Poca cosa queda que dir respecte a la música que aneu a escoltar al programa de hui i la seua, per mi, admirada autora, Maria Schneider, després de la llarga "filípica" que vaig endegar-vos el programa passat al fil de la temàtica que ens proposa l'artista.
El segon disc de l'àlbum "Data Lords" s'anomena "Our Natural World", el món més humà, més autèntic, menys artificial del que ens proposa la societat hipercapitalista, hiperconnectada, que ens...híper-empresona.
Nascuda en una localitat del medi rural, on viu encara, amb la seua música i els seus comentaris, ens convida a retrobar-nos amb la natura, amb una nit de calma enmig del camp o el bosc, observant les estrelles, o de dia els núvols i els ocells, escoltant els seus cants.
No ens dóna esta perspectiva ingènuament com una mena de primitivisme càndid, ben al contrari, conscient com és de l'estructura de la societat actual, industrial i depredadora, ens anima a escapar, en la mida d'allò possible, de les urpes de les preses, de l'estrès, de les llums de neó i els clàxons dels automòbils. De la possibilitat que encara existeix, si es busca el lloc, de sentir la natura (més o menys contaminada, ai-las!) i deixar que ens "desintoxique".
Les músiques que ens proposa en aquest segon disc de l'àlbum són més relaxades, més líriques, amb uns metalls menys potents que a la primera part. No sé si ho vaig dir a l'emissió radiofònica, però opine que si gent com Debussy, Ravel o gent d'eixa mena, visquera hui, potser faria una música del tipus de la que en fa la Maria Schneider. La sensibilitat a flor de pell, la subtilesa de les orquestracions, per cert, cada cop més boniques i treballades, "marca de la casa", amb unes sonoritats d'una delicadesa increïbles d'aconseguir en uns instruments de vent. Destaque també, en els dos discos, la presència d'un instrument que ella ha gastat de vegades, però que en aquest àlbum té una presència destacada, l'acordió de Gary Versace, que aconsegueix unes sonoritats insòlites en aquest instrument, poc freqüent en orquestres (de jazz o clàssica).
És açò jazz?, és clàssica? És, simplement, MÚSICA així, amb majúscules.
Estic segur que Duke Ellington, des d'on estiga, escoltarà amb un somriure d'aprovació l'obra d'esta dona, acceptant que, seguint les seues petjades de les obres sacres i profanes, la perfecció de la Schneider el supera tècnicament i estilística.
Gràcies Maria. Maria artista, Maria valenta i lluitadora. Maria DONA en un món copat pels homes. Sols espere que, tal i com tu vares aprendre del teu mestre, Gil Evans, hi haja gent jove al teu costat, deprenent.
