Música de contrapunt a ritme de swing per a ballar: Charlie Barnet

Programa 683

 La música de ball de dues dècades postcrisi del 1029 als Estats Units d'Amèrica va ser una música popular i acceptada per tota la població, blanca i negra, amb la sola nota a destacar que cadascú tocava, normalment, als locals dedicats al seu color de pell, car la discriminació va assolir en aquells anys límits difícilment imaginables, amb el Ku-Klux-Klan i companyia fent-ne de les seues.

La música però, de vegades, produeix petits miracles, taques aïllades d'espais on blancs i negres tocaven junts. Allò de ballar junts ja sí que era impensable... L'orquestra de Charlie Barnet va ser un d'eixos rars espais on gent, majoritàriament blanca, incloïa músics/ques negres als seus rengles. Tota una declaració de principis a l'època.

Però allò que ens interessa hui ací és destacar la qualitat i excepcionalitat del treball musical del Charlie Barnet. A les seues obres, petites joietes de 2 o 3 minuts, es va fer enorme ús als arranjaments de la tècnica del contrapunt, una tècnica amplament desenrotllada per J.S. Bach que Barnet aplicava amb una molt alta freqüència a les seues orquestracions.

Charlie Barnet era un "fill de casa bé" que estava predestinat a ser advocat per a treballar als negocis familiars, però, vets per on, al xic li agradava la música i a ella es va dedicar professionalment durant un bon grapat d'anys.

D'una enorme frescor, i amb certes audàcies estilístiques que feien que presagiara, formalment parlant, l'arribada del be-bop, la música de Barnet va encertar amb l'objectiu de la qualitat, la perfecció formal i... el contacte amb la gent que volia ballar.

A eixa tasca es va dedicar els anys de la seua executòria professional fins que es va cansar i es va dedicar al "dolce far niente" que els diners ingressats amb la seua música i... els que per família tenia, li permetia.

Un bon músic, no massa recordat a hores d'ara, que paga la pena escoltar i aprofitar per a pegar-se uns balls a les nits d'estiu. Us oferisc una hora seguida, sense interrupcions, de música de ball del Barnet, a la versió web del programa.

Artistes que reivindiquen un instrument: l'Arpa i Nicanor Zabaleta

Programa 682

De tant en tant, algun intèrpret d'un instrument d'eixos que, per una causa o l'altra està relegat de l'atenció del públic, vol reivindicar-lo. Les causes poden ser variades: canvis de moda com el clave i el clavicordi pel reviscolament de la música "antiga" amb la Wanda Landowska, rescatar de l'ús de carrer com va fer Andrés Segovia amb la guitarra espanyola, o... portar a primera fila de l'orquestra donant-li protagonisme a l'arpa, tal com va fer Nicanor Zabaleta.

Músic nascut a Donosti el 7 de gener de 1907, son pare, gran amant de la música, li va comprar una arpa de segona mà a set anys i arran d'això es va definir la seua vida.

Intèrpret famós i reconegut al llarg de tota la seua trajectòria professional, s'estima que va vendre uns tres milions de discos... quan encara eren objectes de venda, tot un rècord per a un intèrpret de música clàssica.

La seua tècnica, depurada al llarg de tota una extensa carrera, va dur a una modernització de l'instrument per part dels fabricants, de manera que la seua sonoritat s'avinguera amb les necessitats sonores dels grans recintes de concert actuals.

La necessitat de repertori, molt reduït aleshores a obres del classicisme i barroc transposades per ell al seu instrument, el va dir a una intensa tasca musicològica. El classicisme i  el barroc s'avenien millor a traslladar obres a l'arpa, car la majoria de les peces d'aquella època escrites per als instruments de tecla d'aleshores, la família del clave i el pianoforte -un piano primitiu encara-, a més d'algunes obres de cambra, pensades per a recintes reduïts són més adequades per a dur a l'arpa. El piano romàntic, amb els virtuosismes dels Listz o Chopin eren molt difícils de traslladar al seu instrument per raó que "sols es tenen dues mans", amb unes impossibilitats físiques d'arribar als complexos acords d'aquells virtuosos.

El seu so nítid, cadenciós i depurat, va encisar als públics de l'època i va forjar una sèrie de nous intèrprets joves que, amb ell, varen descobrir a l'audiència aquest instrument de sons cristal·lins.

L'inevitable J. S. Bach apareix sovint en les seues gravacions amb transcripcions d'un bon grapat d'obres per a clave o violí solista i alguna d'elles s'escoltarà al programa, junt amb composicions de l'altre gran barroc, G. F. Händel.

Un altre dels seus punts d'interés van ser les obres dels romàntics nacionalistes espanyols: Falla, Turina, Granados. Podreu escoltar una petita i deliciosa obra d'un il·lustre músic valencià, que va dominar l'escena valenciana al llarg de pràcticament vora cent anys, parlem d'Eduardo López-Chávarri Marco (València, 29 de gener de 1871-València, 28 octubre de 1970).

En la seua cerca d'eixamplar el repertori per a arpa, va encomanar i estrenar obres de gent com Alberto Ginastera, Darius Milhaud, Heitor Villa-Lobos, Walter Piston, Ernst Krenek o Joaquín Rodrigo.

Però encara que, segurament, els seus gustos no s'avenien massa amb les avantguardes de l'època, en el seu afany d'obrir horitzons a l'instrument també va encarregar treballs a gent de la més radical avantguarda, llavors centrada en coses com la música electroacústica, de la qual escoltareu una obra del compositor Josef Tal, israelita d'origen polonés (Pniewy, 18 de setembre de 1910 - Jerusalem, 25 d'agost de 2008) no interpretada per ell, car no he trobat cap interpretació seua, però com a homenatge als seus esforços per viure la música de la seua època enriquint el repertori arpístic.

Va morir a San Juan de Puerto Rico el 31 de març de 1993, amb un reconeixement general a la seua obra, tant dels estaments artístics com dels oficials, rebent l'any 1983 el Premi Nacional de Música de mans del Govern espanyol. L'any 1988 va ingressar a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Amores, Grup de Percussió: Aniversari 30 (+5)

Programa 681

Devia ser una obvietat, lamentablement, però, no ho és: tenim al País Valencià i exercint no només la difusió de la seua sapiència musical des de l'àmbit pedagògic als conservatoris, sinó, encara més, exercint la seua mestria artística des dels més diversos escenaris i camps, un grup de reconeixement internacional i mèrit reconegut i merescut.

Els músics que formen el Grup Amores han vessat la seua sapiència, sensibilitat i esperit artístic en, pràcticament, tots els camps possibles de la música: antiga, compositors contemporanis, treballs per a obres de dansa, teatre, cine, simfònic i, amb gran generositat -i gust- sessions didàctiques per a criatures menudes i no tan menudes.

Des que l'any 1989 varen decidir abocar les seues carreres com a percussionistes amb el far de John Cage al davant, la seua activitat no s'ha aturat. Amb carreres individuals igualment fructíferes, Pau Ballester, Àngel Garcia i Jesús Salvador Chapi, ens han deixat, tan sols, set discos sota aquest nom d'"Amores" i afegint el recopilatori que s'escolta al programa, amb una tria remasteritzada d'un grapat de les peces ja publicades en CD com a grup.

Aquests 30 anys(+5) que volem destacar hui són una mostra d'on l'amor per la música i les coses ben fetes pot arribar. Música meravellosa, variada, abastant des de composicions del segle XI de la Hildegard de Bingen, fins a obres d'ahir mateix i de hui junt amb composicions pròpies: un ventall reduït però sucós de la seua trajectòria discogràfica.

Òbviament, la seua obra no gravada, tant del col·lectiu com de les individualitats, és molt més extensa i hui la "màgia" d'internet ens permet accés a algunes coses més, però la seua feina en, per exemple, els múltiples concerts didàctics per escolars haurien de ser causa suficient per a l'agraïment etern col·lectiu de la ciutadania de per ací.

En els dies en què es publica aquesta nota estan rodant un espectacle, "Ubuntu", amb un músic i una ballarina africans, que és una autèntica "orgia percussiva". Una mostra del seu amor i respecte per les músiques de l'Àfrica que tant ha estudiat i conreat i de les que, segons reconeix, tant ha aprés. Si trobeu una actuació de l'espectacle prop de casa -o no tan prop, no s'ho perdeu.

 

 

P.S.: L'any 2019, poc abans de la publicació del recopilatori, vaig tindre l'oportunitat de fer a Jesús Salvador Chapi una llarga entrevista a la seua aula del Conservatori de València, que vaig esprémer en diversos programes per difondre la personalitat d'aquest home i el seu entusiasme vital per l'art que treballa.
Vos recomane l'escolta d'aquells programes: una delícia per a mi, quan li vaig fer l'entrevista, i una font de saviesa, no sols musical, d'algú que sabia de què parlava.

Poc més a dir: Louis Armstrong i Ella Fitzgerald

 Programa 680

En efecte, què més cal dir?

Esta temporada m'havia proposat dos objectius fonamentalment:

- Publicar el màxim possible de treballs de dones no (re)conegudes

- Fer alguna mirada als clàssics dels gèneres que abastem

Evidentment estem en el segon cas perquè, cal fer una introducció a aquesta parella de noms, Ella Fitzgerald i Louis Armstrong? No, veritat? Doncs això.

 Sols afegir que la música està extreta d'un CD recopilatori dels treballs fets conjuntament per esta parella a la gravadora VERVÉ .

Per acabar-ho d'arrodonir, totes les peces són fruit de la inspiració de la parella dels Germans Gershwin.

Algú en dóna més.

Au! A disfrutar-ho!

L'honestedat com a objectiu: "El Otro Lado", de Kontxi Lorente

Programa 679

Kontxi Lorente desitja  ser una persona honesta... i feliç.

 "El Otro Lado", és, segons ella, l'altre costat de la vida, de les coses, de la música, eixe altre costat on les coses són belles, la gent bona i feliç, la música, aliment de l'ànima, la bondat la norma, l'amistat sincera, la natura amiga, en definitiva, eixe altre costat de la vida on tothom voldria estar per a ser feliç.

Gravat en solitari, ella sola enfront del piano, el disc "El Otro Lado" és com un suc de tota la seua trajectòria anterior i com una trobada amb ella mateixa. Un treball on expressar-se amb total llibertat i amb total sinceritat. Almenys eixa és la impressió que ens ha donat en escoltar la seua música... i les seues paraules.

L'entrevista que fa d'acompanyament a la música va resultar d'una enorme frescor i sinceritat; una persona que té algunes coses que dir i altres... que no vol dir de forma expressa, però que es poden entendre enmig les seues paraules (i la seua música).

Sempre amb l'alè del jazz com a rerefons, el treball conté un homenatge a Brahms passat pel sedàs de la seua personalitat. Hi ha també una petita mostra d'eixos clàssics que hem escoltat mil vegades, però que sempre poden sonar com a nous quan qui els toca ho fa des del fons de l'ànima, desbordant sinceritat i sapiència musical. Per a acabar-ho d'adobar, un altre grapat de peces pròpies, producte d'eixa "altra" Kontxi, la compositora, encara que diu que ella sempre se sent compositora quan està al teclat. Eixa és, evidentment, una característica que adora del jazz, la llibertat creadora quan està interpretant una peça pròpia o d'altri; segons ella és davant del teclat i sense cap lligadura quan es troba feliç i "com peix a l'aigua", segons expressió seua.

Rajant lirisme a tot el disc, la personalitat de Kontxi se'ns apareix com més
tranquil·la, serena i a gust amb ella que, potser, en els seus treballs discogràfics anteriors que són, clar està, també SEUS i en eixe sentit, tan SEUS com aquest darrer en solitari, però a mi em sembla que aquest "altre costat" ha estat una expansió, un moment de relax i d'autoconfesió, de regirar per dins del cau de la seua ànima. Se'ns ha obert íntimament, amb total sinceritat.

I SEDAJAZZ és una part important de la seua vida musical i personal, clar.

Gràcies, Kontxi.

Canvis al jazz:El "Mysterious Traveller" i Wheather Report

Programa 678

L'any 1970 va ser un any important en la història del jazz.

La difusió incontenible del Rock & roll com a música popular per excel·lència havia arraconat al jazz que, a més a més, amb la seua evolució "free" havia despistat la seua audiència, sobretot a la blanca, que no entenia la radicalitat de plantejaments d'aquella deriva dels Coltrane, Coleman, etc. La politització, a més a més, havia provocat moltes defeccions fins i tot al camp dels músics de jazz, que miraven de guanyar-se la vida a les gravacions dels nous ídols rockers com a músics d'estudi.

El "swing", eixa cosa del jazz primigeni, que fins al be-bop havia estat la gran música ballable, feta per blancs o per afroamericans, havia capitulat també davant la força aclaparadora del Rock & roll.

Una deriva, que originària del jazz i d'arrels negres, havia pres cos i estava difonent-se amb rapidesa era el "funk". Ho tenia tot, car era música "negra" que els blancs entenien i el seu ritme s'adaptava be a ser ballat.

El 30 de març de 1970, eixia a la venda un àlbum fonamental en el gir del jazz-fusió, el "Bitches Brew" de Miles Davis, que va ser com la confirmació de la perfecta assimilació pel jazz del rock i el funk. Eixe mateix any es formava un grup impulsat pel saxofonista Wayne Shorter i el pianista Joe Zawinul, què havien participat en la gravació del Bitches Brew i del In a Silent Way de Miles.

Joe Zawinul i Wayne Shorter , els fundadors de Wheather Report compartien amplament els criteris musicals i estilístics i estaven decidits a canviar al panorama sonor del jazz. Menys improvisacions estel·lars i més so compacte i uns ritmes totalment identificats amb la fusió jazz-rock-funkie varen dur a una formació que va entrar amb força al món del jazz. Després de tres LP exitosos, el quart, el Mysterious Traveller, va cristal·litzar aquell so de forma definitiva, amb la desaparició pràctica (i física finalment, com a membre del grup) del baixista Miroslav Vitous, reticent a emprar el baix elèctric i la incorporació del nou baixista elèctric, Alphonso Johnson. Junt amb la potent aportació del Jaco Pastorius, van consolidar un so potent, absolutament reconeixible, on els solos ja no eren el centre de les peces car el punt important era el bloc sonor resultant.

El Mysterious Traveller, amb peces eixides del cap de Zawinul i de Shorter, va ser un punt i a part en la seua trajectòria i un total èxit de públic i crítica. El disc té, a més, una característica que, a poc a poc, estava consolidant-se al món del jazz: la variació en la formació dels músics que participaven en cadascuna de les peces, en funció de criteris d'estètica musical.

Una obra important, fita en la història del jazz, que escoltareu íntegra en la part sonora del programa.

L'any 1986 el grup es va desfer finalment i cadascú dels seus membres, gent amb una forta personalitat, varen bastir una exitosa carrera professional en solitari o formant altres grups, però el canvi, la consolidació de l'anomenat jazz-fusió, era ja un fet irreversible i els Wheather Report entraven a la història del jazz.

Una nova cara per al jazz valencià: la flauta i la veu de Maria Gil

 Programa 677

La flautista Maria Gil, valenciana, de la comarca d'Els Serrans és la darrera troballa que se'ns ofereix des de l'Alqueria Coca, des de SEDAJAZZ. El disc s'anomena "Veye"

Una veu fresca i amb un instrument que, si bé no és insòlit al món del jazz, tampoc és massa freqüent. Una veu de dona, cal destacar-ho. A poc a poc, molt a poc a poc, les dones van incorporant-se al món jazzístic per estes terres.

El disc és, sembla, una panoràmica, una carta de presentació d'una música que té ja una experiència professional d'instrumentista i de cantant, car de les dues especialitats ha fet estudis.

Amb influències heterogènies, els ritmes o, millor dit, els ambients del disc ens remeten a sons llatins i brasilers, amb alguna incursió a un "funkie" discret. Una obra on el lirisme, la tranquil·litat, un so íntim, amb unes improvisacions molt mesurades és el que dona cos al disc. No és un treball amb audàcies trencadores -ni cal-, ben al contrari, es tracta de construir una obra ben feta, de perfils variats però on el perfum del jazz ens acarona.

Les peces vocals, també de l'autoria de la Maria Gil, tenen una clara vocació jazzística amb un discretíssim, mesurat "swing" que les integra perfectament en la resta del disc.

Maria Gil és graduada en flauta travessera i en cant Jazz per la prestigiosa ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i té un currículum farcit de col·laboracions amb noms il·lustres del jazz espanyol (Antonio Serrano, Carles Benavent, Albert Bover,...) i en l'actualitat està implicada en un projecte amb el veterà guitarrista valencià Joan Soler, una de les primeres veus jazzístiques valencianes en èpoques fosques per a aquest gènere.

Cosidere aquest treball, com he dit, com una "carta de presentació". Esperem tindre prompte més mostres de la seua qualitat interpretativa i compositiva.

La formació del disc és:
María Gil (flauta travessera, veu i composicions)
Baptiste Bailly (piano)
Mariano Steimberg (percussió)
amb la col·laboració  de Miquel Álvarez (contrabaix)

Una gran pérdua per a la innovació musical: L'adéu de Kaija Saariaho

Programa 676

El dos de juny de 2023 se'ns n'anava una dona que estava en un moment dolç tant de la seua trajectòria professional com de creativitat. Amb un munt d'encàrrecs d'institucions, orquestres i teatres d'òpera d'arreu del món esta trajectòria s'ha vist truncada per eixe imponderable que és la mort.

Reconeguda Kaija Saariaho com uns dels músics, de qualsevol edat i gènere, més potents i reconegudes, a hores d'ara, potser junt amb la rusa Sofia Gubaidulina, la seua desaparició representa una dada important per al desenvolupament de la música occidental, a la qual ha fet interessants aportacions i valuoses novetats. Cal destacar l'important paper que, en la seua conformació artística, va tindre el seu pas per l'IRCAM, el prestigiós laboratori fundat per Pierre Boulez, on la tecnologia i l'informàtica juguen un importantíssim paper com a auxiliars de la creació.

Ja als programes 608 i 609 del nostre programa vàrem exposar prou amplament, amb textos de persones de reconeguda solvència, una certa descripció de la seua música. Amb una personalitat d'aspectes interessants i innovadors, el que anem a fer és enllaçar una llarga i profunda entrevista que, amb motiu de la concessió del premi "Fronteras del Conocimiento" li va realitzar la prestigiosa revista "Scherzo". A l'entrevista, més personal que musical, l'entrevistador va saber portar la conversa d'una manera col·loquial, de manera que va fer un retrat molt interessant i personal de l'artista.

Com a introducció posem alguns interessants fragments de l'entrevista:

 "En aquella època no hi havia cap altra dona a la Acadèmia Sibelius que estudiés la composició, i al principi em vaig trobar amb molts professors que no volien ensenyar-me pel simple fet de ser dona. Pensava que era una pèrdua de temps, i aquesta sensació era generalitzada. Açò em va afectar profundament, però no varen aconseguir que em rendira.

El meu pare havia comprat un Revox, un magnetòfon amb micròfon, i jo vaig començar a jugar amb aquell aparell. Cantava amb el micròfon, canviant els registres de la meva veu, des del xiuxiueig al crit, i em fascinava percebre com una veu pot transformar-se amb l'ajud

Sense dubte amb l'electrònica es pot fer tot allò que un serà capaç d'imaginar, però he de saber-ho imaginar, i després he de saber traduir aquesta imaginació.

... el meu punt de partida per a un so electrònic pot ser alguna cosa que no puc obtenir, però a vegades trobe alguna cosa que resulta més interessant, que encaixa millor amb la totalitat de l'obra. Es tracta en tot el cas d'un treball que requereix un procés.

... jo soc molt sensible a la llum, i hi ha quelcom en la meva percepció de la música que em fa pensar molt en termes lumínics. Quan sento música imagino a vegades llums.

Sempre he escrit la música com he pensat que l'havia d'escriure. Per mi la forma i el material musical procedeixen de la mateixa font.

Em sembla que el més gran és Johann Sebastian Bach.

Crear una obra d'art vertadera duu temps i això és quelcom que hui escasseja. No ha de ser fàcil ser un jove artista avui en dia.

Vull creure que, mentre continuem essent humans, seguirem sentint la necessitat d'una espiritualitat, d'un pensament profund, més enllà de les pressions d'un món cada vegada més comercial.

... de fet tot artista utilitza el coneixement i la intuïció, la música és en aquest sentit bastant especial, i en molts aspectes està molt pròxim a la ciència."

Tutti frutti de jazz: Screaming Pillows i el cau Sedajazz

Programa 675

L'Alqueria Coca, seu de SEDAJAZZ no deixa de parir fills i filles. Com una mare prolífica, la seua fecunditat no en té límits.

La penúltima fornada de gent jove eixida de l'Alqueria, junt amb algun amic més, va estar treballant de valent durant la pandèmia. Varen treballar tant i tan bé que, sense quasi  adonar-se, ja tenien un bon grapat de peces gravades ací i enllà. Calia, doncs, decidir què fer amb tot aquell material. El punt final ideal seria treure un disc, un CD que fora el testimoni físic d'aquella creativitat, però una cosa era ajuntar-se un dia i gravar coses i altra l'edició d'un disc: per arribar a què es convertira eixa idea en un producte físic calia un grapadet de diners...

El sistema de micromecenatge, via Verkami, va ser on trobaren la solució. Com en alguns temes hi havia hagut la col·laboració de gent veterana varen pensar -dic jo- en treure un segon disc on estigueren els treballs on havien col·laborat alguns dels veterans que rodaven per, o estaven a, la SEDAJAZZ. Òbviament, Francisco Blanco "Latino", "Deus ex Machina" de Sedajazz no estava lluny (flauta, saxo baríton i soprano), Víctor Carrascosa (trompeta), Paco Fernández (trompeta) i Ferran Verdú Pons (trombó). Per a l'ocasió s'anomenaren els "The Liao Brass".

Amb tot això i l'èxit del Verkami va poder eixir a llum un doble CD etiquetat com a "Screaming Pillows, Vol. 1 i Screaming Pillows & The Liao Brass".

L'àlbum els va quedar tan bé que varen guanyar el Premi Carles Santos del 2020 al millor disc de jazz. El premi era merescut.

Un grapat de peces, composicions totes originals -i els arranjaments també- de gent molt jove, que exploren, indaguen, fan explotar la seua creativitat, passejant-se per la pràctica totalitat dels estils del jazz posteriors al "bebop", amb incursions estilístiques d'allò més variat i un marcat ritme "rocker" en un grapat de peces, producte, crec, de l'edat dels intèrprets. Tot això amarat amb pinzellades "free", "llatí", "flamenc" i amb una superba peça que demostra la interiorització de l'ànima més profunda del jazz, un "blues", que deixa clar que amb els seus pocs anys, l'Alqueria Coca ha sabut dur-los pels camins del jazz més autèntic i seminal, sense que això els tallara les ales per a volar a l'aire lliure de la modernitat.

Els noms dels membres de Screaming Pillows són:

Juan Saus (saxo alt)

Xavi Maldonado (saxo soprano, tenor i clarinet baix)

Roque García (saxo tenor)

Vicent Lloret Adrover (trombó)

Bernat Cucarella (vibràfon i sintetitzador)

Pablo Rizo (piano i teclats)

Borja Flores (contrabaix i baix elèctric)

Hugo Barrio (bateria)

Alguns d'ells ja roden amb grup propi, però n'estic segur que, a no tardar massa, ens donaran més fruits de la seua creativitat.

Quedeu-vos amb els seus noms.

_________________________________________________

 Enllaç als videos fets en les gravacions de vàries de les peces

Un conte de fades: Pau Casals i les Sonates per a violoncel de J.S.Bach

 Programa 674

La història de la relació entre les sis Suites per a violoncel del gran pare J.S.Bach i el català universal Pau Casals podria haver estat escrita per un bon narrador d'històries, però no va ser cap invenció literària.

Un jovenet de tretze (tretze!!) anys, amarat de música ja a la seua edat, va a una llibreria de vell vora del port de Barcelona, per tal de comprar algunes partitures de música per a piano de Beethoven. De sobte, un poc arraconades, veu unes fulles amb música impresa on li crida l'atenció el nom de Johann Sabastian Bach; agafa els papers i observa que són unes suites per a violoncel. Emocionat agafa els papers i se'ls compra i, en arribar a casa, es posa a llegir i a tocar amb el seu instrument les peces.

Després d'un somni d'uns dos-cents anys, aquelles notes sonaven una altra vegada. En aquell moment eixes peces eren desconegudes pels músics de l'època. Els trobats per Pau Casals eren uns papers impresos al començament del segle XIX i no es tenia notícia d'eixes obres. El jove Pau Casals les estudia incessantment, les treballa i les fa seues, com integrades al seu torrent sanguini. L'enorme respecte que l'inspiren fa que no s'atrevisca a tocar-les en públic fins vint anys després. Són un cert maldecap, a part d'una obsessió, car la partitura no en duu cap indicació de tempo, ni de dinàmica, formes de tocar i possibles moments d'adorns improvisats, d'alguna manera les té que "reinventar/reinterpretar".


Segons sembla són unes peces escrites amb la idea de ser un exercici de pràctica per a aprenents a violoncel·listes, però la música que està als papers no és, de cap manera, un pur exercici escolar. Supose que Casals, en adonar-se, va pensar que també eren uns "exercicis escolars" els d' "El Clave ben Temperat", però el geni de Bach s'escolta a través d'eixos "exercicis" com una obra mestra, ja reconeguda aleshores (Mendelssohn mediant).

La interpretació d'eixes obres retrobades resulten un enorme èxit en ser interpretades en públic i poc després, amb l'ànima encongida pel drama de la guerra a Espanya, grava a Londres a la tardor de 1936 dues d'elles, la segona i la tercera. Al llarg dels dos anys següents grava les altres quatre: l'èxit és fulminant i el ressò de les gravacions supera amb molt les esperances del Pau Casals.

La resta és ja història. Amb criteris inicialment controvertits sobre la seua interpretació, sobre els criteris musicals emprats, molt prop de la sensibilitat romàntica de l'època per part de Casals, la difusió de les Suites esclata i, a hores d'ara, les gravacions fetes per part de múltiples violoncel·listes superen amb escreix, segurament, el centenar, per als violoncel·listes, les sis suites continuen sent la seua alfa i omega, un ritu de pas, la muntanya Everest del seu repertori. Les noves gravacions de les suites guanyen regularment els premis de "disc de l'any" i els vells enregistraments mono de Casals, adequadament reviscolats amb les noves tecnologies, encara són un dels més venuts entre els títols històrics. Però la cosa no s'acaba amb els violoncel·listes, car una gernació d'intèrprets de flauta, piano, guitarra, trompeta, tuba, saxo, banjo, acordió i més han interpretat la música amb un èxit sorprenent. Fins i tot guitarristes de Rock s'han atrevit amb elles.

Per a Pau Casals la interpretació pública al llarg de la seua vida va estar sempre com una obra inacabada, sempre amb noves troballes, sempre amb quelcom de nou que treballar en elles, com un oceà de música navegable de mil formes.

Lamentablement, el seu compromís polític antifeixista el va dur a no tocar públicament una sola nota arran de l'èxit feixista a la guerra d'Espanya i mentre estiguera Franco, durant quinze anys -QUINZE ANYS!!- i a no tornar mai a la seua estimada terra catalana car va morir el 22 d'octubre de 1973, poc de temps abans que el dictador. La seua petjada, però, és inesborrable en la història de la música occidental per la seua innovació en la forma de tocar el violoncel... i pel seu redescobriment de les Suites de Bach.

Honor i glòria a Pau Casals, gran músic i gran persona.

El pes d'un cognom: Alicia Coltrane

Programa 673

Una de les usuals malediccions de les dones en el món musical ha estat, fins temps molt recents, el canvi, si més no com a nom artístic, del cognom familiar pel del marit, sí, marit.

No n'és una excepció el de Alicia McLeod, coneguda artísticament pel cognom de qui, per tan sols uns tres anys, va ser l'esposa. Encara que ja havien treballat junts des de temps abans, el canvi de cognom artístic va produir-se sols després del matrimoni.

L'admiració i sintonia de l'Alice amb la música de John Coltrane va ser, però, completa i ha estat present al llarg de la seua vida -artísticament interrompuda per ni més ni menys que vint-i-cinc anys a la mort de John- actuant com una mena de marmessora del seu llegat. Profundament enamorada, a la mort d'ell va patir greus problemes de salut física i mental. Al llarg d'aquests vint-i-cinc anys va involucrar-se en un món d'espiritualitat arribant a escriure, fins i tot, alguns llibres del tema.

Musicalment, que és l'aspecte que ací tractem, era una impecable pianista i a més una perfecta intèrpret d'un instrument insòlit al món del jazz, l'arpa. Un instrument la tècnica del qual es veu clarament transposada al teclat, segons els crítics, en la forma d'abundants "glissandi". Abans d'ella, sols hi hagué poques dones arpistes al jazz, sent la Dorothy Ashby  aquella de la qual es declara hereva l'Alice Coltrane.

La música que s'escolta en aquest programa (ja li havíem dedicat un parell fa temps) és la recollida a la darrera actuació abans de la seua llarga retirada dels escenaris; una actuació a l'auditori de la Universitat de Los Angeles, en abril de 1978, publicada en un doble vinil, "Transfiguration.

Les peces escollides són sols (?) dues: una és un sentit solo al piano dedicat al John, "One For The Father". Després està una llarga improvisació, executada per ella a l'orgue Würlitzer, un instrument amb una veu molt particular i reconeixible (com ho és la del famós Hammond B), acompanyada per un fabulós Roy Haynes a la bateria i el consagrat baixista Reggie Workman, tots dos antics col·laboradors de John, en un complicat aquelarre sonor en clau de free-jazz matisat per l'especial sensibilitat artística i gust pels arpegis de la Alicia Coltrane. La peça base és una composició de John Coltrane, Leo, publicada póstumament en 1967 a l'àlbum Interstellar Space.

Ja ho dic: no és una música fàcil d'escoltar per a les persones que no estigueu acostumades al free-jazz, però si aconseguiu "acoplar-vos" a la música que sona, us resultarà com una mena de mantra que arribarà a envoltar-vos.

Una personalitat imprescindible a la història del jazz, no suficientment coneguda i reconeguda. 

Una dona original i alhora clàssica ja, per al jazz.

Un txistu, un acordió i els hereus de Paco de Lucía: SUSTRAIEN MATXINADA (La Rebelió Dels Arrels)

Programa 672

Doncs això, eixa mescla insòlita, inicialment boja, absurda, ha fet que nasquera una obra insòlita, boja, absurda, però preciosa.

El txistulari Garikoitz Mendizabal, l'acordionista i compositor Gorka Hermosa i la parella d'acompanyants de Paco de Lucía, Carles Benavent al contrabaix i Tino di Geraldo a la bateria, han tret a llum una gravació que, per poc que la sensibilitat d'u no n'estiga totalment anquilosada, el sorprendrà d'entrada, li captarà l'atenció a continuació i, molt probablement, se l'endurà per l'aire, flotant en un núvol fins que s'acabe el disc.

Lamentablement, Euskadi està TAN LLUNY!! Una geografia amb moltes muntanyes,  verdes, això sí, eixos verds que cantà Raimón, i una situació política desgraciada han fet que eixe meravellós país siga un absolut desconegut per a la resta de gent de l'estat.

I resulta que Euskadi en té una vida cultural i social activa i plural i, en allò que ens interessa, una vida musical que si bé ja està plagada de noms il·lustres els darrers dos segles adobada amb una tradició vocal popular anàloga a la de les bandes valencianes, amb l'arribada de la democràcia ha esclatat joiosament. En l'entrevista que il·lustra el programa, Gorka Hermosa ens fa unes pinzellades del tema.

També ens explica, clar, els orígens de l'arriscada aposta del disc, fruit de la passió per la música i per Euskadi de dos bascos, Gorka i el virtuós txistulari Garikoitz Mendizabal. Un dia varen trobar-se amb la parella d'ex del Paco de Lucía i varen imaginar un projecte original, arriscat fins a l'extrem, d'una fusió de cultures musicals inaudita. La resta cal escoltar-ho.

Amb una barreja de sons i ritmes, des d'Euskadi a Andalusia, del zortziko a la malenconia enamorada d'uns constructors d'acordions italians, de...; el còctel és ple d'aromes i sabors, d'ambients i de sentiments, de la joia a la introversió, el gaudi de la pura música que ens atrapa,

Al Gorka Hermosa ja l'havia escoltat diverses vegades i he programat alguns dels seus discos en solitari, però la ductilitat, el domini ABSOLUT que del txistu en fa el Garikoitz Mendizabal m'ha enamorat d'un instrument que, si bé el coneixia, clar, mai l'havia sentit amb la ductilitat, la dolcesa -o l'agressivitat- i el descarat domini de colors d'aquest virtuós de l'instrument. No visc a Euskadi i la informació que en tinc de la seua música és la que és, però tinc clar que, a partir d'ara, vaig a fer el possible per acostar-me a totes les gravacions que puga d'aquest home i les seues aventures, que existeixen...

Què tal si, aprofitant la porta que s'obrirà amb aquest programa, us endinseu també en aquell món verd d'Euskadi. Ja us dic que no us defraudarà.

 

En record d'un amic: La màgia de Toni Belenguer-2

Programa 671

En aquest segon programa dedicat a la memòria del trombonista valencià Toni Belenguer, escoltareu peces dedicades a ell d'algunes de les persones del món de la música que el varen conéixer i varen poder disfrutar de la seua vàlua com a músic i, sobretot, com a amic.

La llista de persones que varen participar és un "qui és qui" del jazz mediterrani i part de la resta de l'estat. En una entrevista al seu amic d'infantesa, Francisco Blanco "Latino", el "motor" de Sedajazz, diu que el problema per a organitzar l'actuació no va ser el trobar a la gent, sinó quadrar les agendes de tantíssima gent que volia intervindre. Supose que més d'una persona es quedaria fora, però malgrat això varen ser una seixantena les músiques i músics que varen actuar aquell 17 de juliol de 2022 (*). D'aquella actuació són les músiques que sonaran, extretes de la gravació publicada pels seus amics de sempre de Sedajazz, organitzadors de l'acte.

Al nostre Camins ja varen elaborar un programa amb gravacions d'altres on ell hi participava, col·laborant de manera desinteressada, aportant el seu "savoir faire" per tractar que el resultat -sota la titularitat d'un altre- fora el millor possible: això era allò que importava, la consecució d'una obra impecable, perfecta a ser possible, amb això es donava per satisfet. El seu ego era ben menut, al contrari de la seua generositat.

Voldria destacar que, en correspondència a la col·laboració rebuda al llarg de molts treballs, la gent de la Sant Andreu Jazz Band, què ha tret un disc d'homenatge al Toni pels mateixos dies de l'acte del Principal, amb el seu "factòtum", Joan Chamorro, i un  grapat de les gents joves amb les quals va treballar en els seus discos primerencs el Toni Belenguer, varen estar presents.

I no diré més. Insistir en el record emocionat d'aquell excel·lent músic i millor persona, que ens va abandonar amb tan sols quaranta-dos anys, quan tota la professió esperava d'ell moltíssimes coses encara donat el que havia fet fins al moment.

Gràcies per tot, Toni. 

(*)Enllaç a la gravació íntegra del concert del Teatre Principal de València del 17 de juliol en homenatge a Toni Belenguer

En record d'un amic: La màgia de Toni Belenguer

Programa 670

"Hi ha persones que en tenen llum pròpia, que desprenen una energia especial".

Amb eixa descripció es referia Joan Chamorro, de la Sant Andreu Jazz Band, al Toni Belenguer.

Dotat d'una màgia personal indefugible i d'una mestria musical indiscutible i indiscutida per les persones que el varen conéixer i compartir amb ell la seua passió per la música, Toni Belenguer és un d'eixes persones que, per donar-se a qualsevol company/a que li demanara la seua sòlida i segura cooperació, no en té més que un sol disc publicat sota la seua titularitat, que podeu escoltar a aquest enllaç del programa que li vàrem dedicar.

El disc vaig tindre el gust i -diria- l'honor, d'escoltar-lo en la seua presentació en un petit teatret, ja desaparegut, a Campanar, que va acompanyar-lo amb una mena d'"action painting", on una pintora amiga anava pintant mentre ell i el seu grup tocaven. Era l'any 2007 i encara no existia el "Camins". La sensació va ser la d'una troballa encisadora; vaig eixir flotant d'aquell teatret. Després vaig tindre l'oportunitat d'escoltar-lo acompanyant a altres músics. Recorde, amb especial emoció, la seua col·laboració al projecte que Jesús Salvador "Chapi" va posar dempeus -crec que per única vegada- al Claustre de la Universitat de València un projecte preciós i arriscat sobre Bach i músiques africanes; allí hi era el Toni Belenguer, aportant la seua visió jazzística de la idea del "Chapi", amb el seu habitual magistral treball.

La gent amiga de Sedajazz, projecte al qual va pertànyer des del començament, s'ha sentit especialment afectada per la seua absència. El seu trombó ha deixat un forat inesborrable a la Big Band de Sedajazz. La seua gent, la de Sedajazz, i la d'un altre preciós projecte educatiu musical, el de la Sant Andreu Jazz Band amb el qual va coŀlaborar  abundantment, varen presentar una actuació amb un grapat impressionant de músiques i músics, tots volent aportar el seu granet de sorra a l'homenatge de l'amic i del músic, per eixe ordre,

El teatre Principal de València va ser el marc d'aquell homenatge i, afortunadament, hi ha testimoni gravat, i a YouTube, que és la música que es podrà escoltar als programes de hui i al pròxim. Un tribut d'amistat -sobretot- i d'admiració al mestre/company desaparegut.

Gràcies Toni! Per sempre!

Música "culta", "acadèmica", "popular" ?: Ommadawn de Mike Oldfield

Programa 669

La pregunta és pertinent en parlar d'obres com les simfòniques de Mike Oldfield.

Les normes de l'"acadèmia" són cosa immutable? I si ho foren, quan començaria la "història de la música", quan acabaria?

La música, com totes les arts, és quelcom que, en les seues formes i convencions, acompanya la resta de criteris majoritàriament acceptats per les societats de cada lloc i moment. En el cas de la segona meitat del segle XX, al món occidental, el rock&roll i els nous instruments electrònics varen tindre una clara influència en la cultura de masses, i les seues formes i sonoritats varen ser acceptades majoritàriament, configurant una estètica musical de sons nous no massa acordats amb el que l'"acadèmia" acceptava.

Hi ha, però, un altre aspecte molt important; la durada d'obres com les inicials del Mike Oldfield, amb una extensió "excessiva"(?) per a les necessitats de les ràdios comercials, va ser un entrebanc, quasi insalvable, per a la seua difusió pública. Afortunadament, els artefactes de reproducció musical, ja d'ús comú per part de gran part de la població occidental, facilitaren que, sorprenentment en algun cas com el què comentem, la seua música assolís una popularitat i un èxit comercial que no s'esperava el mateix autor. Això va suposar que, a Mike Oldfield, un èxit i popularitat aclaparadores resultaren un problema per a un jove d'una escassa vintena i amb un esperit sensible i introspectiu.

Encara que el seu segon treball, "Hergest Ridge", tret abans de l'any de distància del "Tubular Bells", va tindre una bona acollida comercial, la crítica el va rebre com si fora una versió "bis" del "Tubular" -que en gran part ho era- i no va rebre bé aquest segon treball. Decebut per eixes crítiques i sota l'impacte de la popularitat sobrevinguda, es va tancar a sa casa i va treballar en una nova obra, "Ommadawn", que si bé seguia les petjades estilístiques i sonores del "Tubular Bells", amb un aclaparador treball d'estudi i, com en aquell, amb ell tocant un gran nombre d'instruments diferents, té una sèrie de trets definitoris que el fan singular.

La incorporació de percussions africanes i instruments orientals, com el "bousouki", amb un clima molt més relaxat i introvertit junt amb l'habitual ambient "celta", varen fer que l'"Ommadawn" eixira com una obra lluminosa, íntima, que majoritàriament ha estat assenyalada per la crítica com el seu millor treball.

L'evolució de l'Oldfield i, supose, una certa pressió de les gravadores per obres més "digeribles" per a les radio-fórmules, varen fer que als seus treballs posteriors alternaren peces "llargues" (en tot cas, com moltes simfonies "clàssiques") amb altres cançons més "rockeres" o, millor, "poperes", algunes d'elles estimables. No és qüestió de dir que una peça curta no pot ser, fins i tot, una obra mestra: Chopin, per exemple, hi estaria d'acord, i alguns compositors de música popular també; de tota manera l'alternança de peces llargues a la seua discografia, en un mateix disc, amb altres més curtes i comercials em fa l'efecte que alguna concessió hi ha hagut per part de Mike Oldfield.

Les freqüents reedicions de les peces primerenques donen, en tot cas, la impressió que, tant ell com el públic, s'estimen (estimem) més aquelles inspiracions jovenívoles que molta de la seua evolució posterior.

Cinquanta anys d'una obra singular: Tubular Bells de Mike Oldfield

Programa 668

 

Comentar coses sobre un músic tan oceànic és complicat de fer-ho en un espai reduït com el que habitualment emprem per a dir quatre coses sobre la música escoltada al programa.

Michael -Mike- Oldfield (15 de maig de 1953, Reading, Anglaterra) és, fonamentalment, un compositor i multiinstrumentista que, amb el "Tubular Bells", peça treta a llum a finals de l'any 1973, va sacsejar el món musical de les músiques que s'escoltaven a la ràdio per a un públic jove. Amb una durada que abasta les dues cares d'un LP -el format en què va ser publicat inicialment- era un producte difícilment digerible per a les ràdios comercials i les discogràfiques per la seua durada. Encara que es varen publicar per a promoció versions curtes, va revolucionar el món del "Rock Simfònic", superant moltes tanques sonores i estilístiques.

Amb una llarga i accidentada elaboració, que, segons les referències, podria haver-se allargat fins als tres anys des de la primera idea inicial d'un xicot de setze que tocava en un petit grup de rock, el producte que finalment va vore la llum era una extensa "suite" on ell tocava la majoria dels instruments, en una treballada elaboració en estudi, amb gravacions i regravacions, "samples", "overdubs" i tot un conjunt d'instruments: Grand Piano, Glockenspiel, Orgues [Farfisa, Lowrey], Baix, Guitarra elèctrica, Aparells electrònics [Taped Motor Drive Amplified Organ Chord], Guitarra [Speed, Fuzz, Mandolina], Percussió, Guitarra acústica, Flagelot, Piano [Honky Tonk], Tubular Bells, tots ells tocats pel Mike Oldfield amb la sola col·laboració de les veus de Mundy Ellis i Sally Oldfield, el Baix doble de Lindsay Cooper i les Flautes de Jon Field.

Amb tot eixe grapat d'instruments i amb la darrera tecnologia d'estudi utilitzable llavors, va publicar una obra que desbordava, de bon tros, els límits del "rock simfònic" que gent com Pink Floid, King Crimson i altres conreaven, especialment al Regne Unit.

Amb influència de la música celta, entre altres fonts, i l'elaboració amb uns criteris musicals perfectament identificables amb els de la música acadèmica, el "Tubular Bells" va ser una troballa que ha marcat molts camins per a altres artistes de l'àmbit de la música popular i de la culta.

A l'obra es poden escoltar ecos del minimalisme, que llavors s'enlairava, d'allò que després s'ha anomenat "new age", techno, però també de les músiques elaborades per artistes del camp acadèmic, "seriós" que han begut d'ella alhora.

Malgrat la llargària -semblant a la d'una simfonia "clàssica" estàndard- va connectar molt bé amb el públic jove i l'èxit de vendes s'allarga fins als nostres dies.

La carrera de Mike Oldfield, encetada amb tanta força, està plagada d'obres que, amb un segell personal i reconeixible en allò que es refereix a la sonoritat i estil, ha caminat per un grapat d'àlbums instrumentals -els més característics-, però ha entrat també, en moltes ocasions, en l'àmbit de la música "pop", això sí, sempre amb el seu segell personal, música incidental per a diversos esdeveniments i, fins i tot, alguna banda sonora de pel·lícula.

En una iniciativa que deurien imitar altres universitats, l'Autònoma de Barcelona va acceptar apadrinar el projecte d'un dels seus ensenyants, Xavier Alern, professor de musicologia, en re-elaborar la música del Tubular Bells en una actuació en directe, amb fins a setze músics, a un lloc emblemàtic: les instal·lacions de l'Accelerador Lineal de Partícules de la UAB. El concert va ser difòs pel seu canal de YouTube de l'UAB. Eixa és la música que s'escolta al programa, car la recreació és tan perfecta, tan immaculada, que paga la pena difondre l'esforç del professor Xavier Alern, en transcriure el disc sencer per ser interpretat amb total fidelitat i respecte de l'original i amb la frescura del directe.

Al pròxim programa es podrà escoltar el que, segons la crítica, és el seu millor àlbum: "Ommadawn"

Eeeeh!! Que estem ací!!: Sedajazz Happy Band

 
Programa 667

Això volen dir les xiquetes i xiquets d'entre vuit i quinze anys que, conduïts per la mà atenta i amical de Francisco Blanco "Latino"(*), ens interpel·len des de l'Alqueria Coca, a Sedaví, fent-nos arribar la seua meravellosa música.

No es tracta de demostrar la seua vàlua tècnica, que la treballen, ni el seu art musical, que el tenen, sinó el seu entusiasme, el seu amor per la música. En aquest cas és jazz, un jazz encomanadís i alegre com correspon a la seua edat, però un cop que el verí de la música els ha entrat a les venes cadascuna d'eixes personetes seguirà el seu camí; en uns casos continuarà sent el jazz, clar, però això serà, per a altres, la porta d'entrada a un món meravellós, sense fronteres, car de músiques hi ha de tants tipus...

Ja són trenta-tres anys els que des de Sedaví està eixint, fornada rere fornada, un bon grapat de músics que en més d'un i més de dos casos han arribat a entrar al circuit professional mundial. No és cap exageració; la nòmina és extensa, sols heu d'entrar a la web de SEDAJAZZ i espigolar entre els discos editats per ells per veure noms consolidats al panorama professional.

No sé quantes d'estes promeses que escolteu al disc es faran professionals, en aquests moments això importa ben poc. No és tampoc, pense, l'aspiració de "Latino"(*). El que es vol, crec, és que eixe grapat de joves que ara estan a les beceroles de la música, sàpiguen gaudir d'ella i escampar la seua cultura musical allà on siguen... que falta fa. I que gaudeixen de fer-ho, clar: el gaudi de i amb la música és el principal objectiu. I l'assoleixen, tant que l'assoleixen!

Si escolteu el disc amb atenció i si veieu els vídeos de la gravació, feta a la mateixa Alqueria Coca, la seu de SEDAJAZZ, podreu fruir quasi tant com elles i ells del meravellós espectacle d'unes criatures que, llevant-se temps d'altres coses ara més de moda per a les criatures, perden/guanyen el temps anant a classes de música després d'eixir de l'escola. És un espectacle meravellós.

Espere que, algun dia, algun any, no sé quan, el treball que en favor de la música, de la cultura, fan la gent de SEDAJAZZ siga reconegut com es mereixen en tots els sentits i puguen eixir de la precarietat permanent amb què van passant els dies ells, i altres com ells en altres camps i amb el mateix entusiasme.

(*)En dir Francisco Blanco "Latino" vull personificar  l'esforç seu, però també del grup de professores i professors que, amb ell i al seu voltant, fan eixa excel·lent feina.

Codi QR per veure els vídeos de la gravació

La posteritat furtada i retrobada de les compositores: Louise Farrenc

Programa 666

Ja sabeu, si sou gent que ens segueix els programes, que els casos de dones compositores amb el seu pas barrat pel patriarcat existent o oblidades després de la seua mort han estat moneda corrent en la història de la música occidental. Jeanne Louise Dumond, (París el 31 de maig de 1804 - París, 15 de setembre de 1875), coneguda com a Louise Farrenc, pel cognom del seu marit, és un cas dels segons.

Reconeguda pianista a l'època, professora del Conservatori de París durant trenta anys i prolífica compositora, és tot un referent dintre de la història del Romanticisme francés.

Alumna de gent tan il·lustre com Muzio Clementi i Johann Nepomuk Hummel com a pianista, va ingressar al Conservatori de París a quinze anys, on va gaudir del mestratge de Antonin Reicha, bon amic de  Beethoven, en les arts de la composició. Va aprofitar ben bé les classes.

De família d'artistes (escultors en diverses generacions, pintors, músics) va tindre el reconeixement enorme del públic i dels més coneguts músics de l'època, així com un estatus professional concretat, com  exemple, pel seu nomenament de professora de piano al Conservatori de París, amb igual sou que els professors millor pagats i amb l'elogi general de la crítica del seu temps, inclosa la de gent tan destacada com Hector Berlioz o Robert Schumann.

Afortunadament, el matrimoni a disset anys no va ser cap problema per a la seua carrera com a compositora, car el seu marit, Aristide Farrenc, un flautista, compositor i editor musical i persona "rara avis" per a l'època, no sols la va encoratjar per prosseguir la seua tasca compositiva sinó que, a més, va fundar una editorial (Éditions Farrenc) amb la finalitat de publicar les seues partitures, eina imprescindible en aquell moment per donar-les a conéixer. De fet es va convertir en el seu empresari.

La seua tasca com a professora es va completar amb un parell de treballs. El primer, "Trente études dans tous les tons majeurs et mineurs, op. 26 (publicats en 1839)" va tindre tan gran acceptació que cinc anys després va ser escollit com el mètode oficial de piano al Conservatori. Encara a hores d'ara és una obra de referència als conservatoris francesos. El segon va ser la publicació, en 1861, d'un volum anomenat " Le Trésor des Pianistes", també encara en ús als conservatoris francesos.

La seua obra musical, inicialment pianística tan sols i amb un llarg catàleg, va anar eixamplant a partir de 1830 el seu camp amb obres de cambra, la part de la seua obra més reconeguda -i de la qual podeu escoltar el seu "Nonet" al programa- i encara va escriure tres obertures, dues obres per a piano i orquestra i tres simfonies, molt alabades també per la crítica de l'època. Al programa es pot escoltar la "Tercera Simfonia", la més afamada de les tres, que la va consagrar definitivament com a compositora. El seu catàleg conté també algunes obres vocals i més treballs didàctics. Segurament, el fet que no publicara cap òpera, gènere de moda absoluta el segle XIX, va contribuir al seu enfosquiment en morir

Diu la crítica especialitzada que el seu estil, si bé influenciat per l'obra de Beethoven mitjançant el mestratge d'Antonin Reicha, té clars trets personals que cal destacar com a influents en el primer romanticisme francés, el qual va contribuir a formar fonamentalment com a compositora, però també com a professora de futures professionals.

Lamentablement, una desgràcia familiar, la mort de la seua filla, consagrada pianista ja, que va morir als trenta-dos anys la va sotragar de tal manera que, a partir d'eixe moment, l'any 1859, no va escriure ja cap obra més.

Amb la seua mort, el seu record com a pianista va perdurar algun temps, però les seues obres varen ser oblidades prou ràpidament. Afortunadament, amb l'impuls de gent més atenta a la tasca ocultada de les dones els darrers anys, la seua obra està sent reeditada, escoltada i gravada. 

Afortunadament, dic, perquè, com podreu escoltar en els dos exemples que s'escolten al programa, paga la pena parar atenció a Louise Farrenc.

Veus al límit: Una habitació plena de dents i "Rough Magic"

Programa 665

La veu humana és, sense cap mena de dubte, l'instrument musical més complet, agradable i expressiu que hi ha a part del més antic, evidentment.

La música coral ha tingut, a la cultura occidental, una llarga evolució formal. Partim de l'evidència mínima que en èpoques anteriors a l'edat mitjana no es pot saber com era. Més o menys, es coneixen alguns textos que eren escrits per ser cantats en la major part de la poesia de l'època clàssica grega i romana, sent molt probable que la música popular haja arrossegat reminiscències al llarg dels segles.

La música monofònica d'ús religiós ja va tindre una certa manera de ser escrita a l'alta edat mitjana, de forma que hi ha bastant documentació per saber com afrontar la interpretació del cant gregorià, per exemple. Al Renaixement italià, un grup d'erudits i homes cultes del moment, tractaren de "retrobar" les formes de l'antiguitat clàssica per tal de, a partir d'eixe punt, millorar-la, com una forma més de modernització social.

Abans d'això, però, al llarg dels segles IX al XIV varen anar desenrotllant-se formes polifòniques, més o menys perfeccionades, tant a l'àmbit religiós com al profà. Al segle XVI, l'obra d'autors com Palestrina, Bach o Handel va representar un fort pas endavant generant unes formes que, sense interrupció, han anat evolucionant fins a l'actualitat.

Malgrat tot, hi ha una certa inèrcia en els públics a l'hora d'acceptar novetats en les formes vocals dels darrers dos segles, endarrerides respecte a altres formes musicals que han patit una molt ràpida evolució.

El grup que s'escolta al programa representa una autèntica punta de llança al panorama vocal. Amb la fusió amb instruments electrònics o sense, la sonoritat del grup nord-americà "Roomful of teeth" ha assolit un punt que ens mostra que no hi ha límits que l'habilitat i la inspiració humana no puguen superar. Darrer Grammy de l'any 2023 pel seu disc "Rough Magic", la seua música és de tot menys "aspra", "ruda", "desagradable" o "escabrosa" (rough). Ben al contrari, les peces que formen el disc, tres "suites" i una altra en un moviment, escrites i concebudes pel grup de 10 vocalistes (5 masculins, 5 femenins) conjuntament amb les autores i autors que les signen, formen un autèntic producte de luxe, on tècniques vocals molt variades i una successió abrupta d'ambients musicals descriuen un panorama on les veus són portades al límit de les seues possibilitats tècniques, tot al servei d'una expressiRough Magic"vitat excepcional.

El disc "Rough Magic" és una fita en la recerca dels límits i l'evolució de la música vocal que el conjunt "Roomful of Teeth" ens ha regalat al seu sisé àlbum, molt merescudament guardonat amb un Grammy. Serà qüestió de resseguir la seua trajectòria.