Beethoven. Cal dir més?

Programa 656

Efectivament, cal dir més?

Els clàssics són, evidentment, no sols els qui pertanyen a una certa època musical, sinó que, en el sentit original del terme, aquelles persones que en el seu pas per aquest món han deixat una empremta imperible en el camí de les arts que hagen conreat.

Supose que cap persona li discutirà aquest qualificatiu a una personalitat tan carismàtica i tan decisiva en el canvi d'època de la música occidental.

Beethoven, que va viure el pas de l'època que ara anomenem clàssica, amb contemporanis tan il·lustres com Joseph Haydn o Wolfgang Amadeus Mozart, a altra que, si bé en altres arts va tindre també un abans i un després, potser en cap de les altres arts va tindre una pedra miliar tan evident com Ludwig van Beethoven.

Evidentment, en aquestes petites notes no vaig a  "descobrir" qui era aquest nadiu de Bonn que, format definitivament a Viena als tombants del segle dèneu, sota el mestratge, buscat i reconegut per ell, de Haydn -amb el qual va arribar a estudiar personalment- i Mozart, mort tan sols un any abans de l'arribada de Beethoven a Viena. Va ser un revulsiu enorme en la música occidental, fins al punt que, a partir d'ell, la majoria de gèneres conreats pels músics acadèmics li deu la seua personalitat actual.

Com a homenatge i recordatori, podreu escoltar un parell de peces; una d'elles de la seua època més inicial a Viena, el seu primer trio de piano (piano, violí i violoncel), de fet l'obra catalogada com al seu Opus nº 1, on és evident la petjada dels seus dos primers mesters de referència ja esmentats, encara que ja amb mostres evidents de la seua personalitat, tant en l'estructura -quatre parts, en lloc de les tres canòniques anteriorment- com en la sonoritat. No debades encara que jove, no ho era tant com per a estar encara a les beceroles musicals.

La segona peça, per contrastar, l'he triada d'un període on ja la seua personalitat és evident. Es tracta d'una peça per a pianoforte, una sonata de l'any 1809, feta no sé si exactament com a homenatge a l'emperador fugit de les tropes napoleòniques o com a reacció a l'atac francés. Està interpretada per un dels pianistes més destacats del segle XX, l'austriac Paul Badura-Skoda, en un forte piano de la seua col·lecció particular, datat en 1815, és a dir, a un instrument com aquells per al qual va ser escrita l'obra.

Beethoven. Cal dir més?

Beethoven. Cita final de l'aniversari

 

Programa 522

 

El 250 aniversari del naixement del geni de Bonn ha tingut varis programes dedicats al "Camins de la Música". Uns amb peces ultraconegudes i algun altre amb coses més o menys inspirades per l'esdeveniment.

Al programa de hui aneu a escoltar dues peces, una realment majestuosa, i no sols pel nom, i l'altra una petita peça que coneixen "fins els gats". Es tracta del Concert nº 5 per a Piano i Orquestra, conegut com a "Emperador" y, com a llaç final pel paquet, la universalment coneguda bagatel·la "Für Elise".

He triat estes dues peces, interpretades per gent ultrareconeguda perquè, com ja vaig dir en un dels programes anteriors, l'ocasió de l'aniversari és per celebrar la seua glòria i, per això, opine que les peces més conegudes són les que tothom anem a escoltar amb més gust.

De tota manera, he dedicat la part de locució a un aspecte de la interpretació musical dels clàssics que crec que requereix una certa reflexió. Es tracta de com afrontar la interpretació d'autors anteriors a les gravacions fonogràfiques. Com "traduir" a l'actualitat la seua idea.

En literatura hi ha una frase que diu que "traductor, traïdor". En música, la versió d'una peça ultraconeguda té dos perills: l'un és la repetició sistemàtica de les versions consagrades com a "canòniques" degudes, en el cas de Beethoven, per exemple, a les batutes de Karajan o Furtwängler, l'altra és la dels qui, amb més o menys encert i guiant-se per una lectura de la partitura original, les anotacions de l'autor i els comentaris dels contemporanis, tracta de -presumptament- acostar-se a "com imaginen que deuria ser la forma en que l'autor volia que sonaren".

Ambdues idees són legítimes i la qüestió de les modes interpretatives té un enorme pes. A aquest tema hem dedicat el comentari que fem al programa, amb testimonis de contemporanis i de gent actual que diuen la seua sobre el tema.

En tot cas, VISCA BEETHOVEN i FELIÇ ANIVERSARI!!

Els imprecissos limits dels géneres musicals. Els Jazzrausch: Beethoven va a la discoteca

 

 Programa 517

Un altre cop torne a un tema què està a les arrels d'aquest programa: Hi ha molts gèneres musicals o hi ha una sola música què s'expressa de formes diverses?

Al programa de hui, aprofitant l'avinentesa de la commemoració dels 250 anys del seu naixement, anem a escoltar música de Beethoven. Però, de segur que ÉS música de Beethoven?

Hui en dia, en un temps que la cultura del reciclatge va, a poc a poc (massa poc a poc...) penetrant en els paràmetres socials d'allò políticament correcte i, per tant, a l'agenda de governs, empreses i centres de decisió en general, la música, els artistes que en ella treballen, tant autors com intèrprets, què és pionera des de fa algun que altre segle en aquest camp de les innovacions, van prémer l'accelerador i des del començament del segle XX ja van anar plantejant opcions de superació de determinades convencions acadèmiques (melodia, escales, sons, instruments, etc).

El naixement del jazz a finals del segle XIX als guetos negres de Nord-Amèrica va suposar, per a la música occidental, un daltabaix per a moltes convencions estètiques, i la seua rapidíssima evolució, junt amb les novetats tecnològiques aparegudes què faciliten l'intercanvi de coneixements, fonamentalment la fonografia, han fet que les modes musicals, els canvis en els conceptes sobre els quals s'havia treballat en la música occidental -que mai va aturar una certa evolució des de la Grécia clàssica almenys- patiren una brusca i radical acceleració.

L'arbre de la música -occidental, insisteixo- va veure com li eixien un enorme grapat de branques què en uns casos varen dur a camins sense eixida o que varen ser molt explícitament rebutjats pel públic, mentre que, en altres casos, la integració en les formes musicals acceptades per la majoria de la societat les feren donar fruits saborosos. El jazz, evidentment, va ser un d'aquests experiments exitosos fins al punt que, a hores d'ara, qualsevol innovació que es faça inspirant-se en els principis jazzístics (ritmes, sonoritats, llibertat interpretativa, etc.) sol tindre, almenys, la possibilitat d'una atenta escolta per part d'un públic ample, en molts casos sense que eixe públic se n'adone clarament dels canvis estètics proposats.

Una de les evolucions que, impulsada per la indústria -ai, las!- va tindre també una favorable acollida per part d'un públic ampli, fonamentalment jove, van ser les músiques que derivades del rock -una evident evolució del jazz i el blues- junt a l'aparició de l'electrònica instrumental filla dels experiments musicals de començaments del segle XX (Boulez, Cage...) arribà a allò que s'anomena "techno", que regna a les discoteques amb l'aparició d'un nou tipus d'artista (?), els DJ's, què dominen les pistes de ball de les discoteques.

Un grapat de joves músics  alemanys, sota l'impuls d'una parella d'innovadors, Roman Sladek i Leonhard Kuhn, majoritàriament procedents del camp de la música acadèmica i amb instruments convencionals, amarats, però, per la música ballada a les discoteques que, per edat, han freqüentat de segur, han format l'anomenat JAZZRAUSCH BIGBAND (literalment, amarats, intoxicats de jazz). 

Nascuda el 2014 i ja amb una mitja dotzena de gravacions, i sent grup resident (novetat en Europa i, potser al món) a una popular discoteca de Munic, s'han atrevit a fer el seu particular homenatge al mestre de Bonn gravant un disc, "BEETHOVEN'S BREAKDOWN", què aneu a escoltar hui en algunes de les seues peces, inspirades en Beethoven, però profundament arrelades en criteris estètics de rabiosa (mai millor dit) contemporaneïtat.

Si vos agrada o no és ja cosa vostra. La meua tasca consisteix en proposar-vos la seua escolta i vosaltres decidiu si l'accepteu o no. Una recomanació: feu per oir-lo més d'una vegada.

La música de cambra i piano en Beethoven

Programa 512

No sempre es poden complir 250 anys i el maleit virus ha enfosquit el que deuria haver estat l'esdeveniment de l'any, el 250é aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven. Des d'ací anem a tractar de reivindicar el transcendental fet per a la música i la cultura occidental amb un escollit grapat de peces del geni de Bonn.               

Hui li toca a la música per a piano i a la de cambra, amb un exemple singular. Es tracta de la Sonata 9, Opus 14.1. Una obra, datada el  1789, en tres moviments molt alegres i amigables d'escoltar què, a causa del seu èxit, en part, i per desenrotllar nous aspectes i sonoritats què, potser al piano, no havien quedat tot l'arrodonides que ell volia, va traspassar un parell d'anys després per ser interpretada amb un quartet de corda.

Com comentem al programa, les obres de cambra eren utilitzades pels compositors, en molts casos -sobretot, a partir de l'època de Beethoven- a part de per acomplir el  compromisos d'actuacions, com una mena de "banc de proves" per assajar coses noves, noves sonoritats, noves formes de expressió, que després utilitzarien en obres de major tamany  i compromís (simfonies, cantates, misses, etc.).

Doncs bé, en aquest cas, personalment, pense que la transcripció per a quartet de corda li va quedar molt més "beethoveniana" que la versió per a piano, potser massa encotillada per al gust de l'autor. La versió per a piano sona més "haydiniana", mentre que la del quartet de corda "sona" més al que després seria el Beethoven més conegut. Més "<sturm un drang", si em permeteu l'atreviment.

He aconseguit (tinc els discos a casa) posar-vos dues versions excel·lents. El piano és del de Claudio Arrau(*). El quartet de corda és el Melos Quartet de Stutgart. En ambdós casos es tracta de gent què varen marcar camins d'interpretació que molts altres varen seguir després; autèntiques versions canòniques.

Com a complement, per aprofitar el temps que ens deixaven les dues versions de la sonata, hem aprofitat per posar-vos els dos primers moviments d'una de les obres més conegudes del mestre de Bonn, la Sonata "Clar de Lluna", en una sentida i íntima interpretació d'altra estrela del piano del segle XX...i del XXI, car encara la tenim per ací, la portuguesa Maria João Pires.

Probablement encara caiga algun altre programa dedicat a Beethoven. Després de tot, el seu aniversari no arriba fins el 16 de desembre, i el nostre benvolgut Ludwig i la seua obra és tan extensa i variada que hi ha d'on triar.

I ara, a disfrutar amb els sons del músic sord més genial que el món ha conegut!!

(*)Per una errada, a l'àudio dic que Claudio  Arrau era argentí. En realitat era xilé

Aniversari d'un revolucionari: Beethoven-II

Programa 507

Al programa de hui podeu escoltar un parell més de fragments de dues obres, relativament singulars per causes vàries, del geni de Bonn.

Sols una ràpida ullada a alguns aspectes que vull destacar  en l'escàs temps que, per a aquest tipus d'obres, dóna la llargària del programa.

En un dels casos, es tracta de l'única obra de concert per múltiples instruments de Beethoven, el Concert per Violí, Cello i Piano en Do major, opus 56, més conegut com a Triple Concert. Punjant la imatge de baix podreu escoltar una excel·lent versió, completa.

L'altra peça l'escoltareu completa. Té la singularitat de ser l'antecedent del Coral final de la Novena Simfonia. Es tracta de la Fantasia Coral.

Per veure més informació sobre Beethoven, hi ha tants llocs, que m'estime més que llegiu aquell(s) que vos parega.

Feliç 250é aniversari Ludwig!!

Aniversari d'un revolucionari: Beethoven-I

Programa 506

El 17 de desembre de 1770, a la ciutat de Bonn, nasqué un xiquet que anava a canviar moltes coses en el panorama cultural europeu, fonamentalment en el camp de la música.

Fill i net de músics, el seu avi  Ludwig van Beethoven "el vell", provenia d'una família de camperols que havia emigrat des d'una localitat ubicada a l'actual zona flamenca de Bèlgica fins a Bonn, on va arribar a ser "Kapellmeister" de la cort.

Els pares de Ludwig van Beethoven formaven una família què mantenia una vida modesta, encara que relacionada amb el món de la música de la cort de Bonn. L'exemple de Mozart va fer que el seu pare, Johann, tenor i director de l'orquestra de la cort, tractara de fer d'ell un "xiquet prodigi", en detectar en ell bones qualitats com intèrpret de piano amb set anys. La cosa no va eixir bé.

El seu aprenentatge posterior, afortunadament per a ell -i per a la música-, va recaure en bons professors, incloent un ja triomfador Haydn.

Els detalls de la seua biografia els podeu trobar en mil llocs. Allò que voldria destacar, però, és la seua trajectòria  ideològica i musical, prou emparentades, que el va dur, políticament parlant, a acollir de forma entusiasta les novetats filosòfiques, ideològiques i científiques que trasbalsaren els esquemes mentals d'èpoques anteriors, obrint el camí al que s'anomenà "Segle de les Llums".

L'esclat filosòfic (Kant), ideològic amb un caire nacionalista germànic (Schiller, Goethe) i polític, amb la Revolució Francesa com a fita més cridanera, van copsar l'atenció d'un Beethoven què, musicalment format en el Classicisme (Haydn, Mozart,...) dels qual va ser alumne directe en el primer cas, com hem dit, i ambientalment del segon, va engegar molt prompte un camí nou, què revolucionaria (mai millor dit...) la percepció tant tècnica com ideològica del que la música hauria d'esser.

El Romanticisme, esclatant davant la seua cara el va arrabassar ben prompte i, després d'uns inicis clarament influenciats pels seus mestres del Classicisme, va  trencar ben aviat amb aquest per encetar un nou camí on els sentiments personals, polítics, ideològics anaven a ser "descrits", musicalment parlant, per primera vegada en la història de la música occidental.

La resta, reflectida en mil i un treballs, llibres i, clar està, músiques, tant seues com dels qui varen continuar en eixe camí, és ja història...no sols de la música!

Al present programa anem a escoltar tres fragments de tres de les seues emblemàtiques simfonies: la tercera, la cinquena i, és clar, la novena, totes tres autèntiques fites de la música occidental i absolutament paradigmàtiques dels revolucionaris girs -literalment- que Beethoven va donar als conceptes, teòrics i ideològics de la música, establerts fins aleshores.

Un trio històric de cambra: Cortot, Casals, Thibaut

Programa 468

La trajectòria artística del mític violoncel·lista català Pau Casals, va tindre una època daurada que va començar en el període immediatament anterior a la Primera Guerra Mundial i durà fins a la seua mort.

Per altra part, els quartets de corda eren una formació molt habitual des d'un parell de segles abans i hi havia una molt abundant producció i interpretació per aquest tipus de formació, però no era el cas d'un altre tipus de música de cambra què, podríem dir, estava una poc "abandonada".

El pianista Alfred Cortot, ja amb una carrera consagrada, va convidar el 1906 (o 1905, hi ha dubtes sobre la data) a  dos amics, també consagrats ja i encara molt joves, el violinista Jacques Thibaut i el violoncel·lista Pau Casals a emprendre l'aventura de tocar tots tres junts la prou abundant literatura pre-romàntica i romàntica per a trio de cambra de piano, cel·lo i violí, què estava, com hem dit, un poc fora de les programacions habituals dels concerts.

La proposta va ser acceptada immediatament per tots dos i es va formar un trio què, malgrat continuar cadascú amb la seua carrera individual, va tindre una important activitat des de la seua fundació, amb el parèntesi obligat per la Primera Guerra Mundial, però que va re-emprendre la seua activitat un cop acabada esta, fins l'any 1937 en què, amb un Casals afonat moralment pel fet de la Guerra Civil, va decidir deixar d'actuar al llarg d'un grapat d'anys.

L'any 1928, la formació anà a Londres i va gravar, per al segell Victor, una sèrie de peces què, la meravellosa tecnologia de què es gaudeix ara, ha reviscolat/reconstruït per a gaudi dels afeccionats a la gran música.

Al programa de hui aneu a escoltar una peça fonamental del repertori per a trio de piano, el Trio per a Piano i corda no 7 in B flat major, Op. 97 "Archduke" de Ludwig van Beethoven, compost pel mestre de Bonn entre els anys 1810/1811 i què és una cimera de la literatura cambrística.

Les picabaralles dels directors: Furtwängler

Programa 425

Fins el final del segle XIX, aproximadament, les estreles brillaven al firmament de la música clàssica eren els solistes, cantants o instrumentistes o compositors (Liszt, Wagner, entre altres) eren els que es podien fer rics amb una carrera professional musical exitosa. De fet, la majoria d'ells, sobretot els compositors, era freqüent que dirigiren les seues obres en l'estrena, però la feina de director no era la més rellevant dins del món de la música clàssica.

Però, de sobte, aparegueren una sèrie de noms, encapçalats des del punt de vista de la popularitat segurament per Arturo Toscanini, què aprofitant la difusió per ràdio i les gravacions fonogràfiques, començaren a ser les grans estreles de l'escenari simfònic. I les baralles no eren incruentes -metafòricament parlant.

A començament del segle XX hi hagué dos noms que, des d'estils absolutament diferents, marcant cadascú la seua escola, varen ser rivals artístics de renom. L'esmentat Toscanini, amb la seua escola italiana, efectista i un poc "populista" si es permet aquest qualificatiu en el món musical (orquestrava de tot, fins i tot les peces de tecla de Bach, amb gran èxit, cal dir-ho).

A  Europa hi havia (i hi ha encara) l'escola alemanya, més continguda i "solemne" si se'm permet el qualificatiu, hipotèticament més apegades a la partitura (?). En aquest món va regnar de manera absoluta, en la primera meitat del segle XX un alemany, Wilhelm Furtwängler.

De caràcter poc sociable i amb una presència en escena estrambòtica de vegades, va regnar a Europa al front de la que ara s'anomena Orquestra Filharmònica de Berlín, aleshores una societat privada que va estatalitzar el nazisme, prèvia la consegüent "porga" de jueus, comunistes, gitanos i altres "males herbes", com una forma de control sobre l'art que es feia sota l'imperi de Hitler. Cal dir que si bé no va impulsar la porga, si almenys va tindre una actitud pública que es podria dir indiferent.

Realment la seua excusa, en acabar la guerra, va ser prou "patriòtica", en dir que, amb el que estava passant a Alemanya, el poble alemany necessitava més que mai reconèixer-se en gent com Beethoven, Wagner, Bach, etc. (Mendelshon no, era jueu...) per a no assimilar el ser alemany amb la barbàrie nazi (?).

Retrets polítics a banda, realment el seu món era la música i a ella es va dedicar, de manera que les seues gravacions de gent com la que aneu a escoltar hui, ni més ni menys que Beethoven, encara resulten canòniques per a la majoria de la gent i la crítica.

Si es posarem a regirar, el "diví" Herbert von Karajan, què el va substituir  al front de la Filharmònica, es va apuntar a les joventuts hitlerianes per a prosperar en la seua carrera...i la seua qualitat artística el va "salvar" en la "desnazificació" què es va fer a Alemanya pels aliats  en acabar la guerra.

Gaudiu, doncs, d'una interpretació de Beethoven com poques vegades escoltareu.

Directors històrics 2: Wilhelm Furtwängler

Programa 377

Cadascú neix on neix i això marca, per a bé o per a mal, la vida de les persones. La que anem a glosar hui va tindre la desgràcia de nàixer a Berlin l'any 1886, és a dir, que la seua joventut i primera maduresa va viure el naixement i l'explosió del nazisme, guerra inclosa.  

Wilhelm Furtwängler va tindre que patir eixe període històric i això va marcar, definitivament, la seua història personal i artística.De caràcter introvertit, poc sociable, mal comunicador i amb un estil de dirigir prou heterodox (sols cal observar els seus moviments en els vídeos que existeixen), la seua defensa era que la música era el seu món i que, allunyat social i políticament dels nazis, es sentia profundament alemany i pensava que, en aquells moments tan crítics, el poble alemany, tan culte i tan melòman, no es podia quedar sense la possibilitat d'escoltar els grans compositor alemanys. Beethoven -per sobretots-, Brahms i tants i tants, Wagner inclòs, interpretats per artistes qualificats, encara que això implicara, de vegades, participar en actes de propaganda nazi.

Al contrari de l'èxode que va patir l'Alemanya nazi en el camp intel·lectual (artistes, escriptors, músics, pensadors...), Furtwängler va aguantar tot el que va poder, fins que a les acaballes de la guerra acabà exiliant-se a Suïssa, curiosament per consell d'un jerarca nazi, Albert Speer, l'arquitecte preferit de Hitler i ministre als darrers gabinets de Hitler.


Musicalment, que és del que tractem a aquest programa, la seua idea era la de ser el més fidel possible a la partitura amb el mínim possible d'escarafalls espectaculars que "enganxaren" al públic, que solament devia dedicar-se a escoltar i gaudir de la música què estava interpretant-se. Una actitud oposada a la del seu col·lega contemporani Toscanini, espectacular i efectista.

La possibilitat d'escoltar gravacions fetes en èpoques on la tècnica gramofònica era ja relativament acceptable, fa que cadascú puga jutjar per si mateix qui ho feia millor o pitjor o -perquè la música ja se sap que és qüestió de gustos...i modes- qui l'agrada més a cadascú.

Eixa ha estat la idea d'aquest parell de programes seguits, dedicats a aquestes figures mítiques de la direcció de la primera meitat del segle passat. Escolteu, compareu i decidiu, per vosaltres mateix, què vos agrada més i, sobretot, compareu amb altres gravacions de la mateixa obra, algunes mítiques, com les del propi Herbert von Karajan en les seues diferents èpoques, perquè va gravar esta peça vàries vegades...i no es semblen massa en ocasions.

En definitiva, ja se sap, per gustos els colors, i sobretot en la música...

També va composar algunes coses, però vist que amb això no es guanyava la vida es va dedicar a dirigir, que sí donava pel "primum vivere" ;-)

 P.D.: Per una errada dic que el tercer moviment de la Simfonia estava interpretat per la Filharmònica de Berlín, quan la veritat és (tinc el disc) que l'Orquestra és la Filharmònica de Viena i està gravada el 29/11/1952 a Viena.

Directors històrics 1: Arturo Toscanini

Programa 376

Com hem comentat al programa, tenim la idea de esta temporada repassar, en els llocs que les novetats ens deixen, als clàssics dels dos gèneres que conreem habitualment ací, la música clàssica i el jazz.

En certa mesura l'anterior programa d'orquestres de swing ja entrava en aquest apartat i algun altre més. Però hui anem a posar-se "de llarg".

Anem a posar-se un poc seriosos per a parlar de ep! tothom dret! Arturo Toscanini.

Nascut a Parma, ciutat operística en aquell moment per antonomàsia, i instrumentista de cello a la seua joventut, ja destacava als 18-19 anys en l'orquestra de la seua ciutat. La seua biografia, àmplia, variada, llarga (va morir als EE.UU. als 89 anys) és massa ampla per a ni tan sols intentar fer una resum en estes poques ratlles. Podeu trobar a la web un bon grapat de llocs amb biografies ben documentades i expertes, com per exemple estes breus ressenyes (1) (2) (3).

La raó per la qual fem aquest programa és, fonamentalment, la de que la gent que encara no ha estat capaç de diferenciar entre diverses interpretacions d'obres mil vegades escoltades, paren l'oïda i estiguen atents aquest programa i el següent, on posarem interpretacions d'un altre monstre de la direcció de la primera meitat del segle XX interpretant una peça que, de segur, tothom ha escoltat més d'una vegada, de forma atenta o distreta, la Simfonia nº 5 de Beethoven.

Pareu, pareu l'orella i escolteu amb atenció i, com que podeu descarregar-vos el programa, vos aconsellaria escoltar els dos programes seguits per tractar d'esbrinar matisos, diferències, formes vàries d'interpretar una obra per part de dos monstres de la direcció.

La qualitat de les gravacions, òbviament, no es alta, donada la data en que es varen fer, però això no lleva per a poder intentar, aquells que mai ho hagen fet, trobar diferències i similituds en la forma d'abordar una peça mil vegades interpretada com hem dit.

La música, art jove: Anne Sophie Mutter - 2

Programa 321

Al programa de hui crec que li calen pocs comentaris. Tan sols vos pose la portada del disc que aneu a escoltar, perquè es puga comprovar la unió de les dues generacions per fer una més que exceŀlent gravació.

Sols dues observacions:

 - L'aspecte infantil -i amb el cabell castany!- de la Mutter amb 17 anys

- El posat seriós del Karajan i l'ampli somriure satisfet de la Anne Sophie Mutter

Leopold Stokowski. Un pioner de les gravacions...i de més coses - 1

Programa 292

Leopold Anton Stanislaw Stokowski va néixer el 18 d'abril de 1882 a un barri de Londres de pares que no tenien res a veure a la música, però ell va estudiar-la des de ben menut fins arribar a fer-ho al Royal College of Music de Londres i al Queen's College de Oxford.

La seua primera feina va ser la d'organista a algunes esglésies, però la seua ambició musical el va dur a ser contractat, també coma organista, a una església de Nova York. Va ser allí on trobà la que seria la seua "manager", descubridora i...esposa -durant uns anys-, la aleshores molt coneguda pianista Olga Samarof.

Malgrat que no havia estudiat direcció d'orquestra, la seua ambició era la de dedicar-se a eixa activitat i, amb l'ajuda de la Samarof, va aconseguir estrenar-se com a director a l'Orquestra de Cincinnati. I llavors va començar tot.

Amb una tècnica que, alguns puristes de l'època i d'ara, consideren com a poc heterodoxa, va ser un referent al seu moment per a molts directors.

L'any 1912 va ser contractat per l'orquestra que li va donar fama mundial i per a la història, l'Orquestra Simfònica de Filadèlfia.

La seua primera gravació, que podeu escoltar al programa, es va fer l'any 1917 i, a partir d'eixe moment, la seua activitat discogràfica, què és la que podem fer-vos escoltar, no va parar fins la seua mort l'any 1977.

Hui, entre altres, escoltaren la seua personalíssima versió (com totes les seues) de la coneguda Cinquena Simfonia de Beethoven

El youtube en té una enorme quantitat de gravacions seues per escoltar. Paga la pena.

Començant la sisena temporada amb els nostres favorits

Programa 223

Amb aquest programa encetem la sisena temporada!! d'Els Camins de la Música a Ràdio Klara. 

Quan ja fa cinc anys vaig començar, en part per gust i en part per "tapar" un forat què, al meu entendre, hi havia a la programació de Ràdio Klara.

No sé si l'audiència ho haurà estimat aixina. Almenys les visites a aquest podcast-web indiquen que hi ha una certa gent que se'ls baixa. Moltes gràcies perquè des d'esta part del micròfon un no sap si està parlant-li a l'artefacte o si alguna persona està gaudint -com jo- en escoltar una sèrie de músiques que no s'escolten a cap altre programa de l'emissora ni de la majoria de les comercials a l'ús, no, almenys, de forma regular. Gràcies per l'escolta, doncs.

I com una forma de reafirmació de les directrius del programa, anem a fer el primers d'esta sisena temporada dedicats a recordar les "icones" que per a nosaltres, representen les cimeres de la música culta, el jazz i d'eixes altres un poc indefinibles però que beuen d'ambdues o són, directament, "rares" però amb qualitat.

El programa de hui va dedicat a dos dels grans pares de la música culta occidental, Beethoven i Mozart, amb peces ben conegudes, a l'estil d'un concert de diumenge a la plaça del poble, però, això sí, en la versió  del director i orquestra segurament més carismàtics de l'actualitat, la Filharmòmica de Berlin  dirigida per Sir Simon Rattle.

El piano. El primer gran innovador, Beethoven

Programa 199

Ludwig van Beethoven (Bonn, Alemanya, 16 de desembre de 1770 - Viena, Àustria, 26 de març de 1827), un poc més jove que Mozart, és, sens dubte, el primer gran innovador en la tècnica del piano, com ho va ser en tantes altres coses. La transformació de la simfonia, des de les de Haydn fins la seua sublime Novena, pot ser un dels apartats més importants de la seua biografia.
Però ací el portem com a intèrpret i, sobretot,  com a compositor de multitud de peces magistrals per a piano sols i per a piano en formacions de cambra, on la seua aportació teòrica va ser també decisiva en el futur desenvolupament de la història de la música occidental.
Escoltareu alguns fragments coneguts d'alguna de les seues peces més famoses, per degustar, mínimament, la mestria del geni de Bonn, en un instrument ja totalment "domesticat" menys d'un segle després de la seua invenció.

Glenn Gould-II. Del segle XX a Beethoven i Mozart

Programa 168
Glenn Gould va tocar en un ampli registre de peces. Des de la més estricta avantguarda -com varen veure en l'anterior programa, fins a dos clàssics de sempre en el de hui: Beethoven i Mozart.
En el cas de Beethoven aneu a escoltar una curiositat, la 5ª Simfonia de Beethoven, al piano, segons una versió de Franz Listz.
Tot un personatge singular i irrepetible