dijous, 23 de novembre del 2023

La transició entre els segles XIX i XX interpretada amb rigor i sensibilitat: El Quartet Emerson i Barbara Hannigan

 Programa 652


El final del segle XIX, amb un cert cansament de les formes postromàntiques, va ser el punt de partida per a tota la revolució sonora, estilística i cultural que va explotar a les primeries del segle XX. Uns canvis autènticament revolucionaris que varen fer botar per l'aire les convencions estètiques que, almenys des de Bach, regien les formes de l'harmonia i la tonalitat.

Ja la figura totèmica de Beethoven havia capgirat moltes d'aquelles convencions, però la melodia, la tonalitat, encara perdurava com a l'embolcall que havia de ser el suport sonor de la música, i no sols de la "culta".

L'aparició de personalitats com les d'Alban Berg, Arnold Schönberg i Anton Webern, com a noms més representatius, varen conformar un espectacular viratge en els paràmetres de la música culta occidental ,que la història de la música ha batejat com a Segona Escola de Viena.

Sense aquelles personalitats iniciàtiques, no es podrien entendre compositors actuals com John Cage o Philip Glass, per esmentar dos noms que tothom identifica clarament amb un gir copernicà de les músiques actuals, i no sols en el camp d'allò que, per entendre'ns, anomenem "música culta".

Un veteraníssim quartet de corda, l'Emerson Quartet, ha decidit dissoldre's després de quaranta-set anys d'existència, treballant un repertori que ha anat fonamentalment enfocat al romanticisme i postromanticisme, encara que han estrenat també un bon grapat d'obres de compositors contemporanis o, per l'altre extrem, alguna cosa de Bach.


Per acomiadar-se com a formació, han decidit associar-se a la camaleònica artista canadenca Barbara Hannigan, amb la que ja havien treballat des dels anys 2012-2013, precisament interpretant, entre altres, una de les obres més emblemàtiques d'aquell període d'entre-segles, el Quartet nº2, Op. 10 d'Arnold Schönberg, obra que fa de frontissa  al catàleg del compositor entre la tradició anterior i l'atonalitat. L'àlbum s'anomena Infinite Voyage

L'enorme estatura i ductilitat artística, musical i interpretativa, de l'Hannigan fa fàcil d'escoltar obres que, al seu moment -fa ja més de cent anys- resultaven inaudibles per a molta gent i que, encara ara, ni tothom està disposat a escoltar ni... s'atreveixen a interpretar. És en eixe terreny on la Barbara Hannigan es mou amb desimboltura, eficiència i expressivitat, arribant a públics que, sense la seua forma de treballar, no estarien disposats a escoltar eixes músiques.

La intenció del programa ha estat, clarament, mostrar la solvència -indiscutible- dels Emerson Quartet i, per un especial interés meu, l'enorme personalitat creativa i la facilitat comunicativa que la pluriocupada ara, Barbara Hannigan, demostra en aquestes tasques, encara arriscades, en les que moltes altres grans figures del cant no s'atreveixen a entrar -o encara no entenen bé.

El programa es completa amb dues obres, emmarcades a l'època, de Paul Hindemith i Ernest Chausson, en peces on, per haver-hi intervenció vocal de la Hannigan les he programat.

Ha quedat fora una interessantíssima peça d'Alban Berg, que no he inclòs per no haver-hi cap intervenció vocal... i per la manca de temps. 

A la xarxa podeu escoltar-ne tota la gravació, absolutament recomanable de cap a peus.

dimarts, 14 de novembre del 2023

Manuel de Falla, una maduresa original i avantguardista i el Trio Arbós

 Programa 561



Seria per la meua part un enorme atreviment tractar d'analitzar musicalment la peça que s'escoltarà en aquest programa. El "Concerto per Clavicembalo (o pianpforte), flauto, oboe, clarinetto, violino e violoncello", anomenat així, en italià, pel mateix Manuel de Falla, és considerat unànimement una cimera en l'obra del compositor gadità. Al final de la pàgina trobareu alguns enllaços que cobriran, amb la solvència necessària eixe aspecte.

Compost al llarg de tres llargs anys (1923-1926) per a desesperació de la solista a la qual estava dedicat per estrenar-lo, la clavecinista Wanda Landowska, la seua escriptura és un exemple perfecte de la meticulositat, de la cura, de la mirada exhaustivament crítica i primmirada de l'autor, que si sempre havia treballat amb eixa actitud, en esta obra està expressada amb una traça d'orfebre musical; vol que la joia que isca siga absolutament perfecta. La seua durada, d'uns catorze minuts, no s'adiu, a primera vista, amb el llarg període d'escriptura.

Enllestida entre els seus 47 a 50 anys, amb una fama mundial i un prestigi consolidat, l'utilització del Clavicordi, ja estava inclòs en l'obra anterior "El Retablo de Maese Pedro", però en ella estava absolutament integrat dintre del so orquestral.

En aquest cas, la intenció de donar-li un relleu absolut a aquest instrument, rescatat de l'oblit per Wanda Landowska, gran amiga de Falla, el va dur a la confecció d'una autèntica obra de joieria musical.

Malgrat que, segons les seues indicacions, el Clavicordi havia d'estar sempre al davant de l'escenari, no és una obra del tipus "concertante" on la resta d'instruments són comparses. Ben al contrari, el seu paper és rellevant en fragments de l'obra on la seua qualitat, com a solistes, ha de quedar palesa. Sense ser una obra per al lluïment virtuós dels intèrprets, l'originalitat de la formació requerida per Manuel de Falla per a la seua interpretació és un aspecte a destacar.

Al contrari de la moda de l'època, on els grups de cambra eren o bé de corda -sovint amb piano- o de vent, ací Falla trenca amb eixa tradició/costum i mescla en la formació vents i cordes, que amb la presència del teclat -Clavicordi, sobretot, o Pianoforte- aconsegueix una sonoritat que ha fet de l'obra una de les indiscutibles del catàleg del gadità, cosa no gens menyspreable si es para esment a la llista d'obres exitoses del mestre, anteriors a esta peça.

Una afortunada iniciativa del pianista Juan Carlos Garvayo, ens l'ha posat a l'abast en una gravació de qualitat impressionant -tècnica i artística- oferint-nos les dues versions, amb Clavicèmbal i amb Piano, amb un planter d'instrumentistes de primera línia.

En primer lloc està Juan Carlos Garvayo al teclat dels dos instruments i dirigint la producció, acompanyat dels habituals del Trio Arbós, Ferdinando Trematore, violí i José Miguel Gómez, violoncel; el grup d'intèrprets es reforça amb la viola de Julia Hu i la presència de tres il·lustres solistes valencians, Juan Carlos Chornet a la flauta, Eduardo Martínez, oboé i Joan Enric Lluna al clarinet.

El disc, que no sé com serà de fàcil d'obtindre, es completa amb obres de dos músics més o més coetanis seus, però que havien tingut contacte amb el mestre, Joaquin Nin-Culmell i Carlos Suriñach, donant així una panoràmica de la música que es feia a l'època, per emmarcar adequadament la del mestre Manuel de Falla.

I acabe aquest comentari amb una experiència personal que, pense, pot aprofitar-li a alguna persona més. Jo coneixia l'obra des de feia temps, en una gravació de l'any 1979, amb John Constable al Clavicordi i dirigit per un joveníssim Simon Rattle. La peça no m'havia donat ni fred ni calor i restava adormida a la meua discoteca. L'efecte, però, que em va produir la interpretació que escoltareu va ser com de: "Però esta obra és aixína!??". Un autèntic pessic a l'ànima que m'ha fet escoltar-la un grapat de vegades.

Espere que la seua escolta aconseguisca, en vosaltres, un tan excel·lent efecte com a mi.

Que la gaudiu!

 Nota: La fotografia que il·lustra l pàgina correspon a la gravació de la peça pel propi Falla el 1926

dijous, 9 de novembre del 2023

Els músics de rock demanen atenció a la seua obra: Rick Wakeman

Programa 650


No és la primera vegada que porten al programa música d'artistes rockers, rockers amb aspiracions de superar l'estatus de simple música popular, més o menys ballable. King Crimson, els WHO i Ekseption, han aportat a aquest programa, en edicions anteriors, la frescor d'uns músics joves que es revelaven contra la deriva, cada cop més evident, de la música lleugera popular on es trobava el rock&roll cap a la deriva del "pop", en acabar el regnat dels Beatles.

La superior formació musical d'alguns d'aquells, llavors, joves músics, i l'aparició abassegadora dels instruments electrònics derivats dels primers sintetitzadors Moog, donaven l'oportunitat d'intentar crear una música "diferent", brillant, complexa, lluny dels motlles ja un poc estereotipats del rock més comercial.

Grups com els Moody Blues, Procol Harum, Pink Floid o els ja esmentats King Crimson i WHO, varen obrir, sobretot al Regne Unit, una via diferent que, des de la sensibilitat jove del rock, tractaven de trobar la "respectabilitat" que assolia la "música culta", amb grans masses sonores, volums potents i, fins i tot, l'acompanyament de grans orquestres simfòniques. En eixe camí es troben dos grups que, per la seua insistència en eixe camí (altres derivaren a opcions més properes al "pop") eren The Nice i YES. En tots dos va militar, inicialment, el nom més conegut d'eixa línia, Keith Emerson, que després va formar altres grups i fer una carrera en solitari.

Un altre nom, que va aportar obres molt significatives d'eixe estil amb una qualitat més que notòria, va ser el músic que escoltarem hui: Rick Wakeman. Nascut el 18 de maig de 1949, i encara actiu, ha estat membre en períodes varis de la banda YES, on encara, de forma ocasional, treballa.

La seua obra primerenca va ser, realment, brillant: The Six Wives of Henry VIII (1973), Journey to the Centre of the Earth (1974) en directe amb una gran orquestra simfònica i The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table (1975), conformen una trilogia d'excel·lents treballs on l'espectacularitat sonora, un poc barroca si voleu, amb una excel·lent inspiració i uns arranjaments realment espectaculars i innovadors, li treia tot el suc a la gernació d'instruments de teclat electrònic, amb una infinita variació de sons nous i sols lleugers acompanyaments de "família rockera" (guitarra, baix, bateria i percussions, i una aportació de veus, absolutament integrades en la massa sonora general), va crear la trilogia esmentada que, amb raó, va tindre una molt bona acollida de públic i crítica.

La seua evolució posterior, embolicat en les marors de la indústria musical i amb una certa supèrbia pels èxits obtinguts, el va portar a repetir, en moltes ocasions, els seus propis "clixés" amb un clar descens artístic, segons el meu parer. Va escriure algunes bandes sonores, no massa afortunades i, pels voltants del nou mil·lenni va traure alguns discos, a piano sol, de molt agradable factura.

Entremig va estar treballant com a acompanyant de gent com David Bowie i altres, entre anada i tornada amb els YES.

La música de hui és la pertanyent a un d'aquells discos de la trilogia dels anys 70'; per mi el més reeixit, encara que als altres dos el resultat va ser molt estimable, al meu parer. Es tracta de la primera de les peces, "The Six Wives of Henry VIII", gravat el 1972 i publicat el 1973, on es troben totes les característiques i idees musicals que després va utilitzar als altres dos següents.

Una obra brillant, aclaparadora, de sons potents i ben equilibrats, on la inspiració i l'adequada utilització dels nous instruments electrònics, donen com a resultat una obra rodona, convincent i de molt agradable factura i escolta.

La forma de la peça és una Suite en sis parts, corresponents a les sis esposes que va tindre Enric VIII, retratades musicalment pel Rick Wakeman segons la impressió musical que cadascuna li suggeria.

Trobe a mancar, en aquests moments de domini dictatorial de la indústria musical, alguna escletxa on artistes innovadors -que de segur hi haurà- puguen expressar-se com ho varen fer alguna gent als anys 70' del segle passat. No es tracta de què "Qualsevol temps passat fou millor", es tracta de que el capitalisme galopant i l'afany de les gravadores per treure èxits de vendes, fan que tot passe per la trituradora dels "estàndard comercials" que els imposen als artistes.

"O tempora, o mores"

dijous, 2 de novembre del 2023

Testimoni d'un creador, mestre de la improvisació: The Survivor's Suite de Keith Jarret

 

 A estes alçades, i amb un recorregit artístic que, com qui diu, començà amb tres anys ;-) , per l'any 1948 (havia nascut el 8 de maig de 1945, a Allentown, Pennsylvania, EUA), presentar Keith Jarret a una audiència mínimament assabentada del món musical resulta quelcom obsolet.

Caldria recordar que el seu disc més venut, l'enregistrat a Colònia l'any 1975, tinc entés que té el rècord del disc més venut de tota la història de la indústria discogràfica, com a aval de la seua estima pel públic melòman.

Havent passat per un bon grapat de les millors escoles de música dels EUA, i per algunes de les més selectes d'Europa, sempre aprenent, sempre conreant el seu enteniment musical, tant en institucions dedicades a la música clàssica occidental com al jazz, el seu solatge artístic és de tal calibre que sembla impossible d'abastar per una sola persona. Fins i tot es va permetre el "luxe" de renunciar a una estada amb la mítica Nadia Boulanger per perfeccionar el seu aspecte més "clàssic", perquè estava ja francament decidit a enfilar una trajectòria jazzística. En això no sé jo si ho va encertar...

En tot cas, la trajectòria de Keith Jarret va anar passant d'Art Blakey a Charles Lloyd, d'aquest a Miles Davis -breument- per acabar formant els seus propis grups i, molt destacadament, actuant en concerts a piano sols, amb les seues llargues, llarguíssimes improvisacions, que li van donar la seua definitiva cara, el seu definitiu segell personal. En eixe recorregut va anar tocant tots els estils que anaven eixint, amb una destacada incidència en allò que s'anomenà jazz-fussió, enlairat per Miles Davis, fonamentalment

Amb el seu quasi-infinit bagatge de cultura musical, perfectament assimilat i interioritzat, no ha tingut cap problema per tocar a Bach, Barber, Bartok o Mozart. De tota manera, on ha trobat definitivament la seua elecció personal més arrelada ha estat en els concerts a piano sol, i les improvisacions que, arran del famós concert de Colònia de l'any 1975, han tingut un bon grapat de successors, afortunadament enregistrats i publicats per la companyia ECM, on el va fitxar el seu fundador i director, Manfred Eicher, com un dels seus primers artistes.

La informació sobre la seua vida i trajectòria es poden trobar en tants llocs que no cal que en pose cap; sols us enllaçaré una preciosa entrevista feta per un periodista de la ràdio pública nord-americana, la NPR, feta després que els dos infarts de l'any 2018 el retiraren, definitivament, de l'activitat artística, per haver perdut la mobilitat de la mà esquerra totalment, i quasi totalment de la mà dreta.

No és la seua una música per escoltar com a soroll ambiental de fons. La seua és una música que exigeix de l'audiència atenció, recolliment, interiorització.

Escolteu el programa, si us plau, amb eixa actitud.

Programa 649