dijous, 6 d’octubre de 2022

Dones de jazz: Carmen McRae-2

 

Programa 607

AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO 


El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant  i bordell,

A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH  va ser


el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.

El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.
 
La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron —en un dels seus primers enregistraments— produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'enriqueix en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop; té sentit, doncs, que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.

Quan aquests enregistraments es van fer, al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu ressò com una forma d'art important i afroamericana.

Carmen McRae estava disposada a connectar amb amb una audiència a meitat camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va dedicar a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de peces d'aquest disc inclou diversos èxits del moment, incloent versions brillants de cançons de, entre altres, Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, d'Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusiasta en els clàssics de jazz com en les noves aportacions

Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder abastar tots dos aspectes. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica, malgrat això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil, en usar els silencis com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia a allò narrat a les lletres. De vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres.

El concert al Great American Music Hall està avui catalogat, segons la crítica especialitzada, com el seu millor concert gravat en directe i entre els millors dedicats per la Carmen McRae al jazz estricte. N'estic segur que, si l'escolteu un parell de vegades, estareu d'acord amb la crítica. 

Gaudiu-lo

 

Ací teniu el llistat de temes interpretats: 

    1-"Them There Eyes" (Maceo Pinkard)-2:03
    2-"Paint Your Pretty Picture" (Bill Withers)-6:27
    3-"On Green Dolphin Street" (Bronisław Kaper, Ned Washington)-3:24
    4-"A Song for You" (Leon Russell)-4:48
    5-"On a Clear Day (You Can See Forever)" (Burton Lane, Alan Jay Lerner)-4:27
    6-"Miss Otis Regrets (She's Unable to Lunch Today)" (Cole Porter)-6:02
    7-"Too Close for Comfort" (Jerry Bock,Larry Holofcener,George David Weiss)-4:07
    8-"Old Folks" (Dedette Lee Hill, Willard Robison)-4:47
    9-"Time After Time" (Sammy Cahn, Jule Styne)-3:04
    10-"I'm Always Drunk in San Francisco" (Tommy Wolf)-3:48
    11-"Don't Misunderstand" (Gordon Parks)-3:41
    12-"A Beautiful Friendship" (Donald Kahn, Stanley Styne)-4:04
    13-"Star Eyes" (Gene Paul, Don Raye)-3:02
    14-"Dindi" (Antônio Carlos Jobim, Vinícius de Moraes, Norman Gimbel)-4:36
    15-"Never Let Me Go" (Ray Evans, Jay Livingston)-3:14
    16-"'Tain't Nobody's Bizness If I Do" (Porter Grainger, Everett Robbins)-5:15
    17-"Only Women Bleed" (Vincent Furnier, Dick Wagner)-4:47
    18-"No More Blues (Chega de Saudade)" (Jobim, de Moraes,Jesse Cavanaugh,Jon Hendricks)-4:14
    19-"The Folks Who Live on the Hill" (Oscar Hammerstein II, Jerome Kern)-3:52

     Closing (Live)

dijous, 29 de setembre de 2022

Dones de jazz: Carmen McRae-1

 Programa 606

 


En aquest propòsit  de la present temporada de destacar el paper de les dones en els camps musicals que abastem a Els Camins de la Música, anem hui a fer una nova i lleugera ullada a una cantant (sobretot), però també compositora, pianista excel·lent i ocasional actriu de cinema Carmen McRae.

Ja al 2011 varem dedicar-li ampla atenció, amb quatre programes. Malgrat això, hem pensat que calia recordar-la perquè, per raons que són difícils d'esbrinar, la seua obra està sent relativament oblidada si la comparem amb altres companyes d'ofici i d'època, com Ella FitzgeraldBillie Holliday.

Anem, doncs, a dedicar-li un parell de programes, tractant d'actualitzar el seu record i completar la mirada a la seua tasca que ja varem fer fa anys.

Nascuda al barri de Harlem de Nova York el 8 d'abril de 1920, els seus melòmans pares, emigrants jamaicans amb una situació econòmica còmoda, varen portar-la a aprendre música des ben menuda enfocant-la al piano clàssic, però, ja adolescent, amarada d'escoltar a sa casa i arreu la música del moment -el jazz, clar- va començar a tocar el piano en clubs de la ciutat. El matrimoni d'Irene (compositora) i Teddy Wilson la va escoltar i, amb 16 anys, va creure en ella i la va apadrinar per a que li feren audicions com a cantant i pianista. En un d'eixos encontres, amb 17 anys, va trobar-se amb Billie Holliday i això canvià la seua vida.

Enlluernada per la personalitat artística de Lady Day, la seua influència, declarada per la Carmen McRae -"si Lady Day no hauria existit, probablement jo tampoc…” va arribar a dir anys molts anys després- i l'amistat que va tindre amb ella, va fer-la decidir el seu camí artístic, prenent-la com a model. Això, però, no li va impedir, amb el temps, desenvolupar la seua personalitat musical encara que sempre recordant a Holliday en les seues actuacions i declarant la seua devoció per la mestra.

Després de alguns canvis de residència i amb una carrera que no s'enlairava, l'any 1949 la va dur a moure's a Chicago, on el seu efímer marit -ja "ex"- Kenny Clarke, li va ajudar a trobar treball en el “Minton’s Playhouse” el club fundacional del "bebop", però que a principis dels anys cinquanta ja no era tan significatiu des del punt de vista musical. La Carmen McRae va aprofitar els vora quatre anys que hi va passar per estudiar cant i perfeccionar i assentar el seu estil, de manera que quan va tornar a Nova York, l'any 1952, ja tenia clarament definida la seua personalitat artística.

Un parell de gravacions, sota la seua titularitat dels anys amb un cert èxit li varen proporcionar l'oportunitat per enlairar la seua carrera, car la prestigiosa revista "DownBeat" la va nomenar "Milor cantant de l'any" en 1954. Va ser una afortunada circumstància perquè Ella Fitzgerald havia abandonat DECCA per fitxar per VERVÉ en eixe any i això va conduir a que la DECCA la fitxara, promocionant-la fortament com a "l'hereva d'Ella". A partir d'ací, i amb una dotzena de LP que va gravar amb la DECCA en cinc anys, la seua carrera va consolidar-se definitivament.

Amb una veu preciosa, ben educada i adequadament utilitzada, la seua discografia té una adequada barreja entre els discos de jazz pur i dur, a cavall entre el be-bop i el cool  (de la què es considera una de les seues millors representants) i un bon grapat de música "comercial", amb balades ballables adobades, però, per una excel·lent veu, amb interpretacions on el toc del jazz i el blues eren ben palesos. La seua carrera es va desenvolupar al llarg de mig segle, competint, amb bona acceptació del públic, amb l'abassegadora irrupció del "rock'n roll" a partir dels anys 60'.

Al primer programa anem a fer una petita repassada dels seus primers anys, per "refrescar" allò dit als quatre programes anteriors. Al següent programa anirem a una enlluernant actuació en directe que ja comentarem.

dijous, 22 de setembre de 2022

Les ombres d'una època: Laetitia Grimaldi i la música de saló

 Programa 605

 

Com que cal complir les promeses fetes, tal i com varem anunciar a la falca anunciant la represa del programa després de l'estiu , anem a dedicar esta temporada a posar, fonamentalment, música dels gèneres que ens ocupen al programa, composta, dirigida o interpretada per dones.

Ja fa uns anys varem intentar la possibilitat de fer-ho, però varem ensopegar amb el problema de que encara eren poques i poc accessibles les gravacions. Cal dir, en favor nostre que, modestament, ja havíem procurat posar-ne tot allò que podíem obtindre i a l'índex que es troba a la nostra web hi han 85 entrades -que amb el programa de hui s'incrementaran amb alguns noms més- d'obres dirigides, arranjades, compostes o interpretades per dones en els camps del jazz, clàssica i eixa zona difusa de músiques sense "etiqueta" exacta.


El programa de hui té com a protagonistes un petit grapat de dones que varen compondre, als anys de l'anomenada "belle époque", entre altres coses peces menudes, pensades per animar les vetllades a la llar o , sobretot, "els salons" de les famílies benestants. Els salons, una costum apareguda a la França post-revolucionària, era una mescla d'acte social, reunió d'amics i lloc de trobada de la "crème de la crème" intelectual, sobretot de Paris. Allí debatien, parlaven i presentaven les seues obres artistes varis (músics, poetes, escriptors, pintors, escultors, etc.) en un ambient propici a l'intercanvi artístic i intel·lectual, recolzat amb la cessió dels seus "salons" per part de la gent benestant de l'època, la ja clarament naixent gran burgesia que havia arraconat la noblesa de les seues tasques de "patrocini" d'estes persones a les seues corts, grans o menudes.

Les músiques del programa es limiten a presentar petites obres de la llavors anomenada "música de saló" que, com que encara no hi havien mitjans de reproducció mecànica de música (això que guanyaven, en molts casos, front a l'actual profusió...) calia ambientar les reunions amb l'exhibició de les habilitats artístiques de les "joves casadores" de les cases benestants. La profusió de l'aprenentatge de música per part d 'aquelles joves, ja amb la possibilitat d'entrar les dones als primers  proto-conservatoris, va donar, com a fruit "aprofitable", un bon grapat de composicions de petit format -equivalents al que ara seria la música ambiental industrial o el pop- majoritàriament compostes per dones, que lluitaven, en determinats casos, per no sols entretindre sinó per sobreeixir en un món, el de la composició, absolutament prohibit i depreciat per a la seua difusió pel masclisme vigent a l'època.

L?obra que presentem hui, OMBRES, el seu primer disc, va ser treballat per la soprano francesa Laetitia Grimaldi, alumna de la gran Teresa Berganza, "llevant-li la pols" a un grapat d'aquelles partitures i destacant-ne algunes que sobreïxen del munt de paper pautat que es va produir llavors, per la seua qualitat i subtilesa. A meitat camí entre la solemnitat dels lieder alemanys de l'època i la banalitat de les músiques més populars al carrer, la influència de l'òpera italiana sobretot en les músiques i l'aire melancòlic del romanticisme en els textos són les marques que, al meu parer, caracteritzen estes obres.

Acompanyada, de forma excel·lent, pel pianista Ammiel Bushakevitz, la soprano interpreta de forma sentida partitures de Mélanie (Mel) Bonis i Cécile Cheminade (a les quals ja les varem dedicar programes i que, per tant, estaran absents al de hui) Armande de Polignac, Juliett Folville, Pauline Viardot, Marguerite Béclard d'Harcourt, Frédérique de Faye-Jozin, Gabrielle Ferrari i Augusta Holmes.

La tria de les peces ha estat feta per la soprano amb cura, per aconseguir un disc d'ambient homogeni, amb molt de gust en la interpretació i amb un evident afecte per les protagonistes per part de  Laetitia Grimaldi. Un disc per escoltar amb la ment relaxada i tractant de posar-se en l'ambient per al qual varen ser escrites.

Cal afegir, finalment, que la majoria de les autores triades no es limitaren a la producció d'aquestes petites peces, ben al contrari, en alguns casos la seua ambició artística les va dur a escriure simfonies i fins i tot òperes que varen tindre una bona acceptació per part del públic de l'època, encara que, un cop desaparegudes d'aquest món les seues autores, el masclisme imperant (no sols llavors...) ha fet que les seues obres hagen quedat amagades a algun calaix. 


Col·laborar a la seua reivindicació és el que, modestament, ha tractat de fer la Grimaldi amb aquest delicat disc.

dijous, 15 de setembre de 2022

Una carrera estimable caiguda en l'oblit: Elia Fleta

 Programa 604

 

Hi ha vegades que algunes carreres artístiques es trenquen sense que sapiguem exactament quan o per què varen acabar-se de forma tan abrupta.

L'Elia Fleta, amb tan sols dos EP gravats amb el trio de Tete Montoliu i altre amb el "Jazztet de Madrid" de Juan Carlos Calderón, va deixar una petjada al món espanyol del jazz encara no igualada ni superada per cap dona del jazz a l'estat ni en qualitat ni en repercussió fora de les fronteres de l'estat, fins l'arribada fulgurant de l'Andrea Motis fa, com qui diu, quatre dies.

Filla del, segurament, primer tenor espanyol, aragonés concretament, famós mundialment Miguel Fleta, Elia Fleta va néixer a Madrid el 13 de febrer de 1928 i morí, 91 anys després, en Febrer de 2019. Va tindre una carrera fulgurant com a cantant de música de la que -aleshores, al voltant dels anys 50- començà a dir-se "moderna", com a contrast amb la que s'escoltava a les ràdios espanyoles, dominada per una "copla" descafeïnada i molt conservadora en les seues lletres (amb alguna excepció, cal dir-ho, destacable, però sense que fera escola).

L'aparició de Les Germes Fleta, l'Elia i la seua germana Paloma, al començament dels 50, animades pel llavors super-influient locutor Bobby Deglané què presentava un concurs de veus noves, va suposar l'aparició d'una certa ventada d'aire nou a les corcades músiques populars del franquisme més dur. 

La retirada de la Paloma, casada l'any 1958 amb un nord-americà amb el qual va anar-se'n als EE.UU., va fer que l'Elia Fleta encetara una carrera en solitari d'un decenni i escaig d'anys, amb una innovació estilística del gènere  de la música "radiofònica", important els aires que anaven arribant de l'altra part de l'Atlàntic, així com del Regne Unit i altres països europeus (França, Itàlia,...) que havien renovat totalment, després de la Segona Guerra Mundial, els seus ambients culturals i, entre ells, també el de les músiques populars de consum. Amb un important canvi d'imatge (vaquers i una samarreta) l'Elia va fer coses tan diverses com, cantar rock, twist, etc., guanyar un Festival de Benidorm -fins i tot va protagonitzar una pel·lícula sobre el tema!- i...posar-se a cantar jazz!!


La decisiva influència va vindre del santanderí, Juan Carlos Calderón -gran conreador avantguardista del jazz a Espanya junt a persones com Pedro Iturralde i un petit grapat més- donant-li a escoltar un disc  de Sarah Vaughan. La impressió que li va causar a l'Elia, que ja era afeccionada a esta música, la va fer decidir-se a canviar totalment de registre i llençar-se a cantar jazz.

En una sèrie d'actuacions promogudes pel J.C. Calderón pel nord d'Espanya l'any 1965, la va escolat el, llavors, bateria del trio de Tete Montoliu, Peer Wyboris. Tete en plena maduresa i amb un ampli reconeixement internacional. va apadrinar la nova carrera de la madrilenya en un disc EP, gravat el 1966, anomenat, clar, Tete Montoliu presenta Elia Fleta. L'èxit va ser fulgurant i, a partir d'ací i al llarg d'uns tres  o quatre anys, un altre EP amb el Tete i un tercer amb el grup del Juan Carlos Calderón es va desenvolupar la totalitat de la carrera discogràfica jazzística de l'Elia Fleta

Un darrer, i lamentable, disc "single", amb dues cançonetes per a oblidar,  que no va tindre cap repercussió, abandonant, a més amés, la vena jazzística, va acabar amb la carrera discogràfica de la nostra artista i... pràcticament amb la seua activitat artística professionalment remarcable.

 





dijous, 8 de setembre de 2022

Núria Feliu, adéu i gràcies

 Programa 603


La desaparició, física, de la gran personalitat de la cultura (i la política?) catalanes, Núria Feliu, deixa un buit que, amb l'empenta del seu exemple, ha fet que semblara que el camí que ella es va plantejar quan, de ben joveneta i implicant-se en el corrent d'oposició a la dictadura des del catalanisme polític, va encetar, estava lliure i obert.

 

Evidentment, no era eixa l'opinió de la Núria Feliu. Fins al seu darrer alè ha estat manifestant-se clarament en el sentit de què l'evolució social i política a Catalunya no li resultava satisfactòria. Això, però, no li ha fet que deixara enrere la seua feina, aquella que s'havia proposat quan, des del segell Edigsa, va llençar els seus primers discos amb una clara orientació jazzística. Descoberta per Antoni Ros Marbà i ben recolzada per un consolidat Tete Montoliu, es va trobar fent de cantant, sense deixar del tot de banda la seua inicial vocació teatral.

Ambdues línies es varen trobar al llarg de la seua trajectòria professional amb un grapat de produccions musicals a mitjan camí entre la clàssica revista del Paral·lel i el musical de Broadway. D'eixes produccions va deixar constància en un bon grapat de gravacions que varen emplenar, sempre amb lletres en català, tota la seua vida professional.

No va mai oblidar, però, el seu propòsit de normalització del català a la vida diària amb la gravació de músiques  populars , vull dir, populars a la ràdio i la televisió, que es poguera, seguint l'opinió del Joan Fuster al respecte, subministrar a la gent del poble pla "cantussejar en català mentre s'afaitava o dutxava" (Fuster dixit) o estava a la cuina o fent eixa sèrie de tasques diàries en les quals les músiques que s'escolten "al medi ambient" se'ns encomanen de manera inconscient.

Amb la maduresa de la seua carrera, va atacar més de front projectes de tipus patriòtic, amb recitacions de poemes de gent com l'Espriu i altres, embolcallades (no sé si de manera massa encertada, si us dic la meua opinió) amb músiques populars del folklore tradicional català. Va gravar també cançons de combat, arribades de moments com la guerra civil o anteriors, llevant-li'ls la "pols" que el temps havia dipositat sobre elles, per acostar-les a una audiència més ampla, no tancada a cercles exclusius.

Com que la seua discografia explica, millor que les paraules d'un humil admirador, la seua trajectòria, us recomane que aprofitant les oportunitats que l'actual existència de les xarxes socials ens proporcionen, espigoleu d'entre la seua quarantena llarga de gravacions i es fruïsca de la seua qualitat artística en camps tan i tan variats.

Gustos a banda, i parlant ara exclusivament des d'un punt de vista artístic, la seua qualitat com a cantant -aspecte del qual va tindre molta cura- junt amb el seu vessant actoral de dicció i expressivitat, fan de l'escolta de les seues gravacions una experiència molt agradable i enriquidora.

Tardarà molt de temps a esborrar-se la seua petjada i, supose/espere, el seu exemple vital, social i artístic deixarà camins oberts que altra gent caminarà. La qüestió és que persones, més aïna personatges, com ella, no neixen -ni moren, aí!- cada dia.

Gràcies per tot, NÚRIA FELIU. 

Programes dedicats a ella:

https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=feliu

dijous, 7 de juliol de 2022

Good Hope. Una reunió a la cimera de tres mestres

 Programa 602

"Good Hope" és un àlbum elaborat magistralment per tres gegants de la música americana i índia; un supergrup internacional de músics que individualment han jugat un paper importantíssim en els avenços pioners del jazz d'avui, desenvolupant i alimentant les connexions culturals i musicals entre Orient i Occident. Tres dels millors del món amb els seus respectius instruments. Tres dels arranjadors i compositors més sofisticats i magistrals.

Emanat d'un impuls original de Zakir Hussain donant forma a un gran projecte de grup conegut com "Crosscurrents", nom que abans ja havia utilitzat amb altres formacións i ara en format de trio, amb l'anglés Dave Holland al contrabaix i el Chris Potter al saxo tenor, es basa en un amor compartit i un respecte mutu per la interpretació dels altres i en la subtil integració de diferents mons i diferents enfocaments de la creació musical en un tot coherent i preciós.

Zakir Hussain és un veritable mestre de la tradició clàssica d'Índia: la seua "tabla" hipnòtica i percussiva és reconeixible a l'instant. No volent limitar-se a la música de la seva terra nadiua, s'ha embarcat en multitud de col·laboracions creatives que transcendeixen fronteres amb gent com John McLaughlin, el violinista L. Shankar, Mickey Hart (de Grateful Dead). ), amb el grup Tabla Beat Science i Sangam amb Charles Lloyd i Eric Harland, Van Morrison, etc.

Dave Holland, un dels intèrprets de jazz internacionals més grans i coneguts des que va ser escollit per Miles Davis al 1968, no s'ha quedat mai quiet: la seva carrera està definida per la recerca urgent de nova bellesa, de noves proves de la seva extraordinària tècnica i habilitat musical, per noves associacions amb els més brillants i millors. La seva naturalesa de recerca ha donat lloc a moltes fusions fascinants, sorgides de la seva pròpia naturalesa musical. Amb Crosscurrents ha trobat una altra agrupació en la qual poden florir els seus instints improvisadors i el seu bonic to, que en vàries ocasions al disc impulsa bases musicals que desenrotllen els companys.

Chris Potter (1971) és d'una generació darrere de Zakir Hussain (1951) i Dave Holland(1946), però el seu llenguatge musical, la seva inspirada intensitat creativa i el domini del seu instrument estan a l'alçada dels seus companys de banda. Expert en gairebé qualsevol estil (a aquest programa l'heu pogut escoltar fa poc al "Fellinijazz", la veu de Potter és inconfusible, potent i impressionant. La seva amplitud d'idees i creativitat és interminable i espontània, i s'executa amb generositat, respecte i maduresa i està avançant ràpidament cap a un estatus llegendari com un dels més grans saxofonistes de la seva generació o de qualsevol altra. Per a Potter, treballar amb aquesta banda va ser il·luminador car reconeixia els companys com a mestres seus.

El trio va sorgir com a resultat d'una prèvia formació més gran, liderada pel Zakir, amb la qual van fer una gira com a trio l'estiu del 2018 i van decidir gravar al setembre. El Potter estava una mica nerviós per la configuració del trio, ja que Zakir i Dave són dos dels mestres més sorprenents del planeta i era un paper molt exposat per al saxo tocar només amb tabals i baix: era una sonoritat força desconeguda. Tanmateix, la química que va sorgir de seguida els va fer sentir-se bé i els problemes de conciliar les diferències musicals entre el llenguatge del jazz i el llenguatge clàssic de l'Índia es van desfer immediatament tocant amb músics que s'escoltaven tan bé. Aquesta formació haurà reforçat en ells la creença en el poder de la música com una manera bonica de reunir gent de diferents orígens i tradicions.

"Good Hope" no és raga-jazz ni fusió Est-Oest; és una conversa entre sensibilitats, amb el baix de Holland fent de pont entre els tabals de Hussain i el saxo de Chris Potter.

"Good Hope" és un disc construït sobre el respecte mutu, l'amor compartit per la música i dedicat a la integració musical i cultural. Una contribució fonamental a l'art de la música i la col·laboració.

Publicat a finals de 2019 "Good Hope", és un àlbum monumental i excepcional que inspirarà futures generacions i emocionarà un públic global per la seva formidable demostració de virtuosisme, brillantor i llenguatge musical sofisticat de la màxima categoria mundial.


dijous, 30 de juny de 2022

La música amiga: El directe post-pandèmia de Pau Viguer

 Programa 601

 

La música pot aprofitar per a moltes coses. L'altre dia, a Ràdio Clàssica, el conegut compositor de música minimalista (i de banda sonora a moltes pel·lícules) Max Richter va dir, contestant a l'entrevistador, que a d'ell no l'importava gens ni miqueta que la seua música s'utilitzara com a teló de fons per altres activitats com llegir, fer feina o el que siga. Al·legava que demanar l'atenció exclusiva permanent per l'escolta de la seua música li semblava una mena de "divisme" absurd.

Crec que l'amic Pau Viguer estarà absolutament d'acord amb esta opinió, en tot cas, però, crec que agrairia una escolta un poc atenta en el cas de la música que posarem al present programa. 

Es tracta d'una obra un poc singular, encara que no inèdita al món del jazz, que és el seu: la revisió gravada en un directe d'obres gravades amb anterioritat. En efecte, les composicions -totes seues- que podrem escoltar hui ja les heu pogut sentir en un programa anterior en format de trio clàssic de jazz, és dir, ell al piano amb un contrabaix i una bateria. No s'equivoqueu, però, les peces són les mateixes però NO SÓN IGUALS. 

Per definició, el jazz es caracteritza pel predomini de l'improvisació per sobre del que diga el paper pautat i allò que ara es diu "revisitar" peces ja gravades amb una nova gravació és cosa comuna. Evidentment això passa cada vegada que qualsevol peça musical és interpretada, amb independència del gènere, car la música en directe està, per definició, alterada/influïda per moltes circumstàncies: lloc, temps, intèrpret i, fins i tot, per l'humor de cada músic en eixe moment. La tècnica de les gravacions és la que ens permet "congelar" eixe moment per a la posteritat.

La gravació del Pau que aneu a escoltar és un directe, però molt especial, car, feta encara en temps de pandèmia, va ser gravada en una actuació difosa en "streaming", sense públic al davant, però l'intèrpret sabia que l'estaven escoltant mitjançant eixa eina que ara tot ho travessa que és la xarxa d'internet. 

La interpretació m'ha semblat un poc "agressiva" respecte de la forma de tocar del Pau Viguer, ell m'ha dit, contestant a esta observació, que potser el fet de l'insòlit moment i forma de l'actuació i que fora la primera vegada que feia un directe després de la pandèmia, potser li havia provocat un excés de testosterona i això li feia emprar-se amb més força de cara al teclat. Siga com siga, les peces que escoltareu NO SÓN les mateixes que les de l'anterior disc a trio, malgrat que els títols siguen els mateixos. Escolteu-les totes dues, una després de l'altra, i ho comprovareu. 

Per cert, la composició "S.O.S. terra", al meu parer, esdevindrà un "estandard", a poc que es conega, tant per la seua qualitat com pel seu significat angoixant respecte del futur del planeta. El disc (?) clar, s'anomena S.O.S. piano i és la versió a piano sol, com he dit, de l'anterior, "Dreaming", a trio.


P.S.: ACÍ, podreu veure l'actuació completa filmada. Sempre és interessant contemplar l'actitud de l'artista en acció. La seua postura moltes vegades amb el cap molt acotat al teclat i altres en alt mirant el no-res, com concentrant-se, recorda l'actitud de gent com Bill Evans o Glenn Gould.

dijous, 23 de juny de 2022

Quatre Grammys i un enyor: en el 60é aniversari de Claudia Montero

 Programa 600

 La casualitat ha volgut que aquest programa siga un nombre redó de la nostra emissió, el 600, catorze anys tractant de donar a conèixer coses com la música de Claudia. En el seu nom i en la seua memòria, continuarem, mentre puguem, tractant de fer-vos gaudir de la felicitat que, com ella, molts altres artistes tracten de transmetre a la gent amb eixe llenguatge universal de la música. També la casualitat ha fet que aquest programa, en la seua reemissió de dissabte, es puga difondre just en el dia del seu seixanté aniversari. Moltes felicitats a Claudia i a la seua estimada germana bessona, Mercedes.

 


Com que no vull embolicarme en panegírics que ja es varen fer a les emissions del nostre programa dedicats a Claudia Montero sols vaig a posar les quatre ratlles que, amb Claudia a la memòria i al cor, he escrit, i que he llegit, també, a la locució del programa, on podreu escoltar les dues peces que formen el darrer treball/CD virtual, anomenat

Sueños sublimes: música desde el alma de Claudia Montero

que la seua germana ha posat dempeus i que podeu escoltar en les principals plataformes de forma gratuïta: Spotify, Deezer, Youtube,etc.

_____________________________________________

Quatre Grammys i un enyor: Claudia Montero

Vaig tindre la sort de conèixer Claudia al petit local de la seua amiga, Marian Rosa Montagut, amb motiu de la -quasi familiar- celebració del seu primer Grammy. La seua simpatia i la seua calidesa crec que ens va embolcallar immediatament a la petita colla d'assistents que hi érem. Fins i tot ens deixà tocar el Grammy!!

Després, un poc amb petits moments de conversa i amb algunes xerrades per telèfon, xerrades que s'allargaven parlant de tot un poc, crec que vaig tindre l'oportunitat de comprendre què volia fer amb la seua música: "fer feliç a la gent", com ella deia.

Crec que ho va aconseguir de bon tros. Els Grammys varen suposar, evidentment, un llançament a nivell planetari que es va traduir en innombrables interpretacions de les seues peces arreu del món. Sembla que els darrers tres o quatre anys de la seua segada vida, la quantitat de concerts amb música seua estava als voltants de setanta anuals! No sé quantes o quants compositors vius o morts hauran gaudit d'una tal audiència.

Però això era normal, comprensible, en escoltar alguna de les seues peces, eixes peces que arriben al cor més que al cervell, una música feta amb tot d'amor i ganes de ser compartida. Una música en la que, per entre els seus plecs o de forma explícita, brollava sempre un sentiment, un enyor per la seua ciutat, Buenos Aires i els seus ecos.

No he pogut escoltar tota la seua producció, tan sols la gravada en CD i algunes coses en fitxers digitals que em va cedir, davant la meua insistència per escoltar més i més coses seues, però n'estic segur de que en totes elles hi haurà, ací i allà, un pessic de Buenos Aires.

Malgrat el que he dit, la seua música no és localista ni folklòrica, ben al contrari, el seu llenguatge és una mena d'idioma pre-babel, que tothom pot entendre, gaudir, emocionar-se amb ella, perquè l'emoció és també una constant en la seua música, una emoció que, almenys a mi, que soc molt sensible a eixos missatges, em posa a la vora de la llàgrima...sinó la traspasse.

Una cosa ens va quedar pendent, i ja quedarà per sempre més: una entrevista per al programa com a complement a l'escolta de la seua música. Ja la ferem al més enllà.

La presència de Clàudia és i serà quelcom que sobreviurà a modes i formes musicals, perquè allò que ix d'una ànima sensible i dotada per a la música, com la seua, és intemporal. La seua absència ens pot deixar un poc sols en un primer moment. La seua presència, però, no desapareix mai, es perllonga en la seua obra i en els cors dels qui s'emocionem amb la música, la seua música.

I en aquells que varen tindre la immensa fortuna de conèixer-la, perduraran la seua calidesa i, sobretot, el seu somriure net, obert i acollidor.

____________________________________________

I no afegiré res més. sols recomanat que feu una recerca de la seua música que, afortunadament, en té a la xarxa molt llocs on escoltar-se.

dijous, 16 de juny de 2022

La cruel vida d'una intèrpret genial: Jacqueline du Pré

Programa 599

  Jacqueline Du Pré (coneguda familiarment com a Jackie) va néixer a Oxford el 26 de gener de 1945. Als quatre anys ja tenia un autèntic talent per al violoncel del qual es va enamorar en escoltar un concert per la ràdio. Va estudiar a la Guildhall School of Music de Londres amb William Pleeth, després a França amb Paul Tortelier, a Suïssa amb Pau Casals i amb Mstislav Rostropovich a Moscou. Amb 13 anys, William Pleeth la va fer tocar el Concert per a violoncel d'Elgar, que va aconseguir memoritzar en només quatre dies, i que va interpretar, segons Pleeth, "quasi a la perfecció". Després, el Concert, tocat per primera vegada quan ella amb prou feines tenia 17 anys, al Royal Festival Hall de Londres l'any 1962, es va convertir en la seva peça preferida i emblemàtica.

Va fer el seu debut en públic al Wigmore Hall un any abans, el març de 1961, en un moment en què ja havia rebut una medalla d'or a la Guildhall School i el Queen's Prize of Music. El 1965 va gravar amb l'Orquestra Simfònica de Londres l'actuació més important de la seva carrera, el Concert d'Elgar dirigit per Sir John Barbirolli, que és el concert i la versió que aneu a escoltar al programa.

El 1967 es va casar amb el pianista i director d'orquestra Daniel Barenboim, amb qui practicava iamb qui va enregistrar un bon grapat de discos de música de cambra, juntament amb els seus amics Itzhak Perlman, Zubin Mehta i Pinchas Zukerman. Una de les seves actuacions enregistrades més destacades és el quintet de Schubert, The Trout, dirigit per Christopher Nupen (vegeu la filmació de The Trout).  

El 1972, als 27 anys, la carrera de Jacqueline du Pré es va veure interrompuda tràgicament per l'esclerosi múltiple. A més del seu extraordinari talent, també va revelar a la crítica i al seu públic el seu caràcter fort i valent. Va deixar de tocar el violoncel l'any 1973. El 1976 va rebre l'Ordre de l'Imperi Britànic, i el 1980 va rebre l'Oscar britànic al músic de l'any.

Va morir a Londres, sembla que ajudada, el 19 d'octubre de 1987, després de 14 anys de malaltia. Va llegar el seu Davidov Stradivarius (amb el qual va gravar el concert d'Elgar) a Yo-Yo Ma.

Per què és important recordar-la com a persona i com a música? Jacqueline du Pré va ser un fenomen, una persona tan plena d'alegria de viure que va inspirar a tothom. Si la música clàssica es veia, erròniament, com una cosa congestionada i passada de moda, Jackie, amb la seva joventut i entusiasme, va canviar això. Milers de persones deuen haver-se acostat a la música clàssica després de veure-la tocar perquè era clarament un autèntic fenomen vital i no sols una actuació artística. El que va donar va ser tan inspirador i únic que transcendeix la música. Va demostrar que era possible fer que cada nota de la música isca del teu cor, fresca i única, teixida en una poesia que sembla que acaba de néixer. L'interès per Jackie, lluny de disminuir, sembla créixer amb el temps.

La gent pot preguntar-se què té a veure tot això amb la seva música, per què hem de saber alguna cosa d'ella que no puguem obtenir dels enregistraments. Per a Jackie, la música era sobre la vida: tocar el violoncel era la seva manera d'expressar el que significava la vida per a ella. I a través dels ulls d'aquells que l'estimaven i encara l'estimen, veiem com aquesta vida li va tocar i afectar tan profundament. Aquest és el seu llegat.

dijous, 9 de juny de 2022

Fellini en jazz: Enrico Pieranunzi i amics molt ilustres

Programa 598


Malgrat una comprensió clara de la tradició del jazz que impregna tot el que toca, el pianista italià Enrico Pieranunzi no pot escapar de les seves pròpies arrels. 

L'estil d'improvisació  de Pieranunzi es casa còmodament amb una certa indescriptible sensibilitat mediterrània, sempre hi ha un toc de brisa càlida. Hi ha una sensació d'història, absent de la relativa joventut dels estils nord-americans. És aquest un tret que diferència, normalment, la música de jazz feta a Europa de la dels Estats Units. Una certa tradició musical. Un major acostament a les formes clàssiques. Un solatge que la història  deixa al cap de les ments europees que no existeix als nadius de l'altra part de l'Atlàntic. No dic que siga ni bo ni dolent, crec que senzillament ÉS.

I per "visual" que siga la pròpia escriptura de Pieranunzi, quan s'apropa a la música de cinema de Federico Fellini, com ho fa a FelliniJazz (2003) , les seves impressions es tornen encara més vives. Això no hauria de sorprendre, ja que la majoria de les partitures de Fellini van ser escrites per Nino Rota, un compositor el sentit d'estil del qual va elevar la seva música més enllà del mer acompanyament a les imatges, creant un llegat de temes tan memorables que n'hi ha prou amb escoltar-ne unes poques notes per recordar les pel·lícules amb què estan associats.

Per a aquesta sessió Enrico Pieranunzi ha reunit un grup de músics, líders coneguts i consagrats tots, que doten a la música d'una personalitat diferent però també amb el mateix grau de rendició a l'esperit marcat per l'italià. 

 El bateria Paul Motian és com sempre colorista, però aquí defineix el "tempi" de manera més explícita del que és el seu costum. El baixista Charlie Haden, com Motian, és més directe, amb un to més suau i flexible del que és habitual. I encara que l'èmfasi es posa clarament en el lirisme, el conjunt té els seus moments d'abandó improvisatori.  El trompetista Kenny Wheeler i el saxofonista Chris Potter juguen amb Pieranunzi, creant moments deliciosos d'improvisació senzillament perfectes. A "Le Notti di Cabiria", es comença amb una mena de boogie woogie extraordinari abans d'instal·lar-se en un swing de mig temps on Potter ofereix un solo de tenor que, discretament, combina de manera intel·ligent la tradició amb la innovació. El característic sentit de malenconia de Kenny Wheeler sembla notablement absent de tot el conjunt, i el seu atípic to de trompeta apagat al tango d'"Amarcord", mostra una, en ell, estranya referència propera a Miles Davis.

Tot i que la música i l'esperit de Nino Rota domina, el tractament de "La Città Delle Donne" de Luis Bacalov, amb una formació en trio per a Pieranunzi, Potter i Motian , conserva la sexualitat esbiaixada de la partitura original. Pieranunzi aporta dos temes que, evocadors i provocadors, encaixen perfectament dins de l'univers de Fellini de vegades visceral i sovint estranyament humorístic.

FelliniJazz (*) es presenta com un homenatge adequat a una música fonamental per definir les pel·lícules de Fellini, en lloc de simplement donar suport a les imatges, i el conjunt reverent però aventurer de Pieranunzi demostra fins a quin punt la música es manté pels seus propis mèrits.

(*)Es pot escoltar ací el disc sencer, amb les peces que, per raons de temps, no han pogut ser incloses al programa.

 

dijous, 2 de juny de 2022

La història d'una dona negra amb èxit: Florence Beatrice Price -2

  Programa 597

 


 Continuem amb les notes sobre la vida i obra de Florence Price.

A una carta escrita  abans de l'estrena de la 3ª simfonia ofereix un dels pocs textos de primera mà del seu enfocament compositiu. "Està pensada per ser negroide de caràcter i expressió", va escriure, però "no és cap intent per projectar música negra únicament en el pur estil tradicional"

És a dir, volia difondre aspectes del seu patrimoni cultural en un marc simfònic sense fer necessàriament referències directes a un conjunt de cançons i danses populars existents: un ampli repte creatiu abordat per molts compositors arreu del món a l’època, on el nacionalisme romàntic que varen potenciar gent com Dvôrak,Falla, Smetana o, per ací Felip Pedrell o el Mestre Serrano, era la corrent predominant aleshores. Aquest moviment es caracteritza per l’elecció de temes nacionals per a òperes i poemes simfònics, pel seu interès pel folklore i tradicions del país amb uns intensos treballs de recopilació de temes, tradicions i melodies populars i la fusió de la música acadèmica amb els elements estilístics de cada lloc, donant origen a noves formes musicals.

Les seues melodies, els seus temes al voltant dels quals composava estan clarament informats per cançons i danses populars de la diàspora africana. Dada destacable és l’aparició, en vàries de les seues peces simfòniques, per exemple, de temes inspirats en lalegre dansa «JUBA», que era el ball més popular dels esclaus negres als seus moments de descans. Segons els musicòlegs, en ell està l'origen del molt difós "claqué", anys a venir.

L'herència cultural afroamericana i la música simfònica creia que eren dos aspectes essencials de la seua tasca musical i cultural. La veu, el piano i l'orgue van ser elements bàsics en el seu repertori així com peces de cambra i quatre simfonies, com hem dit.


L'"Ombra d'Etiòpia a Amèrica" és un de les poques peces del catàleg de FLorence Price per a les quals va proporcionar una narració descriptiva: Els moviments s’anomenen: I - L'arribada del negre a Amèrica quan es va portar per primera vegada aquí com a esclau. II – La seva resignació i fe III – La seua adaptació. Una fusió dels seus impulsos natius i adquirits.
L'ús d'un arc històric de tres parts per rastrejar l'experiència dels africans esclaus s'alinea amb les obres de certes figures del Renaixement de Harlem com Will Marion o Duke Ellington, amb la seua primera suite simfònica "Blue, black and beige". (La podeu escoltar amb  l'orquestra del propi Ellington a uns dels primers "Camins de la música emesos" l'any 2007 http://www.caminsdelamusica.net/programes/camins28-ellington2.mp3) i ací en la versió de la coneguda cantant gospel Mahalia Jackson)

Després de la seva mort, gran part del seu treball es va veure eclipsat a mesura que van sorgir nous estils musicals que s'adaptaven als gustos canviants de la societat moderna. Part de la seva obra es va perdre, però a mesura que més compositores afroamericanes i femenines han guanyat atenció per les seves obres, també ho ha fet la Price. La seva obertura de concert sobre espirituals negres, la Simfonia nº 1 en mi menor i les Cançons populars negres en contrapunt per a quartet de corda, serveixen com a excel·lents exemples del seu treball idiomàtic.

El 2009, una important col·lecció de les seves obres i papers es van trobar en una casa abandonada en ruïnes als afores de St. Anne, Illinois. Aquests consistien en dotzenes de les seves partitures, incloent els seus dos concerts per a violí i la seva quarta simfonia, el que ha permès recuperar més peces del seu extens treball per arribar a nous públics.

La seua obra ha adquirit als darrers anys una importància fonamental per a la comunitat negra, no sols dels EE.UU sinó d’arreu el món, on és considerada com a una figura emblemàtica sobretot pels músics preocupats per difondre l’obra de les minories marginades.

 

dijous, 26 de maig de 2022

La història d'una dona negra amb èxit: Florence Beatrice Price -1

  Programa 596

 

Florence Beatrice Smith Price, que va néixer a  a Litle Rock, Arkansas, el 9 d'abril de1887 i morí l'any 1953, va ser la primera dona afroamericana a ser reconeguda com a compositora simfònica i la primera a tenir una composició interpretada per una orquestra important. 

De pare negre, dentista -sembla  que l'únic a la ciutat- i de mare blanca, mestra, amb estudis de piano i orgue, va ser una estudiant destacada a l'escola  i, impulsada per sa mare, després de l'escola secundària es va matricular al Conservatori de Música de Nova Anglaterra a Boston, Massachusetts, en l'especialitat de piano i orgue. Inicialment, va passar per mexicana per evitar la discriminació racial contra els afroamericans, i va matricular-se com a nascuda a "Pueblo, Mèxic".

 Al Conservatori, va estudiar composició i contrapunt amb compositors com George Chadwick i Frederick Converse. Durant els seus cinc anys al conservatori va completar algunes de les seues més significatius obres, inclosa la seva "Simfonia nº1 en Mi menor", la "Etiòpia Shadow in America", i el "Concert per a piano en un Moviment". Els dos primers van guanyar premis el 1932 al concurs per a compositors negres patrocinat per la  "National Associacion of Black Musics". Es va graduar l'any 1906 amb honors i amb un diploma en orgue i un certificat d'ensenyament.

 Va encetar una carrera com a educadora a escoles i col·legis del sud dedicats a estudiants afroamericans. Algunes de les seues primeres composicions escrites en aquest context es van convertir en elements bàsics de repertori didàctic a les escoles en general, no sols a les segregades.

Enmig de l'augment de la violència racial Little Rock, amb un linxament prop de sa casa, la seva família es va traslladar a Chicago el 1927, on es va reunir  amb familiars que la van ajudar a integrar-la a l'ecosistema musical local. La vitalitat de l'escena de la música clàssica de Chicago, especialment entre les dones negres, va demostrar ser una font il·limitada de inspiració per a Price com a compositora.  

La seva Simfonia nº1, guanyadora del concurs, va atreure l'atenció de Frederick Stock, director de la Orquestra Simfònica de Chicago, que la va programar durant
l'Exposició Century of Progress l'any següent, 1934. A partir de 1935, Florence Price també va desenvolupar un gran treball en estreta relació amb la reconeguda contralt negra Marian Anderson, que va defensar la seva música a l'escenari amb recitals. 

Tot i que Florence Price va ser rebuda com el primer africà membre nord-americà de grups locals com el Chicago Club de Dones Organistes i el Club de Músics de les Dones, els patrons predominants de discriminació racial i de gènere a vegades van dificultar el seu progrés professional. Alguns coneguts directors blancs es van negar a interpretar la seva tercera i quarta simfonia malgrat els èxits obtinguts a Chicago.

Malgrat la depressió econòmica en curs, la dècada de 1930 va resultar ser un període de gran energia creativa per a Price. El seu èxit a les competicions a principis de la dècada va dur-la a la participació en actes patrocinats pel Projecte Federal de Música del Work Progress Administration (WPA), una iniciativa del "New Deal" del President Roosvelt, dissenyada per donar suport a la feina dels músics professionals i alhora per proporcionar a les comunitats segregades accés als concerts.

Amb el govern patrocinant ara treballs com el seu, Florence Price va poder
aconseguir diverses actuacions públiques de peces més antigues mentre
continuava composant noves obres a gran escala, entre elles la Tercera Simfonia. La Simfònica de Michigan i L'Orquestra de Detroit van estrenar l'obra al novembre 1940 sota la direcció de Valter Poole. Definitivament, la barrera racial per a ser interpretada per grans orquestres havia estat enderrocada per la Price.

...........................................................................................................

A la web del pròxim programa continuarem contant coses sobre la Florence Price.

dijous, 19 de maig de 2022

Una nova incorporació a l'Alqueria Coca: Adriano Tortora Trio

 Programa 595

 

És un enorme plaer veure que el "cau de SEDAJAZZ" no té fronteres, afortunadament, respecte dels orígens de la gent que, amb els matisos que calga respecte a la veterania i carrera anterior a la seua "entrada"(?) a aquests cau. Si al programa anterior era un veterà guitarrista brasiler, al de hui és un jove músic italià el que s'inclou al catàleg de publicacions de SEDAJAZZ Records. De fet fins i tot els comentaris al llibret del disc, del propi autor i intèrpret, estan fets...en italià (!).

Adriano Tortora és un músic nascut a Roma el 1994, on va començar els seus estudis seriosos de música clàssica al prestigiós conservatori de Santa Cecília de Roma amb les màximes qualificacions.Posteriormente s'acostà al jazz de la ma dels prestigiosos pianistes italians Danilo Rea i Santi Scarcella. Va vindre a viure a València al dèneu anys i ací ha viscut des de llavors. Inevitablement, ha entrat en contacte amb la "tropa" de Francisco "Latino". És ací on ha gravat la seua primera obra discogràfica, que sona al programa.

"Choret" és una peça que no només dóna nom al disc, sinó que uneix tres estils musicals: el choro brasiler, la música barroca i el jazz (potser una certa declaració d'intencions). L'àlbum és un producte suaument calidoscòpic on, sobre una innegable sensibilitat melòdica amb aires mediterranis, aquest jove pianista italià treballa amb el format de trio, clàssic al món del jazz -piano, contrabaix, bateria- amb variacions a la formació en les diverses peces del disc i una oportuna i adequada intervenció de viola i veu femenina, usada com un instrument més, amb vocalitzacions.

Com dic al programa gravat, el disc és com una caixa de bombons variats, sempre dolços però amb delicades variacions de sabor, des de la xocolata negra fins als bombons de licor -sempre dolç i suau- on eixes variacions no sols s'expressen a les diverses peces de l'album, sinó en el tempo i l'ambient dintre d'una mateixa peça. La influència de la seua formació clàssica és evident en la construcció harmònica de les peces -amb a penes alguna discreta dissonància- així com certs tocs de música pop -l'edat és l'edat- que no malmeten en absolut el resultat final.

Segurament, la part més destacadament pop del disc és la darrera cançó, "Con tre squilli al campanello" (Amb tres trucades al timbre), tendríssima balada dedicada a la seua àvia, cantada per ell mateix, on es traspua el seu amor a la vella iaia, allunyada allà a Itàlia, en la línia clàssica dels cantants melòdics italians i una delicada intervenció pianística final amb clar to jazzístic.

M'agrada destacar el fet que el disc s'obre amb una peça, "Almas queridas", dedicada a l'admiradíssim trombonista valencià Toni Belenguer que, de forma sobtada i en plena maduresa personal i musical, ens abandonà durant el (doblement) negre moment de la pandèmia. Ho destaque perquè, personalment, tinc una especial admiració -i afecte- pels treballs (lamentablement més col·laboracions que obra pròpia gravada) d'aquest desaparegut músic valencià. Un punt a favor, per a mi, del jove pianista italià que, pel que es veu, va arribar a conèixer i estimar al Toni.

Un disc variat, agradable i prometedor d'aquest pianista italià "recriat" a València, on la seua presència és pot trobar en la migrada activitat jazzística d'esta ciutat.





dijous, 12 de maig de 2022

Sergio Pereira: Brasil, sempre és Brasil

 Programa 594

 Hi ha dos països, dintre de la nostra àrea cultural/musical, que deuen tindre alguna variació genètica que es va importar de l'Àfrica, amb els esclaus negres que s'hi dugueren, que els fa especialment dotats per a la música, concretament per a les músiques populars: Cuba i Brasil.

L'alegria, la vitalitat, el ritme, la calidesa de les seues músiques és quelcom que, vulgues o no, t'arrossega de forma irrefrenable. La seua música "entra" amb una facilitat que fa impossible ignorar el seu caliu, la seua sensualitat, un cop et poses a escoltar-la.

Sergio Pereira, veterà guitarrista (i compositor, i arranjador, i productor i...) brasiler amb una llarguíssima trajectòria, ha visitat algunes vegades les nostres terres i, com no, la trobada amb la gent de Sedajazz és va fer inevitable. Aquest músic brasiler, passat per Nova Iork i Holanda i per un grapat més de països, ha aprofitat els seus contactes durant la maleïda pandèmia per treballar a casa, però sense desconnectar-se dels seus col·legues d'arreu del món i, amb l'ajuda de la moderna tecnologia de comunicació, ha construït un disc encisador que "enganxa" amb el seu encisador esperit brasiler. 

Gent de tres continents i de sis ciutats d'arreu del món, segon ens conta ell mateix, han col·laborat en diversa mesura en la construcció del disc Finesse, amb composicions totalment seues -llevat de tres col·laboracions- que resulta una relaxant delícia per als nostres esperits sacsejats per tantes i tantes coses, tanta bogeria, darrerament. Música de qualitat i molt, molt agradable.

La llista de noms que han participat és molt llarga i podeu trobar-la a la web de Sedajazz Records. A destacar, tenint compte de com s'ha fet el disc, la tasca del seu amic i excel·lent bateria Mauricio Zottarelli en les feines de producció.

Una nova adició a la llista de discos publicats des de l'alqueria Coca de Sedaví per a gaudi del personal amb gust per la música.

dijous, 5 de maig de 2022

Blanche Calloway: una pionera del jazz pràcticament oblidada

 

 Programa 593

 

La història de Blanche Calloway és una més a les quals, sembla, el fet de ser dona, ha arraconat a la part fosca de la història del jazz. Potser el fet que el seu germà menut Cabell (Cab Calloway), tinguera una gran repercussió comercial haja enfosquit la seua presència en la llista de persones que col·laboraren a que eixa "música de negres" assolira la popularitat que va explotar els anys 20 i 30 del segle passat. 

En el seu cas, la cosa és encara més injusta donat que va ser la primera dona que va dirigir una banda de swing, formada tota ella per homes. Sols per eixa circumstància ja deuria figurar en lletres destacades a les pàgines de la història del jazz. Cantant, directora, arranjadora i compositora d'un bon grapat de peces que varen ser incloses en el repertori de moltes de les bandes de l'època, quedant algunes com a clàssics en el llistat de músiques de jazz.


No és possible al migrat espai d'aquest blog reflectir tota la seua vida i miracles. A internet, però, es poden trobar bones referències biogràfiques que ens fan saber que, com sol passar a l'època, un bon grapat de dones músiques que tingueren una certa nomenada a l'època, tingueren una sòlida actuació com a activistes socials en la lluita contra la discriminació que patien (i pateixen...), en la seua doble vessant de dones i negres. De fet una detenció per entrar en un lavabo DE DONES en una gasolinera on la gent negra "no podia entrar" li va dur a estar empresonada uns dies i un músic que l'acompanyava tirotejat per la policia, ocasió que va aprofitar un altre dels músics de la banda per furtar la caixa, deixant-la en la ruïna, cosa que la forçà a desfer la banda l'any 38.

No va deixar la tasca musicals fins, pràcticament, la seua mort, treballant com a directora musical a una emissora de Miami especialitzada en música gospel.

Espere poder espigolar un poc més al món de les oblidades dones músiques, d'eixes que no apareixen a les "enciclopèdies", però que en varen fer mèrits suficients per estar-hi. De fet, afortunadament, alguna de les seues composicions han entrat a la "biblioteca del Congrés Nord-Americàcom a una mostra del seu valor artístic i històric per a la cultura popular dels EE.UU.

Ah! i vos aconselle posar el seu nom als cercadors d'internet i trobareu un bon grapat de gravacions i filmacions (menys) amb la música d'aquesta pionera.

dijous, 28 d’abril de 2022

La veu humana: Poulenc/Hannigan

 Programa 592

 

En efecte, la veu humana és l'instrument més perfecte que hi ha per a l'expressió musical...i la no musical, clar. És allò que emprem diàriament per comunicar-nos els éssers humans. Al camp de la música, però, li exigim unes característiques tècniques i expressives més treballades que a una conversa.

Les/els cantants treballen aquest instrument per extreure d'ell sons que, normalment, com un esportista per exemple, no es poden aconseguir sense una preparació, un entrenament, una tècnica.

François Poulenc va ser un compositor que, als començaments del segle XX, eixint-se de les dues o, millor tres corrents que hi havia llavors al seu camp artístic -romanticisme, wagnerianisme, atonalitat- en allò que tocava a l'estil musical va ser un compositor que va dedicar gran part de la seua producció a la música vocal, tant "a capella", en música coral, com en composicions per veu i instruments. 

Per altra part ,el seu interès per la poesia i literatura en general que es feia llavors, el va dur a musicar poemes de molts dels escriptor de l'època (Louis Aragon, Paul Éluard...). En aquest cas va ser el text d'un monòleg del seu amic Jean Cocteau allò que el va dur a musicar un text difícil, dramàtic i en prosa.

És aquest el desafiament que la cantant que escoltareu al programa, la soprano (i ara també directora, arranjadora...) canadenca Barbara Hannigan era doble. No sols canta/interpreta el duríssim paper de l'única protagonista sinó que també dirigeix l'Orquestra de Ràdio France que l'acompanya.

Com que la meua admiració apassionada per aquesta artista no em faria ser imparcial, (podeu escoltar el programa que li dedicàrem al seu primer disc com a directora) us recomane que punxeu als enllaços que col·loque al final del text i, si podeu, que mireu el vídeo de la gravació per veure com pot desdoblar-se de forma magistral esta excepcional artista.

Vídeo de la interpretació que escoltareu al programa, on es pot veure, en pantalla gegant, un primer pla fixe seu on es pot apreciar la seua extraordinària expressivitat alhora que dirigeix:

 

Vídeo de la interpretació d'una suite de temes de Gershwin, en directe, que va eixir al disc al qual li varem dedicar un programa, però que, per raons de temps, no va poder entrar al programa esmentat més amunt. Veu impressionant, swing increïble, i tot això dirigint l'orquestra:

https://www.youtube.com/watch?v=KXNKQhFUhiE

 

Grup de curts vídeos triats dels molts que hi ha de la Barbara Hannigan:

- https://www.youtube.com/watch?v=TR6A4cCmQXU&list=RDEMjdTG9xpNfNqwXuWbS5vxVw&start_radio=1


dijous, 21 d’abril de 2022

Space Espècies: jazz modern amb suc d'arrels

   Programa 591

 

Un nou nom que afegir a la, afortunadament, llarga llista de gent jove valenciana que ha decidit enfilar-se per les rutes del jazz.

En aquest cas es tracta del villenense Frankie Ramos, que després d'una ruta més o més normal en el seu camí cap a l'aprenentatge, va anar a caure al Conservatori del Liceu de Barcelona on es va trobar amb uns quants valencians més, un murcià i algun que altre català.

Sentint que ja era l'hora de mostrar al món el seu treball, va compondre les peces que apareixen al disc, encara que ell, conscient de com és el jazz, posa a la carpeta del disc que la música és d'autoria col·lectiva del sextet.

La sensació que dóna en sentir-lo és la d'una/es persones que en primer lloc han escoltat -amb profit- molt de jazz i es poden escoltar referències a Coltrane, Corea i molts més, i han mesclat el "suc" que regalimava d'aquells músics, que varen ser avantguarda al seu moment, per construir un so que, sense perdre de vista aquells referents, enganxen amb la música que, la gent que estima les novetats però no les extravagàncies, es deixa escoltar amb facilitat i amb un regust a cosa nova.

Ja es sap que els camins que avui s'anomenen de "jazz" resulten moltes vegades experiments sense eixida possible. La "fusió" és la paraula màgica que moltes vegades s'utilitza per a dir que és jazz el que és, simplement, música improvisada...o ni tan sols això. No és aquest el cas.

El grup el formen, junt amb ell, que el lidera en aquest cas, Franki Ramos (Saxo Alto y Soprano); Alberto Garrido (Batería y Percusión); Adrià Claramunt (Batería); Iago Aguado (Guitarra eléctrica); Juan Pastor   (Contrabajo) y Tom Amat (Piano y keyboard).      

Benvingut el Frankie Ramos i el seu Space Espècies sextet en aquest disc i esperem el proper.

dijous, 14 d’abril de 2022

La pedrera del jazz valencià: Jove Big Band Sedajazz

  Programa 590


Un any més, com ja va sent normal, la gent de Francisco Blanco "Latino", amb la col·laboració del "Xiquet" Jesús Santandreu, nadiu de Carcaixent, ens presenten un disc amb els resultats de les hores passades a l'alqueria Coca de Sedaví pel grapat de gent jove. 

A la ratlla de l'adolescència, amunt o avall pel que podeu veure a la foto, fan palès el resultat de la feina feta al llarg del temps que porten davant de papers pautats i impregnant-se de l'entusiasme i la bona llavor d'un professorat que dóna el millor de la seua vida perquè la música siga un valor més a afegir a la formació humana d'aquesta jovenalla.


 La Jove Big Band de Sedajazz , al disc Eclèctic, sona quelcom més que impecable. Hi ha entusiasme, qualitat, alegria i eixe plus que dóna la joventut quan, amb tot l'amor per la música i el treball ben fet que els comuniquen a l'alqueria, s'enfronten a la meravellosa feina de donar vida a eixos símbols que emplenen les partitures, compartint el goig de fer-ho amb el treball comú, sense vedetismes ni ganes de destacar per sobre les altres persones que construeixen eixa realitat artística que escoltareu.


Amb un repertori de clàssics de les Big Band, alguna peça del nostre Perico Sambeat -que es suma així a la "la festa"- i originals arranjaments de Jesús Santandreu (espectacular i preciós el del clàssic de Juan Tizol,"Caravan", que va fer famós l'orquestra de Duke Ellington), el disc és una pura delícia que té l'alegria afegida de pensar que, de entre totes les persones que ara són encara alumnat, sorgirà una nova generació de músics de jazz des d'aquesta "pedrera" valenciana.

Enhorabona per la feina ben feta, gent de SEDAJAZZ!!


dijous, 7 d’abril de 2022

Rock&Roll+Música de Cambra. Per què no? El Spanish Brass interpretant a Andrés Valero-Castells

 Programa 589 

 

Òbviament és una repetició quasi obsessiva per mi, tractar de què l'audiència del programa es lliure per una part de manies "puristes" i per altra de les cadenes de la música que jo anomene "industrial". Ja m'enteneu.

El rock, evidentment, és una música que ha conquerit, a partir de la segona meitat del segle XX, els gustos musicals de les generacions que l'han conegut -i jo m'hi incloc. Com en tots els gèneres artístics, hi ha estils, formes, modes. Unes són passatgeres i no deixen una empremta important en la història de la cultura; no sembla que aqueix vaja a ser el destí del rock en la història de la música.

Com tot en aquest món, també el rock té uns antecedents que, en aquest cas, és la música negra nord-americana, però la seua evolució fulgurant ha anat cremant etapes tan ràpidament com la seua germana major, el jazz. Ja recordareu que he dit en més d'una ocasió, el què va sentenciar Duke Ellington: "De músiques no hi ha més que dues classes, la bona...i l'altra". Efectivament, en el rock&roll hi ha també bones peces i altres que no superen la prova del temps i les modes. I músics bons i dolents, clar.

Andrés Valero-Castells, el compositor al qual li dediquen els Spanish Brass el disc que escoltarem en aquest programa, va néixer a Silla el 1973, per tant el rock forma part de la seua cultura musical, vulga o no, i ell ho vol. Així com Bach va escriure coses basant-se en temes de Vivaldi, o Frank Zappa del minimalisme per esmentar uns referents "il·lustres". Valero-Castells en aquest disc on interpreten exclusivament composicions seues la gent de la Spanish Brass, inclou, al seu darrer disc, dues composicions que, de forma explícita, es basen en temes de Guns n'Roses i de Nirvana que ell escoltava quan era un jovenet. Normal.

Sí. Normal, perquè ningú vivim, per a bé o per a mal, en una campana de vidre, aïllats de la resta de la humanitat... afortunadament.

Les músiques (auto)anomenades d'avantguarda (siga això el que siga) no han pogut fugir de l'herència dels genis del passat. Malgrat que unes vegades utilitzen els instruments clàssics de forma poc convencional i altres les darreres novetats que la tecnologia els hi posa a l'abast. Jospin, Vivaldi, Bach, Beethoven, Stravinsky, Glass i tants altres, hi són al seu cap, d'una forma o altra, ho vulguen o no.

La gent de Spanish Brass al seudarrer dis amb una honradesa artística a tota prova, són dels que sense renegar de res del passat musical de la nostra civilització (o d'altres), fan una música que -oh meravella!- aconsegueix ser intel·ligible a poc que l'audiència vulga atendre, escoltar, amb la ment i les orelles ben obertes, sense posar-se barreres ni prejudicis . Tot això sense oblidar el seu virtuosisme tècnic i artístic que, eixint d'esta terra nostra, han conquerit un lloc de primera fila dintre de la música de cambra de vent en l'àmbit mundial.

Escolteu la seua música. De segur que, si no us entesteu a tancar les orelles, farà que tingueu una molt bona experiència.

Algú dóna més?

P.D: Al YouTube hi ha un bon grapat d'obres de l'Andrés Valero Castells, tant per a banda com per a conjunts de cambra d'allò més variat. Us aconselle que, si voleu gaudir del meravellós so de les nostres bandes (i d'altres llocs de la península) i del que és la música d'ara mateix, entreu-hi.