dijous, 22 de juliol de 2021

Chema Peñalver: el valencià que vol reviscolar la Big Band

 Programa 560


Chema Peñalver no és cap novençà en açò del jazz. Des del ja llunyà primer disc "Tribut a Benny Goodman" del 2008, fins arribar a aquest sisè treball "Mode On", dues coses han quedat clares. La primera és  la seua mestria en l'ús del instrument, el clarinet; l'altra és la seua predilecció pel so de les big bands, una època del jazz dels volts dels anys quaranta del segle passat, quan la població blanca la va adoptar com a música de ball, malgrat ser una música negra al seu origen i estar interpretada, fonamentalment, per músics negres.

No va ser una època sols de música de ball car gent com, fonamentalment, Duke Ellington, li va fer donar un pas endavant convertint-la en LA ORQUESTRA de la música negra que aspirava a competir amb la música "culta" blanca.

Chema Peñalver, professor de música a la UJI de Castelló i castellonenc ell, ha représ eixa modalitat musical com a forma d'expressió, adaptant-la a la sensibilitat actual i experimentant amb ella, com veurem el pròxim programa.

En aquest cas la tancada produïda per la pandèmia, en el seu cas, li ha donat el temps i la tranquil·litat per composar, orquestrar i dirigir un gruixut nombre de divuit persones, amb un bon grapat d'obres de la seua autoria, on el so frega la perfecció més absoluta i on, un cop més, el seu domini mestrívol del clarinet queda palès de manera nítida.

El "Mode On" és un disc de molt agradable escolta i on el ritme t'arrossega i et fa picar de peus i mans de manera inconscient pel seu "swing" irresistible.

El proper programa l'anem a dedicar al seu disc anterior, alterant l'ordre temporal, i en ell aneu a descobrir que quan una persona, com el Chema, sap de música, no hi ha fronteres i "clixés" que no es puguen fer botar per l'aire.

Per cert, clar, les gravacions estan fetes amb el segell de SEDAJAZZ. Faltaria més!!

dijous, 15 de juliol de 2021

Un instrument relegat. Una dona relegada: Henriette Renié i l'Arpa

 Programa 559

 

Amb una antiguitat de potser més de 5.000 anys i tenint com a origen els arcs de caça, les arpes estan presents pràcticament arreu del món en totes les civilitzacions i totes les èpoques. 

Amb l'arribada de l'orquestra moderna, sobretot de la romàntica, més nombrosa i dissenyada per actuar en grans teatres o espais amplis, la discreta sonoritat de les arpes, encara que el seu disseny haja evolucionat molt, resulta de tota manera molt migrada.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, va tindre prou d'èxit com a instrument "de saló", però a conseqüència del seu "arraconament" orquestral, les partitures modernes per a arpa han estat prou escasses. 

 Henriette Renié, (18 Septembre 1875 – 1 Març 1956), nascuda a Paris, va ser una música molt precoç (diuen les seues biografies que als cinc anys tocava el piano amb prou competència), que va enamorar-se de l'instrument en sentir un concert als huit anys. La seua precària salut li va impedir fer una carrera llarga com a concertista, però la seua petjada en el món acadèmic i en importants innovacions tècniques de l'instrument (en va encomanar al constructor que li fera  instruments amb importants variacions tècniques) encara perdura.

La seua música, romàntica tardana, potser hui resulte un poc "demodé", però la seua bellesa és innegable. Un jove arpista francès. Xavier de Maistre, ha format un trio de cambra (arpa, violí i cello) i ha dedicat un disc a la seua música que, si l'escolteu amb calma i en un lloc no sorollós, vos farà arribar l'ambient sensible i delicat de les peces de la Renié.

He volgut, a més de per l'instrument, poc freqüent hui en dia com a solista, fer aquest programa, perquè he comprovat que, al llarg de tota la temporada, han estat molt escasses les dones que han protagonitzat un. Realment, és molt difícil trobar obres de compositores dones en les "promocions comercials" i per tant, cal regirar prou per trobar-ne. 

Afortunadament, amb l'internet, és -relativament- més senzill trobar-ne. Cal fer, però, una bona cerca. Siga aquest comentari una excusa per l'absència de més dones compositores aquesta temporada. Aprofitant l'estiu vaig a tractar d'escorcollar, com ja vaig fer fa alguns anys, per trobar material.


dijous, 8 de juliol de 2021

El millor concert de jazz de la història... del bebop

 Programa 558


Anomenat modestament "El més gran concert de jazz mai fet", el maig de 1953 al Massey Hall de Toronto, cinc dels músics de jazz més creatius i influents de tots els temps van pujar a l'escenari junts, per única vegada a la seua vida: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach. Cadascun és un gegant musical, el supergrup BeBop definitiu i tots en forma...almenys musicalment

Bud Powell acabava de sortir d'una llarga estada a l'hospital de Bellevue per problemes de salut mental i no havia sortit massa bé. A més, mitja hora abans del concert estava prou borratxo. Parker havia estat consumidor d'heroïna des dels disset anys i dos anys després moriria, amb trenta-quatre anys. A la gravació, Parker toca un saxo alt Grafton de plàstic comprat a Toronto a l'últim moment, perquè havia empenyorat el seu instrument habitual per comprar drogues a Nova York, però el seu instrument sobrehumà no queda disminuït per l'instrument menor com comprovareu.

El públic va ser molt reduït a causa de la coincidència d'un enfrontament d'en Rocky Marciano pel títol mundial aquella nit (que Marciano va guanyar, per cert) i els organitzadors no van poder pagar als músics.A canvi, els van oferir les cintes del concert, que Mingus es va endur amb ell de tornada a Nova York. Havia estat enregistrat a través del sistema de megafonia de la sala, segons algunes versions o per un magnetòfon de Mingus, segons altres versions.

A l'estudi del mític enginyer Van Gelder, Mingus i Roach van doblar les línies de baix, que eren poc audibles en la majoria de les cançons, i van redoblar alguns solo de Mingus. Els aplaudiments de l'audiència es van reduir al final de cada melodia, una decisió per conservar un preuat espai en vinil, o potser per jutjar-ho de poca importància en comparació amb la música.

Verve, que tenia Parker sota contracte exclusiu el va fer aparèixer sota el pseudònim de Charlie Chan. A més, Verve va rebutjar la invitació de Mingus per comprar la gravació i aquest va decidir llançar-la al seu nou segell Debut, en tres volums de 10″, i posteriorment el 1956 en un LP de 12″

Molts enregistraments actuals, de Parker i de molta gent, estan molt carregats de preses alternatives, arrencades falses i repetició de versions. En canvi, el Massey Hall Concert és una actuació contínua cohesionada i una molt bona manera d'accedir al geni de Charlie Parker i la resta del quintet, segurament tots ells dels millors improvisadors que el  be-bop ha tingut mai.

Allò que podia haver estat un complet desastre ha passat a la història com "El millor concert de jazz mai gravat". Coses que passen.

dijous, 1 de juliol de 2021

David Bowie, desconegut?

 Programa 557


El personatge del qual aneu a escoltar la seua música hui, és segur que l'heu sentit un grapat de vegades. En la memòria de la gent (i en les emissores dedicades a la ràdio-fórmula) les seues cançons continuen sonant i supose que encara ho faran algun temps. Parlem de David Bowie.

La seua biografia abasta estudis d'art, de música clàssica, de pintura i potser encara un bon grapat de coses que ara no sé. Per conèixer més coses us recomane anar a la molt detallada biografia de la Wikipèdia.

La música que va fer als anys finals de la dècada dels 70', després de fugir de l'infern de la seua estada als EE.UU., on la cocaïna va quasi acabar física i mentalment amb ell, segons les seues paraules, el va portar a Europa on, després d'una breu estada a Suïssa, va acabar a Berlín.

El Berlín de llavors era un autèntic foguer on es coïen les mes agosarades avantguardes musicals. Potser influïdes per les revolucions musicals que l'anomenada "Segona Escola de Viena" (Schönberg i cia.) havia produït a la música "seriosa" i, sobretot, l'aparició dels sintetitzadors i els ordinadors, varen  propiciar l'aparició uns grups que "inventaren" el que des de llavors s'anomena "techno". Liderada per grups com Kraftwerk i Neu! l'escena musical berlinesa va seduir a David Bowie i el va marcar de forma important, portant-lo al que ell anomenà com "el període més creatiu de la seua vida".

Això es va concretar en un grapat de discos dels quals, els més interessants i significatius -vistos "a posteriori", perquè llavors no varen ser massa ben rebuts- varen ser els anomenats Low (1977), "Heroes" (1977) and Lodger (1979), l'anomenada "Berlin Trilogy". Aquests discos duien a la cara A de l'LP cançons cantades, però la cara B era majoritàriament o totalment instrumental. El límits de la música rock varen botar per l'aire i, malgrat que l'evolució posterior  de Bowie va tornar a girar-se a coses més "comercials", amb qualitat, però a la cerca d'un públic més ampli, la influència d'eixes músiques es va fer notar en les músiques pop i rock dels 80' i 90'.

Al rock, també hi ha una història d'artistes d'avantguarda que paga la pena conèixer.


dijous, 24 de juny de 2021

Sunrise i Joan Benavent. Jazz de pura raça

 Programa 556

És aquest el segon disc (perdó, la primera memòria USB) que escolte d'aquest saxo tenor del qual ja déiem que era (i no sé si encara ho és) "jove membre de l'Orquestra del Palau de les Arts de València, membre de diversos grups de cambra de clàssica...i amb una enorme sintonia amb el jazz, aportant el seu coneixement dels clàssics de la música i una sensibilitat i swing, quan cal, realment extraordinaris."

Tot el que llavors vaig comentar, respecte a la seua qualitat compositiva, interpretativa i com a arranjador queda totalment ratificat i millorat en aquest disc. Ha construït un disc on, segons la peça ho demane, la forma és de quartet, quintet o sextet, tenint al cap, sembla, la idea d'una mini "big band" a l'hora de fer els arranjaments. El resultat és d'una excel·lència total.

Amb quatre composicions seues i quatre "standards" dels més coneguts al món del jazz, Joan Benavent demostra que el llenguatge del jazz no té secrets per a ell. Amb un destacat sentit de la melodia i un gust per la balada (el solo de començament de "Body and Soul" l'he escoltat un grapat de vegades) els seus arranjaments tenen una virtut que, darrerament, sembla un poc "demodé": el respecte a la peça interpretada que, en ell, sempre resulta reconeixible sense que les seues improvisacions deformen, innecessàriament, la cançó.

Joan Benavent i els seus acompanyants fan un jazz net i clar, sense adorns innecessaris ni "lluïments" que ningú demana. Un jazz dels que fa que, quan l'escoltes, piques de mans a la taula o mogues els peus o el cap rítmicament sense adonar-te, perquè la música et du de la mà.



A la pàgina web "Jazz Profiles", en Joan defineix el disc així:

“Vaig decidir organitzar el sextet perquè és el conjunt petit més gran i dóna l'oportunitat de tenir densitat harmònica en les melodies i parts arranjades com solos o melodies contrapuntístiques sense tenir la molèstia de muntar una banda gran. Això pot suposar un inconvenient per fer coincidir les agendes, perquè alguns de nosaltres volàvem des d’Espanya per gravar a Holanda, de manera que vam tenir molt poc temps per fer la gravació.

He escollit aquests músics perquè Eric i jo buscàvem un projecte que combinés escenes del jazz, espanyola i holandesa. Així doncs, hem convidat alguns dels nostres músics favorits i grans amics que, alhora, eren representatius de cadascuna de les escenes.

Miguel Rodriguez és un pianista espanyol que viu a Holanda des que es va mudar allà per graduar-se, fa prop de 20 anys. Des de llavors es va convertir en un dels pianistes més essencials del jazz a NL. El mateix passa amb Steve Zwanink, baixista canadenc-holandés que es va traslladar a NL per seguir estudis de jazz. Des de llavors, ha compartit escenari amb els músics de jazz locals més importants. Bart van Lier és probablement el pare del trombó de jazz holandès, encara està actiu i inspirat, com es pot escoltar. El mateix amb Eric (Ineke), que ha compartit escenari com a acompanyant per a alguns dels noms de jazz més importants de la història quan van vindre a Europa. Pep Zaragoza és un dels principals trompetistes de la jove onada espanyola.

En el meu cas, també em vaig mudar a NL per estudiar jazz, després vaig conéixer Miguel i Steve (com a companys de classe) i Eric com a professor primer i després com a mentor. He passat set anys vivint allà, vaig tornar a Espanya i, des de llavors, visc feliç fent música al meu lloc i tornant a NL de tant en tant per tocar amb aquests xicots".

Sens dubte, una de les gravacions amb el millor jazz que ha eixit en la darrera fornada de SEDAJAZZ Records. Ens cal jazz pur com la xocolata negra, de tant en tant, entre tanta mescla i innovacions, no sempre afortunades.


dijous, 17 de juny de 2021

Piazzola, 100 anys: Astor i el Kronos Quartet

 Programa 555


La música de l'Astor Piazzolla, ja escoltat en aquest programa mereix figurar en el quadre d'honor de la millor música del segle XX.

La seua audàcia en la renovació d'una música que  eixia de les capes de població més allunyades d'allò que s'anomena "cultura", la va fer pujar fins els mes alts límits de reconeixement -i estima- mundial. En un giravolt estilístic propiciat per la seua infantesa a Nova York, on escoltava el jazz dels anys 30', barrejat amb el substrat porteny i els ensenyaments al conservatori d'Alberto Ginastera, que el va fer conèixer i estimar la "gran música" i l'empenta final que, a Paris, li va fer Nadia Boulanger, va fer del tango un referent mundial, no sols de la música argentina, sinó de la "gran música".

Com que a altres programes anteriors -tan prompte com primera temporada, programa nº 8- ja vaig parlar d'ell, no vaig a fer un apunt biogràfic del personatge, fàcil de trobar.

Tan sols m'agradaria destacar la peça central del programa, la seua suite "Five Tango Sensations", escrita per a la gent del Kronos Quartet, gent que arrisca sempre, amb ell i el seu bandoneó, que, gravada l'any 90', en la seua darrera estada a un estudi car moriria poc després, és un prodigi de tècnica musical, inspiració, sentiment i enyor de la vida -que sembla ja sentia que se l'escapava- i una mostra de la sensibilitat, perfecció i capacitat d'adaptació dels Kronos Quartet, que fan de la suite una peça pràcticament perfecta musicalment i colpidora anímicament.

"Sí, es cierto, soy un enemigo del tango; pero del tango como ellos lo entienden. Ellos siguen creyendo en el compadrito, yo no. Creen en el farolito, yo no. Si todo ha cambiado, también debe cambiar la música de Buenos Aires. Somos muchos los que queremos cambiar el tango, pero estos señores que me atacan no lo entienden ni lo van a entender jamás. Yo voy a seguir adelante, a pesar de ellos."
Ástor Piazzolla, 1954.


dijous, 10 de juny de 2021

La nova fornada de SEDAJAZZ: Jove Big Band Sedajazz

 Programa 554


Un any més, les xiquetes i els xiquets que estudien música a l'alqueria Coca, seu del projecte SEDAJAZZ fan el seu "treball de final de curs" amb la gravació d'un disc on es pot copsar el treball, l'excel·lent treball fet al llarg del curs. 

Per a una persona, com jo, que ama la música, el fet de comprovar que hi ha futur, que hi ha gent que es preocupa de formar nova gent i de que hi ha gent jove, molt i molt jove en aquest cas, endinsant-se en aquest món meravellós de la música que tanta falta fa en aquest món embogit que vivim, és una enorme alegria. I per altra part, és una satisfacció que ací, al costat de casa, hi ha persones que se n'ocupen de donar continuïtat a aquest meravellós projecte anomenat SEDAJAZ, per nodrir de saba nova aquest art sense paraules, aquest llenguatge universal, que és capaç de ser fet i entès per tothom arreu del món.

Moltes felicitats als membres de SEDAJAZZ i, en aquest cas, especialment, a les personetes que donen vida a aquest testimoni del seu treball. Per cert que, com a curiositat, esta novetat no m'ha arribat en format de vinil ni de CD, una memòria USB és el mitjà del qual he pogut extreure la música que escoltareu al programa. 

El futur el tenim ja davant...en tot.


Ací podeu veure l'actuació completa en imatge al YouTube


dijous, 3 de juny de 2021

Sinèrgia, un experiment de la Sadajazz Big Band i els Valmuz

Programa 553


Presentar un nou disc de la formació emblema de SEDAJAZZ és sempre un plaer. En aquest cas els músics que la formen, com sempre una barreja de veterans i noves veus, és enriquida amb la presència dels components d'una molt interessant formació, nascuda a València al caliu de la sucursal valenciana de la Berkelee, on sembla que es varen trobar tres músics de tres nacionalitats diferents, però amb interessos musicals semblants, VALMUZ.

És la música composta pels components d'aquest grup, a cavall entre el jazz, el rock, el pop i, sobretot,  el funk la que, arranjada per a big band per un dels seus components, el jove/veterà valencià saxofonista (en principi) Víctor Jiménez, amb algunes referències ja editades i comentades al nostre programa, sonarà al nostre programa.

Finançada amb micromecenatge i gravada en directe a l'esplanada de l'Alqueria Coca, la seu de SEDAJAZZ, la música del disc SINÈRGIA funciona com una seda en els instruments de la SEDAJAZZ Big Band, amb els components de VALMUZ integrats a la formació i dirigit tot pel propi Víctor Jiménez.

Un cop més, la gent del jazz arrisca amb la recerca de nous camins, variats, insospitats de vegades, per fer avançar la seua evolució amb la inevitable "contaminació" de les músiques que, a hores d'ara, sonen més a les ràdios, les discoteques i pertot arreu, donant-li a tot plegat un cos i una dignitat musical. que als vells afeccionats al jazz ens obliga a tindre sempre les orelles ben obertes per assimilar els nous llenguatges que venen.

Un cop més, allò que jo anomene la "factoria SEDAJAZZ" ens dóna una raó més per recolzar-la en la seua lluita per la supervivència a favor de la música de qualitat feta a casa.

Una llàstima que les institucions públiques, tan generoses amb altres projectes, s'obliden quasi sistemàticament dels esforços fets per gent tan treballadora, entusiasta i competent com la de SEDAJAZZ.

I de la gent de VALMUZ en parlarem, segur, en un pròxim programa. Paga la pena, ja ho voreu.

dijous, 27 de maig de 2021

Antoni Ros-Marbà i Serrat vesteixen de llarg la música tradicional catalana

 Programa 552


El món de la cançó popular ha patit un autèntic trasbals. En efecte, les sonades tradicionals que, en una societat eminentment rural, acompanyaven els dies i les hores, els treballs i la festa fa realment no massa anys, històricament parlant, han experimentat una gran commoció, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX amb els canvis socials i econòmics haguts i amb l'aparició dels moderns mitjans de comunicació, sobretot la ràdio.

L'aclaparadora presència als nous mitjans d'allò que jo anomene "música industrial", junt amb una sistemàtica presència d'estes "músiques" promocionades comercialment de forma insistent i uniformitzadora, culturalment parlant, han fet que aquelles cançons que feia tan sols alguns decennis eren les que acompanyaven la vida de la gent i transmetien els seus valors, la seua cultura i, ai las!, la seua llengua, hagen estat literalment soterrades de la memòria dels pobles, amb unes subcultures alienadores tant socialment com culturalment.

Evidentment, les noves generacions tenen noves formes d'expressar-se i, en l'aspecte musical, ací i enllà, apareixen músiques arrelades a les noves formes socials i econòmiques que, evidentment, tenen la seua raó de ser i, en determinats casos, un innegable valor de referent cultural per a les noves generacions. Això, però, no vol dir que estes noves músiques, sorgides de les necessitats, les frustracions i les alegries de les generacions actuals no tinguen, en certs casos, un valor cultural, evidentment, i també musical, encara que la seua és una lluita "contra corrent".

L'aparició als EE.UU., als anys seixanta, de l'anomenada música "folk", evident apòcope de "folklore", va suposar, arreu del món occidental i industrialitzat, un revulsiu i, en molts llocs, com ací, als Països Catalans, una revifalla d'interés per aquelles velles músiques, que el soroll ambiental havia amagat immisericordement, arrossegant lamentablement amb ella, la llengua. Grups com "Al Tall", com a exemple proper, varen fer reviscolar en determinats àmbits de gent l'interés per aquella música, unes vegades ressuscitada i altres vegades abillada amb noves formes, musicalment més actuals, sense perdre, però, dos referents: la llengua i els temes més compromesos amb la realitat del poble treballador. En definitiva, allò que era i és la cançó tradicional.

L'any 1968, tan emblemàtic per altres qüestions, va veure l'aparició d'un disc, la idea del qual, lamentablement, no ha tingut continuació. No almenys en l'àmbit de les músiques que es difonen als moderns mitjans de comunicació. Es tractava d'agafar un grapat de cançons tradicionals catalanes i, amb el "ganxo" d'un Joan Manuel Serrat, que, l'any anterior i per primera vegada en el franquisme, havia pogut traspassar les fronteres idiomàtiques i culturals de Catalunya posant a les llistes "d'èxits" estatals un parell de composicions pròpies, "Ara que tinc vint anys" i la "Cançó de matinada", i aprofitant l'empenta de la popularitat del cantautor, un grup de gent, preocupada per l'esdevenir de la cultura catalana, va proposar a un parell de joves, el músic i director Antoni Ros-Marbà i el mateix Serrat, de fer un àlbum amb algunes d'eixes cançons, que encara estaven en la memòria col·lectiva. D'una forma residual, folklòrica, quasi etnogràfica, però que no havien desaparegut totalment del panorama cultural català més arrelat a la terra pròpia.

Aquest és el disc que aneu a escoltar hui. Són un grapat de cançons tradicionals catalanes amb una orquestració impecable i respectuosa del mestre Ros-Marbà i la jove veu d'un Serrat que arriscava molt fent, al seu segon disc, una tasca com la que li proposaven. Recordeu-ne la data i com era el panorama social i polític de  l'època. Allunyat del divisme que li podria proporcionar el seu èxit comercial, posà la seua veu, embolcallada, dirigida, educada per les instruccions, les directrius del jove director, llavors amb sols 30 anys, per traure a llum una obra preciosa que, lamentablement, no ha tingut continuïtat: "Cançons Tradicionals"

No és la meua intenció, amb l'emissió d'aquesta música, fer arqueologia musical. Ben al contrari, la idea és que aquest intent reeixit, però soterrat per la pols de la incúria cultural del país, tinga, al nostre programa, una oportunitat de ser conegut per, almenys, un grapat de gent que, sobretot la més jove, de segur no ha tingut mai ni tan sols l'oportunitat d'escoltar-lo.

dijous, 20 de maig de 2021

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551



Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

dijous, 13 de maig de 2021

Una estrena i una re-estrena: Pau Moltó i Rafa M.Guillén

 Programa 550

 

La música que aneu a escoltar al programa de hui, va a repartir el temps entre dos protagonistes, Pau Moltó i Rafa Martínez Guillén.

 Pau Moltó, amb una sòlida formació musical, obtinguda al país i a l'estranger, ha tingut per ací com a mestres, segons diu al disc, a gent com els Spanish Brass i al mestre David Pastor. No estan mal com a referents...

El disc, "French Horn Jazz Project", estilísticament, és una mica eclèctic, cosa normal en un primer treball, això, però, no vol dir que no tinga qualitat, ben al contrari, crec que el Pau té perfectament assimilada l'"ànima" jazzística i la tècnica expressiva de l'instrument, qüestió molt important en una música com la del jazz, que diu tant de l'intèrpret.

M'agrada que dedique el disc a tota una sèrie de persones que formen part important de la vida cultural, social i política de Natzaret, un barri tan castigat des de fa temps, que està aconseguint "dibuixar" la seua personalitat amb claredat. Els començaments del Pau al Centre de Música i Dansa de Natzaret  en són una mostra de la vitalitat d'un barri considerat "marginal" per molta gent què desconeix la seua realitat.

L'instrument utilitzat pel Pau, la trompa francesa, no té molts antecedents al món del jazz, això, però, no és cap problema, perquè esta música es duu ben endins i l'instrument en què s'expressa és quelcom d'accidental. A més, el seu so, més avellutat que la majoria de la família dels metalls, dona un toc personal al treball, molt agradable d'escoltar.

Respecte al segon protagonista de hui, Rafa M. Guillén, ja varem tindre l'oportunitat de donar la benvinguda la seu primer treball, l'any 2016. És un músic veterà, absolutament consolidat en la seua formació, tant clàssica, com a solista de trombó a l'Orquestra de la Ciutat de Córdoba, com a músic de jazz, una modalitat musical que sap combinar amb un enorme bon gust amb tot un seguit de mescles estilístiques que demostren que, quan toca jazz, TAMBÉ està molt a gust i coneix el tema.

El repertori, com en el cas anterior és molt variat en les formes i combinacions, amb flamenc, postbop, aires llatins, etc. Destaque, especialment, la peça que dóna nom al disc "Shining forever" dedicada a un germà mort fa poc de temps, músic també, en forma d'una tendra balada que emociona.

Els dos treballs estan publicats sota el segell, com no, de Sedajazz Records, i, com és habitual a la casa, tenen un seguit de col·laboracions de gent de l'Alqueria Coca i voltants, on tothom té a gala ajudar les companyes i companys quan han de treure un disc al carrer. No diré noms per no desairar cap persona, però són gent que tenen veterania, solvència... i ganes de fer coses boniques. Això que eixim guanyant els qui tenim després la sort d'escoltar-los!

Gràcies, gent!!

dijous, 6 de maig de 2021

Un maridatge de la clàssica amb el rock: Ekseption

 Programa 549


Un cop més, el títol del programa que des de fa ja un grapat d'anys vaig fent a Ràdio Klara s'acobla perfectament amb la música què aneu a escoltar.

Entre la gent que fa i ha fet rock, també hi ha gent que ix del conservatori, amb una estada unes vegades més agradable i altres menys -artísticament parlant- i, com sempre, amb l'ambient que els envolta contaminant-los, vulguen o no.

Entre la dècada dels anys 60 i 70 del segle passat, com una via més de provar a fer una música diferent, no sols els jazz i la música anomenada culta estaven patint transformacions profundes, també l'incipient rock&roll va tindre algunes branques que se n'eixien del "carrilet" que la indústria discogràfica anava marcant implacablement a la gent jove que volia fer eixa música nova, jove, que desafiava el que, fins aquell moment, era la música de consum més popular, generalment ballable i edulcorada, emmotllada per les exigències del mercat, que es projectava/dissenyava (i dissenya...ai las!) des dels despatxos de les grans multinacionals.

Alguna gent què havia estudiat al conservatori però li agradava el rock, no es trobava còmoda amb eixa música d'"usar i llençar" i , tant per la seua inquietud artística, com pel fet que els coneixements musicals que tenia anaven molt més enllà d'eixa música "xiclet" i es llençaven a fer coses diferents...a ritme de "rock&roll".

Un dels grups que varen excel·lir en eixe maridatge varen ser els holandesos Ekseption, que des de bon començament atacaren (?), sense complexes, vaques sagrades de la música clàssica/culta o com es vulga dir (jo sempre tinc dubtes de com anomenar-la) interpretant-la al ritme que la joventut havia assolit com a propi. La influència del jazz en aquest cas també es fa palesa i, com que sabien compondre, ho feien, seguint -des del punt de vista de la tècnica musical- els paràmetres d'aquella música dels grans compositors què havien estudiat al conservatori.

Una mostra de dos dels seus set discos, el quart i el cinquè, que considere que son dels més aconseguits dels set que varen publicar, és el que aneu a escoltar. 

Amb formació variable va tindre sempre com a pals de paller, al seu millor moment, al fundador, Rein van den Broek, trompeta i fiscorn i Rick van der Linden, teclista de qualsevol instrument amb tecles, inclosos els primers sintetitzadors, que va ser qui, arran de la seua incorporació al grup l'any 1969, agafà les regnes del grup, component i fent els arranjaments.

La música que sonarà no és apta per a puristes de la clàssica...ni del rock.

Per cert, a aquest programa ja varem posar una mostra valenciana d'aquesta música de "rock simfònic"...amb la presència d'un joveníssim  Xavi Richart, un dels millors dolçainers que hi ha per estes terres.

Visca la música sense complexes!!

P.D: Feu una cerca a youtube o Spotify o soundcloud on trobareu molta música d'esta gent. Es pot aconseguir també amb torrent, però, feu atenció als "bitxos"!!

 

dijous, 29 d’abril de 2021

L'encís del jazz: Pepe Zaragoza

 Programa 548


El segon àlbum de de Pepe Zaragoza -del primer ja varem donat noticia fa tres anys- és un disc que encantarà a totes les orelles afeccionades al jazz, això de segur.

La qüestió és que, molt probablement, li "entrarà" amb facilitat a orelles no acostumades a escoltar aquesta música ex-afro-americana que ja ha conquistat el món sencer.

Diu el Pepe Zaragoza que "sense ser un àlbum de blues té un alè molt blussy". Crec que la definició de l'autor de (quasi) totes les cançons i intèrpret a la trompeta, està molt ajustada al so del disc, car sense que hi haja clarament cap blues "per se" tot el disc està amarat per eixe ambient que, des del començament de la història del jazz, tan imbricat està en tota la seua música. 

Ritmes profunds, sons de jazz actual passat pel tamís de la seua sensibilitat que, en aquest disc, crec que clarament està definint-se per una línia que s'allunya del hard-bop estàndard que emmarcava el seu primer disc per caminar per rutes més personals. 

He vist que al comentari del web de Sedajazz (segell del disc...un cop més) a "La cala de l'Encís", títol del disc que escoltem hui, parla d'unes arrels pròximes a la música llatina i al flamenc (?). Jo, sincerament, no  les trobe. Si voleu, podem parlar d'un cert ambient "mediterrani", terme de tan ampli espectre que pot voler dir qualsevol cosa. El que sí que escolte són unes composicions molt ben construïdes que donen lloc a intervencions molt acurades i ben integrades de tots els intèrprets què l'acompanyen, uns ritmes amb un "swing" tranquil, assossegat, i un cert ambient "blussy", com diu el propi Pepe Zaragoza, en el sentit d'un llenguatge molt íntim que impacta profundament l'esperit de l'oient (o almenys a mi és el que m'ha succeït).

Definitivament, és un disc amb una música excel·lent que agradarà a qualsevol persona que s'acoste a ell, sense que, necessàriament, siga afeccionat al jazz, encara que, evidentment, és jazz, i del millor. 

Ja sé que el món de la cultura, el de la música potser més i si és de jazz...està molt malament per a posar-se amb l'aventura de treure un disc. M'agradaria, però, que amb un micromecenatge -com sembla que s'ha fet aquest- o com es puga, no trigara massa temps a treure un nou disc que ens deixe comprovar com es consolida la personalitat que traspua en aquest disc d'un músic madur i un compositor excel·lent, malgrat(?) la seua joventut.


dijous, 22 d’abril de 2021

Les muses ballen a ritme de jazz. Manolo Valls

Programa 547

La frescor és sempre una cosa que s'agraeix en escoltar un nou disc. Manolo Valls la té. El seu segon i darrer disc com a titular, "El Ball de les Muses", a part de ser un títol enginyós per un disc -i la peça més destacada, al meu parer- és una forma d'agrair, per part del músic, a les muses la seua "feina".

Un disc que, a diferència del seu primer, més bopper, s'embolcalla d'un ambient, com ell mateix diu, "blusy". No vol dir això que el disc siga un disc de blues, sinó que l'"aroma" de blues amara tot el disc, amb una clara direcció hard-bop.

Amb una sòlida formació musical que abasta tant el camp de la música anomenada "clàssica" , la banda i l'orquestra de Godella, va fundar fa pocs anys una banda de jazz també a Godella. El saxo no és la seua única expressió artística.

Com que el primer disc "República Cromàtica" no el varen tindre en el seu moment, fa uns quatre anys, aprofite el programa de hui per presentar-lo breument junt amb un bon grapat de peces de les inspirades per les muses. Podreu així comparar l'evolució estilística de Manolo Valls

Entre les variacions més evidents està la formació, un quartet amb ell al saxo, clar, i els seus dos companys fidels, l'excel·lent contrabaixista Óscar Cuchillo i el fidel bateria, Rubén Díaz, es completaven al primer disc amb la guitarra de Iván Cebrian. Al segon disc, el què us presentem hui, està interpretat en format de quintet, sense la guitarra i amb l'adició d'un pianista que es fa de notar prou en l'ambient del disc, Amadeo Moscardó, i la sempre agradable d'escoltar trompeta de Pepe Zaragoza, amb el qual Manolo Valls fa uns duos excel·lents.

El disc té la qualitat i els valors suficients com per donar-li l'oportunitat d'una bona escolta, però la composició que dóna nom al disc, "El Ball de les Muses", una mena de mini-suite en dues parts, és una peça que, ni que fora per ella sols, ja pagaria la pena d'escoltar el disc: una autèntica preciositat on tots tenen el seu espai, però on jo destacaria, sobretot, la delicadesa, l'avellutat so del saxo de Manolo Valls i la preciosa catifa que li posa el Óscar Cuchillo amb el seu contrabaix en la primera part. Una autèntica delícia.

Per acabar dues puntualitzacions importants. Totes les composicions són seues i el disc està editat en el segell de Sedajazz, un més d'aquest miracle de Sedaví.

Ah! i a més, merescudament, li han donat enguany el Premi al millor disc de jazz 2020 en els Premis Carles Santos de la Músicam- Institut Valencià de Cultura.

I ara a esperar el següent disc.

dijous, 15 d’abril de 2021

Obrir nous camins: Terri Lyne Carrington i "Waiting Game"

Programa 546 

 

 Quan fa uns sis anys vaig descobrir la Terri Lyne Carrington -i vaig fer-vos-en partícips del descobriment- era evident que no seria la darrera vegada que en parlaríem d'ella.

El moment ha arribat. L'àlbum que, parcialment, aneu a escoltar (Waiting game, 2019), un àlbum doble, és una mostra resumida de l'evolució del jazz nord-americà dels darrers dos o tres decennis i, alhora, una talaia per tractar d'albirar alguns dels nous camins pel quals estan caminant algunes persones com ella.

Són gent que no es conforma amb incloure's a la renglera que marquen altres, encara que admet que aprèn d'elles, i que, amb l'oïda atenta, la ment desperta i un esperit inquiet, se n'ixen de la filera per caminar, potser assoles, per noves dreceres.

Políticament radical, com a dona i com a afroamericana, el primer disc és, clarament, un manifest d'enorme disconformitat amb la situació política i social que viu al seu país. A part de les lletres, que no soc qui per comentar, musicalment el disc és una autèntica barreja de jazz, R&B, hip-hop, gospel...amb intervencions vocals de rapers, veus líriques, recitatius/mítings i no sé quantes coses més, acompanyada pel seu actual grup els "Social Science" amb algunes col·laboracions.

 La participació de gent com la meravellosa i inspirada Esperanza  Spalding, una de les més interessants lluminàries del jazz actual, baixista, cantant, compositora/lletrista, orquestradora i no sé quantes coses més, enriqueix el segon disc de l'àlbum. Un disc totalment instrumental en format de suite de quatre parts sense títol concret, on la Terri Lyne Carrington explora, investiga i vessa tota la seua capacitat musical, amb l'Esperanza, el seu pianista Aaron Parks i un petit conjunt orquestral dirigit pel portoriqueny Edmar Colon.

Quasi una hora de joc sense preconcepció ni xarxa. Hi ha, però, dues coses  especials. En primer lloc, és possible que aquesta banda improvise sense temes fixats, però no té problemes per centrar-se i trobar melodies escoltables i formes atractives. Es tracta d'improvisacions amb un conjunt de regles tonals que mantenen les coses excepcionalment consonants. És una raresa sorprenent en el jazz, on tocar "lliure" (free) sol significar dissonància. Els temps d'Ornette Coleman son ja lluny.

Tot és com si el concert de Koln de Keith Jarrett fora improvisat per un quartet en lloc d’un pianista solista. La "Part 3", per exemple, ens trasllada a una secció en què Parks juga amb un impressionisme líric que entra al terreny del clàssic.

Després de gravar la suite, Carrington va fer que Edmar Colon escrivís i gravés seccions d’acompanyament orquestral suau, com una catifa per allò que el grup havia gravat. El que sentim aconsegueix una qualitat màgica, ja que els vents de fusta i les cordes s’escapen sovint a la imaginació del quartet i toquen elements melòdics, coixins d'acords que embolcallen les idees espontànies de la banda. Aquesta combinació és més potent al començament de la "Part 4", on Colon insereix una obertura amb la fusta que condueix a la improvisació iniciada per Spalding en baixos acústics. Carrington afegeix una intervenció que recorda una famosa secció del "Bitches Brew" de Miles Davis.

En definitiva, música per escoltar amb calma i més d'una vegada per aconseguir esbrinar tots els matisos que ens ofereix la Carrington i acompanyants, sota la seua direcció. 

Música de futur feta ja hui. No jazz, música.

dijous, 8 d’abril de 2021

Miquel Asensio: Biotza. Una certa amanida

Programa 545


En darrer treball de Miquel Asensio (l'anterior el podeu escoltar aci), anomenat Biotza, m'ha produït unes sensacions contradictòries.

El disc és una excel·lent mostra de jazz, amb uns acompanyaments de luxe, però...

El però ve del fet que, dintre d'ell hi ha una certa barreja que, potser per voluntat del propi artista, per mi desdibuixa una miqueta el perfil del disc. La presència dins d'ell de peces de so "clàssic", amb un evident contemporaneïtat en l'estil de la interpretació, junt a un parell de peces -per mi les més interessants del disc- amb una evident proposta avantguardista, ajusten mal, al meu parer, amb la presència de dues peces cantades de l'Elma Sambeat, una d'elles de composició pròpia i l'altra amb lletra seua, i composició, com la resta del disc, del Miquel Asensio.

No sé quina intenció tenia l'autor i titular del disc respecte de la música que volia fer. Potser la barreja era la seua intenció, potser soc jo qui no l'acaba d'entendre, però la sensació que em dóna en escoltar el disc tot seguit és d'una mescla que no acaba de quadrar. Potser l'ordre de les peces siga una de les causes del meu "despiste". 

En tot cas no estic diguent que el disc no m'agrade. Sobretot destaque, les intervencions dels companys, amb especial esment al veterà multi-instrumentista Javier Vercher, un dels puntals del jazz valencià, les acurades intervencions del pianista cubà Iván "Melón" Lewis i les molt sensibles intervencions del contrabaixista Pablo Martín Caminero, amb una intervenció, amb l'arc, a la cançò Aïllat, que esborrona.

Si tinc que decidir-me per algunes peces, en decante clarament per les dues més acostades a allò que podrien anomenar un so "avantguardista", Cuarentena i, sobretot, Aíllat, farcides d'emoció i sensibilitat i on la delicada vocalització de l'Elma Sambeat evoca aires mediterranis.

Esperem el pròxim disc a veure quin camí agafa l'excel·lent bateria valencià.

dijous, 1 d’abril de 2021

L'arbre del jazz i les branques: Marina Alcantud

 Programa 544

L'arbre del jazz, ja amb més d'un segle des que es plantà, és avui un frondós exemplar on, al contrari dels arbres normals, és capaç de donar fruita molt variada en cada branca nova que li surt. 

De fet, cada cop més, i no es veu el límit, del maridatge que fan molta gent del món del jazz amb d'allò més variat, en resulten fruites insospitades i, en moltíssims casos, afortunades i saboroses.

Marina Alcantud té, evidentment, una sòlida formació jazzística, cosa que s'evidència en alguns dels enllaços que us posaré més avall i en la seua pròpia web i, a més, continua profunditzant en l'estudi d'esta música. La vida, l'edat i l'entorn sociocultural on està immersa, fan que, vulgues o no, escoltes altres músiques (afortunadament) què, passades sota el filtre dels seus criteris estètics, les seues inquietuds artístiques i la seua necessitat de fer passes endavant, van duguen-li a fer experiments, sembla, cada cop més agosarats.

El disc "Colors" que sota la denominació de "Pete Lala" ha tret, ens mostra dues  coses. La seua identitat jazzística amb el nom del grup (un "garito" històric de New Orleans, segons em va contar ella) i les influències de gent que fan músiques de les que van obrint portes. I recomane escoltar coses dels dos artistes que ella mateixa esmenta com a influències -Robert Glasper o Jacob Collier- què per mi reconec que eren absolutament desconeguts, però no per ella, una oïda jove i atenta que demostra que hi ha vida més enllà d'allò que jo en dic "música (?) industrial".

Una variada i eclèctica col·lecció de peces, escrites per Marina, lletra i música (i un parell d'instrumentals, d'excel·lent factura) on, en un conjunt molt agradable i ben organitzat, pot escoltar-se, evidentment, l'arrel jazzística, també, però, ecos de R&B, rap, pop, etc., tot molt ben barrejat.

És el disc d'una persona en la pista de llançament, de la qual cal esperar -amb impaciència, a més- els seus pròxims fruits.

 

Enllaços interessants:

https://www.marinalcantud.com/formaciones/ (Amb una petita mostra de les vàries formacions on "milita")

 https://www.youtube.com/results?search_query=jacob+collier

https://www.youtube.com/results?search_query=Robert+Glasper

 



dijous, 25 de març de 2021

Chick Corea: L'acomiadament -i 3

 Programa 543


Al pas per aquest món d’un gegant en totes les categories del jazz, Chick Corea, 22 vegades guanyador del premi Grammy, virtuós del teclat com a pianista, compositor i arranjador, què ha guanyat, per la seva aportació i amplitud musical, tots els premis i reconeixements. Amb tot el mereixement una figura llegendària del jazz.

Al programa de hui aneu a escoltar algunes peces extretes dels seus dos darrers treballs publicats, "Antidot" i "Trilogy 2".

 Més enllà de la gamma de composicions i col·laboracions en solitari de Corea, hi ha l’amplitud de bandes d’avantguarda (i no) que va formar al llarg de sis dècades. Una llista destacada inclou el grup seminal de fusió jazz-rock Return to Forever als anys 70, el Chick Corea Elecktric Band a finals dels 80 i la tripulació de cinc estrelles de la Five Peace Band amb John McLaughlin i la seua el banda èctrico/acústica.

Sobretot Corea va tenir una carrera inicial com a teclista del grup de fusió de jazz de Miles Davis en evolució a finals dels anys 60, sovint al costat dels seus dotats companys Herbie Hancock, Keith Jarrett i Joe Zawinul. Una llista parcial inclou Stanley Clarke, Al Di Meola, Joe Farrell, Pat Metheny, Charlie Haden, Gary Burton, Brad Mehldau, John Scofield, John McLaughlin i innombrables talents més destacats.

L'enorme impacte, èxits i aportacions musicals de Corea també són testimoni del seu talent magistral com a piaChick Coreanista de jazz, innovador compositiu amb influències d'una àmplia gamma de músiques del món. Les seves direccions creatives inclouen moltes encarnacions amb interpretacions culturals i ètniques en estil i instrumentació. No coneixia fronteres.

El 2018, va dir com veia ell el paper de l'artista: "Tenim la missió de sortir per aquí i ser un antídot contra la guerra i tot el costat fosc del que passa al planeta Terra. Som els que entren i recorden a la gent la seva creativitat ".

Com a líder de moltes bandes de jazz de primera línia i d'avantguarda, no va buscar ni semblava necessitar la llum del protagonisme. En canvi, la força de les seves composicions, arranjaments i teclat va marcar el ritme per comptar amb músics extraordinaris com Stanley Clarke, Al Di Meola, Lenny White, John McLaughlin, John Patitucci, Christian McBride, Paco de lucía, Carles Benavant, Jorge Pardo, Niño Josele i molts altres artistes, què varen agafar aire per a les seues carreres al seu costat.

Queda clar que el seu impacte és alhora sincer i entranyable. Un llegat en el contingut musical, però també en la humanitat.

L'anunci de la seva mort a les xarxes socials incloïa paraules del propi Corea: "Vull donar les gràcies a tots els que heu ajudat a mantenir els focs musicals al llarg del meu viatge. Que tinc l'esperança que aquells que tinguen una idea de tocar, escriure, interpretar o d'una altra manera, feu-ho. Si no és per vosaltres, per la resta de nosaltres. No només el món necessita més artistes, sinó que també és molt divertit ". "I als meus increïbles amics músics que han estat com la meva família des que els conec: ha estat una benedicció i un honor aprendre i tocar amb tots vosaltres. La meva missió sempre ha estat portar l'alegria de crear a qualsevol lloc que pogués i haver-ho fet amb tots els artistes que admiro tan afectuosament: aquesta ha estat la riquesa de la meva vida ".

Amen a tot això.

Nota: La base del text està extreta d'aquest article, amb lleugers retocs. Em va semblar tan escaient que no calia dir massa més.

dijous, 18 de març de 2021

Una inflexió important: Chick Corea - 2

 Programa 542

 


Una personalitat inquieta com la de Chick Corea va passejar-se per tots els camins del jazz al llarg de la seua vida, algunes amb "desviacions" importants respecte de l'ortodòxia (?) del jazz.

Els finals dels anys 50 del segle passat varen veure el trencament amb el bebop per part de gent afroamericana, fonamentalment, reivindicant la bandera de la llibertat total (també) a l'hora d'interpretar música de jazz, sense cap "respecte" a la melodia, al ritme ni a res que sonara a cosa reglada o acceptada.

Chick Corea no va ser aliè a aquestes influències, i després de passar per varies formacions, incloent-hi la de Stan Getz i altres de l'àrea del bebop i derivades, va formar un grup anomenat Circle que es decantà clarament pel free-jazz. 

L'experiència sembla que no li va resultar satisfactòria, i el seu pas per la secta de la Cienciologia li va fer reflexionar sobre la necessitat de fer una música més acostada a la sensibilitat majoritària (?) de la gent, molt influïda ja per la potent entrada en escena del Rock-and-roll i de les noves tendències melòdiques del naixent Pop. D'eixa reflexió va nàixer el grup que escoltareu hui, Return to Forever, l'any 1971.

Inicialment la seua música va decantar-se pel so llatí i, fonamentalment, la música brasilera, llavors totalment de moda amb l'esclat de la bossa-nova.. Malgrat que el seu primer disc va tindre una acceptable acollida, que el temps ha anat decantant al seu favor, va suposar que la crítica especialitzada, amb una certa raó, criticara agrament eixe gir de Corea, perillosament acostat a una música comercial sense ambicions. La cosa afortunadament, junt, sembla, al seu allunyament de la secta, el va fer virar a poc  poc la idea de la música a fer al Return to Forever.  

Va ser el seu pas pels grups que Miles Davis va formar per gravar dos discos fonamentals en la història de Davis i del jazz, el "In a Silent Way" i, sobretot, el "Bitches Brew", pedra miliar en l'explosió del jazz-rock, amb la incorporació decidida i sense complexes dels instruments elèctrics i els sintetitzadors, el que va decidir Chick Corea a, en part al cinquè disc del grup, sobretot, però, al sisè, el "Romantic Warrior"  (1976) què aneu a escoltar hui, a decantar-se clarament pels sons elèctrics i els ritmes rockers i funkies en una afortunada fusió amb el jazz. L'èxit va ser fulminant i el disc és el més venut de la seua trajectòria, amb més de 500.000 còpies (jo en tinc una...).

Allò va dividir la crítica entre gent a favor i gent decididament en contra, però el pas ja estava donat i el disc i els músics del grup varen escampar-se, en dissoldre'l Corea, formant alguns dels grups més fonamentals d'aquesta fusió jazz-rock, com Wheater Report i la Mahavishnu Orquestra.

El nostre protagonista, però, no va quedar-se aturat...

 

Nota: Demanem disculpes per l'errada que ha fet que aquest programa no es publicara la data prevista de l'11 de març

 

dimecres, 3 de març de 2021

La desaparició d'una ment inquieta:Chick Corea - 1

 Programa 541

Ja a la primera temporada del "Camins de la música" dedicàrem dos programes a Chick Corea, aquest creador infatigable de nous camins en el món del jazz. Lamentablement el dia 9 de febrer de 2021 ens ha deixat aquest fabulós music, que ha deixat un enorme rastre de seguidors i deixebles (segurament el més conegut ara siga el baixista Avishai Cohen).

Amb motiu d'aquest acomiadament anem a fer tres programes monogràfics. Al primer, el de hui, aneu a escoltar el segon disc que isqué sota la seua titularitat, encara que, amb vint-i-set anys, ja havia passat per molts i variats grups, dels que allò que li va quedar més arrelat va ser el seu pas per bandes de sons llatins, so què ha perdurat fins el seu penúltim disc. 

No és aquesta la línia de la gravació que anem a escoltar, que s'anomena "Now He Sings, Now He Sobs". El disc, de l'any 1968, va ser rebut amb enorme entusiasme i, per a molta crítica, és un dels millors seus, si no el millor, malgrat ser una publicació primerenca d'un artista que ha publicat més de noranta discos de titular i rebut més de seixanta nominacions i més de vint premis als Grammy. Tota una fita.

En aquest disc el Corea innovador ja es presenta de forma evident, amb uns sons que, deixant enrere el bebop, anunciava una nova forma, tant de tocar el piano com de tractar les peces, que el col·locava en una nítida avantguarda sonora, on aleshores també s'havia endinsat més gent del jazz, com la gent del free-jazz, què ja havien llençat les seues propostes.No era esta la línia de Chick Corea, que no abandonava la melodia, amb un tractament, però, nítidament trencador.



dijous, 18 de febrer de 2021

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". El disc post confinament

Programa 540

 

Amb aquest programa anem a cloure la sèrie de tres que hem fet amb l'entrevista a Inda Bonet, trombó dels Spanish Brass. 

 Al llarg d'aquesta llarga conversa hem pogut comprendre millor com funciona el cap d'unes persones,  d'uns artistes inquiets, que no es conformen amb fer una "seguida" que funcione comercialment. Ben al contrari, cada nou disc -i altres coses què no arriben a concretar-se en un disc, com espectacles familiars o per a xiquets- són una petita aventura, una petita passa més endavant, sense tindre clar si ho han encertar o si caldrà oblidar-ho.

La tancada obligada inicial de la pandèmia que patim va trencar-li'ls tot un any de concerts programats...i el que penja, arreu del món. El pitjor, però, no era això. Acostumats a conviure i assajar, com qui diu, tots els dies junts, la separació física i artística els va caure molt malament i, en quant es va poder, varen decidir que calia eixir de nou "a la carretera", com si d'uns "rockers" es tractara. 

Ho van fer a Alzira, un poble que, malgrat no ser pas el poble nadiu de cap dels components els ha acollit artísticament i humana de forma extraordinària, fins el punt que el primer festival internacional que varen organitzar -i que continua dues dècades després- l'"SBAlz", es fa en eixe poble riberenc.

L'actuació va estar precedida per moments de molta tensió, molta intensitat emocional i si el veieu (vos aconselle moltíssim que ho feu), podreu entendre el que representà per als Spanish Brass eixa actuació. El podeu veure a.

https://www.youtube.com/watch?v=938V2AB8rv0

El disc que escoltareu és la música d'aquell esdeveniment. Però l'emoció es perd, possiblement. Veieu el video!!

Si, de pas, poseu el seu canal de youtube, podreu veure un petit exemple del que estan fent ara, amb música de Nino Rota, rememorant Fellini. Una petita aventura més pensada per a un públic familiar (?) diuen...

Com veieu, aquesta gent no s'està quieta. Com es diu per ací, "es mouen més que una cua de sargantana..."

 Gràcies per tot i que continuen!!

dijous, 11 de febrer de 2021

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". La Spanish Brass des de dins-2

 Programa 539


Quan es té l'oportunitat de que un destacat músic, intèrpret en aquest cas, que porta ja més de trenta anys rodant pel món amb un èxit enorme i, cal dir-ho, amb una enorme coherència artística, ens explique com són les coses de la seua música "des de dins", cal aprofitar l'oportunitat. 

S'aprèn molt tant des del punt de vista artístic, com de les circumstàncies que envolten, condicionen i empenten la seua trajectòria.

La segona part de l'entrevista amb l'Inda Bonet, trombó dels Spanish Brass des de la seua formació l'any 1989, és una nova oportunitat, continuació de la què ens va donar al programa anterior, per conèixer com raonen al seu cap, com construeixen el seu món i la seua trajectòria musical. 

Al programa de hui ens confessa que si no impulsaren la innovació, si no mantingueren la seua ment alerta per tractar de cercar i obrir nous camins, perdrien la il·lusió per tocar. 

Gràcies siguen donades als déus de que encara la humanitat no ha deixat de produir persones com ells! 

Com d'avorrit -entre d'altres coses- seria el món sense gent aixina!

dijous, 4 de febrer de 2021

Tres décades...i escaig, "batint-se el coure". La Spanish Brass des de dins-1

Programa 538


Doncs, com no sabia ja quines coses més a dir per demostrar la meua admiració (ho confesse, soc un fan) pels Spanish Brass, hui, finalment, he aconseguit que siguen ells -un d'ells, el trombó Inda Bonet- els qui s'expliquen.

Ja sabeu que, sempre que he pogut contactar-la, he tractat de que la gent que fa la música que m'agrada (i espere que vos agrade també a vosaltres...), què és la que pose al programa, es puga explicar.

Crec que és enormement instructiu, tant des del punt de vista de les opinions tècniques, com des del de totes les coses que envolten la seua vocació/professió/maledicció(?), que siguen les persones que protagonitzen el programa, eixa gent meravellosa a la què, com he dit moltes vegades, els déus els han concedit la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta de mortals, ens conten quines coses passen pel seu cap. 

 Eixa gent - més imprescindibles per a la humanitat que els financers, els polítics i "tutti quanti", que diria el mestre Fuster- què fa que la incúria cultural i esta societat que adora sols els diners, no haja aconseguit neutralitzar del tot la nostra capacitat de sentir, de gaudir, de riure o plorar amb la seua tasca: la dels artistes en general.

En un cicle de tres programes aneu a escoltar l'entrevista completa, salpebrada, ací i enllà, amb petites mostres del seu talent, triades de la seua (afortunadament) ampla discografia..i criteris musicals, amples també, car van de Lutoslawski a Pep "Botifarra"

Au! i ara pareu l'orella, perquè, com que l'entrevista es va fer de forma telefònica (coses dels temps què corren) la qualitat del so no és massa bona, però s'entén.

Fins l'altra.

P.D.: Com que alguna persona m'ho ha demanat, he reactivat el correu del programa -com podeu veure a la web, dalt a la dreta- per si em voleu dir alguna cosa -amable, si us plau...;-). No assegure la contestació, però si llegiré totes les coses que em digueu.


dijous, 28 de gener de 2021

Jazz? Música!!

 Programa 537


Hui en dia, resulta quasi impossible estar al corrent de tot el què "es cou" al món de la música clàssica(?), jazz i eixes altres que ja sabeu que de vegades pose, si no tens els "contactes" d'un medi de comunicació potent.

El que jo faig és "bussejar" en determinats llocs on sé que les novetats possibles entren als paràmetres de "Els camins de la música". I, de sobte, pots trobar-te amb sorpreses com les del programa de hui.

Ja dic de bestreta que no és cap obra "revolucionària" ni espectacular. És un disc amb una música què, a hores d'ara, resulta infreqüent. En ella hi ha un aspecte a destacar, sobretot, la presència de la "tranquil·litat", els sons senzills i harmoniosos, gens sorollosos, la omnipresent melodia -ara de vegades ignorada per molts músics d'avantguarda (?)- i un destacat toc "enyoradís" per part de persones que, en principi, no deurien enyorar allò que dóna cos al disc.

Cal que diga que el que primer em va fer fixar-me en ell és la presència d'un destacat veterà, Bill  Frisell, a la guitarra. Després és de destacar el paper central d'un instrument, l'harmònica, poc freqüent al jazz -encara que ho siga al seu "ancestre familiar", el blues- en les mans d'un intèrpret que he de reconèixer que no coneixia, el francès, resident fa molts anys als EE.UU., Grégoire Maret, suís, que toca el seu instrument amb delicadesa, amb un so realment especial -què no sé si vindrà del model d'instrument, en part- i això acompanyat d'un pianista francès, Romain Collin, què també resideix fa molts anys als EE.UU. El grup es completa amb el bateria  Clarence Penn. Tots ells, segons he pogut veure en les referències què he trobat, músics experimentats acompanyant a gent de molt variats estils. Haig de dir que en faré una recerca i seguiment del Grégoire Maret i de Romain Collin. Realment m'ha agradat molt la seua forma de tocar, això sí, sempre, supose, sota el mestratge del veterà Frisell.

El disc, anomenat "Americana", expliquen que és, encara que majoritàriament de composicions pròpies, un homenatge ,un poc malenconiós, a certs tòpics arrelats de la cultura popular nordamericana.

Respecte del gènere musical de la música...ells diuen que és jazz. Jo m'ho creuré, perquè, probablement, a la suavíssima línia melòdica que empren, hi haurà improvisacions que no són tan destacades com és habitual al gènere. No importa. És música, això sí, que "comunica". Tant se me'n dóna l'etiqueta que li posen. És bona música interpretada excel·lentment i què, enmig de l'ambient sorollós que habitualment ens envolta, dóna peu a fer un "parèntesi" i relaxar-se. De vegades és l'única cosa que jo li demane a la música. 

Vosaltres també?

dijous, 21 de gener de 2021

Claudia, adéu.

Programa 536 

 

Adéu  Claudia, Claudia Montero.


Va ser la nit del 16 de gener d'enguany, 2021 quan s'assabentarem que, de forma sobtada i amb uns esplèndids 58 anys, amb totes les ganes del món de fer coses, d'ensenyar el què sabia de compondre, que era molt, a joves aspirants a fer-ho, com a compositora resident del Palau de la Música de València. Amb encàrrecs de mig món per escriure coses noves amb el prestigi dels seus QUATRE GRAMMY LLATINS, l'única dona que en el camp de la Música Clàssica Contemporània (nom de  la categoria dels premis(?)...) en tenia algun GRAMMY. L'única dona -i ella ho destacava- car era una dona molt conscient de ser-ho i activa en eixe terreny reivindicatiu també.

La seua música propera, impulsiva, visceral, t'arrabassa i te'n porta amunt i avall amb les seues notes. El seu desig era que la gent escoltara la seua música, que poguera fer feliç a la gent amb la seua música, que en escoltar-la, una miqueta d'ella es quedara dintre dels qui l'escoltaven (frase literal seua). Al programa podeu escoltar una petita entrevista, o veure-la si voleu, per conèixer-la una miqueta més, perquè la seua cara expressa més del que diuen les paraules.

Una dona que, afortunadament, i després de l'emigració lamentada de la seua terra, Buenos Aires, a la que mai va deixar d'enyorar -i la seua música ho reflecteix- havia trobat entre nosaltres una nova vida, una família i un entorn favorable per desenrotllar totes les seues capacitats, no sols les musicals, però sobretot les relacionades amb la composició. 

Alguna vegada crec que he deixat escrit que les persones a les què els deus els han donat la capacitat de crear bellesa,tenen l'obligació d'estendre els seus fruits el màxim possible per a gaudi dels que sols en tenim la capacitat de escoltar-les i fruir-les. Fan del món un lloc millor, més bonic, més feliç, ens donen forces per superar les misèries diàries. 

Ací, al seu moment, li varem dedicar dos programes a la seua música, un cop em la va descobrir una amiga què tenia una gran amistat amb ella, arran del seu primer GRAMMY. I ens va fascinar la seua música.

Gràcies per tot, Claudia i continuarem sentint la teua música i recordant amb ella la teua vitalitat i el teu somriure.

Descansa en pau.

dijous, 14 de gener de 2021

L'art sonor es mou: Gérard Grisey i l'espectralisme

 Programa 535

 

 La música occidental ha sofert des de finals del segle XIX sobretot, afortunadament, una sèrie de evolucions que han tingut com a punts de referència, segons el meu criteri, dos aspectes.

L'un ha estat el rebuig de les formes acadèmiques tradicionals en allò que es refereix al conceptes claus que d'ençà que es va introduir l'estudi reglat d'aquest art han estat al centre d'aquesta disciplina (ritme, harmonia,  escala diatònica, utilització del pentagrama per a la seua representació, modes grecs que venen des del món grec clàssic, etc.). El rebuig als cànons formals acadèmics ha format part,molt sovint, de les innovacions més transcendents de les arts. (Per cert, vull destacar un fet curiós: hi ha ensenyament reglat de la música i les arts plàstiques, no hi ha, però, de la literatura tant en les formes d'expressió oral com escrita.)

L'altre aspecte decisiu dels canvis produïts a la música occidental ha estat les innovacions tècniques en la generació de sons. Al llarg de la història de la música s'han anat creant nous instruments i, per no anar més lluny, Wagner va generar-inventar algun instrument, de vent sobretot, per aconseguir determinada expressivitat que ell no trobava als instruments llavors utilitzats . També la invenció del piano-forte al segle XVIII, evidentment, va suposar una autèntica revolució expressiva.

Al llarg del segle XX, però, l'aparició d'aparells -que no instruments- generadors i/o enregistradors/reproductors de sons, primerament elèctrics (cinta magnètica, disc, micròfons, altaveus, etc.) i, a partir de meitat del segle XX, el ràpid desenvolupament de l'electrònica i ara, al segle XXI, de la informàtica, han facilitat als creadors sonors/músics tal quantitat de possibilitats estètiques que això ha produït una autèntica explosió de camins els quals, recolzant-se en molts casos en les provatures antiacadèmiques de gents com les de l'anomenada "Segona Escola de Viena", han dut a una gernació de noves vies de creació que no sempre han resultat reeixides, però que han estat passes endavant en la història de l'art sonor.

Gérard Grisey (Belfort, França, 17-6-1946;+Paris, 11-11-1946, amb 52 anys) va ser un dels principals promotors d'una d'eixes branques que l'art sonor ha creat a la segona meitat del segle XX. Va estudiar a Alemanya al Conservatori de Trossingen (composició amb Helmut Degen), després al Conservatori de París, on va obtenir el primer premi d’harmonia (1967) i va ser alumne d’Olivier Messiaen (1968-1972) . També va estudiar amb Henri Dutilleux (1968), Jean-Étienne Marie (electroacústica) i, a Darmstadt, amb Stockhausen, Ligeti i Xenakis (1972). Sobretot, però, va treballar a l'IRCAM, amb el mestre Pierre Boulez l'any 1980. Treballant sobre dades acústiques i sobre una matèria primera sense temperar, li interessa especialment "el procés de transformar un so en un altre so, d'un conjunt de sons en un altre conjunt", i l'espacialització del so.

 Les anomenades "composicions espectrals" que ell va crear/conrear és, probablement, una de les aportacions més interessants al camp de les innovacions sonores (crec que ell refusaria anomenar-les "música" sense matissar-ho molt). És d'aquest autor que aneu a escoltar hui tres peces que opine representatives, on podreu copsar allò que ell anomenà "núvols de densitat" a la seua música, concepte semblant a les "masses sonores" de Ligeti.

Abstindre's oïdors de "Los 40 Principales". Els pot produir trastorns físics i psíquics.


dijous, 7 de gener de 2021

En el centenari de Charlie Parker: Parker amb orquestra al Rockland Palace de Harlem-2

 Programa 534


Poc cal afegir al què varem dir al podcast de la setmana anterior sobre Charlie Parker i les circumstàncies d'aquest concert, un dels darrers -si no el darrer- dels coneguts de Parker.

Em vaig a permetre, doncs, posar-vos el fitxer traduït al català del solvent comentari que hi ha a l'excel·lent web "AllMusic". Al fitxer o al  web esmentat podreu trobar també la llista de cançons interpretades.

Si en voleu saber més, sempre podeu fer una recerca pel web o per llibres sobre el malaurat mestre.

Bona escolta i gaudiu d'un geni, en hores baixes, potser, però sempre un geni.

dijous, 31 de desembre de 2020

En el centenari de Charlie Parker: Parker amb orquestra al Rockland Palace de Harlem-1

 Programa 533

 

El centenari del naixement de Charlie Parker, lamentablement, ha estat enfosquit, tant pels 250 anys del naixement de Beethoven com per la presència de la nova maledicció bíblica que és la COVID-19. Des d'esta humil plataforma volem, però, recordar amb admiració els cent anys de Charlie Parker. Ja varem fer un programa recordatori, però ens sembla massa poc per una figura com la seua.

Revolucionari musicalment en el seu àmbit jazzístic, no oblidat ni superat encara en alguns aspectes dels seus plantejaments artístics i tècnics, és una figura imprescindible de la cultura occidental, li pese a qui li pese, i un referent cívic per a la seua comunitat afroamericana, en un moment en què a nivell popular als EE.UU. la música de jazz s'havia convertit en un objecte de pura distracció en mans dels músics, majoritàriament blancs, que dominaven comercialment la corrent anomenada "swing jazz", una espúria desviació "popular/comercial" -amb escasses excepcions- per a la diversió de la joventut blanca i l'única manifestació de la cultura afroamericana acceptada benèvolament per part de la societat blanca, i no per tota...

El programa que us anem a oferir hui és el producte d'uns d'eixos miracles de les noves tecnologies i de la tasca d'alguns entusiastes de la recuperació de tresors perduts.

El 30 de novembre de 1949, Norman Granz va organitzar que Parker gravés en estudi un àlbum de balades amb un grup mixt de músics de jazz i orquestra de cambra, complint així un desig expresat moltes vegades per Parker de tocar amb una orquestra de cordes. El resultat, al meu parer, no va ser massa exitós, encara que les intervecions de Parker són, com sempre, exceŀlents.

El 26 de setembre de 1952, data de la qual prové la música què aneu a escoltar, és un experiment prou diferent i en directe. Amb ocasió d'un ball per recolectar diners en ajuda d'un regidor comunista de Harlem, es va produir el segon -i darrer- experiment de Charlie Parker amb una orquestra. Gravat per afeccionats en directe de forma molt precària tècnicament -amb cinta de fil d'aram- la versió que va circular era d'una qualitat quasi inaudible. Quaranta-quatre anys després però, miraculosament, varen aparèixer unes cintes magnetofòniques (de l'època, és clar) gravades de forma un poc més professional i, d'elles, els mags de la tècnica han pogut extreure el so d'aquell concert, encara que la qualitat, en aquest cas, no siga tan important com la fita de recollir aquell esdeveniment històric, gravat un parell d'anys abans de la mort de Parker, en un dels pocs moments de serenitat i acceptable estat de salut que va tindre en els seus darrers anys.

El resultat d'aquesta reconstruc
ció, publicada el 1996 en un doble CD, és el que aneu a escoltar en aquest programa i el següent.

Ja recorde a la locució que no espereu més que una resignada audiència des del punt de vista de la qualitat sonora. El testimoni històric i la sempre mestria de Parker, crec que compensen les deficiències perquè no anem a escoltar una gravació, anem a escoltar un esdeveniment històric, guiats de la ma per la presència i l'art del centenari Charlie Parker.

P.D.: Recomane la visió dels quatre programes que el mestre Juan Claudio Cifuentes va fer al seu programa de TVE sobre Charlie Parker