Perquè Miles Davis és Miles Davis, i prou

Programa 701

La trajectòria musical, estilística, de Miles Davis és de tot menys lineal.

Des que va començar quan encara el be-bop no era el rei, però ja apuntava, passant per la seua inclusió en eixe mode de jazz, la inquieta ment de Miles Davis no va parar en tota la seua vida de buscar viaranys, passadissos, racons ocults on trobar una nova música, un nou so, una experiència sonora nova i, en molts casos, revolucionària. El seu camí, com de passada, pel be-bop va ser ràpidament encaminat cap al primer hard-bop, després pel "cool", i després... 

La capacitat de Davis de, a partir dels 50', capitanejar els seus grups, triant entre la gent més jove de cada moment, però deixant que la seua influència en els joves estiguera adobada d'una certa simbiosi amb les fresques aportacions d'eixos nous companys va ser una característica quasi més vital que musical.

La seua desperta oïda, sempre atenta a allò que estava sonant en cada moment el va dur a un sense fi de variacions estilístiques, que no deixaren de sobtar a la gent afeccionada al jazz, "despistant-los" moltes vegades i fent que molta gent renegara d'alguns dels seus sovintejats canvis.

L'inici dels anys 70' va caracteritzar-se per una certa introspecció racial, la inclusió d'alguns instruments "exòtics" per al jazz, com la tabla o el sitar i, sobretot, una progressiva però intensa utilització dels instruments elèctrics.

L'any 1972, després d'una certa parada deguda a problemes de salut, va fer una sonada actuació, publicada posteriorment en dos CD (Miles Davis-In Concert Live At Philharmonic Hall) que recull unes sonoritats que espantaren a molta gent. Alguns crítics han definit esta gravació com la menys adequada per a començar a escoltar a Miles Davis; tenen tota la raó.

Allò que sona és un Miles que sembla que tinga el peu apegat al pedal wah-wah, sense rastre d'una melodia reconeixible, almenys de forma tòpica, i amb una rabiosa i sonora percussió regnant tot el temps per sobre de les "tímides" intervencions solistes de Miles a la "trompeta-wah-wah", amb introduccions als ritmes "funkies" que ja s'anunciaven, tot barrejat amb un cert aire psicodèlic.

El programa que us propose és un més d'eixos en què la meua idea és que les oïdes de la gent s'acostumen a no seguir sempre "el recte camí", allò previsible, de manera que us trobeu com perduts entre els viaranys, passadissos i racons ocults on la ment inquieta del trompetista ens invita a entrar.

Passeu?

Una gran compositora valenciana: Matilde Salvador-II

Programa 700

Encara que siga de forma breu, en el cas de Matilde Salvador no podem deixar d'esmentar el seu caràcter polifacètic, car va ser també pintora a més de música i, molt destacadament,  el seu tarannà cívic, absolutament connectada a la seua terra, a les seues arrels culturals i tradicions.

En el fosc panorama polític i cultural de la dictadura va actuar sempre, de forma inequívoca, sense fer un pas endarrere, sent una figura destacada en la defensa dels trets identitaris característics del País Valencià, conreant sempre la llengua apresa al seu Castelló de la Plana nadiu i tenint, per això, alguns entrebancs en estrenar la seua primera òpera, "La Filla del Rei Barbut", escrita en valencià, va provocar que la censura li volguera obligar a fer que el text el passara al castellà, cosa a la qual, evidentment, es va negar en redó. L'anècdota, de l'any 1943, sembla que es va resoldre amb la ridícula solució de llegir l'argument de l'obra en castellà abans de començar la representació en la seua estrena... a Castelló!!

Entre les seues obres vocals, com ja vàrem comentar, va fer una gran tasca musicant poesia feta per gent de tot el domini lingüístic català, amb una especial predilecció per la gent de l'Alguer: Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Miquel Costa i Llobera, Joan Fuster, Miquel Duran i Tortajada, l'alguerés Rafael Caria,etc.

En temps en què no es valorava com cal el treball de les dones, va musicar també poemes d'un grapat de poetesses llatinoamericanes, entre les quals es troben Gabriela Mistral o Dulce María Loinaz. També, però, de poetesses castellanes com Carmen Conde, o poetes gallecs com Celso Emilio Ferreiro. En té també musicades una sèrie de cançons sefardites.

Curiosament, en una època en la què la dolçaina era considerada una cosa arcaica, passada de moda, ella va compondre una desena de peces per a l'instrument. També, per un encàrrec, va escriure cinc sardanes, demostrant el seu arrelament a l'àrea cultural catalana.

Tot plegat ens explica que, igual que la seua música, la seua ment oberta no es parava en absurdes fronteres, de manera que va fer que en la música, al País Valencià, es parlara un llenguatge actual en línia amb el que gent com Falla o Granados o Halfter feien a l'estat espanyol o Debussy i Ravel feien a altres països europeus. Cosmopolitisme enfront de folklorisme, cultura enfront de l'ambient fosc i reaccionari que manava a Espanya amb la dictadura.

També estimulava a la gent jove a compondre en la línia del que s'estava fent a tot arreu en els anys en què va estar ensenyant al Conservatori Superior de València.

Afortunadament, malgrat el franquisme, la seua figura va ser reconeguda en vida amb un enorme grapat de premis musicals i reconeixements cívics.

En l'aspecte musical, entre d'altres:

Premi Joan Senent per Planys, cançons i una nadala el 1964, Premi Joaquín Rodrigo de Sagunt, el 1967, en composició coral per Cantada de l'ocell. 1979 Premi de Música Ciutat de Castelló per Cançoner de la ciutat i terme de Castelló. El 1987 La Marxa de la Ciutat de Castelló és adoptada com a himne oficial de la ciutat. 1995 L'Akademia Cantos et Fidis de L'Alguer (Sardenya-Itàlia) posa al seu cor el nom de Cor Matilde Salvador.

En el vessant cívic:

1997 Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural.

1998 Medalla de la Universitat Jaume I.

2001 Medalla de la Universitat de València.

2003 Filla predilecta de la ciutat de Castelló de la Plana (va ser la primera dona en aconseguir-ho).

2005 Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

I, clar, cal recordar que ha estat la primera i única dona que a Espanya ha estrenat una òpera; la ja esmentada a l'anterior programa, Vinatea.

Un orgull per a les gents valencianes i una DONA  a no oblidar.

Una gran compositora valenciana: Matilde Salvador

Programa 699

Si de dones compositores valencianes parlem, hi ha un nom imprescindible que destaca -i molt- per damunt de totes al segle XX.

Matilde Salvador va néixer a Castelló de la Plana el 23 de març de 1918. La família era plena de gent dedicada a la música: son pare era violinista i també sa tia paterna, la tia materna era una gran pianista professional i, per si mancava alguna cosa, sa mare practicava la pintura. Evidentment l'ambient no podia ser més propici.

Va ser la tia materna qui la va iniciar a sis anys a l'estudi del piano i als quinze ja va estrenar la seua primera obra, una cançó sobre un petit poema que, d'alguna manera, va ser l'inici d'una llarga sèrie de composicions per a veu de la castellonenca, que sempre va assegurar que eixe era el millor instrument que hi havia i a ell va dedicar la major part de la seua obra.

El seu catàleg de peces vocals abasta la immensa majoria dels seus treballs de més de tres-centes peces catalogades. Obres escrites per a cors variats, per a instrument solista (piano, orgue, etc.), orquestra i veu o veus i una llarga sèrie de composicions per a cor sols en formacions variades.

Té també, cosa insòlita en l'època, una sèrie de deu peces per a tabal i dolçaina que recentment han estat recollides -llevat d'una que està extraviada- escrites per a diversos encàrrecs al llarg de la seua vida. Tres d'elles les escoltareu al programa, incloses en la seua òpera "El Betlem de la Pigà". Cal recordar que, aquests instruments no sols eren ignorats durant molt de temps al segle XX, sinó que eren considerats una rèmora arcaica. Va escriure també obres per a ballet i música ambiental per a teatre i ocasions vàries.

De la seua llarga carrera -i vida- hi ha tres peces que destaquen per damunt de totes les altres, tres òperes: La Filla del Rei Barbut (1941), Vinatea (1973) i la ja anomenada "El Betlem de la Pigà" (1979).

La primera va ser estrenada per a les festes de la Magdalena a Castelló i la música per al "Betlem" que, des de la seua estrena el 1980, es representa el dia 23 de desembre cada any a Castelló de la Plana.

Però la gran fita, segurament, de la seua carrera, va ser l'òpera "Vinatea". Encarregat el llibret al seu amic Xavier Casp, al qual li deixà llibertat per triar tema, aquest va rememorar un fet de la València medieval, on un noble valencià, Francesc de Vinatea, "jurat" de la ciutat de València, s'hi va oposar -amb molt de risc- al capritx de la reina Elionor de Castella, esposa d'Alfons IV el Benigne, a la qual, el rei, li va voler "regalar" i donar el poder absolut sobre cinc de les principals ciutats del llavors Regne de València, cosa considerada "contrafur" pels nobles d'aquelles ciutats que anaren a reclamar al rei que es retractara, cosa que finalment va fer. La veritat històrica sembla ser menys heroica, però eixa és una altra qüestió.

Sembla que en conversa casual amb el director del Teatre Liceu de Barcelona, aquest li va preguntar si en tenia alguna obra per estrenar i Matilde Salvador li va dir que una òpera, que estava treballant, junt amb el seu marit, i antic professor al Conservatori de València, Vicent Asencio, que va fer la major part de l'orquestració. Les coses van rutllar bé i, després, sembla, d'algun entrebanc amb la censura pel fet que l'obra estiguera escrita en valencià/català, va ser estrenada el 19 de febrer de 1974 i representada en tres ocasions.

El fet és una fita, no sols en la biografia de Matilde Salvador, sinó en la història del Liceu i de l'òpera a Espanya, car va ser la primera vegada que una dona estrenava una òpera a qualsevol teatre. L'èxit es va repetir al Teatre de la Princesa de València l'any 1975 (ocasió a la qual, per cert, vaig tindre la sort de poder assistir-hi) i l'any següent al Teatre Principal de Castelló de la Plana.

Hem triat per a la seua escolta al programa la música del "Betlem de la Pigà" perquè em semblava adient a les dates, però promet dedicar-li un altre programa un poc més endavant. La seua obra, habitualment escampada en discos on hi ha alguna peça seua, fa difícil trobar-ne algú dedicat íntegrament a ella.

Les seues cançons, amb poemes musicats sobretot de poetes contemporanis, són les obres més representades. Per damunt de tot, poemes d’autors catalans, valencians, de les Illes i de l’Alguer. Poemes de Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Joan Fuster, Rafael Caria…, encara que també va musicar textos de Shakespeare i de clàssics italians.

Espere que gaudiu de la música de la Matilde Salvador... i fins a la propera on completarem un poc més el coneixement de la seua extensa obra.

En les festes de la gent menuda, música feta per a d'ells

 Programa 698

Deixeu-me que, contagiat per l'ambient que es respira, on el protagonisme de la gent menuda és inevitable, faça un programa dedicat a eixos éssers que ens retornen l'alegria de viure, l'espontaneïtat, la candidesa i l'esperança en el futur.

El Carnaval dels Animals va ser escrit per Camile Saint-Saëns per a un carnestoltes i, malgrat l'ambient bucòlic deixa caure alguns missatges irònics. Una peça hiperconeguda que he comentat, de forma molt breu, perquè es reconeguen els éssers esmentats -no sempre animals. De fet, va ser estrenada en un àmbit privat i, per decisió expressa de l'autor, no es va poder representar públicament fins després de la seua mort, pels missatges de burla -amable, això sí- que dedicava a persones conegudes d'ell.

La segona peça que s'escolta al programa, "El Racó dels menuts" (Children's corner) sí que va ser dedicada expressament per Claude Debussy a la seua filla "Chouchou" de tan sols tres anys i és una de les obres per a piano més dolces que es poden escoltar. Una autèntica delícia.

I per completar, una miqueta de Mozart, que mai està de més.

Que passeu molt bones festes i que la gent menuda ho disfrute.

Els inicis de la música "nacional" nord-americana: Ferdé Grofé

 

Programa 697

Quan fa un parell de setmanes li'n dedicàvem dos programes a la nord-americana Amy Beach, comentàvem el fet que, en anar a dirigir el conservatori de Nova York entre els anys 1892 i 1895, l'autiac Antonín Dvořák es va fascinar en escoltar les músiques que la gent afroamericana estava fent i, en època de fervor nacionalista post-Revolució Francesa com la que estava succeint a Europa, va aconsellar als joves compositors nord-americans que construïren la nova música "nacional" nord-americana sobre la base d'eixes músiques.

Òbviament, la influència europea entre les classes blanques dels Estats Units era amplament majoritària en el camp de la música. Malgrat això, i encara que algunes persones, com l'esmentada Amy Beach, es varen decantar per les tradicions musicals dels emigrants europeus que estaven colonitzant el territori, majoritàriament irlandesos i britànics, alguns altres varen acceptar el missatge de Dvořák i, malgrat el seguiment de les normes acadèmiques europees, varen tractar d'explorar els camins suggerits pel mestre austríac.

Un dels qui va tindre major èxit i acceptació a la seua terra en eixa línia va ser el novaiorqués Ferdé Grofé (Març 27, 1892 – Abril 3, 1972) que, malgrat la seua ascendència directa alemanya, va assimilar perfectament l'esperit i les idees musicals que la gent afroamericana estava creant i que varen concretar-se en eixa nova cosa que s'anomenà "jazz".

La seua peripècia vital -se'n va anar de casa a catorze anys i va treballar de coses variades- demostrava el seu esperit inquiet, però l'ampla cultura musical obtinguda a casa, on tenia músics professionals clàssics per totes les bandes (pares, família, etc.) varen fer que, de ben jovenet ja fora un bon pianista encara que també sabia utilitzar una variada sèrie d'instruments, de manera que a quinze anys ja anava tocant pels bars musicals i amb setze anys ja va compondre alguna peça d'encàrrec.

Als vint anys, va tindre l'oportunitat de què el "rei blanc" de les orquestres de "swing", Paul Whiteman, el contractara. A partir d'eixe moment, la col·laboració entre ambdós va ser fructífera, convertint-se en l'arranjador principal de l'orquestra de Whiteman entre els anys 1920 a 1932.

Encara formant part de l'orquestra ja va estrenar, amb eixa formació, la primera de les seues peces que li varen donar una nomenada, la Mississipi Suite, que escoltareu al programa.

Però va ser en l'any 1924 quan va estrenar, amb l'orquestra de Paul Whiteman l'obra que el va fer definitivament famós, la Suite del gran Canó, amb una orquestració adaptada a la formació, un poc migrada, de l'orquestra de Whiteman. Amb posterioritat va fer nous arranjaments per a orquestres simfòniques, que són els que actualment s'interpreten. També l'escoltareu la programa.

La seua prolífica vida de compositor de coses tan variades com cançonetes per a l'orquestra de ball i arranjaent varis no es pot comentar en un petit espai com els d'aquests comentaris. Cal, però, esmentar, com a un dels seus majors èxits, els seus arranjaments per a la "Rhapsody in Blue" de Gershwin, entrenada l'any 1924 per l'orquestra de Whitheman encara que després , l'any 1942, va fer un arranjament per a gran orquestra simfònica que és la versió que habitualment s'interpreta ara.

El seu catàleg és inabastable i va des de peces de ball, obres simfòniques que, seguint les petjades de la Mississipi Suite, va dedicar a molts dels paratges emblemàtics nord-americans, bandes sonores per a pel·lícules i, fins i tot... jingles de publicitat, etc..

Un autèntic tot-terreny que va gaudir a la seua terra d'una gran popularitat, els arranjaments del qual s'estudien amb atenció, com un pioner de l'enllaç de la música de jazz amb les músiques clàssiques estàndards occidentals.

Una cimera del pianisme en el jazz: Brad Mehldau

 Programa 696

"Per què una gravació en directe? Durant aproximadament els últims vint-i-cinc anys, he viscut principalment de viatjar per tot el món i actuar per a gent. Aquest estat de coses m`ha resultat una llarga benedicció. Jo no done per fetes les oportunitats de rendiment; al contrari, valore cada cop més l'oportunitat de tocar per a la gent a mesura que em faig gran. Sóc conscient que ja no és per la novetat d'un músic només per la joventut o la frescor a escena, de manera que hi ha una pressió autoinduïda per sobresortir en el meu ofici el millor possible i en els meus propis termes." Brad Mehldau.

Brad Mehldau no es prodiga massa en gravacions en directe en solitari. Si fem un reconte del total de gravacions fetes amb ell com a líder -una quarantena des dels seus inicis al principi dels noranta- les efectuades en directe són clara minoria.

És un tòpic, entre la crítica, la comparació de Mehldau amb Keith Jarret com a cimeres del pianisme en jazz actual, però hi ha una gran diferència en la forma d'expressar-se de l'un i de l'altre. Keith Jarret eixia a l'escenari amb un full en blanc que anava escrivint segons anava interpretant unes llargues, quasi inacabables, improvisacions. Pel contrari, el camí que segueix Brad Mehldau és molt més eclèctic, tal com ho és la seua fructífera evolució.

Lluny, molt lluny, queden aquells primers discs amb els germans Rossy i Perico Sambeat. La seua obra, fruit d'una constant reflexió sobre la música i sobre la SEUA música, l'ha dut a re-interpretar tant a alguns músics clàssics com a fer un doble CD amb cançons pròpies i altres del repertori estàndard de la música popular, amb el toc especial del seu piano i la veu de la mezzo-soprano Anne-Sophie von Otter.

Lluny de la invenció momentània nua i crua de Jarret, el treball de Mehldau tracta, com si es tractara d'un orfebre, d'agafar materials propis i d'altres i treballar-los primorosament de manera que, sense que les seues improvisacions desfiguren el material emprat, allò que sorgeix de les seues mans és una obra original, imaginativa i d'una puresa musical esborronadora.

Diuen, els que d'això saben que la seua tècnica pianística és d'una complexitat i virtuosisme exuberant i que la seua sapiència musical li fa utilitzar amb desimboltura les tècniques musicals clàssiques -contrapunt, alteracions brusques de ritme, etc.

El que escoltarem hui, és el primer dels dos CDs gravats el 2011 al festival de Marciac (França). La seua edat -nasqué el 1970- fa que les influències i moltes de les obres que treballa, no seguisquen els tòpics dels clàssics estàndard del jazz -que també- sinó que igual agafa una peça de Kurt Cobain que una altra de Radiohead o dels Beatles, tot amarat per un ambient de música del més alt nivell que ens atrapa i ens fa com levitar.

La seua discografia és fàcilment trobable a la xarxa: un recomane una atenta escolta. Tingueu per segur que no us decebrà.

La compositora més important dels EE.UU d'Amèrica al segle XX: Amy Beach - II

Programa 695

Els vint-i-cinc anys de matrimoni d'Amy Beach van resultar profundament profitosos per a la seua formació -autodidacta, com vàrem comentar- però encara ho varen ser més des del punt de vista de la seua producció, sobretot en les obres de més alçada i complexitat.

Va ser la primera una missa, per a cinc veus i cor, escrita el 1908, que va ser el seu primer gran èxit i la que va fer que, definitivament, el seu nom fora considerat dintre del món musical nord-americà, sent la primera escrita per una dona als Estats Units.

La segona peça va ser la seua única simfonia, que escoltareu al programa i la tercera obra més coneguda va ser el Concert per a piano que va sonar a l'anterior programa, datat en 1900. Sent aquestes darreres obres les que varen consolidar el seu prestigi com a gran compositora, sent la primera dona nord-americana que feia una simfonia.

La mort, en un curt període de set mesos del seu marit i de la seua mare, l'any 1911, va produir-li un profund daltabaix i durant molt de temps la seua activitat de compositora va minvar de forma notòria, però, per altra part, la va alliberar del tancament a sa casa i va reprendre, amb notori èxit, la seua carrera com a concertista de piano. Eixa nova etapa va encetar-se amb una gira europea en diverses ciutats alemanyes i franceses amb gran èxit, fixant temporalment la residència al Vell Continent. L'inici de la Primera Guerra Mundial va fer que tornara a la seua pàtria on, assabentat el públic nord-americà del seu èxit europeu, la va rebre de forma esplèndida consagrant-la definitivament com una de les seues millors artistes i com a la primera dona a rebre l'aplaudiment i la consideració dels seus conciutadans i col·legues.

Va reprendre la seua activitat compositiva, amb un gran pes de la música de cambra i una gran quantitat de música de caire religiós, que s'avenia bé amb la seua profunda religiositat . Probablement, l'obra més exitosa d'esta època va ser el Canticle of the Sun (1924), per a solista cor i orquestra.

Destacada en la seua defensa reivindicativa del treball de les dones, on va desenvolupar una activa tasca, el seu caràcter conservador va fer que, en una aparent contradicció -vista des de la perspectiva de hui- rebutjara la presència de la població negra als seus actes.

En considerar-se hereva de la gent arribada al Mayflower, i en contra de l'opinió de Dvörak, que era francament partidari de què la nova i neixent música nord-americana estiguera basada en les músiques de la població afroamericana, per a ella les arrels de la construcció d'eixa nova música devien cercar-se a les músiques d'arrel celta. Conseqüent amb eixa convicció i arranjant alguns anteriors materials seus amb motius folklòrics d'aquell origen amb nova escriptura, va compondre la seua primera i única simfonia que, de manera conseqüent amb les seues idees, va anomenar-la "Simfonia Gaèlica", amb al·lusions a temes irlandesos, gal·lesos i escocesos. Escrita entre els anys 1894 i 1896, va ser estrenada a Boston amb un enorme èxit i amb ella va entrar, definitivament, al panteó de compositores i compositors nord-americans amb tots els honors.

Va tindre una abundant activitat docent i promotora de nous talents joves des de diverses plataformes. Va morir el 27 desembre 1944 a Nova York.

El seu estil es pot descriure com a clarament romàntic, però ja pivotant cap a les novetats sonores que els músics europeus de caire impressionista estaven consolidant com a un nou rumb, sempre, això sí, allunyada dels experiments atonals, dodecafònics, etc. que, sobretot des d'Alemanya, estaven també en plena expansió.

Després de la seua mort, la seua fama va declinar, però amb l'impuls que hi ha darrerament de reivindicar l'obra de les dones, s'ha produït un "redescobriment" i ja es pot trobar una estimable discografia seua.

La compositora més important dels EE.UU d'Amèrica al segle XX: Amy Beach - I

 Programa 694

 Amy Marcy Cheney, coneguda a la història de la música com a Amy Beach   va néixer l'any 1867 a  Nou Hampshire i l'època va marcar la seua vida.

Nascuda en una família que es podria qualificar de benestant, amb aspiracions, la precocitat musical de la xiqueta va fer que, malgrat les reticències dels seus pares de què es dedicara a la música, molt més enllà de resultar un "adorn" per a la seua promoció a la recerca d'un bon marit, va provocar que la seua peripècia vital resultara un poc paradoxal.

Pianista excepcional, als sis anys ja va fer una primera actuació privada. La seua mare va ser la primera mestra. Va tindre alguns estudis posteriors més a l'adolescència, sempre impartits a sa casa per coneguts professors per no considerar oportú els pares que anara a llocs com un conservatori o semblant que poguera "comprometre"el seu "prestigi social". Als set anys ja va fer un exitós concert en un àmbit privat, però que va ser reflectit en algun diari local assenyalant-la com a "nena prodigi" i fins i tot li varen arribar proposicions de fer una gira, proposta que els seus pares varen rebutjar; una decisió que, posteriorment, agrairia Amy.

Als setze anys ja va actuar amb l'auditori de Boston i, dos anys després, amb divuit anys, ja va ser la solista que va cloure el darrer concert de la temporada 1884-1885 de l'Orquestra Simfònica de Boston, amb un gran èxit.

Un poc després, encara amb divuit anys, es va casar, en un matrimoni se suposa que arranjat per la família ,amb un prestigiós cirurgià... vint-i-quatre anys més gran que ella i conegut personatge de l'alta societat de Boston. Les circumstàncies de l'època varen portar a que el seu espòs, afeccionat a la música, però molt apegat a les convencions socials del moment, li prohibira fer actuacions en públic, limitant-se estes a dos o tres a l'any i sempre en actes de tipus "caritatiu o social".  Amb el matrimoni va agafar el cognom del marit i el va mantindre ja tota la seua vida.

L'educació estrictament catòlica i el caràcter submís de l'Amy varen fer que, al llarg de tot el temps que va viure el marit i com que tampoc podia assistir a classes fora del domicili conjugal, estudiara, de forma autodidacta i amb la utilització de diversos manuals de coneguts compositors europeus, tota la teoria musical al seu abast, dedicant tots els seus esforços a la composició, activitat no sols permesa, sinó encoratjada pel seu marit. La mateixa Amy Beach reconeix que eixa època li va resultar profitosa des del punt de vista de la composició.

Al programa de hui escoltarem, com a peça central, un excel·lent concert per a piano i orquestra, escrit entre els anys 1898-1899, és a dir, a l'època en què estava reclosa a casa amb el seu marit, a part d'algunes petites peces que ens mostren una sensibilitat i un bon gust que les fa encisadores.

Al pròxim programa del Camins de la Música escoltaren més coses d'esta dona, car la lleugera pinzellada d'este programa no n'és prou per a copsar la seua qualitat i importància.

Ací podeu escoltar una selecció de peces seues.

Un music italià de jazz s'enamora del flamenc: Yuri Storione

Programa 693

No és d'ara. Des dels temps pioners dels "Jazz Flamenco" de Pedro Iturralde, gravats en 1968 y 1959, encara que editats a Espanya en 1974, la publicació de discos en els que es tractava de extreure el suc del flamenc i fusionar-lo amb el jazz post bebop han anat augmentant en quantitat i en qualitat. Musics com el pianista gadità Chano Dominguez i l'empenta renovadora del conjunt de Paco de Lucia -que ja havia participat, molt jovenet, als discos de l'Iturralde- varen suposar la definitiva fita per a que s'obriguera la porta a molts variats intents de fusió jazz-flamenc, no sempre reeixits.

Caldria destacar, per al meu gust, el Flamenco Big Band, del nostre Perico Sambeat, de l'any 2008, o el darrer del 2023, Roneando, on la seua mestria en el llenguatge jazzístic i la perfecta assimilació dels ritmes flamencs li han fet treure dues obres exemplars en aquest camp.

No han estat sols els músics de per ací el qui han tractar d'acostar-se al flamenc, d'una forma més o menys afortunada, destacant composicions de Chick Corea, que va actuar en diverses ocasions amb Paco de Lucía, i el "Sketches of Spain" del duo Gil Evans/Miles Davis entre les obres més conegudes.

Hui en dia són multitud els musics de fora de les nostres fronteres que han estat atrets pel flamenc; és el cas del nostre protagonista de hui, el pianista italià Yuri Storione (Sicilia 1993), que després de haver gravat -i actuat- amb Perico Sambeat fa alguns anys, ara ens lliura un disc on la seua proximitat al flamenc se'ns mostra amb total nitidesa, acoblant als seus ritmes una destacada facilitat improvisadora i una tècnica pianística neta, acollidora, que enganxa des del primer moment.

Al disc Brisa Andaluza compta amb l'acompanyament de flauta, contrabaix, bateria, palmes i la intervenció d'una cantant en la peça més típicament jazzística del disc. Un disc que s'escolta amb molt de gust i que deixa molt bon sabor de boca.

Caldrà seguir la pista d'aquest pianista italià, publicat per la incansable "Sedajazz Records"
___________________________________________________

No podem deixar sense esmentar el desastre produit a les instaŀlacions de Sedajazz a les darreres inundacions del 29 d'octubre d'enguany. Des d'ací volem enviar-li a Latino i tota la seua colla el nostre afecte i els desitjos d'una pronta tornada a la (dessitjable) normalitat, pel bé de la nostra cultura musical, per a la qual l'esforç de Sedajazz, des de la seua posició de franctiradors, ens resulta imprescindible. I per a les persones que ens han deixat en aquest terrible drama, el nostre afectuós record.

Molt d'ànim, bona gent!!

Les dones de Vivaldi: Ana Maria dalla Pietá

 Programa 692

La relació del "Prete Rosso" amb l'Ospedale dalla Pietá és una circumstància coneguda. Encara que l'èxit de les seues "Estacions" -l'obra de música culta més gravada del món- haja enfosquit per al gran públic actual una llarga i fructífera producció, admirada per gent com el mateix J.S. Bach, que va adaptar un bon grapat de les seues obres, del seu abundant catàleg, una bona quantitat varen ser escrites, tant de les profanes com de les dedicades a temes religiosos, per a les cerimònies d'aquell Ospedale.

La institució, fundada el 1346, com a hospital per a croats, amb la desaparició de les Croades va anar evolucionant cap a hospici de criatures, xiquetes i xiquets, orfes o abandonats pels seus pares i mares "troppo poveri o troppo vergognosi" com per mantindre'ls a casa. La institució era un dels quatre hospicis que eren a la Venècia de l'època, amb una república de mercaders pròspera, dominadora del comerç del Mediterrani, que sustentava econòmicament aquells establiments, junt amb les donacions de les famílies més riques.

L'Ospedale dalla Pietá, a poc a poc, anà transformant-se en lloc d'acolliment

sols de xiquetes i, com les altres institucions, es preocupaven de la instrucció general i el seu manteniment, però totes elles varen incidir en l'educació musical dels seus pupils.

En el cas del de la Pietá, el grup de les més dotades musicalment passaven a formar part de les "figlie di coro", que gaudien de més i millors atencions que la resta perquè, entre altres coses, amb les seues actuacions públiques -no es dedicaven sols a amenitzar les cerimònies religioses- contribuïen al manteniment econòmic de la institució. De fet, a part de les que tocaven algun (o alguns) instrument(s), fins i tot varen eixir algunes compositores de nomenada a l'època, avui oblidades.

Entre els anys 1703 a 1715, i un altre cop de 1723 a 1740, Vivaldi va ser contractat per a millorar la qualitat de la formació, en l'àmbit instrumental a la primera època i del conjunt general de cor i orquestra al segon. La formació orquestral, que oscil·lava entre les trenta o quaranta places va arribar, en certs moments de la seua història, a la seixantena.

Durant l'època en què Antonio Vivaldi va estar al front, va destacar de manera notòria una tal "Ana Maria dal Violino", persona que sembla estava dotada excepcionalment per a la música des de ben jove, que, segons algunes informacions de l'època, era capaç de tocar amb mestria, a més del violí, la tiorba, la viola d'amore, el clave, el llaüt, el cello i la mandolina. La seua fama era tal que a escoltar les seues actuacions acudien gents d'arreu d'Europa, de manera que, en aquells anys, va ser coneguda no com a "Anna Maria dal Violino", sinò com a "Anna Maria dalla Pietà", denominació amb la qual va passar a la posteritat.

Convertida en deixebla favorita de Vivaldi, la seua capacitat musical era tal que, a partir d'un cert moment, el mestre la considerava no una deixebla, sinó una col·lega, amb la qual compartia tasques d'ensenyament i direcció. De fet, desaparegut Vivaldi, va passar a ser directora única de les dues formacions, el cor i l'orquestra al llarg d'una bona quantitat de temps. La tasca feta en una llarga vida, va morir al 1782 amb 86 anys, va fer que se la comparara, a l'època, amb dones com Élisabeth Jacquet de La Guerre, Vittoria Raffaella Aleotti o Barbara Strozzi en les enciclopèdies musicals.

No sembla que hagen arribat fins avui composicions d'Anna Maria encara que és de suposar que en va fer. L'admiració d'Antonio Vivaldi per ella li va fer dedicar, directament, una trentena de composicions, entre elles una sèrie de concerts anomenats "Quaderno musicale di Anna Maria dal Violino", en partitures on, en moltes ocasions, el mestre sols escrivia la part del violí pensant en el virtuosisme d'Anna Maria i deixant l'orquestració, com era freqüent a l'època, construïda al moment, en funció dels membres de la formació que havia d'interpretar-les.

Una història apassionant d'un personatge, molt més que una persona, que va viure una vida dedicada a la música. Una dona més que cal rescatar per a la memòria col·lectiva de la història de la música, lligada, de manera indissoluble -i viceversa-, a la figura del gran Antonio Vivaldi.

La institució de l'Ospedale dalla Pietá" va sobreviure, transformada en conservatori, fins l'any 1830 i per ell varen passar, al llarg dels anys, el bo i millor dels músics venecians. L'edifici és actualment, coses de l'evolució social, un hotel i restaurant...

La música del programa està extreta de dues gravacions. Una és l'anomenada Vivaldi - Six Violin Concertos For Anna Maria, per la formació L'Arte dell'Arco, dirigida per Federico Guglielmo. L'altra, el concert RV343, està extreta de Fabio Biondi, Europe Galante. VIVALDI: Concerti per violino XI 'Per Anna Maria'.

Un altre de Tete Montoliu, amb Mondell Lowe. Música per a serenar

 Programa 691

 

Encara amb el cor encongit per la magnitud de la tragedia que ens ha tocat al País Valencià, publique un programa amb música que espere siga balsàmica.

Com que del Tete Montoliu he escrit molt, a eixos programes us encomane.

La gravació que s'escolta és una anomenada Sweet'N Lovely, feta a finals de 1989, però que va eixir a la llum en dos CDs, al llarg dels anys 1990 i 1991. El que s'escolta és el segon volum. Està gravat en colideratge amb el guitarrista Mundell Lowe.

El Tete mai ens deixa decebuts.

El desastre

Programa especial inundacions 29 d'octubre de 2024

 

Una sessió de "cool" amb Latino i Mark Nightingale - 2

 Programa 690

La dècada dels anys cinquanta va ser un moment en què, després de les grans innovacions estilístiques del be-bop, amb cascades vertiginoses de notes i músiques "furioses" en comparació al que s'havia fet fins aquell moment al jazz, un grapat de músics, majoritàriament blancs -Stan Getz, Chet Baker, Lee Konitz, Gerry Mulligan i la important aportació tècnica musical de Gil Evans com a arranjador- varen aportar una nova forma que batejaren com a "cool" (fresc, en anglés). 

Cal dir que, estilísticament, la principal aportació segurament a aquesta innovació va eixir de la col·laboració entre Gil Evans i Miles Davis, que en un grapat de gravacions, inclosa la comercialment publicada com "The Birth Of The Cool", l'any 1950, varen assenyalar un cert "cànon" que amb les aportacions estilístiques d'instrumentistes com l'homenatjat a la gravació que escoltem, Gerry Mulligan, amb un so avellutat, net, sense vibrato, varen dibuixar un panorama de nous sons que, en certa mesura, volien acostar-se a les coordenades sonores i tècniques musicals, com el contrapunt, amplament utilitzades per la música clàssica occidental.

Malgrat el que he dit respecte als músics blancs, cal dir que la formació més paradigmàtica -i més duradora- d'aquest esquema va ser un grup de quatre músics negres, el Modern Jazz Quartet (Milt Jackson, John Lewis, Kenny Clarke, Ray Brown, amb lleugeres variacions) que va mantindre l'estil i el prestigi al llarg de quatre dècades, de 1952 fins al 1993, com a formació senyera de la història del jazz.

L'aportació innovadora de Gerry Mulligan, una de les moltes que va tindre al llarg d'una llarga i fructífera trajectòria, del quartet sense piano, va ser la que li va donar el prestigi i la fama inicial i és en aquesta formació que s'han inspirat Francisco Blanco "Latino" i Mark Nightingale en la forma de la seua segona etapa amb el trombonista Bob Brookmeyer.

El disc que acabarem d'escoltar hui és una mostra paradigmàtica del que da ser (és) l'estil "cool", que ha quedat com una de les formes "clàssiques" de jazz que manté la seua vigència.

Una més del "Latino".

Una sessió de "cool" amb Latino i Mark Nightingale - 1

Programa 689

El "cool", eixa evolució del jazz, que va néixer com a reacció/evolució -diguem-ho així- del be-bop, es caracteritza per sons suaus, mesurats, fora de les "desmesures" de Charlie Parker i cia. Va ser una música que va trobar uns intèrprets, per primera vegada a la vertiginosa evolució del jazz, en gran mesura blancs. Eixa va ser una característica absolutament insòlita en la curta però variada història de gèneres del jazz. Gent com Stan Getz o el personatge homenatjat al programa de hui, Gerry Mulligan, protagonitzaren eixa evolució.

Gerry Mulligan, (6 abril 1927, Nova York – 20 gener 1996) va ser un virtuós del seu instrument principal, el saxo baríton, que amb un to suau, avellutat i seré del qual va fer bandera, el va situar a l'Olimp del jazz.

Però la seua activitat musical no es va limitar a tocar el seu saxo. Iniciant-se en orquestres de ball, de ben jovenet, amb la de Gene Krupa per exemple, fins a un grapat enorme i variat de formacions de tota mena i tamany, la seua carrera no es va limitar a la interpretació: la composició, l'arranjament i la direcció de grans formacions també ocupen la seua biografia musical, ampla, rica, fructífera i reconeguda.

Un moment afortunat en eixa biografia va ser quan, l'any 1952, després d'haver passat per un dels nonets de Miles Davis de finals dels anys 40 i d'haver gravat el seu primer disc com a líder, sembla que, segons diu la "llegenda", havia estat contractat per unes actuacions a un club de Hollywood, The Haig, on a l'escenari, per haver actuat abans el vibrafonista Red Norvo  hi havia un vibràfon i no un piano. Mulligan va tindre l'ocurrència de fer de la necessitat virtut i muntar un grup... sense piano. Això no s'havia vist encara mai de la vida als grups de jazz.

L'experiment, amb un molt jove Chet Baker, baix i bateria va funcionar molt bé i l'èxit va ser fulminant. Desmuntat el grup l'any 1953 en ser detinguts per possessió de drogues, quan, al cap de sis mesos, va deixar la presó, Gerry Mulligan va tractar de repetir la formació, però Chet Baker ja havia començat una fulgurant carrera com a solista i aleshores Mulligan va trobar a un dels millors trombonistes de la història del jazz, Bob Brookemeyer, i amb ell continua amb la fórmula. Tant Chet Baker com Bob Brookemeyer eren blancs.

Francisco Blanco "Latino", el nostre cordovés de Sedaví, ha estat de sempre un enorme admirador de Mulligan i, a part de tocar principalment el mateix instrument, també es troba molt còmode en l'"ona cool". L'any 2009, arran d'una sèrie d'actuacions amb una formació com la segona de Mulligan (saxo baríton, trombó, bateria, contrabaix) i amb el trombonista anglés Mark Nightingale -de lo milloret del jazz europeu- va ficar-se a l'estudi i varen gravar set peces, amb Jordi Vila al contrabaix i el nord-americà instal·lat a València Jeff Jerolamon a la bateria.

El material gravat era escàs per a ser llençat en una gravació i va quedar a l'espera d'una ocasió propicia. Eixa ocasió es presenta el juny de 2022, quan Latino va proposar-li al trombonista anglés completar aquells treballs amb noves peces. Amb Miquel Álvarez, contrabaix, i Vicente Espí, bateria, com a complement varen gravar-ne sis més. El repertori consisteix en músiques de l'autoria de Mulligan -la majoria- alguna del Brookmeyer i alguns estàndard associats sempre, això sí, a les interpretacions més conegudes de Mulligan.

Eixos treballs són els que escoltareu a aquest programa... i al pròxim, perquè el temps no donava per escoltar el disc sencer. Els programes es completaran amb l'escolta d'alguna de les peces interpretades per Latino i Nightingale però en la versió original de Gerry Mulligan i els seus companys.

Chick Corea Simfònic: L'Orquestra del ADDA d'Alacant i més gent

Programa 688

Una cinquantena d'anys, mig segle abasta la presència activa, important, d'un gegant musical anomenat Chick Corea.

Des del seu primer disc, publicat l'any 1966 liderant un quintet amb ell al piano, la trajectòria d'aquest importantíssim instrumentista i prolífic compositor ha anat sempre cap amunt.

Ja el seu primer àlbum en solitari va ser rebut amb una excel·lent acollida, allà pels temps del hard-bop i amb la psicodèlia amarant les oïdes de la gent amb sons nous que influenciaren els nous camins del jazz. Com que al nostre Camins hi ha una abundant sèrie de programes a ell dedicats, no vaig a fer ara un esbós de la seua trajectòria, que va comptar amb una sòlida formació musical tant jazzística com clàssica.

La música que s'escolta al present programa és un homenatge, un agraïment, que una jove orquestra simfònica, la de l'ADDA d'Alacant amb el seu jove director Josep Vicent al davant, ha encomanat al reconegut pianista, compositor i arranjador argentí Emilio Solla, que agafara un grapat de composicions de Corea, triades al llarg de tota la seua trajectòria, i fera arranjaments per a trio de jazz -el de Solla- i orquestra simfònica. El resultat és excel·lent i la nominació tant per als Grammy Llatins com per als Grammy nord-americans són una prova de l'èxit de l'empresa.

Els arranjaments tenen tots ells un enorme sabor llatí -cosa que no m'acaba de convéncer- explicable per la personalitat de l'adaptador, però que, al meu parer, desdibuixa un poc la llarga i variada, variadíssima trajectòria de Chick Corea, que va anar des del hard-bop a la fusió de la mà de Miles Davis, amb una música "quasi rockera" amb els Return to Forever,  jazz-fusió, incursions vàries en la clàssica i jo-que-sé quantes coses més.

La gravació s'enriqueix amb la presència del nostre trompetista, David Pastor, en una molt brillant intervenció, del saxo i la veu del cantaor Antonio Lizana i la important col·laboració d'un mite, Paquito D'Rivera, en dues peces d'impagable mestria, cosa gens d'estranyar en aquest mite del latin-jazz, amb tants Grammys que haurà perdut el compte.

Una bona iniciativa de la gent de l'ADDA Orquestra i, supose, del seu jove director Josep Vicent, que ens fa esperar noves aventures caminant dreceres innovadores dintre de l'àmbit, massa vegades convencional, de les programacions de les grans orquestres.

L'etern exiliat: Robert Gerhard, la tradició i l'avantguarda ignorades

 Programa 687

 

"Els que mantenen viva una tradició no són els que es conformen, sinó els que la transformen" 

Robert Gerhard

No seré tan superb ni tan ridícul com per a tractar d'esbossar ni tan sols, en les breus notes que solen il·lustrar la música del programa, l'extensa, complexa i, fins i tot, revolucionària trajectòria d'una personalitat musical com la de Robert Gerhard. Sense dubte, una de les personalitats musicals més innovadores a l'Europa del segle XX que, a conseqüència del seu exili provocat pel cop franquista i la consegüent dictadura, va residir durant més de mitja vida, la part més productiva musicalment, a Cambridge, com a compositor, professor i, sobretot, experimentador musical, a un nivell on tan sols entren personalitats com el seu mestre Schöenberg, Berio, Xenakis i pocs més.

Per no dir bajanades en tractar de resumir una vida tan fructífera musicalment com la de Robert Gerhard, posaré una sèrie d'enllaços, on gent adient us parlarà de la seua figura imprescindible, enfosquida per les circumstàncies de la seua vida, la dictadura franquista i la seua arriscada trajectòria musical.

Lamentablement, al contrari del que ha passat amb l'obra de coetanis seus, amb una acceptació generalitzada ja de gent com Pollock, Picasso o Miró, Kafka o Cortázar, Alfaro o Giacometti, l'evolució dels gustos musicals encara en resta molt, massa ancorada als motlles sonors del segle XIX. Tan sols estils com el jazz o el rock han aconseguit obrir, entre determinats públics sempre molt definits, l'oïda a noves sonoritats, nous camins per a la música. 

El pes d'un gust massa ancorat en sons consagrats per les classes benestants i els programadors musicals "oficials" han fet que una música, "vella"(?) ja de més de mig segle, resulte encara "estranya", sorprenent quan no "lletja". Casualment, eixes mateixes capes de població també solen rebutjar el jazz i el rock com a productes "de segona" aptes sols per a la plebs.

Tinguem paciència. Espere que le brevíssima selecció que us faig arribar en aquest programa resulte prou estimulant com perquè enceteu la recerca d'obres que, com la Robert Gerhard, formen ja part de la història de la música occidental, al nivell de noms imprescindibles com els de J.S.Bach, Beethoven o Wagner.

- Documental excel·lent sobre l'obra de Robert Gerhard i la tasca del Quartet Gerhard
- Música aplicada, segons Robert Gerhard (1931)
- Roberto Gerhard: El eterno exiliado
- Encara no he sentit res. Robert Gerhard: Electronic Explorations From his Studio 1958-1967
- La creación musical de Roberto Gerhard durante el magisterio de Arnold Schoenberg
- El compositor exiliado del franquismo que fue pionero de la música electrónica
- La-sinfonia-en-el-siglo-xx/gerhard

- Audios varis:
https://archive.org/details/cd_deutsche-sptromantik-i_gerhard-frommel-august-bungert-robert-kahn/disc1/01.+Gerhard+Frommel+-+Symphony+%23+2+for+Small+Orch..flac
-  https://www.youtube.com/results?search_query=roberto+gerhard

Ecos de John Dowland?: El MoonDial de Pat Metheny

Programa 686

Ecos o quelcom més. John Dowland, el músic Isabelí anglès traspua en les seues melodies uns ambients que no s'allunyen massa del món que ens descriu Pat Metheny al seu darrer àlbum.

El MoonDial, amb un títol ja prou expressiu, deixa escoltar músiques de composició pròpia unes i altres d'autors variats en un ambient nocturn, d'intimitat, de serenitat adequats per a ser escoltats, com ell mateix recomana, a la nit, reclòs o amb una ubicació que permeta la contemplació del disc lunar.

Compostes durant la darrera gira del seu disc anterior Dream Box, gravades en el descans intermedi de la gira i continuació en una mena de -per ara- trilogia de guitarra sola acústica barítona (One Quiet Night (2003) i What's It All About (2011)), aquest MoonDial té un color diferent tant en la intenció sonora, explícita en canviar de manera radical l'afinació de les sis cordes i el material d'elles -niló- com en l'origen de les músiques.

Compost, a poc a poc, en els descansos nocturns de la gira, conformen un aglomerat de peces pròpies i alienes que, malgrat el diferent origen de les composicions, resulta amalgamat en una massa sonora homogènia que resulta profundament evocadora -de forma explícita, segons el mateix Pat Metheny- de l'ambient nocturn que li donà origen.

Però no és sols el color i l'ambient del disc. La sensibilitat que traspua tot el conjunt amb dues peces destacades per a mi; el "Here, There and Everywhere" de Lennon i McCartney i l'espectacular "Danny Boy" que, des que el popularitzà la veu de Nat King Cole als anys 50', ha esdevingut un indispensable als repertoris de tot els "grans" del jazz i d'altres músiques.

Perquè la ubicació de Pat Metheny com a "músic de jazz" és enormement limitada, incòmoda per al músic; ell mateix la rebutja de manera explícita sempre que pot a una entrevista i la seua vintena de Grammys en cinc categories diferents avala la difícil ubicació del músic sota una etiqueta. Ell opina que això de les categories/etiquetes és una qüestió mercantil o política...

La nostra admiració per Pat Metheny ja va ser explícita en la sèrie de quatre programes consecutius que li vaig dedicar, esmenant una absència que era imperdonable en un programa com el nostre. Encoratge a l'audiència a fer una revisió d'aquells programes per tindre una certa mirada panoràmica de l'artista que, als seus setanta anys, continua inquiet, cercant noves vies, nous camins per a la seua música, una música sense límits i amb una sensibilitat, sempre, a flor de pell.

La tecnologia al servei de la música: David Pastor - 2

Programa 685

Ja amb motiu de la presentació del darrer disc del pianista valencià Pau Viguer féiem una reflexió al voltant del paper de les noves eines electròniques en la música actual. La cosa continua -i continuarà, clar- perquè els nous instruments (?) han arribat per quedar-se.

David Pastor està en eixe camí de recerca de nous sons des de fa temps, de fet des de la seua primera provatura amb un grup suís de música electrònica fa ja un grapat d'anys. Però la seua curiositat, unida a la seua versatilitat ("...no m'encaselles en el Jazz, per favor. El Jazz és un dels estils entre els quals en moc, que em mouen" -Cita de la bio a la seua web-) l'ha dut a no deixar d'espigolar en eixe terreny dels nous "artefactes electrònics" que modulen, rectifiquen, matisen... els sons dels instruments tradicionals orgànics o, directament, en creen sons "ex novo".

El terreny és esvarós i molta gent s'ha pegat unes bones batacades en usar/abusar d'eixa ductilitat sense tindre clara la finalitat musical de l'invent: és a dir, què volen aconseguir amb eixes modificacions dels sons tradicionals des d'una perspectiva estrictament musical. No es tracta de fer "sorolls nous" de forma aleatòria, més o menys conscientment improvisada, el que es tracta -o devia tractar-se- és de fer MÚSICA, i per a això cal ser un veritable músic.

En l'actuació que s'escolta a l'àudio del programa, el trio format per David Pastor, que toca, clar, la seua trompeta, però que també manipula teclats i algunes d'eixes noves eines, acompanyat pel teclista José Luís Guart i el bateria Toni Pagés, que utilitza loops i coses per l'estil, eixe excel·lent trio de MÚSICS així, amb majúscules, fa MÚSICA, amb tots els instruments al seu abast, els tradicionals i els altres, per donar nous colors, noves sonoritats, noves vides als instruments convencionals utilitzats. Incloc entre els convencionals al teclat utilitzat, un "venerable" Hammond-B, perquè malgrat ser un "veterà" instrument ja electrònic, el seu so es troba plenament integrat en l'àmbit de les músiques "negres" (jazz, blues, etc.).

L'actuació, gravada en directe al festival Polisònic de Gandia, l'any 2010, amb una excel·lent qualitat sonora, és una mostra de què el David Pastor i els seus companys el que volen fer amb tota eixa "faramalla" electrònica és música, no un soroll sincopat més o menys ballable. En aquest cas de jazz, però com ens diu ell "no els encasellem"...

L'aigua de Sedaví i la música: David Pastor - 1

Programa 684

Igual que alguns grans balnearis se'n vanen de les qualitats medicinals de les seues aigües, sembla que l'aigua de Sedaví té alguna propietat musical. Pense que a eixe municipi de l'Horta Sud podrien fer-ne un altre balneari per a persones aspirants a excel·lir en la música. Ben pensat ja el tenen, se'n diu SEDAJAZZ i entre la seua abundant collita d'excel·lents músics hi ha un trompeta: s'anomena David Pastor, i encara que no hi va néixer per raons accidentals, la seua infantesa i joventut es va desenvolupar a eixa localitat. I bevent de la seua aigua, clar!

Nascut l'any 1974 a una localitat alemanya, va ser a Sedaví on va rebre les beceroles de la música a la Banda de la Societat Santa Cecília. Va rebre l'ensenyament musical del, segons destaca ell, excel·lent trompetista i pedagog musical Manuel López, familiar seu. Posteriorment va seguir els camins habituals: Conservatoris Superiors de València, de Castelló i el municipal de Barcelona per a, segons diu ell, "etiquetar els seus coneixements" (!).

No es va reduir el seu aprenentatge al saber musical "etiquetat", perquè per allà, per Sedaví, hi era -i encara hi és!- un cordovès establit al poble que, malgrat haver estat criat amb "flamenquitos" ha estat el jazz el seu aliment musical per excel·lència. El contacte amb Francisco Blanco "Latino" va ser, sembla, decisiu per a la definitiva carrera del trompetista David Pastor, coincidint la seua trobada amb les primeres passes d'eixa institució tan fructífera que és SEDAJAZZ.

El trompetista sedavienc va resultar ser un esperit inquiet, i lluny de quedar-se quiet en l'àmbit del jazz o en el seu coneixement d'estils més acadèmics, va espigolar per entremig de totes les músiques que estaven al seu abast, treballant i estudiant amb gent de la més variada tipologia: professors solistes d'il·lustres orquestres internacionals com Jim Pandolfi, de la Metropolitan de Nova York entre altres o Michael P.Mossman i Claudio Roditti entre els solistes de trompeta de jazz...

I arribada l'hora de treballar no hi ha camp que rebutge, car tant li val Presuntos Implicados/Sole Giménez com Michael Bubblé, Miguel Poveda, Santiago Auserón, Armando Manzanero, Lolita o, evidentment, tota la nòmina (o quasi) de músics de jazz de l'estat destacats i un bon grapat de coneguts solistes internacionals que podreu trobar en la bio de la seua web. Tot això sense oblidar els seus treballs amb orquestres simfòniques vàries. Un "tot-terreny" que, a més, treballa com a professor titular de trompeta de grau superior a l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) a Barcelona, on resideix des de fa algun temps, donant-li temps, encara, per dirigir la formació en jazz de l'UJI de Castelló i quatre cosetes més...

Musicalment, la seua ubicació en el jazz és... (?); bé, deixem-ho córrer... Hi ha alguna crítica especialitzada que el situa en el Hard-Bop o el multifacètic camp del Post-Bop. Etiquetes...

El disc que escoltareu al programa s'anomena "Time Lapse" i, tal com expressa el títol, és un acostament a conegudes peces "clàssiques" d'una època, l'època romàntica arribant fins a començament del segle XX: des de Saint-Saëns a Falla o Rodrigo, passant per Lorca, o Satie, amb uns sensibles i respectuosos arranjaments del pianista al disc, Francesc Capella, amb l'acompanyament del contrabaixista Thomas Kent Warburton i tot embolcallat per una sèrie de solistes de l'Orquestra del Royal Opera House del Covent Garden de Londres. Tots plegats acaronen amb una enorme sensibilitat les estimades notes d'unes músiques de segur conegudes per gent no necessàriament oberta a eixe estil de música, adobades amb unes estilitzades intervencions jazzístiques que ni deformen ni emmascaren les notes de la partitura original, acostant-les a públics actuals que s'estimen el jazz.

Un difícil equilibri que resulta virtuós en les mans de David Pastor i els seus companys. Un David Pastor que es llueix en les delicades intervencions jazzístiques... i en les altres.

Però continuarem amb ell al pròxim programa.

Música de contrapunt a ritme de swing per a ballar: Charlie Barnet

Programa 683

 La música de ball de dues dècades postcrisi del 1029 als Estats Units d'Amèrica va ser una música popular i acceptada per tota la població, blanca i negra, amb la sola nota a destacar que cadascú tocava, normalment, als locals dedicats al seu color de pell, car la discriminació va assolir en aquells anys límits difícilment imaginables, amb el Ku-Klux-Klan i companyia fent-ne de les seues.

La música però, de vegades, produeix petits miracles, taques aïllades d'espais on blancs i negres tocaven junts. Allò de ballar junts ja sí que era impensable... L'orquestra de Charlie Barnet va ser un d'eixos rars espais on gent, majoritàriament blanca, incloïa músics/ques negres als seus rengles. Tota una declaració de principis a l'època.

Però allò que ens interessa hui ací és destacar la qualitat i excepcionalitat del treball musical del Charlie Barnet. A les seues obres, petites joietes de 2 o 3 minuts, es va fer enorme ús als arranjaments de la tècnica del contrapunt, una tècnica amplament desenrotllada per J.S. Bach que Barnet aplicava amb una molt alta freqüència a les seues orquestracions.

Charlie Barnet era un "fill de casa bé" que estava predestinat a ser advocat per a treballar als negocis familiars, però, vets per on, al xic li agradava la música i a ella es va dedicar professionalment durant un bon grapat d'anys.

D'una enorme frescor, i amb certes audàcies estilístiques que feien que presagiara, formalment parlant, l'arribada del be-bop, la música de Barnet va encertar amb l'objectiu de la qualitat, la perfecció formal i... el contacte amb la gent que volia ballar.

A eixa tasca es va dedicar els anys de la seua executòria professional fins que es va cansar i es va dedicar al "dolce far niente" que els diners ingressats amb la seua música i... els que per família tenia, li permetia.

Un bon músic, no massa recordat a hores d'ara, que paga la pena escoltar i aprofitar per a pegar-se uns balls a les nits d'estiu. Us oferisc una hora seguida, sense interrupcions, de música de ball del Barnet, a la versió web del programa.

Artistes que reivindiquen un instrument: l'Arpa i Nicanor Zabaleta

Programa 682

De tant en tant, algun intèrpret d'un instrument d'eixos que, per una causa o l'altra està relegat de l'atenció del públic, vol reivindicar-lo. Les causes poden ser variades: canvis de moda com el clave i el clavicordi pel reviscolament de la música "antiga" amb la Wanda Landowska, rescatar de l'ús de carrer com va fer Andrés Segovia amb la guitarra espanyola, o... portar a primera fila de l'orquestra donant-li protagonisme a l'arpa, tal com va fer Nicanor Zabaleta.

Músic nascut a Donosti el 7 de gener de 1907, son pare, gran amant de la música, li va comprar una arpa de segona mà a set anys i arran d'això es va definir la seua vida.

Intèrpret famós i reconegut al llarg de tota la seua trajectòria professional, s'estima que va vendre uns tres milions de discos... quan encara eren objectes de venda, tot un rècord per a un intèrpret de música clàssica.

La seua tècnica, depurada al llarg de tota una extensa carrera, va dur a una modernització de l'instrument per part dels fabricants, de manera que la seua sonoritat s'avinguera amb les necessitats sonores dels grans recintes de concert actuals.

La necessitat de repertori, molt reduït aleshores a obres del classicisme i barroc transposades per ell al seu instrument, el va dir a una intensa tasca musicològica. El classicisme i  el barroc s'avenien millor a traslladar obres a l'arpa, car la majoria de les peces d'aquella època escrites per als instruments de tecla d'aleshores, la família del clave i el pianoforte -un piano primitiu encara-, a més d'algunes obres de cambra, pensades per a recintes reduïts són més adequades per a dur a l'arpa. El piano romàntic, amb els virtuosismes dels Listz o Chopin eren molt difícils de traslladar al seu instrument per raó que "sols es tenen dues mans", amb unes impossibilitats físiques d'arribar als complexos acords d'aquells virtuosos.

El seu so nítid, cadenciós i depurat, va encisar als públics de l'època i va forjar una sèrie de nous intèrprets joves que, amb ell, varen descobrir a l'audiència aquest instrument de sons cristal·lins.

L'inevitable J. S. Bach apareix sovint en les seues gravacions amb transcripcions d'un bon grapat d'obres per a clave o violí solista i alguna d'elles s'escoltarà al programa, junt amb composicions de l'altre gran barroc, G. F. Händel.

Un altre dels seus punts d'interés van ser les obres dels romàntics nacionalistes espanyols: Falla, Turina, Granados. Podreu escoltar una petita i deliciosa obra d'un il·lustre músic valencià, que va dominar l'escena valenciana al llarg de pràcticament vora cent anys, parlem d'Eduardo López-Chávarri Marco (València, 29 de gener de 1871-València, 28 octubre de 1970).

En la seua cerca d'eixamplar el repertori per a arpa, va encomanar i estrenar obres de gent com Alberto Ginastera, Darius Milhaud, Heitor Villa-Lobos, Walter Piston, Ernst Krenek o Joaquín Rodrigo.

Però encara que, segurament, els seus gustos no s'avenien massa amb les avantguardes de l'època, en el seu afany d'obrir horitzons a l'instrument també va encarregar treballs a gent de la més radical avantguarda, llavors centrada en coses com la música electroacústica, de la qual escoltareu una obra del compositor Josef Tal, israelita d'origen polonés (Pniewy, 18 de setembre de 1910 - Jerusalem, 25 d'agost de 2008) no interpretada per ell, car no he trobat cap interpretació seua, però com a homenatge als seus esforços per viure la música de la seua època enriquint el repertori arpístic.

Va morir a San Juan de Puerto Rico el 31 de març de 1993, amb un reconeixement general a la seua obra, tant dels estaments artístics com dels oficials, rebent l'any 1983 el Premi Nacional de Música de mans del Govern espanyol. L'any 1988 va ingressar a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.