Adeu a Sofia Gubaidulina

 

Programa 718

El 13 de març de 2025 va ser un mal dia per a la música. Eixe dia, amb sols noranta-tres anys d'edat, ens va deixar Sofia Gubaidulina. Va ser una pena, perquè podria haver viscut uns quants anys més per a bé de la música occidental i la seua evolució.

El director  Simon Rattle va parlar d'ella com un "ermità volador", sempre en òrbita i només ocasionalment visitant la Terra. Em sembla una bona definició.

Ja fa un temps li'n vàrem dedicar alguns programes, perquè la seua música era fresca, sempre nova, mai rendint-se a allò que, l'acadèmia o... les autoritats soviètiques, volien que fera. Va anar sempre "per lliure". La Unió de Compositors soviètics la va posar en la lista negra el 1979, condemnant-la a ella i a sis companys compositors per escriure "inutilitat... fang sorollós en lloc d'innovació musical".

Front als qui deien que el seu estil era "massa innovador", ella deia que, ben al contrari "El meu estil podria ser millor descrit com a arcaic".

Com que ja vàrem dir prou sobre ella i la seua peripècia musical i vital en programes anteriors, com he dit, sols vull, en aquest programa, deixar constància de la meua pena i admiració. Va ser la millor compositora russa del segle XX i, probablement, ho serà també del XXI.

Gaudim de les dues peces seues que he triat per l'acomiadament.

Feliç viatge al més enllà i GRÀCIES.

Els fills (o nets) de Miles Davis: Cory Wong

Programa 717

Quan l'any 1970 Miles Davis va treure el doble LP Bitches Brew, una de les gravacions-fites de la seua trajectòria, la gent afeccionada al jazz, sobretot la gent blanca als EUA, va quedar enormement sobtada. Malgrat que l'electrificació de la seua música ja havia començat alguns àlbums enrere, el Bitches Brew va ser com una consolidació, una afirmació d'un dels seus múltiples canvis de rumb.

Amb aquell disc, Davis va declarar que el que pretenia era acostar-se a la joventut afroamericana que estava bandejant el jazz i anant-se'n amb gent com Stevie Wonder, Marvin Gaye o Sly & the Family Stone. No volia perdre el pas i, sobretot, no volia que l'evolució de la música de jazz "el deixara arrere".

També en aquella època va descobrir la música de Stockhausen i els seus innovadors conceptes musicals. No s'ho va pensar massa i es va llençar a la piscina. L'any 1972 va gravar el Bitches Brew que és una única peça de dues cares de l'LP, amb una clara intenció d'introduir el funk i "flaires" rockers com a eix central de la seua nova música. Un altre dia en parlarem més a fons d'aquests aspectes.

La introducció que he fet bé a compte de què a la música que sonara al programa hi ha uns grans protagonistes: el funk... i el jazz(?).

Cory Wong, que és l'artista del què escoltareu  part d'una actuació feta a Londres el mes de febrer d'enguany, opine(?) que és no un "fill" de Miles Davis, sinó potser més bé un net. Un net que es recorda de l'avi, però que no fa una recerca com feia Davis, sinó que se'n puja al carro de la part més comercial i ballable d'aquell gir de Davis, amb una clara vocació d'arribar al màxim de gent possible, és a dir, una música molt comercial.

Però atenció, comercial no vol dir, necessàriament, mancada de qualitat i d'idees. Sense ser una gran figura, almenys per ara, i després d'haver passat per grups de rock, soul, jazz, etc., sembla que Cory Wong  ha trobat un camí amb què, almenys, és capaç de omplir grans locals -com en el cas de Londres- haver estat nominat per a un Grammy el 2024... en la secció de "Best New Age Album" (?) i estar cridat per a actuar a l'històric festival de Jazz de Monterrey d'enguany. És a dir, que tampoc és un "segona fila"

El grup que l'acompanya, Vulfpeck, què feia funk fonamentalment, és un perfecte rerefons per a les intervencions del Cory Wong que, en la majoria dels casos fa vertiginosos rasgueigs d'acords de la seua guitarra- amb un rabiós ritme de funk. El grup té unes perfectes intervencions dels teclista, bateria i, sobretot, d'un grup de sis vents que, amb un so soul que recorda totalment els de la millor època de la Tamla Motown, Stax Records, etc. recobra l'aire jazzístic als seus solos, més que als del Cory Wong. En resum, fan un so compacte, ben engreixat, que funciona.

Reconec que no és una deriva del jazz que m'agrade massa, però en este programa sempre volem que escolteu coses noves, coses que es van obrint camí en el món de la música jazz i d'avantguarda, y el Cory Wong n'és un exponent claríssim d'una certa deriva del jazz que, evidentment, beu de les fonts del R&B, el soul, el rock i, sobretot, del funk.

Vosaltres direu...

Un treball icònic dels Pink Floid: The Dark Side Of The Moon

 Programa 716

L'aventura de la música és un seguit de canvis, més o menys radicals, que fa que allò que els artistes ens proposen per a escoltar no sempre és acceptat de bona manera, al seu moment, pel gust majoritàriament imperant.

La curta aventura dels Beatles, tan sols una desena d'anys, va resultar enormement decisiva en la història de la música popular, dominada des dels anys 50' pel rock & roll. 

Partint d'eixa base i amb influències d'altres músiques afroamericanes i la fusió de tot allò amb els contactes, inevitables en viure a Europa, de les innovacions de la música anomenada "clàssica", la seua música va anar obrint una sèrie de camins que, amb la seua separació a començament dels anys 70', no varen arribar a concretar-se amb les innovacions que, sobretot des de la psicodèlia, estaven obrint nous músics joves que havien "entés" -segons crec jo- la intenció trencadora de la música dels de Liverpool.

L'aparició, a més a més, de nous instruments electrònics, els sintetitzadors sobretot, amb versions ja "comercials" diríem, vam consolidar i popularitzar els experiments de Walter/Wendy Carlos i altres.

Al nostre "Camins" hem dedicat alguns programes a gent que va anar obrint noves dreceres els anys 70', fent música amb una aspiració semblant a la que va donar lloc al naixement del be-bop, és a dir, no aspiraven a fer música "ballable", volien fer una música que la gent escoltara amb atenció i assegut al seu seient, tal com es fa en un concert de música "culta". Les òperes Rock, els concerts per a "Grup de rock i Orquestra", el "Rock simfònic", varen donar una sèrie de fruits molt estimables amb gent com els Who (Tommy), Procol Harum, Rick Wakeman o Alan Parsons, enginyer al darrere de moltes d'estes produccions i grups com el que s'escoltarà hui al programa.

El disc "The Dark Side Of The Moon", dels Pink Floid, tret l'any 1973, sis anys abans de la publicació de la seua "Òpera- Rock" The Wall, va ser una autèntica bomba dintre del món de la música popular, tenint una acollida entusiasta per part de la gent i de la crítica musical, en sentit ample i no restringida al món del rock, resultant, segons diuen, el tercer disc més venut de la història (quan hi havia discs...) i mantenint les seues vendes al llarg de més d'una dècada.

L'assimilació impecable dels sons del sintetitzador amb els instruments clàssics del rock, junt amb influències del que The Dark Side Of The Moon"al món de la música "culta" s'anomenà "música concreta" (gent xerrant, sons de monedes, una intervenció vocal sense lletra, sons varis...) adequadament barrejats amb un treball conjunt de Roger Waters, David Gilmour i l'enginyer i músic, Alan Parsons, varen aconseguir una obra absolutament redona, fregant la perfecció absoluta, que va fer-los col·locar-se en la cimera del rock-simfònic, amb un disc "conceptual" que, en realitat, és una autèntica suite en el sentit clàssic de la paraula, és a dir, les diferents peces es fonen l'una amb l'altra amb un cert pont musical. Amb lletres curtes on el temes tractats no eren qüestions adolescents, sinó que parlen de la vida, la mort, el dolor, la malaltia, etc.

Encara que la seua popularitat arribà a la cimera absoluta amb l'eixida de l'òpera "The Wall", que va tindre una pel·lícula amb dibuixos tipus còmic amb la seua banda sonora i, a parer meu, una versió insuperable quan, arran de l'enderrocament del mur de Berlín, es va fer un espectacle sublim, amb la col·laboració d'un selecte i nombrós grapat d'artistes (Scorpions, Cindy Lauper, Van Morrison, Marianne Faithfull,...) en este cas sols amb la direcció de Roger Waters, erigit en símbol suprem dels ex-Pink Floid. Però eixa és una altra història.

La música de "The Dark Side Of The Moon", amb una portada de disc absolutament emblemàtica, us resultarà, a qui per edat no la conega, tota una experiència sonora.

Escolteu-la amb atenció. No us defraudarà.

Bolero-jazz? : Ana Pereira diu que sí

 Programa 715

És evident, a hores d'ara, que el jazz s'ha inflitrat en totes les modalitats musicals, des de les més cultes a les més populars. Ja Stravinsky va escriure peces on la paraula "jazz" estava al títol, com un homenatge a eixa, llavors, "nova" música.

En aquest mateix programa es poden trobar maridatges del jazz amb músiques orientals, mediterrànies de tot pelatge -d'una part a l'altra del Mediterrani-, sons orientals i, òbviament, amb músiques africanes actuals, segurament l'aparellament més natural. L'anomenat latin-jazz va néixer, pràcticament, al mateix temps que el propi jazz.

Hi ha artistes -afortunadament- que volen anar més enllà del que s'ha fet fins ara i ací és on trobem un "descobriment" editat, no cal dir-ho, a SEDAJAZZ Records: el bolero-jazz.

Haig de dir que, d'entrada, a la primera escolta, em va sobtar el disc que l'alacantina Ana Pereira, "Baila la lluvia" , ha tret. Ha calgut una posterior escolta més atenta, per descobrir els valors i el treball que hi ha al disc. Una acurada i delicada instrumentació del grup acompanyant, sempre discret quan està la veu al davant, més lliure i "jazzer" en els moments en què el trio clàssic -piano, contrabaix, bateria- agafa el protagonisme.

La veu de l'Ana Pereira, molt enfilada al caràcter que és d'esperar d'un bolero, gènere que podrien dir un poc  "demodé", es perfila suau, sensual i molt afinada, donant-li nova vida a peces sobradament conegudes en l'àmbit popular, que, qui més qui menys, ha cantussejat o ballat alguna vegada.

Diu l'Ana que en té composicions pròpies, però que es trobava més segura, per a un primer treball discogràfic, amb estes músiques que deambulen per la seua memòria com un fons sonor estimat i familiar.

Esperem que la cosa li funcione bé, en l'àmbit professional, i ens arribe eixe segon disc amb cançons de producció pròpia.

Una estrela que s'enfila molt amunt-II: Sol Gabetta i la seua generació.

 Programa 714

Ja vàrem fer un esbós al comentari de la setmana de la meteòrica trajectòria de la violoncel·lista Argentina Sol Gabetta i centràrem el programa en dues interpretacions amb orquestra i solista.

Hui emplenarem un poc més el seu coneixement amb dues característiques molt interessants, al meu parer: la seua preferència per la música de cambra, més exigent per a la tècnica dels instrumentistes en no tindre el rerefons sonor de l'orquestra i, per altra part, l'interés per eixamplar els límits del repertori amb composicions d'autors actuals, un poc a la vora de la sensibilitat "estàndard" de l'oient de la música de concert, estrenant peces -en molts casos escrites pensant en aquests/es intèrprets joves- que amplien el repertori per als seus instruments.

Una pianista, Hélène Grimaud, francesa, amb la qual sol col·laborar, i una violinista russa, Polina Leschenko, són les dues instrumentistes, molt joves, amb les quals fa parella en aquest cas.

Voldria finalment destacar la presència, com a autor i director, del joveníssim valencià

Francisco Coll, deixeble preferit i únic ni més ni menys de Thomas Adès, el principal compositor actual de les Illes Britàniques, explorant els límits de l'atonalisme amb una original fusió amb tota la història de la música occidental. Nascut el 1985, el seu "curriculum" de premis i reconeixements és, senzillament, aclaparador.

La música, la seriosa, té futur ;-)

Una estrela que s'enfila molt amunt: Sol Gabetta

Programa 713

 
 Nascuda el 18 d'abril de 1981 a la localitat de Vila María, a l'Argentina, la violoncel·lista Sol Gabetta gaudeix en l'actualitat d'un enorme prestigi, tant per la seua tècnica virtuosa -però heterodoxa pel que fa a la posició de braços segons els especialistes- com per, sobretot, la seua forma de fer cantar, plena d'inspiració, les quatre cordes del seu instrument, endinsant-se més en l'esperit que en la partitura que interpreta.

De pares d'ascendència francesa i rusa, comença a tocar el violí als tres anys i el cello, diuen que als quatre, cosa que li resultaria complicada per la grandària de l'instrument. Als huit anys es va decidir pel violoncel guanyant el seu primer concurs ja amb deu anys.

La seua definitiva entrada al món dels intèrprets professionals va ocórrer quan l'any 2004 va guanyar un prestigiós premi internacional. L'any 2006 creà el seu propi festival (!), el Festival Solsberg, però la seua definiva consagració va vindre quan el 2014 va interpretar el conegut concert d'Elgar per a Violoncel (que escoltareu al programa), una fita per a qualsevol violoncel·lista, interpretada, ni més ni menys, que amb la Filharmònica de Berlín dirigida per Simon Rattle -un home sempre preocupat per donar oportunitats a la gent jove- al Baden-Baden Easter Festival.

A partir d'eixe moment la seua carrera va enfilar-se a les màximes altures, sent nomenada en moltes ocasions com la successora de la malaguanyada Jacqueline Du Pré.

Tractar de fer un cert resum de la seua biografia, amb tan sols quaranta-quatre anys en aquest moment, seria omplir esta nota de més i més noms d'autors i intèrprets des del barroc fins autors encara vius, als quals els presta una gran atenció.

La seua preferència per la música de cambra es fa palesa en la seua discografia, però el seu historial està també farcit de concerts amb orquestres de la més variada ubicació.

Realment la plenitud, la passió i l'ànima de les seues interpretacions i la seua carismàtica i conquistadora personalitat fan preveure una molt llarga carrera i una pujada a cimeres que sols ella sap quines són, però que segur que les pujarà.

 El pròxim programa continuarem escoltant les seues interpretacions. No s'ho deixeu passar!

Dos amics que s'entenen: Mark Nightingale i Francisco Blanco "Latino"

 Programa 712

No sé com presentar el disc que acompanya a aquest programa protagonitzat per Francisco Blanco "Latino" amb el seu saxo baríton i el trombonisa anglés Mark  Nightingale.

En realitat no cal massa presentació; si mireu el que vaig escriure per al programa 689 està, pràcticament, tot dit.

Tan sols caldria destacar en la present gravació "Borealis", dos aspectes que varien des del Cool Session. L'un és que les obres són de l'autoria dels dos instrumentistes protagonistes de la sessió, llevat d'una versió d'un tema de Cole Porter. L'altra és que, per a satisfacció personal meua -ho dic en pla "fan"- al contrabaix de Miquel Álvarez i a la veterana bateria de Vicente Espí el grup s'enriqueix amb la presència de la pianista navarresa instal·lada a València ,, que va estar també a l'estudi, junt amb Latino i Nightingale aquell 26 de juny de 2022, que tan bons fruits va donar.

L'elegància, el "savoir faire" dels protagonistes de la gravació, la cohesió i el bon enteniment entre el saxofonista i el trombonista, desgranant amb saviesa musical les notes de les seues composicions fan que no calga més que aconsellar l'escolta.

És aquest un d'eixos discos de "jazz" que de segur que escoltaran de bon gust persones d'eixes que diuen que "no els agrada el jazz". N'estic segur que en gaudir de l'experiència d'aquest disc començaran a dubtar respecte de la seua opinió. Llevat que siguen persones "atrapades" pel reguetón; eixes no tinc clar que tinguen esmena possible... ;-)

Del Mediterrani al Carib passant per la Vall d'Albaida: Els IntoKables - A Ferro!

Programa 711

És realment una circumstància quasi miraculosa l'abundància de bandes de música -amb les corresponents escoles de música- que sorgeixen als pobles del País Valencià, on la gent -jove o no tant- en acabar la feina o la jornada escolar acudeixen al local social, normalment anomenat "el casino del poble" per ocupar una bona estona en aprendre a llegir música i interpretar-la mitjançant un instrument, generalment de vent, que tampoc sol ser triat per l'interessant sinó que és aquell que "els pertoca", perquè és el que està lliure d'ús o perquè manca un instrumentista d'eixe instrument concret o...

Amb un origen incert, sembla que va ser a partir del segon terç del segleXIX quan el fenòmen es va generalitzar per tots els pobles valencians. L'abundància d'instrumentistes que això ha generat i genera, fa que hi haja instrumentistes valencians tocant en orquestres o bandes d'arreu el món.

Si, a més, es troba una iniciativa com és el Col·lectiu "SEDAJAZZ", que estimula i, en gram mesura, acull gent que ve d'eixos llocs i els enfila cap al jazz (o d'altres gèneres) el resultat és que, com si foren bolets, de sobte en un poble de la Vall d'Albaida, en concret a Ontinyent, un grupet de persones, després de passar pel baptisme musical de l'agrupació del seu poble, les seues preferències varen enfilar-se cap al jazz i aparegué, després d'un procés primer, la IntoKables Big Band.

Ja l'any 2011 varen publicar el seu primer disc, editat per... SEDAJAZZ, clar,
Enjoy Latin Jazz que podeu escoltar complet ací.! o comprar-lo a la tenda de Sedajazz, clar, si en queden...

L'anomenat "latin- jazz", eixa mescla que es va donar des de quasi els orígens del jazz entre la música cubana/caribenya i el swing del jazz ha resultat una fórmula exitosa que ha donat -i donarà- un bon grapat de peces inoblidables i que té noms tan il·lustres com Arturo O’Farrill, Gonzalo Rubalcaba, Machito, Paquito D'Rivera o, d'alguna manera, el català Xavier Cugat entre altres, és la fórmula que catorze anys després, amb més maduresa, amb una personalitat estilística que els porta a l'"especialitat" del "latin -jazz" els IntoKables Big Band han llençat un altre disc, excel·lent, que va publicar SEDAJAZZ Records a començament d'enguany amb el títol de A Ferro!, i que és el material musical que escoltareu al programa de hui.

Dirigits pel clarinetista i saxofonista Carlos Ferri "Patilla", una formació que voreja la trentena de músics amb algunes col·laboracions com les de l'omnipresent "Latino" i alguna més, ens regalen un disc d'eixos que, en escoltar-lo, els peus se'n van menejant a poc a poc amb el ritme fins que la incitació a ballar ens arrossega i, com és la seua intenció de segur, ens fa un poc més feliços amb la seua alegria encomanadissa i el seu ritme, el seu "swing" captivador.

I SEDAJAZZ continua endavant, eixint ja del fang que va destrossar l'Alqueria Coca.

Gràcies!!

L'embolic del minimalisme i les formes (no sols) musicals: Michael Nyman-2

 Programa 710

 

... una peça de minimalisme per mi és òbviament mínima, però es refereix a les tècniques de variació del segle XVII i cap endavant a tècniques d'escriptura de música pop. Hi ha molta melodia. Hi ha més melodia en la meua música que qualsevol altre minimalista. ( https://daily.redbullmusicacademy.com/2016/01/michael-nyman-interview)

En efecte, respecte d'altres compositors etiquetats inicialment com a "minimalistes", entre els quals cal esmentar entre altres com a més interessants, per la música que han fet al llarg de les seues evolucions, evident "ismes",ment a Philip Glass, John Cage, Wim Mertens, Edgar Varese o John Adams, l'aspecte melòdic de les seues peces és molt característic.

Aquest grup, que començà a crear en una època en què altres "ismes", com l'atonalisme, el dodecafonisme,  serialisme, música añeatòria,  música concreta i les mil i una variacions a què va donar lloc la ruptura de les formes musicals que s'estudiaven als conservatoris, i que de Debussy i els postromàntics endavant, encetaren tota una sèrie de provatures, més o menys reeixides.

Els tres centres que varen ser el cor d'estes variacions varen fonamentalment:

-La denominada "segona escola de Viena", amb Arnold Schoenberg al capdavant, gran figura del "dodecafonisme", que començà a desenrotllar al voltant de 1923.

-El Laboratori d'Investigacióó i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) a París, per on varen passar el bo i millor de l'avantguarda musical des de la seua fundació. Encomanada pel president francés Georges Pompidou a Pierre Boulez, obrigué les seues portes l'any 1977 i encara continua la seua tasca innovadora i experimental.

-El treball d'Edgar Varese als EUA, on va viure molts anys i on finalment va morir. L'any 1022 va fundar el Gremi Internacional de Compositors (IGC) que va promocionar les obres de l'avantguarda europea de l'època- encunyant conceptes com "massa sonora", o "so organitzat" i va enfonsar-se en la utilització dels novíssims instruments electrònics des del bon començament. Quan li retreien les "rares músiques" que promocionava, dient-li que eren sorolls insofribles, en una frase definitòria va dir que "què és la música sinó els sorolls organitzats?". El Frank Zappa va ser un gran admirador seu.

Michael Nyman va beure de moltes fonts, des del barroc anglés fins a les novíssimes músiques que li arribaven de l'altra part de l'Atlàntic i de Paris o Viena. Malgrat tot, la seua música, potser ajudada per la bona acollida de les seues bandes sonores de pel·lícules, va ser ben acceptada en general per públic i crítica, malgrat reticències per part de les àrees més conservadores del camp musical "ortodox".

És molt aconsellable l'escolta de les seues obres per part de gent poc "iniciada" a les avantguardes, perquè en la seua música conceptes com "harmonia", "melodia" (amb matisos) i sons modulats estan al cor de la seua feina, facilitant l'entrada a altres opcions més agosarades que, es vulga o no, són ja la "nova música" d'ara, que serà acceptada com a "normal" en córrer alguns anys.

L'embolic del minimalisme i les formes (no sols) musicals: Michael Nyman

Programa 709

A un text extret d'una entrevista a Michael Nyman ( Stratford, Londres el 23 de març de 1944) diu:

"Bé, crec que la paraula "minimalista" en la música és molt interessant. Una de les moltes carreres que vaig tenir abans de convertir-me en compositor va ser com a crític musical. L'octubre de 1968 vaig anar a un concert aquí a Londres, i hi havia una peça de música d'un compositor danès més o menys desconegut anomenat Henning Christiansen, i em va impactar que la peça de música fos l'equivalent musical de l'art mínim.

(A l'article de l'Spectator on vaig fer la crònica vaig dir que...)Va ser un tipus de llançament d'una frase o referència. Però, des d'aquell moment de llançament el 1968, el terme "música mínima" s'ha aplicat a tot un grapat de música, principalment per compositors nord-americans i compositors europeus que es diu que estan influenciats per aquests compositors nord-americans. Però com dic, quan vaig inventar el terme "música mínima", estava revisant una actuació específica d'un compositor danès que ningú havia sentit mai."

L'embolic estava servit. 

L'art minimalista ja era una etiqueta utilitzada per gent molt variada que, a mitjans del segle XX, feia pintures, esculptures, arquitectura i d'altres objectes, de dificil qualificació per als "estandards" estètics de l'època.

En la música, cal esmentar, fonamentalment a un parell de compositors emblemàtics nordamericans: Steve Reich i Philip Glass. A Europa, les seqüeles de les audàcies de Stockhausen i Boulez havien trencat de forma radical amb els clàssics conceptes musicals (harmonia, to, ritme...).

A meitat camí entre ambdues posicions, al Regne Unit un grup de compositors experiment"Quina música no ha estat d'avantguarda en algun moment de la història?aven amb les noves formes; és en aquest punt on es troba Michael Nyman que és, des del punt de vista del reconeixement general, el compositor "minimalista" més estimat, famós i prolífic junt amb Philip Glass.

Un bon resum de tot el que tracte d'explicar el podeu trobar a la Wikipèdia, encara que no trobareu enlloc una "exacta" definició del terme i característiques de l'estil (?).

Michael Nyman, que va començar a treballar de molt jove amb gent com Brian Eno, l'ex-Roxy Music que va abandonar el pop per endinsar-se al món de les avantguardes musicals, va tindre l'oportunitat de fer música per a algunes peŀlícules de Peter Greenaway, un director molt experimental de mitjans dels 80' i els 90', amic seu. Però el seu salt a la popularitat es va donat amb la banda sonora de la peŀlícula "El Piano", de la neozelandesa Jane Campion, que va ser guardonada amb varis Oscars, però que va resultar el trampolí a la fama de Michael Nyman, que va vendre, literalment, milions de còpies de la seua exceŀlent banda sonora, de la qual escoltareu una petita suite, junt amb altres fragments d'algunes de les peŀlícules del Greenaway.

Al pròxim programa vos proposaré més música del Nyman que ha escrit per a tots els géneres musicals, des del piano, a la música de cambra i fins a òperes, génere que ell diu que és el qui més li agrada.

Feu una ullada (escoltada) a les peces que us propose, perque com va dir un crític musical: 

"Quina música no ha estat d'avantguarda en algun moment de la història?

Adeu a la compositora inclassificablement innovadora: "In Memoriam" Sofia Gubaidúlina

 Programa 708

Sofia Gubaidúlina (24 d'octubre del 1931, Txístopol (Tatarstan, Rússia) - Appen (Alemanya) 13 de març de 2025 als 93 anys)

L'anècdota d'una compositora primerenca, amb vint-i-huit anys, defineix perfectament la seua trajectòria. En temps en què l'"ortodòxia"(?) artística soviètica promovia el formalisme va tindre l'oportunitat de trobar-se amb el gran "tòtem" de la música Dmitri Xostakóvitx. Diuen les cròniques que el gran mestre, ja consagrat, després d'escoltar-la realitzar una reducció per a piano de la simfonia que havia escrit per al seu examen final al conservatori, li va dir:  

"El meu desig per a vosté és que continue pel seu propi camí incorrecte."

No cal dir que la jove alumna li va fer cas, encara que això li donaria molts problemes per a aconseguir publicar la seua música en l'ambient fosc i conservador de la Unió Soviètica d'aleshores.

Al "Camins de la música" ja hem dedicat, fa algun temps, quatre programes a la compositora tàrtara, on hem comentat aspectes de la seua obra i posat la seua música. La seua desaparició, a la provecta edat de 93 anys, ens obliga -molt gustosament- a reprendre la difusió d'alguna més de les seues obres.

No vaig a fer ací un obituari de Sofia Gubaidúlina, perquè una recerca a la xarxa us donarà un bon grapat per triar, encara que, per obrir boca, us pose l'enllaç del fet a la revista ARA, com una bona mostra.

La música del segle XXI ha perdut, amb ella, un dels seus més importants referents. Lloada per gent com Guidon Kremer, amic y promotor de la seua obra, o personalitats tan importants com Anne-Sophie Mutter o Simon Rattle, als qui va dedicar alguna de les seues obres, entre moltes altres personalitats destacades del moment actual, donen fe del reconeixement obtingut dels seus companys de professió.

Per a alguna gent encara li serà un poc "difícil" l'escolta de la seua música. Això li va passar a la seua època a gent com Beethoven, Wagner, Mahler o Stravinsky i Debussy, per esmentar alguns que, a hores d'ara, resulten "familiars" a l'oïda de qualsevol afeccionat a la música. Amb la Gubaidúlina passarà el mateix encara que, afortunadament, ha pogut tindre en vida un ampli reconeixement dels seus col·legues de la música.

El director Sir Simon Rattle va dir d'ella que era una mena d'"ermitana voladora", sempre en òrbita que sols, ocasionalment, visita la Terra.

Esperem que els programadors de les sales de concerts isquen definitivament del segle XIX i es passen al XXI, que ja va sent hora!!

La joventut s'obri pas: El CD "In Bloom" de la Jove Big Band de SEDAJAZZ

 Programa 707

És SEDAJAZZ un projecte què, si hi haguera justícia, tindria la Medalla al Mèrit Artístic, en alguna de les modalitats existents.

La impagable tasca que va començar un grup de persones amants del Jazz fa ja trenta-quatre anys, amb l'absoluta dedicació de Francisco Blanco "Latino", Deus ex Machina indispensable per a fer néixer un projecte il·lusionant on ningú ho esperava, no ha estat reconeguda, com cal.

El pas de persones jóvens, des dels set anys fins que alcen el vol o, per raons vàries, ho deixen, serà, de ben segur, una experiència vital que cap d'eixes personetes oblidarà.

La companyonia, l'amor per la música i l'art i el gust d'eixir a un escenari enfront d'un

públic que els recompensa amb els aplaudiments, sense ser cap "estrella mediàtica", seran experiències que modelaran, per a bé, la seua personalitat, recompensant les hores d'assaig i aprenentatge.

Si seguiu amb una certa regularitat aquest programa i aquest podcast, de segur que ja haureu llegit i/o escoltat les paraules més afalagadores per la meua part per a eixe projecte i el(s) seu(s) impulsor(s): té igual, es mereixen eixos afalacs i molts més.

Llàstima que les capes dominants de la societat valenciana, les que tenen poder -i diners- per mamprendre projectes com aquest siguen "rara avis" i les seues apetències culturals -musicals en este cas, es limiten a seure a una butaca de tant en tant i aplaudir "la famosa o el famós" que "ens fa el favor de vindre per ací a canvi d'un bon grapat de diners què, emprats en gent com SEDAJAZZ i molts més (companyies de teatre, de ballet, de...) donarien a la llarga millors fruits per a la ciutadania, inclosos ells mateixos. Però aixína està la cosa!!

Mentrestant, vosaltres, els que us molesteu en visitar un humil podcast com este, que ho feu sense pagar diners i que em feu el favor de remunerar el meu esforç -fet molt a gust- per difondre aquestes "heroïcitats" visitant-lo, espere que tingueu el bon gust de visitar la seua web o, millor, la seu a l'Alqueria Coca, al barri de La Torre de València, al costat de Sedaví, i gaudiu de tot el que es fa allí i, a ser possible, compreu discos d'esta gent. O millor encara, s'apunteu a les seues activitats.

 I ara, gaudiu de l'art d'esta gent jove que dedica les seues hores al conreu de la música escoltant InBloom (Molt encertat el títol: En FLoració)

Endavant per sempre, GENT VALENTA!!

Amunt, SEDAJAZZ!!

Des dels QR es podeu descarregar la música del disc gratuitament, per gentilesa de La Jove Big Band de SEDAJAZZ

I  ací es podeu baixar o veure el concert sencer en directe
 

Harmònica per a tot: Antonio Serrano - 2

Programa 706

Amb un sol programa, en una hora, no es pot exposar ni mínimament tots els camps que Antonio Serrano treballa.

A part de la decidida aposta pel jazz i el flamenc com a gèneres més conreats per l'harmonicista, els seus horitzons s'estenen molt més enllà. Al programa de hui podrem escoltar una petita tria de la seua discografia, on podreu copsar que no li té por a res.

El primer que escoltareu són dues peces de Piazolla, una d'elles amb un arranjament aflamencat. El so de l'harmònica, originat de forma similar al del bandoneó, resulta molt adequat.

A continuació hi ha una adaptació de músiques de Bach en una petita suite de quatre moviments, arranjats per Daniel Oyarzábal que toca el clave junt amb Pablo Martín Caminero al contrabaix. L'arranjament té un cert aire jazzístic, però és Bach al 100x100.

L'univers jazzístic i colorista, domesticat -podríem dir- per a una sensibilitat occidental, resulta impressionantment comprimit en un arranjament per a piano i harmònica de la conegudíssima "Rhapsody in Blue" de George Gershwin.

Per acabar, recordant els deu anys en què va treballar amb ell, hi ha una peça anomenada "Tributo a Paco de Lucía" on, acompanyat per una formació d'alumnes de la sucursal valenciana de la Berklee, es submergeix en una extensa improvisació de flamenc-jazz, que talla la respiració.

Tan sols us demane que, en eixa nova biblioteca d'Alexandria que és internet, feu una recerca amb el nom d'Antonio Serrano i gaudiu de la seua mestria i sensibilitat, sense manies de gèneres ni estils, però d'un altíssim nivell musical.

Com a curiositat, mireu l'enllaç que un propose amb una curiosíssima versió del pasdoble "Pepita Greus", on podreu observar alguns dels tipus d'harmònica existents, tocats tots per Antonio Serrano.

Un petit instrument, un gran artista: L'harmònica d'Antonio Serrano

 Programa 705

En una entrevista, Antonio Serrano es definia com "el resultat afortunat d'un experiment científic". Feia al·lusió a que el seu aprenentatge musical -i la seua iniciació a l'harmònica-  és el  fruit d'un mètode musical inventat per son pare -un científic/músic- que fa de l'harmònica l'eina ideal per aprendre música.

Nascut a Madrid l'any 1974, fill d'un pare espanyol i una mare d'Uruguai, Antonio Serrano és en aquests moments un dels harmonicistes més reconeguts a escala mundial: amb raó, afegisc. Amb un intens aprenentatge a casa, des dels set anys, i amb un molt profitós pas pels conservatoris d'Alacant i Madrid, no sols és un excel·lent intèrpret sinó un documentat músic sense fronteres.

Interpretant, de molt jove -a partir dels tretze anys- peces clàssiques amb orquestres simfòniques d'arreu del món i amb el padrinatge d'un dels harmonicistes cimers de l'instrument, Larry Adler, hi hagué un encontre que va marcar el seu rumb prolífic, calidoscòpic, pel món de la música: els deu anys que entre el 2004 i el 2014 va estar treballant amb l'iniciàtic grup que va muntar Paco de Lucía, eixe gran visionari de la música flamenca que va eixamplar els límits del gènere de manera que, definitivament, el va dur als escenaris més prestigiosos arrelant el seu so a la modernitat. Ell va ser l'escola definitiva per a Antonio Serrano. Ell el va fer contactar amb el bo i millor de la música mundial i, fonamentalment, del jazz, ocasió que el madrileny va aprofitar per tocar amb allò més granat de la música negra més universal: Winton Marsalis, Toots Thielemans, Jerry Gonzalez, Chano Domínguez, Lou Bennet, Jorge Pardo, Vicente Amigo, Tomatito y Perico Sambeat, entre molts altres, han estat companys d'escenari de l'harmonicista, introduint-lo, definitivament, al món del jazz.

No s'ha tancat, però, en aquest món; ben al contrari la seua prolífica biografia l'ha dut a conrear com acompanyant -de luxe, afegisc jo- a una variada nòmina d'artistes de l'àrea pop, flamenca i d'altres, com a músic d'estudi. També és destacable la seua producció de bandes sonores de pel·lícules i mai ha abandonat el camp de la música culta, amb gravacions d'obres de Piazzolla, Heitor Villalobos, Malcolm Arnold, Vaughan Williams, Falla, Granados i més.

De fet, el pròxim programa també escoltarem aquest músic madrileny, resident (no sé si encara) en terres del sud del País Valencià, per poder gaudir un poc més de la seua mestria i sensibilitat com a intèrpret.

L'harmònica és un instrument càlid i versàtil, que en mans com les d'Antonio Serrano, no ha d'envejar res a qualsevol altre.

A fruir amb l'escolta!!

 P.S.: No he posat, com és costum, enllaços a llocs relacionats amb lpartista perquè, millor que això, crec que serà més interessant posar el seu nom en qualsevol cercados i en trobareu un bon grapat de llocs on gaudir de la seua música. És encara massa jove com per a que la seua peripècia personal siga més interessant que escoltar-lo

Els Spanish Brass canvien d'ofici?: Top Secret

 

Programa 704

La meua admiració i estima pels valencians Spanish Brass es fa palesa si feu una cerca del seu nom al llistat de la web. Ja fa temps que se m'acabaren els elogis per a la seua obra.

Malgrat que la música del disc Top Secret no és en absolut novedosa, la seua qualitat musical és sempre irreprotxable. El contingut del treball té l'origen en un encàrrec que la gent del CaixaFòrum els hi va fer per il·lustrar una exposició anomenada "Top Secret: Cinema i Espinonatge" on varen aprofitar les bandes sonores d'un grapat de pel·licules, des de James Bond a La Pantera Rosa, passant per alguna francesa i altres del génere, per fer versions adaptades a la seua formació de metalls.

Es varen posar mans en l'obra i amb la coŀlaboració del malagueny Ernesto Aurignac i el seu amic Thierry Caens, amb el qual ja han treballat moltes vegades interpretant arranjaments del gran trompetista francés que ja coneix el cinema com a compositor, han completat un disc que s'escolta amb molta facilitat i gust.

Darrerament alguns grans autors de música per a cinema s'han convertit en estrelles dels auditoris clàssics -John Williams, Ennio Morricone...- unes músiques que tenen l'avantatge, de partida, de que no són alienes a la oïda d'un ampli públic, més enllà de l'afeccionat a la "clâssica". Gaudeixen a més a més de que, en ser interpretades per grans orquestres, el so és molt lluit i fàcil d'arribar a públics amplis.

Els Spanish Brass, recolçats en els exceŀlents arranjaments que han gaudit, han aconseguit que la seua mestria faça que la música no haja perdut ni l'aroma ni el color de les bandes sonores originals.

Gràcies per la música i... fins la propera, Spanish Brass!!

Caminant: Més Contxi Lorente, ara en trio.

 Programa 703

Dir Kontxi Lorente a l'àrea de València i rodalies vol dir, amb total seguretat, jazz al piano.

La pamplonica arrelada a estes mediterrànies terres té una trajectòria reconeguda, consolidada, com a pianista de jazz -matèria en què és professora al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo. Bona sort per al seu alumnat.

Encara que, afortunadament, es prodiga prou en directe, la nòmina de discos sota la seua titularitat no és massa abundant. Si no estic enganyat, són quatre, el primer del 2011, amb dos més de cotitular. Això sí, la seua col·laboració com a acompanyant d'altres artistes, a gravacions i en directe, és cercada i abundant.

El disc que ens ocupa al programa de hui és -per voluntat seua(?)- la continuació d'un altre, gravat el 2015 (About Me): el recent s'anomena "Más de mi", publicat fa alguns mesos. Seguint el que jo pense al respecte he fet una prova: he escoltat este disc junt amb el del 2015 per observar l'evolució de l'artista.

Al disc del 2015, el segon seu, en format de trio i amb els mateixos acompanyants que al "Más de mi" -el contrabaixista italià, afincat també a estes terres Ales Cesarini, i el bateria Borja Barrueta- em semblava una bona oportunitat per observar els canvis de la pianista amb els mateixos acompanyants. Com en la majoria dels seus discos les composicions són totes seues, excel·lents, i el conjunt impecable. 

Les diferències més observables, segons em sembla, són que el temps l'ha portat a una calma, a un assossec, cosa amb la qual la musicalitat guanya. Com que està totalment segura de la seua tècnica, el focus el posa més en l'expressivitat, en l'elegància, cosa que la du, potser, a una major facilitat, llibertat i frescor en les improvisacions. El disc del 2015 té abundants correries vertiginoses dels seus dits sobre el teclat fent palés el seu virtuosisme tècnic. Ara crec que la música guanya, igual que la tranquil·litat que li dona la solvència adquirida per a deixar ampli espai als seus acompanyants i que diguen també la seua -i ho fan mol bé. Jo destacaria, d'este tema, la peça dedicada a McCoy Tyner, el "Tyner Blues", on el desenvolupament s'expressa en un preciós "duetto" amb l'Ales.

M'agrada tot el disc, que té la sorpresa d'una peça on hi ha lletra i veu a càrrec d'Ivan López "Siuxx", jove artista de per ací, instrumentista, cantant i més coses, però si haguera de triar una sola cançó em decantaria per "Boreal", una composició de la Kontxi, que ja apareixia al disc de 2015 interpretada en la part solista per Perico Sambeat, que al "Más de mi" se l'apropia totalment el piano amb una discreta, discretíssima, intervenció dels acompanyants. Un autèntic "quasi solo" que li ix del fons de l'ànima, amb un so acaronant i líric. Em recorda l'ambient de l'anterior disc, a piano sol ("El otro lado", comentat ací al seu moment), on en no haver d'estar "pendent" d'acompanyants, l'intimisme de la seua música esborrona.

Kontxi, esperen la pròxima!!

E-Spioca Project: un instrument nou, un so nou al jazz

Programa 702

La factoria SEDAJAZZ no para de proporcionar alegries amb les seues publicacions discogràfiques. Una de les darreres és l'anomenada E-Spioca Project, una formació liderada pel saxofonista Borja Baixauli i el guitarrista Jaume Pedrós, ambdós veterans músics en el camp del jazz, acompanyats de dos també reconeguts instrumentistes per estes terres, Oscar Cuchillo al contrabaix acústic i Joan Muñoz a la bateria.

La música del disc és un jazz reconeixible. Composicions tranquil·les, equilibrades, musicalment aptes per a l'escolta d'un oient, diríem, habitual de música de jazz.

Però la sorpresa ve en escoltar-lo, car el Borja Baixauli canvia  l'instrument amb què el vàrem conéixer per un altre que, si bé ja té alguns decennis i una certa evolució tècnica, no deixa de ser un so poca habitual al món del jazz. Malgrat que ja fa algun temps que el saxofonista nord-americà Michael Brecker ens el va "presentar", no resulta freqüent escoltar al món del jazz, per estes terres, el so de l'EWI.

Producte de la introducció de l'electrònica a la llarga història dels instruments musicals, l'EWI (electrònic wind instrument) aparegué com una mena de saxo -i varen ser els saxofonistes els que primer el varen utilitzar. El seu so ens porta, inequívocament, al moment actual de la tècnica amb importants aportacions, des de ja fa algun temps, de la informàtica, al camp de la creació musical.

El seu so pot ser modelat de forma important, des del punt de vista tècnic, tant per l'intèrpret com per "dissenyadors de sons", músics o no, que amb programes informàtics poden crear una paleta de sons que adapten els instrumentistes en funció dels seus gustos.

Ja fa prou de temps que la utilització de diverses eines elèctriques i electròniques varen fer-se presents al món del jazz. Fa no massa temps varen programar músiques liderades pel valencià David Pastor, que feia un ús intel·ligent i creatiu d'eixe nou camp sonor o les creacions dels Snarky Puppy i altres grups nord-americans de jazz-fusió; també al catàleg de Sedajazz hi ha un doble àlbum dels anomenats Screaming Pillows que en fan un abundant ús d'estes innovacions tècniques i sonores. Al món del pop, més o menys comercial, es fa un ús -i abús- de les noves sonoritats electròniques.

El que fa Borja Baixauli és canviar en tot el disc el seu saxo per un EWI, amb sons creats per una persona que esmenta a la carpeta del disc (no sé si `per raons de "copyright") i modificacions de la seua collita.

No és habitual al jazz europeu més veterà una afinitat amb estes novetats, però caldrà que ens habituem a la seua escolta, car açò és imparable.

Musicalment, el disc és impecable i espere que la formació continue el seu camí i ens faça arribar novetats a no massa tardar.

Perquè Miles Davis és Miles Davis, i prou

Programa 701

La trajectòria musical, estilística, de Miles Davis és de tot menys lineal.

Des que va començar quan encara el be-bop no era el rei, però ja apuntava, passant per la seua inclusió en eixe mode de jazz, la inquieta ment de Miles Davis no va parar en tota la seua vida de buscar viaranys, passadissos, racons ocults on trobar una nova música, un nou so, una experiència sonora nova i, en molts casos, revolucionària. El seu camí, com de passada, pel be-bop va ser ràpidament encaminat cap al primer hard-bop, després pel "cool", i després... 

La capacitat de Davis de, a partir dels 50', capitanejar els seus grups, triant entre la gent més jove de cada moment, però deixant que la seua influència en els joves estiguera adobada d'una certa simbiosi amb les fresques aportacions d'eixos nous companys va ser una característica quasi més vital que musical.

La seua desperta oïda, sempre atenta a allò que estava sonant en cada moment el va dur a un sense fi de variacions estilístiques, que no deixaren de sobtar a la gent afeccionada al jazz, "despistant-los" moltes vegades i fent que molta gent renegara d'alguns dels seus sovintejats canvis.

L'inici dels anys 70' va caracteritzar-se per una certa introspecció racial, la inclusió d'alguns instruments "exòtics" per al jazz, com la tabla o el sitar i, sobretot, una progressiva però intensa utilització dels instruments elèctrics.

L'any 1972, després d'una certa parada deguda a problemes de salut, va fer una sonada actuació, publicada posteriorment en dos CD (Miles Davis-In Concert Live At Philharmonic Hall) que recull unes sonoritats que espantaren a molta gent. Alguns crítics han definit esta gravació com la menys adequada per a començar a escoltar a Miles Davis; tenen tota la raó.

Allò que sona és un Miles que sembla que tinga el peu apegat al pedal wah-wah, sense rastre d'una melodia reconeixible, almenys de forma tòpica, i amb una rabiosa i sonora percussió regnant tot el temps per sobre de les "tímides" intervencions solistes de Miles a la "trompeta-wah-wah", amb introduccions als ritmes "funkies" que ja s'anunciaven, tot barrejat amb un cert aire psicodèlic.

El programa que us propose és un més d'eixos en què la meua idea és que les oïdes de la gent s'acostumen a no seguir sempre "el recte camí", allò previsible, de manera que us trobeu com perduts entre els viaranys, passadissos i racons ocults on la ment inquieta del trompetista ens invita a entrar.

Passeu?

Una gran compositora valenciana: Matilde Salvador-II

Programa 700

Encara que siga de forma breu, en el cas de Matilde Salvador no podem deixar d'esmentar el seu caràcter polifacètic, car va ser també pintora a més de música i, molt destacadament,  el seu tarannà cívic, absolutament connectada a la seua terra, a les seues arrels culturals i tradicions.

En el fosc panorama polític i cultural de la dictadura va actuar sempre, de forma inequívoca, sense fer un pas endarrere, sent una figura destacada en la defensa dels trets identitaris característics del País Valencià, conreant sempre la llengua apresa al seu Castelló de la Plana nadiu i tenint, per això, alguns entrebancs en estrenar la seua primera òpera, "La Filla del Rei Barbut", escrita en valencià, va provocar que la censura li volguera obligar a fer que el text el passara al castellà, cosa a la qual, evidentment, es va negar en redó. L'anècdota, de l'any 1943, sembla que es va resoldre amb la ridícula solució de llegir l'argument de l'obra en castellà abans de començar la representació en la seua estrena... a Castelló!!

Entre les seues obres vocals, com ja vàrem comentar, va fer una gran tasca musicant poesia feta per gent de tot el domini lingüístic català, amb una especial predilecció per la gent de l'Alguer: Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Miquel Costa i Llobera, Joan Fuster, Miquel Duran i Tortajada, l'alguerés Rafael Caria,etc.

En temps en què no es valorava com cal el treball de les dones, va musicar també poemes d'un grapat de poetesses llatinoamericanes, entre les quals es troben Gabriela Mistral o Dulce María Loinaz. També, però, de poetesses castellanes com Carmen Conde, o poetes gallecs com Celso Emilio Ferreiro. En té també musicades una sèrie de cançons sefardites.

Curiosament, en una època en la què la dolçaina era considerada una cosa arcaica, passada de moda, ella va compondre una desena de peces per a l'instrument. També, per un encàrrec, va escriure cinc sardanes, demostrant el seu arrelament a l'àrea cultural catalana.

Tot plegat ens explica que, igual que la seua música, la seua ment oberta no es parava en absurdes fronteres, de manera que va fer que en la música, al País Valencià, es parlara un llenguatge actual en línia amb el que gent com Falla o Granados o Halfter feien a l'estat espanyol o Debussy i Ravel feien a altres països europeus. Cosmopolitisme enfront de folklorisme, cultura enfront de l'ambient fosc i reaccionari que manava a Espanya amb la dictadura.

També estimulava a la gent jove a compondre en la línia del que s'estava fent a tot arreu en els anys en què va estar ensenyant al Conservatori Superior de València.

Afortunadament, malgrat el franquisme, la seua figura va ser reconeguda en vida amb un enorme grapat de premis musicals i reconeixements cívics.

En l'aspecte musical, entre d'altres:

Premi Joan Senent per Planys, cançons i una nadala el 1964, Premi Joaquín Rodrigo de Sagunt, el 1967, en composició coral per Cantada de l'ocell. 1979 Premi de Música Ciutat de Castelló per Cançoner de la ciutat i terme de Castelló. El 1987 La Marxa de la Ciutat de Castelló és adoptada com a himne oficial de la ciutat. 1995 L'Akademia Cantos et Fidis de L'Alguer (Sardenya-Itàlia) posa al seu cor el nom de Cor Matilde Salvador.

En el vessant cívic:

1997 Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural.

1998 Medalla de la Universitat Jaume I.

2001 Medalla de la Universitat de València.

2003 Filla predilecta de la ciutat de Castelló de la Plana (va ser la primera dona en aconseguir-ho).

2005 Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

I, clar, cal recordar que ha estat la primera i única dona que a Espanya ha estrenat una òpera; la ja esmentada a l'anterior programa, Vinatea.

Un orgull per a les gents valencianes i una DONA  a no oblidar.

Una gran compositora valenciana: Matilde Salvador

Programa 699

Si de dones compositores valencianes parlem, hi ha un nom imprescindible que destaca -i molt- per damunt de totes al segle XX.

Matilde Salvador va néixer a Castelló de la Plana el 23 de març de 1918. La família era plena de gent dedicada a la música: son pare era violinista i també sa tia paterna, la tia materna era una gran pianista professional i, per si mancava alguna cosa, sa mare practicava la pintura. Evidentment l'ambient no podia ser més propici.

Va ser la tia materna qui la va iniciar a sis anys a l'estudi del piano i als quinze ja va estrenar la seua primera obra, una cançó sobre un petit poema que, d'alguna manera, va ser l'inici d'una llarga sèrie de composicions per a veu de la castellonenca, que sempre va assegurar que eixe era el millor instrument que hi havia i a ell va dedicar la major part de la seua obra.

El seu catàleg de peces vocals abasta la immensa majoria dels seus treballs de més de tres-centes peces catalogades. Obres escrites per a cors variats, per a instrument solista (piano, orgue, etc.), orquestra i veu o veus i una llarga sèrie de composicions per a cor sols en formacions variades.

Té també, cosa insòlita en l'època, una sèrie de deu peces per a tabal i dolçaina que recentment han estat recollides -llevat d'una que està extraviada- escrites per a diversos encàrrecs al llarg de la seua vida. Tres d'elles les escoltareu al programa, incloses en la seua òpera "El Betlem de la Pigà". Cal recordar que, aquests instruments no sols eren ignorats durant molt de temps al segle XX, sinó que eren considerats una rèmora arcaica. Va escriure també obres per a ballet i música ambiental per a teatre i ocasions vàries.

De la seua llarga carrera -i vida- hi ha tres peces que destaquen per damunt de totes les altres, tres òperes: La Filla del Rei Barbut (1941), Vinatea (1973) i la ja anomenada "El Betlem de la Pigà" (1979).

La primera va ser estrenada per a les festes de la Magdalena a Castelló i la música per al "Betlem" que, des de la seua estrena el 1980, es representa el dia 23 de desembre cada any a Castelló de la Plana.

Però la gran fita, segurament, de la seua carrera, va ser l'òpera "Vinatea". Encarregat el llibret al seu amic Xavier Casp, al qual li deixà llibertat per triar tema, aquest va rememorar un fet de la València medieval, on un noble valencià, Francesc de Vinatea, "jurat" de la ciutat de València, s'hi va oposar -amb molt de risc- al capritx de la reina Elionor de Castella, esposa d'Alfons IV el Benigne, a la qual, el rei, li va voler "regalar" i donar el poder absolut sobre cinc de les principals ciutats del llavors Regne de València, cosa considerada "contrafur" pels nobles d'aquelles ciutats que anaren a reclamar al rei que es retractara, cosa que finalment va fer. La veritat històrica sembla ser menys heroica, però eixa és una altra qüestió.

Sembla que en conversa casual amb el director del Teatre Liceu de Barcelona, aquest li va preguntar si en tenia alguna obra per estrenar i Matilde Salvador li va dir que una òpera, que estava treballant, junt amb el seu marit, i antic professor al Conservatori de València, Vicent Asencio, que va fer la major part de l'orquestració. Les coses van rutllar bé i, després, sembla, d'algun entrebanc amb la censura pel fet que l'obra estiguera escrita en valencià/català, va ser estrenada el 19 de febrer de 1974 i representada en tres ocasions.

El fet és una fita, no sols en la biografia de Matilde Salvador, sinó en la història del Liceu i de l'òpera a Espanya, car va ser la primera vegada que una dona estrenava una òpera a qualsevol teatre. L'èxit es va repetir al Teatre de la Princesa de València l'any 1975 (ocasió a la qual, per cert, vaig tindre la sort de poder assistir-hi) i l'any següent al Teatre Principal de Castelló de la Plana.

Hem triat per a la seua escolta al programa la música del "Betlem de la Pigà" perquè em semblava adient a les dates, però promet dedicar-li un altre programa un poc més endavant. La seua obra, habitualment escampada en discos on hi ha alguna peça seua, fa difícil trobar-ne algú dedicat íntegrament a ella.

Les seues cançons, amb poemes musicats sobretot de poetes contemporanis, són les obres més representades. Per damunt de tot, poemes d’autors catalans, valencians, de les Illes i de l’Alguer. Poemes de Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Joan Fuster, Rafael Caria…, encara que també va musicar textos de Shakespeare i de clàssics italians.

Espere que gaudiu de la música de la Matilde Salvador... i fins a la propera on completarem un poc més el coneixement de la seua extensa obra.

En les festes de la gent menuda, música feta per a d'ells

 Programa 698

Deixeu-me que, contagiat per l'ambient que es respira, on el protagonisme de la gent menuda és inevitable, faça un programa dedicat a eixos éssers que ens retornen l'alegria de viure, l'espontaneïtat, la candidesa i l'esperança en el futur.

El Carnaval dels Animals va ser escrit per Camile Saint-Saëns per a un carnestoltes i, malgrat l'ambient bucòlic deixa caure alguns missatges irònics. Una peça hiperconeguda que he comentat, de forma molt breu, perquè es reconeguen els éssers esmentats -no sempre animals. De fet, va ser estrenada en un àmbit privat i, per decisió expressa de l'autor, no es va poder representar públicament fins després de la seua mort, pels missatges de burla -amable, això sí- que dedicava a persones conegudes d'ell.

La segona peça que s'escolta al programa, "El Racó dels menuts" (Children's corner) sí que va ser dedicada expressament per Claude Debussy a la seua filla "Chouchou" de tan sols tres anys i és una de les obres per a piano més dolces que es poden escoltar. Una autèntica delícia.

I per completar, una miqueta de Mozart, que mai està de més.

Que passeu molt bones festes i que la gent menuda ho disfrute.

Els inicis de la música "nacional" nord-americana: Ferdé Grofé

 

Programa 697

Quan fa un parell de setmanes li'n dedicàvem dos programes a la nord-americana Amy Beach, comentàvem el fet que, en anar a dirigir el conservatori de Nova York entre els anys 1892 i 1895, l'autiac Antonín Dvořák es va fascinar en escoltar les músiques que la gent afroamericana estava fent i, en època de fervor nacionalista post-Revolució Francesa com la que estava succeint a Europa, va aconsellar als joves compositors nord-americans que construïren la nova música "nacional" nord-americana sobre la base d'eixes músiques.

Òbviament, la influència europea entre les classes blanques dels Estats Units era amplament majoritària en el camp de la música. Malgrat això, i encara que algunes persones, com l'esmentada Amy Beach, es varen decantar per les tradicions musicals dels emigrants europeus que estaven colonitzant el territori, majoritàriament irlandesos i britànics, alguns altres varen acceptar el missatge de Dvořák i, malgrat el seguiment de les normes acadèmiques europees, varen tractar d'explorar els camins suggerits pel mestre austríac.

Un dels qui va tindre major èxit i acceptació a la seua terra en eixa línia va ser el novaiorqués Ferdé Grofé (Març 27, 1892 – Abril 3, 1972) que, malgrat la seua ascendència directa alemanya, va assimilar perfectament l'esperit i les idees musicals que la gent afroamericana estava creant i que varen concretar-se en eixa nova cosa que s'anomenà "jazz".

La seua peripècia vital -se'n va anar de casa a catorze anys i va treballar de coses variades- demostrava el seu esperit inquiet, però l'ampla cultura musical obtinguda a casa, on tenia músics professionals clàssics per totes les bandes (pares, família, etc.) varen fer que, de ben jovenet ja fora un bon pianista encara que també sabia utilitzar una variada sèrie d'instruments, de manera que a quinze anys ja anava tocant pels bars musicals i amb setze anys ja va compondre alguna peça d'encàrrec.

Als vint anys, va tindre l'oportunitat de què el "rei blanc" de les orquestres de "swing", Paul Whiteman, el contractara. A partir d'eixe moment, la col·laboració entre ambdós va ser fructífera, convertint-se en l'arranjador principal de l'orquestra de Whiteman entre els anys 1920 a 1932.

Encara formant part de l'orquestra ja va estrenar, amb eixa formació, la primera de les seues peces que li varen donar una nomenada, la Mississipi Suite, que escoltareu al programa.

Però va ser en l'any 1924 quan va estrenar, amb l'orquestra de Paul Whiteman l'obra que el va fer definitivament famós, la Suite del gran Canó, amb una orquestració adaptada a la formació, un poc migrada, de l'orquestra de Whiteman. Amb posterioritat va fer nous arranjaments per a orquestres simfòniques, que són els que actualment s'interpreten. També l'escoltareu la programa.

La seua prolífica vida de compositor de coses tan variades com cançonetes per a l'orquestra de ball i arranjaent varis no es pot comentar en un petit espai com els d'aquests comentaris. Cal, però, esmentar, com a un dels seus majors èxits, els seus arranjaments per a la "Rhapsody in Blue" de Gershwin, entrenada l'any 1924 per l'orquestra de Whitheman encara que després , l'any 1942, va fer un arranjament per a gran orquestra simfònica que és la versió que habitualment s'interpreta ara.

El seu catàleg és inabastable i va des de peces de ball, obres simfòniques que, seguint les petjades de la Mississipi Suite, va dedicar a molts dels paratges emblemàtics nord-americans, bandes sonores per a pel·lícules i, fins i tot... jingles de publicitat, etc..

Un autèntic tot-terreny que va gaudir a la seua terra d'una gran popularitat, els arranjaments del qual s'estudien amb atenció, com un pioner de l'enllaç de la música de jazz amb les músiques clàssiques estàndards occidentals.