Programa 500
Estimada audiència que segueix aquest programa.
El de hui és un programa un poc especial per mi. Mai vaig pensar que aguantaria tant de temps -i pense continuar ;-)- fent un programa que vos assegure que no sempre em resulta fàcil de fer. Precisament per això, no sé per vosaltres, però per mi ha estat una experiència enormement enriquidora que m'ha obligat a sistematitzar els meus coneixements de músiques i, amb això, descobrir alguns camins que no havia caminat encara i què he començat a fer-ho amb vosaltres. El recolzament que, en forma de xifres a la web, m'heu donat, ha estat tan impressionant per mi que, en certa manera, "m'obliga" a continuar en una tasca que vaig començar com una petita contribució a "tapar un forat" que, al meu parer, hi havia a la programació musical de Ràdio Klara.
Un grapat d'anys després (ja un poc més de tretze, des del novembre de 2007), observe la tasca feta i pense que, almenys per mi, ha pagat la pena, molt, MOLTÍSSIM. Moltes gràcies per escoltar estes músiques i espere que, per totes vosaltres, persones més enllà del micròfon, l'experiència haja estat i continue estant agradable i enriquidora. Si ha estat així, ja em considere afortunat i pagat. Gràcies.
Ah! i moltes gràcies, evidentment, a les persones que després de més d'una trentena d'anys, han portat la nau de Ràdio Klara a bon port, per entre tantes tempestes. MOLTES GRÀCIES, amigues i amics!
I un cop feta esta introducció, necessària per mi, passe a fer una petita pinzellada a la música que sonarà hui. Com que es tracta de completar l'escolta del disc "The Individualism of Gil Evans", una peça important en la història dels canvis estilístics del jazz, i ja havia fet els comentaris adients a l'anterior programa, un deixe simplement amb l'escolta de la música d'eixe mag dels sons que va ser el canadenc Gil Evans.
Ah! i no oblideu escoltar el "Kind of blue", per comprendre algunes coses després d'escoltar aquests dos programes dedicats a Gil Evans.
Bona escolta!
dijous, 13 de febrer de 2020
dijous, 6 de febrer de 2020
Els ilustres pintors de fons sonors: Gil Evans-1
Programa 499
En totes les èpoques de la música occidental hi ha hagut dues classes d'artistes, "grosso modo". Els uns, els qui la gent coneix més, són aquells que es pugen a l'escenari o són el centre de la reunió, són les "estreles", els ídols de multituds o d'un determinat cercle, però estan "a la vista" de tothom.
Els altres, aquells dels quals és un membre destacat el nostre protagonista de hui, són aquells que li fan "el llit" a l'"estrela": són els arranjadors o orquestradors que, per al lluïment de qui està al centre dels focus, elaboren un marc sonor, uns llenços, unes condicions musicals què preparen acuradament, a la mida de l'artista protagonista, de forma que aquest tinga les condicions necessàries per al seu lluïment.
Fins i tot, en alguns casos, la versió orquestrada de determinada peça. Per exemple, "Els Quadres d'una Exposició", és molt més coneguda en la versió del seu orquestrador, Maurice Ravel, que en la del seu autor, Modest Mussorgsky, que la va escriure per a piano. La glòria se l'ha endut Mussorgsky; molt poca gent coneix que la versió més popular és la de l'orquestrador.
Stravinsky, el gran revolucionari de la tradició musical de començament del segle XX era, a part d'un gran compositor, un creador de nous sons, que ell va elaborar en aquella època pensant en el lluïment del ballet, en funció de la creació coreogràfica, a la qual li feia un marc sonor.
Al jazz i a les músiques populars -incloses les industrials d'aquest moment- hi ha hagut i hi ha una grapat de persones que, en la soledat de la seua taula, plenen fulls de paper pautat tenint compte de les condicions de la persona que serà la solista, siga esta una veu o un instrumentista. En el nostre cas de hui, la personalitat de Gil Evans forma part d'un grapat de noms (Fletcher Henderson, George Russell, segurament el primer teòric de la música de jazz, Billy Strayhorn, la ma invisible de Duke Ellington en les orquestracions...) què han treballat fonamentalment pel lluïment d'altres. Ja la seua primera feina d'importància va consistir en la creació, junt a d'altres importants músics de jazz de final dels quaranta ( Gerry Mulligan, John Lewis, Lee Konitz, Miles Davis,...) d'un important viratge en la història del jazz, l'anomenat "estil COOL".
Una desena d'anys després, la gravació l'any 1959 del "Kind of Blue" , pedra miliar de la història del jazz, va ser, sobretot, una creació fruit de l'enteniment profund entre un excepcional solista i compositor, Miles Davis, y un creador de marcs sonors, el nostre protagonista Gil Evans, també compositor, òbviament.
La seua importància en la història del jazz -segurament una de les tres o quatre persones més influents en el desenvolupament i fixació del seu llenguatge- no cap en l'estret marc d'aquests comentaris. Sols vos dic que feu dues coses: una, òbvia, escoltar atentament aquest programa i el següent, per oir sencer un dels discos més decisius en la seua carrera, "The Individualism Of Gil Evans" del qual el reconegut crític Scott Yanow diu que "es una llàstima que Gil Evans no gravara més discos al llarg d'eixa era", i dues, resseguir els enllaços que vos propose i fer, pel vostre compte una cerca a les diferents webs on es pot escoltar música.
Podeu estar segurs que no haureu perdut el temps i la vostra oïda i la vostra ànima vos ho agrairan.
En totes les èpoques de la música occidental hi ha hagut dues classes d'artistes, "grosso modo". Els uns, els qui la gent coneix més, són aquells que es pugen a l'escenari o són el centre de la reunió, són les "estreles", els ídols de multituds o d'un determinat cercle, però estan "a la vista" de tothom.
Els altres, aquells dels quals és un membre destacat el nostre protagonista de hui, són aquells que li fan "el llit" a l'"estrela": són els arranjadors o orquestradors que, per al lluïment de qui està al centre dels focus, elaboren un marc sonor, uns llenços, unes condicions musicals què preparen acuradament, a la mida de l'artista protagonista, de forma que aquest tinga les condicions necessàries per al seu lluïment.
Fins i tot, en alguns casos, la versió orquestrada de determinada peça. Per exemple, "Els Quadres d'una Exposició", és molt més coneguda en la versió del seu orquestrador, Maurice Ravel, que en la del seu autor, Modest Mussorgsky, que la va escriure per a piano. La glòria se l'ha endut Mussorgsky; molt poca gent coneix que la versió més popular és la de l'orquestrador.
Stravinsky, el gran revolucionari de la tradició musical de començament del segle XX era, a part d'un gran compositor, un creador de nous sons, que ell va elaborar en aquella època pensant en el lluïment del ballet, en funció de la creació coreogràfica, a la qual li feia un marc sonor.
Al jazz i a les músiques populars -incloses les industrials d'aquest moment- hi ha hagut i hi ha una grapat de persones que, en la soledat de la seua taula, plenen fulls de paper pautat tenint compte de les condicions de la persona que serà la solista, siga esta una veu o un instrumentista. En el nostre cas de hui, la personalitat de Gil Evans forma part d'un grapat de noms (Fletcher Henderson, George Russell, segurament el primer teòric de la música de jazz, Billy Strayhorn, la ma invisible de Duke Ellington en les orquestracions...) què han treballat fonamentalment pel lluïment d'altres. Ja la seua primera feina d'importància va consistir en la creació, junt a d'altres importants músics de jazz de final dels quaranta ( Gerry Mulligan, John Lewis, Lee Konitz, Miles Davis,...) d'un important viratge en la història del jazz, l'anomenat "estil COOL".
Una desena d'anys després, la gravació l'any 1959 del "Kind of Blue" , pedra miliar de la història del jazz, va ser, sobretot, una creació fruit de l'enteniment profund entre un excepcional solista i compositor, Miles Davis, y un creador de marcs sonors, el nostre protagonista Gil Evans, també compositor, òbviament.
La seua importància en la història del jazz -segurament una de les tres o quatre persones més influents en el desenvolupament i fixació del seu llenguatge- no cap en l'estret marc d'aquests comentaris. Sols vos dic que feu dues coses: una, òbvia, escoltar atentament aquest programa i el següent, per oir sencer un dels discos més decisius en la seua carrera, "The Individualism Of Gil Evans" del qual el reconegut crític Scott Yanow diu que "es una llàstima que Gil Evans no gravara més discos al llarg d'eixa era", i dues, resseguir els enllaços que vos propose i fer, pel vostre compte una cerca a les diferents webs on es pot escoltar música.
Podeu estar segurs que no haureu perdut el temps i la vostra oïda i la vostra ànima vos ho agrairan.
dijous, 30 de gener de 2020
Un tresor de Llatin-Amèrica: Heitor Villa-Lobos- i 2
Programa 498
Continuant amb la petita -i merescudíssima- revisió de l'obra del brasiler Heitor Villa-Lobos, al programa de hui anem a parar esment a un grup de les composicions per les quals és, segurament, més conegut. En efecte, es tracta de les anomenades "Bachianas Brasileiras".
Recordareu la seua jovenívola aventura viatjant per l'interior del seu país, per tal de conèixer les músiques -immenses, variadíssimes- dels pobles originaris del Brasil interior què, en estar allunyats que les grans urbs de la costa (Sao Paulo, Rio de Janeiro, Salvador de Bahia,...) ho estaven també de la influència de les músiques de les classes occidentalitzades, descendents dels colonitzadors. La música anomenada "clàssica", de la tradició europea. Els "Choros", con varem dir a l'anterior programa, varen ser el resultat d'aquella aventura.
L'any 1923, com era inevitable llavors, va viatjar a Paris, la meca cultural occidental, i a la capital francesa va conèixer tota la intel·lectualitat de l'època i els músics de l'avantguarda de llavors, obtenint un reconeixement que va suposar la seua consagració definitiva.
En tornar l'any 1930 a Brasil, curiosament, s'enamorà bojament de Bach. L'allargada ombra de l'alemà li va arribar i va pensar que calia reviscolar el seu heretatge passant-lo, això sí, pel tamís de la seua estimada música brasileira.
Adoptant les formes, mètodes i estructures musical de les obres de Bach, un músic brasiler del segle XX va capficar-se en la complexa tasca de reviscolar l'obra del "gran pare" treballant ell a la manera d'un músic barroc. No li va anar mal l'intent, i va composar en eixa dècada dels anys 30 una sèrie de nou composicions que anomenà "Bachianas Brasileiras". Les composicions, d'una enorme varietat estructural, instrumental i sonora, integren pràcticament la quasi totalitat de les formes de la música "culta". De les peces de cambra amb dos instruments sols, a peces vocals amb un original acompanyament, com escoltareu al programa, fins a majestuoses composicions orquestrals amb formacions ben nodrides. Sols li mancà la forma de la simfonia; també és veritat, però, que al barroc les simfonies no havien arribat a la majestuositat de les de Beethoven.
En acabar el cicle de les "Bachianas Brasileiras", encara va composar Heitor Villa-Lobos un bon grapat d'obres, però això seria, en tot cas, matèria per un altre programa.
Precisament per eixa mancança, obligada per l'estructura del programa, d'un bon grapat de peces a revisar, vos recomane que pegueu una ullada -i una "oïda"- per la xarxa, on hi ha una gran quantitat de música del prolífic i magnífic compositor brasiler.
I ara, a gaudir d'una música alegre, moderna, arrelada a una de les terres amb més riquesa musical del món!
Continuant amb la petita -i merescudíssima- revisió de l'obra del brasiler Heitor Villa-Lobos, al programa de hui anem a parar esment a un grup de les composicions per les quals és, segurament, més conegut. En efecte, es tracta de les anomenades "Bachianas Brasileiras".
Recordareu la seua jovenívola aventura viatjant per l'interior del seu país, per tal de conèixer les músiques -immenses, variadíssimes- dels pobles originaris del Brasil interior què, en estar allunyats que les grans urbs de la costa (Sao Paulo, Rio de Janeiro, Salvador de Bahia,...) ho estaven també de la influència de les músiques de les classes occidentalitzades, descendents dels colonitzadors. La música anomenada "clàssica", de la tradició europea. Els "Choros", con varem dir a l'anterior programa, varen ser el resultat d'aquella aventura.
L'any 1923, com era inevitable llavors, va viatjar a Paris, la meca cultural occidental, i a la capital francesa va conèixer tota la intel·lectualitat de l'època i els músics de l'avantguarda de llavors, obtenint un reconeixement que va suposar la seua consagració definitiva.
En tornar l'any 1930 a Brasil, curiosament, s'enamorà bojament de Bach. L'allargada ombra de l'alemà li va arribar i va pensar que calia reviscolar el seu heretatge passant-lo, això sí, pel tamís de la seua estimada música brasileira.
Adoptant les formes, mètodes i estructures musical de les obres de Bach, un músic brasiler del segle XX va capficar-se en la complexa tasca de reviscolar l'obra del "gran pare" treballant ell a la manera d'un músic barroc. No li va anar mal l'intent, i va composar en eixa dècada dels anys 30 una sèrie de nou composicions que anomenà "Bachianas Brasileiras". Les composicions, d'una enorme varietat estructural, instrumental i sonora, integren pràcticament la quasi totalitat de les formes de la música "culta". De les peces de cambra amb dos instruments sols, a peces vocals amb un original acompanyament, com escoltareu al programa, fins a majestuoses composicions orquestrals amb formacions ben nodrides. Sols li mancà la forma de la simfonia; també és veritat, però, que al barroc les simfonies no havien arribat a la majestuositat de les de Beethoven.
En acabar el cicle de les "Bachianas Brasileiras", encara va composar Heitor Villa-Lobos un bon grapat d'obres, però això seria, en tot cas, matèria per un altre programa.
Precisament per eixa mancança, obligada per l'estructura del programa, d'un bon grapat de peces a revisar, vos recomane que pegueu una ullada -i una "oïda"- per la xarxa, on hi ha una gran quantitat de música del prolífic i magnífic compositor brasiler.
I ara, a gaudir d'una música alegre, moderna, arrelada a una de les terres amb més riquesa musical del món!
dijous, 23 de gener de 2020
Un tresor de Llatin-Amèrica: Heitor Villa-Lobos-1
Programa 497
La música occidental sempre ha estat prou eurocentrista, bandejant o infravalorant, de fet, qualsevol altra música provinent de fora del continent europeu. Amb les excepcions que calga, les programacions de concerts al vell continent rarament contenen composicions de gents de fora dels nostres límits geogràfics.
Però la influència de les músiques europees ha estat també innegable en eixes altres músiques. En el cas de Llatin-Amèrica, per raons històriques òbvies, esta influència ha estat sempre notable per la tendència de les seues classes dirigents, derivades normalment dels seus avantpassats europeus, d'intentar imitar o, almenys, seguir les passes, de les innovacions produides a les metròpolis de manera que no es perguera "el ritme cultural" a les seues terres.
Això va passar en àmbits com la literatura, des de ben prompte, però la música va ser ràpidament també uns dels camps que els ex-europeus assentats al continent americà varen conrear des dels temps del barroc, amb excel·lents exemples. Les seues obres, però, es limitaven a seguir les passes que l'evolució de les metròpolis els marcava.
Els moviments independentistes produïts a tot el nou continent varen dur, també, a una reacció, influenciada pels nous paràmetres socials i polítics de les revolució francesa i nord-americana, que els dugué a tractar de girar la vista cap els costums culturals i socials de les poblacions autòctones o dels esclaus importats. Si la aparició del jazz als EUA té aquest arrel evident, en la música de concert la reacció va ser de caire més "nacionalista". Les idees Pan-americanistes de Bolívar varen dur a que els intel·lectuals llatin-americans giraren la vista cap a les poblacions autòctones, tractant de dibuixar la idea d'una nova pàtria amb trets diferenciats dels antics lligams europeus, consolidant la idea d'eixa "pàtria diferent", encara que sense deixar d'observar amb atenció les evolucions produïdes a Europa.
El cas d'Heitor Villa-Lobos, nascut a Rio de Janeiro el 5 de març de 1887, fill d'una família benestant, culta...i blanca, just en la cruïlla entre els segles XIX i XX, per origen familiar i per l'època històrica que va viure, és un dels casos paradigmàtics d'aquests moviments "patriòtics" -ell es definia com a "patriota" de Brasil, no com a "nacionalista brasiler"-, amb la fortuna de coincidir en ell els seus afanys brasilianites amb una enorme capacitat musical.
De formació pràcticament autodidacta, la seua joventut va estar plena de viatges per l'interior de Brasil a la recerca de les abundants i riques fonts musicals que al seu país es donen entre la població, fonamentalment de l'interior, d'origen tant autòcton com dels esclaus duts allí i ja assentats en eixa terra.
La seua música té, doncs, una clara intenció programàtica. També és produeix, però, una no menys clara aportació musical què, des de bon començament, incorporà tant les veus, els ritmes, les construccions musicals d'aquelles gents a la seua enorme cultura musical. Allunyat geogràficament, en la seua joventut, de la Europa de les avantguardes, va construir, sorprenentment, unes peces on l'esperit iconoclasta envers els "clixés" musicals imperants, que les noves avantguardes europees aportaven, tenen un reflex en la producció de Villa-Lobos, encara que enriquits per les aportacions genuïnes conegudes en els seus viatges a l'interior de Brasil.
El programa de hui està centrat en la sèrie de peces que ell va agrupar sota el nom de "choros", on la barreja íntima entre les músiques autòctones i la tradició musical occidental està plenament aconseguida.
Al pròxim programa comentarem l'altra sèrie de peces, conegudes com a "Bachianes Brasileres", on l'ombra del gran Pare de la música occidental actual es projecta, poderosa, encara que el caràcter "brasilianita" reix clarament entre les seues notes.
La música occidental sempre ha estat prou eurocentrista, bandejant o infravalorant, de fet, qualsevol altra música provinent de fora del continent europeu. Amb les excepcions que calga, les programacions de concerts al vell continent rarament contenen composicions de gents de fora dels nostres límits geogràfics.
Però la influència de les músiques europees ha estat també innegable en eixes altres músiques. En el cas de Llatin-Amèrica, per raons històriques òbvies, esta influència ha estat sempre notable per la tendència de les seues classes dirigents, derivades normalment dels seus avantpassats europeus, d'intentar imitar o, almenys, seguir les passes, de les innovacions produides a les metròpolis de manera que no es perguera "el ritme cultural" a les seues terres.
Això va passar en àmbits com la literatura, des de ben prompte, però la música va ser ràpidament també uns dels camps que els ex-europeus assentats al continent americà varen conrear des dels temps del barroc, amb excel·lents exemples. Les seues obres, però, es limitaven a seguir les passes que l'evolució de les metròpolis els marcava.
Els moviments independentistes produïts a tot el nou continent varen dur, també, a una reacció, influenciada pels nous paràmetres socials i polítics de les revolució francesa i nord-americana, que els dugué a tractar de girar la vista cap els costums culturals i socials de les poblacions autòctones o dels esclaus importats. Si la aparició del jazz als EUA té aquest arrel evident, en la música de concert la reacció va ser de caire més "nacionalista". Les idees Pan-americanistes de Bolívar varen dur a que els intel·lectuals llatin-americans giraren la vista cap a les poblacions autòctones, tractant de dibuixar la idea d'una nova pàtria amb trets diferenciats dels antics lligams europeus, consolidant la idea d'eixa "pàtria diferent", encara que sense deixar d'observar amb atenció les evolucions produïdes a Europa.
El cas d'Heitor Villa-Lobos, nascut a Rio de Janeiro el 5 de març de 1887, fill d'una família benestant, culta...i blanca, just en la cruïlla entre els segles XIX i XX, per origen familiar i per l'època històrica que va viure, és un dels casos paradigmàtics d'aquests moviments "patriòtics" -ell es definia com a "patriota" de Brasil, no com a "nacionalista brasiler"-, amb la fortuna de coincidir en ell els seus afanys brasilianites amb una enorme capacitat musical.
De formació pràcticament autodidacta, la seua joventut va estar plena de viatges per l'interior de Brasil a la recerca de les abundants i riques fonts musicals que al seu país es donen entre la població, fonamentalment de l'interior, d'origen tant autòcton com dels esclaus duts allí i ja assentats en eixa terra.
La seua música té, doncs, una clara intenció programàtica. També és produeix, però, una no menys clara aportació musical què, des de bon començament, incorporà tant les veus, els ritmes, les construccions musicals d'aquelles gents a la seua enorme cultura musical. Allunyat geogràficament, en la seua joventut, de la Europa de les avantguardes, va construir, sorprenentment, unes peces on l'esperit iconoclasta envers els "clixés" musicals imperants, que les noves avantguardes europees aportaven, tenen un reflex en la producció de Villa-Lobos, encara que enriquits per les aportacions genuïnes conegudes en els seus viatges a l'interior de Brasil.
El programa de hui està centrat en la sèrie de peces que ell va agrupar sota el nom de "choros", on la barreja íntima entre les músiques autòctones i la tradició musical occidental està plenament aconseguida.
Al pròxim programa comentarem l'altra sèrie de peces, conegudes com a "Bachianes Brasileres", on l'ombra del gran Pare de la música occidental actual es projecta, poderosa, encara que el caràcter "brasilianita" reix clarament entre les seues notes.
dijous, 16 de gener de 2020
Pluja d'estrelles al "Jazz At The Philarmonic" del 57
Programa 496
Els concerts anomenats "Jazz At The Philarmonic" són una fórmula que es va inventar el, després, super-conegut promotor de jazz Norman Granz, què l'any 1944, en tornar de l'exèrcit, amb una certa experiència prèvia i amb diners prestats, va muntar el diumenge, 2 de juliol de 1944 al Philharmonic Auditorium de Los Angeles, una "macro-jam-session" amb un bon grapat dels més coneguts músics de jazz de l'època. La idea era que les jam-sessions solien ser esdeveniments que ocorrien als clubs, en acabar les actuacions professionals i sense que quedara cap testimoni. Norman Granz, amb 25 anys, va pensar que anava a provar a fer una jam session, que no fora a altes hores de la matinada, amb públic pagant i amb els artistes totalment alliberats dels condicionants dels contractes que tenien als clubs on tocaven.
La fórmula (comercial i artística) va resultar màgica i, hui, la col·lecció de discos que arrepleguen els concerts que es varen gravar en condicions (la majoria) són un compendi del bo i millor del jazz entre els anys 1944 i 1983, és dir, del temps del swing i del be-bop, fonamentalment.
Posteriorment al concert de presentació de l'any, es feia una gira què, a poc a poc, anà ampliant-se fins ser pràcticament mundial.
El concert què aneu a escoltar hui replega el celebrat l'any 1957, el darrer que es va celebrar als Estats Units. La nòmina és d'eixes que cal ulleres de sol per que les seues lluminàries no ens enlluernen: Ella Fitzgerald, Roy Eldridge a la trompeta, el violinista Stuff Smith, amb el Quartet d'Oscar Peterson què incloïa al guitarristat Herb Ellis, Ray Brown al contrabaix i a la bateria l'imprescindible Jo Jones (que va fer, aproximadament, unes 1.500 gravacions!, acompanyant a gent i, excepcionalment, com a "leader").
Les peces que s'interpreten no seran cap novetat per a la gent afeccionada al jazz. Moltes d'elles fins i tot els sonaran a conegudes a qualsevol oient un poc informat. Música agradable, un poc convencional, si voleu, però que no obligarà a ningú a fer un esforç d'escolta. Fins i tot pot dir-se que és un disc ideal per a música "de fons".
Els concerts anomenats "Jazz At The Philarmonic" són una fórmula que es va inventar el, després, super-conegut promotor de jazz Norman Granz, què l'any 1944, en tornar de l'exèrcit, amb una certa experiència prèvia i amb diners prestats, va muntar el diumenge, 2 de juliol de 1944 al Philharmonic Auditorium de Los Angeles, una "macro-jam-session" amb un bon grapat dels més coneguts músics de jazz de l'època. La idea era que les jam-sessions solien ser esdeveniments que ocorrien als clubs, en acabar les actuacions professionals i sense que quedara cap testimoni. Norman Granz, amb 25 anys, va pensar que anava a provar a fer una jam session, que no fora a altes hores de la matinada, amb públic pagant i amb els artistes totalment alliberats dels condicionants dels contractes que tenien als clubs on tocaven.
La fórmula (comercial i artística) va resultar màgica i, hui, la col·lecció de discos que arrepleguen els concerts que es varen gravar en condicions (la majoria) són un compendi del bo i millor del jazz entre els anys 1944 i 1983, és dir, del temps del swing i del be-bop, fonamentalment.
Posteriorment al concert de presentació de l'any, es feia una gira què, a poc a poc, anà ampliant-se fins ser pràcticament mundial.
El concert què aneu a escoltar hui replega el celebrat l'any 1957, el darrer que es va celebrar als Estats Units. La nòmina és d'eixes que cal ulleres de sol per que les seues lluminàries no ens enlluernen: Ella Fitzgerald, Roy Eldridge a la trompeta, el violinista Stuff Smith, amb el Quartet d'Oscar Peterson què incloïa al guitarristat Herb Ellis, Ray Brown al contrabaix i a la bateria l'imprescindible Jo Jones (que va fer, aproximadament, unes 1.500 gravacions!, acompanyant a gent i, excepcionalment, com a "leader").
Les peces que s'interpreten no seran cap novetat per a la gent afeccionada al jazz. Moltes d'elles fins i tot els sonaran a conegudes a qualsevol oient un poc informat. Música agradable, un poc convencional, si voleu, però que no obligarà a ningú a fer un esforç d'escolta. Fins i tot pot dir-se que és un disc ideal per a música "de fons".
dijous, 9 de gener de 2020
L'allargada ombra de Coltrane
Programa 495
L'obra (no sols musical) de les persones realment importants, el treball de les quals no s'oblida en desaparèixer físicament, sol anar guanyant terrenys i influència amb el pas del temps. Avançats, normalment, al seu temps, són les generacions següents les que fan créixer la seua figura, assimilant i engrandint les formes imaginades per estes persones, donant forma a quelcom paregut a una "escola".
John Coltrane, que va gaudir certament de reconeixement en vida, ha vist -és un dir- com les generacions més joves miraven la seua obra i li donaven una nova vida musical. Artistes de camps variats dintre de la música -rock, pop, avantguardistes, etc.- han vist en ell un no sols una obra interessant, important "per se", sinó un camí que calia aprofitar i explorar fins extreure d'ell noves oportunitats, noves experiències, noves inspiracions.
Evidentment, també dins del jazz la seua enorme petjada ha fet i continua obrint camins que nous músics, nous esperits inquiets en aquest gènere, es miren en la seua obra i conreen noves conseqüències musicals, portant el seu impuls fins a llocs inexplorats o observant la seua obra des d'angles diferents i sempre productius artísticament, fent créixer el fruit de la seua llavor amb noves branques.
Wayne Shorter, Dave Liebman, Richie Beirach, Eddie Gomez i Jack DeJohnette formen part d'unes generacions que, havent conegut Coltrane en vida alguns d'ells i altres no, reconeixen el seu llegat, admeten la seua influència i aspiren a continuar engrandint el seu fruit amb homenatges com el de l'actuació que aneu a escoltar en aquest programa. Va tindre lloc a un conegut auditori de Tokyo l'any 1987. Filmada i com a tal publicada inicialment, anys després ha estat publicada en CD amb una excel·lent qualitat, què fa que siga un enorme gust escoltar aquest quatre mestres consagrats retent homenatge al mestre Coltrane. El disc s'anomena, simplement, "Tribute to John Coltrane"
P.S.: En escoltar posteriorment el programa he observat un despiste al comentari que faig al respecte de la primera peça del disc "Mr. P.C." quan dic que era deguda a Paul Chambers. No és així. És una composició que John Coltrane va dedicar a aquest admirat contrabaixista.
L'obra (no sols musical) de les persones realment importants, el treball de les quals no s'oblida en desaparèixer físicament, sol anar guanyant terrenys i influència amb el pas del temps. Avançats, normalment, al seu temps, són les generacions següents les que fan créixer la seua figura, assimilant i engrandint les formes imaginades per estes persones, donant forma a quelcom paregut a una "escola".
John Coltrane, que va gaudir certament de reconeixement en vida, ha vist -és un dir- com les generacions més joves miraven la seua obra i li donaven una nova vida musical. Artistes de camps variats dintre de la música -rock, pop, avantguardistes, etc.- han vist en ell un no sols una obra interessant, important "per se", sinó un camí que calia aprofitar i explorar fins extreure d'ell noves oportunitats, noves experiències, noves inspiracions.
Evidentment, també dins del jazz la seua enorme petjada ha fet i continua obrint camins que nous músics, nous esperits inquiets en aquest gènere, es miren en la seua obra i conreen noves conseqüències musicals, portant el seu impuls fins a llocs inexplorats o observant la seua obra des d'angles diferents i sempre productius artísticament, fent créixer el fruit de la seua llavor amb noves branques.
Wayne Shorter, Dave Liebman, Richie Beirach, Eddie Gomez i Jack DeJohnette formen part d'unes generacions que, havent conegut Coltrane en vida alguns d'ells i altres no, reconeixen el seu llegat, admeten la seua influència i aspiren a continuar engrandint el seu fruit amb homenatges com el de l'actuació que aneu a escoltar en aquest programa. Va tindre lloc a un conegut auditori de Tokyo l'any 1987. Filmada i com a tal publicada inicialment, anys després ha estat publicada en CD amb una excel·lent qualitat, què fa que siga un enorme gust escoltar aquest quatre mestres consagrats retent homenatge al mestre Coltrane. El disc s'anomena, simplement, "Tribute to John Coltrane"
P.S.: En escoltar posteriorment el programa he observat un despiste al comentari que faig al respecte de la primera peça del disc "Mr. P.C." quan dic que era deguda a Paul Chambers. No és així. És una composició que John Coltrane va dedicar a aquest admirat contrabaixista.
dijous, 2 de gener de 2020
El premi al treball ben fet: Els Grammys de Claudia Montero
Programa 494
"Cuando llegue la inspiración, que me encuentre trabajando"
Esta encertada frase del genial Picasso pense que es pot aplicar perfectament a la nostra protagonista de hui. En efecte, Claudia Montero és una treballadora incansable, i més encara d'ençà que l'any 2018 va repetir, per partida doble i simultània l'obtenció del Grammy Llatí a la millor obra Clàssica Contemporània (nom un poc paradoxal...) i el premi al millor àlbum de Música Clàssica.
No li venia de nou, car els anys 2014 i 2016 ja havia aconseguit un Grammy a la millor composició Clàssica Contemporània. Les peces guardonades les podeu escoltar al programa que li varen dedicar al seu moment. Esta exitosa compositora argentina, que viu i ha fet niu a la ciutat de València, sembla tenir les claus de l'èxit. Si escoltem les seues composicions ho entendrem de seguida.
En la seua música, de clares arrels en la seua terra, Buenos Aires, més que a l'Argentina, ha sabut conrear un estil que, essent clarament identificable com situat al segle XXI, manté la tonalitat, en un estil que es podria etiquetar com a neo-classicisme, adobat, ací i enllà, amb referències portenyes inconfusibles. Com ella diu, el tango li ix a la mínima ocasió, com un torrent interior que l'arrossega i fa clarament identificable els seus orígens.
Amb una obra no massa extensa (unes seixanta partitures ara, però la seua edat fa confiar en un bon grapat més), ha conreat, però, quasi tots els gèneres de la clàssica (accepteu l'etiqueta) com ja varem dir a l'anterior programa que li dedicàrem. La seua ànsia exploradora de sons i estils no té límits. Sols li falta composar una òpera, però doneu-li temps...
M'agradaria destacar, però, que l'obra que va estar guardonada l'any 2018 amb el Grammy Llatí, era un homenatge al "Mestre" Palau, Manuel Palau i Boix, un músic valencià una mica oblidat, però que, afortunadament, va ser recordat per les institucions culturals valencianes què l'encomanaren a la Claudia una obra per al 50é aniversari de la seua mort. Un encert que li ho encomanaren a ella què, amb experiència ja de composar per a guitarra, va fer una preciosa obra que va ser la guardonada amb el Grammy.
Música per ser escoltada a casa o a qualsevol lloc. Música agradable, què "entra" sense adonar-se'n. Música feta "per al gaudi de la gent" i no per agradar ni a l'"acadèmia" ni a la crítica, especialment, encara que tinga bones crítiques, afortunadament. Bona música per gaudir del missatge d'una persona què, apassionada pel seu ofici, vol compartir la seua passió amb "la gent", que és per a qui composa.
Hui escoltarem les dos precioses composicions del disc. Un concert per a arpa (Floraleda Sacchi) i orquestra i un altre -el guardonat amb el Grammy- per a guitarra (María Isabel Siewers) i orquestra, ambdós amb l'Orquestra de la Ciutat de Praga, dirigida per la seua compatriota -com les intèrpretes- Lucía Zicos.
Hui escoltarem les dos precioses composicions del disc. Un concert per a arpa (Floraleda Sacchi) i orquestra i un altre -el guardonat amb el Grammy- per a guitarra (María Isabel Siewers) i orquestra, ambdós amb l'Orquestra de la Ciutat de Praga, dirigida per la seua compatriota -com les intèrpretes- Lucía Zicos.
Gràcies Claudia.
dijous, 26 de desembre de 2019
Els maridatges del jazz: Nguyên Lê
Programa 493
Voluntàriament, estic posant darrerament una sèrie de músics al programa què, malgrat que alguns puristes, fa alguns anys, hagueren renegat una mica d'ells, hui en dia ningú li'ls nega la seua "afiliació" als rengles del jazz. Per mi, ja sabeu que opine que, senzillament, és bona música i prou. Sense etiquetes.
El músic que aneu a escoltar hui no és cap novençà, enguany ha fet els 60 anys, va començar a pujar-se als escenaris als 15 i porta vora una vintena de discos ja editats. El problema és que, fins fa no massa anys, en que aparegueren algunes gravadores europees que varen fixar-se en estes persones, al mercat -fora dels seus països d'origen- no arribaven les seues gravacions.
Nguyên Lê, de pares vietnamites, però nascut a França l'any 1959, guitarrista i baixista elèctric, ha corregut per tots els camins de la música y coŀlaborat amb gent de quasi tots els mons de la música, excepte de la clàssica. Les influències hi són, de forma destacada. Però, lògicament, les seues arrels també es fan de notar i l'aire "orientalitzant" es destaca de forma nítida en la seua producció musical.
Potser un altre dia posem altra gravació d'aquest home però, les dates manen ;-) i la música que aneu a escoltar al seu "Songs of Freedom" és molt amable. Es tracta de versions de peces molt conegudes de la música pop i rock dels darrers quaranta o cinquanta anys, entre les què podeu trobar a Lennon i McCartney, Janis Joplin, Stevie Wonder, Jimmy Page i Bob Marley, del qual, a més, agafa el títol del disc, "Songs of Freedom", títol que va utilitzar en una de les seues gravacions el jamaicà i al què el Nguyên Lê li reconeix una important influència "espiritual".
Al programa, per raons d'espai, hem obviat alguna composició del propi Nguyên i petites improvisacions què poden ser una certa guia de com "pensa musicalment".
Solvència instrumental, claredat d'idees musicals, decidida voluntat d'integrar el seu patrimoni cultural i respecte a les peces interpretades, que ell declara que han format part de la seua educació musical, són les coses que aneu a escoltar al programa. Un disc gravat al 2011 que no ha perdut, no pot perdre, actualitat, per raó de la intenció del disc.
Voluntàriament, estic posant darrerament una sèrie de músics al programa què, malgrat que alguns puristes, fa alguns anys, hagueren renegat una mica d'ells, hui en dia ningú li'ls nega la seua "afiliació" als rengles del jazz. Per mi, ja sabeu que opine que, senzillament, és bona música i prou. Sense etiquetes.
El músic que aneu a escoltar hui no és cap novençà, enguany ha fet els 60 anys, va començar a pujar-se als escenaris als 15 i porta vora una vintena de discos ja editats. El problema és que, fins fa no massa anys, en que aparegueren algunes gravadores europees que varen fixar-se en estes persones, al mercat -fora dels seus països d'origen- no arribaven les seues gravacions.
Nguyên Lê, de pares vietnamites, però nascut a França l'any 1959, guitarrista i baixista elèctric, ha corregut per tots els camins de la música y coŀlaborat amb gent de quasi tots els mons de la música, excepte de la clàssica. Les influències hi són, de forma destacada. Però, lògicament, les seues arrels també es fan de notar i l'aire "orientalitzant" es destaca de forma nítida en la seua producció musical.
Potser un altre dia posem altra gravació d'aquest home però, les dates manen ;-) i la música que aneu a escoltar al seu "Songs of Freedom" és molt amable. Es tracta de versions de peces molt conegudes de la música pop i rock dels darrers quaranta o cinquanta anys, entre les què podeu trobar a Lennon i McCartney, Janis Joplin, Stevie Wonder, Jimmy Page i Bob Marley, del qual, a més, agafa el títol del disc, "Songs of Freedom", títol que va utilitzar en una de les seues gravacions el jamaicà i al què el Nguyên Lê li reconeix una important influència "espiritual".
Al programa, per raons d'espai, hem obviat alguna composició del propi Nguyên i petites improvisacions què poden ser una certa guia de com "pensa musicalment".
Solvència instrumental, claredat d'idees musicals, decidida voluntat d'integrar el seu patrimoni cultural i respecte a les peces interpretades, que ell declara que han format part de la seua educació musical, són les coses que aneu a escoltar al programa. Un disc gravat al 2011 que no ha perdut, no pot perdre, actualitat, per raó de la intenció del disc.
dijous, 19 de desembre de 2019
Nina Simone en la seua plenitud al Village Gate
Programa 492
Poca més cal afegir al que varem dir al programa anterior sobra la Nina Simone.
Al programa de hui anem a escoltar a una Nina Simone en plenitud de facultats artístiques, vocals i personals. Es tracta d'una de les seues actuacions en directe millors valorades per la crítica, la que va fer al mític local del "Village Gate", a Brooklin (Nova York) l'any 1961, del qual s'ha fet una reedició en CD al qual s'han afegit algunes peces que no podien entrar al LP per raons d'espai.
Nina Simone en estat pur, sense additius i amb un acompanyament molt ajustat, però eficaç. Pura glòria!
Poca més cal afegir al que varem dir al programa anterior sobra la Nina Simone.
Al programa de hui anem a escoltar a una Nina Simone en plenitud de facultats artístiques, vocals i personals. Es tracta d'una de les seues actuacions en directe millors valorades per la crítica, la que va fer al mític local del "Village Gate", a Brooklin (Nova York) l'any 1961, del qual s'ha fet una reedició en CD al qual s'han afegit algunes peces que no podien entrar al LP per raons d'espai.
Nina Simone en estat pur, sense additius i amb un acompanyament molt ajustat, però eficaç. Pura glòria!
dijous, 12 de desembre de 2019
La Nina rebel de la música negra: Nina Simone
Programa 491
De vegades, moltes vegades, les circumstàncies vitals de les persones en edats primerenques marquen el seu destí en la vida. En el cas de la nostra protagonista, de manera decisiva, fins al punt que, aspirant a ser concertista de piano -la primera de raça negra els EUA-, el racisme imperant al seu país li ho va impedir i va fer que el seu camí derivara, qui sap si per a bé (per la majoria de nosaltres) o per a mal (potser per a ella), en una carrera artística eclèctica on la seua sensibilitat artística vessava per altres camins.
Eunice Kathleen Waymon, coneguda artísticament com a Nina Simone, és un d'eixos casos. Des que als dotze anys va aturar un concert seu fins que els seus pares es pogueren seure a la primera fila, i no a la darrera on els organitzadors blanc els havien desplaçat, la seua vida artística va estar marcada per la maledicció del racisme al seu país.
Entrada rebutjada a una prestigiosa escola de música (que anys endavant, dos dies abans de la seua mort, li concedia un doctorat "honoris causa"...); fugida del seu país demandada per la hisenda, en negar-se a pagar els seus impostos com a protesta per la guerra del Viet-Nam; exili final a França on va morir, renegant de la seua terra...
Tot això, i moltes més, varen ser les anècdotes que varen marcar la seua militància musical i personal, amb cançons que han arribat a ser himnes de la població afroamericana contra el racisme, el que va fer que se boicotejara la difusió dels seus discos a les ràdios i teles dels EUA. Però tot plegat no va impedir que se li anomenara la "princesa del soul", encara que ella va conrear una enorme varietat de gèneres, incloent la clàssica (era una enamorada de Bach), jazz, blues (potser el gènere en el qual se reconeixia més) folk, R&B, gospel, rock i pop.
En el seu repertori, del qual aneu a escoltar una mínima mostra en dos programes, hi havia, segons ella mateixa va declarar, més de 700 cançons! Des de clàssics del jazz i el blues, fins un àlbum monogràfic dedicat als Beatles.
La seua obra musical i personal és inabastable i en aquest programa aneu a tastar, tan sols, una petita mostra. Però la seua personalitat, com passa sovint, ha crescut després de la seua mort i, malgrat no haver format cap "escola", gent il·lustre de pràcticament tot el ventall de gèneres musicals -jazz, blues, hip-hop, rock, pop, etc...- es demana a hores d'ara deutora de la seua obra.
A aquest post he posat alguns enllaços que pense interessants, però no es conformeu amb això només. Feu una recerca i trobareu innumerables referències a la seua agitada vida i la seua impressionant obra. Escolteu-la i degusteu-la. Gent com ella no n'hi han massa.
De vegades, moltes vegades, les circumstàncies vitals de les persones en edats primerenques marquen el seu destí en la vida. En el cas de la nostra protagonista, de manera decisiva, fins al punt que, aspirant a ser concertista de piano -la primera de raça negra els EUA-, el racisme imperant al seu país li ho va impedir i va fer que el seu camí derivara, qui sap si per a bé (per la majoria de nosaltres) o per a mal (potser per a ella), en una carrera artística eclèctica on la seua sensibilitat artística vessava per altres camins.
Eunice Kathleen Waymon, coneguda artísticament com a Nina Simone, és un d'eixos casos. Des que als dotze anys va aturar un concert seu fins que els seus pares es pogueren seure a la primera fila, i no a la darrera on els organitzadors blanc els havien desplaçat, la seua vida artística va estar marcada per la maledicció del racisme al seu país.
Entrada rebutjada a una prestigiosa escola de música (que anys endavant, dos dies abans de la seua mort, li concedia un doctorat "honoris causa"...); fugida del seu país demandada per la hisenda, en negar-se a pagar els seus impostos com a protesta per la guerra del Viet-Nam; exili final a França on va morir, renegant de la seua terra...
Tot això, i moltes més, varen ser les anècdotes que varen marcar la seua militància musical i personal, amb cançons que han arribat a ser himnes de la població afroamericana contra el racisme, el que va fer que se boicotejara la difusió dels seus discos a les ràdios i teles dels EUA. Però tot plegat no va impedir que se li anomenara la "princesa del soul", encara que ella va conrear una enorme varietat de gèneres, incloent la clàssica (era una enamorada de Bach), jazz, blues (potser el gènere en el qual se reconeixia més) folk, R&B, gospel, rock i pop.
En el seu repertori, del qual aneu a escoltar una mínima mostra en dos programes, hi havia, segons ella mateixa va declarar, més de 700 cançons! Des de clàssics del jazz i el blues, fins un àlbum monogràfic dedicat als Beatles.
La seua obra musical i personal és inabastable i en aquest programa aneu a tastar, tan sols, una petita mostra. Però la seua personalitat, com passa sovint, ha crescut després de la seua mort i, malgrat no haver format cap "escola", gent il·lustre de pràcticament tot el ventall de gèneres musicals -jazz, blues, hip-hop, rock, pop, etc...- es demana a hores d'ara deutora de la seua obra.
A aquest post he posat alguns enllaços que pense interessants, però no es conformeu amb això només. Feu una recerca i trobareu innumerables referències a la seua agitada vida i la seua impressionant obra. Escolteu-la i degusteu-la. Gent com ella no n'hi han massa.
dijous, 5 de desembre de 2019
El neixement d'un músic eclèctic: Marius Neset-2
Programa 490
Crec que al comentari del programa anterior, dedicat també a Marius Neset, vaig abundar suficientment en els aspectes positius i esperançadors de cara al futur d'aquest jove músic noruec.
Hui aneu a escoltar la segona part de la seua suite "Viaduct", de la qual vareu escoltar la primera part al programa anterior. No vaig a repetir allò que vaig dir al programa anterior sobre esta peça, una perfecta síntesis entre la música acadèmica, representada per la London Sinfonietta i el jazz, personificat en el grup de Marius Neset, ampliat per a l'ocasió per alguns músics.
Per cert, espigolada la informació sobre aquesta obra, ja està clar el significat que li dóna el Marius Neset al títol de la peça. Al·ludeix al fet de que aquesta obra està concebuda com una mena de pont entre els dos mons musicals presents a la seua composició. (“The reason it’s called Viaduct is that this is about a connection to different musical ideas,”) Segons explica el propi Neset a la web del disc.
Esta és la nòmina completa:
Marius Neset / tenor i soprano saxofon
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussion
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
London Sinfoniettadirigida per Geoffrey Paterson
Voldria també esmentar, ja que al programa de ràdio no volia furtar-li temps a la música, el personal de "Circle of Chimes":
Marius Neset / saxos tenor i soprano
Lionel Loueke / guitarra i veus
Andreas Brantelid / cello
Ingrid Neset / flauta, piccolo i flauta alto (germana del Marius Neset)
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussió
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
I per què esmente totes estes persones? Doncs perquè crec que són noms que cal retindre a la memòria car elles i ells, entre altres, van a ser noms a retindre els pròxims anys quan es parle d'allò que la indústria anomena "música de fusió" i que jo anomenaria, tot senzillament, (bona) música contemporània. Aquests músics, i altres com ells, recolzats a Europa, fonamentalment, per dues gravadores, ACT i ECM, ambdues radicades a Alemanya, què han apostat de forma decidida per la renovació musical en tots els camps, tant del jazz com de la clàssica (per exemple, Sofia Gubaidulina està molt present al catàleg d'ECM).
Esta vegada, al contrari del que va succeir amb algunes de les avantguardes de començaments del segle XX, pense que sí van a tindre continuïtat i que van a obris camins pels quals transitaran molts músics, fonamentalment europeus, els pròxims decennis, i que esta música sí va a connectar bé amb l'audiència melòmana, cosa amb la qual varen fracassar aquelles avantguardes del segle XX, majoritàriament. Als EUA es segueixen altres camins més apegats a la tradició jazzística, encara que també "contaminats" per les innovacions produïdes a la "clàssica". Allí el camí és, potser, una mica més pedregós, donat el poder omnímode de les multinacionals de música, i alguns d'ells (com la Maria Schneider) estan refugiant-se en agrupacions de músics que formen un catàleg a base de l'auto-producció i el "micromecenatge", com el "segell" de la Schneider, Artist Share.
En definitiva que, afortunadament, el món (i no sols el de la música) continua rodant, per a bé... i per a mal.
Crec que al comentari del programa anterior, dedicat també a Marius Neset, vaig abundar suficientment en els aspectes positius i esperançadors de cara al futur d'aquest jove músic noruec.
Hui aneu a escoltar la segona part de la seua suite "Viaduct", de la qual vareu escoltar la primera part al programa anterior. No vaig a repetir allò que vaig dir al programa anterior sobre esta peça, una perfecta síntesis entre la música acadèmica, representada per la London Sinfonietta i el jazz, personificat en el grup de Marius Neset, ampliat per a l'ocasió per alguns músics.
Per cert, espigolada la informació sobre aquesta obra, ja està clar el significat que li dóna el Marius Neset al títol de la peça. Al·ludeix al fet de que aquesta obra està concebuda com una mena de pont entre els dos mons musicals presents a la seua composició. (“The reason it’s called Viaduct is that this is about a connection to different musical ideas,”) Segons explica el propi Neset a la web del disc.
Esta és la nòmina completa:
Marius Neset / tenor i soprano saxofon
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussion
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
London Sinfoniettadirigida per Geoffrey Paterson
Voldria també esmentar, ja que al programa de ràdio no volia furtar-li temps a la música, el personal de "Circle of Chimes":
Marius Neset / saxos tenor i soprano
Lionel Loueke / guitarra i veus
Andreas Brantelid / cello
Ingrid Neset / flauta, piccolo i flauta alto (germana del Marius Neset)
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussió
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
I per què esmente totes estes persones? Doncs perquè crec que són noms que cal retindre a la memòria car elles i ells, entre altres, van a ser noms a retindre els pròxims anys quan es parle d'allò que la indústria anomena "música de fusió" i que jo anomenaria, tot senzillament, (bona) música contemporània. Aquests músics, i altres com ells, recolzats a Europa, fonamentalment, per dues gravadores, ACT i ECM, ambdues radicades a Alemanya, què han apostat de forma decidida per la renovació musical en tots els camps, tant del jazz com de la clàssica (per exemple, Sofia Gubaidulina està molt present al catàleg d'ECM).
Esta vegada, al contrari del que va succeir amb algunes de les avantguardes de començaments del segle XX, pense que sí van a tindre continuïtat i que van a obris camins pels quals transitaran molts músics, fonamentalment europeus, els pròxims decennis, i que esta música sí va a connectar bé amb l'audiència melòmana, cosa amb la qual varen fracassar aquelles avantguardes del segle XX, majoritàriament. Als EUA es segueixen altres camins més apegats a la tradició jazzística, encara que també "contaminats" per les innovacions produïdes a la "clàssica". Allí el camí és, potser, una mica més pedregós, donat el poder omnímode de les multinacionals de música, i alguns d'ells (com la Maria Schneider) estan refugiant-se en agrupacions de músics que formen un catàleg a base de l'auto-producció i el "micromecenatge", com el "segell" de la Schneider, Artist Share.
En definitiva que, afortunadament, el món (i no sols el de la música) continua rodant, per a bé... i per a mal.
dijous, 28 de novembre de 2019
Música sense fronteres: Marius Neset-1
Programa 489
Cada cop més, i ja estic repetint-lo una miqueta massa, el món de la música -és dir, de la de veres, no de la industrial- va trencant fronteres de forma irreversible. En definitiva, com passa sovint a la història, es torna a descobrir "la sopa d'all". De fet, fins a l'arribada dels salons i els teatres burgesos, les músiques què s'escoltaven als palaus dels senyors i les que cantava el poble eren semblants, sinò iguals, i uns s'inspiraven en els altres i viceversa.
Fixeu-vos, per exemple, en les obres per a orquestra o de cambra de Bach i veureu que els ritmes que esmenten, com a forma rítmica de la peça musical, eren formes de ball què, evidentment , uns les ballaven amb tots els flocs i punyetes i el poble abillat "de diari".
Escoltant la música que fan els músics d'avantguarda al camp "seriós" i la que es fa pels músics de jazz més agosarats, tenen cada cop més difuminats els límits. Això, partint de l'asseveració de Duke Ellington: "De músiques n'hi ha sols de dues classes, la bona...i l'altra", que és el far que allumena els criteris d'aquest programa.
El músic que presentem hui té ja vuit discos trets al carrer al seu nom i un grapat d'altres en col·laboracions. Marius Neset (Marius Søfteland Neset), nascut a Noruega, amb una família musical per les quatre bandes, és d'aquest que, en qüestió d'estils, ha entrat com un elefant en una tenda de vidres. En efecte, les peces què anem a escoltar hui i el proper programa, una més i altra menys, són de catalogació poc clara. Potser el primer del qual aneu a escoltar dues peces, el "Circle of Chimes", és més clarament (?) jazz, però l'altre, el "Viaduct", executat amb la companyia d'una orquestra de cambra anglesa -la London Sinfonietta, especialitzada en música rabiosament contemporània- desafia totes les catalogacions possibles. L'únic antecedent comparable que em ve al cap és el de Frank Zappa.
Una oïda mitjanament entrenada, musicalment parlant, descobrirà sense massa dificultat ecos de Stravinsky (evidentíssims) però també de Debussy, de Mahler, de Bernstein, de Radiohead, de músics que ara en tenen menys de cinquanta anys... i un saxo tocat amb clares influències de Jan Garbarek o Michael Brecker, tot barrejat amb una enorme sensibilitat i una inspiració a la què, potser, li falta definir-se amb una veu pròpia més potent, però que aconseguix una íntima conjunció entre ambdós mons, sense transicions brusques, sense que l'oient puga dir, "ara és "clàssica, ara és jazz".
I, curiós, sempre rodejat de músics escandinaus o anglesos, que, sens dubte, han agafat majoritàriament la torxa de la innovació en la música. Al jazz també.
Com dic a la locució, si podeu agafar aquest programa i el pròxim i escoltar-los llevant la meua veu, o fer una recerca per la xarxa, escoltareu, sense que vos moleste, jo les peces senceres, sobretot el "Viaduct", una composició en forma de suite, que per exigències del temps del programa no he pogut posar sencera en un de sol, partint-lo en les dues parts que en té.
Seguiu aquest músic i escolteu les seues obres anteriors i/o compreu-vos els discs, que vos pagarà la pena. Ja us dic que l'evolució d'un disc al següent és meteòrica, però vos dirà per on van els tirs de l'evolució musical... no sols d'ell.
Cada cop més, i ja estic repetint-lo una miqueta massa, el món de la música -és dir, de la de veres, no de la industrial- va trencant fronteres de forma irreversible. En definitiva, com passa sovint a la història, es torna a descobrir "la sopa d'all". De fet, fins a l'arribada dels salons i els teatres burgesos, les músiques què s'escoltaven als palaus dels senyors i les que cantava el poble eren semblants, sinò iguals, i uns s'inspiraven en els altres i viceversa.
Fixeu-vos, per exemple, en les obres per a orquestra o de cambra de Bach i veureu que els ritmes que esmenten, com a forma rítmica de la peça musical, eren formes de ball què, evidentment , uns les ballaven amb tots els flocs i punyetes i el poble abillat "de diari".
Escoltant la música que fan els músics d'avantguarda al camp "seriós" i la que es fa pels músics de jazz més agosarats, tenen cada cop més difuminats els límits. Això, partint de l'asseveració de Duke Ellington: "De músiques n'hi ha sols de dues classes, la bona...i l'altra", que és el far que allumena els criteris d'aquest programa.
El músic que presentem hui té ja vuit discos trets al carrer al seu nom i un grapat d'altres en col·laboracions. Marius Neset (Marius Søfteland Neset), nascut a Noruega, amb una família musical per les quatre bandes, és d'aquest que, en qüestió d'estils, ha entrat com un elefant en una tenda de vidres. En efecte, les peces què anem a escoltar hui i el proper programa, una més i altra menys, són de catalogació poc clara. Potser el primer del qual aneu a escoltar dues peces, el "Circle of Chimes", és més clarament (?) jazz, però l'altre, el "Viaduct", executat amb la companyia d'una orquestra de cambra anglesa -la London Sinfonietta, especialitzada en música rabiosament contemporània- desafia totes les catalogacions possibles. L'únic antecedent comparable que em ve al cap és el de Frank Zappa.
Una oïda mitjanament entrenada, musicalment parlant, descobrirà sense massa dificultat ecos de Stravinsky (evidentíssims) però també de Debussy, de Mahler, de Bernstein, de Radiohead, de músics que ara en tenen menys de cinquanta anys... i un saxo tocat amb clares influències de Jan Garbarek o Michael Brecker, tot barrejat amb una enorme sensibilitat i una inspiració a la què, potser, li falta definir-se amb una veu pròpia més potent, però que aconseguix una íntima conjunció entre ambdós mons, sense transicions brusques, sense que l'oient puga dir, "ara és "clàssica, ara és jazz".
I, curiós, sempre rodejat de músics escandinaus o anglesos, que, sens dubte, han agafat majoritàriament la torxa de la innovació en la música. Al jazz també.
Com dic a la locució, si podeu agafar aquest programa i el pròxim i escoltar-los llevant la meua veu, o fer una recerca per la xarxa, escoltareu, sense que vos moleste, jo les peces senceres, sobretot el "Viaduct", una composició en forma de suite, que per exigències del temps del programa no he pogut posar sencera en un de sol, partint-lo en les dues parts que en té.
Seguiu aquest músic i escolteu les seues obres anteriors i/o compreu-vos els discs, que vos pagarà la pena. Ja us dic que l'evolució d'un disc al següent és meteòrica, però vos dirà per on van els tirs de l'evolució musical... no sols d'ell.
dijous, 21 de novembre de 2019
Un interessant experiment català amb el jazz i la cobla: New Catalan Ensemble amb Andrea Motis
Programa 488
Com ja hem comentat algunes vegades, el jazz s'ha convertit en un gènere musical que ha mostrat la seua facilitat per mesclar-se amb qualsevol tipus de música, sempre que els que ho intenten tinguen la capacitat i els coneixements musicals suficients d'ambdós espais. Aquest és el cas.
El músic català Joan Díaz, amb una llarga i variada experiència tant en actuacions, com en gravacions, com en l'ensenyament musical en camps tan variats com el jazz, la música pop i el flamenc, lidera un grup anomenat New Catalan Ensemble. Com ja sabeu, els "ensemble" (paraula francesa que significa "conjunt") solen ser una fórmula utilitzada per a formacions de composició variable ajustades a les peces a interpretar. La fórmula té una llarga tradició al llarg de la història de la música, amb uns o altres noms. En aquest cas la idea ha estat fusionar el so d'alguns instruments de vent tradicionals a les "cobles" sardanístiques, a composicions fetes pel propi Joan Díaz, musicant poemes de poetes catalans actuals.
El resultat, reforçat jazzísticament per la presència del Joan Chamorro i l'Andrea Motis, crec que supera la prova del "maridatge" que molts intenten i no tots aconsegueixen. La tenora, el flabiol i el tible, vents provinents de les cobles, interactuen amb instruments típics del jazz (piano, trompeta, amb la Motis que la toca, a més de cantar, més la del veterà jazzista valencià David Pastor, contrabaix, saxos, fiscorn i percussió).
La música amb tocs jazzístics, evidentment, però també de música "clàssica" contemporània i pinzellades "coblistes", completa un treball interessant i original i de molt agradable escolta. Per cert, el disc s'anomena "Coses que es diuen però que no es fan", provinent d'un dels poemes que està musicat al disc què, per cert és del 2014 i, des de llavors, el Joan Díaz ha fet més treballs amb el seu "ensemble".
Com ja hem comentat algunes vegades, el jazz s'ha convertit en un gènere musical que ha mostrat la seua facilitat per mesclar-se amb qualsevol tipus de música, sempre que els que ho intenten tinguen la capacitat i els coneixements musicals suficients d'ambdós espais. Aquest és el cas.
El músic català Joan Díaz, amb una llarga i variada experiència tant en actuacions, com en gravacions, com en l'ensenyament musical en camps tan variats com el jazz, la música pop i el flamenc, lidera un grup anomenat New Catalan Ensemble. Com ja sabeu, els "ensemble" (paraula francesa que significa "conjunt") solen ser una fórmula utilitzada per a formacions de composició variable ajustades a les peces a interpretar. La fórmula té una llarga tradició al llarg de la història de la música, amb uns o altres noms. En aquest cas la idea ha estat fusionar el so d'alguns instruments de vent tradicionals a les "cobles" sardanístiques, a composicions fetes pel propi Joan Díaz, musicant poemes de poetes catalans actuals.
El resultat, reforçat jazzísticament per la presència del Joan Chamorro i l'Andrea Motis, crec que supera la prova del "maridatge" que molts intenten i no tots aconsegueixen. La tenora, el flabiol i el tible, vents provinents de les cobles, interactuen amb instruments típics del jazz (piano, trompeta, amb la Motis que la toca, a més de cantar, més la del veterà jazzista valencià David Pastor, contrabaix, saxos, fiscorn i percussió).
La música amb tocs jazzístics, evidentment, però també de música "clàssica" contemporània i pinzellades "coblistes", completa un treball interessant i original i de molt agradable escolta. Per cert, el disc s'anomena "Coses que es diuen però que no es fan", provinent d'un dels poemes que està musicat al disc què, per cert és del 2014 i, des de llavors, el Joan Díaz ha fet més treballs amb el seu "ensemble".
dijous, 14 de novembre de 2019
Les matemàtiques i la música: Iannis Xenakis
Programa 487
Seria un enorme atreviment per la meua part, un senzill melòman interessat en l'evolució de la música, fonamentalment occidental, tractar de descriure tècnicament la música de Iannis Xenakis.
La seua petjada en la història de la música de la nostra civilització és tan original i allunyada de qualsevol escola, corrent o etiqueta, que em limitaré a proposar-vos alguns enllaços on poder llegir la descripció tècnica de la seua música, feta per qui pot fer-ho amb solvència, entre ells el mateix Xenakis.
Difícil, dura, fins i tot aspra d'escoltar, però que, si pareu atenció i, com moltes vegades vos recomane ,que si en sentir el programa la primera vegada vos pica la curiositat, l'escolteu una altra vegada tractant d'oblidar sons coneguts o familiars, sensibilitats musicals consagrades, la tradició musical, en una paraula, incloent les peces més avantguardistes del dodecafonisme, atonalisme i demès "ismes" què com sabeu, a començaments del segle passat i fins ben entrada la segona meitat, varen revolucionar la forma de fer música i, per tant, d'escoltar-la. Gent com Boulez, Cage i moltíssims més, varen obligar a la gent que ens agrada la música a fer un esforç per tractar d'"entendre" les seues composicions, els seus experiments.
Xenakis els sobrepassà en aplicar les tesis estocàstiques, una eina matemàtica, aplicable a tots els processos possibles tant de la vida material com de camps com...la música. Cal dir que la relació entre les matemàtiques i la música ve de lluny. Ja Pitàgores va estudiar el tema i Bach va aplicar a les seues composicions alguns aspectes matemàtics.
Doncs bé. Res de les audàcies d'aquells compositors "avantguardistes" es pot comparar a l'enfocament "hipermatemàtic" del Xenakis. Influenciat per la seua formació com a arquitecte, molt probablement, i amb una ment absolutament matemàtica, la seua forma de treballar els sons i els silencis, què és, en definitiva, la música: ordenar sons i silencis d'una forma que sols l'autor sap ben bé què cosa vol expressar (com passa amb la pintura o l'escultura, amb les arts abstractes en general), és tan original i lligada a la seua forma de treballar que és difícil trobar antecedents i tampoc hi ha hagut seguidors de la seua, diguem-li, "escola".
Les obres que he triat són, segons l'"acadèmia", la crítica especialitzada, algunes de les més representatives. Escolteu-les -si podeu- amb atenció, tenint compte dels problemes que la seua escolta planteja. Però eixa és la intenció d'aquest programa: que s'escolte el que no sol escoltar-se.
Al YouTube podreu escoltar més peces del Xenakis. Evidentment, no són "Los 40 principales"...
Seria un enorme atreviment per la meua part, un senzill melòman interessat en l'evolució de la música, fonamentalment occidental, tractar de descriure tècnicament la música de Iannis Xenakis.
La seua petjada en la història de la música de la nostra civilització és tan original i allunyada de qualsevol escola, corrent o etiqueta, que em limitaré a proposar-vos alguns enllaços on poder llegir la descripció tècnica de la seua música, feta per qui pot fer-ho amb solvència, entre ells el mateix Xenakis.
Difícil, dura, fins i tot aspra d'escoltar, però que, si pareu atenció i, com moltes vegades vos recomane ,que si en sentir el programa la primera vegada vos pica la curiositat, l'escolteu una altra vegada tractant d'oblidar sons coneguts o familiars, sensibilitats musicals consagrades, la tradició musical, en una paraula, incloent les peces més avantguardistes del dodecafonisme, atonalisme i demès "ismes" què com sabeu, a començaments del segle passat i fins ben entrada la segona meitat, varen revolucionar la forma de fer música i, per tant, d'escoltar-la. Gent com Boulez, Cage i moltíssims més, varen obligar a la gent que ens agrada la música a fer un esforç per tractar d'"entendre" les seues composicions, els seus experiments.
Xenakis els sobrepassà en aplicar les tesis estocàstiques, una eina matemàtica, aplicable a tots els processos possibles tant de la vida material com de camps com...la música. Cal dir que la relació entre les matemàtiques i la música ve de lluny. Ja Pitàgores va estudiar el tema i Bach va aplicar a les seues composicions alguns aspectes matemàtics.
Doncs bé. Res de les audàcies d'aquells compositors "avantguardistes" es pot comparar a l'enfocament "hipermatemàtic" del Xenakis. Influenciat per la seua formació com a arquitecte, molt probablement, i amb una ment absolutament matemàtica, la seua forma de treballar els sons i els silencis, què és, en definitiva, la música: ordenar sons i silencis d'una forma que sols l'autor sap ben bé què cosa vol expressar (com passa amb la pintura o l'escultura, amb les arts abstractes en general), és tan original i lligada a la seua forma de treballar que és difícil trobar antecedents i tampoc hi ha hagut seguidors de la seua, diguem-li, "escola".
Les obres que he triat són, segons l'"acadèmia", la crítica especialitzada, algunes de les més representatives. Escolteu-les -si podeu- amb atenció, tenint compte dels problemes que la seua escolta planteja. Però eixa és la intenció d'aquest programa: que s'escolte el que no sol escoltar-se.
Al YouTube podreu escoltar més peces del Xenakis. Evidentment, no són "Los 40 principales"...
dijous, 7 de novembre de 2019
Homenatge a una mestra: Nina Simone
Programa 486
En primer lloc una disculpa. En fer aquest programa m'he adonat que no tenia cap programa, en 13 anys, dedicat a la Nina Simone!! Com que no m'ho puc creure és probable que ho fera als començaments del programa, quan encara no tenia aquesta web i, per tant, no estaria indexada. Així doncs, ja tinc feina per un parell de programes què promet que faré ben prompte!
I ara anem amb el disc que s'escoltarà, i tindreu penjat, com de costum, ací dalt, al número del programa, d'on el podreu escoltar en "streaming" o descarregar-vos-el. Es tracta d'una fórmula utilitzada moltes vegades per la indústria discogràfica; agafar cançons d'algun/a artista conegut/da i fer-ne versions. Jo mateix, en aquest programa, en ocasió del cinquantenari dels Beatles, vaig fer-ho amb una tria d'intèrprets més o menys acostats al jazz (i al pop i rock).
Ací el jazz ve ja "de fàbrica", car Nina Simone és una de les GRANS de la música de jazz vocal. Associada inicialment al moviment be-bop, va fer després el seu camí, poc afortunat al seu moment, des del punt de vista comercial, amb els seus millors discos editats en poc més d'una dècada, la dels '60. Com moltes vegades passa, va ser després de la seua mort que molta, moltíssima gent de camps tan variats com el jazz (obvi), blues, pop, rock i altres de difícil enquadrament, ha vist en ella el seu model a seguir.
El director, arranjador i compositor francès Clément Ducol ha fet una sèrie d'arranjaments amb tots els elements d'una producció de luxe (gran orqueNina Simonestra, solistes de luxe,etc.), d'una desena de cançons que originalment va interpretar Nina Simone, entre les quals, evidentment, no pot faltar la que la identifica per al gran públic "My baby just cares for me".
Com que l'interès del disc rau també en la variada personalitat dels intèrprets, vos deixe el completíssim catàleg del disc -en francés sols, ho sent- perquè es poden escoltar veus molt interessants, algunes de gent quasi desconeguda el 2014 (data de llançament del disc) i altres de gent que llavors ja en tenia dos Grammys en la categoria del jazz vocal.
I per hui ja n'hi ha prou. Seieu-vos i escolteu tranquil·lament esta selecció de cançons que la inoblidable Nina Simone ens va deixar. Promet remeiar aquest "lapsus" en pròxims programes que dedicaré, monogràficament, a ella.
En primer lloc una disculpa. En fer aquest programa m'he adonat que no tenia cap programa, en 13 anys, dedicat a la Nina Simone!! Com que no m'ho puc creure és probable que ho fera als començaments del programa, quan encara no tenia aquesta web i, per tant, no estaria indexada. Així doncs, ja tinc feina per un parell de programes què promet que faré ben prompte!
I ara anem amb el disc que s'escoltarà, i tindreu penjat, com de costum, ací dalt, al número del programa, d'on el podreu escoltar en "streaming" o descarregar-vos-el. Es tracta d'una fórmula utilitzada moltes vegades per la indústria discogràfica; agafar cançons d'algun/a artista conegut/da i fer-ne versions. Jo mateix, en aquest programa, en ocasió del cinquantenari dels Beatles, vaig fer-ho amb una tria d'intèrprets més o menys acostats al jazz (i al pop i rock).
Ací el jazz ve ja "de fàbrica", car Nina Simone és una de les GRANS de la música de jazz vocal. Associada inicialment al moviment be-bop, va fer després el seu camí, poc afortunat al seu moment, des del punt de vista comercial, amb els seus millors discos editats en poc més d'una dècada, la dels '60. Com moltes vegades passa, va ser després de la seua mort que molta, moltíssima gent de camps tan variats com el jazz (obvi), blues, pop, rock i altres de difícil enquadrament, ha vist en ella el seu model a seguir.
El director, arranjador i compositor francès Clément Ducol ha fet una sèrie d'arranjaments amb tots els elements d'una producció de luxe (gran orqueNina Simonestra, solistes de luxe,etc.), d'una desena de cançons que originalment va interpretar Nina Simone, entre les quals, evidentment, no pot faltar la que la identifica per al gran públic "My baby just cares for me".
Com que l'interès del disc rau també en la variada personalitat dels intèrprets, vos deixe el completíssim catàleg del disc -en francés sols, ho sent- perquè es poden escoltar veus molt interessants, algunes de gent quasi desconeguda el 2014 (data de llançament del disc) i altres de gent que llavors ja en tenia dos Grammys en la categoria del jazz vocal.
I per hui ja n'hi ha prou. Seieu-vos i escolteu tranquil·lament esta selecció de cançons que la inoblidable Nina Simone ens va deixar. Promet remeiar aquest "lapsus" en pròxims programes que dedicaré, monogràficament, a ella.
dijous, 31 d’octubre de 2019
La mundialització del jazz: Youn Sun Nah
Programa 485
A hores d'ara ja no és cap secret que el jazz ha arribat a tots els racons del món, més o menys occidentalitzat. Dintre d'aquest camp està, sobretot, el Japó, on hi ha fa temps reconegudes figures d'aquest estil de música.
El maridatge del jazz amb tots els estils possibles és imparable, fins al punt que, de vegades, resulta difícil catalogar com a jazz una certa música. És això bo o roin? No sabria dir-ho. Em conforme amb que els resultats obtinguts tinguen una bona qualitat musical.
L'artista que aneu a escoltar, amb la veu i amb la música, lletra i arranjaments, pròpies en moltes de les peces d'aquest disc, n'és un exemple claríssim del que acabe de dir.
En efecte, Youn Sun Nah és de nacionalitat coreana, nascuda a Seül, de família molt dedicada a la música i què, en un cert moment, la va empentar a anar a Paris a completar la seua formació des d'una perspectiva diferent a la que havia tingut al seu país nadiu. L'anada a Paris va ser decisiva en la seua orientació cap el jazz.
Al disc que escoltareu al programa podreu tindre constància de dues coses. L'una és la seua impecable assimilació del llenguatge jazzístic. L'altra la capacitat d'esta música d'incorporar músiques de molts camps, per exemple, l'inici del disc, que dóna títol a l'àlbum "LENTO", és una peça de Alexander Scriabin, amb lletra de la pròpia Youn Sun Nah, hi ha també una peça popular coreana, arranjada per ella i fins i tot una altra d'un grup rocker (Nine Inch Nails), per acabar'ho d'arrodonir. Tot adobat amb una clara influència de la "chanson" francesa. Per cert, al seu desé i darrer disc "Immersion", té fins i tot una versió en "scat" de l'Asturias de Albéniz!!
Amb una límpida veu de soprano, perfectament afinada, acaronadora i suggerent, el disc, que ja té sis anys, és el tercer dels deu que en té gravats. Com dic al programa, esta dona olora a "Grammy" a no massa tardar.
A hores d'ara ja no és cap secret que el jazz ha arribat a tots els racons del món, més o menys occidentalitzat. Dintre d'aquest camp està, sobretot, el Japó, on hi ha fa temps reconegudes figures d'aquest estil de música.
El maridatge del jazz amb tots els estils possibles és imparable, fins al punt que, de vegades, resulta difícil catalogar com a jazz una certa música. És això bo o roin? No sabria dir-ho. Em conforme amb que els resultats obtinguts tinguen una bona qualitat musical.
L'artista que aneu a escoltar, amb la veu i amb la música, lletra i arranjaments, pròpies en moltes de les peces d'aquest disc, n'és un exemple claríssim del que acabe de dir.
En efecte, Youn Sun Nah és de nacionalitat coreana, nascuda a Seül, de família molt dedicada a la música i què, en un cert moment, la va empentar a anar a Paris a completar la seua formació des d'una perspectiva diferent a la que havia tingut al seu país nadiu. L'anada a Paris va ser decisiva en la seua orientació cap el jazz.
Al disc que escoltareu al programa podreu tindre constància de dues coses. L'una és la seua impecable assimilació del llenguatge jazzístic. L'altra la capacitat d'esta música d'incorporar músiques de molts camps, per exemple, l'inici del disc, que dóna títol a l'àlbum "LENTO", és una peça de Alexander Scriabin, amb lletra de la pròpia Youn Sun Nah, hi ha també una peça popular coreana, arranjada per ella i fins i tot una altra d'un grup rocker (Nine Inch Nails), per acabar'ho d'arrodonir. Tot adobat amb una clara influència de la "chanson" francesa. Per cert, al seu desé i darrer disc "Immersion", té fins i tot una versió en "scat" de l'Asturias de Albéniz!!
Amb una límpida veu de soprano, perfectament afinada, acaronadora i suggerent, el disc, que ja té sis anys, és el tercer dels deu que en té gravats. Com dic al programa, esta dona olora a "Grammy" a no massa tardar.
dijous, 24 d’octubre de 2019
La darrera gravació de Jaco Pastorius. Un canvi de rumb?
Programa 484
El programa de hui va a repetir protagonista: el baixista, amb baix elèctric, Jaco Pastorius. Com que el adjectius elogiosos se'ns han acabat amb l'anterior programa i a la locució de hui, anem tan sols a comentar la música que aneu a escoltar.
Ja varem comentar l'anterior programa, que una trentena d'anys amb els Weather Report de Joe Zawinul varen consolidar la seua carrera, el seu estil i la seua associació amb una certa forma d'entendre el jazz mesclant-lo amb el rock i el funk. Doncs bé, el disc que aneu a escoltar en part hui, suposa un canvi radical de rumb lamentablement convertit en incògnita, car aquest és el darrer disc d'estudi gravat pel Pastorius i, és clar, el darrer dels cinc gravats amb Brian Melvin.
En efecte, ja el nom del disc, "Standards Zone", ens dóna una pista sobre la música que anem a escoltar. Es tracta, com podeu suposar, de peces super-conegudes del repertori jazzístic, com el "So What" de Miles Davis, "If You Could See Me Now", de Tadd Dameron o el tema de la pel·lícula "Days of Wine and Roses" de Mercer i Mancini. Fins i tot s'inclou, encara que no teníem prou temps al programa per incloure'l, el "Village Blues" de Coltrane. Com veieu temes mil vegades interpretats per un ampli ventall de músics de jazz.
Però hi ha dues qüestions a destacar, a més de la tria de peces. Una és la formació. Un altre cop sota la titularitat de Brian Melvin (encara que al disc es posa "Featuring Jaco Pastorius", què, quan es va publicar el disc, acabava de morir), ens trobem amb un formació "clàssica" al jazz: un trio de piano, Jon Davis, una baix, Jaco Pastorius, clar, i el "leader" Brian Melvin a la bateria. La qüestió és que ací no hi ha cap protagonista i dos acompanyants, hi ha tres solistes que, de forma molt ben estructurada, encaixen les seues intervencions sense que cap dels tres es faça protagonista absolut de la gravació.
La segona cosa a destacar, per mi allò que fa més interessant l'escolta del disc, és que el tractament dels temes, ben original en general (la versió del "So What" del Miles Davis és francament sorprenent), es fa en un clima què, no perdent el fil de la modernitat i la innovació, "sona" a jazz clàssic, a bop, al so més familiar del jazz "de tota la vida". Es tractava de un cert "retorn als orígens"? Hi havia un canvi de rumb que allunyava a Jaco Pastorius de la seua imatge de figura de la fusió jazz/funk? Els Weather Report quedaven enrere? Mai ho sabrem. La mescla de la seua malaltia bipolar, l'alcohol i la mala sort d'un absurd incident fan que eixa pregunta no tinga ja resposta.
Mai ho sabrem, però l'escolta del disc resulta una experiència interessantíssima i un plat de "cinc estreles" per al paladar dels qui ens agrada el jazz.
Per cert, resulta curiós que, ara que es reediten les coses més insòlites en CD, aquest disc no ha estat reeditat fins ara. Jo l'he aconseguit en format mp3 en una web d'eixes que venen descàrregues. Misteris dels criteris de les empreses gravadores. Afortunadament, els quatre discos en solitari del Pastorius sí han estat reeditats.
El programa de hui va a repetir protagonista: el baixista, amb baix elèctric, Jaco Pastorius. Com que el adjectius elogiosos se'ns han acabat amb l'anterior programa i a la locució de hui, anem tan sols a comentar la música que aneu a escoltar.
Ja varem comentar l'anterior programa, que una trentena d'anys amb els Weather Report de Joe Zawinul varen consolidar la seua carrera, el seu estil i la seua associació amb una certa forma d'entendre el jazz mesclant-lo amb el rock i el funk. Doncs bé, el disc que aneu a escoltar en part hui, suposa un canvi radical de rumb lamentablement convertit en incògnita, car aquest és el darrer disc d'estudi gravat pel Pastorius i, és clar, el darrer dels cinc gravats amb Brian Melvin.
En efecte, ja el nom del disc, "Standards Zone", ens dóna una pista sobre la música que anem a escoltar. Es tracta, com podeu suposar, de peces super-conegudes del repertori jazzístic, com el "So What" de Miles Davis, "If You Could See Me Now", de Tadd Dameron o el tema de la pel·lícula "Days of Wine and Roses" de Mercer i Mancini. Fins i tot s'inclou, encara que no teníem prou temps al programa per incloure'l, el "Village Blues" de Coltrane. Com veieu temes mil vegades interpretats per un ampli ventall de músics de jazz.
Però hi ha dues qüestions a destacar, a més de la tria de peces. Una és la formació. Un altre cop sota la titularitat de Brian Melvin (encara que al disc es posa "Featuring Jaco Pastorius", què, quan es va publicar el disc, acabava de morir), ens trobem amb un formació "clàssica" al jazz: un trio de piano, Jon Davis, una baix, Jaco Pastorius, clar, i el "leader" Brian Melvin a la bateria. La qüestió és que ací no hi ha cap protagonista i dos acompanyants, hi ha tres solistes que, de forma molt ben estructurada, encaixen les seues intervencions sense que cap dels tres es faça protagonista absolut de la gravació.
La segona cosa a destacar, per mi allò que fa més interessant l'escolta del disc, és que el tractament dels temes, ben original en general (la versió del "So What" del Miles Davis és francament sorprenent), es fa en un clima què, no perdent el fil de la modernitat i la innovació, "sona" a jazz clàssic, a bop, al so més familiar del jazz "de tota la vida". Es tractava de un cert "retorn als orígens"? Hi havia un canvi de rumb que allunyava a Jaco Pastorius de la seua imatge de figura de la fusió jazz/funk? Els Weather Report quedaven enrere? Mai ho sabrem. La mescla de la seua malaltia bipolar, l'alcohol i la mala sort d'un absurd incident fan que eixa pregunta no tinga ja resposta.
Mai ho sabrem, però l'escolta del disc resulta una experiència interessantíssima i un plat de "cinc estreles" per al paladar dels qui ens agrada el jazz.
Per cert, resulta curiós que, ara que es reediten les coses més insòlites en CD, aquest disc no ha estat reeditat fins ara. Jo l'he aconseguit en format mp3 en una web d'eixes que venen descàrregues. Misteris dels criteris de les empreses gravadores. Afortunadament, els quatre discos en solitari del Pastorius sí han estat reeditats.
dijous, 17 d’octubre de 2019
Repetició del programa 399: Catalunya i Casals
Programa 399BIS
El programa de hui és una repetició de l'emès el 12 d'octubre de 2017. L'actualitat mana i jo, com dic al programa, per fer un programa de música no ignore el que passa al meu voltant.I encara menys a l'emissora on s'emet.
És per això que vos demane que, per veure els comentaris fets fa dos anys, encara vigents lamentablement i, sobretot, per veure la traducció de les paraules del mestre Pau Casals a l'ONU, aneu al programa 399.
VERGONYA!!!
El programa de hui és una repetició de l'emès el 12 d'octubre de 2017. L'actualitat mana i jo, com dic al programa, per fer un programa de música no ignore el que passa al meu voltant.I encara menys a l'emissora on s'emet.
És per això que vos demane que, per veure els comentaris fets fa dos anys, encara vigents lamentablement i, sobretot, per veure la traducció de les paraules del mestre Pau Casals a l'ONU, aneu al programa 399.
VERGONYA!!!
dijous, 10 d’octubre de 2019
L'enyorat Jaco Pastorius amb Brian Melvin
Programa 483
Night Food és el primer i, segons molta crítica, el millor dels cinc discos que Jaco Pastorius va fer amb el grup de Brian Melvin, excel·lent bateria, sota la titularitat del qual es varen fer les gravacions. Per cert, que va ser l'únic disc que es va publicar en vida de l'intèrpret, veient la llum els altres quatre després de l'estúpida mort del Pastorius, amb sols 35 anys, en una baralla a la porta d'un bar.
Gravat el 1985, en plena eclosió del fenomen del jazz-rock, jazz-funk o com se li vulga dir, la mestria de l'innovador del baix elèctric es destaca en tot el disc, on el titular, Brian Melvin, gaudeix en moltes ocasions d'autèntics duets bateria/baix amb el seu convidat d'honor en la banda, el nostre protagonista de hui, Jaco Pastorius.
Amb la seua forma de tocar el baix elèctric, al qual, de manera artesanal, li va llevar els trasts del batedor o diapasó, de manera que, en tindre que donar les notes sols amb la pressió sobre la corda del dit, té un so més suau, més semblant al del contrabaix de fusta, li donà una nova vida a l'instrument. A més a més, la seua forma de polsar les cordes, que facilitava l'emissió nítida de les notes, emeses pel Pastorius amb una velocitat increïble més la seua facilitat per improvisar, varen fer que un instrument què, habitualment, estava amagat junt amb la bateria al fons de l'escenari, marcant discretament el ritme, passara a un primer pla solista, que ja no ha abandonat, sempre que l'instrumentista tinga la qualitat suficient.
El disc, com hem dit, s'inscriu clarament en els paràmetres del que s'anomenà jazz-rock o jazz-funk, editat de forma contemporània als discos del Miles Davis retornat després del seu accident (amb Tutu, com a disc emblemàtic), on s'apuntà també a la innovació estilística què, després del post-bop o el third stream, va fer que molta gent jove connectara novament amb el jazz, després de l'allunyament que les línies de Coltrane, Coleman i el free-jazz havien produït, front a l'abassegadora influència popular del rock.
Un disc, en definitiva, molt marcat per l'època, en el què el Pastorius continuava la seua línia assentada quan estava amb els Wheater Report, i en el qual cal estar atents al seu virtuosisme en els solos...i a la seua excel·lent tasca quan resta "al fons", marcant la línia melòdica i donant suport als altres solistes, de forma elegant i discreta.
Night Food és el primer i, segons molta crítica, el millor dels cinc discos que Jaco Pastorius va fer amb el grup de Brian Melvin, excel·lent bateria, sota la titularitat del qual es varen fer les gravacions. Per cert, que va ser l'únic disc que es va publicar en vida de l'intèrpret, veient la llum els altres quatre després de l'estúpida mort del Pastorius, amb sols 35 anys, en una baralla a la porta d'un bar.
Gravat el 1985, en plena eclosió del fenomen del jazz-rock, jazz-funk o com se li vulga dir, la mestria de l'innovador del baix elèctric es destaca en tot el disc, on el titular, Brian Melvin, gaudeix en moltes ocasions d'autèntics duets bateria/baix amb el seu convidat d'honor en la banda, el nostre protagonista de hui, Jaco Pastorius.
Amb la seua forma de tocar el baix elèctric, al qual, de manera artesanal, li va llevar els trasts del batedor o diapasó, de manera que, en tindre que donar les notes sols amb la pressió sobre la corda del dit, té un so més suau, més semblant al del contrabaix de fusta, li donà una nova vida a l'instrument. A més a més, la seua forma de polsar les cordes, que facilitava l'emissió nítida de les notes, emeses pel Pastorius amb una velocitat increïble més la seua facilitat per improvisar, varen fer que un instrument què, habitualment, estava amagat junt amb la bateria al fons de l'escenari, marcant discretament el ritme, passara a un primer pla solista, que ja no ha abandonat, sempre que l'instrumentista tinga la qualitat suficient.
El disc, com hem dit, s'inscriu clarament en els paràmetres del que s'anomenà jazz-rock o jazz-funk, editat de forma contemporània als discos del Miles Davis retornat després del seu accident (amb Tutu, com a disc emblemàtic), on s'apuntà també a la innovació estilística què, després del post-bop o el third stream, va fer que molta gent jove connectara novament amb el jazz, després de l'allunyament que les línies de Coltrane, Coleman i el free-jazz havien produït, front a l'abassegadora influència popular del rock.
Un disc, en definitiva, molt marcat per l'època, en el què el Pastorius continuava la seua línia assentada quan estava amb els Wheater Report, i en el qual cal estar atents al seu virtuosisme en els solos...i a la seua excel·lent tasca quan resta "al fons", marcant la línia melòdica i donant suport als altres solistes, de forma elegant i discreta.
dijous, 3 d’octubre de 2019
L'altra vida de Chrissie Hynde
Programa 482
Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.
El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.
Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.
Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.
En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.
Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.
Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.
El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.
Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.
Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.
En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.
Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.
dijous, 26 de setembre de 2019
Una il.lustre desconeguda: Carla Bley
Programa 481
Bé. Potser exagere en allò de "desconeguda" (almenys als àmbits jazzístics més especialitzats), però no pas en "il·lustre".
Carla Borg, de nom artístic Carla Bley, en adoptar artísticament el cognom del seu primer marit, és una d'eixes persones que fa de tot...i tot ho fa bè. I a més a més és dona, un problema per a la seua difusió i popularitat. També en el jazz.
Nascuda l'11 de maig de 1936, té per tant 83 anys a hores d'ara, continua relativament en actiu. D'origen californià va anar a viure a Nova York de ben menuda i ha estat allí on ha desenvolupar la major part de la seua activitat com a pianista, compositora, arranjadora, animadora cultural, fundadora d'una sèrie d'orquestres de jazz de caire innovador i d'una associació amb la mateixa finalitat. La seua activitat no ha minvat massa amb l'edat. De fet el 2013 va actuar al Jazzaldia a Donosti, com a pianista amb el seu actual marit, com a Carla Bley-Steve Swallow Quintet i va suspendre, a darrera hora, la part final de la seua gira per anar-hi també el 2015.
Ha col·laborat amb la majoria dels músics de jazz d'avantguarda, per exemple, amb Charlie Haden entre molts.
En la actualitat dirigeix (o dirigia, per raons d'edat) una Big Band sota el seu nom i edita la seua música al segell ECM, una garantia de serietat i innovació. Va tindre una Big Band de gran ressó, que podeu escoltar ací.
La seua carrera és tan extensa que no vaig a dir més sobre ella. Una recerca per internet vos donarà molta més informació. Vaig, doncs, a limitar-me a glosar, breument, l'obra que aneu a escoltar al programa de hui, "Fancy Chamber Music", que vol dir quelcom com "Música fantasiosa (o luxosa, o...) de cambra", aproximadament, perquè la paraula "fancy" té molts sentits. Es tracta d'una sèrie de peces, una mena de suite -per això no vull parlar al programa, per no trencar l'ambient- on es poden sentir ecos de tota la història de la música occidental, des de Mozart a Satie, des de Gershwin a Stravinsky, amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz.
Música de molts quirats amb una formació cambrística de vuit instrumentistes què, n'estic segur, vos sorprendrà si esperàveu una peça jazzística a l'ús.
Promet posar-ne més de la Carla Bley. Per cert, la gravació està publicada el 1999 i reeditada en CD fa no massa temps. Escolteu-la amb atenció...i més d'una vegada.
Bé. Potser exagere en allò de "desconeguda" (almenys als àmbits jazzístics més especialitzats), però no pas en "il·lustre".
Carla Borg, de nom artístic Carla Bley, en adoptar artísticament el cognom del seu primer marit, és una d'eixes persones que fa de tot...i tot ho fa bè. I a més a més és dona, un problema per a la seua difusió i popularitat. També en el jazz.
Nascuda l'11 de maig de 1936, té per tant 83 anys a hores d'ara, continua relativament en actiu. D'origen californià va anar a viure a Nova York de ben menuda i ha estat allí on ha desenvolupar la major part de la seua activitat com a pianista, compositora, arranjadora, animadora cultural, fundadora d'una sèrie d'orquestres de jazz de caire innovador i d'una associació amb la mateixa finalitat. La seua activitat no ha minvat massa amb l'edat. De fet el 2013 va actuar al Jazzaldia a Donosti, com a pianista amb el seu actual marit, com a Carla Bley-Steve Swallow Quintet i va suspendre, a darrera hora, la part final de la seua gira per anar-hi també el 2015.
Ha col·laborat amb la majoria dels músics de jazz d'avantguarda, per exemple, amb Charlie Haden entre molts.
En la actualitat dirigeix (o dirigia, per raons d'edat) una Big Band sota el seu nom i edita la seua música al segell ECM, una garantia de serietat i innovació. Va tindre una Big Band de gran ressó, que podeu escoltar ací.
La seua carrera és tan extensa que no vaig a dir més sobre ella. Una recerca per internet vos donarà molta més informació. Vaig, doncs, a limitar-me a glosar, breument, l'obra que aneu a escoltar al programa de hui, "Fancy Chamber Music", que vol dir quelcom com "Música fantasiosa (o luxosa, o...) de cambra", aproximadament, perquè la paraula "fancy" té molts sentits. Es tracta d'una sèrie de peces, una mena de suite -per això no vull parlar al programa, per no trencar l'ambient- on es poden sentir ecos de tota la història de la música occidental, des de Mozart a Satie, des de Gershwin a Stravinsky, amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz.
Música de molts quirats amb una formació cambrística de vuit instrumentistes què, n'estic segur, vos sorprendrà si esperàveu una peça jazzística a l'ús.
Promet posar-ne més de la Carla Bley. Per cert, la gravació està publicada el 1999 i reeditada en CD fa no massa temps. Escolteu-la amb atenció...i més d'una vegada.
dijous, 19 de setembre de 2019
Sonny Rollins: Primeres gravacions
Programa 480
Encara que des de l'any 2011 no li havien posat res al nostre programa, la imponent figura, musicalment i física, de Sonny Rollins -encara entre nosaltres, amb 90 anys d'edat des del 7 de setembre d'enguany- demanava una nova presència.
L'ocasió l'ha donada una troballa inesperada. Les freqüents re-edicions de discos antics, repassats i posats al dia en el seu so amb les sofisticades tècniques actuals, fan que, de tant en tant, apareguen en format CD venerables gravacions que, no sé si sempre paguen la pena l'esforç, però que, en aquest cas, està totalment justificat.
Es tracta de les primeres gravacions d'un xicot anomenat Sonny Rollins què allà als començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, consolidava, amb les primeres gravacions, la nomenada que, des de ben jove (amb 17/18 anys) ja havia assolit tocant amb gent de prestigi com Bud Powell o J. J. Johnson a Nova York, i amb els quals ja estava gravant des del 1948, amb 18 anys.
Miles Davis es va fixar ben aviat en ell i, en canviar de gravadora i fitxar per la coneguda Prestige, va demanar que se li fera un lloc al seu catàleg, publicant discos sota el nom de Sonny Rollins.
Amb un estil que, inicialment bevia de les fonts de gent ja ben establerta, com Ben Webster o Coleman Hawkins, Davis va veure en ell una prometedora figura capaç d'assimilar les noves idees que li bullien al cap. Era el temps en què el líder indiscutible del jazz era Charlie Parker i la seua revolució bop.
Va restar amb Miles fins el 1956 en què, finalment, es va decidir a formar el seu propi grup. L'evolució al llarg de la seua llarga vida, amb dues sonades aturades per "reflexionar" sobre el seu treball són una història coneguda que podeu trobar en qualsevol enllaç al seu nom a la xarxa. Una mostra de la seua inquietud per no quedar-se "fora" de l'evolució del jazz.
Un interès addicional del disc, aprofitat per Prestige per llançar el disc amb més "ganxo" comercial, està en què a les sessions de gravació apareixen, per separat en alguns casos i junts en quatre de les peces, la gent del Modern Jazz Quartet, que llavors començava també la seua llarga trajectòria com la formació més estable, segurament, de la història del jazz: una quarantena d'anys!! Però eixa és una altra història...
Encara que des de l'any 2011 no li havien posat res al nostre programa, la imponent figura, musicalment i física, de Sonny Rollins -encara entre nosaltres, amb 90 anys d'edat des del 7 de setembre d'enguany- demanava una nova presència.
L'ocasió l'ha donada una troballa inesperada. Les freqüents re-edicions de discos antics, repassats i posats al dia en el seu so amb les sofisticades tècniques actuals, fan que, de tant en tant, apareguen en format CD venerables gravacions que, no sé si sempre paguen la pena l'esforç, però que, en aquest cas, està totalment justificat.
Es tracta de les primeres gravacions d'un xicot anomenat Sonny Rollins què allà als començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, consolidava, amb les primeres gravacions, la nomenada que, des de ben jove (amb 17/18 anys) ja havia assolit tocant amb gent de prestigi com Bud Powell o J. J. Johnson a Nova York, i amb els quals ja estava gravant des del 1948, amb 18 anys.
Miles Davis es va fixar ben aviat en ell i, en canviar de gravadora i fitxar per la coneguda Prestige, va demanar que se li fera un lloc al seu catàleg, publicant discos sota el nom de Sonny Rollins.
Amb un estil que, inicialment bevia de les fonts de gent ja ben establerta, com Ben Webster o Coleman Hawkins, Davis va veure en ell una prometedora figura capaç d'assimilar les noves idees que li bullien al cap. Era el temps en què el líder indiscutible del jazz era Charlie Parker i la seua revolució bop.
Va restar amb Miles fins el 1956 en què, finalment, es va decidir a formar el seu propi grup. L'evolució al llarg de la seua llarga vida, amb dues sonades aturades per "reflexionar" sobre el seu treball són una història coneguda que podeu trobar en qualsevol enllaç al seu nom a la xarxa. Una mostra de la seua inquietud per no quedar-se "fora" de l'evolució del jazz.
Un interès addicional del disc, aprofitat per Prestige per llançar el disc amb més "ganxo" comercial, està en què a les sessions de gravació apareixen, per separat en alguns casos i junts en quatre de les peces, la gent del Modern Jazz Quartet, que llavors començava també la seua llarga trajectòria com la formació més estable, segurament, de la història del jazz: una quarantena d'anys!! Però eixa és una altra història...
dijous, 12 de setembre de 2019
Enrico Rava. Un històric del jazz a Itàlia
Programa 479
Hui comencem a fer-li els honors al trompetista italià, ja octogenari (el 20 d'agost en va fer 80 anys...i en actiu) Enrico Rava.
Com he dit al programa, hi ha tants músics bons de jazz que en alguns casos no en tinc ni notícia i en altres com en aquest cas, senzillament s'havia quedat "al calaix" des de fa algun temps. Perquè és el cas que en tinc fa ja algun temps un disc de duo entre ell i l'Stefano Bollani (que promet posar pròximament). Però altres discos, novetats generalment, s'havien "colat".
Amb les primeres notes apreses a casa de sa mare, al piano, va passar pel conservatori on va aprendre a tocar el trombó, però la sort de poder veure una actuació en directe del mestre Miles Davis el va fer-se decidir per la trompeta.
Amb discos a casa del Bix Beiderbecke i de Chet Baker, la influència del qual es fa palesa al seu so quan hi ha fragments més lents o lírics, com a la peça "Song Tree" del disc, la seua carrera va ja enfilar-se cap amunt de ben jove. De fet als catorze anys ja tocava a una orquestra de jazz tradicional. Des d'aleshores fins als vuitanta d'ara no ha parat de tocar amb el bo i millor del panorama internacional, començant per Gato Barbieri, que passà per Italia i el contractà, i després, en la desena d'anys que es va passar a Nova York, amb tota la cimera del jazz dels anys setanta. Un primera gravació amb la mítica ja casa ECM, el va fer tornar a Europa d'on no va ja anar-se'n. Als enllaços que us pose podreu llegir els detalls de la seua biografia.
Però el que resulta més interessant del disc de hui, un directe gravat a Roma el 12 de març del 2016, amb allò més selecte del jazz italià, anomenat "My Songbook", és que en ell es fa un repàs a tota la seua carrera com a compositor,amb peces des de l'any 1973 fins a hui mateix, on exposa tota la paleta de colors que ha estat capaç de pintar a la música de jazz.
Enrico Rava és, sens dubte, el millor jazzista italià de tots els temps i dels millors músics europeus de l'especialitat. El breu tast que de la seua música aneu a escoltar hui m'agradaria que fora una porta d'entrada per a que cercareu a la "xarxa" actuacions seues, que vos feren degustar els diferents camins què, al llarg de tants anys, ha recorregut aquest mestre.
Hui comencem a fer-li els honors al trompetista italià, ja octogenari (el 20 d'agost en va fer 80 anys...i en actiu) Enrico Rava.
Com he dit al programa, hi ha tants músics bons de jazz que en alguns casos no en tinc ni notícia i en altres com en aquest cas, senzillament s'havia quedat "al calaix" des de fa algun temps. Perquè és el cas que en tinc fa ja algun temps un disc de duo entre ell i l'Stefano Bollani (que promet posar pròximament). Però altres discos, novetats generalment, s'havien "colat".
Amb les primeres notes apreses a casa de sa mare, al piano, va passar pel conservatori on va aprendre a tocar el trombó, però la sort de poder veure una actuació en directe del mestre Miles Davis el va fer-se decidir per la trompeta.
Amb discos a casa del Bix Beiderbecke i de Chet Baker, la influència del qual es fa palesa al seu so quan hi ha fragments més lents o lírics, com a la peça "Song Tree" del disc, la seua carrera va ja enfilar-se cap amunt de ben jove. De fet als catorze anys ja tocava a una orquestra de jazz tradicional. Des d'aleshores fins als vuitanta d'ara no ha parat de tocar amb el bo i millor del panorama internacional, començant per Gato Barbieri, que passà per Italia i el contractà, i després, en la desena d'anys que es va passar a Nova York, amb tota la cimera del jazz dels anys setanta. Un primera gravació amb la mítica ja casa ECM, el va fer tornar a Europa d'on no va ja anar-se'n. Als enllaços que us pose podreu llegir els detalls de la seua biografia.
Però el que resulta més interessant del disc de hui, un directe gravat a Roma el 12 de març del 2016, amb allò més selecte del jazz italià, anomenat "My Songbook", és que en ell es fa un repàs a tota la seua carrera com a compositor,amb peces des de l'any 1973 fins a hui mateix, on exposa tota la paleta de colors que ha estat capaç de pintar a la música de jazz.
Enrico Rava és, sens dubte, el millor jazzista italià de tots els temps i dels millors músics europeus de l'especialitat. El breu tast que de la seua música aneu a escoltar hui m'agradaria que fora una porta d'entrada per a que cercareu a la "xarxa" actuacions seues, que vos feren degustar els diferents camins què, al llarg de tants anys, ha recorregut aquest mestre.
dijous, 5 de setembre de 2019
NES. Bombons mediterranis fets a València
Programa 478
De tant en tant, seguint la pista d'un músic que hem conegut per un projecte, tirant del fil, ens trobem amb un altre projecte interessant. Aquest ha estat el cas.
Com contem al programa, seguint la pista del percussionista David Gadea, que treballa al disc de l'Andrés Belmonte escoltat al programa anterior, ens varem trobar amb un grup interessantíssim què, com sol succeir-me, simplement m'agrada i què no soc capaç de classificar en cap estil musical.
A la seua web, supose que redactada per algú de la gravadora, se'ls anomena com a "La nova revelació del jazz mediterrani". "Mediterrani" opine que sí, però "jazz", vols dir? No dubte que aixina se li poden obrir portes per a actuacions als diversos festivals de jazz que hi ha arreu del món i on, darrerament, igual actua Chick Corea -és un dir- que un quadre flamenc on hi ha algú que toca un saxo(?). Ja sabem que hui, això de les etiquetes en música, sempre les carrega el dimoni... de la comercialitat.
De tota manera, regirant per internet he trobat un vídeo, que teniu enllaçat al final del post, que demostra que l'any 2015 ja existien. Com he pogut no assabentar-me abans!? Ací sí que es pot dir que el flaire és més jazzístic que altra cosa, però... pense que el seu estil s'ha decantat i ara és, almenys al disc, més complex, més subtil, més sofisticat que a l'actuació del 2015.
En cap moment diré que el disc no té bona música, NO!!, ben al contrari, la música d'aquest disc està plena del que jo anomene al programa "bombons musicals". Cal degustar-los a poc a poc i més d'una vegada, potser, per aquells que no estiguen disposats a obrir bé les orelles a la bona música, així, sense etiquetes.
Originals sí que ho són, això sí. La mescla de personal és realment atípica. Una cantant i violoncel·lista, amb formació clàssica, nascuda i formada a França, de pares algerians, Nesrina Belmokh, què igual toca a l'Orquestra del Teatre de l'Òpera valencià, Reina Sofia, que es va a girar amb els del Cirque du Soleil. Un altre violoncel·lista francès, també de formació clàssica, però que té l'atreviment (?) d'utilitzar el "loop pedal" (!) amb el seu cel·lo, i què ha participat a grups de jazz i "coses" com els també difícilment classificables "Jerez Texas", Matthieu Saglio. I "last but not least" està el saforenc David Gadea, multiinstrumentista de percussions vàries que ha participat a projectes de música antiga, jazz, pop, i...ara amb els NES.
No sempre estes mescles ixen bé. No és aquest el cas. El disc de NES ens fa venir ganes d'escoltar-lo una i altra vegada. Quin gènere és el què toquen? Ni ho sabria definir ni m'importa: senzillament és bona música interpretada en tres idiomes i amb moltes sonoritats, què ens fan vindre al cap moltes referències diferents, interpretada amb una solvència, sensibilitat i personalitat què ens fa esperar amb impaciència el seu pròxim disc i, si hi ha sort i s'acosten per ací, anar a escoltar-los en directe. Té que ser com anar menjant-se una caixa de bombons de licor, amb mil gustos diferents però tots deliciosos, i que, en acabar de menjar-se'ls, ens deixa un cert regust de xocolata i eixa sensació que ens deixa l'alcohol quan s'ha pres la -moderada- quantitat suficient per flotar i excitar els sentits.
Feu una cerca per internet i trobareu un grapat d'actuacions filmades, a la seua web i a les dels membres del grup, que us faran entendre millor QUÈ SÓN NES. Vos pagarà la pena.
De tant en tant, seguint la pista d'un músic que hem conegut per un projecte, tirant del fil, ens trobem amb un altre projecte interessant. Aquest ha estat el cas.
Com contem al programa, seguint la pista del percussionista David Gadea, que treballa al disc de l'Andrés Belmonte escoltat al programa anterior, ens varem trobar amb un grup interessantíssim què, com sol succeir-me, simplement m'agrada i què no soc capaç de classificar en cap estil musical.
A la seua web, supose que redactada per algú de la gravadora, se'ls anomena com a "La nova revelació del jazz mediterrani". "Mediterrani" opine que sí, però "jazz", vols dir? No dubte que aixina se li poden obrir portes per a actuacions als diversos festivals de jazz que hi ha arreu del món i on, darrerament, igual actua Chick Corea -és un dir- que un quadre flamenc on hi ha algú que toca un saxo(?). Ja sabem que hui, això de les etiquetes en música, sempre les carrega el dimoni... de la comercialitat.
De tota manera, regirant per internet he trobat un vídeo, que teniu enllaçat al final del post, que demostra que l'any 2015 ja existien. Com he pogut no assabentar-me abans!? Ací sí que es pot dir que el flaire és més jazzístic que altra cosa, però... pense que el seu estil s'ha decantat i ara és, almenys al disc, més complex, més subtil, més sofisticat que a l'actuació del 2015.
En cap moment diré que el disc no té bona música, NO!!, ben al contrari, la música d'aquest disc està plena del que jo anomene al programa "bombons musicals". Cal degustar-los a poc a poc i més d'una vegada, potser, per aquells que no estiguen disposats a obrir bé les orelles a la bona música, així, sense etiquetes.
Originals sí que ho són, això sí. La mescla de personal és realment atípica. Una cantant i violoncel·lista, amb formació clàssica, nascuda i formada a França, de pares algerians, Nesrina Belmokh, què igual toca a l'Orquestra del Teatre de l'Òpera valencià, Reina Sofia, que es va a girar amb els del Cirque du Soleil. Un altre violoncel·lista francès, també de formació clàssica, però que té l'atreviment (?) d'utilitzar el "loop pedal" (!) amb el seu cel·lo, i què ha participat a grups de jazz i "coses" com els també difícilment classificables "Jerez Texas", Matthieu Saglio. I "last but not least" està el saforenc David Gadea, multiinstrumentista de percussions vàries que ha participat a projectes de música antiga, jazz, pop, i...ara amb els NES.
No sempre estes mescles ixen bé. No és aquest el cas. El disc de NES ens fa venir ganes d'escoltar-lo una i altra vegada. Quin gènere és el què toquen? Ni ho sabria definir ni m'importa: senzillament és bona música interpretada en tres idiomes i amb moltes sonoritats, què ens fan vindre al cap moltes referències diferents, interpretada amb una solvència, sensibilitat i personalitat què ens fa esperar amb impaciència el seu pròxim disc i, si hi ha sort i s'acosten per ací, anar a escoltar-los en directe. Té que ser com anar menjant-se una caixa de bombons de licor, amb mil gustos diferents però tots deliciosos, i que, en acabar de menjar-se'ls, ens deixa un cert regust de xocolata i eixa sensació que ens deixa l'alcohol quan s'ha pres la -moderada- quantitat suficient per flotar i excitar els sentits.
Feu una cerca per internet i trobareu un grapat d'actuacions filmades, a la seua web i a les dels membres del grup, que us faran entendre millor QUÈ SÓN NES. Vos pagarà la pena.
dijous, 25 de juliol de 2019
Un camí d'anada i tornada rodant per la Mediterrànea: Andrés Belmonte
Programa 477
A mi no m'agrada enganyar ningú.
Al programa de hui on, com sempre procure, hi ha poca veu meua (i encara crec que he parlat massa), aquesta circumstància està justificada com poques vegades. La raó: la música del disc TARIQ d'Andrés Belmonte supera amb escreix les meues capacitats i coneixements musicals.
En efecte, estes músiques de sons mediterranis, d'una bellesa enorme -com en aquest cas- em pillen fora de joc respecte a la "teoria" que les embolcalla i les sosté. Encara que ja fa temps que alguns músics nostrats (Al Tall, Maria del Mar Bonet i altres) havien fet experiments tractant de capbussar-se en aquest món, tan prop geogràficament però tan lluny de les músiques que, tant a l'"acadèmia" com a nivell popular (siga això el que siga, i espere que m'aneu entenent) escoltem habitualment, que no puc sinó confessar dues coses:
- Les absorbisc tant per via oïda com per la pell. Em resulten alhora familiars i fins i tot hipnòtiques.
- El meu cabal teòric per parlar-ne és quasi nul. Ho confesse.
És per això que, un poc avergonyit, pose ací per escrit el què estic diguent, però, simultàniament, vos recomane molt sincerament la seua escolta amb la ment oberta i els prejudicis culturals deixats a casa.
Sols destacaré que, tant la tasca de composició com la d'interpretació de l'Andrés Belmonte en resulten impecables i, fins i tot increïbles en l'aspecte de la composició, donada la lamentable distància a la que la cultura dominant ens allunya d'aquests mons sonors.
Sobre els acompanyants, la seua solvència demostrada abans d'aquest disc m'allibera de fer-ne la glosa; Efrén López, Ud, expert mundial en música antiga europea i mediterrània (?), ex-L'Ham de Foc i molt més, ,Ales Cesarini, contrabaixista italià "aveïnat" per ací, què no té problemes amb els gèneres (?) de les músiques, i David Gadea, percussions vàries de la Safor per al Món.
Com cal ser coherents, per a qui vulga ampliar la informació sobre aquest disc i els seus intèrprets vos done a continuació una llista, no exhaustiva, de llocs on el protagonista s'explica, i algun més per escoltar músiques complementàries que vos poden donar una idea del viatge (Tariq) fet per l'Andrés Belmonte.
Si us plau, no sigueu pereosos, i cerqueu-ne més; us pagarà la pena l'esforç.
-Llegiu l'entrevista i, fonamentalment, escolteu les recomanacions que el Belmonte fa al final: https://www.alquimiasonora.com/2019/02/entre-el-cairo-estambul-y-valencia.html
-Podcast del programa "Los sonidos del planeta azul", amb entrevista: http://www.lossonidosdelplanetaazul.com/podcast/edicion-no-2618/
- https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/territori-sonor/14-02-2019-el-flautista-andres-belmonte-ens-presenta-el-seu-projecte-tariq-
- Un bon grapat de videos amb interpretacions i més al YouTube:
https://www.youtube.com/channel/UCn4jU2iTAZSEERIzAo-Qoyg
I fins la pròxima temporada, que serà ja la catorzena a les antenes de Ràdio Klara. No em pensava que anava a durar tant... ;-)
A mi no m'agrada enganyar ningú.
Al programa de hui on, com sempre procure, hi ha poca veu meua (i encara crec que he parlat massa), aquesta circumstància està justificada com poques vegades. La raó: la música del disc TARIQ d'Andrés Belmonte supera amb escreix les meues capacitats i coneixements musicals.
En efecte, estes músiques de sons mediterranis, d'una bellesa enorme -com en aquest cas- em pillen fora de joc respecte a la "teoria" que les embolcalla i les sosté. Encara que ja fa temps que alguns músics nostrats (Al Tall, Maria del Mar Bonet i altres) havien fet experiments tractant de capbussar-se en aquest món, tan prop geogràficament però tan lluny de les músiques que, tant a l'"acadèmia" com a nivell popular (siga això el que siga, i espere que m'aneu entenent) escoltem habitualment, que no puc sinó confessar dues coses:
- Les absorbisc tant per via oïda com per la pell. Em resulten alhora familiars i fins i tot hipnòtiques.
- El meu cabal teòric per parlar-ne és quasi nul. Ho confesse.
És per això que, un poc avergonyit, pose ací per escrit el què estic diguent, però, simultàniament, vos recomane molt sincerament la seua escolta amb la ment oberta i els prejudicis culturals deixats a casa.
Sols destacaré que, tant la tasca de composició com la d'interpretació de l'Andrés Belmonte en resulten impecables i, fins i tot increïbles en l'aspecte de la composició, donada la lamentable distància a la que la cultura dominant ens allunya d'aquests mons sonors.
Sobre els acompanyants, la seua solvència demostrada abans d'aquest disc m'allibera de fer-ne la glosa; Efrén López, Ud, expert mundial en música antiga europea i mediterrània (?), ex-L'Ham de Foc i molt més, ,Ales Cesarini, contrabaixista italià "aveïnat" per ací, què no té problemes amb els gèneres (?) de les músiques, i David Gadea, percussions vàries de la Safor per al Món.
Com cal ser coherents, per a qui vulga ampliar la informació sobre aquest disc i els seus intèrprets vos done a continuació una llista, no exhaustiva, de llocs on el protagonista s'explica, i algun més per escoltar músiques complementàries que vos poden donar una idea del viatge (Tariq) fet per l'Andrés Belmonte.
Si us plau, no sigueu pereosos, i cerqueu-ne més; us pagarà la pena l'esforç.
-Llegiu l'entrevista i, fonamentalment, escolteu les recomanacions que el Belmonte fa al final: https://www.alquimiasonora.com/2019/02/entre-el-cairo-estambul-y-valencia.html
-Podcast del programa "Los sonidos del planeta azul", amb entrevista: http://www.lossonidosdelplanetaazul.com/podcast/edicion-no-2618/
- https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/territori-sonor/14-02-2019-el-flautista-andres-belmonte-ens-presenta-el-seu-projecte-tariq-
- Un bon grapat de videos amb interpretacions i més al YouTube:
https://www.youtube.com/channel/UCn4jU2iTAZSEERIzAo-Qoyg
I fins la pròxima temporada, que serà ja la catorzena a les antenes de Ràdio Klara. No em pensava que anava a durar tant... ;-)
dijous, 18 de juliol de 2019
Figa de ferro: La fecunditat de les bandes dóna fruits jazzístics
Programa 476
Poc cal afegir al què he dit al programa.
Insistir en la benedicció dels deus que va caure sobre estes terres quan l'afecció per les bandes de música es va escampar pel País Valencià, amb una intensitat sense parangó -si no estic mal informat- al món sencer.
En aquest cas el beneficiat ha estat un gènere tan allunyat originàriament com el jazz, què hui -afortunadament- s'ha escampat arreu del món.
Deixa bocabadat la perfecció amb la qual s'expliquen aquests músics de vocació, sense pretensions de virtuosismes, en les melodies -i a sobre, els ritmes- que als anys quaranta i cinquanta del segle passat feien ballar als habitants dels Estats Units i d'Europa.
La qualitat del conjunt està reforçada amb algunes col·laboracions de luxe en la interpretació, i el regal que gent com el "Roget", Jesús Santandreu i el Perico Sambeat han fet d'algunes composicions pròpies exclusivament per al disc, i els arranjaments del Ramón Cardo, una altra lluminària del jazz valencià per al Món.
La impecable tasca duta a terme pel director d'aquest projecte, Kako Rubio, professor recent de trombó a l'escola de Sedajazz, (apadrinat en la seua estrena discogràfica amb el disc "Figa de Ferro" de la Lírica Big Band per eixa sort impagable què és el segell de SEDAJAZZ) fan d'aquest disc una delícia per a les oïdes de qualsevol persona que l'escolte, siga afeccionada al jazz o no. El disc no té més pretensions que eixa: que la tasca feta no s'esborre en l'aire i quede reflectida per a gaudi de les nostres oïdes.
Per cert, una curiositat. Al disc hi ha una composició del Phil Collins ex-Genesis, que des que va deixar el grup va montar una big band què, per cert, va actuar fa uns anys als Vivers de València, a l'estiu.
Moltes gràcies, il·lustres "desconeguts" i esperem la pròxima (I en l'espera, podeu escoltar cosetes seues al YouTube).
Poc cal afegir al què he dit al programa.
Insistir en la benedicció dels deus que va caure sobre estes terres quan l'afecció per les bandes de música es va escampar pel País Valencià, amb una intensitat sense parangó -si no estic mal informat- al món sencer.
En aquest cas el beneficiat ha estat un gènere tan allunyat originàriament com el jazz, què hui -afortunadament- s'ha escampat arreu del món.
Deixa bocabadat la perfecció amb la qual s'expliquen aquests músics de vocació, sense pretensions de virtuosismes, en les melodies -i a sobre, els ritmes- que als anys quaranta i cinquanta del segle passat feien ballar als habitants dels Estats Units i d'Europa.
La qualitat del conjunt està reforçada amb algunes col·laboracions de luxe en la interpretació, i el regal que gent com el "Roget", Jesús Santandreu i el Perico Sambeat han fet d'algunes composicions pròpies exclusivament per al disc, i els arranjaments del Ramón Cardo, una altra lluminària del jazz valencià per al Món.
La impecable tasca duta a terme pel director d'aquest projecte, Kako Rubio, professor recent de trombó a l'escola de Sedajazz, (apadrinat en la seua estrena discogràfica amb el disc "Figa de Ferro" de la Lírica Big Band per eixa sort impagable què és el segell de SEDAJAZZ) fan d'aquest disc una delícia per a les oïdes de qualsevol persona que l'escolte, siga afeccionada al jazz o no. El disc no té més pretensions que eixa: que la tasca feta no s'esborre en l'aire i quede reflectida per a gaudi de les nostres oïdes.
Per cert, una curiositat. Al disc hi ha una composició del Phil Collins ex-Genesis, que des que va deixar el grup va montar una big band què, per cert, va actuar fa uns anys als Vivers de València, a l'estiu.
Moltes gràcies, il·lustres "desconeguts" i esperem la pròxima (I en l'espera, podeu escoltar cosetes seues al YouTube).
dijous, 11 de juliol de 2019
Sting, Police: dues paraules unides i versionades per Konxi Lorente i Sonnica Yepes
Programa 475
Al programa de hui anem a escoltar la Kontxi Lorente en una altra vessant artística. Ací el protagonisme -aparent-, en haver una veu pel mig que és "acompanyada" pel piano de la Kontxi, rau en la veu de Sonnica Yepes, una molt bona veu per cert, de la qual no teníem notícia, però que demostra la seua qualitat i swing en aquest disc en el que, en realitat, fa duo amb el piano. A més a més, els arranjaments són tots de la pianista navarresa en un excel·lent treball que ens porta les conegudes cançons dels "Police/Sting" en una versió jazzística.
La Sonnica és nascuda a Alemanya de pares espanyols i al seu país nadiu ja té una certa carrera feta. Ara es deixa caure per estes terres mediterrànies, molt ben acompanyada per una "valenciana recent", de la colla de SEDAJAZZ, segell al qual pertany el disc.
La feina dels arranjaments, segons se mire, no haurà estat massa "difícil" -el donar-li un caire jazzer a les cançons- perquè és cosa sabuda el deute que Sting ha reconegut sempre al jazz, com a una de les seues principals influències en composar les conegudes peces què, tant en solitari com quan estava amb els Police, tant d'èxit han tingut.
En algun cas, la força de les precioses cançons de Sting no pot ser amagada i la peça és fàcilment reconeguda, car sols se li fa un lleu embolcall jazzístic (normalment més en la interpretació vocal que al piano). En altres ocasions la imaginació de la Kontxi força un poc més la mà, però sempre resulta un experiment agradable. Es pot fer un mal arranjament jazzístic d'una cançò de Sting? Potser sí, però no per una saviesa musical com la de la Kontxi Lorente.
Una agradable i molt estiuenca sorpresa. Esperem nous discos de les dues. De l'una ja en tenim, amb el de hui, tres escoltats al programa; la Sonnica Yepes s'"estrena" amb nosaltres hui.
Les col·laboracions que han trobat per al disc són excel·lents: Toni Belenguer, Trombó, Bertrand Kientz, Guitarra (un vell conegut de la Sonnica), Tere Nuñez, Percussió corporal (excel·lent treball el seu) i l'amic
Fco. Latino Blanco al Saxo baríton.
Per cert, el disc es diu com el darrer disc dels Police, però en castellà: Sincronicidad, d'on es treuen els temes. Un homenatge.
Gràcies per la música i bona sort a les dues.
Al programa de hui anem a escoltar la Kontxi Lorente en una altra vessant artística. Ací el protagonisme -aparent-, en haver una veu pel mig que és "acompanyada" pel piano de la Kontxi, rau en la veu de Sonnica Yepes, una molt bona veu per cert, de la qual no teníem notícia, però que demostra la seua qualitat i swing en aquest disc en el que, en realitat, fa duo amb el piano. A més a més, els arranjaments són tots de la pianista navarresa en un excel·lent treball que ens porta les conegudes cançons dels "Police/Sting" en una versió jazzística.
La Sonnica és nascuda a Alemanya de pares espanyols i al seu país nadiu ja té una certa carrera feta. Ara es deixa caure per estes terres mediterrànies, molt ben acompanyada per una "valenciana recent", de la colla de SEDAJAZZ, segell al qual pertany el disc.
La feina dels arranjaments, segons se mire, no haurà estat massa "difícil" -el donar-li un caire jazzer a les cançons- perquè és cosa sabuda el deute que Sting ha reconegut sempre al jazz, com a una de les seues principals influències en composar les conegudes peces què, tant en solitari com quan estava amb els Police, tant d'èxit han tingut.
En algun cas, la força de les precioses cançons de Sting no pot ser amagada i la peça és fàcilment reconeguda, car sols se li fa un lleu embolcall jazzístic (normalment més en la interpretació vocal que al piano). En altres ocasions la imaginació de la Kontxi força un poc més la mà, però sempre resulta un experiment agradable. Es pot fer un mal arranjament jazzístic d'una cançò de Sting? Potser sí, però no per una saviesa musical com la de la Kontxi Lorente.
Una agradable i molt estiuenca sorpresa. Esperem nous discos de les dues. De l'una ja en tenim, amb el de hui, tres escoltats al programa; la Sonnica Yepes s'"estrena" amb nosaltres hui.
Les col·laboracions que han trobat per al disc són excel·lents: Toni Belenguer, Trombó, Bertrand Kientz, Guitarra (un vell conegut de la Sonnica), Tere Nuñez, Percussió corporal (excel·lent treball el seu) i l'amic
Fco. Latino Blanco al Saxo baríton.
Per cert, el disc es diu com el darrer disc dels Police, però en castellà: Sincronicidad, d'on es treuen els temes. Un homenatge.
Gràcies per la música i bona sort a les dues.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)