La trajectòria musical, estilística, de Miles Davis és de tot menys lineal.
Des que va començar quan encara el be-bop no era el rei, però ja apuntava, passant per la seua inclusió en eixe mode de jazz, la inquieta ment de Miles Davis no va parar en tota la seua vida de buscar viaranys, passadissos, racons ocults on trobar una nova música, un nou so, una experiència sonora nova i, en molts casos, revolucionària. El seu camí, com de passada, pel be-bop va ser ràpidament encaminat cap al primer hard-bop, després pel "cool", i després...
La capacitat de Davis de, a partir dels 50', capitanejar els seus grups, triant entre la gent més jove de cada moment, però deixant que la seua influència en els joves estiguera adobada d'una certa simbiosi amb les fresques aportacions d'eixos nous companys va ser una característica quasi més vital que musical.
La seua desperta oïda, sempre atenta a allò que estava sonant en cada moment el va dur a un sense fi de variacions estilístiques, que no deixaren de sobtar a la gent afeccionada al jazz, "despistant-los" moltes vegades i fent que molta gent renegara d'alguns dels seus sovintejats canvis.
L'inici dels anys 70' va caracteritzar-se per una certa introspecció racial, la inclusió d'alguns instruments "exòtics" per al jazz, com la tabla o el sitar i, sobretot, una progressiva però intensa utilització dels instruments elèctrics.
L'any 1972, després d'una certa parada deguda a problemes de salut, va fer una sonada actuació, publicada posteriorment en dos CD (Miles Davis-In Concert Live At Philharmonic Hall) que recull unes sonoritats que espantaren a molta gent. Alguns crítics han definit esta gravació com la menys adequada per a començar a escoltar a Miles Davis; tenen tota la raó.
Allò que sona és un Miles que sembla que tinga el peu apegat al pedal wah-wah, sense rastre d'una melodia reconeixible, almenys de forma tòpica, i amb una rabiosa i sonora percussió regnant tot el temps per sobre de les "tímides" intervencions solistes de Miles a la "trompeta-wah-wah", amb introduccions als ritmes "funkies" que ja s'anunciaven, tot barrejat amb un cert aire psicodèlic.
El programa que us propose és un més d'eixos en què la meua idea és que les oïdes de la gent s'acostumen a no seguir sempre "el recte camí", allò previsible, de manera que us trobeu com perduts entre els viaranys, passadissos i racons ocults on la ment inquieta del trompetista ens invita a entrar.
Passeu?
