Pau Viguer: música i converses sobre música i cultura -2

 Programa 524

Com a complement del que varem poder escoltar al programa anterior del Pau Viguer, en aquest programa anem a completar el resum de l'entrevista haguda amb ell fa poques setmanes, il·lustrant-les, en aquest cas, amb una mena de petita mostra dels variats aspectes musicals que conrea aquest músic.

El jazz, amb ser la principal activitat a la qual es dedica actualment -i les seues classes a l'institut, és clar, i ho comenta- no és l'única variant en la qual treballa aquest valencià.

Ja m'he referit a la irrefrenable vessant melòdica del Pau i és, en aquest aspecte, on també està treballant, composant músiques tranquil·les, relaxades, per als canals corresponents d'internet dedicats a aquests tipus de música (YouTube, Spotify, etc.)

 Hi ha també un tercer aspecte, emmarcat en certa mesura en l'anterior, com és el fer versions de grans èxits dels anys 70' i 80' del segle passat, acompanyant(-se) d'altres instrumentistes i cantants anònims, valencians també, majoritàriament, i on utilitza amb més freqüència teclats i sintetitzadors, un altre aspecte que -ell ens ho diu- també l'interessa per la recerca de nous sons i possibilitats expressives a les quals el piano no pot arribar, encara que siga el seu instrument preferit.

 Resumint. Un parell de programes molt interessants, on podem escoltar les opinions (i la música, és clar) d'una persona de les moltes que fan de la música la seua vida, per a gaudi de la resta de la humanitat. 

Agraïnt-li-ho!!

Pau Viguer. Renaixer després del confinament: converses sobre música i cultura

 Programa 523

Pau Viguer, pianista, compositor i músic en definitiva, valencià, ja és conegut al nostre programa quan, l'any 2017 i amb motiu del llançament del "Muy Delicado", el seu darrer disc fins llavors, varen fer un repàs a la seua trajectòria.

M'interessen els músics com el Pau. Són gent que viu per a la música. De forma modesta, discreta, lluny de les grans lluminàries i de la presència mediàtica, però que van fent música com poden, a poc a poc, amb amor per eixe art i amb esperit de recerca i superació constant.

No sé si, en el fons, aspirarien a una major repercussió del seu treball -supose que sí- mentrestant, però, ells van fent, discretament, com formiguetes treballadores que van acumulant experiències, col·laboracions amb altres companyes i companys, treballadores de la música també i, a poc a poc, això cristal·litza en algun disc que és com una foto fixa dels avenços aconseguits des de l'anterior.

Les vàries vessants del Pau com a mestre de música en un institut, compositor, pianista i experiències jovenívoles en el camp del rock, del pop i coses vàries, fan d'ell una personalitat de la qual totes aquelles persones que estimem la música, les músiques, gràcies a gent com elles i ells, podem aprendre quines coses passen per la ment d'un creador/treballador de aquest art.

La pandèmia ha propiciat que, a recer -obligat- de contactes exteriors, haja fet un exercici d'introspecció i gravat, a piano sols, una sèrie de peces, composicions seues ja gravades anteriorment en format de grup (trio, normalment, però no sols) què, com que eren resultat d'experiències molt íntimes en moltes ocasions, la distància en el temps les fa vore amb una mirada diferent i, en estar ell assoles davant del piano, amb la mateixa estima però matisada per la llunyania i la soledat, resulten una mena de diari íntim on s'expressa amb tot el lirisme que el caracteritza.

Escolteu la seua música i escolteu, també, el què ens diu a l'entrevista. Aprendrem molt de com pot nàixer una música i com afecta això a compositor i intèrpret.

Beethoven. Cita final de l'aniversari

 

Programa 522

 

El 250 aniversari del naixement del geni de Bonn ha tingut varis programes dedicats al "Camins de la Música". Uns amb peces ultraconegudes i algun altre amb coses més o menys inspirades per l'esdeveniment.

Al programa de hui aneu a escoltar dues peces, una realment majestuosa, i no sols pel nom, i l'altra una petita peça que coneixen "fins els gats". Es tracta del Concert nº 5 per a Piano i Orquestra, conegut com a "Emperador" y, com a llaç final pel paquet, la universalment coneguda bagatel·la "Für Elise".

He triat estes dues peces, interpretades per gent ultrareconeguda perquè, com ja vaig dir en un dels programes anteriors, l'ocasió de l'aniversari és per celebrar la seua glòria i, per això, opine que les peces més conegudes són les que tothom anem a escoltar amb més gust.

De tota manera, he dedicat la part de locució a un aspecte de la interpretació musical dels clàssics que crec que requereix una certa reflexió. Es tracta de com afrontar la interpretació d'autors anteriors a les gravacions fonogràfiques. Com "traduir" a l'actualitat la seua idea.

En literatura hi ha una frase que diu que "traductor, traïdor". En música, la versió d'una peça ultraconeguda té dos perills: l'un és la repetició sistemàtica de les versions consagrades com a "canòniques" degudes, en el cas de Beethoven, per exemple, a les batutes de Karajan o Furtwängler, l'altra és la dels qui, amb més o menys encert i guiant-se per una lectura de la partitura original, les anotacions de l'autor i els comentaris dels contemporanis, tracta de -presumptament- acostar-se a "com imaginen que deuria ser la forma en que l'autor volia que sonaren".

Ambdues idees són legítimes i la qüestió de les modes interpretatives té un enorme pes. A aquest tema hem dedicat el comentari que fem al programa, amb testimonis de contemporanis i de gent actual que diuen la seua sobre el tema.

En tot cas, VISCA BEETHOVEN i FELIÇ ANIVERSARI!!

Art i rebeŀlia: Els "Data Lords" de la Maria Schneider-II

Programa 521

 

  Poca cosa queda que dir respecte a la música que aneu a escoltar al programa de hui i la seua, per mi, admirada autora, Maria Schneider, després de la llarga "filípica" que vaig endegar-vos el programa passat al fil de la temàtica que ens proposa l'artista.

El segon disc de l'àlbum "Data Lords" s'anomena "Our Natural World", el món més humà, més autèntic, menys artificial del que ens proposa la societat hipercapitalista, hiperconnectada, que ens...híper-empresona.

Nascuda en una localitat del medi rural, on viu encara, amb la seua música i els seus comentaris, ens convida a retrobar-nos amb la natura, amb una nit de calma enmig del camp o el bosc, observant les estrelles, o de dia els núvols i els ocells, escoltant els seus cants.

No ens dóna esta perspectiva ingènuament com una mena de primitivisme càndid, ben al contrari, conscient com és de l'estructura de la societat actual, industrial i depredadora, ens anima a escapar, en la mida d'allò possible, de les urpes de les preses, de l'estrès, de les llums de neó i els clàxons dels automòbils. De la possibilitat que encara existeix, si es busca el lloc, de sentir la natura (més o menys contaminada, ai-las!) i deixar que ens "desintoxique".

Les músiques que ens proposa en aquest segon disc de l'àlbum són més relaxades, més líriques, amb uns metalls menys potents que a la primera part. No sé si ho vaig dir a l'emissió radiofònica, però opine que si gent com Debussy, Ravel o gent d'eixa mena, visquera hui, potser faria una música del tipus de la que en fa la Maria Schneider. La sensibilitat a flor de pell, la subtilesa de les orquestracions, per cert, cada cop més boniques i treballades, "marca de la casa", amb unes sonoritats d'una delicadesa increïbles d'aconseguir en uns instruments de vent. Destaque també, en els dos discos, la presència d'un instrument que ella ha gastat de vegades, però que en aquest àlbum té una presència destacada, l'acordió de Gary Versace, que aconsegueix unes sonoritats insòlites en aquest instrument, poc freqüent en orquestres (de jazz o clàssica).

És açò jazz?, és clàssica? És, simplement, MÚSICA així, amb majúscules.

Estic segur que Duke Ellington, des d'on estiga, escoltarà amb un somriure d'aprovació l'obra d'esta dona, acceptant que, seguint les seues petjades de les obres sacres i profanes, la perfecció de la Schneider el supera tècnicament i estilística.

Gràcies Maria. Maria artista, Maria valenta i lluitadora. Maria DONA en un món copat pels homes. Sols espere que, tal i com tu vares aprendre del teu mestre, Gil Evans, hi haja gent jove al teu costat, deprenent.


 

Art i rebeŀlia: Els "Data Lords" de la Maria Schneider-I

 Programa 520

 

Maria Schneider, malgrat fer els seixanta anys el 27 de novembre d'enguany, no deixa de sorprendre'ns amb la seua exuberant creativitat quasi jovenívola, ens regala la seua darrera obra què, i ho dic amb orgull, aneu a escoltar en -segurament- la seua estrena en una ràdio europea o quasi.

L'àlbum "Data Lords"", un doble CD, va eixir a la llum a finals del mes de juliol passat en els EUA i, com a orgullós col·laborador al micromecenatge que l'ha fet possible, l'he rebut a finals del mes d'agost. Lamentablement, crec que vàries circumstàncies faran poc probable la seua audició en cap emissora estatal (potser llevada la BBC), per la llargària dels seus temes i per la seua difícil ubicació estilística. Cal tindre compte que la seua autora té cinc Grammys, dels quals un d'ells en música clàssica orquestral i els altres per obres de la seua orquestra i composicions de jazz.

I tot això a base de treballar fora dels circuits industrials comercials de les grans gravadores PER VOLUNTAD PRÒPIA. La creació de l'associació "Artist Share", editora de l'àlbum, amb una sèrie de companys gelosos de la seua independència creativa i del desenvolupament de la seua carrera artística, fan d'ella i els seus companys d'aventura una fita al món supercapitalista, superhomogeneitzat i...super controlat pels grans conglomerats tecnològics. 

Ja sabeu que el gran negoci de hui és l'obtenció, manipulació i monetització de les nostres dades personals de tot tipus. Dades no sempre obtingudes de forma oberta i transparent, més aviat al contrari. Les Microsoft, Google, Facebook, etc., ens FURTEN, literalment, les dades què, voluntàriament i inocentment o sense saber que ho fem, de forma inconscient, dels artefactes electrònics que semblen ja imprescindibles(?) per la vida diària: mòbils, tauletes, ordinadors, neveres, rellotges o joguets connectats a internet, de forma dissimulada moltes vegades, ens ROBEN la nostra privacidad, la nostra vida, cada cop més lligada a aquestes andròmines, i fan negoci amb elles.  

 En efecte, el "Data Lords", a ells o, millor dit, contra ells, està creat aquest àlbum "Data Lords", els "Senyors de les dades". amb dos CDs perfectament definits, és la música, que al programa de hui, s'escolta en la seua primera part, el primer CD, anomenat "The digital world".

Fa referència -i ella ho explicita expressament al preciós llibret que acompanya l'àlbum- al món de hui en què les grans empreses de dades (les "Data Lords") s'enriqueixen amb el tràfec de les nostres vides, emmagatzemades innocentment per nosaltres en tota una sèrie d'estris digitals, furtant-nos no sols el que és personal, també les obres artístiques en el cas dels artistes com ella, per manipular-nos després amb la utilització d'eixes dades, què comercialitzen impúdicament, venent-nos tant andròmines físiques com espirituals, polítiques, ideològiques, etc. tractant (i aconseguint, en termes generals, ai!!) de portar-nos pels camins que "elles" dissenyen a major glòria dels seus criteris estètics (?), polítics i de consum, emplenant així les butxaques dels seus directius, autèntics "deus ex machina" de la vida de les nostres societats, per ara les occidentals o occidentalitzades, encara que la seua aspiració és, de forma evident, que cap mil·límetre quadrat de la superfície de la terra seguisca les seues directrius.

Manifestat de forma explícita en multitud de papers per la Schneider (https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=schneider, paràgraf final), la seua rebel·lia política es materialitza ara en peces musicals que, si poguéreu llegir els comentaris que fa a cadascuna al llibret -de les quals utilitze petits fragments per introduir les músiques al programa- s'adonaríeu amb quina ràbia, amb quina força, amb quina duresa i desesperació, tracta aquest tema també en l'aspecte musical.

Un petit exemple. El final de la darrera peça del primer disc, l'explícitament anomenada "Data Lords", té un final on els vents fan variacions un poc sense sentit, fent una impressió un poc ridícula. Doncs bé, explícitament es tracta d'això, de fer burleta dels Google, Microsoft, Facebook i "tutti quanti" -que diria el mestre Joan Fuster- com una forma de fer palesa la seua indignació i menyspreu envers ells.

No és sols música, és també rebel·lia. Ara, això sí, si la rebel·lia de molt de nosaltres la sabérem traduir com ella en bellesa i en art, potser el món seria un poc millor, almenys en l'aspecte artístic.

Us recomane que escolteu els altres programes dedicats a la seua discografia que hem emés al programa. Serà la millor "pèrdua de temps" que podreu fer. 

Per cert, en aquest cas, de bell nou, si voleu escoltar el disc sencer, descarregueu-vos el fitxer d'aquesta pàgina. A la versió de l'emissió radiofònica, per manca de temps, no és possible. I la setmana que ve escoltareu el segon disc, d'on es "parla" de l'altra cara de la vida, possible, si volem i ens adonem que existeix.

Un altre aniversari a destacar el 2020. Charlie Parker faria 100 anys

Programa 519 

Esta vegada el text serà molt curt. Senzillament vaig a presentar-vos la música que aneu a escoltar, perquè dels dos protagonistes hi ha ja abundant informació i comentaris, tant en aquest programa com en general.

Es tracta d'una d'eixes recopilacions que, a hores d'ara, algunes editores oportunes fan de vell material. Vell, però no passat de moda perquè, com va a passar de moda Charlie Parker (aquest enllaç i següents programes)?

En efecte, el disc és un recull de gravacions fetes per diverses formacions de Charlie Parker   (feu una cerca amb el seu nom per escoltar varis  programes  de "Camins" del 2007) entre els anys 1945 i 1947, just després de la coneguda vaga de gravacions ordenada pel sindicat de músics, què va tindre conseqüències inesperades per al jazz. Concretament el recolector s'ha fixat en les gravacions fetes per grups de Parker amb Miles Davis com a membre.

El disc té la frescor pròpia de la gent que sap que està fent quelcom de nou, s'ho creu i tira endavant amb la joventut dels seus membres.

Un testimoni interessant del naixement d'una nova vida per al jazz, que no tots els afeccionats i públic varen entendre ni acceptar, d'entrada.

Jazzrausch: classicisme i modernitat

Programa 518

 

 Al programa anterior varem escoltar un Beethoven inèdit, embolcallat amb robes de jazz amb tocs molt destacadament discotequers. Els de la Jazzrausch Big Band han triat eixe camí. Un més dels que la gran corrent del jazz enllumena constantment.

La gent de l'orquestra ha triat encetar eixe camí, tan legítim com qualsevol altre, sempre que les coses es facen bé i el seu rerefons cultural musical no els faça fer barbaritats. No és el cas dels alemanys com podreu comprovar al programa de hui.

Ja varem dir que la pràctica totalitat d'elles i ells provenen dels estudis reglats de música, és dir, que coneixen bé la "teoria". La cosa, però, és que també coneixen el que és la música de les grans "big bands" de l'època corresponent i d'això donen fe en aquest disc on els tocs discotequers hi són, encara que no d'una forma tan aclaparadora, sonant realment com una "big band" anys 50 evolucionada i ací el jazz què expressen s'acosta molt més al so convencional d'aquelles formacions històriques: és dir, han fet els deures abans d'aventurar-se amb les innovacions.

La música que aneu a escoltar és una suite "Mirror Suite", composta especialment per a ells per un del membres més destacats de l'avantguarda, jazzística i musical en general, d'Alemanya, Christian Elsässer, què, a més, dirigeix la formació en aquest cas. La gravació és del 2018, l'anterior a la Beethoveniana.

Evidentment cal parar l'orella molt acuradament i escoltar amb atenció la (relativament) innovadora música i seguir-li la pista tant als Jazzrausch com al Christian Elsässer.

Els imprecissos limits dels géneres musicals. Els Jazzrausch: Beethoven va a la discoteca

 

 Programa 517

Un altre cop torne a un tema què està a les arrels d'aquest programa: Hi ha molts gèneres musicals o hi ha una sola música què s'expressa de formes diverses?

Al programa de hui, aprofitant l'avinentesa de la commemoració dels 250 anys del seu naixement, anem a escoltar música de Beethoven. Però, de segur que ÉS música de Beethoven?

Hui en dia, en un temps que la cultura del reciclatge va, a poc a poc (massa poc a poc...) penetrant en els paràmetres socials d'allò políticament correcte i, per tant, a l'agenda de governs, empreses i centres de decisió en general, la música, els artistes que en ella treballen, tant autors com intèrprets, què és pionera des de fa algun que altre segle en aquest camp de les innovacions, van prémer l'accelerador i des del començament del segle XX ja van anar plantejant opcions de superació de determinades convencions acadèmiques (melodia, escales, sons, instruments, etc).

El naixement del jazz a finals del segle XIX als guetos negres de Nord-Amèrica va suposar, per a la música occidental, un daltabaix per a moltes convencions estètiques, i la seua rapidíssima evolució, junt amb les novetats tecnològiques aparegudes què faciliten l'intercanvi de coneixements, fonamentalment la fonografia, han fet que les modes musicals, els canvis en els conceptes sobre els quals s'havia treballat en la música occidental -que mai va aturar una certa evolució des de la Grécia clàssica almenys- patiren una brusca i radical acceleració.

L'arbre de la música -occidental, insisteixo- va veure com li eixien un enorme grapat de branques què en uns casos varen dur a camins sense eixida o que varen ser molt explícitament rebutjats pel públic, mentre que, en altres casos, la integració en les formes musicals acceptades per la majoria de la societat les feren donar fruits saborosos. El jazz, evidentment, va ser un d'aquests experiments exitosos fins al punt que, a hores d'ara, qualsevol innovació que es faça inspirant-se en els principis jazzístics (ritmes, sonoritats, llibertat interpretativa, etc.) sol tindre, almenys, la possibilitat d'una atenta escolta per part d'un públic ample, en molts casos sense que eixe públic se n'adone clarament dels canvis estètics proposats.

Una de les evolucions que, impulsada per la indústria -ai, las!- va tindre també una favorable acollida per part d'un públic ampli, fonamentalment jove, van ser les músiques que derivades del rock -una evident evolució del jazz i el blues- junt a l'aparició de l'electrònica instrumental filla dels experiments musicals de començaments del segle XX (Boulez, Cage...) arribà a allò que s'anomena "techno", que regna a les discoteques amb l'aparició d'un nou tipus d'artista (?), els DJ's, què dominen les pistes de ball de les discoteques.

Un grapat de joves músics  alemanys, sota l'impuls d'una parella d'innovadors, Roman Sladek i Leonhard Kuhn, majoritàriament procedents del camp de la música acadèmica i amb instruments convencionals, amarats, però, per la música ballada a les discoteques que, per edat, han freqüentat de segur, han format l'anomenat JAZZRAUSCH BIGBAND (literalment, amarats, intoxicats de jazz). 

Nascuda el 2014 i ja amb una mitja dotzena de gravacions, i sent grup resident (novetat en Europa i, potser al món) a una popular discoteca de Munic, s'han atrevit a fer el seu particular homenatge al mestre de Bonn gravant un disc, "BEETHOVEN'S BREAKDOWN", què aneu a escoltar hui en algunes de les seues peces, inspirades en Beethoven, però profundament arrelades en criteris estètics de rabiosa (mai millor dit) contemporaneïtat.

Si vos agrada o no és ja cosa vostra. La meua tasca consisteix en proposar-vos la seua escolta i vosaltres decidiu si l'accepteu o no. Una recomanació: feu per oir-lo més d'una vegada.

Maria Schneider: El seu primer disc al podi de la cultura dels EE.UU.

Programa 516

La invitada del programa de hui no és cap novetat al nostre programa. Maria Schneider té ja dedicat un programa per a cadascun dels discos què té publicats en el nostre Camins de la Música.

Evidentment m'agrada. O millor, més, m'encanta. Crec que és un dels millors valors actuals de la música del món del jazz, entès d'eixa forma "extensa" que s'entén ara aquesta música. Crec recordar que en algun comentari ja vaig dir que el jazz havia nascut negre, però que ja era multicolor. En tots els sentits, l'artístic...i el racial!

Doncs bé. El disc què escoltareu hui és el primer de dues coses. És el primer què va publicar amb la seua orquestra, el 2004, i va ser el primer disc que, venent-se sols per internet (no a les botigues), va aconseguir un Grammy al millor àlbum de jazz orquestral.

La raó final, però que m'ha dut a programar-lo hui és que, en la tria que tots els anys fa la Biblioteca del Congrés dels EE.UU. per incloure dintre de la seua secció d'obres selectes, (2019 National Recording Registry) feta mitjançant votació popular , aquest disc ha estat triat amb 24 obres artístiques més, per ser destacada entre totes les obres produïdes a aquell país, de manera que se li reconeix una importància cabdal en la producció artística feta enllà. Fixeu-vos que el disc és del 2004, és a dir, que la seua tria no és producte de la novetat ni d'un fortuït moment de fama. És una decisió decantada a través d'una quinzena d'anys de reconeixement d'aquesta obra. I, a més a més, la Schneider acaba de ser nomenada acadèmica de la  American Academy of Arts and Sciences.

La seua activitat artística, que podreu trobar glossada en els altres comentaris fets al nostre programa  no cal que ho siga novament al de hui. Allò que m'agradaria fer és destacar el seu paper en la defensa dels drets d'autor i intèrprets enfront de la dictadura de les grans distribuïdores de música per internet (Google, Amazon, Spotify, etc.). En un interessant article, publicat a un periòdic d'enllà, diu coses com aquestes:

Tanca els ulls per un moment i imagina’t el món següent:

Hem permès a les empreses poderoses entrar a les nostres cases i vides per extreure béns personals per valor de milers de milions de dòlars, sense pagar-nos ni un cèntim. Aquests actius són tan valuosos que les poderoses corporacions poden utilitzar-les en el comerç de manera que condueixen a la fallida a innombrables petites empreses i minoristes independents, deixant els carrers principals a tot arreu en estat de decadència i deserció.

Imaginem ara que aquests actius personals es converteixen en milers de milions de dòlars d’efectiu, però les empreses traslladen aquest efectiu fora del nostre país i l’emmagatzemen en països que tenen els tipus d’impostos corporatius més baixos.

Imagineu-vos un món on els nostres barris es tornin menys vitals, perquè s’assequen els impostos federals, estatals i locals que paguen les carreteres, la policia i l’aigua neta.

Obriu els ulls i esteu fixant la mirada en aquest món. Empreses com Google, Facebook i Amazon ens prenen les nostres dades personals valuoses sense pagar-nos ni un cèntim. Ho plantegen, el filtren i ho ordenen amb els seus algoritmes secrets, després ho exploten, el que ha suposat ingressos en milions de milions... (A aquest enllaç podreu llegir l'article original, en anglès. És impagable).

I ara, a gaudir de la preciosa música de la Maria Schneider. Fullegeu també el seu interessant web.

Una pionera en la música electrònica: Wendy Carlos i la LSI

Programa 515 (*)

Quan Wendy Carlos va llançar el seu àlbum "Switched on Bach" el 1968 (un altre isqué el 1974-Switched on Bach II), ja portava sis mesos en teràpia hormonal transgènere. Quan l'àlbum va arribar als prestatges, la persona responsable del material encara era coneguda com Walter. La seva operació de passar d'home a dona la va fer en l'any 1972, amb els diners que Stanley Kubrick li havia donat pel seu meravellós treball en "A clockwork orange" (1972), quatre anys després del llançament de "Switched-On Bach".

Va anunciar públicament la seva reassignació de gènere en una entrevista de la revista Playboy de 1979, què després ha lamentat per l’enfocament equívoc què es feia del seu canvi de sexe: "No sé quin efecte tindrà això", va dir a Playboy. La publicitat que envoltà la seva reassignació de gènere va canviar radicalment la forma en què es percebia, apreciava i discutia la seva feina, per a bé i per a mal.

Recordem que el 1964, l'inventor i enginyer Bob Moog presentava la seva màquina  en una convenció de la Societat d'Enginyeria Acústica (AES) a Nova York. Els seus instruments electrònics fets a mà van ser lloats per alguns, però altres van pensar que eren una abominació pel món de la música.
L'anècdota afortunada és que Moog es va quedar adormit després de dinar i va ser tret de la seva migdiada per un estudiant de música de la Universitat de Columbia que semblava no només interessat en el potencial musical del sintetitzador modular, sinó també en com funcionava i aconseguia la seua interminable gamma de sons. Walter Carlos havia estat aconsellat per cercar Moog pel seu professor de composició, Vladamir Ussachevsky, què creia en les posibilitats de la màquina de Moog i que va copsar el potencial de l’instrument per explorar nous mons sonors.

Carlos no es podia permetre comprar llavors un dels increïblement cars instruments de Moog fets a mà, de noguera i ben polits i acabats.  Pel mateix preu podies comprar una bona casa o un bon cotxe. En canvi, Moog i Carlos van desenvolupar un sistema de bescanvi, gravant peces musicals investigant les capacitats de l'instrument. Per aquest treball de Carlos i pels consells que van ajudar al desenvolupament del sintetitzador, Moog va negociar finalment un bon preu.

El sintetitzador modular tenia aproximadament el mateix ample que un piano vertical i els panells frontals estaven coberts de dials, interruptors i cables de connexió. L'instrument s'assemblava a una central telefònica particularment caòtica i antiga. Tenia, però, un avantatge front a d’altres màquines que s’estaven dissenyant llavors per altres persones, com Donald Buchla, què va desenrotllar el seu primer model 100 en paral·lel (de fet es patentaren amb sols setmanes de diferència), l’avantatge era que el de Moog tenia un teclat igual al d’un piano, encara que no hi havia pedals de sostingut o expressió i era monofònic, és dir, no podia emetre més d’un so alhora; incitat per Carlos, però, Bob Moog va construir un component especialment per a Walter/Wendy que va activar els acords. Seguint el seu consell també, la sonoritat del clavicordi es va introduir en l'instrument. A diferència d'un piano convencional, però, les diferents veus i elements havien de ser assajats i col·locats acuradament en l'estudi, ajustant els diversos controls dels inexistents «pedals» amb una mà, mentre que les melodies es reproduïen amb l'altra. Tot un «tour de force».

Va ser una empresa gegantina tant per Walter com per a Rachel Elkind què, com a música i productora, va veure en la música de Bach una oportunitat de provar comercialment l’instrument. La parella Carlos/Elkind havien d’afinar el sintetitzador abans de cada presa i esperar/dessitjar que es mantingués sintonitzat durant la durada de cada pista. L'àlbum és una gesta tecnològica monumental i una fita musical.

El sintetitzador de Moog va aparèixer de fet, inicialment,en 1967, en àlbums dels Doors, els Monkees, i els Byrds, bandes pre-psicodèliques que van entendre la seva promesa futurista, però el seu ús elemental no és comparable al del binomi Carlos-Elkind.

L'impacte de "Switched-On Bach" va ser sísmic. En una entrevista de 2013, Giorgio Moroder va citar l'àlbum com una de les seves influències més ràpides, decissives i profundes. La producció de Moroder sobre "I Feel Love" de Donna Summer en 1977 és un moment fonamental en la història de la música. El so del sintetitzador va ser responsable de la germinació de la música electrònica ballable. A l'igual que al "Switched-On Bach", tots els elements instrumentals en la versió d’estudi de "I Feel Love" es van executar en un sintetitzador modular Moog. Els sons dels DJ's actuals serien impensables sense aquell pas.
Poc després del llançament de "Switched-On Bach", es va presentar al Carnegie Hall. Leonard Bernstein i Leopold Stokowski van realitzar un concert amb la Filharmònica de Nova York i un sintetitzador Moog. El cèlebre pianista clàssic i musicòleg Glenn Gould va declarar que "la realització de Carlos del quart Concert de Brandenburg és, per dir-ho sense embuts, la millor interpretació de qualsevol dels Brandenburg".


Digital Moonscapes, l’obra que anem a escoltar avui,  publicada el 1984, va introduir l'anomenada "LSI Philharmonic Orchestra" ('Large Scale Integration' circuits)". Aquesta va ser la primera vegada que una composició es pensava per una "orquestra sintetitzada", amb un so significativament rellevant i factible d’usar per un compositor. Avançant-se novament a la seua època i després d'un enorme treball junt a Robert Moog, va aconseguir un so on es produïa una rèplica digital molt aproximada de timbres orquestrals estandars junt a nous "instruments" amb sons originals digitals creats per la seua "LSI".

Resulta molt interessant que entreu a l'oceànica web de Wendy Carlos, on ella mateix explica tot el procés de les seues obres i tecnologia i on conta els molts entrebancs que va tindre que patir per qüestions de drets d’autor, llibertat de difusió de la música, en general, i de la seua en particular i un grapat d’interessantíssimess entrevistes que fan veure els molts aspectes als quals un/a creador/a té que fer front per preservar la seua llibertat creativa front a la maquinaria comercial/industrial.

Tot plegat una autèntica fita en la història de la música occidental

(*) La versió del programa que escoltareu, si se'l descarregueu d'aquesta web, inclou, a més del que escoltareu a la ràdio, una altra suite de tres parts, anomaneda "Cosmological Impressions", amb tres moviments: Genesis, Eden i I.C. (Intergalactic comunications). Els comentaris artístics i tècnics de la Wendy Carlos a totes les obres del disc els podreu llegir si es descarregueu el llibret que us pose ací en format pdf.

Una pionera de la música electrònica: Wendy Carlos i Bach

Programa 514

La compositora i sintetista Wendy Carlos, què no ha seguit cap curs de música convencional, nasqué el 14 de novembre de 1939, a Pawtucket, Rhode Island. Va donar classes de piano des dels 6 anys i va demostrar talents per a arts gràfiques i ciències, guanyant una beca de la Fira de Ciències de Westinghouse per dissenyar un ordinador domèstic al centre d'estudis mitjans (l'equivalent al nostre batxillerat). Després de cursar un grau híbrid en música i física a la Universitat de Brown, va obtenir un màster en composició musical a la Universitat de Columbia, estudiant amb els pioners Otto Luening i Vladimir Ussachevsky al primer centre de música electrònica dels EE.UU., fent amistat amb Robert Moog, l'enginyer que havia dissenyat el primer sintetitzador musical, convertint-se en un dels seus primers clients.

En col·laboració amb Rachel Elkind, que va exercir de productora durant una desena d'anys, Wendy Carlos (llavors, Walter Carlos, car no s'havia fet encara el canvi de sexe) va obtenir la el primer disc de platí de la història (més d'un milió de discos venuts) amb el seu enregistrament de 1968, Switched-On Bach (*), que va popularitzar el sintetitzador Moog  per a l'opinió pública i va guanyar tres premis Grammy. Va perfeccionar les seves tècniques per a The Well-Tempered Synthesizer (1969) i va introduir l'ús de vocoders per a fer les veus sitetitzades en la seva partitura per a la pel·lícula de Stanley Kubrick, A Clockwork Orange (1972), molt abans que les pel·lícules de guerra espacial feren comunes les veus sintètiques. La seva composició original del disc Sonic Seasonings (1972) va precedir les formes ambientals de la música New Age durant més d'una dècada.

Després de gravar diversos àlbums en una línia clàssica, Carlos va escriure la música per a The Shining de Kubrick i va compondre la partitura per a la pel·lícula Disney de 1982, Tron. En aquesta última partitura va fer una barreja contínua entre orquestra simfònica i sintetitzadors, una combinació actualment popular, sobretot en bandes sonores. Digital Moonscapes va seguir el 1984, introduint l'anomenada "LSI Philharmonic Orchestra" ('Large Scale Integration' circuits)", què escoltarem al pròxim programa.

La seua obra, encara que no excessivament extensa en gravacions, ho és en innovacions en cada disc que ha tret. Durant una època, Carlos es va dedicar amb interès a recerques musicals amb escales alternatives i treballs de síntesi  musical, combinant la música del món amb seues idees musicals. Va "re-composar" una versió paròdica de "En Pere i el Llop" de Prokofiev combinant-la amb el clàssic de Saint-Saens, "El Carnaval dels Animals". Aquest projecte ja va ser fet directament amb ordinador mitjançant la tecnologia MIDI i  els projectes de la  SMPTE ( https://www.smpte.org/who-we-are) més recents. Aquest va ser el seu primer projecte què es va realitzar directament a l'ordinador.

El 1992, amb el  "Bach-On Bach 2000". Carlos va posar al dia les seues primeres gravacions, aplican-li les darreres tecnologies...i apartant-se massa, de vegades, de l'esperit original (?) del mestre Bach

 Actualment ha tornat a remodelar el seu catàleg en edicions òptimes d’alta resolució, amb molts àlbums disponibles per a CD per primera vegada.

Entre els projectes més recents, hi ha el disseny i la construcció d’un instrument amb quatre teclats, amb pedals, on tracta de combinar la magnificència de l'orgue clàssic, utilitzant la millor tecnologia de tubs i sons d’òrgans, amb els últims sintetitzadors digitals en un sol aparell permetent l’espontaneïtat d’un instrument en directe.

Wendy Carlos ha lliurat treballs sense nombre per a una enorme quantitat de institucions, universitats i empreses de tecnologia digital, relacionades amb la música.

La seua doble formació com a música i com a física l'ha dut a interessar-se per un enorme grapat de camps, incloent-hi l'ecologia.

Resumint. Una forma diferent d'escoltar a Bach al programa de hui (els tres primers concerts de Brandenburg) que jo estic quasi segur que no li hauria desagradat...massa (?) al mestre alemany.


(*)Aquest disc està disponible per a descàrrega gratuïta legal des de la web:

https://archive.org/details/switched-on-bach

La descàrrega és possible perquè Wendy Carlos va alliberar per al domini públic la seua obra. La web "archive.org" conté una quantitat inabastable d'obres artístiques, musicals, literàries, cinematogràfiques i documentals, bé per cessió dels propis autors o bé per haver superat el temps de vigència dels drets d'autor.

Una tradició desconeguda: Elchin Shirinov i el jazz a l'Adzerbaidjan

Programa 513

De vegades, en regirar per ací i per enllà per fer aquest programa, em trobe sorpreses. Un és el mètode de les cireres, tires d'una i se n'enganxen varies més. Altra forma és la de les troballes inesperades.

En aquest cas, com ja comente al programa, ha estat el primer mètode el què m'ha portat a trobar -i posar- la música d'Elchin Shirinov. En escoltar-lo acompanyant a l'Avishai Cohen, el contrabaixista, a "Arvoles", el seu treball em va agradar i vaig decidir fer una recerca per la xarxa. Afortunadament el meu regirar va tindre èxit i vaig trobar que aquest Elchin Shirinov, nat a  l'Adzerbaidjan, havia tret el seu primer disc, com a "leader", a finals de l'any 2018; aquest és el disc que aneu a escoltar.  Es diu "Waiting".

Em vaig dur una gran sorpresa, no tant per la qualitat, ja palesa al disc del Cohen, sinò per l'estil de la seua música, molt allunyada de la forma colorista i quasi caribenya del disc on feia costat a l'israelià.

Encara que crec que es prompte per demanar-li una mica de definició final al seu estil -la tècnica és impecable- les línies que marca la música d'aquest disc estan més a prop del lirisme i la sensibilitat que dels ritmes fortament sincopats. Són les seues interpretacions, totes composicions seues, segons diu el disc, d'una gran qualitat, em fan vindre al cap, de totes les influències que ell declara, dues fonamentalment: el lirisme i la subtilesa del millor Bill Evans i la forma de conjuntar el trio de Brad Meldhau. Com he dit moltes vegades, les meues opinions no tenen cap solvent fonament teòric, són sols les sensacions d'un veterà melòman.

Una altra sorpresa, què tindrà conseqüències en forma de pròxims programes, és el descobriment que la tradició jazzística a l'Adzerbaidjan és quasi tan antiga com el propi jazz! Altre dia parlarem, i escoltarem, la música d'aquests pioners del jazz en llocs tan allunyats del seu bressol negre-americà. Una prova més de la capacitat d'aquest gènere musical per escampar-se, com una gota d'oli per tot arreu.

Dels seus acompanyants al disc, Andrea Di Biase, contrabaixista italià, i Dave Hamblett, a la bateria i britànic de neixement, vos pose aquest dos petits enllaços per a que, com jo, que reconec que els desconeixia totalment, pugau gaudir de la seua música i valorar el seu futur musical, car sembla que ja en tenen una certa carrera personal encetada. Feu una petita cerca al YouTube i en trobareu uns quants exemples més.

Agradables sorpreses. Cireres ben dolces.

La música de cambra i piano en Beethoven

Programa 512

No sempre es poden complir 250 anys i el maleit virus ha enfosquit el que deuria haver estat l'esdeveniment de l'any, el 250é aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven. Des d'ací anem a tractar de reivindicar el transcendental fet per a la música i la cultura occidental amb un escollit grapat de peces del geni de Bonn.               

Hui li toca a la música per a piano i a la de cambra, amb un exemple singular. Es tracta de la Sonata 9, Opus 14.1. Una obra, datada el  1789, en tres moviments molt alegres i amigables d'escoltar què, a causa del seu èxit, en part, i per desenrotllar nous aspectes i sonoritats què, potser al piano, no havien quedat tot l'arrodonides que ell volia, va traspassar un parell d'anys després per ser interpretada amb un quartet de corda.

Com comentem al programa, les obres de cambra eren utilitzades pels compositors, en molts casos -sobretot, a partir de l'època de Beethoven- a part de per acomplir el  compromisos d'actuacions, com una mena de "banc de proves" per assajar coses noves, noves sonoritats, noves formes de expressió, que després utilitzarien en obres de major tamany  i compromís (simfonies, cantates, misses, etc.).

Doncs bé, en aquest cas, personalment, pense que la transcripció per a quartet de corda li va quedar molt més "beethoveniana" que la versió per a piano, potser massa encotillada per al gust de l'autor. La versió per a piano sona més "haydiniana", mentre que la del quartet de corda "sona" més al que després seria el Beethoven més conegut. Més "<sturm un drang", si em permeteu l'atreviment.

He aconseguit (tinc els discos a casa) posar-vos dues versions excel·lents. El piano és del de Claudio Arrau(*). El quartet de corda és el Melos Quartet de Stutgart. En ambdós casos es tracta de gent què varen marcar camins d'interpretació que molts altres varen seguir després; autèntiques versions canòniques.

Com a complement, per aprofitar el temps que ens deixaven les dues versions de la sonata, hem aprofitat per posar-vos els dos primers moviments d'una de les obres més conegudes del mestre de Bonn, la Sonata "Clar de Lluna", en una sentida i íntima interpretació d'altra estrela del piano del segle XX...i del XXI, car encara la tenim per ací, la portuguesa Maria João Pires.

Probablement encara caiga algun altre programa dedicat a Beethoven. Després de tot, el seu aniversari no arriba fins el 16 de desembre, i el nostre benvolgut Ludwig i la seua obra és tan extensa i variada que hi ha d'on triar.

I ara, a disfrutar amb els sons del músic sord més genial que el món ha conegut!!

(*)Per una errada, a l'àudio dic que Claudio  Arrau era argentí. En realitat era xilé

Quan entre el flamenc i el jazz no hi ha línia divisòria: El "Trio"

Programa 511

Quantes vegades s'ha parlat -hem parlat- de la ductilitat del jazz per mesclar-se amb altres músiques?

El cas del programa de hui n'és una mostra excel·lent de com, quan hi ha músics de talent i que, en aquest cas a més, han "mamat" de les dues músiques des de ben joves, la cosa flueix amb naturalitat, sense que semble que fan esforços, més o menys artificiosos, per tractar d'arribar a eixa fusió.

Carles Benavent (baix elèctric), Tino di Geraldo (bateria) y Jorge Pardo (saxos tenor i soprano i flauta, en aquest cas) varen treure a la llum, a les darreries del 2018 el seu tercer disc conjunt. 20 anys després de la primera constància gravada d'una actuació seua, un directe a Sevilla (El concierto en Sevilla) l'any 1998, i 10 després del segon disc, en aquest cas d'estudi, treuen un altre disc, també d'estudi, "Flamenco Leaks".

Les biografies d'aquests tres músics,  pense, són sobradament conegudes ací a l'estat espanyol on han passejat, amb la mateixa solvència i facilitat, pràcticament tota la gamma de músiques possibles, llevat de la clàssica. Grups de pop, rock, música folklòrica, a més del flamenc, músiques d'arrel variat de la mediterrània i per suposat, jazz, molt de jazz (i de flamenc, és clar, d'on varen eixir, formant part del sextet de Paco de Lucía) on han acompanyat gent de la talla de Chick Corea, per esmentar sols un dels qui ha cridat a esta gent per fer coses "diferents". Perquè eixa és la "gràcia" d'aquests músics: saben acoblar-se a tot tipus de música com si la tocaren des de sempre.

Ells, però, varen néixer i créixer, literalment, escoltant flamenc i això és el que flueix per les seues venes. Però la seua inquietud artística i la seua qualitat musical, la seua curiositat innata els ha dut a caminar per moltíssims carrers. Això sí, sempre, al darrere, s'escolta -com un rerefons impalpable- l'esperit del flamenc.

Malgrat el seu títol, però, el Flamenco Leaks és un disc de jazz per totes les vores. Un jazz autèntic, dominat, contingut en la seua expressivitat de forma voluntària, però amb una mestria insuperable.

L'única cosa que em sap greu és que, com que tots tres en tenen els seus projectes personals, es troben sols de deu en deu anys. Esperem que a l'altra tarden menys...

El retorn d'Avishai Cohen - Arvoles

Programa 510

Arvoles torna al baixista Avishai Cohen al jazz després d'una excursió al pop amb 1970 , l'àlbum que va publicar el 2017 i què vareu escoltar la setmana passada. I també repren un bonic trio amb Naom David a la bateria i Elchin Schirinov al piano.

1970 , criticat com a no suficientment important pels periodistes (de jazz), que poden ser massa "ortodoxes" en les seues opinions, va ser un pas deliberat per a Cohen després d'haver sacsejat les aigües del jazz, des de l'ADAMA, gravat el 1997  ha  aconseguit, a poc a poc ser una de les lluminàries més intenses i...innovadores del món del jazz(?) i d'altres mons. El fet de cantar era conegut des de feia anys (als seus concerts és molt freqüent), de manera que fer tot un àlbum de cançons va ser una situació previsible. El "1970" era, doncs, totalment coherent amb la direcció de la música de Cohen tal com la coneixem.

Amb Arvoles , Cohen torna al jazz instrumental. Es tracta de composicions interpretades de manera virtuosa amb estructures i formes de jazz, però encaixades amb elements jueus, folklòrics i mediterrani-orientals. El trio format com a base d'aquest disc és brillant. Per descomptat, Cohen, què és un baixista d'enorme alçada ací s'envolta de grans talents, que fan que sone encara millor.

El bateria Naom David és un músic fabulós. Pot tocar amb força per després ser molt discret i equilibrat, i s'acobla meravellosament amb els baixos de Cohen en uns diàlegs fabulosos, però també pot passar a ser líric i melòdic. Elchin Shirinov, d'Azerbaidjan, una altra gran aportació a Arvoles, ja havia tocat amb Cohen . Pianista que va estudiar en privat en lloc de fer la ruta del conservatori, pot comparar-se perfectament amb els millors intèrprets de jazz. Amb una enorme alegria, amb increïbles tocs afro-cubans en un músic tan allunyat geogràficament del Carib, té la seva interpretació una combinació d’artesania i virtuosisme musical.

A Arvoles hi ha més riqueses perquè Cohen no deixa que el trio faci tot el treball. Les aportacions dels metalls de Björn Samuelsson,trombó,i Anders Hagberg flauta, donen a l’àlbum una atmosfera i una potència extra. Amb tot, el trio protagonitza clarament el disc, constituint una base fabulosa per a l’ensemble i impressionen i sorprenen una i altra vegada.

Des del sons de rock del baix de Cohen amb els quals s’obre l’àlbum a la cançó què dóna nom al disc, Arvoles, fins a la bellesa de Wings, que clou el disc, amb algunes magnífiques incorporacions amb aire de música clàssica al seu repertori, com Gesture # 1 i#2 , a més del justament virtuós Face Me , el preciós Childhood, Nostàlgia (amb Shirinov en el brillant paper principal) i Elchinov, dedicat al seu pianista amb una preciosa composició de Cohen, "Arvoles" és un excel·lent nou àlbum que està entre els millors del catàleg d’Avishai Cohen, ja farcit d'excel·lents peces.

Cohen, que el 20 d'abril ha complert 50 anys, aconsegueix sorprendre'ns una i altra vegada amb àlbums de jazz sempre excel·lents...i sempre diferents encara que el seu segell resulte notori per una oïda acostumada a escoltar-lo. Els qui no ho estigueu, no es perdeu cap dels seus 16 discos anteriors.

L'enyor per la infantesa d'Avishai Cohen - 1970

Programa 509

Després d'haver destacat tocant amb el grup del llegendari pianista de jazz Chick Corea als anys 90, el baixista israelià Avishai Cohen s'ha convertit en un intèrpret i líder de banda amb un so estilísticament expansiu.

El seu àlbum d'estudi "1970" publicat el 2017, presenta aquest enfocament ampli amb un conjunt de composicions originals i cançons tradicionals del seu Israel nadiu. Cançons, moltes d'elles, amb una certa consciència social en un sentit de germandat global, emmarcades en estils que van dels tradicionals sons del mediterrani oriental, al jazz, el pop i la fusió amarades pel sentit de les músiques del món del seu any de naixement. Amalgama de música popular jueva, pop i les cançons sefardites en Ladino que sentia a la seua mare mentre creixia.

És palés, en la seua forma d'acostar-se a l'instrument, el característic estil del baixista Jaco Pastorius i les influències de les col·laboracions amb artistes pop com Joni Mitchell i altres. Junt amb la seva personal tècnica de baix, gran part de l'àlbum es basa en la veu de Cohen . Amb un to de baríton, càlid i intimista, Cohen no és cap cantant virtuós sinó un instrument més que sona en el conjunt amb la resta d'instruments com una presència més.

Els músics que formen el grup reunit per a aquest disc, anomenat "Eastern Unit Project", l'acompanyen de manera impecable en el seu so, estilísticament integrador, destacant, des de la meua perspectiva, la presència d'Elyasaf Bishari, baix (elèctric), teclats i Oud, instrument que emmarca  i dóna el color mediterrani de moltes de les peces del disc.

Tot i que no es tracta d'un àlbum de jazz en cap sentit estricte, hi ha una llibertat i una obertura a la música del 1970 que s'acobla perfectament amb els esforços passats de l'Avishai. La declarada intenció de fer una música que "sonara" com la que ell escoltava la dècada dels 70', quan era un xiquet, encara que la immensa majoria dels temes són de composició pròpia, fa que almenys a mi, en certs moments, em recorde molt l'ambient musical de gent com Stewie Wonder i el món del "soul" en general.

Un disc curiós, potser una miqueta atípic en el món del jazz, però que ha estat el disc que millor li ha funcionat comercialment. Escolteu-lo i comproveu la causa.

Com crec que cal fer justícia a la presència de tots els músics d'aquest projecte, cap d'ells conegut, vos els pose a continuació.

Avishai Cohen, Arreglista, baix (acústic), baix (elèctric), compositor, bateria, piano, artista primari, productor, vocals, Wah Wah Bass
Sherrod Barnes, Guitarra
Elyasaf Bishari, Arranjador, baix (elèctric), teclats, Oud, Vocals
Jonatan Daskal, Arranjador, Fender Rhodes, Teclats
Itamar Doari, Percussió, vocals
Ltamar Doari, Percussió
Julia Klain, Violí
Tal Kohavi, Tambor
Yael Shapira, Violoncel, arranjaments de cordes

Un trio, lamentablement, irrepetible: Paco de Lucia, Al di Meola, John McLaughlin

Programa 508

El 25 de febrer de 2014, a una platja de Mèxic, Paco de Lucía, de manera inopinada, ens deixava per sempre més.

L'any 1981, amb un concert en directe a San Francisco, publicat el mateix any, s'ajuntaven tres dels millors guitarristes del món -es pot dir així, sense por a equivocar-se- del món no-clàssic. I a la gent ens agradà.

Paco de Lucia, John McLaughlin i Al Di Meola aconseguien una màgica confluència musical que va dur a una gira d'un parell d'anys, al final del quals, el 1983, varen treure un disc d'estudi,"Passion Grace and Fire"

que també va assolir cims de crítica i vendes. Després d'açò cadascú va prendre el seu camí, entenent que havien arribat a la fi d'un cert trajecte.

Tretze anys després, però, el miracle va succeir i tots tres, fent una aturada en les seues respectives carreres musicals, varen  decidir fer-ne un altre àlbum, també d'estudi, anomenat, senzillament "The Guitar Trio". Eixe és el que aneu a escoltar hui. El primer ja va sonar al programa 247, quan el Paco va acomiadar-se.

Els tres discos han estat "etiquetats" (maleïda mania), segons els gustos o el rerefons cultural del comentarista respectiu, com a discos de "flamenc", "jazz", "post-rock", etc. Jo, senzillament, crec que són, tots tres, una excel·lent mostra de MÚSICS, AIXÍ, AMB MAJÚSCULES, què, per una mena de "confluència astral", varen tindre l'oportunitat de tocar junts...i la varen aprofitar, per a gaudi de la gent què ens agrada la música, sense etiquetes.

De la seua tècnica per a què parlar, sols escolteu-los. De la seua inspiració per a què parlar, sols escolteu-los. De la seua complicitat per a què parlar, sols escolteu-los. 

Senzillament, escolteu-los.

Aniversari d'un revolucionari: Beethoven-II

Programa 507

Al programa de hui podeu escoltar un parell més de fragments de dues obres, relativament singulars per causes vàries, del geni de Bonn.

Sols una ràpida ullada a alguns aspectes que vull destacar  en l'escàs temps que, per a aquest tipus d'obres, dóna la llargària del programa.

En un dels casos, es tracta de l'única obra de concert per múltiples instruments de Beethoven, el Concert per Violí, Cello i Piano en Do major, opus 56, més conegut com a Triple Concert. Punjant la imatge de baix podreu escoltar una excel·lent versió, completa.

L'altra peça l'escoltareu completa. Té la singularitat de ser l'antecedent del Coral final de la Novena Simfonia. Es tracta de la Fantasia Coral.

Per veure més informació sobre Beethoven, hi ha tants llocs, que m'estime més que llegiu aquell(s) que vos parega.

Feliç 250é aniversari Ludwig!!

Aniversari d'un revolucionari: Beethoven-I

Programa 506

El 17 de desembre de 1770, a la ciutat de Bonn, nasqué un xiquet que anava a canviar moltes coses en el panorama cultural europeu, fonamentalment en el camp de la música.

Fill i net de músics, el seu avi  Ludwig van Beethoven "el vell", provenia d'una família de camperols que havia emigrat des d'una localitat ubicada a l'actual zona flamenca de Bèlgica fins a Bonn, on va arribar a ser "Kapellmeister" de la cort.

Els pares de Ludwig van Beethoven formaven una família què mantenia una vida modesta, encara que relacionada amb el món de la música de la cort de Bonn. L'exemple de Mozart va fer que el seu pare, Johann, tenor i director de l'orquestra de la cort, tractara de fer d'ell un "xiquet prodigi", en detectar en ell bones qualitats com intèrpret de piano amb set anys. La cosa no va eixir bé.

El seu aprenentatge posterior, afortunadament per a ell -i per a la música-, va recaure en bons professors, incloent un ja triomfador Haydn.

Els detalls de la seua biografia els podeu trobar en mil llocs. Allò que voldria destacar, però, és la seua trajectòria  ideològica i musical, prou emparentades, que el va dur, políticament parlant, a acollir de forma entusiasta les novetats filosòfiques, ideològiques i científiques que trasbalsaren els esquemes mentals d'èpoques anteriors, obrint el camí al que s'anomenà "Segle de les Llums".

L'esclat filosòfic (Kant), ideològic amb un caire nacionalista germànic (Schiller, Goethe) i polític, amb la Revolució Francesa com a fita més cridanera, van copsar l'atenció d'un Beethoven què, musicalment format en el Classicisme (Haydn, Mozart,...) dels qual va ser alumne directe en el primer cas, com hem dit, i ambientalment del segon, va engegar molt prompte un camí nou, què revolucionaria (mai millor dit...) la percepció tant tècnica com ideològica del que la música hauria d'esser.

El Romanticisme, esclatant davant la seua cara el va arrabassar ben prompte i, després d'uns inicis clarament influenciats pels seus mestres del Classicisme, va  trencar ben aviat amb aquest per encetar un nou camí on els sentiments personals, polítics, ideològics anaven a ser "descrits", musicalment parlant, per primera vegada en la història de la música occidental.

La resta, reflectida en mil i un treballs, llibres i, clar està, músiques, tant seues com dels qui varen continuar en eixe camí, és ja història...no sols de la música!

Al present programa anem a escoltar tres fragments de tres de les seues emblemàtiques simfonies: la tercera, la cinquena i, és clar, la novena, totes tres autèntiques fites de la música occidental i absolutament paradigmàtiques dels revolucionaris girs -literalment- que Beethoven va donar als conceptes, teòrics i ideològics de la música, establerts fins aleshores.

Un instrument rar al jazz. La flauta travessera de Herbie Mann-i 2

 Programa 505

L'àlbum Nirvana, què aneu a  escoltar hui al nostre programa, és una fita pels dos protagonistes del disc, l'instrumentista de la flauta travessera Herbie Mann i l'excel·lent pianista -un dels meus referents en el jazz- Bill Evans. Va ser l'unica vegada que ambdós varen ajuntar-se en un estudi (i, fins on jo sé, inclús en actuacions en directe), és, per tant, una gravació única, autènticament de col·leccionista, la que aneu a escoltar hui.

Com que al programa anterior ja varen donar les que considerem dades essencials sobre el nostre personatge, Herbie Mann, així que no anem a repetir eixos punts. Potser l'única cosa que caldria destacar del programa de hui és la referència als altres estils conreats al llarg de les -atenció!- més de 100 gravacions fetes pel flautista, de les quals una vintena llarga varen ser  enormes èxits de vendes.

De entre elles, al programa hi ha una miqueta de temps per fer una ullada a tres peces que, en la seua vessant de fusió entre el jazz i altres gèneres, va fer amb els músics de la, llavors, innovadora "BOSSA NOVA", amb el  bo i millor dels músics d'aquell exitós gènere. Antônio Carlos Jobim, Sergio Mendes, Juquinha, Zezinho e Sua Escola de Samba, Baden Powell i un grapat més de músics que estarien per l'estudi de gravació, car les gravacions no es varen fer totes al mateix dia sinó al llarg de quatre o cinc dies , entre el 15 i el 20 d'octubre de 1962, és dir, el mateix anys que es va gravar, en aquest cas al desembre, el Nirvana.

Contrast interessant que ens fa veure la ductilitat de Herbie Mann per passar de tocar amb un consagrat músic d'estil "bop" a una gent brasilera, en un estil què, de forma notòria, va néixer per la "contaminació" dels músics brasilers pel jazz, de forma que, en certa mesura, es tancava "un cercle".

Vos recomanaria guardar-vos el fitxer del programa i conservar, per escolta posterior, quan vos abellisca, aquesta petita joieta que és el "NIRVANA".

Un instrument rar al jazz. La flauta travessera de Herbie Mann-1

Programa 504

Amb un segle i escaig d'existència, el jazz ha aconseguit arribar a tot el món, pràcticament, i a quasi tot tipus d'instruments. L'instrument que anem a escoltar hui, però, és una "rara avis" dintre dels utilitzats pels músics jazzers.

Herbie Mann va interpretar una gran varietat de música al llarg de la seva carrera.Es va fer molt popular als anys seixanta, però als anys 70 va quedar tan immers en el pop i diversos tipus de música (realment) popular mundial que semblava perdut pel jazz. Tot i això, no va perdre mai la capacitat d’improvisar creativament com ho demostren els seus enregistraments posteriors, arribant fins el darrer, en una sessió efectuada just un parell de mesos abans de la seua mort, el 2004.

Nascut a Brooklin (Nova York), el 16 d'abril de 1930, Herbie Mann va començar al clarinet quan tenia nou anys, però aviat també tocava flauta i el saxo tenor. Després de servir a l'Exèrcit, va començar a treballar prompte i a gravar com a líder. Durant el 1954-1958,  Herbie Mann va enrolar-se a les files del bop, col·laborant amb gent com Phil Woods ,  i Charlie Rouse, entre altres. Utilitzava també de vegades el saxo tenor i va ser un dels pocs músics de jazz dels anys 50 que va gravar al clarinet baix. Com es veu, la seua formació instrumental era variada; generalment, però, la seua marca, el so amb el qual se l'associa és, definitivament, la flauta travessera, convertint-se, potser, en el millor instrumentista d'aquest instrument per al jazz o, si més no, en el més popular.

Amb  una carrera trufada d'incursions en músiques d'allò més variat (de fet es considera un dels iniciadors de la fusió anomenada "world music") amb gravacions de músiques africanes, bàltiques i d'Europa de l'Est i del Medi Orient. La seua cara més coneguda però, i la més exitosa, va ser l'associada amb la nova música que estava creant-se al Brasil de l'època, la Bossa Nova. Amb ella va aconseguir els seus èxits populars més importants, col·laborant en la popularització d'esta música als Estats Units, on va portar a gent com Antonio Carlos Jobim o Baden Powell.

Amb més del centenar de gravacions publicades, una vintena d'elles situades entre els discos més venuts dels 200 de Billboard (amb gran "enveja" dels seus col·legues del jazz), l'èxit comercial el va arrossegar a fer incursions als mons del pop, el rock i, fins i tot, la música "disco". Eixe va ser el seu gran pecat per a l'"ortodòxia" del jazz, què, tot i reconeixent les seues virtuts com a compositor (va fer música per sèries de TV i pel·lícules), arranjador i virtuós instrumentista, la seua faceta com a innovador no s'ha reconegut adequadament per la "contaminació" que a la seua imatge li provocaven eixes incursions en la música més comercial.

Hui l'escoltarem en la seua faceta més jazzística, en una actuació en directe al Village Gate l'any 1961, en un grup amb gran predomini de la percussió

Jazz desde Extremadura: Javier Alcántara

Programa 503

Afortunadament, la música de jazz ha assolit un caràcter universal que impregna tot el panorama de la música, fonamentalment, occidental. A l'estat espanyol hi ha molta, moltíssima gent que la conrea, en molt casos, de forma excel·lent, tant en la seua vessant més característica com en les seues fórmules de "maridatge" amb gèneres  diversos, més o menys arrelats al territori.

El cas de Javier Alcántara, músic del qual teníem notícia però no discos, n'és un dels què treballen el gènere amb amor, solvència i...bons resultats, si aquests es concreten en discos com el que hui podem escoltar al programa.

Tercer disc d'una prevista trilogia, segons hem pogut llegir, el treball està plantejat de forma molt musical i molt intel·ligent. Partint del títol del disc, "IKIGAI, suite", paraula japonesa que ve  a significar, més o menys, "coses què tenen un valor en la vida" , el músic extremeny elabora una obra en forma de suite, segon ell la titula. Amb una estructura en la qual un petit tema inicial, que es pot escoltar a la primera peça del disc, es desenvolupa al llarg de tot el treball, amb ambients variats que reflecteixen, al meu parer, diferents estats d'ànim, el resultat final és una obra rodona, ben acabada. Una peça molt en la tradició més ortodoxa de la música: tema i variacions.

Però, i és ací on rau l'excel·lència del disc, la construcció dels temes es fa partint, no del lluïment dels solistes en solos més o menys afortunats, per altra part excel·lents en aquest cas, sinó dels desenvolupaments que el tema inicial indica i que donen lloc a les diferents parts de la "suite".

Disc intel·ligent, fet amb una enorme cura per la forma musical, sense escarafalls innecessaris del solistes ni estridències "innovadores". Una música que a mi em resulta com cristal·lina, transparent, però molt eficaç tant per arribar a qui l'escolta com per crear un ambient, coherent al llarg de tot el disc, que t'envolta, que t'agafa.

Dels membres de la banda, tots ells d'un excel·lent nivell, jo destacaria, a més del compositor i -supose- arranjador, Javier Alcántara, el sòlid i sensible treball del pianista, Pablo Romero, i la presència de dos músics portuguesos, un d'ells fent de la veu un instrument estricte, amb vocalitzacions impecables i ben engastades, Joao David Almeida, i l'harmonicista, Gonçalo Sousa, amb un instrument què, més usat al món del blues té alguns il·lustres representants en el jazz, empasta molt bé en el conjunt, supose que gràcies als encertats arranjaments.

Una excel·lent troballa. que espere ampliar si puc aconseguir algun dels discos anteriors de l'Alcántara i la Short Stories Band.

Els virtuosos incansables: Spanis Brass i Jules Verne i... Carles Dénia

Programa 502

I continuem amb el disc dels Spanish Brass per acabar-lo i, amb molta estretor, donar breu notícia del disc anterior dels Spanish.

Hui podreu escoltar les dues peces que completen l'escolta del disc "Les Aventures de Monsieur Jules". Són dues composicions per al mateix conjunt de cambra que l'escoltat al programa passat, quintet de vent i piano, amb la col·laboració d'Albert Guinovart com a pianista.

Les dues composicions i l'escoltada l'anterior programa tenen una fonamental cosa en comú, apart de la formació, el fet que totes elles són d'una absoluta modernitat musical, sonora i tímbrica, i que totes tres han estat escrites amb la voluntat d'arribar a un públic ample, sense prejudicis i...no necessàriament amb una ampla cultura musical. Són peces de fàcil escolta que qualsevol persona amb un poc d'interès les oirà de bona gana. Deixe per als especialistes (ja sabeu que jo no ho soc) el jutjar la seua estructura, sembla que complexa, però aparentment fàcil de copsar per una orella atenta. El mèrit és des compositors, els germans de Silla Francisco José Valero-Castells i Andrés Valero-Castells, i el barceloní Salvador Brotons. Els seus noms no són coneguts pel gran públic, encara que, als nostres pobles, la gent seguidora de les nostres estimades bandes segurament els coneix.

Crec que eixe és el gran mèrit del disc. És música contemporània, fins i tot una mica arriscada -encara que interpretada amb instruments "normals"- però que han sabut col·locar a un nivell d'escolta "per a tots els públics". Lamentablement, tant en el camp de la música clàssica com en el jazz, alguns músics "d'avantguarda" pensen que ho són pel fet que les seues composicions sonen "rares", i com més rares i més per ser escoltades sols per gent del gremi que per un públic ampli, més "d'avantguarda" es veuen.

Eixa errada ja li va costar al jazz la pèrdua d'un bon grapat d'audiència als anys seixanta i el cedir el pas, per al gran públic, al rock-and-roll i altres músiques què, lamentablement, han degenerat en molts casos, pressionades per l'afany de les gravadores de guanyar com més diners millor sense preocupar-se per la qualitat del producte que fan.

Evidentment en tots els gèneres, també en el rock i altres, hi ha bona música, però no sol ser la què més s'escolta...

Esperem amb impaciència el nou treball dels Spanish Brass!!

Els virtuosos incansables: Spanis Brass i Jules Verne

Programa 501

Ja em resulta difícil dir més elogis dels Spanish Brass, crec que els he exhaurit ja als cinc programes anteriors on vos he proposat l'escolta d'algun dels discos seus. En tot cas em reitere en esta ocasió en allò dit anteriorment. Són una formació puntera, a nivell mundial, en el seu camp, i això no els ha fet "pujar-se a la figuereta" -permeteu-me l'expressió- ni "posar-se monyos". Ells continuen treballant per eixamplar la seua tècnica i altres virtuts musicals...i el seu repertori. I quan no troben un repertori que els agrade o els abelleix alguna cosa nova...doncs l'encomanen. Aquest és el cas.

La música que escoltareu és un encàrrec dels Spanish Brass a un veterà, polifacètic i...amic, Albert Guinovart. Músic d'àmplia experiència en camps tan variats com l'òpera (en té dues), música simfònica, coral, per grups de cambra de diversa formació, abundant literatura pianística (és també un reputat pianista), arranjador prestigiós, compositor de música de pel·lícules i sèries de televisió i, la seua faceta que l'ha fet més popular probablement, compositor de cinc obres musicals per a la prestigiosa companyia Dagoll Dagom.

El disc té com a obra titular una peça anomenada "Les Aventures De Jules Verne" i, com a motor, una suite en sis moviments, inspirada en sis de les obres més populars del famós i estimat escriptor francés, en la seua vessant d'aventures fantàstiques.

El disc es completa amb dues peces més de cambra. Una de la parella de germans de Silla Francisco José i Andrés Valero Castells, i altra del conegut compositor català Salvador Brotons, totes dues per quintet de vent i piano, lloc que ocupa el mateix Albert Guinovart.

El disc en conjunt és dels més agradables que he tingut ocasió d'escoltar els darrers temps. Unes músiques fluides, encomanadisses, fàcils d'escoltar, encara que la seua "facilitat" no implica, ans al contrari, vulgaritat. Totes tres són d'una gran qualitat però això no implica fàcils concessions a l'audiència, sinó que són la mostra de la mestria dels compositors i el seu domini de la tècnica musical, cosa gens estranya en persones de tanta veterania i reconeguts mèrits.

Els Spanish Brass han encertat una altra vegada, traguent a llum dues estrenes i una altra peça adaptada a la seua formació, enriquint així, una miqueta més, la seua excel·lent discografia.

Els ilustres pintors de fons sonors: Gil Evans, i 2

Programa 500

Estimada audiència que segueix aquest programa.

El de hui és un programa un poc especial per mi. Mai vaig pensar que aguantaria tant de temps -i pense continuar ;-)- fent un programa que vos assegure que no sempre em resulta fàcil de fer. Precisament per això, no sé per vosaltres, però per mi ha estat una experiència enormement enriquidora que m'ha obligat a sistematitzar els meus coneixements de músiques i, amb això, descobrir alguns camins que no havia caminat encara i què he començat a fer-ho amb vosaltres. El recolzament que, en forma de xifres a la web, m'heu donat, ha estat tan impressionant per mi que, en certa manera, "m'obliga" a continuar en una tasca que vaig començar com una petita contribució a "tapar un forat" que, al meu parer, hi havia a la programació musical de Ràdio Klara.

Un grapat d'anys després (ja un poc més de tretze, des del novembre de 2007), observe la tasca feta i pense que, almenys per mi, ha pagat la pena, molt, MOLTÍSSIM. Moltes gràcies per escoltar estes músiques i espere que, per totes vosaltres, persones més enllà del micròfon, l'experiència haja estat i continue estant agradable i enriquidora. Si ha estat així, ja em considere afortunat i pagat. Gràcies.

Ah! i moltes gràcies, evidentment, a les persones que després de més d'una trentena d'anys, han portat la nau de Ràdio Klara a bon port, per entre tantes tempestes. MOLTES GRÀCIES, amigues i amics!

I un cop feta esta introducció, necessària per mi, passe a fer una petita pinzellada a la música que sonarà hui. Com que es tracta de completar l'escolta del disc "The Individualism of Gil Evans", una peça important en la història dels canvis estilístics del jazz, i ja havia fet els comentaris adients a l'anterior programa, un deixe simplement amb l'escolta de la música d'eixe mag dels sons que va ser el canadenc Gil Evans.

Ah! i no oblideu escoltar el "Kind of blue", per comprendre algunes coses després d'escoltar aquests dos programes dedicats a Gil Evans.

Bona escolta!

MANIFEST DE «ELS CAMINS DE LA MÚSICA», PER RÀDIO KLARA, EN EL DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO

MANIFEST DE «ELS CAMINS DE LA MÚSICA», PER RÀDIO KLARA, EN EL DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO

Hui, aprofitant l'ocasió del dia de la ràdio, vull fer un comentari, sobretot, a compte de Ràdio Klara des de l'àrea que jo treballe, la cultural, sense que això vullga dir que obvie la vessant informativa. Ja voldria jo que tots, i recalque,TOTS els altres mitjans públics i privats que ocupen l'espai de ràdio a l'àrea Metropolitana de València (la zona on la nostra senyal arriba amb nitidesa, encara que es pot escoltar molt més lluny) amb les poques excepcions que calga fer, estigueren al nivell de serietat i solvència de la tasca que es fa des de Ràdio Klara.

Doncs bé, cenyint-me sols a l'àrea cultural, la programació de Ràdio Klara és abundant, adequadament segmentada per temes i SOLVENT perquè els qui parlen SABEN DEL QUÈ ESTAN PARLANT (cinema, filosofia, presons, ciència, etc.).

Si concentrem la mirada en el camp musical, pràcticament s'abasta tot el panorama de la música occidental més difosa. Perquè a Ràdio Klara podeu escoltar, des del seu naixement pràcticament, el programa de Juan Saiz de música de pel·lícules; un programa de música pop i rock; un altre on, tot i no ser el seu punt fonamental, es posa molta música africana; altre on es poden escoltar músiques d'arreu del món; el programa del veterà Claudio, que ja en el seu nom diu la seua intenció (Comentarios y música) on es pot escoltar fragments de música culta, generalment, però no sols; l'excel·lent programa de poesia, on també es pot escoltar molta bona música; el dedicat al blues i altres coses i dos programes de música de jazz, un recuperat que es va emetre fa alguns anys i altre que es fa ara mateix, dedicats al jazz més clàssic. Cal esmentar també la música de continuïtat, on s'escolten eixes músiques que, segur, altres no posen. Espere no haver oblidat ningú i, si ho he fet, que em disculpen.

I finalment aquest programa, on podeu escoltar, com sabeu, el jazz clàssic i el més actual, música de més o menys avantguarda, grans clàssics de la música occidental (mai he ocultat la meua adscripció a les files de fans de les dues B, Bach i Beethoven) i altres músiques més o menys atípiques, però que crec interessants per saber què s'està fent al món dels sons sense etiquetes.

Sens dubte, la programació musical més rica, variada i de qualitat, de tota la ràdio que es pot escoltar a la ciutat de València i voltants, amb l'avantatge que, gràcies a eixa cosa anomenada internet, es pot gaudir d'esta programació fins les antípodes...per als qui no podem passar-se sense sentir Ràdio Klara amb independència del lloc de residència, estable o circumstancial.

Doncs bé. Tota aquesta riquesa té en l'actualitat estretors econòmiques importants, perquè esta ràdio es fa per persones que, no sols no cobren, ben al contrari, PAGUEN, PAGUEM, per fer els programes perquè pensem que és la nostra contribució a una millor informació social, política i cultural DE LA CIUTADANIA QUE ENS ENVOLTA I ACOMPANYA. Perquè creiem que una veu com la nostra és una eina important en una societat plural, culta i democràtica; perquè creiem que, la nostra modesta contribució, ajuda a que la ciutadania puga tindre una mínima oportunitat d'escoltar veus diferents, variades i discrepants del cor de granotes en que s'han convertit la gran majoria dels mitjans de comunicació què -en treballar per mantenir l'"statu quo"- consoliden una societat on la suposada informació, els valors humans i la cultura, són tan sols una excusa per vendre'ns productes, tant materials com morals, totalment alienants, procurant que es forme una suposada "opinió pública" dirigida, enganyada i submisa, fàcilment manipulable per les persones i institucions què controlen tots els àmbits de la vida, de les nostres vides.

Recents estudis d’audiència ens han dit que entre 100 i 110.000 persones escolten diàriament Ràdio Klara i això ens anima a continuar, però en aquest món, dirigit pels diners, eixos diners són una arma poderosa, tant en les nostres mans (pocs, lamentablement) com en les dels qui en tenen la gran part del pastís, i eixos sembla que han decidit que molestem, que sobrem, que cal que es callem, que desapareguem del dial i d'internet i de qualsevol àmbit de difusió d'informació i de cultura, que no som ni recomanables ni convenients.

Per tot això us necessitem. Perquè sembla que, a alguns poderosos, una informació i uns criteris diferents dels imposats des dels grans conglomerats informatius sobren, que sobrem, que incordiem, que som una pedra en la sabata. I tenen els mitjans per aconseguir-ho o, almenys, intentar-ho com van fer en ocasions anteriors, amb tancaments governatius i sancions econòmiques. Es va superar això perquè un grapat de persones, i quan dic un grapat vull dir això, un grapat, es varen capficar en que aquest projecte pagava la pena i varen persistir en el seu intent fins que, amb la legalització de les emissions, es va tindre una certa estabilitat.

Un centenar escàs -no arriba- de persones i un reduït grup d'anunciants amb bona voluntat, són els faedors a hores d'ara, i sustenten econòmicament de manera precària, aquest projecte, ambiciós en els seus objectius, però migrat en medis materials en un món on aquests, els diners, parlant en plata, són els reis de la situació.

En les vostres mans, estimada audiència, està la resposta. Si penseu que aquest projecte us interessa, que aquesta modesta veu vos és necessària per compensar l'allau de soroll que ens cau al damunt a tota hora, aquest és el moment. Més endavant pot ser massa tard. Que es sàpiga, en la història del món sols hi ha notícia -i no està confirmada- de la resurrecció d'un mort fa un dos mil anys.

No deixeu que muira Ràdio Klara. No deixeu que desaparega una esperança en aquest món tan mancat d'elles.

Vos esperem. Us necesitem.

Moltes gràcies

València, a 13 de febrer de 2020