El jazz valencià té futur: "Growing up" de la SEDAJAZZ KIDS BAND

Programa 467

Just a l'altre costat del llit nou del riu, anant pel carrer S. Vicent, gires a la dreta i a uns dos-cents metres et trobes una casa "màgica" on una sèrie de persones, pel gust de fer-ho, es dediquen a conrear una música què, si bé va néixer als barris negres de Nova Orleans dels EE.UU., enllà, a finals del segle XIX, s'ha convertit ja, de fet, en una nova classe més de música "clàssica". Sens dubte serà la música del segle XXI arreu del món, per la seua capacitat de fusionar-se amb altres tradicions musicals, algunes molt allunyades.

Evidentment estem parlant del jazz. I en eixa casa "màgica" es conrea eixe gènere -sobretot, encara que no sols- i, a més, tenen una abundant colla de petites personetes que fans les seues primeres passes en eixe meravellós món de la música, especialment del jazz.

No espereu grans lluïments de personetes de entre 6 i 17 anys, tampoc cal,

però escolteu-los amb atenció, que de entre elles eixiran les lluminàries del jazz del segle actual...o no, però sempre, en un racó de la seua memòria, guardaran un record inesborrable d'eixos anys en què, pel gust d'anar-hi, l'alqueria Coca els va fer créixer artísticament i personalment.

Es dediquen en un futur professionalment,o no, a la música, l'experiència de compartir música amb companyes i companys -segurament seran amics per sempre més- . els farà que siguen persones que gaudiran de la música. No es perdran eixa possibilitat com, lamentablement, li passarà a la majoria de la gent de la seua edat, la qual no haurà tingut l'oportunitat d'aprendre i gaudir, a les escoles, d'una de les arts de llenguatge més universal:LA  MÚSICA. Sense adjectius.

Com diu al disc la periodista i crítica musical Marta Ramón, què va estar lligada al projecte durant un temps:

"Es van atrevir a jugar amb una música que els desafiava més enllà de com abraçar amb les mans els seus instruments. Es van atrevir a jugar amb una música que els ensenyaria a caminar d'una forma diferent i a viure el desconcert de la llibertat...I sentir junts que aquesta música consisteix a escoltar, a compartir, a viure la il·lusió de buscar la teua pròpia veu. I elles, ells, sense filtres, en aquesta aventura han sigut sempre generosos regalant-nos tot el que tenien...Ells i elles, partint de la puresa dels seus dies, han demostrat que gaudir i aprendre era el motor de cada assaig, i de cada nou escenari...Així, atrevint-se a jugar, a ser xiquets músics, han creat un record que els acompanyarà sempre perquè puguen escoltar la imatge de la seua infància i no perdre la certesa que, quan cuides de la llavor, allò que brolla sempre sorprén. Marta Ramón

Com diuen a l'alqueria: Ací està el futur de SEDAJAZZ. I del jazz, no sols valencià, afig jo.

Podeu entrar a la seua web i assabentar-se millor del projecte ( www.sedajazz.es ), anar als seus concerts, a preus ínfims (no són els diners el seu objectiu) i recolzar-lo, o podeu gaudir de la música d'aquesta jovenalla a l' àrea dels Kids al YouTube. 

No us decebran.

Un altre personatge que no precisa presentació: Bach. Les suites angleses

Programa 466

Com ja hem dit en anteriors comentaris, ens abellia repassar alguns clàssics imprescindibles. Alguna persona ( del món occidental, clar) no ha sentit parlar de Johann Sebastian Bach? Encara que no haja estat en un concert mai de la vida... La bibliografia i les referències són tantes que, com en el cas de Armstrong, seria absurd tractar de resumir la seua tasca en una breu ressenya.

Com a petita introducció a les obres que aneu a escoltar, dos de les anomenades Suites Angleses, vaig a transcriure, traduït i amb alguns petits retocs, el comentari que es fa a esta web, què trobe un bon acostament a estes peces.

"Una suite és una peça musical composta per diversos moviments breus. L'origen són diferents tipus de danses barroques per a ambients cortesans. La suite està considerada com les primeres manifestacions orquestrals de tipus modern. Una característica important d'elles és que per mantenir la seva unitat interna, tots els passatges d'una suite es componien en la mateixa tonalitat o en el seu relatiu menor.

Les anomenades "Suites Angleses" (BWV 806-811) són un grup de 6 suites compostes per JS Bach per a clavecí i que estan considerades generalment com les primeres de les 18 suites que Bach va compondre per a teclat, sent les altres 12 restants; les 6 suites franceses (BWV 812-817) i les 6 partites (BWV 825 - 830).

Es pensava que aquestes 6 suites angleses eren d'un període comprès entre els anys 1718 a 1720, però noves investigacions suggereixen que van ser compostes al voltant de 1715, data en què Bach estava radicat a Weimar, agafant un periode relativament ampli de temps.

Pel que fa al nom "Suites Angleses", hi ha diverses conjectures sobre l'origen d'aquesta expressió que ha variat àmpliament, ja que partitures originals de Bach no s'han trobat, encara que hi ha bones còpies manuscrites fetes pels seus alumnes. El que si se sap és que Bach no va utilitzar el títol de "Suites angleses"; realment no sabem com les va anomenar.

No obstant això, una de les còpies fetes per un dels fills de Bach la titula com: "Fait pour les anglois" (fet per als anglesos).

El primer biògraf de Bach Johann Nicolaus Forkel, va declarar: Se les coneix pel nom de Suites Angleses perquè el compositor les va fer per un anglès de rang. S'ha de afegir que Forkel, va reunir gran part de la informació dels fills de Bach.

Pel que fa a l'estructura de les "Suites Angleses" Cadascuna d'aquestes suites compta amb un preludi (1r mov.), Seguit d'una seqüència de moviments en la mateixa clau, les que porten el compàs i el nom d'una dansa cortesana. El 2on mov. és sempre una "Allemande", el 3r mov. "Courante", una o dues (courante). El 4t moviment una pausa reflexiva en forma de "Sarabanda" i el final un viu moviment anomenat "Giga".

Entre els últims mov. Bach insereix sovint altres dances com bourrées (suite 1 i 2), gavotes (suite 3 i 6); minuets (suite 4) i passepieds (suite 5)."

També està prou bé l'article de la Wikipèdia.

Gaudiu-ne de la inspiració d'un geni de la cultura occidental y de la genial interpretació de Masaaki Suzuki. Probablement un dels dos millors clavecinistes vius del món, junt amb Tom Koopman.

Louis Armstrong. Cal dir més?

Programa 465

Com dic al programa, enguany m'abellia repassar, de tant en tant, algun clàssic. Del gènere que fora.

Si parlem de jazz i diguem clàssic, el nom de Louis Armstrong surt de seguida.

Què es pot dir sobre ell que no s'haja dit? De fet no vaig ni a posar cap enllaç ni comentari sobre "Satchmo", el carinyòs apel·latiu amb el qual tothom el coneixia al món del jazz i fora d'ell, perquè dir "Satchmo" i dir jazz és el mateix.

No va inventar el jazz...però quasi. Aquesta música va canviar de forma radical amb la seua aportació i, sobretot, va aconseguir un reconeixement com a gènere musical que, fins la seua aparició, no en gaudia.

De tota manera, el racisme de la societat nord-americana de la seua època (sols de la seua època...?) feia que sols es veiés en ell a un "entertainer" més. A Europa, en canvi, la percepció del jazz i de la seua "categoria musical" era la d'un gènere musical tan respectable com altre qualsevol i la seua figura era reconeguda com la d'un ARTISTA i això ho percebia Armstrong de forma nítida. Eixe reconeixement com a quelcom més que un tipus que es pujava a l'escenari per "entretindre" el personal, sinó que, pel contrari, se l'escoltara amb atenció, respecte i, fins i tot, admiració, era una sensació que, lògicament, agradava i enorgullia a Louis Armstrong.

La gravació en directe que escoltareu al programa, feta a París, on l'entusiasme del públic resulta evident, n'és una demostració del respecte i admiració amb què el públic francès -i l'europeu, en general- percebia el seu treball artístic.

Si en voleu saber quelcom més d'ell, hi ha tantes fonts a tot arreu que resultaria absurd que jo en triara una o altra. En tot cas una recomanació, cerqueu actuacions seues al YouTube i gaudiu-ne d'elles.

Aquest programa és, tan sols, un humil homenatge d'aquest programador: un més dels seus admiradors.

Un grapat de bons músics que es junten: The great challenge

Programa 464

 Era l'any 1957. En un moment en què les grandes bandes de bandes de swing havien pràcticament desaparegut i molts dels músics o havien deixat la música o sobrevivien en orquestes dels grans hotels o sales de ball, el promotor George T. Simon, què havia treballat molt en l'època del swing va tindre una idea. Cridà a Cootie Williams, gran estrela a l'orquestra  de Duke Ellington i la va proposar la idea: fer un disc amb antics companys que "sonara" a swing, però que fora simplement una reunió d'amics tocant jazz. Sense pretensions, sense liders clars, sols un grup d'amics fent música. La idea va quallar a poc a poc

La idea d’aquest disc s’ha trobat sovint al jazz: l’aparellament de solistes destacats, amb la tensió de l’ambient competitiu així creat. En aquest cas, els músics escollits van ser el trompetista Cootie Williams i el corneta Rex Stewart, que havien estat socis en les bandes de Fletcher Henderson i Duke Ellington.
Encara que co-dirigents, es van aparellar al costat d'ells alguns dels grans swingers de la història del jazz, inclosos els saxofonistes tenors Coleman Hawkins, un ídol particular de Cootie, i Bud Freeman, i els trombonistes Lawrence Brown i J.C. Higginbotham.

L'art de Hawks, en particular, va anar més enllà de les escoles, les èpoques i l'estil; la seva elegant senzillesa i el seu so monolític fort i dominant són alguns dels punts forts de tot l'àlbum. Per al disc, la petició de Cootie de no acabar de posar-nos a l'estudi i de dir-li a tothom que explotés pel seu compte, es va complir assignant les tasques que organitzaven a Ernie Wilkins i Joe Thomas com a arranjadors o quelcom paregut.

Els resultats van ser brillants, simultàniament recordant una època del jazz tradicional, però també sonant tan recentment encunyats com el dia en què es van fer. 

Una autèntica joia.

La música no té problemes de mestissatge: el so dels Zulús

Programa 463

Els músics solen ser gent poc donada a rebutjar allò que ve de fora o no és de la seua "corda". Lamentablement no és així en altres aspectes de la vida segons es pot comprovar en llegir qualsevol diari. Llàstima.

Però la història que hui vos conte al programa, i la música que sona, són un producte que mescla varis orígens. Com vos conte al programa, ací hi ha una barreja de música del poble Zulú, una ètnia que habita, fonamentalment al que hui és la República Sudafricana, sembla que amb influència dels negres nordamericans, que varen fer algunes gires allà pels mitjans del segle XIX amb els espectacles de "negres" de l'època, una mena de vodevils per distreure el personal amb les seues arrels africanes i la prehistòria del jazz.

La història dels seus començaments va ser la de tantes coses. Arribaren uns senyors (?) i els obligaven a treballar en les mines que hi havien allí de coses variades (diamants, per exemple) i en les poques estones lliures que tenien, què anaven a fer? doncs cantar les seues cançons  tradicionals.

Les polifonies que podreu escoltar farien empal·lidir als Corelli  i cia. Els seus potents i preciosos baixos, sobretot, fan feredat i em posen els pels de punta. I no saben escriure, generalment, ni una sola nota de música!! A més, a més, segons el lider del grup que aneu a escoltar més conegut de la música ISICATHAMIYA (que així és com anomenen esta classe de música, de clares referències antifonals) Joseph Sabalala, els Ladysmith Black Mambazo conta que les primeres cançons li venien al cap mentre estava dormint, inspirat pels esperits dels seus avantpassats, que li donaven el vist i plau després de fer-li algunes preguntes sobre la música. Bonic, no?

En definitiva, una música que és coneguda a l'occident (encara que no massa) gràcies al conegut àlbum "Graceland" tret a meitat de la dècada dels vuitanta per Paul Simon, Què se'ls va endur de gira pels EE.UUU., però que cal que cerqueu i escolteu. Al youtube hi ha uns quants videos del grup que aneu a escoltar, molt conegut a Sudàfrica i als qual Mandela va anomenar Embaixadors Culturals de Sudàfrica. 

Per cert, com seria d'esperar, les seues lletres son normalment reivindicatives degut a l'origen de la seua música, estant relacionades amb temes socials, racials, espirituals o d'actualitat. No els cerqueu als "40 principales" ;-)

La veu, un poc apagada, d'un mestre: Bill Evans

Programa 462

La vida de Bill Evans, entre unes i altres coses, no va resultar massa agradable... llevat de quan s'assentava davant del teclat d'un piano.

De tota manera l'any 1963 en va gravar set discos, dels quals es varen publicar, en vida seua sols cinc. Va ser un any de triomfs, culminat amb l'obtenció d'un Grammy pel seu primer "Conversations with myself", un disc que va alçar una certa polseguera per la tècnica discogràfica amb la qual s'havia gravat.

Però en el pla personal la situació era prou lamentable. Feia algun temps havia perdut en un accident d'automòbil el que ell va considerar sempre la seua ànima bessona, el joveníssim baixista Scott LaFaro. Una pèrdua que ell va arrossegar com a irreemplaçable durant tota la seua vida. A més, feia poc havia mort el seu germà, amb el qual estava molt unit i, siga per una cosa, per l'altra o perquè sí, l'heroïna i la cocaïna el tenien enganxat.

La seua promotora, un amic i el productor de la Milestone/Riverside, on gravava en eixe moment, varen decidir que calia treure'l del pou on estava i que guanyara alguns diners i, a començament de l'any, concretament el 10 de gener del 1963, varen preparar-li un estudi on ell es trobara còmode, relaxat, amb poca llum i amb la presència tan sols d'un bon amic, la seua mànager, el productor i el tècnic de so. I el varen deixar davant d'un piano. El resultat no li va agradar massa a l'Evans, pensava que eren tan sols divagacions fetes al piano, sense massa trellat i, a més, altra companyia va comprar la casa original i les cintes quedaren en un calaix.

Afortunadament, l'any 1989 i per la insistència de, sembla, la dona, es va publicar un LP amb la meitat de les gravacions fetes. La crítica no va ser massa benevolent amb el disc, Malgrat tot, el 1992 es va treure en format de dos CD la sessió completa. La crítica, benevolent amb un Evans ja mort uns anys enrere, diu que no estan mal (Bill Evans no va fer res MAL), i que sols son per als fans qui vulguen completar la seua discografia. Doncs bé, jo soc un d'eixos fans.

Per raons d'espai al programa, sols posarem el primer disc però, està realment tan mal?

Jesús Salvador "Chapi"(i 4): Avantguardes?

Programa 461

Després de tot el que hem  escoltat en la pròpia veu del "Chapi", queda poc que dir.

Això sí. La música que aneu a escoltar hui recordeu que està inspirada en una autora de fa VUIT SEGLES, la Hildegarda de Bingen, personatge de vida agitada, dona lluitadora. pensadora i investigadora en coneixements tan diferents com les propietats curatives de les plantes, consultes polítiques de gent del Papa en avall...i música, clar.

Ací la gent de l'AMORES en varen repartir la feina de forma que cadascuna de les peces està arranjada per un dels membres del grup, seguint, això sí, l'esperit de l'autora, malgrat que, escoltada la seua música vuit-cent anys més tard, no sona com la va pensar ella...o sí, vaja vostè a saber.

El cas és que amb aquest programa tanquem el cicle de quatre programes que hem dedicat a la música dels AMORES, guiats pel Jesús Salvador "Chapi" que, en una llarga i agradable conversa ens ha fet un passeig per les seues opinions, conviccions i la idea de quin és el seu camí.

Escolteu amb atenció esta música. El futur ja està ací...des de fa vuit-cent anys

Jesús Salvador "Chapi"(3). Avantguardes i altres històries

Programa 460

En aquest tercer programa dedicat a Jesús Salvador "Chapi", com a membre del Grup de Percussió AMORES, anem a escoltar, entre altres coses, les seues opinions sobre un tema que sempre resulta controvertit en totes les disciplines artístiques: allò de les "avantguardes".

Què és en realitat una obra d'avantguarda? És quelcom que s'avança al seu temps? És, en realitat, la música del seu temps? Trencar amb el passat , fonamentalment l'acadèmic, és sempre una avantguarda? I un tema que li resulta especialment irritant: qui o on es decideix eixa "etiqueta" d'avantguarda? Són les "etiquetes" (avantguarda, classicisme, rock, pop, blues, jazz...) una forma adequada de delimitar un gènere? Existeixen els gèneres o tan sols com diu ell, parafrasejant Duke Ellington, hi ha tan sols dues classes de música, la bona i...l'altra?

Un tema apassionant que queda en esbós (el programa no dóna temps per a més) però prou acotat en la conversa amb el "Chapi".

Per il·lustrar el que es comenta al programa, a part de les seues paraules, posem dos exemples. Un d'ells parcial, dos de les tres "Variacions" sobre temes de Frank Zappa (autor ja revisat a aquest programa l'any 2016) que apareixen al disc "BLACKSCORE" del Grup AMORES, què conté música de l'esmentat Zappa i alguna de les parts del "Zodiac" de Karlheinz Stockhausen, què escoltareu sencer al programa i que forma una de les dues parts del darrer disc dels AMORES, el "DREI/ZEHN", què va ser guardonat enguany per la Generalitat Valenciana amb el Premi Carles Santos, i que acabarem d'escoltar al pròxim i darrer programa d'aquests monogràfics que hem dedicat al Grup AMORES, amb la segona part del disc, la què està dedicada a treballar sobre la música d'una autora, sí, dona i autora del segle XII, a la qual dediquen la seua música a partir de la inspiració que els suggereix el que va escriure Hildegarda de Bingen,  una dona trencadora en molts aspectes, no sols el musical, i a la qual varen dedicar tres programes l'any 2013, què vos recomanem escoltar com a complement d'aquest.

Avantguarda, o com vulgueu dir-li, entre aquest programa i el següent podreu constatar que VUIT SEGLES poden ser units per la inspiració i el bon fer d'aquest trio de músics valencians, d'abast internacional, que es fan dir Grup AMORES de percussió.

Ah! i un consell. Escolteu l'obra de Stockhausen i la de Hildegarda què, com hem dit, es posarà el pròxim programa, juntes (o, millor, compreu-vos el disc
"DREI/ZEHN") i comprovareu com la bona música pot botar vuit segles sense que, al contrari del què ens passa a les persones , ai las!, els anys no passen per a la bona música; sempre és "actual".

Jesús Salvador "Chapi"(2). Tinajas

Programa 459

La composició que escoltareu en aquest programa de "Els Camins de la Música", va esdevenir un abans i un després per a "Chapi" -ell mateix ho confessa.

No era la seua primera composició, però probablement sí la més extensa i ambiciosa. Un ballet amb tres pilars, la música del "Chapi" interpretada amb els seus companys del grup Amores, evidentment, la coŀlaboració del músic de Bangladesh Sazed Ul Alam, amb el seu sítar i altres instruments del sud i el ball, amb coreografia original de l'alcoiana Sol Picó i el seu ballet. Va ser un èxit tan enorme, que li va fer replantejar-se al Jesús Salvador "Chapi" la seua trajectòria professional. Ell ens contà que, arran de l'èxit del Tinajas i de les comandes de composicions que li varen ploure, es va plantejar fer un gir a la seua carrera i dedicar-se amb més intensitat a la composició on, pel que ens diu, cada cop es troba més a gust (pel·lícules, curtmetratges, òpera, ballet,...)

Per raons que no venen al cas, no vaig tindre l'oportunitat de veure l'espectacle -i bé que ho lamente- però la música, què és allò que podem escoltar a aquest programa, fa gust a Mediterrània, a tota la costa Mediterrània, del nord i del sud. L'original sonoritat de molts instruments, que resulten ser atifells (gerres, cossiols, etc. de fang, i varis instruments musicals amb el so modificat amb fang), junt amb la sonoritat dels instruments de percussió habituals i la impagable col·laboració del virtuós del sítar i altres instruments del sud de la Mediterrània Sazed Ul Alam, músic de Bangladesh què, després de girar per mig món ha acabat (per ara...) residint a a Elx, formen un mosaic de músiques que ens entren dintre del cos de forma imparable. Que ens agafen pels budells més que per la oïda.

Sabor a arena, a sal, a platges mediterrànies del nord i del sud, a un sol punyent a l'estiu i  la dolça calma de les nits a la platja, a les tempestes de tardor...
La sensualitat d'estes músiques, unides a l'espectacle encisador d'un suggerent ball femení, varen fer del Tinajas una fita en la carrera del Grup Amores i, fonamentalment, del "Chapi".

Lamentablement no hem pogut trobar (per ara) la filmació de l'espectacle, però si el trobem ho faré saber perquè gaudiu d'esta meravella.

I ara, a falta del vídeo, escolteu amb el cos sencer i tots els porus ben oberts, per deixar-se enganxar per la seua música. Com que se la podeu descarregar (el disc està exhaurit) tant d'aquest programa com de l'Spotify, podeu degustar-la tantes vegades com vullgau. De segur que a cada audició en trobareu a un moment concret un petit tresor, que vos havia passat desapercebut en audicions anteriors.

Jesús Salvador "Chapi"(1). Entrevista amb la percussió

Programa 458

No és la primera vegada que, en tindre la oportunitat, entrevistem en un programa, amb format especial, a un músic nostre.

En aquest cas es tracta de Jesús Salvador "Chapi", percussionista membre del grup AMORES, que, casualitat, també fa enguany trenta anys que van pel món "amb el seus tambors" com diu ell, i professor de percussió al Conservatori Professional de València.

Com que allò interessant és el que diuen els artistes, no anem a dir gran cosa. El millor és que escolteu a Chapi als programes de hui i els que van a seguir, probablement  tres. Vos ben assegure que escoltareu opinions interessants -i ben raonades- sobre música i altres coses relacionades.

Potser vos sorprendrà l'ambient relaxat de la conversa (com sempre faig, a mi no se m'escolta) però és que es trobàvem al seu ambient car l'entrevista es va fer a la seua aula del conservatori. Per eixa raó, de vegades, es "cola" el so d'alumnes seus que es trobaven a una aula annexa assajant. Va ser una estona molt agradable i vos ben assegure que gaudireu com jo vaig gaudir en poder parlar tranquil·lament amb un dels millors músics d'avantguarda (i vos tinc que dir que a ell no li agrada el terme, ja ho escoltareu), dels que van obrint camins a la música al món, com es pot veure al seu "currículum".

Escolteu, gaudiu de la seua música (en aquest cas de gravacions del grup AMORES) i...depreneu d'un mestre que encara té moltes coses a dir.

Trenta anys d'un grup de virtuosos valencians del vent

Programa 457

És aquest el cinquè programa que li dediquem a la música que han gravat els Spanish Brass. I, com continuen fent tan bona música com fins ara, no serà el darrer.

L'oportunitat en aquest cas la dóna el fet de que, enguany, fa trenta anys -trenta anys!!- que aquest cinc músics toquen junts, afortunadament amb molt d'èxit arreu del món.

No, mai han estat a la llista dels "40 principales", afortunadament, perquè això voldria dir que el seu rumb havia canviat de forma dràstica. Ells sols fan, recordeu la frase  d'Ellington, bona música, malgrat que per estes terres és molt probable que la seua "fama" no es corresponga amb la què a molts llocs d'arreu del món, per exemple els EE.UU., tenen.

Han portat la seua música per tot el món, sempre cercant el desafiament, allò difícil, la novetat insòlita, en definitiva la música REALMENT de hui. Eixa que d'ací a cent anys o dos-cents anys, es tindrà com a clàssica.

Al programa anem a escoltar una tria -lamentablement el temps del programa no dóna per a més- del disc què, per celebrar el seu trentè aniversari, han tret a llum. S'anomena "XXX". Sí, ja ho sé, sona un poc eròtic, però almenys sensual si que ho és per als melòmans. Es tracta d'un recorregut amable pel seu repertori no gravat fins ara -crec- on es passa de Joan Baptista Cavanilles i Bach (inevitable) als valencians actuals Voro García i Ramón Cardo, incloent-hi, fins i tot, un tango de Gardel i un popurri de l'Edith Piaf.

Com dic al programa, música agradable, sense estridències, per a oïdes amb bon gust però sense endinsar-se en aventures. Al programa dic que seria un bon repertori per una actuació en la plaça d'un poble, un diumenge assolellat. Crec que és la definició millor què se m'acudeix en escoltar el disc que, de tot cor, recomane.

Ara que s'aconsella consumir producte de proximitat, per allò de l'ecologia, feu-vos amb aquest disc, què són de casa i tenen qualitat. De segur que és una experiència agradable i reconfortant, enmig de tant de "chunda-chunda" a la ràdio (uuffff!!). Al YouTube podeu escoltar més coses. Tasteu-lo.

Un Wagner no operístic?

Programa 456

Ah! però Wagner va escriure música a part  de les seues òperes? Doncs sí.

Tampoc cal estranyar-se massa si recordem que per a Wagner una òpera era una obra d'art completa, de la qual escrivia la música -òbviament- però també els textos cantats, i fins i tot les decoracions i enllumenament dels escenaris i, això no ho puc assegurar, segur que si no dissenyava completament el vestuari més d'una indicació donaria a les persones encarregades de fer-los. I, a més a més, per a ell la música estava en funció de l'argument, quasi que era al darrera de tot, permeteu-me l'exageració, perquè ell tenia coses a dir.

Amb tota eixa feinada i malgrat que la seua rapidesa d'escriptura, de lletra i músiques, era notòria, entre òpera i òpera tenia que menjar i, aleshores, no existien ni els discos...ni la SGAE ( cosa, aquesta, què era un avantatge, segons es va veient ;-)). Llavors tenia que fer de tant en tant coses d'encàrrec -apart de les òperes-, com a cosa prou freqüent; la boda d'un capitost, l'aniversari d'un altre, la coronació del de més enllà. Sobretot coses per al seu fan número ú, El Rei Lluís II de Baviera, què li va construir per a ell assoles el fastuós teatre de Bayreuth. 

Doncs bé, son d'eixes obres, alguna d'elles, certament, provatures, assajos de coses per a la seua següent òpera, les què aneu a escoltar hui.

De Wagner crec que no cal que jo em pose a contar la seua història, hi ha mil llocs a internet, llibres i, és clar, discos, que s'expliquen ells assoles perfectament. Sols destacar que les seues innovacions musicals i argumentals, romàntiques rabioses, no varen ser ben rebudes per tothom. Però, com dic, d'eixes coses en podrà trobar, qui tinga interès, un fum d'informació.

No entrarem tampoc en la part probablement més polèmica en vida seua, com va ser la seua activitat política nacionalista alemanya, que li va costar algun exili que altre. Però eixa és, com es sol dir, una altra història...

Pablo Ziegler, sol

Programa 455

En efecte, Pablo Ziegler "SOLO" es el nom del disc què, casi sencer, aneu a escoltar hui, sense cap interrupció, perquè em semblaria una heretgia interrompre, amb la meua inoportuna veu, allò que ell explica "SOLO"
amb el seu piano


Com que pràcticament tot el que cal dir en unes breus ratlles  sobre Pablo Ziegler ja es va dir a l'anterior programa, vaig a ser tan breu a la web com al programa.

Senzillament, escolteu-lo relaxadament i degusteu un bon plat de bona MÚSICA, així, amb majúscules. No és jazz, no és tango, és, senzillament, MÚSICA. Digueu-li com vullgau, les etiquetes les inventen les discogràfiques i els crítics (?)

Ah! i cerqueu el seu nom en youtube.

Pablo Ziegler o la innovació de la innovació del tango

Programa 454

Com dic al programa emès, l'ombra d'Astor Piazzolla (cerqueu també a l'index general) a la música argentina, és quasi (?) aclaparadora. Més encara quan, com al programa de hui, anem a escoltar la música de qui el va acompanyar, al front d'un quintet/sextet al llarg de quasi onze anys. De fet, fins que els problemes cardíacs de Piazzolla li varen fer aturar les seues actuacions regulars al 1989.

Encara que resident a Nova York, Pablo Ziegler, com molts artistes argentins nascuts a Buenos Aires i voltants, tenen el seu cap a meitat camí entre el lloc on són i la seua "embruixadora", pel que es veu, ciutat nadiua i, clar, el tango.

Lamentablement, a Europa -i no diguem a l'estat espanyol- el nom de Pablo Ziegler, (lamentablement és quasi impossible trobar un lloc en castellà sobre ell) què és de qui anem a escoltar la música hui, no és tan conegut i popular com la seua categoria artística mereix. Alguns afortunats varem tindre l'oportunitat de escoltar-lo al Palau de la Música de València, fa uns anys (quatre, cinc?) al front d'una formació on com acordionista figurava el nostre amic Gorka Hermosa, en una excel·lent representació de l'òpera "Maria de Buenos Aires".

Ziegler, nascut l'any 1944 a Buenos Aires, va començar els seus estudis musicals de xiquet, amb el piano com a instrument, rebent classes de coneguts professors americans i europeus. Però un bon dia, encara jovenet, va escoltar un disc de Duke Ellington i es va enamorar d'eixa música què, com he dit a un comentari anterior, començà negra i ara és multicolor.


Resident a Nova York, com hem dit, ha tocat amb el bo i millor de la música del jazz llatí i no llatí, entre ells Emmanuel Ax, Gary Burton, Branford Marsalis, Paquito D’Rivera, Kenny Garrett, Joe Lovano,  Randy Brecker i molts més. Igualment ha dirigit composicions seues amb orquestres com  the Orpheus Chamber Orchestra, the Metropole Orkest, Sydney Symphony Orchestra, Presidential Symphony Orchestra, Seoul Philharmonic Orchestra, Slovenian Philharmonic Orchestra and the Wellington Chamber Orchestra.

El disc que presentem hui, "Jazz Tango", ha estat guardonat amb el seu segon  Grammy Llatí , el del 2018. Això no té per a ell, supose, massa importància artísticament parlant, encara que sí que ajuda a la seua difusió. Però prepareu-vos, perquè el pròxim programa escoltarem el darrer disc que ha gravar ell assoles, anomenat "Solo", on la seua desbordant personalitat i la seua ànima jazzística i "porteña", de segur que no us deixarà indiferents. Impossible. Imprescindible.

Un trio+1 consolidat: BRB

Programa 453

El País Valencià té, des de fa ja un grapat d'anys, una enorme gernació de músics de jazz amb un nivell més que notable. Una sèrie de músics que porten el jazz valencià a tot arreu del món, perquè la seua qualitat els fa ser demanats per les grans lluminàries del jazz mundial per tocar amb ells.

Al programa de hui podreu escoltar el darrer disc de un quartet valencià, ja amb una certa veterania, que va treure l'any passat, encara que estava gravat des del 2017. Es tracta dels BRB, Borja Baixauli, saxo tenor, Jorge Riera, Guitarra, Xuso Barberà al contrabaix i José Reillo a la bateria y percussions.

Uns músics, els BRB què, seguint  la "classificació" que fa ja alguns anys ens va fer "Latino", pertanyen a allò que podríem dir la "quarta generació" del jazz valencià. Sòlids, solvents i amb un gran coneixement de la història i mecanismes de la música de jazz, aquest quartet -inicialment trio- ens donen en aquest disc una mostra de la música que es fa hui al món del jazz, però amb un rerefons, un coneixement molt sòlid, del jazz dels grans mestres de l'època clàssica i, sobretot, boppers i post-boppers.

No cerqueu en aquest disc grans innovacions ni sons extravagants pretesament "avantguardistes". És aquest un disc de jazz sòlid, actual, però sense perdre de vista els arrels d'esta música, que coneixen bé.

Un disc, el Be Right Back, en definitiva, que no vos dirà res de nou, perquè el que volen és sols -ni més ni menys que "sol"- fer bon jazz, bona música en definitiva, que agradarà, sens dubte, al afeccionats a esta música que era negra però que ara és multicolor. Per cert, totes les peces estan composades pels membres del grup.

I clar, l'edició és una més de la "factoria SEDAJAZZ", com no! A la seua tenda el podeu trobar.

La consolidació d'un jove valor: "Cuban Connection" d'Alexei León

Programa 452

"La música és molt melòdica, la vaig escriure per al meu quintet tenint en compte un so molt especial basat en la tradició rítmica afrocubana, la improvisació i el llenguatge del jazz contemporani. Cada composició està inspirada en una experiència que m'ha deixat marcat: persones, moments, llocs, etc. "

Així defineix l'Alexei León l'esperit del seu darrer disc (per ara) d'aquest músic cubà, arrelat a València des de fa uns anys, i connectat des de la seua arribada amb la colla dels SEDAJAZZ, on desenvolupa també una tasca didàctica.

En efecte. Malgrat la clara arrel afro-cubana d'aquest músic, que és evident des dels primers minuts d'escolta, aquest disc, molt més personal, crec, que el primer -què ja varem  escoltar al  "Camins"- té una clara expressió majoritàriament melòdica, sense abandonar els ritmes de fons, molt matisats i treballats i amb una impecable fusió amb el jazz més actual.

I és que aquest alumne avantatjat del nostre Perico Sambeat domina amb impecable tècnica els instruments que toca, encara que els predominants són els saxos aly i tenor, i ens deixa unes mostres clares d'una interessantíssima evolució cap una expressió personal que sembla marcar un camí que cada volta té més clar. Cal destacar que la majoria de les peces són, a més, composicions pròpies.

Ens diu que ja té en el forn un tercer disc. L'esperem amb molta expectació perquè, segons ell declara què és el projecte, pot ser una altra exploració que continue formant i consolidant la seua personalitat.

L'acompanyament del seu quintet fa una feina excel·lent i, a més, i com sol passar als discos de la SEDAJAZZ, compta amb col·laboracions de luxe, de entre les que destacaria la del seu amic i mestre Perico Sambeat i la del baixista, també arrelat a València, Alex Cesarini, sense que vulga fer de menys la dels altres músics que han treballat per fer possible aquest disc. Un dels més interessants de la collita del 2018 del jazz valencià.

L'alegria de ballar swing amb "Le Dancing Pepa"

Programa 451

Qui ha dit que el jazz és una cosa per a fans irredempts o per a afeccionats super-enterats?

Al catàleg de la Sedajazz Records hi ha lloc també per música per a ballar. De fet, és la música que tothom ballava als EE.UU. i Europa els anys 30 i 40 del segle passat...i molta gent ara.

En efecte, "Le Dancing Pepa, the World Famous Swing Band", és a dir Paco Soler: trombó, Joan Saldaña: saxo alto i soprano, Fede Crespo: trompeta Eduard Marquina: piano i veu, Javi Pérez: contrabaix i José Reillo: batería i fusta de llavar, han tret un disc de pur swing, amb peces clássiques i altres producte de l'inspiració de l'Eduard Marquina, amb el qual no podreu deixar de menejar els peus, almenys, si no teniu parella per ballar.

Alegria, professionalitat i un so de jazz "anys 30" impecable.

Qui ha dit que el jazz és avorrit?

Cecilia Bartoli i Vivaldi. Una exceŀlent amanida-2

Programa 450

Com que els comentaris a l'anterior programa ja varen fer uns comentaris prou amplis, crec que respecte al disc que, parcialment, podreu escoltar al programa, no faria més que repetir-me.

No puc estar-me, però, de repetir el que us dic a la gravació. La mestria de la Cecilia Bartoli ha augmentat, clarament, amb el temps i els vint anys transcorreguts des de l'anterior disc els ha emprat en millorar-se fins uns límits quasi inextensibles. La qualitat de la veu, els seus "sfumatti", executats amb una perfecció absoluta, amb una nítida projecció de veu, que li deixen matissar perfectament el text i escoltar-la com si cantara a tot volum, la velocitat i nitidesa dels seus refilets, en definitiva, com diu el Dudamel al disc, el seu "duende", segons l'expressió lorquiana, fan l'escolta una autèntica delícia.

De fet, voluntàriament, he parlat quant a penes al programa, per deixar-li a la música tot l'espai possible.

No puc, però, deixar d'esmentar la insuperable actuació de l'Ensemble Matheus, dirigit pel seu fundador Jean Christophe Spinosi, excel·lent violinista per cert i impulsor de la difusió de la música a la seua Bretanya nadiua, al nord de França, atacant partitures des del segle XVII fins a l'actualitat amb espectacles alhora divertits i instructius, a l'estil dels valencians Spanish Brass Luur Metalls.

Un disc, diria, imprescindible per a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat i gust per la música. Per la bona música.

Cecilia Bartoli i Vivaldi. Una exceŀlent amanida-1

Programa 449

 Nascuda a Roma, el 4 de juny de 1966, durant la dècada final del segle XX, Cecilia Bartoli va sorgir com potser la cantant preferida de concert del públic. La seva singular barreja de pirotècnia vocal, atractiu físic, intel·ligència musical i seducció del públic l'ha fet una diva incomparable.

Canta òpera, per descomptat, però només part de cada temporada i, per elecció, en un nombre limitat d'espais. Tot i que Montecarlo és la seva llar, els públics de Zürich són freqüents beneficiaris de la seva activitat operística, on dirigeix regularment Nikolaus Harnoncourt, un dels dos conductors més influents de la seva carrera professional. EL Cherubino del Figaro de Mozart el 1989, va ser oficialment el primer gran paper de la seua carrera. Els rols inicialment més coneguts varen ser en òperes de Mozart i Rossini. Sense comptar el xiquet pastor a l'edat de 9 anys a una Tosca a Roma, on el seu pare era un corista de carrera. Rossini era inicialment el seu repertori predominant, dirigida en la seua formació per sa mare, cantant també i què, com en el cas de la Renata Tebaldi, l'acompanya sempre i és la seua professora de cant. Ha aparegut també en òperes de Haydn.

Però el seu interès cada cop més, segons avançava la seua carrera, ha anant centrant-se en la recerca musicològica de compositors i obres poc conegudes, reflectida en enregistraments que inclouen un primer CD de Vivaldi l'any 1999 acompanyada per Il Giardino Armónico,amb el musicòleg italià Claudio Osele com un assessor valuós del projecte Vivaldi i les primeres arias operístiques de Gluck, publicades com "Dreams and Fables".

La pregunta és, després de mitja vida de cant, "quo vadis"? Les seves òperes de Rossini no assoleixen la direcció que possiblement voldria l'autor. Però Bartoli té el cervell, l'encant, i la fama què una vegada experimentada és inamovible. El seu àlbum Sacrificium va guanyar un premi Grammy el 2011 com a Millor Actuació Clàssica Vocal.

Però la gravació que la va projectar internacionalment, de la què escoltarem hui algunes peces, va ser la de l'any 1999, com hem dit, de l'àlbum monogràfic sobre àries de Vivaldi, amb la valuosa col·laboració del conjunt d'Il Giardino Armónico dirigit pel seu fundador, el virtuós flautista i director de la coneguda agrupació,Giovanni Antonini, especialitzada en la interpretació d'autors dels segles XVII i XVIII amb instruments originals.

L'àlbum va ser un autèntic esdeveniment al món de la fonografia, pel fet de treure a la llum i als cartells dels teatres del món un bon grapat de música d'òpera de Vivaldi, arraconada fins aquell moment, que havia estat opacada per la fama de les seues  Quatre estacions, i els concerts per a flauta i violí. Però Vivaldi va composar més de 200 òperes, que es sàpiga, de les què tan sols unes noranta s'ha conservat la partitura, en molts casos dispersa o incompleta, i va ser ací on la Bartoli va incidir en gravar el seu famós àlbum.

L'originalitat del projecte estava en incloure un extensíssim text, de vora seixanta pàgines, on la Bartoli exposava els treballs duts a terme per l'elaboració del disc i el context de la música. Va ser, sembla, el primer llibre-disc editat, davant del dubte dels executius de la Decca que consideraven el projecte econòmicament suïcida. Però la Bartoli se'n va eixir amb amb la seua i l'àlbum va marcar una fita en la història de la indústria fonogràfica, les petjades de la qual han seguit després molta gent, tant respecte dels treballs d'investigació musicològica d'obres oblidades o arraconades per les variacions dels gustos del públic, com per la publicació de voluminosos disco-llibres on s'explica el com i el perquè de les peces que figuren en les gravacions. Per estes terres tenim, almenys, dos exemples d'artistes que caminen per eixes rutes: La Capella de Ministrers de Carles Magraner i les vàries agrupacions conduïdes pel català Jordi Savall, les gravacions dels quals són autèntiques mini-tesis doctorals sobre les músiques gravades.

Doncs bé, al programa de hui escoltarem algunes d'eixes àries de Vivaldi, mai gravades abans, que varen obrir la porta a un reviscolament en la representació de les seues òperes.

Una delícia autèntica en la veu excepcionalment dúctil, expressiva, de la Bartoli, teòricament mezzosoprano, però a cavall entre la mezzosoprano i la soprano, amb una gran sensibilitat, una increïble tècnica i una sorprenent velocitat d'execució què admira per la seua perfecció.

Errata: Al programa esmentem la creació de la Fundació Cecilia Bartoli com creada el 2003. L'any real de la seua creació va ser el 2007

Degusteu un bombó: COMPENDIUM de Jesús Santandreu

Programa 448

Per primera i -espere- darrera vegada, va a repetir-se un programa posat en antena fa poques setmanes, concretament el dijous 8 de novembre.

Com que per aquells dies estàvem embolicats amb problemes tècnics i tan sols es va poder escoltar per la ràdio o en "streaming" i, a més a més a l'obra li ha estat atorgat el premi "Carles Santos" de la Generalitat al millor disc de jazz de l'any, hem pensat que estaria bé donar-vos l'oportunitat d'escoltar-lo i gaudir de bell nou aquest "bombó" musical del carcaixentí Jesús Santandreu

Allò del premi "Carles Santos" -que ja era hora que la nostra Generalitat instituïra premis a la música feta per aquí- no deixa d'esser una anècdota, car la música del "COMPENDIUM" és una peça  que crec que ja ha entrat a l'olimp de les millors peces de música de jazz de tots els temps, i no crec exagerar gens ni mica. Estic segur que va a ser una peça que van a tocar, a partir d'ara, orquestres de jazz (o no necessàriament de jazz) de tot el món.

La seua qualitat global, la seua variació tímbrica i rítmica, la seua inspiració i, atenció, l'absència de solos per part dels membres de l'orquestra, fa que la peça puga ser interpretada per una orquestra de vent convencional o arranjada per a una orquestra completa, sense perdre el seu "flaire" jazzístic.

En definitiva, gaudiu d'esta peça i compreu-vos el disc, editat i encomanat, com no, per SEDAJAZZ, pel 25é anniversari de la seua fundació i interpretada per la Banda "Gran" de SEDAJAZZ amb tots els seus components. Sens dubte, la millor generació de músics de jazz que ha florit per estes terres. Gràcies "Latino"!.

Llarga vida a SEDAJAZZ i gràcies a Jesús Santandreu per regalar-nos esta meravella.

Els menuts de SEDAJAZZ

Programa 447

La comentarista musical Marta Ramón, què ha treballat molt de temps a SEDAJAZZ fa al disc un comentari que crec que diu tot allò que voldria dir. Tan sols afegir que, per la meua part, el fer aquest programa, el posar esta música és una forma d'homenatge a SEDAJAZZ i al seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino". 

Es van atrevir a jugar amb una música que els desafiava més enllà de com abraçar amb les mans els seus instruments. Es van atrevir a jugar amb una música que els ensenyaria a caminar d'una manera diferent i a viure el desconcert de la llibertat. En aquesta trobada infantil, en el qual hi havia personetes que tocaven més que parlaven, van sembrar la idea que la Sedajazz Kids Band podia pujar la imaginació al vagó del swing per gaudir junts d'un viatge en el temps. I sentir junts que aquesta música consisteix a escoltar, a compartir, a viure la il·lusió de cercar la teva pròpia veu. I elles, ells, sense filtres, en aquesta aventura han estat sempre generosos regalant-nos tot el que tenien. Ells i elles, partint de la puresa dels seus dies, han demostrat que gaudir i aprendre era el motor de cada assaig, i de cada nou escenari. Durant aquests anys, han respirat la música creixent a través d'ella, sent brillantor d'aquesta naturalesa humana plena de melodies, i demostrant que una veu en la trobada d'altres va molt més enllà de la suma dels sons. Així, atrevint-se a jugar, a ser nens músics, han creat un record que els acompanyarà sempre perquè puguin escoltar la imatge de la seva infància i no perdre la certesa que, quan cuides de la llavor, allò que brolla sempre sorprèn. 

Marta Ramón

Victor Jiménez al Jimmy Glass

Programa 446

Víctor Jiménez és una bona mostra de l'enorme tasca que s'ha fet, s'està fent i es farà per molts anys, a l'Alqueria Coca, cau de SEDAJAZZ.

Natural de Picanya i crescut a l'ombra de l'escola de SEDAJAZZ, va cridar prompte l'atenció de gent veterana dels que per allí circulen (Perico Sambeat, Ramón Cardo, Santandreu,...) que van veure en ell una promesa de gran músic. No varen equivocar-se.

Víctor Jiménez és un del saxos punters que hi ha per estes terres, abundants en conreadors de l'instrument.

Després de gravat un primer disc Victor Jiménez & Friends, què podeu escoltar a l'enllaç anterior, en un programa nostre que li varem dedicar, ara s'ha llençat a fer un disc en directe al local més veterà de València en temes de jazz, el Jimmy Glass. I ho fa amb bona companyia.

La cosa va anar tan bé,  que va eixir material per a més de dos CD. La generositat de la gent de SEDAJAZZ RECORDS va veure que pagava la pena llençar-se als dos discos, el primer dels quals és el què aneu a escoltar hui.

Es va quedar més material gravat que ja no entrava dintre, però algun d'eixos temes els podeu escoltar al You Tube.

Uns discos variats d'estil, rap inclós, però que paga la pena d'escoltar amb atenció, perquè ho fareu amb gust.

Nou disc d'un valencià. ESPIRAL de Vicent Espí

Programa 445

Vicente Espí és un bateria, percussionista i compositor nascut a València que va estudiar en el Conservatori Superior de Issy-Els-Molineaux (París). El seu primer grup amb N'Guyen Lee, arriba a la final del Concurs Internacional de Joves Intèrprets de la Défense en la referida ciutat.

Al seu retorn a València col·labora amb grups i músics nacionals i internacionals com són Carlos Gonzálbez Trio, Monty Waters, Ramón Cardo o Dave Schnitter (saxofonista dels Jazz Messengers de Art Blakey).


 Viatja a França i torna a traslladar-se de nou a Espanya on colabora amb els músics més prestigiosos de l'escena jazzista nacional, entre ells  Perico Sambeat, Albert Bover, Jesús Santandreu, Paco Charlín, Abe Rabade, Kirk McDonald, Fabio Miano, Joan Soler, Jordi Vila, Mario Rossy, Santi Navalón, Albert Sanz, Vicente Macián, Toni Belenguer, Amadeu Adell o Voro García. Molts d'ells de collita valenciana.

A part de participar en un bon nombre de projectes com sideman la seva trajectòria discogràfica com a líder presenta els projectes de Després de Coltrane (Fresh Sound New Rècords, 2008) i Dog sounds (RZF, Discmedi, 2012).

En formació de quartet, amb Vicente Espí, i dins del món de Sedajazz, el saxofonista Jesús Santandreu (un dels millors músics que hi ha al nostre país -tot un mestre del saxo tenor- i un gran compositor), la guitarra d'Ivan Cebrián (elegància i musicalitat reunits en unes mateixes mans), i el sempre interessant i creatiu contrabajista Massa Kamaguchi (ara com ara probablement el millor contrabajista que tenim per les nostres terres).

Aquest nou projecte d'Espí és tot un repte musical conceptual en alliberar-se de forma deliberada del piano en el seu desenvolupament per a dotar de gran llibertat interpretativa no només als músics de la formació sinó principalment al quartet entès com una unitat creativa final, màxim exponent de l'ideari creatiu de Vicente Espí. Tenint cada músic les seves respectives parcel·les interpretatives i solistes, és el plantejament col·lectiu el gran triomf del projecte del bateria. El so modern i contemporani brilla al llarg de l'enregistrament i es pot percebre en totes les composicions, totes elles originals del propi líder de la sessió. L'afeccionat es trobarà amb moments heterogenis i altament creatius “Fa bon temps a la tardor”, progressius “Espiral” o amb certs tocs de blues/gospel com el tema amb què finalitza l'enregistrament, “Encara no senyor”.

Espiral presenta una idea conceptual que es pot percebre no només en la seva música sinó així mateix en la concepció visual i estilística de les imatges del compacte. Música per a degustar en múltiples escoltes d'un dels millors bateries del nostre país.

Un Miles Davis de Transició: In a Silent Way

Programa 444

Molt hem parlat en aquest programa del geni innovador de Miles Davis i les seues mil i una giragonses del seu estil. La mostra que anem a posar-vos hui, comentada al programa, n'és una més.

El rock i l'electrònica als instruments no es podia ja ignorar i l'inquiet Davis no va ser aliè als temps què corrien. Aquesta va ser la primera aportació seua a un canvi fonamental als seus darrers anys de carrera.

I crec que no cal afegir res més. Escoltar i degustar.

Carnevale de Venezia. El barroc venecià més esplendorós

Programa 443

Les Carnestoltes a la Venecia esplendorosa, en la seua època més pròspera, no eren com ara són, ni allí...ni en Rio de Janeiro ara.

Un any pràcticament sencer de festes i un mes llarg de música vos semblen bé? Doncs ací els teniu, amb els autors més "de moda" de l'època: l'esplendor del barroc venecià.

Una mena de tria del millor del que es va poder escoltar llavors: Vivaldi i tota la colla.

Per a amants del barroc més alegre i florit que es vulguen deixar engronsar per l'aigua dels seus canals i la seua millor música.

Voro García al JAMBOREE

Programa 442

El trompetista valencià, Voro García, no es prodiga massa en gravacions, però quan es llença, alla va!

Ni menys ni menys que una actuació en directe al JAMBOREE, a hores d'ara, i després de la decaiguda d'alguns altres temples a Madrid i altres llocs, és la Meca del jazz de l'estat espanyol.

Doncs allí s'ha posat, en un nou llançament del segell SEDAJAZZ, el Voro García, a gravar un directe.

No calen massa comentaris. Els acompanyants són tots de categoria!

Pur jazz en directe. La forma millor d'escoltar el jazz.

Mestres valencians del jazz...i altres palos: Jesús Santandreu

Programa 441

El mestre valencià Jesús Santandreu, nascut a Carcaixent l'any 1970, ha corregut, com es diu, "de la Ceca a la Meca i la Vall de Segó", és a dir, el món sencer, fent tot tipus de música, amb el seu saxo i la seua inspiració.

Instrumentista, compositor, arranjador... és una de les millors veus ambaixadores de la música valenciana al món.

En aquest cas, amb el seus amics del col·lectiu SEDAJAZZ, ens ofereix un bombó per degustar: una mena de suite en la via jazzista, anomenada "CONPENDIUM", imprescindible d'escoltar i degustar per qualsevol persona a la què li agrade...la música. Simplement, la música.

Relaxeu-vos i deixeu que la inspiració com a músic, compositor, arranjador i director del Jesús vos penetre fins al més fons de l'ànima.

DISCULPA

ACTUALITZACIÓ2: La situació tècnica que ha fet que no es publicaren comentaris a aquest blog s'ha resolt completament, de manera que, a poc a poc, aniré plenant, de manera breu, això sí, els enllaços als programes que no vaig poder fer. El programa 447 ja tindrà el seu comentari. Gràcies per la vostra paciència.
17/12/2018

ACTUALITZACIÓ: Sembla que les coses van regularitzant-se. A poc a poc (no tinc massa temps), aniré actualitzant el podcast amb els comentaris habituals. Gràcies per la vostra paciència

E.P.
 +++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Estimada gent, poca o molta, que escolta aquest programa des del web.

Des de fa un mes, aproximadament, estic tenint problemes amb el servidor d'internet on es dipositaven els programes per a que es pogueren descarregar. Sembla que l'empresa o ha tancat o està a punt de fer-ho i no hi tinc accés ni forma de comunicar amb ells.

Estic tractant de resoldre el tema contractant amb un altre proveïdor d'internet, però això duu temps i feina.

Els programes, mal que bé, estan podent escoltar-se a la ràdio als horaris habituals, recordeu, dijous a les 16 hores i dissabtes a les 23'30 hores, al 104.4 de l'FM, a València ciutat i rodalies y a la web de Ràdio Klara en "Streaming" (www.radioklara.org).

Igualment podeu escoltar-los o descarregar-los des de l'Ivoox de Ràdio Klara i en la pròpia web de Ràdio Klara en els apartats dedicat al nostre programa. No es poden veure els comentaris, lamentablement, però la música què és allò important sí es pot escoltar i descarregar a aquest enllaç, això sí, amb un cert retard, una setmana o dues...o una mica més.

https://www.ivoox.com/podcast-camins-musica_sq_f118155_1.html

Espere trobar prompte un nou servidor i continuar en contacte amb vosaltres.

Disculpeu les molèsties, però "Els camins de la música" no s'ha rendit.

Tornarem!!

Gràcies per la vostra paciència.

E. P.

L'òpera rock: TOMMY i els WHO-2

Programa 440

Poca cosa que afegir a allò que s'ha dit al programa i al blog anterior. O no. Caldria parlar-ne molt.

Però la música és allò important i en aquest programa aneu a escoltar la segona part de l'excel·lent  versió -segur, la millor- que s'ha fet d'aquesta peça mestra dels WHO: TOMMY

Escolteu-la amb atenció i, com es pot fer, se la baixeu i la guardeu com un petit tresor. No es pot ja comprar. No s'ha reeditat ni en vinil ni en CD.

L'òpera rock: TOMMY i els WHO-1

Programa 439

Als anys posteriors a la desaparició dels Beatles, la indústria i els propis músics, varen trobar que un cicle s'havia tancat i que calia cercar nous camins.

Alguns grups més agosarats, i amb més formació musical, com The WHO, varen encetar amb èxit, després d'alguns altres intents d'altra gent, el camí de la qualitat i l'èxit: L'òpera rock.

El seu primer èxit va ser TOMMY, amb lletra i música -pràcticament total- del guitarrista Pete Townshend, va aconseguir que la casa AM produïra una versió amb les millors veus del moment i una gran orquestra simfònica al darrere, en una caixa amb dos discos LP què, per a mi, és segurament la cimera de l'època del vinil, en allò que respecta a la cura del producte, amb un "libretto" amb les lletres i uns preciosos dibuixos.

Musicalment resulta impressionant, tant la producció com la interpretació.

Com que no volia trencar el plaer de l'escolta completa, l'aneu a tindre en dos programes consecutius.

Gaudiu-ne

Chick Corea. North Sea Festival 2003

Programa 438

 En els seus 40 anys de carrera, el pianista, compositor i "leader" de diverses formacions, Armando Anthony 'Chick' Corea ha fet tants registres en tants estils, que és difícil de dibuixar breument la seva carrera. Corea va debutar a principis dels seixanta a les bandes llatines de Mongo Santamaria i Willie Bobo. Unir-se al grup de trompetistes Blue Mitchell en '64 va conduir al seu canvi al jazz.

 El seu propi primer disc va sortir al '66: 'Tones for Joans's Bones', un exercici exitós i inspirador. Dos anys més tard Corea es va unir al grup de Miles Davis per explorar les possibilitats d'una fusió entre el jazz i el rock. Aquest esdeveniment va posar el seu nom al mapa de jazz permanentment. 

El 1970 es va dedicar a tocar el jazz lliure en el seu grup Circle. El llatí, el bop, la fusió i el jazz lliure van mantenir-se com a estils que Corea continuaria tocant alternativament o simultània durant els següents trenta anys.

 Després de l'èxit de la fusió Return to Forever en els anys setanta, va establir la famosa Chick Corea Elektric Band en els anys vuitanta. Els fanàtics han estat esperant anys per a la reunió d'aquesta virtuosa companyia i aquest any 2003 serien recompensats per la seva paciència.

La música culta brasilera: Francisco Mignone

Programa 437

Francisco Mignone (Sao Paulo 3 de setembre de 1897 Rio de Janeiro 19 de febrer de 1986), fou un compositor, director d'orquestra i professor. Va ser també un notable pianista (tant solista com acompanyant).  

Va estudiar al Conservatori de Sao Paulo i a Milà, amb una beca, arribant a contactar amb el mismíssim Verdi. Com a professor va ensenyar, i dirigir un temps, a l'Escola Nacional de Música de Rio de Janeiro entre 1933 i 1967, que ell va fundar.

 

Encara que molt influenciat per la moderna escola de composició italiana, Francisco Mignone també sentia gran atracció per la música popular . Va compondre obres en aquest estil en els seus començaments sota el pseudònim de Chico Bororó. 

 Cal observar que molta de la producció musical erudita de Francisco Mignone està inspirada en la música popular (els seus Valss d'Esquina, per exemple) i en el folklore. En moltes de les seves obres va utilitzar motius indígenes brasilers.

 

Com a compositor, és un dels més importants del Brasil, amb més de mil obres catalogades. En el seu repertori trobem música de diversos gèneres i en diferents estils. Va compondre òperes (O contractador de diamants, O innocent, etc.); ballets d'inspiració folklòrica (Maracatu de Chico-Rei, Quadros amazònics, etc.); poemes simfònics (Suite brasilera, Cant sesteiro, etc.); música de cambra i coral, així com bandes sonores per a pel·lícules.

 

En la seva obra per a piano es pot verificar una magnífica tècnica de les possibilitats sonor-tímbriques d'aquest instrument, així com una notable creativitat i un espontani domini de l'estructura formal.

 

Francisco Mignone tenia una predilecció especial pel vals, arribant a compondre més de cent (són famoses i molt apreciades les seves col·leccions de Valsas d'Esquina, Valsas Choro i Valsas Brasileiras per a piano). Aquesta circumstància, així com l'excel·lència demostrada per Mignone en aquest gènere, van portar al poeta brasiler Manuel Bandeira a anomenar-li "El Rei del Vals" al Brasil.

El geni inclassificable: Charles Mingus-2

Programa 436

Ja varem comentar al darrer programa les característiques més destacades d'aquest geni inclassificable, com deiem, què va ser Charles Mingus.

Al programa de hui escoltareu les tres peces que quedaven per escoltar del "AhUm" i completarem el programa amb peces del que es considera, segons per qui, el seu segon millor disc (hi ha qui el considera el millor...) "The Black Saint and the Sinner Lady", lleugerament anterior al "AhUm", però on la originalitat de la música del Mingus queda perfectament palesa, tant com a compositor com a arranjador.

La dada més destacada d'aquest disc és que el Mingus la va escriure com si fora una peça per a ballet, encara que no he pogut constatar que s'arribara a concretar mai dalt d'un escenari i aixina es nomenen els seus quatre moviments,

1.	"Track A – Solo Dancer"
2.	"Track B – Duet Solo Dancers"
3.	"Track C – Group Dancers"
4.	"Mode D – Trio and Group Dancers" "Mode E – Single Solos and Group Dance" "Mode F – Group and Solo Dance"

El geni inclassificable: Charles Mingus-1

Programa 435

Altres vegades ja hem comentat el fet que l'any 1959 va ser una any cabdal en la història del jazz. En Eixe any varen eixir al carrer el "Kind of Blue" de Miles Davis, el "Time out" de  Dave Brubeck i el “The Shape Of Jazz To Come” de Ornette Coleman, expressions de corrents del jazz que pugnaven per aportar el seu gra de sorra -o bastant més- a l'evolució de la música negra per excel·lència, encara que alguns dels músics foren blancs, per exemple Dave Brubeck o l'arranjador del "Kind of Blue", Gil Evans. Però eixe any la collita va ser molt més gran, i entre els més destacats està el disc que anem a escoltar entre el programa de hui i el pròxim, l'"Ah Um" del nostre protagonista de hui, Charles Mingus.

Mestís pels quatre costats, va néixer (22 d'abril de 1922-Cuernavaca, Méxic, 5 de gener de 1979) en una base militar de l'Exércit  prop de la ciudad de Nogales (Arizona). Es va criar va prop de Los Ángeles (California). La seua familia era d'origen suec y afroamericà  per parte dels avis paterns i xinés i britànic por parte dels avis materns. Malgrat això, va crèixer en un entorn familiar estricte i discriminatori.
Sa madre va morir als sis mesos del part, quedant Mingus a càrrec d'una madrastra meitat amerindia  que a la llar sols permetia música relacionada amb l'església, així que Charles va tindre allí els primers contactes amb la música.

Va estudiar trombó, piano i, finalment, es va dedicar a l'instrument que l'acompanyaria la resta dels seus dies, el contrabaix. De tota manera no es limitava a ser un exceŀ lent instrumentista. ben al contrari la seua tasca com a arranjador i compositor estan al mateix nivell de la seua qualitat com a instrumentista.

L'any 1959, com hem dit, va treure a la llum un disc, que anem a escoltar en la versió treta el 2009 en dos CD, amb versions alternatives i algunes peces que no tingueren lloc al LP del 59. Un disc que va ser una autèntica revolució, independent del jazz modal de Davis, del free de Coleman i del camí del duo Brubeck/Desmond.

D'esperit inquiet va renegar prompte del be-bop, què era la forma de jazz a la moda, encara que ja de forma decadent. Va escoltar a Ornette Coleman i, de principi, no li va agradar, encara que després el seu estil va acostar-se prou al free-jazz. Influenciat inicialment per Ellington, del qual va aprendre que el jazz i la clàssica poden maridar-se perfectament, va viure plenament l'època daurada de Charlie Parker. De tot aquest poti-poti, va eixir un músic excel·lent, refinat, avantguardista sense perdre de vista als vells mestres. El disc que aneu a escoltar es va treure en eixa època de transició extrema -perquè de transició va estar sempre Mingus- on es poden escoltar les velles formes i les noves del jazz de la seua època. Un disc que, amb el temps, junt amb el "The black saint and the sinner lady" es consideren les seues cimeres.

Gaudiu de la música quasi inclassificable d'aquest home, mescla de races i músiques, que portà el jazz a una de les seues cimeres.

La filla del predicador: Aretha Franklin

Programa 434

 Nascuda el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i morta recentment el 16 d'agost de 2018 a Detroit, Michigan, filla de una coneguda vocalista de gospel i de CL Franklin, un ministre baptista conegut com l'home amb la "Million-Dollar Voice", el seu pare era un dels ministres més respectats i destacats del país, i l'Aretha va créixer cantant a l'església i envoltat de famosos locals i nacionals. Va aprendre a tocar el piano d'oïda i aviat va aprendre els tons i els  principis teòrics de la música.

Anomenada la "Reina del Soul" guanyadora de 18 Grammy i nomenada en 26 més i la primera dona a ingressar al Saló de la Fama del Rock and Roll, Aretha Louise Franklin va publicar el seu primer senzill comercial amb Columbia a l'edat de divuit anys  , aconseguint el número deu en les llistes de BillBoard amb aquest primer disc  llançat al gener de 1961. Amb catorze anys havia gravat un directe amb son pare i a la seua església, "Songs of faith", que anys endavant va ser publicat comercialment. Tanmateix, la gent de Columbia no va comprendre la direcció en què Aretha volia anar amb la seva música i, en definitiva, no van aconseguir treure tot el seu potencial.

En 1966, Aretha va signar un contracte amb Atlantic Records, el segell del "soul" per excel·lència,  on va publicar el seu primer llegendari single, Respect, un tema  d'Otis Redding. Amb aquest senzill, Franklin va crear un estil què desencadenaria una nova moda vocal, anomenada "Call and response". Mentre va signar amb Atlantic, va publicar tres hits addicionals, Baby I Love You, A Natural Women i Chain Of Fools, i va guanyar els seus primers dos premis Grammy i vuit Grammys consecutius per a la millor categoria femenina de R & B femení.

Franklin no només havia aconseguit el seu somni de convertir-se en una sensació musical, sinó que es va destacar en el moviment dels drets civils pel seu single amb Otis Redding, Respect. La cançó va ajudar a enviar un missatge als nord-americans sobre igualtat, pau i justícia. Franklin va continuar estrenant èxits durant tota la dècada, com Think, I Say A Little Prayer, i Is not No Way.

En la dècada de 1970, va començar a gravar èxits de gospel com Do not Play That Song, Rocksteady i Sleeping. Previsiblement Franklin aviat trobà una obra mestra que esdevingui l'àlbum gospel més venut de tots els temps, va fer-lo  1972 amb el seu àlbum Amazing Grace.

En 1982, va tornar als deu millors llocs de R & B amb el seu exitós àlbum Jump To It, amb Luther Vandross. En 1985, després d'uns anys de foscor de popularitat per l'èxit de la música disco, Franklin va llançar un àlbum que presentava un so rock mai abans escoltat. L'àlbum, "Who's Zoomin Who?", aviat va rebre un disc de platí. El 1989 va llançar un àlbum pop que incloïa Elton John, James Brown, The Four Tops, Kenny G i Whitney Houston, anomenat Through The tTempest. Aretha va cantar a les preses de possessió de Bill Clinton i d'Obama.

El 2003, després d'una relació de 23 anys amb Arista i va obrir la seva pròpia etiqueta, Aretha. La Franklin va publicar el seu primer àlbum en l'etiqueta, A Woman Falling Out Of Love, el 2011 marcant els seus cinquanta anys en el món de la música.

Respectada per tot el món de l'espectacle i adorada pels que trobaren en ella una "leader" quan se la cridava per qualsevol assumpte relacionat amb la igualtat racial i sexual, amb dues cançons emblemàtiques, RESPECT (d'Otis Reddding) en el primer aspecte i LIKE A NATURAL WOMAN (de Carole King) en el segon, les cançons passaren a ser himnes per a Aretha Franklin i els moviments repectius.


Tres anècdotes prou conegudes de l'Aretha són quan en un acte en homenatge al papa Francesc, el 2015, amb 70 anys d'edat, i per no poder cantar Pavarotti per una sobtada malaltia a la veu, l'Aretha va cantar la coneguda ària de l'òpera Turandot "Nessun Dorma" amb la seua encara poderosa veu de mezzo-soprano.
 Una altra anècdota, humana en aquest cas, és quan entrant en un luxós hotel de Nova York, abillada amb un abric de pell, se li trencà una bossa de paper i van caure per terra un grapats d'entranyes de porc que s'havia comprat pel seu menjar, demostrant que no havia oblidat els seus orígens.
Finalment podeu veure un video on una desfermada Carole King s'emocionava en sentir-la cantar "A Natural Woman", mentre unes llàgrimes li queien discretament a l'Obama en sentir-la. Realment esborrona sentir-la.

Una figura senyera i irrepetible que, lamentablement no podrà ja cantar més, però que podem gaudir amb els seus 88 discos que va gravar en la seua carrera.

Descanse en pau i gràcies per tot, Aretha.

Sarah Vaughan. Cançons dels Beatles

Camins 433

 Així es titula el disc que aneu a escoltar hui. Senzillament la meravellosa veu de la Sarah Vaughan retent-li un homenatge als compositors i intèrprets més populars, segurament, de tot el segle XX.
 Un programa amable, tranquil, per escoltar-lo per exemple a la platja, de nit, amb  el soroll de les ones al fons. No pretenem més. No sempre cal "anar amb l'accelerador a fons", de vegades és prou amb açò, una bona música cantada per una bonica veu.
 Com que fa tan sols dos programes ja varem fer una ressenya biogràfica àmplia de la Sarah, hui vaig a esmentar a dos dels músics, segurament els més destacats, que formen part de l'orquestra que l'acompanya i que mostren el nivell i la cura amb el qual es va fer aquest disc.
 El primer és el guitarrista Lee Ritenour. Nascut i criat a LA, Lee Ritenour era un prodigi de guitarra infantil, guanyant el seu primer treball d'estudi als 16 anys acompanyant als Mamas and the Papas. Obsessionat amb el gran jazz de Wes Montogomery des dels seus inicis, va convertirse en un reclamat músic d'estudi acompanyant una llarga llista de gent coneguda: Steely Dan, Pink Floyd (The Wall), Barbra Streisand i els Bee Gees, Tony Bennett i Lena Horne, Sonny Rollins, Dizzy Gillespie i Stanley Turrentine, Gato Barbieri i Paulinho Da Costa i després com a solista amb més de 30 anys de registres.
 L'altre gran nom que treballa en la gravació és el conegut "Tooth" Thielemans, el belga introductor de l'harmònica al món del jazz, que va anar-se'n amb 91 anys el 2016, deixant una enorme quantitat de gravacions com a solista i com a acompanyant de mil lluminàries del jazz, el pop, la música brasilera i mil més.
 Realment, un disc d'escolta agradable fet amb una qualitat i una cura de producció que el fa absolutament destacable.
 I res més. Fins al setembre, adéu amigues i amics d'aquest modest programa fet amb un enorme amor per la música que espere contagiar-vos.

Kenny Burrell: "Toca allò que sents, expressa-ho"

Programa432

  Kenny Burrell té una de les veus més reconegudes en la guitarra de jazz i ha estat líder i model des del primer moment que va aparèixer a l'escenari amb la banda de Dizzy Gillespie en 1951. Amb un enorme sentit del gust, el sentiment, la melodia i la sofisticació, Burrell és també el sideman per excel·lència, donant-li el seu toc a centenars d'enregistraments importants durant les últimes sis dècades, encara que el seu estil va estar molt influenciat pel be-bop al seu moment.

 Avui, és un enregistrador actiu, un educador respectat i un gran estudiós de la música. El seu llegat és omnipresent.  

El seu so i enfoque han influït pràcticament a tothom que es reclama com a músic de jazz, però s'estén a molts fora del gènere tals com Jimi Hendrix, Stevie Wonder i molts més. BB King té a Burrell com al seu guitarrista favorit i varis coneguts guitarristes de blues com Stevie Ray Vaughan i Otis Rush,el tenen com al seu company favorit per gravar.

 El currículum de Burrell es com el Who's Who de la música americana al llarg de sis décades. Parlar amb ell és com fer una visita guiada a través de la banda sonora de la història del jazz, amb col·laboracions amb gent com Louis Armstrong, John Coltrane, Duke Ellington, Billie Holiday, Lena Horne, Dizzy Gillespie, Wes Montgomery, Sonny Rollins, Stan Getz, Quincy Jones, Herbie Hancock i Jimmy Smith en el camí: un viatge acompanyat d'una bona dosi de profunda filosofia musical  que explica i dóna a conèixer més que com a coneixements musicals, com a lliçons de vida apreses i assimilades.
 
  La innovació i l'elaboració de la història del jazz han seguit Burrell durant dècades i són part del seu viatge de jazz, marcat per experiències en formacions de tot tipus: trio d'orgue, trio de guitarra, com a intèrpret en solitari o en experiments orquestrals i molt més. Però, més enllà dels seus èxits, premis i reconeixements, en definitiva Burrell és l'encarnació i epítom del seu credo musical: "Toca allò que sents i expressa-ho".

 Pocs poden reclamar el títol de llegenda viva. Però Kenny Burrell és només una persona. Bé, de fet és més: història viva, passat, present i futur. Les seves credencials són voluminoses, i malgrat l'edat -va nèixer el 1931- no s'ha aturat ni pense que ho faça mentre tinga un alè de vida.
 
  Ha gravat almenys 108 àlbums com a líder de banda i és avui, als 86 anys (el 31 de juliol farà 87) , encara és en plenes condicions de la seua capacitat interpretativa. "Special Requests", un disc en directe de 2012, encara va arribar al número 1 de les llistes de jazz i va ser l'àlbum de jazz més escoltat en 51 estacions de ràdio.

En definitiva, una llegenda encara viva del jazz -esperem que per molts anys- pel qual en tinc una especial admiració. Si l'escolteu entendreu per què. 

 Per cert, al programa, a part de Coltrane, amb el qual comparteix lideratge al disc, pareu esment al pianista Tommy Flanagan amic inseparable tota la seua vida, des de l'adolescència, que participa al disc que escoltareu que es diu, senzillament, "Kenny Burrell&John Coltrane. Cal més?