dijous, 15 de febrer del 2024

Bombons de música: Spanish Brass "35"

 

Programa 664


Al nostre "Camins" s'han fet un bon grapat de programes amb la música dels "Spanish Brass",  són dels artistes que més he programat. Algú podria pensar que tenim un interès "especial" en ells. És cert, en tenim un interés MOLT especial, per què amagar-ho?. Crec que, en l'àmbit valencià, hi ha potser tan sols un parell o tres -que em vinguen al cap- de solista o formació musical, que en tinga una major projecció internacional, avalada per un prestigi professional inqüestionable, que aquests cinc valencians.

I malgrat tot, per com es viu la "cultura" al nostre País Valencià -i a la resta de l'estat, també- la seua popularitat ací trobe que no supera la del restringit cercle de la gent melòmana i, tancant més el cercle, la de la gent que s'estima la música de cambra. És esta una especialitat que es sol produir públicament sols des de les sales "menudes", "secundàries", dels "Palaus de la música" i semblants, on la part del lleó se l'enduen les grans formacions orquestrals o els llançaments de "nous solistes internacionals" en gires de presentació del seu darrer disc en algun dels grans segells de gravació, cosa que abarateix la seua contractació als gestors d'aquests "temples" de la cultura oficial.

I, malgrat tot, hi són. Ja hi són ni més ni menys que trenta-cinc anys, aniversari que celebren amb un nou disc -i ja superen la trentena- editat de forma modesta, sembla per la carpeta de presentació, en un discret blanc i negre.

El repertori del disc està format per peces curtes, curtíssimes en algun cas. Com ens va comentar l'Inda Bonet, el seu trombó, a l'entrevista que li vàrem fer ara fa uns tres anys, eixes peces, si són de qualitat, són com bombons: duren poc, però són saborosos, dolços i el seu regust ens queda a la boca amb un bon record. L'excel·lència, en música, no es mesura en termes de grandària: un d'aquests bombons pot dur dintre el licor de més música que alguna llarga simfonia.

La majoria de les peces al disc, segons és política del grup, són comandes fetes per ells a compositors, més o menys coneguts; molts són gent jove, i valenciana, que ells aprofiten per a eixamplar el repertori per a aquests tipus de formacions, rejovenint-lo. No s'explica al llibret, però en alguns casos el títol és ben explícit en la dedicatòria.

Hem dit al llarg dels programes a ells dedicats tantes coses, que no se m'acudeix molt més per a un curt comentari com és el que faig com a complement del programa emés. En tot cas sols encoratjar-los a què continuen en la seua, afortunadament, exitosa trajectòria internacional, això sí, agraint-los l'esforç d'implicar les administracions locals d'algunes localitats valencianes (Alzira, Torrent i, ara fa poc, el seu poble de residència, Bétera) en festivals, on portar-nos a "casa" el bo i millor de la seua especialitat en l'àmbit internacional.

No soc jo, com sabeu, cap crític estàndard ni tinc coneixements amplis de teoria musical, però, a canvi, en tinc la sort de trobar plaer en les coses que m'ofereixen gent com aquest quintet, que espere que continuen molts anys més regalant-nos més "bombons" com aquests.

dijous, 8 de febrer del 2024

Ella Fitzgerald i Billie Holliday a Newport 1975. Dues deeses

 Programa 663



Això mateix. Alguna cosa que objectar?

Les figures de les més altes expressions del jazz vocal, masculí o femení, Ella i Billie, Billie i Ella, són tan indiscutibles, tan IMPRESCINDIBLES en parlar de la història del jazz que no em vaig a molestar en afegir massa coses sobre les seues biografies i el seu lloc a la història de la música afroamericana per excel·lència.

Tan sols, si de cas, caldria fer algun comentari sobre l'actuació mínimament reflectida a la gravació que us oferim hui.

Les condicions vocals i artístiques, la seua suficiència tècnica, la seua inspiració en les improvisacions, la seua perfecció artística, en suma, són tan indiscutibles que l'escolta d'una actuació en viu no pot sinó remarcar les seues qualitats, fins i tot en condicions (relativament) adverses: acompanyants que, de vegades, es perden, soroll d'amplificació,... Resulta increïble que, a hores d'ara, es puga haver tret una gravació sense netejar aquest defectes. Però té igual, perquè l'actuació és tan impecable per part de l'Ella Fitzgerald, que eixes petites molèsties, quasi ni s'escolten, encisats per la seua veu meravellosa.

Altra cosa és el que es pot escoltar en l'actuació de la Billie Holliday. Una Billie que, amb tan sols quaranta-dos anys, estava en un estat de salut molt deteriorat i, per tant, la seua veu també. Però, en un cantautor -i ella ho era, de fet-, parem molt esment a la veu? I no dic que la de Billie Holliday no tinguera de jove uns bonics timbres per al blues, sobretot, èmula, com era, de Bessie Smith. Allò important en escoltar a esta Billie tan atrotinada ja, tan en caiguda lliure, és ATENDRE a allò que ens conta en escoltar els retalls de la seua vida que, embolcallats en les lletres que altres havien escrit, ella sabia transmetre des de les seues vivències. "My man" o "Body and Soul" troben el seu real significat quan, no les canta, les INTERPRETA Billie Holliday. La seua veu rogallosa, trencada, deixa veure l'estat de la seua ànima trencada, rogallosa.

Dues dones, dues vides, dos estils d'entendre el cant en el jazz, però dos éssers imprescindibles en la història d'eixa música, tan íntima, tan primària, que era el jazz d'aleshores. Unes actuacions al festival de Newport de 1957, que tenim la sort de poder escoltar.

Hui en dia, la sofisticació i els canvis culturals i socials (?) han vestit el jazz amb robes ben diferents, però ningú podrà entendre plenament el seu significat sense escoltar a estes dues dones, negres, per cert, amb tot el que això els va suposar.

dijous, 1 de febrer del 2024

Estar a l'ombra, fora dels focus: Melba Liston

Programa 662



En els treballs artístics, molt especialment en el musical, hi ha molta més gent de la que es situa al davant de l'escenari, il·luminada pels focus i gaudint dels aplaudiments i la popularitat.

Melba Liston (Kansas City, Missouri, 13 de gener de 1926-Los Angeles, 23 d'abril de 1999.) va ser una d'eixes persones que buscaven gent com Quincy Jones, Count Basie, Duke Ellington o Dizzy Gillespie per a les seues bandes, o Tony Bennett, Billie Holiday, Abbey Lincoln o Diana Ross, entre moltes altres lluminàries per a organitzar els arranjaments necessaris en les seues gravacions o actuacions.

Trombonista, una especialitat rarament exercida per dones al món del jazz on va destacar com a excel·lent intèrpret, Melba Liston va excel·lir en el camp de la composició (quasi sempre per a altres) i, per damunt de tot, com a arranjadora.

Va treballar inicialment en petits grups a Los Angeles, i alguns dels seus primers treballs van arribar durant la dècada de 1940 amb dos mestres de la costa oest: el líder de banda Gerald Wilson i el saxo tenor Dexter Gordon, amics seu d'infantesa.

La crisi de les big bands que es va produir a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, en desfer-se la banda de Dizzy Gillespie, va fer que interrompera durant uns quatre o cinc anys la seua trajectòria musical com a intèrpret i arranjadora, encara que continuà component coses que, majoritàriament i de moment, quedaven recloses als calaixos de sa casa. Per a guanyar-se la vida va exercir alguns treballs de tipus administratius i, ocasionalment, va treballar en algunes pel·lícules en papers mínims.

Eixa activitat la va abandonar en cridar-la Dizzy Gillespie novament per a la seua nova banda, ja dedicada a l'estil bebop, abandonant els gèneres ballables tipus "swing". En eixa època ja va deixar prou de costat el seu paper de solista de trombó, dedicant-se de forma prioritària al d'arranjadora.

A la dècada dels seixanta, amb l'explosió de la música negra ballable, el renaixement del nou jazz post bebop i el "soul", la seua trajectòria professional es va enfocar, de manera quasi absoluta, a treballar com a música d'estudi i arranjadora, dintre del segell Riverside inicialment, un dels pocs segells veterans que va resistir l'aclaparadora presència de la Motown i el seu brillant -i enormement comercial- "soul", "funk" i "Rithm&Blues".

A la Riverside va treballar en arranjaments per a gent com a Milt Jackson, Randy Weston, Gloria Lynne i Johnny Griffin, en el camp del jazz i també, quan va ser posteriorment contractada per la poderosa Motown, en el de la música pop afroamericana, arranjant àlbums per a gent com Marvin Gaye, Billy Eckstine i The Supremes.

Als anys cinquanta va començar una llarguíssima relació, de vora quaranta anys, amb el compositor, pianista i líder de big band Randy Weston, home molt inspirat per les seues arrels africanes, i al qual li va unir una enorme amistat, escrivint uns destacadíssims arranjaments que varen potenciar enormement la carrera de Wilson.

A la dècada dècada de 1960 van codirigir la banda del trompetista Clark Terry, va escriure arranjaments per a les de Duke Ellington i Count Basie i els cantants Eddie Fisher i Tony Bennet. Fins i tot va fer arranjaments per a l'Orquestra Simfònica de Buffalo. Més tard a finals dels seixanta es va establir a Jamaica, on va ensenyar a la Universitat de les Índies Occidentals i va ser directora d'Estudis de Música Popular a l'Institut de Música de Jamaica.

Lamentablement, l'any 1985 un ictus va acabar amb la seua carrera com a intèrpret, encara que, gràcies a les facilitats de les noves eines informàtiques, va continuar treballant com a compositora i arranjadora fins que, noves repeticions dels problemes cardíacs varen fer que morira als 72 anys.

Al llarg de la seua llarga i prolífica carrera, el seu exemple i el seu treball va facilitar les coses a altres dones que volien exercir al món de la música.

A causa de la seua activitat a l'ombra, tan sols va treure un disc al seu nom, l'any 1958, "Melba Liston And Her 'Bones", que és el que s'escolta al programa, i altre, "Volcano blues", al ja tardà 1993, com a cotitular amb el seu amic Randy Weston.

La seua carrera va ser reconeguda pel National Endowment for the Arts (NEA), una institució pública dels EUA, dedicada la promoció de les arts.

Una dona afroamericana amb una carrera a l'ombra dels focus i la popularitat, però ben fecunda artísticament i professionalment, amplament reconeguda dintre del món professional.

 

dijous, 25 de gener del 2024

Ser dona en una societat victoriana: Rebecca Clarke

Programa 661

 


Rebecca Clarke
(Harrow, Anglaterra, 27 d'agost de 1886-Nova York, Estats Units, 13 d'octubre de 1979), va viure una època que, per una part va presenciar el començament d'un cert despertar pre-feminista -eren els temps de les famoses "sufragistes"- però encara eren presents moltes de les normes socials de l'època anomenada victoriana. Son pare, arquitecte, malgrat haver nascut als Estats Units d'Amèrica, en emigrar a Gran Bretanya va trobar-se perfectament còmode, segons diu la pròpia Rebecca en la seua autobiografia (no publicada), dintre dels motlles de moral estrictament classista, masclista i retrògrada respecte a les dones de l'Anglaterra d'acollida.

L'anècdota de l'abrupta retirada de la Royal Academy of Músic on l'havia matriculada (malgrat tot era una persona amant de la música) perquè un professor la va demanar en matrimoni, és molt significativa dels paràmetres socials d'aquell senyor. Rebecca Clarke en tenia llavors divuit o dinou anys, una edat molt normal per a que una jove podria/deuria "casar-se-i-formar-una-família-normal-i-decent" llavors. 

El següent episodi destacat -i sembla que l'últim- que va provocar aquell senyor va ser "tirar-la de casa" literalment, amb vint-i-un anys, per raons que no acaba de contar Rebecca en les seues memòries i que li suposa també haver de deixar d'estudiar al Royal College of Music.

Afortunadament, el seu domini del violí i la viola li va permetre subsistir com a instrumentista professional, arribant, l'any 1912, a formar part d'una orquestra professional, la Queen's Hall Orquestra.

L'any 1916, aprofitant la circumstància que els seus dos germans vivien als Estats Units, va anar-se'n cap enllà, vivint alternativament amb la família de cadascun dels seus germans i actuant i escrivint ja música de manera habitual. L'esclat de la I Guerra Mundial li va impedir tornar a la Gran Bretanya i va fixar, per sempre més ja, la seua residència a l'altra part de l'oceà.

Com que els seus trets biogràfics els podreu trobar als enllaços corresponents, m'estalviaré posar per escrit les altres anècdotes negatives que va patir, en les que la seua condició femenina tot indica que va tindre molt de pes negatiu.

Desanimada amb els problemes per publicar la seua música, en arribar a la cinquantena, més o menys, va decidir deixar de compondre. Tot això malgrat el matrimoni amb James Friskin, pianista escocés al qual coneixia des que estudiaven a Gran Bretanya. Un matrimoni ja a la maduresa d'ambdós, l'any 1944, en el que el seu marit l'animava a continuar la seua tasca compositiva, lamentablement de manera infructuosa, perquè les decepcions patides i una certa depressió que la va acompanyar tota la seua vida varen fer que, fins els noranta anys (va morir amb noranta-tres anys) no se li conega cap composició llevat de dues o tres cançons cap al final de la seua vida. Tan sols es va dedicar a repassar algunes de les seues obres i a treballar com a instrumentista.

La major part de la seua obra, com que no va ser publicada, resta en mans de la família, i la gent amb interés per interpretar-la ha d'anar a ells a demanar-li-la, cosa que va fer fastigosa la tasca de la seua publicació i interpretació. La  creació l'any 2.000 de la  Rebecca Clarke Society per part d'un grup de persones admiradores de la violista, ha facilitat l'accés a la seua obra per a que siga coneguda, divulgada i estudiada. De fet ja hi ha unes quantes gravacions fetes per joves instrumentistes.

Una llàstima que el seu caràcter depressiu no li ajudara a superar els inconvenients que, a l'època, li va suposar la seua condició femenina. 

Enllaç a videos


dijous, 18 de gener del 2024

La tercera via de Mark Anthony Turnage i John Scofield: "SCORCHED"

 Programa 660

 


Al programa anterior ja us dèiem que en aquest s'escoltaria una altra mostra de la col·laboració de John Scofield amb el compositor britànic de música "clàssica/contemporània" Mark Anthony Turnage

L'any 2004, eixa col·laboració amb Turnage, dóna a llum un àlbum important en la seua discografia, "Scorched", acrònim de "SCOfield ORCHstratED". En eixe treball, encàrrec de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, Turnage fa arranjaments i orquestracions sobre composicions de John Scofield, en el clàssic format d'una suite, amb matisos, perquè no hi ha una idea matriu de l'obra, sent l'autoria de Scofield l'únic lligam entre les peces. 

Interpretat per l'Orquestra de la Ràdio de Frankfurt, una big band, la de la Ràdio de Frankfurt i la presència, clar, de Scofield a la guitarra, John Patitucci al baix elèctric i Peter Erskine a la bateria, el disc, producte de la interpretació en directe, va tindre una molt favorable acollida, en general, de la crítica musical d'ambdues vores del camp musical, el "clàssic" i el jazz, sent nominat als Grammy en l'apartat de "millor gravació Cross-Over".


Amb una estructura de suite, no té, però, cap linia "argumental" llevat que tot són composicions de Scofield. El producte,segons la meua modesta opinió, resulta d'una alta qualitat i molt entenedor, musicalment parlant, per a una majoria de públic. La composició de Turnage aconsegueix que la peça no resulte un "pastiche", pecat en el qual han caigut molts intents del "cross-over", quan una barreja sense criteri, posant a tocar junts de manera poc equilibrada als músics de jazz i als conjunts orquestrals, fa que no se sàpiga molt bé què estem escoltant.

El britànic, de forma molt assenyada, alterna moments més jazzístics, amb la presència destacada de l'Scofield i els seus músics -fins i tot amb espais per a improvisar-, altres on la sonoritat "clàssica" és evident i altres on la mescla dels dos mons, discreta i equilibrada, no fan mal a l'oïda. Eixe tractament musical fa que l'obra resulte variada, colorista, equilibrada. Segurament el mestratge de Gunther Schüller, amb el qual va estar treballant Turnage, té molt a veure amb el tractament musical.

I res més diré. Escolteu eixa magnífica peça i gaudiu d'una música que, sense botar-se cap límit, camina a la vora d'un món musical i l'altre sense complexos, amb seguretat i... amb bon gust.

dijous, 11 de gener del 2024

No oblidem les guerres, però també hi ha la música: John Scofield acústic

Programa 659 

 

Conegut amplament per la professió i pel gran públic als Estats Units, la seua popularitat no és tanta a la resta del món, llevat de la gent decididament afeccionada al jazz.

John Scofield
, nascut a Ohio el 26 de desembre de 1951, a Dayton, Ohio, la seua família es va traslladar prompte a Wilton, Connecticut, on va començar el seu interés per la música. Va començar a tocar la guitarra a 11 anys, amb les músiques què escoltava, rock, blues, rithm&blues... Un bon mestre li va mostrar el treball dels grans Jim Hall, Wes Nontgomery, Bill Frisell i altres grans guitarristes de l'època.

Assistent posteriorment al conegut Berklee College de Boston, ja l'any 1974 grava el seu primer disc com a "sideman" de Gerry Mulligan i Chet Baker, en una famosa gravació en directe al Carnegie Hall d'aquells dos mites. Treballa dos anys girant amb la banda de Billy Cobham/George Duke i després grava amb la de Charles Mingus l'any 1976, reemplaçant després a Pat Metheny en el quartet de Gary Burton. Eixe mateix any grava el seu primer disc com a titular, amb el seu nom com a títol, i comença la seua carrera ja més reconeguda.

Un moment important per a ell és la seua incorporació, l'any 1982 i al llarg de tres anys i mig, al grup de Miles Davis on reconeix haver tingut una experiència profitosa que li durà a la consolidació del seu estil i a la seua definitiva formació com a intèrpret i compositor, aspecte que destaca en la seua biografia musical a partir d'eixe moment.

L'estil de John Scofield, ben definit i reconeixible en escoltar les primeres notes de la seua guitarra elèctrica, no va fer que això el portara a tancar-se en una forma de tocar i un repertori, ben al contrari, la seua trajectòria està farcida de col·laboracions amb el bo i millor del jazz més agosarat de la seua època, és a dir, d'ara mateix. Els noms de Peter Erskine, Bill Frisell, John McLaughlin o Carlos Santana donen fe del tipus de companyies que cercava.

Amb una etapa enganxat al viratge funkie que, impulsat sobretot per Miles Davis, va tindre el jazz dels anys 80', la década posterior el dugué a formar equip amb gent com Jack DeJohnette, Charlie Haden o Pat Metheny, acabant amb un gir cap al jazz més avantguardista.

En eixa època, coneix al compositor de música "clàssica" d'avantguarda Mark-Anthony Turnage amb el qual grava composicions seues, la primera una suite anomenada "Blood on the floor" l'any 1974, amb el seu trio i una nombrosa big band augmentada amb cordes.

 L'any 2004, una nova col·laboració amb Turnage, dóna a llum un àlbum important en la seua discografia, "Scorched", què escoltareu al pròxim programa.

La música que s'escolta al programa està en un disc de l'any 1996 anomenat "Quiet", on hi ha dues característiques a destacar. L'una és que es fa acompanyar per una nodrida formació de vents, fusta i metall, a part dels membres del seu trio Steve Swallow al contrabaix i Bill Stewart i el percussionista brasiler Duduka da Fonseca a la bateria. Entre els vents cal destacar la participació de Wayne Shorter al saxo tenor i la de Randy Brecker a la trompeta. L'altra cosa és que, per única vegada a la seua discografia, utilitza una guitarra acústica, cosa que, junt amb el suau, matissadíssim recolçament dels vents, dona una sonoritat molt dolça, avellutada i intimista a tot el disc.

No és el treball més representatiu de John Scofield, amb una extensíssima discografia  sí és, però, una mostra de la seua ductilitat estilística que podreu contrastar, el pròxim programa, amb una mostra molt diferent de la seua sensibilitat artística.

Peces del disc:

1."After the Fact" 
2."Tulle"

3."Away with Words"

4."Hold That Thought"

5."Door #3"
 
6."Bedside Manner"

7."Rolf and the Gang"

8."But for Love"

9."Away"

 Personal de la gravació:

  • John Scofield – guitarra acústica, arranjaments (1-8)
  • Wayne Shorter – saxo tenor (3, 5, 8)
  • Steve Swallow – baix elèctric, arranjament (9)
  • Bill Stewart – percussió (1, 3, 4, 7-9)
  • Duduka da Fonseca – percussió (2, 5, 6)
  • Vents
    • Howard Johnson – saxo bariton (2, 5, 6), tuba (2, 5, 6)
    • Lawrence Feldman – flauta, saxo alto i tenor
    • Charles Pillow – flauta alto, corn anglés, saxo tenor
    • Roger Rosenberg – clarinet baix
    • Randy Brecker – trompeta, fiscorn
    • John Clark – corn francés
    • Fred Griffen – corn francés

dimarts, 2 de gener del 2024

Per quant de temps els caldrà suportar als palestins tanta mort!?

 Programa 658

 

Les paraules no són prou, ja ho sé, però és l'única cosa que molta gent tenim, amb ràbia i impotència, per demanar que el carnatge que està ocorrent no sols ja a Gaza com a situació més destacada, sinó a tota Palestina, s'ature.

Torne a maleir als dirigents israelians -encara que ja sé que hi ha gent dintre d'Israel que està protestant per esta bogeria- però també als qui, com els governs del món occidental i "democràtic", amb esment destacat del dels Estats Units de Nord Amèrica, estan fent rics als fabricants d'armes amb l'abundant sang palestina, sense que se'ls moga ni un pèl del cap.

No sé quant de temps durarà aquesta salvatjada, que m'avergonyeix com a membre de l'espècie humana. Tan sols espere que, quan es puga, quan algun dirigent mundial amb una mica de dignitat ho decidisca, es jutge a aquests assassins per les salvatges accions que estan fent.

Esta vegada, pense, la situació és tan extremada, tan evident, gràcies al sacrificat treball de periodistes -entre els quals es compten més morts també que en cap guerra recent anterior- que ningú podrà creure les mentides com les escampades a la segona guerra d'Iraq, quan Aznar, sense despentinar-se i amb veu campanuda va dir: "Em poden creure, a l'Iraq hi han 'armes de destrucció massiva'".

Com diu Llach

"Assassins de raons, de vides; que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us perseguesquen les nostres memòries".

Que aixina siga

dijous, 28 de desembre del 2023

La insuportable massacre de Gaza

Programa 657

 

 

No cal dir gran cosa.

Qui crega en això i el console, que pregue per la pau. Els qui no creguem en les pregàries a cap déu no tenim ni eixe consol.

Que el destí, si es que això és possible, castigue cruelment als qui manen fer eixe carnatge, als qui els subministren les armes i els diners per a fer-ho i, perquè no, als qui, covardament, no sabem fer més que plorar, amb impotent amargura, per aquells morts.

 

               VISCA PALESTINA LLIURE!!


dijous, 21 de desembre del 2023

Beethoven. Cal dir més?

Programa 656


Efectivament, cal dir més?

Els clàssics són, evidentment, no sols els qui pertanyen a una certa època musical, sinó que, en el sentit original del terme, aquelles persones que en el seu pas per aquest món han deixat una empremta imperible en el camí de les arts que hagen conreat.

Supose que cap persona li discutirà aquest qualificatiu a una personalitat tan carismàtica i tan decisiva en el canvi d'època de la música occidental.

Beethoven, que va viure el pas de l'època que ara anomenem clàssica, amb contemporanis tan il·lustres com Joseph Haydn o Wolfgang Amadeus Mozart, a altra que, si bé en altres arts va tindre també un abans i un després, potser en cap de les altres arts va tindre una pedra miliar tan evident com Ludwig van Beethoven.

Evidentment, en aquestes petites notes no vaig a  "descobrir" qui era aquest nadiu de Bonn que, format definitivament a Viena als tombants del segle dèneu, sota el mestratge, buscat i reconegut per ell, de Haydn -amb el qual va arribar a estudiar personalment- i Mozart, mort tan sols un any abans de l'arribada de Beethoven a Viena. Va ser un revulsiu enorme en la música occidental, fins al punt que, a partir d'ell, la majoria de gèneres conreats pels músics acadèmics li deu la seua personalitat actual.

Com a homenatge i recordatori, podreu escoltar un parell de peces; una d'elles de la seua època més inicial a Viena, el seu primer trio de piano (piano, violí i violoncel), de fet l'obra catalogada com al seu Opus nº 1, on és evident la petjada dels seus dos primers mesters de referència ja esmentats, encara que ja amb mostres evidents de la seua personalitat, tant en l'estructura -quatre parts, en lloc de les tres canòniques anteriorment- com en la sonoritat. No debades encara que jove, no ho era tant com per a estar encara a les beceroles musicals.

La segona peça, per contrastar, l'he triada d'un període on ja la seua personalitat és evident. Es tracta d'una peça per a pianoforte, una sonata de l'any 1809, feta no sé si exactament com a homenatge a l'emperador fugit de les tropes napoleòniques o com a reacció a l'atac francés. Està interpretada per un dels pianistes més destacats del segle XX, l'austriac Paul Badura-Skoda, en un forte piano de la seua col·lecció particular, datat en 1815, és a dir, a un instrument com aquells per al qual va ser escrita l'obra.

Beethoven. Cal dir més?

dijous, 14 de desembre del 2023

Ballant sobre vidre: Música de cambra de compositores nord-americanes actuals

 Programa 655


Afortunadament, ja no resulta una missió quasi impossible l'accés fonogràfic a dones autores musicals contemporànies. Encara, però, és molt més fàcil per a una dona instrumentista o cantant l'entrada als catàlegs de les discogràfiques.
Supose que la qüestió és oferir la imatge d'una dona jove en la portada d'un CD  enlloc de la d'una dona, en una edat més o menys madura, que aconsegueix "col·locar" composicions seues al mercat; no hi ha tantes "Mozart" que, a una edat molt primerenca, tinga composicions que atreguen l'interés de la crítica i, després, de les discogràfiques, per aconseguir arribar el públic amb sols la seua imatge.  

El mercat, evidentment, molt masculinitzat encara. Eixe és el tema.

L'àlbum que escoltareu al programa de hui conté obres de cambra de quatre compositores nord-americanes contemporànies, amb una llarga trajectòria vital i professional i amb un currículum farcit de premis i fins i tot amb alguns Grammy, i amb una carrera professional que les ha dut a exercir la docència en diverses universitats i escoles de formació musical.

La interpretació està a càrrec de tres dones instrumentistes -violoncel, viola i violí- també professionals de la docència dels seus instruments.

En definitiva, són persones que, per viure als EUA, han aconseguit que el fet de ser dona (blanques totes, això sí) no haja estat un problema major per dur endavant la seua carrera professional.

Es tracta d'obres de cambra de Julie Mandel, Rain Worthington, Adrienne Albert i Victoria Bond, que han estat triades per les intèrpretes que, ajustant-se al seu format instrumental, estan entre les més reconegudes de les seues autores, totes quatre vorejant la vuitantena, que continuen actives com a compositores. Amb catàlegs variats on s'inclouen, òbviament, obres de més pes i durada que les que escoltareu, el seu abast compositiu compren tant simfonies com obres orquestrals i vocals de més durada i, fins i tot, algunes òperes que han pogut veure posades dempeus a teatres de l'òpera dels EUA. En tots els casos, les seues obres han estat interpretades, òbviament, també arreu del món, com es correspon a uns catàlegs extensos com els seus.

Totes elles han tingut també, en proporcions variables, trajectòria com a directores en les més prestigioses orquestres nord-americanes i d'altres llocs i han dirigit muntatges operístics varis. Dic açò perquè el minvat de l'obra que escoltareu no faça pensar que, com les autores dels segles XVIII i XIX que ja hem programat, el seu treball compositiu i artístic estiga reduït a uns poques obres de cambra, estil evidentment interessant i amb obres importants al llarg de la història de la música, però de menys transcendència pública en les programacions dels centres culturals de l'actualitat, majoritàriament centrats en les peces orquestrals.

L'estil de totes elles, encara que tenen les seues peculiaritats personals -òbviament- podrien enquadrar-se dintre del cànon sonor de compositors com el darrer Stravinsky i contemporanis, dintre dels modos de la tonalitat amb la lògica influència de la contemporaneïtat i en proporcions variables.

Ni l'amplitud de la mostra -pràcticament, una peça per autora- de la gravació, ni la breu informació de llibret que l'acompanya, ni el gènere tan acotat de la música de cambra, són suficients per a donar poc més que una ullada a les seues vides musicals des d'una gravació com la que escoltareu. El CD s'anomena amb el títol de l'obra de Victoria Bond, "Dancing on Glass" String Chamber Music by Women Composers.

La meua intenció, en programar-les, és donar a conéixer la seua existència a vosaltres, la gent que escolteu el programa, i estimular la recerca de més música seua a la xarxa o en llocs varis -que n'hi ha, afortunadament-  així com un seguit de gravacions d'obres seues. Això sí, la gran majoria de les que he trobat, publicades en gravadores independents especialitzades en música clàssica, fora de les grans discogràfiques.

Ja ho dèiem al començament: 

El mercat, evidentment, molt masculinitzat encara. Eixe és el tema.

dijous, 7 de desembre del 2023

"El quintet" de Miles Davis 1955-1957: Suc del jazz més pur (2)

 Programa 654


Com que no cal ser reiteratiu en els detalls i circumstàncies que varen rodejar la gravació i publicació dels quatre discos que el quintet de Miles Davis dels anys 1955-1957 va gravar l'any 1956, en dues sessions, acumulant material per publicar els quatre LP que tenien compromesos amb la grabadora Prestige i que varen ser publicats escalonadament al llarg de quatre anys.

"Coockin", publicat al 1957;"Relaxin", publicat el 1958; "Workin", que es lliurà al desembre de 1959 -mesos després de la publicació, a principis del mateix any del "Kind of Blue", ja amb la Capitol- i "Steamin", publicat al juliol de 1961, conformen una mena de cloenda de l'etapa "be-bop" de Miles Davis, que aprofita per a exposar un jazz pur, sense adorns estranys o innovacions alienes al jazz que fins aquell moment s'havia fet, interpretat per un grup d'excepció.

Miles Davis, a la trompeta, tant amb com sense sordina, amb un enorme toc de lirisme en la majoria de les peces, amb un John Coltrane que ja anava demanant espai per a les seues idees, un "Red" Garland, amb un piano compacte i subtil, acompanyant perfectament a Davis i lluïnt-se en moltes ocasions, amb Paul Chambers al contrabaix, un metrònom quan cal i un perfecte complement a l'ambient líric, quan cal, amb l'arc, i l'impecable Philly Joe Jones a la bateria.

Jazz pur, perfecte. Mostra immillorable del que és, ha estat i serà sempre l'essència del jazz.

D'escolta obligatòria!

dijous, 30 de novembre del 2023

"El quintet" de Miles Davis 1955-1957: Suc del jazz més pur

Programa 653


L'inquiet Miles Davis, nascut el 26 de maig de 1926 i, fregant la trentena, ja estava consolidat com un dels "tòtems" del jazz d'aleshores, potser sols per sota del recentment desaparegut "Charlie Parker", mort el 12 de març de 1955.

Amb Miles el "bebop" potser arribava a un màxim de la seua expressivitat i perfecció, encara que la petjada de "Bird" era aclaparadora en la gent de la seua generació; evidentment amb el seu company Dizzy Gillespie, i amb noms, entre d'altres, del guitarrista Charlie Christian, els pianistes Thelonious Monk o Bud Powell, el bateria Kenny Clarke, etc.

Però Miles Davis encara que es trobava còmode amb l'estil "bopper", tenia al cap altres noves idees, noves intuïcions, que varen cristal·litzar sota la tutela de Gil Evans en la trilogia de discos del "Porgy and Bess", "Kind of Blue" i "Sketches of Spain", gravats entre 1959 i 1960, entre altres col·laboracions.

Encara queda en Davis una clara petjada de l'estil "cool" que ell havia conreat -i quasi inventat, amb Gil Evans- a mitjans de la dècada anterior ("Birth of the cool"), i que als discos que s'escolten en aquest programa són palesos, per exemple, amb la quasi omnipresent utilització de la sordina en la trompeta de Davis i el seu lirisme.

El mític quintet que, després d'algunes variacions, consolidà Davis, estava format per John Coltrane al saxo tenor -de la seua edat i també amb un cap bollint d'idees, no sols musicals...- Red Garland al piano, Paul Chambers a baix i la bateria de Philly Jo Jones. Amb eixa formació i l'addició de Cannonball Adderley un cert temps, va estar fent una llarga sèrie d'actuacions que els va fer un grup compacte, ben sincronitzat i amb idees comunes que s'expressaven amb gran facilitat i coherència i amb una sensible interacció.

Com que la Columbia estava ja intentant fitxar Davis, però encara li restaven dos anys de contracte amb Prestige, Davis va fer una proposta a Van Gelder, el mític enginyer de Prestige: gravaria amb Prestige el material per als quatre LP que encara tenia contractats, però les gravacions no eixirien a la llum fins que no acabara el contracte, simultaniejant la seua publicació amb els nous projectes amb Columbia (i Gil Evans, clar). La Prestige acceptà el tracte i en dues maratonianes sessions, l'onze de maig de 1956 i el vint-i-sis d'octubre de 1956, varen gravar, sense assajos previs, a "presa" única, tot el material necessari.

"Coockin", tret el 1957, "Relaxin" el 1958, "Workin" el 1960 i "Steamin" el 1961, varen ser el resultat d'aquelles gravacions on un quintet ben engreixat, rodat en un enorme grapat d'actuacions al llarg de tres anys, va regalar-nos unes gravacions d'IMPRESCINDIBLE escolta per a qualsevol que vulga saber QUÈ ÈS el jazz, quan aquell arbre encara no havia generat l'enorme brancat que hui abasta arreu del món.

Les mil i una variacions, hibridacions... i algunes obres, definides com a "jazz" pels seus conreadors, són ja una altra generació de músiques, al meu parer. Amb la idea del jazz al cap, sí, però amb una enorme influència del que s'anomena "third stream", siga això el que siga. Una característica molt marcada, sobretot, al jazz europeu actual i no tant al fet als EUA.

En dos programes consecutius, escoltarem el que es puga d'aquests quatre LP, remasteritzats/digitalitzats pel mateix Van Gelder (com ha fet amb un enorme grapat d'antigues gravacions seues) perquè un CLÀSSIC, amb totes les lletres, del "jazz", ens duga de la mà al lloc on tot va explotar, després de la tasca dels pioners de la primera meitat del segle XX.

Ja dic, unes gravacions D'OBLIGATÒRIA ESCOLTA per qualsevol persona que vulga saber on començà (quasi) TOT el que ara s'escolta com a "jazz".

PUR SUC DE JAZZ.




dijous, 23 de novembre del 2023

La transició entre els segles XIX i XX interpretada amb rigor i sensibilitat: El Quartet Emerson i Barbara Hannigan

 Programa 652


El final del segle XIX, amb un cert cansament de les formes postromàntiques, va ser el punt de partida per a tota la revolució sonora, estilística i cultural que va explotar a les primeries del segle XX. Uns canvis autènticament revolucionaris que varen fer botar per l'aire les convencions estètiques que, almenys des de Bach, regien les formes de l'harmonia i la tonalitat.

Ja la figura totèmica de Beethoven havia capgirat moltes d'aquelles convencions, però la melodia, la tonalitat, encara perdurava com a l'embolcall que havia de ser el suport sonor de la música, i no sols de la "culta".

L'aparició de personalitats com les d'Alban Berg, Arnold Schönberg i Anton Webern, com a noms més representatius, varen conformar un espectacular viratge en els paràmetres de la música culta occidental ,que la història de la música ha batejat com a Segona Escola de Viena.

Sense aquelles personalitats iniciàtiques, no es podrien entendre compositors actuals com John Cage o Philip Glass, per esmentar dos noms que tothom identifica clarament amb un gir copernicà de les músiques actuals, i no sols en el camp d'allò que, per entendre'ns, anomenem "música culta".

Un veteraníssim quartet de corda, l'Emerson Quartet, ha decidit dissoldre's després de quaranta-set anys d'existència, treballant un repertori que ha anat fonamentalment enfocat al romanticisme i postromanticisme, encara que han estrenat també un bon grapat d'obres de compositors contemporanis o, per l'altre extrem, alguna cosa de Bach.


Per acomiadar-se com a formació, han decidit associar-se a la camaleònica artista canadenca Barbara Hannigan, amb la que ja havien treballat des dels anys 2012-2013, precisament interpretant, entre altres, una de les obres més emblemàtiques d'aquell període d'entre-segles, el Quartet nº2, Op. 10 d'Arnold Schönberg, obra que fa de frontissa  al catàleg del compositor entre la tradició anterior i l'atonalitat. L'àlbum s'anomena Infinite Voyage

L'enorme estatura i ductilitat artística, musical i interpretativa, de l'Hannigan fa fàcil d'escoltar obres que, al seu moment -fa ja més de cent anys- resultaven inaudibles per a molta gent i que, encara ara, ni tothom està disposat a escoltar ni... s'atreveixen a interpretar. És en eixe terreny on la Barbara Hannigan es mou amb desimboltura, eficiència i expressivitat, arribant a públics que, sense la seua forma de treballar, no estarien disposats a escoltar eixes músiques.

La intenció del programa ha estat, clarament, mostrar la solvència -indiscutible- dels Emerson Quartet i, per un especial interés meu, l'enorme personalitat creativa i la facilitat comunicativa que la pluriocupada ara, Barbara Hannigan, demostra en aquestes tasques, encara arriscades, en les que moltes altres grans figures del cant no s'atreveixen a entrar -o encara no entenen bé.

El programa es completa amb dues obres, emmarcades a l'època, de Paul Hindemith i Ernest Chausson, en peces on, per haver-hi intervenció vocal de la Hannigan les he programat.

Ha quedat fora una interessantíssima peça d'Alban Berg, que no he inclòs per no haver-hi cap intervenció vocal... i per la manca de temps. 

A la xarxa podeu escoltar-ne tota la gravació, absolutament recomanable de cap a peus.

dimarts, 14 de novembre del 2023

Manuel de Falla, una maduresa original i avantguardista i el Trio Arbós

 Programa 651



Seria per la meua part un enorme atreviment tractar d'analitzar musicalment la peça que s'escoltarà en aquest programa. El "Concerto per Clavicembalo (o pianoforte), flauto, oboe, clarinetto, violino e violoncello", anomenat així, en italià, pel mateix Manuel de Falla, és considerat unànimement una cimera en l'obra del compositor gadità. Al final de la pàgina trobareu alguns enllaços que cobriran, amb la solvència necessària eixe aspecte.

Compost al llarg de tres llargs anys (1923-1926) per a desesperació de la solista a la qual estava dedicat per estrenar-lo, la clavecinista Wanda Landowska, la seua escriptura és un exemple perfecte de la meticulositat, de la cura, de la mirada exhaustivament crítica i primmirada de l'autor, que si sempre havia treballat amb eixa actitud, en esta obra està expressada amb una traça d'orfebre musical; vol que la joia que isca siga absolutament perfecta. La seua durada, d'uns catorze minuts, no s'adiu, a primera vista, amb el llarg període d'escriptura.

Enllestida entre els seus 47 a 50 anys, amb una fama mundial i un prestigi consolidat, l'utilització del Clavicordi, ja estava inclòs en l'obra anterior "El Retablo de Maese Pedro", però en ella estava absolutament integrat dintre del so orquestral.

En aquest cas, la intenció de donar-li un relleu absolut a aquest instrument, rescatat de l'oblit per Wanda Landowska, gran amiga de Falla, el va dur a la confecció d'una autèntica obra de joieria musical.

Malgrat que, segons les seues indicacions, el Clavicordi havia d'estar sempre al davant de l'escenari, no és una obra del tipus "concertante" on la resta d'instruments són comparses. Ben al contrari, el seu paper és rellevant en fragments de l'obra on la qualitat, com a solistes, de tots els instrumentistes, ha de quedar palesa. Sense ser una obra per al lluïment virtuós dels intèrprets, l'originalitat de la formació requerida per Manuel de Falla per a la seua interpretació és un aspecte a destacar.

Al contrari de la moda de l'època, on els grups de cambra eren o bé de corda -sovint amb piano- o de vent, ací Falla trenca amb eixa tradició/costum i mescla en la formació vents i cordes, que amb la presència del teclat -Clavicordi, sobretot, o Pianoforte- aconsegueix una sonoritat que ha fet de l'obra una de les indiscutibles del catàleg del gadità, cosa no gens menyspreable si es para esment a la llista d'obres exitoses del mestre, anteriors a esta peça.

Una afortunada iniciativa del pianista Juan Carlos Garvayo, ens l'ha posat a l'abast en una gravació de qualitat impressionant -tècnica i artística- oferint-nos les dues versions, amb Clavicèmbal i amb Piano, amb un planter d'instrumentistes de primera línia.

En primer lloc està Juan Carlos Garvayo al teclat dels dos instruments i dirigint la producció, acompanyat dels habituals del Trio Arbós, Ferdinando Trematore, violí i José Miguel Gómez, violoncel; el grup d'intèrprets es reforça amb la viola de Julia Hu i la presència de tres il·lustres solistes valencians, Juan Carlos Chornet a la flauta, Eduardo Martínez, oboé i Joan Enric Lluna al clarinet.

El disc, que no sé com serà de fàcil d'obtindre, es completa amb obres de dos músics més o més coetanis seus, però que havien tingut contacte amb el mestre, Joaquin Nin-Culmell i Carlos Suriñach, donant així una panoràmica de la música que es feia a l'època, per emmarcar adequadament la del mestre Manuel de Falla.

I acabe aquest comentari amb una experiència personal que, pense, pot aprofitar-li a alguna persona més. Jo coneixia l'obra des de feia temps, en una gravació de l'any 1979, amb John Constable al Clavicordi i dirigit per un joveníssim Simon Rattle. La peça no m'havia donat ni fred ni calor i restava adormida a la meua discoteca. L'efecte, però, que em va produir la interpretació que escoltareu va ser com de: "Però esta obra és aixína!??". Un autèntic pessic a l'ànima que m'ha fet escoltar-la un grapat de vegades.

Espere que la seua escolta aconseguisca, en vosaltres, un tan excel·lent efecte com a mi.

Que la gaudiu!

 Nota: La fotografia que il·lustra l pàgina correspon a la gravació de la peça pel propi Falla el 1926

dijous, 9 de novembre del 2023

Els músics de rock demanen atenció a la seua obra: Rick Wakeman

Programa 650


No és la primera vegada que porten al programa música d'artistes rockers, rockers amb aspiracions de superar l'estatus de simple música popular, més o menys ballable. King Crimson, els WHO i Ekseption, han aportat a aquest programa, en edicions anteriors, la frescor d'uns músics joves que es revelaven contra la deriva, cada cop més evident, de la música lleugera popular on es trobava el rock&roll cap a la deriva del "pop", en acabar el regnat dels Beatles.

La superior formació musical d'alguns d'aquells, llavors, joves músics, i l'aparició abassegadora dels instruments electrònics derivats dels primers sintetitzadors Moog, donaven l'oportunitat d'intentar crear una música "diferent", brillant, complexa, lluny dels motlles ja un poc estereotipats del rock més comercial.

Grups com els Moody Blues, Procol Harum, Pink Floid o els ja esmentats King Crimson i WHO, varen obrir, sobretot al Regne Unit, una via diferent que, des de la sensibilitat jove del rock, tractaven de trobar la "respectabilitat" que assolia la "música culta", amb grans masses sonores, volums potents i, fins i tot, l'acompanyament de grans orquestres simfòniques. En eixe camí es troben dos grups que, per la seua insistència en eixe camí (altres derivaren a opcions més properes al "pop") eren The Nice i YES. En tots dos va militar, inicialment, el nom més conegut d'eixa línia, Keith Emerson, que després va formar altres grups i fer una carrera en solitari.

Un altre nom, que va aportar obres molt significatives d'eixe estil amb una qualitat més que notòria, va ser el músic que escoltarem hui: Rick Wakeman. Nascut el 18 de maig de 1949, i encara actiu, ha estat membre en períodes varis de la banda YES, on encara, de forma ocasional, treballa.

La seua obra primerenca va ser, realment, brillant: The Six Wives of Henry VIII (1973), Journey to the Centre of the Earth (1974) en directe amb una gran orquestra simfònica i The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table (1975), conformen una trilogia d'excel·lents treballs on l'espectacularitat sonora, un poc barroca si voleu, amb una excel·lent inspiració i uns arranjaments realment espectaculars i innovadors, li treia tot el suc a la gernació d'instruments de teclat electrònic, amb una infinita variació de sons nous i sols lleugers acompanyaments de "família rockera" (guitarra, baix, bateria i percussions, i una aportació de veus, absolutament integrades en la massa sonora general), va crear la trilogia esmentada que, amb raó, va tindre una molt bona acollida de públic i crítica.

La seua evolució posterior, embolicat en les marors de la indústria musical i amb una certa supèrbia pels èxits obtinguts, el va portar a repetir, en moltes ocasions, els seus propis "clixés" amb un clar descens artístic, segons el meu parer. Va escriure algunes bandes sonores, no massa afortunades i, pels voltants del nou mil·lenni va traure alguns discos, a piano sol, de molt agradable factura.

Entremig va estar treballant com a acompanyant de gent com David Bowie i altres, entre anada i tornada amb els YES.

La música de hui és la pertanyent a un d'aquells discos de la trilogia dels anys 70'; per mi el més reeixit, encara que als altres dos el resultat va ser molt estimable, al meu parer. Es tracta de la primera de les peces, "The Six Wives of Henry VIII", gravat el 1972 i publicat el 1973, on es troben totes les característiques i idees musicals que després va utilitzar als altres dos següents.

Una obra brillant, aclaparadora, de sons potents i ben equilibrats, on la inspiració i l'adequada utilització dels nous instruments electrònics, donen com a resultat una obra rodona, convincent i de molt agradable factura i escolta.

La forma de la peça és una Suite en sis parts, corresponents a les sis esposes que va tindre Enric VIII, retratades musicalment pel Rick Wakeman segons la impressió musical que cadascuna li suggeria.

Trobe a mancar, en aquests moments de domini dictatorial de la indústria musical, alguna escletxa on artistes innovadors -que de segur hi haurà- puguen expressar-se com ho varen fer alguna gent als anys 70' del segle passat. No es tracta de què "Qualsevol temps passat fou millor", es tracta de que el capitalisme galopant i l'afany de les gravadores per treure èxits de vendes, fan que tot passe per la trituradora dels "estàndard comercials" que els imposen als artistes.

"O tempora, o mores"

dijous, 2 de novembre del 2023

Testimoni d'un creador, mestre de la improvisació: The Survivor's Suite de Keith Jarret

 

 A estes alçades, i amb un recorregit artístic que, com qui diu, començà amb tres anys ;-) , per l'any 1948 (havia nascut el 8 de maig de 1945, a Allentown, Pennsylvania, EUA), presentar Keith Jarret a una audiència mínimament assabentada del món musical resulta absurd.

Caldria recordar que el seu disc més venut, l'enregistrat a Colònia l'any 1975, tinc entés que té el rècord del disc més venut de tota la història de la indústria discogràfica, com a aval de la seua estima per part del públic melòman.

Havent passat per un bon grapat de les millors escoles de música dels EUA, i per algunes de les més selectes d'Europa, sempre aprenent, sempre conreant el seu enteniment musical, tant en institucions dedicades a la música clàssica occidental com al jazz, el seu solatge artístic és de tal calibre que sembla impossible d'abastar per una sola persona. Fins i tot es va permetre el "luxe" de renunciar a una estada amb la mítica Nadia Boulanger per perfeccionar el seu aspecte més "clàssic", perquè estava ja francament decidit a enfilar una trajectòria jazzística. En això no sé jo si ho va encertar...

En tot cas, la trajectòria de Keith Jarret va anar passant d'Art Blakey a Charles Lloyd, d'aquest a Miles Davis -breument- per acabar formant els seus propis grups i, molt destacadament, actuant en concerts a piano sols, amb les seues llargues, llarguíssimes improvisacions, que li van donar la seua definitiva cara, el seu definitiu segell personal. En eixe recorregut va anar tocant tots els estils que anaven eixint, amb una destacada incidència en allò que s'anomenà jazz-fussió, enlairat per Miles Davis, fonamentalment

Amb el seu quasi-infinit bagatge de cultura musical, perfectament assimilat i interioritzat, no ha tingut cap problema per tocar a Bach, Barber, Bartok o Mozart. De tota manera, on ha trobat definitivament la seua elecció personal més arrelada ha estat en els concerts a piano sol, i les improvisacions que, arran del famós concert de Colònia de l'any 1975, ha tingut un bon grapat de successors, afortunadament enregistrats i publicats per la companyia ECM, on el va fitxar el seu fundador i director, Manfred Eicher, com un dels seus primers artistes.

La informació sobre la seua vida i trajectòria es poden trobar en tants llocs que no cal que en pose cap; sols us enllaçaré una preciosa entrevista feta per un periodista de la ràdio pública nord-americana, la NPR, feta després que els dos infarts de l'any 2018 el retiraren, definitivament, de l'activitat artística, per haver perdut la mobilitat de la mà esquerra totalment, i quasi totalment de la mà dreta.

No és la seua una música per escoltar com a soroll ambiental de fons. La seua és una música que exigeix de l'audiència atenció, recolliment, interiorització.

Escolteu el programa, si us plau, amb eixa actitud.

Programa 649