Quatre Grammys i un enyor: en el 60é aniversari de Claudia Montero

 Programa 600

 La casualitat ha volgut que aquest programa siga un nombre redó de la nostra emissió, el 600, catorze anys tractant de donar a conèixer coses com la música de Claudia. En el seu nom i en la seua memòria, continuarem, mentre pugam, tractant fer-vos gaudir de la felicitat que, com ella, molta altra gent tracta de transmetre a la gent amb eixe llenguatge universal de la música. També la casualitat ha fet que aquest programa, en la seua reemissió de dissabte, es puga difondre just en el dia del seu seixanté aniversari. Moltes felicitats a Claudia i a la seua estimada germana bessona, Mercedes.

 

Com que no vull embolicarme en panegírics que ja es varen fer a les emissions del nostre programa dedicats a Claudia Montero sols vaig a posar les quatre ratlles que, amb Claudia a la memòria i al cor, he escrit, i que he llegit, també, a la locució del programa, on podreu escoltar les dues peces que formen el darrer treball/CD virtual, anomenat

Sueños sublimes: música desde el alma de Claudia Montero

que la seua germana ha posat dempeus i que podeu escoltar en les principals plataformes de forma gratuïta: Spotify, Deezer, Youtube,etc.

_____________________________________________

Quatre Grammys i un enyor: Claudia Montero

Vaig tindre la sort de conèixer Claudia al petit local de la seua amiga, Marian Rosa Montagut, amb motiu de la -quasi familiar- celebració del seu primer Grammy. La seua simpatia i la seua calidesa crec que ens va embolcallar immediatament a la petita colla d'assistents que hi érem. Fins i tot ens deixà tocar el Grammy!!

Després, un poc amb petits moments de conversa i amb algunes xerrades per telèfon, xerrades que s'allargaven parlant de tot un poc, crec que vaig tindre l'oportunitat de comprendre què volia fer amb la seua música: "fer feliç a la gent", com ella deia.

Crec que ho va aconseguir de bon tros. Els Grammys varen suposar, evidentment, un llançament a nivell planetari que es va traduir en innombrables interpretacions de les seues peces arreu del món. Sembla que els darrers tres o quatre anys de la seua segada vida, la quantitat de concerts amb música seua estava als voltants de setanta anuals! No sé quantes o quants compositors vius o morts hauran gaudit d'una tal audiència.

Però això era normal, comprensible, en escoltar alguna de les seues peces, eixes peces que arriben al cor més que al cervell, una música feta amb tot d'amor i ganes de ser compartida. Una música en la que, per entre els seus plecs o de forma explícita, brollava sempre un sentiment, un enyor per la seua ciutat, Buenos Aires i els seus ecos.

No he pogut escoltar tota la seua producció, tan sols la gravada en CD i algunes coses en fitxers digitals que em va cedir, davant la meua insistència per escoltar més i més coses seues, però n'estic segur de que en totes elles hi haurà, ací i allà, un pessic de Buenos Aires.

Malgrat el que he dit, la seua música no és localista ni folklòrica, ben al contrari, el seu llenguatge és una mena d'idioma pre-babel, que tothom pot entendre, gaudir, emocionar-se amb ella, perquè l'emoció és també una constant en la seua música, una emoció que, almenys a mi, que soc molt sensible a eixos missatges, em posa a la vora de la llàgrima...sinó la traspasse.

Una cosa ens va quedar pendent, i ja quedarà per sempre més: una entrevista per al programa com a complement a l'escolta de la seua música. Ja la ferem al més enllà.

La presència de Clàudia és i serà quelcom que sobreviurà a modes i formes musicals, perquè allò que ix d'una ànima sensible i dotada per a la música, com la seua, és intemporal. La seua absència ens pot deixar un poc sols en un primer moment. La seua presència, però, no desapareix mai, es perllonga en la seua obra i en els cors dels qui s'emocionem amb la música, la seua música.

I en aquells que varen tindre la immensa fortuna de conèixer-la, perduraran la seua calidesa i, sobretot, el seu somriure net, obert i acollidor.

____________________________________________

I no afegiré res més. sols recomanat que feu una recerca de la seua música que, afortunadament, en té a la xarxa molt llocs on escoltar-se.

La cruel vida d'una intèrpret genial: Jacqueline du Pré

Programa 599

  Jacqueline Du Pré (coneguda familiarment com a Jackie) va néixer a Oxford el 26 de gener de 1945. Als quatre anys ja tenia un autèntic talent per al violoncel del qual es va enamorar en escoltar un concert per la ràdio. Va estudiar a la Guildhall School of Music de Londres amb William Pleeth, després a França amb Paul Tortelier, a Suïssa amb Pau Casals i amb Mstislav Rostropovich a Moscou. Amb 13 anys, William Pleeth la va fer tocar el Concert per a violoncel d'Elgar, que va aconseguir memoritzar en només quatre dies, i que va interpretar, segons Pleeth, "quasi a la perfecció". Després, el Concert, tocat per primera vegada quan ella amb prou feines tenia 17 anys, al Royal Festival Hall de Londres l'any 1962, es va convertir en la seva peça preferida i emblemàtica.

Va fer el seu debut en públic al Wigmore Hall un any abans, el març de 1961, en un moment en què ja havia rebut una medalla d'or a la Guildhall School i el Queen's Prize of Music. El 1965 va gravar amb l'Orquestra Simfònica de Londres l'actuació més important de la seva carrera, el Concert d'Elgar dirigit per Sir John Barbirolli, que és el concert i la versió que aneu a escoltar al programa.

El 1967 es va casar amb el pianista i director d'orquestra Daniel Barenboim, amb qui practicava iamb qui va enregistrar un bon grapat de discos de música de cambra, juntament amb els seus amics Itzhak Perlman, Zubin Mehta i Pinchas Zukerman. Una de les seves actuacions enregistrades més destacades és el quintet de Schubert, The Trout, dirigit per Christopher Nupen (vegeu la filmació de The Trout).  

El 1972, als 27 anys, la carrera de Jacqueline du Pré es va veure interrompuda tràgicament per l'esclerosi múltiple. A més del seu extraordinari talent, també va revelar a la crítica i al seu públic el seu caràcter fort i valent. Va deixar de tocar el violoncel l'any 1973. El 1976 va rebre l'Ordre de l'Imperi Britànic, i el 1980 va rebre l'Oscar britànic al músic de l'any.

Va morir a Londres, sembla que ajudada, el 19 d'octubre de 1987, després de 14 anys de malaltia. Va llegar el seu Davidov Stradivarius (amb el qual va gravar el concert d'Elgar) a Yo-Yo Ma.

Per què és important recordar-la com a persona i com a música? Jacqueline du Pré va ser un fenomen, una persona tan plena d'alegria de viure que va inspirar a tothom. Si la música clàssica es veia, erròniament, com una cosa congestionada i passada de moda, Jackie, amb la seva joventut i entusiasme, va canviar això. Milers de persones deuen haver-se acostat a la música clàssica després de veure-la tocar perquè era clarament un autèntic fenomen vital i no sols una actuació artística. El que va donar va ser tan inspirador i únic que transcendeix la música. Va demostrar que era possible fer que cada nota de la música isca del teu cor, fresca i única, teixida en una poesia que sembla que acaba de néixer. L'interès per Jackie, lluny de disminuir, sembla créixer amb el temps.

La gent pot preguntar-se què té a veure tot això amb la seva música, per què hem de saber alguna cosa d'ella que no puguem obtenir dels enregistraments. Per a Jackie, la música era sobre la vida: tocar el violoncel era la seva manera d'expressar el que significava la vida per a ella. I a través dels ulls d'aquells que l'estimaven i encara l'estimen, veiem com aquesta vida li va tocar i afectar tan profundament. Aquest és el seu llegat.

Fellini en jazz: Enrico Pieranunzi i amics molt ilustres

Programa 598

Malgrat una comprensió clara de la tradició del jazz que impregna tot el que toca, el pianista italià Enrico Pieranunzi no pot escapar de les seves pròpies arrels. 

L'estil d'improvisació  de Pieranunzi es casa còmodament amb una certa indescriptible sensibilitat mediterrània, sempre hi ha un toc de brisa càlida. Hi ha una sensació d'història, absent de la relativa joventut dels estils nord-americans. És aquest un tret que diferència, normalment, la música de jazz feta a Europa de la dels Estats Units. Una certa tradició musical. Un major acostament a les formes clàssiques. Un solatge que la història  deixa al cap de les ments europees que no existeix als nadius de l'altra part de l'Atlàntic. No dic que siga ni bo ni dolent, crec que senzillament ÉS.

I per "visual" que siga la pròpia escriptura de Pieranunzi, quan s'apropa a la música de cinema de Federico Fellini, com ho fa a FelliniJazz (2003) , les seves impressions es tornen encara més vives. Això no hauria de sorprendre, ja que la majoria de les partitures de Fellini van ser escrites per Nino Rota, un compositor el sentit d'estil del qual va elevar la seva música més enllà del mer acompanyament a les imatges, creant un llegat de temes tan memorables que n'hi ha prou amb escoltar-ne unes poques notes per recordar les pel·lícules amb què estan associats.

Per a aquesta sessió Enrico Pieranunzi ha reunit un grup de músics, líders coneguts i consagrats tots, que doten a la música d'una personalitat diferent però també amb el mateix grau de rendició a l'esperit marcat per l'italià. 

 El bateria Paul Motian és com sempre colorista, però aquí defineix el "tempi" de manera més explícita del que és el seu costum. El baixista Charlie Haden, com Motian, és més directe, amb un to més suau i flexible del que és habitual. I encara que l'èmfasi es posa clarament en el lirisme, el conjunt té els seus moments d'abandó improvisatori.  El trompetista Kenny Wheeler i el saxofonista Chris Potter juguen amb Pieranunzi, creant moments deliciosos d'improvisació senzillament perfectes. A "Le Notti di Cabiria", es comença amb una mena de boogie woogie extraordinari abans d'instal·lar-se en un swing de mig temps on Potter ofereix un solo de tenor que, discretament, combina de manera intel·ligent la tradició amb la innovació. El característic sentit de malenconia de Kenny Wheeler sembla notablement absent de tot el conjunt, i el seu atípic to de trompeta apagat al tango d'"Amarcord", mostra una, en ell, estranya referència propera a Miles Davis.

Tot i que la música i l'esperit de Nino Rota domina, el tractament de "La Città Delle Donne" de Luis Bacalov, amb una formació en trio per a Pieranunzi, Potter i Motian , conserva la sexualitat esbiaixada de la partitura original. Pieranunzi aporta dos temes que, evocadors i provocadors, encaixen perfectament dins de l'univers de Fellini de vegades visceral i sovint estranyament humorístic.

FelliniJazz (*) es presenta com un homenatge adequat a una música fonamental per definir les pel·lícules de Fellini, en lloc de simplement donar suport a les imatges, i el conjunt reverent però aventurer de Pieranunzi demostra fins a quin punt la música es manté pels seus propis mèrits.

(*)Es pot escoltar ací el disc sencer, amb les peces que, per raons de temps, no han pogut ser incloses al programa.

 

La història d'una dona negra amb èxit: Florence Beatrice Price -2

  Programa 597

 

 Continuem amb les notes sobre la vida i obra de Florence Price.

A una carta escrita  abans de l'estrena de la 3ª simfonia ofereix un dels pocs textos de primera mà del seu enfocament compositiu. "Està pensada per ser negroide de caràcter i expressió", va escriure, però "no és cap intent per projectar música negra únicament en el pur estil tradicional". 

És a dir, volia difondre aspectes del seu patrimoni cultural en un marc simfònic sense fer necessàriament referències directes a un conjunt de cançons i danses populars existents: un ampli repte creatiu abordat per molts compositors arreu del món a l’època, on el nacionalisme romàntic que varen potenciar gent com Dvôrak,Falla, Smetana o, per ací Felip Pedrell o el Mestre Serrano, era la corrent predominant aleshores. Aquest moviment es caracteritza per l’elecció de temes nacionals per a òperes i poemes simfònics, pel seu interès pel folklore i tradicions del país amb uns intensos treballs de recopilació de temes, tradicions i melodies populars i la fusió de la música acadèmica amb els elements estilístics de cada lloc, donant origen a noves formes musicals.

Les seues melodies, els seus temes al voltant dels quals composava estan clarament informats per cançons i danses populars de la diàspora africana. Dada destacable és l’aparició, en vàries de les seues peces simfòniques, per exemple, de temes inspirats en l’alegre dansa «JUBA», que era el ball més popular dels esclaus negres als seus moments de descans. Segons els musicòlegs, en ell està l'origen del molt difós "claqué", anys a venir.

L'herència cultural afroamericana i la música simfònica creia que eren dos aspectes essencials de la seua tasca musical i cultural. La veu, el piano i l'orgue van ser elements bàsics en el seu repertori així com peces de cambra i quatre simfonies, com hem dit.

L'"Ombra d'Etiòpia a Amèrica" és un de les poques peces del catàleg de FLorence Price per a les quals va proporcionar una narració descriptiva: Els moviments s’anomenen: I - L'arribada del negre a Amèrica quan es va portar per primera vegada aquí com a esclau. II – La seva resignació i fe III – La seua adaptació. Una fusió dels seus impulsos natius i adquirits.
L'ús d'un arc històric de tres parts per rastrejar l'experiència dels africans esclaus s'alinea amb les obres de certes figures del Renaixement de Harlem com Will Marion o Duke Ellington, amb la seua primera suite simfònica "Blue, black and beige". (La podeu escoltar amb  l'orquestra del propi Ellington a uns dels primers "Camins de la música emesos" l'any 2007 http://www.caminsdelamusica.net/programes/camins28-ellington2.mp3) i ací en la versió de la coneguda cantant gospel Mahalia Jackson)

Després de la seva mort, gran part del seu treball es va veure eclipsat a mesura que van sorgir nous estils musicals que s'adaptaven als gustos canviants de la societat moderna. Part de la seva obra es va perdre, però a mesura que més compositores afroamericanes i femenines han guanyat atenció per les seves obres, també ho ha fet la Price. La seva obertura de concert sobre espirituals negres, la Simfonia nº 1 en mi menor i les Cançons populars negres en contrapunt per a quartet de corda, serveixen com a excel·lents exemples del seu treball idiomàtic.

El 2009, una important col·lecció de les seves obres i papers es van trobar en una casa abandonada en ruïnes als afores de St. Anne, Illinois. Aquests consistien en dotzenes de les seves partitures, incloent els seus dos concerts per a violí i la seva quarta simfonia, el que ha permès recuperar més peces del seu extens treball per arribar a nous públics.

La seua obra ha adquirit als darrers anys una importància fonamental per a la comunitat negra, no sols dels EE.UU sinó d’arreu el món, on és considerada com a una figura emblemàtica sobretot pels músics preocupats per difondre l’obra de les minories marginades.

 

La història d'una dona negra amb èxit: Florence Beatrice Price -1

  Programa 596

 

Florence Beatrice Smith Price, que va néixer a  a Litle Rock, Arkansas, el 9 d'abril de1887 i morí l'any 1953, va ser la primera dona afroamericana a ser reconeguda com a compositora simfònica i la primera a tenir una composició interpretada per una orquestra important. 

De pare negre, dentista -sembla  que l'únic a la ciutat- i de mare blanca, mestra, amb estudis de piano i orgue, va ser una estudiant destacada a l'escola  i, impulsada per sa mare, després de l'escola secundària es va matricular al Conservatori de Música de Nova Anglaterra a Boston, Massachusetts, en l'especialitat de piano i orgue. Inicialment, va passar per mexicana per evitar la discriminació racial contra els afroamericans, i va matricular-se com a nascuda a "Pueblo, Mèxic".

 Al Conservatori, va estudiar composició i contrapunt amb compositors com George Chadwick i Frederick Converse. Durant els seus cinc anys al conservatori va completar algunes de les seues més significatius obres, inclosa la seva "Simfonia nº1 en Mi menor", la "Etiòpia Shadow in America", i el "Concert per a piano en un Moviment". Els dos primers van guanyar premis el 1932 al concurs per a compositors negres patrocinat per la  "National Associacion of Black Musics". Es va graduar l'any 1906 amb honors i amb un diploma en orgue i un certificat d'ensenyament.

 Va encetar una carrera com a educadora a escoles i col·legis del sud dedicats a estudiants afroamericans. Algunes de les seues primeres composicions escrites en aquest context es van convertir en elements bàsics de repertori didàctic a les escoles en general, no sols a les segregades.

Enmig de l'augment de la violència racial Little Rock, amb un linxament prop de sa casa, la seva família es va traslladar a Chicago el 1927, on es va reunir  amb familiars que la van ajudar a integrar-la a l'ecosistema musical local. La vitalitat de l'escena de la música clàssica de Chicago, especialment entre les dones negres, va demostrar ser una font il·limitada de inspiració per a Price com a compositora.  

La seva Simfonia nº1, guanyadora del concurs, va atreure l'atenció de Frederick Stock, director de la Orquestra Simfònica de Chicago, que la va programar durant
l'Exposició Century of Progress l'any següent, 1934. A partir de 1935, Florence Price també va desenvolupar un gran treball en estreta relació amb la reconeguda contralt negra Marian Anderson, que va defensar la seva música a l'escenari amb recitals. 

Tot i que Florence Price va ser rebuda com el primer africà membre nord-americà de grups locals com el Chicago Club de Dones Organistes i el Club de Músics de les Dones, els patrons predominants de discriminació racial i de gènere a vegades van dificultar el seu progrés professional. Alguns coneguts directors blancs es van negar a interpretar la seva tercera i quarta simfonia malgrat els èxits obtinguts a Chicago.

Malgrat la depressió econòmica en curs, la dècada de 1930 va resultar ser un període de gran energia creativa per a Price. El seu èxit a les competicions a principis de la dècada va dur-la a la participació en actes patrocinats pel Projecte Federal de Música del Work Progress Administration (WPA), una iniciativa del "New Deal" del President Roosvelt, dissenyada per donar suport a la feina dels músics professionals i alhora per proporcionar a les comunitats segregades accés als concerts.

Amb el govern patrocinant ara treballs com el seu, Florence Price va poder
aconseguir diverses actuacions públiques de peces més antigues mentre
continuava composant noves obres a gran escala, entre elles la Tercera Simfonia. La Simfònica de Michigan i L'Orquestra de Detroit van estrenar l'obra al novembre 1940 sota la direcció de Valter Poole. Definitivament, la barrera racial per a ser interpretada per grans orquestres havia estat enderrocada per la Price.

...........................................................................................................

A la web del pròxim programa continuarem contant coses sobre la Florence Price.

Una nova incorporació a l'Alqueria Coca: Adriano Tortora Trio

 Programa 595

 

És un enorme plaer veure que el "cau de SEDAJAZZ" no té fronteres, afortunadament, respecte dels orígens de la gent que, amb els matisos que calga respecte a la veterania i carrera anterior a la seua "entrada"(?) a aquests cau. Si al programa anterior era un veterà guitarrista brasiler, al de hui és un jove músic italià el que s'inclou al catàleg de publicacions de SEDAJAZZ Records. De fet fins i tot els comentaris al llibret del disc, del propi autor i intèrpret, estan fets...en italià (!).

Adriano Tortora és un músic nascut a Roma el 1994, on va començar els seus estudis seriosos de música clàssica al prestigiós conservatori de Santa Cecília de Roma amb les màximes qualificacions.Posteriormente s'acostà al jazz de la ma dels prestigiosos pianistes italians Danilo Rea i Santi Scarcella. Va vindre a viure a València al dèneu anys i ací ha viscut des de llavors. Inevitablement, ha entrat en contacte amb la "tropa" de Francisco "Latino". És ací on ha gravat la seua primera obra discogràfica, que sona al programa.

"Choret" és una peça que no només dóna nom al disc, sinó que uneix tres estils musicals: el choro brasiler, la música barroca i el jazz (potser una certa declaració d'intencions). L'àlbum és un producte suaument calidoscòpic on, sobre una innegable sensibilitat melòdica amb aires mediterranis, aquest jove pianista italià treballa amb el format de trio, clàssic al món del jazz -piano, contrabaix, bateria- amb variacions a la formació en les diverses peces del disc i una oportuna i adequada intervenció de viola i veu femenina, usada com un instrument més, amb vocalitzacions.

Com dic al programa gravat, el disc és com una caixa de bombons variats, sempre dolços però amb delicades variacions de sabor, des de la xocolata negra fins als bombons de licor -sempre dolç i suau- on eixes variacions no sols s'expressen a les diverses peces de l'album, sinó en el tempo i l'ambient dintre d'una mateixa peça. La influència de la seua formació clàssica és evident en la construcció harmònica de les peces -amb a penes alguna discreta dissonància- així com certs tocs de música pop -l'edat és l'edat- que no malmeten en absolut el resultat final.

Segurament, la part més destacadament pop del disc és la darrera cançó, "Con tre squilli al campanello" (Amb tres trucades al timbre), tendríssima balada dedicada a la seua àvia, cantada per ell mateix, on es traspua el seu amor a la vella iaia, allunyada allà a Itàlia, en la línia clàssica dels cantants melòdics italians i una delicada intervenció pianística final amb clar to jazzístic.

M'agrada destacar el fet que el disc s'obre amb una peça, "Almas queridas", dedicada a l'admiradíssim trombonista valencià Toni Belenguer que, de forma sobtada i en plena maduresa personal i musical, ens abandonà durant el (doblement) negre moment de la pandèmia. Ho destaque perquè, personalment, tinc una especial admiració -i afecte- pels treballs (lamentablement més col·laboracions que obra pròpia gravada) d'aquest desaparegut músic valencià. Un punt a favor, per a mi, del jove pianista italià que, pel que es veu, va arribar a conèixer i estimar al Toni.

Un disc variat, agradable i prometedor d'aquest pianista italià "recriat" a València, on la seua presència és pot trobar en la migrada activitat jazzística d'esta ciutat.

Sergio Pereira: Brasil, sempre és Brasil

 Programa 594

 Hi ha dos països, dintre de la nostra àrea cultural/musical, que deuen tindre alguna variació genètica que es va importar de l'Àfrica, amb els esclaus negres que s'hi dugueren, que els fa especialment dotats per a la música, concretament per a les músiques populars: Cuba i Brasil.

L'alegria, la vitalitat, el ritme, la calidesa de les seues músiques és quelcom que, vulgues o no, t'arrossega de forma irrefrenable. La seua música "entra" amb una facilitat que fa impossible ignorar el seu caliu, la seua sensualitat, un cop et poses a escoltar-la.

Sergio Pereira, veterà guitarrista (i compositor, i arranjador, i productor i...) brasiler amb una llarguíssima trajectòria, ha visitat algunes vegades les nostres terres i, com no, la trobada amb la gent de Sedajazz és va fer inevitable. Aquest músic brasiler, passat per Nova Iork i Holanda i per un grapat més de països, ha aprofitat els seus contactes durant la maleïda pandèmia per treballar a casa, però sense desconnectar-se dels seus col·legues d'arreu del món i, amb l'ajuda de la moderna tecnologia de comunicació, ha construït un disc encisador que "enganxa" amb el seu encisador esperit brasiler. 

Gent de tres continents i de sis ciutats d'arreu del món, segon ens conta ell mateix, han col·laborat en diversa mesura en la construcció del disc Finesse, amb composicions totalment seues -llevat de tres col·laboracions- que resulta una relaxant delícia per als nostres esperits sacsejats per tantes i tantes coses, tanta bogeria, darrerament. Música de qualitat i molt, molt agradable.

La llista de noms que han participat és molt llarga i podeu trobar-la a la web de Sedajazz Records. A destacar, tenint compte de com s'ha fet el disc, la tasca del seu amic i excel·lent bateria Mauricio Zottarelli en les feines de producció.

Una nova adició a la llista de discos publicats des de l'alqueria Coca de Sedaví per a gaudi del personal amb gust per la música.

Blanche Calloway: una pionera del jazz pràcticament oblidada

 

 Programa 593

 

La història de Blanche Calloway és una més a les quals, sembla, el fet de ser dona, ha arraconat a la part fosca de la història del jazz. Potser el fet que el seu germà menut Cabell (Cab Calloway), tinguera una gran repercussió comercial haja enfosquit la seua presència en la llista de persones que col·laboraren a que eixa "música de negres" assolira la popularitat que va explotar els anys 20 i 30 del segle passat. 

En el seu cas, la cosa és encara més injusta donat que va ser la primera dona que va dirigir una banda de swing, formada tota ella per homes. Sols per eixa circumstància ja deuria figurar en lletres destacades a les pàgines de la història del jazz. Cantant, directora, arranjadora i compositora d'un bon grapat de peces que varen ser incloses en el repertori de moltes de les bandes de l'època, quedant algunes com a clàssics en el llistat de músiques de jazz.

No és possible al migrat espai d'aquest blog reflectir tota la seua vida i miracles. A internet, però, es poden trobar bones referències biogràfiques que ens fan saber que, com sol passar a l'època, un bon grapat de dones músiques que tingueren una certa nomenada a l'època, tingueren una sòlida actuació com a activistes socials en la lluita contra la discriminació que patien (i pateixen...), en la seua doble vessant de dones i negres. De fet una detenció per entrar en un lavabo DE DONES en una gasolinera on la gent negra "no podia entrar" li va dur a estar empresonada uns dies i un músic que l'acompanyava tirotejat per la policia, ocasió que va aprofitar un altre dels músics de la banda per furtar la caixa, deixant-la en la ruïna, cosa que la forçà a desfer la banda l'any 38.

No va deixar la tasca musicals fins, pràcticament, la seua mort, treballant com a directora musical a una emissora de Miami especialitzada en música gospel.

Espere poder espigolar un poc més al món de les oblidades dones músiques, d'eixes que no apareixen a les "enciclopèdies", però que en varen fer mèrits suficients per estar-hi. De fet, afortunadament, alguna de les seues composicions han entrat a la "biblioteca del Congrés Nord-Americà"  com a una mostra del seu valor artístic i històric per a la cultura popular dels EE.UU.

Ah! i vos aconselle posar el seu nom als cercadors d'internet i trobareu un bon grapat de gravacions i filmacions (menys) amb la música d'aquesta pionera.

La veu humana: Poulenc/Hannigan

 Programa 592

 

En efecte, la veu humana és l'instrument més perfecte que hi ha per a l'expressió musical...i la no musical, clar. És allò que emprem diàriament per comunicar-nos els éssers humans. Al camp de la música, però, li exigim unes característiques tècniques i expressives més treballades que a una conversa.

Les/els cantants treballen aquest instrument per extreure d'ell sons que, normalment, com un esportista per exemple, no es poden aconseguir sense una preparació, un entrenament, una tècnica.

François Poulenc va ser un compositor que, als començaments del segle XX, eixint-se de les dues o, millor tres corrents que hi havia llavors al seu camp artístic -romanticisme, wagnerianisme, atonalitat- en allò que tocava a l'estil musical va ser un compositor que va dedicar gran part de la seua producció a la música vocal, tant "a capella", en música coral, com en composicions per veu i instruments. 

Per altra part ,el seu interès per la poesia i literatura en general que es feia llavors, el va dur a musicar poemes de molts dels escriptor de l'època (Louis Aragon, Paul Éluard...). En aquest cas va ser el text d'un monòleg del seu amic Jean Cocteau allò que el va dur a musicar un text difícil, dramàtic i en prosa.

És aquest el desafiament que la cantant que escoltareu al programa, la soprano (i ara també directora, arranjadora...) canadenca Barbara Hannigan era doble. No sols canta/interpreta el duríssim paper de l'única protagonista sinó que també dirigeix l'Orquestra de Ràdio France que l'acompanya.

Com que la meua admiració apassionada per aquesta artista no em faria ser imparcial, (podeu escoltar el programa que li dedicàrem al seu primer disc com a directora) us recomane que punxeu als enllaços que col·loque al final del text i, si podeu, que mireu el vídeo de la gravació per veure com pot desdoblar-se de forma magistral esta excepcional artista.

Vídeo de la interpretació que escoltareu al programa, on es pot veure, en pantalla gegant, un primer pla fixe seu on es pot apreciar la seua extraordinària expressivitat alhora que dirigeix:

 

Vídeo de la interpretació d'una suite de temes de Gershwin, en directe, que va eixir al disc al qual li varem dedicar un programa, però que, per raons de temps, no va poder entrar al programa esmentat més amunt. Veu impressionant, swing increïble, i tot això dirigint l'orquestra:

https://www.youtube.com/watch?v=KXNKQhFUhiE

 

Grup de curts vídeos triats dels molts que hi ha de la Barbara Hannigan:

- https://www.youtube.com/watch?v=TR6A4cCmQXU&list=RDEMjdTG9xpNfNqwXuWbS5vxVw&start_radio=1

Space Espècies: jazz modern amb suc d'arrels

   Programa 591

 

Un nou nom que afegir a la, afortunadament, llarga llista de gent jove valenciana que ha decidit enfilar-se per les rutes del jazz.

En aquest cas es tracta del villenense Frankie Ramos, que després d'una ruta més o més normal en el seu camí cap a l'aprenentatge, va anar a caure al Conservatori del Liceu de Barcelona on es va trobar amb uns quants valencians més, un murcià i algun que altre català.

Sentint que ja era l'hora de mostrar al món el seu treball, va compondre les peces que apareixen al disc, encara que ell, conscient de com és el jazz, posa a la carpeta del disc que la música és d'autoria col·lectiva del sextet.

La sensació que dóna en sentir-lo és la d'una/es persones que en primer lloc han escoltat -amb profit- molt de jazz i es poden escoltar referències a Coltrane, Corea i molts més, i han mesclat el "suc" que regalimava d'aquells músics, que varen ser avantguarda al seu moment, per construir un so que, sense perdre de vista aquells referents, enganxen amb la música que, la gent que estima les novetats però no les extravagàncies, es deixa escoltar amb facilitat i amb un regust a cosa nova.

Ja es sap que els camins que avui s'anomenen de "jazz" resulten moltes vegades experiments sense eixida possible. La "fusió" és la paraula màgica que moltes vegades s'utilitza per a dir que és jazz el que és, simplement, música improvisada...o ni tan sols això. No és aquest el cas.

El grup el formen, junt amb ell, que el lidera en aquest cas, Franki Ramos (Saxo Alto y Soprano); Alberto Garrido (Batería y Percusión); Adrià Claramunt (Batería); Iago Aguado (Guitarra eléctrica); Juan Pastor   (Contrabajo) y Tom Amat (Piano y keyboard).      

Benvingut el Frankie Ramos i el seu Space Espècies sextet en aquest disc i esperem el proper.

La pedrera del jazz valencià: Jove Big Band Sedajazz

  Programa 590

Un any més, com ja va sent normal, la gent de Francisco Blanco "Latino", amb la col·laboració del "Xiquet" Jesús Santandreu, nadiu de Carcaixent, ens presenten un disc amb els resultats de les hores passades a l'alqueria Coca de Sedaví pel grapat de gent jove. 

A la ratlla de l'adolescència, amunt o avall pel que podeu veure a la foto, fan palès el resultat de la feina feta al llarg del temps que porten davant de papers pautats i impregnant-se de l'entusiasme i la bona llavor d'un professorat que dóna el millor de la seua vida perquè la música siga un valor més a afegir a la formació humana d'aquesta jovenalla.

 La Jove Big Band de Sedajazz , al disc Eclèctic, sona quelcom més que impecable. Hi ha entusiasme, qualitat, alegria i eixe plus que dóna la joventut quan, amb tot l'amor per la música i el treball ben fet que els comuniquen a l'alqueria, s'enfronten a la meravellosa feina de donar vida a eixos símbols que emplenen les partitures, compartint el goig de fer-ho amb el treball comú, sense vedetismes ni ganes de destacar per sobre les altres persones que construeixen eixa realitat artística que escoltareu.

Amb un repertori de clàssics de les Big Band, alguna peça del nostre Perico Sambeat -que es suma així a la "la festa"- i originals arranjaments de Jesús Santandreu (espectacular i preciós el del clàssic de Juan Tizol,"Caravan", que va fer famós l'orquestra de Duke Ellington), el disc és una pura delícia que té l'alegria afegida de pensar que, de entre totes les persones que ara són encara alumnat, sorgirà una nova generació de músics de jazz des d'aquesta "pedrera" valenciana.

Enhorabona per la feina ben feta, gent de SEDAJAZZ!!

Rock&Roll+Música de Cambra. Per què no? El Spanish Brass interpretant a Andrés Valero-Castells

 Programa 589 

 

Òbviament és una repetició quasi obsessiva per mi, tractar de què l'audiència del programa es lliure per una part de manies "puristes" i per altra de les cadenes de la música que jo anomene "industrial". Ja m'enteneu.

El rock, evidentment, és una música que ha conquerit, a partir de la segona meitat del segle XX, els gustos musicals de les generacions que l'han conegut -i jo m'hi incloc. Com en tots els gèneres artístics, hi ha estils, formes, modes. Unes són passatgeres i no deixen una empremta important en la història de la cultura; no sembla que aqueix vaja a ser el destí del rock en la història de la música.

Com tot en aquest món, també el rock té uns antecedents que, en aquest cas, és la música negra nord-americana, però la seua evolució fulgurant ha anat cremant etapes tan ràpidament com la seua germana major, el jazz. Ja recordareu que he dit en més d'una ocasió, el què va sentenciar Duke Ellington: "De músiques no hi ha més que dues classes, la bona...i l'altra". Efectivament, en el rock&roll hi ha també bones peces i altres que no superen la prova del temps i les modes. I músics bons i dolents, clar.

Andrés Valero-Castells, el compositor al qual li dediquen els Spanish Brass el disc que escoltarem en aquest programa, va néixer a Silla el 1973, per tant el rock forma part de la seua cultura musical, vulga o no, i ell ho vol. Així com Bach va escriure coses basant-se en temes de Vivaldi, o Frank Zappa del minimalisme per esmentar uns referents "il·lustres". Valero-Castells en aquest disc on interpreten exclusivament composicions seues la gent de la Spanish Brass, inclou, al seu darrer disc, dues composicions que, de forma explícita, es basen en temes de Guns n'Roses i de Nirvana que ell escoltava quan era un jovenet. Normal.

Sí. Normal, perquè ningú vivim, per a bé o per a mal, en una campana de vidre, aïllats de la resta de la humanitat... afortunadament.

Les músiques (auto)anomenades d'avantguarda (siga això el que siga) no han pogut fugir de l'herència dels genis del passat. Malgrat que unes vegades utilitzen els instruments clàssics de forma poc convencional i altres les darreres novetats que la tecnologia els hi posa a l'abast. Jospin, Vivaldi, Bach, Beethoven, Stravinsky, Glass i tants altres, hi són al seu cap, d'una forma o altra, ho vulguen o no.

La gent de Spanish Brass al seudarrer dis,  amb una honradesa artística a tota prova, són dels que sense renegar de res del passat musical de la nostra civilització (o d'altres), fan una música que -oh meravella!- aconsegueix ser intel·ligible a poc que l'audiència vulga atendre, escoltar, amb la ment i les orelles ben obertes, sense posar-se barreres ni prejudicis . Tot això sense oblidar el seu virtuosisme tècnic i artístic que, eixint d'esta terra nostra, han conquerit un lloc de primera fila dintre de la música de cambra de vent en l'àmbit mundial.

Escolteu la seua música. De segur que, si no us entesteu a tancar les orelles, farà que tingueu una molt bona experiència.

Algú dóna més?

P.D: Al YouTube hi ha un bon grapat d'obres de l'Andrés Valero Castells, tant per a banda com per a conjunts de cambra d'allò més variat. Us aconselle que, si voleu gaudir del meravellós so de les nostres bandes (i d'altres llocs de la península) i del que és la música d'ara mateix, entreu-hi.

Els Spanish Brass homenatgen un amic: Gregory Fritze

Programa 588 

Un cop més tenim en aquest programa la satisfacció de poder mostrar-vos el treball d'una de les millors formacions de cambra d'aquesta Pell de Brau. En aquest cas es tracta d'un àlbum doble que, de forma monogràfica, dediquen els Spanish Brass a composicions d'un bon i vell amic seu, el compositor i instrumentista de tuba nord-americà Gregory Fritze.

Gregory Fritze és un veterà compositor, director i arranjador, dedicat fonamentalment als metalls, que`ha estat professor titular a la prestigiosa institució del Berklee Gollege of Músic del 1976 fins al 2016, entre altre grapat de mèrits i distincions, que, a més a més, va gaudir d'una estada de huit anys a València, on es va enamorar de la cultura de les bandes de música que tenim per estes terres, fent-ne un recull de partitures que són referència mundial al seu camp. Les composicions pròpies, més d'un centenar llarg, per a orquestra, grups de cambra i solistes han assolit el miler d'interpretacions al llarg de vora una seixantena de països d'arreu del món.

Entre unes coses i altres, i sol·licitat/espentat per la gent de Spanish Brass, ha fet una sèrie de composicions encomanades per ells i a ells dedicades, algunes de les quals són les que escoltareu hui.

Donat que, en ser un àlbum doble, no podem posar-vos la totalitat de la música que s'hi inclou calia fer una tria -que no selecció. La tria, però, no plantejava cap problema, car l'enorme qualitat de la totalitat de composicions és tan notable que és alhora fàcil i difícil destriar-ne quina posar i quina no. El criteri que he emprat ha estat el de posar-vos -i el temps del programa ve just per fer-ho- exclusivament aquelles peces dedicades a/o encomanades pels instrumentistes valencians de la SB.

Hem dedicat tants elogis a aquesta formació, quintet de cambra de metalls, al llarg dels varis programes on hem pogut escoltar la seua música, que em repetiria. Malgrat tot, no puc per menys que recordar que la seua trajectòria, de vora ja 33 anys, els ha donat un sòlid i ben merescut prestigi i estima, tant per la seua qualitat individual i col·lectiva, com per la seua tasca de promoure, de forma incansable, la creació de noves partitures per a formacions de cambra de metalls com la seua a tot el llarg i ample del món.

Sí voldria destacar, però, la darrera peça del segon disc, on, acompanyats per un ensemble format per una dotzena de músics de percussió i metalls de la Banda Simfònica de València, interpreten una composició, una mena de suite de les vàries que hi són a l'àlbum, anomenada Excursions for Brass Quintet i Brass Ensemble. Dirigits pel director titular de la Banda Simfònica de València, Rafael Sanz-Espert, treuen unes sonoritats i unes melodies d'una arrabassadora bellesa.

En parlar dels Spanish Brass, sincerament, se m'acaben els el·logis.

De veres, compreu-vos l'àlbum que paga la pena.

Músics que trenquen fronteres: Jordi Sabatés i 3

  Programa 587 

Deprés dels comentaris fets al dos programes anteriors i la recomanada escolta del dos programes (127-Vampyria i 149-El secret de la criolla), emesos fa deu i onze anys, el programa de hui vos donarà la possibilitat de tindre una petita, molt petita, panoràmica, dels estils musicals que abastava Jordi Sabatés.

Al programa de hui escoltareu una tria de peces dels -crec- dos únics discos que va gravar en solitari.

"Portraits-Solituts" presenta en una sèrie de breus peces, un Jordi Sabatés intimista, nu, que igual sona a Chopin com al pianisme francés d'un Debussy  i tan àgil com sempre amb les tecles. El bagatge de gustos i estils que domina llueix aquí, en aquesta col·lecció de retrats breus (dedicats a Erik Satie, J.L. Borges, Duke Ellington i Frederic Chopin, entre d'altres) junt amb un extens homenatge a Mompou, que el vell mestre català n'estic segur que aprovaria sense dubtar-ho. En aquest disc, de l'any 1979, Jordi Sabatés es reivindica com un músic integral, que no sols sap acompanyar qui siga (Tete Montoliu, Toti Soler, Santi Arisa, Maria del Mar Bonet, Ros Marbà, Lluis Vidal, Chano Domínguez, Jeanette, Pau Riba, Jaume Sisa, i un llarg etcètera) sinò que mostra la seva mestria més enllà del jazz, el folk psicodèlic, l'òpera i la música simfònica. Consulteu la seua discografia i veureu l'eclecticisme d'aquest home.

 L'altre disc del qual escoltareu una tria, publicat el 2016, l'últim de la seua discografia, Maverick, està dedicat al jazz(?) majoritàriament,amb una sèrie, també, de petites peces,dedicades als seus referents musicals en aquest àmbit, però tot passat pel seu filtre musical multicolor, calidoscòpic, que fa del disc una pura delícia i que ens fa lamentar, un poc més la seua desaparició.

Descanse en pau i moltes, moltíssimes gràcies per tota la música que ens has deixat, Jordi.

Músics que trenquen fronteres: Jordi Sabatés -2

 Programa 586 

 

Continuem amb els programes homenatge al mestre barceloní recentment desaparegut, Jordi Sabatés. En el cas del present programa vos posarem un disc sencer, gravat el 1976, per un quartet bàsic, format per ell al piano i teclats, Ricard Sabatés a les guitarres, Jordi Clua al contrabaix i el seu amic i company de tota la vida, Santi Arisa, evidentment a la bateria. A aquest quartet bàsic s'afegeixen, segons el cas, gent com el mateix Tete Montoliu, que el va espentar i ajudar quan era un "nadó" al món de la música, i altre company de fatigues de tota la vida, el meravellós guitarrista Toti Soler, al que la gent menys major que un servidor, encara el podrà recordar com a company inseparable de l'enyorat Ovidi Montllor un bon grapat d'anys, fins la seua mort.

El disc de hui, "Tot l'Enyor de Demà", títol d'un poema de Joan Salvat-Papasseit, es troba completament enquadrat dintre d'eixa recerca de via pròpia que volia, sota la base d'un so "rocker", barrejar el jazz, el blues i la "clàssica" . La pressió de les grans gravadores va aconseguir acabar amb aquests assajos que, en alguns casos no "entenien" i, per tant, no promocionaven i, en altres, com en el de l'anomenat "rock simfònic", la seua durada de prou més que els tres minuts canònics, mesura inamovible per a que s'escoltaren eixes músiques a les emissores comercials, els feia ser enormement reticents a peces de més llargària.

Malgrat això, el Jordi Sabatés, que evolucionava molt ràpidament, va saber trobar el punt just perquè la seua música "entrara" per les orelles de la gent, obrint-li pas a d'altres experiments més arriscats.

"Tot l'Enyor de Demà" és un disc ben arrodonit i equilibrat i amb unes composicions molt agradables. Si a això li sumem l'enorme qualitat dels intèrprets, l'èxit estava assegurat. El disc va gaudir d'una més que acceptable acollida, fins i tot fora de Catalunya i ha quedat com un dels exemples més reixits d'aquella cosa que es va anomenar "Ona Laietana"

Músics que trenquen fronteres: Jordi Sabatés -1

Programa 585

El 10 de gener d'enguany, 2022, amb sols setanta-tres anys i en plena capacitat creativa ens ha abandonat un dels artistes més polièdrics, creatius i innovadors que ha tingut el nostre panorama musical dels darrers cinquanta anys. Jordi Sabatés, ha tingut una biografia musical tan extensa, variada i, de forma insòlita per aquestes terres, tan reconeguda, que, des d'aquest programa, sols podem fer una breu pinzellada de la seua trajectòria artística.

Nascut el 1948 a Barcelona, els seus vint anys, edat perfecta per absorbir com una esponja tot els sucs musicals que estan al teu voltant, el va trobar en una època en la qual, rebutjat per prematurament envellit el rock&roll blanc dels cinquanta i òrfena la indústria discogràfica dels Beatles i els seus imitadors/seguidors dels setanta, va obrir-se un enorme ventall de formes musicals en el món de la música, diguem-li "jove", on sobre l'enorme catifa musical del rock, com a base dels projectes, l'enorme influència que els músics "iconoclastes" del jazz com Miles Davis, John Coltrane o Ornette Coleman, més l'aparició d'una gran varietat d'instruments electrònics amb sons mai escoltats fins aquell moment, s'obrigueren un grapat de camins on els músics joves cercaven la seua via. 

El franquisme, encara viu -i ben viu- a Espanya, encara es resistia a acceptar coses més enllà d'un "pop" edulcorat amb més o menys qualitat segons els casos. A Catalunya, però, l'efervescència musical era enorme (i altres efervescències també...) i la inauguració de la discoteca Zeleste, actuant com a caliu sense "manies" musicals, va obrir pas a una generació que es podria dividir en quatre grans vessants: la "nova cançó", el "folk" americà catalanitzat, el rock en castellà que versionava gent com "The Animals" i aquells que nascuts amb el "rock&roll" a les orelles, escoltaven també els intents de "Genesis" o "Emerson, Lake and Palmer" de fusionar el rock seminal amb el "nou" jazz i la música clàssica. Jordi Sabatés es trobava entre aquests.

Com que en la seua carrera es poden trobar obres d'una enorme heterogeneïtat, hem optat per posar hui les músiques amb les quals va començar la seua enorme i diversificada carrera. Són músiques de començament dels setanta, encara a la recerca del seu camí propi, però que ens mostren unes obres que, pel seu afany innovador, encara avui en dia resulten, no diré que actuals, però sí fresques i interessants.

Escoltareu música del primer grup on estigué amb afanys innovadors, "Om" (bressol del "Dioptria" de Pau Riba), dels dos discos del primer grup sota el seu lideratge, "Jarka", de vida fugaç (anys 1971-72) i una "suite" del primer disc sota la seua titularitat on toca piano, piano elèctric, òrgan y Moog, en format de quartet i amb el seu inseparable amic, el guitarrista Toti Soler, ja present a "Jarka". La suite "Ocells del més enllà" . que donava nom al disc tret l'any 1975 per la històrica "EDIGSA", va suposar un esclat de llum en el gris panorama peninsular i allunyat dels cànons que la indústria imposava.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny i 4

 Programa 584

Quan un músic ho és de veritat, complet, com una vegada em va dir  Jesús Salvador Chapi., té que atrevir-se a fer de tot: interpretar, dirigir...i composar, encara que les seues composicions no li semblen d'una qualitat suficient. Però ha de provar, assajar la creació, encara que no siga més que per conèixer les pròpies limitacions.

Pat Metheny va composar des de ben jove, limitant-se però, fonamentalment, a l'àrea del jazz i semblant.

Si bé als dos anteriors programes ja vàreu escoltar composicions quasi-simfòniques, al disc que escoltareu al programa de hui, amb l'experiència d'una carrera musical començada enllà per l'any 1974, el mes de març de l'any passat, 2021, va fer un pas endavant més, publicant un parell de "suites", per a guitarra una i per a quartet de guitarres l'altra, on s'endinsa totalment al món de la música "de concert", "clàssica" o com vulgueu dir-li. Un pas definitiu que, assegurat per la seua experiència i coneixements musicals, als 66 anys, l'ha fet entrar per la porta gran al món de la música de concert "clàssica". 

Per a fer-ho no ha tractat de lluir les seues qualitats d'instrumentista, ben al contrari, ha cercat gent del món de la "clàssica" per interpretar les seues composicions.

Per a la primera de les suites, anomenada "Four Paths of Light", ha triat al molt jove però ja consagrat guitarrista Jason Vieaux, un d'eixos instrumentistes joves que, malgrat que la seua carrera està centrada en la música "clàssica", he fet incursions en altres géneres populars. La seua impecable interpretació de la composició de Metheny afegeix un plus de qualitat a la "suite".

Per a la segona suite, "Road to the Sun" -que dóna nom al disc- en sis parts, ha triat un dels millors quartets nord-americans de guitarra de cambra, el Los Angeles Guitar Quartet. 

Per acabar d'emplenar el disc, el propi Pat Metheny interpreta una transposició pròpia de la peça per a piano de Arvo Part, Für Alina, per a la seua guitarra Pikasso, de...42 cordes!! Un instrument, encàrrec del propi Pat a un luthier amb la intenció de treure una gamma de sons molt més àmplia que la de la clàssica guitarra acústica.

El disc Road to the Sun conté una música que es pot comparar, amb la seua innovadora inspiració, com perfectament connectada a la de compositors com Andrés Segovia o Francisco Tárrega, que varen elevar l'instrument a l'altura de les sales de concert, rescatant-la de l'estricta música popular.

Música per ser escoltada amb calma, assaborint-la en cada nota. Amb aquest disc, Pat Metheny entra, per dret propi,  a la nòmina de grans compositors del segle XXI.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 3

 Programa 583

 Com que ja vàrem fer un ampli comentari sobre l'àlbum doble "Secret Story" a l'anterior podcast, hui ens limitarem a recomanar la lectura del que varem dir llavors.

Tan sols fer un esment al fet que, com que la durada dels LP estava limitada tècnicament a l'hora i mitja quasi que va durar l'edició en vinil, a la reedició/remasterització que el mateix Pat Metheny va treure el 2007 es pogué escoltar una composició del Metheny -com tot el disc- que, lamentablement, no va incloure's al vinil. Es tracta d'una peça interpretada per l'harmonicista Toots Thielemans, sens dubte el millor intèrpret d'harmònica que, almenys fins ara, ha existit al jazz.

Escolteu, doncs, la segona part del "Secret Story" i la propina d'un parell de peces del segon disc de la reedició, que inclou la preciosa interpretació de l'harmonicista suïs.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 2

 Programa 582

 Com vàrem dir al blog anterior, l'enorme personalitat musical de Pat Metheny no vaig ni pretendre resumir-la en el reduït espai de les breus notes que acompanye cadascú dels programes. Em conforme amb algunes pinzellades de les quals la de hui ens mostra un músic que, després de dissoldre el primer "Pat Metheny Group", s'embarca en una empresa mastodòntica.

La música feta al primer grup, que ja havia dissolt feia uns anys, li semblava que havia assolit uns límits que calia trencar. Amb 38 anys, completament madur personalment i musicalment, es va embarcar en una obra on va esprémer tots els camins que les noves eines electròniques que havien aparegut els anys anteriors li permetien.

Secret Story, editat el 1992, és un autèntic seguit de troballes estètiques, musicals, sonores, que la seua inquieta i prolífica personalitat li suggeria. 

El disc, d'una enorme complexitat musical i orquestral, és quasi una obra "mahleriana", segons va deixar escrit un crític, per la quantitat de músics emprats: vora la trentena de solistes, un cor infantil, un altre provinent d'un teatre d'òpera i un nodrit grup de cordes tretes d'una orquestra simfònica, en una gravació que -retallada a l'àlbum original- arriba a una durada d'una hora i mitja més o menys. 

Amb composicions i arranjaments del propi Metheny, el "Secret Story" és un dels seus millors discs i el que marca un cert punt d'inflexió. L'abundant literatura que ha generat per part de la crítica especialitzada amb comparacions variades, segons la persona que escriu la crítica, han estat sempre molt elogioses. El punt comú ha estat, en general, el de marcar aquest disc com una cimera d'eixa cosa difusa anomenada "fussió", no sols en la seua carrera, sinó en la creació d'obres amb eixa ambició per part d'altres artistes.

Ací la música de Pat Metheny assoleix un grau de complexitat tan enorme que, a eixe nivell, no ha repetit pràcticament, seguint després un camí que va derivant, a poc a poc, cap a la simplificació sonora i estilística.

Com comente a la locució del programa, posarem el disc complet, en dues sessions, de forma que es puga escoltar en la seua integritat. Hui posen la primera part.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 1

 Programa 581

Tractar de fer ni tan sols un esbós de la personalitat artística de Pat Metheny, a estes alçades de la seua carrera, en un espai reduït com el que ens presta aquest podcast resultaria una tasca absurda i pretensiosa.

La seua personalitat polièdrica musicalment parlant, les variades vessants que ha passejat al llarg de més de cinc dècades, tocant la seua guitarra -i altres instruments-, la seua tasca compositiva enormement fructuosa i la seua exquisida sensibilitat, fan d'ell un autèntic punt i a part en els molt variats camins que el jazz ha recorregut al llarg del segle i escaig d'existència.

Una lleugera ullada a la xarxa d'internet -i alguns llibres dedicats a d'ell- ens donaran una imatge més acurada de la que jo puga fer en aquestes ratlles.

No puc per menys, però,  que fer un "mea culpa", per no haver-li dedicat abans cap programa fins ara. Hi ha tants bons músics de jazz!! (afortunadament).

Allò que m'ha fet fixar en ell i decidir-me a posar-vos la seua música, ha estat l'eixida d'un disc, que escoltareu al darrer programa de la sèrie que anem a dedicar-li, on tota la seua saviesa musical s'expressa en una "suite" encisadora que em va deixar bocabadat i a un pam sobre terra. Però ja en parlarem d'eixe disc. 

Hui ens toca posar-vos alguns exemples de la seua música primerenca, entre els anys 1974 i 1984, quan, fitxat per la prestigiosa gravadora ECM, va gravar uns quants discs que, oh, meravella!, no han perdut gens ni mica d'actualitat musical ni donen la impressió de ser l'obra d'un novençà i que l'ECM ha reeditat en una tria feta pel propi Pat Metheny.

Gaudiu-ne i prepareu-vos per a la setmana pròxima.

Un altre pas endavant de l'Andrea Motis

 Programa 580

Andrea Motis és una artista que, des que va començar a destacar dintre de la Sant Andreu Jazz Band, sent una esplèndida  realitat amb sols 14 anys i de la mà del Joan Chamorro, hem seguit amb molt d'interés -i plaer- la seua evolució de la qual podreu trobar exemples al nostre programa.

La pandèmia i la maternitat no han aturat la seua carrera i fa un parell d'anys va gravar un disc amb composicions seues, majoritàriament, Do outro lado do azul, on els ritmes brasilers i un cert flaire mediterrani completaven un disc molt agradable que, a escala mundial va ser publicat, ni més ni menys, que per la prestigiosa marca Verve. 

En aquest cas fa un fort pas endavant i amb el disc Colors & Shadows i amb el recolzament i, en algun cas, la integració dintre de la prestigiosa orquestra de jazz de la ràdio alemanya de l'oest (WDR Big Band), demostra que la seua progressió no s'atura. Fins i tot es permet tornar a gravar, amb els arranjaments i la direcció de Michael Moosmann que ja havia treballat amb ella de molt jove, algunes de les seues peces de l'anterior disc, que cobren així un color molt més "jazzístic".

Com que no hem estalviat elogis (merescuts)  a l'Andrea Mots en anteriors programes, en aquest cas ens limitarem a destacar l'aparició del disc, on la trompeta demostra que ja és una eina perfectament integrada al seu llenguatge jazzístic i on la seua veu, serena i avellutada, amplia matisos i control donant una molt agradable sensació en escoltar-la sense perdre ni una miqueta de "swing" quan cal.

Esperem amb impaciència el seu pròxim treball i, si se'ns presenta l'oportunitat, veure-la en directe. 

Endavant, Andrea!!

Tenorism: Dos saxos tenor s'apleguen per gravar

 Programa 579

El panorama del jazz a la península és un món fragmentat -llevat dels professionals, sembla- que tenen els seus canals de comunicació.

A Andalusia el jazz té una enorme vida i abunden -sempre dins del món limitat d'esta música- les associacions que promocionen aquest gènere i promouen festivals i actuacions amb una freqüència que per estes terres no es veuen ni de bon tros.

Amb aquestes premisses i editat per SEDAJAZZ RECORDS (sempre Sedajazz...), ens arriba a les mans un disc de dos saxos tenor malaguenys, autoeditat amb micromecenatge (tampoc enllà lliguen els gossos amb llonganisses) on, amb un acompanyament de trio clàssic -piano, contrabaix, bateria- i la col·laboració del veterà i també saxo tenor nord-americà Rick Margitza, han elaborat un disc de composicions pròpies d'ambdós.

Lamentablement, per les raons comentades adés, no coneixia res de Daniel Torres o Enrique Oliver. Lamentablement. Aquests dos músics tenen ja una carrera consolidada, amb algunes gravacions ja sota la seua titularitat, igual que els membres del trio rítmic -excel·lent- que els acompanya. El formen el pianista José Carra, excel·lent, amb ja un bon grapat de gravacions, el bateria Ramón Prats i el contrabaix de Bori Albero.

El disc, potser per una certa dèria personal, em sona una mica heterogeni. M'agraden més els discos que mantenen una línia al llarg de tot el treball, però això ja us he dit que crec que és una mania personal. No vull dir que el treball no estiga bé, ni de bon tros, tan sols que, potser per ser un disc conjunt de tots dos -el primer que en fan junts amb la titularitat compartida i amb composicions de tots dos- la personalitat de cadascú es fa notar.

En general és un disc de resum dels estils jazzístics entre les dècades dels 50-70, la qual cosa no és mala escola, amb pinzellades de "free" amb un so, tanmateix, actual i net. Escolteu-los, us agradaran. El disc s'anomena "Tenorism" i es publica sota la titularitat conjunta de tots dos.

Viure la música en temps incerts: Pepe Cantó, músic i productor, i 2

 Programa 578

Comercial i industrialment, "la música digital ha vingut per a quedar-se".

Amb eixa frase lapidària sentència el tema de les "plataformes digitals" el nostre protagonista d'aquests darrers dos programes, Pepe Cantó. I, si escolteu els fragments triats de l'entrevista/conversa que varem tindre veureu que, segons la seua autoritzada i llarga experiència professional, això ni és bo ni dolent, SENZILLAMENT ÉS.

Tan inevitable com un dia de pluja o un terratrèmol, tan inexorable com que tots naixem i morirem. 

Com que ell s'explica perfectament, no vaig a afegir jo els meus comentaris d'espectador interessat...i esporuguit. 

El programa s'ilustra amb peces del seu, fins ara darrer disc...físic (segons ens diu a la xerrada) "Vida", el que no vol dir que no continue fent música i publicant-la. Ací podeu trobar alguns exemples, no inclosos en cap disc, publicats digitalment, que no han entrat al programa per manca de temps. També podeu escoltar una versió de la peça de Pau Viguer, 212 Fahrenheit degrees, arranjada i interpretada per ambdós, publicada sols també en format digital. 

Si teniu interès en escoltar la xerrada completa entre ell i un servidor, la teniu ací

Recomane l'escolta atenta -o despreocupada, pot fer-se d'ambdues formes- del disc Vida, veureu com repetiu la seua escolta, vos agradarà.

Té futur la música popular, en el sentit de música de consum, de qualitat?

Viure la música en temps incerts: Pepe Cantó, músic i productor-1

Programa 577

El treball artístic, en general, i el de músic en concret, per definició estacional i precari, mai ha estat una font d'enriquiment per estes terres. Com a molt ha donat per anar tirant. La situació, però, des de fa alguns decennis, ha anat tornant-se cada cop més complicada per guanyar-se la vida.

La pròpia estructura industrial/comercial de les empreses que se'n dediquen ha patit, a poc a poc, un procés de concentració, per una part, i d'aplicació generalitzada del gèneres musicals i de formes de gestió, on les multinacionals -amb criteris i sensibilitat ultra-comercial en tots els aspectes, bandejant els artístics- ha estat una traveta a les cames pels qui el nostre personatge de hui, Pepe Cantó, anomena "classe mèdia musical", és dir, eixa majoria de gent de la professió que "va tirant" i vivint al dia.

El darrer gir de la globalització, amb l'explosió de l'univers digital a la música, ha estat una enorme pedra llençada al llac del negoci, creant unes ones expansives que han fet naufragar molta gent, tant en la part del músics professionals, eixos que viuen a l'ombra de les grans lluminàries o en la foscor dels petits clubs o sales de ball, com en les dèbils estructures empresarials petites o mitjanes que no han pogut resistir el "tsunami" de la digitalització i les noves normes mundials de fer negoci, aixafats per les grans multinacionals.

Dins d'eixe "tsunami", alguns, com el Pepe Cantó, van sobrevivint a base de passar a fer-ne també un altre treball no menys fosc, però importantíssim per a la presentació comercial del producte, la tasca de producció, que tracta d'arrodonir i donar un bon aspecte musical i estètic al producte, de manera que siga atractiu per al consumidor de música, siga esta del gènere que siga.

Per il·lustrar-nos d'alguns aspectes dels que hem comentat, hem tingut una llarga conversa amb un professional de la música, que es mou en tots els aspectes, artístics i industrials/comercials, d'aquest món.

En esta primera part anem a il·lustrar les opinions del Pepe Cantó amb música del seu primer disc, "De aquí para allà", tret el 2014, perquè pugau també gaudir d'unes músiques, difícilment classificables -si excloem la clàssica- que reflecteixen la seua sensibilitat artística, fruit de tots els camins que ha corregut com a músic amb uns i altres. I puc dir que, a l'estat espanyol, si llevem a Raimón i a Camarón (irònicament parlant), ha acompanyat a la quasi nòmina completa de gent que ha cobert l'àmbit de la música popular el darrer mig segle. Escolteu la seua música que us agradarà.

Al comentari del pròxim programa comentarem altres aspectes del negoci musical, amb especial incidència a les anomenades "plataformes musicals".

Javier Vercher: un "jazzman" que pensa en el passat i en el futur

 Programa 576

 

 Als programes 469 i 470 varem poder revisar  dos dels darrers discos del Javier Vercher, publicats arran del seu aterratge a València i després de la seua aventura a Nova York i la gira amb Alejandro Sanz (!). La conseqüència va ser múltiples influències, destacant les avantguardes contactades a la ciutat dels gratacels i la seua línia radicalment "free jazz"  clarament perceptible al primer dels discos i ja un poc matisada al segon, gravats els anys 2018 i 2019. 

 El disc que anem a comentar en aquest programa és del 2021, és dir, dos anys després del "First Takes" i rodejat ara, amb músics "del terreny". Músics que no tenen massa envejar ja, a hores d'ara, a qualsevol de l'elit mundial car, els darrers deu o quinze anys, la nova generació de músics criats o recriats a València ha assolit uns nivells excel·lents, afavorits també per l'enorme mobilitat de les gents d'aquest món jazzístic, que afavoreixen els contactes amb altres músics de latituds diverses i nivell internacional. Això, i a més el treball de gent com la del "Jimmy Glass", temple actual del jazz a València, que ha fet l'esforç de portar per ací a tocar a algunes lluminàries consagrades com  Benny Golson,  Lee Konitz, Lou Donaldson, Pat Martino, Uri Caine, Larry Grenadier, Ravi Coltrane o Enrico Rava, entre molts d'altres, a més de ser un espai habitual del nostre més internacional músic actual, Perico Sambeat. 

 La música del "Agricultural Wisdom" , que anem a escoltar al programa, beu de totes les fonts del jazz més actual i, sense renunciar a una certa preferència pel "free", ha sabut acostar-se a eixe jazz que ara circula majoritàriament al món, malgrat l'enorme diversitat de matisos -un per cada músic, pràcticament- i resulta una perfecta immersió al jazz més actual, un enorme puzle d'influències que van, des del jazz modal al "free", passant per totes les variants. Potser caldria destacar la seua evolució cap a unes línies melòdiques senzilles, suficients, però, per donar peu a que, tant el propi Vercher com els seus acompanyants, estimulen la improvisació amb espai suficient per expressar-se.

De tota manera, jo destacaria la peça amb la què obrim el programa, un preciós i suggerent solo del Javier Vercher, amb un inquietant títol, "Lobo y luna".

Esperem que aquest home no s'ature -no sembla probable- i continue amb la seua contínua recerca sonora i estilística, per a gaudi dels bons afeccionats al jazz de la terra que, de segur i gràcies a ell, continuarem "al dia" d'allò que es cou per l'univers del jazz mundial.

Per cert, és un producte més de SEDAJAZZ RECORDS, clar!

Fe d'errades: A la locució del programa dic que el disc amb Ferenc Nemeth era, probablement del 2020. En realitat, he comprovat després que és del 2006, quan estava encara amb la gent de Nova York. Disculpeu.