandesos Ekseption, que des de bon començament atacaren (?), sense complexes, vaques sagrades de la música clàssica/culta o com es vulga dir (jo sempre tinc dubtes de com anomenar-la) interpretant-la al ritme que la joventut havia assolit com a propi. La influència del jazz en aquest cas també es fa palesa i, com que sabien compondre, ho feien, seguint -des del punt de vista de la tècnica musical- els paràmetres d'aquella música dels grans compositors què havien estudiat al conservatori.

Una mostra de dos dels seus set discos, el quart i el cinquè, que considere que son dels més aconseguits dels set que varen publicar, és el que aneu a escoltar. 

Amb formació variable va tindre sempre com a pals de paller, al seu millor moment, al fundador, Rein van den Broek, trompeta i fiscorn i Rick van der Linden, teclista de qualsevol instrument amb tecles, inclosos els primers sintetitzadors, que va ser qui, arran de la seua incorporació al grup l'any 1969, agafà les regnes del grup, component i fent els arranjaments.

La música que sonarà no és apta per a puristes de la clàssica...ni del rock.

Per cert, a aquest programa ja varem posar una mostra valenciana d'aquesta música de "rock simfònic"...amb la presència d'un joveníssim  Xavi Richart, un dels millors dolçainers que hi ha per estes terres.

Visca la música sense complexes!!

P.D: Feu una cerca a youtube o Spotify o soundcloud on trobareu molta música d'esta gent. Es pot aconseguir també amb torrent, però, feu atenció als "bitxos"!!

 

L'encís del jazz: Pepe Zaragoza

 Programa 548

El segon àlbum de de Pepe Zaragoza -del primer ja varem donat noticia fa tres anys- és un disc que encantarà a totes les orelles afeccionades al jazz, això de segur.

La qüestió és que, molt probablement, li "entrarà" amb facilitat a orelles no acostumades a escoltar aquesta música ex-afro-americana que ja ha conquistat el món sencer.

Diu el Pepe Zaragoza que "sense ser un àlbum de blues té un alè molt blussy". Crec que la definició de l'autor de (quasi) totes les cançons i intèrpret a la trompeta, està molt ajustada al so del disc, car sense que hi haja clarament cap blues "per se" tot el disc està amarat per eixe ambient que, des del començament de la història del jazz, tan imbricat està en tota la seua música. 

Ritmes profunds, sons de jazz actual passat pel tamís de la seua sensibilitat que, en aquest disc, crec que clarament està definint-se per una línia que s'allunya del hard-bop estàndard que emmarcava el seu primer disc per caminar per rutes més personals. 

He vist que al comentari del web de Sedajazz (segell del disc...un cop més) a "La cala de l'Encís", títol del disc que escoltem hui, parla d'unes arrels pròximes a la música llatina i al flamenc (?). Jo, sincerament, no  les trobe. Si voleu, podem parlar d'un cert ambient "mediterrani", terme de tan ampli espectre que pot voler dir qualsevol cosa. El que sí que escolte són unes composicions molt ben construïdes que donen lloc a intervencions molt acurades i ben integrades de tots els intèrprets què l'acompanyen, uns ritmes amb un "swing" tranquil, assossegat, i un cert ambient "blussy", com diu el propi Pepe Zaragoza, en el sentit d'un llenguatge molt íntim que impacta profundament l'esperit de l'oient (o almenys a mi és el que m'ha succeït).

Definitivament, és un disc amb una música excel·lent que agradarà a qualsevol persona que s'acoste a ell, sense que, necessàriament, siga afeccionat al jazz, encara que, evidentment, és jazz, i del millor. 

Ja sé que el món de la cultura, el de la música potser més i si és de jazz...està molt malament per a posar-se amb l'aventura de treure un disc. M'agradaria, però, que amb un micromecenatge -com sembla que s'ha fet aquest- o com es puga, no trigara massa temps a treure un nou disc que ens deixe comprovar com es consolida la personalitat que traspua en aquest disc d'un músic madur i un compositor excel·lent, malgrat(?) la seua joventut.

Les muses ballen a ritme de jazz. Manolo Valls

Programa 547

La frescor és sempre una cosa que s'agraeix en escoltar un nou disc. Manolo Valls la té. El seu segon i darrer disc com a titular, "El Ball de les Muses", a part de ser un títol enginyós per un disc -i la peça més destacada, al meu parer- és una forma d'agrair, per part del músic, a les muses la seua "feina".

Un disc que, a diferència del seu primer, més bopper, s'embolcalla d'un ambient, com ell mateix diu, "blusy". No vol dir això que el disc siga un disc de blues, sinó que l'"aroma" de blues amara tot el disc, amb una clara direcció hard-bop.

Amb una sòlida formació musical que abasta tant el camp de la música anomenada "clàssica" , la banda i l'orquestra de Godella, va fundar fa pocs anys una banda de jazz també a Godella. El saxo no és la seua única expressió artística.

Com que el primer disc "República Cromàtica" no el varen tindre en el seu moment, fa uns quatre anys, aprofite el programa de hui per presentar-lo breument junt amb un bon grapat de peces de les inspirades per les muses. Podreu així comparar l'evolució estilística de Manolo Valls. 

Entre les variacions més evidents està la formació, un quartet amb ell al saxo, clar, i els seus dos companys fidels, l'excel·lent contrabaixista Óscar Cuchillo i el fidel bateria, Rubén Díaz, es completaven al primer disc amb la guitarra de Iván Cebrian. Al segon disc, el què us presentem hui, està interpretat en format de quintet, sense la guitarra i amb l'adició d'un pianista que es fa de notar prou en l'ambient del disc, Amadeo Moscardó, i la sempre agradable d'escoltar trompeta de Pepe Zaragoza, amb el qual Manolo Valls fa uns duos excel·lents.

El disc té la qualitat i els valors suficients com per donar-li l'oportunitat d'una bona escolta, però la composició que dóna nom al disc, "El Ball de les Muses", una mena de mini-suite en dues parts, és una peça que, ni que fora per ella sols, ja pagaria la pena d'escoltar el disc: una autèntica preciositat on tots tenen el seu espai, però on jo destacaria, sobretot, la delicadesa, l'avellutat so del saxo de Manolo Valls i la preciosa catifa que li posa el Óscar Cuchillo amb el seu contrabaix en la primera part. Una autèntica delícia.

Per acabar dues puntualitzacions importants. Totes les composicions són seues i el disc està editat en el segell de Sedajazz, un més d'aquest miracle de Sedaví.

Ah! i a més, merescudament, li han donat enguany el Premi al millor disc de jazz 2020 en els Premis Carles Santos de la Músicam- Institut Valencià de Cultura.

I ara a esperar el següent disc.

Obrir nous camins: Terri Lyne Carrington i "Waiting Game"

Programa 546 

 

 Quan fa uns sis anys vaig descobrir la Terri Lyne Carrington -i vaig fer-vos-en partícips del descobriment- era evident que no seria la darrera vegada que en parlaríem d'ella.

El moment ha arribat. L'àlbum que, parcialment, aneu a escoltar (Waiting game, 2019), un àlbum doble, és una mostra resumida de l'evolució del jazz nord-americà dels darrers dos o tres decennis i, alhora, una talaia per tractar d'albirar alguns dels nous camins pel quals estan caminant algunes persones com ella.

Són gent que no es conforma amb incloure's a la renglera que marquen altres, encara que admet que aprèn d'elles, i que, amb l'oïda atenta, la ment desperta i un esperit inquiet, se n'ixen de la filera per caminar, potser assoles, per noves dreceres.

Políticament radical, com a dona i com a afroamericana, el primer disc és, clarament, un manifest d'enorme disconformitat amb la situació política i social que viu al seu país. A part de les lletres, que no soc qui per comentar, musicalment el disc és una autèntica barreja de jazz, R&B, hip-hop, gospel...amb intervencions vocals de rapers, veus líriques, recitatius/mítings i no sé quantes coses més, acompanyada pel seu actual grup els "Social Science" amb algunes col·laboracions.

 La participació de gent com la meravellosa i inspirada Esperanza  Spalding, una de les més interessants lluminàries del jazz actual, baixista, cantant, compositora/lletrista, orquestradora i no sé quantes coses més, enriqueix el segon disc de l'àlbum. Un disc totalment instrumental en format de suite de quatre parts sense títol concret, on la Terri Lyne Carrington explora, investiga i vessa tota la seua capacitat musical, amb l'Esperanza, el seu pianista Aaron Parks i un petit conjunt orquestral dirigit pel portoriqueny Edmar Colon.

Quasi una hora de joc sense preconcepció ni xarxa. Hi ha, però, dues coses  especials. En primer lloc, és possible que aquesta banda improvise sense temes fixats, però no té problemes per centrar-se i trobar melodies escoltables i formes atractives. Es tracta d'improvisacions amb un conjunt de regles tonals que mantenen les coses excepcionalment consonants. És una raresa sorprenent en el jazz, on tocar "lliure" (free) sol significar dissonància. Els temps d'Ornette Coleman son ja lluny.

Tot és com si el concert de Koln de Keith Jarrett fora improvisat per un quartet en lloc d’un pianista solista. La "Part 3", per exemple, ens trasllada a una secció en què Parks juga amb un impressionisme líric que entra al terreny del clàssic.

Després de gravar la suite, Carrington va fer que Edmar Colon escrivís i gravés seccions d’acompanyament orquestral suau, com una catifa per allò que el grup havia gravat. El que sentim aconsegueix una qualitat màgica, ja que els vents de fusta i les cordes s’escapen sovint a la imaginació del quartet i toquen elements melòdics, coixins d'acords que embolcallen les idees espontànies de la banda. Aquesta combinació és més potent al començament de la "Part 4", on Colon insereix una obertura amb la fusta que condueix a la improvisació iniciada per Spalding en baixos acústics. Carrington afegeix una intervenció que recorda una famosa secció del "Bitches Brew" de Miles Davis.

En definitiva, música per escoltar amb calma i més d'una vegada per aconseguir esbrinar tots els matisos que ens ofereix la Carrington i acompanyants, sota la seua direcció. 

Música de futur feta ja hui. No jazz, música.

Miquel Asensio: Biotza. Una certa amanida

Programa 545

En darrer treball de Miquel Asensio (l'anterior el podeu escoltar aci), anomenat Biotza, m'ha produït unes sensacions contradictòries.

El disc és una excel·lent mostra de jazz, amb uns acompanyaments de luxe, però...

El però ve del fet que, dintre d'ell hi ha una certa barreja que, potser per voluntat del propi artista, per mi desdibuixa una miqueta el perfil del disc. La presència dins d'ell de peces de so "clàssic", amb un evident contemporaneïtat en l'estil de la interpretació, junt a un parell de peces -per mi les més interessants del disc- amb una evident proposta avantguardista, ajusten mal, al meu parer, amb la presència de dues peces cantades de l'Elma Sambeat, una d'elles de composició pròpia i l'altra amb lletra seua, i composició, com la resta del disc, del Miquel Asensio.

No sé quina intenció tenia l'autor i titular del disc respecte de la música que volia fer. Potser la barreja era la seua intenció, potser soc jo qui no l'acaba d'entendre, però la sensació que em dóna en escoltar el disc tot seguit és d'una mescla que no acaba de quadrar. Potser l'ordre de les peces siga una de les causes del meu "despiste". 

En tot cas no estic diguent que el disc no m'agrade. Sobretot destaque, les intervencions dels companys, amb especial esment al veterà multi-instrumentista Javier Vercher, un dels puntals del jazz valencià, les acurades intervencions del pianista cubà Iván "Melón" Lewis i les molt sensibles intervencions del contrabaixista Pablo Martín Caminero, amb una intervenció, amb l'arc, a la cançò Aïllat, que esborrona.

Si tinc que decidir-me per algunes peces, en decante clarament per les dues més acostades a allò que podrien anomenar un so "avantguardista", Cuarentena i, sobretot, Aíllat, farcides d'emoció i sensibilitat i on la delicada vocalització de l'Elma Sambeat evoca aires mediterranis.

Esperem el pròxim disc a veure quin camí agafa l'excel·lent bateria valencià.

L'arbre del jazz i les branques: Marina Alcantud

 Programa 544

L'arbre del jazz, ja amb més d'un segle des que es plantà, és avui un frondós exemplar on, al contrari dels arbres normals, és capaç de donar fruita molt variada en cada branca nova que li surt. 

De fet, cada cop més, i no es veu el límit, del maridatge que fan molta gent del món del jazz amb d'allò més variat, en resulten fruites insospitades i, en moltíssims casos, afortunades i saboroses.

Marina Alcantud té, evidentment, una sòlida formació jazzística, cosa que s'evidència en alguns dels enllaços que us posaré més avall i en la seua pròpia web i, a més, continua profunditzant en l'estudi d'esta música. La vida, l'edat i l'entorn sociocultural on està immersa, fan que, vulgues o no, escoltes altres músiques (afortunadament) què, passades sota el filtre dels seus criteris estètics, les seues inquietuds artístiques i la seua necessitat de fer passes endavant, van duguen-li a fer experiments, sembla, cada cop més agosarats.

El disc "Colors" que sota la denominació de "Pete Lala" ha tret, ens mostra dues  coses. La seua identitat jazzística amb el nom del grup (un "garito" històric de New Orleans, segons em va contar ella) i les influències de gent que fan músiques de les que van obrint portes. I recomane escoltar coses dels dos artistes que ella mateixa esmenta com a influències -Robert Glasper o Jacob Collier- què per mi reconec que eren absolutament desconeguts, però no per ella, una oïda jove i atenta que demostra que hi ha vida més enllà d'allò que jo en dic "música (?) industrial".

Una variada i eclèctica col·lecció de peces, escrites per Marina, lletra i música (i un parell d'instrumentals, d'excel·lent factura) on, en un conjunt molt agradable i ben organitzat, pot escoltar-se, evidentment, l'arrel jazzística, també, però, ecos de R&B, rap, pop, etc., tot molt ben barrejat.

És el disc d'una persona en la pista de llançament, de la qual cal esperar -amb impaciència, a més- els seus pròxims fruits.

 

Enllaços interessants:

https://www.marinalcantud.com/formaciones/ (Amb una petita mostra de les vàries formacions on "milita")

 https://www.youtube.com/results?search_query=jacob+collier

https://www.youtube.com/results?search_query=Robert+Glasper

 

Chick Corea: L'acomiadament -i 3

 Programa 543

Al pas per aquest món d’un gegant en totes les categories del jazz, Chick Corea, 22 vegades guanyador del premi Grammy, virtuós del teclat com a pianista, compositor i arranjador, què ha guanyat, per la seva aportació i amplitud musical, tots els premis i reconeixements. Amb tot el mereixement una figura llegendària del jazz.

Al programa de hui aneu a escoltar algunes peces extretes dels seus dos darrers treballs publicats, "Antidot" i "Trilogy 2".

 Més enllà de la gamma de composicions i col·laboracions en solitari de Corea, hi ha l’amplitud de bandes d’avantguarda (i no) que va formar al llarg de sis dècades. Una llista destacada inclou el grup seminal de fusió jazz-rock Return to Forever als anys 70, el Chick Corea Elecktric Band a finals dels 80 i la tripulació de cinc estrelles de la Five Peace Band amb John McLaughlin i la seua el banda èctrico/acústica.

Sobretot Corea va tenir una carrera inicial com a teclista del grup de fusió de jazz de Miles Davis en evolució a finals dels anys 60, sovint al costat dels seus dotats companys Herbie Hancock, Keith Jarrett i Joe Zawinul. Una llista parcial inclou Stanley Clarke, Al Di Meola, Joe Farrell, Pat Metheny, Charlie Haden, Gary Burton, Brad Mehldau, John Scofield, John McLaughlin i innombrables talents més destacats.

L'enorme impacte, èxits i aportacions musicals de Corea també són testimoni del seu talent magistral com a piaChick Coreanista de jazz, innovador compositiu amb influències d'una àmplia gamma de músiques del món. Les seves direccions creatives inclouen moltes encarnacions amb interpretacions culturals i ètniques en estil i instrumentació. No coneixia fronteres.

El 2018, va dir com veia ell el paper de l'artista: "Tenim la missió de sortir per aquí i ser un antídot contra la guerra i tot el costat fosc del que passa al planeta Terra. Som els que entren i recorden a la gent la seva creativitat ".

Com a líder de moltes bandes de jazz de primera línia i d'avantguarda, no va buscar ni semblava necessitar la llum del protagonisme. En canvi, la força de les seves composicions, arranjaments i teclat va marcar el ritme per comptar amb músics extraordinaris com Stanley Clarke, Al Di Meola, Lenny White, John McLaughlin, John Patitucci, Christian McBride, Paco de lucía, Carles Benavant, Jorge Pardo, Niño Josele i molts altres artistes, què varen agafar aire per a les seues carreres al seu costat.

Queda clar que el seu impacte és alhora sincer i entranyable. Un llegat en el contingut musical, però també en la humanitat.

L'anunci de la seva mort a les xarxes socials incloïa paraules del propi Corea: "Vull donar les gràcies a tots els que heu ajudat a mantenir els focs musicals al llarg del meu viatge. Que tinc l'esperança que aquells que tinguen una idea de tocar, escriure, interpretar o d'una altra manera, feu-ho. Si no és per vosaltres, per la resta de nosaltres. No només el món necessita més artistes, sinó que també és molt divertit ". "I als meus increïbles amics músics que han estat com la meva família des que els conec: ha estat una benedicció i un honor aprendre i tocar amb tots vosaltres. La meva missió sempre ha estat portar l'alegria de crear a qualsevol lloc que pogués i haver-ho fet amb tots els artistes que admiro tan afectuosament: aquesta ha estat la riquesa de la meva vida ".

Amen a tot això.

Nota: La base del text està extreta d'aquest article, amb lleugers retocs. Em va semblar tan escaient que no calia dir massa més.

Una inflexió important: Chick Corea - 2

 Programa 542

 

Una personalitat inquieta com la de Chick Corea va passejar-se per tots els camins del jazz al llarg de la seua vida, algunes amb "desviacions" importants respecte de l'ortodòxia (?) del jazz.

Els finals dels anys 50 del segle passat varen veure el trencament amb el bebop per part de gent afroamericana, fonamentalment, reivindicant la bandera de la llibertat total (també) a l'hora d'interpretar música de jazz, sense cap "respecte" a la melodia, al ritme ni a res que sonara a cosa reglada o acceptada.

Chick Corea no va ser aliè a aquestes influències, i després de passar per varies formacions, incloent-hi la de Stan Getz i altres de l'àrea del bebop i derivades, va formar un grup anomenat Circle que es decantà clarament pel free-jazz. 

L'experiència sembla que no li va resultar satisfactòria, i el seu pas per la secta de la Cienciologia li va fer reflexionar sobre la necessitat de fer una música més acostada a la sensibilitat majoritària (?) de la gent, molt influïda ja per la potent entrada en escena del Rock-and-roll i de les noves tendències melòdiques del naixent Pop. D'eixa reflexió va nàixer el grup que escoltareu hui, Return to Forever, l'any 1971.

Inicialment la seua música va decantar-se pel so llatí i, fonamentalment, la música brasilera, llavors totalment de moda amb l'esclat de la bossa-nova.. Malgrat que el seu primer disc va tindre una acceptable acollida, que el temps ha anat decantant al seu favor, va suposar que la crítica especialitzada, amb una certa raó, criticara agrament eixe gir de Corea, perillosament acostat a una música comercial sense ambicions. La cosa afortunadament, junt, sembla, al seu allunyament de la secta, el va fer virar a poc  poc la idea de la música a fer al Return to Forever.  

Va ser el seu pas pels grups que Miles Davis va formar per gravar dos discos fonamentals en la història de Davis i del jazz, el "In a Silent Way" i, sobretot, el "Bitches Brew", pedra miliar en l'explosió del jazz-rock, amb la incorporació decidida i sense complexes dels instruments elèctrics i els sintetitzadors, el que va decidir Chick Corea a, en part al cinquè disc del grup, sobretot, però, al sisè, el "Romantic Warrior"  (1976) què aneu a escoltar hui, a decantar-se clarament pels sons elèctrics i els ritmes rockers i funkies en una afortunada fusió amb el jazz. L'èxit va ser fulminant i el disc és el més venut de la seua trajectòria, amb més de 500.000 còpies (jo en tinc una...).

Allò va dividir la crítica entre gent a favor i gent decididament en contra, però el pas ja estava donat i el disc i els músics del grup varen escampar-se, en dissoldre'l Corea, formant alguns dels grups més fonamentals d'aquesta fusió jazz-rock, com Wheater Report i la Mahavishnu Orquestra.

El nostre protagonista, però, no va quedar-se aturat...

 

Nota: Demanem disculpes per l'errada que ha fet que aquest programa no es publicara la data prevista de l'11 de març

 

La desaparició d'una ment inquieta:Chick Corea - 1

 Programa 541

Ja a la primera temporada del "Camins de la música" dedicàrem dos programes a Chick Corea, aquest creador infatigable de nous camins en el món del jazz. Lamentablement el dia 9 de febrer de 2021 ens ha deixat aquest fabulós music, que ha deixat un enorme rastre de seguidors i deixebles (segurament el més conegut ara siga el baixista Avishai Cohen).

Amb motiu d'aquest acomiadament anem a fer tres programes monogràfics. Al primer, el de hui, aneu a escoltar el segon disc que isqué sota la seua titularitat, encara que, amb vint-i-set anys, ja havia passat per molts i variats grups, dels que allò que li va quedar més arrelat va ser el seu pas per bandes de sons llatins, so què ha perdurat fins el seu penúltim disc. 

No és aquesta la línia de la gravació que anem a escoltar, que s'anomena "Now He Sings, Now He Sobs". El disc, de l'any 1968, va ser rebut amb enorme entusiasme i, per a molta crítica, és un dels millors seus, si no el millor, malgrat ser una publicació primerenca d'un artista que ha publicat més de noranta discos de titular i rebut més de seixanta nominacions i més de vint premis als Grammy. Tota una fita.

En aquest disc el Corea innovador ja es presenta de forma evident, amb uns sons que, deixant enrere el bebop, anunciava una nova forma, tant de tocar el piano com de tractar les peces, que el col·locava en una nítida avantguarda sonora, on aleshores també s'havia endinsat més gent del jazz, com la gent del free-jazz, què ja havien llençat les seues propostes.No era esta la línia de Chick Corea, que no abandonava la melodia, amb un tractament, però, nítidament trencador.

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". El disc post confinament

Programa 540

 

Amb aquest programa anem a cloure la sèrie de tres que hem fet amb l'entrevista a Inda Bonet, trombó dels Spanish Brass. 

 Al llarg d'aquesta llarga conversa hem pogut comprendre millor com funciona el cap d'unes persones,  d'uns artistes inquiets, que no es conformen amb fer una "seguida" que funcione comercialment. Ben al contrari, cada nou disc -i altres coses què no arriben a concretar-se en un disc, com espectacles familiars o per a xiquets- són una petita aventura, una petita passa més endavant, sense tindre clar si ho han encertar o si caldrà oblidar-ho.

La tancada obligada inicial de la pandèmia que patim va trencar-li'ls tot un any de concerts programats...i el que penja, arreu del món. El pitjor, però, no era això. Acostumats a conviure i assajar, com qui diu, tots els dies junts, la separació física i artística els va caure molt malament i, en quant es va poder, varen decidir que calia eixir de nou "a la carretera", com si d'uns "rockers" es tractara. 

Ho van fer a Alzira, un poble que, malgrat no ser pas el poble nadiu de cap dels components els ha acollit artísticament i humana de forma extraordinària, fins el punt que el primer festival internacional que varen organitzar -i que continua dues dècades després- l'"SBAlz", es fa en eixe poble riberenc.

L'actuació va estar precedida per moments de molta tensió, molta intensitat emocional i si el veieu (vos aconselle moltíssim que ho feu), podreu entendre el que representà per als Spanish Brass eixa actuació. El podeu veure a.

https://www.youtube.com/watch?v=938V2AB8rv0

El disc que escoltareu és la música d'aquell esdeveniment. Però l'emoció es perd, possiblement. Veieu el video!!

Si, de pas, poseu el seu canal de youtube, podreu veure un petit exemple del que estan fent ara, amb música de Nino Rota, rememorant Fellini. Una petita aventura més pensada per a un públic familiar (?) diuen...

Com veieu, aquesta gent no s'està quieta. Com es diu per ací, "es mouen més que una cua de sargantana..."

 Gràcies per tot i que continuen!!

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". La Spanish Brass des de dins-2

 Programa 539

Quan es té l'oportunitat de que un destacat músic, intèrpret en aquest cas, que porta ja més de trenta anys rodant pel món amb un èxit enorme i, cal dir-ho, amb una enorme coherència artística, ens explique com són les coses de la seua música "des de dins", cal aprofitar l'oportunitat. 

S'aprèn molt tant des del punt de vista artístic, com de les circumstàncies que envolten, condicionen i empenten la seua trajectòria.

La segona part de l'entrevista amb l'Inda Bonet, trombó dels Spanish Brass des de la seua formació l'any 1989, és una nova oportunitat, continuació de la què ens va donar al programa anterior, per conèixer com raonen al seu cap, com construeixen el seu món i la seua trajectòria musical. 

Al programa de hui ens confessa que si no impulsaren la innovació, si no mantingueren la seua ment alerta per tractar de cercar i obrir nous camins, perdrien la il·lusió per tocar. 

Gràcies siguen donades als déus de que encara la humanitat no ha deixat de produir persones com ells! 

Com d'avorrit -entre d'altres coses- seria el món sense gent aixina!

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". La Spanish Brass des de dins-1

Programa 538

Doncs, com no sabia ja quines coses més a dir per demostrar la meua admiració (ho confesse, soc un fan) pels Spanish Brass, hui, finalment, he aconseguit que siguen ells -un d'ells, el trombó Inda Bonet- els qui s'expliquen.

Ja sabeu que, sempre que he pogut contactar-la, he tractat de que la gent que fa la música que m'agrada (i espere que vos agrade també a vosaltres...), què és la que pose al programa, es puga explicar.

Crec que és enormement instructiu, tant des del punt de vista de les opinions tècniques, com des del de totes les coses que envolten la seua vocació/professió/maledicció(?), que siguen les persones que protagonitzen el programa, eixa gent meravellosa a la què, com he dit moltes vegades, els déus els han concedit la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta de mortals, ens conten quines coses passen pel seu cap. 

 Eixa gent - més imprescindibles per a la humanitat que els financers, els polítics i "tutti quanti", que diria el mestre Fuster- què fa que la incúria cultural i esta societat que adora sols els diners, no haja aconseguit neutralitzar del tot la nostra capacitat de sentir, de gaudir, de riure o plorar amb la seua tasca: la dels artistes en general.

En un cicle de tres programes aneu a escoltar l'entrevista completa, salpebrada, ací i enllà, amb petites mostres del seu talent, triades de la seua (afortunadament) ampla discografia..i criteris musicals, amples també, car van de Lutoslawski a Pep "Botifarra". 

Au! i ara pareu l'orella, perquè, com que l'entrevista es va fer de forma telefònica (coses dels temps què corren) la qualitat del so no és massa bona, però s'entén.

Fins l'altra.

P.D.: Com que alguna persona m'ho ha demanat, he reactivat el correu del programa -com podeu veure a la web, dalt a la dreta- per si em voleu dir alguna cosa -amable, si us plau...;-). No assegure la contestació, però si llegiré totes les coses que em digueu.

Jazz? Música!!

 Programa 537

Hui en dia, resulta quasi impossible estar al corrent de tot el què "es cou" al món de la música clàssica(?), jazz i eixes altres que ja sabeu que de vegades pose, si no tens els "contactes" d'un medi de comunicació potent.

El que jo faig és "bussejar" en determinats llocs on sé que les novetats possibles entren als paràmetres de "Els camins de la música". I, de sobte, pots trobar-te amb sorpreses com les del programa de hui.

Ja dic de bestreta que no és cap obra "revolucionària" ni espectacular. És un disc amb una música què, a hores d'ara, resulta infreqüent. En ella hi ha un aspecte a destacar, sobretot, la presència de la "tranquil·litat", els sons senzills i harmoniosos, gens sorollosos, la omnipresent melodia -ara de vegades ignorada per molts músics d'avantguarda (?)- i un destacat toc "enyoradís" per part de persones que, en principi, no deurien enyorar allò que dóna cos al disc.

Cal que diga que el que primer em va fer fixar-me en ell és la presència d'un destacat veterà, Bill  Frisell, a la guitarra. Després és de destacar el paper central d'un instrument, l'harmònica, poc freqüent al jazz -encara que ho siga al seu "ancestre familiar", el blues- en les mans d'un intèrpret que he de reconèixer que no coneixia, el francès, resident fa molts anys als EE.UU., Grégoire Maret, suís, que toca el seu instrument amb delicadesa, amb un so realment especial -què no sé si vindrà del model d'instrument, en part- i això acompanyat d'un pianista francès, Romain Collin, què també resideix fa molts anys als EE.UU. El grup es completa amb el bateria  Clarence Penn. Tots ells, segons he pogut veure en les referències què he trobat, músics experimentats acompanyant a gent de molt variats estils. Haig de dir que en faré una recerca i seguiment del Grégoire Maret i de Romain Collin. Realment m'ha agradat molt la seua forma de tocar, això sí, sempre, supose, sota el mestratge del veterà Frisell.

El disc, anomenat "Americana", expliquen que és, encara que majoritàriament de composicions pròpies, un homenatge ,un poc malenconiós, a certs tòpics arrelats de la cultura popular nordamericana.

Respecte del gènere musical de la música...ells diuen que és jazz. Jo m'ho creuré, perquè, probablement, a la suavíssima línia melòdica que empren, hi haurà improvisacions que no són tan destacades com és habitual al gènere. No importa. És música, això sí, que "comunica". Tant se me'n dóna l'etiqueta que li posen. És bona música interpretada excel·lentment i què, enmig de l'ambient sorollós que habitualment ens envolta, dóna peu a fer un "parèntesi" i relaxar-se. De vegades és l'única cosa que jo li demane a la música. 

Vosaltres també?

Claudia, adéu.

Programa 536 

 

Adéu  Claudia, Claudia Montero.

Va ser la nit del 16 de gener d'enguany, 2021 quan s'assabentarem que, de forma sobtada i amb uns esplèndids 58 anys, amb totes les ganes del món de fer coses, d'ensenyar el què sabia de compondre, que era molt, a joves aspirants a fer-ho, com a compositora resident del Palau de la Música de València. Amb encàrrecs de mig món per escriure coses noves amb el prestigi dels seus QUATRE GRAMMY LLATINS, l'única dona que en el camp de la Música Clàssica Contemporània (nom de  la categoria dels premis(?)...) en tenia algun GRAMMY. L'única dona -i ella ho destacava- car era una dona molt conscient de ser-ho i activa en eixe terreny reivindicatiu també.

La seua música propera, impulsiva, visceral, t'arrabassa i te'n porta amunt i avall amb les seues notes. El seu desig era que la gent escoltara la seua música, que poguera fer feliç a la gent amb la seua música, que en escoltar-la, una miqueta d'ella es quedara dintre dels qui l'escoltaven (frase literal seua). Al programa podeu escoltar una petita entrevista, o veure-la si voleu, per conèixer-la una miqueta més, perquè la seua cara expressa més del que diuen les paraules.

Una dona que, afortunadament, i després de l'emigració lamentada de la seua terra, Buenos Aires, a la que mai va deixar d'enyorar -i la seua música ho reflecteix- havia trobat entre nosaltres una nova vida, una família i un entorn favorable per desenrotllar totes les seues capacitats, no sols les musicals, però sobretot les relacionades amb la composició. 

Alguna vegada crec que he deixat escrit que les persones a les què els deus els han donat la capacitat de crear bellesa,tenen l'obligació d'estendre els seus fruits el màxim possible per a gaudi dels que sols en tenim la capacitat de escoltar-les i fruir-les. Fan del món un lloc millor, més bonic, més feliç, ens donen forces per superar les misèries diàries. 

Ací, al seu moment, li varem dedicar dos programes a la seua música, un cop em la va descobrir una amiga què tenia una gran amistat amb ella, arran del seu primer GRAMMY. I ens va fascinar la seua música.

Gràcies per tot, Claudia i continuarem sentint la teua música i recordant amb ella la teua vitalitat i el teu somriure.

Descansa en pau.

L'art sonor es mou: Gérard Grisey i l'espectralisme

 Programa 535

 

 La música occidental ha sofert des de finals del segle XIX sobretot, afortunadament, una sèrie de evolucions que han tingut com a punts de referència, segons el meu criteri, dos aspectes.

L'un ha estat el rebuig de les formes acadèmiques tradicionals en allò que es refereix al conceptes claus que d'ençà que es va introduir l'estudi reglat d'aquest art han estat al centre d'aquesta disciplina (ritme, harmonia,  escala diatònica, utilització del pentagrama per a la seua representació, modes grecs que venen des del món grec clàssic, etc.). El rebuig als cànons formals acadèmics ha format part,molt sovint, de les innovacions més transcendents de les arts. (Per cert, vull destacar un fet curiós: hi ha ensenyament reglat de la música i les arts plàstiques, no hi ha, però, de la literatura tant en les formes d'expressió oral com escrita.)

L'altre aspecte decisiu dels canvis produïts a la música occidental ha estat les innovacions tècniques en la generació de sons. Al llarg de la història de la música s'han anat creant nous instruments i, per no anar més lluny, Wagner va generar-inventar algun instrument, de vent sobretot, per aconseguir determinada expressivitat que ell no trobava als instruments llavors utilitzats . També la invenció del piano-forte al segle XVIII, evidentment, va suposar una autèntica revolució expressiva.

Al llarg del segle XX, però, l'aparició d'aparells -que no instruments- generadors i/o enregistradors/reproductors de sons, primerament elèctrics (cinta magnètica, disc, micròfons, altaveus, etc.) i, a partir de meitat del segle XX, el ràpid desenvolupament de l'electrònica i ara, al segle XXI, de la informàtica, han facilitat als creadors sonors/músics tal quantitat de possibilitats estètiques que això ha produït una autèntica explosió de camins els quals, recolzant-se en molts casos en les provatures antiacadèmiques de gents com les de l'anomenada "Segona Escola de Viena", han dut a una gernació de noves vies de creació que no sempre han resultat reeixides, però que han estat passes endavant en la història de l'art sonor.

Gérard Grisey (Belfort, França, 17-6-1946;+Paris, 11-11-1946, amb 52 anys) va ser un dels principals promotors d'una d'eixes branques que l'art sonor ha creat a la segona meitat del segle XX. Va estudiar a Alemanya al Conservatori de Trossingen (composició amb Helmut Degen), després al Conservatori de París, on va obtenir el primer premi d’harmonia (1967) i va ser alumne d’Olivier Messiaen (1968-1972) . També va estudiar amb Henri Dutilleux (1968), Jean-Étienne Marie (electroacústica) i, a Darmstadt, amb Stockhausen, Ligeti i Xenakis (1972). Sobretot, però, va treballar a l'IRCAM, amb el mestre Pierre Boulez l'any 1980. Treballant sobre dades acústiques i sobre una matèria primera sense temperar, li interessa especialment "el procés de transformar un so en un altre so, d'un conjunt de sons en un altre conjunt", i l'espacialització del so.

 Les anomenades "composicions espectrals" que ell va crear/conrear és, probablement, una de les aportacions més interessants al camp de les innovacions sonores (crec que ell refusaria anomenar-les "música" sense matissar-ho molt). És d'aquest autor que aneu a escoltar hui tres peces que opine representatives, on podreu copsar allò que ell anomenà "núvols de densitat" a la seua música, concepte semblant a les "masses sonores" de Ligeti.

Abstindre's oïdors de "Los 40 Principales". Els pot produir trastorns físics i psíquics.

En el centenari de Charlie Parker: Parker amb orquestra al Rockland Palace de Harlem-2

 Programa 534

Poc cal afegir al què varem dir al podcast de la setmana anterior sobre Charlie Parker i les circumstàncies d'aquest concert, un dels darrers -si no el darrer- dels coneguts de Parker.

Em vaig a permetre, doncs, posar-vos el fitxer traduït al català del solvent comentari que hi ha a l'excel·lent web "AllMusic". Al fitxer o al  web esmentat podreu trobar també la llista de cançons interpretades.

Si en voleu saber més, sempre podeu fer una recerca pel web o per llibres sobre el malaurat mestre.

Bona escolta i gaudiu d'un geni, en hores baixes, potser, però sempre un geni.

En el centenari de Charlie Parker: Parker amb orquestra al Rockland Palace de Harlem-1

 Programa 533

 

El centenari del naixement de Charlie Parker, lamentablement, ha estat enfosquit, tant pels 250 anys del naixement de Beethoven com per la presència de la nova maledicció bíblica que és la COVID-19. Des d'esta humil plataforma volem, però, recordar amb admiració els cent anys de Charlie Parker. Ja varem fer un programa recordatori, però ens sembla massa poc per una figura com la seua.

Revolucionari musicalment en el seu àmbit jazzístic, no oblidat ni superat encara en alguns aspectes dels seus plantejaments artístics i tècnics, és una figura imprescindible de la cultura occidental, li pese a qui li pese, i un referent cívic per a la seua comunitat afroamericana, en un moment en què a nivell popular als EE.UU. la música de jazz s'havia convertit en un objecte de pura distracció en mans dels músics, majoritàriament blancs, que dominaven comercialment la corrent anomenada "swing jazz", una espúria desviació "popular/comercial" -amb escasses excepcions- per a la diversió de la joventut blanca i l'única manifestació de la cultura afroamericana acceptada benèvolament per part de la societat blanca, i no per tota...

El programa que us anem a oferir hui és el producte d'uns d'eixos miracles de les noves tecnologies i de la tasca d'alguns entusiastes de la recuperació de tresors perduts.

El 30 de novembre de 1949, Norman Granz va organitzar que Parker gravés en estudi un àlbum de balades amb un grup mixt de músics de jazz i orquestra de cambra, complint així un desig expresat moltes vegades per Parker de tocar amb una orquestra de cordes. El resultat, al meu parer, no va ser massa exitós, encara que les intervecions de Parker són, com sempre, exceŀlents.

El 26 de setembre de 1952, data de la qual prové la música què aneu a escoltar, és un experiment prou diferent i en directe. Amb ocasió d'un ball per recolectar diners en ajuda d'un regidor comunista de Harlem, es va produir el segon -i darrer- experiment de Charlie Parker amb una orquestra. Gravat per afeccionats en directe de forma molt precària tècnicament -amb cinta de fil d'aram- la versió que va circular era d'una qualitat quasi inaudible. Quaranta-quatre anys després però, miraculosament, varen aparèixer unes cintes magnetofòniques (de l'època, és clar) gravades de forma un poc més professional i, d'elles, els mags de la tècnica han pogut extreure el so d'aquell concert, encara que la qualitat, en aquest cas, no siga tan important com la fita de recollir aquell esdeveniment històric, gravat un parell d'anys abans de la mort de Parker, en un dels pocs moments de serenitat i acceptable estat de salut que va tindre en els seus darrers anys.

El resultat d'aquesta reconstruc
ció, publicada el 1996 en un doble CD, és el que aneu a escoltar en aquest programa i el següent.

Ja recorde a la locució que no espereu més que una resignada audiència des del punt de vista de la qualitat sonora. El testimoni històric i la sempre mestria de Parker, crec que compensen les deficiències perquè no anem a escoltar una gravació, anem a escoltar un esdeveniment històric, guiats de la ma per la presència i l'art del centenari Charlie Parker.

P.D.: Recomane la visió dels quatre programes que el mestre Juan Claudio Cifuentes va fer al seu programa de TVE sobre Charlie Parker

L'acomiadament d'un mestre: Adéu a Toni Belenguer

 Programa 532

Els adéus sempre em resulten incòmodes. En aquest cas és quelcom més que això. És per eixa raó que aquesta entrada del podcast va a ser extremadament breu.

El meu únic desig és que escolteu amb cura aquesta primera, darrera i única publicació que el Toni Belenguer va fer sota el seu nom.

Era molt més jove que quan ens ha deixat, car el disc és del 2007, la seua mestria, però, ja es palesava clarament, encara que després va alçar molt més el vol. 

El disc del Toni Belenguer, "Alter Ego", què aneu a escoltar hui sencer és, de qualsevol manera, una delícia sense entrar en altres consideracions.

Fins sempre, Toni.

En l'acomiadament d'un mestre: L'adéu a Toni Belenguer

 Programa 531

 

Lamentablement, si hi ha una cosa segura en la vida és la mort i aquesta no respecta ni qualitat humana ni qualitat artística. 

El dia 13 de setembre, de forma sobtada i a la inadmissible edat de 42 anys, inadmissible per a qui tenia encara, de segur, moltíssims fruits artístics que donar, ens va deixar Toni Belenguer, persona, músic, compositor i, sobretot, mestre entre els mestres del seu instrument, el trombó, del qual era professor al Conservatori de la ciutat de València i membre fundador d'eixe projecte meravellós i quasi miraculós per la seua pervivència "contra vent i marea" del projecte Sedajazz.

 El seu prestigi sobrepassava les fronteres estatals i la seua mort ha tingut ressò més enllà de les nostres fronteres, potser més que en aquest esquifit ambient cultural i vida musical estatal i valenciana.

La seua obra més personal, és dir, aquella que quedarà per sempre més com a testimoni de la seua qualitat artística, es resumeix  en tan sols dues gravacions, una de l'any 2007, anomenada "Alter Ego", i la darrera, un disc en col·laboració amb Voro Garcia, publicat l'any 2015 sota el títol de "Reality Shaw". Tots dos han estat emesos al nostre programa

 https://caminsdelamusica.blogspot.com/2010/11/toni-belenguer.html 

 https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=Reality+Shaw

 La seua tasca més abundant, però, està dispersa en una enorme quantitat de col·laboracions en discos (i actuacions) d'altres artistes què, coneixedors de la seua qualitat i solvència professional per adaptar-se a qualsevol projecte, acudia per deixar la seua petjada, sense ànims de destacar. Més aviat, tractant de col·laborar en la mida de les seues possibilitats a la millora de la qualitat del producte de l'artista protagonista. Potser uns dels seus darrers treballs anònims haja estat la seua presència al disc de debut de la jove violinista catalana de jazz Èlia Bastida, un dels darrers productes de la "pedrera" del Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band i el del grup valencià Pete Lala .

Al programa de hui hem tractat d'espigolar, de entre  la meua discoteca, peces on la seua presència era destacada. Una mena de petit popurri de la seua activitat com a humil membre a la millor glòria d'un altre artista. Trobareu moments on la seua presència, els seus solos o les seues composicions donen fe de la seua enorme qualitat tècnica i artística.

Com que el seu primer disc, "Alter Ego", no es va escoltar completament al seu moment en la primera temporada del "Camins de la Música", al següent programa el posarem sencer, parlant el mínim imprescindible per a deixar-vos gaudir de la seua delicada sensibilitat i la, ja llavors a l'any 2007, impecable tècnica.

Sit tibi terra levis, Toni, i gràcies per tot.

Diamants amagats: Jean-Baptiste Lully a la cort del Rei Sol

 Programa 530

Les modes, sovint, són molt cruels amb els artistes. Canvis de gustos, de règim polític o altres circumstàncies indeterminades i imprevisibles, arraconen a un artista, a un músic en el nostre cas, a la foscor més absoluta un parell de generacions després.

Potser el cas més conegut és el de Johan Sebastian Bach, redescobert per Mendelssohn  el 1829, arran d'una interpretació de la Passió segons Sant Mateu,   reposant-lo en el lloc d'honor que li pertany en la història de la música occidental. Havien passat sols uns vuitanta anys des de la mort del Cantor de Leipzig i havia caigut en l'oblit més absolut. 

El cas de Jean-Baptiste Lully, nascut Giovanni Battista Lulli  a Florència el 28 de novembre de 1632, fil d'un moliner, és un altre cas d'injust oblit. Castigat pel ràpid canvi de gustos i situació política -segle i mig després es va desencadenar la Revolució Francesa- va ser arraconat al quarto dels trastos vells, antics, passats de moda, per tota la intel·lectualitat no sols europea sinó, el que és el pitjor, francesa, considerant la seua música com a "aristocràtica" i "démodé".

Afortunadament, des dels primers anys del segle XX, sota l'impuls de gent com Wanda Landowska, Gustav Leonhardt o Nicolaus Harnoncourt, l'interès per la música de Bach i anteriors,  han estat ressuscitats per a un cert sector de públic. Entre els nostres connacionals hi ha un d'especialment il·lustre en aquest aspecte del "redescobriment", el violagambista, investigador musical i director Jordi Savall què de fa temps es dedica a recuperar tresors amagats per la pols de la història o a donar a conèixer com és de semblant la música de tota la mediterrània.

La música, de la què aneu a escoltar al programa de hui una petitíssima mostra, pertany a aquell músic nascut a Florència, però francès per decisió pròpia, que va enlairar la música francesa, un poc en plan resistència a l'arrabassadora influència de la italiana i l'alemanya de l'època, aconseguint resultats excel·lents, convenientment  apadrinat pel Rei Sol, Lluis XIV de França, amb el qual li va unir una relació d'estima i amistat, afavorida per la similitud en l'edat i per la coincidència en criteris estètics, que li va fer que poguera treballar en unes òptimes condicions materials que cap de les altres corts europees oferia als seus músics.

Lully li ho va compensar amb una obra lluïda, brillant, adaptada a la sensibilitat ampul·losa i egocèntrica del rei, però amb uns resultats excel·lents en camps tan variats com la música per al ball cortesà, la invenció del "Ballet-Comèdia", que tractà -i aconseguí mentre visqué- de fer-li front a la quasi imparable pressió de l'òpera italiana que acaparava els teatres de tota la resta d'Europa, i un grapat d'òperes excel·lents, a l'estil francès, és a dir, amb un destacat paper per al ballet, col·laborant als llibrets gent tan important com el mateix Jean Baptiste Poquelin, Molière .

Gràcies a la tasca de gent com Savall, hi ha un bon grapat de gravacions amb obres de Lully i de molts dels músics de l'època, tretes amb la seua gravadora, fonamentalment, fugint de la moda imposada des de les gravadores centre-europees, que omplen d'obres mil vegades escoltades els seus catàlegs... i els teatres i sales de concert americanes i europees, ignorant, majoritàriament, les músiques fetes per un fum de compositors com Jean-Baptiste Lully, què varen fer, en el seu moment, importants aportacions novedoses a la música occidental.

Un altre dia posarem música d'altres il·lustres autors d'aquesta època i estil, per tractar de ser fidels a l'esperit d'aquest programa: donar a conèixer música poc oïda a la resta d'emissores. Mentrestant, vos demane que feu una petita recerca al YouTube o a www.archive.org

on podreu trobar, amb totes les benediccions legals, obres de Lully i d'altres d'eixa època, com Rameau, bandejades de les programacions habituals i que varen tindre, al seu moment, una enorme influència i acceptació. 

No tota la música que s'ha fet està a l'abast dels amants de la música als canals estàndards.

L'aristocràcia de les Big Bands es reuneix: Duke Ellington i Count Basie, una trobada per a la història

  Programa 529

 

 Com altres de la meva generació, nascuts pels anys cinquanta, va ser a través del rock que vaig arribar al jazz. 

L’atenció al passat més llunyà del jazz em va arribar amb alguns discos que mon pare va comprar. Duke Ellington sempre va ser el seu favorit, però el swing de Count Basie va col·laborar molt a l'afecció per esta modalitat musical del jazz. Fàcil d'escoltar, amena, ballable, molt brillant en molts casos les orquestracions, cosa que les feia més atraients a la meua oïda àvida de conèixer les, per a mi, noves músiques. Innovació i ritme, eixes eren les dues coses què, en un o l'altre, trobava als seus discos. Noms coneguts, com Louis Armstrong o Sidney Bechet i els seus arranjaments em semblaven massa "vell jazz". La meua oïda encara no estava preparada.

Ellington va ser un gran investigador de nous sons, un renovador permanent, inquiet fins els últims moments de la seua vida, sempre amb l'ambició de que la "música clàssica dels negres" assolira el mateix reconeixement que la "dels blancs". Basie va ser menys inquiet, però el seu swing arrabassador va ser una marca de la casa que va fer que la seua música perdurara en el favor de la gent al llarg de varis decennis, amb una exuberància orquestral que feia de totes les seues peces una festa per a la oïda...i els peus, què anaven movent-se sense adonar-te'n.

Recordem com va generar-se l'encontre que donà lloc a la creació de la meravella que hui escoltareu. Al programa anterior comentàvem que l'Ellington havia fet el disc amb Louis Armstrong sense el permís de la seua gravadora, la "Columbia". Una desobediència en les rígides normes que figuraven als contractes, què es va "compensar" amb la cessió per part de la "Roulette" de l'orquestra de Count Basie -beneïda compensació!!- a la "Columbia" per fer el disc què aneu a escoltar hui, sota la direcció del productor de moda llavors, Teo Macero, artífex de la millor música negra dels 60'. La unió de talents no va ser debades.

Un dia, ja fa alguns anys, en format CD, vaig trobar aquesta joia: "First Time. El comte es troba amb el duc". El comte és William James, el "Comte" Basie i el duc és Edward Kennedy, el "Duc" Ellington. La portada anuncia "2 grans orquestres". Dues orquestres dels mestres de "big band" reunides per a una sessió que va començar la tarda del 6 de juliol de 1961 i va acabar a la matinada del 7 de juliol, amb els músics molt etílicament alegres (segons conten les cròniques...) per les sovintejades visites al minibar de l'estudi mentre els "caps", asseguts a un piano, comentaven com anaven a fer les coses.

 De les deu composicions enregistrades, vuit es van publicar en un LP, a principis del 1962. Quatre del repertori d'Ellington, quatre del de Basie. L’entrada a l’àlbum marca el to del disc. "Battle Royal", composició d’Ellington i Billy Strayhorn per a l'ocasió, un cim del swing i de la cohesió de conjunt amb la força de les dues grans bandes. Amb temps ràpid o moviment més lent, tot el que segueix, fins a "Jumpin at the Woodside", de Basie, és del mateix ordre: pura energia vital i mestria musical.

Una batalla de bandes? Res d'això, més aviat una trobada d’admiració mútua, amb les orquestres dels dos titans del jazz-swing tocant junts. (El "Duc" s’escolta a la part dreta del vostre equip estèreo, el "Comte" a l’esquerra. Meravelles del, llavors, nou stereo). L’elegància i les veus exclusives d’Ellington es troben amb el swing de Kansas City del blues de Basie, i funciona gloriosament. No hi ha interferències, cada banda està ajustada i sonen molt bé junts. Aquest no és el vessant reflexiu del compositor Ellington (els oients haurien d'escoltar el Far East Suite o la Black, Brown & Beige per a això). The Duke i la seva banda accentuen la seva vessant més swinging, mentre que Basie i companyia mai no han sonat tan suaus i exòtics com quan toquen arranjaments de Billy Strayhorn (que, literalment, esporuguien Basie, en haver de tocar-los davant de l'admirat arranjador). Tothom s’ho passa bé i aquesta alegria inunda l'àlbum de principi a fi.

Només amb la novetat d’una big band de doble mida n'hi hauria prou per atreure'ns com a concepte. L’execució d’aquest disc, però, aconsegueix moments fantàstics que transcendeixen la mera novetat i, tot i que hi ha un munt de moments de "Big Sound", mai és tan pesant com per a resultar molest o sorollós que és el que probablement resultaria el primer pensament obvi que molta gent tindria abans d’escoltar el disc.

Pel que fa a la combinació dels sons únics de les dues bandes, sembla que difícilment hauria pogut funcionar millor. Una barreja perfecta en què les dues personalitats diferents es poden reconèixer, d’alguna manera, però funcionant com una sola veu. De vegades es presenta la contesa com a crida i resposta, i d'altres, com una amalgama perfecta, i això funciona gairebé de totes les maneres concebibles en estils d’arranjament i composició, estils de conjunt i secció i intervencions dels nombrosos solistes notables, no sols les del "Comte" i el "Duc".

L’àlbum és perfecte, si més no, perquè acompleix tot allò que la vostra imaginació podria desitjar d’una trobada d’aquest tipus, a més d'algunes llaminadures inesperades. En no ser massa llarg, ens deixa amb ganes "d'una mica més...". 

Lamentablement no hi va haver més. Una llàstima!

 

Descarregar o escoltar el disc sencer legalment:  

https://archive.org/details/tntvillage_480943

Ellington / Armstrong: la gran cimera

 Programa 528

La història del jazz, tot i ser relativament curta car no arriba als 150 anys, ha donat una sèrie de músics per a la història de la música occidental d'una alçada enorme, que han estès la seua influència, no sols a l'estricte àmbit jazzístic, sinó que  han influenciat a molts grans noms de la música culta occidental (Stravinski, Ravel...), per no parlar dels grans noms que als propis EE.UU. han fet música cercant unes certes arrels en la música clàssica dels afroamericans (Bernstein, Aaron Copland, etc.).

Els dos protagonistes del programa de hui entren plenament en eixe reduït grup de deu o dotze noms que, per dret propi, s'han inscrit en la més il·lustre història del jazz, aportant-li innovacions estètiques, estilístiques, sonores i harmòniques que han marcat fites en la seua evolució.

Duke Ellington i Louis Armstrong són, sense cap mena de dubte, dues lluminàries en la història d'esta música, que la població negra dels EE.UU. ens ha regalat a la resta de la humanitat, contaminant, de forma irreversible, tots els conceptes de tots els camps musicals, des de la música popular més industrial fins les més cultes produccions de l'"Acadèmia", estant ara com ara els conservatoris de tot el món amb càtedres on s'estudia, i la conreen i l'adopten els estudiants com a pròpia.

La discografia d'aquestes dos grans figures és extensa, extensíssima, les circumstàncies de la industria, però, han fet que, per coses tan absurdes com l'exclusivitat dels contractes, aquest dos artistes sols hagen gravat -que es sàpiga- aquest disc de forma conjunta. I el com es va fer té la seua història.

Ellington va ser "furtat" per al " The Complete Louis Armstrong-Duke Ellington Sessions" sense avisar la seua gravadora Columbia, pel productor Bob Thiele, per gravar la meravella que podreu escoltar en aquest programa. A canvi d'això, la companyia d'Armstrong, Roulette, va tindre que "prestar" Count Basie i la seua orquestra a Columbia, per a que gravara, amb Ellington, un disc fabulós anomenat "First Time: El Comte es troba amb el Duc!"

Lamentablement l'experiència no es tornà a repetir i això fa d'aquesta gravació una fita d'escolta inexcusable per a tots els qui, alguna vegada, han dit que els agrada el jazz...i una prova per als qui diuen que no els agrada. Definitivament, si hi ha alguna persona a la qual no li agrada aquest disc, no hi ha dubte: no li agrada el jazz.

El personal i altres dades del disc el podeu trobar ací.

La difusa petjada d'un gegant: Pedro Iturralde - i 2

 Programa 527

Crec que se  m'han acabat les paraules d'elogi per a l'admiradíssim Pedro Iturralde. 

En aquesta ocasió, doncs, vaig a ser molt breu. Tal sols vaig a recomanar-vos que, quan tingueu un parell d'hores lliures, escolteu seguits l'anterior programa i aquest o, encara millor que, si els trobeu, que escolteu seguits els dos discos en què he basat aquest programa i el de hui, les portades dels quals podeu veure més avall. O millor encara, si no us acabàveu de creure el què deia al programa respecte a la seua presència en el catàleg internacional de gravacions, com un dels noms espanyols més interpretats arreu del món, pegueu una ullada al catàleg de clàssica de la gravadora "Presto"o de "Naxos" (webs on es poden descarregar els àlbums) i feu-vos amb algun dels discos on hi figura com a autor interpretat per gent de tot arreu del món. Sobretot gent jove.

Com vaig dir a l'anterior blog, espere que, amb "motiu" (?) de la seua mort, apareguen al mercat gravacions oblidades o descatalogades que ens puguen ajudar a entendre millor la seua obra i gaudir de la seua mestria amb els saxos i el clarinet i la seua talla com a compositor.

Per sempre, Pedro!

Errata: Al programa d'àudio confonc els instruments del pianista Esteban Ocaña i del saxofonista Juan M. Jiménez i ho dic a l'inrevés.

La difusa petjada d'un gegant: Pedro Iturralde -1

 Programa 526

La sobtada desaparició, amb 91 anys, encara amb ganes de tocar en directe malgrat l'edat, del mestre navarrès Pedro Iturralde ha posat de dol el jazz espanyol.

Culte, virtuós de tots els instruments de canya -evidentment els saxos, sobretot- a més de la flauta travessera, el violí i el piano, la desaparició d'Iturralde ha estat notícia potser més a l'àmbit internacional que a l'esquifit panorama cultural de la pell de brau.

Mestre de vàries generacions de músics, no sols en l'àmbit del jazz, professor de saxofons al Conservatori de Madrid un bon grapat d'anys, la seua figura, la seua obra -ignore per quines raons concretes- no té un adequat reflex en la discografia, molt migrada, què potser no supera la mitja dotzena de gravacions encara assequibles i la vintena de publicades al llarg de la seua llarga carrera. Esperem que, com sol succeir, de forma pòstuma, d'algun calaix ple de pols apareguen "masters" que puguen ser divulgats en format comercial.

Mentre que eixe miracle passe, si és que passa, tan sols els programes que li va dedicar l'enyorat Juan Claudio Cifuentes a la web de RTVE i un bon grapat de filmacions al YouTube podran potser pal·liar aquesta mancança.

Al nostre programa ja li varen dedicar un parell de programes a la primera temporada(1) i (2) i un altre parell als seus "Jazz Flamenco (1)"(i 2)

Admirat i respectat entre la gent de la professió, amb treballs alimenticis ocasionals (com la seua presència a l'orquestra de varietats de TVE, quan la dirigia el mestre Ibarbia) exemple de com estava el panorama del jazz a l'Espanya dels anys 60 i 70 del segle anterior, la seua rica biografia personal i artística, afortunadament llarga gràcies a la seua longevitat, deuria ser estudiada per les actuals generacions de músics, de qualsevol gènere, per entendre com estava la cosa en aquells moments (...i ara?...) per a la gent honesta i coherent amb la  professiónalitat musical.

Hui escoltareu la seua música interpretada pel pianista alacantí  Jesús Mª Gómez (Alacant, 1965), en un disc, "Old Friends", que va ser editat el 2016 amb temes propis que Iturralde va adaptar per a piano. Una mostra mínima de que la seua petjada no està ignorada per gent de generacions posteriors que han sabut reconèixer en ell al mestre que era.

Uri Caine: "La Passió d'Octavi Catto", un cant a la llibertat i la democràcia

Programa 525

El personatge

El protagonista de hui ja havia visitat el nostre programa. El seu darrer disc, però, m'ha copsat de tal manera que, en certa mesura, he cregut que era la meua obligació difondre la peça que aneu a escoltar.

Uri Caine (Filadèlfia, 8 de juny de 1956), va créixer en una família intel·lectual i oberta a Filadèlfia. El seu pare, professor de dret a la Universitat, i la seva mare, poetessa i professora de literatura, van assegurar la millor educació musical possible al seu fill, fent-lo estudiar amb el pianista francès Bernard Peiffer. Durant els seus quatre anys d'estudi junts, Peiffer va ensenyar a Caine no només la tècnica del piano, sinó les possibilitats de la música.

Cada setmana, Caine portava una nova composició a la lliçó; professor i alumne desconstruïen i reconstruïen la peça, a transformar la seva melodia, harmonies i estructura en direccions completament diferents. Juntament amb l'escolta de gent com Herbie Hancock i Oscar Peterson, aquest rigorós estudi amb Peiffer va introduir Caine a la teoria del jazz. Actuava en clubs de jazz de tota Filadèlfia quan va començar els estudis amb el compositor George Rochberg al Programa de Becaris de la Universitat de Pennsilvània. Triant el seu propi camí d’estudi, Caine va prendre classes de música, literatura i altres interessos per a un programa divers i ben fonamentat, mentre va tenir oportunitat de tocar en bandes de llegendes com Hank Mobley, Philly Joe Jones i Mickey Roker, herois locals com Bootsie Barnes i futures estrelles com Grover Washington Jr. i continuà treballant tots els gèneres com a solista i amb els seus propis conjunts acústics i elèctrics. Ha treballat en grups dirigits per John Zorn o Don Byron, ha tocat amb conjunts de cambra de primer nivell, com el Quartet de Corda Arditti i l'Orquestra de Cambra de Los Angeles,i ha rebut encàrrecs de l’Orquestra de Cleveland, l’Orquestra de Filadèlfia, l’Orquestra de Cambra de Suècia, l’Orquestra de la BBC i la Boston Symphony.

Al començament dels anys 2000 va atreure l'atenció internacional sobre els seus projectes de reelaboració, reinterpretació i reinvenció de les obres de compositors clàssics incloses les variacions Goldberg l'any 2000 (camins de la música 210) i treballs sobre Beethoven, Mahler,Schumann i Giuseppe Verdi.


L'obra

A la tardor del 2017, Filadèlfia va donar a conèixer una estàtua d’Octavius ​​Catto davant de l’Ajuntament. Fill d'esclaus manumitits, era un lluitador per la llibertat de la gent afroamericana del segle XIX conegut per la seva tasca d’abolicionista, educador, jugador de beisbol i pioner defensor dels drets civils i de vot dels seus germans.

Caine coneixia les línies generals de la història d'Octavius ​​Catto en créixer a Filadèlfia. La seva comprensió i estima de la vida de l’activista es va aprofundir després de llegir la seua biografia "Tasting Freedom".

La Passió d’Octavius ​​Catto, d’Uri Caine, escrita per a orquestra, conjunt coral, cor i vocalista de gospel i trio de jazz, va ser encarregada per dues associacions progressistes de Filadèlfia. La seva composició de deu parts documenta l’activisme de tota la vida de Catto, que va ser interrompuda pel seu assassinat durant els aldarulls del dia de les eleccions de 1871 (la Guerra Civil americana acabava el 1865) perpetrada contra els filadelfians afroamericans quan intentaven exercir el seu dret a vot -guanyat dos anys abans amb la 15ena Esmena a la Constitució- per l'expeditiu mètode d'assassinar-los quan anaven a votar.

Caine selecciona esdeveniments clau de mitjan segle XIX al voltant dels quals crea algunes de les deu parts de la cantata i glossant, als altres, diversos aspectes de la vida de Catto. Després d'una breu introducció, Caine dedica la segona part a l'incendi del Pennsylvania Hall, construït per la Societat Antiesclavista, què va obrir-se el maig de 1838 per celebrar una convenció de tres dies pels abolicionistes, cremat als cinc dies de la seua inauguració amb la connivència dels bombers i les autoritats locals. La resta dels deus apartats es dediquen a glosar diversos aspectes de la vida d'aquell lluitador, amb tres fragments finals que dedica al seu assassinat, al dolor de la seua parella i a la pervivència de la seua memòria.

Com a llaç final, Uri Caine, a l'igual de que Maria Schneider, ha col·laborat en la creació d'una gravadora independent (https://winterandwinter.com) per difondre música d'avantguarda per internet, sense el suport físic, en  casos, del CD.