Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Capella de Ministrers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Capella de Ministrers. Mostrar tots els missatges

dijous, 27 d’abril del 2023

Capella de Ministrers: El "Collar de la Coloma", poesia i la música àrab

 Programa 632



La feina que fan els músics que es dediquen a l'anomenada "música antiga"té un component que, normalment, no veuen qui l'escoltem. Darrere de cada peça hi ha un treball d'investigació, de consulta de fonts variades, de "reconstrucció" de les obres que s'interpreten per tal de tractar d'acostar-se a allò que es va escoltar al temps de la seua composició i primeres execucions.

Normalment no hi ha partitures, en el significat actual de la paraula, ni està proposada la composició del grup instrumental, que cal esbrinar mitjançant una acurada investigació documental, fins i tot cal, en alguns casos, reconstruir un instrument que ja no es fabrica actualment o tractar d'acoblar el so a algun instrument que aproxime el seu so a aquell inexistent.

Eixa tasca fosca, amagada al públic, que els cal fer suposa, de vegades, pràcticament una reconstrucció de la peça musical des de pràcticament zero.

En altres ocasions, com en el cas del disc "El collar de la paloma", cal tirar ma dels coneixements de la música de l'època per tractar d'ajustar-la a les necessitats del projecte. És un treball que s'aproxima enormement al de la composició pura i dura, amb l'agreujament de que cal que les peces, ja enllestides, "sonen" a allò que es suposa que era el so del moment en què es va produir i interpretar per primera vegada.

Carles Magraner porta fent-ho, amb una acurada solvència i sensibilitat, amb els músics que l'acompanyen en cada projecte -que tampoc poden ser normalment mai els mateixos. És una tasca de creació hercúlia que sols alguns músics especialment dotats de la sensibilitat necessària, l'habilitat i enormes coneixements musicals, poden fer.
 

Carles Magraner i la seua "Capella de Ministrers" porten fent-ho més de trenta cinc anys, amb una qualitat que, afortunadament, ha estat reconeguda arreu del món, amb la concreció d'un enorme grapat de premis i distincions, merescudes, que avalen la qualitat d'una tasca que, moltes vegades, ve acompanyada a l'àlbum amb l'edició de petites o grans monografies per ajudar a situar, als qui escoltem les gravacions, amb la informació suficient per ubicar-nos adequadament en el moment històric i musical de les peces que hi són a la gravació.

Aquest és el cas de l'àlbum de "El Collar de la Paloma", una gravació preciosa, premiada a la categoria de música antiga als prestigiosos Premis del ICMA -un equivalent als Grammy de la música clàssica- amb un so impecable, malgrat que tinc entés que es va gravar fora d'un estudi amb tota la gent present, una tria de músiques que, junt a la suggerent interpretació de la cantant, ens indueix a una immersió sonora encisadora, quasi hipnòtica.

No cal estranyar-se. La trajectòria de Carles Magraner ha fet ja un camí ple d'encerts d'aquest tipus. Més d'una seixantena de gravacions donen fe de la seua enorme tasca. 

Moltes gràcies, Carles, per la teua enorme tasca i per recordar-nos que, en esta terra, ja hi havia música i poesia abans de Jaume I. 




 

dijous, 10 de gener del 2019

Cecilia Bartoli i Vivaldi. Una exceŀlent amanida-1

Programa 449

 Nascuda a Roma, el 4 de juny de 1966, durant la dècada final del segle XX, Cecilia Bartoli va sorgir com potser la cantant preferida de concert del públic. La seva singular barreja de pirotècnia vocal, atractiu físic, intel·ligència musical i seducció del públic l'ha fet una diva incomparable.

Canta òpera, per descomptat, però només part de cada temporada i, per elecció, en un nombre limitat d'espais. Tot i que Montecarlo és la seva llar, els públics de Zürich són freqüents beneficiaris de la seva activitat operística, on dirigeix regularment Nikolaus Harnoncourt, un dels dos conductors més influents de la seva carrera professional. EL Cherubino del Figaro de Mozart el 1989, va ser oficialment el primer gran paper de la seua carrera. Els rols inicialment més coneguts varen ser en òperes de Mozart i Rossini. Sense comptar el xiquet pastor a l'edat de 9 anys a una Tosca a Roma, on el seu pare era un corista de carrera. Rossini era inicialment el seu repertori predominant, dirigida en la seua formació per sa mare, cantant també i què, com en el cas de la Renata Tebaldi, l'acompanya sempre i és la seua professora de cant. Ha aparegut també en òperes de Haydn.

Però el seu interès cada cop més, segons avançava la seua carrera, ha anant centrant-se en la recerca musicològica de compositors i obres poc conegudes, reflectida en enregistraments que inclouen un primer CD de Vivaldi l'any 1999 acompanyada per Il Giardino Armónico,amb el musicòleg italià Claudio Osele com un assessor valuós del projecte Vivaldi i les primeres arias operístiques de Gluck, publicades com "Dreams and Fables".

La pregunta és, després de mitja vida de cant, "quo vadis"? Les seves òperes de Rossini no assoleixen la direcció que possiblement voldria l'autor. Però Bartoli té el cervell, l'encant, i la fama què una vegada experimentada és inamovible. El seu àlbum Sacrificium va guanyar un premi Grammy el 2011 com a Millor Actuació Clàssica Vocal.

Però la gravació que la va projectar internacionalment, de la què escoltarem hui algunes peces, va ser la de l'any 1999, com hem dit, de l'àlbum monogràfic sobre àries de Vivaldi, amb la valuosa col·laboració del conjunt d'Il Giardino Armónico dirigit pel seu fundador, el virtuós flautista i director de la coneguda agrupació,Giovanni Antonini, especialitzada en la interpretació d'autors dels segles XVII i XVIII amb instruments originals.

L'àlbum va ser un autèntic esdeveniment al món de la fonografia, pel fet de treure a la llum i als cartells dels teatres del món un bon grapat de música d'òpera de Vivaldi, arraconada fins aquell moment, que havia estat opacada per la fama de les seues  Quatre estacions, i els concerts per a flauta i violí. Però Vivaldi va composar més de 200 òperes, que es sàpiga, de les què tan sols unes noranta s'ha conservat la partitura, en molts casos dispersa o incompleta, i va ser ací on la Bartoli va incidir en gravar el seu famós àlbum.

L'originalitat del projecte estava en incloure un extensíssim text, de vora seixanta pàgines, on la Bartoli exposava els treballs duts a terme per l'elaboració del disc i el context de la música. Va ser, sembla, el primer llibre-disc editat, davant del dubte dels executius de la Decca que consideraven el projecte econòmicament suïcida. Però la Bartoli se'n va eixir amb amb la seua i l'àlbum va marcar una fita en la història de la indústria fonogràfica, les petjades de la qual han seguit després molta gent, tant respecte dels treballs d'investigació musicològica d'obres oblidades o arraconades per les variacions dels gustos del públic, com per la publicació de voluminosos disco-llibres on s'explica el com i el perquè de les peces que figuren en les gravacions. Per estes terres tenim, almenys, dos exemples d'artistes que caminen per eixes rutes: La Capella de Ministrers de Carles Magraner i les vàries agrupacions conduïdes pel català Jordi Savall, les gravacions dels quals són autèntiques mini-tesis doctorals sobre les músiques gravades.

Doncs bé, al programa de hui escoltarem algunes d'eixes àries de Vivaldi, mai gravades abans, que varen obrir la porta a un reviscolament en la representació de les seues òperes.

Una delícia autèntica en la veu excepcionalment dúctil, expressiva, de la Bartoli, teòricament mezzosoprano, però a cavall entre la mezzosoprano i la soprano, amb una gran sensibilitat, una increïble tècnica i una sorprenent velocitat d'execució què admira per la seua perfecció.

Errata: Al programa esmentem la creació de la Fundació Cecilia Bartoli com creada el 2003. L'any real de la seua creació va ser el 2007