Una nova incorporació a l'Alqueria Coca: Adriano Tortora Trio

 Programa 595

 

És un enorme plaer veure que el "cau de SEDAJAZZ" no té fronteres, afortunadament, respecte dels orígens de la gent que, amb els matisos que calga respecte a la veterania i carrera anterior a la seua "entrada"(?) a aquests cau. Si al programa anterior era un veterà guitarrista brasiler, al de hui és un jove músic italià el que s'inclou al catàleg de publicacions de SEDAJAZZ Records. De fet fins i tot els comentaris al llibret del disc, del propi autor i intèrpret, estan fets...en italià (!).

Adriano Tortora és un músic nascut a Roma el 1994, on va començar els seus estudis seriosos de música clàssica al prestigiós conservatori de Santa Cecília de Roma amb les màximes qualificacions.Posteriormente s'acostà al jazz de la ma dels prestigiosos pianistes italians Danilo Rea i Santi Scarcella. Va vindre a viure a València al dèneu anys i ací ha viscut des de llavors. Inevitablement, ha entrat en contacte amb la "tropa" de Francisco "Latino". És ací on ha gravat la seua primera obra discogràfica, que sona al programa.

"Choret" és una peça que no només dóna nom al disc, sinó que uneix tres estils musicals: el choro brasiler, la música barroca i el jazz (potser una certa declaració d'intencions). L'àlbum és un producte suaument calidoscòpic on, sobre una innegable sensibilitat melòdica amb aires mediterranis, aquest jove pianista italià treballa amb el format de trio, clàssic al món del jazz -piano, contrabaix, bateria- amb variacions a la formació en les diverses peces del disc i una oportuna i adequada intervenció de viola i veu femenina, usada com un instrument més, amb vocalitzacions.

Com dic al programa gravat, el disc és com una caixa de bombons variats, sempre dolços però amb delicades variacions de sabor, des de la xocolata negra fins als bombons de licor -sempre dolç i suau- on eixes variacions no sols s'expressen a les diverses peces de l'album, sinó en el tempo i l'ambient dintre d'una mateixa peça. La influència de la seua formació clàssica és evident en la construcció harmònica de les peces -amb a penes alguna discreta dissonància- així com certs tocs de música pop -l'edat és l'edat- que no malmeten en absolut el resultat final.

Segurament, la part més destacadament pop del disc és la darrera cançó, "Con tre squilli al campanello" (Amb tres trucades al timbre), tendríssima balada dedicada a la seua àvia, cantada per ell mateix, on es traspua el seu amor a la vella iaia, allunyada allà a Itàlia, en la línia clàssica dels cantants melòdics italians i una delicada intervenció pianística final amb clar to jazzístic.

M'agrada destacar el fet que el disc s'obre amb una peça, "Almas queridas", dedicada a l'admiradíssim trombonista valencià Toni Belenguer que, de forma sobtada i en plena maduresa personal i musical, ens abandonà durant el (doblement) negre moment de la pandèmia. Ho destaque perquè, personalment, tinc una especial admiració -i afecte- pels treballs (lamentablement més col·laboracions que obra pròpia gravada) d'aquest desaparegut músic valencià. Un punt a favor, per a mi, del jove pianista italià que, pel que es veu, va arribar a conèixer i estimar al Toni.

Un disc variat, agradable i prometedor d'aquest pianista italià "recriat" a València, on la seua presència és pot trobar en la migrada activitat jazzística d'esta ciutat.

Sergio Pereira: Brasil, sempre és Brasil

 Programa 594

 Hi ha dos països, dintre de la nostra àrea cultural/musical, que deuen tindre alguna variació genètica que es va importar de l'Àfrica, amb els esclaus negres que s'hi dugueren, que els fa especialment dotats per a la música, concretament per a les músiques populars: Cuba i Brasil.

L'alegria, la vitalitat, el ritme, la calidesa de les seues músiques és quelcom que, vulgues o no, t'arrossega de forma irrefrenable. La seua música "entra" amb una facilitat que fa impossible ignorar el seu caliu, la seua sensualitat, un cop et poses a escoltar-la.

Sergio Pereira, veterà guitarrista (i compositor, i arranjador, i productor i...) brasiler amb una llarguíssima trajectòria, ha visitat algunes vegades les nostres terres i, com no, la trobada amb la gent de Sedajazz és va fer inevitable. Aquest músic brasiler, passat per Nova Iork i Holanda i per un grapat més de països, ha aprofitat els seus contactes durant la maleïda pandèmia per treballar a casa, però sense desconnectar-se dels seus col·legues d'arreu del món i, amb l'ajuda de la moderna tecnologia de comunicació, ha construït un disc encisador que "enganxa" amb el seu encisador esperit brasiler. 

Gent de tres continents i de sis ciutats d'arreu del món, segon ens conta ell mateix, han col·laborat en diversa mesura en la construcció del disc Finesse, amb composicions totalment seues -llevat de tres col·laboracions- que resulta una relaxant delícia per als nostres esperits sacsejats per tantes i tantes coses, tanta bogeria, darrerament. Música de qualitat i molt, molt agradable.

La llista de noms que han participat és molt llarga i podeu trobar-la a la web de Sedajazz Records. A destacar, tenint compte de com s'ha fet el disc, la tasca del seu amic i excel·lent bateria Mauricio Zottarelli en les feines de producció.

Una nova adició a la llista de discos publicats des de l'alqueria Coca de Sedaví per a gaudi del personal amb gust per la música.

Blanche Calloway: una pionera del jazz pràcticament oblidada

 

 Programa 593

 

La història de Blanche Calloway és una més a les quals, sembla, el fet de ser dona, ha arraconat a la part fosca de la història del jazz. Potser el fet que el seu germà menut Cabell (Cab Calloway), tinguera una gran repercussió comercial haja enfosquit la seua presència en la llista de persones que col·laboraren a que eixa "música de negres" assolira la popularitat que va explotar els anys 20 i 30 del segle passat. 

En el seu cas, la cosa és encara més injusta donat que va ser la primera dona que va dirigir una banda de swing, formada tota ella per homes. Sols per eixa circumstància ja deuria figurar en lletres destacades a les pàgines de la història del jazz. Cantant, directora, arranjadora i compositora d'un bon grapat de peces que varen ser incloses en el repertori de moltes de les bandes de l'època, quedant algunes com a clàssics en el llistat de músiques de jazz.

No és possible al migrat espai d'aquest blog reflectir tota la seua vida i miracles. A internet, però, es poden trobar bones referències biogràfiques que ens fan saber que, com sol passar a l'època, un bon grapat de dones músiques que tingueren una certa nomenada a l'època, tingueren una sòlida actuació com a activistes socials en la lluita contra la discriminació que patien (i pateixen...), en la seua doble vessant de dones i negres. De fet una detenció per entrar en un lavabo DE DONES en una gasolinera on la gent negra "no podia entrar" li va dur a estar empresonada uns dies i un músic que l'acompanyava tirotejat per la policia, ocasió que va aprofitar un altre dels músics de la banda per furtar la caixa, deixant-la en la ruïna, cosa que la forçà a desfer la banda l'any 38.

No va deixar la tasca musicals fins, pràcticament, la seua mort, treballant com a directora musical a una emissora de Miami especialitzada en música gospel.

Espere poder espigolar un poc més al món de les oblidades dones músiques, d'eixes que no apareixen a les "enciclopèdies", però que en varen fer mèrits suficients per estar-hi. De fet, afortunadament, alguna de les seues composicions han entrat a la "biblioteca del Congrés Nord-Americà"  com a una mostra del seu valor artístic i històric per a la cultura popular dels EE.UU.

Ah! i vos aconselle posar el seu nom als cercadors d'internet i trobareu un bon grapat de gravacions i filmacions (menys) amb la música d'aquesta pionera.

La veu humana: Poulenc/Hannigan

 Programa 592

 

En efecte, la veu humana és l'instrument més perfecte que hi ha per a l'expressió musical...i la no musical, clar. És allò que emprem diàriament per comunicar-nos els éssers humans. Al camp de la música, però, li exigim unes característiques tècniques i expressives més treballades que a una conversa.

Les/els cantants treballen aquest instrument per extreure d'ell sons que, normalment, com un esportista per exemple, no es poden aconseguir sense una preparació, un entrenament, una tècnica.

François Poulenc va ser un compositor que, als començaments del segle XX, eixint-se de les dues o, millor tres corrents que hi havia llavors al seu camp artístic -romanticisme, wagnerianisme, atonalitat- en allò que tocava a l'estil musical va ser un compositor que va dedicar gran part de la seua producció a la música vocal, tant "a capella", en música coral, com en composicions per veu i instruments. 

Per altra part ,el seu interès per la poesia i literatura en general que es feia llavors, el va dur a musicar poemes de molts dels escriptor de l'època (Louis Aragon, Paul Éluard...). En aquest cas va ser el text d'un monòleg del seu amic Jean Cocteau allò que el va dur a musicar un text difícil, dramàtic i en prosa.

És aquest el desafiament que la cantant que escoltareu al programa, la soprano (i ara també directora, arranjadora...) canadenca Barbara Hannigan era doble. No sols canta/interpreta el duríssim paper de l'única protagonista sinó que també dirigeix l'Orquestra de Ràdio France que l'acompanya.

Com que la meua admiració apassionada per aquesta artista no em faria ser imparcial, (podeu escoltar el programa que li dedicàrem al seu primer disc com a directora) us recomane que punxeu als enllaços que col·loque al final del text i, si podeu, que mireu el vídeo de la gravació per veure com pot desdoblar-se de forma magistral esta excepcional artista.

Vídeo de la interpretació que escoltareu al programa, on es pot veure, en pantalla gegant, un primer pla fixe seu on es pot apreciar la seua extraordinària expressivitat alhora que dirigeix:

 

Vídeo de la interpretació d'una suite de temes de Gershwin, en directe, que va eixir al disc al qual li varem dedicar un programa, però que, per raons de temps, no va poder entrar al programa esmentat més amunt. Veu impressionant, swing increïble, i tot això dirigint l'orquestra:

https://www.youtube.com/watch?v=KXNKQhFUhiE

 

Grup de curts vídeos triats dels molts que hi ha de la Barbara Hannigan:

- https://www.youtube.com/watch?v=TR6A4cCmQXU&list=RDEMjdTG9xpNfNqwXuWbS5vxVw&start_radio=1

Space Espècies: jazz modern amb suc d'arrels

   Programa 591

 

Un nou nom que afegir a la, afortunadament, llarga llista de gent jove valenciana que ha decidit enfilar-se per les rutes del jazz.

En aquest cas es tracta del villenense Frankie Ramos, que després d'una ruta més o més normal en el seu camí cap a l'aprenentatge, va anar a caure al Conservatori del Liceu de Barcelona on es va trobar amb uns quants valencians més, un murcià i algun que altre català.

Sentint que ja era l'hora de mostrar al món el seu treball, va compondre les peces que apareixen al disc, encara que ell, conscient de com és el jazz, posa a la carpeta del disc que la música és d'autoria col·lectiva del sextet.

La sensació que dóna en sentir-lo és la d'una/es persones que en primer lloc han escoltat -amb profit- molt de jazz i es poden escoltar referències a Coltrane, Corea i molts més, i han mesclat el "suc" que regalimava d'aquells músics, que varen ser avantguarda al seu moment, per construir un so que, sense perdre de vista aquells referents, enganxen amb la música que, la gent que estima les novetats però no les extravagàncies, es deixa escoltar amb facilitat i amb un regust a cosa nova.

Ja es sap que els camins que avui s'anomenen de "jazz" resulten moltes vegades experiments sense eixida possible. La "fusió" és la paraula màgica que moltes vegades s'utilitza per a dir que és jazz el que és, simplement, música improvisada...o ni tan sols això. No és aquest el cas.

El grup el formen, junt amb ell, que el lidera en aquest cas, Franki Ramos (Saxo Alto y Soprano); Alberto Garrido (Batería y Percusión); Adrià Claramunt (Batería); Iago Aguado (Guitarra eléctrica); Juan Pastor   (Contrabajo) y Tom Amat (Piano y keyboard).      

Benvingut el Frankie Ramos i el seu Space Espècies sextet en aquest disc i esperem el proper.

La pedrera del jazz valencià: Jove Big Band Sedajazz

  Programa 590

Un any més, com ja va sent normal, la gent de Francisco Blanco "Latino", amb la col·laboració del "Xiquet" Jesús Santandreu, nadiu de Carcaixent, ens presenten un disc amb els resultats de les hores passades a l'alqueria Coca de Sedaví pel grapat de gent jove. 

A la ratlla de l'adolescència, amunt o avall pel que podeu veure a la foto, fan palès el resultat de la feina feta al llarg del temps que porten davant de papers pautats i impregnant-se de l'entusiasme i la bona llavor d'un professorat que dóna el millor de la seua vida perquè la música siga un valor més a afegir a la formació humana d'aquesta jovenalla.

 La Jove Big Band de Sedajazz , al disc Eclèctic, sona quelcom més que impecable. Hi ha entusiasme, qualitat, alegria i eixe plus que dóna la joventut quan, amb tot l'amor per la música i el treball ben fet que els comuniquen a l'alqueria, s'enfronten a la meravellosa feina de donar vida a eixos símbols que emplenen les partitures, compartint el goig de fer-ho amb el treball comú, sense vedetismes ni ganes de destacar per sobre les altres persones que construeixen eixa realitat artística que escoltareu.

Amb un repertori de clàssics de les Big Band, alguna peça del nostre Perico Sambeat -que es suma així a la "la festa"- i originals arranjaments de Jesús Santandreu (espectacular i preciós el del clàssic de Juan Tizol,"Caravan", que va fer famós l'orquestra de Duke Ellington), el disc és una pura delícia que té l'alegria afegida de pensar que, de entre totes les persones que ara són encara alumnat, sorgirà una nova generació de músics de jazz des d'aquesta "pedrera" valenciana.

Enhorabona per la feina ben feta, gent de SEDAJAZZ!!

Rock&Roll+Música de Cambra. Per què no? El Spanish Brass interpretant a Andrés Valero-Castells

 Programa 589 

 

Òbviament és una repetició quasi obsessiva per mi, tractar de què l'audiència del programa es lliure per una part de manies "puristes" i per altra de les cadenes de la música que jo anomene "industrial". Ja m'enteneu.

El rock, evidentment, és una música que ha conquerit, a partir de la segona meitat del segle XX, els gustos musicals de les generacions que l'han conegut -i jo m'hi incloc. Com en tots els gèneres artístics, hi ha estils, formes, modes. Unes són passatgeres i no deixen una empremta important en la història de la cultura; no sembla que aqueix vaja a ser el destí del rock en la història de la música.

Com tot en aquest món, també el rock té uns antecedents que, en aquest cas, és la música negra nord-americana, però la seua evolució fulgurant ha anat cremant etapes tan ràpidament com la seua germana major, el jazz. Ja recordareu que he dit en més d'una ocasió, el què va sentenciar Duke Ellington: "De músiques no hi ha més que dues classes, la bona...i l'altra". Efectivament, en el rock&roll hi ha també bones peces i altres que no superen la prova del temps i les modes. I músics bons i dolents, clar.

Andrés Valero-Castells, el compositor al qual li dediquen els Spanish Brass el disc que escoltarem en aquest programa, va néixer a Silla el 1973, per tant el rock forma part de la seua cultura musical, vulga o no, i ell ho vol. Així com Bach va escriure coses basant-se en temes de Vivaldi, o Frank Zappa del minimalisme per esmentar uns referents "il·lustres". Valero-Castells en aquest disc on interpreten exclusivament composicions seues la gent de la Spanish Brass, inclou, al seu darrer disc, dues composicions que, de forma explícita, es basen en temes de Guns n'Roses i de Nirvana que ell escoltava quan era un jovenet. Normal.

Sí. Normal, perquè ningú vivim, per a bé o per a mal, en una campana de vidre, aïllats de la resta de la humanitat... afortunadament.

Les músiques (auto)anomenades d'avantguarda (siga això el que siga) no han pogut fugir de l'herència dels genis del passat. Malgrat que unes vegades utilitzen els instruments clàssics de forma poc convencional i altres les darreres novetats que la tecnologia els hi posa a l'abast. Jospin, Vivaldi, Bach, Beethoven, Stravinsky, Glass i tants altres, hi són al seu cap, d'una forma o altra, ho vulguen o no.

La gent de Spanish Brass al seudarrer dis,  amb una honradesa artística a tota prova, són dels que sense renegar de res del passat musical de la nostra civilització (o d'altres), fan una música que -oh meravella!- aconsegueix ser intel·ligible a poc que l'audiència vulga atendre, escoltar, amb la ment i les orelles ben obertes, sense posar-se barreres ni prejudicis . Tot això sense oblidar el seu virtuosisme tècnic i artístic que, eixint d'esta terra nostra, han conquerit un lloc de primera fila dintre de la música de cambra de vent en l'àmbit mundial.

Escolteu la seua música. De segur que, si no us entesteu a tancar les orelles, farà que tingueu una molt bona experiència.

Algú dóna més?

P.D: Al YouTube hi ha un bon grapat d'obres de l'Andrés Valero Castells, tant per a banda com per a conjunts de cambra d'allò més variat. Us aconselle que, si voleu gaudir del meravellós so de les nostres bandes (i d'altres llocs de la península) i del que és la música d'ara mateix, entreu-hi.

Els Spanish Brass homenatgen un amic: Gregory Fritze

Programa 588 

Un cop més tenim en aquest programa la satisfacció de poder mostrar-vos el treball d'una de les millors formacions de cambra d'aquesta Pell de Brau. En aquest cas es tracta d'un àlbum doble que, de forma monogràfica, dediquen els Spanish Brass a composicions d'un bon i vell amic seu, el compositor i instrumentista de tuba nord-americà Gregory Fritze.

Gregory Fritze és un veterà compositor, director i arranjador, dedicat fonamentalment als metalls, que`ha estat professor titular a la prestigiosa institució del Berklee Gollege of Músic del 1976 fins al 2016, entre altre grapat de mèrits i distincions, que, a més a més, va gaudir d'una estada de huit anys a València, on es va enamorar de la cultura de les bandes de música que tenim per estes terres, fent-ne un recull de partitures que són referència mundial al seu camp. Les composicions pròpies, més d'un centenar llarg, per a orquestra, grups de cambra i solistes han assolit el miler d'interpretacions al llarg de vora una seixantena de països d'arreu del món.

Entre unes coses i altres, i sol·licitat/espentat per la gent de Spanish Brass, ha fet una sèrie de composicions encomanades per ells i a ells dedicades, algunes de les quals són les que escoltareu hui.

Donat que, en ser un àlbum doble, no podem posar-vos la totalitat de la música que s'hi inclou calia fer una tria -que no selecció. La tria, però, no plantejava cap problema, car l'enorme qualitat de la totalitat de composicions és tan notable que és alhora fàcil i difícil destriar-ne quina posar i quina no. El criteri que he emprat ha estat el de posar-vos -i el temps del programa ve just per fer-ho- exclusivament aquelles peces dedicades a/o encomanades pels instrumentistes valencians de la SB.

Hem dedicat tants elogis a aquesta formació, quintet de cambra de metalls, al llarg dels varis programes on hem pogut escoltar la seua música, que em repetiria. Malgrat tot, no puc per menys que recordar que la seua trajectòria, de vora ja 33 anys, els ha donat un sòlid i ben merescut prestigi i estima, tant per la seua qualitat individual i col·lectiva, com per la seua tasca de promoure, de forma incansable, la creació de noves partitures per a formacions de cambra de metalls com la seua a tot el llarg i ample del món.

Sí voldria destacar, però, la darrera peça del segon disc, on, acompanyats per un ensemble format per una dotzena de músics de percussió i metalls de la Banda Simfònica de València, interpreten una composició, una mena de suite de les vàries que hi són a l'àlbum, anomenada Excursions for Brass Quintet i Brass Ensemble. Dirigits pel director titular de la Banda Simfònica de València, Rafael Sanz-Espert, treuen unes sonoritats i unes melodies d'una arrabassadora bellesa.

En parlar dels Spanish Brass, sincerament, se m'acaben els el·logis.

De veres, compreu-vos l'àlbum que paga la pena.

Músics que trenquen fronteres: Jordi Sabatés i 3

  Programa 587 

Deprés dels comentaris fets al dos programes anteriors i la recomanada escolta del dos programes (127-Vampyria i 149-El secret de la criolla), emesos fa deu i onze anys, el programa de hui vos donarà la possibilitat de tindre una petita, molt petita, panoràmica, dels estils musicals que abastava Jordi Sabatés.

Al programa de hui escoltareu una tria de peces dels -crec- dos únics discos que va gravar en solitari.

"Portraits-Solituts" presenta en una sèrie de breus peces, un Jordi Sabatés intimista, nu, que igual sona a Chopin com al pianisme francés d'un Debussy  i tan àgil com sempre amb les tecles. El bagatge de gustos i estils que domina llueix aquí, en aquesta col·lecció de retrats breus (dedicats a Erik Satie, J.L. Borges, Duke Ellington i Frederic Chopin, entre d'altres) junt amb un extens homenatge a Mompou, que el vell mestre català n'estic segur que aprovaria sense dubtar-ho. En aquest disc, de l'any 1979, Jordi Sabatés es reivindica com un músic integral, que no sols sap acompanyar qui siga (Tete Montoliu, Toti Soler, Santi Arisa, Maria del Mar Bonet, Ros Marbà, Lluis Vidal, Chano Domínguez, Jeanette, Pau Riba, Jaume Sisa, i un llarg etcètera) sinò que mostra la seva mestria més enllà del jazz, el folk psicodèlic, l'òpera i la música simfònica. Consulteu la seua discografia i veureu l'eclecticisme d'aquest home.

 L'altre disc del qual escoltareu una tria, publicat el 2016, l'últim de la seua discografia, Maverick, està dedicat al jazz(?) majoritàriament,amb una sèrie, també, de petites peces,dedicades als seus referents musicals en aquest àmbit, però tot passat pel seu filtre musical multicolor, calidoscòpic, que fa del disc una pura delícia i que ens fa lamentar, un poc més la seua desaparició.

Descanse en pau i moltes, moltíssimes gràcies per tota la música que ens has deixat, Jordi.

Músics que trenquen fronteres: Jordi Sabatés -2

 Programa 586 

 

Continuem amb els programes homenatge al mestre barceloní recentment desaparegut, Jordi Sabatés. En el cas del present programa vos posarem un disc sencer, gravat el 1976, per un quartet bàsic, format per ell al piano i teclats, Ricard Sabatés a les guitarres, Jordi Clua al contrabaix i el seu amic i company de tota la vida, Santi Arisa, evidentment a la bateria. A aquest quartet bàsic s'afegeixen, segons el cas, gent com el mateix Tete Montoliu, que el va espentar i ajudar quan era un "nadó" al món de la música, i altre company de fatigues de tota la vida, el meravellós guitarrista Toti Soler, al que la gent menys major que un servidor, encara el podrà recordar com a company inseparable de l'enyorat Ovidi Montllor un bon grapat d'anys, fins la seua mort.

El disc de hui, "Tot l'Enyor de Demà", títol d'un poema de Joan Salvat-Papasseit, es troba completament enquadrat dintre d'eixa recerca de via pròpia que volia, sota la base d'un so "rocker", barrejar el jazz, el blues i la "clàssica" . La pressió de les grans gravadores va aconseguir acabar amb aquests assajos que, en alguns casos no "entenien" i, per tant, no promocionaven i, en altres, com en el de l'anomenat "rock simfònic", la seua durada de prou més que els tres minuts canònics, mesura inamovible per a que s'escoltaren eixes músiques a les emissores comercials, els feia ser enormement reticents a peces de més llargària.

Malgrat això, el Jordi Sabatés, que evolucionava molt ràpidament, va saber trobar el punt just perquè la seua música "entrara" per les orelles de la gent, obrint-li pas a d'altres experiments més arriscats.

"Tot l'Enyor de Demà" és un disc ben arrodonit i equilibrat i amb unes composicions molt agradables. Si a això li sumem l'enorme qualitat dels intèrprets, l'èxit estava assegurat. El disc va gaudir d'una més que acceptable acollida, fins i tot fora de Catalunya i ha quedat com un dels exemples més reixits d'aquella cosa que es va anomenar "Ona Laietana"

Músics que trenquen fronteres: Jordi Sabatés -1

Programa 585

El 10 de gener d'enguany, 2022, amb sols setanta-tres anys i en plena capacitat creativa ens ha abandonat un dels artistes més polièdrics, creatius i innovadors que ha tingut el nostre panorama musical dels darrers cinquanta anys. Jordi Sabatés, ha tingut una biografia musical tan extensa, variada i, de forma insòlita per aquestes terres, tan reconeguda, que, des d'aquest programa, sols podem fer una breu pinzellada de la seua trajectòria artística.

Nascut el 1948 a Barcelona, els seus vint anys, edat perfecta per absorbir com una esponja tot els sucs musicals que estan al teu voltant, el va trobar en una època en la qual, rebutjat per prematurament envellit el rock&roll blanc dels cinquanta i òrfena la indústria discogràfica dels Beatles i els seus imitadors/seguidors dels setanta, va obrir-se un enorme ventall de formes musicals en el món de la música, diguem-li "jove", on sobre l'enorme catifa musical del rock, com a base dels projectes, l'enorme influència que els músics "iconoclastes" del jazz com Miles Davis, John Coltrane o Ornette Coleman, més l'aparició d'una gran varietat d'instruments electrònics amb sons mai escoltats fins aquell moment, s'obrigueren un grapat de camins on els músics joves cercaven la seua via. 

El franquisme, encara viu -i ben viu- a Espanya, encara es resistia a acceptar coses més enllà d'un "pop" edulcorat amb més o menys qualitat segons els casos. A Catalunya, però, l'efervescència musical era enorme (i altres efervescències també...) i la inauguració de la discoteca Zeleste, actuant com a caliu sense "manies" musicals, va obrir pas a una generació que es podria dividir en quatre grans vessants: la "nova cançó", el "folk" americà catalanitzat, el rock en castellà que versionava gent com "The Animals" i aquells que nascuts amb el "rock&roll" a les orelles, escoltaven també els intents de "Genesis" o "Emerson, Lake and Palmer" de fusionar el rock seminal amb el "nou" jazz i la música clàssica. Jordi Sabatés es trobava entre aquests.

Com que en la seua carrera es poden trobar obres d'una enorme heterogeneïtat, hem optat per posar hui les músiques amb les quals va començar la seua enorme i diversificada carrera. Són músiques de començament dels setanta, encara a la recerca del seu camí propi, però que ens mostren unes obres que, pel seu afany innovador, encara avui en dia resulten, no diré que actuals, però sí fresques i interessants.

Escoltareu música del primer grup on estigué amb afanys innovadors, "Om" (bressol del "Dioptria" de Pau Riba), dels dos discos del primer grup sota el seu lideratge, "Jarka", de vida fugaç (anys 1971-72) i una "suite" del primer disc sota la seua titularitat on toca piano, piano elèctric, òrgan y Moog, en format de quartet i amb el seu inseparable amic, el guitarrista Toti Soler, ja present a "Jarka". La suite "Ocells del més enllà" . que donava nom al disc tret l'any 1975 per la històrica "EDIGSA", va suposar un esclat de llum en el gris panorama peninsular i allunyat dels cànons que la indústria imposava.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny i 4

 Programa 584

Quan un músic ho és de veritat, complet, com una vegada em va dir  Jesús Salvador Chapi., té que atrevir-se a fer de tot: interpretar, dirigir...i composar, encara que les seues composicions no li semblen d'una qualitat suficient. Però ha de provar, assajar la creació, encara que no siga més que per conèixer les pròpies limitacions.

Pat Metheny va composar des de ben jove, limitant-se però, fonamentalment, a l'àrea del jazz i semblant.

Si bé als dos anteriors programes ja vàreu escoltar composicions quasi-simfòniques, al disc que escoltareu al programa de hui, amb l'experiència d'una carrera musical començada enllà per l'any 1974, el mes de març de l'any passat, 2021, va fer un pas endavant més, publicant un parell de "suites", per a guitarra una i per a quartet de guitarres l'altra, on s'endinsa totalment al món de la música "de concert", "clàssica" o com vulgueu dir-li. Un pas definitiu que, assegurat per la seua experiència i coneixements musicals, als 66 anys, l'ha fet entrar per la porta gran al món de la música de concert "clàssica". 

Per a fer-ho no ha tractat de lluir les seues qualitats d'instrumentista, ben al contrari, ha cercat gent del món de la "clàssica" per interpretar les seues composicions.

Per a la primera de les suites, anomenada "Four Paths of Light", ha triat al molt jove però ja consagrat guitarrista Jason Vieaux, un d'eixos instrumentistes joves que, malgrat que la seua carrera està centrada en la música "clàssica", he fet incursions en altres géneres populars. La seua impecable interpretació de la composició de Metheny afegeix un plus de qualitat a la "suite".

Per a la segona suite, "Road to the Sun" -que dóna nom al disc- en sis parts, ha triat un dels millors quartets nord-americans de guitarra de cambra, el Los Angeles Guitar Quartet. 

Per acabar d'emplenar el disc, el propi Pat Metheny interpreta una transposició pròpia de la peça per a piano de Arvo Part, Für Alina, per a la seua guitarra Pikasso, de...42 cordes!! Un instrument, encàrrec del propi Pat a un luthier amb la intenció de treure una gamma de sons molt més àmplia que la de la clàssica guitarra acústica.

El disc Road to the Sun conté una música que es pot comparar, amb la seua innovadora inspiració, com perfectament connectada a la de compositors com Andrés Segovia o Francisco Tárrega, que varen elevar l'instrument a l'altura de les sales de concert, rescatant-la de l'estricta música popular.

Música per ser escoltada amb calma, assaborint-la en cada nota. Amb aquest disc, Pat Metheny entra, per dret propi,  a la nòmina de grans compositors del segle XXI.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 3

 Programa 583

 Com que ja vàrem fer un ampli comentari sobre l'àlbum doble "Secret Story" a l'anterior podcast, hui ens limitarem a recomanar la lectura del que varem dir llavors.

Tan sols fer un esment al fet que, com que la durada dels LP estava limitada tècnicament a l'hora i mitja quasi que va durar l'edició en vinil, a la reedició/remasterització que el mateix Pat Metheny va treure el 2007 es pogué escoltar una composició del Metheny -com tot el disc- que, lamentablement, no va incloure's al vinil. Es tracta d'una peça interpretada per l'harmonicista Toots Thielemans, sens dubte el millor intèrpret d'harmònica que, almenys fins ara, ha existit al jazz.

Escolteu, doncs, la segona part del "Secret Story" i la propina d'un parell de peces del segon disc de la reedició, que inclou la preciosa interpretació de l'harmonicista suïs.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 2

 Programa 582

 Com vàrem dir al blog anterior, l'enorme personalitat musical de Pat Metheny no vaig ni pretendre resumir-la en el reduït espai de les breus notes que acompanye cadascú dels programes. Em conforme amb algunes pinzellades de les quals la de hui ens mostra un músic que, després de dissoldre el primer "Pat Metheny Group", s'embarca en una empresa mastodòntica.

La música feta al primer grup, que ja havia dissolt feia uns anys, li semblava que havia assolit uns límits que calia trencar. Amb 38 anys, completament madur personalment i musicalment, es va embarcar en una obra on va esprémer tots els camins que les noves eines electròniques que havien aparegut els anys anteriors li permetien.

Secret Story, editat el 1992, és un autèntic seguit de troballes estètiques, musicals, sonores, que la seua inquieta i prolífica personalitat li suggeria. 

El disc, d'una enorme complexitat musical i orquestral, és quasi una obra "mahleriana", segons va deixar escrit un crític, per la quantitat de músics emprats: vora la trentena de solistes, un cor infantil, un altre provinent d'un teatre d'òpera i un nodrit grup de cordes tretes d'una orquestra simfònica, en una gravació que -retallada a l'àlbum original- arriba a una durada d'una hora i mitja més o menys. 

Amb composicions i arranjaments del propi Metheny, el "Secret Story" és un dels seus millors discs i el que marca un cert punt d'inflexió. L'abundant literatura que ha generat per part de la crítica especialitzada amb comparacions variades, segons la persona que escriu la crítica, han estat sempre molt elogioses. El punt comú ha estat, en general, el de marcar aquest disc com una cimera d'eixa cosa difusa anomenada "fussió", no sols en la seua carrera, sinó en la creació d'obres amb eixa ambició per part d'altres artistes.

Ací la música de Pat Metheny assoleix un grau de complexitat tan enorme que, a eixe nivell, no ha repetit pràcticament, seguint després un camí que va derivant, a poc a poc, cap a la simplificació sonora i estilística.

Com comente a la locució del programa, posarem el disc complet, en dues sessions, de forma que es puga escoltar en la seua integritat. Hui posen la primera part.

Una de les millors i més originals veus del jazz: Pat Metheny - 1

 Programa 581

Tractar de fer ni tan sols un esbós de la personalitat artística de Pat Metheny, a estes alçades de la seua carrera, en un espai reduït com el que ens presta aquest podcast resultaria una tasca absurda i pretensiosa.

La seua personalitat polièdrica musicalment parlant, les variades vessants que ha passejat al llarg de més de cinc dècades, tocant la seua guitarra -i altres instruments-, la seua tasca compositiva enormement fructuosa i la seua exquisida sensibilitat, fan d'ell un autèntic punt i a part en els molt variats camins que el jazz ha recorregut al llarg del segle i escaig d'existència.

Una lleugera ullada a la xarxa d'internet -i alguns llibres dedicats a d'ell- ens donaran una imatge més acurada de la que jo puga fer en aquestes ratlles.

No puc per menys, però,  que fer un "mea culpa", per no haver-li dedicat abans cap programa fins ara. Hi ha tants bons músics de jazz!! (afortunadament).

Allò que m'ha fet fixar en ell i decidir-me a posar-vos la seua música, ha estat l'eixida d'un disc, que escoltareu al darrer programa de la sèrie que anem a dedicar-li, on tota la seua saviesa musical s'expressa en una "suite" encisadora que em va deixar bocabadat i a un pam sobre terra. Però ja en parlarem d'eixe disc. 

Hui ens toca posar-vos alguns exemples de la seua música primerenca, entre els anys 1974 i 1984, quan, fitxat per la prestigiosa gravadora ECM, va gravar uns quants discs que, oh, meravella!, no han perdut gens ni mica d'actualitat musical ni donen la impressió de ser l'obra d'un novençà i que l'ECM ha reeditat en una tria feta pel propi Pat Metheny.

Gaudiu-ne i prepareu-vos per a la setmana pròxima.

Un altre pas endavant de l'Andrea Motis

 Programa 580

Andrea Motis és una artista que, des que va començar a destacar dintre de la Sant Andreu Jazz Band, sent una esplèndida  realitat amb sols 14 anys i de la mà del Joan Chamorro, hem seguit amb molt d'interés -i plaer- la seua evolució de la qual podreu trobar exemples al nostre programa.

La pandèmia i la maternitat no han aturat la seua carrera i fa un parell d'anys va gravar un disc amb composicions seues, majoritàriament, Do outro lado do azul, on els ritmes brasilers i un cert flaire mediterrani completaven un disc molt agradable que, a escala mundial va ser publicat, ni més ni menys, que per la prestigiosa marca Verve. 

En aquest cas fa un fort pas endavant i amb el disc Colors & Shadows i amb el recolzament i, en algun cas, la integració dintre de la prestigiosa orquestra de jazz de la ràdio alemanya de l'oest (WDR Big Band), demostra que la seua progressió no s'atura. Fins i tot es permet tornar a gravar, amb els arranjaments i la direcció de Michael Moosmann que ja havia treballat amb ella de molt jove, algunes de les seues peces de l'anterior disc, que cobren així un color molt més "jazzístic".

Com que no hem estalviat elogis (merescuts)  a l'Andrea Mots en anteriors programes, en aquest cas ens limitarem a destacar l'aparició del disc, on la trompeta demostra que ja és una eina perfectament integrada al seu llenguatge jazzístic i on la seua veu, serena i avellutada, amplia matisos i control donant una molt agradable sensació en escoltar-la sense perdre ni una miqueta de "swing" quan cal.

Esperem amb impaciència el seu pròxim treball i, si se'ns presenta l'oportunitat, veure-la en directe. 

Endavant, Andrea!!

Tenorism: Dos saxos tenor s'apleguen per gravar

 Programa 579

El panorama del jazz a la península és un món fragmentat -llevat dels professionals, sembla- que tenen els seus canals de comunicació.

A Andalusia el jazz té una enorme vida i abunden -sempre dins del món limitat d'esta música- les associacions que promocionen aquest gènere i promouen festivals i actuacions amb una freqüència que per estes terres no es veuen ni de bon tros.

Amb aquestes premisses i editat per SEDAJAZZ RECORDS (sempre Sedajazz...), ens arriba a les mans un disc de dos saxos tenor malaguenys, autoeditat amb micromecenatge (tampoc enllà lliguen els gossos amb llonganisses) on, amb un acompanyament de trio clàssic -piano, contrabaix, bateria- i la col·laboració del veterà i també saxo tenor nord-americà Rick Margitza, han elaborat un disc de composicions pròpies d'ambdós.

Lamentablement, per les raons comentades adés, no coneixia res de Daniel Torres o Enrique Oliver. Lamentablement. Aquests dos músics tenen ja una carrera consolidada, amb algunes gravacions ja sota la seua titularitat, igual que els membres del trio rítmic -excel·lent- que els acompanya. El formen el pianista José Carra, excel·lent, amb ja un bon grapat de gravacions, el bateria Ramón Prats i el contrabaix de Bori Albero.

El disc, potser per una certa dèria personal, em sona una mica heterogeni. M'agraden més els discos que mantenen una línia al llarg de tot el treball, però això ja us he dit que crec que és una mania personal. No vull dir que el treball no estiga bé, ni de bon tros, tan sols que, potser per ser un disc conjunt de tots dos -el primer que en fan junts amb la titularitat compartida i amb composicions de tots dos- la personalitat de cadascú es fa notar.

En general és un disc de resum dels estils jazzístics entre les dècades dels 50-70, la qual cosa no és mala escola, amb pinzellades de "free" amb un so, tanmateix, actual i net. Escolteu-los, us agradaran. El disc s'anomena "Tenorism" i es publica sota la titularitat conjunta de tots dos.

Viure la música en temps incerts: Pepe Cantó, músic i productor, i 2

 Programa 578

Comercial i industrialment, "la música digital ha vingut per a quedar-se".

Amb eixa frase lapidària sentència el tema de les "plataformes digitals" el nostre protagonista d'aquests darrers dos programes, Pepe Cantó. I, si escolteu els fragments triats de l'entrevista/conversa que varem tindre veureu que, segons la seua autoritzada i llarga experiència professional, això ni és bo ni dolent, SENZILLAMENT ÉS.

Tan inevitable com un dia de pluja o un terratrèmol, tan inexorable com que tots naixem i morirem. 

Com que ell s'explica perfectament, no vaig a afegir jo els meus comentaris d'espectador interessat...i esporuguit. 

El programa s'ilustra amb peces del seu, fins ara darrer disc...físic (segons ens diu a la xerrada) "Vida", el que no vol dir que no continue fent música i publicant-la. Ací podeu trobar alguns exemples, no inclosos en cap disc, publicats digitalment, que no han entrat al programa per manca de temps. També podeu escoltar una versió de la peça de Pau Viguer, 212 Fahrenheit degrees, arranjada i interpretada per ambdós, publicada sols també en format digital. 

Si teniu interès en escoltar la xerrada completa entre ell i un servidor, la teniu ací

Recomane l'escolta atenta -o despreocupada, pot fer-se d'ambdues formes- del disc Vida, veureu com repetiu la seua escolta, vos agradarà.

Té futur la música popular, en el sentit de música de consum, de qualitat?

Viure la música en temps incerts: Pepe Cantó, músic i productor-1

Programa 577

El treball artístic, en general, i el de músic en concret, per definició estacional i precari, mai ha estat una font d'enriquiment per estes terres. Com a molt ha donat per anar tirant. La situació, però, des de fa alguns decennis, ha anat tornant-se cada cop més complicada per guanyar-se la vida.

La pròpia estructura industrial/comercial de les empreses que se'n dediquen ha patit, a poc a poc, un procés de concentració, per una part, i d'aplicació generalitzada del gèneres musicals i de formes de gestió, on les multinacionals -amb criteris i sensibilitat ultra-comercial en tots els aspectes, bandejant els artístics- ha estat una traveta a les cames pels qui el nostre personatge de hui, Pepe Cantó, anomena "classe mèdia musical", és dir, eixa majoria de gent de la professió que "va tirant" i vivint al dia.

El darrer gir de la globalització, amb l'explosió de l'univers digital a la música, ha estat una enorme pedra llençada al llac del negoci, creant unes ones expansives que han fet naufragar molta gent, tant en la part del músics professionals, eixos que viuen a l'ombra de les grans lluminàries o en la foscor dels petits clubs o sales de ball, com en les dèbils estructures empresarials petites o mitjanes que no han pogut resistir el "tsunami" de la digitalització i les noves normes mundials de fer negoci, aixafats per les grans multinacionals.

Dins d'eixe "tsunami", alguns, com el Pepe Cantó, van sobrevivint a base de passar a fer-ne també un altre treball no menys fosc, però importantíssim per a la presentació comercial del producte, la tasca de producció, que tracta d'arrodonir i donar un bon aspecte musical i estètic al producte, de manera que siga atractiu per al consumidor de música, siga esta del gènere que siga.

Per il·lustrar-nos d'alguns aspectes dels que hem comentat, hem tingut una llarga conversa amb un professional de la música, que es mou en tots els aspectes, artístics i industrials/comercials, d'aquest món.

En esta primera part anem a il·lustrar les opinions del Pepe Cantó amb música del seu primer disc, "De aquí para allà", tret el 2014, perquè pugau també gaudir d'unes músiques, difícilment classificables -si excloem la clàssica- que reflecteixen la seua sensibilitat artística, fruit de tots els camins que ha corregut com a músic amb uns i altres. I puc dir que, a l'estat espanyol, si llevem a Raimón i a Camarón (irònicament parlant), ha acompanyat a la quasi nòmina completa de gent que ha cobert l'àmbit de la música popular el darrer mig segle. Escolteu la seua música que us agradarà.

Al comentari del pròxim programa comentarem altres aspectes del negoci musical, amb especial incidència a les anomenades "plataformes musicals".

Javier Vercher: un "jazzman" que pensa en el passat i en el futur

 Programa 576

 

 Als programes 469 i 470 varem poder revisar  dos dels darrers discos del Javier Vercher, publicats arran del seu aterratge a València i després de la seua aventura a Nova York i la gira amb Alejandro Sanz (!). La conseqüència va ser múltiples influències, destacant les avantguardes contactades a la ciutat dels gratacels i la seua línia radicalment "free jazz"  clarament perceptible al primer dels discos i ja un poc matisada al segon, gravats els anys 2018 i 2019. 

 El disc que anem a comentar en aquest programa és del 2021, és dir, dos anys després del "First Takes" i rodejat ara, amb músics "del terreny". Músics que no tenen massa envejar ja, a hores d'ara, a qualsevol de l'elit mundial car, els darrers deu o quinze anys, la nova generació de músics criats o recriats a València ha assolit uns nivells excel·lents, afavorits també per l'enorme mobilitat de les gents d'aquest món jazzístic, que afavoreixen els contactes amb altres músics de latituds diverses i nivell internacional. Això, i a més el treball de gent com la del "Jimmy Glass", temple actual del jazz a València, que ha fet l'esforç de portar per ací a tocar a algunes lluminàries consagrades com  Benny Golson,  Lee Konitz, Lou Donaldson, Pat Martino, Uri Caine, Larry Grenadier, Ravi Coltrane o Enrico Rava, entre molts d'altres, a més de ser un espai habitual del nostre més internacional músic actual, Perico Sambeat. 

 La música del "Agricultural Wisdom" , que anem a escoltar al programa, beu de totes les fonts del jazz més actual i, sense renunciar a una certa preferència pel "free", ha sabut acostar-se a eixe jazz que ara circula majoritàriament al món, malgrat l'enorme diversitat de matisos -un per cada músic, pràcticament- i resulta una perfecta immersió al jazz més actual, un enorme puzle d'influències que van, des del jazz modal al "free", passant per totes les variants. Potser caldria destacar la seua evolució cap a unes línies melòdiques senzilles, suficients, però, per donar peu a que, tant el propi Vercher com els seus acompanyants, estimulen la improvisació amb espai suficient per expressar-se.

De tota manera, jo destacaria la peça amb la què obrim el programa, un preciós i suggerent solo del Javier Vercher, amb un inquietant títol, "Lobo y luna".

Esperem que aquest home no s'ature -no sembla probable- i continue amb la seua contínua recerca sonora i estilística, per a gaudi dels bons afeccionats al jazz de la terra que, de segur i gràcies a ell, continuarem "al dia" d'allò que es cou per l'univers del jazz mundial.

Per cert, és un producte més de SEDAJAZZ RECORDS, clar!

Fe d'errades: A la locució del programa dic que el disc amb Ferenc Nemeth era, probablement del 2020. En realitat, he comprovat després que és del 2006, quan estava encara amb la gent de Nova York. Disculpeu.

L'innovador de la guitarra elèctrica al jazz: Wes Montgomery-II

 

 Programa 575

I anem a completar la ressenya que sobre Wes Montgomery i la música que s'escolta al programa anterior i a aquest, gravada el 1965 amb el trio de Wynton Kelly queVerve va publicar en dues tongades en dos LP.

Com deiem,  el 1964, Riverside Records es va enfonsar i Wes va fitxar per Verve on el van envoltar d'arranjaments orquestrals i de cordes a càrrec de Don Sebesky i el productor Creed Taylor . La seva credibilitat entre el món més purista del jazz va quedar afectada però les seves finances van millorar ostensiblement, amb els seus discos entrant regularment a les llistes de venda de Billboard. El seu to distintiu, les octaves i el gust per la melodia continuaven sent-hi, malgrat el canvi d'acompanyament. A més va seguir alternant els discos orquestrals amb altres més jazzis com els excel·lents Smokin' at the Half Note , del qual Pat Metheny va dir que era el millor disc de guitarra jazz de la història, o el The Dynamic Duo , al costat de l'organista Jimmy Smith. 

Però el seu acostament al pop en discos com California Dreaming o A Day In The Life, amb coses properes a la música d'ascensor, van fer que molts el qualifiquessin com un "venut". El mateix Wes mai no ho va veure així, ell donava a la gent el que volia i seguia demostrant en els seus concerts que era inigualable a l'hora de tocar jazz. Però en el moment de més popularitat de la seva carrera, el 15 de juny de 1968, un atac de cor va acabar amb la seva vida.  

Igual que ell va aprendre a tocar copiant a Charlie Christian tota una nova generació de nous guitarristes de jazz va créixer copiant-li a ell, entre els seus deixebles es troben George Benson, Pat Martino o Pat Metheny, que va arribar a reconèixer que en començar a tocar hi va haver un moment al que tocava exactament com Wes, amb polze i octaves incloses

La seva influència, però, no es va limitar al món del jazz, la dècada dels 60 va convertir la guitarra elèctrica en el més popular dels instruments i podríem dir que Wes Montgomery va ser la principal figura de l'instrument al jazz, mentre que BB King i Jimi Hendrix ho van ser per al blues i el rock respectivament. Doncs bé, Wes Montgomery va tenir l'estima dels altres dos gegants i si no escoltin el Villanova Junction d'Hendrix a Woodstock, o vegin les paraules que li va dedicar BB King abans d'un concert a Indianapolis: “ no hi va haver mai un millor guitarrista que Wes Montgomery ”.  

Com ja hem esmentat, tant Charlie Christian com Wes Montgomery varen morir massa joves. Malgrat això, ambdós resulten imprescindibles referents a la història del jazz per la seua potenciació de la guitara al món jazzístic, amb innovacions tècniques i musicals que varen deixar extensa petjada.
 

L'innovador de la guitarra elèctrica al jazz: Wes Montgomery-I

 Programa 574

 

 Quan a principis de 1960 es va publicar The Incredible Jazz Guitar of  Wes Montgomeryel món del jazz, en concret la guitarra jazz, va viure una convulsió que feia molt de temps que esperava. Des de la tràgica desaparició el 2 de març del 1942, amb tan sols 25 anys, del gran Charlie Christian, la guitarra jazz portava òrfena d'un líder semblant, algú capaç de posar l'instrument, sempre relegat pels vents i el piano, al capdavant i equiparar-se amb alguns dels gegants de l'època com John Coltrane o Miles Davis . Wes Montgomery va ser aquest líder, l'home que va revolucionar la guitarra jazz per sempre com abans només havien fet dues figures, el mateix Charlie Christian i Django Reinhardt, i és que, com va dir Joe Pass, l'altre gran nom de la guitarra "clàssica"  del jazz i fidel acompanyant d'Ella Fitzgerald, "només hi ha hagut tres veritables innovadors a la guitarra jazz, Wes, Charlie Christian i Django Reinhardt".  

John Leslie 'Wes' Montgomery havia nascut un 6 de març de 1923 a Indianapolis. Tot i formar part d'una família de músics, els seus dos germans també toquen però el mitjà dels Montgomery no semblava especialment inclinat. El 1943, recent casat, va anar a un ball amb la seva dona i algú va posar "Solo Flight" de Charlie Christian. La seva vida va canviar de cop i va saber què volia fer amb ella a partir d'aquell moment. L'endemà es va comprar una guitarra elèctrica, un amplificador i un disc de Charlie Christian, disposat a aprendre tot sol. Tot i que li agradaven Django o Les Paul, durant un any només va sentir la música de Christian. Durant el dia seguia treballant de soldador però, a la nit, quan la seva dona es ficava al llit, Montgomery es quedava practicant fins a la matinada. Per no despertar-la va començar a tocar amb el seu polze en comptes de amb una pua, convertint-se en una de les seves "marques de fàbrica" junt amb la utilització de la resta de dits per fer escales.  


Va començar a guanyar fama localment i, quan el 1948, la banda de Lionel Hampton va tocar a Indiana, va aconseguir impressionar el vibrafonista que el va contractar. Durant dos anys va viatjar per tot el país amb Hampton Durant la seva estada amb la banda va poder tocar amb músics de la talla de Charles Mingus o Fats Navarro, això va fer d'ell un músic molt millor i no una simple còpia de Christian. La vida lluny de la seva família, però, li resultava fatigosa i va tornar a Indiana a principis dels 50, on es va reunir amb els seus germans, Buddy i Monk, i va tornar a tocar pels clubs de la zona. El 1957 Wes se'n va anar amb ells per gravar un disc amb el prometedor trompetista Freddie Hubbard, però mentre els seus germans es quedaven a Califòrnia, Wes tornava, una vegada més, a Indiana, on seguia treballant de dia i tocant de nit.

El seu estil s'havia perfeccionat, el seu característic ús de les octaves i el seu toc suau i sensual amb el polze, no amb la pua, el feien tota una atracció local. El 1959 Cannonball Adderley va decidir anar a veure la sensació de la zona. El saxofonista, membre llavors del mític sextet de Miles Davis, amb John Coltrane, liderava el seu quintet. Després de veure el guitarrista va dir-li al propietari del segell Riverside que el fitxés immediatament. Va signar un contracte i el 5 d'octubre Montgomery ja estava gravant el seu primer disc.

Uns pocs mesos després va aparèixer The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomery , gravat amb Tommy Flanagan al piano, Percy Heath al contrabaix i el seu germà, Albert , a la bateria. El disc el va convertir en guitarrista més famós del món del jazz i li va valer el reconeixement tant de la crítica com del públic.

Va aprofitar la seva popularitat per gravar molt sovint, ja fos com a líder o com a col·laborador amb gent com Nat Adderley o Milt Jackson. Però, sens dubte, el que li va fer més il·lusió va ser la crida del seu ídol, John Coltrane. En certa mesura, Wes estava portant a la guitarra molts dels avenços estilístics que saxofonistes com Coltrane o Sonny Rollins havien implementat al seu instrument. Tenir el reconeixement de Coltrane va ser una cosa memorable per a ell. Van tocar junts al Festival de Jazz de Monterey de 1961. El seu pas pel grup de Coltrane va ser la seva última intervenció com a acompanyant.

El 1964, Riverside es va enfonsar i Wes va fitxar per Verve. El 1965, va gravar la música que aneu a escoltar, amb el trio de Wynton Kelly, publicat amb Verve

Continuarà....el pròxim programa

Un jazz...sense improvisacions: Nicolai Kapustin

 Programa 573

 

La música de fusió jazz-clàssica de Nikolai Kapustin ha guanyat atenció fora de Rússia, en part a causa de la gran novetat de la música russa amb influència del jazz.

Nascut a Ucraïna i mort a Moscou (22 Novembre 1937 – 2 July 2020), va ser marcat per la influència jazzística; li agradava eixa música des de la seva adolescència i la conreava alhora que estudiava al Conservatori de Moscou.

Malgrat això, més que "tocar", "interpretar" és la paraula correcta, i el "jazz"(?) de Kapustin sempre ha estat d'un tipus peculiar: no improvisa sinó que ho escriu tota la música, de la primera a la darrera nota. La seua "interpretació" jazzística, no reflecteix la pràctica habitual d'elaborar material preexistent o original i improvisar sobre ell. El contingut de jazz que escoltem aquí no resideix en la forma o fins i tot en el llenguatge melòdic sinó en el ritme.

Una crítica que se li ha fet a Kapustin és que et pots imaginar la seua música sense els ritmes de jazz, tocats sense ni una mica de "swing". Kapustin tindria resposta per a això. Rebutja l'etiqueta de compositor de jazz, argumentant que la seva música és clàssica, pura i senzillament. Que totes i cadascuna de les notes de les seues composicions, han estat imaginades, construïdes i arrodonides al seu cap i després escrites, nota a nota, al paper pautat.

El seu coneixement del jazz és ampli, i part de l'encant de la seua música és escoltar tots els estils de jazz en desfilada a la seua obra. L'alè preferit sol ser el ragtime i l'stride, sense perdre da vista les novetats que a la música clàssica es produïren a la primera meitat del segle XX. Art Tatum sembla ser el músic que va quedar enganxat a l'orella de Kapustin, però també un piano més modern fins a Dave Brubeck i fins i tot la música lounge, pasant per Oscar Peterson i fins i tot Keith Jarret i...també Rachmaninoff, Gershwin, Chopin o algunes gotes de rock.

Totes estan superposades amb harmonia cromàtica i artificis contrapuntístics, dintre de la més pura tradició de la música "de conservatori". La densitat general de la seua música és impressionant.  

Els pianistes i els músics occidentals en general han començat a conèixer i ocupar-se de les obres de Nicolai Kapustin a partir de la caiguda del teló d'acer i el compositor què escoltem és del tot convincent. És una sort tenir enregistrades moltes de les seves obres en interpretacions del propi autor per "entendre" la seua idea musical. Afortunadament, la seua abundant obra, de més de 150 títols, abasta, llevat de l'òpera, pràcticament totes les modalitats de la música de cambra i orquestra.

Afortunadament, a la xarxa podreu trobar abundants exemples de la seua obra, si el petit tast que us he fet vos ha provocat curiositat.

Un "melting pot" de difícil definició, que agradarà (o no) a aquells amb un estat d'ànim especulatiu a l'hora de considerar el problema de la conciliació de la música clàssica i el jazz.

Del programa de hui m'agradaria destacar la interpretació del prestigiós Trio Arbós d'una de les seues composicions per a trio de cambra.
 

L'aventura de la trompa al món del jazz: Pau Moltó i The French Horn Jazz Project

 Programa 572

La trompa és un instrument que, al jazz, entrà amb força als anys cinquanta, quan l'original i inspirat arranjador Gil Evans va trobar que el seu so, menys agressiu del dels habituals metalls a les orquestres de jazz, encaixava als seus criteris. Una fita significativa va ser la seua trobada al primer disc junt amb Miles Davis, el "Miles Ahead" al 1957. Allí ja va emprar Evans tres trompes i una tuba, donant com a resultat un so "quasi orquestral", allunyat del de les big band a l'ús. A eixe disc ja apareix Julius Watkins amb la seua trompa. La col·laboració es repetiria amb els dos discos finals dels tres de la trilogia encetada amb el "Kind of Blue", "Sketches of Spain" i "Porgy and Bess"

Julius Watkins va tindre que començar la seua carrera professional amb la trompeta, donada la manca d'acceptació que el so avellutat de la trompa tenia a les formacions dels anys primerencs del jazz. Un cop decidit a lluitar pel "seu" instrument, va fer tres cursos a la Manhattan School of Músic on va consolidar la seua tècnica. Estàvem a començament dels 50'. Des que Gil Evans el va enrolar a les seues feines, la seua carrera el va dur a ser reconegut com el primer mestre d'aquest instrument al món del jazz.

Ja a finals de la temporada passada, al programa 550, varem escoltar el disc d'estrena de la formació liderada pel trompista de Natzaret -un singular barri de València- Pau Moltó, el "French Horn Jazz Project". Molt abreujadament, lamentablement, per no endarrerir la seua presentació a la següent temporada.

En esta ocasió tindreu l'oportunitat de gaudir del seu segon disc complet. Novament un disc d'homenatge de l'instrumentista valencià al mestre Watkins, fins i tot al títol de l'àlbum anomenat "Julius Rides Again" (Julius cavalca un altre cop). Acompanyat pel mateix equip, immillorable, del disc anterior, amb el veterà mestre -i professor seu- David Pastor a la trompeta i l'excel·lent pianista navarresa arrelada a València, Kontxi Lorente, com a puntals destacats, completant, però, la formació amb dues veus italianes, la de Massimo Morganti al trombó i la del consolidat solista de trompa francesa i trompeta Giovanni Hoffer, que comparteix la titularitat del disc amb el Pau Moltó.

El disc té, com a cos fonamental, composicions de "boppers" de la primera època (Oscar Pettiford, Charlie Rouse, el mateix Julius Watkins) i té un so rodó, compacte, amb arranjaments molt escaients, s'inclouen sengles composicions dels dos trompistes titulars de l'àlbum. L'estil del disc cavalca entre el bop i el post-bop actual i s'escolta amb molta facilitat, fins i tot -supose- per gent que no tinga una especial afecció al jazz.

Haig de dir que la carpeta del disc manca una mica d'informació sobre els instrumentistes, arranjament i detalls d'aquest tipus. Afortunadament, a la web de "Sedajazz Records", promotora del disc en col·laboració amb la italiana Notami Jazz, en trobareu una mica més.

Ànim i endavant, Pau!

P.D.: Aprofite aquest "post" per felicitar a "SEDAJAZZ" pels seus TRENTA ANYS de lluita incansable al migrat panorama musical professional del jazz al País Valencià. El reconeixement donat als recents premis "Carles Santos" a la seua tasca i a la persona que l'empenta incansablement, Francisco Ángel Blanco "Latino", "Deus ex Machina" del projecte, no sols és merescut sinó que JA TARDAVA. ENHORABONA I FELIÇ ANIVERSARI.

Amanida jazzística adobada per Ignasi Terraza

 Programa 571

Hi ha vegades que un disc sorprèn, no per la seua música, sinó per la seua concepció. El disc, en aquest cas és diu "Intimate conversations" i està protagonitzat, teòricament, per l'excel·lent pianista català Ignasi Terraza.

En ell es barregen, sense massa criteri -segons el meu parer- interpretacions de tres reconegudes veus del jazz que, acompanyats pel pianista, realment, són qui destaquen.

El tres artistes són l'armonicista espanyol Antonio Serrano, una autèntica lluminària mundial del seu instrument, assenyalat per molts com l'hereu del mític Tooth Thielemans, sols que, en el seu cas, s'atreveix amb tots els gèneres, des del jazz i el blues a la clàssica i el flamenc, actuant amb gent de primera línia de tots els gèneres i demostrant una versatilitat i una mestria que li és reconeguda pertot arreu.

Del segon artista deuríem dir, quasi, sols el nom. Es tracta del saxo tenor Scott Hamilton. Un veterà que, ja pròxim a la vuitantena, exhibeix la mestria i la inspiració improvisadora que l'ha caracteritzat sempre, amb un estil que, lluny de aventurar-se per camins més o menys innovadors, ha conreat sempre un jazz en la línia dels clàssics pre-bop com Coleman Hawkins o Ben Webster que, en la actualitat, és un altre cop el camí que molts segueixen, decebuts de certes aventures sonores.

Finalment, al disc es pot escoltar la veu, la trompeta i el saxo tenor de la "ex-nena-prodigi" del jazz català, Andrea Motis. La Motis, que s'ha enlairat ja pel seu compte com comprovarem en un pròxim programa, ací gaudeix de l'acompanyament d'una de les persones que sempre ha cregut en ella i l'ha ajudat molt en el progrés de la seua carrera, el mestre per a ella i amic Ignasi Terraza, que l'ha embolcallat des de la seua quasi infantesa, junt al baixista Joan Chamorro.

Una amanida d'estils i artistes adobada pel piano del Terraza, que, malgrat la titularitat del disc, s'amaga en un discret segon pla.

Quan els músic despullen la música: Kontxi Lorente i Latino

 Programa 570

"Empatía", el disc que aneu a escoltar hui, no sols em generava la idea de que anava a gaudir del treball de dos intèrprets coneguts -i estimats- de feia temps, és que la combinació d'artistes em va provocar una gran expectació des del mateix dia en que vaig saber de la seua existència. 

La Kontxi Lorente, gran i dúctil pianista amb -espere- una molt llarga i fructífera carrera donada la seua edat, és, malgrat la seua joventut una ja experimentada professional que ha fet de tot: acompanyar a gent variada, fer la música per a un ballet, bandes sonores... i, des de sempre, compondre i interpretar jazz...

De Francisco Blanco "Latino", saxo baríton, compositor, pedagog, animador musical i, sobretot, "deus ex machina" d'eixe beneita cosa que és "Sedajazz", crec que en aquest programa ja s'ha dit quasi tot -i sempre per a bé. Merescudament, recalque. Com anècdota puc dir que Kontxi, navarresa d'origen, és a València gràcies -supose que amb alguna altra circumstància...- al seu encontre amb Sedajazz un ja llunyà 2007.

Una certa circumstància derivada de l'obligat aïllament de la pandèmia va fer que aquest dos vells amics es trobaren forçats a fer un concert amb ells dos assoles. La insòlita experiència, car, que es sàpiga, no existeix cap gravació de jazz (ni de res, sembla) amb eixa combinació de piano i saxo baríton els va agradar i varen decidir gravar, d'una tirada, tot el disc que hui escoltareu.

El disc és MÚSICA en la seua més pura i nua expressió. Amb la qualitat i calidesa del saxo del Latino les cançons, prou conegudes majoritàriament, funcionen perfectament. En un instrument que, generalment, pel seu to greu, sol utilitzar-se (amb permís de Gerry Mulligan) més per a fer de fons sonor que com a solista, Latino treu un so -improvisacions a més a més, com té que ser en un disc de jazz- tan agradable, tan càlid, tan suggeridor, que junt a la mestria de la Kontxi Lorente, que es llueix absolutament en les seues improvisacions, han construït una música elemental, bàsica, bella en la seua nuesa, on allò que sona és pura essència. Res d'adorns innecessaris: MÚSICA i res més...ni menys.

Un dels discos que, n'estic segur, guanyarà amb el temps, i que molta gent de la professió se l'escoltarà amb delectació per, entre altres coses, aprendre què és l'essència de la música, eixa professió que ens ajuda a sobreviure en aquest món sorollós i destarifat que ens està tocant viure. 

Doneu-vos un respir i feu-vos amb aquest disc a la vostra discoteca

Bach vist des del segle XXI: Els "nous" Concerts de Brandenburg

 Programa 569

"El projecte Brandenburg
 

Les peces musicals conegudes corren el risc de convertir-se en anodins companys a les nostres vides i -com passa amb les persones, el medi ambient, llibres o pensaments- és probable que ens tornem immunes a les seves qualitats especials i fins i tot les donem per òbvies.

Agafem els Concerts de Brandenburg de Bach: estimats apassionadament pels oients i músics -tant afeccionats com professionals de la música clàssica- quines són les seves qualitats especials, què ens poden inspirar avui, a més de ser coneguts i estimats?

Quan Gregor Zubicky, director artístic de l'Orquestra de Cambra Sueca, i el director artístic de la gravadora BIS es van fer aquesta pregunta l'any 2001, varen entendre que calia  demanar als compositors actuals que ens il·luminessin la qüestió.

Es va contactar amb sis compositors actuals i se'ls va encomanar un projecte que havia de conduir a una execució de les obres completes -noves i velles- en un sol dia!, als Proms de la BBC, al Royal Albert Hall, el 2018.

Un dels aspectes sorprenents dels Concerts de Brandenburg és l'elecció d'instruments solistes. Cadascun dels nostres compositors ha escollit un concert en particular com a punt de partida i, per garantir que eixa tria quedaria reflectida en el nou concert, se'ls vam demanar que mantinguessin la instrumentació original però amb l'opció d'afegir un nou instrument com a solista. Això va donar lloc a la substitució d'una trompa anglesa per un oboè, a canviar un fagot per un contrafagot o substituir el clavicèmbal per multitud d'instruments. Diversos compositors van considerar l'ús de la marimba, baix elèctric, cantant de jazz i guitarra com a solistes. Quin seria el resultat d'aquesta arriscada experiència? Sortiria un tot significatiu? La il·lusió era veure com es relacionarien amb Bach, el venerat mestre? Quins nous coneixements oferirien?

El 1721, per a la seva sèrie de Concerts de Brandenburg, Bach en va revisar i combinar sis dels seus millors concerts fins el moment, amb l'esperança de que probablement impressionarien el Margrave de Brandenburg i rebria una oferta de feina. Bach coneixia el seu lloc a la societat, però clarament intentava pujar de rang. Des que Adam tastara la poma al jardí de l'Edèn, la jerarquia era una manera necessària per mantenir l'ordre, almenys ací a la terra.

En temps de Bach, aquesta jerarquia s'escollia, en el cas de la música en els rols assignats als diferents instruments en una orquestra o conjunt: el primer violí era solista i dirigia, mentre que el continu (clavicèmbal, violoncel, viola i contrabaix) eren els humils servidors que proporcionaven una harmonia fonamental. Per omplir l'espai entre les veus de violí i de continu estaven les violes, en molts dels casos tocades pels violinistes menys hàbils i, per tant, inferiors en la jerarquia (Bach, Mozart i Beethoven van ser tots violistes!). Una excepció entre aquests era la viola da gamba, el registre de la qual oscil·la entre violes i violoncels, què gaudia de papers més importants i de vegades fins i tot era solista.

Els instruments de vent tenien connotacions jeràrquiques relacionades amb el seu àmbit d'ocupació particular: les trompetes associades a les festes reials; segueix el corn, símbol de la caça, l'afició de la reialesa i l'aristocràcia; mentrestant, els vents de fusta i els fagots s'utilitzaven a les forces armades on els oboès podien doblar-se amb la flauta, un instrument que, altrament, solien tocar els músics afeccionats.

El fet que tants cicles d'obres de Bach estiguin dissenyats en grups de sis ens dóna una pista per apreciar una certa intenció i l'ús poc convencional dels instruments solos als Concerts de Brandenburg. Va escriure sis suites angleses, sis suites franceses, sis sonates i "partites" per a violí sol, sis suites per a violoncel sol, sis sonates en trio, sis motets, l'Oratori de Nadal té sis parts; el 6 com a símbol de perfecció i harmonia, el nombre de dies durant els quals Déu va crear el món: 6 com una benedicció divina, aportant un context religiós a les obres de Bach.

Influenciat pels pensaments de Martí Luter, Bach va veure la música com una manera perquè l'home glorifiqui Déu així com una forma d'elevació espiritual: pensar en el Cel, el nostre objectiu final.Ja no es tracta de que mossegar una poma siga un pecat. Les característiques del paradís són sens dubte molt diferents de les de la la terra, de manera que no hi ha necessitat de jerarquia per mantenir l'ordre. Així que, si ens imaginem la música del cel, com seria?

Aquí, els Concerts de Brandenburg de Bach van oferir una nova experiència a l'oient de l'època: acostumat a escoltar que tots els solos els tocava el primer violí, podia experimentar ara un concert complet dominat amb dues violes o dues flautes o fins i tot amb el clavicèmbal! La jerarquia s'ha dissolt i es presenta un ordre mundial alternatiu. Derrocant el rànquing instrumental de dalt a baix, aquests concerts singulars ens porten a pensar en un altre ordre, l'ordre del paradís: la música del paradís!"(*)

Aquelles persones que en tinguen interès poden fer una experiència: repetir parcialment allò fet als Proms del 2018 i escoltar, almenys, els dos concerts originals dels esmentats al nostre programa, inspirats pel nº1 i el nº 5 dels de Bach (hi ha llocs infinits a la xarxa on fer-ho), i després escoltar la nova "versió" que us oferim. Quines sensacions vos produeixen?

Per a qui tinga temps i ganes us propose la lectura (en anglés, francés o alemà, sols, lamentablement) de l'excel·lent, ampli i documentat libretto que acompanya l'àlbum de dos discos, on hi són tant els concerts de Bach com els dels encàrrecs fets al segle XXI, adequadament i tècnicament comentats. Vos ben assegure que serà una lectura molt profitosa.

Els concerts actuals que aneu a escoltar són els inspirats pel número 1, anomenat "Maya" pel seu compositor, Mark Anthony Turnage, i el número 5, que el seu compositor Uri Caine (ja aparegut al nostre programa en tres ocasions anteriors) anomena "Hamsa".

Espere que tot plegat siga una profitosa experiència musical i espiritual.

(*)El text que figura entre cometes, abans de l'asterisc, està bàsicament extret amb alguns retocs del que apareix al "libretto" de l'àlbum, què
he enllaçat abans per descarregar en format "pdf".