Programa 514
La compositora i sintetista Wendy Carlos, què no ha seguit cap curs de música convencional, nasqué el 14 de novembre de 1939, a Pawtucket, Rhode Island. Va donar classes de piano des dels 6 anys i va demostrar talents per a arts gràfiques i ciències, guanyant una beca de la Fira de Ciències de Westinghouse per dissenyar un ordinador domèstic al centre d'estudis mitjans (l'equivalent al nostre batxillerat). Després de cursar un grau híbrid en música i física a la Universitat de Brown, va obtenir un màster en composició musical a la Universitat de Columbia, estudiant amb els pioners Otto Luening i Vladimir Ussachevsky al primer centre de música electrònica dels EE.UU., fent amistat amb Robert Moog, l'enginyer que havia dissenyat el primer sintetitzador musical, convertint-se en un dels seus primers clients.
En col·laboració amb Rachel Elkind, que va exercir de productora durant una desena d'anys, Wendy Carlos (llavors, Walter Carlos, car no s'havia fet encara el canvi de sexe) va obtenir la el primer disc de platí de la història (més d'un milió de discos venuts) amb el seu enregistrament de 1968, Switched-On Bach (*), que va popularitzar el sintetitzador Moog per a l'opinió pública i va guanyar tres premis Grammy. Va perfeccionar les seves tècniques per a The Well-Tempered Synthesizer (1969) i va introduir l'ús de vocoders per a fer les veus sitetitzades en la seva partitura per a la pel·lícula de Stanley Kubrick, A Clockwork Orange (1972), molt abans que les pel·lícules de guerra espacial feren comunes les veus sintètiques. La seva composició original del disc Sonic Seasonings (1972) va precedir les formes ambientals de la música New Age durant més d'una dècada.
Després de gravar diversos àlbums en una línia clàssica, Carlos va escriure la música per a The Shining de Kubrick i va compondre la partitura per a la pel·lícula Disney de 1982, Tron. En aquesta última partitura va fer una barreja contínua entre orquestra simfònica i sintetitzadors, una combinació actualment popular, sobretot en bandes sonores. Digital Moonscapes va seguir el 1984, introduint l'anomenada "LSI Philharmonic Orchestra" ('Large Scale Integration' circuits)", què escoltarem al pròxim programa.
La seua obra, encara que no excessivament extensa en gravacions, ho és en innovacions en cada disc que ha tret. Durant una època, Carlos es va dedicar amb interès a recerques musicals amb escales alternatives i treballs de síntesi musical, combinant la música del món amb seues idees musicals. Va "re-composar" una versió paròdica de "En Pere i el Llop" de Prokofiev combinant-la amb el clàssic de Saint-Saens, "El Carnaval dels Animals". Aquest projecte ja va ser fet directament amb ordinador mitjançant la tecnologia MIDI i els projectes de la SMPTE ( https://www.smpte.org/who-we-are) més recents. Aquest va ser el seu primer projecte què es va realitzar directament a l'ordinador.
El 1992, amb el "Bach-On Bach 2000". Carlos va posar al dia les seues primeres gravacions, aplican-li les darreres tecnologies...i apartant-se massa, de vegades, de l'esperit original (?) del mestre Bach
Actualment ha tornat a remodelar el seu catàleg en edicions òptimes d’alta resolució, amb molts àlbums disponibles per a CD per primera vegada.
Entre els projectes més recents, hi ha el disseny i la construcció d’un instrument amb quatre teclats, amb pedals, on tracta de combinar la magnificència de l'orgue clàssic, utilitzant la millor tecnologia de tubs i sons d’òrgans, amb els últims sintetitzadors digitals en un sol aparell permetent l’espontaneïtat d’un instrument en directe.
Wendy Carlos ha lliurat treballs sense nombre per a una enorme quantitat de institucions, universitats i empreses de tecnologia digital, relacionades amb la música.
La seua doble formació com a música i com a física l'ha dut a interessar-se per un enorme grapat de camps, incloent-hi l'ecologia.
Resumint. Una forma diferent d'escoltar a Bach al programa de hui (els tres primers concerts de Brandenburg) que jo estic quasi segur que no li hauria desagradat...massa (?) al mestre alemany.
(*)Aquest disc està disponible per a descàrrega gratuïta legal des de la web:
https://archive.org/details/switched-on-bach
La descàrrega és possible perquè Wendy Carlos va alliberar per al domini públic la seua obra. La web "archive.org" conté una quantitat inabastable d'obres artístiques, musicals, literàries, cinematogràfiques i documentals, bé per cessió dels propis autors o bé per haver superat el temps de vigència dels drets d'autor.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sintetitzador. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sintetitzador. Mostrar tots els missatges
dijous, 11 de juny del 2020
dijous, 31 de març del 2016
Del rock a la música culta sense xarxa: Frank Zappa, i 2
Programa 332
Si heu llegit algun dels enllaços del programa anterior dedicat a Frank Zappa, de segur que no vos estranyarà gens que, en aquest darrer programa, us comentem i posem música feta amb el Synclavier.
Artefacte de la primera generació dels sintetitzadors, per la no existència dels quals es lamentava i sospirava Varèse, Frank Zappa va tindre la sort de nàixer uns quants anys més tard i va poder treballar amb la llibertat que l'existència d'aquests instruments electrònics li dóna al creador, alliberant-lo dels problemes que a la "nova música" que ell i molts altres imaginaven llavors, li provocava l'existència "sols" dels instruments clàssics de les orquestres convencionals fins aquell moment.
Sons nous, imitació d'instruments existents, manipulació de la música fins uns límits inimaginables uns anys abans, varen donar-li a Zappa l'oportunitat de desplegar tota la seua creativitat. ,
Cal dir que gent com Boulez, al seu IRCAM, experimentaven amb tot allò que es podia trobar, però l'aparició dels sintetitzadors en aquell moment va generalitzar l'ús de la manipulació electrònica de la música fins uns límits insospitats i posant eixes eines a l'abast de tothom i no sols de les poques persones privilegiades que passaven, normalment becades, per l'IRCAM.
Eixa és la música que, fonamentalment, aneu a escoltar hui. Música pensada per a ser interpretada amb eixos nous instruments musicals què, a més, alliberen al músic de les dependències d'altres intèrprets per a fer realitat sonora la seua música, exactament tal i com sona al seu cap.
Hui en dia l'utilització de l'electrònica i la seua estreta aliança amb els ordinadors ha estés a tots els camps de la música (pop, rock, jazz, "culta", etc.) eixa llibertat creativa. Per una vegada, almenys, la tècnica realment ha ajudat la gent creativa. Imagineu què podrien haver fet gent com Mozart o Beethoven si hagueren nascut dos segles després... ;-)
Ací podeu escoltar algunes coses més de Zappa amb el seu Synclavier
Si heu llegit algun dels enllaços del programa anterior dedicat a Frank Zappa, de segur que no vos estranyarà gens que, en aquest darrer programa, us comentem i posem música feta amb el Synclavier.
Artefacte de la primera generació dels sintetitzadors, per la no existència dels quals es lamentava i sospirava Varèse, Frank Zappa va tindre la sort de nàixer uns quants anys més tard i va poder treballar amb la llibertat que l'existència d'aquests instruments electrònics li dóna al creador, alliberant-lo dels problemes que a la "nova música" que ell i molts altres imaginaven llavors, li provocava l'existència "sols" dels instruments clàssics de les orquestres convencionals fins aquell moment.
Sons nous, imitació d'instruments existents, manipulació de la música fins uns límits inimaginables uns anys abans, varen donar-li a Zappa l'oportunitat de desplegar tota la seua creativitat. ,
Cal dir que gent com Boulez, al seu IRCAM, experimentaven amb tot allò que es podia trobar, però l'aparició dels sintetitzadors en aquell moment va generalitzar l'ús de la manipulació electrònica de la música fins uns límits insospitats i posant eixes eines a l'abast de tothom i no sols de les poques persones privilegiades que passaven, normalment becades, per l'IRCAM.
Eixa és la música que, fonamentalment, aneu a escoltar hui. Música pensada per a ser interpretada amb eixos nous instruments musicals què, a més, alliberen al músic de les dependències d'altres intèrprets per a fer realitat sonora la seua música, exactament tal i com sona al seu cap.
Hui en dia l'utilització de l'electrònica i la seua estreta aliança amb els ordinadors ha estés a tots els camps de la música (pop, rock, jazz, "culta", etc.) eixa llibertat creativa. Per una vegada, almenys, la tècnica realment ha ajudat la gent creativa. Imagineu què podrien haver fet gent com Mozart o Beethoven si hagueren nascut dos segles després... ;-)
Ací podeu escoltar algunes coses més de Zappa amb el seu Synclavier
dijous, 10 de març del 2016
Edgard Varèse, un visionari que va marcar camins
Programa 330
En la història de totes les arts sempre hi ha hagut gent que s'ha avançat al seu temps i...normalment ha pagat el preu de fer-ho.
El músic sobre el qual anem a parlar hui és un d'eixos personatges. Edgard Varèse, nascut a finals del segle XIX i, per tant, vivint de ple els escarafalls, polèmiques i dubtes que la cultura i l'art varen viure a començament del segle XX, va sentir des de ben jove la necessitat de poder fer música amb uns instruments...que encara no existien. Beethoven va escriure per al piano, un instrument que era joveníssim per a l'època, Wagner va poder explorar les possibilitats dels nous instruments de vent, però ambdós varen poder usar instruments JA INVENTATS.
En el cas de Varèse el problema és que fins els anys 50 del segle passat, amb l'aparició del magnetòfon i altres estris electrònics, és a dir, amb més de seixanta anys, no va poder fer realitat completa els somnis que li rodaven pel cap a l'hora de fer la seua música. Lamentablement no va arribar a temps a l'aparició dels sintetitzadors i tots els seus derivats .
La idea genèrica era que tots els sorolls de la vida real EREN MUSICALS, PRODUïEN MÚSICA. Allò es va anomenar, inicialment, música concreta. Es referien a que era la música que es podia fer amb els sons de la vida real, amb els sons que ens envolten diàriament, front a l'anomenada música abstracta, què és la que es produeix amb els instruments musicals estàndards. Per a poder enregistrar eixos sons i integrar-los a l'obra musical li calia -al menys- una eina que encara no existia, el magnetòfon.
Mentres arribava eixe moment -i Varèse demanava als músics i als tècnics de la seua època, que s'afanyaren a construir eixes eines- tractava amb els instruments existents, sobretot de percussió d'arreu del món, de construir músiques absolutament "antiacadèmiques", músiques on allò important no era ni la melodia, ni el to i tan sols una certa idea de ritme subsistia.
La idea era impactar l'oient amb xocs, més o menys violents, del que anomenava masses sonores, de construccions (composicions?) on allò important era que el receptor es sentira sacsejat -no sé explicar-ho millor- per l'allau de sorolls que se li venia al damunt. En definitiva, què és la música? Hi ha una anècdota de Napoleó de qui es diu que deia que "la música era el soroll que menys li molestava i que la música que més li agradava era la dels canons". Era Napoleó un "precedent" d'Edgar Varèse? i perdoneu-me la "boutade"...
En definitiva, qui pot dir de forma definitiva què i com és el so que anomenem música? De segur que cada persona té la seua resposta.
Ací teniu alguns enllaços per escoltar, que vos poden iŀlustrar respecte a eixes músiques de Edgard Varèse :
- Varèse, Ionisation, Ensemble Intercontemporain
- Edgar Varèse - Amériques. Aquesta peça, la composició més llarga que ens ha arribat d'ell, ha estat anomenada com "La Consagració de la Primavera" de la "seua" Nord-Amèrica.
- Varese - Déserts Una suite on clarament es poden veure els seus plantejaments dels sons. Està escrita per a 14 vents (metalls i fustes), 5 percussionistes, 1 piano i cinta electrònica.
En la història de totes les arts sempre hi ha hagut gent que s'ha avançat al seu temps i...normalment ha pagat el preu de fer-ho.
El músic sobre el qual anem a parlar hui és un d'eixos personatges. Edgard Varèse, nascut a finals del segle XIX i, per tant, vivint de ple els escarafalls, polèmiques i dubtes que la cultura i l'art varen viure a començament del segle XX, va sentir des de ben jove la necessitat de poder fer música amb uns instruments...que encara no existien. Beethoven va escriure per al piano, un instrument que era joveníssim per a l'època, Wagner va poder explorar les possibilitats dels nous instruments de vent, però ambdós varen poder usar instruments JA INVENTATS.
En el cas de Varèse el problema és que fins els anys 50 del segle passat, amb l'aparició del magnetòfon i altres estris electrònics, és a dir, amb més de seixanta anys, no va poder fer realitat completa els somnis que li rodaven pel cap a l'hora de fer la seua música. Lamentablement no va arribar a temps a l'aparició dels sintetitzadors i tots els seus derivats .
La idea genèrica era que tots els sorolls de la vida real EREN MUSICALS, PRODUïEN MÚSICA. Allò es va anomenar, inicialment, música concreta. Es referien a que era la música que es podia fer amb els sons de la vida real, amb els sons que ens envolten diàriament, front a l'anomenada música abstracta, què és la que es produeix amb els instruments musicals estàndards. Per a poder enregistrar eixos sons i integrar-los a l'obra musical li calia -al menys- una eina que encara no existia, el magnetòfon.
Mentres arribava eixe moment -i Varèse demanava als músics i als tècnics de la seua època, que s'afanyaren a construir eixes eines- tractava amb els instruments existents, sobretot de percussió d'arreu del món, de construir músiques absolutament "antiacadèmiques", músiques on allò important no era ni la melodia, ni el to i tan sols una certa idea de ritme subsistia.
La idea era impactar l'oient amb xocs, més o menys violents, del que anomenava masses sonores, de construccions (composicions?) on allò important era que el receptor es sentira sacsejat -no sé explicar-ho millor- per l'allau de sorolls que se li venia al damunt. En definitiva, què és la música? Hi ha una anècdota de Napoleó de qui es diu que deia que "la música era el soroll que menys li molestava i que la música que més li agradava era la dels canons". Era Napoleó un "precedent" d'Edgar Varèse? i perdoneu-me la "boutade"...
En definitiva, qui pot dir de forma definitiva què i com és el so que anomenem música? De segur que cada persona té la seua resposta.
Ací teniu alguns enllaços per escoltar, que vos poden iŀlustrar respecte a eixes músiques de Edgard Varèse :
- Varèse, Ionisation, Ensemble Intercontemporain
- Edgar Varèse - Amériques. Aquesta peça, la composició més llarga que ens ha arribat d'ell, ha estat anomenada com "La Consagració de la Primavera" de la "seua" Nord-Amèrica.
- Varese - Déserts Una suite on clarament es poden veure els seus plantejaments dels sons. Està escrita per a 14 vents (metalls i fustes), 5 percussionistes, 1 piano i cinta electrònica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)