dimecres, 29 de maig del 2024

Una nova cara per al jazz valencià: la flauta i la veu de Maria Gil

 Programa 677


La flautista Maria Gil, valenciana, de la comarca d'Els Serrans és la darrera troballa que se'ns ofereix des de l'Alqueria Coca, des de SEDAJAZZ. El disc s'anomena "Veye"

Una veu fresca i amb un instrument que, si bé no és insòlit al món del jazz, tampoc és massa freqüent. Una veu de dona, cal destacar-ho. A poc a poc, molt a poc a poc, les dones van incorporant-se al món jazzístic per estes terres.

El disc és, sembla, una panoràmica, una carta de presentació d'una música que té ja una experiència professional d'instrumentista i de cantant, car de les dues especialitats ha fet estudis.

Amb influències heterogènies, els ritmes o, millor dit, els ambients del disc ens remeten a sons llatins i brasilers, amb alguna incursió a un "funkie" discret. Una obra on el lirisme, la tranquil·litat, un so íntim, amb unes improvisacions molt mesurades és el que dona cos al disc. No és un treball amb audàcies trencadores -ni cal-, ben al contrari, es tracta de construir una obra ben feta, de perfils variats però on el perfum del jazz ens acarona.

Les peces vocals, també de l'autoria de la Maria Gil, tenen una clara vocació jazzística amb un discretíssim, mesurat "swing" que les integra perfectament en la resta del disc.

Maria Gil és graduada en flauta travessera i en cant Jazz per la prestigiosa ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i té un currículum farcit de col·laboracions amb noms il·lustres del jazz espanyol (Antonio Serrano, Carles Benavent, Albert Bover,...) i en l'actualitat està implicada en un projecte amb el veterà guitarrista valencià Joan Soler, una de les primeres veus jazzístiques valencianes en èpoques fosques per a aquest gènere.

Cosidere aquest treball, com he dit, com una "carta de presentació". Esperem tindre prompte més mostres de la seua qualitat interpretativa i compositiva.

La formació del disc és:
María Gil (flauta travessera, veu i composicions)
Baptiste Bailly (piano)
Mariano Steimberg (percussió)
amb la col·laboració  de Miquel Álvarez (contrabaix)

dijous, 23 de maig del 2024

Una gran pérdua per a la innovació musical: L'adéu de Kaija Saariaho

Programa 676


El dos de juny de 2023 se'ns n'anava una dona que estava en un moment dolç tant de la seua trajectòria professional com de creativitat. Amb un munt d'encàrrecs d'institucions, orquestres i teatres d'òpera d'arreu del món esta trajectòria s'ha vist truncada per eixe imponderable que és la mort.

Reconeguda Kaija Saariaho com uns dels músics, de qualsevol edat i gènere, més potents i reconegudes, a hores d'ara, potser junt amb la rusa Sofia Gubaidulina, la seua desaparició representa una dada important per al desenvolupament de la música occidental, a la qual ha fet interessants aportacions i valuoses novetats. Cal destacar l'important paper que, en la seua conformació artística, va tindre el seu pas per l'IRCAM, el prestigiós laboratori fundat per Pierre Boulez, on la tecnologia i l'informàtica juguen un importantíssim paper com a auxiliars de la creació.

Ja als programes 608 i 609 del nostre programa vàrem exposar prou amplament, amb textos de persones de reconeguda solvència, una certa descripció de la seua música. Amb una personalitat d'aspectes interessants i innovadors, el que anem a fer és enllaçar una llarga i profunda entrevista que, amb motiu de la concessió del premi "Fronteras del Conocimiento" li va realitzar la prestigiosa revista "Scherzo". A l'entrevista, més personal que musical, l'entrevistador va saber portar la conversa d'una manera col·loquial, de manera que va fer un retrat molt interessant i personal de l'artista.

Com a introducció posem alguns interessants fragments de l'entrevista:

 "En aquella època no hi havia cap altra dona a la Acadèmia Sibelius que estudiés la composició, i al principi em vaig trobar amb molts professors que no volien ensenyar-me pel simple fet de ser dona. Pensava que era una pèrdua de temps, i aquesta sensació era generalitzada. Açò em va afectar profundament, però no varen aconseguir que em rendira.

El meu pare havia comprat un Revox, un magnetòfon amb micròfon, i jo vaig començar a jugar amb aquell aparell. Cantava amb el micròfon, canviant els registres de la meva veu, des del xiuxiueig al crit, i em fascinava percebre com una veu pot transformar-se amb l'ajud

Sense dubte amb l'electrònica es pot fer tot allò que un serà capaç d'imaginar, però he de saber-ho imaginar, i després he de saber traduir aquesta imaginació.

... el meu punt de partida per a un so electrònic pot ser alguna cosa que no puc obtenir, però a vegades trobe alguna cosa que resulta més interessant, que encaixa millor amb la totalitat de l'obra. Es tracta en tot el cas d'un treball que requereix un procés.

... jo soc molt sensible a la llum, i hi ha quelcom en la meva percepció de la música que em fa pensar molt en termes lumínics. Quan sento música imagino a vegades llums.

Sempre he escrit la música com he pensat que l'havia d'escriure. Per mi la forma i el material musical procedeixen de la mateixa font.

Em sembla que el més gran és Johann Sebastian Bach.

Crear una obra d'art vertadera duu temps i això és quelcom que hui escasseja. No ha de ser fàcil ser un jove artista avui en dia.

Vull creure que, mentre continuem essent humans, seguirem sentint la necessitat d'una espiritualitat, d'un pensament profund, més enllà de les pressions d'un món cada vegada més comercial.

... de fet tot artista utilitza el coneixement i la intuïció, la música és en aquest sentit bastant especial, i en molts aspectes està molt pròxim a la ciència."

dijous, 16 de maig del 2024

Tutti frutti de jazz: Screaming Pillows i el cau Sedajazz

Programa 675


L'Alqueria Coca, seu de SEDAJAZZ no deixa de parir fills i filles. Com una mare prolífica, la seua fecunditat no en té límits.

La penúltima fornada de gent jove eixida de l'Alqueria, junt amb algun amic més, va estar treballant de valent durant la pandèmia. Varen treballar tant i tan bé que, sense quasi  adonar-se, ja tenien un bon grapat de peces gravades ací i enllà. Calia, doncs, decidir què fer amb tot aquell material. El punt final ideal seria treure un disc, un CD que fora el testimoni físic d'aquella creativitat, però una cosa era ajuntar-se un dia i gravar coses i altra l'edició d'un disc: per arribar a què es convertira eixa idea en un producte físic calia un grapadet de diners...

El sistema de micromecenatge, via Verkami, va ser on trobaren la solució. Com en alguns temes hi havia hagut la col·laboració de gent veterana varen pensar -dic jo- en treure un segon disc on estigueren els treballs on havien col·laborat alguns dels veterans que rodaven per, o estaven a, la SEDAJAZZ. Òbviament, Francisco Blanco "Latino", "Deus ex Machina" de Sedajazz no estava lluny (flauta, saxo baríton i soprano), Víctor Carrascosa (trompeta), Paco Fernández (trompeta) i Ferran Verdú Pons (trombó). Per a l'ocasió s'anomenaren els "The Liao Brass".

Amb tot això i l'èxit del Verkami va poder eixir a llum un doble CD etiquetat com a "Screaming Pillows, Vol. 1 i Screaming Pillows & The Liao Brass".

L'àlbum els va quedar tan que varen guanyar el Premi Carles Santos del 2020 al millor disc de jazz. El premi era merescut.

Un grapat de peces, composicions totes originals -i els arranjaments també- de gent molt jove, que exploren, indaguen, fan explotar la seua creativitat, passejant-se per la pràctica totalitat dels estils del jazz posteriors al "bebop", amb incursions estilístiques d'allò més variat i un marcat ritme "rocker" en un grapat de peces, producte, crec, de l'edat dels intèrprets. Tot això amarat amb pinzellades "free", "llatí", "flamenc" i amb una superba peça que demostra la interiorització de l'ànima més profunda del jazz, un "blues", que deixa clar que amb els seus pocs anys, l'Alqueria Coca ha sabut dur-los pels camins del jazz més autèntic i seminal, sense que això els tallara les ales per a volar a l'aire lliure de la modernitat.

Els noms dels membres de Screaming Pillows són:

Juan Saus (saxo alt)

Xavi Maldonado (saxo soprano, tenor i clarinet baix)

Roque García (saxo tenor)

Vicent Lloret Adrover (trombó)

Bernat Cucarella (vibràfon i sintetitzador)

Pablo Rizo (piano i teclats)

Borja Flores (contrabaix i baix elèctric)

Hugo Barrio (bateria)

Alguns d'ells ja roden amb grup propi, però n'estic segur que, a no tardar massa, ens donaran més fruits de la seua creativitat.

Quedeu-vos amb els seus noms.

_________________________________________________

 Enllaç als videos fets en les gravacions de vàries de les peces

dijous, 9 de maig del 2024

Un conte de fades: Pau Casals i les Sonates per a violoncel de J.S.Bach

 Programa 674


La història de la relació entre les sis Suites per a violoncel del gran pare J.S.Bach i el català universal Pau Casals podria haver estat escrita per un bon narrador d'històries, però no va ser cap invenció literària.

Un jovenet de tretze (tretze!!) anys, amarat de música ja a la seua edat, va a una llibreria de vell vora del port de Barcelona, per tal de comprar algunes partitures de música per a piano de Beethoven. De sobte, un poc arraconades, veu unes fulles amb música impresa on li crida l'atenció el nom de Johann Sabastian Bach; agafa els papers i observa que són unes suites per a violoncel. Emocionat agafa els papers i se'ls compra i, en arribar a casa, es posa a llegir i a tocar amb el seu instrument les peces.

Després d'un somni d'uns dos-cents anys, aquelles notes sonaven una altra vegada. En aquell moment eixes peces eren desconegudes pels músics de l'època. Els trobats per Pau Casals eren uns papers impresos al començament del segle XIX i no es tenia notícia d'eixes obres. El jove Pau Casals les estudia incessantment, les treballa i les fa seues, com integrades al seu torrent sanguini. L'enorme respecte que l'inspiren fa que no s'atrevisca a tocar-les en públic fins vint anys després. Són un cert maldecap, a part d'una obsessió, car la partitura no en duu cap indicació de tempo, ni de dinàmica, formes de tocar i possibles moments d'adorns improvisats, d'alguna manera les té que "reinventar/reinterpretar".


Segons sembla són unes peces escrites amb la idea de ser un exercici de pràctica per a aprenents a violoncel·listes, però la música que està als papers no és, de cap manera, un pur exercici escolar. Supose que Casals, en adonar-se, va pensar que també eren uns "exercicis escolars" els d' "El Clave ben Temperat", però el geni de Bach s'escolta a través d'eixos "exercicis" com una obra mestra, ja reconeguda aleshores (Mendelssohn mediant).

La interpretació d'eixes obres retrobades resulten un enorme èxit en ser interpretades en públic i poc després, amb l'ànima encongida pel drama de la guerra a Espanya, grava a Londres a la tardor de 1936 dues d'elles, la segona i la tercera. Al llarg dels dos anys següents grava les altres quatre: l'èxit és fulminant i el ressò de les gravacions supera amb molt les esperances del Pau Casals.

La resta és ja història. Amb criteris inicialment controvertits sobre la seua interpretació, sobre els criteris musicals emprats, molt prop de la sensibilitat romàntica de l'època per part de Casals, la difusió de les Suites esclata i, a hores d'ara, les gravacions fetes per part de múltiples violoncel·listes superen amb escreix, segurament, el centenar, per als violoncel·listes, les sis suites continuen sent la seua alfa i omega, un ritu de pas, la muntanya Everest del seu repertori. Les noves gravacions de les suites guanyen regularment els premis de "disc de l'any" i els vells enregistraments mono de Casals, adequadament reviscolats amb les noves tecnologies, encara són un dels més venuts entre els títols històrics. Però la cosa no s'acaba amb els violoncel·listes, car una gernació d'intèrprets de flauta, piano, guitarra, trompeta, tuba, saxo, banjo, acordió i més han interpretat la música amb un èxit sorprenent. Fins i tot guitarristes de Rock s'han atrevit amb elles.

Per a Pau Casals la interpretació pública al llarg de la seua vida va estar sempre com una obra inacabada, sempre amb noves troballes, sempre amb quelcom de nou que treballar en elles, com un oceà de música navegable de mil formes.

Lamentablement, el seu compromís polític antifeixista el va dur a no tocar públicament una sola nota arran de l'èxit feixista a la guerra d'Espanya i mentre estiguera Franco, durant quinze anys -QUINZE ANYS!!- i a no tornar mai a la seua estimada terra catalana car va morir el 22 d'octubre de 1973, poc de temps abans que el dictador. La seua petjada, però, és inesborrable en la història de la música occidental per la seua innovació en la forma de tocar el violoncel... i pel seu redescobriment de les Suites de Bach.

Honor i glòria a Pau Casals, gran músic i gran persona.

dijous, 2 de maig del 2024

El pes d'un cognom: Alicia Coltrane

Programa 673


Una de les usuals malediccions de les dones en el món musical ha estat, fins temps molt recents, el canvi, si més no com a nom artístic, del cognom familiar pel del marit, sí, marit.

No n'és una excepció el de Alicia McLeod, coneguda artísticament pel cognom de qui, per tan sols uns tres anys, va ser l'esposa. Encara que ja havien treballat junts des de temps abans, el canvi de cognom artístic va produir-se sols després del matrimoni.

L'admiració i sintonia de l'Alice amb la música de John Coltrane va ser, però, completa i ha estat present al llarg de la seua vida -artísticament interrompuda per ni més ni menys que vint-i-cinc anys a la mort de John- actuant com una mena de marmessora del seu llegat. Profundament enamorada, a la mort d'ell va patir greus problemes de salut física i mental. Al llarg d'aquests vint-i-cinc anys va involucrar-se en un món d'espiritualitat arribant a escriure, fins i tot, alguns llibres del tema.

Musicalment, que és l'aspecte que ací tractem, era una impecable pianista i a més una perfecta intèrpret d'un instrument insòlit al món del jazz, l'arpa. Un instrument la tècnica del qual es veu clarament transposada al teclat, segons els crítics, en la forma d'abundants "glissandi". Abans d'ella, sols hi hagué poques dones arpistes al jazz, sent la Dorothy Ashby  aquella de la qual es declara hereva l'Alice Coltrane.

La música que s'escolta en aquest programa (ja li havíem dedicat un parell fa temps) és la recollida a la darrera actuació abans de la seua llarga retirada dels escenaris; una actuació a l'auditori de la Universitat de Los Angeles, en abril de 1978, publicada en un doble vinil, "Transfiguration.

Les peces escollides són sols (?) dues: una és un sentit solo al piano dedicat al John, "One For The Father". Després està una llarga improvisació, executada per ella a l'orgue Würlitzer, un instrument amb una veu molt particular i reconeixible (com ho és la del famós Hammond B), acompanyada per un fabulós Roy Haynes a la bateria i el consagrat baixista Reggie Workman, tots dos antics col·laboradors de John, en un complicat aquelarre sonor en clau de free-jazz matisat per l'especial sensibilitat artística i gust pels arpegis de la Alicia Coltrane. La peça base és una composició de John Coltrane, Leo, publicada póstumament en 1967 a l'àlbum Interstellar Space.

Ja ho dic: no és una música fàcil d'escoltar per a les persones que no estigueu acostumades al free-jazz, però si aconseguiu "acoplar-vos" a la música que sona, us resultarà com una mena de mantra que arribarà a envoltar-vos.

Una personalitat imprescindible a la història del jazz, no suficientment coneguda i reconeguda

Una dona original i alhora clàssica ja, per al jazz.

dijous, 25 d’abril del 2024

Un txistu, un acordió i els hereus de Paco de Lucía: SUSTRAIEN MATXINADA (La Rebelió Dels Arrels)

Programa 672


Doncs això, eixa mescla insòlita, inicialment boja, absurda, ha fet que nasquera una obra insòlita, boja, absurda, però preciosa.

El txistulari Garikoitz Mendizabal, l'acordionista i compositor Gorka Hermosa i la parella d'acompanyants de Paco de Lucía, Carles Benavent al contrabaix i Tino di Geraldo a la bateria, han tret a llum una gravació que, per poc que la sensibilitat d'u no n'estiga totalment anquilosada, el sorprendrà d'entrada, li captarà l'atenció a continuació i, molt probablement, se l'endurà per l'aire, flotant en un núvol fins que s'acabe el disc.

Lamentablement, Euskadi està TAN LLUNY
!! Una geografia amb moltes muntanyes,  verdes, això sí, eixos verds que cantà Raimón, i una situació política desgraciada han fet que eixe meravellós país siga un absolut desconegut per a la resta de gent de l'estat.

I resulta que Euskadi en té una vida cultural i social activa i plural i, en allò que ens interessa, una vida musical que si bé ja està plagada de noms il·lustres els darrers dos segles adobada amb una tradició vocal popular anàloga a la de les bandes valencianes, amb l'arribada de la democràcia ha esclatat joiosament. En l'entrevista que il·lustra el programa, Gorka Hermosa ens fa unes pinzellades del tema.


També ens explica, clar, els orígens de l'arriscada aposta del disc, fruit de la passió per la música i per Euskadi de dos bascos, Gorka i el virtuós txistulari Garikoitz Mendizabal. Un dia varen trobar-se amb la parella d'ex del Paco de Lucía i varen imaginar un projecte original, arriscat fins a l'extrem, d'una fusió de cultures musicals inaudita. La resta cal escoltar-ho.

Amb una barreja de sons i ritmes, des d'Euskadi a Andalusia, del zortziko a la malenconia enamorada d'uns constructors d'acordions italians, de...; el còctel és ple d'aromes i sabors, d'ambients i de sentiments, de la joia a la introversió, el gaudi de la pura música que ens atrapa,

Al Gorka Hermosa ja l'havia escoltat diverses vegades i he programat alguns dels seus discos en solitari, però la ductilitat, el domini ABSOLUT que del txistu en fa el Garikoitz Mendizabal m'ha enamorat d'un instrument que, si bé el coneixia, clar, mai l'havia sentit amb la ductilitat, la dolcesa -o l'agressivitat- i el descarat domini de colors d'aquest virtuós de l'instrument. No visc a Euskadi i la informació que en tinc de la seua música és la que és, però tinc clar que, a partir d'ara, vaig a fer el possible per acostar-me a totes les gravacions que puga d'aquest home i les seues aventures, que existeixen...

Què tal si, aprofitant la porta que s'obrirà amb aquest programa, us endinseu també en aquell món verd d'Euskadi. Ja us dic que no us defraudarà.

 

dijous, 18 d’abril del 2024

En record d'un amic: La màgia de Toni Belenguer-2

Programa 671


En aquest segon programa dedicat a la memòria del trombonista valencià Toni Belenguer, escoltareu peces dedicades a ell d'algunes de les persones del món de la música que el varen conéixer i varen poder disfrutar de la seua vàlua com a músic i, sobretot, com a amic.

La llista de persones que varen participar és un "qui és qui" del jazz mediterrani i part de la resta de l'estat. En una entrevista al seu amic d'infantesa, Francisco Blanco "Latino", el "motor" de Sedajazz, diu que el problema per a organitzar l'actuació no va ser el trobar a la gent, sinó quadrar les agendes de tantíssima gent que volia intervindre. Supose que més d'una persona es quedaria fora, però malgrat això varen ser una seixantena les músiques i músics que varen actuar aquell 17 de juliol de 2022 (*). D'aquella actuació són les músiques que sonaran, extretes de la gravació publicada pels seus amics de sempre de Sedajazz, organitzadors de l'acte.

Al nostre Camins ja varen elaborar un programa amb gravacions d'altres on ell hi participava, col·laborant de manera desinteressada, aportant el seu "savoir faire" per tractar que el resultat -sota la titularitat d'un altre- fora el millor possible: això era allò que importava, la consecució d'una obra impecable, perfecta a ser possible, amb això es donava per satisfet. El seu ego era ben menut, al contrari de la seua generositat.

Voldria destacar que, en correspondència a la col·laboració rebuda al llarg de molts treballs, la gent de la Sant Andreu Jazz Band, què ha tret un disc d'homenatge al Toni pels mateixos dies de l'acte del Principal, amb el seu "factòtum", Joan Chamorro, i un  grapat de les gents joves amb les quals va treballar en els seus discos primerencs el Toni Belenguer, varen estar presents.

I no diré més. Insistir en el record emocionat d'aquell excel·lent músic i millor persona, que ens va abandonar amb tan sols quaranta-dos anys, quan tota la professió esperava d'ell moltíssimes coses encara donat el que havia fet fins al moment.

Gràcies per tot, Toni. 

(*)Enllaç a la gravació íntegra del concert del Teatre Principal de València del 17 de juliol en homenatge a Toni Belenguer

dijous, 11 d’abril del 2024

En record d'un amic: La màgia de Toni Belenguer

Programa 670


"Hi ha persones que en tenen llum pròpia, que desprenen una energia especial".


Amb eixa descripció es referia Joan Chamorro, de la Sant Andreu Jazz Band, al Toni Belenguer.

Dotat d'una màgia personal indefugible i d'una mestria musical indiscutible i indiscutida per les persones que el varen conéixer i compartir amb ell la seua passió per la música, Toni Belenguer és un d'eixes persones que, per donar-se a qualsevol company/a que li demanara la seua sòlida i segura cooperació, no en té més que un sol disc publicat sota la seua titularitat, que podeu escoltar a aquest enllaç del programa que li vàrem dedicar.

El disc vaig tindre el gust i -diria- l'honor, d'escoltar-lo en la seua presentació en un petit teatret, ja desaparegut, a Campanar, que va acompanyar-lo amb una mena d'"action painting", on una pintora amiga anava pintant mentre ell i el seu grup tocaven. Era l'any 2007 i encara no existia el "Camins". La sensació va ser la d'una troballa encisadora; vaig eixir flotant d'aquell teatret. Després vaig tindre l'oportunitat d'escoltar-lo acompanyant a altres músics. Recorde, amb especial emoció, la seua col·laboració al projecte que Jesús Salvador "Chapi" va posar dempeus -crec que per única vegada- al Claustre de la Universitat de València un projecte preciós i arriscat sobre Bach i músiques africanes; allí hi era el Toni Belenguer, aportant la seua visió jazzística de la idea del "Chapi", amb el seu habitual magistral treball.

La gent amiga de Sedajazz, projecte al qual va pertànyer des del començament, s'ha sentit especialment afectada per la seua absència. El seu trombó ha deixat un forat inesborrable a la Big Band de Sedajazz. La seua gent, la de Sedajazz, i la d'un altre preciós projecte educatiu musical, el de la Sant Andreu Jazz Band amb el qual va coŀlaborar  abundantment, varen presentar una actuació amb un grapat impressionant de músiques i músics, tots volent aportar el seu granet de sorra a l'homenatge de l'amic i del músic, per eixe ordre,

El teatre Principal de València va ser el marc d'aquell homenatge i, afortunadament, hi ha testimoni gravat, i a YouTube, que és la música que es podrà escoltar als programes de hui i al pròxim. Un tribut d'amistat -sobretot- i d'admiració al mestre/company desaparegut.

Gràcies Toni! Per sempre!

dijous, 4 d’abril del 2024

Música "culta", "acadèmica", "popular" ?: Ommadawn de Mike Oldfield

Programa 669


La pregunta és pertinent en parlar d'obres com les simfòniques de Mike Oldfield.

Les normes de l'"acadèmia" són cosa immutable? I si ho foren, quan començaria la "història de la música", quan acabaria?

La música, com totes les arts, és quelcom que, en les seues formes i convencions, acompanya la resta de criteris majoritàriament acceptats per les societats de cada lloc i moment. En el cas de la segona meitat del segle XX, al món occidental, el rock&roll i els nous instruments electrònics varen tindre una clara influència en la cultura de masses, i les seues formes i sonoritats varen ser acceptades majoritàriament, configurant una estètica musical de sons nous no massa acordats amb el que l'"acadèmia" acceptava.

Hi ha, però, un altre aspecte molt important; la durada d'obres com les inicials del Mike Oldfield, amb una extensió "excessiva"(?) per a les necessitats de les ràdios comercials, va ser un entrebanc, quasi insalvable, per a la seua difusió pública. Afortunadament, els artefactes de reproducció musical, ja d'ús comú per part de gran part de la població occidental, facilitaren que, sorprenentment en algun cas com el què comentem, la seua música assolís una popularitat i un èxit comercial que no s'esperava el mateix autor. Això va suposar que, a Mike Oldfield, un èxit i popularitat aclaparadores resultaren un problema per a un jove d'una escassa vintena i amb un esperit sensible i introspectiu.

Encara que el seu segon treball, "Hergest Ridge", tret abans de l'any de distància del "Tubular Bells", va tindre una bona acollida comercial, la crítica el va rebre com si fora una versió "bis" del "Tubular" -que en gran part ho era- i no va rebre bé aquest segon treball. Decebut per eixes crítiques i sota l'impacte de la popularitat sobrevinguda, es va tancar a sa casa i va treballar en una nova obra, "Ommadawn", que si bé seguia les petjades estilístiques i sonores del "Tubular Bells", amb un aclaparador treball d'estudi i, com en aquell, amb ell tocant un gran nombre d'instruments diferents, té una sèrie de trets definitoris que el fan singular.

La incorporació de percussions africanes i instruments orientals, com el "bousouki", amb un clima molt més relaxat i introvertit junt amb l'habitual ambient "celta", varen fer que l'"Ommadawn" eixira com una obra lluminosa, íntima, que majoritàriament ha estat assenyalada per la crítica com el seu millor treball.

L'evolució de l'Oldfield i, supose, una certa pressió de les gravadores per obres més "digeribles" per a les radio-fórmules, varen fer que als seus treballs posteriors alternaren peces "llargues" (en tot cas, com moltes simfonies "clàssiques") amb altres cançons més "rockeres" o, millor, "poperes", algunes d'elles estimables. No és qüestió de dir que una peça curta no pot ser, fins i tot, una obra mestra: Chopin, per exemple, hi estaria d'acord, i alguns compositors de música popular també; de tota manera l'alternança de peces llargues a la seua discografia, en un mateix disc, amb altres més curtes i comercials em fa l'efecte que alguna concessió hi ha hagut per part de Mike Oldfield.

Les freqüents reedicions de les peces primerenques donen, en tot cas, la impressió que, tant ell com el públic, s'estimen (estimem) més aquelles inspiracions jovenívoles que molta de la seua evolució posterior.

dijous, 28 de març del 2024

Cinquanta anys d'una obra singular: Tubular Bells de Mike Oldfield

Programa 668

 


Comentar coses sobre un músic tan oceànic és complicat de fer-ho en un espai reduït com el que habitualment emprem per a dir quatre coses sobre la música escoltada al programa.

Michael -Mike- Oldfield (15 de maig de 1953, Reading, Anglaterra) és, fonamentalment, un compositor i multiinstrumentista que, amb el "Tubular Bells", peça treta a llum a finals de l'any 1973, va sacsejar el món musical de les músiques que s'escoltaven a la ràdio per a un públic jove. Amb una durada que abasta les dues cares d'un LP -el format en què va ser publicat inicialment- era un producte difícilment digerible per a les ràdios comercials i les discogràfiques per la seua durada. Encara que es varen publicar per a promoció versions curtes, va revolucionar el món del "Rock Simfònic", superant moltes tanques sonores i estilístiques.

Amb una llarga i accidentada elaboració, que, segons les referències, podria haver-se allargat fins als tres anys des de la primera idea inicial d'un xicot de setze que tocava en un petit grup de rock, el producte que finalment va vore la llum era una extensa "suite" on ell tocava la majoria dels instruments, en una treballada elaboració en estudi, amb gravacions i regravacions, "samples", "overdubs" i tot un conjunt d'instruments: Grand Piano, Glockenspiel, Orgues [Farfisa, Lowrey], Baix, Guitarra elèctrica, Aparells electrònics [Taped Motor Drive Amplified Organ Chord], Guitarra [Speed, Fuzz, Mandolina], Percussió, Guitarra acústica, Flagelot, Piano [Honky Tonk], Tubular Bells, tots ells tocats pel Mike Oldfield amb la sola col·laboració de les veus de Mundy Ellis i Sally Oldfield, el Baix doble de Lindsay Cooper i les Flautes de Jon Field.

Amb tot eixe grapat d'instruments i amb la darrera tecnologia d'estudi utilitzable llavors, va publicar una obra que desbordava, de bon tros, els límits del "rock simfònic" que gent com Pink Floid, King Crimson i altres conreaven, especialment al Regne Unit.

Amb influència de la música celta, entre altres fonts, i l'elaboració amb uns criteris musicals perfectament identificables amb els de la música acadèmica, el "Tubular Bells" va ser una troballa que ha marcat molts camins per a altres artistes de l'àmbit de la música popular i de la culta.

A l'obra es poden escoltar ecos del minimalisme, que llavors s'enlairava, d'allò que després s'ha anomenat "new age", techno, però també de les músiques elaborades per artistes del camp acadèmic, "seriós" que han begut d'ella alhora.

Malgrat la llargària -semblant a la d'una simfonia "clàssica" estàndard- va connectar molt bé amb el públic jove i l'èxit de vendes s'allarga fins als nostres dies.

La carrera de Mike Oldfield, encetada amb tanta força, està plagada d'obres que, amb un segell personal i reconeixible en allò que es refereix a la sonoritat i estil, ha caminat per un grapat d'àlbums instrumentals -els més característics-, però ha entrat també, en moltes ocasions, en l'àmbit de la música "pop", això sí, sempre amb el seu segell personal, música incidental per a diversos esdeveniments i, fins i tot, alguna banda sonora de pel·lícula.

En una iniciativa que deurien imitar altres universitats, l'Autònoma de Barcelona va acceptar apadrinar el projecte d'un dels seus ensenyants, Xavier Alern, professor de musicologia, en re-elaborar la música del Tubular Bells en una actuació en directe, amb fins a setze músics, a un lloc emblemàtic: les instal·lacions de l'Accelerador Lineal de Partícules de la UAB. El concert va ser difòs pel seu canal de YouTube de l'UAB. Eixa és la música que s'escolta al programa, car la recreació és tan perfecta, tan immaculada, que paga la pena difondre l'esforç del professor Xavier Alern, en transcriure el disc sencer per ser interpretat amb total fidelitat i respecte de l'original i amb la frescura del directe.

Al pròxim programa es podrà escoltar el que, segons la crítica, és el seu millor àlbum: "Ommadawn"

dijous, 7 de març del 2024

Eeeeh!! Que estem ací!!: Sedajazz Happy Band

 
Programa 667


Això volen dir les xiquetes i xiquets d'entre vuit i quinze anys que, conduïts per la mà atenta i amical de Francisco Blanco "Latino"(*), ens interpel·len des de l'Alqueria Coca, a Sedaví, fent-nos arribar la seua meravellosa música.

No es tracta de demostrar la seua vàlua tècnica, que la treballen, ni el seu art musical, que el tenen, sinó el seu entusiasme, el seu amor per la música. En aquest cas és jazz, un jazz encomanadís i alegre com correspon a la seua edat, però un cop que el verí de la música els ha entrat a les venes cadascuna d'eixes personetes seguirà el seu camí; en uns casos continuarà sent el jazz, clar, però això serà, per a altres, la porta d'entrada a un món meravellós, sense fronteres, car de músiques hi ha de tants tipus...

Ja són trenta-tres anys els que des de Sedaví està eixint, fornada rere fornada, un bon grapat de músics que en més d'un i més de dos casos han arribat a entrar al circuit professional mundial. No és cap exageració; la nòmina és extensa, sols heu d'entrar a la web de SEDAJAZZ i espigolar entre els discos editats per ells per veure noms consolidats al panorama professional.

No sé quantes d'estes promeses que escolteu al disc es faran professionals, en aquests moments això importa ben poc. No és tampoc, pense, l'aspiració de "Latino"(*). El que es vol, crec, és que eixe grapat de joves que ara estan a les beceroles de la música, sàpiguen gaudir d'ella i escampar la seua cultura musical allà on siguen... que falta fa. I que gaudeixen de fer-ho, clar: el gaudi de i amb la música és el principal objectiu. I l'assoleixen, tant que l'assoleixen!

Si escolteu el disc amb atenció i si veieu els vídeos de la gravació, feta a la mateixa Alqueria Coca, la seu de SEDAJAZZ, podreu fruir quasi tant com elles i ells del meravellós espectacle d'unes criatures que, llevant-se temps d'altres coses ara més de moda per a les criatures, perden/guanyen el temps anant a classes de música després d'eixir de l'escola. És un espectacle meravellós.

Espere que, algun dia, algun any, no sé quan, el treball que en favor de la música, de la cultura, fan la gent de SEDAJAZZ siga reconegut com es mereixen en tots els sentits i puguen eixir de la precarietat permanent amb què van passant els dies ells, i altres com ells en altres camps i amb el mateix entusiasme.

(*)En dir Francisco Blanco "Latino" vull personificar  l'esforç seu, però també del grup de professores i professors que, amb ell i al seu voltant, fan eixa excel·lent feina.

Codi QR per veure els vídeos de la gravació


dijous, 29 de febrer del 2024

La posteritat furtada i retrobada de les compositores: Louise Farrenc

Programa 666



Ja sabeu, si sou gent que ens segueix els programes, que els casos de dones compositores amb el seu pas barrat pel patriarcat existent o oblidades després de la seua mort han estat moneda corrent en la història de la música occidental. Jeanne Louise Dumond, (París el 31 de maig de 1804 - París, 15 de setembre de 1875), coneguda com a Louise Farrenc, pel cognom del seu marit, és un cas dels segons.

Reconeguda pianista a l'època, professora del Conservatori de París durant trenta anys i prolífica compositora, és tot un referent dintre de la història del Romanticisme francés.

Alumna de gent tan il·lustre com Muzio Clementi i Johann Nepomuk Hummel com a pianista, va ingressar al Conservatori de París a quinze anys, on va gaudir del mestratge de Antonin Reicha, bon amic de  Beethoven, en les arts de la composició. Va aprofitar ben bé les classes.

De família d'artistes (escultors en diverses generacions, pintors, músics) va tindre el reconeixement enorme del públic i dels més coneguts músics de l'època, així com un estatus professional concretat, com  exemple, pel seu nomenament de professora de piano al Conservatori de París, amb igual sou que els professors millor pagats i amb l'elogi general de la crítica del seu temps, inclosa la de gent tan destacada com Hector Berlioz o Robert Schumann.

Afortunadament, el matrimoni a disset anys no va ser cap problema per a la seua carrera com a compositora, car el seu marit, Aristide Farrenc, un flautista, compositor i editor musical i persona "rara avis" per a l'època, no sols la va encoratjar per prosseguir la seua tasca compositiva sinó que, a més, va fundar una editorial (Éditions Farrenc) amb la finalitat de publicar les seues partitures, eina imprescindible en aquell moment per donar-les a conéixer. De fet es va convertir en el seu empresari.

La seua tasca com a professora es va completar amb un parell de treballs. El primer, "Trente études dans tous les tons majeurs et mineurs, op. 26 (publicats en 1839)" va tindre tan gran acceptació que cinc anys després va ser escollit com el mètode oficial de piano al Conservatori. Encara a hores d'ara és una obra de referència als conservatoris francesos. El segon va ser la publicació, en 1861, d'un volum anomenat " Le Trésor des Pianistes", també encara en ús als conservatoris francesos.

La seua obra musical, inicialment pianística tan sols i amb un llarg catàleg, va anar eixamplant a partir de 1830 el seu camp amb obres de cambra, la part de la seua obra més reconeguda -i de la qual podeu escoltar el seu "Nonet" al programa- i encara va escriure tres obertures, dues obres per a piano i orquestra i tres simfonies, molt alabades també per la crítica de l'època. Al programa es pot escoltar la "Tercera Simfonia", la més afamada de les tres, que la va consagrar definitivament com a compositora. El seu catàleg conté també algunes obres vocals i més treballs didàctics. Segurament, el fet que no publicara cap òpera, gènere de moda absoluta el segle XIX, va contribuir al seu enfosquiment en morir

Diu la crítica especialitzada que el seu estil, si bé influenciat per l'obra de Beethoven mitjançant el mestratge d'Antonin Reicha, té clars trets personals que cal destacar com a influents en el primer romanticisme francés, el qual va contribuir a formar fonamentalment com a compositora, però també com a professora de futures professionals.

Lamentablement, una desgràcia familiar, la mort de la seua filla, consagrada pianista ja, que va morir als trenta-dos anys la va sotragar de tal manera que, a partir d'eixe moment, l'any 1859, no va escriure ja cap obra més.

Amb la seua mort, el seu record com a pianista va perdurar algun temps, però les seues obres varen ser oblidades prou ràpidament. Afortunadament, amb l'impuls de gent més atenta a la tasca ocultada de les dones els darrers anys, la seua obra està sent reeditada, escoltada i gravada

Afortunadament, dic, perquè, com podreu escoltar en els dos exemples que s'escolten al programa, paga la pena parar atenció a Louise Farrenc.

dijous, 22 de febrer del 2024

Veus al límit: Una habitació plena de dents i "Rough Magic"

Programa 665


La veu humana és, sense cap mena de dubte, l'instrument musical més complet, agradable i expressiu que hi ha a part del més antic, evidentment.

La música coral ha tingut, a la cultura occidental, una llarga evolució formal. Partim de l'evidència mínima que en èpoques anteriors a l'edat mitjana no es pot saber com era. Més o menys, es coneixen alguns textos que eren escrits per ser cantats en la major part de la poesia de l'època clàssica grega i romana, sent molt probable que la música popular haja arrossegat reminiscències al llarg dels segles.

La música monofònica d'ús religiós ja va tindre una certa manera de ser escrita a l'alta edat mitjana, de forma que hi ha bastant documentació per saber com afrontar la interpretació del cant gregorià, per exemple. Al Renaixement italià, un grup d'erudits i homes cultes del moment, tractaren de "retrobar" les formes de l'antiguitat clàssica per tal de, a partir d'eixe punt, millorar-la, com una forma més de modernització social.

Abans d'això, però, al llarg dels segles IX al XIV varen anar desenrotllant-se formes polifòniques, més o menys perfeccionades, tant a l'àmbit religiós com al profà. Al segle XVI, l'obra d'autors com Palestrina, Bach o Handel va representar un fort pas endavant generant unes formes que, sense interrupció, han anat evolucionant fins a l'actualitat.

Malgrat tot, hi ha una certa inèrcia en els públics a l'hora d'acceptar novetats en les formes vocals dels darrers dos segles, endarrerides respecte a altres formes musicals que han patit una molt ràpida evolució.

El grup que s'escolta al programa representa una autèntica punta de llança al panorama vocal. Amb la fusió amb instruments electrònics o sense, la sonoritat del grup nord-americà "Roomful of teeth" ha assolit un punt que ens mostra que no hi ha límits que l'habilitat i la inspiració humana no puguen superar. Darrer Grammy de l'any 2023 pel seu disc "Rough Magic", la seua música és de tot menys "aspra", "ruda", "desagradable" o "escabrosa" (rough). Ben al contrari, les peces que formen el disc, tres "suites" i una altra en un moviment, escrites i concebudes pel grup de 10 vocalistes (5 masculins, 5 femenins) conjuntament amb les autores i autors que les signen, formen un autèntic producte de luxe, on tècniques vocals molt variades i una successió abrupta d'ambients musicals descriuen un panorama on les veus són portades al límit de les seues possibilitats tècniques, tot al servei d'una expressiRough Magic"vitat excepcional.

El disc "Rough Magic" és una fita en la recerca dels límits i l'evolució de la música vocal que el conjunt "Roomful of Teeth" ens ha regalat al seu sisé àlbum, molt merescudament guardonat amb un Grammy. Serà qüestió de resseguir la seua trajectòria.

dijous, 15 de febrer del 2024

Bombons de música: Spanish Brass "35"

 

Programa 664


Al nostre "Camins" s'han fet un bon grapat de programes amb la música dels "Spanish Brass",  són dels artistes que més he programat. Algú podria pensar que tenim un interès "especial" en ells. És cert, en tenim un interés MOLT especial, per què amagar-ho?. Crec que, en l'àmbit valencià, hi ha potser tan sols un parell o tres -que em vinguen al cap- de solista o formació musical, que en tinga una major projecció internacional, avalada per un prestigi professional inqüestionable, que aquests cinc valencians.

I malgrat tot, per com es viu la "cultura" al nostre País Valencià -i a la resta de l'estat, també- la seua popularitat ací trobe que no supera la del restringit cercle de la gent melòmana i, tancant més el cercle, la de la gent que s'estima la música de cambra. És esta una especialitat que es sol produir públicament sols des de les sales "menudes", "secundàries", dels "Palaus de la música" i semblants, on la part del lleó se l'enduen les grans formacions orquestrals o els llançaments de "nous solistes internacionals" en gires de presentació del seu darrer disc en algun dels grans segells de gravació, cosa que abarateix la seua contractació als gestors d'aquests "temples" de la cultura oficial.

I, malgrat tot, hi són. Ja hi són ni més ni menys que trenta-cinc anys, aniversari que celebren amb un nou disc -i ja superen la trentena- editat de forma modesta, sembla per la carpeta de presentació, en un discret blanc i negre.

El repertori del disc està format per peces curtes, curtíssimes en algun cas. Com ens va comentar l'Inda Bonet, el seu trombó, a l'entrevista que li vàrem fer ara fa uns tres anys, eixes peces, si són de qualitat, són com bombons: duren poc, però són saborosos, dolços i el seu regust ens queda a la boca amb un bon record. L'excel·lència, en música, no es mesura en termes de grandària: un d'aquests bombons pot dur dintre el licor de més música que alguna llarga simfonia.

La majoria de les peces al disc, segons és política del grup, són comandes fetes per ells a compositors, més o menys coneguts; molts són gent jove, i valenciana, que ells aprofiten per a eixamplar el repertori per a aquests tipus de formacions, rejovenint-lo. No s'explica al llibret, però en alguns casos el títol és ben explícit en la dedicatòria.

Hem dit al llarg dels programes a ells dedicats tantes coses, que no se m'acudeix molt més per a un curt comentari com és el que faig com a complement del programa emés. En tot cas sols encoratjar-los a què continuen en la seua, afortunadament, exitosa trajectòria internacional, això sí, agraint-los l'esforç d'implicar les administracions locals d'algunes localitats valencianes (Alzira, Torrent i, ara fa poc, el seu poble de residència, Bétera) en festivals, on portar-nos a "casa" el bo i millor de la seua especialitat en l'àmbit internacional.

No soc jo, com sabeu, cap crític estàndard ni tinc coneixements amplis de teoria musical, però, a canvi, en tinc la sort de trobar plaer en les coses que m'ofereixen gent com aquest quintet, que espere que continuen molts anys més regalant-nos més "bombons" com aquests.

dijous, 8 de febrer del 2024

Ella Fitzgerald i Billie Holliday a Newport 1975. Dues deeses

 Programa 663



Això mateix. Alguna cosa que objectar?

Les figures de les més altes expressions del jazz vocal, masculí o femení, Ella i Billie, Billie i Ella, són tan indiscutibles, tan IMPRESCINDIBLES en parlar de la història del jazz que no em vaig a molestar en afegir massa coses sobre les seues biografies i el seu lloc a la història de la música afroamericana per excel·lència.

Tan sols, si de cas, caldria fer algun comentari sobre l'actuació mínimament reflectida a la gravació que us oferim hui.

Les condicions vocals i artístiques, la seua suficiència tècnica, la seua inspiració en les improvisacions, la seua perfecció artística, en suma, són tan indiscutibles que l'escolta d'una actuació en viu no pot sinó remarcar les seues qualitats, fins i tot en condicions (relativament) adverses: acompanyants que, de vegades, es perden, soroll d'amplificació,... Resulta increïble que, a hores d'ara, es puga haver tret una gravació sense netejar aquest defectes. Però té igual, perquè l'actuació és tan impecable per part de l'Ella Fitzgerald, que eixes petites molèsties, quasi ni s'escolten, encisats per la seua veu meravellosa.

Altra cosa és el que es pot escoltar en l'actuació de la Billie Holliday. Una Billie que, amb tan sols quaranta-dos anys, estava en un estat de salut molt deteriorat i, per tant, la seua veu també. Però, en un cantautor -i ella ho era, de fet-, parem molt esment a la veu? I no dic que la de Billie Holliday no tinguera de jove uns bonics timbres per al blues, sobretot, èmula, com era, de Bessie Smith. Allò important en escoltar a esta Billie tan atrotinada ja, tan en caiguda lliure, és ATENDRE a allò que ens conta en escoltar els retalls de la seua vida que, embolcallats en les lletres que altres havien escrit, ella sabia transmetre des de les seues vivències. "My man" o "Body and Soul" troben el seu real significat quan, no les canta, les INTERPRETA Billie Holliday. La seua veu rogallosa, trencada, deixa veure l'estat de la seua ànima trencada, rogallosa.

Dues dones, dues vides, dos estils d'entendre el cant en el jazz, però dos éssers imprescindibles en la història d'eixa música, tan íntima, tan primària, que era el jazz d'aleshores. Unes actuacions al festival de Newport de 1957, que tenim la sort de poder escoltar.

Hui en dia, la sofisticació i els canvis culturals i socials (?) han vestit el jazz amb robes ben diferents, però ningú podrà entendre plenament el seu significat sense escoltar a estes dues dones, negres, per cert, amb tot el que això els va suposar.

dijous, 1 de febrer del 2024

Estar a l'ombra, fora dels focus: Melba Liston

Programa 662



En els treballs artístics, molt especialment en el musical, hi ha molta més gent de la que es situa al davant de l'escenari, il·luminada pels focus i gaudint dels aplaudiments i la popularitat.

Melba Liston (Kansas City, Missouri, 13 de gener de 1926-Los Angeles, 23 d'abril de 1999.) va ser una d'eixes persones que buscaven gent com Quincy Jones, Count Basie, Duke Ellington o Dizzy Gillespie per a les seues bandes, o Tony Bennett, Billie Holiday, Abbey Lincoln o Diana Ross, entre moltes altres lluminàries per a organitzar els arranjaments necessaris en les seues gravacions o actuacions.

Trombonista, una especialitat rarament exercida per dones al món del jazz on va destacar com a excel·lent intèrpret, Melba Liston va excel·lir en el camp de la composició (quasi sempre per a altres) i, per damunt de tot, com a arranjadora.

Va treballar inicialment en petits grups a Los Angeles, i alguns dels seus primers treballs van arribar durant la dècada de 1940 amb dos mestres de la costa oest: el líder de banda Gerald Wilson i el saxo tenor Dexter Gordon, amics seu d'infantesa.

La crisi de les big bands que es va produir a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, en desfer-se la banda de Dizzy Gillespie, va fer que interrompera durant uns quatre o cinc anys la seua trajectòria musical com a intèrpret i arranjadora, encara que continuà component coses que, majoritàriament i de moment, quedaven recloses als calaixos de sa casa. Per a guanyar-se la vida va exercir alguns treballs de tipus administratius i, ocasionalment, va treballar en algunes pel·lícules en papers mínims.

Eixa activitat la va abandonar en cridar-la Dizzy Gillespie novament per a la seua nova banda, ja dedicada a l'estil bebop, abandonant els gèneres ballables tipus "swing". En eixa època ja va deixar prou de costat el seu paper de solista de trombó, dedicant-se de forma prioritària al d'arranjadora.

A la dècada dels seixanta, amb l'explosió de la música negra ballable, el renaixement del nou jazz post bebop i el "soul", la seua trajectòria professional es va enfocar, de manera quasi absoluta, a treballar com a música d'estudi i arranjadora, dintre del segell Riverside inicialment, un dels pocs segells veterans que va resistir l'aclaparadora presència de la Motown i el seu brillant -i enormement comercial- "soul", "funk" i "Rithm&Blues".

A la Riverside va treballar en arranjaments per a gent com a Milt Jackson, Randy Weston, Gloria Lynne i Johnny Griffin, en el camp del jazz i també, quan va ser posteriorment contractada per la poderosa Motown, en el de la música pop afroamericana, arranjant àlbums per a gent com Marvin Gaye, Billy Eckstine i The Supremes.

Als anys cinquanta va començar una llarguíssima relació, de vora quaranta anys, amb el compositor, pianista i líder de big band Randy Weston, home molt inspirat per les seues arrels africanes, i al qual li va unir una enorme amistat, escrivint uns destacadíssims arranjaments que varen potenciar enormement la carrera de Wilson.

A la dècada dècada de 1960 van codirigir la banda del trompetista Clark Terry, va escriure arranjaments per a les de Duke Ellington i Count Basie i els cantants Eddie Fisher i Tony Bennet. Fins i tot va fer arranjaments per a l'Orquestra Simfònica de Buffalo. Més tard a finals dels seixanta es va establir a Jamaica, on va ensenyar a la Universitat de les Índies Occidentals i va ser directora d'Estudis de Música Popular a l'Institut de Música de Jamaica.

Lamentablement, l'any 1985 un ictus va acabar amb la seua carrera com a intèrpret, encara que, gràcies a les facilitats de les noves eines informàtiques, va continuar treballant com a compositora i arranjadora fins que, noves repeticions dels problemes cardíacs varen fer que morira als 72 anys.

Al llarg de la seua llarga i prolífica carrera, el seu exemple i el seu treball va facilitar les coses a altres dones que volien exercir al món de la música.

A causa de la seua activitat a l'ombra, tan sols va treure un disc al seu nom, l'any 1958, "Melba Liston And Her 'Bones", que és el que s'escolta al programa, i altre, "Volcano blues", al ja tardà 1993, com a cotitular amb el seu amic Randy Weston.

La seua carrera va ser reconeguda pel National Endowment for the Arts (NEA), una institució pública dels EUA, dedicada la promoció de les arts.

Una dona afroamericana amb una carrera a l'ombra dels focus i la popularitat, però ben fecunda artísticament i professionalment, amplament reconeguda dintre del món professional.

 

dijous, 25 de gener del 2024

Ser dona en una societat victoriana: Rebecca Clarke

Programa 661

 


Rebecca Clarke
(Harrow, Anglaterra, 27 d'agost de 1886-Nova York, Estats Units, 13 d'octubre de 1979), va viure una època que, per una part va presenciar el començament d'un cert despertar pre-feminista -eren els temps de les famoses "sufragistes"- però encara eren presents moltes de les normes socials de l'època anomenada victoriana. Son pare, arquitecte, malgrat haver nascut als Estats Units d'Amèrica, en emigrar a Gran Bretanya va trobar-se perfectament còmode, segons diu la pròpia Rebecca en la seua autobiografia (no publicada), dintre dels motlles de moral estrictament classista, masclista i retrògrada respecte a les dones de l'Anglaterra d'acollida.

L'anècdota de l'abrupta retirada de la Royal Academy of Músic on l'havia matriculada (malgrat tot era una persona amant de la música) perquè un professor la va demanar en matrimoni, és molt significativa dels paràmetres socials d'aquell senyor. Rebecca Clarke en tenia llavors divuit o dinou anys, una edat molt normal per a que una jove podria/deuria "casar-se-i-formar-una-família-normal-i-decent" llavors. 

El següent episodi destacat -i sembla que l'últim- que va provocar aquell senyor va ser "tirar-la de casa" literalment, amb vint-i-un anys, per raons que no acaba de contar Rebecca en les seues memòries i que li suposa també haver de deixar d'estudiar al Royal College of Music.

Afortunadament, el seu domini del violí i la viola li va permetre subsistir com a instrumentista professional, arribant, l'any 1912, a formar part d'una orquestra professional, la Queen's Hall Orquestra.

L'any 1916, aprofitant la circumstància que els seus dos germans vivien als Estats Units, va anar-se'n cap enllà, vivint alternativament amb la família de cadascun dels seus germans i actuant i escrivint ja música de manera habitual. L'esclat de la I Guerra Mundial li va impedir tornar a la Gran Bretanya i va fixar, per sempre més ja, la seua residència a l'altra part de l'oceà.

Com que els seus trets biogràfics els podreu trobar als enllaços corresponents, m'estalviaré posar per escrit les altres anècdotes negatives que va patir, en les que la seua condició femenina tot indica que va tindre molt de pes negatiu.

Desanimada amb els problemes per publicar la seua música, en arribar a la cinquantena, més o menys, va decidir deixar de compondre. Tot això malgrat el matrimoni amb James Friskin, pianista escocés al qual coneixia des que estudiaven a Gran Bretanya. Un matrimoni ja a la maduresa d'ambdós, l'any 1944, en el que el seu marit l'animava a continuar la seua tasca compositiva, lamentablement de manera infructuosa, perquè les decepcions patides i una certa depressió que la va acompanyar tota la seua vida varen fer que, fins els noranta anys (va morir amb noranta-tres anys) no se li conega cap composició llevat de dues o tres cançons cap al final de la seua vida. Tan sols es va dedicar a repassar algunes de les seues obres i a treballar com a instrumentista.

La major part de la seua obra, com que no va ser publicada, resta en mans de la família, i la gent amb interés per interpretar-la ha d'anar a ells a demanar-li-la, cosa que va fer fastigosa la tasca de la seua publicació i interpretació. La  creació l'any 2.000 de la  Rebecca Clarke Society per part d'un grup de persones admiradores de la violista, ha facilitat l'accés a la seua obra per a que siga coneguda, divulgada i estudiada. De fet ja hi ha unes quantes gravacions fetes per joves instrumentistes.

Una llàstima que el seu caràcter depressiu no li ajudara a superar els inconvenients que, a l'època, li va suposar la seua condició femenina. 

Enllaç a videos


dijous, 18 de gener del 2024

La tercera via de Mark Anthony Turnage i John Scofield: "SCORCHED"

 Programa 660

 


Al programa anterior ja us dèiem que en aquest s'escoltaria una altra mostra de la col·laboració de John Scofield amb el compositor britànic de música "clàssica/contemporània" Mark Anthony Turnage

L'any 2004, eixa col·laboració amb Turnage, dóna a llum un àlbum important en la seua discografia, "Scorched", acrònim de "SCOfield ORCHstratED". En eixe treball, encàrrec de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, Turnage fa arranjaments i orquestracions sobre composicions de John Scofield, en el clàssic format d'una suite, amb matisos, perquè no hi ha una idea matriu de l'obra, sent l'autoria de Scofield l'únic lligam entre les peces. 

Interpretat per l'Orquestra de la Ràdio de Frankfurt, una big band, la de la Ràdio de Frankfurt i la presència, clar, de Scofield a la guitarra, John Patitucci al baix elèctric i Peter Erskine a la bateria, el disc, producte de la interpretació en directe, va tindre una molt favorable acollida, en general, de la crítica musical d'ambdues vores del camp musical, el "clàssic" i el jazz, sent nominat als Grammy en l'apartat de "millor gravació Cross-Over".


Amb una estructura de suite, no té, però, cap linia "argumental" llevat que tot són composicions de Scofield. El producte,segons la meua modesta opinió, resulta d'una alta qualitat i molt entenedor, musicalment parlant, per a una majoria de públic. La composició de Turnage aconsegueix que la peça no resulte un "pastiche", pecat en el qual han caigut molts intents del "cross-over", quan una barreja sense criteri, posant a tocar junts de manera poc equilibrada als músics de jazz i als conjunts orquestrals, fa que no se sàpiga molt bé què estem escoltant.

El britànic, de forma molt assenyada, alterna moments més jazzístics, amb la presència destacada de l'Scofield i els seus músics -fins i tot amb espais per a improvisar-, altres on la sonoritat "clàssica" és evident i altres on la mescla dels dos mons, discreta i equilibrada, no fan mal a l'oïda. Eixe tractament musical fa que l'obra resulte variada, colorista, equilibrada. Segurament el mestratge de Gunther Schüller, amb el qual va estar treballant Turnage, té molt a veure amb el tractament musical.

I res més diré. Escolteu eixa magnífica peça i gaudiu d'una música que, sense botar-se cap límit, camina a la vora d'un món musical i l'altre sense complexos, amb seguretat i... amb bon gust.