dijous, 12 de desembre de 2019

La Nina rebel de la música negra: Nina Simone - 1

Programa 491

De vegades, moltes vegades, les circumstàncies vitals de les persones en edats primerenques marquen el seu destí en la vida. En el cas de la nostra protagonista, de manera decisiva, fins al punt que, aspirant a ser concertista de piano -la primera de raça negra els EUA-, el racisme imperant al seu país li ho va impedir i va fer que el seu camí derivara, qui sap si per a bé (per la majoria de nosaltres) o per a mal (potser per a ella), en una carrera artística eclèctica on la seua sensibilitat artística vessava per altres camins.

 Eunice Kathleen Waymon, coneguda artísticament com a Nina Simone, és un d'eixos casos. Des que als dotze anys va aturar un concert seu fins que els seus pares es pogueren seure a la primera fila, i no a la darrera on els organitzadors blanc els havien desplaçat, la seua vida artística va estar marcada per la maledicció del racisme al seu país. 

Entrada rebutjada a una prestigiosa escola de música (que anys endavant, dos dies abans de la seua mort, li concedia un doctorat "honoris causa"...); fugida del seu país demandada per la hisenda, en negar-se a pagar els seus impostos com a protesta per la guerra del Viet-Nam; exili final a França on va morir, renegant de la seua terra...

Tot això, i moltes més, varen ser les anècdotes que varen marcar la seua militància musical i personal, amb cançons que han arribat a ser himnes de la població afroamericana contra el racisme, el que va fer que se boicotejara la difusió dels seus discos a les ràdios i teles dels EUA. Però tot plegat no va impedir que se li anomenara la "princesa del soul", encara que ella va conrear una enorme varietat de gèneres,  incloent la clàssica (era una enamorada de Bach), jazz, blues (potser el gènere en el qual se reconeixia més) folk, R&B, gospel, rock i pop. 

En el seu repertori, del qual aneu a escoltar una mínima mostra en dos programes, hi havia, segons ella mateixa va declarar, més de 700 cançons! Des de clàssics del jazz i el blues, fins un àlbum monogràfic dedicat als Beatles.

La seua obra musical i personal és inabastable i en aquest programa aneu a tastar, tan sols, una petita mostra. Però la seua personalitat, com passa sovint, ha crescut després de la seua mort i, malgrat no haver format cap "escola", gent il·lustre de pràcticament tot el ventall de gèneres musicals -jazz, blues, hip-hop, rock, pop, etc...- es demana a hores d'ara deutora de la seua obra.

A aquest post he posat alguns enllaços que pense interessants, però no es conformeu amb això només. Feu una recerca i trobareu innumerables referències a la seua agitada vida i la seua impressionant obra. Escolteu-la i degusteu-la. Gent com ella no n'hi han massa.

dijous, 5 de desembre de 2019

El neixement d'un músic eclèctic: Marius Neset-2

Programa 490

Crec que al comentari del programa anterior, dedicat també a Marius Neset, vaig abundar suficientment en els aspectes positius i esperançadors de cara al futur d'aquest jove músic noruec.

Hui aneu a escoltar la segona part de la seua suite "Viaduct", de la qual vareu escoltar la primera part al programa anterior. No vaig a repetir allò que vaig dir al programa anterior sobre esta peça, una perfecta síntesis entre la música acadèmica, representada per la London Sinfonietta i el jazz, personificat en el grup de Marius Neset, ampliat per  a l'ocasió per alguns músics.

Per cert, espigolada la informació sobre aquesta obra, ja està clar el significat que li dóna el Marius Neset al títol de la peça. Al·ludeix  al fet de que aquesta obra està concebuda com una mena de pont entre els dos mons musicals presents a la seua composició. (“The reason it’s called Viaduct is that this is about a connection to different musical ideas,”) Segons explica el propi Neset a la web del disc.

Esta és la nòmina completa:

Marius Neset / tenor i soprano saxofon
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussion
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
London Sinfoniettadirigida per  Geoffrey Paterson

Voldria també esmentar, ja que al programa de ràdio no volia furtar-li temps a la música, el personal de "Circle of Chimes":

 Marius Neset / saxos tenor i soprano
Lionel Loueke / guitarra i veus
Andreas Brantelid / cello
Ingrid Neset / flauta, piccolo i flauta alto (germana del Marius Neset)
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussió
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió

I per què esmente totes estes persones? Doncs perquè crec que són noms que cal retindre a la memòria car elles i ells, entre altres, van a ser noms a retindre els pròxims anys quan es parle d'allò que la indústria anomena "música de fusió" i que jo anomenaria, tot senzillament, (bona) música contemporània. Aquests músics, i altres com ells, recolzats a Europa, fonamentalment, per dues gravadores, ACT i ECM, ambdues radicades a Alemanya, què han apostat de forma decidida per la renovació musical en tots els camps, tant del jazz com de la clàssica (per exemple, Sofia Gubaidulina està molt present al catàleg d'ECM).

Esta vegada, al contrari del que va succeir amb algunes de les avantguardes de començaments del segle XX, pense que sí van a tindre continuïtat i que van a obris camins pels quals transitaran molts músics, fonamentalment europeus, els pròxims decennis, i que esta música sí va a connectar bé amb l'audiència melòmana, cosa amb la qual varen fracassar aquelles avantguardes del segle XX, majoritàriament. Als EUA es segueixen altres camins més apegats a la tradició jazzística, encara que també "contaminats" per les innovacions produïdes a la "clàssica". Allí el camí és, potser, una mica més pedregós, donat el poder omnímode de les multinacionals de música, i alguns d'ells (com la Maria Schneider) estan refugiant-se en agrupacions de músics que formen un catàleg a base de l'auto-producció i el "micromecenatge", com el "segell" de la Schneider Artist Share.

En definitiva que, afortunadament, el món (i no sols el de la música) continua rodant, per a bé... i per a mal.

dijous, 28 de novembre de 2019

Música sense fronteres: Marius Neset-1

Programa 489

 Cada cop més, i ja estic repetint-lo una miqueta massa, el món de la música -és dir, de la de veres, no de la industrial- va trencant fronteres de forma irreversible. En definitiva, com passa sovint a la història, es torna a descobrir "la sopa d'all". De fet, fins a l'arribada dels salons i els teatres burgesos, les músiques què s'escoltaven als palaus dels senyors i les que cantava el poble eren semblants, sinò iguals, i uns s'inspiraven en els altres i viceversa.

Fixeu-vos, per exemple, en les obres per a orquestra o de cambra de Bach i veureu que els ritmes que esmenten, com a forma rítmica de la peça musical, eren formes de ball què, evidentment , uns les ballaven amb tots els flocs i punyetes i el poble abillat "de diari".

Escoltant la música que fan els músics d'avantguarda al camp "seriós" i la que es fa pels músics de jazz més agosarats, tenen cada cop més difuminats els límits. Això, partint de l'asseveració de Duke Ellington: "De músiques n'hi ha sols de dues classes, la bona...i l'altra", que és el far que allumena els criteris d'aquest programa.

El músic que presentem hui té ja vuit discos trets al carrer al seu nom i un grapat d'altres en col·laboracions. Marius Neset (Marius Søfteland Neset), nascut a Noruega, amb una família musical per les quatre bandes, és d'aquest que, en qüestió d'estils, ha entrat com un elefant en una tenda de vidres. En efecte, les peces què anem a escoltar hui i el proper programa, una més i altra menys, són de catalogació poc clara. Potser el primer del qual aneu a escoltar dues peces, el "Circle of Chimes", és més clarament (?) jazz, però l'altre, el "Viaduct", executat amb la companyia d'una orquestra de cambra anglesa -la London Sinfonietta, especialitzada en música rabiosament contemporània- desafia totes les catalogacions possibles. L'únic antecedent comparable que em ve al cap és el de Frank Zappa.

Una oïda mitjanament entrenada, musicalment parlant, descobrirà sense massa dificultat ecos de Stravinsky (evidentíssims) però també de Debussy, de Mahler, de Bernstein, de Radiohead, de músics que ara en tenen menys de cinquanta anys... i un saxo tocat amb clares influències de Jan Garbareck o Michael Brecker, tot barrejat amb una enorme sensibilitat i una inspiració a la què, potser, li falta definir-se amb una veu pròpia més potent, però que aconseguix una íntima conjunció entre ambdós mons, sense transicions brusques, sense que l'oient puga dir, "ara és "clàssica, ara és jazz".

I, curiós, sempre rodejat de músics escandinaus o anglesos, que, sens dubte, han agafat majoritàriament la torxa de la innovació en la música. Al jazz també.

Com dic a la locució, si podeu agafar aquest programa i el pròxim i escoltar-los llevant la meua veu, o fer una recerca per la xarxa, escoltareu, sense que vos moleste, jo les peces senceres, sobretot el "Viaduct", una composició en forma de suite, que per exigències del temps del programa no he pogut posar sencera en un de sol, partint-lo en les dues parts que en té.

Seguiu aquest músic i escolteu les seues obres anteriors i/o compreu-vos els discs, que vos pagarà la pena. Ja us dic que l'evolució d'un disc al següent és meteòrica, però vos dirà per on van els tirs de l'evolució musical... no sols d'ell.

dijous, 21 de novembre de 2019

Un interessant experiment català amb el jazz i la cobla: New Catalan Ensemble amb Andrea Motis

Programa 488

Com ja hem comentat algunes vegades, el jazz s'ha convertit en un gènere musical que ha mostrat la seua facilitat per mesclar-se amb qualsevol tipus de música, sempre que els que ho intenten tinguen la capacitat i els coneixements musicals suficients d'ambdós espais. Aquest és el cas.

El músic català Joan Díaz, amb una llarga i variada experiència tant en actuacions, com en gravacions, com en l'ensenyament musical en camps tan variats com el jazz, la música pop i el flamenc, lidera un grup anomenat New Catalan Ensemble. Com ja sabeu, els "ensemble" (paraula francesa que significa "conjunt") solen ser una fórmula utilitzada per a formacions de composició variable ajustades a les peces a interpretar. La fórmula té una llarga tradició al llarg de la història de la música, amb uns o altres noms. En aquest cas la idea ha estat fusionar el so d'alguns instruments de vent tradicionals a les "cobles" sardanístiques, a composicions fetes pel propi Joan Díaz, musicant poemes de poetes catalans actuals.

El resultat, reforçat jazzísticament per la presència del Joan Chamorro i l'Andrea Motis, crec que supera la prova del "maridatge" que molts intenten i no tots aconsegueixen.  La tenora, el flabiol i el tible, vents provinents de les cobles, interactuen amb instruments típics del jazz (piano, trompeta, amb la Motis que la toca, a més de cantar, més la del veterà jazzista valencià David Pastor, contrabaix, saxos, fiscorn i percussió).

La música amb tocs jazzístics, evidentment, però també de música "clàssica" contemporània i pinzellades "coblistes", completa un treball interessant i original i de molt agradable escolta. Per cert, el disc s'anomena "Coses que es diuen però que no es fan", provinent d'un dels poemes que està musicat al disc què, per cert és del 2014 i, des de llavors, el Joan Díaz ha fet més treballs amb el seu "ensemble".

dijous, 14 de novembre de 2019

Les matemàtiques i la música: Iannis Xenakis

Programa 487

Seria un enorme atreviment per la meua part, un senzill melòman interessat en l'evolució de la música, fonamentalment occidental, tractar de descriure tècnicament la música de Iannis Xenakis.

La seua petjada en la història de la música de la nostra civilització és tan original i allunyada de qualsevol escola, corrent o etiqueta, que em limitaré a proposar-vos alguns enllaços on poder llegir la descripció tècnica de la seua música, feta per qui pot fer-ho amb solvència, entre ells el mateix Xenakis.

Difícil, dura, fins i tot aspra d'escoltar, però que, si pareu atenció i, com moltes vegades vos recomane ,que si en sentir el programa la primera vegada vos pica la curiositat, l'escolteu una altra vegada tractant d'oblidar sons coneguts o familiars, sensibilitats musicals consagrades, la tradició musical, en una paraula, incloent les peces més avantguardistes del dodecafonisme, atonalisme i demès "ismes" què com sabeu, a començaments del segle passat i fins ben entrada la segona meitat, varen revolucionar la forma de fer música i, per tant, d'escoltar-la. Gent com Boulez, Cage i moltíssims més, varen obligar a la gent que ens agrada la música a fer un esforç per tractar d'"entendre" les seues composicions, els seus experiments.  

Xenakis els sobrepassà en aplicar les tesis estocàstiques, una eina matemàtica, aplicable a tots els processos possibles tant de la vida material com de camps com...la música. Cal dir que la relació entre les matemàtiques i la música ve de lluny. Ja Pitàgores va estudiar el tema i Bach va aplicar a les seues composicions alguns aspectes matemàtics.


Doncs bé. Res de les audàcies d'aquells compositors "avantguardistes" es pot comparar a l'enfocament "hipermatemàtic" del Xenakis. Influenciat per la seua formació com a arquitecte, molt probablement, i amb una ment absolutament matemàtica, la seua forma de treballar els sons i els silencis, què és, en definitiva, la música: ordenar sons i silencis d'una forma que sols l'autor sap ben bé què cosa vol expressar (com passa amb la pintura o l'escultura, amb les arts abstractes en general), és tan original i lligada a la seua forma de treballar que és difícil trobar antecedents i tampoc hi ha hagut seguidors de la seua, diguem-li, "escola".


Les obres que he triat són, segons l'"acadèmia", la crítica especialitzada, algunes de les més representatives. Escolteu-les -si podeu- amb atenció, tenint compte dels problemes que la seua escolta planteja. Però eixa és la intenció d'aquest programa: que s'escolte el que no sol escoltar-se.

Al YouTube podreu escoltar més peces del Xenakis. Evidentment, no són "Los 40 principales"...

dijous, 7 de novembre de 2019

Homenatge a una mestra: Nina Simone

Programa 486

En primer lloc una disculpa. En fer aquest programa m'he adonat que no tenia cap programa, en 13 anys, dedicat a la Nina Simone!!  Com que no m'ho puc creure és probable que ho fera als començaments del programa, quan encara no tenia aquesta web i, per tant, no estaria indexada. Així doncs, ja tinc feina per un parell de programes què promet que faré ben prompte!

I ara anem amb el disc que s'escoltarà, i tindreu penjat, com de costum, ací dalt, al número del programa, d'on el podreu escoltar en "streaming" o descarregar-vos-el. Es tracta d'una fórmula utilitzada moltes vegades per la indústria discogràfica; agafar cançons d'algun/a artista conegut/da i fer-ne versions. Jo mateix, en aquest programa, en ocasió del cinquantenari dels Beatles, vaig fer-ho amb una tria d'intèrprets més o menys acostats al jazz (i al pop i rock).

Ací el jazz ve ja "de fàbrica", car Nina Simone és una de les GRANS de la música de jazz vocal. Associada inicialment al moviment be-bop, va fer després el seu camí, poc afortunat al seu moment, des del punt de vista comercial, amb els seus millors discos editats en poc més d'una dècada, la dels '60. Com moltes vegades passa, va ser després de la seua mort que molta, moltíssima gent de camps tan variats com el jazz (obvi), blues, pop, rock i altres de difícil enquadrament, ha vist en ella el seu model a seguir.

El director, arranjador i compositor francès Clément Ducol ha fet una sèrie d'arranjaments amb tots els elements d'una producció de luxe (gran orqueNina Simonestra, solistes de luxe,etc.), d'una desena de cançons que originalment va interpretar Nina Simone, entre les quals, evidentment, no pot faltar la que la identifica per al gran públic "My baby just cares for me".

Com que l'interès del disc rau també en la variada personalitat dels intèrprets, vos deixe el completíssim catàleg del disc -en francés sols, ho sent- perquè es poden escoltar veus molt interessants, algunes de gent quasi desconeguda el 2014 (data de llançament del disc) i altres de gent que llavors ja en tenia dos Grammys en la categoria del jazz vocal.

I per hui ja n'hi ha prou. Seieu-vos i escolteu tranquil·lament esta selecció de cançons que la inoblidable Nina Simone ens va deixar. Promet remeiar aquest "lapsus" en pròxims programes que dedicaré, monogràficament, a ella.

dijous, 31 d’octubre de 2019

La mundialització del jazz: Youn Sun Nah

Programa 485

 A hores d'ara ja no és cap secret que el jazz ha arribat a tots els racons del món, més o menys occidentalitzat. Dintre d'aquest camp està, sobretot, el Japó, on hi ha fa temps reconegudes figures d'aquest estil de música.

El maridatge del jazz amb tots els estils possibles és imparable, fins al punt que, de vegades, resulta difícil catalogar com a jazz una certa música. És això bo o roin? No sabria dir-ho. Em conforme amb que els resultats obtinguts tinguen una bona qualitat musical.

L'artista que aneu a escoltar, amb la veu i amb la música, lletra i arranjaments, pròpies en moltes de les peces d'aquest disc, n'és un exemple claríssim del que acabe de dir.

En efecte, Youn Sun Nah és de nacionalitat coreana, nascuda a Seül, de família molt dedicada a la música i què, en un cert moment, la va empentar a anar a Paris a completar la seua formació des d'una perspectiva diferent a la que havia tingut al seu país nadiu. L'anada a Paris va ser decisiva en la seua orientació cap el jazz.

Al disc que escoltareu al programa podreu tindre constància de dues coses. L'una és la seua impecable assimilació del llenguatge jazzístic. L'altra la capacitat d'esta música d'incorporar músiques de molts camps, per exemple, l'inici del disc, que dóna títol a l'àlbum "LENTO", és una peça de Alexander Scriabin, amb lletra de la pròpia Youn Sun Nah, hi ha també una peça popular coreana, arranjada per ella i fins i tot una altra d'un grup rocker (Nine Inch Nails), per acabar'ho d'arrodonir. Tot adobat amb una clara influència de la "chanson" francesa. Per cert, al seu desé i darrer disc "Immersion", té fins i tot una versió en "scat" de l'Asturias de Albéniz!!

Amb una límpida veu de soprano, perfectament afinada, acaronadora i suggerent, el disc, que ja té sis anys, és el tercer dels deu que en té gravats. Com dic al programa, esta dona olora a "Grammy" a no massa tardar.

dijous, 24 d’octubre de 2019

La darrera gravació de Jaco Pastorius. Un canvi de rumb?

Programa 484

El programa de hui va a repetir protagonista: el baixista, amb baix elèctric, Jaco Pastorius. Com que el adjectius elogiosos se'ns han acabat amb l'anterior programa i a la locució de hui, anem tan sols a comentar la música que aneu a escoltar.

Ja varem comentar l'anterior programa, que una trentena d'anys amb els Weather Report de Joe Zawinul varen consolidar la seua carrera, el seu estil i la seua associació amb una certa forma d'entendre el jazz mesclant-lo amb el rock i el funk. Doncs bé, el disc que aneu a escoltar en part hui, suposa un canvi radical de rumb lamentablement convertit en incògnita, car aquest és el darrer disc d'estudi gravat pel Pastorius i, és clar, el darrer dels cinc gravats amb Brian Melvin.

En efecte, ja el nom del disc, "Standards Zone", ens dóna una pista sobre la música que anem a escoltar. Es tracta, com podeu suposar, de peces super-conegudes del repertori jazzístic, com el "So What" de Miles Davis, "If You Could See Me Now", de Tadd Dameron o el tema de la pel·lícula "Days of Wine and Roses" de Mercer i Mancini. Fins i tot s'inclou, encara que no teníem prou temps al programa per incloure'l, el "Village Blues" de Coltrane. Com veieu temes mil vegades interpretats per un ampli ventall de músics de jazz.

Però hi ha dues qüestions a destacar, a més de la tria de peces. Una és la formació. Un altre cop sota la titularitat de Brian Melvin (encara que al disc es posa "Featuring Jaco Pastorius", què, quan es va publicar el disc, acabava de morir), ens trobem amb un formació "clàssica" al jazz: un trio de piano, Jon Davis, una baix, Jaco Pastorius, clar, i el "leader" Brian Melvin a la bateria. La qüestió és que ací no hi ha cap protagonista i dos acompanyants, hi ha tres solistes que, de forma molt ben estructurada, encaixen les seues intervencions sense que cap dels tres es faça protagonista absolut de la gravació.

La segona cosa a destacar, per mi allò que fa més interessant l'escolta del disc, és que el tractament dels temes, ben original en general (la versió del "So What" del Miles Davis és francament sorprenent), es fa en un clima què, no perdent el fil de la modernitat i la innovació, "sona" a jazz clàssic, a bop, al so més familiar del jazz "de tota la vida". Es tractava de un cert "retorn als orígens"? Hi havia un canvi de rumb que allunyava a Jaco Pastorius de la seua imatge de figura de la fusió jazz/funk? Els Weather Report quedaven enrere? Mai ho sabrem. La mescla de la seua malaltia bipolar, l'alcohol i la mala sort d'un absurd incident fan que eixa pregunta no tinga ja resposta.

Mai ho sabrem, però l'escolta del disc resulta una experiència interessantíssima  i un plat de "cinc estreles" per al paladar dels qui ens agrada el jazz.

Per cert, resulta curiós que, ara que es reediten les coses més insòlites en CD, aquest disc no ha estat reeditat fins ara. Jo l'he aconseguit en format mp3 en una web d'eixes que venen descàrregues. Misteris dels criteris de les empreses gravadores. Afortunadament, els quatre discos en solitari del Pastorius sí han estat reeditats.

dijous, 17 d’octubre de 2019

Repetició del programa 399: Catalunya i Casals

Programa 399BIS

El programa de hui és una repetició de l'emès el 12 d'octubre de 2017. L'actualitat mana i jo, com dic al programa, per fer un programa de música no ignore el que passa al meu voltant.I encara menys a l'emissora on s'emet.

És per això que vos demane que, per veure els comentaris fets fa dos anys, encara vigents lamentablement i, sobretot, per veure la traducció de les paraules del mestre Pau Casals a l'ONU, aneu al programa 399.

VERGONYA!!!

dijous, 10 d’octubre de 2019

L'enyorat Jaco Pastorius amb Brian Melvin

Programa 483

Night Food és el primer i, segons molta crítica, el millor dels cinc discos que Jaco Pastorius va fer amb el grup de Brian Melvin, excel·lent  bateria, sota la titularitat del qual es varen fer les gravacions. Per cert, que va ser l'únic disc que es va publicar en vida de l'intèrpret, veient la llum els altres quatre després de l'estúpida mort del Pastorius, amb sols 35 anys, en una baralla a la porta d'un bar.

Gravat el 1985, en plena eclosió del fenomen del jazz-rock, jazz-funk o com se li vulga dir, la mestria de l'innovador del baix elèctric es destaca en tot el disc, on el titular, Brian Melvin, gaudeix en moltes ocasions d'autèntics duets bateria/baix amb el seu convidat d'honor en la banda, el nostre protagonista de hui, Jaco Pastorius.

Amb la seua forma de tocar el baix elèctric, al qual, de manera artesanal, li va llevar els trasts del batedor o diapasó, de manera que, en tindre que donar les notes sols amb la pressió sobre la corda del dit, té un so més suau, més semblant al del contrabaix de fusta, li donà una nova vida a l'instrument. A més a més, la seua forma de polsar les cordes, que facilitava l'emissió nítida de les notes, emeses pel Pastorius amb una velocitat increïble més la seua facilitat per improvisar, varen fer que un instrument què, habitualment, estava amagat junt amb la bateria al fons de l'escenari, marcant discretament el ritme, passara a un primer pla solista, que ja no ha abandonat, sempre que l'instrumentista tinga la qualitat suficient.

El disc, com hem dit, s'inscriu clarament en els paràmetres del que s'anomenà jazz-rock o jazz-funk, editat de forma contemporània als discos del Miles Davis retornat després del seu accident (amb Tutu, com a disc emblemàtic), on s'apuntà també a la innovació estilística què, després del post-bop o el third stream, va fer que molta gent jove connectara novament amb el jazz, després de l'allunyament que les línies de Coltrane, Coleman i el free-jazz havien produït, front a l'abassegadora influència popular del rock.

Un disc, en definitiva, molt marcat per l'època, en el què el Pastorius continuava la seua línia assentada quan estava amb els Wheater Report, i en el qual cal estar atents al seu virtuosisme en els solos...i a la seua excel·lent tasca quan resta "al fons", marcant la línia melòdica i donant suport  als altres solistes, de forma elegant i discreta.


dijous, 3 d’octubre de 2019

L'altra vida de Chrissie Hynde

Programa 482

Entre les i els cantants negres dels EE.UU. no és infreqüent que un cop passada l'època d'èxit en àrees més o menys comercials (soul, rock,...) retornen als seus orígens i es posen a cantar jazz, que és el lloc d'on venien.

El cas de Chrissie Hynde és una miqueta similar, però infreqüent en una cantant blanca, ubicada clarament en el rock&roll i liderant (de fet, sent l'única component fixa) una banda anomenada Pretenders què, amb sols una desena de discos LP en una trentena d'anys de carrera, ha entrat per dret propi a la història del rock. Però també li agrada la cançó melòdica. I el jazz.

Doncs bé, la Chrissie Hynde acaba de treure un disc originalíssim on, amb la seua preciosa veu de contralt -una altra singularitat al món del rock, on solen abundar les veus més agudes- recrea una sèrie de clàssics del jazz, sense deixar de banda algunes perles com una cançó dels Kinks, una altra de Jobim i altra dels Beach Boys. Fins i tot s'atreveix amb un clàssic d'un "chansonnier" francés (cantat en francès!), Charles Trenet, molt famós en les dècades dels quaranta i cinquanta. Tot amb arranjaments seus fonamentalment i d'un altre arranjador. Però no sols això.

Com una forma de mostrar la seua validesa com a música (dona música, s'entén) fins i tot fa dues versions instrumentals de peces de, ni més ni menys, Charlie Mingus i John Coltrane. Ella li anomena a l'estil que utilitza "jazz-dub". I, en efecte, les coses típiques del "dub" (instruments rars, electrònica, samples, sorolls ambientals, etc.) són utilitzades amb profusió, però ho fa amb una elegància tal, que una escolta desatesa de la seua música no fa palesa l'existència d'eixos recursos musicals. Cal una orella atenta per degustar com cal aquest disc i els seus treballats arranjaments, a part de, és clar, la preciosa i expressiva veu de la Chrissie. Com comente a l'emissió del programa, n'estic segur que la Billie Holliday de "Songs for Dintingue Lovers" hauria desitjat uns acompanyaments tan delicats, ben treballats i originals com els d'aquest disc.

En algun comentari llegit a internet aclareix que no és, ni de bon tros, un disc com el de Rod Stewart en plan "crooner". Evidentment, no ho és ni de lluny. Aquest és un disc molt més ambiciós, treballat i aconseguit. L'èxit comercial, què, en tractar-se d'un disc de la Chrissie/Pretenders està assegurat, en aquest cas, serà -és ja- absolutament merescut.

Acabe amb la mateixa recomanació del programa: escolteu les músiques amb l'orella atenta i més d'una vegada, per degustar les seues exquisides característiques musicals. I feu-vos amb el disc, que paga la pena.

dijous, 26 de setembre de 2019

Una il.lustre desconeguda: Carla Bley

Programa 481

Bé. Potser exagere en allò de "desconeguda" (almenys als àmbits jazzístics més especialitzats), però no pas en "il·lustre".

Carla Borg, de nom artístic Carla Bley, en adoptar artísticament el cognom del seu primer marit, és una d'eixes persones que fa de tot...i tot ho fa bè. I a més a més és dona, un problema per a la seua difusió i popularitat. També en el jazz.

Nascuda l'11 de maig de 1936, té per tant 83 anys a hores d'ara, continua relativament en actiu. D'origen californià va anar a viure a Nova York de ben menuda i ha estat allí on ha desenvolupar la major part de la seua activitat com a pianista, compositora, arranjadora, animadora cultural, fundadora d'una sèrie d'orquestres de jazz de caire innovador i d'una associació amb la mateixa finalitat. La seua activitat no ha minvat massa amb l'edat. De fet el 2013 va actuar al Jazzaldia a Donosti, com a pianista amb el seu actual marit, com a Carla Bley-Steve Swallow Quintet  i va suspendre, a darrera hora, la part final de la seua gira per anar-hi també el 2015.

Ha col·laborat amb la majoria dels músics de jazz d'avantguarda, per exemple, amb Charlie Haden entre molts.

En la actualitat dirigeix (o dirigia, per raons d'edat) una Big Band sota el seu nom i edita la seua música al segell ECM, una garantia de serietat i innovació. Va tindre una Big Band de gran ressó, que podeu escoltar ací.

La seua carrera és tan extensa que no vaig a dir més sobre ella. Una recerca per internet vos donarà molta més informació. Vaig, doncs, a limitar-me a glosar, breument, l'obra que aneu a escoltar al programa de hui, "Fancy Chamber Music", que vol dir quelcom com "Música fantasiosa (o luxosa, o...) de cambra", aproximadament, perquè la paraula "fancy" té molts sentits. Es tracta d'una sèrie de peces, una mena de suite -per això no vull parlar al programa, per no trencar l'ambient- on es poden sentir ecos de tota la història de la música occidental, des de Mozart a Satie, des de Gershwin a Stravinsky, amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz.

Música de molts quirats amb una formació cambrística de vuit instrumentistes què, n'estic segur, vos sorprendrà si esperàveu una peça jazzística a l'ús.

Promet posar-ne més de la Carla Bley. Per cert, la gravació està publicada el 1999 i reeditada en CD fa no massa temps. Escolteu-la amb atenció...i més d'una vegada.

dijous, 19 de setembre de 2019

Sonny Rollins: Primeres gravacions

Programa 480

Encara que des de l'any 2011 no li havien posat res al nostre programa, la imponent figura, musicalment i física, de Sonny Rollins -encara entre nosaltres, amb 90 anys d'edat des del 7 de setembre d'enguany- demanava una nova presència.

L'ocasió l'ha donada una troballa inesperada. Les freqüents re-edicions de discos antics, repassats i posats al dia en el seu so amb les sofisticades tècniques actuals, fan que, de tant en tant, apareguen en format CD venerables gravacions que, no sé si sempre paguen la pena l'esforç, però que, en aquest cas, està totalment justificat.

Es tracta de les primeres gravacions d'un xicot anomenat Sonny Rollins què allà als començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, consolidava, amb les primeres gravacions, la nomenada que, des de ben jove (amb 17/18 anys) ja havia assolit tocant amb gent de prestigi com Bud Powell o J. J. Johnson a Nova York, i amb els quals ja estava gravant des del 1948, amb 18 anys.

Miles Davis es va fixar ben aviat en ell i, en canviar de gravadora i fitxar per la coneguda Prestige, va demanar que se li fera un lloc al seu catàleg, publicant discos sota el nom de Sonny Rollins.

Amb un estil que, inicialment bevia de les fonts de gent ja ben establerta, com Ben Webster o Coleman Hawkins, Davis va veure en ell una prometedora figura capaç d'assimilar les noves idees que li bullien al cap. Era el temps en què el líder indiscutible del jazz era Charlie Parker  i la seua revolució bop.

Va restar amb Miles fins el 1956 en què, finalment, es va decidir a formar el seu propi grup. L'evolució al llarg de la seua llarga vida, amb dues sonades aturades per "reflexionar" sobre el seu treball són una història coneguda que podeu trobar en qualsevol enllaç al seu nom a la xarxa. Una mostra de la seua inquietud per no quedar-se "fora" de l'evolució del jazz.

Un interès addicional del disc, aprofitat per Prestige per llançar el disc amb més "ganxo" comercial, està en què a les sessions de gravació apareixen, per separat en alguns casos i junts en quatre de les peces,  la gent del Modern Jazz Quartet, que llavors començava també la seua llarga trajectòria com la formació més estable, segurament, de la història del jazz: una quarantena d'anys!! Però eixa és una altra història...

dijous, 12 de setembre de 2019

Enrico Rava. Un històric del jazz a Itàlia

Programa 479

Hui comencem a fer-li els honors al trompetista italià, ja octogenari (el 20 d'agost en va fer 80 anys...i en actiu) Enrico Rava.

Com he dit al programa, hi ha tants músics bons de jazz que en alguns casos no en tinc ni notícia i en altres com en aquest cas, senzillament s'havia quedat "al calaix" des de fa algun temps.  Perquè és el cas que en tinc fa ja algun temps un disc de duo entre ell i l'Stefano Bollani (que promet posar pròximament). Però altres discos, novetats generalment, s'havien "colat".


Amb les primeres notes apreses a casa de sa mare, al piano, va passar pel conservatori on va aprendre a tocar el trombó, però la sort de poder veure una actuació en directe del mestre Miles Davis el va fer-se decidir per la trompeta.

Amb discos a casa del Bix Beiderbecke i de Chet Baker, la influència del qual es fa palesa al seu so quan hi ha fragments més lents o lírics, com a la peça "Song Tree" del disc, la seua carrera va ja enfilar-se cap amunt de ben jove. De fet als catorze anys ja tocava a una orquestra de jazz tradicional. Des d'aleshores fins als vuitanta d'ara no ha parat de tocar amb el bo i millor del panorama internacional, començant per Gato Barbieri, que passà per Italia i el contractà, i després, en la desena d'anys que es va passar a Nova York, amb tota la cimera del jazz dels anys setanta. Un primera gravació amb la mítica ja casa ECM, el va fer tornar a Europa d'on no va ja anar-se'n. Als enllaços que us pose podreu llegir els detalls de la seua biografia.

Però el que resulta més interessant del disc de hui, un directe gravat a Roma el 12 de març del 2016, amb allò més selecte del jazz italià, anomenat "My Songbook", és que en ell es fa un repàs a tota la seua carrera com a compositor,amb peces des de l'any 1973 fins a hui mateix, on exposa tota la paleta de colors que ha estat capaç de pintar a la música de jazz.

Enrico Rava és, sens dubte, el millor jazzista italià de tots els temps i dels millors músics europeus de l'especialitat. El breu tast que de la seua música aneu a escoltar hui m'agradaria que fora una porta d'entrada per a que cercareu a la "xarxa" actuacions seues, que vos feren degustar els diferents camins què, al llarg de tants anys, ha recorregut aquest mestre.


dijous, 5 de setembre de 2019

NES. Bombons mediterranis fets a València

Programa 478

De tant en tant, seguint la pista d'un músic que hem conegut per un projecte, tirant del fil, ens trobem amb un altre projecte interessant. Aquest ha estat el cas.

Com contem al programa, seguint la pista del percussionista David Gadea, que treballa al disc de l'Andrés Belmonte escoltat al programa anterior, ens varem trobar amb un grup interessantíssim què, com sol succeir-me, simplement m'agrada i què no soc capaç de classificar en cap estil musical.

A la seua web, supose que redactada per algú de la gravadora, se'ls anomena com a "La nova revelació del jazz mediterrani".  "Mediterrani" opine que sí, però "jazz", vols dir?  No dubte que aixina se li poden obrir portes per a actuacions als diversos festivals de jazz que hi ha arreu del món i on, darrerament, igual actua Chick Corea -és un dir- que un quadre flamenc on hi ha algú que toca un saxo(?). Ja sabem que hui, això de les etiquetes en música, sempre les carrega el dimoni... de la comercialitat.

De tota manera, regirant per internet he trobat un vídeo, que teniu enllaçat al final del post, que demostra que l'any 2015 ja existien. Com he pogut no assabentar-me abans!? Ací sí que es pot dir que el flaire és més jazzístic que altra cosa, però... pense que el seu estil s'ha decantat i ara és, almenys al disc, més complex, més subtil, més sofisticat que a l'actuació del 2015.

En cap moment diré que el disc no té bona música, NO!!, ben al contrari, la música d'aquest disc està plena del que jo anomene al programa "bombons musicals". Cal degustar-los a poc a poc i més d'una vegada, potser, per  aquells que no estiguen disposats a obrir bé les orelles a la bona música,  així, sense etiquetes.

Originals sí que ho són, això sí. La mescla de personal és realment atípica. Una cantant i violoncel·lista, amb formació clàssica, nascuda i formada a França, de pares algerians, Nesrina Belmokh, què igual toca a l'Orquestra del Teatre de l'Òpera valencià, Reina Sofia, que es va a girar amb els del Cirque du Soleil. Un altre violoncel·lista francès, també de formació clàssica, però que té l'atreviment (?) d'utilitzar el "loop pedal" (!) amb el seu cel·lo,  i què ha participat a grups de jazz i "coses" com els també difícilment classificables "Jerez Texas", Matthieu Saglio. I "last but not least" està el saforenc David Gadea, multiinstrumentista de percussions vàries que ha participat a projectes de música antiga, jazz, pop, i...ara amb els NES.

No sempre estes mescles ixen bé. No és aquest el cas. El disc de NES ens fa venir ganes d'escoltar-lo una i altra vegada. Quin gènere és el què toquen? Ni ho sabria definir ni m'importa: senzillament és bona música interpretada en tres idiomes i amb moltes sonoritats, què ens fan vindre al cap moltes referències diferents, interpretada amb una solvència, sensibilitat i personalitat què ens fa esperar amb impaciència el seu pròxim disc i, si hi ha sort i s'acosten per ací, anar a escoltar-los en directe. Té que ser com anar menjant-se una caixa de bombons de licor, amb mil gustos diferents però tots deliciosos, i que, en acabar de menjar-se'ls, ens deixa un cert regust de xocolata i eixa sensació que ens deixa l'alcohol quan s'ha pres la -moderada- quantitat suficient per flotar i excitar els sentits.


Feu una cerca per internet i trobareu un grapat d'actuacions filmades, a la seua web i a les dels membres del grup, que us faran entendre millor QUÈ SÓN NES. Vos pagarà la pena. 

dijous, 25 de juliol de 2019

Un camí d'anada i tornada rodant per la Mediterrànea: Andrés Belmonte

Programa 477

A mi no m'agrada enganyar ningú.

Al programa de hui on, com sempre procure, hi ha poca veu meua (i encara crec que he parlat massa), aquesta circumstància està justificada com poques vegades. La raó: la música del disc TARIQ d'Andrés Belmonte supera amb escreix les meues capacitats i coneixements musicals.

En efecte, estes músiques de sons mediterranis, d'una bellesa enorme -com en aquest cas- em pillen fora de joc respecte a la "teoria" que les embolcalla i les sosté. Encara que ja fa temps que alguns músics nostrats (Al Tall, Maria del Mar Bonet i altres) havien fet experiments tractant de capbussar-se en aquest món, tan prop geogràficament però tan lluny de les músiques que, tant a l'"acadèmia" com a nivell popular (siga això el que siga, i espere que m'aneu entenent) escoltem habitualment, que no puc sinó confessar dues coses:
- Les absorbisc tant per via oïda com per la pell. Em resulten alhora familiars i fins i tot hipnòtiques.
- El meu cabal teòric per parlar-ne és quasi nul. Ho confesse.

És per això que, un poc avergonyit, pose ací per escrit el què estic diguent, però, simultàniament, vos recomane molt sincerament la seua escolta amb la ment oberta i els prejudicis culturals deixats a casa.

Sols destacaré que, tant la tasca de composició com la d'interpretació de l'Andrés Belmonte en resulten impecables i, fins i tot increïbles en l'aspecte de la composició, donada la lamentable distància a la que la cultura dominant ens allunya d'aquests mons sonors.

Sobre els acompanyants, la seua solvència demostrada abans d'aquest disc m'allibera de fer-ne la glosa; Efrén López, Ud, expert mundial en música antiga europea i mediterrània (?), ex-L'Ham de Foc i molt més, ,Ales Cesarini, contrabaixista italià "aveïnat" per ací, què no té problemes amb els gèneres (?) de les músiques, i David Gadea, percussions vàries de la Safor per al Món.


Com cal ser coherents, per a qui vulga ampliar la informació sobre aquest disc i els seus intèrprets vos done a continuació una llista, no exhaustiva, de llocs on el protagonista s'explica, i algun més per escoltar músiques complementàries que vos poden donar una idea del viatge (Tariq) fet per l'Andrés Belmonte.

Si us plau, no sigueu pereosos, i cerqueu-ne més; us pagarà la pena l'esforç.

-Llegiu l'entrevista i, fonamentalment, escolteu les recomanacions que el Belmonte fa al final: https://www.alquimiasonora.com/2019/02/entre-el-cairo-estambul-y-valencia.html

-Podcast del programa "Los sonidos del planeta azul", amb entrevista:  http://www.lossonidosdelplanetaazul.com/podcast/edicion-no-2618/

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/territori-sonor/14-02-2019-el-flautista-andres-belmonte-ens-presenta-el-seu-projecte-tariq-

 - Un bon grapat de videos amb interpretacions i més al YouTube:
https://www.youtube.com/channel/UCn4jU2iTAZSEERIzAo-Qoyg

I fins la pròxima temporada, que serà ja la catorzena a les antenes de Ràdio Klara. No em pensava que anava a durar tant... ;-)

dijous, 18 de juliol de 2019

Figa de ferro: La fecunditat de les bandes dóna fruits jazzístics

Programa 476

Poc cal afegir al què he dit al programa.

Insistir en la benedicció dels deus que va caure sobre estes terres quan l'afecció per les bandes de música es va escampar pel País Valencià, amb una intensitat sense parangó -si no estic mal informat- al món sencer.

En aquest cas el beneficiat ha estat un gènere tan allunyat originàriament com el jazz, què hui -afortunadament- s'ha escampat arreu del món.

Deixa bocabadat la perfecció amb la qual s'expliquen aquests músics de vocació, sense pretensions de virtuosismes, en les melodies -i a sobre, els ritmes- que als anys quaranta i cinquanta del segle passat  feien ballar als habitants dels Estats Units i d'Europa.

La qualitat del conjunt està reforçada amb algunes col·laboracions de luxe en la interpretació, i el regal que gent com el "Roget", Jesús Santandreu i el Perico Sambeat han fet d'algunes composicions pròpies exclusivament per al disc, i els arranjaments del Ramón Cardo, una altra lluminària del jazz valencià per al Món.

La impecable tasca duta a terme pel director d'aquest projecte, Kako Rubio, professor recent de trombó a l'escola de Sedajazz, (apadrinat en la seua estrena discogràfica amb el disc "Figa de Ferro" de la Lírica Big Band per eixa sort impagable què és el segell de SEDAJAZZ) fan d'aquest disc una delícia per a les oïdes de qualsevol persona que l'escolte, siga afeccionada al jazz o no. El disc no té més pretensions que eixa: que la tasca feta no s'esborre en l'aire i quede reflectida per a gaudi de les nostres oïdes.

Per cert, una curiositat. Al disc hi ha una composició del Phil Collins ex-Genesis, que des que va deixar el grup va montar una big band què, per cert, va actuar fa uns anys als Vivers de València, a l'estiu.

Moltes gràcies, il·lustres "desconeguts" i esperem la pròxima (I en l'espera, podeu escoltar cosetes seues al YouTube).



dijous, 11 de juliol de 2019

Sting, Police: dues paraules unides i versionades per Konxi Lorente i Sonnica Yepes

Programa 475

Al programa de hui anem a escoltar la Kontxi Lorente en una altra vessant artística. Ací el protagonisme -aparent-, en haver una veu pel mig que és  "acompanyada" pel piano de la Kontxi, rau en la veu de Sonnica Yepes, una molt bona veu per cert, de la qual no teníem notícia, però que demostra la seua qualitat i swing en aquest disc en el que, en realitat, fa duo amb el piano. A més a més, els arranjaments són tots de la pianista navarresa en un excel·lent treball que ens porta les conegudes cançons dels "Police/Sting" en una versió jazzística.

La Sonnica és nascuda a Alemanya de pares espanyols i al seu país nadiu ja té una certa carrera feta. Ara es deixa caure per estes terres mediterrànies, molt ben acompanyada per una "valenciana recent", de la colla de SEDAJAZZ, segell al qual pertany el disc.

La feina dels arranjaments, segons se mire, no haurà estat massa "difícil" -el donar-li un caire jazzer a les cançons- perquè és cosa sabuda el deute que Sting ha reconegut sempre al jazz, com a una de les seues principals influències en composar les conegudes peces què, tant en solitari com quan estava amb els Police, tant d'èxit han tingut.

En algun cas, la força de les precioses cançons de Sting no pot ser amagada i la peça és fàcilment reconeguda, car sols se li fa un lleu embolcall jazzístic (normalment més en la interpretació vocal que al piano). En altres ocasions la imaginació de la Kontxi força un poc més la mà, però sempre resulta un experiment agradable. Es pot fer un mal arranjament jazzístic d'una cançò de Sting? Potser sí, però no per una saviesa musical com la de la Kontxi Lorente.

Una agradable i molt estiuenca sorpresa. Esperem nous discos de les dues. De l'una ja en tenim, amb el de hui, tres escoltats al programa; la Sonnica Yepes s'"estrena" amb nosaltres hui.
Les col·laboracions que han trobat per al disc són excel·lents:  Toni Belenguer, Trombó, Bertrand Kientz, Guitarra (un vell conegut de la Sonnica), Tere Nuñez, Percussió corporal (excel·lent treball el seu) i l'amic
Fco. Latino Blanco al Saxo baríton.

Per cert, el disc es diu com el darrer disc dels Police, però en castellà: Sincronicidad, d'on es treuen els temes. Un homenatge.

Gràcies per la música i bona sort a les dues.

dijous, 4 de juliol de 2019

Velles peces amb roba nova: Kontxi Lorente

Programa 474

Com en el programa dèiem, no és la primera vegada que al programa posem música d'aquesta excel·lent pianista navarresa. Allí dèiem que: "L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits excel·lents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc."

El disc de hui, i el què escoltarem la pròxima setmana, ens mostren una Kontxi Lorente diferent, però no tant. M'explique. És diferent en el sentit de que ací no hi ha obres de composició pròpia, però això, al jazz, és sempre una mitja veritat. Les variacions que sobre un tema concret fa l'intèrpret sobre una peça coneguda, encara que al jazz siga una qüestió molt destacada, han estat sempre presents en la música occidental, i no diguem en altres localitzacions geogràfiques; no hi ha més que repassar el catàleg dels grans músics occidentals per veure obres que s'anomenen "Variacions sobre un tema de...". Des de Bach amb Vivaldi, fins Ravel amb Mussorgski n'hi ha un bon grapat.

Doncs això és el que fa la Lorente al seu disc "Selected songs". Un grapat, nou en aquest cas, de cançons super-conegudes en el món del jazz i que han estat interpretades i re-interpretades per un munt de gent, són la matèria amb la què treballa la pianista navarresa, perfectament acompanyada per dos músics que treballen amb regularitat amb ella i que entenen perfectament el seu llenguatge intimista i personal, acompanyant-la amb discreció i eficàcia: el baixista italià establert a València, Alessandro Cesarini, i l'experimentat bateria bilbaí Borja Barrueta.

Les nou cançons -no sabria per quina decantar-me- estan interpretades d'una forma tan personal que son "quasi" una nova cançó que, malgrat tot, respecta molt l'original que resulta perfectament reconeixible. No té que ser casualitat, pense que així es fa palès l'homenatge de la Kontxi Lorente a les cançons que han estat prèviament escoltades i assimilades per la pianista, que ens les torna com si foren noves, un cop passades pel filtre de la seua sensibilitat.

Jazz del bo. Jazz del de sempre que s'escolta com si fora d'ara mateix -ho és en realitat- amb l'alegria de retrobar-se amb eixes velles, volgudes i conegudes cançons, en les mans i el teclat d'una excel·lent i inspirada pianista.

És quasi innecessari dir-ho, però des de Lil Hardin (Armstrong), que el piano ha donat un abundant grapat de dones pianistes al món del jazz. La Lorente n'es un bon exemple de que la saga continua.

I com esmente al programa, destaque  l'excel·lent qualitat de la gravació, feta ací, a València. Un plus per a fer-se amb el disc.

I el pròxim programa continuarem amb ella en una altra faceta.

Un proletari de la música: Ximo Caffarena

Programa 473

Hi ha músics que treballen dalt d'un escenari sols -evidentment amb assajos previs- i la cara dels quals és super-coneguda.

Hi ha, en canvi, d'altres, que s'estimen més treballar de valent, innovar o conservar, segons els casos, una música. I hi ha gent que s'estima la seua terra i ho fa palès quan fa la seua música a base de regirar en vells calaixos, o en la veu trencada de la gent gran que encara recorda les velles melodies que els acompanyaren en la seua infantesa i que un cert concepte de "modernitat" treballa per a que s'obliden. El Ximo Caffarena és dels primers.

I no és que no haja gaudit d'una certa -i sempre limitada a certs àmbits- popularitat, però el que ell ha fet tota la seua vida és treballar la música, ser un "obrer de la música".

Tant  se li ha donat tocar pasdobles en la festa d'un poble com actuar en un gran estadi. Al capdavall el que ell ha volgut sempre és viure fent música. Però no qualsevol música, sinó -a ser possible- la música de la terra, de la seua terra. Com a membre i fundador d'Al Tall o fent música per a infants, amb velles i volgudes melodies, o acompanyant com un excel·lent professional que és a Maria del Mar Bonet o al Cor Universitari de València, la cosa era treballar, guanyar-se el pa amb allò que s'estima: fer música.

Encara tinc per casa un vell, vellíssim LP, d'un grup anomenat "Ximo, Pere y Cia"  on, evidentment, el Ximo era el Caffarena, fent el pop en valencià d'aleshores. Sempre en valencià i defensant el nostre patrimoni.

Això l'ha dut també a fer algun que altre llibre de recollida de material musical de la Valldigna, programació per a nanos, amb el seu amic i ex-company d'"Al Tall", Vicent Torrent, segurament tots dos els millors musicòlegs del folklore valencià que hi ha en l'actualitat.  I mil coses més que quasi ningú sap.

I moltes vegades a l'ombra, acompanyant, fent arranjaments per altres o amb cançons pròpies com el conegudíssim "Cant dels Maulets",  de la seua època d'estada a "Al Tall" què, n'estic segur, quasi ningú l'associa amb el seu nom; és una cançó més del poble i això segur que li agrada, què passarà de generació en generació, com eixes que ell re-descobreix.


I mentrestant, des de ben jove, fent jazz, com el que anem a escoltar al disc que repassem el programa de hui, acaronant acuradament, amb l'universal estil del jazz, eixes velles i volgudes melodies:

Ximo Caffarena Quartet. Folken Jazz. Sedajazz Records (Verkami)

Les joves generacions han tingut, i espere que per molts anys, en ell, un referent en allò que toca a la música del País Valencià.

dijous, 27 de juny de 2019

"Chapi": Inclassificable? No sols. Un què és un luxe que siga valencià...i treballe a i per a la seua terra

Programa 472

Realment la capacitat musical (compositiva, arranjadora, instrumentista...) del "Chapi" en resulta aclaparadora.

Si penseu que exagere escolteu la música feta per al vídeo (que si no heu vist vos el recomane) de "La Simfonia de les Grues" per entendre millor la música -i el compromís amb la seua terra- d'aquesta persona. Òbviament, es lamenta del mar de grues en què es va convertir, per a alguns ,el País Valencià, en l'època ("daurada", literalment, d'or) del "boom" de la construcció, corrupció pel mig.

Si dic que esta mena de suite -més que una simfonia- que formen totes les peces que escoltareu al programa, m'ha fet esborronar-me en escoltar-la ATENTAMENT, no exagere ni una miqueta.

El cap (i el cor i el fetge i la lleterola i...) de Jesús Salvador "Chapi" estan plens de música, què raja de les seues mans en una partitura i que brolla impetuosa en fer-la "carn sonora", car és una música per a "menjar-se-la" NO PER ESCOLTAR-LA SOLS. Vull dir que la seua música et penetra en allò més profund, t'agafa i no et solta fins que acaba, deixant-te les ganes de més, com una mena de droga.

No voldria que estes paraules meues semblen una mena d'elogi interessat per alguna raó. Escolteu el programa i sabreu el que és un músic del segle XXI, amb tota la tradició musical occidental -i d'altres llocs del món- al seu cap, re-interpretada per i per a la gent de hui.

I no dic més, que ja és prou. Millor escolteu la música.


P.S: El propassat 30 de juliol vaig tindre l'oportunitat d'escoltar una de les seues darreres composicions, el AFRICAN BACH on en una meravellosa barreja, sobre la música del Pare Bach, mescla les veus de cinc músics africans (Luna de Africa), el magnífic Orfeó Universitari de València, les veus solistes d'una soprano i un baix, una rapera (Tesa), el grup de jazz del mestre valencià del trombó Toni Belenguer i el "Chapi" i els seus alumnes a les marimbes vàries. Hi fica, evidentment, cullerada, amb la composició estricta en alguns moments, variacions sobre temes de Bach i els arranjaments corresponents. Encara em cau la bava. Espere com un boig que es grave en disc per a poder posar-vos-el.

dijous, 20 de juny de 2019

Més sobre un músic inclassificable: Chapi, percusionista, compositor,...

Programa 471

Els qui teniu l'amabilitat d'escoltar aquest programa, ja en tindreu una certa idea de qui és Jesús Salvador Chapi. Per tal de no insistir molt seguit les activitats d'aquest valencià, músic inclassificable i polièdric, percussionista en un principi i ara també, clar (i compositor i arranjador, i...), però sense lligar-se a cap tipus de música "estandaritzada" o "etiquetada", no vaig posar-ne seguits més dels quatre programes d'ara fa uns dos mesos, però no puc aguantar-me més i hui i el pròxim programa aneu a escoltar coses del Chapi.

Com dic al programa, aquest home, musicalment parlant, és con la cua d'una sargantana. Inquiet i curiós, va constantment passant d'un estil a un altre, de Bach a la samba, de John Cage al pop o al rap, del jazz a la simfònica, de...

Hui anem a fer una mena de ullada arrere i avant. Anem a posar una tria d'un disc anomenat, molt significativament, "Travessies", gravat l'any 2006, que, fora del grup "Amores", on milita però on no es lliga (aquest home supose que mai es lligarà a cap estil o camí musical), es diverteix, i nosaltres amb ell, jugant amb peces curtes que van del pop (diguem-ho així), passant per ritmes llatins a Bach i Cage. Com per a marejar-se ;-)!!

Mig programa, aproximadament, es dedica després a una peça què, estrenada en el marc del 40é Festival Ensems, al juny de 2018,  s'anomena "Trinquetíssim" què, lamentablement, no ha eixit en disc però es pot veure i escoltar al "You Tube", on un grup de percussió acompanya a un parell de pilotaires, mentre juguen a "raspall" a l'històric trinquet de Pelai. La sonoritat de les llises parets del trinquet són aprofitades pel Chapi per aconseguir unes sonoritats precioses. Ell mateix,  en una entrevista sobre el tema diu que: «He fet una música mediterrània, 'mascletista' i sobretot 'pilotària'»

De veres, relaxeu-vos, oblideu qualsevol etiqueta o prejudici, i deixeu-vos embolcallar per la música d'aquest excel·lent músic inquiet, innovador, proteic,  com es deia de Wagner i què crec que li quadra perfectament al "Chapi, i gaudiu d'una sessió d'una horeta de música, simplement música, sols música, però que vos agafarà i no vos soltarà i us deixarà amb ganes d'escoltar-ne més.

Com que els seus discos no son a l'abast en les tendes a l'ús, si voleu fer-vos  amb algun disc seu i del grup AMORES podeu fer-ho des de la seua web http://amoresgrupdepercussio.com/.

Vos assegure que no us en penedireu.

Ah! Oblidava recordar-vos que, si podeu, abans (i si no després, tant se val) d'escoltar el pròxim programa, veieu a Vimeo el vídeo anomenat LA SIMFONIA DE LES GRUES.

dijous, 13 de juny de 2019

La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-2

Programa 470

El disc què, lamentablement, no podreu escoltar sencer per superar el temps de la nostra emissió és, m'atrevisc a dir, simplement un disc de bona música, de bon jazz, interpretat per uns artistes de gran qualitat i amb un flaire tranquil, relaxat, generalment, per a gaudir-lo amb gust. Hi ha vegades que la música ho diu tot i que un humil afeccionat com jo, no pot dir molt més d'una música. Però, cal dir quelcom més sense posar-se en plan "docte"?

El Javier Vercher, fent duo amb l'excel·lent saxofonista cubà Maikel Vistel, ambdós utilitzant el saxo tenor i amb un magnífic trio acompanyant-los, encara que de vegades, sobre tot el pianista, cubà també,, -amb una consagrada carrera com a líder el seu grup- , així com "El Negrazo" Reinier Elizalde i el ja mític Billy Hart a la batería, formen el quintet que podem escoltar en aquest disc.

La biografia i les referències d'aquest músic crec que estan més que narrades a la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/about/ ), per cert un poc endarrerida en el temps, sobretot en allò que respecta a la seua discografia on, per exemple, no figura cap dels dos discs que heu pogut escoltar en aquest i l'anterior programa.

Si escolteu, sí, escolteu, no veieu, els vídeos de la seua web ( https://javierverchermusic.wordpress.com/videos/ ), referits sobretot a la seua època als Estats Units, podreu gaudir de la seua música i de la seua capacitat improvisadora, dintre la línia d'un Coltrane o un Coleman. Crec que eixes influències  ja no estan tan presents, en certa mesura, segons es pot escoltar al disc de hui, molt més "estandar", sense que esta paraula tinga cap sentit despectiu, anomenat "First Takes", encara que al disc del programa anterior, les "petjades" dels dos mestres es deixen veure millor.

Com ja varem comentar, en viure ara a València, esperem tindre l'oportunitat d'escoltar-lo prompte i saber "per on van ara els tirs" de la seua sempre renovada música.

dijous, 6 de juny de 2019

La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-1

Programa 469

Afortunadament, d'uns decennis cap ací, el nivell del jazz fet ací, al País Valencià i rodalies ha tingut una pujada de qualitat més que notòria.

No cal esmentar a les grans figures què, amb Perico Sambeat com a emblema, han sorgit per estes terres amb ressò internacional. Però figures de un nivell més que rellevant van -afortunadament- sorgint any rere any, segurament a causa de les ja freqüents eixides a l'estranger dels nostres músics.

El contacte dels nostres músics amb els grans mestres de l'avantguarda del jazz què -malgrat que a Europa té figures destacades- és evident que té el centre de gravetat de l'actual innovació als EE.UU., concretament i  sobretot a Nova York, ha estat la clau què ha fet que el seu pas per enllà els influenciara enormement.

Els desenvolupaments jazzístics més atrevits què segueixen pels camins que varen obrir gent com John Coltrane i Ornette Coleman com a figures més "trencadores", ha entrat amb força en el jazz a casa nostra.

El cas de Javier Vercher és simptomàtic del que acabe de dir.

Després de passar per l'educació reglada del Conservatori Joaquín Rodrigo de València, amb el clarinet baix, més piano, espentat per son pare, professor del centre, i amb 17 anys, va tindre la sort de intentar i aconseguir una beca per estudiar a la Berkeley de Boston. Tres anys després, va capbussar-se a Nova York i les trobades amb el bo i millor de la gent que ara mateix està construint el jazz de hui i de demà.

No va desaprofitar l'oportunitat el nostre gandienc d'adopció i amb una enorme capacitat d'absorció va anar escoltant i deprenent de tota eixa gent. Gent que, lamentablement, resulta difícil d'escoltar per ací on hi ha -i sobretot hi havia quan se'n va anar a Boston- una certa esclerosi al món del jazz.

Hui tenim la sort de que, després de rodar per mig món, viu a València i, clar, ha connectat  amb la gent de Sedajazz que ha publicat els seus dos darrers discs, el que escoltareu hui i el que podreu escoltar la setmana que ve.

Un disc, el del programa de hui, anomenat "As we see it", que jo imagine gravat pel Javier Vercher i el seu únic -i discret- acompanyant, el baix Masa Kamagouchi, amb l'estudi quasi a fosques i deixant que les idees que li venien al cap pogueren ser expressades amb total llibertat pel varis instruments que toca: saxos tenor i soprano, clarinet baix -clar- i efectes amb sintetitzadors.

Si una cosa expressa aquest disc és la llibertat absoluta d'un creador.


dijous, 30 de maig de 2019

Un trio històric de cambra: Cortot, Casals, Thibaut

Programa 468

La trajectòria artística del mític violoncel·lista català Pau Casals, va tindre una època daurada que va començar en el període immediatament anterior a la Primera Guerra Mundial i durà fins a la seua mort.

Per altra part, els quartets de corda eren una formació molt habitual des d'un parell de segles abans i hi havia una molt abundant producció i interpretació per aquest tipus de formació, però no era el cas d'un altre tipus de música de cambra què, podríem dir, estava una poc "abandonada".

El pianista Alfred Cortot, ja amb una carrera consagrada, va convidar el 1906 (o 1905, hi ha dubtes sobre la data) a  dos amics, també consagrats ja i encara molt joves, el violinista Jacques Thibaut i el violoncel·lista Pau Casals a emprendre l'aventura de tocar tots tres junts la prou abundant literatura pre-romàntica i romàntica per a trio de cambra de piano, cel·lo i violí, què estava, com hem dit, un poc fora de les programacions habituals dels concerts.

La proposta va ser acceptada immediatament per tots dos i es va formar un trio què, malgrat continuar cadascú amb la seua carrera individual, va tindre una important activitat des de la seua fundació, amb el parèntesi obligat per la Primera Guerra Mundial, però que va re-emprendre la seua activitat un cop acabada esta, fins l'any 1937 en què, amb un Casals afonat moralment pel fet de la Guerra Civil, va decidir deixar d'actuar al llarg d'un grapat d'anys.

L'any 1928, la formació anà a Londres i va gravar, per al segell Victor, una sèrie de peces què, la meravellosa tecnologia de què es gaudeix ara, ha reviscolat/reconstruït per a gaudi dels afeccionats a la gran música.

Al programa de hui aneu a escoltar una peça fonamental del repertori per a trio de piano, el Trio per a Piano i corda no 7 in B flat major, Op. 97 "Archduke" de Ludwig van Beethoven, compost pel mestre de Bonn entre els anys 1810/1811 i què és una cimera de la literatura cambrística.



dijous, 23 de maig de 2019

El jazz valencià té futur: "Growing up" de la SEDAJAZZ KIDS BAND

Programa 467

Just a l'altre costat del llit nou del riu, anant pel carrer S. Vicent, gires a la dreta i a uns dos-cents metres et trobes una casa "màgica" on una sèrie de persones, pel gust de fer-ho, es dediquen a conrear una música què, si bé va néixer als barris negres de Nova Orleans dels EE.UU., enllà, a finals del segle XIX, s'ha convertit ja, de fet, en una nova classe més de música "clàssica". Sens dubte serà la música del segle XXI arreu del món, per la seua capacitat de fusionar-se amb altres tradicions musicals, algunes molt allunyades.

Evidentment estem parlant del jazz. I en eixa casa "màgica" es conrea eixe gènere -sobretot, encara que no sols- i, a més, tenen una abundant colla de petites personetes que fans les seues primeres passes en eixe meravellós món de la música, especialment del jazz.

No espereu grans lluïments de personetes de entre 6 i 17 anys, tampoc cal,

però escolteu-los amb atenció, que de entre elles eixiran les lluminàries del jazz del segle actual...o no, però sempre, en un racó de la seua memòria, guardaran un record inesborrable d'eixos anys en què, pel gust d'anar-hi, l'alqueria Coca els va fer créixer artísticament i personalment.

Es dediquen en un futur professionalment,o no, a la música, l'experiència de compartir música amb companyes i companys -segurament seran amics per sempre més- . els farà que siguen persones que gaudiran de la música. No es perdran eixa possibilitat com, lamentablement, li passarà a la majoria de la gent de la seua edat, la qual no haurà tingut l'oportunitat d'aprendre i gaudir, a les escoles, d'una de les arts de llenguatge més universal:LA  MÚSICA. Sense adjectius.

Com diu al disc la periodista i crítica musical Marta Ramón, què va estar lligada al projecte durant un temps:

"Es van atrevir a jugar amb una música que els desafiava més enllà de com abraçar amb les mans els seus instruments. Es van atrevir a jugar amb una música que els ensenyaria a caminar d'una forma diferent i a viure el desconcert de la llibertat...I sentir junts que aquesta música consisteix a escoltar, a compartir, a viure la il·lusió de buscar la teua pròpia veu. I elles, ells, sense filtres, en aquesta aventura han sigut sempre generosos regalant-nos tot el que tenien...Ells i elles, partint de la puresa dels seus dies, han demostrat que gaudir i aprendre era el motor de cada assaig, i de cada nou escenari...Així, atrevint-se a jugar, a ser xiquets músics, han creat un record que els acompanyarà sempre perquè puguen escoltar la imatge de la seua infància i no perdre la certesa que, quan cuides de la llavor, allò que brolla sempre sorprén. Marta Ramón

Com diuen a l'alqueria: Ací està el futur de SEDAJAZZ. I del jazz, no sols valencià, afig jo.

Podeu entrar a la seua web i assabentar-se millor del projecte ( www.sedajazz.es ), anar als seus concerts, a preus ínfims (no són els diners el seu objectiu) i recolzar-lo, o podeu gaudir de la música d'aquesta jovenalla a l' àrea dels Kids al YouTube. 

No us decebran.

dijous, 16 de maig de 2019

Un altre personatge que no precisa presentació: Bach. Les suites angleses

Programa 466

Com ja hem dit en anteriors comentaris, ens abellia repassar alguns clàssics imprescindibles. Alguna persona ( del món occidental, clar) no ha sentit parlar de Johann Sebastian Bach? Encara que no haja estat en un concert mai de la vida... La bibliografia i les referències són tantes que, com en el cas de Armstrong, seria absurd tractar de resumir la seua tasca en una breu ressenya.

Com a petita introducció a les obres que aneu a escoltar, dos de les anomenades Suites Angleses, vaig a transcriure, traduït i amb alguns petits retocs, el comentari que es fa a esta web, què trobe un bon acostament a estes peces.

"Una suite és una peça musical composta per diversos moviments breus. L'origen són diferents tipus de danses barroques per a ambients cortesans. La suite està considerada com les primeres manifestacions orquestrals de tipus modern. Una característica important d'elles és que per mantenir la seva unitat interna, tots els passatges d'una suite es componien en la mateixa tonalitat o en el seu relatiu menor.

Les anomenades "Suites Angleses" (BWV 806-811) són un grup de 6 suites compostes per JS Bach per a clavecí i que estan considerades generalment com les primeres de les 18 suites que Bach va compondre per a teclat, sent les altres 12 restants; les 6 suites franceses (BWV 812-817) i les 6 partites (BWV 825 - 830).

Es pensava que aquestes 6 suites angleses eren d'un període comprès entre els anys 1718 a 1720, però noves investigacions suggereixen que van ser compostes al voltant de 1715, data en què Bach estava radicat a Weimar, agafant un periode relativament ampli de temps.

Pel que fa al nom "Suites Angleses", hi ha diverses conjectures sobre l'origen d'aquesta expressió que ha variat àmpliament, ja que partitures originals de Bach no s'han trobat, encara que hi ha bones còpies manuscrites fetes pels seus alumnes. El que si se sap és que Bach no va utilitzar el títol de "Suites angleses"; realment no sabem com les va anomenar.

No obstant això, una de les còpies fetes per un dels fills de Bach la titula com: "Fait pour les anglois" (fet per als anglesos).

El primer biògraf de Bach Johann Nicolaus Forkel, va declarar: Se les coneix pel nom de Suites Angleses perquè el compositor les va fer per un anglès de rang. S'ha de afegir que Forkel, va reunir gran part de la informació dels fills de Bach.

Pel que fa a l'estructura de les "Suites Angleses" Cadascuna d'aquestes suites compta amb un preludi (1r mov.), Seguit d'una seqüència de moviments en la mateixa clau, les que porten el compàs i el nom d'una dansa cortesana. El 2on mov. és sempre una "Allemande", el 3r mov. "Courante", una o dues (courante). El 4t moviment una pausa reflexiva en forma de "Sarabanda" i el final un viu moviment anomenat "Giga".

Entre els últims mov. Bach insereix sovint altres dances com bourrées (suite 1 i 2), gavotes (suite 3 i 6); minuets (suite 4) i passepieds (suite 5)."


També està prou bé l'article de la Wikipèdia.

Gaudiu-ne de la inspiració d'un geni de la cultura occidental y de la genial interpretació de Masaaki Suzuki. Probablement un dels dos millors clavecinistes vius del món, junt amb Tom Koopman.

dijous, 9 de maig de 2019

Louis Armstrong. Cal dir més?

Programa 465

Com dic al programa, enguany m'abellia repassar, de tant en tant, algun clàssic. Del gènere que fora.

Si parlem de jazz i diguem clàssic, el nom de Louis Armstrong surt de seguida.

Què es pot dir sobre ell que no s'haja dit? De fet no vaig ni a posar cap enllaç ni comentari sobre "Satchmo", el carinyòs apel·latiu amb el qual tothom el coneixia al món del jazz i fora d'ell, perquè dir "Satchmo" i dir jazz és el mateix.

No va inventar el jazz...però quasi. Aquesta música va canviar de forma radical amb la seua aportació i, sobretot, va aconseguir un reconeixement com a gènere musical que, fins la seua aparició, no en gaudia.

De tota manera, el racisme de la societat nord-americana de la seua època (sols de la seua època...?) feia que sols es veiés en ell a un "entertainer" més. A Europa, en canvi, la percepció del jazz i de la seua "categoria musical" era la d'un gènere musical tan respectable com altre qualsevol i la seua figura era reconeguda com la d'un ARTISTA i això ho percebia Armstrong de forma nítida. Eixe reconeixement com a quelcom més que un tipus que es pujava a l'escenari per "entretindre" el personal, sinó que, pel contrari, se l'escoltara amb atenció, respecte i, fins i tot, admiració, era una sensació que, lògicament, agradava i enorgullia a Louis Armstrong.

La gravació en directe que escoltareu al programa, feta a París, on l'entusiasme del públic resulta evident, n'és una demostració del respecte i admiració amb què el públic francès -i l'europeu, en general- percebia el seu treball artístic.

Si en voleu saber quelcom més d'ell, hi ha tantes fonts a tot arreu que resultaria absurd que jo en triara una o altra. En tot cas una recomanació, cerqueu actuacions seues al YouTube i gaudiu-ne d'elles.

Aquest programa és, tan sols, un humil homenatge d'aquest programador: un més dels seus admiradors.

dijous, 25 d’abril de 2019

Un grapat de bons músics que es junten: The great challenge

Programa 464

 Era l'any 1957. En un moment en què les grandes bandes de bandes de swing havien pràcticament desaparegut i molts dels músics o havien deixat la música o sobrevivien en orquestes dels grans hotels o sales de ball, el promotor George T. Simon, què havia treballat molt en l'època del swing va tindre una idea. Cridà a Cootie Williams, gran estrela a l'orquestra  de Duke Ellington i la va proposar la idea: fer un disc amb antics companys que "sonara" a swing, però que fora simplement una reunió d'amics tocant jazz. Sense pretensions, sense liders clars, sols un grup d'amics fent música. La idea va quallar a poc a poc

La idea d’aquest disc s’ha trobat sovint al jazz: l’aparellament de solistes destacats, amb la tensió de l’ambient competitiu així creat. En aquest cas, els músics escollits van ser el trompetista Cootie Williams i el corneta Rex Stewart, que havien estat socis en les bandes de Fletcher Henderson i Duke Ellington.
Encara que co-dirigents, es van aparellar al costat d'ells alguns dels grans swingers de la història del jazz, inclosos els saxofonistes tenors Coleman Hawkins, un ídol particular de Cootie, i Bud Freeman, i els trombonistes Lawrence Brown i J.C. Higginbotham.

L'art de Hawks, en particular, va anar més enllà de les escoles, les èpoques i l'estil; la seva elegant senzillesa i el seu so monolític fort i dominant són alguns dels punts forts de tot l'àlbum. Per al disc, la petició de Cootie de no acabar de posar-nos a l'estudi i de dir-li a tothom que explotés pel seu compte, es va complir assignant les tasques que organitzaven a Ernie Wilkins i Joe Thomas com a arranjadors o quelcom paregut.

Els resultats van ser brillants, simultàniament recordant una època del jazz tradicional, però també sonant tan recentment encunyats com el dia en què es van fer. 


Una autèntica joia.