dijous, 26 de gener de 2023

Lluis Vidal i David Xirgu homenatgen a Carla Bley

 Programa 620


Com a prova de la vigència de la música de Carla Bley, anem a escoltar un disc encantador que el pianista Lluís Vidal i el bateria David Xirgu, vells amics i col·legues, li han dedicat a la veterana música nord-americana.

Un grapat de composicions de la Carla Bley, extretes de la seua oceànica producció, que en la original combinació de piano i bateria ofereixen un petit mostrari de la seua creativitat, amb uns arranjaments que, partint de l'essencialitat de la sola parella d'instruments, redissenyen l'ambient i el món d'una creadora que ha anat passant per (quasi)tots els estils del jazz o associats -rock, free, orquestral, bigband- amb un impecable respecte per les peces triades i una enorme admiració per la llarguíssima trajectòria de la Carla.

Gravat a meitat del 2021 i publicat el 2022, és una prova de la permanent petjada que la creadora nord-americana ha deixat, deixa i deixarà, per molts anys.


Una "delicatessen"

dijous, 19 de gener de 2023

Més Carla Bley: La cantata "La Leçon Française

 Programa 619


La llarga trajectòria de Carla Bley (Lovella May Borg; 11 maig 1936) l'ha dut per pràcticament tots els camins del jazz possibles -i fins i tot alguns quasi impossibles.

Amb menys de trenta anys va compondre una òpera amb gent il·lustre del rock de l'època com Jack Bruce (ex Cream) o la Linda Ronstadt i una colla del bo i millor del jazz d'avantguarda del moment com Don Cherry, Charlie Haden, John McLaughlin o Paul Motian, de vora tres hores de durada, un autèntic "tour de force" compositiu i d'arranjament complicat, la gravació del qual va durar tres anys.

Va passar pel "free" i per totes les variants de l'època i, amb quaranta anys, el 1976, va formar una big band on poder abocar amb tota llibertat les seues composicions i idees musicals, una fita que cap dona havia intentat al món del jazz fins aleshores en formacions no de ball. El resultat varen ser una grapat de discos antològics.

Huit anys després va desfer la banda i va treballar en formacions variades (sextets, quartets, trios) o acompanyant altres importants nom del jazz més avantguardista.

La seua capacitat compositiva i musical ha estat reconeguda amplament pels professionals del gremi. Quan els discos han estat sota la seua titularitat sempre han estan amb composicions seues, tasca a la qual li va animar el seu primer marit, Paul Bley, del qual va agafar professionalment el cognom després del divorci. La seua capacitat musical ha fet que, en moltíssimes ocasions, quan estava en grup aliens, s'interpretaren composicions i arranjaments d'ella.

Una llarga vida li ha dut a que, amb motiu del seu vuitanté aniversari, se li encomanara -sembla- una obra per ser interpretada per la Big Band de la ràdio NDR alemanya. El resultat és la preciosa cantata que s'escolta al programa de hui, anomenada "La Leçon Francaise", interpretada per la NDR Big Band, el Nou Cor Infantil d'Hamburg i la seua parella de fa anys, el baixista Steve Swallow, amb ella al piano i dirigint el conjunt.

Que ho disfruteu! Llarga vida, Carla Bley!!

dijous, 5 de gener de 2023

Una infatigable treballadora: Carla Bley

 Programa 218

 


Encara que, entre la gent del gremi, el nom de Carla Bley és molt conegut, el seu prestigi professional no ha pogut trencar, com mereixeria, una barrera, la del seu quasi inabastable treball de recerca que l'ha dut a fer obres en la majoria dels camps de la música, excepte el de la "estricta" música anomenada clàssica, sobretot a Europa, que ha fet difícil per a la gent no massa posada en el tema seguir les seues petjades. Al seu país, els E.U.A. els reconeixements han arribat al màxim possible, en donar-li la medalla del equivalent a un Premi Nacional De Les Arts (National Endowment for the Arts) l'any 2015.

Infatigable treballadora, compositora prolífica, gran intèrpret de piano, directora de la seua pròpia orquestra, companya de mil i un altres músics, agitadora cultural i creadora d'una associació de joves compositors, Carla Bley, als seus 84 anys i un any després d'una arriscada operació per extirpar-li un càncer al cervell, ha estat capaç de gravar una preciositat com la que podeu escoltar al programa de hui, amb un títol ben explícit, "Life Goes On", on es pot escoltar, afortunadament, a una Carla Bley en plenitud de facultats compositives i interpretatives i destil·lant la seua música com des d'un alambí, de forma que sols quede l'essència més autèntica, sense escarafalls ni virtuosismes innecessaris: sols música pura.

La seua evolució al llarg de més de seixanta anys de professió ha desembocat, com en molt altres casos de creadors en edat avançada -em venen al cap Picasso o Miró- en una estilització de la seua música que, influïda des de ben prompte per les avantguardes musicals del segle XX, recull, al meu parer, la llarga herència d'un art que, afortunadament, no sembla que s'ature en cap moment. Al disc es poden escoltar, pense, tant ecos de Mompou o Satie, com de la gran escola pianística del XIX, de Chopin o Liszt. Tot això sense deixar mai el territori propi, el del jazz, que l'ha acompanyada tota la seua vida.

Com podeu comprendre, una tan llarga trajectòria vital i artística no es pot comprimir en un sol disc. Al programa 481 ja varem posar una mostra del seu art que, sempre, com dic al post d'aquell programa, es presenta "amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz".
Us promet tornar a esta artista i fer-ho, si no es precipiten les coses, abans que la seu avançada edat -87 anys el proper 11 de maig- no ens done un ensurt.

dijous, 29 de desembre de 2022

Està neixent el "post-jazz"? Marius Neset es troba "Happy"

Programa 617

No és la primera vegada que escoltem a "Els Camins" la música d'aquest noruec que està permanentment amb la destral per obrir nous camins en la selva que s'ha convertit el món del jazz, on cadascú sembla que vol trobar "la pedra filosofal" del nou so.

Fa tres anys, als programes 489 i 490 descobríem l'existència del Marius Neset (ja amb set discos al carrer!!) per l'eixida al mercat als anys 2017 i 2019 d'uns treballs interessantíssims on la recerca sonora, en un d'ells amb el seu grup i en l'altre en un treball conjunt amb la London Sinfonietta, el feia destacar com un músic a seguir en la seua trajectòria en construcció, superant les expectatives d'una nova "Third Stream"

Tres anys i tres discos després, ens ofereix un disc al qual jo li veig una certa estructura de suite en algunes composicions, presentades com a peces soltes a la carpeta(?), que ens mostren un Marius Neset que sembla que ha trobat més la seua veu, encara que amb un "dilettantisme" estimulant. En esta ocasió el maridatge intentat no és amb els sons de la música clàssica -que sura, de tota manera, en alguns moments- sinó amb els sons del rock primerenc i el "soul", amb la inclusió també d'un variat ventall de ritmes que van dels aires caribenys a un evolucionat "funk" que, de tota manera, no amaga gens la seua filiació fonamentalment jazzística. Fragments de "free" amb petites introduccions de, fins i tot, aires de vals.

Com podeu comprendre, dit aixi, pot semblar que el resultat final és un poti-poti absurd i marejant. Doncs bé, no és així. El treball complet, que desborda alegria i vitalitat -sembla que la intenció del Marius Neset per a uns temps foscos...- amb un raconet on hi ha una peça, a duo amb el piano, que desborda lirisme i introversió -segurament un cert "relax" intencionat- és quelcom compacte i amb una línia sonora identificable, coherent, que s'"enten" perfectament.

També en la recerca d'un so actual utilitza, amb una enorme moderació i discreció, efectes de manipulació de sons (ondulacions del volum, alguns sons electrònics, ecos discretament ampliats,...) que, donada l'acurada construcció de les peces i els seus arranjaments -tot, autoria i arranjament...i producció, del propi Neset- passen desapercebuts en una primera escolta -aconsellable- car cal deixar eixos detalls per a una segona i gaudir  d'entrada de la bellesa del treball.

De segur que, pròximament, en farem un altre programa dedicat a aquest home, amb peces per a orquestra, camp que no ha abandonat gens.

No és pas l'únic que està intentant coses d'aquest tipus. Estarem ja davant d'un cert "post-jazz"? (Ja sé, una altra etiqueta, però, què voleu...)

dijous, 22 de desembre de 2022

Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre, i 2

 Programa 616

 

Élisabeth Jacquet de la Guerre va tindre sort a la seua època. El reconeixement de Lluís XIV va jugar al seu favor, però allò que la va dur a ser una persona reconeguda i admirada al seu temps va ser el seu talent com a compositora i intèrpret.

Malgrat el moment terrible que va viure quan, en poc de temps, varen morir el seu germà, el seu marit i, sobretot, el seu únic fill de deu anys que ja prometia sobreeixir al teclat, i del qual li va costar vora deu anys sense quasi activitat, el seu geni musical, afortunadament, la va ajudar  a superar la desgràcia i continuar endavant amb la seua vida, tant artísticament com econòmicament.

Amb concerts, treballs com a organista i classes de música i els ingressos de les seues composicions, va aconseguir ser, en una època com aquella, una dona independent econòmicament i acceptada, sense cap problema, com a una de les persones més importants de la seua època.

En un opuscle titulat "Diverses peces en prosa i en vers,  al respecte del  Parnàs Francés", es pot llegir el següent quartet:

“Digne de ces rivaux une autre Terpsicore,
LA GUERRE, dont les airs enchantent tout Paris,
Sur le bronze muet semble nous dire encore :
Aux grands Musiciens, j’ai disputé le prix”

("Digna d'aquests rivals una altra Terpsicore,
LA GUERRE, de la qual les seues àries encanten a tot París,
Sobre el bronze mut sembla dir-nos:
Als grans Músics, els he disputat el premi")


L'últim vers del poema es va inscriure en un medalló de bronze que es reprodueix en "Le Parnasse François" (1732) d’Evrard Titon du Tillet, on Élisabeth Jacquet figura al costat de cinc grans compositors: Lully, La Lande, Campra, Marais i Destouches. Ella apareix de perfil, ja amb certa edat i se la veu com una dona amb caràcter i amb confiança.

En efecte, la seua vida, entrebancs personals a banda, va ser fructífera tant en l'aspecte artístic -clarament- com en l'econòmic. I ho destaque especialment perquè no va ser la típicfa dona que es va recloure a sa casa o buscant un nou matrimoni que li donara estabilitat econòmica.

Afortunadament la seua obra ja fa uns anys que, sobretot a França però no sols, està sent interpretada i gravada fotogràficament, el que ens ha permés ara apreciar la seua qualitat i recordar que sempre hi ha hagut dones que han fet perfectament un treball "d'homes" per a la seua època. 

Hui escoltarem alguna de les seues cantates que figures als llibres:

  • Cantates françoises sur des sujets tirez de l'Ecriture, livre I (1708)
  • Cantates françoises, livre II (1711)
  • i alguna de les sonates per a conjunt de violí, viola i clavicèmbal, que varen ser també molt celebrades a l'època, contribuint a la implantació d'aquest génere, fonamentalment d'origen itahttps://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/252288/PF%20Irene%20Hern%C3%A0ndez%20Barrios.pdflià, a França, junt a compositors com el ja esmentat Jean-Baptiste Lully o Louis Couperin. 

    Com veieu, està emparellada amb el bo i millor de la seua època de "l'altre génere"

     

    *En aquest enllaç podeu trobar, en català, un excel·lent treball acadèmic sobre la vida i obra de la Jacquet de la Guerre, de la professora de clavicèmbal a l'ESMUC de Barcelona, Irene Hernández Barrios.

    dijous, 15 de desembre de 2022

    Quan una dona triumfa amb la seua música: Elisabeth Jacquet de la Guerre-1

    Programa 615

     
    Retrat de François de Troy on es pot llegir, com a símbol de l'èxit d’Elisabeth Jacquet,  la presència del teclat i la d'una partitura a la ma, que reconeix el seu lloc en la societat com una dona coneguda i cultivada



    No sempre, en qualsevol moment i època, alguna dona que volguera dedicar-se a la tasca de compondre ho va poder fer. Sempre va haver, però, ací i enllà, alguna que per circumstàncies familiars o socials, i per la seua pròpia vàlua, va poder sobreeixir i acomplir la seua vocació, amb gran profit artístic, social i fins i tot econòmic. 

    Élisabeth-Claude  Jacquet va nàixer a Paris el 17 de març de 1665, a una família de llarga tradició musical. Un dels seus avis era constructor de clavicèmbals i el seu para ho era també, a part d'un compositor i organista reconegut, fins i tot a la cort de Lluís XIV. Esta circumstància i la precocitat que mostrava la xiqueta tant per al cant com per a la interpretació al teclat, va fer que son pare li la presentara al Rei Sol amb només sis anys, aconseguint que el meravellara i la prenguera sota la seua protecció. Educada junt amb els huit fills bastards del rei per la llavors institutriu, Madame de Maintenon, primer favorita i després esposa del rei, va rebre una exquisida educació musical que, òbviament, donades les seues condicions naturals, va ser ben aprofitada per l'anomenada pel rei "la petite merveille" i "la merveille du siècle".

    Va anar-se de la cort quan es va casar amb un famós músic i organista, Marin de la Guerre, però, donat que els dos cognoms eren ja coneguts i reconeguts a l'època, en lloc de desaparèixer el cognom de família de l'Élisabeth, va afegir el del seu marit al seu, formant el nom amb el qual va ser coneguda a aquell moment i amb el qual ha passat a la història de la música, Élisabeth Jacquet de la Guerre.

    Encara que la seua obra és especialment abundant en composicions dedicades al clavecí, també va escriure peces teatrals i alguna òpera, d'èxit variable, cançons, algunes de les quals recollides de la tradició popular, i un grapat de peces de cambra amb el violí com a protagonista amb notable repercusió.

    Hui, en el primer programa dedicat a ella, escoltarem un seguit de peces del seus dos llibres dedicats al clavecí, on la pròpia Élisabeth Jacquet de la Guerre, al segon, proposa que també poden ser interpretades al violí, cosa que demostra que coneixia les possibilitats i limitacions d'aquest instrument i, per extensió, la seua enorme sapiència musical.















    dijous, 8 de desembre de 2022

    La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-i 3

     Programa 614



    Escoltareu al programa alguns dels números que interpretaren al directe del 14 de novembre de 2019 al Royal Albert Hall, davant de 5.000 persones, recollit en un doble CD (triple LP), que els publicà al començament de 2020 i els va suposar el (per ara) darrer Grammy, el tercer, a la millor gravació en directe.

    Com ja varem dir, el directe, la presa única de so, és la "salsa" de quasi totes les gravacions del(s) grup(s) liderats pel Michael League. En aquest cas la gentada que hi era, en un muntatge "a lo Rock-Stars ", no es va tallar gens i la seua intervenció ambiental és constant. Malgrat això el so és excel·lent i fins i tot la gent és incitada a intervindre.

    El repertori és un barreja de peces ja gravades i altres noves, on l'estil "Snarky Puppy" esclata gloriosament en una formació amb catorze músics on destaquen, al meu parer, els solos nítidament rockers de Mark Lettieri a la guitarra elèctrica i la trompeta de Mike Maher, encara que al llarg de l'actuació tothom té el seu moment de lluïment. A anotar també la presència, molt destacada en moments, del violinista Zach Brock, amb un excel·lent treball de l'arranjament (i de la presa de so) per a que les seues intervencions no resulten engolides per la massa sonora total.

    Snarky Puppy en estat pur, que es llueix als "tutti" amb la potència d'una big band, però que sap tindre moments de lirisme contingut com a la peça que obri la gravació "Even Us".La seua música conrea la delicadesa i musicalitat d'un Duke Ellington amb la força, el "swing", el "groove" d'un Count Basie.

    Al programa es pot escoltar també, com a colofó, una peça que, publicada el 2014 al disc "We Like It Here" ,  ha esdevingut emblemàtica  al seu repertori. Es tracta de "Lingus", autèntica peça mestra de més de deu minuts de durada, que resulta una mena de resum del seu món musical. Imprescindible la seua escolta. Sembla que és una interpretació fixa a totes les seues actuacions.

    El 2022 han tret el seu darrer disc "Empire Central", on sembla que hi ha una certa contenció, amb una mena de retorn als orígens. L'escoltaren en algun altre programa.

    dijous, 1 de desembre de 2022

    La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-2

     Programa 613

    Alguna cosa varem dir ja, l'anterior entrega del "Camins", sobre l'originalitat dels "Snarky Puppy". Hui escoltarem una prova més de la seua intenció d'hibridació... i de superació.

    El disc que escoltarem "Sylva", és una llarga "suite" de sis parts, que reflecteix les sensacions que sis indrets boscosos han produït en la ment musical de Michael League. Per a tal finalitat la formació utilitzada és francament aclaparadora.

     

    La Metropole Orkestra, formació holandesa de llarga trajectòria, fundada el 1945, just  acabada la 2ª Guerra Mundial, amb la intenció de crear música popular per a "sanar les ànimes" dels ciutadans d'Holanda i patrocinada per l'estat holandés, té una abundant secció de corda, una bona secció de vent i percussions de tot tipus. Michael League els va demanar ajuda per posar dempeus el seu ambiciós projecte i el resultat va ser aquest esborronador disc, "Sylva", que escoltareu íntegre, si ho feu des de l'enllaç del número d'aquest blog.

    Una magna obra que enllaça, en majestuositat, amb les suites del mateix Duke Ellington, encara que, òbviament, amb música del segle XXI.

    La formació dels Snarky Puppy, d'una dotzena de membres, liderats, òbviament, pel Michael League, dóna una lliçó de música instrumental d'alt voltatge, on es barregen moments de delicadesa enorme, emparentades al meu parer amb les sonoritats del mateix Debussy, junt a moment clarament "funky" i unes improvisacions a la guitarra elèctrica de clar tarannà "rocker".

    Una aportació més a l'evolució de la música per antonomàsia, segurament, del segle XX, el jazz, feta per uns grans artistes.

    I el pròxim programa una miqueta més dels Snarky Puppy


    dijous, 24 de novembre de 2022

    La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-1

      Programa 612


     És ja un tòpic dir que el jazz s'ha convertit, fa dècades, en una mena de "lingua franca" musical (alguna gent diria "un calaix de sastre") on es troba còmoda moltíssima gent que, sense renunciar a les seues arrels estètiques, nacionals, etc., veu que la seua identitat artística pot trobar-se reflectida en un món tan ample que, pràcticament, ningú que ho intente deixa de trobar el seu camp d'expressió sota eixa etiqueta.

     Bé, no sempre això està acompanyat d'una producció satisfactòria per a determinada audiència i/o crítica, però l'abundància de productes amb eixa etiqueta és pràcticament inabastable. En el cas dels qui escoltarem hui la recerca d'un llenguatge personal dintre d'eixe món calidoscòpic no era massa complicada, si tenim compte de l'origen dels seus components inicials.En efecte, en néixer als EUA, la terra on va néixer el jazz i molts dels seus epígons, la cosa era relativament fàcil. 

     Els Snarky Puppy, partint d'una identitat clarament jazzística conreant allò que, molt genèricament, s'ha anomenat post-bop -una definició purament temporal, quasi-, han evolucionat afegint-li fonamentalment (que no sols) algunes de les seues derivacions: R&B, rock, funkie, etc. sense renunciar a maridatges més allunyats de la seua cultura original, però trobant la seua zona de confort en eixes àrees.Partint d'eixe punt, la singular formació iniciada i dirigida pel baixista Michael League l'any 1974 ha construït una trajectòria que l'ha dut a quatre Grammys (per ara...) i a ser una referència del jazz més actual. 

     Això sí, sempre que acceptem com a jazz tant la seua barreja estilística com en l'altre extrem de la sensibilitat jazzística a gent tan excel·lent i guardonada com la Maria Schneider i la seua orquestra. Perquè d'això es tracta.

     Els Snarky Puppy no són un grup d'instrumentistes a l'ús. La formació del col·lectiu -que així és com s'anomenen- es fonamenta en un nucli dur on estan uns nou membres, amb instruments orgànics i electrònics (teclats, sintetitzadors, etc.) i després, segons l'ocasió o, com diu el Michael League, segons qui s'arrima a ells en cada moment, el col·lectiu ha arribat a estar format en escena per dues dotzenes o més de membres, inclosa alguna secció de corda i veus solistes i de cor. Un complex i heterogeni grup de músics que, sota la batuta del League, posen dempeus una actuació o un àlbum.

     Però hi ha molt més a dir -i escoltar- dels Snarky Puppy.

    dijous, 3 de novembre de 2022

    Salvada per la música: Hélène de Montgeroult

    Programa 611

    Sembla ser una "llegenda" difosa posteriorment a la vida de la protagonista, però la història és atractiva.


    Hélène de Nervo de Montgeroult
    (nascuda el 2 de març de 1764 a Lió i morta el 20 de maig de 1836 a Florència), es diu que va ser denunciada per activitats contra-revolucionàries i estava sent jutjada, el 1794, al Comité de Salut Pública, màxim òrgan de govern de la França del Directori, llavors amb Robespierre al cap de la Revolució.
    L'acusació no semblava gaire provada pels escorcolls a casa seua però la seua condició de noble (de petita noblesa burgesa, en tot cas) i el fet que el seu marit, el Marqués de Montgeroult, ja mort, hagués estat membre de l'Armada Francesa en temps de Lluís XVI jugaven a la seua contra.

    En aquells moments un vell amic seu, company de vetllades musicals i que, per tant, coneixia de la seua mestria al teclat i fundador de l'Institut National de Musique Bernard Sarrette, va dir que seria un enorme error executar-la car era la millor teclista de França i la necessitava per donar classe a l'Institut. El president, no massa convençut, va dir que portaren un instrument i li manà a l'Hélène que interpretara alguna cosa. La dona es va arrencar amb unes variacions de "La Marsellesa" que varen arravatar l'audiència què va acabar cantant-la amb gran emoció.

    La història és bonica -encara que no confirmada- i li casa molt bé a la seua atrafegada vida.

    Però allò que ens interessa a nosaltres és l'aspecte musical. A cavall entre dues transicions artístiques -a part de la transició política de la Revolució- la del pas del classicisme al romanticisme i la de la família del clavicordi a la del forte-piano, se la considera una premonitòria del romanticisme i la fundadora de la gran escola pianística francesa del segle XIX.

    No va ser sols, però, una intèrpret especialment dotada, també va ser una notable compositora i improvisadora i, sobretot, se li recorda pel seu mètode per a l'ensenyament del piano anomenat "Curs complet per a l'ensenyament del piano-forte, dirigint progressivament des dels primers elements a les majors dificultats", que va gaudir d'un enorme prestigi, essent utilitzat als conservatoris europeus fins entrat el segle XX. El curs estava enriquit per 972 exercicis per al volum 1 i, per als volums 2 i 3, 114 estudis i diverses altres peces per il·lustrar els seus comentaris. Una obra monumental que li va donar un enorme prestigi.

    L'any 1795, en ser fundat el Conservatori de París, dirigit pel seu amic -i salvador?- Bernard Sarrette, va ser contractada per donar les classes de teclat, ¡amb igual sou i categoria que els seus companys homes i donant classe als homes que hi anaven (no podien apuntar-se dones...)! Sembla que l'ambient del Conservatori, massa patrioter i populista de l'època no era del seu gust i a l'any següent va abandonar la institució al·legant motius de salut, dedicant-se a donar classes particulars que, a més, li procuraven tant o més prestigi entre les classes benestants i uns ingressos superiors als del sou del Conservatori. Va ser en eixe temps, entre el 1810 i el 1820, quan va enllestir i publicar el seu mètode, que va incrementar el seu prestigi.

    La música de Montgeroult té una estructura clàssica vienesa, però "canta" (fa melodia) d'una manera especial. Té el romanticisme que també s'atribueix després, a Beethoven, o en literatura a Jean-Jacques Rousseau. Aquesta música canta. La mateixa Hélène de Montgeroult ho escriu a la introducció del seu mètode per a piano: "com fer cantar, com donar la il·lusió de cantar, a aquest instrument tan reticent a fer-ho".

    Al final d'aquestes ratlles vos posaré algun enllaç  on podreu trobar (els podeu traduir des de la web) notes sobre la seua vida. Sols destacaré que, com podeu comprendre, va ser coetània de Haydn, Mozart, Beethoven i de pensadors com J.J.Rousseau, entre molts altres de l'enorme gernació de talents que varen aparèixer en tots els camps del pensament i l'art per aquelles dades a Europa.

    Per a facilitar-vos la qüestió, vos pose en aquest enllaç, traduïda, la petita ressenya biogràfica que m'ha semblat més interessant, deguda a un dels pianistes que ha gravat recentment obres seues. Al YouTube hi ha una bona cosa d'obres seues

    Una dona més per apuntar a la llarga llista de dones que, havent estat lluminàries a la seua època, varen caure ràpidament en l'oblit. Coses de la cultura dominant...

    https://helenedemontgeroult.fr/

    https://www.on-mag.fr/index.php/topaudio/musique/23290-cd-les-sonates-pour-piano-d-helene-de-montgeroult

    dijous, 27 d’octubre de 2022

    Una pionera de la música electrònica: Wendy Carlos

    Programa 610


    Poca cosa anem a afegir a allò dit fa un parell d'anys als programes 514 i 515 sobre la Wendy Carlos

    La seua història de descobriments i utilització dels instruments electrònics és realment apassionant. Una autèntica pionera.

    La música  que anem a escoltar hui és una passa més en el seu camí, un camí al qual li anava posant catifa per a que altres, que vindrien després, caminaren amb més comoditat.

    La banda sonora de la pel·lícula TRON és una fita més en la seua intenció d'acostar i integrar els sons orgànics d'una orquestra convencional als dels sintetitzadors que anaven eixint a la llum.

    Per altra part la seua música crec que és molt agradable i fàcil d'escoltar.

    Una dona més que va trencar -i encara trenca- barreres...i no sols en la música.

     A disfrutar!

    dijous, 20 d’octubre de 2022

    La radical modernitat musical d'una dona: Kaija Saariaho-2

     Programa 609

     

    La biografia de Kajia Saariaho és tan densa i extensa que he pensat que un molt bon resum, com el trobat a la página dels Polar Prize, amb la seua referència, estava tan complet que vaig a transcriure'l, quasi completament, amb algunes aportacions meues obtingudes de llocs diversos. Allò que siga aportació meua anirà entre claudàtors [].

     _______________________________________________________


     El Polar Music Prize 2013 s'atorga a Kaija Saariaho de Finlàndia.

    Després d'estudiar a l'IRCAM de París, una institució per a la recerca i l'estudi de la música electroacústica, Kaija Saariaho s'ha convertit en una compositora única, filla d'un treballador del metall, que reexamina què pot ser la música. Quan era una adolescent, la música que l'inspirava no venia de la ràdio sinó del coixí; allà va ser on va trobar la música que somiava. Kaija Saariaho combina instruments acústics amb electrònica i ordinadors. Ha escrit música de cambra, obres orquestrals i òperes. Kaija Saariaho és una mestra moderna que ens obre les orelles.

    EDUCACIÓ MUSICAL

    Nascuda el 1952 a Hèlsinki, Finlàndia, Kaija Saariaho va créixer amb la voluntat de compondre i tocar diversos instruments.

    Paral·lelament als estudis musicals, va iniciar estudis d'art a l'Escola de Belles Arts d'Hèlsinki, que ràpidament va deixar per dedicar-se a la música i va ingressar a l'Acadèmia Sibelius. A l'Acadèmia també va fundar l'associació Korvat auki ry ("Open Ears Organisation") juntament amb Esa-Pekka Salonen i Magnus Lindberg, per ajudar i promoure els joves compositors finlandesos contemporanis. A finals dels anys 70 es va traslladar a Alemanya i va començar a seguir els cursos de Brian Ferneyhough a la Hochschule für Musik Freiburg.

    ["Abans d'arribar a treballar a l'IRCAM, Saariaho va  conèixer els compositors espectralistes’ francesos (Gerard Grisey), les tècniques dels quals es basen en l'anàlisi informàtica de l'espectre sonor. Aquest enfocament analític la va inspirar a desenvolupar el seu propi mètode per crear estructures harmòniques, així com la notació detallada utilitzant harmònics, microtonalitat i continu detallat de l'extensió del so des del to pur fins al soroll sense to, totes les característiques que es troben en una de les seves obres més interpretades, "Graal" per a violí i orquestra o conjunt (1994/97)]

    IRCAM

    L'interès de Kaija Saariaho pels nous timbres i el seu pensament visionari en les innovacions tècniques tant en l'àmbit instrumental com informàtic la van portar a París i estudis a l'IRCAM, l'institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique, un centre de música acústica i electrònica i estudis sonors, fundats per Pierre Boulez l'any 1977. La barreja de música acústica i electrònica constituiria a partir d'aleshores un element important de les seves composicions. Els estudis i investigacions de Saariaho a l'IRCAM han tingut una gran influència en la seva música i les seves textures característiques luxuriants i misterioses sovint són creades per aquesta combinació; música en directe

    ELECTRÒNICA EN DIRECTE

    Durant els anys 80, Saariaho va confirmar una notorietat internacional amb obres com Verblendungen per a orquestra i cinta magnètica (1982-84), Lichtbogen per a conjunt de cambra i electrònica en directe (1985-86) i Nymphéa (1987) per encàrrec del Lincoln Center i el Kronos Quartet.

    TREBALLS DECISIUS

    Als anys noranta, la música de Kaija Saariaho es va fer més expressiva, amb fluctuacions melòdiques més ràpides. Els elements rítmics es van fer més forts, malgrat l'ús de pulsacions rítmiques regulars en contrast amb, per exemple, el moviment serialista. El timbre i els colors, però, es van mantenir centrals. Durant aquesta dècada, Kaija Saariaho va participar en nombroses produccions multimèdia com el ballet "Maa" (1992) amb coreografia de Carolyn Carlson, i "Prisma", un CD-ROM dedicat a la seva obra. 

    [A finals de la dècada de 1990, Saariaho va començar a expandir-se més enllà de l'electrònica, sovint escrivint peces estrictament acústiques, centrant-se cada cop més en la melodia. Saariaho va ser influenciada pel postserialisme, però va créixer i va trobar-lo massa restrictiu]

    IĿLUSION I IMATGES MODELADES PEL RITMES DE LA MÚSICA

    La música de Kaija Saariaho sovint es considera visual, perquè procedeix d'una expressió musical que està produint imatges fortes durant l'escolta. El projecte Image Auditive, iniciat per Jean-Baptiste Barrière l'any 1997, desenvolupa una estètica de la relació entre música i imatge que intenta ser especialment respectuosa amb la música. “Abans de tot, la imatge no ha d'impedir escoltar la música, com lamentablement passa sovint en experiències similars”, diu a la web del projecte. Durant els anys 90 i 00, la música visual es va fer cada cop més multimèdia amb imatges en moviment, electrònica, instruments i veus. "Lanterna Magica", és una obra orquestral per a la Filharmònica de Berlín, representativa d'esta època, què es va estrenar el setembre de 2009 a Berlín i Lucerna.

    AMPLIS PAISATGES MUSICALS

    Kaija Saariaho s'ha orientat cada vegada més a formes musicals més àmplies al llarg de la seva carrera i ha compost, per exemple, obres d'òpera contemporània importants. La seva primera òpera "L'amour de loin" sobre un llibret original d'Amin Maalouf i posada en escena per Peter Sellars, es va estrenar al Festival de Salzburg de 2000. La "Passion de Simone" al voltant de la vida i les obres de la filòsofa i activista Simone Weil, es va estrenar el novembre de 2006 a Viena, compost per a cor. soprano, alt, tenor i baix, amb una soprano solista, orquestra i instruments electrònics.

    [Com a mostra pel seu interés per les biografies de dones importants, va escriure també, el 2010, un oratori sobre la filòsofa natural i matemàtica francesa que va viure a principis de la dècada de 1730,Emilie du Châtelet,  que va morir a causa de complicacions durant el part el 1749. El seu assoliment més reconegut és la traducció i el comentari del llibre d'Isaac Newton de 1687 Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica. A hores d'ara Saariaho continua component òperes i responent a encàrrecs de les institucions musicals més prestigioses d'arreu del món]


    Ha fundat també, amb altres colegues,  Petals, una "Associació sense ànim de lucre dedicada a la realització i difusió de projectes musicals a través d'Internet" d'obres actuals que no han estat encara gravades i publica àlbums i ajuda a la descoberta de música inèdita a través del web de l'associació.

    ________________________________________________________________________

    Saariaho a "Archive.org": https://archive.org/search.php?query=saariaho

    Saariaho a YouTube: https://www.youtube.com/results?search_query=saariaho&sp=EgIYAg%253D%253D





     

    dijous, 13 d’octubre de 2022

    La radical modernitat musical d'una dona: Kaija Saariaho-1

    Programa 608 

     

    Una persona interessada per la cultura cal que estiga al corrent de les coses que estan fent-se ara pel món, i en dir ara estic referint-me al nostre àmbit cultural occidental. Ja sé que en altres terres també passen coses, però ens resulten més difícils de seguir per una sèrie de barreres: idiomàtiques, culturals, de llunyania, etc.

    La música, però, té la capacitat de, en ésser un llenguatge abstracte que es pot codificar en uns signes i uns esquemes, però que no resulten insalvables per a aquelles persones que treballen i/o frueixen d'aquest art, car, de forma prou extensa, el llenguatge dels músics és intel·ligible per qui sap llegir-lo o fruir-lo, siga quin siga el seu idioma nadiu.

    Al llarg del segle XX, però, algunes d'eixes normes, més o menys estandarditzades/codificades, han estat reformades/deformades per les corrents que els canvis culturals produïts per una sèrie de crisis -econòmiques, bèl·liques,...-, i els canvis en els criteris estètics, que les han qüestionades, no sols per a la música, òbviament, però de forma molt notòria en aquest art.


    La compositora de la qual anem a escoltar obres hui i el pròxim programa, la finlandesa Kaija Anneli Saariaho nascuda a Hèlsinki el 14 d'octubre de 1952 (demà en farà 70 anys), ha viscut intensament aquests canvis als quals va arribar quan moltes coses ja estaven en marxa (o fins i tot un poc "passades"), però la concreció que en el seu treball han aconseguit moltes de les innovacions estètiques, estilístiques i instrumentals de la segona meitat del segle XX, ha estat enormement fructífera. La seua obra resulta, en certa mesura, un resum perfectament assimilat de totes eixes novetats ocorregudes al llarg de la seua vida.

    Respecte als gèneres, ha conreat -i conrea- tots els camps habituals de la música anomenada clàssica, encara que aquesta qualificació, en el seu cas, resulta poc ajustada. En té obra de cambra per a solista sol, per a grups de cambra variats, per a orquestra, tots amb i sense veus i, sobretot a partir de l'èxit de la seua primera òpera, "L'amour de loin", està conreant amb gran èxit el gènere operístic. Un gènere que li deixa abocar en les seues obres tot el seu món artístic, no sols el musical. Amb la conjunció habitual de dos coŀlaboradors, l'escriptor Amin Maalouf i l'escenògraf Peter Sellars, dos referents als seus camps, Kaija Saariaho ha aconseguit que acceptaren els seus crite.netris uns públics, com els de l'òpera, habitualment poc receptius a canvis molt radicals.

    En aquest primer programa anem a escoltar tres obres de cambra anteriors a l'any 2000 que, amb l'estrena de la seua primera òpera ja esmentada, va provocar un canvi molt notori de la seua activitat compositiva, centrada, a partir d'eixe moment, en el camp operístic. 

    Les que aneu a escoltar són obres en les quals ja és palesa la influència exercida pel seu pas per l'IRCAM a partir de l'any 1982. Eixa prestigiosa institució, fundada el 1970 per Pierre Boulez, on s'experimentava llavors amb cintes magnètiques i primitius aparells sonors elèctrics i electrònics, és hui una referència mundial inevitable per a totes aquelles persones que volen investigar el camp sonor amb l'ajuda fonamental de la informàtica, però no sols. Doncs bé, la manipulació sonora d'instruments estàndard, molt discreta en les obres que escoltareu, ja és una mostra clara dels camins que la finlandesa Kaija Saariaho anava a seguir en la seua carrera com a compositora, que l'ha portat a estar entre les (o els) compositores més prestigioses a tot el món ara mateix, amb encàrrecs constants per escriure, sobretot, òperes.

    No vull deixar sols per al programa de ràdio l'esment a la web "www.archive.org" què, amb l'ambició declarada de resultar una mena de "Nova Biblioteca d'Alexandria" recull, entre moltes altres mostres de la cultura universal, obres de compositors i intèrprets de tots els gèneres musicals i terres que, generosament, han cedit les seues obres al Domini Públic, és dir, han renunciat als seus drets d'autors i/o intèrprets per a facilitar la difusió de les seues obres de forma altruista, facilitant la descàrrega totalment gratuïta de fitxers amb elles. Eixes obres no sol sols musicals, òbviament. No deixeu de visitar-la!!.

    dijous, 6 d’octubre de 2022

    Dones de jazz: Carmen McRae-2

     

    Programa 607

    AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO 


    El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant  i bordell,

    A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH  va ser


    el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.

    El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.
     
    La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron —en un dels seus primers enregistraments— produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'enriqueix en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop; té sentit, doncs, que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.

    Quan aquests enregistraments es van fer, al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu ressò com una forma d'art important i afroamericana.

    Carmen McRae estava disposada a connectar amb amb una audiència a meitat camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va dedicar a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de peces d'aquest disc inclou diversos èxits del moment, incloent versions brillants de cançons de, entre altres, Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, d'Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusiasta en els clàssics de jazz com en les noves aportacions

    Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder abastar tots dos aspectes. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica, malgrat això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil, en usar els silencis com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia a allò narrat a les lletres. De vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres.

    El concert al Great American Music Hall està avui catalogat, segons la crítica especialitzada, com el seu millor concert gravat en directe i entre els millors dedicats per la Carmen McRae al jazz estricte. N'estic segur que, si l'escolteu un parell de vegades, estareu d'acord amb la crítica. 

    Gaudiu-lo

     

    Ací teniu el llistat de temes interpretats: 

        1-"Them There Eyes" (Maceo Pinkard)-2:03
        2-"Paint Your Pretty Picture" (Bill Withers)-6:27
        3-"On Green Dolphin Street" (Bronisław Kaper, Ned Washington)-3:24
        4-"A Song for You" (Leon Russell)-4:48
        5-"On a Clear Day (You Can See Forever)" (Burton Lane, Alan Jay Lerner)-4:27
        6-"Miss Otis Regrets (She's Unable to Lunch Today)" (Cole Porter)-6:02
        7-"Too Close for Comfort" (Jerry Bock,Larry Holofcener,George David Weiss)-4:07
        8-"Old Folks" (Dedette Lee Hill, Willard Robison)-4:47
        9-"Time After Time" (Sammy Cahn, Jule Styne)-3:04
        10-"I'm Always Drunk in San Francisco" (Tommy Wolf)-3:48
        11-"Don't Misunderstand" (Gordon Parks)-3:41
        12-"A Beautiful Friendship" (Donald Kahn, Stanley Styne)-4:04
        13-"Star Eyes" (Gene Paul, Don Raye)-3:02
        14-"Dindi" (Antônio Carlos Jobim, Vinícius de Moraes, Norman Gimbel)-4:36
        15-"Never Let Me Go" (Ray Evans, Jay Livingston)-3:14
        16-"'Tain't Nobody's Bizness If I Do" (Porter Grainger, Everett Robbins)-5:15
        17-"Only Women Bleed" (Vincent Furnier, Dick Wagner)-4:47
        18-"No More Blues (Chega de Saudade)" (Jobim, de Moraes,Jesse Cavanaugh,Jon Hendricks)-4:14
        19-"The Folks Who Live on the Hill" (Oscar Hammerstein II, Jerome Kern)-3:52

         Closing (Live)

    dijous, 29 de setembre de 2022

    Dones de jazz: Carmen McRae-1

     Programa 606

     


    En aquest propòsit  de la present temporada de destacar el paper de les dones en els camps musicals que abastem a Els Camins de la Música, anem hui a fer una nova i lleugera ullada a una cantant (sobretot), però també compositora, pianista excel·lent i ocasional actriu de cinema Carmen McRae.

    Ja al 2011 varem dedicar-li ampla atenció, amb quatre programes. Malgrat això, hem pensat que calia recordar-la perquè, per raons que són difícils d'esbrinar, la seua obra està sent relativament oblidada si la comparem amb altres companyes d'ofici i d'època, com Ella FitzgeraldBillie Holliday.

    Anem, doncs, a dedicar-li un parell de programes, tractant d'actualitzar el seu record i completar la mirada a la seua tasca que ja varem fer fa anys.

    Nascuda al barri de Harlem de Nova York el 8 d'abril de 1920, els seus melòmans pares, emigrants jamaicans amb una situació econòmica còmoda, varen portar-la a aprendre música des ben menuda enfocant-la al piano clàssic, però, ja adolescent, amarada d'escoltar a sa casa i arreu la música del moment -el jazz, clar- va començar a tocar el piano en clubs de la ciutat. El matrimoni d'Irene (compositora) i Teddy Wilson la va escoltar i, amb 16 anys, va creure en ella i la va apadrinar per a que li feren audicions com a cantant i pianista. En un d'eixos encontres, amb 17 anys, va trobar-se amb Billie Holliday i això canvià la seua vida.

    Enlluernada per la personalitat artística de Lady Day, la seua influència, declarada per la Carmen McRae -"si Lady Day no hauria existit, probablement jo tampoc…” va arribar a dir anys molts anys després- i l'amistat que va tindre amb ella, va fer-la decidir el seu camí artístic, prenent-la com a model. Això, però, no li va impedir, amb el temps, desenvolupar la seua personalitat musical encara que sempre recordant a Holliday en les seues actuacions i declarant la seua devoció per la mestra.

    Després de alguns canvis de residència i amb una carrera que no s'enlairava, l'any 1949 la va dur a moure's a Chicago, on el seu efímer marit -ja "ex"- Kenny Clarke, li va ajudar a trobar treball en el “Minton’s Playhouse” el club fundacional del "bebop", però que a principis dels anys cinquanta ja no era tan significatiu des del punt de vista musical. La Carmen McRae va aprofitar els vora quatre anys que hi va passar per estudiar cant i perfeccionar i assentar el seu estil, de manera que quan va tornar a Nova York, l'any 1952, ja tenia clarament definida la seua personalitat artística.

    Un parell de gravacions, sota la seua titularitat dels anys amb un cert èxit li varen proporcionar l'oportunitat per enlairar la seua carrera, car la prestigiosa revista "DownBeat" la va nomenar "Milor cantant de l'any" en 1954. Va ser una afortunada circumstància perquè Ella Fitzgerald havia abandonat DECCA per fitxar per VERVÉ en eixe any i això va conduir a que la DECCA la fitxara, promocionant-la fortament com a "l'hereva d'Ella". A partir d'ací, i amb una dotzena de LP que va gravar amb la DECCA en cinc anys, la seua carrera va consolidar-se definitivament.

    Amb una veu preciosa, ben educada i adequadament utilitzada, la seua discografia té una adequada barreja entre els discos de jazz pur i dur, a cavall entre el be-bop i el cool  (de la què es considera una de les seues millors representants) i un bon grapat de música "comercial", amb balades ballables adobades, però, per una excel·lent veu, amb interpretacions on el toc del jazz i el blues eren ben palesos. La seua carrera es va desenvolupar al llarg de mig segle, competint, amb bona acceptació del públic, amb l'abassegadora irrupció del "rock'n roll" a partir dels anys 60'.

    Al primer programa anem a fer una petita repassada dels seus primers anys, per "refrescar" allò dit als quatre programes anteriors. Al següent programa anirem a una enlluernant actuació en directe que ja comentarem.

    dijous, 22 de setembre de 2022

    Les ombres d'una època: Laetitia Grimaldi i la música de saló

     Programa 605

     

    Com que cal complir les promeses fetes, tal i com varem anunciar a la falca anunciant la represa del programa després de l'estiu , anem a dedicar esta temporada a posar, fonamentalment, música dels gèneres que ens ocupen al programa, composta, dirigida o interpretada per dones.

    Ja fa uns anys varem intentar la possibilitat de fer-ho, però varem ensopegar amb el problema de que encara eren poques i poc accessibles les gravacions. Cal dir, en favor nostre que, modestament, ja havíem procurat posar-ne tot allò que podíem obtindre i a l'índex que es troba a la nostra web hi han 85 entrades -que amb el programa de hui s'incrementaran amb alguns noms més- d'obres dirigides, arranjades, compostes o interpretades per dones en els camps del jazz, clàssica i eixa zona difusa de músiques sense "etiqueta" exacta.


    El programa de hui té com a protagonistes un petit grapat de dones que varen compondre, als anys de l'anomenada "belle époque", entre altres coses peces menudes, pensades per animar les vetllades a la llar o , sobretot, "els salons" de les famílies benestants. Els salons, una costum apareguda a la França post-revolucionària, era una mescla d'acte social, reunió d'amics i lloc de trobada de la "crème de la crème" intelectual, sobretot de Paris. Allí debatien, parlaven i presentaven les seues obres artistes varis (músics, poetes, escriptors, pintors, escultors, etc.) en un ambient propici a l'intercanvi artístic i intel·lectual, recolzat amb la cessió dels seus "salons" per part de la gent benestant de l'època, la ja clarament naixent gran burgesia que havia arraconat la noblesa de les seues tasques de "patrocini" d'estes persones a les seues corts, grans o menudes.

    Les músiques del programa es limiten a presentar petites obres de la llavors anomenada "música de saló" que, com que encara no hi havien mitjans de reproducció mecànica de música (això que guanyaven, en molts casos, front a l'actual profusió...) calia ambientar les reunions amb l'exhibició de les habilitats artístiques de les "joves casadores" de les cases benestants. La profusió de l'aprenentatge de música per part d 'aquelles joves, ja amb la possibilitat d'entrar les dones als primers  proto-conservatoris, va donar, com a fruit "aprofitable", un bon grapat de composicions de petit format -equivalents al que ara seria la música ambiental industrial o el pop- majoritàriament compostes per dones, que lluitaven, en determinats casos, per no sols entretindre sinó per sobreeixir en un món, el de la composició, absolutament prohibit i depreciat per a la seua difusió pel masclisme vigent a l'època.

    L?obra que presentem hui, OMBRES, el seu primer disc, va ser treballat per la soprano francesa Laetitia Grimaldi, alumna de la gran Teresa Berganza, "llevant-li la pols" a un grapat d'aquelles partitures i destacant-ne algunes que sobreïxen del munt de paper pautat que es va produir llavors, per la seua qualitat i subtilesa. A meitat camí entre la solemnitat dels lieder alemanys de l'època i la banalitat de les músiques més populars al carrer, la influència de l'òpera italiana sobretot en les músiques i l'aire melancòlic del romanticisme en els textos són les marques que, al meu parer, caracteritzen estes obres.

    Acompanyada, de forma excel·lent, pel pianista Ammiel Bushakevitz, la soprano interpreta de forma sentida partitures de Mélanie (Mel) Bonis i Cécile Cheminade (a les quals ja les varem dedicar programes i que, per tant, estaran absents al de hui) Armande de Polignac, Juliett Folville, Pauline Viardot, Marguerite Béclard d'Harcourt, Frédérique de Faye-Jozin, Gabrielle Ferrari i Augusta Holmes.

    La tria de les peces ha estat feta per la soprano amb cura, per aconseguir un disc d'ambient homogeni, amb molt de gust en la interpretació i amb un evident afecte per les protagonistes per part de  Laetitia Grimaldi. Un disc per escoltar amb la ment relaxada i tractant de posar-se en l'ambient per al qual varen ser escrites.

    Cal afegir, finalment, que la majoria de les autores triades no es limitaren a la producció d'aquestes petites peces, ben al contrari, en alguns casos la seua ambició artística les va dur a escriure simfonies i fins i tot òperes que varen tindre una bona acceptació per part del públic de l'època, encara que, un cop desaparegudes d'aquest món les seues autores, el masclisme imperant (no sols llavors...) ha fet que les seues obres hagen quedat amagades a algun calaix. 


    Col·laborar a la seua reivindicació és el que, modestament, ha tractat de fer la Grimaldi amb aquest delicat disc.

    dijous, 15 de setembre de 2022

    Una carrera estimable caiguda en l'oblit: Elia Fleta

     Programa 604

     

    Hi ha vegades que algunes carreres artístiques es trenquen sense que sapiguem exactament quan o per què varen acabar-se de forma tan abrupta.

    L'Elia Fleta, amb tan sols dos EP gravats amb el trio de Tete Montoliu i altre amb el "Jazztet de Madrid" de Juan Carlos Calderón, va deixar una petjada al món espanyol del jazz encara no igualada ni superada per cap dona del jazz a l'estat ni en qualitat ni en repercussió fora de les fronteres de l'estat, fins l'arribada fulgurant de l'Andrea Motis fa, com qui diu, quatre dies.

    Filla del, segurament, primer tenor espanyol, aragonés concretament, famós mundialment Miguel Fleta, Elia Fleta va néixer a Madrid el 13 de febrer de 1928 i morí, 91 anys després, en Febrer de 2019. Va tindre una carrera fulgurant com a cantant de música de la que -aleshores, al voltant dels anys 50- començà a dir-se "moderna", com a contrast amb la que s'escoltava a les ràdios espanyoles, dominada per una "copla" descafeïnada i molt conservadora en les seues lletres (amb alguna excepció, cal dir-ho, destacable, però sense que fera escola).

    L'aparició de Les Germes Fleta, l'Elia i la seua germana Paloma, al començament dels 50, animades pel llavors super-influient locutor Bobby Deglané què presentava un concurs de veus noves, va suposar l'aparició d'una certa ventada d'aire nou a les corcades músiques populars del franquisme més dur. 

    La retirada de la Paloma, casada l'any 1958 amb un nord-americà amb el qual va anar-se'n als EE.UU., va fer que l'Elia Fleta encetara una carrera en solitari d'un decenni i escaig d'anys, amb una innovació estilística del gènere  de la música "radiofònica", important els aires que anaven arribant de l'altra part de l'Atlàntic, així com del Regne Unit i altres països europeus (França, Itàlia,...) que havien renovat totalment, després de la Segona Guerra Mundial, els seus ambients culturals i, entre ells, també el de les músiques populars de consum. Amb un important canvi d'imatge (vaquers i una samarreta) l'Elia va fer coses tan diverses com, cantar rock, twist, etc., guanyar un Festival de Benidorm -fins i tot va protagonitzar una pel·lícula sobre el tema!- i...posar-se a cantar jazz!!


    La decisiva influència va vindre del santanderí, Juan Carlos Calderón -gran conreador avantguardista del jazz a Espanya junt a persones com Pedro Iturralde i un petit grapat més- donant-li a escoltar un disc  de Sarah Vaughan. La impressió que li va causar a l'Elia, que ja era afeccionada a esta música, la va fer decidir-se a canviar totalment de registre i llençar-se a cantar jazz.

    En una sèrie d'actuacions promogudes pel J.C. Calderón pel nord d'Espanya l'any 1965, la va escolat el, llavors, bateria del trio de Tete Montoliu, Peer Wyboris. Tete en plena maduresa i amb un ampli reconeixement internacional. va apadrinar la nova carrera de la madrilenya en un disc EP, gravat el 1966, anomenat, clar, Tete Montoliu presenta Elia Fleta. L'èxit va ser fulgurant i, a partir d'ací i al llarg d'uns tres  o quatre anys, un altre EP amb el Tete i un tercer amb el grup del Juan Carlos Calderón es va desenvolupar la totalitat de la carrera discogràfica jazzística de l'Elia Fleta

    Un darrer, i lamentable, disc "single", amb dues cançonetes per a oblidar,  que no va tindre cap repercussió, abandonant, a més amés, la vena jazzística, va acabar amb la carrera discogràfica de la nostra artista i... pràcticament amb la seua activitat artística professionalment remarcable.

     





    dijous, 8 de setembre de 2022

    Núria Feliu, adéu i gràcies

     Programa 603


    La desaparició, física, de la gran personalitat de la cultura (i la política?) catalanes, Núria Feliu, deixa un buit que, amb l'empenta del seu exemple, ha fet que semblara que el camí que ella es va plantejar quan, de ben joveneta i implicant-se en el corrent d'oposició a la dictadura des del catalanisme polític, va encetar, estava lliure i obert.

     

    Evidentment, no era eixa l'opinió de la Núria Feliu. Fins al seu darrer alè ha estat manifestant-se clarament en el sentit de què l'evolució social i política a Catalunya no li resultava satisfactòria. Això, però, no li ha fet que deixara enrere la seua feina, aquella que s'havia proposat quan, des del segell Edigsa, va llençar els seus primers discos amb una clara orientació jazzística. Descoberta per Antoni Ros Marbà i ben recolzada per un consolidat Tete Montoliu, es va trobar fent de cantant, sense deixar del tot de banda la seua inicial vocació teatral.

    Ambdues línies es varen trobar al llarg de la seua trajectòria professional amb un grapat de produccions musicals a mitjan camí entre la clàssica revista del Paral·lel i el musical de Broadway. D'eixes produccions va deixar constància en un bon grapat de gravacions que varen emplenar, sempre amb lletres en català, tota la seua vida professional.

    No va mai oblidar, però, el seu propòsit de normalització del català a la vida diària amb la gravació de músiques  populars , vull dir, populars a la ràdio i la televisió, que es poguera, seguint l'opinió del Joan Fuster al respecte, subministrar a la gent del poble pla "cantussejar en català mentre s'afaitava o dutxava" (Fuster dixit) o estava a la cuina o fent eixa sèrie de tasques diàries en les quals les músiques que s'escolten "al medi ambient" se'ns encomanen de manera inconscient.

    Amb la maduresa de la seua carrera, va atacar més de front projectes de tipus patriòtic, amb recitacions de poemes de gent com l'Espriu i altres, embolcallades (no sé si de manera massa encertada, si us dic la meua opinió) amb músiques populars del folklore tradicional català. Va gravar també cançons de combat, arribades de moments com la guerra civil o anteriors, llevant-li'ls la "pols" que el temps havia dipositat sobre elles, per acostar-les a una audiència més ampla, no tancada a cercles exclusius.

    Com que la seua discografia explica, millor que les paraules d'un humil admirador, la seua trajectòria, us recomane que aprofitant les oportunitats que l'actual existència de les xarxes socials ens proporcionen, espigoleu d'entre la seua quarantena llarga de gravacions i es fruïsca de la seua qualitat artística en camps tan i tan variats.

    Gustos a banda, i parlant ara exclusivament des d'un punt de vista artístic, la seua qualitat com a cantant -aspecte del qual va tindre molta cura- junt amb el seu vessant actoral de dicció i expressivitat, fan de l'escolta de les seues gravacions una experiència molt agradable i enriquidora.

    Tardarà molt de temps a esborrar-se la seua petjada i, supose/espere, el seu exemple vital, social i artístic deixarà camins oberts que altra gent caminarà. La qüestió és que persones, més aïna personatges, com ella, no neixen -ni moren, aí!- cada dia.

    Gràcies per tot, NÚRIA FELIU. 

    Programes dedicats a ella:

    https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=feliu

    dijous, 7 de juliol de 2022

    Good Hope. Una reunió a la cimera de tres mestres

     Programa 602

    "Good Hope" és un àlbum elaborat magistralment per tres gegants de la música americana i índia; un supergrup internacional de músics que individualment han jugat un paper importantíssim en els avenços pioners del jazz d'avui, desenvolupant i alimentant les connexions culturals i musicals entre Orient i Occident. Tres dels millors del món amb els seus respectius instruments. Tres dels arranjadors i compositors més sofisticats i magistrals.

    Emanat d'un impuls original de Zakir Hussain donant forma a un gran projecte de grup conegut com "Crosscurrents", nom que abans ja havia utilitzat amb altres formacións i ara en format de trio, amb l'anglés Dave Holland al contrabaix i el Chris Potter al saxo tenor, es basa en un amor compartit i un respecte mutu per la interpretació dels altres i en la subtil integració de diferents mons i diferents enfocaments de la creació musical en un tot coherent i preciós.

    Zakir Hussain és un veritable mestre de la tradició clàssica d'Índia: la seua "tabla" hipnòtica i percussiva és reconeixible a l'instant. No volent limitar-se a la música de la seva terra nadiua, s'ha embarcat en multitud de col·laboracions creatives que transcendeixen fronteres amb gent com John McLaughlin, el violinista L. Shankar, Mickey Hart (de Grateful Dead). ), amb el grup Tabla Beat Science i Sangam amb Charles Lloyd i Eric Harland, Van Morrison, etc.

    Dave Holland, un dels intèrprets de jazz internacionals més grans i coneguts des que va ser escollit per Miles Davis al 1968, no s'ha quedat mai quiet: la seva carrera està definida per la recerca urgent de nova bellesa, de noves proves de la seva extraordinària tècnica i habilitat musical, per noves associacions amb els més brillants i millors. La seva naturalesa de recerca ha donat lloc a moltes fusions fascinants, sorgides de la seva pròpia naturalesa musical. Amb Crosscurrents ha trobat una altra agrupació en la qual poden florir els seus instints improvisadors i el seu bonic to, que en vàries ocasions al disc impulsa bases musicals que desenrotllen els companys.

    Chris Potter (1971) és d'una generació darrere de Zakir Hussain (1951) i Dave Holland(1946), però el seu llenguatge musical, la seva inspirada intensitat creativa i el domini del seu instrument estan a l'alçada dels seus companys de banda. Expert en gairebé qualsevol estil (a aquest programa l'heu pogut escoltar fa poc al "Fellinijazz", la veu de Potter és inconfusible, potent i impressionant. La seva amplitud d'idees i creativitat és interminable i espontània, i s'executa amb generositat, respecte i maduresa i està avançant ràpidament cap a un estatus llegendari com un dels més grans saxofonistes de la seva generació o de qualsevol altra. Per a Potter, treballar amb aquesta banda va ser il·luminador car reconeixia els companys com a mestres seus.

    El trio va sorgir com a resultat d'una prèvia formació més gran, liderada pel Zakir, amb la qual van fer una gira com a trio l'estiu del 2018 i van decidir gravar al setembre. El Potter estava una mica nerviós per la configuració del trio, ja que Zakir i Dave són dos dels mestres més sorprenents del planeta i era un paper molt exposat per al saxo tocar només amb tabals i baix: era una sonoritat força desconeguda. Tanmateix, la química que va sorgir de seguida els va fer sentir-se bé i els problemes de conciliar les diferències musicals entre el llenguatge del jazz i el llenguatge clàssic de l'Índia es van desfer immediatament tocant amb músics que s'escoltaven tan bé. Aquesta formació haurà reforçat en ells la creença en el poder de la música com una manera bonica de reunir gent de diferents orígens i tradicions.

    "Good Hope" no és raga-jazz ni fusió Est-Oest; és una conversa entre sensibilitats, amb el baix de Holland fent de pont entre els tabals de Hussain i el saxo de Chris Potter.

    "Good Hope" és un disc construït sobre el respecte mutu, l'amor compartit per la música i dedicat a la integració musical i cultural. Una contribució fonamental a l'art de la música i la col·laboració.

    Publicat a finals de 2019 "Good Hope", és un àlbum monumental i excepcional que inspirarà futures generacions i emocionarà un públic global per la seva formidable demostració de virtuosisme, brillantor i llenguatge musical sofisticat de la màxima categoria mundial.


    dijous, 30 de juny de 2022

    La música amiga: El directe post-pandèmia de Pau Viguer

     Programa 601

     

    La música pot aprofitar per a moltes coses. L'altre dia, a Ràdio Clàssica, el conegut compositor de música minimalista (i de banda sonora a moltes pel·lícules) Max Richter va dir, contestant a l'entrevistador, que a d'ell no l'importava gens ni miqueta que la seua música s'utilitzara com a teló de fons per altres activitats com llegir, fer feina o el que siga. Al·legava que demanar l'atenció exclusiva permanent per l'escolta de la seua música li semblava una mena de "divisme" absurd.

    Crec que l'amic Pau Viguer estarà absolutament d'acord amb esta opinió, en tot cas, però, crec que agrairia una escolta un poc atenta en el cas de la música que posarem al present programa. 

    Es tracta d'una obra un poc singular, encara que no inèdita al món del jazz, que és el seu: la revisió gravada en un directe d'obres gravades amb anterioritat. En efecte, les composicions -totes seues- que podrem escoltar hui ja les heu pogut sentir en un programa anterior en format de trio clàssic de jazz, és dir, ell al piano amb un contrabaix i una bateria. No s'equivoqueu, però, les peces són les mateixes però NO SÓN IGUALS. 

    Per definició, el jazz es caracteritza pel predomini de l'improvisació per sobre del que diga el paper pautat i allò que ara es diu "revisitar" peces ja gravades amb una nova gravació és cosa comuna. Evidentment això passa cada vegada que qualsevol peça musical és interpretada, amb independència del gènere, car la música en directe està, per definició, alterada/influïda per moltes circumstàncies: lloc, temps, intèrpret i, fins i tot, per l'humor de cada músic en eixe moment. La tècnica de les gravacions és la que ens permet "congelar" eixe moment per a la posteritat.

    La gravació del Pau que aneu a escoltar és un directe, però molt especial, car, feta encara en temps de pandèmia, va ser gravada en una actuació difosa en "streaming", sense públic al davant, però l'intèrpret sabia que l'estaven escoltant mitjançant eixa eina que ara tot ho travessa que és la xarxa d'internet. 

    La interpretació m'ha semblat un poc "agressiva" respecte de la forma de tocar del Pau Viguer, ell m'ha dit, contestant a esta observació, que potser el fet de l'insòlit moment i forma de l'actuació i que fora la primera vegada que feia un directe després de la pandèmia, potser li havia provocat un excés de testosterona i això li feia emprar-se amb més força de cara al teclat. Siga com siga, les peces que escoltareu NO SÓN les mateixes que les de l'anterior disc a trio, malgrat que els títols siguen els mateixos. Escolteu-les totes dues, una després de l'altra, i ho comprovareu. 

    Per cert, la composició "S.O.S. terra", al meu parer, esdevindrà un "estandard", a poc que es conega, tant per la seua qualitat com pel seu significat angoixant respecte del futur del planeta. El disc (?) clar, s'anomena S.O.S. piano i és la versió a piano sol, com he dit, de l'anterior, "Dreaming", a trio.


    P.S.: ACÍ, podreu veure l'actuació completa filmada. Sempre és interessant contemplar l'actitud de l'artista en acció. La seua postura moltes vegades amb el cap molt acotat al teclat i altres en alt mirant el no-res, com concentrant-se, recorda l'actitud de gent com Bill Evans o Glenn Gould.