Programa 512
No sempre es poden complir 250 anys i el maleit virus ha enfosquit el que deuria haver estat l'esdeveniment de l'any, el 250é aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven. Des d'ací anem a tractar de reivindicar el transcendental fet per a la música i la cultura occidental amb un escollit grapat de peces del geni de Bonn.
Hui li toca a la música per a piano i a la de cambra, amb un exemple singular. Es tracta de la Sonata 9, Opus 14.1. Una obra, datada el 1789, en tres moviments molt alegres i amigables d'escoltar què, a causa del seu èxit, en part, i per desenrotllar nous aspectes i sonoritats què, potser al piano, no havien quedat tot l'arrodonides que ell volia, va traspassar un parell d'anys després per ser interpretada amb un quartet de corda.
Com comentem al programa, les obres de cambra eren utilitzades pels compositors, en molts casos -sobretot, a partir de l'època de Beethoven- a part de per acomplir el compromisos d'actuacions, com una mena de "banc de proves" per assajar coses noves, noves sonoritats, noves formes de expressió, que després utilitzarien en obres de major tamany i compromís (simfonies, cantates, misses, etc.).
Doncs bé, en aquest cas, personalment, pense que la transcripció per a quartet de corda li va quedar molt més "beethoveniana" que la versió per a piano, potser massa encotillada per al gust de l'autor. La versió per a piano sona més "haydiniana", mentre que la del quartet de corda "sona" més al que després seria el Beethoven més conegut. Més "<sturm un drang", si em permeteu l'atreviment.
He aconseguit (tinc els discos a casa) posar-vos dues versions excel·lents. El piano és del de Claudio Arrau(*). El quartet de corda és el Melos Quartet de Stutgart. En ambdós casos es tracta de gent què varen marcar camins d'interpretació que molts altres varen seguir després; autèntiques versions canòniques.
Com a complement, per aprofitar el temps que ens deixaven les dues versions de la sonata, hem aprofitat per posar-vos els dos primers moviments d'una de les obres més conegudes del mestre de Bonn, la Sonata "Clar de Lluna", en una sentida i íntima interpretació d'altra estrela del piano del segle XX...i del XXI, car encara la tenim per ací, la portuguesa Maria João Pires.
Probablement encara caiga algun altre programa dedicat a Beethoven. Després de tot, el seu aniversari no arriba fins el 16 de desembre, i el nostre benvolgut Ludwig i la seua obra és tan extensa i variada que hi ha d'on triar.
I ara, a disfrutar amb els sons del músic sord més genial que el món ha conegut!!
(*)Per una errada, a l'àudio dic que Claudio Arrau era argentí. En realitat era xilé
dijous, 21 de maig de 2020
dijous, 7 de maig de 2020
Quan entre el flamenc i el jazz no hi ha línia divisòria: El "Trio"
Programa 511
Quantes vegades s'ha parlat -hem parlat- de la ductilitat del jazz per mesclar-se amb altres músiques?
El cas del programa de hui n'és una mostra excel·lent de com, quan hi ha músics de talent i que, en aquest cas a més, han "mamat" de les dues músiques des de ben joves, la cosa flueix amb naturalitat, sense que semble que fan esforços, més o menys artificiosos, per tractar d'arribar a eixa fusió.
Carles Benavent (baix elèctric), Tino di Geraldo (bateria) y Jorge Pardo (saxos tenor i soprano i flauta, en aquest cas) varen treure a la llum, a les darreries del 2018 el seu tercer disc conjunt. 20 anys després de la primera constància gravada d'una actuació seua, un directe a Sevilla (El concierto en Sevilla) l'any 1998, i 10 després del segon disc, en aquest cas d'estudi, treuen un altre disc, també d'estudi, "Flamenco Leaks".
Les biografies d'aquests tres músics, pense, són sobradament conegudes ací a l'estat espanyol on han passejat, amb la mateixa solvència i facilitat, pràcticament tota la gamma de músiques possibles, llevat de la clàssica. Grups de pop, rock, música folklòrica, a més del flamenc, músiques d'arrel variat de la mediterrània i per suposat, jazz, molt de jazz (i de flamenc, és clar, d'on varen eixir, formant part del sextet de Paco de Lucía) on han acompanyat gent de la talla de Chick Corea, per esmentar sols un dels qui ha cridat a esta gent per fer coses "diferents". Perquè eixa és la "gràcia" d'aquests músics: saben acoblar-se a tot tipus de música com si la tocaren des de sempre.
Ells, però, varen néixer i créixer, literalment, escoltant flamenc i això és el que flueix per les seues venes. Però la seua inquietud artística i la seua qualitat musical, la seua curiositat innata els ha dut a caminar per moltíssims carrers. Això sí, sempre, al darrere, s'escolta -com un rerefons impalpable- l'esperit del flamenc.
Malgrat el seu títol, però, el Flamenco Leaks és un disc de jazz per totes les vores. Un jazz autèntic, dominat, contingut en la seua expressivitat de forma voluntària, però amb una mestria insuperable.
L'única cosa que em sap greu és que, com que tots tres en tenen els seus projectes personals, es troben sols de deu en deu anys. Esperem que a l'altra tarden menys...
Quantes vegades s'ha parlat -hem parlat- de la ductilitat del jazz per mesclar-se amb altres músiques?
El cas del programa de hui n'és una mostra excel·lent de com, quan hi ha músics de talent i que, en aquest cas a més, han "mamat" de les dues músiques des de ben joves, la cosa flueix amb naturalitat, sense que semble que fan esforços, més o menys artificiosos, per tractar d'arribar a eixa fusió.
Carles Benavent (baix elèctric), Tino di Geraldo (bateria) y Jorge Pardo (saxos tenor i soprano i flauta, en aquest cas) varen treure a la llum, a les darreries del 2018 el seu tercer disc conjunt. 20 anys després de la primera constància gravada d'una actuació seua, un directe a Sevilla (El concierto en Sevilla) l'any 1998, i 10 després del segon disc, en aquest cas d'estudi, treuen un altre disc, també d'estudi, "Flamenco Leaks".
Les biografies d'aquests tres músics, pense, són sobradament conegudes ací a l'estat espanyol on han passejat, amb la mateixa solvència i facilitat, pràcticament tota la gamma de músiques possibles, llevat de la clàssica. Grups de pop, rock, música folklòrica, a més del flamenc, músiques d'arrel variat de la mediterrània i per suposat, jazz, molt de jazz (i de flamenc, és clar, d'on varen eixir, formant part del sextet de Paco de Lucía) on han acompanyat gent de la talla de Chick Corea, per esmentar sols un dels qui ha cridat a esta gent per fer coses "diferents". Perquè eixa és la "gràcia" d'aquests músics: saben acoblar-se a tot tipus de música com si la tocaren des de sempre.
Ells, però, varen néixer i créixer, literalment, escoltant flamenc i això és el que flueix per les seues venes. Però la seua inquietud artística i la seua qualitat musical, la seua curiositat innata els ha dut a caminar per moltíssims carrers. Això sí, sempre, al darrere, s'escolta -com un rerefons impalpable- l'esperit del flamenc.
Malgrat el seu títol, però, el Flamenco Leaks és un disc de jazz per totes les vores. Un jazz autèntic, dominat, contingut en la seua expressivitat de forma voluntària, però amb una mestria insuperable.
L'única cosa que em sap greu és que, com que tots tres en tenen els seus projectes personals, es troben sols de deu en deu anys. Esperem que a l'altra tarden menys...
dijous, 30 d’abril de 2020
El retorn d'Avishai Cohen - Arvoles
Programa 510
Arvoles torna al baixista Avishai Cohen al jazz després d'una excursió al pop amb 1970 , l'àlbum que va publicar el 2017 i què vareu escoltar la setmana passada. I també repren un bonic trio amb Naom David a la bateria i Elchin Schirinov al piano.
1970 , criticat com a no suficientment important pels periodistes (de jazz), que poden ser massa "ortodoxes" en les seues opinions, va ser un pas deliberat per a Cohen després d'haver sacsejat les aigües del jazz, des de l'ADAMA, gravat el 1997 ha aconseguit, a poc a poc ser una de les lluminàries més intenses i...innovadores del món del jazz(?) i d'altres mons. El fet de cantar era conegut des de feia anys (als seus concerts és molt freqüent), de manera que fer tot un àlbum de cançons va ser una situació previsible. El "1970" era, doncs, totalment coherent amb la direcció de la música de Cohen tal com la coneixem.
Amb Arvoles , Cohen torna al jazz instrumental. Es tracta de composicions interpretades de manera virtuosa amb estructures i formes de jazz, però encaixades amb elements jueus, folklòrics i mediterrani-orientals. El trio format com a base d'aquest disc és brillant. Per descomptat, Cohen, què és un baixista d'enorme alçada ací s'envolta de grans talents, que fan que sone encara millor.
El bateria Naom David és un músic fabulós. Pot tocar amb força per després ser molt discret i equilibrat, i s'acobla meravellosament amb els baixos de Cohen en uns diàlegs fabulosos, però també pot passar a ser líric i melòdic. Elchin Shirinov, d'Azerbaidjan, una altra gran aportació a Arvoles, ja havia tocat amb Cohen . Pianista que va estudiar en privat en lloc de fer la ruta del conservatori, pot comparar-se perfectament amb els millors intèrprets de jazz. Amb una enorme alegria, amb increïbles tocs afro-cubans en un músic tan allunyat geogràficament del Carib, té la seva interpretació una combinació d’artesania i virtuosisme musical.
A Arvoles hi ha més riqueses perquè Cohen no deixa que el trio faci tot el treball. Les aportacions dels metalls de Björn Samuelsson,trombó,i Anders Hagberg flauta, donen a l’àlbum una atmosfera i una potència extra. Amb tot, el trio protagonitza clarament el disc, constituint una base fabulosa per a l’ensemble i impressionen i sorprenen una i altra vegada.
Des del sons de rock del baix de Cohen amb els quals s’obre l’àlbum a la cançó què dóna nom al disc, Arvoles, fins a la bellesa de Wings, que clou el disc, amb algunes magnífiques incorporacions amb aire de música clàssica al seu repertori, com Gesture # 1 i#2 , a més del justament virtuós Face Me , el preciós Childhood, Nostàlgia (amb Shirinov en el brillant paper principal) i Elchinov, dedicat al seu pianista amb una preciosa composició de Cohen, "Arvoles" és un excel·lent nou àlbum que està entre els millors del catàleg d’Avishai Cohen, ja farcit d'excel·lents peces.
Cohen, que el 20 d'abril ha complert 50 anys, aconsegueix sorprendre'ns una i altra vegada amb àlbums de jazz sempre excel·lents...i sempre diferents encara que el seu segell resulte notori per una oïda acostumada a escoltar-lo. Els qui no ho estigueu, no es perdeu cap dels seus 16 discos anteriors.
Arvoles torna al baixista Avishai Cohen al jazz després d'una excursió al pop amb 1970 , l'àlbum que va publicar el 2017 i què vareu escoltar la setmana passada. I també repren un bonic trio amb Naom David a la bateria i Elchin Schirinov al piano.
1970 , criticat com a no suficientment important pels periodistes (de jazz), que poden ser massa "ortodoxes" en les seues opinions, va ser un pas deliberat per a Cohen després d'haver sacsejat les aigües del jazz, des de l'ADAMA, gravat el 1997 ha aconseguit, a poc a poc ser una de les lluminàries més intenses i...innovadores del món del jazz(?) i d'altres mons. El fet de cantar era conegut des de feia anys (als seus concerts és molt freqüent), de manera que fer tot un àlbum de cançons va ser una situació previsible. El "1970" era, doncs, totalment coherent amb la direcció de la música de Cohen tal com la coneixem.
Amb Arvoles , Cohen torna al jazz instrumental. Es tracta de composicions interpretades de manera virtuosa amb estructures i formes de jazz, però encaixades amb elements jueus, folklòrics i mediterrani-orientals. El trio format com a base d'aquest disc és brillant. Per descomptat, Cohen, què és un baixista d'enorme alçada ací s'envolta de grans talents, que fan que sone encara millor.
El bateria Naom David és un músic fabulós. Pot tocar amb força per després ser molt discret i equilibrat, i s'acobla meravellosament amb els baixos de Cohen en uns diàlegs fabulosos, però també pot passar a ser líric i melòdic. Elchin Shirinov, d'Azerbaidjan, una altra gran aportació a Arvoles, ja havia tocat amb Cohen . Pianista que va estudiar en privat en lloc de fer la ruta del conservatori, pot comparar-se perfectament amb els millors intèrprets de jazz. Amb una enorme alegria, amb increïbles tocs afro-cubans en un músic tan allunyat geogràficament del Carib, té la seva interpretació una combinació d’artesania i virtuosisme musical.
A Arvoles hi ha més riqueses perquè Cohen no deixa que el trio faci tot el treball. Les aportacions dels metalls de Björn Samuelsson,trombó,i Anders Hagberg flauta, donen a l’àlbum una atmosfera i una potència extra. Amb tot, el trio protagonitza clarament el disc, constituint una base fabulosa per a l’ensemble i impressionen i sorprenen una i altra vegada.
Des del sons de rock del baix de Cohen amb els quals s’obre l’àlbum a la cançó què dóna nom al disc, Arvoles, fins a la bellesa de Wings, que clou el disc, amb algunes magnífiques incorporacions amb aire de música clàssica al seu repertori, com Gesture # 1 i#2 , a més del justament virtuós Face Me , el preciós Childhood, Nostàlgia (amb Shirinov en el brillant paper principal) i Elchinov, dedicat al seu pianista amb una preciosa composició de Cohen, "Arvoles" és un excel·lent nou àlbum que està entre els millors del catàleg d’Avishai Cohen, ja farcit d'excel·lents peces.
Cohen, que el 20 d'abril ha complert 50 anys, aconsegueix sorprendre'ns una i altra vegada amb àlbums de jazz sempre excel·lents...i sempre diferents encara que el seu segell resulte notori per una oïda acostumada a escoltar-lo. Els qui no ho estigueu, no es perdeu cap dels seus 16 discos anteriors.
dijous, 16 d’abril de 2020
L'enyor per la infantesa d'Avishai Cohen - 1970
Programa 509
Després d'haver destacat tocant amb el grup del llegendari pianista de jazz Chick Corea als anys 90, el baixista israelià Avishai Cohen s'ha convertit en un intèrpret i líder de banda amb un so estilísticament expansiu.
El seu àlbum d'estudi "1970" publicat el 2017, presenta aquest enfocament ampli amb un conjunt de composicions originals i cançons tradicionals del seu Israel nadiu. Cançons, moltes d'elles, amb una certa consciència social en un sentit de germandat global, emmarcades en estils que van dels tradicionals sons del mediterrani oriental, al jazz, el pop i la fusió amarades pel sentit de les músiques del món del seu any de naixement. Amalgama de música popular jueva, pop i les cançons sefardites en Ladino que sentia a la seua mare mentre creixia.
És palés, en la seua forma d'acostar-se a l'instrument, el característic estil del baixista Jaco Pastorius i les influències de les col·laboracions amb artistes pop com Joni Mitchell i altres. Junt amb la seva personal tècnica de baix, gran part de l'àlbum es basa en la veu de Cohen . Amb un to de baríton, càlid i intimista, Cohen no és cap cantant virtuós sinó un instrument més que sona en el conjunt amb la resta d'instruments com una presència més.
Els músics que formen el grup reunit per a aquest disc, anomenat "Eastern Unit Project", l'acompanyen de manera impecable en el seu so, estilísticament integrador, destacant, des de la meua perspectiva, la presència d'Elyasaf Bishari, baix (elèctric), teclats i Oud, instrument que emmarca i dóna el color mediterrani de moltes de les peces del disc.
Tot i que no es tracta d'un àlbum de jazz en cap sentit estricte, hi ha una llibertat i una obertura a la música del 1970 que s'acobla perfectament amb els esforços passats de l'Avishai. La declarada intenció de fer una música que "sonara" com la que ell escoltava la dècada dels 70', quan era un xiquet, encara que la immensa majoria dels temes són de composició pròpia, fa que almenys a mi, en certs moments, em recorde molt l'ambient musical de gent com Stewie Wonder i el món del "soul" en general.
Un disc curiós, potser una miqueta atípic en el món del jazz, però que ha estat el disc que millor li ha funcionat comercialment. Escolteu-lo i comproveu la causa.
Com crec que cal fer justícia a la presència de tots els músics d'aquest projecte, cap d'ells conegut, vos els pose a continuació.
Avishai Cohen, Arreglista, baix (acústic), baix (elèctric), compositor, bateria, piano, artista primari, productor, vocals, Wah Wah Bass
Sherrod Barnes, Guitarra
Elyasaf Bishari, Arranjador, baix (elèctric), teclats, Oud, Vocals
Jonatan Daskal, Arranjador, Fender Rhodes, Teclats
Itamar Doari, Percussió, vocals
Ltamar Doari, Percussió
Julia Klain, Violí
Tal Kohavi, Tambor
Yael Shapira, Violoncel, arranjaments de cordes
Després d'haver destacat tocant amb el grup del llegendari pianista de jazz Chick Corea als anys 90, el baixista israelià Avishai Cohen s'ha convertit en un intèrpret i líder de banda amb un so estilísticament expansiu.
El seu àlbum d'estudi "1970" publicat el 2017, presenta aquest enfocament ampli amb un conjunt de composicions originals i cançons tradicionals del seu Israel nadiu. Cançons, moltes d'elles, amb una certa consciència social en un sentit de germandat global, emmarcades en estils que van dels tradicionals sons del mediterrani oriental, al jazz, el pop i la fusió amarades pel sentit de les músiques del món del seu any de naixement. Amalgama de música popular jueva, pop i les cançons sefardites en Ladino que sentia a la seua mare mentre creixia.
És palés, en la seua forma d'acostar-se a l'instrument, el característic estil del baixista Jaco Pastorius i les influències de les col·laboracions amb artistes pop com Joni Mitchell i altres. Junt amb la seva personal tècnica de baix, gran part de l'àlbum es basa en la veu de Cohen . Amb un to de baríton, càlid i intimista, Cohen no és cap cantant virtuós sinó un instrument més que sona en el conjunt amb la resta d'instruments com una presència més.
Els músics que formen el grup reunit per a aquest disc, anomenat "Eastern Unit Project", l'acompanyen de manera impecable en el seu so, estilísticament integrador, destacant, des de la meua perspectiva, la presència d'Elyasaf Bishari, baix (elèctric), teclats i Oud, instrument que emmarca i dóna el color mediterrani de moltes de les peces del disc.
Tot i que no es tracta d'un àlbum de jazz en cap sentit estricte, hi ha una llibertat i una obertura a la música del 1970 que s'acobla perfectament amb els esforços passats de l'Avishai. La declarada intenció de fer una música que "sonara" com la que ell escoltava la dècada dels 70', quan era un xiquet, encara que la immensa majoria dels temes són de composició pròpia, fa que almenys a mi, en certs moments, em recorde molt l'ambient musical de gent com Stewie Wonder i el món del "soul" en general.
Un disc curiós, potser una miqueta atípic en el món del jazz, però que ha estat el disc que millor li ha funcionat comercialment. Escolteu-lo i comproveu la causa.
Com crec que cal fer justícia a la presència de tots els músics d'aquest projecte, cap d'ells conegut, vos els pose a continuació.
Avishai Cohen, Arreglista, baix (acústic), baix (elèctric), compositor, bateria, piano, artista primari, productor, vocals, Wah Wah Bass
Sherrod Barnes, Guitarra
Elyasaf Bishari, Arranjador, baix (elèctric), teclats, Oud, Vocals
Jonatan Daskal, Arranjador, Fender Rhodes, Teclats
Itamar Doari, Percussió, vocals
Ltamar Doari, Percussió
Julia Klain, Violí
Tal Kohavi, Tambor
Yael Shapira, Violoncel, arranjaments de cordes
dijous, 9 d’abril de 2020
Un trio, lamentablement, irrepetible: Paco de Lucia, Al di Meola, John McLaughlin
Programa 508
El 25 de febrer de 2014, a una platja de Mèxic, Paco de Lucía, de manera inopinada, ens deixava per sempre més.
L'any 1981, amb un concert en directe a San Francisco, publicat el mateix any, s'ajuntaven tres dels millors guitarristes del món -es pot dir així, sense por a equivocar-se- del món no-clàssic. I a la gent ens agradà.
El 25 de febrer de 2014, a una platja de Mèxic, Paco de Lucía, de manera inopinada, ens deixava per sempre més.
L'any 1981, amb un concert en directe a San Francisco, publicat el mateix any, s'ajuntaven tres dels millors guitarristes del món -es pot dir així, sense por a equivocar-se- del món no-clàssic. I a la gent ens agradà.
Paco de Lucia, John McLaughlin i Al Di Meola aconseguien una màgica confluència musical que va dur a una gira d'un parell d'anys, al final del quals, el 1983, varen treure un disc d'estudi,"Passion Grace and Fire"
que també va assolir cims de crítica i vendes. Després d'açò cadascú va prendre el seu camí, entenent que havien arribat a la fi d'un cert trajecte.
Tretze anys després, però, el miracle va succeir i tots tres, fent una aturada en les seues respectives carreres musicals, varen decidir fer-ne un altre àlbum, també d'estudi, anomenat, senzillament "The Guitar Trio". Eixe és el que aneu a escoltar hui. El primer ja va sonar al programa 247, quan el Paco va acomiadar-se.
Els tres discos han estat "etiquetats" (maleïda mania), segons els gustos o el rerefons cultural del comentarista respectiu, com a discos de "flamenc", "jazz", "post-rock", etc. Jo, senzillament, crec que són, tots tres, una excel·lent mostra de MÚSICS, AIXÍ, AMB MAJÚSCULES, què, per una mena de "confluència astral", varen tindre l'oportunitat de tocar junts...i la varen aprofitar, per a gaudi de la gent què ens agrada la música, sense etiquetes.
De la seua tècnica per a què parlar, sols escolteu-los. De la seua inspiració per a què parlar, sols escolteu-los. De la seua complicitat per a què parlar, sols escolteu-los.
Senzillament, escolteu-los.
dijous, 2 d’abril de 2020
Aniversari d'un revolucionari: Beethoven-II
Programa 507
Al programa de hui podeu escoltar un parell més de fragments de dues obres, relativament singulars per causes vàries, del geni de Bonn.
Sols una ràpida ullada a alguns aspectes que vull destacar en l'escàs temps que, per a aquest tipus d'obres, dóna la llargària del programa.
En un dels casos, es tracta de l'única obra de concert per múltiples instruments de Beethoven, el Concert per Violí, Cello i Piano en Do major, opus 56, més conegut com a Triple Concert. Punjant la imatge de baix podreu escoltar una excel·lent versió, completa.
L'altra peça l'escoltareu completa. Té la singularitat de ser l'antecedent del Coral final de la Novena Simfonia. Es tracta de la Fantasia Coral.
Per veure més informació sobre Beethoven, hi ha tants llocs, que m'estime més que llegiu aquell(s) que vos parega.
Feliç 250é aniversari Ludwig!!
dijous, 26 de març de 2020
Aniversari d'un revolucionari: Beethoven-I
Programa 506
El 17 de desembre de 1770, a la ciutat de Bonn, nasqué un xiquet que anava a canviar moltes coses en el panorama cultural europeu, fonamentalment en el camp de la música.
Fill i net de músics, el seu avi Ludwig van Beethoven "el vell", provenia d'una família de camperols que havia emigrat des d'una localitat ubicada a l'actual zona flamenca de Bèlgica fins a Bonn, on va arribar a ser "Kapellmeister" de la cort.
Els pares de Ludwig van Beethoven formaven una família què mantenia una vida modesta, encara que relacionada amb el món de la música de la cort de Bonn. L'exemple de Mozart va fer que el seu pare, Johann, tenor i director de l'orquestra de la cort, tractara de fer d'ell un "xiquet prodigi", en detectar en ell bones qualitats com intèrpret de piano amb set anys. La cosa no va eixir bé.
El seu aprenentatge posterior, afortunadament per a ell -i per a la música-, va recaure en bons professors, incloent un ja triomfador Haydn.
Els detalls de la seua biografia els podeu trobar en mil llocs. Allò que voldria destacar, però, és la seua trajectòria ideològica i musical, prou emparentades, que el va dur, políticament parlant, a acollir de forma entusiasta les novetats filosòfiques, ideològiques i científiques que trasbalsaren els esquemes mentals d'èpoques anteriors, obrint el camí al que s'anomenà "Segle de les Llums".
L'esclat filosòfic (Kant), ideològic amb un caire nacionalista germànic (Schiller, Goethe) i polític, amb la Revolució Francesa com a fita més cridanera, van copsar l'atenció d'un Beethoven què, musicalment format en el Classicisme (Haydn, Mozart,...) dels qual va ser alumne directe en el primer cas, com hem dit, i ambientalment del segon, va engegar molt prompte un camí nou, què revolucionaria (mai millor dit...) la percepció tant tècnica com ideològica del que la música hauria d'esser.
El Romanticisme, esclatant davant la seua cara el va arrabassar ben prompte i, després d'uns inicis clarament influenciats pels seus mestres del Classicisme, va trencar ben aviat amb aquest per encetar un nou camí on els sentiments personals, polítics, ideològics anaven a ser "descrits", musicalment parlant, per primera vegada en la història de la música occidental.
La resta, reflectida en mil i un treballs, llibres i, clar està, músiques, tant seues com dels qui varen continuar en eixe camí, és ja història...no sols de la música!
Al present programa anem a escoltar tres fragments de tres de les seues emblemàtiques simfonies: la tercera, la cinquena i, és clar, la novena, totes tres autèntiques fites de la música occidental i absolutament paradigmàtiques dels revolucionaris girs -literalment- que Beethoven va donar als conceptes, teòrics i ideològics de la música, establerts fins aleshores.
El 17 de desembre de 1770, a la ciutat de Bonn, nasqué un xiquet que anava a canviar moltes coses en el panorama cultural europeu, fonamentalment en el camp de la música.
Fill i net de músics, el seu avi Ludwig van Beethoven "el vell", provenia d'una família de camperols que havia emigrat des d'una localitat ubicada a l'actual zona flamenca de Bèlgica fins a Bonn, on va arribar a ser "Kapellmeister" de la cort.
Els pares de Ludwig van Beethoven formaven una família què mantenia una vida modesta, encara que relacionada amb el món de la música de la cort de Bonn. L'exemple de Mozart va fer que el seu pare, Johann, tenor i director de l'orquestra de la cort, tractara de fer d'ell un "xiquet prodigi", en detectar en ell bones qualitats com intèrpret de piano amb set anys. La cosa no va eixir bé.
El seu aprenentatge posterior, afortunadament per a ell -i per a la música-, va recaure en bons professors, incloent un ja triomfador Haydn.
Els detalls de la seua biografia els podeu trobar en mil llocs. Allò que voldria destacar, però, és la seua trajectòria ideològica i musical, prou emparentades, que el va dur, políticament parlant, a acollir de forma entusiasta les novetats filosòfiques, ideològiques i científiques que trasbalsaren els esquemes mentals d'èpoques anteriors, obrint el camí al que s'anomenà "Segle de les Llums".
L'esclat filosòfic (Kant), ideològic amb un caire nacionalista germànic (Schiller, Goethe) i polític, amb la Revolució Francesa com a fita més cridanera, van copsar l'atenció d'un Beethoven què, musicalment format en el Classicisme (Haydn, Mozart,...) dels qual va ser alumne directe en el primer cas, com hem dit, i ambientalment del segon, va engegar molt prompte un camí nou, què revolucionaria (mai millor dit...) la percepció tant tècnica com ideològica del que la música hauria d'esser.
El Romanticisme, esclatant davant la seua cara el va arrabassar ben prompte i, després d'uns inicis clarament influenciats pels seus mestres del Classicisme, va trencar ben aviat amb aquest per encetar un nou camí on els sentiments personals, polítics, ideològics anaven a ser "descrits", musicalment parlant, per primera vegada en la història de la música occidental.
La resta, reflectida en mil i un treballs, llibres i, clar està, músiques, tant seues com dels qui varen continuar en eixe camí, és ja història...no sols de la música!
Al present programa anem a escoltar tres fragments de tres de les seues emblemàtiques simfonies: la tercera, la cinquena i, és clar, la novena, totes tres autèntiques fites de la música occidental i absolutament paradigmàtiques dels revolucionaris girs -literalment- que Beethoven va donar als conceptes, teòrics i ideològics de la música, establerts fins aleshores.
dijous, 19 de març de 2020
Un instrument rar al jazz. La flauta travessera de Herbie Mann-i 2
Programa 505
L'àlbum Nirvana, què aneu a escoltar hui al nostre programa, és una fita pels dos protagonistes del disc, l'instrumentista de la flauta travessera Herbie Mann i l'excel·lent pianista -un dels meus referents en el jazz- Bill Evans. Va ser l'unica vegada que ambdós varen ajuntar-se en un estudi (i, fins on jo sé, inclús en actuacions en directe), és, per tant, una gravació única, autènticament de col·leccionista, la que aneu a escoltar hui.
Com que al programa anterior ja varen donar les que considerem dades essencials sobre el nostre personatge, Herbie Mann, així que no anem a repetir eixos punts. Potser l'única cosa que caldria destacar del programa de hui és la referència als altres estils conreats al llarg de les -atenció!- més de 100 gravacions fetes pel flautista, de les quals una vintena llarga varen ser enormes èxits de vendes.
De entre elles, al programa hi ha una miqueta de temps per fer una ullada a tres peces que, en la seua vessant de fusió entre el jazz i altres gèneres, va fer amb els músics de la, llavors, innovadora "BOSSA NOVA", amb el bo i millor dels músics d'aquell exitós gènere. Antônio Carlos Jobim, Sergio Mendes, Juquinha, Zezinho e Sua Escola de Samba, Baden Powell i un grapat més de músics que estarien per l'estudi de gravació, car les gravacions no es varen fer totes al mateix dia sinó al llarg de quatre o cinc dies , entre el 15 i el 20 d'octubre de 1962, és dir, el mateix anys que es va gravar, en aquest cas al desembre, el Nirvana.
Contrast interessant que ens fa veure la ductilitat de Herbie Mann per passar de tocar amb un consagrat músic d'estil "bop" a una gent brasilera, en un estil què, de forma notòria, va néixer per la "contaminació" dels músics brasilers pel jazz, de forma que, en certa mesura, es tancava "un cercle".
Vos recomanaria guardar-vos el fitxer del programa i conservar, per escolta posterior, quan vos abellisca, aquesta petita joieta que és el "NIRVANA".
L'àlbum Nirvana, què aneu a escoltar hui al nostre programa, és una fita pels dos protagonistes del disc, l'instrumentista de la flauta travessera Herbie Mann i l'excel·lent pianista -un dels meus referents en el jazz- Bill Evans. Va ser l'unica vegada que ambdós varen ajuntar-se en un estudi (i, fins on jo sé, inclús en actuacions en directe), és, per tant, una gravació única, autènticament de col·leccionista, la que aneu a escoltar hui.
Com que al programa anterior ja varen donar les que considerem dades essencials sobre el nostre personatge, Herbie Mann, així que no anem a repetir eixos punts. Potser l'única cosa que caldria destacar del programa de hui és la referència als altres estils conreats al llarg de les -atenció!- més de 100 gravacions fetes pel flautista, de les quals una vintena llarga varen ser enormes èxits de vendes.
De entre elles, al programa hi ha una miqueta de temps per fer una ullada a tres peces que, en la seua vessant de fusió entre el jazz i altres gèneres, va fer amb els músics de la, llavors, innovadora "BOSSA NOVA", amb el bo i millor dels músics d'aquell exitós gènere. Antônio Carlos Jobim, Sergio Mendes, Juquinha, Zezinho e Sua Escola de Samba, Baden Powell i un grapat més de músics que estarien per l'estudi de gravació, car les gravacions no es varen fer totes al mateix dia sinó al llarg de quatre o cinc dies , entre el 15 i el 20 d'octubre de 1962, és dir, el mateix anys que es va gravar, en aquest cas al desembre, el Nirvana.
Contrast interessant que ens fa veure la ductilitat de Herbie Mann per passar de tocar amb un consagrat músic d'estil "bop" a una gent brasilera, en un estil què, de forma notòria, va néixer per la "contaminació" dels músics brasilers pel jazz, de forma que, en certa mesura, es tancava "un cercle".
Vos recomanaria guardar-vos el fitxer del programa i conservar, per escolta posterior, quan vos abellisca, aquesta petita joieta que és el "NIRVANA".
dijous, 12 de març de 2020
Un instrument rar al jazz. La flauta travessera de Herbie Mann-1
Programa 504
Amb un segle i escaig d'existència, el jazz ha aconseguit arribar a tot el món, pràcticament, i a quasi tot tipus d'instruments. L'instrument que anem a escoltar hui, però, és una "rara avis" dintre dels utilitzats pels músics jazzers.
Herbie Mann va interpretar una gran varietat de música al llarg de la seva carrera.Es va fer molt popular als anys seixanta, però als anys 70 va quedar tan immers en el pop i diversos tipus de música (realment) popular mundial que semblava perdut pel jazz. Tot i això, no va perdre mai la capacitat d’improvisar creativament com ho demostren els seus enregistraments posteriors, arribant fins el darrer, en una sessió efectuada just un parell de mesos abans de la seua mort, el 2004.
Nascut a Brooklin (Nova York), el 16 d'abril de 1930, Herbie Mann va començar al clarinet quan tenia nou anys, però aviat també tocava flauta i el saxo tenor. Després de servir a l'Exèrcit, va començar a treballar prompte i a gravar com a líder. Durant el 1954-1958, Herbie Mann va enrolar-se a les files del bop, col·laborant amb gent com Phil Woods , i Charlie Rouse, entre altres. Utilitzava també de vegades el saxo tenor i va ser un dels pocs músics de jazz dels anys 50 que va gravar al clarinet baix. Com es veu, la seua formació instrumental era variada; generalment, però, la seua marca, el so amb el qual se l'associa és, definitivament, la flauta travessera, convertint-se, potser, en el millor instrumentista d'aquest instrument per al jazz o, si més no, en el més popular.
Amb una carrera trufada d'incursions en músiques d'allò més variat (de fet es considera un dels iniciadors de la fusió anomenada "world music") amb gravacions de músiques africanes, bàltiques i d'Europa de l'Est i del Medi Orient. La seua cara més coneguda però, i la més exitosa, va ser l'associada amb la nova música que estava creant-se al Brasil de l'època, la Bossa Nova. Amb ella va aconseguir els seus èxits populars més importants, col·laborant en la popularització d'esta música als Estats Units, on va portar a gent com Antonio Carlos Jobim o Baden Powell.
Amb més del centenar de gravacions publicades, una vintena d'elles situades entre els discos més venuts dels 200 de Billboard (amb gran "enveja" dels seus col·legues del jazz), l'èxit comercial el va arrossegar a fer incursions als mons del pop, el rock i, fins i tot, la música "disco". Eixe va ser el seu gran pecat per a l'"ortodòxia" del jazz, què, tot i reconeixent les seues virtuts com a compositor (va fer música per sèries de TV i pel·lícules), arranjador i virtuós instrumentista, la seua faceta com a innovador no s'ha reconegut adequadament per la "contaminació" que a la seua imatge li provocaven eixes incursions en la música més comercial.
Hui l'escoltarem en la seua faceta més jazzística, en una actuació en directe al Village Gate l'any 1961, en un grup amb gran predomini de la percussió
Amb un segle i escaig d'existència, el jazz ha aconseguit arribar a tot el món, pràcticament, i a quasi tot tipus d'instruments. L'instrument que anem a escoltar hui, però, és una "rara avis" dintre dels utilitzats pels músics jazzers.
Herbie Mann va interpretar una gran varietat de música al llarg de la seva carrera.Es va fer molt popular als anys seixanta, però als anys 70 va quedar tan immers en el pop i diversos tipus de música (realment) popular mundial que semblava perdut pel jazz. Tot i això, no va perdre mai la capacitat d’improvisar creativament com ho demostren els seus enregistraments posteriors, arribant fins el darrer, en una sessió efectuada just un parell de mesos abans de la seua mort, el 2004.
Nascut a Brooklin (Nova York), el 16 d'abril de 1930, Herbie Mann va començar al clarinet quan tenia nou anys, però aviat també tocava flauta i el saxo tenor. Després de servir a l'Exèrcit, va començar a treballar prompte i a gravar com a líder. Durant el 1954-1958, Herbie Mann va enrolar-se a les files del bop, col·laborant amb gent com Phil Woods , i Charlie Rouse, entre altres. Utilitzava també de vegades el saxo tenor i va ser un dels pocs músics de jazz dels anys 50 que va gravar al clarinet baix. Com es veu, la seua formació instrumental era variada; generalment, però, la seua marca, el so amb el qual se l'associa és, definitivament, la flauta travessera, convertint-se, potser, en el millor instrumentista d'aquest instrument per al jazz o, si més no, en el més popular.
Amb una carrera trufada d'incursions en músiques d'allò més variat (de fet es considera un dels iniciadors de la fusió anomenada "world music") amb gravacions de músiques africanes, bàltiques i d'Europa de l'Est i del Medi Orient. La seua cara més coneguda però, i la més exitosa, va ser l'associada amb la nova música que estava creant-se al Brasil de l'època, la Bossa Nova. Amb ella va aconseguir els seus èxits populars més importants, col·laborant en la popularització d'esta música als Estats Units, on va portar a gent com Antonio Carlos Jobim o Baden Powell.
Amb més del centenar de gravacions publicades, una vintena d'elles situades entre els discos més venuts dels 200 de Billboard (amb gran "enveja" dels seus col·legues del jazz), l'èxit comercial el va arrossegar a fer incursions als mons del pop, el rock i, fins i tot, la música "disco". Eixe va ser el seu gran pecat per a l'"ortodòxia" del jazz, què, tot i reconeixent les seues virtuts com a compositor (va fer música per sèries de TV i pel·lícules), arranjador i virtuós instrumentista, la seua faceta com a innovador no s'ha reconegut adequadament per la "contaminació" que a la seua imatge li provocaven eixes incursions en la música més comercial.
Hui l'escoltarem en la seua faceta més jazzística, en una actuació en directe al Village Gate l'any 1961, en un grup amb gran predomini de la percussió
dijous, 5 de març de 2020
Jazz desde Extremadura: Javier Alcántara
Programa 503
Afortunadament, la música de jazz ha assolit un caràcter universal que impregna tot el panorama de la música, fonamentalment, occidental. A l'estat espanyol hi ha molta, moltíssima gent que la conrea, en molt casos, de forma excel·lent, tant en la seua vessant més característica com en les seues fórmules de "maridatge" amb gèneres diversos, més o menys arrelats al territori.
El cas de Javier Alcántara, músic del qual teníem notícia però no discos, n'és un dels què treballen el gènere amb amor, solvència i...bons resultats, si aquests es concreten en discos com el que hui podem escoltar al programa.
Tercer disc d'una prevista trilogia, segons hem pogut llegir, el treball està plantejat de forma molt musical i molt intel·ligent. Partint del títol del disc, "IKIGAI, suite", paraula japonesa que ve a significar, més o menys, "coses què tenen un valor en la vida" , el músic extremeny elabora una obra en forma de suite, segon ell la titula. Amb una estructura en la qual un petit tema inicial, que es pot escoltar a la primera peça del disc, es desenvolupa al llarg de tot el treball, amb ambients variats que reflecteixen, al meu parer, diferents estats d'ànim, el resultat final és una obra rodona, ben acabada. Una peça molt en la tradició més ortodoxa de la música: tema i variacions.
Però, i és ací on rau l'excel·lència del disc, la construcció dels temes es fa partint, no del lluïment dels solistes en solos més o menys afortunats, per altra part excel·lents en aquest cas, sinó dels desenvolupaments que el tema inicial indica i que donen lloc a les diferents parts de la "suite".
Disc intel·ligent, fet amb una enorme cura per la forma musical, sense escarafalls innecessaris del solistes ni estridències "innovadores". Una música que a mi em resulta com cristal·lina, transparent, però molt eficaç tant per arribar a qui l'escolta com per crear un ambient, coherent al llarg de tot el disc, que t'envolta, que t'agafa.
Dels membres de la banda, tots ells d'un excel·lent nivell, jo destacaria, a més del compositor i -supose- arranjador, Javier Alcántara, el sòlid i sensible treball del pianista, Pablo Romero, i la presència de dos músics portuguesos, un d'ells fent de la veu un instrument estricte, amb vocalitzacions impecables i ben engastades, Joao David Almeida, i l'harmonicista, Gonçalo Sousa, amb un instrument què, més usat al món del blues té alguns il·lustres representants en el jazz, empasta molt bé en el conjunt, supose que gràcies als encertats arranjaments.
Una excel·lent troballa. que espere ampliar si puc aconseguir algun dels discos anteriors de l'Alcántara i la Short Stories Band.
Afortunadament, la música de jazz ha assolit un caràcter universal que impregna tot el panorama de la música, fonamentalment, occidental. A l'estat espanyol hi ha molta, moltíssima gent que la conrea, en molt casos, de forma excel·lent, tant en la seua vessant més característica com en les seues fórmules de "maridatge" amb gèneres diversos, més o menys arrelats al territori.
El cas de Javier Alcántara, músic del qual teníem notícia però no discos, n'és un dels què treballen el gènere amb amor, solvència i...bons resultats, si aquests es concreten en discos com el que hui podem escoltar al programa.
Tercer disc d'una prevista trilogia, segons hem pogut llegir, el treball està plantejat de forma molt musical i molt intel·ligent. Partint del títol del disc, "IKIGAI, suite", paraula japonesa que ve a significar, més o menys, "coses què tenen un valor en la vida" , el músic extremeny elabora una obra en forma de suite, segon ell la titula. Amb una estructura en la qual un petit tema inicial, que es pot escoltar a la primera peça del disc, es desenvolupa al llarg de tot el treball, amb ambients variats que reflecteixen, al meu parer, diferents estats d'ànim, el resultat final és una obra rodona, ben acabada. Una peça molt en la tradició més ortodoxa de la música: tema i variacions.
Però, i és ací on rau l'excel·lència del disc, la construcció dels temes es fa partint, no del lluïment dels solistes en solos més o menys afortunats, per altra part excel·lents en aquest cas, sinó dels desenvolupaments que el tema inicial indica i que donen lloc a les diferents parts de la "suite".
Disc intel·ligent, fet amb una enorme cura per la forma musical, sense escarafalls innecessaris del solistes ni estridències "innovadores". Una música que a mi em resulta com cristal·lina, transparent, però molt eficaç tant per arribar a qui l'escolta com per crear un ambient, coherent al llarg de tot el disc, que t'envolta, que t'agafa.
Dels membres de la banda, tots ells d'un excel·lent nivell, jo destacaria, a més del compositor i -supose- arranjador, Javier Alcántara, el sòlid i sensible treball del pianista, Pablo Romero, i la presència de dos músics portuguesos, un d'ells fent de la veu un instrument estricte, amb vocalitzacions impecables i ben engastades, Joao David Almeida, i l'harmonicista, Gonçalo Sousa, amb un instrument què, més usat al món del blues té alguns il·lustres representants en el jazz, empasta molt bé en el conjunt, supose que gràcies als encertats arranjaments.
Una excel·lent troballa. que espere ampliar si puc aconseguir algun dels discos anteriors de l'Alcántara i la Short Stories Band.
dijous, 27 de febrer de 2020
Els virtuosos incansables: Spanis Brass i Jules Verne i... Carles Dénia
Programa 502
I continuem amb el disc dels Spanish Brass per acabar-lo i, amb molta estretor, donar breu notícia del disc anterior dels Spanish.
Hui podreu escoltar les dues peces que completen l'escolta del disc "Les Aventures de Monsieur Jules". Són dues composicions per al mateix conjunt de cambra que l'escoltat al programa passat, quintet de vent i piano, amb la col·laboració d'Albert Guinovart com a pianista.
Les dues composicions i l'escoltada l'anterior programa tenen una fonamental cosa en comú, apart de la formació, el fet que totes elles són d'una absoluta modernitat musical, sonora i tímbrica, i que totes tres han estat escrites amb la voluntat d'arribar a un públic ample, sense prejudicis i...no necessàriament amb una ampla cultura musical. Són peces de fàcil escolta que qualsevol persona amb un poc d'interès les oirà de bona gana. Deixe per als especialistes (ja sabeu que jo no ho soc) el jutjar la seua estructura, sembla que complexa, però aparentment fàcil de copsar per una orella atenta. El mèrit és des compositors, els germans de Silla Francisco José Valero-Castells i Andrés Valero-Castells, i el barceloní Salvador Brotons. Els seus noms no són coneguts pel gran públic, encara que, als nostres pobles, la gent seguidora de les nostres estimades bandes segurament els coneix.
Crec que eixe és el gran mèrit del disc. És música contemporània, fins i tot una mica arriscada -encara que interpretada amb instruments "normals"- però que han sabut col·locar a un nivell d'escolta "per a tots els públics". Lamentablement, tant en el camp de la música clàssica com en el jazz, alguns músics "d'avantguarda" pensen que ho són pel fet que les seues composicions sonen "rares", i com més rares i més per ser escoltades sols per gent del gremi que per un públic ampli, més "d'avantguarda" es veuen.
Eixa errada ja li va costar al jazz la pèrdua d'un bon grapat d'audiència als anys seixanta i el cedir el pas, per al gran públic, al rock-and-roll i altres músiques què, lamentablement, han degenerat en molts casos, pressionades per l'afany de les gravadores de guanyar com més diners millor sense preocupar-se per la qualitat del producte que fan.
Evidentment en tots els gèneres, també en el rock i altres, hi ha bona música, però no sol ser la què més s'escolta...
Esperem amb impaciència el nou treball dels Spanish Brass!!
I continuem amb el disc dels Spanish Brass per acabar-lo i, amb molta estretor, donar breu notícia del disc anterior dels Spanish.
Hui podreu escoltar les dues peces que completen l'escolta del disc "Les Aventures de Monsieur Jules". Són dues composicions per al mateix conjunt de cambra que l'escoltat al programa passat, quintet de vent i piano, amb la col·laboració d'Albert Guinovart com a pianista.
Les dues composicions i l'escoltada l'anterior programa tenen una fonamental cosa en comú, apart de la formació, el fet que totes elles són d'una absoluta modernitat musical, sonora i tímbrica, i que totes tres han estat escrites amb la voluntat d'arribar a un públic ample, sense prejudicis i...no necessàriament amb una ampla cultura musical. Són peces de fàcil escolta que qualsevol persona amb un poc d'interès les oirà de bona gana. Deixe per als especialistes (ja sabeu que jo no ho soc) el jutjar la seua estructura, sembla que complexa, però aparentment fàcil de copsar per una orella atenta. El mèrit és des compositors, els germans de Silla Francisco José Valero-Castells i Andrés Valero-Castells, i el barceloní Salvador Brotons. Els seus noms no són coneguts pel gran públic, encara que, als nostres pobles, la gent seguidora de les nostres estimades bandes segurament els coneix.
Crec que eixe és el gran mèrit del disc. És música contemporània, fins i tot una mica arriscada -encara que interpretada amb instruments "normals"- però que han sabut col·locar a un nivell d'escolta "per a tots els públics". Lamentablement, tant en el camp de la música clàssica com en el jazz, alguns músics "d'avantguarda" pensen que ho són pel fet que les seues composicions sonen "rares", i com més rares i més per ser escoltades sols per gent del gremi que per un públic ampli, més "d'avantguarda" es veuen.
Eixa errada ja li va costar al jazz la pèrdua d'un bon grapat d'audiència als anys seixanta i el cedir el pas, per al gran públic, al rock-and-roll i altres músiques què, lamentablement, han degenerat en molts casos, pressionades per l'afany de les gravadores de guanyar com més diners millor sense preocupar-se per la qualitat del producte que fan.
Evidentment en tots els gèneres, també en el rock i altres, hi ha bona música, però no sol ser la què més s'escolta...
Esperem amb impaciència el nou treball dels Spanish Brass!!
dijous, 20 de febrer de 2020
Els virtuosos incansables: Spanis Brass i Jules Verne
Programa 501
Ja em resulta difícil dir més elogis dels Spanish Brass, crec que els he exhaurit ja als cinc programes anteriors on vos he proposat l'escolta d'algun dels discos seus. En tot cas em reitere en esta ocasió en allò dit anteriorment. Són una formació puntera, a nivell mundial, en el seu camp, i això no els ha fet "pujar-se a la figuereta" -permeteu-me l'expressió- ni "posar-se monyos". Ells continuen treballant per eixamplar la seua tècnica i altres virtuts musicals...i el seu repertori. I quan no troben un repertori que els agrade o els abelleix alguna cosa nova...doncs l'encomanen. Aquest és el cas.
La música que escoltareu és un encàrrec dels Spanish Brass a un veterà, polifacètic i...amic, Albert Guinovart. Músic d'àmplia experiència en camps tan variats com l'òpera (en té dues), música simfònica, coral, per grups de cambra de diversa formació, abundant literatura pianística (és també un reputat pianista), arranjador prestigiós, compositor de música de pel·lícules i sèries de televisió i, la seua faceta que l'ha fet més popular probablement, compositor de cinc obres musicals per a la prestigiosa companyia Dagoll Dagom.
El disc té com a obra titular una peça anomenada "Les Aventures De Jules Verne" i, com a motor, una suite en sis moviments, inspirada en sis de les obres més populars del famós i estimat escriptor francés, en la seua vessant d'aventures fantàstiques.
El disc es completa amb dues peces més de cambra. Una de la parella de germans de Silla Francisco José i Andrés Valero Castells, i altra del conegut compositor català Salvador Brotons, totes dues per quintet de vent i piano, lloc que ocupa el mateix Albert Guinovart.
El disc en conjunt és dels més agradables que he tingut ocasió d'escoltar els darrers temps. Unes músiques fluides, encomanadisses, fàcils d'escoltar, encara que la seua "facilitat" no implica, ans al contrari, vulgaritat. Totes tres són d'una gran qualitat però això no implica fàcils concessions a l'audiència, sinó que són la mostra de la mestria dels compositors i el seu domini de la tècnica musical, cosa gens estranya en persones de tanta veterania i reconeguts mèrits.
Els Spanish Brass han encertat una altra vegada, traguent a llum dues estrenes i una altra peça adaptada a la seua formació, enriquint així, una miqueta més, la seua excel·lent discografia.
Ja em resulta difícil dir més elogis dels Spanish Brass, crec que els he exhaurit ja als cinc programes anteriors on vos he proposat l'escolta d'algun dels discos seus. En tot cas em reitere en esta ocasió en allò dit anteriorment. Són una formació puntera, a nivell mundial, en el seu camp, i això no els ha fet "pujar-se a la figuereta" -permeteu-me l'expressió- ni "posar-se monyos". Ells continuen treballant per eixamplar la seua tècnica i altres virtuts musicals...i el seu repertori. I quan no troben un repertori que els agrade o els abelleix alguna cosa nova...doncs l'encomanen. Aquest és el cas.
La música que escoltareu és un encàrrec dels Spanish Brass a un veterà, polifacètic i...amic, Albert Guinovart. Músic d'àmplia experiència en camps tan variats com l'òpera (en té dues), música simfònica, coral, per grups de cambra de diversa formació, abundant literatura pianística (és també un reputat pianista), arranjador prestigiós, compositor de música de pel·lícules i sèries de televisió i, la seua faceta que l'ha fet més popular probablement, compositor de cinc obres musicals per a la prestigiosa companyia Dagoll Dagom.
El disc té com a obra titular una peça anomenada "Les Aventures De Jules Verne" i, com a motor, una suite en sis moviments, inspirada en sis de les obres més populars del famós i estimat escriptor francés, en la seua vessant d'aventures fantàstiques.
El disc es completa amb dues peces més de cambra. Una de la parella de germans de Silla Francisco José i Andrés Valero Castells, i altra del conegut compositor català Salvador Brotons, totes dues per quintet de vent i piano, lloc que ocupa el mateix Albert Guinovart.
El disc en conjunt és dels més agradables que he tingut ocasió d'escoltar els darrers temps. Unes músiques fluides, encomanadisses, fàcils d'escoltar, encara que la seua "facilitat" no implica, ans al contrari, vulgaritat. Totes tres són d'una gran qualitat però això no implica fàcils concessions a l'audiència, sinó que són la mostra de la mestria dels compositors i el seu domini de la tècnica musical, cosa gens estranya en persones de tanta veterania i reconeguts mèrits.
Els Spanish Brass han encertat una altra vegada, traguent a llum dues estrenes i una altra peça adaptada a la seua formació, enriquint així, una miqueta més, la seua excel·lent discografia.
dijous, 13 de febrer de 2020
Els ilustres pintors de fons sonors: Gil Evans, i 2
Programa 500
Estimada audiència que segueix aquest programa.
El de hui és un programa un poc especial per mi. Mai vaig pensar que aguantaria tant de temps -i pense continuar ;-)- fent un programa que vos assegure que no sempre em resulta fàcil de fer. Precisament per això, no sé per vosaltres, però per mi ha estat una experiència enormement enriquidora que m'ha obligat a sistematitzar els meus coneixements de músiques i, amb això, descobrir alguns camins que no havia caminat encara i què he començat a fer-ho amb vosaltres. El recolzament que, en forma de xifres a la web, m'heu donat, ha estat tan impressionant per mi que, en certa manera, "m'obliga" a continuar en una tasca que vaig començar com una petita contribució a "tapar un forat" que, al meu parer, hi havia a la programació musical de Ràdio Klara.
Un grapat d'anys després (ja un poc més de tretze, des del novembre de 2007), observe la tasca feta i pense que, almenys per mi, ha pagat la pena, molt, MOLTÍSSIM. Moltes gràcies per escoltar estes músiques i espere que, per totes vosaltres, persones més enllà del micròfon, l'experiència haja estat i continue estant agradable i enriquidora. Si ha estat així, ja em considere afortunat i pagat. Gràcies.
Ah! i moltes gràcies, evidentment, a les persones que després de més d'una trentena d'anys, han portat la nau de Ràdio Klara a bon port, per entre tantes tempestes. MOLTES GRÀCIES, amigues i amics!
I un cop feta esta introducció, necessària per mi, passe a fer una petita pinzellada a la música que sonarà hui. Com que es tracta de completar l'escolta del disc "The Individualism of Gil Evans", una peça important en la història dels canvis estilístics del jazz, i ja havia fet els comentaris adients a l'anterior programa, un deixe simplement amb l'escolta de la música d'eixe mag dels sons que va ser el canadenc Gil Evans.
Ah! i no oblideu escoltar el "Kind of blue", per comprendre algunes coses després d'escoltar aquests dos programes dedicats a Gil Evans.
Bona escolta!
Estimada audiència que segueix aquest programa.
El de hui és un programa un poc especial per mi. Mai vaig pensar que aguantaria tant de temps -i pense continuar ;-)- fent un programa que vos assegure que no sempre em resulta fàcil de fer. Precisament per això, no sé per vosaltres, però per mi ha estat una experiència enormement enriquidora que m'ha obligat a sistematitzar els meus coneixements de músiques i, amb això, descobrir alguns camins que no havia caminat encara i què he començat a fer-ho amb vosaltres. El recolzament que, en forma de xifres a la web, m'heu donat, ha estat tan impressionant per mi que, en certa manera, "m'obliga" a continuar en una tasca que vaig començar com una petita contribució a "tapar un forat" que, al meu parer, hi havia a la programació musical de Ràdio Klara.
Un grapat d'anys després (ja un poc més de tretze, des del novembre de 2007), observe la tasca feta i pense que, almenys per mi, ha pagat la pena, molt, MOLTÍSSIM. Moltes gràcies per escoltar estes músiques i espere que, per totes vosaltres, persones més enllà del micròfon, l'experiència haja estat i continue estant agradable i enriquidora. Si ha estat així, ja em considere afortunat i pagat. Gràcies.
Ah! i moltes gràcies, evidentment, a les persones que després de més d'una trentena d'anys, han portat la nau de Ràdio Klara a bon port, per entre tantes tempestes. MOLTES GRÀCIES, amigues i amics!
I un cop feta esta introducció, necessària per mi, passe a fer una petita pinzellada a la música que sonarà hui. Com que es tracta de completar l'escolta del disc "The Individualism of Gil Evans", una peça important en la història dels canvis estilístics del jazz, i ja havia fet els comentaris adients a l'anterior programa, un deixe simplement amb l'escolta de la música d'eixe mag dels sons que va ser el canadenc Gil Evans.
Ah! i no oblideu escoltar el "Kind of blue", per comprendre algunes coses després d'escoltar aquests dos programes dedicats a Gil Evans.
Bona escolta!
MANIFEST DE «ELS CAMINS DE LA MÚSICA», PER RÀDIO KLARA, EN EL DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO
MANIFEST DE «ELS CAMINS DE LA MÚSICA», PER RÀDIO KLARA, EN EL DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO
Hui,
aprofitant l'ocasió del dia de la ràdio, vull fer un comentari,
sobretot, a compte de Ràdio Klara des de l'àrea que jo treballe, la
cultural, sense que això vullga dir que obvie la vessant
informativa. Ja voldria jo que tots, i recalque,TOTS els altres
mitjans públics i privats que ocupen l'espai de ràdio a l'àrea
Metropolitana de València (la zona on la nostra senyal arriba amb
nitidesa, encara que es pot escoltar molt més lluny) amb les poques
excepcions que calga fer, estigueren al nivell de serietat i
solvència de la tasca que es fa des de Ràdio Klara.
Doncs
bé, cenyint-me sols a l'àrea cultural, la programació de Ràdio
Klara és abundant, adequadament segmentada per temes i SOLVENT
perquè els qui parlen SABEN DEL QUÈ ESTAN PARLANT (cinema,
filosofia, presons, ciència, etc.).
Si
concentrem la mirada en el camp musical, pràcticament s'abasta tot
el panorama de la música occidental més difosa. Perquè a Ràdio
Klara podeu escoltar, des del seu naixement pràcticament, el
programa de Juan Saiz de música de pel·lícules; un programa de
música pop i rock; un altre on, tot i no ser el seu punt fonamental,
es posa molta música africana; altre on es poden escoltar músiques
d'arreu del món; el programa del veterà Claudio, que ja en
el seu nom diu la seua intenció (Comentarios y música) on es pot
escoltar fragments de música culta, generalment, però no sols;
l'excel·lent programa de poesia, on també es pot escoltar molta
bona música; el dedicat al blues i altres coses i dos programes de
música de jazz, un recuperat que es va emetre fa alguns anys i altre
que es fa ara mateix, dedicats al jazz més clàssic. Cal esmentar
també la música de continuïtat, on s'escolten eixes músiques que,
segur, altres no posen. Espere no haver oblidat ningú i, si ho he
fet, que em disculpen.
I
finalment aquest programa, on podeu escoltar, com sabeu, el jazz
clàssic i el més actual, música de més o menys avantguarda, grans
clàssics de la música occidental (mai he ocultat la meua adscripció
a les files de fans de les dues B, Bach i Beethoven) i altres
músiques més o menys atípiques, però que crec interessants per
saber què s'està fent al món dels sons sense etiquetes.
Sens
dubte, la programació musical més rica, variada i de qualitat,
de tota la ràdio que es pot escoltar a la ciutat de València i
voltants, amb l'avantatge que, gràcies a eixa cosa anomenada
internet, es pot gaudir d'esta programació fins les antípodes...per
als qui no podem passar-se sense sentir Ràdio Klara amb
independència del lloc de residència, estable o circumstancial.
Doncs
bé. Tota aquesta riquesa té en l'actualitat estretors econòmiques
importants, perquè esta ràdio es fa per persones que, no sols no
cobren, ben al contrari, PAGUEN, PAGUEM, per fer els programes perquè
pensem que és la nostra contribució a una millor informació
social, política i cultural DE LA CIUTADANIA QUE ENS ENVOLTA I
ACOMPANYA. Perquè creiem que una veu com la nostra és una eina
important en una societat plural, culta i democràtica; perquè
creiem que, la nostra modesta contribució, ajuda a que la ciutadania
puga tindre una mínima oportunitat d'escoltar veus diferents,
variades i discrepants del cor de granotes en que s'han convertit la
gran majoria dels mitjans de comunicació què -en treballar per
mantenir l'"statu quo"- consoliden una societat on la
suposada informació, els valors humans i la cultura, són tan sols
una excusa per vendre'ns productes, tant materials com morals,
totalment alienants, procurant que es forme una suposada "opinió
pública" dirigida, enganyada i submisa, fàcilment
manipulable per les persones i institucions què controlen tots els
àmbits de la vida, de les nostres vides.
Recents
estudis d’audiència ens han dit que entre 100 i 110.000 persones
escolten diàriament Ràdio Klara i això ens anima a continuar, però
en aquest món, dirigit pels diners, eixos diners són una arma
poderosa, tant en les nostres mans (pocs, lamentablement) com en les
dels qui en tenen la gran part del pastís, i eixos sembla que han
decidit que molestem, que sobrem, que cal que es callem, que
desapareguem del dial i d'internet i de qualsevol àmbit de difusió
d'informació i de cultura, que no som ni recomanables ni
convenients.
Per
tot això us necessitem. Perquè sembla que, a alguns poderosos, una
informació i uns criteris diferents dels imposats des dels grans
conglomerats informatius sobren, que sobrem, que incordiem, que som
una pedra en la sabata. I tenen els mitjans per aconseguir-ho o,
almenys, intentar-ho com van fer en ocasions anteriors, amb
tancaments governatius i sancions econòmiques. Es va superar això
perquè un grapat de persones, i quan dic un grapat vull dir això,
un grapat, es varen capficar en que aquest projecte pagava la pena i
varen persistir en el seu intent fins que, amb la legalització de
les emissions, es va tindre una certa estabilitat.
Un
centenar escàs -no arriba- de persones i un reduït grup
d'anunciants amb bona voluntat, són els faedors a hores d'ara, i
sustenten econòmicament de manera precària, aquest projecte,
ambiciós en els seus objectius, però migrat en medis materials
en un món on aquests, els diners, parlant en plata, són els reis de
la situació.
En
les vostres mans, estimada audiència, està la resposta. Si penseu
que aquest projecte us interessa, que aquesta modesta veu vos és
necessària per compensar l'allau de soroll que ens cau al damunt a
tota hora, aquest és el moment. Més endavant pot ser massa tard.
Que es sàpiga, en la història del món sols hi ha notícia -i no
està confirmada- de la resurrecció d'un mort fa un dos mil anys.
No
deixeu que muira Ràdio Klara. No deixeu que desaparega una esperança
en aquest món tan mancat d'elles.
Vos
esperem. Us necesitem.
Moltes
gràcies
València,
a 13 de febrer de 2020
dijous, 6 de febrer de 2020
Els ilustres pintors de fons sonors: Gil Evans-1
Programa 499
En totes les èpoques de la música occidental hi ha hagut dues classes d'artistes, "grosso modo". Els uns, els qui la gent coneix més, són aquells que es pugen a l'escenari o són el centre de la reunió, són les "estreles", els ídols de multituds o d'un determinat cercle, però estan "a la vista" de tothom.
Els altres, aquells dels quals és un membre destacat el nostre protagonista de hui, són aquells que li fan "el llit" a l'"estrela": són els arranjadors o orquestradors que, per al lluïment de qui està al centre dels focus, elaboren un marc sonor, uns llenços, unes condicions musicals què preparen acuradament, a la mida de l'artista protagonista, de forma que aquest tinga les condicions necessàries per al seu lluïment.
Fins i tot, en alguns casos, la versió orquestrada de determinada peça. Per exemple, "Els Quadres d'una Exposició", és molt més coneguda en la versió del seu orquestrador, Maurice Ravel, que en la del seu autor, Modest Mussorgsky, que la va escriure per a piano. La glòria se l'ha endut Mussorgsky; molt poca gent coneix que la versió més popular és la de l'orquestrador.
Stravinsky, el gran revolucionari de la tradició musical de començament del segle XX era, a part d'un gran compositor, un creador de nous sons, que ell va elaborar en aquella època pensant en el lluïment del ballet, en funció de la creació coreogràfica, a la qual li feia un marc sonor.
Al jazz i a les músiques populars -incloses les industrials d'aquest moment- hi ha hagut i hi ha una grapat de persones que, en la soledat de la seua taula, plenen fulls de paper pautat tenint compte de les condicions de la persona que serà la solista, siga esta una veu o un instrumentista. En el nostre cas de hui, la personalitat de Gil Evans forma part d'un grapat de noms (Fletcher Henderson, George Russell, segurament el primer teòric de la música de jazz, Billy Strayhorn, la ma invisible de Duke Ellington en les orquestracions...) què han treballat fonamentalment pel lluïment d'altres. Ja la seua primera feina d'importància va consistir en la creació, junt a d'altres importants músics de jazz de final dels quaranta ( Gerry Mulligan, John Lewis, Lee Konitz, Miles Davis,...) d'un important viratge en la història del jazz, l'anomenat "estil COOL".
Una desena d'anys després, la gravació l'any 1959 del "Kind of Blue" , pedra miliar de la història del jazz, va ser, sobretot, una creació fruit de l'enteniment profund entre un excepcional solista i compositor, Miles Davis, y un creador de marcs sonors, el nostre protagonista Gil Evans, també compositor, òbviament.
La seua importància en la història del jazz -segurament una de les tres o quatre persones més influents en el desenvolupament i fixació del seu llenguatge- no cap en l'estret marc d'aquests comentaris. Sols vos dic que feu dues coses: una, òbvia, escoltar atentament aquest programa i el següent, per oir sencer un dels discos més decisius en la seua carrera, "The Individualism Of Gil Evans" del qual el reconegut crític Scott Yanow diu que "es una llàstima que Gil Evans no gravara més discos al llarg d'eixa era", i dues, resseguir els enllaços que vos propose i fer, pel vostre compte una cerca a les diferents webs on es pot escoltar música.
Podeu estar segurs que no haureu perdut el temps i la vostra oïda i la vostra ànima vos ho agrairan.
En totes les èpoques de la música occidental hi ha hagut dues classes d'artistes, "grosso modo". Els uns, els qui la gent coneix més, són aquells que es pugen a l'escenari o són el centre de la reunió, són les "estreles", els ídols de multituds o d'un determinat cercle, però estan "a la vista" de tothom.
Els altres, aquells dels quals és un membre destacat el nostre protagonista de hui, són aquells que li fan "el llit" a l'"estrela": són els arranjadors o orquestradors que, per al lluïment de qui està al centre dels focus, elaboren un marc sonor, uns llenços, unes condicions musicals què preparen acuradament, a la mida de l'artista protagonista, de forma que aquest tinga les condicions necessàries per al seu lluïment.
Fins i tot, en alguns casos, la versió orquestrada de determinada peça. Per exemple, "Els Quadres d'una Exposició", és molt més coneguda en la versió del seu orquestrador, Maurice Ravel, que en la del seu autor, Modest Mussorgsky, que la va escriure per a piano. La glòria se l'ha endut Mussorgsky; molt poca gent coneix que la versió més popular és la de l'orquestrador.
Stravinsky, el gran revolucionari de la tradició musical de començament del segle XX era, a part d'un gran compositor, un creador de nous sons, que ell va elaborar en aquella època pensant en el lluïment del ballet, en funció de la creació coreogràfica, a la qual li feia un marc sonor.
Al jazz i a les músiques populars -incloses les industrials d'aquest moment- hi ha hagut i hi ha una grapat de persones que, en la soledat de la seua taula, plenen fulls de paper pautat tenint compte de les condicions de la persona que serà la solista, siga esta una veu o un instrumentista. En el nostre cas de hui, la personalitat de Gil Evans forma part d'un grapat de noms (Fletcher Henderson, George Russell, segurament el primer teòric de la música de jazz, Billy Strayhorn, la ma invisible de Duke Ellington en les orquestracions...) què han treballat fonamentalment pel lluïment d'altres. Ja la seua primera feina d'importància va consistir en la creació, junt a d'altres importants músics de jazz de final dels quaranta ( Gerry Mulligan, John Lewis, Lee Konitz, Miles Davis,...) d'un important viratge en la història del jazz, l'anomenat "estil COOL".
Una desena d'anys després, la gravació l'any 1959 del "Kind of Blue" , pedra miliar de la història del jazz, va ser, sobretot, una creació fruit de l'enteniment profund entre un excepcional solista i compositor, Miles Davis, y un creador de marcs sonors, el nostre protagonista Gil Evans, també compositor, òbviament.
La seua importància en la història del jazz -segurament una de les tres o quatre persones més influents en el desenvolupament i fixació del seu llenguatge- no cap en l'estret marc d'aquests comentaris. Sols vos dic que feu dues coses: una, òbvia, escoltar atentament aquest programa i el següent, per oir sencer un dels discos més decisius en la seua carrera, "The Individualism Of Gil Evans" del qual el reconegut crític Scott Yanow diu que "es una llàstima que Gil Evans no gravara més discos al llarg d'eixa era", i dues, resseguir els enllaços que vos propose i fer, pel vostre compte una cerca a les diferents webs on es pot escoltar música.
Podeu estar segurs que no haureu perdut el temps i la vostra oïda i la vostra ànima vos ho agrairan.
dijous, 30 de gener de 2020
Un tresor de Llatin-Amèrica: Heitor Villa-Lobos- i 2
Programa 498
Continuant amb la petita -i merescudíssima- revisió de l'obra del brasiler Heitor Villa-Lobos, al programa de hui anem a parar esment a un grup de les composicions per les quals és, segurament, més conegut. En efecte, es tracta de les anomenades "Bachianas Brasileiras".
Recordareu la seua jovenívola aventura viatjant per l'interior del seu país, per tal de conèixer les músiques -immenses, variadíssimes- dels pobles originaris del Brasil interior què, en estar allunyats que les grans urbs de la costa (Sao Paulo, Rio de Janeiro, Salvador de Bahia,...) ho estaven també de la influència de les músiques de les classes occidentalitzades, descendents dels colonitzadors. La música anomenada "clàssica", de la tradició europea. Els "Choros", con varem dir a l'anterior programa, varen ser el resultat d'aquella aventura.
L'any 1923, com era inevitable llavors, va viatjar a Paris, la meca cultural occidental, i a la capital francesa va conèixer tota la intel·lectualitat de l'època i els músics de l'avantguarda de llavors, obtenint un reconeixement que va suposar la seua consagració definitiva.
En tornar l'any 1930 a Brasil, curiosament, s'enamorà bojament de Bach. L'allargada ombra de l'alemà li va arribar i va pensar que calia reviscolar el seu heretatge passant-lo, això sí, pel tamís de la seua estimada música brasileira.
Adoptant les formes, mètodes i estructures musical de les obres de Bach, un músic brasiler del segle XX va capficar-se en la complexa tasca de reviscolar l'obra del "gran pare" treballant ell a la manera d'un músic barroc. No li va anar mal l'intent, i va composar en eixa dècada dels anys 30 una sèrie de nou composicions que anomenà "Bachianas Brasileiras". Les composicions, d'una enorme varietat estructural, instrumental i sonora, integren pràcticament la quasi totalitat de les formes de la música "culta". De les peces de cambra amb dos instruments sols, a peces vocals amb un original acompanyament, com escoltareu al programa, fins a majestuoses composicions orquestrals amb formacions ben nodrides. Sols li mancà la forma de la simfonia; també és veritat, però, que al barroc les simfonies no havien arribat a la majestuositat de les de Beethoven.
En acabar el cicle de les "Bachianas Brasileiras", encara va composar Heitor Villa-Lobos un bon grapat d'obres, però això seria, en tot cas, matèria per un altre programa.
Precisament per eixa mancança, obligada per l'estructura del programa, d'un bon grapat de peces a revisar, vos recomane que pegueu una ullada -i una "oïda"- per la xarxa, on hi ha una gran quantitat de música del prolífic i magnífic compositor brasiler.
I ara, a gaudir d'una música alegre, moderna, arrelada a una de les terres amb més riquesa musical del món!
Continuant amb la petita -i merescudíssima- revisió de l'obra del brasiler Heitor Villa-Lobos, al programa de hui anem a parar esment a un grup de les composicions per les quals és, segurament, més conegut. En efecte, es tracta de les anomenades "Bachianas Brasileiras".
Recordareu la seua jovenívola aventura viatjant per l'interior del seu país, per tal de conèixer les músiques -immenses, variadíssimes- dels pobles originaris del Brasil interior què, en estar allunyats que les grans urbs de la costa (Sao Paulo, Rio de Janeiro, Salvador de Bahia,...) ho estaven també de la influència de les músiques de les classes occidentalitzades, descendents dels colonitzadors. La música anomenada "clàssica", de la tradició europea. Els "Choros", con varem dir a l'anterior programa, varen ser el resultat d'aquella aventura.
L'any 1923, com era inevitable llavors, va viatjar a Paris, la meca cultural occidental, i a la capital francesa va conèixer tota la intel·lectualitat de l'època i els músics de l'avantguarda de llavors, obtenint un reconeixement que va suposar la seua consagració definitiva.
En tornar l'any 1930 a Brasil, curiosament, s'enamorà bojament de Bach. L'allargada ombra de l'alemà li va arribar i va pensar que calia reviscolar el seu heretatge passant-lo, això sí, pel tamís de la seua estimada música brasileira.
Adoptant les formes, mètodes i estructures musical de les obres de Bach, un músic brasiler del segle XX va capficar-se en la complexa tasca de reviscolar l'obra del "gran pare" treballant ell a la manera d'un músic barroc. No li va anar mal l'intent, i va composar en eixa dècada dels anys 30 una sèrie de nou composicions que anomenà "Bachianas Brasileiras". Les composicions, d'una enorme varietat estructural, instrumental i sonora, integren pràcticament la quasi totalitat de les formes de la música "culta". De les peces de cambra amb dos instruments sols, a peces vocals amb un original acompanyament, com escoltareu al programa, fins a majestuoses composicions orquestrals amb formacions ben nodrides. Sols li mancà la forma de la simfonia; també és veritat, però, que al barroc les simfonies no havien arribat a la majestuositat de les de Beethoven.
En acabar el cicle de les "Bachianas Brasileiras", encara va composar Heitor Villa-Lobos un bon grapat d'obres, però això seria, en tot cas, matèria per un altre programa.
Precisament per eixa mancança, obligada per l'estructura del programa, d'un bon grapat de peces a revisar, vos recomane que pegueu una ullada -i una "oïda"- per la xarxa, on hi ha una gran quantitat de música del prolífic i magnífic compositor brasiler.
I ara, a gaudir d'una música alegre, moderna, arrelada a una de les terres amb més riquesa musical del món!
dijous, 23 de gener de 2020
Un tresor de Llatin-Amèrica: Heitor Villa-Lobos-1
Programa 497
La música occidental sempre ha estat prou eurocentrista, bandejant o infravalorant, de fet, qualsevol altra música provinent de fora del continent europeu. Amb les excepcions que calga, les programacions de concerts al vell continent rarament contenen composicions de gents de fora dels nostres límits geogràfics.
Però la influència de les músiques europees ha estat també innegable en eixes altres músiques. En el cas de Llatin-Amèrica, per raons històriques òbvies, esta influència ha estat sempre notable per la tendència de les seues classes dirigents, derivades normalment dels seus avantpassats europeus, d'intentar imitar o, almenys, seguir les passes, de les innovacions produides a les metròpolis de manera que no es perguera "el ritme cultural" a les seues terres.
Això va passar en àmbits com la literatura, des de ben prompte, però la música va ser ràpidament també uns dels camps que els ex-europeus assentats al continent americà varen conrear des dels temps del barroc, amb excel·lents exemples. Les seues obres, però, es limitaven a seguir les passes que l'evolució de les metròpolis els marcava.
Els moviments independentistes produïts a tot el nou continent varen dur, també, a una reacció, influenciada pels nous paràmetres socials i polítics de les revolució francesa i nord-americana, que els dugué a tractar de girar la vista cap els costums culturals i socials de les poblacions autòctones o dels esclaus importats. Si la aparició del jazz als EUA té aquest arrel evident, en la música de concert la reacció va ser de caire més "nacionalista". Les idees Pan-americanistes de Bolívar varen dur a que els intel·lectuals llatin-americans giraren la vista cap a les poblacions autòctones, tractant de dibuixar la idea d'una nova pàtria amb trets diferenciats dels antics lligams europeus, consolidant la idea d'eixa "pàtria diferent", encara que sense deixar d'observar amb atenció les evolucions produïdes a Europa.
El cas d'Heitor Villa-Lobos, nascut a Rio de Janeiro el 5 de març de 1887, fill d'una família benestant, culta...i blanca, just en la cruïlla entre els segles XIX i XX, per origen familiar i per l'època històrica que va viure, és un dels casos paradigmàtics d'aquests moviments "patriòtics" -ell es definia com a "patriota" de Brasil, no com a "nacionalista brasiler"-, amb la fortuna de coincidir en ell els seus afanys brasilianites amb una enorme capacitat musical.
De formació pràcticament autodidacta, la seua joventut va estar plena de viatges per l'interior de Brasil a la recerca de les abundants i riques fonts musicals que al seu país es donen entre la població, fonamentalment de l'interior, d'origen tant autòcton com dels esclaus duts allí i ja assentats en eixa terra.
La seua música té, doncs, una clara intenció programàtica. També és produeix, però, una no menys clara aportació musical què, des de bon començament, incorporà tant les veus, els ritmes, les construccions musicals d'aquelles gents a la seua enorme cultura musical. Allunyat geogràficament, en la seua joventut, de la Europa de les avantguardes, va construir, sorprenentment, unes peces on l'esperit iconoclasta envers els "clixés" musicals imperants, que les noves avantguardes europees aportaven, tenen un reflex en la producció de Villa-Lobos, encara que enriquits per les aportacions genuïnes conegudes en els seus viatges a l'interior de Brasil.
El programa de hui està centrat en la sèrie de peces que ell va agrupar sota el nom de "choros", on la barreja íntima entre les músiques autòctones i la tradició musical occidental està plenament aconseguida.
Al pròxim programa comentarem l'altra sèrie de peces, conegudes com a "Bachianes Brasileres", on l'ombra del gran Pare de la música occidental actual es projecta, poderosa, encara que el caràcter "brasilianita" reix clarament entre les seues notes.
La música occidental sempre ha estat prou eurocentrista, bandejant o infravalorant, de fet, qualsevol altra música provinent de fora del continent europeu. Amb les excepcions que calga, les programacions de concerts al vell continent rarament contenen composicions de gents de fora dels nostres límits geogràfics.
Però la influència de les músiques europees ha estat també innegable en eixes altres músiques. En el cas de Llatin-Amèrica, per raons històriques òbvies, esta influència ha estat sempre notable per la tendència de les seues classes dirigents, derivades normalment dels seus avantpassats europeus, d'intentar imitar o, almenys, seguir les passes, de les innovacions produides a les metròpolis de manera que no es perguera "el ritme cultural" a les seues terres.
Això va passar en àmbits com la literatura, des de ben prompte, però la música va ser ràpidament també uns dels camps que els ex-europeus assentats al continent americà varen conrear des dels temps del barroc, amb excel·lents exemples. Les seues obres, però, es limitaven a seguir les passes que l'evolució de les metròpolis els marcava.
Els moviments independentistes produïts a tot el nou continent varen dur, també, a una reacció, influenciada pels nous paràmetres socials i polítics de les revolució francesa i nord-americana, que els dugué a tractar de girar la vista cap els costums culturals i socials de les poblacions autòctones o dels esclaus importats. Si la aparició del jazz als EUA té aquest arrel evident, en la música de concert la reacció va ser de caire més "nacionalista". Les idees Pan-americanistes de Bolívar varen dur a que els intel·lectuals llatin-americans giraren la vista cap a les poblacions autòctones, tractant de dibuixar la idea d'una nova pàtria amb trets diferenciats dels antics lligams europeus, consolidant la idea d'eixa "pàtria diferent", encara que sense deixar d'observar amb atenció les evolucions produïdes a Europa.
El cas d'Heitor Villa-Lobos, nascut a Rio de Janeiro el 5 de març de 1887, fill d'una família benestant, culta...i blanca, just en la cruïlla entre els segles XIX i XX, per origen familiar i per l'època històrica que va viure, és un dels casos paradigmàtics d'aquests moviments "patriòtics" -ell es definia com a "patriota" de Brasil, no com a "nacionalista brasiler"-, amb la fortuna de coincidir en ell els seus afanys brasilianites amb una enorme capacitat musical.
De formació pràcticament autodidacta, la seua joventut va estar plena de viatges per l'interior de Brasil a la recerca de les abundants i riques fonts musicals que al seu país es donen entre la població, fonamentalment de l'interior, d'origen tant autòcton com dels esclaus duts allí i ja assentats en eixa terra.
La seua música té, doncs, una clara intenció programàtica. També és produeix, però, una no menys clara aportació musical què, des de bon començament, incorporà tant les veus, els ritmes, les construccions musicals d'aquelles gents a la seua enorme cultura musical. Allunyat geogràficament, en la seua joventut, de la Europa de les avantguardes, va construir, sorprenentment, unes peces on l'esperit iconoclasta envers els "clixés" musicals imperants, que les noves avantguardes europees aportaven, tenen un reflex en la producció de Villa-Lobos, encara que enriquits per les aportacions genuïnes conegudes en els seus viatges a l'interior de Brasil.
El programa de hui està centrat en la sèrie de peces que ell va agrupar sota el nom de "choros", on la barreja íntima entre les músiques autòctones i la tradició musical occidental està plenament aconseguida.
Al pròxim programa comentarem l'altra sèrie de peces, conegudes com a "Bachianes Brasileres", on l'ombra del gran Pare de la música occidental actual es projecta, poderosa, encara que el caràcter "brasilianita" reix clarament entre les seues notes.
dijous, 16 de gener de 2020
Pluja d'estrelles al "Jazz At The Philarmonic" del 57
Programa 496
Els concerts anomenats "Jazz At The Philarmonic" són una fórmula que es va inventar el, després, super-conegut promotor de jazz Norman Granz, què l'any 1944, en tornar de l'exèrcit, amb una certa experiència prèvia i amb diners prestats, va muntar el diumenge, 2 de juliol de 1944 al Philharmonic Auditorium de Los Angeles, una "macro-jam-session" amb un bon grapat dels més coneguts músics de jazz de l'època. La idea era que les jam-sessions solien ser esdeveniments que ocorrien als clubs, en acabar les actuacions professionals i sense que quedara cap testimoni. Norman Granz, amb 25 anys, va pensar que anava a provar a fer una jam session, que no fora a altes hores de la matinada, amb públic pagant i amb els artistes totalment alliberats dels condicionants dels contractes que tenien als clubs on tocaven.
La fórmula (comercial i artística) va resultar màgica i, hui, la col·lecció de discos que arrepleguen els concerts que es varen gravar en condicions (la majoria) són un compendi del bo i millor del jazz entre els anys 1944 i 1983, és dir, del temps del swing i del be-bop, fonamentalment.
Posteriorment al concert de presentació de l'any, es feia una gira què, a poc a poc, anà ampliant-se fins ser pràcticament mundial.
El concert què aneu a escoltar hui replega el celebrat l'any 1957, el darrer que es va celebrar als Estats Units. La nòmina és d'eixes que cal ulleres de sol per que les seues lluminàries no ens enlluernen: Ella Fitzgerald, Roy Eldridge a la trompeta, el violinista Stuff Smith, amb el Quartet d'Oscar Peterson què incloïa al guitarristat Herb Ellis, Ray Brown al contrabaix i a la bateria l'imprescindible Jo Jones (que va fer, aproximadament, unes 1.500 gravacions!, acompanyant a gent i, excepcionalment, com a "leader").
Les peces que s'interpreten no seran cap novetat per a la gent afeccionada al jazz. Moltes d'elles fins i tot els sonaran a conegudes a qualsevol oient un poc informat. Música agradable, un poc convencional, si voleu, però que no obligarà a ningú a fer un esforç d'escolta. Fins i tot pot dir-se que és un disc ideal per a música "de fons".
Els concerts anomenats "Jazz At The Philarmonic" són una fórmula que es va inventar el, després, super-conegut promotor de jazz Norman Granz, què l'any 1944, en tornar de l'exèrcit, amb una certa experiència prèvia i amb diners prestats, va muntar el diumenge, 2 de juliol de 1944 al Philharmonic Auditorium de Los Angeles, una "macro-jam-session" amb un bon grapat dels més coneguts músics de jazz de l'època. La idea era que les jam-sessions solien ser esdeveniments que ocorrien als clubs, en acabar les actuacions professionals i sense que quedara cap testimoni. Norman Granz, amb 25 anys, va pensar que anava a provar a fer una jam session, que no fora a altes hores de la matinada, amb públic pagant i amb els artistes totalment alliberats dels condicionants dels contractes que tenien als clubs on tocaven.
La fórmula (comercial i artística) va resultar màgica i, hui, la col·lecció de discos que arrepleguen els concerts que es varen gravar en condicions (la majoria) són un compendi del bo i millor del jazz entre els anys 1944 i 1983, és dir, del temps del swing i del be-bop, fonamentalment.
Posteriorment al concert de presentació de l'any, es feia una gira què, a poc a poc, anà ampliant-se fins ser pràcticament mundial.
El concert què aneu a escoltar hui replega el celebrat l'any 1957, el darrer que es va celebrar als Estats Units. La nòmina és d'eixes que cal ulleres de sol per que les seues lluminàries no ens enlluernen: Ella Fitzgerald, Roy Eldridge a la trompeta, el violinista Stuff Smith, amb el Quartet d'Oscar Peterson què incloïa al guitarristat Herb Ellis, Ray Brown al contrabaix i a la bateria l'imprescindible Jo Jones (que va fer, aproximadament, unes 1.500 gravacions!, acompanyant a gent i, excepcionalment, com a "leader").
Les peces que s'interpreten no seran cap novetat per a la gent afeccionada al jazz. Moltes d'elles fins i tot els sonaran a conegudes a qualsevol oient un poc informat. Música agradable, un poc convencional, si voleu, però que no obligarà a ningú a fer un esforç d'escolta. Fins i tot pot dir-se que és un disc ideal per a música "de fons".
dijous, 9 de gener de 2020
L'allargada ombra de Coltrane
Programa 495
L'obra (no sols musical) de les persones realment importants, el treball de les quals no s'oblida en desaparèixer físicament, sol anar guanyant terrenys i influència amb el pas del temps. Avançats, normalment, al seu temps, són les generacions següents les que fan créixer la seua figura, assimilant i engrandint les formes imaginades per estes persones, donant forma a quelcom paregut a una "escola".
John Coltrane, que va gaudir certament de reconeixement en vida, ha vist -és un dir- com les generacions més joves miraven la seua obra i li donaven una nova vida musical. Artistes de camps variats dintre de la música -rock, pop, avantguardistes, etc.- han vist en ell un no sols una obra interessant, important "per se", sinó un camí que calia aprofitar i explorar fins extreure d'ell noves oportunitats, noves experiències, noves inspiracions.
Evidentment, també dins del jazz la seua enorme petjada ha fet i continua obrint camins que nous músics, nous esperits inquiets en aquest gènere, es miren en la seua obra i conreen noves conseqüències musicals, portant el seu impuls fins a llocs inexplorats o observant la seua obra des d'angles diferents i sempre productius artísticament, fent créixer el fruit de la seua llavor amb noves branques.
Wayne Shorter, Dave Liebman, Richie Beirach, Eddie Gomez i Jack DeJohnette formen part d'unes generacions que, havent conegut Coltrane en vida alguns d'ells i altres no, reconeixen el seu llegat, admeten la seua influència i aspiren a continuar engrandint el seu fruit amb homenatges com el de l'actuació que aneu a escoltar en aquest programa. Va tindre lloc a un conegut auditori de Tokyo l'any 1987. Filmada i com a tal publicada inicialment, anys després ha estat publicada en CD amb una excel·lent qualitat, què fa que siga un enorme gust escoltar aquest quatre mestres consagrats retent homenatge al mestre Coltrane. El disc s'anomena, simplement, "Tribute to John Coltrane"
P.S.: En escoltar posteriorment el programa he observat un despiste al comentari que faig al respecte de la primera peça del disc "Mr. P.C." quan dic que era deguda a Paul Chambers. No és així. És una composició que John Coltrane va dedicar a aquest admirat contrabaixista.
L'obra (no sols musical) de les persones realment importants, el treball de les quals no s'oblida en desaparèixer físicament, sol anar guanyant terrenys i influència amb el pas del temps. Avançats, normalment, al seu temps, són les generacions següents les que fan créixer la seua figura, assimilant i engrandint les formes imaginades per estes persones, donant forma a quelcom paregut a una "escola".
John Coltrane, que va gaudir certament de reconeixement en vida, ha vist -és un dir- com les generacions més joves miraven la seua obra i li donaven una nova vida musical. Artistes de camps variats dintre de la música -rock, pop, avantguardistes, etc.- han vist en ell un no sols una obra interessant, important "per se", sinó un camí que calia aprofitar i explorar fins extreure d'ell noves oportunitats, noves experiències, noves inspiracions.
Evidentment, també dins del jazz la seua enorme petjada ha fet i continua obrint camins que nous músics, nous esperits inquiets en aquest gènere, es miren en la seua obra i conreen noves conseqüències musicals, portant el seu impuls fins a llocs inexplorats o observant la seua obra des d'angles diferents i sempre productius artísticament, fent créixer el fruit de la seua llavor amb noves branques.
Wayne Shorter, Dave Liebman, Richie Beirach, Eddie Gomez i Jack DeJohnette formen part d'unes generacions que, havent conegut Coltrane en vida alguns d'ells i altres no, reconeixen el seu llegat, admeten la seua influència i aspiren a continuar engrandint el seu fruit amb homenatges com el de l'actuació que aneu a escoltar en aquest programa. Va tindre lloc a un conegut auditori de Tokyo l'any 1987. Filmada i com a tal publicada inicialment, anys després ha estat publicada en CD amb una excel·lent qualitat, què fa que siga un enorme gust escoltar aquest quatre mestres consagrats retent homenatge al mestre Coltrane. El disc s'anomena, simplement, "Tribute to John Coltrane"
P.S.: En escoltar posteriorment el programa he observat un despiste al comentari que faig al respecte de la primera peça del disc "Mr. P.C." quan dic que era deguda a Paul Chambers. No és així. És una composició que John Coltrane va dedicar a aquest admirat contrabaixista.
dijous, 2 de gener de 2020
El premi al treball ben fet: Els Grammys de Claudia Montero
Programa 494
"Cuando llegue la inspiración, que me encuentre trabajando"
Esta encertada frase del genial Picasso pense que es pot aplicar perfectament a la nostra protagonista de hui. En efecte, Claudia Montero és una treballadora incansable, i més encara d'ençà que l'any 2018 va repetir, per partida doble i simultània l'obtenció del Grammy Llatí a la millor obra Clàssica Contemporània (nom un poc paradoxal...) i el premi al millor àlbum de Música Clàssica.
No li venia de nou, car els anys 2014 i 2016 ja havia aconseguit un Grammy a la millor composició Clàssica Contemporània. Les peces guardonades les podeu escoltar al programa que li varen dedicar al seu moment. Esta exitosa compositora argentina, que viu i ha fet niu a la ciutat de València, sembla tenir les claus de l'èxit. Si escoltem les seues composicions ho entendrem de seguida.
En la seua música, de clares arrels en la seua terra, Buenos Aires, més que a l'Argentina, ha sabut conrear un estil que, essent clarament identificable com situat al segle XXI, manté la tonalitat, en un estil que es podria etiquetar com a neo-classicisme, adobat, ací i enllà, amb referències portenyes inconfusibles. Com ella diu, el tango li ix a la mínima ocasió, com un torrent interior que l'arrossega i fa clarament identificable els seus orígens.
Amb una obra no massa extensa (unes seixanta partitures ara, però la seua edat fa confiar en un bon grapat més), ha conreat, però, quasi tots els gèneres de la clàssica (accepteu l'etiqueta) com ja varem dir a l'anterior programa que li dedicàrem. La seua ànsia exploradora de sons i estils no té límits. Sols li falta composar una òpera, però doneu-li temps...
M'agradaria destacar, però, que l'obra que va estar guardonada l'any 2018 amb el Grammy Llatí, era un homenatge al "Mestre" Palau, Manuel Palau i Boix, un músic valencià una mica oblidat, però que, afortunadament, va ser recordat per les institucions culturals valencianes què l'encomanaren a la Claudia una obra per al 50é aniversari de la seua mort. Un encert que li ho encomanaren a ella què, amb experiència ja de composar per a guitarra, va fer una preciosa obra que va ser la guardonada amb el Grammy.
Música per ser escoltada a casa o a qualsevol lloc. Música agradable, què "entra" sense adonar-se'n. Música feta "per al gaudi de la gent" i no per agradar ni a l'"acadèmia" ni a la crítica, especialment, encara que tinga bones crítiques, afortunadament. Bona música per gaudir del missatge d'una persona què, apassionada pel seu ofici, vol compartir la seua passió amb "la gent", que és per a qui composa.
Hui escoltarem les dos precioses composicions del disc. Un concert per a arpa (Floraleda Sacchi) i orquestra i un altre -el guardonat amb el Grammy- per a guitarra (María Isabel Siewers) i orquestra, ambdós amb l'Orquestra de la Ciutat de Praga, dirigida per la seua compatriota -com les intèrpretes- Lucía Zicos.
Hui escoltarem les dos precioses composicions del disc. Un concert per a arpa (Floraleda Sacchi) i orquestra i un altre -el guardonat amb el Grammy- per a guitarra (María Isabel Siewers) i orquestra, ambdós amb l'Orquestra de la Ciutat de Praga, dirigida per la seua compatriota -com les intèrpretes- Lucía Zicos.
Gràcies Claudia.
dijous, 26 de desembre de 2019
Els maridatges del jazz: Nguyên Lê
Programa 493
Voluntàriament, estic posant darrerament una sèrie de músics al programa què, malgrat que alguns puristes, fa alguns anys, hagueren renegat una mica d'ells, hui en dia ningú li'ls nega la seua "afiliació" als rengles del jazz. Per mi, ja sabeu que opine que, senzillament, és bona música i prou. Sense etiquetes.
El músic que aneu a escoltar hui no és cap novençà, enguany ha fet els 60 anys, va començar a pujar-se als escenaris als 15 i porta vora una vintena de discos ja editats. El problema és que, fins fa no massa anys, en que aparegueren algunes gravadores europees que varen fixar-se en estes persones, al mercat -fora dels seus països d'origen- no arribaven les seues gravacions.
Nguyên Lê, de pares vietnamites, però nascut a França l'any 1959, guitarrista i baixista elèctric, ha corregut per tots els camins de la música y coŀlaborat amb gent de quasi tots els mons de la música, excepte de la clàssica. Les influències hi són, de forma destacada. Però, lògicament, les seues arrels també es fan de notar i l'aire "orientalitzant" es destaca de forma nítida en la seua producció musical.
Potser un altre dia posem altra gravació d'aquest home però, les dates manen ;-) i la música que aneu a escoltar al seu "Songs of Freedom" és molt amable. Es tracta de versions de peces molt conegudes de la música pop i rock dels darrers quaranta o cinquanta anys, entre les què podeu trobar a Lennon i McCartney, Janis Joplin, Stevie Wonder, Jimmy Page i Bob Marley, del qual, a més, agafa el títol del disc, "Songs of Freedom", títol que va utilitzar en una de les seues gravacions el jamaicà i al què el Nguyên Lê li reconeix una important influència "espiritual".
Al programa, per raons d'espai, hem obviat alguna composició del propi Nguyên i petites improvisacions què poden ser una certa guia de com "pensa musicalment".
Solvència instrumental, claredat d'idees musicals, decidida voluntat d'integrar el seu patrimoni cultural i respecte a les peces interpretades, que ell declara que han format part de la seua educació musical, són les coses que aneu a escoltar al programa. Un disc gravat al 2011 que no ha perdut, no pot perdre, actualitat, per raó de la intenció del disc.
Voluntàriament, estic posant darrerament una sèrie de músics al programa què, malgrat que alguns puristes, fa alguns anys, hagueren renegat una mica d'ells, hui en dia ningú li'ls nega la seua "afiliació" als rengles del jazz. Per mi, ja sabeu que opine que, senzillament, és bona música i prou. Sense etiquetes.
El músic que aneu a escoltar hui no és cap novençà, enguany ha fet els 60 anys, va començar a pujar-se als escenaris als 15 i porta vora una vintena de discos ja editats. El problema és que, fins fa no massa anys, en que aparegueren algunes gravadores europees que varen fixar-se en estes persones, al mercat -fora dels seus països d'origen- no arribaven les seues gravacions.
Nguyên Lê, de pares vietnamites, però nascut a França l'any 1959, guitarrista i baixista elèctric, ha corregut per tots els camins de la música y coŀlaborat amb gent de quasi tots els mons de la música, excepte de la clàssica. Les influències hi són, de forma destacada. Però, lògicament, les seues arrels també es fan de notar i l'aire "orientalitzant" es destaca de forma nítida en la seua producció musical.
Potser un altre dia posem altra gravació d'aquest home però, les dates manen ;-) i la música que aneu a escoltar al seu "Songs of Freedom" és molt amable. Es tracta de versions de peces molt conegudes de la música pop i rock dels darrers quaranta o cinquanta anys, entre les què podeu trobar a Lennon i McCartney, Janis Joplin, Stevie Wonder, Jimmy Page i Bob Marley, del qual, a més, agafa el títol del disc, "Songs of Freedom", títol que va utilitzar en una de les seues gravacions el jamaicà i al què el Nguyên Lê li reconeix una important influència "espiritual".
Al programa, per raons d'espai, hem obviat alguna composició del propi Nguyên i petites improvisacions què poden ser una certa guia de com "pensa musicalment".
Solvència instrumental, claredat d'idees musicals, decidida voluntat d'integrar el seu patrimoni cultural i respecte a les peces interpretades, que ell declara que han format part de la seua educació musical, són les coses que aneu a escoltar al programa. Un disc gravat al 2011 que no ha perdut, no pot perdre, actualitat, per raó de la intenció del disc.
dijous, 19 de desembre de 2019
Nina Simone en la seua plenitud al Village Gate
Programa 492
Poca més cal afegir al que varem dir al programa anterior sobra la Nina Simone.
Al programa de hui anem a escoltar a una Nina Simone en plenitud de facultats artístiques, vocals i personals. Es tracta d'una de les seues actuacions en directe millors valorades per la crítica, la que va fer al mític local del "Village Gate", a Brooklin (Nova York) l'any 1961, del qual s'ha fet una reedició en CD al qual s'han afegit algunes peces que no podien entrar al LP per raons d'espai.
Nina Simone en estat pur, sense additius i amb un acompanyament molt ajustat, però eficaç. Pura glòria!
Poca més cal afegir al que varem dir al programa anterior sobra la Nina Simone.
Al programa de hui anem a escoltar a una Nina Simone en plenitud de facultats artístiques, vocals i personals. Es tracta d'una de les seues actuacions en directe millors valorades per la crítica, la que va fer al mític local del "Village Gate", a Brooklin (Nova York) l'any 1961, del qual s'ha fet una reedició en CD al qual s'han afegit algunes peces que no podien entrar al LP per raons d'espai.
Nina Simone en estat pur, sense additius i amb un acompanyament molt ajustat, però eficaç. Pura glòria!
dijous, 12 de desembre de 2019
La Nina rebel de la música negra: Nina Simone
Programa 491
De vegades, moltes vegades, les circumstàncies vitals de les persones en edats primerenques marquen el seu destí en la vida. En el cas de la nostra protagonista, de manera decisiva, fins al punt que, aspirant a ser concertista de piano -la primera de raça negra els EUA-, el racisme imperant al seu país li ho va impedir i va fer que el seu camí derivara, qui sap si per a bé (per la majoria de nosaltres) o per a mal (potser per a ella), en una carrera artística eclèctica on la seua sensibilitat artística vessava per altres camins.
Eunice Kathleen Waymon, coneguda artísticament com a Nina Simone, és un d'eixos casos. Des que als dotze anys va aturar un concert seu fins que els seus pares es pogueren seure a la primera fila, i no a la darrera on els organitzadors blanc els havien desplaçat, la seua vida artística va estar marcada per la maledicció del racisme al seu país.
Entrada rebutjada a una prestigiosa escola de música (que anys endavant, dos dies abans de la seua mort, li concedia un doctorat "honoris causa"...); fugida del seu país demandada per la hisenda, en negar-se a pagar els seus impostos com a protesta per la guerra del Viet-Nam; exili final a França on va morir, renegant de la seua terra...
Tot això, i moltes més, varen ser les anècdotes que varen marcar la seua militància musical i personal, amb cançons que han arribat a ser himnes de la població afroamericana contra el racisme, el que va fer que se boicotejara la difusió dels seus discos a les ràdios i teles dels EUA. Però tot plegat no va impedir que se li anomenara la "princesa del soul", encara que ella va conrear una enorme varietat de gèneres, incloent la clàssica (era una enamorada de Bach), jazz, blues (potser el gènere en el qual se reconeixia més) folk, R&B, gospel, rock i pop.
En el seu repertori, del qual aneu a escoltar una mínima mostra en dos programes, hi havia, segons ella mateixa va declarar, més de 700 cançons! Des de clàssics del jazz i el blues, fins un àlbum monogràfic dedicat als Beatles.
La seua obra musical i personal és inabastable i en aquest programa aneu a tastar, tan sols, una petita mostra. Però la seua personalitat, com passa sovint, ha crescut després de la seua mort i, malgrat no haver format cap "escola", gent il·lustre de pràcticament tot el ventall de gèneres musicals -jazz, blues, hip-hop, rock, pop, etc...- es demana a hores d'ara deutora de la seua obra.
A aquest post he posat alguns enllaços que pense interessants, però no es conformeu amb això només. Feu una recerca i trobareu innumerables referències a la seua agitada vida i la seua impressionant obra. Escolteu-la i degusteu-la. Gent com ella no n'hi han massa.
De vegades, moltes vegades, les circumstàncies vitals de les persones en edats primerenques marquen el seu destí en la vida. En el cas de la nostra protagonista, de manera decisiva, fins al punt que, aspirant a ser concertista de piano -la primera de raça negra els EUA-, el racisme imperant al seu país li ho va impedir i va fer que el seu camí derivara, qui sap si per a bé (per la majoria de nosaltres) o per a mal (potser per a ella), en una carrera artística eclèctica on la seua sensibilitat artística vessava per altres camins.
Eunice Kathleen Waymon, coneguda artísticament com a Nina Simone, és un d'eixos casos. Des que als dotze anys va aturar un concert seu fins que els seus pares es pogueren seure a la primera fila, i no a la darrera on els organitzadors blanc els havien desplaçat, la seua vida artística va estar marcada per la maledicció del racisme al seu país.
Entrada rebutjada a una prestigiosa escola de música (que anys endavant, dos dies abans de la seua mort, li concedia un doctorat "honoris causa"...); fugida del seu país demandada per la hisenda, en negar-se a pagar els seus impostos com a protesta per la guerra del Viet-Nam; exili final a França on va morir, renegant de la seua terra...
Tot això, i moltes més, varen ser les anècdotes que varen marcar la seua militància musical i personal, amb cançons que han arribat a ser himnes de la població afroamericana contra el racisme, el que va fer que se boicotejara la difusió dels seus discos a les ràdios i teles dels EUA. Però tot plegat no va impedir que se li anomenara la "princesa del soul", encara que ella va conrear una enorme varietat de gèneres, incloent la clàssica (era una enamorada de Bach), jazz, blues (potser el gènere en el qual se reconeixia més) folk, R&B, gospel, rock i pop.
En el seu repertori, del qual aneu a escoltar una mínima mostra en dos programes, hi havia, segons ella mateixa va declarar, més de 700 cançons! Des de clàssics del jazz i el blues, fins un àlbum monogràfic dedicat als Beatles.
La seua obra musical i personal és inabastable i en aquest programa aneu a tastar, tan sols, una petita mostra. Però la seua personalitat, com passa sovint, ha crescut després de la seua mort i, malgrat no haver format cap "escola", gent il·lustre de pràcticament tot el ventall de gèneres musicals -jazz, blues, hip-hop, rock, pop, etc...- es demana a hores d'ara deutora de la seua obra.
A aquest post he posat alguns enllaços que pense interessants, però no es conformeu amb això només. Feu una recerca i trobareu innumerables referències a la seua agitada vida i la seua impressionant obra. Escolteu-la i degusteu-la. Gent com ella no n'hi han massa.
dijous, 5 de desembre de 2019
El neixement d'un músic eclèctic: Marius Neset-2
Programa 490
Crec que al comentari del programa anterior, dedicat també a Marius Neset, vaig abundar suficientment en els aspectes positius i esperançadors de cara al futur d'aquest jove músic noruec.
Hui aneu a escoltar la segona part de la seua suite "Viaduct", de la qual vareu escoltar la primera part al programa anterior. No vaig a repetir allò que vaig dir al programa anterior sobre esta peça, una perfecta síntesis entre la música acadèmica, representada per la London Sinfonietta i el jazz, personificat en el grup de Marius Neset, ampliat per a l'ocasió per alguns músics.
Per cert, espigolada la informació sobre aquesta obra, ja està clar el significat que li dóna el Marius Neset al títol de la peça. Al·ludeix al fet de que aquesta obra està concebuda com una mena de pont entre els dos mons musicals presents a la seua composició. (“The reason it’s called Viaduct is that this is about a connection to different musical ideas,”) Segons explica el propi Neset a la web del disc.
Esta és la nòmina completa:
Marius Neset / tenor i soprano saxofon
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussion
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
London Sinfoniettadirigida per Geoffrey Paterson
Voldria també esmentar, ja que al programa de ràdio no volia furtar-li temps a la música, el personal de "Circle of Chimes":
Marius Neset / saxos tenor i soprano
Lionel Loueke / guitarra i veus
Andreas Brantelid / cello
Ingrid Neset / flauta, piccolo i flauta alto (germana del Marius Neset)
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussió
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
I per què esmente totes estes persones? Doncs perquè crec que són noms que cal retindre a la memòria car elles i ells, entre altres, van a ser noms a retindre els pròxims anys quan es parle d'allò que la indústria anomena "música de fusió" i que jo anomenaria, tot senzillament, (bona) música contemporània. Aquests músics, i altres com ells, recolzats a Europa, fonamentalment, per dues gravadores, ACT i ECM, ambdues radicades a Alemanya, què han apostat de forma decidida per la renovació musical en tots els camps, tant del jazz com de la clàssica (per exemple, Sofia Gubaidulina està molt present al catàleg d'ECM).
Esta vegada, al contrari del que va succeir amb algunes de les avantguardes de començaments del segle XX, pense que sí van a tindre continuïtat i que van a obris camins pels quals transitaran molts músics, fonamentalment europeus, els pròxims decennis, i que esta música sí va a connectar bé amb l'audiència melòmana, cosa amb la qual varen fracassar aquelles avantguardes del segle XX, majoritàriament. Als EUA es segueixen altres camins més apegats a la tradició jazzística, encara que també "contaminats" per les innovacions produïdes a la "clàssica". Allí el camí és, potser, una mica més pedregós, donat el poder omnímode de les multinacionals de música, i alguns d'ells (com la Maria Schneider) estan refugiant-se en agrupacions de músics que formen un catàleg a base de l'auto-producció i el "micromecenatge", com el "segell" de la Schneider, Artist Share.
En definitiva que, afortunadament, el món (i no sols el de la música) continua rodant, per a bé... i per a mal.
Crec que al comentari del programa anterior, dedicat també a Marius Neset, vaig abundar suficientment en els aspectes positius i esperançadors de cara al futur d'aquest jove músic noruec.
Hui aneu a escoltar la segona part de la seua suite "Viaduct", de la qual vareu escoltar la primera part al programa anterior. No vaig a repetir allò que vaig dir al programa anterior sobre esta peça, una perfecta síntesis entre la música acadèmica, representada per la London Sinfonietta i el jazz, personificat en el grup de Marius Neset, ampliat per a l'ocasió per alguns músics.
Per cert, espigolada la informació sobre aquesta obra, ja està clar el significat que li dóna el Marius Neset al títol de la peça. Al·ludeix al fet de que aquesta obra està concebuda com una mena de pont entre els dos mons musicals presents a la seua composició. (“The reason it’s called Viaduct is that this is about a connection to different musical ideas,”) Segons explica el propi Neset a la web del disc.
Esta és la nòmina completa:
Marius Neset / tenor i soprano saxofon
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussion
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
London Sinfoniettadirigida per Geoffrey Paterson
Voldria també esmentar, ja que al programa de ràdio no volia furtar-li temps a la música, el personal de "Circle of Chimes":
Marius Neset / saxos tenor i soprano
Lionel Loueke / guitarra i veus
Andreas Brantelid / cello
Ingrid Neset / flauta, piccolo i flauta alto (germana del Marius Neset)
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussió
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
I per què esmente totes estes persones? Doncs perquè crec que són noms que cal retindre a la memòria car elles i ells, entre altres, van a ser noms a retindre els pròxims anys quan es parle d'allò que la indústria anomena "música de fusió" i que jo anomenaria, tot senzillament, (bona) música contemporània. Aquests músics, i altres com ells, recolzats a Europa, fonamentalment, per dues gravadores, ACT i ECM, ambdues radicades a Alemanya, què han apostat de forma decidida per la renovació musical en tots els camps, tant del jazz com de la clàssica (per exemple, Sofia Gubaidulina està molt present al catàleg d'ECM).
Esta vegada, al contrari del que va succeir amb algunes de les avantguardes de començaments del segle XX, pense que sí van a tindre continuïtat i que van a obris camins pels quals transitaran molts músics, fonamentalment europeus, els pròxims decennis, i que esta música sí va a connectar bé amb l'audiència melòmana, cosa amb la qual varen fracassar aquelles avantguardes del segle XX, majoritàriament. Als EUA es segueixen altres camins més apegats a la tradició jazzística, encara que també "contaminats" per les innovacions produïdes a la "clàssica". Allí el camí és, potser, una mica més pedregós, donat el poder omnímode de les multinacionals de música, i alguns d'ells (com la Maria Schneider) estan refugiant-se en agrupacions de músics que formen un catàleg a base de l'auto-producció i el "micromecenatge", com el "segell" de la Schneider, Artist Share.
En definitiva que, afortunadament, el món (i no sols el de la música) continua rodant, per a bé... i per a mal.
dijous, 28 de novembre de 2019
Música sense fronteres: Marius Neset-1
Programa 489
Cada cop més, i ja estic repetint-lo una miqueta massa, el món de la música -és dir, de la de veres, no de la industrial- va trencant fronteres de forma irreversible. En definitiva, com passa sovint a la història, es torna a descobrir "la sopa d'all". De fet, fins a l'arribada dels salons i els teatres burgesos, les músiques què s'escoltaven als palaus dels senyors i les que cantava el poble eren semblants, sinò iguals, i uns s'inspiraven en els altres i viceversa.
Fixeu-vos, per exemple, en les obres per a orquestra o de cambra de Bach i veureu que els ritmes que esmenten, com a forma rítmica de la peça musical, eren formes de ball què, evidentment , uns les ballaven amb tots els flocs i punyetes i el poble abillat "de diari".
Escoltant la música que fan els músics d'avantguarda al camp "seriós" i la que es fa pels músics de jazz més agosarats, tenen cada cop més difuminats els límits. Això, partint de l'asseveració de Duke Ellington: "De músiques n'hi ha sols de dues classes, la bona...i l'altra", que és el far que allumena els criteris d'aquest programa.
El músic que presentem hui té ja vuit discos trets al carrer al seu nom i un grapat d'altres en col·laboracions. Marius Neset (Marius Søfteland Neset), nascut a Noruega, amb una família musical per les quatre bandes, és d'aquest que, en qüestió d'estils, ha entrat com un elefant en una tenda de vidres. En efecte, les peces què anem a escoltar hui i el proper programa, una més i altra menys, són de catalogació poc clara. Potser el primer del qual aneu a escoltar dues peces, el "Circle of Chimes", és més clarament (?) jazz, però l'altre, el "Viaduct", executat amb la companyia d'una orquestra de cambra anglesa -la London Sinfonietta, especialitzada en música rabiosament contemporània- desafia totes les catalogacions possibles. L'únic antecedent comparable que em ve al cap és el de Frank Zappa.
Una oïda mitjanament entrenada, musicalment parlant, descobrirà sense massa dificultat ecos de Stravinsky (evidentíssims) però també de Debussy, de Mahler, de Bernstein, de Radiohead, de músics que ara en tenen menys de cinquanta anys... i un saxo tocat amb clares influències de Jan Garbarek o Michael Brecker, tot barrejat amb una enorme sensibilitat i una inspiració a la què, potser, li falta definir-se amb una veu pròpia més potent, però que aconseguix una íntima conjunció entre ambdós mons, sense transicions brusques, sense que l'oient puga dir, "ara és "clàssica, ara és jazz".
I, curiós, sempre rodejat de músics escandinaus o anglesos, que, sens dubte, han agafat majoritàriament la torxa de la innovació en la música. Al jazz també.
Com dic a la locució, si podeu agafar aquest programa i el pròxim i escoltar-los llevant la meua veu, o fer una recerca per la xarxa, escoltareu, sense que vos moleste, jo les peces senceres, sobretot el "Viaduct", una composició en forma de suite, que per exigències del temps del programa no he pogut posar sencera en un de sol, partint-lo en les dues parts que en té.
Seguiu aquest músic i escolteu les seues obres anteriors i/o compreu-vos els discs, que vos pagarà la pena. Ja us dic que l'evolució d'un disc al següent és meteòrica, però vos dirà per on van els tirs de l'evolució musical... no sols d'ell.
Cada cop més, i ja estic repetint-lo una miqueta massa, el món de la música -és dir, de la de veres, no de la industrial- va trencant fronteres de forma irreversible. En definitiva, com passa sovint a la història, es torna a descobrir "la sopa d'all". De fet, fins a l'arribada dels salons i els teatres burgesos, les músiques què s'escoltaven als palaus dels senyors i les que cantava el poble eren semblants, sinò iguals, i uns s'inspiraven en els altres i viceversa.
Fixeu-vos, per exemple, en les obres per a orquestra o de cambra de Bach i veureu que els ritmes que esmenten, com a forma rítmica de la peça musical, eren formes de ball què, evidentment , uns les ballaven amb tots els flocs i punyetes i el poble abillat "de diari".
Escoltant la música que fan els músics d'avantguarda al camp "seriós" i la que es fa pels músics de jazz més agosarats, tenen cada cop més difuminats els límits. Això, partint de l'asseveració de Duke Ellington: "De músiques n'hi ha sols de dues classes, la bona...i l'altra", que és el far que allumena els criteris d'aquest programa.
El músic que presentem hui té ja vuit discos trets al carrer al seu nom i un grapat d'altres en col·laboracions. Marius Neset (Marius Søfteland Neset), nascut a Noruega, amb una família musical per les quatre bandes, és d'aquest que, en qüestió d'estils, ha entrat com un elefant en una tenda de vidres. En efecte, les peces què anem a escoltar hui i el proper programa, una més i altra menys, són de catalogació poc clara. Potser el primer del qual aneu a escoltar dues peces, el "Circle of Chimes", és més clarament (?) jazz, però l'altre, el "Viaduct", executat amb la companyia d'una orquestra de cambra anglesa -la London Sinfonietta, especialitzada en música rabiosament contemporània- desafia totes les catalogacions possibles. L'únic antecedent comparable que em ve al cap és el de Frank Zappa.
Una oïda mitjanament entrenada, musicalment parlant, descobrirà sense massa dificultat ecos de Stravinsky (evidentíssims) però també de Debussy, de Mahler, de Bernstein, de Radiohead, de músics que ara en tenen menys de cinquanta anys... i un saxo tocat amb clares influències de Jan Garbarek o Michael Brecker, tot barrejat amb una enorme sensibilitat i una inspiració a la què, potser, li falta definir-se amb una veu pròpia més potent, però que aconseguix una íntima conjunció entre ambdós mons, sense transicions brusques, sense que l'oient puga dir, "ara és "clàssica, ara és jazz".
I, curiós, sempre rodejat de músics escandinaus o anglesos, que, sens dubte, han agafat majoritàriament la torxa de la innovació en la música. Al jazz també.
Com dic a la locució, si podeu agafar aquest programa i el pròxim i escoltar-los llevant la meua veu, o fer una recerca per la xarxa, escoltareu, sense que vos moleste, jo les peces senceres, sobretot el "Viaduct", una composició en forma de suite, que per exigències del temps del programa no he pogut posar sencera en un de sol, partint-lo en les dues parts que en té.
Seguiu aquest músic i escolteu les seues obres anteriors i/o compreu-vos els discs, que vos pagarà la pena. Ja us dic que l'evolució d'un disc al següent és meteòrica, però vos dirà per on van els tirs de l'evolució musical... no sols d'ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)