Programa 572
La trompa és un instrument que, al jazz, entrà amb força als anys cinquanta, quan l'original i inspirat arranjador Gil Evans va trobar que el seu so, menys agressiu del dels habituals metalls a les orquestres de jazz, encaixava als seus criteris. Una fita significativa va ser la seua trobada al primer disc junt amb Miles Davis, el "Miles Ahead" al 1957. Allí ja va emprar Evans tres trompes i una tuba, donant com a resultat un so "quasi orquestral", allunyat del de les big band a l'ús. A eixe disc ja apareix Julius Watkins amb la seua trompa. La col·laboració es repetiria amb els dos discos finals dels tres de la trilogia encetada amb el "Kind of Blue", "Sketches of Spain" i "Porgy and Bess"
Julius Watkins va tindre que començar la seua carrera professional amb la trompeta, donada la manca d'acceptació que el so avellutat de la trompa tenia a les formacions dels anys primerencs del jazz. Un cop decidit a lluitar pel "seu" instrument, va fer tres cursos a la Manhattan School of Músic on va consolidar la seua tècnica. Estàvem a començament dels 50'. Des que Gil Evans el va enrolar a les seues feines, la seua carrera el va dur a ser reconegut com el primer mestre d'aquest instrument al món del jazz.
Ja a finals de la temporada passada, al programa 550, varem escoltar el disc d'estrena de la formació liderada pel trompista de Natzaret -un singular barri de València- Pau Moltó, el "French Horn Jazz Project". Molt abreujadament, lamentablement, per no endarrerir la seua presentació a la següent temporada.
En esta ocasió tindreu l'oportunitat de gaudir del seu segon disc complet. Novament un disc d'homenatge de l'instrumentista valencià al mestre Watkins, fins i tot al títol de l'àlbum anomenat "Julius Rides Again" (Julius cavalca un altre cop). Acompanyat pel mateix equip, immillorable, del disc anterior, amb el veterà mestre -i professor seu- David Pastor a la trompeta i l'excel·lent pianista navarresa arrelada a València, Kontxi Lorente, com a puntals destacats, completant, però, la formació amb dues veus italianes, la de Massimo Morganti al trombó i la del consolidat solista de trompa francesa i trompeta Giovanni Hoffer, que comparteix la titularitat del disc amb el Pau Moltó.
El disc té, com a cos fonamental, composicions de "boppers" de la primera època (Oscar Pettiford, Charlie Rouse, el mateix Julius Watkins) i té un so rodó, compacte, amb arranjaments molt escaients, s'inclouen sengles composicions dels dos trompistes titulars de l'àlbum. L'estil del disc cavalca entre el bop i el post-bop actual i s'escolta amb molta facilitat, fins i tot -supose- per gent que no tinga una especial afecció al jazz.
Haig de dir que la carpeta del disc manca una mica d'informació sobre els instrumentistes, arranjament i detalls d'aquest tipus. Afortunadament, a la web de "Sedajazz Records", promotora del disc en col·laboració amb la italiana Notami Jazz, en trobareu una mica més.
Ànim i endavant, Pau!
P.D.: Aprofite aquest "post" per felicitar a "SEDAJAZZ" pels seus TRENTA ANYS de lluita incansable al migrat panorama musical professional del jazz al País Valencià. El reconeixement donat als recents premis "Carles Santos" a la seua tasca i a la persona que l'empenta incansablement, Francisco Ángel Blanco "Latino", "Deus ex Machina" del projecte, no sols és merescut sinó que JA TARDAVA. ENHORABONA I FELIÇ ANIVERSARI.
dijous, 2 de desembre de 2021
L'aventura de la trompa al món del jazz: Pau Moltó i The French Horn Jazz Project
dijous, 25 de novembre de 2021
Amanida jazzística adobada per Ignasi Terraza
Hi ha vegades que un disc sorprèn, no per la seua música, sinó per la seua concepció. El disc, en aquest cas és diu "Intimate conversations" i està protagonitzat, teòricament, per l'excel·lent pianista català Ignasi Terraza.
En ell es barregen, sense massa criteri -segons el meu parer- interpretacions de tres reconegudes veus del jazz que, acompanyats pel pianista, realment, són qui destaquen.
El tres artistes són l'armonicista espanyol Antonio Serrano, una autèntica lluminària mundial del seu instrument, assenyalat per molts com l'hereu del mític Tooth Thielemans, sols que, en el seu cas, s'atreveix amb tots els gèneres, des del jazz i el blues a la clàssica i el flamenc, actuant amb gent de primera línia de tots els gèneres i demostrant una versatilitat i una mestria que li és reconeguda pertot arreu.
Del segon artista deuríem dir, quasi, sols el nom. Es tracta del saxo tenor Scott Hamilton. Un veterà que, ja pròxim a la vuitantena, exhibeix la mestria i la inspiració improvisadora que l'ha caracteritzat sempre, amb un estil que, lluny de aventurar-se per camins més o menys innovadors, ha conreat sempre un jazz en la línia dels clàssics pre-bop com Coleman Hawkins o Ben Webster que, en la actualitat, és un altre cop el camí que molts segueixen, decebuts de certes aventures sonores.
Finalment, al disc es pot escoltar la veu, la trompeta i el saxo tenor de la "ex-nena-prodigi" del jazz català, Andrea Motis. La Motis, que s'ha enlairat ja pel seu compte com comprovarem en un pròxim programa, ací gaudeix de l'acompanyament d'una de les persones que sempre ha cregut en ella i l'ha ajudat molt en el progrés de la seua carrera, el mestre per a ella i amic Ignasi Terraza, que l'ha embolcallat des de la seua quasi infantesa, junt al baixista Joan Chamorro.
Una amanida d'estils i artistes adobada pel piano del Terraza, que, malgrat la titularitat del disc, s'amaga en un discret segon pla.
dijous, 18 de novembre de 2021
Quan els músic despullen la música: Kontxi Lorente i Latino
"Empatía", el disc que aneu a escoltar hui, no sols em generava la idea de que anava a gaudir del treball de dos intèrprets coneguts -i estimats- de feia temps, és que la combinació d'artistes em va provocar una gran expectació des del mateix dia en que vaig saber de la seua existència.
La Kontxi Lorente, gran i dúctil pianista amb -espere- una molt llarga i fructífera carrera donada la seua edat, és, malgrat la seua joventut una ja experimentada professional que ha fet de tot: acompanyar a gent variada, fer la música per a un ballet, bandes sonores... i, des de sempre, compondre i interpretar jazz...
De Francisco Blanco "Latino", saxo baríton, compositor, pedagog, animador musical i, sobretot, "deus ex machina" d'eixe beneita cosa que és "Sedajazz", crec que en aquest programa ja s'ha dit quasi tot -i sempre per a bé. Merescudament, recalque. Com anècdota puc dir que Kontxi, navarresa d'origen, és a València gràcies -supose que amb alguna altra circumstància...- al seu encontre amb Sedajazz un ja llunyà 2007.
Una certa circumstància derivada de l'obligat aïllament de la pandèmia va fer que aquest dos vells amics es trobaren forçats a fer un concert amb ells dos assoles. La insòlita experiència, car, que es sàpiga, no existeix cap gravació de jazz (ni de res, sembla) amb eixa combinació de piano i saxo baríton els va agradar i varen decidir gravar, d'una tirada, tot el disc que hui escoltareu.
El disc és MÚSICA en la seua més pura i nua expressió. Amb la qualitat i calidesa del saxo del Latino les cançons, prou conegudes majoritàriament, funcionen perfectament. En un instrument que, generalment, pel seu to greu, sol utilitzar-se (amb permís de Gerry Mulligan) més per a fer de fons sonor que com a solista, Latino treu un so -improvisacions a més a més, com té que ser en un disc de jazz- tan agradable, tan càlid, tan suggeridor, que junt a la mestria de la Kontxi Lorente, que es llueix absolutament en les seues improvisacions, han construït una música elemental, bàsica, bella en la seua nuesa, on allò que sona és pura essència. Res d'adorns innecessaris: MÚSICA i res més...ni menys.
Un dels discos que, n'estic segur, guanyarà amb el temps, i que molta gent de la professió se l'escoltarà amb delectació per, entre altres coses, aprendre què és l'essència de la música, eixa professió que ens ajuda a sobreviure en aquest món sorollós i destarifat que ens està tocant viure.
Doneu-vos un respir i feu-vos amb aquest disc a la vostra discoteca
divendres, 12 de novembre de 2021
Bach vist des del segle XXI: Els "nous" Concerts de Brandenburg
Agafem els Concerts de Brandenburg de Bach: estimats apassionadament pels oients i músics -tant afeccionats com professionals de la música clàssica- quines són les seves qualitats especials, què ens poden inspirar avui, a més de ser coneguts i estimats?
Quan Gregor Zubicky, director artístic de l'Orquestra de Cambra Sueca, i el director artístic de la gravadora BIS es van fer aquesta pregunta l'any 2001, varen entendre que calia demanar als compositors actuals que ens il·luminessin la qüestió.
Es va contactar amb sis compositors actuals i se'ls va encomanar un projecte que havia de conduir a una execució de les obres completes -noves i velles- en un sol dia!, als Proms de la BBC, al Royal Albert Hall, el 2018.
Un dels aspectes sorprenents dels Concerts de Brandenburg és l'elecció d'instruments solistes. Cadascun dels nostres compositors ha escollit un concert en particular com a punt de partida i, per garantir que eixa tria quedaria reflectida en el nou concert, se'ls vam demanar que mantinguessin la instrumentació original però amb l'opció d'afegir un nou instrument com a solista. Això va donar lloc a la substitució d'una trompa anglesa per un oboè, a canviar un fagot per un contrafagot o substituir el clavicèmbal per multitud d'instruments. Diversos compositors van considerar l'ús de la marimba, baix elèctric, cantant de jazz i guitarra com a solistes. Quin seria el resultat d'aquesta arriscada experiència? Sortiria un tot significatiu? La il·lusió era veure com es relacionarien amb Bach, el venerat mestre? Quins nous coneixements oferirien?
En temps de Bach, aquesta jerarquia s'escollia, en el cas de la música en els rols assignats als diferents instruments en una orquestra o conjunt: el primer violí era solista i dirigia, mentre que el continu (clavicèmbal, violoncel, viola i contrabaix) eren els humils servidors que proporcionaven una harmonia fonamental. Per omplir l'espai entre les veus de violí i de continu estaven les violes, en molts dels casos tocades pels violinistes menys hàbils i, per tant, inferiors en la jerarquia (Bach, Mozart i Beethoven van ser tots violistes!). Una excepció entre aquests era la viola da gamba, el registre de la qual oscil·la entre violes i violoncels, què gaudia de papers més importants i de vegades fins i tot era solista.
Els instruments de vent tenien connotacions jeràrquiques relacionades amb el seu àmbit d'ocupació particular: les trompetes associades a les festes reials; segueix el corn, símbol de la caça, l'afició de la reialesa i l'aristocràcia; mentrestant, els vents de fusta i els fagots s'utilitzaven a les forces armades on els oboès podien doblar-se amb la flauta, un instrument que, altrament, solien tocar els músics afeccionats.
El fet que tants cicles d'obres de Bach estiguin dissenyats en grups de sis ens dóna una pista per apreciar una certa intenció i l'ús poc convencional dels instruments solos als Concerts de Brandenburg. Va escriure sis suites angleses, sis suites franceses, sis sonates i "partites" per a violí sol, sis suites per a violoncel sol, sis sonates en trio, sis motets, l'Oratori de Nadal té sis parts; el 6 com a símbol de perfecció i harmonia, el nombre de dies durant els quals Déu va crear el món: 6 com una benedicció divina, aportant un context religiós a les obres de Bach.
Influenciat pels pensaments de Martí Luter, Bach va veure la música com una manera perquè l'home glorifiqui Déu així com una forma d'elevació espiritual: pensar en el Cel, el nostre objectiu final.Ja no es tracta de que mossegar una poma siga un pecat. Les característiques del paradís són sens dubte molt diferents de les de la la terra, de manera que no hi ha necessitat de jerarquia per mantenir l'ordre. Així que, si ens imaginem la música del cel, com seria?
Aquí, els Concerts de Brandenburg de Bach van oferir una nova experiència a l'oient de l'època: acostumat a escoltar que tots els solos els tocava el primer violí, podia experimentar ara un concert complet dominat amb dues violes o dues flautes o fins i tot amb el clavicèmbal! La jerarquia s'ha dissolt i es presenta un ordre mundial alternatiu. Derrocant el rànquing instrumental de dalt a baix, aquests concerts singulars ens porten a pensar en un altre ordre, l'ordre del paradís: la música del paradís!"(*)
Aquelles persones que en tinguen interès poden fer una experiència: repetir parcialment allò fet als Proms del 2018 i escoltar, almenys, els dos concerts originals dels esmentats al nostre programa, inspirats pel nº1 i el nº 5 dels de Bach
(hi ha llocs infinits a la xarxa on fer-ho), i després escoltar la nova
"versió" que us oferim. Quines sensacions vos produeixen?
Per a qui tinga temps i ganes us propose la lectura (en anglés, francés o alemà, sols, lamentablement) de l'excel·lent, ampli i documentat libretto que acompanya l'àlbum de dos discos, on hi són tant els concerts de Bach com els dels encàrrecs fets al segle XXI, adequadament i tècnicament comentats. Vos ben assegure que serà una lectura molt profitosa.
Els concerts actuals que aneu a escoltar són els inspirats pel número 1, anomenat "Maya" pel seu compositor, Mark Anthony Turnage, i el número 5, que el seu compositor Uri Caine (ja aparegut al nostre programa en tres ocasions anteriors) anomena "Hamsa".
Espere que tot plegat siga una profitosa experiència musical i espiritual.
(*)El text que figura entre cometes, abans de l'asterisc, està bàsicament extret amb alguns retocs del que apareix al "libretto" de l'àlbum, què
he enllaçat abans per descarregar en format "pdf".
dijous, 4 de novembre de 2021
Compositora, arranjadora, pianista, lider dels seus grups, cantant...i negra: Lil Hardin
Lil Hardin, coneguda també com a Lil Hardin Armstrong, per haver estat durant un temps l'esposa de Louis Armstrong, no era exactament un canari. Concretament en el cas de la seua parella durant uns anys, va ser la "Pigmaliona" que el va espentar per fer-lo créixer personalment i musicalment.
Però el cas era que Lil Hardin havia estudiat música des de la seua més tendra infantesa i, a més, sa mare va creure en ella i la va ajudar en la seua idea de dedicar-se a la música, anant a conservatoris i escoles (per a negres, clar...) on va aprendre i destacar com a alumna.
Ben prompte va començar a fer carrera professional. Després de passar per alguns petits grups local, ella (i sa mare, vist que la professió li donava per viure) se n'anaren a Chicago on als 23 anys es va enrolar en l'orquestra de Kid Ory i, molt poc després, va ser contractada per la millor orquestra de l'època, amb diferència, la de Fletcher Henderson, on va despegar professionalment fent de compositora, pianista evidentment, arranjadora i eventualment cantant. Allí es va trobar amb un jovenet tímid però brillant musicalment, anomenat Louis Armstrong al qual va "construir" personal i professionalment. Però eixa no és la història que toca hui.
La carrera professional de Lil Hardin i les seues ganes de volar la varen dur a formar part dels HotFive i dels Hot Seven que varen fonamentar, definitivament la carrera de Armstrong. Però ella volia més i ràpidament va formar grups(s) propis i començà una brillant carrera professional com a pianista, compositora, cantant i arranjadora, liderant grups on la resta de membres eren homes, encara que eventualment també va formar algun grup de dones, però ella cercava l'excel.lència i no li feia res que foren homes o dones.
La seua carrera va durar cinc decennis, amb daltabaixos en la seua activitat musical (en un cert moment es va dedicar a dissenyar roba...amb èxit!). Les seues gravacions varen ser abundants, assoles o acompanyant algun altre/a músic/a.
Escolteu, amb atenció a esta excel·lent pianista, comparable als grans iniciadors del piano en el jazz (Willie "Lion" Smith, Earl Hines,...) i descobriu perquè va tindre tant d'èxit com a compositora i com a música.
Llistat de cançons del disc sencer: https://www.allmusic.com/album/lil-hardin-armstrong-her-swing-orchestra-1936-1940-mw0000057974
Llistat d'intèrprets: https://www.allmusic.com/album/lil-hardin-armstrong-her-swing-orchestra-1936-1940-mw0000057974/credits
El disc semcer podeu escoltar-ho a: https://www.youtube.com/watch?v=VorE5kg-AnA
dijous, 28 d’octubre de 2021
Un monument del jazz: Ella Fitzgerald en directe
Hi ha persones, millor dit, personatges, en la història del jazz, que són absolutament imprescindibles, fites fonamentals que han sobreeixit per damunt de la mitjana, marcant un nivell de vegades impossible de seguir per part de les gents que venen darrere. Aquest és, claríssimament, el cas d'Ella Fitzgerald.
Anomenada com a reina del jazz, vocal, clar, la seua petjada no ha estat ni tan sols aproximada per cap de les o els cantants que han vingut després, i no es veu, ara com ara, qui se li acoste ni de bon tros.
Evidentment, en aquest programa i des de la primera temporada, ja se li va dedicar un ample espai, però el seu llegat és tan inabastable en gravacions discogràfiques i testimonis audiovisuals, que es podria fer no sols un capítol o varis, sinó el programa sencer amb les seues gravacions i no ens mancaria material mai.
En aquest cas, donant compliment a allò que varem dir al primer programa d'esta temporada, si parlem de "clàssics", la presència de Ella era inevitable.
Una gravació de la televisió belga d'una actuació feta al Palais des Beaux Arts de Bruselles, l'any 1957, amb una Ella en plenitud de facultats i de saviesa musical i acompanyada d'un dels grups dels que va estar molt de temps amb ella, ens dóna l'oportunitat de gaudir, de bell nou, de la seua deliciosa forma d'interpretar una sèrie de "standars" que no li calgué ni presentar: tothom entre el públic els coneixia.
Hi ha a la xarxa tantes gravacions d'àudio i vídeo de l'artista que, en aquest cas, no anem a posar-ne cap en concret, Trieu vosaltres
dijous, 21 d’octubre de 2021
El Rock també ha fet recerca de noves vies: King Crimson
No és la primera vegada que en aquest programa es pot escoltar un producte d'eixos etiquetats com a "rock-simfònic". Una mostra venia d'Holanda i l'altra éra "cassolana".
En aquest cas, però, no parlem d'un grup que versiona(?) amb millor o pitjor encert, música de compositors "clàssics", sinó que anem a escoltar música que, amb cinquanta anys a l'esquena, va realment "inventar" amb composicions pròpies un gènere que marida, crec que amb prou d'encert i sobre una base de rock, l'esperit del jazz, concretament del free-jazz fonamentalment, i de la música acadèmica més d'avantguarda. Tot això interpretat, també, amb una barreja instrumental on hi ha els, llavors, nous instruments elèctrics/electrònics, amb d'altres tradicionals de percussió, vibràfon, etc. i vents, de fusta i metall, aconseguint una sonoritat que, encara hui, sona fresca i innovadora.
Robert Fripp (16 de maig de 1946, Wimborne Minster, Dorset, Anglaterra) és un músic que continua donant concerts que, com ha fet aquest darrer mig segle, no sonen gens convencionals.
L'any 1969 va muntar un petit grup de músics i, amb un enorme treball d'estudi, tragué a llum un disc anomenat "In The Court Of The Crimson King", on l'ambició i la necessitat de fer altres coses de les que ell i els seus companys havien estudiat al conservatori, i amb tres formacions diferents per a tres discos consecutius -una constant al llarg de la seua carrera- va trasbalsar el món del rock amb una música que, amarada d'esperit rocker, es botava les línies de l'etiquetatge convencional industrial i acadèmic, oferint un producte realment nou, interessant i que va marcar un camí de forma molt personal que altres han recorregut amb més o menys fortuna artística.
Al llarg de l'any següent, 1970, va treure altres dos discs que junt amb el ja anomenat formen una autèntica pedra miliar on la gent que al món rocker ha tractar d'"eixir-se'n del carrilet" ha tingut un mirall on reconèixer-se i inspirar-se.
Com que la carrera de Robert Fripp/King Crimson és, encara ho és, llarga i variada, i la seua música no encaixa massa en els "motlles" d'aquest programa, no em vaig a estendre fent més que aquest programa, almenys per ara. De tota manera, els innovadors sempre tindran ací una petita finestra on treure un moment el cap per a que la gent conega, almenys, la seua existència.
Al programa de hui aneu a escoltar petites mostres dels tres discos esmentats: "In The Court Of The Crimson King", "Lizard" i "In The Wake Of Poseidon". Tres discos en 12 mesos, més o menys, que marcaren el camí, amb més originalitat i qualitat, generalment, d'altres experiments contemporanis que volien eixir-se'n també de la dicotomia "Beatles/pop"/"Rolling/R&B" que la industria imposava llavors, però que o bé es decantaven per l'espectacularitat (Emerson,Lake & Palmer) o per la renovació del pop ("Roxy Music"), com a exemples significatius de les branques més reconegudes popularment d'aquesta innovació musical al món del Rock&Roll,
Afortunadament a les webs més conegudes, com YouTube, hi ha abundant material del Robert Fripp (King Crimson ha estat sempre ell i els que ell triava per a acompanyar-lo en cada projecte).
Sobre les lletres, en aquests discos de Pete Sinfield, no comente res perquè, primer, crec que no sempre són massa interessants i, sobretot, perquè allò que procure destacar en aquest programa són els aspectes musicals, i les parts vocals solen estar també treballades musicalment amb el mateix nivell i criteris estètics de la resta de la peça.
dijous, 14 d’octubre de 2021
L'"inventor" del "crossover" i Jean Pierre Rampal. Segona trobada
Claude Bolling, músic al qual li varen dedicar ja a la primera temporada, per la primavera de 2007, dos programes (13 i 14) i altres dos més algun temps després, segons anaven trobant gravacions, ens va deixar el 29 de desembre de 2020 amb 90 anys.
Xiquet "prodigi", un resum ràpid de la seua llarguíssima carrera podria ser:
Obté el Premi del Hot Club de France als 15 anys, crea la seua primera banda als 16 anys i grava el seu primer disc als 18 anys. Li varen seguir al voltant d'uns cent i escaig més.
Absolutament enamorat de Duke Ellington i deixeble seu posteriorment, li va dur a formar una "big band", a l'estil de la d'Ellington, l'any 1956, als vint-i-sis anys, que va durar...60 anys.
Va treballar pels més populars cantautors de l'època a França impulsat per Boris Vian (Juliette Greco, Sacha Distel,...) i va compondre més d'un centenar de bandes sonores per a pel·lícules. Evidentment va tocar amb la "crème de la crème" del jazz mundial, que, sobretot en voltar per Europa, el buscaven.
Pràcticament "inventor" d'això que la indústria anomena "crossover music", va trasbalsar el panorama comercial del jazz l'any 1975 amb la seua "Suite per a Flauta i Trio de Jazz", encomanada pel seu amic Jean Pierre Rampal, segurament el millor virtuós hagut a la flauta travessera. Aquesta suite la podeu escoltar al nostre programa número 13. L'anècdota de com va nàixer la idea la contem breument a aquest programa 13.
En definitiva això del "crossover" jo l'anomenaria "amanida musical" , en aquest cas de fusió entre l jazz i la música "acadèmica", "culta", "clàssica" o com se li vulga anomenar. Això és el que fa Bolling en aquestes suites, on convida a un músic de "no jazz" a tocar amb ell una música que mescla els dos mons.
Doncs bé. El seu traspàs el desembre de 2020 em va fer vindre de bell nou al cap el seu nom i vaig pensar en dedicar-li un programa, que és el que aneu a escoltar. La peça que s'interpreta li la va demanar, un altre cop, el propi Rampal, que guardava un molt bon record d'aquella "aventura" del 1975. I, sense pensar-s'ho dues vegades, Claude Bolling es posà a la feina i l'any 1987 es va publicar la "Suite per a Flauta i Trio de Jazz, num. 2".
Sense audàcies estilístiques ni pretensions d'innovacions sorprenents, amb el seu estil, amb el seu estil entre el jazz d'Elington i el tradicional de Nova Orleans, amb la seua saviesa i experiència acumulada al llarg de la seua vida, va compondre aquesta suite, tan agradable d'escoltar con l'anterior.
Música que agrada "per-que-sí" sols en escoltar-la, que estic segur que no vos decebrà.
dijous, 7 d’octubre de 2021
Un monument de la música occidental: L'Art de la Fuga amb Jordi Savall
La figura de Jordi Savall, una de les més importants a nivell mundial en l'estudi i conreu de la música antiga, és dir, de J.S. Bach i autors anteriors en el temps, de tot el segle XX i el que va del XXI. Investigador fecund, musicòleg, director i fundador de varis grups especialitzats en aqueixa música i excepcional intèrpret, fonamentalment de la Viola da Gamba, té ara, als 80 anys, com a principal preocupació, la conservació de la seua abundant col·lecció de documents i la continuació, aprofitant aquest patrimoni personal, de la seua tasca en pro del coneixement d'unes músiques que, lamentablement, no gaudeixen de la difusió merescuda del gran públic...ni de les institucions.
Gravada el març 1986 a la Col·legiata de St. Jean-Baptiste à Roquemaure (França)i posteriorment acuradament remasteritzada l'any 2001, de manera que es pot distingir millor la sonoritat de cada instrument, L'Art de la Fuga, és una obra absolutament cabdal en la història de la música occidental. Concebuda més com un estudi teòric i compendi de tot el que els seus predecessors havien fet, sobretot, en la tècnica del contrapunt, el seu "redescobriment" al segle XX per un petit grapat de musicòlegs, músics i una certa part de la gent melòmana ha estat un esdeveniment fonamental per entendre l'evolució de la música occidental.
Els seus assajos, variacions i provatures, tractant d'"esprémer" tot el suc musical de un petit tema, aplicant tota una sèrie de variacions: amb increment progressiu de veus, escrivint-lo al dret i a l'inrevés, amb una sèrie de variacions genials, l'Art de la Fuga, el seu coneixement i estudi, per gent com el Jordi Savall, han tret a la llum la seua cabdal importància en la història de tota la música occidental, inclosa, encara que no ho sàpiguen, els músics que conreen variacions modernes (?) com el dodecafonisme, el jazz o el mismísim rock&roll.
El breu text de presentació, que us recomane molt encoratjadament que llegiu, del propi Savall, que acompanya al disc i que podeu trobar ací, és una acurada, intel·ligent i entenedora mirada que aconselle llegiu abans de l'escolta, o després de la primera escolta i abans de repetir-la.
Com dic al programa, sols pose el primer dels dos discos d'aquesta interpretació del Savall per raons de temps. A la xarxa podreu trobar la versió completa, vos recomane la seua escolta atenta. Sols podreu trobar bellesa, espiritualitat i una certa millora interior en acabar-la.
dijous, 30 de setembre de 2021
Una estrena mundial!! El darrer disc del Pau Viguer Trio
El Pau Viguer és un vell amic d'aquest programa i com a amic l'escolte. Atenció, però, això no vol dir que el meu comentari estiga influenciat per eixa amistat.
Després de quatre discs en trio i un darrer, fet a la pandèmia, amb ell sols al piano redescobrint/despullant l'essència de velles cançons seues, ara ens presenta un altre disc a trio, amb els seus inseparables Xuso Barberà, al contrabaix i Felipe Cucciardi a la bateria.
Fa temps que toquen junts, molt de temps, i això es nota. Però aquest disc no és un punt i seguit dels anteriors exactament. Encara que, fins i tot, re-interpreten algunes de les seues composicions de la darrera època, l'aire que tenen sembla que bufa en un sentit un poc diferent.
Sense trencar amb l'innat sentit melòdic del Pau Viguer -una de les seues senyes d'identitat més clares- sembla que tracte de retrobar alguna cosa dintre seu que, en certa mesura, havia obviat fins ara.
Hi ha peces emblemàtiques en aquest sentit: "Homofonia", "Desconstrucció de Clementi" i "Trampantojo de Bach". Els temps de la seua estada al conservatori, probablement adormits de fa temps, sembla que han tornat al seu cap i ha volgut fer una mirada enrere per, probablement, agafar impuls cap una nova etapa que s'albira d'entre les notes d'aquest darrer disc
Junt a les dues peces de composició relativament recent que a mi, personalment, m'encanten -"212 Farenheit degrees" i "S.O.S. Terra"- amb un tractament més marcadament "jazzer", el disc és un grapat de cançons ben construïdes i millor interpretades, donant fe que sap l'any i el món en què viu i que els conflictes que vivim no li són aliens.
Com dic, de vegades, la gent que ha rebut dels deus la capacitat de crear bellesa tenen l'"obligació" de crear-la per a gaudi de la resta de mortals.
I, és clar, esperem el pròxim disc.
- I una postil·la. El disc, anomenat "Dreaming", no eixirà en format físic -és el signe dels temps...- però anirà publicant-se, a partir del 22 de setembre d'enguany, a raó d'una peça per setmana a les xarxes socials habituals. Per això he dit que esteu escoltant "una ESTRENA MUNDIAL". Fins ací nou setmanes, no es podrà escoltar sencer mes que ací, als "Camins de la Música". Gràcies per la primícia, Pau!! I molta sort.
dijous, 23 de setembre de 2021
Comencem una nova temporada, la catorzena. Gràcies per estar a l'altre costat del micro!!
Estimada gent que en fa l'honor de seguir aquest modest programa d'una emissora modesta.
Al programa present vull recordar-vos que totes les coses tenen uns antecedents i que la música de jazz també. Així, doncs, aneu a escoltar una ínfima selecció d'allò més bàsic dels orígens d'esta música que, nascuda a una ciutat hui quasi desapareguda sota les aigües d'un terrible huracà i partint de la gent més pobra, més marginada, la població afroamericana, ha crescut de manera imparable i, un segle i escaig després, ha conquerit el món sencer.
Amb mescles més o menys afortunades, amb variacions i, fins i tot, ruptures estilístiques molt agosarades, ha evolucionat més en un segle que la música europea/occidental en alguns segles.
Gaudiu d'aquests pioners. Ja us dic que no serà el darrer programa que, en esta temporada, recorde els vells mestres que posaren les primeres pedres d'aquest fenòmen musical i cultural que, a hores d'ara, va colze amb colze amb la música, diguem-ne acadèmica, sense necessitat de abaixar humilment el cap.
VISCA EL JAZZ!!!
dijous, 29 de juliol de 2021
Sofisticated Chema Peñalver: una forma diferent de sonar com una big band
Ja l'anterior programa varem glosar la capacitat musical i la solvència tècnica del castellonenc Chema Peñalver. Al programa de hui anirà un pas més endavant. Més endavant que al disc que acaba de treure i que vareu escoltar a l'anterior programa. El de hui, "Sophisticated clarinet", gravat el 2019, va un poc més enllà musicalment que el "Mode On", malgrat haver estat gravat abans.
La capacitat com a arranjador del Chema es mostra en la música que aneu a escolar en aquest programa de forma palesa...i un poc arriscada. Emulant, potser, les intencions de molts músics de jazz de tractar de "normalitzar" els sons del jazz en el món cultural occidental, ací Chema Pañalver construeix, sempre amb composicions pròpies, un disc on el so de la big band el construeix...amb un quartet de corda clàssic, és dir, dos violins, una viola i un cello i un trio més propi del jazz, amb una guitarra, un baix i un baix elèctric i el seu clarinet, sense cap bateria.
So elegant i sofisticat que no perd, però, ni una miqueta del "swing" exigible a una big band. La immersió mental de Chema en el jazz fa que aquest conjunt, tan atípic, no ens resulte gens estrany a una oïda que "vulga" escoltar jazz.
No crec que calga més que recomanar la seua escolta. Ho gaudireu de forma plena si ho feu atentament.
Quina serà la seua pròxima aventura?
És, clar, un disc més de Sedajazz Records
dijous, 22 de juliol de 2021
Chema Peñalver: el valencià que vol reviscolar la Big Band
Chema Peñalver no és cap novençà en açò del jazz. Des del ja llunyà primer disc "Tribut a Benny Goodman" del 2008, fins arribar a aquest sisè treball "Mode On", dues coses han quedat clares. La primera és la seua mestria en l'ús del instrument, el clarinet; l'altra és la seua predilecció pel so de les big bands, una època del jazz dels volts dels anys quaranta del segle passat, quan la població blanca la va adoptar com a música de ball, malgrat ser una música negra al seu origen i estar interpretada, fonamentalment, per músics negres.
No va ser una època sols de música de ball car gent com, fonamentalment, Duke Ellington, li va fer donar un pas endavant convertint-la en LA ORQUESTRA de la música negra que aspirava a competir amb la música "culta" blanca.
Chema Peñalver, professor de música a la UJI de Castelló i castellonenc ell, ha représ eixa modalitat musical com a forma d'expressió, adaptant-la a la sensibilitat actual i experimentant amb ella, com veurem el pròxim programa.
En aquest cas la tancada produïda per la pandèmia, en el seu cas, li ha donat el temps i la tranquil·litat per composar, orquestrar i dirigir un gruixut nombre de divuit persones, amb un bon grapat d'obres de la seua autoria, on el so frega la perfecció més absoluta i on, un cop més, el seu domini mestrívol del clarinet queda palès de manera nítida.
El "Mode On" és un disc de molt agradable escolta i on el ritme t'arrossega i et fa picar de peus i mans de manera inconscient pel seu "swing" irresistible.
El proper programa l'anem a dedicar al seu disc anterior, alterant l'ordre temporal, i en ell aneu a descobrir que quan una persona, com el Chema, sap de música, no hi ha fronteres i "clixés" que no es puguen fer botar per l'aire.
Per cert, clar, les gravacions estan fetes amb el segell de SEDAJAZZ. Faltaria més!!
dijous, 15 de juliol de 2021
Un instrument relegat. Una dona relegada: Henriette Renié i l'Arpa
Amb una antiguitat de potser més de 5.000 anys i tenint com a origen els arcs de caça, les arpes estan presents pràcticament arreu del món en totes les civilitzacions i totes les èpoques.
Amb l'arribada de l'orquestra moderna, sobretot de la romàntica, més nombrosa i dissenyada per actuar en grans teatres o espais amplis, la discreta sonoritat de les arpes, encara que el seu disseny haja evolucionat molt, resulta de tota manera molt migrada.
Al llarg dels segles XVIII i XIX, va tindre prou d'èxit com a instrument "de saló", però a conseqüència del seu "arraconament" orquestral, les partitures modernes per a arpa han estat prou escasses.
Henriette Renié, (18 Septembre 1875 – 1 Març 1956), nascuda a Paris, va ser una música molt precoç (diuen les seues biografies que als cinc anys tocava el piano amb prou competència), que va enamorar-se de l'instrument en sentir un concert als huit anys. La seua precària salut li va impedir fer una carrera llarga com a concertista, però la seua petjada en el món acadèmic i en importants innovacions tècniques de l'instrument (en va encomanar al constructor que li fera instruments amb importants variacions tècniques) encara perdura.
La seua música, romàntica tardana, potser hui resulte un poc "demodé", però la seua bellesa és innegable. Un jove arpista francès. Xavier de Maistre, ha format un trio de cambra (arpa, violí i cello) i ha dedicat un disc a la seua música que, si l'escolteu amb calma i en un lloc no sorollós, vos farà arribar l'ambient sensible i delicat de les peces de la Renié.
He volgut, a més de per l'instrument, poc freqüent hui en dia com a solista, fer aquest programa, perquè he comprovat que, al llarg de tota la temporada, han estat molt escasses les dones que han protagonitzat un. Realment, és molt difícil trobar obres de compositores dones en les "promocions comercials" i per tant, cal regirar prou per trobar-ne.
Afortunadament, amb l'internet, és -relativament- més senzill trobar-ne. Cal fer, però, una bona cerca. Siga aquest comentari una excusa per l'absència de més dones compositores aquesta temporada. Aprofitant l'estiu vaig a tractar d'escorcollar, com ja vaig fer fa alguns anys, per trobar material.
dijous, 8 de juliol de 2021
El millor concert de jazz de la història... del bebop
Anomenat modestament "El més gran concert de jazz mai fet", el maig de 1953 al Massey
Hall de Toronto, cinc dels músics de jazz més creatius i influents de
tots els temps van pujar a l'escenari junts, per única vegada a la seua vida: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach. Cadascun és un gegant musical, el supergrup BeBop definitiu i tots en forma...almenys musicalment
Bud Powell acabava de sortir d'una llarga estada a l'hospital de Bellevue per problemes de salut mental i no havia sortit massa bé. A més, mitja hora
abans del concert estava prou borratxo. Parker havia estat consumidor
d'heroïna des dels disset anys i dos anys després moriria, amb trenta-quatre anys. A la gravació, Parker toca un saxo alt Grafton
de plàstic comprat a Toronto a l'últim moment, perquè havia empenyorat
el seu instrument habitual per comprar drogues a Nova York, però el seu
instrument sobrehumà no queda disminuït per l'instrument menor com comprovareu.
El públic va ser molt reduït a causa de la coincidència d'un enfrontament d'en Rocky Marciano pel títol mundial aquella nit (que Marciano va guanyar, per cert) i els organitzadors no van poder pagar als músics.A canvi, els van oferir les cintes del concert, que Mingus es va endur amb ell de tornada a Nova York. Havia estat enregistrat a través del sistema de megafonia de la sala, segons algunes versions o per un magnetòfon de Mingus, segons altres versions.
A l'estudi del mític enginyer Van Gelder, Mingus i Roach van doblar les línies de baix, que eren poc audibles en la majoria de les cançons, i van redoblar alguns solo de Mingus.
Els aplaudiments de l'audiència es van reduir al final de cada melodia,
una decisió per conservar un preuat espai en vinil, o potser per
jutjar-ho de poca importància en comparació amb la música.
Verve, que tenia Parker sota contracte exclusiu el va fer aparèixer sota el pseudònim de Charlie Chan. A més, Verve va rebutjar la invitació de Mingus per comprar la gravació i aquest va decidir llançar-la al seu nou segell Debut, en tres volums de 10″, i posteriorment el 1956 en un LP de 12″
Molts
enregistraments actuals, de Parker i de molta gent, estan molt
carregats de preses alternatives, arrencades falses i repetició de
versions. En canvi, el Massey
Hall Concert és una actuació contínua cohesionada i una molt bona
manera d'accedir al geni de Charlie Parker i la resta del quintet,
segurament tots ells dels millors improvisadors que el be-bop ha tingut mai.
Allò
que podia haver estat un complet desastre ha passat a la història com
"El millor concert de jazz mai gravat". Coses que passen.
dijous, 1 de juliol de 2021
David Bowie, desconegut?
El personatge del qual aneu a escoltar la seua música hui, és segur que l'heu sentit un grapat de vegades. En la memòria de la gent (i en les emissores dedicades a la ràdio-fórmula) les seues cançons continuen sonant i supose que encara ho faran algun temps. Parlem de David Bowie.
La seua biografia abasta estudis d'art, de música clàssica, de pintura i potser encara un bon grapat de coses que ara no sé. Per conèixer més coses us recomane anar a la molt detallada biografia de la Wikipèdia.
La música que va fer als anys finals de la dècada dels 70', després de fugir de l'infern de la seua estada als EE.UU., on la cocaïna va quasi acabar física i mentalment amb ell, segons les seues paraules, el va portar a Europa on, després d'una breu estada a Suïssa, va acabar a Berlín.
El Berlín de llavors era un autèntic foguer on es coïen les mes agosarades avantguardes musicals. Potser influïdes per les revolucions musicals que l'anomenada "Segona Escola de Viena" (Schönberg i cia.) havia produït a la música "seriosa" i, sobretot, l'aparició dels sintetitzadors i els ordinadors, varen propiciar l'aparició uns grups que "inventaren" el que des de llavors s'anomena "techno". Liderada per grups com Kraftwerk i Neu! l'escena musical berlinesa va seduir a David Bowie i el va marcar de forma important, portant-lo al que ell anomenà com "el període més creatiu de la seua vida".
Això es va concretar en un grapat de discos dels quals, els més interessants i significatius -vistos "a posteriori", perquè llavors no varen ser massa ben rebuts- varen ser els anomenats Low (1977), "Heroes" (1977) and Lodger (1979), l'anomenada "Berlin Trilogy". Aquests discos duien a la cara A de l'LP cançons cantades, però la cara B era majoritàriament o totalment instrumental. El límits de la música rock varen botar per l'aire i, malgrat que l'evolució posterior de Bowie va tornar a girar-se a coses més "comercials", amb qualitat, però a la cerca d'un públic més ampli, la influència d'eixes músiques es va fer notar en les músiques pop i rock dels 80' i 90'.
Al rock, també hi ha una història d'artistes d'avantguarda que paga la pena conèixer.
dijous, 24 de juny de 2021
Sunrise i Joan Benavent. Jazz de pura raça
Programa 556
És aquest el segon disc (perdó, la primera memòria USB) que escolte d'aquest saxo tenor del qual ja déiem que era (i no sé si encara ho és) "jove membre de l'Orquestra del Palau de les Arts de València, membre de diversos grups de cambra de clàssica...i amb una enorme sintonia amb el jazz, aportant el seu coneixement dels clàssics de la música i una sensibilitat i swing, quan cal, realment extraordinaris."
Tot el que llavors vaig comentar, respecte a la seua qualitat compositiva, interpretativa i com a arranjador queda totalment ratificat i millorat en aquest disc. Ha construït un disc on, segons la peça ho demane, la forma és de quartet, quintet o sextet, tenint al cap, sembla, la idea d'una mini "big band" a l'hora de fer els arranjaments. El resultat és d'una excel·lència total.
Amb quatre composicions seues i quatre "standards" dels més coneguts al món del jazz, Joan Benavent demostra que el llenguatge del jazz no té secrets per a ell. Amb un destacat sentit de la melodia i un gust per la balada (el solo de començament de "Body and Soul" l'he escoltat un grapat de vegades) els seus arranjaments tenen una virtut que, darrerament, sembla un poc "demodé": el respecte a la peça interpretada que, en ell, sempre resulta reconeixible sense que les seues improvisacions deformen, innecessàriament, la cançó.
Joan Benavent i els seus acompanyants fan un jazz net i clar, sense adorns innecessaris ni "lluïments" que ningú demana. Un jazz dels que fa que, quan l'escoltes, piques de mans a la taula o mogues els peus o el cap rítmicament sense adonar-te, perquè la música et du de la mà.
A la pàgina web "Jazz Profiles", en Joan defineix el disc així:
“Vaig decidir organitzar el sextet perquè és el conjunt petit més gran i dóna l'oportunitat de tenir densitat harmònica en les melodies i parts arranjades com solos o melodies contrapuntístiques sense tenir la molèstia de muntar una banda gran. Això pot suposar un inconvenient per fer coincidir les agendes, perquè alguns de nosaltres volàvem des d’Espanya per gravar a Holanda, de manera que vam tenir molt poc temps per fer la gravació.
He escollit aquests músics perquè Eric i jo buscàvem un projecte que combinés escenes del jazz, espanyola i holandesa. Així doncs, hem convidat alguns dels nostres músics favorits i grans amics que, alhora, eren representatius de cadascuna de les escenes.
Miguel Rodriguez és un pianista espanyol que viu a Holanda des que es va mudar allà per graduar-se, fa prop de 20 anys. Des de llavors es va convertir en un dels pianistes més essencials del jazz a NL. El mateix passa amb Steve Zwanink, baixista canadenc-holandés que es va traslladar a NL per seguir estudis de jazz. Des de llavors, ha compartit escenari amb els músics de jazz locals més importants. Bart van Lier és probablement el pare del trombó de jazz holandès, encara està actiu i inspirat, com es pot escoltar. El mateix amb Eric (Ineke), que ha compartit escenari com a acompanyant per a alguns dels noms de jazz més importants de la història quan van vindre a Europa. Pep Zaragoza és un dels principals trompetistes de la jove onada espanyola.
En el meu cas, també em vaig mudar a NL per estudiar jazz, després vaig conéixer Miguel i Steve (com a companys de classe) i Eric com a professor primer i després com a mentor. He passat set anys vivint allà, vaig tornar a Espanya i, des de llavors, visc feliç fent música al meu lloc i tornant a NL de tant en tant per tocar amb aquests xicots".
Sens dubte, una de les gravacions amb el millor jazz que ha eixit en la darrera fornada de SEDAJAZZ Records. Ens cal jazz pur com la xocolata negra, de tant en tant, entre tanta mescla i innovacions, no sempre afortunades.
dijous, 17 de juny de 2021
Piazzola, 100 anys: Astor i el Kronos Quartet
La música de l'Astor Piazzolla, ja escoltat en aquest programa mereix figurar en el quadre d'honor de la millor música del segle XX.
La seua audàcia en la renovació d'una música que eixia de les capes de població més allunyades d'allò que s'anomena "cultura", la va fer pujar fins els mes alts límits de reconeixement -i estima- mundial. En un giravolt estilístic propiciat per la seua infantesa a Nova York, on escoltava el jazz dels anys 30', barrejat amb el substrat porteny i els ensenyaments al conservatori d'Alberto Ginastera, que el va fer conèixer i estimar la "gran música" i l'empenta final que, a Paris, li va fer Nadia Boulanger, va fer del tango un referent mundial, no sols de la música argentina, sinó de la "gran música".
Com que a altres programes anteriors -tan prompte com primera temporada, programa nº 8- ja vaig parlar d'ell, no vaig a fer un apunt biogràfic del personatge, fàcil de trobar.
Tan sols m'agradaria destacar la peça central del programa, la seua suite "Five Tango Sensations", escrita per a la gent del Kronos Quartet, gent que arrisca sempre, amb ell i el seu bandoneó, que, gravada l'any 90', en la seua darrera estada a un estudi car moriria poc després, és un prodigi de tècnica musical, inspiració, sentiment i enyor de la vida -que sembla ja sentia que se l'escapava- i una mostra de la sensibilitat, perfecció i capacitat d'adaptació dels Kronos Quartet, que fan de la suite una peça pràcticament perfecta musicalment i colpidora anímicament.
dijous, 10 de juny de 2021
La nova fornada de SEDAJAZZ: Jove Big Band Sedajazz
Un any més, les xiquetes i els xiquets que estudien música a l'alqueria Coca, seu del projecte SEDAJAZZ fan el seu "treball de final de curs" amb la gravació d'un disc on es pot copsar el treball, l'excel·lent treball fet al llarg del curs.
Per a una persona, com jo, que ama la música, el fet de comprovar que hi ha futur, que hi ha gent que es preocupa de formar nova gent i de que hi ha gent jove, molt i molt jove en aquest cas, endinsant-se en aquest món meravellós de la música que tanta falta fa en aquest món embogit que vivim, és una enorme alegria. I per altra part, és una satisfacció que ací, al costat de casa, hi ha persones que se n'ocupen de donar continuïtat a aquest meravellós projecte anomenat SEDAJAZ, per nodrir de saba nova aquest art sense paraules, aquest llenguatge universal, que és capaç de ser fet i entès per tothom arreu del món.
Moltes felicitats als membres de SEDAJAZZ i, en aquest cas, especialment, a les personetes que donen vida a aquest testimoni del seu treball. Per cert que, com a curiositat, esta novetat no m'ha arribat en format de vinil ni de CD, una memòria USB és el mitjà del qual he pogut extreure la música que escoltareu al programa. 
El futur el tenim ja davant...en tot.
dijous, 3 de juny de 2021
Sinèrgia, un experiment de la Sadajazz Big Band i els Valmuz
Presentar un nou disc de la formació emblema de SEDAJAZZ és sempre un plaer. En aquest cas els músics que la formen, com sempre una barreja de veterans i noves veus, és enriquida amb la presència dels components d'una molt interessant formació, nascuda a València al caliu de la sucursal valenciana de la Berkelee, on sembla que es varen trobar tres músics de tres nacionalitats diferents, però amb interessos musicals semblants, VALMUZ.
És la música composta pels components d'aquest grup, a cavall entre el jazz, el rock, el pop i, sobretot, el funk la que, arranjada per a big band per un dels seus components, el jove/veterà valencià saxofonista (en principi) Víctor Jiménez, amb algunes referències ja editades i comentades al nostre programa, sonarà al nostre programa.
Finançada amb micromecenatge i gravada en directe a l'esplanada de l'Alqueria Coca, la seu de SEDAJAZZ, la música del disc SINÈRGIA funciona com una seda en els instruments de la SEDAJAZZ Big Band, amb els components de VALMUZ integrats a la formació i dirigit tot pel propi Víctor Jiménez.
Un cop més, la gent del jazz arrisca amb la recerca de nous camins, variats, insospitats de vegades, per fer avançar la seua evolució amb la inevitable "contaminació" de les músiques que, a hores d'ara, sonen més a les ràdios, les discoteques i pertot arreu, donant-li a tot plegat un cos i una dignitat musical. que als vells afeccionats al jazz ens obliga a tindre sempre les orelles ben obertes per assimilar els nous llenguatges que venen.
Un cop més, allò que jo anomene la "factoria SEDAJAZZ" ens dóna una raó més per recolzar-la en la seua lluita per la supervivència a favor de la música de qualitat feta a casa.
Una llàstima que les institucions públiques, tan generoses amb altres projectes, s'obliden quasi sistemàticament dels esforços fets per gent tan treballadora, entusiasta i competent com la de SEDAJAZZ.
I de la gent de VALMUZ en parlarem, segur, en un pròxim programa. Paga la pena, ja ho voreu.
dijous, 27 de maig de 2021
Antoni Ros-Marbà i Serrat vesteixen de llarg la música tradicional catalana
El món de la cançó popular ha patit un autèntic trasbals. En efecte, les sonades tradicionals que, en una societat eminentment rural, acompanyaven els dies i les hores, els treballs i la festa fa realment no massa anys, històricament parlant, han experimentat una gran commoció, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX amb els canvis socials i econòmics haguts i amb l'aparició dels moderns mitjans de comunicació, sobretot la ràdio.
L'aclaparadora presència als nous mitjans d'allò que jo anomene "música industrial", junt amb una sistemàtica presència d'estes "músiques" promocionades comercialment de forma insistent i uniformitzadora, culturalment parlant, han fet que aquelles cançons que feia tan sols alguns decennis eren les que acompanyaven la vida de la gent i transmetien els seus valors, la seua cultura i, ai las!, la seua llengua, hagen estat literalment soterrades de la memòria dels pobles, amb unes subcultures alienadores tant socialment com culturalment.
Evidentment, les noves generacions tenen noves formes d'expressar-se i, en l'aspecte musical, ací i enllà, apareixen músiques arrelades a les noves formes socials i econòmiques que, evidentment, tenen la seua raó de ser i, en determinats casos, un innegable valor de referent cultural per a les noves generacions. Això, però, no vol dir que estes noves músiques, sorgides de les necessitats, les frustracions i les alegries de les generacions actuals no tinguen, en certs casos, un valor cultural, evidentment, i també musical, encara que la seua és una lluita "contra corrent".
L'aparició als EE.UU., als anys seixanta, de l'anomenada música "folk", evident apòcope de "folklore", va suposar, arreu del món occidental i industrialitzat, un revulsiu i, en molts llocs, com ací, als Països Catalans, una revifalla d'interés per aquelles velles músiques, que el soroll ambiental havia amagat immisericordement, arrossegant lamentablement amb ella, la llengua. Grups com "Al Tall", com a exemple proper, varen fer reviscolar en determinats àmbits de gent l'interés per aquella música, unes vegades ressuscitada i altres vegades abillada amb noves formes, musicalment més actuals, sense perdre, però, dos referents: la llengua i els temes més compromesos amb la realitat del poble treballador. En definitiva, allò que era i és la cançó tradicional.
L'any 1968, tan emblemàtic per altres qüestions, va veure l'aparició d'un disc, la idea del qual, lamentablement, no ha tingut continuació. No almenys en l'àmbit de les músiques que es difonen als moderns mitjans de comunicació. Es tractava d'agafar un grapat de cançons tradicionals catalanes i, amb el "ganxo" d'un Joan Manuel Serrat, que, l'any anterior i per primera vegada en el franquisme, havia pogut traspassar les fronteres idiomàtiques i culturals de Catalunya posant a les llistes "d'èxits" estatals un parell de composicions pròpies, "Ara que tinc vint anys" i la "Cançó de matinada", i aprofitant l'empenta de la popularitat del cantautor, un grup de gent, preocupada per l'esdevenir de la cultura catalana, va proposar a un parell de joves, el músic i director Antoni Ros-Marbà i el mateix Serrat, de fer un àlbum amb algunes d'eixes cançons, que encara estaven en la memòria col·lectiva. D'una forma residual, folklòrica, quasi etnogràfica, però que no havien desaparegut totalment del panorama cultural català més arrelat a la terra pròpia.
Aquest és el disc que aneu a escoltar hui. Són un grapat de cançons tradicionals catalanes amb una orquestració impecable i respectuosa del mestre Ros-Marbà i la jove veu d'un Serrat que arriscava molt fent, al seu segon disc, una tasca com la que li proposaven. Recordeu-ne la data i com era el panorama social i polític de l'època. Allunyat del divisme que li podria proporcionar el seu èxit comercial, posà la seua veu, embolcallada, dirigida, educada per les instruccions, les directrius del jove director, llavors amb sols 30 anys, per traure a llum una obra preciosa que, lamentablement, no ha tingut continuïtat: "Cançons Tradicionals"
No és la meua intenció, amb l'emissió d'aquesta música, fer arqueologia musical. Ben al contrari, la idea és que aquest intent reeixit, però soterrat per la pols de la incúria cultural del país, tinga, al nostre programa, una oportunitat de ser conegut per, almenys, un grapat de gent que, sobretot la més jove, de segur no ha tingut mai ni tan sols l'oportunitat d'escoltar-lo.
dijous, 20 de maig de 2021
Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde
Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.
Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols.
Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.
Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.
Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.
La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".
Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.
Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.
Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!
dijous, 13 de maig de 2021
Una estrena i una re-estrena: Pau Moltó i Rafa M.Guillén
La música que aneu a escoltar al programa de hui, va a repartir el temps entre dos protagonistes, Pau Moltó i Rafa Martínez Guillén.
Pau Moltó, amb una sòlida formació musical, obtinguda al país i a l'estranger, ha tingut per ací com a mestres, segons diu al disc, a gent com els Spanish Brass i al mestre David Pastor. No estan mal com a referents...
El disc, "French Horn Jazz Project", estilísticament, és una mica eclèctic, cosa normal en un primer treball, això, però, no vol dir que no tinga qualitat, ben al contrari, crec que el Pau té perfectament assimilada l'"ànima" jazzística i la tècnica expressiva de l'instrument, qüestió molt important en una música com la del jazz, que diu tant de l'intèrpret.
M'agrada que dedique el disc a tota una sèrie de persones que formen part important de la vida cultural, social i política de Natzaret, un barri tan castigat des de fa temps, que està aconseguint "dibuixar" la seua personalitat amb claredat. Els començaments del Pau al Centre de Música i Dansa de Natzaret en són una mostra de la vitalitat d'un barri considerat "marginal" per molta gent què desconeix la seua realitat.
L'instrument utilitzat pel Pau, la trompa francesa, no té molts antecedents al món del jazz, això, però, no és cap problema, perquè esta música es duu ben endins i l'instrument en què s'expressa és quelcom d'accidental. A més, el seu so, més avellutat que la majoria de la família dels metalls, dona un toc personal al treball, molt agradable d'escoltar.
Respecte al segon protagonista de hui, Rafa M. Guillén, ja varem tindre l'oportunitat de donar la benvinguda la seu primer treball, l'any 2016. És un músic veterà, absolutament consolidat en la seua formació, tant clàssica, com a solista de trombó a l'Orquestra de la Ciutat de Córdoba, com a músic de jazz, una modalitat musical que sap combinar amb un enorme bon gust amb tot un seguit de mescles estilístiques que demostren que, quan toca jazz, TAMBÉ està molt a gust i coneix el tema.
El repertori, com en el cas anterior és molt variat en les formes i combinacions, amb flamenc, postbop, aires llatins, etc. Destaque, especialment, la peça que dóna nom al disc "Shining forever" dedicada a un germà mort fa poc de temps, músic també, en forma d'una tendra balada que emociona.
Els dos treballs estan publicats sota el segell, com no, de Sedajazz Records, i, com és habitual a la casa, tenen un seguit de col·laboracions de gent de l'Alqueria Coca i voltants, on tothom té a gala ajudar les companyes i companys quan han de treure un disc al carrer. No diré noms per no desairar cap persona, però són gent que tenen veterania, solvència... i ganes de fer coses boniques. Això que eixim guanyant els qui tenim després la sort d'escoltar-los!
Gràcies, gent!!
dijous, 6 de maig de 2021
Un maridatge de la clàssica amb el rock: Ekseption
Un cop més, el títol del programa que des de fa ja un grapat d'anys vaig fent a Ràdio Klara s'acobla perfectament amb la música què aneu a escoltar.
Entre la gent que fa i ha fet rock, també hi ha gent que ix del conservatori, amb una estada unes vegades més agradable i altres menys -artísticament parlant- i, com sempre, amb l'ambient que els envolta contaminant-los, vulguen o no.
Entre la dècada dels anys 60 i 70 del segle passat, com una via més de provar a fer una música diferent, no sols els jazz i la música anomenada culta estaven patint transformacions profundes, també l'incipient rock&roll va tindre algunes branques que se n'eixien del "carrilet" que la indústria discogràfica anava marcant implacablement a la gent jove que volia fer eixa música nova, jove, que desafiava el que, fins aquell moment, era la música de consum més popular, generalment ballable i edulcorada, emmotllada per les exigències del mercat, que es projectava/dissenyava (i dissenya...ai las!) des dels despatxos de les grans multinacionals.
Alguna gent què havia estudiat al conservatori però li agradava el rock, no es trobava còmoda amb eixa música d'"usar i llençar" i , tant per la seua inquietud artística, com pel fet que els coneixements musicals que tenia anaven molt més enllà d'eixa música "xiclet" i es llençaven a fer coses diferents...a ritme de "rock&roll".
Un dels grups que varen excel·lir en eixe maridatge varen ser els holandesos Ekseption, que des de bon començament atacaren (?), sense complexes, vaques sagrades de la música clàssica/culta o com es vulga dir (jo sempre tinc dubtes de com anomenar-la) interpretant-la al ritme que la joventut havia assolit com a propi. La influència del jazz en aquest cas també es fa palesa i, com que sabien compondre, ho feien, seguint -des del punt de vista de la tècnica musical- els paràmetres d'aquella música dels grans compositors què havien estudiat al conservatori.
Una mostra de dos dels seus set discos, el quart i el cinquè, que considere que son dels més aconseguits dels set que varen publicar, és el que aneu a escoltar.
Amb formació variable va tindre sempre com a pals de paller, al seu millor moment, al fundador, Rein van den Broek, trompeta i fiscorn i Rick van der Linden, teclista de qualsevol instrument amb tecles, inclosos els primers sintetitzadors, que va ser qui, arran de la seua incorporació al grup l'any 1969, agafà les regnes del grup, component i fent els arranjaments.
La música que sonarà no és apta per a puristes de la clàssica...ni del rock.
Per cert, a aquest programa ja varem posar una mostra valenciana d'aquesta música de "rock simfònic"...amb la presència d'un joveníssim Xavi Richart, un dels millors dolçainers que hi ha per estes terres.
Visca la música sense complexes!!
P.D: Feu una cerca a youtube o Spotify o soundcloud on trobareu molta música d'esta gent. Es pot aconseguir també amb torrent, però, feu atenció als "bitxos"!!
dijous, 29 d’abril de 2021
L'encís del jazz: Pepe Zaragoza
El segon àlbum de de Pepe Zaragoza -del primer ja varem donat noticia fa tres anys- és un disc que encantarà a totes les orelles afeccionades al jazz, això de segur.
La qüestió és que, molt probablement, li "entrarà" amb facilitat a orelles no acostumades a escoltar aquesta música ex-afro-americana que ja ha conquistat el món sencer.
Diu el Pepe Zaragoza que "sense ser un àlbum de blues té un alè molt blussy". Crec que la definició de l'autor de (quasi) totes les cançons i intèrpret a la trompeta, està molt ajustada al so del disc, car sense que hi haja clarament cap blues "per se" tot el disc està amarat per eixe ambient que, des del començament de la història del jazz, tan imbricat està en tota la seua música.
Ritmes profunds, sons de jazz actual passat pel tamís de la seua sensibilitat que, en aquest disc, crec que clarament està definint-se per una línia que s'allunya del hard-bop estàndard que emmarcava el seu primer disc per caminar per rutes més personals.
He vist que al comentari del web de Sedajazz (segell del disc...un cop més) a "La cala de l'Encís", títol del disc que escoltem hui, parla d'unes arrels pròximes a la música llatina i al flamenc (?). Jo, sincerament, no les trobe. Si voleu, podem parlar d'un cert ambient "mediterrani", terme de tan ampli espectre que pot voler dir qualsevol cosa. El que sí que escolte són unes composicions molt ben construïdes que donen lloc a intervencions molt acurades i ben integrades de tots els intèrprets què l'acompanyen, uns ritmes amb un "swing" tranquil, assossegat, i un cert ambient "blussy", com diu el propi Pepe Zaragoza, en el sentit d'un llenguatge molt íntim que impacta profundament l'esperit de l'oient (o almenys a mi és el que m'ha succeït).
Definitivament, és un disc amb una música excel·lent que agradarà a qualsevol persona que s'acoste a ell, sense que, necessàriament, siga afeccionat al jazz, encara que, evidentment, és jazz, i del millor.
Ja sé que el món de la cultura, el de la música potser més i si és de jazz...està molt malament per a posar-se amb l'aventura de treure un disc. M'agradaria, però, que amb un micromecenatge -com sembla que s'ha fet aquest- o com es puga, no trigara massa temps a treure un nou disc que ens deixe comprovar com es consolida la personalitat que traspua en aquest disc d'un músic madur i un compositor excel·lent, malgrat(?) la seua joventut.
dijous, 22 d’abril de 2021
Les muses ballen a ritme de jazz. Manolo Valls
Programa 547
La frescor és sempre una cosa que s'agraeix en escoltar un nou disc. Manolo Valls la té. El seu segon i darrer disc com a titular, "El Ball de les Muses", a part de ser un títol enginyós per un disc -i la peça més destacada, al meu parer- és una forma d'agrair, per part del músic, a les muses la seua "feina".
Un disc que, a diferència del seu primer, més bopper, s'embolcalla d'un ambient, com ell mateix diu, "blusy". No vol dir això que el disc siga un disc de blues, sinó que l'"aroma" de blues amara tot el disc, amb una clara direcció hard-bop.
Amb una sòlida formació musical que abasta tant el camp de la música
anomenada "clàssica" , la banda i l'orquestra de Godella, va
fundar fa pocs anys una banda de jazz també a Godella. El saxo no és la seua única expressió artística.
Com que el primer disc "República Cromàtica" no el varen tindre en el seu moment, fa uns quatre anys, aprofite el programa de hui per presentar-lo breument junt amb un bon grapat de peces de les inspirades per les muses. Podreu així comparar l'evolució estilística de Manolo Valls.
Entre les variacions més evidents està la formació, un quartet amb ell al saxo, clar, i els seus dos companys fidels, l'excel·lent contrabaixista Óscar Cuchillo i el fidel bateria, Rubén Díaz, es completaven al primer disc amb la guitarra de Iván Cebrian. Al segon disc, el què us presentem hui, està interpretat en format de quintet, sense la guitarra i amb l'adició d'un pianista que es fa de notar prou en l'ambient del disc, Amadeo Moscardó, i la sempre agradable d'escoltar trompeta de Pepe Zaragoza, amb el qual Manolo Valls fa uns duos excel·lents.
El disc té la qualitat i els valors suficients com per donar-li l'oportunitat d'una bona escolta, però la composició que dóna nom al disc, "El Ball de les Muses", una mena de mini-suite en dues parts, és una peça que, ni que fora per ella sols, ja pagaria la pena d'escoltar el disc: una autèntica preciositat on tots tenen el seu espai, però on jo destacaria, sobretot, la delicadesa, l'avellutat so del saxo de Manolo Valls i la preciosa catifa que li posa el Óscar Cuchillo amb el seu contrabaix en la primera part. Una autèntica delícia.
Per acabar dues puntualitzacions importants. Totes les composicions són seues i el disc està editat en el segell de Sedajazz, un més d'aquest miracle de Sedaví.
Ah! i a més, merescudament, li han donat enguany el Premi al millor disc de jazz 2020 en els Premis Carles Santos de la Músicam- Institut Valencià de Cultura.
I ara a esperar el següent disc.
dijous, 15 d’abril de 2021
Obrir nous camins: Terri Lyne Carrington i "Waiting Game"
Quan fa uns sis anys vaig descobrir la Terri Lyne Carrington -i vaig fer-vos-en partícips del descobriment- era evident que no seria la darrera vegada que en parlaríem d'ella.
El moment ha arribat. L'àlbum que, parcialment, aneu a escoltar (Waiting game, 2019), un àlbum doble, és una mostra resumida de l'evolució del jazz nord-americà dels darrers dos o tres decennis i, alhora, una talaia per tractar d'albirar alguns dels nous camins pel quals estan caminant algunes persones com ella.
Són gent que no es conforma amb incloure's a la renglera que marquen altres, encara que admet que aprèn d'elles, i que, amb l'oïda atenta, la ment desperta i un esperit inquiet, se n'ixen de la filera per caminar, potser assoles, per noves dreceres.
Políticament radical, com a dona i com a afroamericana, el primer disc és, clarament, un manifest d'enorme disconformitat amb la situació política i social que viu al seu país. A part de les lletres, que no soc qui per comentar, musicalment el disc és una autèntica barreja de jazz, R&B, hip-hop, gospel...amb intervencions vocals de rapers, veus líriques, recitatius/mítings i no sé quantes coses més, acompanyada pel seu actual grup els "Social Science" amb algunes col·laboracions.
La participació de gent com la meravellosa i inspirada Esperanza Spalding, una de les més interessants lluminàries del jazz actual, baixista, cantant, compositora/lletrista, orquestradora i no sé quantes coses més, enriqueix el segon disc de l'àlbum. Un disc totalment instrumental en format de suite de quatre parts sense títol concret, on la Terri Lyne Carrington explora, investiga i vessa tota la seua capacitat musical, amb l'Esperanza, el seu pianista Aaron Parks i un petit conjunt orquestral dirigit pel portoriqueny Edmar Colon.
Quasi una hora de joc sense preconcepció ni xarxa.
Hi ha, però, dues coses especials.
En primer lloc, és possible que aquesta banda improvise sense temes fixats, però no té problemes per centrar-se i trobar melodies escoltables i formes atractives. Es tracta d'improvisacions amb un conjunt de regles tonals que mantenen les coses excepcionalment consonants. És una raresa sorprenent en el jazz, on tocar "lliure" (free) sol significar dissonància. Els temps d'Ornette Coleman son ja lluny.
Tot és com si el concert de Koln de Keith Jarrett fora improvisat per un quartet en lloc d’un pianista solista. La "Part 3", per exemple, ens trasllada a una secció en què Parks juga amb un impressionisme líric que entra al terreny del clàssic.
Després de gravar la suite, Carrington va fer que Edmar Colon escrivís i gravés seccions d’acompanyament orquestral suau, com una catifa per allò que el grup havia gravat. El que sentim aconsegueix una qualitat màgica, ja que els vents de fusta i les cordes s’escapen sovint a la imaginació del quartet i toquen elements melòdics, coixins d'acords que embolcallen les idees espontànies de la banda. Aquesta combinació és més potent al començament de la "Part 4", on Colon insereix una obertura amb la fusta que condueix a la improvisació iniciada per Spalding en baixos acústics. Carrington afegeix una intervenció que recorda una famosa secció del "Bitches Brew" de Miles Davis.
En definitiva, música per escoltar amb calma i més d'una vegada per aconseguir esbrinar tots els matisos que ens ofereix la Carrington i acompanyants, sota la seua direcció.
Música de futur feta ja hui. No jazz, música.