dijous, 15 d’octubre de 2020

Beethoven. Cita final de l'aniversari

 

Programa 522

 

El 250 aniversari del naixement del geni de Bonn ha tingut varis programes dedicats al "Camins de la Música". Uns amb peces ultraconegudes i algun altre amb coses més o menys inspirades per l'esdeveniment.

Al programa de hui aneu a escoltar dues peces, una realment majestuosa, i no sols pel nom, i l'altra una petita peça que coneixen "fins els gats". Es tracta del Concert nº 5 per a Piano i Orquestra, conegut com a "Emperador" y, com a llaç final pel paquet, la universalment coneguda bagatel·la "Für Elise".

He triat estes dues peces, interpretades per gent ultrareconeguda perquè, com ja vaig dir en un dels programes anteriors, l'ocasió de l'aniversari és per celebrar la seua glòria i, per això, opine que les peces més conegudes són les que tothom anem a escoltar amb més gust.

De tota manera, he dedicat la part de locució a un aspecte de la interpretació musical dels clàssics que crec que requereix una certa reflexió. Es tracta de com afrontar la interpretació d'autors anteriors a les gravacions fonogràfiques. Com "traduir" a l'actualitat la seua idea.

En literatura hi ha una frase que diu que "traductor, traïdor". En música, la versió d'una peça ultraconeguda té dos perills: l'un és la repetició sistemàtica de les versions consagrades com a "canòniques" degudes, en el cas de Beethoven, per exemple, a les batutes de Karajan o Furtwängler, l'altra és la dels qui, amb més o menys encert i guiant-se per una lectura de la partitura original, les anotacions de l'autor i els comentaris dels contemporanis, tracta de -presumptament- acostar-se a "com imaginen que deuria ser la forma en que l'autor volia que sonaren".

Ambdues idees són legítimes i la qüestió de les modes interpretatives té un enorme pes. A aquest tema hem dedicat el comentari que fem al programa, amb testimonis de contemporanis i de gent actual que diuen la seua sobre el tema.

En tot cas, VISCA BEETHOVEN i FELIÇ ANIVERSARI!!