dijous, 30 de març de 2023

Una gran del jazz a hores d'ara: Esperanza Spalding i el seu Songwrights Apothecary Lab

 Programa 629


Esperanza Spalding és una de les personalitats més original que el jazz d'arrels més "made in USA" ha produït, probablement, en els darrers temps.



Des del primer disc "Junjo"  (el seu primer Grammy al 2011) amb el tercer,  "Chamber Music Society", ha  sabut combinar una musicalitat original amb una veu expressiva, encara que sense massa volum, i sempre amb el seu contrabaix a les mans.

La seua carrera com a compositora i arranjadora està plena de premis Grammys i nominacions a altres distincions, molt merescudes perquè els seus discos, sense fer grans viratges estilístics, si que sorprenen per la originalitat del plantejament a cada nou disc. Per esmentar un sols, va dedicar-li un treball a fer una composició per a cada part del cos, amb lletres sempre interessants "12 Little Spells"

 
En el disc que sonarà al programa de hui la seua intenció és doble: musical i terapèutica. Per fer-lo ha estat estudiant i treballant el tema amb especialistes en neurología, psicologia i gent dedicada a les teràpies musicals. D'aquest "coctel" ha eixiun disc molt treballat, amb poques concessions a les improvisacions i amb la idea de produir uns sons "sanadors".

El disc, "Songwrights Apothecary Lab", molt treballat, va fer-se en tres "tongades" al llarg de l'any 2021 amb col·laboracions tan interessants com el Wayne Shorter i va aconseguir el Grammy al millor Disc de Jazz Vocal del 2022, .

No és la primera vegada, ni serà l'última, que algun músic ha tractat d'influir en l'ànim dels qui l'escolten: la música religiosa n'és un clar exemple. Però el context cultural -i l'industria musical- d'avui no està, en principi, per eixes coses. Un bon detall més que adjudicar-li a l'Esperanza.

Caldrà agrair la intenció de l'excel·lent músic que és l'Esperanza Spalding de contribuir a la nostra salut, almenys la espiritual.

Hi ha una frase de John Coltrane que ella recull al disc: "Si un dels meus amics està malalt, m'agradaria tocar una cançó que el curara".

L'Esperanza Spalding postil·la: Nosaltres també

dijous, 23 de març de 2023

Provatures en el jazz: El "Be Radical" de Pau Viguer

 Programa 628


On va el jazz? On va la música de Pau?


La pregunta crec que és procedent quan volem acostar-nos a treballs com l'últim de Pau Viguer.

El segle XX va viure una autèntica revolució estètica, evidentment no sols en la música, però també.

L'aparició dels sintetitzadors, amb l'afortunada idea d'incorporar teclats als seus aparells de l'enginyer Moog l'any 1964 i la utilització popularitzada d'eines informàtiques, ha derivat en la creació d'un sense fi d'instruments desembocant en la trobada de nous sons, mai escoltats abans, que ha impulsat la tasca d'investigació sonora de moltes persones creadores de música. I no sols en la música "seriosa".

La incorporació al jazz dels nous instruments electrònics no ha estat massa afortunada. La seua sonoritat, sovint allunyada dels sons orgànics als quals la nostra orella està acostumada, no han gaudit de massa presència al món del jazz al qual, però, sí que varen trobar un lloc instruments variats nadius de terres ben allunyades (sitar, percussions vàries, instruments de vent autòctons, etc.). L’excepció del «para-eclesial» so dels mítics Hammond-B no ha creat una escola amb massa successors, per molt que alguns intèrprets siguen il·lustres (Jimmy Smith, Lou Bennett,...). És cert que electrificacions d'instruments clàssics (guitarra, contrabaix, bateria i altres) varen ser utilitzats des dels anys 50's, però no era un nou món de sons fins la definitiva arribada de la informàtica i les noves generacions de teclats.

La incorporació dels nous instruments electrònics, amb la seua possibilitat de fàcil creació d'ambients i fons sonors (pads crec que es diuen en l'argot musicals), una mena del vell "basso continuo", han obert un món de possibilitats que els creadors actuals no poden deixar de costat. Sempre s'han inventat instruments nous adaptats a les circumstàncies socials i artístiques de l'època o als nous materials: instruments amb major intensitat sonora o volum per passar del saló a la sala de concerts, noves formes musicals, nous materials, etc..

Pau Viguer és un músic inspirat. Un músic amb una vena melòdica inconfusible. És un músic...ÉS UN MÚSIC. Una d'eixes persones als quals els deus li han atorgat la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta dels mortals .

El seu company imprescindible ha estat el piano, però, des de ja fa un temps, ha sentit el cuquet de la provatura, de l'experimentació amb una nova generació d'instruments electrònics que, utilitzats de forma adequada i inspirada, han obert un nou camí en la seua trajectòria, no sols jazzística.

La incorporació dels instruments electrònics al seu bagatge sonor ens porta hui ací. El seu nou grapat de peces, el seu nou disc"Be Radical", ha estat elaborat amb el mètode "Juan Palomo" tot fet a casa seua. L'abaratiment dels recursos informàtics facilita la seua utilització per part de molta gent, com el Pau, que sembla ha aprés prou bé els "intringulis" tècnics per posar-los al servei de la postproducció del treball.

La integració dels ambients, els sons i els ritmes produïts de forma electrònica s'ajusten en esta darrera producció seua, això sí, als seus cànons melòdics habituals. Es reconeix a Pau Viguer en aquest darrer treball. Si escoltem per baix dels sons electrònics podrem sentir, unes vegades com un eco de fons, altres portant la veu cantant, l'inconfusible i inspirat alè melòdic i jazzístic del Pau.

La seua cultura musical, i no em referesc a la "sapiència històrica", sinó a l'ambient sonor que l'ha format, és el mateix que ens ha format a les darreres generacions, on rock, funkie, pop, techno...les músiques negres i anglosaxones o llatines i altres sonoritats, ens amaren dia i nit a tot arreu, i això es nota.

La peça que obri el disc té tot l'aspecte d'un producte ben jazzístic...o barroc: una sincopada improvisació electrònica que s'edifica sobre un discretíssim piano de fons, d'una enorme delicadesa. Un enorme contrast.

Estan també presentes en aquest àlbum influències estilístiques del jazz més actual, que ell mateix declara: la dels  "Snarky Puppy" és evident a la peça que dóna nom al treball, "Be Radical", on el seu paper com a pianista melòdic d'alè jazzístic és enormement inspirat, surant per damunt del fons electrònic què, a més, li dóna un toc ballable molt agradable.

Els ecos espectralistes a "Inductive coconuts", aprofitant les possibilitats que l'instrument dóna per fer uns bonics "glissandi" electrònics estan ben aconseguits, mentre que l'experimentació sonora del "Galàctic Blues" resulta molt mesurada i expressiva, amb un bon grapat de sentiment rocker.

La "New Bossa" ens invita a trobar eixe "alter ego" de Pau, acostat a les músiques tranquil·les, amb una adequada dosi d'alè jazzístic.

El "Misleading paradise" fa retrobar amb tota claredat el subtil piano del Pau, al què l'ambientació sonora no l'aparta un pel del seu alè purament jazzística.

Si no m'equivoque, dues peces, "Contraction" i "Choirdays" fan ús exclusiu del teclat electrònic, portant-me al cap el record dels sons i els ambients produïts per la Wendy/Walter Carlos en les peces "orquestrals" quan eren de la seua composició.

En definitiva, sorprén un poc el canvi de línia amb el que experimenta el Pau Viguer, amb uns ritmes enormement sincopats, potser un record de quan va treballar en grups de pop, rock i altres o...senzillament li abellia. Això li dóna a algunes de les peces un aspecte ballable que és poc freqüent ara al món del jazz.

La pregunta que es pot plantejar és: És un canvi de rumb, una provatura, està encetant un nou camí per al jazz (un més)? Caldrà esperar i veure o, millor dit, escoltar.

Els instruments electrònics aliats amb la informàtica no han dit encara, crec, la seua última paraula. El treball de gent com el Pau Viguer ens tenen que ajudar a viure nous mons perquè el jazz crec que té aquestes sonoritats, encara, com una assignatura pendent. Altres àmbits l'han normalitzat i integrat a hores d'ara; tant la música «popular» -més o menys industrial- com la "culta", ja han fet els seus deures fa anys i ara són part de la modernitat.

En definitiva: benvingut al món de l'electrònica, Pau. Espere, però, que mai abandones eixe benvolgut instrument que tan bé domines i que tantes satisfaccions encara et té que donar -i donar-nos- als teus oients, el piano.

dijous, 16 de març de 2023

Una carta d'amor en jazz: "Despues de ti" de Marcial Picó

 Programa 627



Marcial Picó
és un veterà músic, flautista concretament i ensenyant de la seua especialitat, compositor i altres coses, al qual no sé si no li havia eixit la oportunitat o no havia volgut ell deixar constància, en un disc, de les seues composicions i treball.

Ignore com va ser la cosa, però el cas es que, finalment, recolzat en la gent de SEDAJAZZ, ha pogut deixar constància, supose que molt parcial, del producte de la seua creativitat. Diu ell al disc que gran part de l'impuls que l'ha espentat a fer esta gravació li ve de la seua filla, Marina Eco, cantant de jazz. Donem-li les gràcies a totes les persones que l'han animat a gravar aquest "Después de ti"

Les peces del disc sembla que són un recull de coses fetes al llarg de la seua vida, sempre, però, amb una font d'inspiració, una força estimulant que li acompanya des de fa més d'una trentena d'anys, la seua parella, Carmen, segons ho explicita al disc en el breu text de presentació: alguns títols ho expressen directament.

La música, que és d'allò que ens toca parlar, és d'una solvència indubtable. Amb un ambient relaxat, pròxim a la balada, el clima del disc ens duu a una escolta tranquil·la, de degustació del que se'ns ofereix. No busqueu ni grans filigranes ni audàcies estilístiques pretensioses, senzillament és un disc de bona música i excel·lent factura, cosa que, darrerament, s'agraeix poder escoltar.

També cal destacar que en la gravació, com a acompanyants, s'ha envoltat de primeres espases. Com a peces base estan Miquel Álvarez al contrabaix i el veterà David Gadea a la bateria, amb col·laboracions puntuals de Perico Sambeat (saxo alto y soprano), la seua filla Marina Eco (veu), Albert Sanz, Albert Palau y Carlos Sáez (Piano) i, clar, Marcial Picó a la travessera i al piano en una peça un poc especial, supose. L'autoria i els arranjaments son tots d'en Marcial.

Un cop més, l'existència de SEDAJAZZ, editora del disc, ens dona la possibilitat de poder tindre constància del treball d'un músic, desconegut per al gran públic, que, sense la gent de l'Alqueria Coca no podríem degustar a casa, amb l'escolta del disc

dijous, 9 de març de 2023

El jazz arriba a totes les terres: L'adzerbaidjana Aziza Mustafa Zadeh

Programa 626



Ja fa temps que està demostrat que el jazz, com a fórmula musical laxa on hi cap qualsevol música del món que estiga interpretada per un artista sensible a allò que sona al món, acaba engolint la música d'aquesta persona, integrant-la en la gran família que, arreu del món, formen les músiques i els músics que es troben còmodes amb aquesta adscripció.

Aziza Mustafa Zadeh va nàixer a Bakú, la capital de l'Azerbaidjan, l'any 1969 d'una família que treballava el món artístic. Els seus pares, ben aviat, s'adonaren de les condicions que la xiqueta tenia per a la música i li varen ajudar a estudiar i preparar-se sòlidament. 

No els va decebre l'Aziza i ja de xiqueta va demostrar bones maneres amb el cant de les músiques de la seua terra i amb el piano. Eixos arrels de la seua terra nadiua no l'han abandonat i la seua música troba ara la inspiració tant en els músics clàssics -declara adorar Bach i Chopin- com, sobretot, en les seues arrels nadiues i, evidentment, en jazzmen com Chick Corea o Keith Jarret, segons sembla.

Pràcticament desconeguda en l'actualitat pels afeccionats al jazz de per ací, va començar una exitosa carrera als EE.UU. amb la publicació del seu primer disc el 1991. Ara resideix a Alemanya i el seu àmbit d'actuació solen ser els països del nord i l'est d'Europa.

La seua prodigiosa veu de soprano, ben treballada i dotada, la deixa fer meravelles vocals inusuals al món del jazz, acostant-la a les capacitats de les cantants líriques, com hem tractat de demostrar amb la interpretació que posem al programa de l'ària de la Reina de la Nit de La Flauta Màgica de Mozart, extreta d'un disc seu del 2007, Contrasts 2: Opera Jazz

Al disc que escoltareu, Dance of Fire, una gravació de 1996 amb peces de la seua autoria que il·lustraven una pel·lícula, i com a conseqüència de l'èxit del seus dos primers discs, va estar acompanyada per primeres figures del moment com Al Di Meola a la guitarra, Stanley Clark al baix, Omar Hakim a la bateria i el saxofonista Bill Evans. No va importar. El piano i la veu de la Aziza Mustafa Zadeh va sobreeixir a la tasca dels seus il·lustres acompanyants.

Recomane la recerca d'actuacions seues a la xarxa. Un jazz un poc insòlit, però d'altíssima qualitat

dijous, 2 de març de 2023

Feliç 30é Aniversari i llarga vida SEDAJAZZ!!

Programa 625 

 


És amb una enorme alegria que us oferim el programa de hui. 

No sempre una aventura com la del col·lectiu SEDAJAZZ arriba, no sense haver passat les aventures i desventures corresponents, a la seua Ítaca...30 anys després.

En aquest cas sembla que, darrerament, les coses van arreglant-se i la estabilitat del projecte s'ha consolidat, donant-li'ls una vida menys atzarosa. 

Per celebrar-ho han passat tot l'any 2022 amb diverses i variades activitats que varen culminar amb el concert que -OH, MIRACLE!!- va retransmetre ÀPunt, que podreu veure escanejant el codi QR que figura en esta pàgina, amb una plantilla de luxe on es trobaven gran part de les persones que han col·laborat amb SEDAJAZZ al llarg d'esta llarga travessia. Gent com Perico Sambeat, Jesús Santandreu, Vicente Macián, David Pastor o Kontxi Lorente per esmentar una quants, i la coŀlaboració estelar de Sole Giménez, habitual en moltes de les activitats de SEDAJAZZ i copartícip en concerts, normalment en la mateixa forma que en aquest disc, amb la Big Band de Sedajazz. Destacar l'exceŀlent arranjament que de la cançò de la Sole Giménez, Alma de Blues, va fer Jesús Santandreu, que és el que s'escolta.

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet


 

 

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

Com que el disc és una perfecta expressió del que va passar el 18 de desembre del 2022 al Teatre Principal de València, no cal dir molt més. Sols cal escoltar-lo.

Un cop més, ens alegra poder difondre l'excel·lent treball d'aquest col·lectiu que, amb l'empenta incansable del seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino", que, a hores d'ara, ja porta publicats sota el seu segell uns 120 treballs discogràfics de gent molt variada, però sempre amb un enorme compromís amb la qualitat i la excel·lència, que sense la tasca de SEDAJAZZ, molt probablement, no haurien pogut expressar-se artísticament de manera professional.

MOLTES GRÀCIES "LATINO" I QUE TOT CONTINUE RODANT!!


La Alqueria Coca, de Sedaví, seu de SEDAJAZZ

dijous, 23 de febrer de 2023

L'amor a la terra, posat al dia: "Ja ve l'aire" amb Pep Gimeno "Botifarra"

Programa 624


De la figura del xativí Josep Gimeno i Montell (19 març 1960) més conegut com a Pep Gimeno "Botifarra" -malnom que ignore d'on li ve, potser d'un avantpassat carnisser...? ;-)- no dubte en dir, com es va dir de Joan Fuster, que ha estat una mena de "xamba genètica" que ens ha eixit al País Valencià per evitar la irreparable pèrdua, amb els canvis de costums i de forma de vida, de la música de tradició oral arrelada a uns temps i unes activitats, fonamentalment lligades a la vida camperola, que anaven pel camí inexorable de la desaparició i l'oblit.

L'activitat "etnològica instintiva", sembla que inspirada per la seua àvia materna, el va dur a recórrer des de ben jovenet els camins de la seua contrada nadiua, la comarca de la Costera, i més enllà, amb el seu "casette" al muscle i gravant a les "ueles" i "uelos" (com diu ell) cantant aquelles músiques que, abans de la irrupció homogeneïtzadora de les ràdios i les televisions, es cantaven. Aquelles que els havien acompanyat en els seus anys de joventut, tant en les seues tasques feineres com en els moments d'esplai, llaurant o batent la palla o ballant a la plaça els dies de festa. Músiques que encara tenien un fort encaix amb formes musicals tradicionals mesclades, amb més o menys encert, amb les músiques de moda de fa mig segle i més enllà: cuplets, sarsueles, etc., però també cants de les gents que, del País Valencià enllà, venien per temporades a segar el blat o a replegar el raïm i duien amb ells les músiques tradicionals de les seues terres, andaluses, castellanes...de tot arreu.

Aquelles mescles han estat les músiques que, adaptades als aires locals per la gent d'ací en el seu moment, són el llegat no sols d'unes formes musicals arrelades a la terra, sinó que, també, en les seues lletres, el testimoni "etnològic" de formes de vida que, a poc a poc, han evolucionat fins ara mateix.

No afronta la seua activitat musical el "Boti" com una forma "arqueològica" d'art musical, ans al contrari, les lletres, treballades i "actualitzades" per persones com -en aquest disc- el també xativí Feliu Ventura, resulten un intent molt encertat d'insuflar nova vida a unes tradicions que, per ser-ho, formen part també -es vulga o no- de la nostra forma actual de vida sense trencar, de forma radical, amb el passat recent, amb el NOSTRE passat recent.

La gravació del disc "Ja ve l'aire", el desé de la seua discografia com a solista, feta amb tot luxe d'acompanyaments instrumentals i vocals, s'allunya del típic (tòpic?) so de rondalla, per assolir unes formes i unes sonoritats d'absoluta actualitat. Res d'intents "arqueològics", ans al contrari, introdueixen en la modernitat eixes volgudes músiques que, encara, a molta gent, ens ressonen dins del cor.

Gràcies, Pep i continua la teua impagable tasca.

dimecres, 15 de febrer de 2023

Trobar una pàtria oblidada: "Amoria" i les Germanes Labèque

Programa 623



Tornem a la càrrega amb una obra, en aquest cas, sols parcialment interpretada per les dues germanes Katia i Marie Labèque, però que és producte impulsat, patrocinat, per elles.

El disc Amoria, que vol dir Amor en euskera, és el resultat d'un enamorament de les dues pianistes nascudes a Baiona, quan un personatge fonamental, Thierry Biscary, cantautor en euskera, músic i instrumentista entre altres de percussions basques com la txalaparta, les va mostrar el museu de música basca que hi ha a Errenteria.

Totalment copsades per la quantitat d'obres (més d'una tona de papers, segons diuen elles) fetes per músics bascos, d'un costat i l'altre de la ratlla administrativa, varen immediatament proposar-se divulgar almenys part d'aquella immensa quantitat de música. Diuen que varen pensar a fer, fins i tot, un disc per a cada època de les arxivades (des del segle XVI fins ara), però, d'entrada, han fet una petita tria, una degustació, posant alguns exemples de cadascun dels segles.

Heus ací la idea amb la qual està construït el repertori d'aquest disc que va de Joanes Anxieta a Alberto Iglesias, passant per Ravel o Guridi, i tot per homenatjar a una petita pàtria retrobada.

Un ampli ventall d'artistes, tots euskalduns, han donat vida a una caixa de "delicatessen" que cal degustar amb calma, peça a peça, mosset a mosset, per assaborir-los bé.

Especial esment cal fer a una hipnòtica versió del famós Bolero de Ravel, seguint la versió per a dos pianos del mateix Ravel, però enriquint-la per la intervenció de l'Ensemble Hegiak que, proporcionant un discret i contundent alhora fons sonor als pianos, contribueixen, enormement, a la creació del clímax enlluernador de la peça, que cobra una vida inesperada en una obra escoltada un i mil vegades.

Bé, per les Germanes Labèque!!

dijous, 9 de febrer de 2023

Unes dones polivalents: Les Germanes Katia i Marielle Labèque amb els Gershwin

 Programa 622

 


Com comentem a la locució, no és la primera vegada que les Germanes Labèque -dintre de la temporada dedicada a noms femenins a la música- sonen al nostre programa. 

Tampoc és la primera vegada que la música dels Germans Gershwin (24, 25, 147, 258...) apareix, ni la primera en que ho fan de forma conjunta.

Hui el que volem destacar és el toc classicista amb el que aquestes dones del País Basc francés s'enfronten a les composicions dels Gershwin, molt acostades a la sensibilitat jazzística a la manera de la seua època.

Ja varem esmentar en programes anteriors dedicats a aquestes excel·lents pianistes alguns apunts biogràfics i artístics de les que es troben, sens dubte, entre allò millor que ara mateix circula pels circuits professionals, raó per la qual ens remetem a aquells programes  anteriors per a aquests aspectes. 

Al programa de hui volem destacar tan sols com moltes dones, com elles, destaquen al camp de la interpretació, segurament aquell que de sempre els ha estat més propici en la seua projecció pública.

El disc, gravat el 1986 i publicat l'any següent va rebre crítiques molt contradictòries, però, d'allò que no hi ha dubte és de que resulta d'una qualitat enorme, en una interpretació a cavall entre la seua formació clàssica i els aires jazzistes dels compositors més exitosos que, segurament, ha donat el món del jazz en la seua vessant més ambiciosa musicalment parlant.

dijous, 2 de febrer de 2023

Un músic que deixa petjada: Philip Glass

Programa 621

 


No hi ha cap raó per a que parlem un poc de Philip Glass que l'oportunitat, ocorreguda a meitat de l'any passat, 2022, en que una fundació de matriu bancària li va atorgar el premi anual   "Fronteres del Coneixement", en la seua variant musical, “por la seua extraordinària contribució a la creació musical i a l'òpera, amb gran impacte en la història de la música dels segles XX i XXI”.

Per una vegada i sense que siga precedent, estic profundament d'acord amb la definició que el jurat (bancari?) donava de la seua aportació a la música actual.

Les seues creacions no sempre són fàcils d'escoltar per a una oïda no entrenada en caminar per rutes no explorades. La seua molt reconeixible estructura, la definiria com a circular o, millor, d'espirals sonores que, com "volutes ascendents" de so, recorden, més que altra cosa en moltes ocasions, als "mantra" hindus, segurament com a característica derivada d'ensenyaments que li varen influir en les seues col.laboracions/aprenentatges amb Ravi Shankar.. Cal dir que també va passar per les mans de la gran "gurú" dels músics de més de mig segle XX, la Nadia Boulanger.

Encara que al nostre programa havíem escoltat música de Philip Glass en quatre ocasions, ja fa temps, crec que amb la intenció d'aquest programa, d'afany divulgador de músiques que no s'escolten habitualment, calia retornar a la figura d'aquest nord-americà que ha creat un món sonor original que, evidentment, ha obert un camí a allò que s'escolta a les sales de concert. 

Bé, a les sales de concert...i a les bandes sonores, a l'òpera, a la música de cambra, al món simfònic i, fins i tot, a les sonoritats de determinades formacions rockeres "malgré lui".

Un sol retret es pot fer a Philip Glass; el seu enorme èxit ha portat a que la seua producció, realment oceànica, potser l'haja dut a jugar amb excés a la repetició de fórmules, pròpies, això sí, per tractar d'acomplir amb els terminis dels compromisos d'encàrrecs de mig món. Malgrat tot, per entre la seua enorme producció, es poden espigolar un bon grapat d'obres cimeres d'una tasca que, com sembla per l'activitat que encara porta als seus 86 anys acomplits el darrer 31 de gener, encara podem esperar que done bons fruits.

Com que aquest programa no té més intenció que la de recordar, un cop més, la seua obra, hem triat dos exemples, un del temps dels seus començaments  i intencions declaratives, i altre del 2017, on podreu observar, analitzar la seua evolució i gaudir -si us agrada la seua original música- deixant-se dur i sense posar-li cap impediment artístic... o espiritual a la seua escolta.

dijous, 26 de gener de 2023

Lluis Vidal i David Xirgu homenatgen Carla Bley

 Programa 620


Com a prova de la vigència de la música de Carla Bley, anem a escoltar un disc encantador que el pianista Lluís Vidal i el bateria David Xirgu, vells amics i col·legues, li han dedicat a la veterana música nord-americana.

Un grapat de composicions de la Carla Bley, extretes de la seua oceànica producció, que en la original combinació de piano i bateria ofereixen un petit mostrari de la seua creativitat, amb uns arranjaments que, partint de l'essencialitat de la sola parella d'instruments, redissenyen l'ambient i el món d'una creadora que ha anat passant per (quasi)tots els estils del jazz o associats -rock, free, orquestral, bigband- amb un impecable respecte per les peces triades i una enorme admiració per la llarguíssima trajectòria de la Carla.

Gravat a meitat del 2021 i publicat el 2022, és una prova de la permanent petjada que la creadora nord-americana ha deixat, deixa i deixarà, per molts anys.


Una "delicatessen"

dijous, 19 de gener de 2023

Més Carla Bley: La cantata "La Leçon Française

 Programa 619


La llarga trajectòria de Carla Bley (Lovella May Borg; 11 maig 1936) l'ha dut per pràcticament tots els camins del jazz possibles -i fins i tot alguns quasi impossibles.

Amb menys de trenta anys va compondre una òpera amb gent il·lustre del rock de l'època com Jack Bruce (ex Cream) o la Linda Ronstadt i una colla del bo i millor del jazz d'avantguarda del moment com Don Cherry, Charlie Haden, John McLaughlin o Paul Motian, de vora tres hores de durada, un autèntic "tour de force" compositiu i d'arranjament complicat, la gravació del qual va durar tres anys.

Va passar pel "free" i per totes les variants de l'època i, amb quaranta anys, el 1976, va formar una big band on poder abocar amb tota llibertat les seues composicions i idees musicals, una fita que cap dona havia intentat al món del jazz fins aleshores en formacions no de ball. El resultat varen ser una grapat de discos antològics.

Huit anys després va desfer la banda i va treballar en formacions variades (sextets, quartets, trios) o acompanyant altres importants nom del jazz més avantguardista.

La seua capacitat compositiva i musical ha estat reconeguda amplament pels professionals del gremi. Quan els discos han estat sota la seua titularitat sempre han estan amb composicions seues, tasca a la qual li va animar el seu primer marit, Paul Bley, del qual va agafar professionalment el cognom després del divorci. La seua capacitat musical ha fet que, en moltíssimes ocasions, quan estava en grup aliens, s'interpretaren composicions i arranjaments d'ella.

Una llarga vida li ha dut a que, amb motiu del seu vuitanté aniversari, se li encomanara -sembla- una obra per ser interpretada per la Big Band de la ràdio NDR alemanya. El resultat és la preciosa cantata que s'escolta al programa de hui, anomenada "La Leçon Francaise", interpretada per la NDR Big Band, el Nou Cor Infantil d'Hamburg i la seua parella de fa anys, el baixista Steve Swallow, amb ella al piano i dirigint el conjunt.

Que ho disfruteu! Llarga vida, Carla Bley!!

dijous, 5 de gener de 2023

Una infatigable treballadora: Carla Bley

 Programa 218

 


Encara que, entre la gent del gremi, el nom de Carla Bley és molt conegut, el seu prestigi professional no ha pogut trencar, com mereixeria, una barrera, la del seu quasi inabastable treball de recerca que l'ha dut a fer obres en la majoria dels camps de la música, excepte el de la "estricta" música anomenada clàssica, sobretot a Europa, que ha fet difícil per a la gent no massa posada en el tema seguir les seues petjades. Al seu país, els E.U.A. els reconeixements han arribat al màxim possible, en donar-li la medalla del equivalent a un Premi Nacional De Les Arts (National Endowment for the Arts) l'any 2015.

Infatigable treballadora, compositora prolífica, gran intèrpret de piano, directora de la seua pròpia orquestra, companya de mil i un altres músics, agitadora cultural i creadora d'una associació de joves compositors, Carla Bley, als seus 84 anys i un any després d'una arriscada operació per extirpar-li un càncer al cervell, ha estat capaç de gravar una preciositat com la que podeu escoltar al programa de hui, amb un títol ben explícit, "Life Goes On", on es pot escoltar, afortunadament, a una Carla Bley en plenitud de facultats compositives i interpretatives i destil·lant la seua música com des d'un alambí, de forma que sols quede l'essència més autèntica, sense escarafalls ni virtuosismes innecessaris: sols música pura.

La seua evolució al llarg de més de seixanta anys de professió ha desembocat, com en molt altres casos de creadors en edat avançada -em venen al cap Picasso o Miró- en una estilització de la seua música que, influïda des de ben prompte per les avantguardes musicals del segle XX, recull, al meu parer, la llarga herència d'un art que, afortunadament, no sembla que s'ature en cap moment. Al disc es poden escoltar, pense, tant ecos de Mompou o Satie, com de la gran escola pianística del XIX, de Chopin o Liszt. Tot això sense deixar mai el territori propi, el del jazz, que l'ha acompanyada tota la seua vida.

Com podeu comprendre, una tan llarga trajectòria vital i artística no es pot comprimir en un sol disc. Al programa 481 ja varem posar una mostra del seu art que, sempre, com dic al post d'aquell programa, es presenta "amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz".
Us promet tornar a esta artista i fer-ho, si no es precipiten les coses, abans que la seu avançada edat -87 anys el proper 11 de maig- no ens done un ensurt.

dijous, 29 de desembre de 2022

Està neixent el "post-jazz"? Marius Neset es troba "Happy"

Programa 617

No és la primera vegada que escoltem a "Els Camins" la música d'aquest noruec que està permanentment amb la destral per obrir nous camins en la selva que s'ha convertit el món del jazz, on cadascú sembla que vol trobar "la pedra filosofal" del nou so.

Fa tres anys, als programes 489 i 490 descobríem l'existència del Marius Neset (ja amb set discos al carrer!!) per l'eixida al mercat als anys 2017 i 2019 d'uns treballs interessantíssims on la recerca sonora, en un d'ells amb el seu grup i en l'altre en un treball conjunt amb la London Sinfonietta, el feia destacar com un músic a seguir en la seua trajectòria en construcció, superant les expectatives d'una nova "Third Stream"

Tres anys i tres discos després, ens ofereix un disc al qual jo li veig una certa estructura de suite en algunes composicions, presentades com a peces soltes a la carpeta(?), que ens mostren un Marius Neset que sembla que ha trobat més la seua veu, encara que amb un "dilettantisme" estimulant. En esta ocasió el maridatge intentat no és amb els sons de la música clàssica -que sura, de tota manera, en alguns moments- sinó amb els sons del rock primerenc i el "soul", amb la inclusió també d'un variat ventall de ritmes que van dels aires caribenys a un evolucionat "funk" que, de tota manera, no amaga gens la seua filiació fonamentalment jazzística. Fragments de "free" amb petites introduccions de, fins i tot, aires de vals.

Com podeu comprendre, dit aixi, pot semblar que el resultat final és un poti-poti absurd i marejant. Doncs bé, no és així. El treball complet, que desborda alegria i vitalitat -sembla que la intenció del Marius Neset per a uns temps foscos...- amb un raconet on hi ha una peça, a duo amb el piano, que desborda lirisme i introversió -segurament un cert "relax" intencionat- és quelcom compacte i amb una línia sonora identificable, coherent, que s'"enten" perfectament.

També en la recerca d'un so actual utilitza, amb una enorme moderació i discreció, efectes de manipulació de sons (ondulacions del volum, alguns sons electrònics, ecos discretament ampliats,...) que, donada l'acurada construcció de les peces i els seus arranjaments -tot, autoria i arranjament...i producció, del propi Neset- passen desapercebuts en una primera escolta -aconsellable- car cal deixar eixos detalls per a una segona i gaudir  d'entrada de la bellesa del treball.

De segur que, pròximament, en farem un altre programa dedicat a aquest home, amb peces per a orquestra, camp que no ha abandonat gens.

No és pas l'únic que està intentant coses d'aquest tipus. Estarem ja davant d'un cert "post-jazz"? (Ja sé, una altra etiqueta, però, què voleu...)

dijous, 22 de desembre de 2022

Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre, i 2

 Programa 616

 

Élisabeth Jacquet de la Guerre va tindre sort a la seua època. El reconeixement de Lluís XIV va jugar al seu favor, però allò que la va dur a ser una persona reconeguda i admirada al seu temps va ser el seu talent com a compositora i intèrpret.

Malgrat el moment terrible que va viure quan, en poc de temps, varen morir el seu germà, el seu marit i, sobretot, el seu únic fill de deu anys que ja prometia sobreeixir al teclat, i del qual li va costar vora deu anys sense quasi activitat, el seu geni musical, afortunadament, la va ajudar  a superar la desgràcia i continuar endavant amb la seua vida, tant artísticament com econòmicament.

Amb concerts, treballs com a organista i classes de música i els ingressos de les seues composicions, va aconseguir ser, en una època com aquella, una dona independent econòmicament i acceptada, sense cap problema, com a una de les persones més importants de la seua època.

En un opuscle titulat "Diverses peces en prosa i en vers,  al respecte del  Parnàs Francés", es pot llegir el següent quartet:

“Digne de ces rivaux une autre Terpsicore,
LA GUERRE, dont les airs enchantent tout Paris,
Sur le bronze muet semble nous dire encore :
Aux grands Musiciens, j’ai disputé le prix”

("Digna d'aquests rivals una altra Terpsicore,
LA GUERRE, de la qual les seues àries encanten a tot París,
Sobre el bronze mut sembla dir-nos:
Als grans Músics, els he disputat el premi")


L'últim vers del poema es va inscriure en un medalló de bronze que es reprodueix en "Le Parnasse François" (1732) d’Evrard Titon du Tillet, on Élisabeth Jacquet figura al costat de cinc grans compositors: Lully, La Lande, Campra, Marais i Destouches. Ella apareix de perfil, ja amb certa edat i se la veu com una dona amb caràcter i amb confiança.

En efecte, la seua vida, entrebancs personals a banda, va ser fructífera tant en l'aspecte artístic -clarament- com en l'econòmic. I ho destaque especialment perquè no va ser la típicfa dona que es va recloure a sa casa o buscant un nou matrimoni que li donara estabilitat econòmica.

Afortunadament la seua obra ja fa uns anys que, sobretot a França però no sols, està sent interpretada i gravada fotogràficament, el que ens ha permés ara apreciar la seua qualitat i recordar que sempre hi ha hagut dones que han fet perfectament un treball "d'homes" per a la seua època. 

Hui escoltarem alguna de les seues cantates que figures als llibres:

  • Cantates françoises sur des sujets tirez de l'Ecriture, livre I (1708)
  • Cantates françoises, livre II (1711)
  • i alguna de les sonates per a conjunt de violí, viola i clavicèmbal, que varen ser també molt celebrades a l'època, contribuint a la implantació d'aquest génere, fonamentalment d'origen itahttps://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/252288/PF%20Irene%20Hern%C3%A0ndez%20Barrios.pdflià, a França, junt a compositors com el ja esmentat Jean-Baptiste Lully o Louis Couperin. 

    Com veieu, està emparellada amb el bo i millor de la seua època de "l'altre génere"

     

    *En aquest enllaç podeu trobar, en català, un excel·lent treball acadèmic sobre la vida i obra de la Jacquet de la Guerre, de la professora de clavicèmbal a l'ESMUC de Barcelona, Irene Hernández Barrios.

    dijous, 15 de desembre de 2022

    Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre-1

    Programa 615

     
    Retrat de François de Troy on es pot llegir, com a símbol de l'èxit d’Elisabeth Jacquet,  la presència del teclat i la d'una partitura a la ma, que reconeix el seu lloc en la societat com una dona coneguda i cultivada



    No sempre, en qualsevol moment i època, alguna dona que volguera dedicar-se a la tasca de compondre ho va poder fer. Sempre va haver, però, ací i enllà, alguna que per circumstàncies familiars o socials, i per la seua pròpia vàlua, va poder sobreeixir i acomplir la seua vocació, amb gran profit artístic, social i fins i tot econòmic. 

    Élisabeth-Claude  Jacquet va nàixer a Paris el 17 de març de 1665, a una família de llarga tradició musical. Un dels seus avis era constructor de clavicèmbals i el seu para ho era també, a part d'un compositor i organista reconegut, fins i tot a la cort de Lluís XIV. Esta circumstància i la precocitat que mostrava la xiqueta tant per al cant com per a la interpretació al teclat, va fer que son pare li la presentara al Rei Sol amb només sis anys, aconseguint que el meravellara i la prenguera sota la seua protecció. Educada junt amb els huit fills bastards del rei per la llavors institutriu, Madame de Maintenon, primer favorita i després esposa del rei, va rebre una exquisida educació musical que, òbviament, donades les seues condicions naturals, va ser ben aprofitada per l'anomenada pel rei "la petite merveille" i "la merveille du siècle".

    Va anar-se de la cort quan es va casar amb un famós músic i organista, Marin de la Guerre, però, donat que els dos cognoms eren ja coneguts i reconeguts a l'època, en lloc de desaparèixer el cognom de família de l'Élisabeth, va afegir el del seu marit al seu, formant el nom amb el qual va ser coneguda a aquell moment i amb el qual ha passat a la història de la música, Élisabeth Jacquet de la Guerre.

    Encara que la seua obra és especialment abundant en composicions dedicades al clavecí, també va escriure peces teatrals i alguna òpera, d'èxit variable, cançons, algunes de les quals recollides de la tradició popular, i un grapat de peces de cambra amb el violí com a protagonista amb notable repercusió.

    Hui, en el primer programa dedicat a ella, escoltarem un seguit de peces del seus dos llibres dedicats al clavecí, on la pròpia Élisabeth Jacquet de la Guerre, al segon, proposa que també poden ser interpretades al violí, cosa que demostra que coneixia les possibilitats i limitacions d'aquest instrument i, per extensió, la seua enorme sapiència musical.















    dijous, 8 de desembre de 2022

    La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-i 3

     Programa 614



    Escoltareu al programa alguns dels números que interpretaren al directe del 14 de novembre de 2019 al Royal Albert Hall, davant de 5.000 persones, recollit en un doble CD (triple LP), que els publicà al començament de 2020 i els va suposar el (per ara) darrer Grammy, el tercer, a la millor gravació en directe.

    Com ja varem dir, el directe, la presa única de so, és la "salsa" de quasi totes les gravacions del(s) grup(s) liderats pel Michael League. En aquest cas la gentada que hi era, en un muntatge "a lo Rock-Stars ", no es va tallar gens i la seua intervenció ambiental és constant. Malgrat això el so és excel·lent i fins i tot la gent és incitada a intervindre.

    El repertori és un barreja de peces ja gravades i altres noves, on l'estil "Snarky Puppy" esclata gloriosament en una formació amb catorze músics on destaquen, al meu parer, els solos nítidament rockers de Mark Lettieri a la guitarra elèctrica i la trompeta de Mike Maher, encara que al llarg de l'actuació tothom té el seu moment de lluïment. A anotar també la presència, molt destacada en moments, del violinista Zach Brock, amb un excel·lent treball de l'arranjament (i de la presa de so) per a que les seues intervencions no resulten engolides per la massa sonora total.

    Snarky Puppy en estat pur, que es llueix als "tutti" amb la potència d'una big band, però que sap tindre moments de lirisme contingut com a la peça que obri la gravació "Even Us".La seua música conrea la delicadesa i musicalitat d'un Duke Ellington amb la força, el "swing", el "groove" d'un Count Basie.

    Al programa es pot escoltar també, com a colofó, una peça que, publicada el 2014 al disc "We Like It Here" ,  ha esdevingut emblemàtica  al seu repertori. Es tracta de "Lingus", autèntica peça mestra de més de deu minuts de durada, que resulta una mena de resum del seu món musical. Imprescindible la seua escolta. Sembla que és una interpretació fixa a totes les seues actuacions.

    El 2022 han tret el seu darrer disc "Empire Central", on sembla que hi ha una certa contenció, amb una mena de retorn als orígens. L'escoltaren en algun altre programa.

    dijous, 1 de desembre de 2022

    La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-2

     Programa 613

    Alguna cosa varem dir ja, l'anterior entrega del "Camins", sobre l'originalitat dels "Snarky Puppy". Hui escoltarem una prova més de la seua intenció d'hibridació... i de superació.

    El disc que escoltarem "Sylva", és una llarga "suite" de sis parts, que reflecteix les sensacions que sis indrets boscosos han produït en la ment musical de Michael League. Per a tal finalitat la formació utilitzada és francament aclaparadora.

     

    La Metropole Orkestra, formació holandesa de llarga trajectòria, fundada el 1945, just  acabada la 2ª Guerra Mundial, amb la intenció de crear música popular per a "sanar les ànimes" dels ciutadans d'Holanda i patrocinada per l'estat holandés, té una abundant secció de corda, una bona secció de vent i percussions de tot tipus. Michael League els va demanar ajuda per posar dempeus el seu ambiciós projecte i el resultat va ser aquest esborronador disc, "Sylva", que escoltareu íntegre, si ho feu des de l'enllaç del número d'aquest blog.

    Una magna obra que enllaça, en majestuositat, amb les suites del mateix Duke Ellington, encara que, òbviament, amb música del segle XXI.

    La formació dels Snarky Puppy, d'una dotzena de membres, liderats, òbviament, pel Michael League, dóna una lliçó de música instrumental d'alt voltatge, on es barregen moments de delicadesa enorme, emparentades al meu parer amb les sonoritats del mateix Debussy, junt a moment clarament "funky" i unes improvisacions a la guitarra elèctrica de clar tarannà "rocker".

    Una aportació més a l'evolució de la música per antonomàsia, segurament, del segle XX, el jazz, feta per uns grans artistes.

    I el pròxim programa una miqueta més dels Snarky Puppy


    dijous, 24 de novembre de 2022

    La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-1

      Programa 612


     És ja un tòpic dir que el jazz s'ha convertit, fa dècades, en una mena de "lingua franca" musical (alguna gent diria "un calaix de sastre") on es troba còmoda moltíssima gent que, sense renunciar a les seues arrels estètiques, nacionals, etc., veu que la seua identitat artística pot trobar-se reflectida en un món tan ample que, pràcticament, ningú que ho intente deixa de trobar el seu camp d'expressió sota eixa etiqueta.

     Bé, no sempre això està acompanyat d'una producció satisfactòria per a determinada audiència i/o crítica, però l'abundància de productes amb eixa etiqueta és pràcticament inabastable. En el cas dels qui escoltarem hui la recerca d'un llenguatge personal dintre d'eixe món calidoscòpic no era massa complicada, si tenim compte de l'origen dels seus components inicials.En efecte, en néixer als EUA, la terra on va néixer el jazz i molts dels seus epígons, la cosa era relativament fàcil. 

     Els Snarky Puppy, partint d'una identitat clarament jazzística conreant allò que, molt genèricament, s'ha anomenat post-bop -una definició purament temporal, quasi-, han evolucionat afegint-li fonamentalment (que no sols) algunes de les seues derivacions: R&B, rock, funkie, etc. sense renunciar a maridatges més allunyats de la seua cultura original, però trobant la seua zona de confort en eixes àrees.Partint d'eixe punt, la singular formació iniciada i dirigida pel baixista Michael League l'any 1974 ha construït una trajectòria que l'ha dut a quatre Grammys (per ara...) i a ser una referència del jazz més actual. 

     Això sí, sempre que acceptem com a jazz tant la seua barreja estilística com en l'altre extrem de la sensibilitat jazzística a gent tan excel·lent i guardonada com la Maria Schneider i la seua orquestra. Perquè d'això es tracta.

     Els Snarky Puppy no són un grup d'instrumentistes a l'ús. La formació del col·lectiu -que així és com s'anomenen- es fonamenta en un nucli dur on estan uns nou membres, amb instruments orgànics i electrònics (teclats, sintetitzadors, etc.) i després, segons l'ocasió o, com diu el Michael League, segons qui s'arrima a ells en cada moment, el col·lectiu ha arribat a estar format en escena per dues dotzenes o més de membres, inclosa alguna secció de corda i veus solistes i de cor. Un complex i heterogeni grup de músics que, sota la batuta del League, posen dempeus una actuació o un àlbum.

     Però hi ha molt més a dir -i escoltar- dels Snarky Puppy.

    dijous, 3 de novembre de 2022

    Salvada per la música: Hélène de Montgeroult

    Programa 611

    Sembla ser una "llegenda" difosa posteriorment a la vida de la protagonista, però la història és atractiva.


    Hélène de Nervo de Montgeroult
    (nascuda el 2 de març de 1764 a Lió i morta el 20 de maig de 1836 a Florència), es diu que va ser denunciada per activitats contra-revolucionàries i estava sent jutjada, el 1794, al Comité de Salut Pública, màxim òrgan de govern de la França del Directori, llavors amb Robespierre al cap de la Revolució.
    L'acusació no semblava gaire provada pels escorcolls a casa seua però la seua condició de noble (de petita noblesa burgesa, en tot cas) i el fet que el seu marit, el Marqués de Montgeroult, ja mort, hagués estat membre de l'Armada Francesa en temps de Lluís XVI jugaven a la seua contra.

    En aquells moments un vell amic seu, company de vetllades musicals i que, per tant, coneixia de la seua mestria al teclat i fundador de l'Institut National de Musique Bernard Sarrette, va dir que seria un enorme error executar-la car era la millor teclista de França i la necessitava per donar classe a l'Institut. El president, no massa convençut, va dir que portaren un instrument i li manà a l'Hélène que interpretara alguna cosa. La dona es va arrencar amb unes variacions de "La Marsellesa" que varen arravatar l'audiència què va acabar cantant-la amb gran emoció.

    La història és bonica -encara que no confirmada- i li casa molt bé a la seua atrafegada vida.

    Però allò que ens interessa a nosaltres és l'aspecte musical. A cavall entre dues transicions artístiques -a part de la transició política de la Revolució- la del pas del classicisme al romanticisme i la de la família del clavicordi a la del forte-piano, se la considera una premonitòria del romanticisme i la fundadora de la gran escola pianística francesa del segle XIX.

    No va ser sols, però, una intèrpret especialment dotada, també va ser una notable compositora i improvisadora i, sobretot, se li recorda pel seu mètode per a l'ensenyament del piano anomenat "Curs complet per a l'ensenyament del piano-forte, dirigint progressivament des dels primers elements a les majors dificultats", que va gaudir d'un enorme prestigi, essent utilitzat als conservatoris europeus fins entrat el segle XX. El curs estava enriquit per 972 exercicis per al volum 1 i, per als volums 2 i 3, 114 estudis i diverses altres peces per il·lustrar els seus comentaris. Una obra monumental que li va donar un enorme prestigi.

    L'any 1795, en ser fundat el Conservatori de París, dirigit pel seu amic -i salvador?- Bernard Sarrette, va ser contractada per donar les classes de teclat, ¡amb igual sou i categoria que els seus companys homes i donant classe als homes que hi anaven (no podien apuntar-se dones...)! Sembla que l'ambient del Conservatori, massa patrioter i populista de l'època no era del seu gust i a l'any següent va abandonar la institució al·legant motius de salut, dedicant-se a donar classes particulars que, a més, li procuraven tant o més prestigi entre les classes benestants i uns ingressos superiors als del sou del Conservatori. Va ser en eixe temps, entre el 1810 i el 1820, quan va enllestir i publicar el seu mètode, que va incrementar el seu prestigi.

    La música de Montgeroult té una estructura clàssica vienesa, però "canta" (fa melodia) d'una manera especial. Té el romanticisme que també s'atribueix després, a Beethoven, o en literatura a Jean-Jacques Rousseau. Aquesta música canta. La mateixa Hélène de Montgeroult ho escriu a la introducció del seu mètode per a piano: "com fer cantar, com donar la il·lusió de cantar, a aquest instrument tan reticent a fer-ho".

    Al final d'aquestes ratlles vos posaré algun enllaç  on podreu trobar (els podeu traduir des de la web) notes sobre la seua vida. Sols destacaré que, com podeu comprendre, va ser coetània de Haydn, Mozart, Beethoven i de pensadors com J.J.Rousseau, entre molts altres de l'enorme gernació de talents que varen aparèixer en tots els camps del pensament i l'art per aquelles dades a Europa.

    Per a facilitar-vos la qüestió, vos pose en aquest enllaç, traduïda, la petita ressenya biogràfica que m'ha semblat més interessant, deguda a un dels pianistes que ha gravat recentment obres seues. Al YouTube hi ha una bona cosa d'obres seues

    Una dona més per apuntar a la llarga llista de dones que, havent estat lluminàries a la seua època, varen caure ràpidament en l'oblit. Coses de la cultura dominant...

    https://helenedemontgeroult.fr/

    https://www.on-mag.fr/index.php/topaudio/musique/23290-cd-les-sonates-pour-piano-d-helene-de-montgeroult

    dijous, 27 d’octubre de 2022

    Una pionera de la música electrònica: Wendy Carlos

    Programa 610


    Poca cosa anem a afegir a allò dit fa un parell d'anys als programes 514 i 515 sobre la Wendy Carlos

    La seua història de descobriments i utilització dels instruments electrònics és realment apassionant. Una autèntica pionera.

    La música  que anem a escoltar hui és una passa més en el seu camí, un camí al qual li anava posant catifa per a que altres, que vindrien després, caminaren amb més comoditat.

    La banda sonora de la pel·lícula TRON és una fita més en la seua intenció d'acostar i integrar els sons orgànics d'una orquestra convencional als dels sintetitzadors que anaven eixint a la llum.

    Per altra part la seua música crec que és molt agradable i fàcil d'escoltar.

    Una dona més que va trencar -i encara trenca- barreres...i no sols en la música.

     A disfrutar!

    dijous, 20 d’octubre de 2022

    La radical modernitat musical d'una dona: Kaija Saariaho-2

     Programa 609

     

    La biografia de Kajia Saariaho és tan densa i extensa que he pensat que un molt bon resum, com el trobat a la página dels Polar Prize, amb la seua referència, estava tan complet que vaig a transcriure'l, quasi completament, amb algunes aportacions meues obtingudes de llocs diversos. Allò que siga aportació meua anirà entre claudàtors [].

     _______________________________________________________


     El Polar Music Prize 2013 s'atorga a Kaija Saariaho de Finlàndia.

    Després d'estudiar a l'IRCAM de París, una institució per a la recerca i l'estudi de la música electroacústica, Kaija Saariaho s'ha convertit en una compositora única, filla d'un treballador del metall, que reexamina què pot ser la música. Quan era una adolescent, la música que l'inspirava no venia de la ràdio sinó del coixí; allà va ser on va trobar la música que somiava. Kaija Saariaho combina instruments acústics amb electrònica i ordinadors. Ha escrit música de cambra, obres orquestrals i òperes. Kaija Saariaho és una mestra moderna que ens obre les orelles.

    EDUCACIÓ MUSICAL

    Nascuda el 1952 a Hèlsinki, Finlàndia, Kaija Saariaho va créixer amb la voluntat de compondre i tocar diversos instruments.

    Paral·lelament als estudis musicals, va iniciar estudis d'art a l'Escola de Belles Arts d'Hèlsinki, que ràpidament va deixar per dedicar-se a la música i va ingressar a l'Acadèmia Sibelius. A l'Acadèmia també va fundar l'associació Korvat auki ry ("Open Ears Organisation") juntament amb Esa-Pekka Salonen i Magnus Lindberg, per ajudar i promoure els joves compositors finlandesos contemporanis. A finals dels anys 70 es va traslladar a Alemanya i va començar a seguir els cursos de Brian Ferneyhough a la Hochschule für Musik Freiburg.

    ["Abans d'arribar a treballar a l'IRCAM, Saariaho va  conèixer els compositors espectralistes’ francesos (Gerard Grisey), les tècniques dels quals es basen en l'anàlisi informàtica de l'espectre sonor. Aquest enfocament analític la va inspirar a desenvolupar el seu propi mètode per crear estructures harmòniques, així com la notació detallada utilitzant harmònics, microtonalitat i continu detallat de l'extensió del so des del to pur fins al soroll sense to, totes les característiques que es troben en una de les seves obres més interpretades, "Graal" per a violí i orquestra o conjunt (1994/97)]

    IRCAM

    L'interès de Kaija Saariaho pels nous timbres i el seu pensament visionari en les innovacions tècniques tant en l'àmbit instrumental com informàtic la van portar a París i estudis a l'IRCAM, l'institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique, un centre de música acústica i electrònica i estudis sonors, fundats per Pierre Boulez l'any 1977. La barreja de música acústica i electrònica constituiria a partir d'aleshores un element important de les seves composicions. Els estudis i investigacions de Saariaho a l'IRCAM han tingut una gran influència en la seva música i les seves textures característiques luxuriants i misterioses sovint són creades per aquesta combinació; música en directe

    ELECTRÒNICA EN DIRECTE

    Durant els anys 80, Saariaho va confirmar una notorietat internacional amb obres com Verblendungen per a orquestra i cinta magnètica (1982-84), Lichtbogen per a conjunt de cambra i electrònica en directe (1985-86) i Nymphéa (1987) per encàrrec del Lincoln Center i el Kronos Quartet.

    TREBALLS DECISIUS

    Als anys noranta, la música de Kaija Saariaho es va fer més expressiva, amb fluctuacions melòdiques més ràpides. Els elements rítmics es van fer més forts, malgrat l'ús de pulsacions rítmiques regulars en contrast amb, per exemple, el moviment serialista. El timbre i els colors, però, es van mantenir centrals. Durant aquesta dècada, Kaija Saariaho va participar en nombroses produccions multimèdia com el ballet "Maa" (1992) amb coreografia de Carolyn Carlson, i "Prisma", un CD-ROM dedicat a la seva obra. 

    [A finals de la dècada de 1990, Saariaho va començar a expandir-se més enllà de l'electrònica, sovint escrivint peces estrictament acústiques, centrant-se cada cop més en la melodia. Saariaho va ser influenciada pel postserialisme, però va créixer i va trobar-lo massa restrictiu]

    IĿLUSION I IMATGES MODELADES PEL RITMES DE LA MÚSICA

    La música de Kaija Saariaho sovint es considera visual, perquè procedeix d'una expressió musical que està produint imatges fortes durant l'escolta. El projecte Image Auditive, iniciat per Jean-Baptiste Barrière l'any 1997, desenvolupa una estètica de la relació entre música i imatge que intenta ser especialment respectuosa amb la música. “Abans de tot, la imatge no ha d'impedir escoltar la música, com lamentablement passa sovint en experiències similars”, diu a la web del projecte. Durant els anys 90 i 00, la música visual es va fer cada cop més multimèdia amb imatges en moviment, electrònica, instruments i veus. "Lanterna Magica", és una obra orquestral per a la Filharmònica de Berlín, representativa d'esta època, què es va estrenar el setembre de 2009 a Berlín i Lucerna.

    AMPLIS PAISATGES MUSICALS

    Kaija Saariaho s'ha orientat cada vegada més a formes musicals més àmplies al llarg de la seva carrera i ha compost, per exemple, obres d'òpera contemporània importants. La seva primera òpera "L'amour de loin" sobre un llibret original d'Amin Maalouf i posada en escena per Peter Sellars, es va estrenar al Festival de Salzburg de 2000. La "Passion de Simone" al voltant de la vida i les obres de la filòsofa i activista Simone Weil, es va estrenar el novembre de 2006 a Viena, compost per a cor. soprano, alt, tenor i baix, amb una soprano solista, orquestra i instruments electrònics.

    [Com a mostra pel seu interés per les biografies de dones importants, va escriure també, el 2010, un oratori sobre la filòsofa natural i matemàtica francesa que va viure a principis de la dècada de 1730,Emilie du Châtelet,  que va morir a causa de complicacions durant el part el 1749. El seu assoliment més reconegut és la traducció i el comentari del llibre d'Isaac Newton de 1687 Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica. A hores d'ara Saariaho continua component òperes i responent a encàrrecs de les institucions musicals més prestigioses d'arreu del món]


    Ha fundat també, amb altres colegues,  Petals, una "Associació sense ànim de lucre dedicada a la realització i difusió de projectes musicals a través d'Internet" d'obres actuals que no han estat encara gravades i publica àlbums i ajuda a la descoberta de música inèdita a través del web de l'associació.

    ________________________________________________________________________

    Saariaho a "Archive.org": https://archive.org/search.php?query=saariaho

    Saariaho a YouTube: https://www.youtube.com/results?search_query=saariaho&sp=EgIYAg%253D%253D





     

    dijous, 13 d’octubre de 2022

    La radical modernitat musical d'una dona: Kaija Saariaho-1

    Programa 608 

     

    Una persona interessada per la cultura cal que estiga al corrent de les coses que estan fent-se ara pel món, i en dir ara estic referint-me al nostre àmbit cultural occidental. Ja sé que en altres terres també passen coses, però ens resulten més difícils de seguir per una sèrie de barreres: idiomàtiques, culturals, de llunyania, etc.

    La música, però, té la capacitat de, en ésser un llenguatge abstracte que es pot codificar en uns signes i uns esquemes, però que no resulten insalvables per a aquelles persones que treballen i/o frueixen d'aquest art, car, de forma prou extensa, el llenguatge dels músics és intel·ligible per qui sap llegir-lo o fruir-lo, siga quin siga el seu idioma nadiu.

    Al llarg del segle XX, però, algunes d'eixes normes, més o menys estandarditzades/codificades, han estat reformades/deformades per les corrents que els canvis culturals produïts per una sèrie de crisis -econòmiques, bèl·liques,...-, i els canvis en els criteris estètics, que les han qüestionades, no sols per a la música, òbviament, però de forma molt notòria en aquest art.


    La compositora de la qual anem a escoltar obres hui i el pròxim programa, la finlandesa Kaija Anneli Saariaho nascuda a Hèlsinki el 14 d'octubre de 1952 (demà en farà 70 anys), ha viscut intensament aquests canvis als quals va arribar quan moltes coses ja estaven en marxa (o fins i tot un poc "passades"), però la concreció que en el seu treball han aconseguit moltes de les innovacions estètiques, estilístiques i instrumentals de la segona meitat del segle XX, ha estat enormement fructífera. La seua obra resulta, en certa mesura, un resum perfectament assimilat de totes eixes novetats ocorregudes al llarg de la seua vida.

    Respecte als gèneres, ha conreat -i conrea- tots els camps habituals de la música anomenada clàssica, encara que aquesta qualificació, en el seu cas, resulta poc ajustada. En té obra de cambra per a solista sol, per a grups de cambra variats, per a orquestra, tots amb i sense veus i, sobretot a partir de l'èxit de la seua primera òpera, "L'amour de loin", està conreant amb gran èxit el gènere operístic. Un gènere que li deixa abocar en les seues obres tot el seu món artístic, no sols el musical. Amb la conjunció habitual de dos coŀlaboradors, l'escriptor Amin Maalouf i l'escenògraf Peter Sellars, dos referents als seus camps, Kaija Saariaho ha aconseguit que acceptaren els seus crite.netris uns públics, com els de l'òpera, habitualment poc receptius a canvis molt radicals.

    En aquest primer programa anem a escoltar tres obres de cambra anteriors a l'any 2000 que, amb l'estrena de la seua primera òpera ja esmentada, va provocar un canvi molt notori de la seua activitat compositiva, centrada, a partir d'eixe moment, en el camp operístic. 

    Les que aneu a escoltar són obres en les quals ja és palesa la influència exercida pel seu pas per l'IRCAM a partir de l'any 1982. Eixa prestigiosa institució, fundada el 1970 per Pierre Boulez, on s'experimentava llavors amb cintes magnètiques i primitius aparells sonors elèctrics i electrònics, és hui una referència mundial inevitable per a totes aquelles persones que volen investigar el camp sonor amb l'ajuda fonamental de la informàtica, però no sols. Doncs bé, la manipulació sonora d'instruments estàndard, molt discreta en les obres que escoltareu, ja és una mostra clara dels camins que la finlandesa Kaija Saariaho anava a seguir en la seua carrera com a compositora, que l'ha portat a estar entre les (o els) compositores més prestigioses a tot el món ara mateix, amb encàrrecs constants per escriure, sobretot, òperes.

    No vull deixar sols per al programa de ràdio l'esment a la web "www.archive.org" què, amb l'ambició declarada de resultar una mena de "Nova Biblioteca d'Alexandria" recull, entre moltes altres mostres de la cultura universal, obres de compositors i intèrprets de tots els gèneres musicals i terres que, generosament, han cedit les seues obres al Domini Públic, és dir, han renunciat als seus drets d'autors i/o intèrprets per a facilitar la difusió de les seues obres de forma altruista, facilitant la descàrrega totalment gratuïta de fitxers amb elles. Eixes obres no sol sols musicals, òbviament. No deixeu de visitar-la!!.

    dijous, 6 d’octubre de 2022

    Dones de jazz: Carmen McRae-2

     

    Programa 607

    AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO 


    El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant  i bordell,

    A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH  va ser


    el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.

    El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.
     
    La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron —en un dels seus primers enregistraments— produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'enriqueix en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop; té sentit, doncs, que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.

    Quan aquests enregistraments es van fer, al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu ressò com una forma d'art important i afroamericana.

    Carmen McRae estava disposada a connectar amb amb una audiència a meitat camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va dedicar a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de peces d'aquest disc inclou diversos èxits del moment, incloent versions brillants de cançons de, entre altres, Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, d'Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusiasta en els clàssics de jazz com en les noves aportacions

    Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder abastar tots dos aspectes. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica, malgrat això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil, en usar els silencis com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia a allò narrat a les lletres. De vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres.

    El concert al Great American Music Hall està avui catalogat, segons la crítica especialitzada, com el seu millor concert gravat en directe i entre els millors dedicats per la Carmen McRae al jazz estricte. N'estic segur que, si l'escolteu un parell de vegades, estareu d'acord amb la crítica. 

    Gaudiu-lo

     

    Ací teniu el llistat de temes interpretats: 

        1-"Them There Eyes" (Maceo Pinkard)-2:03
        2-"Paint Your Pretty Picture" (Bill Withers)-6:27
        3-"On Green Dolphin Street" (Bronisław Kaper, Ned Washington)-3:24
        4-"A Song for You" (Leon Russell)-4:48
        5-"On a Clear Day (You Can See Forever)" (Burton Lane, Alan Jay Lerner)-4:27
        6-"Miss Otis Regrets (She's Unable to Lunch Today)" (Cole Porter)-6:02
        7-"Too Close for Comfort" (Jerry Bock,Larry Holofcener,George David Weiss)-4:07
        8-"Old Folks" (Dedette Lee Hill, Willard Robison)-4:47
        9-"Time After Time" (Sammy Cahn, Jule Styne)-3:04
        10-"I'm Always Drunk in San Francisco" (Tommy Wolf)-3:48
        11-"Don't Misunderstand" (Gordon Parks)-3:41
        12-"A Beautiful Friendship" (Donald Kahn, Stanley Styne)-4:04
        13-"Star Eyes" (Gene Paul, Don Raye)-3:02
        14-"Dindi" (Antônio Carlos Jobim, Vinícius de Moraes, Norman Gimbel)-4:36
        15-"Never Let Me Go" (Ray Evans, Jay Livingston)-3:14
        16-"'Tain't Nobody's Bizness If I Do" (Porter Grainger, Everett Robbins)-5:15
        17-"Only Women Bleed" (Vincent Furnier, Dick Wagner)-4:47
        18-"No More Blues (Chega de Saudade)" (Jobim, de Moraes,Jesse Cavanaugh,Jon Hendricks)-4:14
        19-"The Folks Who Live on the Hill" (Oscar Hammerstein II, Jerome Kern)-3:52

         Closing (Live)