Hildegard von Biden nou segles després

Programa 767

La polièdrica personalitat de la monja i abadessa benedictina Hildegard von Bingen: naturalista, protomèdica, filòsofa, mística, consellera de reis i papes... i compositora, ha interessat, al llarg dels nou segles que han passat des de la seua època  (c. 1098 – 17 Septembre 1179), a teòrics i historiadors de totes les matèries de les que va tractar i deixar testimoni escrit. Inclosa la seua música.

Encara que la seua intenció en tots els camps de coneixement que va conrear tenia -de fet- una finalitat mística, és veritat que la seua obra transcendeix, de bon tros, eixe àmbit. En concret, en la seua activitat com a compositora, la seua finalitat era la de transmetre a les seues monges -o a qualsevulla persona que l'escoltara- determinats conceptes místico-poètics que engrandiren la seua comprensió dels conceptes revelats a la Bíblia i, molt concretament, del paper de la Verge Maria i, per extensió, de les dones que envoltaren a Jesucrist al llarg del seu pelegrinatge a la Terra. De fet hi ha, fins i tot, autores/rs que veuen en ella i en la seua forma de destacar el paper de les dones com a una mena de "proto-feminisme" allà pel segle XII.

La seua música, òbviament, era d'estil monòdic, i un es pot imaginar-la entonant els seus melismàtics cants acompanyada d'un petit psalteri fent cor amb les seues monges. La seua música ha estat reivindicada els darrers temps amb raó, car va ser, probablement, la compositora -home o dona- més il·lustre, coneguda i conreada de l'edat mitjana, de la qual, a més, hi ha documentació abundant..

Els ecos de la seua música varen resultar enormement suggeridors per a tres dones del segle XX/XXI de les que el seu caràcter inquiet i curiós sempre ha resultat una característica destacada en la carrera professional; es tracta de tres velles conegudes del programa: Les bascofranceses Germanes Labèque, pianistes, i la soprano/directora/musicòloga... la canadenca Barbara Hannigan. Totes tres varen tindre la idea de treballar sobre les músiques de Hildegard allà per l'any 2015, acostant-la, però, a les sonoritats i estil musical de les avantguardes del segle XXI. Contactaren amb el productor i músic, especialista i instrumentista en música electrònica, el francés David Chalmin i tots tres, al llarg de quasi una dècada, varen anar madurant el projecte, fent actuacions públiques i gravacions en l'estudi de Chalmin. Pel camí varen pensar també incloure en aquest popurri de músiques antigues revisitades, a dues de les més grans compositores del primer barroc, Barbara Strozzi i Francesca Caccini (que ja les varem tindre al nostre programa fa temps) incorporant també al jove músic nord-americà Bryce Dessner, també especialista en música electrònica.

Deu anys després d'aquell inicial 2015 es va publicar, al maig de 2025, un CD anomenat "Electric Fields", on es recull el fruit d'una llarga tria de provatures que resulten, senzillament, encisadores. Una música on la construcció musical i el tractament electrònic del David Chalmin de la veu de la Hannigan i dels pianos de les Labèque, subtil i discret unes vegades, agressiu unes altres, dona lloc a una no escolta, sinó experiència musical que de vegades resulta amb ressonàncies angelicals.

Una música a escoltar amb molta calma, més d'una vegada i amb un bon equip de so o uns auriculars decents, per gaudir, per degustar millor, d'uns moments que, segurament, no seran d'entrada del gust d'una certa gent acostumada als sons romàntics i postromàntics habituals als concerts, però que si els escolten una segona vegada els transmetran sensacions de pau i bellesa.

Una postil·la. Al programa gravat esmente una certa "lingua ignota". Es tracta d'un llenguatge que es va inventar -si, inventar- la Hildegard i que era usada sols, normalment, per a comunicar-se amb les seues monges, encara que deixà textos escrits que s'han pogut estudiar. Ací en podreu trobar una més àmplia explicació d'esta curiosa creació -una originalitat més- d'aquella polifacètica Sibil·la del Rin.

Art Blakey de nou, i un altre cop en directe

Programa 766

Amb una biografia de dades confuses respecte de la seua edat infantil i preadolescent, sembla que Art Blakey va nàixer l'onze d'octubre de 1919, a Pittsburgh, Pensilvània, i encara que el cognom que porta correspon al del seu pare biològic, va ser criat per una família amiga fins que ja als catorze anys va començar a guanyar-se la vida i ajudar la seua família adoptiva formant una orquestra de ball, ocupació que ocupava el temps que tenia després de treballar, sembla, com a metal·lúrgic.

La seua formació musical, a part d'unes primerenques lliçons de música i piano a l'escola, va ser totalment autodidacta, però la llista de músics amb els quals, en un moment o altre, va estar treballant i contribuint a la seua formació és aclaparadora: Mary Lou Williams, Fletcher Henderson, Billy Eckstine, Miles Davis, Charlie Parker, Thelonius Monk, Horace Silver, and Clifford Brown...; amb els darrers dos va crear els primers Jazz Messengers l'any 1954.

La formació dels Messengers, sempre operant de manera cooperativa, va tindre com a primera base la de Blakey i Horace Silver, però al llarg dels anys en què conservà la "marca", sempre sota el seu lideratge, la llista de les persones que varen formar part de la formació és una mena de "who's who" de la història del jazz post bob: Donald Byrd, Curtis Fuller, Johnny Griffin, Lee Morgan, Benny Golson, Wayne Shorter, Freddie Hubbard, Keith Jarrett, Woody Shaw, Joanne Brackeen, Bobby Watson, James Williams, i tres dels germans Marsalis (Wynton, Branford, and Delfeayo), entre altres.

La marca de fàbrica de la seua bateria, fàcilment reconeixible per als músics de jazz va ser la seua assimilació de ritmes africans, arran d'una llarga estada al continent, i el seu incessant batec al segon i quart temps en els platerets més grans, fàcilment identificables des del principi i que es van mantenir com una constant al llarg de 35 anys de bandes de Jazz Messengers.

El seu estil va estar definit com a post-bop o hard bop, mantenint les essències del jazz tradicional, amb un so que, acostant-se al blues -segons alguna crítica- presagiava el funk, sense allunyar-se mai, però, d'un jazz "reconeixible" i acceptat de bell nou per la comunitat afroamericana, un poc allunyada del jazz en l'època de les orquestres de ball i posteriorment desorientada de vegades per les agosarades sonoritats del Coltrane avantguardista i del free. La història del jazz el col·loca junt amb Kenny Clarke i Max Roach com a definidor de la moderna forma de tocar la bateria.

Es dona la circumstància que els altres dos programes que li hem dedicat, com a "clàssic del jazz" a Art Blakey han estat també directes. No és casual. Malgrat l'existència d'excel·lents gravacions d'estudi, sempre m'ha agradat escoltar els directes dels músics de jazz, on l'aspecte col·laboratiu i la realimentació entre els músics, que en el cas dels grups de Blakey sempre han tingut cadascú el seu espai per expressar-se, em fan retrobar sempre l'autèntic esperit d'esta música que, en els seus col·legues europeus, té en moltes ocasions un tipus d'enfocament molt més sofisticat i menys espontani.

La gravació que se sent al programa està extreta d'un vell CD on es recopilen peces interpretades en dos directes a l'Olympia de París els dies vint-i-dos de novembre i desset de desembre de 1958 amb la següent formació:

Lee Morgan, trompeta

Bobby Timmons, piano

Jimmy Merritt, contrabaix

Benny Golson, saxo tenor i arranjaments

i, clar,

Art Blakey a la bateria.

Art Blakey va morir el setze d'octubre de 1990, als setanta-un anys a Manhattan, Nova York.

Una gran Dama de la Música Mexicana: Gabriela Ortiz i 3

 Programa 765

Poc puc afegir en estes breus notes que acompanyen als nostres programes respecte de Gabriela Ortiz. No vol dir això que no hi haja res a dir, per contra hi ha moltíssim a comentar respecte de la producció d'esta mexicana amb sis Grammy en dos anys.

Des del punt de vista del ressò comercial/popular que estes nominacions porten cal afegir que els ha obtingut amb mereixements sobrats. Això, però, no significa que tota la seua obra anterior no haja pagat la pena, ni de bon tros. La brevetat d'espai radiofònic d'este programa de Camins de la Música ens obliga a fer una tria que, a ser possible, siga atractiva per a les persones que ens seguiu amb el criteri de donar a conéixer músiques que, lamentablement, no són fàcils d'escoltar.

Als tres programes que li hem dedicat a esta dona pense que he oferit un ventall variat, malgrat que siga tan sols de les seues dues últimes produccions discogràfiques. Cal també esmentar, de forma destacada, el paper que, des de la privilegiada posició i popularitat que ha assolit el Gustavo Dudamel al front de la seua Orquestra Filharmònica de Los Ángeles, dedique temps i esforços per treure a llum músiques, fonamentalment d'autores i autors llatinoamericans, i posar-les sota el focus de les programacions de l'afamada orquestra.

En paraules del Dudamel "Gabriela és una de les compositores/s amb més talent del món, no només a Mèxic, no només al nostre continent, sinó al món. La seua capacitat per atraure colors, ritme i harmonies que connecten amb un és una cosa bella, alguna cosa única.

—Gustavo Dudamel"

Tornant, però, a la Gabriela Ortiz, us posaré, com de costum, alguns enllaços amb peces interessants i curioses, inclosa una, producte dels seus estudis en música electroacústica, que fan posar de relleu la seua varietat d'interessos i de perspectives des de les quals ha compost esta dona des de la seua primerenca joventut, en què amb la guitarra, el charango, i altres instruments populars -quan anava amb el seu grup familiar de "Los Folkloristas"- mentre estudiava piano. El seu folklore, la música d'avantguarda occidental, el jazz, el rock... tot ha fet camí al seu cap i a la inspiració original i bella de la seua música. Sense oblidar que la realitat social i política del món no li és aliena en absolut: ho declara explícitament i ho fa palés a la seua obra.

Les dues peces que se senten al programa són incloses en el CD anomenat Yanga,

guardonat amb els Grammy a Millor interpretació Coral, per la peça que dona nom al CD, Millor Composició Clàssica Contemporània pel concert per a violoncel i orquestra Dnozot i un tercer al Millor Compendi de Música Clàssica, en un treball gravat amb, és clar, l'Orquestra Filharmònica de Los Ángeles amb el Dudamel al front i la violoncel·lista Alisa Weilerstein, dedicatària de la composició.

La primera Yanga, una mena d'esbós d'una futura òpera, està dedicada a un mític cabdill esclau negre, que va ser capaç, en ple segle XVI de plantar cara a la corona espanyola i enderrocar els seus exèrcits, aconseguint fundar el primer lloc lliure d'esclavitud a l'Amèrica. Té forma de cantata, amb textos en castellà i congolés -lloc d'on va ser segrestat Yanga- on les veus construeixen uns passatges d'una bellesa i colorit inenarrables.

La segona peça consisteix en un concert per a violoncel i orquestra Dzonot, paraula que en maia ve a significar abisme o cosa semblant, i és un cant a una sèrie de forats que deixen al descobert un riu soterrani, que per als maies tenien un significat màgic de comunicació amb els déus i els esperits. Llocs amb una natura i una fauna endèmica, amenaçada pel desenrrotllisme turístic, la veu de Gabriela Ortiz s'alça en defensa d'eixa terra, la seua terra.

Hi ha a la xarxa una abundant quantitat de peces de la mexicana, de totes les seues etapes ,que us pregue que resseguiu i escolteu per gaudir d'una música d'una bellesa i una meravellosa complexitat musical que us deixarà amb l'ànima enriquida... que ens cal molt!

https://www.youtube.com/playlist?list=PLUr1r_wAANZEvSl_UiF6WRx-MxjtLVSUS 

 https://www.youtube.com/watch?v=4OWEmYUPK04&list=RD4OWEmYUPK04&start_radio=1

 

Una gran Dama de la Música Mexicana: Gabriela Ortiz-2

 Programa 764

L'extens catàleg de Gabriela Ortíz resulta, també, en gran manera, una expressió de la seua sensibilitat, no sols en l'aspecte musical, on ha treballat per obtenir una veu pròpia diferenciada dels tòpics llatinoamericans sense perdre, això sí, el contacte amb les seues arrels, però incorporant a la seua escriptura musical moltes de les característiques sonores i tècniques que el segle XX europeu, les experiències de les creacions electroacústiques i les possibilitats de les noves sonoritats de l'electrònica amb la utilització, fins i tot, de la música amplificada als seus concerts.

La seua interessant personalitat no es limita, en tot cas, al món de la música com a àrea tancada a les realitats del seu temps; les desigualtats socials, el canvi climàtic, la violència política al seu país i al món, l'atur, el racisme, no són temes ignorats per Gabriela Ortiz. Òbviament, el tema sagnant dels feminicidis al seu país i de la lluita feminista a partir de la dècada dels anys noranta a Mèxic no li ha resultat un tema alié.

La primera peça del programa y que dona nom al disc guanyador de tres Grammy l'any 2025, Revolución Diamantina, té molt a veure amb la seua implicació en la lluita feminista.

Inspirada en un esdeveniment del 2019 en què uns policies de la ciutat de Mèxic varen violar una dona, el fet va desencadenar un enorme moviment social i polític, que es va cristal·litzar en una imatge molt simbòlica; en la manifestació produïda per protestar, la gent li va llançar al cap de policia purpurina (diamantina) rosa, entre altres incidents de més importància i duresa, com la crema d'una comissaria.

El 8 de març de 2022, dones policies, encapçalades per la seua superior, es varen incorporar a la manifestació feminista. Un fet insòlit que va demostrar la profunditat i importància assolida pel moviment feminista a Mèxic.

Impulsada pel suggeriment i a encàrrec del Gustavo Dudamel, gran admirador seu, i amb la col·laboració d'una coreògrafa, va posar-se a treballar en un ballet -gènere que encara no havia tocat- on s'expressara la seua idea i la seua ràbia en defensa de la lluita feminista.

Estrenat el 16/11/2023 al Walt Disney Concert Hall, Los Angeles, per Los Angeles Philharmonic amb la direcció, clar, de Gustavo Dudamel, l'èxit assolit la va consagrar definitivament com a compositora de fama mundial.

Respecte de la segona peça, Seis Piezas a Violeta, té a veure amb la seua admiració per la cantautora xilena Violeta Parra, la música de la qual coneixia perquè, a la seua infantesa, a sa casa, va conéixer Victor Jara, els Inti Ilimani, Mercedes Sosa o Daniel Viglieti i, encara que llavors no acabava d'entendre la significació 'aquelles cançons, ja d'adulta va copsar la importància d'aquella generació de cantautors llatinoamericans, sent la figura i la música de Violeta Parra la que més li va copsar. A suggeriment del quartet de cambra mexicà Cuarteto Latinoamericano, va compondre les Seis Piezas a Violeta, per a quartet de corda i piano.

"L'obra está dividida en seis pequeñas piezas, tres de ellas: Preludio Andino, Canto del Angelito y Amen se inspiran y se relacionan de manera muy personal a la vida de Violeta mientras que las piezas restantes: Geometría Austral, Rítmo Genésico y Danza Esdrújula son estudios que utilizan ciertos aspectos técnicos de polirítmia ya utilizados en otras obras mías" diu de l'obra Gabriela Ortiz.

La versió que escoltareu és la del Cuarteto Latinoamericano con el pianista mexicà Arturo Prieto Dorantes.

Coninuarà...

Una gran Dama de la Música Mexicana: Gabriela Ortiz-I

 Programa 763

"Al principi de la meua carrera, jo era molt conscient del que estava succeint a Europa, i també era molt conscient que la major part de la meua música mai encaixaria en aquest tipus de mentalitat, mentre que avui, si necessite dir alguna cosa d'una certa manera, vaig a fer el que he de fer. És tan senzill com això”

Nascuda el vint de desembre de 1964 a la ciutat de Mexico, Gabriela Ortiz, com a compositora, és el resultat de tants i tants tipus d'escolta que la seua personalitat musical resulta absolutament calidoscòpica.

Nascuda en una llar totalment implicada en mons musicals, part de la seua família formava part del grup "Los Folkloristas", un grup pioner en la recuperació i conreu de les músiques populars mexicanes i llatinoamericanes. Sa mare tocava el piano i el seu avi, exiliat a Mèxic des del Pais Basc, era un melòman empedreït que col·leccionava discos de músiques de tota mena i a més, per si mancava alguna cosa, un germà seu és fan del "punk".

Absolutament entusiasta de les músiques populars que la joventut de la seua edat ballava, no renuncia -ni de bon tros- a músiques com el mambo, el cha.cha-cha, la salsa, etc., els variats ritmes que es ballaven, als que considera tan pròpies, tan interessants, com qualsevol "il·lustre" nom del nomenclàtor acadèmic.

La seua biografia recull viatges per estudiar a Europa i als Estats Units de Amèrica. La seua trajectòria, el seu catàleg de produccions abasta des de vàries peces electroacústiques a d'altres de cambra per a instrument sol i per a grups variats, música per a dansa, un abundant nombre de peces orquestrals -vorejant la vintena- i, fins ara, tres òperes, arribant al centenar de composicions. Afortunadament, des de fa uns anys les seues obres s'han estrenat en la quasi totalitat. En aquest sentit cal destacar la tasca del veneçolà Gustavo Dudamel, que des de la seua posició de director de la Filharmònica de Los Ángeles ha estrenat un bon grapat de les seues peces orquestrals contribuint així a la seua difusió.

Amb el piano com a instrument principal dels seus primers estudis musicals, Ortiz es va adonar prompte de què la vida d'un pianista de concert estava potser fora del seu abast, però la idea de compondre va florir després d'una trobada primerenca amb la música de Béla Bartók, i a partir d'aquí, res va poder aturar les seues ambicions.

Sobre el seu estil... escolteu les peces que enllacem ací a part de les que pose al programa, un tast tan sols de la seua abundant inspiració. 

La crítica ha estat sempre molt favorable però, millor que altres, és la  Gabriela Ortiz la que, en un bon grapat d'entrevistes ha expressat les seues idees. Us demane llegir-les, millor sempre que resumir -i, potser, trair- allò que ella conta. 

Les obres que se senten al programa formen part d'un disc premiat amb tres Grammys llatins el 2025, intitulat "Revolución Diamantina", una de les peces premiades amb un dels Grammy que s'escoltarà al pròxim programa que també li dedicarem. Les dues que es poden gaudir són "Altar de cuerda", obra encomanada pel Dudamel, estrenada per la seua Filharmònica de Los Ángelas en 2022 i dedicada per Gabriela a l'excel·lent violinista granadina María Dueñas, que en pocs anys -ara en té vint-i-tres- s'ha posat, molt merescudament, en la primera línia d'intèrprets de violí i de la qual en parlarem en un pròxim programa. La seua interpretació en l'exigent obra de Gabriela Ortiz, deixa clar el perquè del seu prestigi actual, interpretant amb un virtuosisme i una delicadesa alhora, que fa brillar més encara la bellesa de l'obra.

L'altra peça, "Kauyumari" prové d'una melodia del poble Huichol, de caràcter simbòlic per a aquest poble mexicà, que s'utilitza en cerimònies per a "sanar l'ànima".

I continuarem amb l'obra de Gabriela Ortiz al pròxim programa.

Un "clàssic" a qui també li agrada el jazz:Rafa M. Guillén

 Programa 762

Ja ha passat dues vegades i esta és la tercera que ens visita Rafa M. Guillén.

Músic del terreny, instal·lat a Córdoba com a trombó solista de l'Orquestra de Córdoba, sempre ha tingut el cuquet del jazz dintre seu. La proximitat amical amb SEDAJAZZ va fer la resta y, a poc a poc, i amb un grupet de col·legues-amics, els "Jazz Walkers", va treure l'any 2016 el seu primer disc, és clar, al segell de SEDAJAZZ, que vàreu poder escoltar al nostre programa.

Després d'una segona entrega l'any 2021 ara ens arriba la tercera gravació sota la seua titularitat amb els seus inseparables "Jazz Walkers" i un bon grapat d'amics col·laboradors, amb gent com Perico Sambeat o "Latino" entre d'altres, ha decidit lliurar un tercer treball anomenat, simptomàticament, "Always Forward".

Efectivament, sempre endavant continua el seu camí este fill de Bétera, amb un disc amb tres composicions pròpies i d'altres cinc, en la seua línia de latin-jazz.

Composicions alegres, marxoses, amb molt d'encomanadís ritme, executades amb la solvència i rotunditat sonora que és d'esperar sempre d'ell i de la gent que l'ha acompanyat en la gravació. Una música fresca que ens ha arribat en ple mes d'agost, per alleujar la tremenda "calorada" que hem hagut de patir.

Personalment haig de dir que la darrera peça, anomenada "Dr. Funkestein" m'ha fet vindre al cap la rotunditat, solvència i sonoritat funk del Snarky Puppy.

A vore si el pròxim disc de Rafa M. Guillén no es fa esperar.

La pedrera de SEDAJAZZ: El futur

 Programa 761

Si hi ha un projecte del qual està satisfet Francisco Blanco "Latino" és de poder treure, de tant en tant, un disc amb la música que, després del treball a les classes de l'Alqueria Coca, es grava una actuació en directe, que resta com a testimoni per a la història de SEDAJAZZ, un pas més, una fita més acomplida.

Després alguna gent continuarà la seua trajectòria ampliant coneixements arreu del món, d'altres continuaran conreant la música en un àmbit més pròxim i d'altres, de tota manera, no oblidaran mai el seu pas per eixe lloc, ni les companyes i companys amb les i els quals varen fer junts uns anys de travessia pel camí de la música. El que han aprés en aquell lloc de La Torre no l'oblidaran mai i, a més, en tot cas, sabran degustar la música com no ho podran fer aquells que no han anat per enllà, ni l'ambient de respecte entre gent d'edats diverses, inclosos gent de set anys ... i jubilats que passen també per l'alqueria per a poder gaudir del que, per raons diverses, no veren poder gaudir en temps anteriors i ara recuperen "el temps perdut": ací el "troben".

Poc puc afegir a tot el que des d'este programa s'ha dit de la tasca que es fa a SEDAJAZZ. Poc a afegir a la tasca que Francisco Blanco "Latino" i el selecte grup de professores i professors que, amb tot l'amor per la música -de jazz en este cas, però no sols- dediquen els seus esforços i saber musical per a transmetre'l a la jovenalla que hi acudeix.

La hercúlia tasca que fan per mantindre, sense un recolzament important de les institucions públiques, per obrir cada dia les portes de les aules gratant els diners de sota les pedres no ha estat encara reconegut, com cal, per la gent de l'"establishment" valencià, per consolidar un projecte que descansa en uns pocs muscles.

Tant de bo que, algun dia, no sé quan, això canvie i l'estabilitat d'un projecte engrescador com pocs estiga assegurada.

Hui, al programa dels Camins de la Música, podreu escoltar, en gravacions en directe portades al disc, el testimoni dels dos grups de gent més "important de SEDAJAZZ": les personetes d'entre set a tretze anys i les de catorze fins a divuit i poc més; és a dir, EL FUTUR DE LA MÚSICA DE JAZZ AL PAÍS VALENCIÀ.

Moltes gràcies, gent de l'Alqueria Coca i PER MOLTS ANYS; i ja en duen TRENTA-CINC!!.

Senzillament, una mestra: Maria Schneider

 

Programa 760

Si sou seguidors del programa ja coneixereu la música de la Maria Schneider. Pràcticament, tenim un repàs complet a la seua discografia que podeu gaudir com el que és: l'obra d'una mestra absoluta de la composició, de la batuta i una innovadora en un gènere que jo definiria -i crec que encara no s'ha fet així, que jo sàpiga- com a jazz simfònic.

L'ambició de Duke Ellington, del Modern Jazz Quartet i d'alguns altres, a la dècada dels cinquanta, d'aspirar a fer concerts als grans auditoris "seriosos", ja la va fer realitat Ellington, d'alguna manera. Però el jazz ha evolucionat molt, moltíssim!!

L'antiga -i darrera, pràcticament- alumna de Gil Evans ha fet molt de camí des d'aquell Evanescence (Enja, 1994), quan la seua orquestra, fundada el 1989, va deixar amb la boca oberta a crítica i públic per la maduresa de la seua inspirada música, per les millores i innovacions estilístiques i harmòniques respecte de les veteranes Big Band i per la brillantor del seu so.

La seua orquestra, amb vora una vintena de músics del bo i millor d'aquell moment de l'escena de Nova York i voltants, mantinguda amb una enorme estabilitat des d'aleshores, va suposar una autèntica revolució estilística per al món de les grans formacions jazzístiques. El jazz de grans formacions havia ja crescut i assolia la majoria d'edat definitiva: ja podia presentar-se als grans "temples" de la música "seriosa" sense cap recança ni amb el cap baix. Ben al contrari, les sonoritats de la Schneider a mi, de sempre, em recorden les músiques de Debussy i cia., en definitiva, gran música interpretada per gent d'un altíssim nivell, adobat tot amb el fet de la llarga jornada feta junts des del 1989 fins al 2025.

La música nova de Maria Schneider que se sent al programa prové d'un EP amb tan
sols una única composició nova, la que dona nom al disc "American Crow" (El Corb Americà, i la tria no és casual), amb dues versions de matisades diferències que justifiquen sobradament l'escolta de què anomena "versió alternativa", junt amb una versió, un poc més breu i amb algunes variacions en els instruments dels solos de la peça "A World Lost", que encapçalava el primer disc de l'anterior àlbum "Data Lords", que es pot escoltar íntegrament en dos emissions consecutives dels Camins de la Música. Si no les vàreu escoltar al seu moment, fa ja cinc anys, no ho deixeu per a més endavant.

La temàtica del disc, perquè els discos de Maria Schneider no són pures evanescències musicals sense més pretensió, és una continuació, una mena d'epíleg, del Data Lords, sols que ací a la peça "American Crow" s'ajunten musicalment les al·lusions als dos mons esmentats a aquell àlbum, el món natural i el digital.

No ho he explicitat, però, òbviament, sempre totes les composicions i els arranjaments són seus.

Combativa com és, en les entrevistes fetes a compte del disc fa directes argumentacions contra les flaires antidemocràtics al seu país -els Estats Units, clar- i la manca de diàleg democràtic substituït per la confrontació irracional. El vídeo de presentació al YouTube l'encapçala amb una frase del filòsof estoic grec Epítet: “Tenim dues orelles i una boca perquè puguem escoltar el doble que parlem” –una cosa que sembla un art perdut, diu la Maria. I aquesta és la veritable essència de la visió de Schneider. Ella demana escoltar, entendre, cuidar. A través de la seva música, ens demana que ens reunim.

És una força unificadora.

I una gran música a no perdre's

____________________________________________________________________________________ 

Per cert, si podeu, el dia 6 de juliol actua amb la Classical Jazz Band, al Palau de la Música de València. No us ho perdeu perquè és una oportunitat única, i no crec que torne a passar per ací. I el preu és més que assequible!!

A punt d'explotar: Martina Sabariego

Programa 759

Nascuda a Xirivella l'any 1998, va començar a set anys els seus estudis musicals al conservatori de la veïna localitat de Torrent. Aixina va començar una fulgurant i intensa carrera d'aprenentatges Martina Sabariego.

La cosa va començar amb la guitarra clàssica, on va treure el Premi Extraordinari d'interpretació Clàssica al Conservatori de Torrent. Afortunadament, la cosa va continuar a la prestigiosa ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), arrodonint els seus estudis de grau en Composició Clàssica Contemporània (quina denominació!), treball de cloenda dels quals em sembla que és la primera obra que se sent al programa: "Dasein".

El final dels seus estudis a Barcelona varen coincidir amb la maleïda pandèmia i es va recloure a sa casa valenciana. Eixa vinguda, però, va fer que es produïra la seua trobada amb les gents de Sedajazz; probablement eixe va ser un punt d'inflexió en els seus interessos musicals. La màgia de Francisco Blanco "Latino" la va enganxar i a l'Alqueria Coca va aprendre, des de zero, a tocar el contrabaix i a amarar-se d'eixa "nova" música, fins al punt que, dos anys després, ja es llençava a gravar el seu primer disc sota el segell de SEDAJAZZ, un primer disc que va anomenar, significativament, "Xano Xano" (2023), expressió molt valenciana que significa quelcom com "anem anant". 

El títol no podia ser més expressiu. El seu bagatge musical clàssic s'amara amb una

sensibilitat jazzística que fa del disc una mena de "popurri" estilístic que, d'entrada, em va sorprendre prou, però que amb l'escolta resulta enormement atractiu. Tot això amb les peces que havia compost durant la tancada a casa -música i lletres- i els primers contactes amb SEDAJAZZ, dirigint una excel·lent banda de músics joves com ella i, majoritàriament, connectats amb SEDAJAZZ. Les dues primeres peces, que jo he fos per a la seua escolta, resulten d'una originalitat i una musicalitat, d'una elegància musical i una maduresa compositiva realment sorprenent en una persona que acabava d'arribar al jazz, encara que, en realitat, diria que és, simplement, MÚSICA.

Com que la totalitat del disc és un calidoscopi musical, cant inclòs, l'he posat sencer per a la seua escolta sense fer-ne cap comentari. Ja direu vosaltres. En una breu conversa que vaig tindre amb ella a l'actuació que va fer al Jardí Botànic de València fa uns quants mesos, li vaig dir que, repassant el que havia escoltat a Youtube -música d'avantguarda total, electrònica inclosa- i el disc "XanoXano" després, "no entenia per on anava la seua música"; ella rigué i no digué més, perquè no en teníem massa temps. Queda pendent una conversa que una atapeïda agenda va impedir.

A continuació del disc, al 2023, va aconseguir una beca per a Boston, al NEC (New England Conservatori), on va estudiar amb una bona selecció de professorat jazzístic un curs de postgrau. Enllà, a Boston, amb gent que hi estava estudiant com ella, una barreja d'"emigrants" de SEDAJAZZ (Juan Saus, Albert Climent) i una quinzena més de gents d'arreu el món i companys a Boston, va muntar la seua Big Band, amb la qual ha llençat el seu segon disc "Forces and Battlements", gravat a Boston, però amb un enorme enyor per la seua terra, com es pot veure als títols de les peces: Vida i mort de la Devesa, Muixeranga, Elvira -una segona versió de la feta a l'anterior disc, dedicat a la seua iaia- i, és clar, Alqueria Coca, la llar de SEDAJAZZ a la qual la Martina Sabariego, en quant li pregunten, es desfà en elogis (molt merescuts, afig jo) a la tasca que es fa en eixa modesta alqueria per la música, l'alegria, la convivència i la pau entre les gents.

Aquest darrer disc, clarament jazzístic amb el seu segell personal -que ja el té-, dóna la impressió de tindre les  coses prou clares, tant musicalment com personalment. Evidentment, l'autoria de totes les peces és seua així com la direcció musical de tot el projecte.

Entremig dels dos treballs discogràfics, va treure un EP, de descàrrega digital a BandCamp, com tota la seua obra, amb dues peces on barreja la seua sensibilitat com a cantautora amb una peça que anuncia l'estil del que anava a ser "Forces and Battlements", i on l'acompanyen, entre altres, és clar, els seus amics de la Coca, Juan Saus al saxo i Isaac Romagosa a la guitarra.

Ja l'any 2025 va aconseguir una beca per estudiar al destacadíssim Global Jazz Institute (part del Breklee College of Music), un Màster amb gent com Danilo Pérez, Linda May Han Oh o John Patitucci. No està gens malament...

En una recent entrevista diu que se'n torna cap a casa, donant per acabada -per ara, supose- la seua aventura a NordAmèrica que tan profitosa ha estat per a ella. També comenta que està preparant un tercer disc que espera treure el 2027. Eixe serà, espere, el disc de la seua definitiva explosió, per a ocupar el lloc que per la seua sapiència musical, sensibilitat artística i ductilitat estilística pot i deu aconseguir.

Sols espere poder escoltar-la mentrestant, per estes terres, en alguna actuació. Alguna cosa he vist en un festival local de jazz d'una localitat propera valenciana, de la qual no recorde ara el nom.

Amb impaciència espere la seua definitiva "explosió". De segur que no ens decebrà.

Sucar el plat: Scarpetta de Karles Pérez

Programa 758

Nascut a Petrer, al Vinalopó Mitjà, Karles Pérez va tindre el primer contacte amb la música amb un tabalet, com li passa a molta gent jove al País Valencià. El seu interés per la música anà consolidant-se estudiant al conservatori i després a l'ESMUC, a Musikene al País Basc, a l'escola del Liceu de Barcelona i a la Universitat de Graz, perfeccionant els seus estudis de percussió.

Després d'un primer CD, "Changing Times", tret el 2002 amb un micromecenatge, on ja exposava les seues idees sobre la música que li abellia fer, dos anys després, i publicat el 2005 sota el segell de SEDAJAZZ Records, Karles Pérez ha tret el segon treball, Scarpetta on, des de la seua bateria, ha gravat un disc amb composicions seues, amb una única excepció, un poc sorprenent, el "Norwegian Wood", un títol del disc Rubber Soul dels Beatles, transportat al seu estil de jazz pròxim al hard bop però amb un enfocament actual.

En paraules de Karles; "El projecte Scarpetta és un disc que mostra els canvis vitals que m'han succeït els darrers anys. De fet, l'inici de la composició de temes per al disc va començar arran de la mort de son pare. Malgrat això, la música és enormement vital i expressiva, alegre, podríem dir.

El treball, dut a terme en format de sextet amb la col·laboració d'excel·lents companys, Víctor Carrascosa (tp); Xavi Maldonado (st), Paco Soler (tb); Tom Amat (p) y Xavi Castillo (cb),.entre els quals es troba el trombó de Paco Soler, mestre del mateix Karles, que té unes intervencions molt destacables. La música presenta un so sòlid, compacte, molt ben empastat, que fa que la seua escolta resulte enormement satisfactòria. Des de la seua bateria, molt discretament utilitzada encara que amb alguns solos destacables, lidera el grup que posa dempeus les seues composicions.

D'entre els títols cal esmentar la peça "Who Know's Roy", presumiblement dedicada al trompetista Roy Hargrove, membre destacat del corrent del hard bop, al qual Karles Pérez li reconeix mestratge.

El bon jazz sempre té, per estes terres, el segell de SEDAJAZZ Records, donant-li oportunitats al joves talents.

Endavant i ràpidament: Isaac Romagosa

Camins 757

"Fast Forward" és el títol d'un treball del jove guitarrista català Isaac Romagosa, el seu segon àlbum, que SEDAJAZZ Records ens proposa que escoltem.

Realment el currículum d'esta persona és aclaparador pel que respecta a aprenentatges, començant per l'escola de música del seu lloc de naiximent, Sant Sadurní d'Anoia, passant per l'ESMUC (2019) a Barcelona, continuant per la coneguda Berklee de Boston (2020), al seu Berklee Global Jazz Institute (2022), etc., etc. Tot això completat per estudis de guitarra clàssica i elèctrica amb gent com Al di Meola, per dir-ne un, junt amb estudis varis de cor, harmonia, música de cambra i conjunt modern.

Resident actualment a Nova York, des d'on està treballant la seua carrera musical, ha interpretat, en diversos moments, música barroca, metall, jazz, pop/rock... i flamenc, i ací ens n'anem a detindre un moment.

En escoltar el programa, i com que no el coneixia, he estat regirant un poc per la xarxa i he descobert algunes "perles" com la que utilitze per encetar el programa; una música de clar caràcter flamenc interpretada, però, amb un grup atípic per al gènere, amb cordes pel mig, d'una obra, sembla que molt primerenca, on es veu clarament quines són les seues arrels flamenques, unes arrels que no ha abandonat, almenys fins ara.

En acabar la seua estada al Berklee Global Jazz Institute, i amb l'ajuda d'un 
microfinançament, va treure un EP "Fron Now On", on aquelles arrels flamenques es veuen ja clarament maridades amb sons que -era inevitable, crec- recorden als treballs del famós grup de Paco de Lucía, i on es permet el luxe de tindre entre els col·laboradors del treball, ni més ni menys, que al gadità Chano Domínguez, un dels naus insígnia de l'anomenat latin-jazz, on es pot ubicar (?) l'estil d'aquell primer disc, fet amb un grapat de col·laboradors, supose, companys d'estudis i treballs, alguns "emigrants" també com ell per terres americanes i amb la inclusió, a destacar, d'un violí i un violoncel com a instruments poc habituals al latin-jazz. Però és que hi ha més.

Els seus estudis amplis musicals l'han dut a interessar-se per, ni més ni menys, que l'anomenada "Segona Escola de Viena", és a dir, per les innovacions que a les tècniques, sons i estructures musicals proposaven gent com Schoemberg, Messiaen, Boulez, etc., i això ja és molt més sorprenent i original. De fet, i declarat expressament per ell, sembla que era intenció explícita seua incorporar aquelles agosarades innovacions al jazz. Per si no hi havia prou amb la fusió del latin-jazz i el flamenc, ara ell proposava la incorporació d'estructures musicals de l'avantguarda del segle XX, que no han estat massa ben integrades -encara- a les músiques "acadèmiques", i de les quals fins i tot recela molta gent afeccionada a la música dita "culta".

Doncs bé, amb una vigorosa empenta respecte de l'anterior, Isaac Romagosa ens proposa al seu darrer disc "Fast Forward", un pes més gran d'aquelles innovacions en un llenguatge molt més jazzístic. El disc, protagonista del programa, té una acurada barreja de formes sonores que van des de peces molt treballades per a un grup de cambra -diria jo- fins a altres de caràcter més intimista, interpretades a guitarra acústica a soles per ell, d'una bellesa i intimisme encisador. La creació d'un món sonor personal sembla el propòsit d'este treball, que assenyala, més que mostra, camins a explorar. El desafiament musical que representa la incorporació al jazz d'un món, el de les avantguardes del segle XX, que encara no havia estat reivindicat, de forma expressa, crec, per cap altre músic de jazz, és una dada a tindre en compte i un estímul per a seguir la trajectòria d'aquest guitarrista català a Nova York.

Molt a destacar que pràcticament totes les composicions són d'ell.

Esperem amb interés el seu pròxim treball.

L'adeu (?) d'un camaleó genial: El Doo-Bop de Miles Davis

Programa 756

Una anècdota apòcrifa, però molt adequada al personatge, compta que, l’any 1987, Miles Davis va ser convidat pel president nord-americà Ronald Reagan a un sopar a la Casa Blanca per homenatjar el pianista i cantant Ray Charles. Contra tot pronòstic, el trompetista hi va assistir, al costat del "bo i millor" de l’aristocràcia cultural del país. Durant del sopar de gala, la muller d’un polític li va preguntar: “I vosté, senyor Davis, què ha fet tan important en la seua vida per ser aquí aquesta nit?”. La resposta que li va etzibar va ser precisa: “Doncs, pel cap baix, he canviat la història de la música quatre o cinc vegades. I vosté?”

Res més veritat que aquella afirmació. La primera vegada va ser quan, en conéixer -i tocar- amb la parella del Bop, Charlie Parker i Dizzy Gillespie, i copsar que mai  tindria, potser, ni la creativitat espontània d'un ni la tècnica de l'altre, va cercar un so diferent, més tranquil, més avellutat... i més seu, amb la inseparable sordina a la trompeta. 

La segona vegada va ser quan, amb l'acompanyament de Coltrane i Bill Evans i l'aprenentatge i el mestratge obtingut de la mà de Gil Evans als arranjaments, va consolidar l'entrada definitiva en escena del jazz modal amb el seu insuperable "Kind of Blue". 

La tercera va ser quan, un cop superada (?) per a ell l'etapa modal, va muntar el seu segon gran quintet, encara acústic, amb Herbie Hancock, Ron Carter, Tony Williams i Wayne Shorter. Deu anys després del Kind of Blue, a finals de la dècada dels seixanta, i tractant, com sempre, de no "perdre el pas" a la música que s'escoltava ja a la ràdio i -eixa era la seua dèria- la que la gent jove escoltava, va treure un parell de discos que canviaren novament la imatge del jazz, car amb  In a Silent Way (1969) i Bitches Brew (1970) donava entrada al món d'aquella venerada música negra a instruments rabiosament blancs: els electrònics i elèctrics. La seua petjada en el que es va anomenar jazz fusió va ser definitiva per a la consolidació d'un estil de fer música que va capgirar no sols el món del jazz, cosa que no li preocupava massa, perquè per a ell l'etiqueta "jazz" ja li molestava prou fins al punt que, en algunes ocasions, va renegar -ell- de què se l'anomenara "músic de jazz".

I finalment arriben a la música que s'escolta al programa: la seua inconclusa trobada amb el rap.

En efecte, l'any 1991, va tindre la idea de fer un doble CD que replegara, des de la seua perspectiva, "el so del carrer" que escoltava des de la seua finestra oberta a un pis de Nova York -era estiu i odiava l'aire condicionat- que li arribava des de la vida de la ciutat: els jovenets escoltant música rap a tot volum i ballant, el soroll dels cotxes, en definitiva la vida de la ciutat que bategava.

Si bé en alguna ocasió sembla que va dir que "El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls", amb la qual cosa s'acostava a una definició semblant d'un músic contemporani, John Cage, eixe silenci, per a ell, era més aviat l'espai que es donava per a respirar entre dues notes o grups de notes, deixant que l'oient -i ell- pogueren agafar aire i engegar un altre grup de notes. Però, esperit inquiet i innovador, la quietud, la permanència en un "espai de confort"  mai va representar una opció. Va agafar un productor especialitzat en música rap i, ajudat per ell, es va tractar d'introduir en eixe nou món. No va poder acabar el projecte.

Amb "només" 65 anys, la mort el va sorprendre de manera sobtada i l'inicial projecte d'una nova revolució del "jazz"(?) es va   quedar en les beceroles, amb sols sis peces gravades i donades per enllestides... d'entrada, per Davis. El projecte previst era un doble CD. El resultat va ser el que la gravadora Warner Bros va treure l'any següent (19912), "emplenant" -que no completant- un CD, un disc pòstum de Miles Davis: qui podia desaprofitar la possibilitat d'unes vendes?. Amb un parell de velles peces d'un projecte arraconat en un calaix des de l'any 1985 que no va veure la llum al seu moment, i que el productor i la gravadora jutjaren que, molt probablement, a Miles li hauria "quadrat" (?) que acompanyaren a les sis peces completades per Davis, i així "emplenar" el temps d'un CD. 

Va ser el testimoni pòstum - i immerescut- d'un Miles Davis en constant evolució fins al moment de la seua mort. 

Les crítiques al CD, que jo puc compartir prou, varen ser immisericordes. Realment el disc, ple de "samples" de música rap col·locades pel productor, molt poc d'espai li deixen a unes intervencions de Miles Davis que, sols de lluny, recorden -al meu parer- la seua flaire. Estic convençut que, si hagués pogut acabar el projecte, hauria canviat moltes coses fins i tot en les que, en principi, estaven "acabades".

No serà aquest, el Doo-Bop, el disc pel qual es recordarà a Miles Davis, hi ha més d'una dotzena llarga d'imprescindible escolta -jo m'apunte, decididament, pel Kind of Blue- per conéixer l'ampli recorregut musical d'aquest geni que un 26 de maig 1926, ara fa just cent anys, va néixer a Alton, Ilinois. 

Però, què caram, és un disc de Miles Davis!!. 

Un respecte!!

La "Movida Valenciana": una reinterpretació en clau de jazz

 Programa 755

L'any 1957 Luis Garcia Berlanga va estrenar una pel·lícula anomenada "Los jueves milagro", on a un poble imaginari s'inventava l'existència d'un miracle amb la finalitat d'incrementar el turisme al seu poble i millorar així la situació econòmica.

Hui, al barri de La Torre de la ciutat de València, cada dia es produeix un miracle a un lloc anomenat SEDAJAZZ, a l'Alqueria Coca, al costat de Sedaví: el milacre de la música, en concret de la música de jazz, fonamentalment. El promotor d'eixe miracle, Francisco Blanco "Latino" al contrari de la història imaginada per Berlanga, no vol enganyar ningú, ben al contrari, la seua intenció és la de promoure la cultura i la convivència mitjançant l'ensenyament i el conreu de la música de jazz.

En aquest cas, el fet miraculós s'ha concretat en la (re)creació d'una sèrie de músiques pop en castellà que als anys vuitanta i noranta del segle passat varen donar lloc a una certa "marca de fàbrica", l'anomenada "Movida valenciana". El projecte fou suggerit a "Latino" pel conegut periodista i escriptor -entre altres coses- Rafa Cervera de forma poc convencional, com escoltareu a l'àudio del programa y la "màquina SEDAJAZZ", amb el Francisco "Latino" es va engegar per produir les músiques de grups -uns més coneguts i altres menys-, però que varen donar forma a una onada de cançons incrustades al cap de la gent que tenia llavors l'edat d'anar a la discoteca o a concerts on allò important era tant la música com passar-s'ho d'allò més bé.

La mà d'obra per a concretar el projecte va estar clara de seguida: l'anomenada "Jove Big Band SEDAJAZZ", jovenetes i jovenets al voltant de la quinzena d'anys, any amunt any avall, que estaven estudiant música a l'alqueria Coca.

El projecte s'estrenà en una -per als nostàlgics ja amb la quarantena/cinquantena a l'esquena- històrica actuació al teatre de "La Rambleta" de València, com a colofó a una sèrie de jornades que, coordinades pel Rafa Cervera es celebraren sobre el tema. El dia fou el 27 de novembre de 2024, just dos dies abans de la dramàtica DANA que va assolar, entre altres, els locals de SEDAJAZZ,  arrossegant també alguna gent relacionada amb l'alqueria.

Vuit mesos després va ser el Palau de la Música de València la que tornava a escoltar aquelles músiques i, finalment, una actuació a l'aire lliure davant dels locals de SEDAJAZZ el 30 de juny de 2025 era gravada i filmada; és precisament la música que escoltareu i les imatges que podeu vore si punxeu a l'enllaç que vos pose ací baix.

https://www.youtube.com/watch?v=yJOIpyZplcU&list=RDyJOIpyZplcU&start_radio=1

Cal destacar, a part de la qualitat de les interpretacions de gent tan jove, l'amor i la cura amb què es va fer, tant la filmació de l'actuació com la qualitat del so, totalment en directe, a una presa única i a l'aire lliure. INSUPERABLE!!

Un altre miracle ocorregut al costat de Sedaví, al barri de La Torre de la ciutat de València, on tots els dies ocorre el miracle de la música... de jazz fonamentalment.

I com es mereixen el reconeixement per la seua tasca, ací van els noms dels protagonistes "miraculosos".

Bona feina, xicones i xicons!!
 

Els "deures inacabats" de dos grans compositors:Mahler i Schubert.

 Programa 754

Moltes vegades, per circumstàncies variades, grans compositors han deixat per enllestir totalment algunes obres que, vistes des de l'ara, tenen importància. La llista és llarga i la història de la música clàssica occidental està farcida d'obres que, després de la seua mort i en escorcollar entre els seus papers, estaven començades, esbossades o, senzillament, a meitat fer.

Segurament dues de les obres més conegudes de compositors no acabades abans de la seua anada d'aquest món, són les que escoltarem en aquest programa.

És la primera el primer moviment, en tempo d'Allegro, de la "non nata" Simfonia nº 10 de Gustav Mahler (1860 –1911).

Compositor a cavall del romanticisme característic del segle XIX, de marcat caràcter austro-germànic, la seua prematura mort a cinquanta anys ens ha deixat el dubte de la seua evolució musical, lleugerament esbossada en les seues darreres obres "El cant de la Terra", la Novena Simfonia i la -inacabada- Desena Simfonia, que és la que escoltarem al programa, deixa endevinar una evolució que el podria haver acostat a les innovacions modernistes de començament del segle XX -algunes dissonàncies, la música programàtica...

En qualsevol cas, el lirisme que va conrear amplament al llarg de tota la seua carrera compositiva és present, de forma nítida, en aquest primer i únic moviment de la seua Desena Simfonia. L'ús incisiu i enormement expressiu de les cordes en certs moments d'aquest moviment, marcat per Mahler com a Adagio, ens pot fer recordar aquell fragment de la seua Cinquena -l'Adagietto-, un dels moments més líricament expressius, al meu parer, de tota la música occidental.

Escrit quan era plenament conscient de la gravetat de la seua malaltia cardíaca, al qual s'afegia l'enorme dolor que li va produir el coneixement de l'"affaire" de la seua esposa Alma amb l'arquitecte Walter Gropius.

Gustav Mahler, en morir, va deixar notes i alguns esbossos per a piano i orquestracions amb els quals la seua vídua va autoritzar a alguns compositors a intentar posar dempeus una Desena Sinfonia completa. Alban Berg va ser un d'ells, però va desistir. Altres destacats compositors com Xostakóvitx, Schönberg i Britten es negaren a la tasca. El músic Ernst Krenek va ser el primer a acceptar el feixuc treball de tractar de completar, en la mesura d'allò possible, els papers que posseïa la seua vídua Alma. Finalment, amb dubtes, i després d'una inicial prohibició per part d'Alma, sembla que acceptà el treball fet pel compositor Deryck Cooke i va autoritzar, en carta expressa, la interpretació de la seua versió. El fet va succeir el 19 de desembre de 1960, en una emissió de la BBC pel centenari de Mahler, amb la Philharmonia Orchestra dirigida per Berthold Goldschmidt. La primera interpretació pública, de la mateixa versió de Cooke, es va fer el 12 de novembre de 1964 al Festival d'Edimburg, sota la direcció de Colin Davis.

La versió que s'escolta és la de Deryck Cooke, interpretada per la Filharmònica de Viena sota la batuta d'un Mahlerià confés, Leonard Bernstein.

Com veieu una complicada, enrevessada història per tractar de salvar/reconstruir la darrera gran obra de Gustav Mahler. Un personatge en el que la seua vida personal i tarannà poc tractable, són molt, però que molt lluny, del que es podria pensar d'ell escoltant la seua música.

La història de la segona obra a escoltar, la Simfonia núm. 8 de Schubert, anomenada -per raons òbvies- "Incompleta", no té tants viaranys i embolics com la de Mahler, ni les circumstàncies vitals de l'autor són tan novel·lesques. De fet, va viure encara una sisena d'anys entre les dates de les partitures autògrafes i la seua mort. Fins i tot va escriure una Novena Simfonia, també no completa del tot, però que treballs d'alguns musicòlegs i compositors (Felix Weingartner el primer, i el mateix Felix Mendelssohn i altres amb posterioritat) sembla que han fet un treball que és admés com a adequat a l'esperit de Schubert, que en deixar abundant documentació al respecte va facilitat la tasca posterior.

No va ser eixe el camí de la Vuitena. Les raons i circumstàncies per les quals esta no va ser enllestida totalment per l'autor són, hui en dia, encara matèria de discusió: dubtes sobre la forma musical a emprar, encàrrecs que acomplir que no li deixaven temps per treballar-la... Malgrat això, els dos primers moviments que han sobreviscut, sembla que totalment enllestits segons l'opinió general dels musicòlegs, han estat suficients per a que molts proclamen que és esta la PRIMERA SIMFONIA PLENAMENT ROMÀNTICA, arrabassant-li fins i tot a la tercera de Beethoven, l'anomenada "Heroica", eixa primacia.

Si bé sembla exagerada esta atribució, sí que és cert que les seues formes musicals i el seu lirisme melòdic, molt del gust de la burgesia del moment, varen influir en els compositors posteriors de forma molt notòria (Brahms, Mendelsshon i, potser en certa mesura, en el mateix Mahler?), segurament més que les sonoritats més abruptes i rotundes de Beethoven.

Dues peces imprescindibles a conèixer si es vol entendre part del què i el com de la majoria de la música del segle XIX i de la part menys "avantguardista" del segle XX.

Revisitant Bartok (i alguns altres compositors) en jazz, de la ma de Richie Beirach

Programa 743

En una conferència de l'any 1957, el compositor i pedagog Gunther Schuller, advocant per la comunicació entre el jazz i la música clàssica i tractant d'acostar a músics de jazz a l'altra, encunyà el terme "third stream" (tercer corrent), com a manera de definir una línia musical que unira les tècniques compositives del jazz i la clàssica.

Un any abans del CD dedicat a la música de Frederic Mompou que es va escoltar al programa anterior, Richie Beirach havia tret, l'any 2000, un primer disc de peces de compositors hongaresos i d'altres països de l'àrea de l'est europeu. Atret pel seu interés en Béla Bartók, del qual es declarava admirador, va arranjar en "mode jazz" un parell de peces de l'hongarès, acompanyant-les per unes quantes peces de compositors de l'Europa de l'est, de Scriabin a Kodaly i Polumbescu, arrodonint un panorama de la música eslava del segle XX des de la seua perspectiva jazzística.

Acompanyat pels dos instrumentistes que ja escoltàreu al disc de Mompou, l'alemany
Gregor Huebner al violí i el txec George Mraz al contrabaix, va arrodonir un disc que, sorprenentment per a ells, va assolir una bona acollida per part de crítica i públic. Era una de les concrecions que havia tingut més ressò de la línia propugnada per Gunther Schuller, maridant el jazz i la clàssica.

Era aquesta una via que Beirach no havia encetat al llarg de la seua ja llarga trajectòria professional, en la qual sí que havia treballat molt de temps abans en l'altra opció que al jazz es va presentar un cop passada la revolució del bebop, l'anomenada "fusió", entesa, en este cas, com l'acostament entre el rock que espentava fort en la dècada dels seixanta i el jazz post-bop.

Potser era el tancament del cercle per a Richie Beirach, que d'esta manera havia conreat els dos extrems més clars que l'evolució posterior a la revolució de Charlie "Bird" Parker estava donant al jazz.

Realment la unió dels dos mons no es produeix en aquest disc tan nítidament com va resultar al disc posterior sobre Mompou. En el conjunt de les peces que s'escolten hi ha més una "juxtaposició" d'estils en moments definits de cada peça que una autèntica fusió de les dues tècniques i mons musicals. Malgrat això, el disc té una qualitat enorme i una gran capacitat per a sorprendre, amb moments de gran lirisme (la peça de Scriabin) junt amb d'altres on s'escolten ecos tant de l'atonalisme de començaments del segle XX, com altres on sembla aparéixer l'esperit del free.

Un disc absolutament interessant d'un músic inquiet, amb una impressionant tècnica pianística i un gran solatge musical, producte de la seua formació primerenca en el món de la clàssica i dels estudis que mai va deixar de fer amb grans mestres dels dos àmbits estilístics.

Amb posterioritat, i potser amb el "cuquet" de l'èxit comercial assolit amb els discos de Bartok i Mompou, el mateix trio va treure un altre treball amb música de Monteverdi. Al meu parer no va resultar un producte reeixit com els dos anteriors. Potser la causa està en la diferència d'edat de la música. Mentre que als dos primers discos es tractava de compositors propers en el temps -finals del segle XIX i començament del XX- la distància estilística entre el renaixentista Monteverdi i Beirach i cia. era massa gran.

El pas que va donar J.S. Bach, que fa que a tots els músics posteriors els resulte familiar, potser era un pas que no varen calcular bé el trio de Beirach, Mraz i Huebner.

No seria correcte acabar aquest breu comentari sobre Beirach sense esmentar la seua llarga(íssima) relació amb el saxofonista, flautista, director de banda, compositor i educador de jazz, Dave Liebman. Potser hi haurà un altre programa per revisar eixe període.

L'etern dilema: jazz, clàssica, rock, funkie, salsa...? Serà que la música és sempre MÚSICA I PROU?