Marian Rosa Montagut: Viure de, en, per la música, d'una dona

Programa 640

"Una no tria la música, és la música la que et tria a tu"

No cal que em capfique en cercar alguna definició millor per dibuixar el perfil de Marian Rosa Montagut, ella ho va dir amb una frase tan rodona com clarificadora.

La música la té atrapada "diuen que, de les drogues, se'n pot eixir, però no és possible fer-ho de la música". La Marian, una d'eixes persones meravelloses amb les qual he tingut la fortuna de trobar-me, com una conseqüència de la idea que vaig tindre en posar-me a fer aquest programa, és un ésser que viu per a ser una dona-música, ambdues coses de manera indestriable, ella no pot entendre la vida sense aquest art impalpable que és l'idioma més universal que hi ha.

He volgut que, per acabar aquesta temporada del "Camins", ho férem amb dues dones, Claudia Montero i Marian Rosa Montagut que, per viure per ací prop, m'han donat l'oportunitat de gaudir del contacte personal i entendre millor què hi ha al darrere d'una dona que es dedica, amb cos i ànima, al seu art.

És un món el qual, malgrat el que pot semblar, encara és un àmbit en el que el fet del gènere també té les seues conseqüències, no sempre favorables precisament. Però això ho explica millor ella en l'entrevista que, per al programa, li hem fet.

L'única recomanació  que m'agradaria fer és que escoltcamins640-marian.mp3eu amb cura el que em va dir Marian que, per fer-se la conversa -més que entrevista- en un ambient relaxat, de confiança, quasi íntim podríem dir, deixa escapar alguns silencis, alguna frase on es pot endevinar el seu riquíssim món interior i les seues vivències artístiques, sempre matisades al nivell personal per la seua condició de dona. Un aspecte que no es pot menystenir a un món al que ella va decidir enfrontar-se amb totes les conseqüències i servituds, amb els riures i els plors, amb una ferma voluntat de seguir el seu camí pesara a qui li pesara.

La resta de nosaltres hem gaudit, sols, de la part bonica, dels fruits del seu treball artístic perquè, com he dit alguna vegada, quan els deus han assenyalat amb el seu dit una persona per a que creara bellesa, eixes persones no ens poden negar a compartir-la amb la resta de mortals.

Gràcies Marian, pel teu art, gràcies per ser dona.

Claudia Montero: Una absència

 Programa 639

 

No sé si cal dir molt o poc, per escrit, de l'obra de Claudia Montero.

Potser l'entusiasme que tinc per la seua obra i l'afecte que li tenia a la seua persona (Quin somriure més preciós tenia!) em farien desbordar-me i alguna persona em diria exagerat: ho admetria.

La possibilitat de conèixer una persona així no es presenta tot els dies i la casualitat de que caiguera per València, es casara i formara una família ací, va ser una sort que algunes persones afortunades varem tindre en poder gaudir de la seua música i de la seua desbordant personalitat.

La cruel realitat, la vida ("I qui és eixa per anar emprenyant d'esta manera"?, diria Mafalda, una altra argentina il·lustre) ens la va furtar quan estava en el seu millor moment. Deslliurada ja de les seues obligacions com a mare amb uns fills ja majors, era en aquest moment, a la seua cinquantena, quan estava literalment "explotant" com a compositora.

Els encàrrecs li plovien i ella, poc disciplinada que deia que era i amb una enorme facilitat per desconcentrar-se, es tancava a casa a escriure més i més bellesa.

El record de Buenos Aires, que mai el va abandonar, es fa palés tant en la seua música com, fins i tot, als títols de més d'una composició com podreu escoltar al programa. La petjada o, millor dit, el camí que va obrir Piazzolla, ha estat una amplíssima carretera per la que han circulat i circulen un bon grapat de músics, ja deslliurats pel mestre del complexe de tocar una música dels "barris baixos". En el cas de la Claudia és més eixe alliberament que l'estil, més apropat a un classicisme -un neo-classicisme, estaria millor dit- allò que fa de la seua música una experiència assequible per a unes majories que no han arribat a estimar algunes innovacions estilístiques més agosarades.

És la música de la Claudia Montero, de tota manera i clarament, una música d'ara i ací, del temps presents; els quatre, QUATRE!!, Grammys obtinguts de forma quasi successiva fan palés el seu acostament a la sensibilitat majoritària. De ben segur que, si visquera, se n'haguera endut alguns premis més.

Ara sols ens queda el disfrutar de la seua música sentida, propera i bonica. En definitiva és el que a ella la duia a compondre: procurar uns moments de plaer a qui l'escoltara.

 No cal dir molt o poc, per escrit, cal disfrutar de l'escolta de la seua obra

Quatre Grammys i un enyor: en el 60é aniversari de Claudia Montero

 Programa 600

 La casualitat ha volgut que aquest programa siga un nombre redó de la nostra emissió, el 600, catorze anys tractant de donar a conèixer coses com la música de Claudia. En el seu nom i en la seua memòria, continuarem, mentre puguem, tractant de fer-vos gaudir de la felicitat que, com ella, molts altres artistes tracten de transmetre a la gent amb eixe llenguatge universal de la música. També la casualitat ha fet que aquest programa, en la seua reemissió de dissabte, es puga difondre just en el dia del seu seixanté aniversari. Moltes felicitats a Claudia i a la seua estimada germana bessona, Mercedes.

 

Com que no vull embolicarme en panegírics que ja es varen fer a les emissions del nostre programa dedicats a Claudia Montero sols vaig a posar les quatre ratlles que, amb Claudia a la memòria i al cor, he escrit, i que he llegit, també, a la locució del programa, on podreu escoltar les dues peces que formen el darrer treball/CD virtual, anomenat

Sueños sublimes: música desde el alma de Claudia Montero

que la seua germana ha posat dempeus i que podeu escoltar en les principals plataformes de forma gratuïta: Spotify, Deezer, Youtube,etc.

_____________________________________________

Quatre Grammys i un enyor: Claudia Montero

Vaig tindre la sort de conèixer Claudia al petit local de la seua amiga, Marian Rosa Montagut, amb motiu de la -quasi familiar- celebració del seu primer Grammy. La seua simpatia i la seua calidesa crec que ens va embolcallar immediatament a la petita colla d'assistents que hi érem. Fins i tot ens deixà tocar el Grammy!!

Després, un poc amb petits moments de conversa i amb algunes xerrades per telèfon, xerrades que s'allargaven parlant de tot un poc, crec que vaig tindre l'oportunitat de comprendre què volia fer amb la seua música: "fer feliç a la gent", com ella deia.

Crec que ho va aconseguir de bon tros. Els Grammys varen suposar, evidentment, un llançament a nivell planetari que es va traduir en innombrables interpretacions de les seues peces arreu del món. Sembla que els darrers tres o quatre anys de la seua segada vida, la quantitat de concerts amb música seua estava als voltants de setanta anuals! No sé quantes o quants compositors vius o morts hauran gaudit d'una tal audiència.

Però això era normal, comprensible, en escoltar alguna de les seues peces, eixes peces que arriben al cor més que al cervell, una música feta amb tot d'amor i ganes de ser compartida. Una música en la que, per entre els seus plecs o de forma explícita, brollava sempre un sentiment, un enyor per la seua ciutat, Buenos Aires i els seus ecos.

No he pogut escoltar tota la seua producció, tan sols la gravada en CD i algunes coses en fitxers digitals que em va cedir, davant la meua insistència per escoltar més i més coses seues, però n'estic segur de que en totes elles hi haurà, ací i allà, un pessic de Buenos Aires.

Malgrat el que he dit, la seua música no és localista ni folklòrica, ben al contrari, el seu llenguatge és una mena d'idioma pre-babel, que tothom pot entendre, gaudir, emocionar-se amb ella, perquè l'emoció és també una constant en la seua música, una emoció que, almenys a mi, que soc molt sensible a eixos missatges, em posa a la vora de la llàgrima...sinó la traspasse.

Una cosa ens va quedar pendent, i ja quedarà per sempre més: una entrevista per al programa com a complement a l'escolta de la seua música. Ja la ferem al més enllà.

La presència de Clàudia és i serà quelcom que sobreviurà a modes i formes musicals, perquè allò que ix d'una ànima sensible i dotada per a la música, com la seua, és intemporal. La seua absència ens pot deixar un poc sols en un primer moment. La seua presència, però, no desapareix mai, es perllonga en la seua obra i en els cors dels qui s'emocionem amb la música, la seua música.

I en aquells que varen tindre la immensa fortuna de conèixer-la, perduraran la seua calidesa i, sobretot, el seu somriure net, obert i acollidor.

____________________________________________

I no afegiré res més. sols recomanat que feu una recerca de la seua música que, afortunadament, en té a la xarxa molt llocs on escoltar-se.

Claudia, adéu.

Programa 536 

 

Adéu  Claudia, Claudia Montero.

Va ser la nit del 16 de gener d'enguany, 2021 quan s'assabentarem que, de forma sobtada i amb uns esplèndids 58 anys, amb totes les ganes del món de fer coses, d'ensenyar el què sabia de compondre, que era molt, a joves aspirants a fer-ho, com a compositora resident del Palau de la Música de València. Amb encàrrecs de mig món per escriure coses noves amb el prestigi dels seus QUATRE GRAMMY LLATINS, l'única dona que en el camp de la Música Clàssica Contemporània (nom de  la categoria dels premis(?)...) en tenia algun GRAMMY. L'única dona -i ella ho destacava- car era una dona molt conscient de ser-ho i activa en eixe terreny reivindicatiu també.

La seua música propera, impulsiva, visceral, t'arrabassa i te'n porta amunt i avall amb les seues notes. El seu desig era que la gent escoltara la seua música, que poguera fer feliç a la gent amb la seua música, que en escoltar-la, una miqueta d'ella es quedara dintre dels qui l'escoltaven (frase literal seua). Al programa podeu escoltar una petita entrevista, o veure-la si voleu, per conèixer-la una miqueta més, perquè la seua cara expressa més del que diuen les paraules.

Una dona que, afortunadament, i després de l'emigració lamentada de la seua terra, Buenos Aires, a la que mai va deixar d'enyorar -i la seua música ho reflecteix- havia trobat entre nosaltres una nova vida, una família i un entorn favorable per desenrotllar totes les seues capacitats, no sols les musicals, però sobretot les relacionades amb la composició. 

Alguna vegada crec que he deixat escrit que les persones a les què els deus els han donat la capacitat de crear bellesa,tenen l'obligació d'estendre els seus fruits el màxim possible per a gaudi dels que sols en tenim la capacitat de escoltar-les i fruir-les. Fan del món un lloc millor, més bonic, més feliç, ens donen forces per superar les misèries diàries. 

Ací, al seu moment, li varem dedicar dos programes a la seua música, un cop em la va descobrir una amiga què tenia una gran amistat amb ella, arran del seu primer GRAMMY. I ens va fascinar la seua música.

Gràcies per tot, Claudia i continuarem sentint la teua música i recordant amb ella la teua vitalitat i el teu somriure.

Descansa en pau.

El premi al treball ben fet: Els Grammys de Claudia Montero

Programa 494

"Cuando llegue la inspiración, que me encuentre trabajando"

Esta encertada frase del genial Picasso pense que es pot aplicar perfectament a la nostra protagonista de hui. En efecte, Claudia Montero és una treballadora incansable, i més encara d'ençà que l'any 2018 va repetir, per partida doble i simultània l'obtenció del Grammy Llatí a la millor obra Clàssica Contemporània (nom un poc paradoxal...) i el premi al millor àlbum de Música Clàssica.

No li venia de nou, car els anys 2014 i 2016 ja havia aconseguit un Grammy a la millor composició Clàssica Contemporània. Les peces guardonades les podeu escoltar al programa que li varen dedicar al seu moment. Esta exitosa compositora argentina, que viu i ha fet niu a la ciutat de València, sembla tenir les claus de l'èxit. Si escoltem les seues composicions ho entendrem de seguida.

En la seua música, de clares arrels en la seua terra, Buenos Aires, més que a l'Argentina, ha sabut conrear un estil que, essent clarament identificable com situat al segle XXI, manté la tonalitat, en un estil que es podria etiquetar com a neo-classicisme, adobat, ací i enllà, amb referències portenyes inconfusibles. Com ella diu, el tango li ix a la mínima ocasió, com un torrent interior que l'arrossega i fa clarament identificable els seus orígens.

Amb una obra no massa extensa (unes seixanta partitures ara, però la seua edat fa confiar en un bon grapat més), ha conreat, però, quasi tots els gèneres de la clàssica (accepteu l'etiqueta) com ja varem dir a l'anterior programa que li dedicàrem. La seua ànsia exploradora de sons i estils no té límits. Sols li falta composar una òpera, però doneu-li temps...

M'agradaria destacar, però, que l'obra que va estar guardonada l'any 2018 amb el Grammy Llatí, era un homenatge al  "Mestre" Palau, Manuel Palau i Boix, un músic valencià una mica oblidat, però que, afortunadament, va ser recordat per les institucions culturals valencianes què l'encomanaren a la Claudia una obra per al 50é aniversari de la seua mort. Un encert que li ho encomanaren a ella què, amb experiència ja de composar per a guitarra, va fer una preciosa obra que va ser la guardonada amb el Grammy.

Música per ser escoltada a casa o a qualsevol lloc. Música agradable, què "entra" sense adonar-se'n. Música feta "per al gaudi de la gent" i no per agradar ni a l'"acadèmia" ni a la crítica, especialment, encara que tinga bones crítiques, afortunadament. Bona música per gaudir del missatge d'una persona què, apassionada pel seu ofici, vol compartir la seua passió amb "la gent", que és per a qui composa.

Hui escoltarem les dos precioses composicions del disc. Un concert per a arpa (Floraleda Sacchi) i orquestra i un altre -el guardonat amb el Grammy- per a guitarra (María Isabel Siewers) i orquestra, ambdós amb l'Orquestra de la Ciutat de Praga, dirigida per la seua compatriota -com les intèrpretes- Lucía Zicos.

 Gràcies Claudia.

 

Els Grammys amagats: Claudia Montero

Programa 368

Quan la gent treballa de valent; quan la gent treballa per amor a la seua feina, en aquest cas la música; quan hi ha una persona que té coses a dir, al final eixes coses arriben a bon fi (o deurien...).

Claudia Montero és una argentina què, per les raons de la situació de la seua estimada terra, va aparèixer per terres valencianes el 2002 on va continuar estudiant -va fer un màster ací- i la seua vàlua li va procurar immediatament feina al Conservatori d'Alacant, primerament, i ara, definitivament, al Conservatori Superior de Castelló, d'on és professora titular, encara que té la seua residència a València, on ha consolidat una família, a part de la seua carrera musical.

Una carrera musical meteòrica car, sent una persona jove, ha aconseguit que, des de l'any 1993 s'estrenen totes les obres seues (!).

El seu catàleg de composicions, amplíssim i variat (obres per a piano, dos pianos, orquestra, peces per a solista i orquestra, clave, obra coral basada en el folklore i una extensa obra de peces de cambra de formacions variades, algunes d'elles per encàrrec,...). En definitiva, el seu catàleg ja el forma una quarantena d'obres, insistisc, TOTES ESTRENADES, cosa prou complicada per a un/a autor/a viva...i molt viva, per raons que ella explica molt bé en aquesta inreressant entrevista, on no es mosega la llengua.

Eixa enorme tasca l'ha dut a aconseguir els anys 2014 i 2016 el Grammy a la millor composició clàssica contemporània amb dues peces que són les que aneu a escoltar hui: Concierto para violín y orquesta de cuerdas y Cuarteto para Buenos Aires, per a  quartet de cordes.Quanta gent s'ha assabentat d'això a València?. Reconec que jo ho vaig saber per una amiga comú. Però quelcom paregut passà amb el disc-llibre del Jordi Savall sobre els Borja, També Grammy l'any 2011.  País!...

Però la Claudia no para i sembla que està treballant en un concert per a piano i orquestra que pensa presentar l'any que ve als Grammy. i encàrrecs amb data d'entrega, un quintet ( quartet de cordes i guitarra) para el Cuarteto Latinoamericano, un Concert per a arpa ( Italia 2015) i altre quartet per a un Festival a França i estudia a més propostes per una òpera a NovaYork (!) . Algú en dóna més?

En tindrà un tercer Grammy? Esperem que sí. L'obra feta bé i amb amor cal que tinga la seua recompensa.

P.D.: Qui tinga l'Spotify podrà escoltar la seua obra gravada completa, inclosa una preciosa peça per a arpa, totalment allunyada dels paràmetres "piazzolans" feta per a una arpista italiana.