Programa 430
Esta entrada va a ser curta perquè, quina cosa es pot dir de Billie Holliday que no s'haja dit ja, fins i tot en el nostre programa, on li hem dedicat varis programes.
En definitiva parlem de una de les tres o quatre millors cantants de jazz i blues de tota la història. Junt amb Bessie Smith, Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, Eleonora Fagan què era el seu nom real, va saber, al meu gust almenys, transmetre retalls de la seua vida en cadascuna de les seues cançons. No hi ha més que escoltar discos de diferents èpoques -no massa, ja que sols va viure 44 anys, encara que molt intensos- per a escoltant alguna de les seues cançons, poder saber com li anava en eixe moment.
D'una veu límpida, juvenil, fins i tot un poc metàl·lica dels començaments amb menys de vint anys, fins a les darreres cançons, què és el que aneu a escoltar a aquest programa, on es palesa, malgrat l'embolcall dolç, amable, que li va preparar Norman Granz per a que es trobara a gust i relaxada, on el seu cant adolorit, brut, amb més recitat que cantat, d'una veu trencada que era emesa per una dona trencada. Una dona que va cercar tota la seua vida l'amor, la tendresa que no va trobar mai. Ans al contrari, tots els seus amors la varen decebre quan no, directament, la maltractaven de manera immisericorde.
Tot això i molt més podreu escoltar en aquest programa on escoltareu el disc que titulat "Last Recording" replega les tres darreres sessions que va gravar uns dos o tres mesos abans de morir en un hospital de Nova York, encar jove.
Crec que no cal dir més. Tan sols escoltar atentament i deixar-se penetrar pel dolor, la malenconia, i les vivències que desgrana en totes i cadascuna de les cançons d'aquest disc.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Billie Holiday. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Billie Holiday. Mostrar tots els missatges
dijous, 21 de juny del 2018
dijous, 28 d’abril del 2016
Celebrem el dia mundial del jazz
Programa 336
En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."
Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.
Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.
Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!
En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."
Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.
Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.
Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Jazz (història del jazz a la Wikipèdia)
- .............
dissabte, 25 d’abril del 2015
Billie Holiday: cent anys del seu naixement - i 2
Programa 291
Aquesta segona part de la mini-sèrie d'homenatge pel centenari del naixement de la Billie Holiday, continuarem posant cançons dels anys més joves.
Concretament arribarem fins a gravacions del 1937, en què Eleonora Fagan tenia 22 anys, just la meitat de la seua vida.
La majoria de les gravacions fetes amb grups d'acompanyament de circumstàncies, procurats per la gravadora per l'ocasió. Són gravacions sense pretensions, una formalitat per vendre discos, normalment amb l'acompanyament del grup del pianista Teddy Wilson, sota la seua titularitat o amb la titularitat de Billie Holiday i la seua orquestra, però que podrien ser els mateixos músics. Pura tàctica comercial perquè els catàlegs no foren plens del mateix nom sempre i sonara a "novetat". Però això no lleva per a que la peça més banal sone com una obra mestra en la veu de la meravellosa Billie. Són peces de moda, amb un temps mitjà apte per ballar, què era el que la gent demanava a les gravadores.
En aquest cas vos recomanem, com a complement, un altre video. Un curiós video amb una peça llarga -la primera composada per Duke Ellington- feta pel mestre per encàrrec d'una productora cinematogràfica. És una filmació d'uns 9'30 minuts -Simphony in black-, on es produeix el debut cinematogràfic amb un paper destacat -abans havia fet un petit paper secundari en una pel·liculeta de segona- on, amb 19 anys tan sols, el Duke li va escriure una cançó en una escena on era rebutjada pel seu amant i què va marcar, en certa mesura, la seua imatge pública posterior de dona maltractada per la vida i- sobretot- els homes.
Realment la seua vida no va ser un conte de fades i això es nota, perfectament, en la forma en que interpreta -atenció!, interpreta, no canta tan sols- les cançons, quan ja era la gran estrella que fou, abocant en les seues actuacions trossos de la pròpia vida en cadascuna d'elles.
Llarga vida a Billie Holiday!
Aquesta segona part de la mini-sèrie d'homenatge pel centenari del naixement de la Billie Holiday, continuarem posant cançons dels anys més joves.
Concretament arribarem fins a gravacions del 1937, en què Eleonora Fagan tenia 22 anys, just la meitat de la seua vida.
La majoria de les gravacions fetes amb grups d'acompanyament de circumstàncies, procurats per la gravadora per l'ocasió. Són gravacions sense pretensions, una formalitat per vendre discos, normalment amb l'acompanyament del grup del pianista Teddy Wilson, sota la seua titularitat o amb la titularitat de Billie Holiday i la seua orquestra, però que podrien ser els mateixos músics. Pura tàctica comercial perquè els catàlegs no foren plens del mateix nom sempre i sonara a "novetat". Però això no lleva per a que la peça més banal sone com una obra mestra en la veu de la meravellosa Billie. Són peces de moda, amb un temps mitjà apte per ballar, què era el que la gent demanava a les gravadores.
En aquest cas vos recomanem, com a complement, un altre video. Un curiós video amb una peça llarga -la primera composada per Duke Ellington- feta pel mestre per encàrrec d'una productora cinematogràfica. És una filmació d'uns 9'30 minuts -Simphony in black-, on es produeix el debut cinematogràfic amb un paper destacat -abans havia fet un petit paper secundari en una pel·liculeta de segona- on, amb 19 anys tan sols, el Duke li va escriure una cançó en una escena on era rebutjada pel seu amant i què va marcar, en certa mesura, la seua imatge pública posterior de dona maltractada per la vida i- sobretot- els homes.
Realment la seua vida no va ser un conte de fades i això es nota, perfectament, en la forma en que interpreta -atenció!, interpreta, no canta tan sols- les cançons, quan ja era la gran estrella que fou, abocant en les seues actuacions trossos de la pròpia vida en cadascuna d'elles.
Llarga vida a Billie Holiday!
dissabte, 18 d’abril del 2015
Billie Holiday: cent anys del seu naixement - 1
Camins 290
A estes alçades, crec que és difícil dir res de nou sobre la divina Billie Holiday.
A cent anys de la data del seu naixement, el 7 d'abril de 1915, el millor homenatge que se li pot fer és, probablement, escoltar la seua música i gaudir de la seua veu, tan personal, tan expressiva, del seu estil tan imaginatiu i ric en suggeriments.
Com a recordatori, anem a posar un grapat de les seues més primeres gravacions, fetes abans de 1940, l'època en la qual, a poc a poc, es va fer un nom i un estil que perdurarà, per sempre més, en la història del jazz.
Les cançons estan extretes d'una caixa amb 10 CD anomenada "Lady Day: The Complete Billie Holiday On Columbia (1933-1944)" que recullen la seua trajectòria inicial sota el segell de Columbia -encara que originalment no sempre es deia aixina la gravadora- incloses les seues dues primeres gravacions amb l'orquestra de Benny Goodman.
Per escoltar i gaudir, sense més comentaris.
A estes alçades, crec que és difícil dir res de nou sobre la divina Billie Holiday.
A cent anys de la data del seu naixement, el 7 d'abril de 1915, el millor homenatge que se li pot fer és, probablement, escoltar la seua música i gaudir de la seua veu, tan personal, tan expressiva, del seu estil tan imaginatiu i ric en suggeriments.
Com a recordatori, anem a posar un grapat de les seues més primeres gravacions, fetes abans de 1940, l'època en la qual, a poc a poc, es va fer un nom i un estil que perdurarà, per sempre més, en la història del jazz.
Les cançons estan extretes d'una caixa amb 10 CD anomenada "Lady Day: The Complete Billie Holiday On Columbia (1933-1944)" que recullen la seua trajectòria inicial sota el segell de Columbia -encara que originalment no sempre es deia aixina la gravadora- incloses les seues dues primeres gravacions amb l'orquestra de Benny Goodman.
Per escoltar i gaudir, sense més comentaris.
dijous, 29 de gener del 2015
La màgia de Joan Chamorro. La màgia de la veu-1
Programa 281
No és la primera vegada que parlem del Joan Chamorro i del seu projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Anem a fer-ho un cop més.
En aquest cas la raó és l'aparició al mercat, a les darreries del 2014, d'un disc anomenat "La màgia de la veu", on es recullen interpretacions de les quatre alumnes de la SAJB que, fins ara, han tret un disc al carrer sota el padrinatge del Chamorro.
En els comentaris del llibret del disc, en Chamorro argumenta la importància que per a ell té el que el seu alumnat cante, car la veu és "un meravellós instrument com una part important del músic, més enllà què a posteriori pugui utilitzar-ho professionalment o no. M'interessa la connexió de l'oida interna amb l'instrument, i aquesta connexió es fa palesa amb el cant..."
El que podrien anomenar "mètode Chamorro", evidentment funciona, i ho fa amb eixa connexió entre el cant i l'aprenentatge d'un instrument perquè la "nostra capacitat d'improvisació i de creació no només ve donada pel nostre coneixement de l'harmonia i el nostre domini de l'instrument, sinó també per la nostra capacitat d'imaginar (cantar interior o exteriorment) melodies", en paraules del mateix Chamorro.
El disc, una autèntica delícia per a l'oïda de qualsevol persona, li agrade o no el jazz, recull, com hem dit, intervencions de les quatre alumnes seues que han gravat ja algun disc sota el padrinatge de "Joan Chamoro presenta..." i són: Magalí Datzira, 17 anys, contrabaixista, Rita Payés, 16 anys, trombonista, Andrea Motis, 19 anys, trompeta i saxo, i Eva Fernández, 20 anys, saxo i, evidentment, les quatre canten peces en les quals cadascuna fa un homenatge a alguna de les dives indiscutibles del jazz vocal femení. Al programa de hui, primer dels dos que en farem, les homenatjades són Ella Fitgerald, Sarah Vaughan i Billie Holiday.
El pròxim programa acabarem d'escoltar completament aquest deliciós disc. Relaxeu-vos i gaudiu tranquiŀlament de com, amb bona feina i amor per la música, es pot fer meravelles amb personetes des d'una edat en la qual, segons els cànons habituals, sols es poden esperar intents voluntariosos.
No és la primera vegada que parlem del Joan Chamorro i del seu projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Anem a fer-ho un cop més.
En aquest cas la raó és l'aparició al mercat, a les darreries del 2014, d'un disc anomenat "La màgia de la veu", on es recullen interpretacions de les quatre alumnes de la SAJB que, fins ara, han tret un disc al carrer sota el padrinatge del Chamorro.
En els comentaris del llibret del disc, en Chamorro argumenta la importància que per a ell té el que el seu alumnat cante, car la veu és "un meravellós instrument com una part important del músic, més enllà què a posteriori pugui utilitzar-ho professionalment o no. M'interessa la connexió de l'oida interna amb l'instrument, i aquesta connexió es fa palesa amb el cant..."
El que podrien anomenar "mètode Chamorro", evidentment funciona, i ho fa amb eixa connexió entre el cant i l'aprenentatge d'un instrument perquè la "nostra capacitat d'improvisació i de creació no només ve donada pel nostre coneixement de l'harmonia i el nostre domini de l'instrument, sinó també per la nostra capacitat d'imaginar (cantar interior o exteriorment) melodies", en paraules del mateix Chamorro.
El disc, una autèntica delícia per a l'oïda de qualsevol persona, li agrade o no el jazz, recull, com hem dit, intervencions de les quatre alumnes seues que han gravat ja algun disc sota el padrinatge de "Joan Chamoro presenta..." i són: Magalí Datzira, 17 anys, contrabaixista, Rita Payés, 16 anys, trombonista, Andrea Motis, 19 anys, trompeta i saxo, i Eva Fernández, 20 anys, saxo i, evidentment, les quatre canten peces en les quals cadascuna fa un homenatge a alguna de les dives indiscutibles del jazz vocal femení. Al programa de hui, primer dels dos que en farem, les homenatjades són Ella Fitgerald, Sarah Vaughan i Billie Holiday.
El pròxim programa acabarem d'escoltar completament aquest deliciós disc. Relaxeu-vos i gaudiu tranquiŀlament de com, amb bona feina i amor per la música, es pot fer meravelles amb personetes des d'una edat en la qual, segons els cànons habituals, sols es poden esperar intents voluntariosos.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)