Senzillament, una mestra: Maria Schneider

 

Programa 760

Si sou seguidors del programa ja coneixereu la música de la Maria Schneider. Pràcticament, tenim un repàs complet a la seua discografia que podeu gaudir com el que és: l'obra d'una mestra absoluta de la composició, de la batuta i una innovadora en un gènere que jo definiria -i crec que encara no s'ha fet així, que jo sàpiga- com a jazz simfònic.

L'ambició de Duke Ellington, del Modern Jazz Quartet i d'alguns altres, a la dècada dels cinquanta, d'aspirar a fer concerts als grans auditoris "seriosos", ja la va fer realitat Ellington, d'alguna manera. Però el jazz ha evolucionat molt, moltíssim!!

L'antiga -i darrera, pràcticament- alumna de Gil Evans ha fet molt de camí des d'aquell Evanescence (Enja, 1994), quan la seua orquestra, fundada el 1989, va deixar amb la boca oberta a crítica i públic per la maduresa de la seua inspirada música, per les millores i innovacions estilístiques i harmòniques respecte de les veteranes Big Band i per la brillantor del seu so.

La seua orquestra, amb vora una vintena de músics del bo i millor d'aquell moment de l'escena de Nova York i voltants, mantinguda amb una enorme estabilitat des d'aleshores, va suposar una autèntica revolució estilística per al món de les grans formacions jazzístiques. El jazz de grans formacions havia ja crescut i assolia la majoria d'edat definitiva: ja podia presentar-se als grans "temples" de la música "seriosa" sense cap recança ni amb el cap baix. Ben al contrari, les sonoritats de la Schneider a mi, de sempre, em recorden les músiques de Debussy i cia., en definitiva, gran música interpretada per gent d'un altíssim nivell, adobat tot amb el fet de la llarga jornada feta junts des del 1989 fins al 2025.

La música nova de Maria Schneider que se sent al programa prové d'un EP amb tan
sols una única composició nova, la que dona nom al disc "American Crow" (El Corb Americà, i la tria no és casual), amb dues versions de matisades diferències que justifiquen sobradament l'escolta de què anomena "versió alternativa", junt amb una versió, un poc més breu i amb algunes variacions en els instruments dels solos de la peça "A World Lost", que encapçalava el primer disc de l'anterior àlbum "Data Lords", que es pot escoltar íntegrament en dos emissions consecutives dels Camins de la Música. Si no les vàreu escoltar al seu moment, fa ja cinc anys, no ho deixeu per a més endavant.

La temàtica del disc, perquè els discos de Maria Schneider no són pures evanescències musicals sense més pretensió, és una continuació, una mena d'epíleg, del Data Lords, sols que ací a la peça "American Crow" s'ajunten musicalment les al·lusions als dos mons esmentats a aquell àlbum, el món natural i el digital.

No ho he explicitat, però, òbviament, sempre totes les composicions i els arranjaments són seus.

Combativa com és, en les entrevistes fetes a compte del disc fa directes argumentacions contra les flaires antidemocràtics al seu país -els Estats Units, clar- i la manca de diàleg democràtic substituït per la confrontació irracional. El vídeo de presentació al YouTube l'encapçala amb una frase del filòsof estoic grec Epítet: “Tenim dues orelles i una boca perquè puguem escoltar el doble que parlem” –una cosa que sembla un art perdut, diu la Maria. I aquesta és la veritable essència de la visió de Schneider. Ella demana escoltar, entendre, cuidar. A través de la seva música, ens demana que ens reunim.

És una força unificadora.

I una gran música a no perdre's

____________________________________________________________________________________ 

Per cert, si podeu, el dia 6 de juliol actua amb la Classical Jazz Band, al Palau de la Música de València. No us ho perdeu perquè és una oportunitat única, i no crec que torne a passar per ací. I el preu és més que assequible!!

Maria Schneider: El seu primer disc al podi de la cultura dels EE.UU.

Programa 516

La invitada del programa de hui no és cap novetat al nostre programa. Maria Schneider té ja dedicat un programa per a cadascun dels discos què té publicats en el nostre Camins de la Música.

Evidentment m'agrada. O millor, més, m'encanta. Crec que és un dels millors valors actuals de la música del món del jazz, entès d'eixa forma "extensa" que s'entén ara aquesta música. Crec recordar que en algun comentari ja vaig dir que el jazz havia nascut negre, però que ja era multicolor. En tots els sentits, l'artístic...i el racial!

Doncs bé. El disc què escoltareu hui és el primer de dues coses. És el primer què va publicar amb la seua orquestra, el 2004, i va ser el primer disc que, venent-se sols per internet (no a les botigues), va aconseguir un Grammy al millor àlbum de jazz orquestral.

La raó final, però que m'ha dut a programar-lo hui és que, en la tria que tots els anys fa la Biblioteca del Congrés dels EE.UU. per incloure dintre de la seua secció d'obres selectes, (2019 National Recording Registry) feta mitjançant votació popular , aquest disc ha estat triat amb 24 obres artístiques més, per ser destacada entre totes les obres produïdes a aquell país, de manera que se li reconeix una importància cabdal en la producció artística feta enllà. Fixeu-vos que el disc és del 2004, és a dir, que la seua tria no és producte de la novetat ni d'un fortuït moment de fama. És una decisió decantada a través d'una quinzena d'anys de reconeixement d'aquesta obra. I, a més a més, la Schneider acaba de ser nomenada acadèmica de la  American Academy of Arts and Sciences.

La seua activitat artística, que podreu trobar glossada en els altres comentaris fets al nostre programa  no cal que ho siga novament al de hui. Allò que m'agradaria fer és destacar el seu paper en la defensa dels drets d'autor i intèrprets enfront de la dictadura de les grans distribuïdores de música per internet (Google, Amazon, Spotify, etc.). En un interessant article, publicat a un periòdic d'enllà, diu coses com aquestes:

Tanca els ulls per un moment i imagina’t el món següent:

Hem permès a les empreses poderoses entrar a les nostres cases i vides per extreure béns personals per valor de milers de milions de dòlars, sense pagar-nos ni un cèntim. Aquests actius són tan valuosos que les poderoses corporacions poden utilitzar-les en el comerç de manera que condueixen a la fallida a innombrables petites empreses i minoristes independents, deixant els carrers principals a tot arreu en estat de decadència i deserció.

Imaginem ara que aquests actius personals es converteixen en milers de milions de dòlars d’efectiu, però les empreses traslladen aquest efectiu fora del nostre país i l’emmagatzemen en països que tenen els tipus d’impostos corporatius més baixos.

Imagineu-vos un món on els nostres barris es tornin menys vitals, perquè s’assequen els impostos federals, estatals i locals que paguen les carreteres, la policia i l’aigua neta.

Obriu els ulls i esteu fixant la mirada en aquest món. Empreses com Google, Facebook i Amazon ens prenen les nostres dades personals valuoses sense pagar-nos ni un cèntim. Ho plantegen, el filtren i ho ordenen amb els seus algoritmes secrets, després ho exploten, el que ha suposat ingressos en milions de milions... (A aquest enllaç podreu llegir l'article original, en anglès. És impagable).

I ara, a gaudir de la preciosa música de la Maria Schneider. Fullegeu també el seu interessant web.

Art i rebeŀlia: Els "Data Lords" de la Maria Schneider-II

Programa 521

 

  Poca cosa queda que dir respecte a la música que aneu a escoltar al programa de hui i la seua, per mi, admirada autora, Maria Schneider, després de la llarga "filípica" que vaig endegar-vos el programa passat al fil de la temàtica que ens proposa l'artista.

El segon disc de l'àlbum "Data Lords" s'anomena "Our Natural World", el món més humà, més autèntic, menys artificial del que ens proposa la societat hipercapitalista, hiperconnectada, que ens...híper-empresona.

Nascuda en una localitat del medi rural, on viu encara, amb la seua música i els seus comentaris, ens convida a retrobar-nos amb la natura, amb una nit de calma enmig del camp o el bosc, observant les estrelles, o de dia els núvols i els ocells, escoltant els seus cants.

No ens dóna esta perspectiva ingènuament com una mena de primitivisme càndid, ben al contrari, conscient com és de l'estructura de la societat actual, industrial i depredadora, ens anima a escapar, en la mida d'allò possible, de les urpes de les preses, de l'estrès, de les llums de neó i els clàxons dels automòbils. De la possibilitat que encara existeix, si es busca el lloc, de sentir la natura (més o menys contaminada, ai-las!) i deixar que ens "desintoxique".

Les músiques que ens proposa en aquest segon disc de l'àlbum són més relaxades, més líriques, amb uns metalls menys potents que a la primera part. No sé si ho vaig dir a l'emissió radiofònica, però opine que si gent com Debussy, Ravel o gent d'eixa mena, visquera hui, potser faria una música del tipus de la que en fa la Maria Schneider. La sensibilitat a flor de pell, la subtilesa de les orquestracions, per cert, cada cop més boniques i treballades, "marca de la casa", amb unes sonoritats d'una delicadesa increïbles d'aconseguir en uns instruments de vent. Destaque també, en els dos discos, la presència d'un instrument que ella ha gastat de vegades, però que en aquest àlbum té una presència destacada, l'acordió de Gary Versace, que aconsegueix unes sonoritats insòlites en aquest instrument, poc freqüent en orquestres (de jazz o clàssica).

És açò jazz?, és clàssica? És, simplement, MÚSICA així, amb majúscules.

Estic segur que Duke Ellington, des d'on estiga, escoltarà amb un somriure d'aprovació l'obra d'esta dona, acceptant que, seguint les seues petjades de les obres sacres i profanes, la perfecció de la Schneider el supera tècnicament i estilística.

Gràcies Maria. Maria artista, Maria valenta i lluitadora. Maria DONA en un món copat pels homes. Sols espere que, tal i com tu vares aprendre del teu mestre, Gil Evans, hi haja gent jove al teu costat, deprenent.


 

Art i rebeŀlia: Els "Data Lords" de la Maria Schneider-I

 Programa 520

 

Maria Schneider, malgrat fer els seixanta anys el 27 de novembre d'enguany, no deixa de sorprendre'ns amb la seua exuberant creativitat quasi jovenívola, ens regala la seua darrera obra què, i ho dic amb orgull, aneu a escoltar en -segurament- la seua estrena en una ràdio europea o quasi.

L'àlbum "Data Lords"", un doble CD, va eixir a la llum a finals del mes de juliol passat en els EUA i, com a orgullós col·laborador al micromecenatge que l'ha fet possible, l'he rebut a finals del mes d'agost. Lamentablement, crec que vàries circumstàncies faran poc probable la seua audició en cap emissora estatal (potser llevada la BBC), per la llargària dels seus temes i per la seua difícil ubicació estilística. Cal tindre compte que la seua autora té cinc Grammys, dels quals un d'ells en música clàssica orquestral i els altres per obres de la seua orquestra i composicions de jazz.

I tot això a base de treballar fora dels circuits industrials comercials de les grans gravadores PER VOLUNTAD PRÒPIA. La creació de l'associació "Artist Share", editora de l'àlbum, amb una sèrie de companys gelosos de la seua independència creativa i del desenvolupament de la seua carrera artística, fan d'ella i els seus companys d'aventura una fita al món supercapitalista, superhomogeneitzat i...super controlat pels grans conglomerats tecnològics. 

Ja sabeu que el gran negoci de hui és l'obtenció, manipulació i monetització de les nostres dades personals de tot tipus. Dades no sempre obtingudes de forma oberta i transparent, més aviat al contrari. Les Microsoft, Google, Facebook, etc., ens FURTEN, literalment, les dades què, voluntàriament i inocentment o sense saber que ho fem, de forma inconscient, dels artefactes electrònics que semblen ja imprescindibles(?) per la vida diària: mòbils, tauletes, ordinadors, neveres, rellotges o joguets connectats a internet, de forma dissimulada moltes vegades, ens ROBEN la nostra privacidad, la nostra vida, cada cop més lligada a aquestes andròmines, i fan negoci amb elles.  

 En efecte, el "Data Lords", a ells o, millor dit, contra ells, està creat aquest àlbum "Data Lords", els "Senyors de les dades". amb dos CDs perfectament definits, és la música, que al programa de hui, s'escolta en la seua primera part, el primer CD, anomenat "The digital world".

Fa referència -i ella ho explicita expressament al preciós llibret que acompanya l'àlbum- al món de hui en què les grans empreses de dades (les "Data Lords") s'enriqueixen amb el tràfec de les nostres vides, emmagatzemades innocentment per nosaltres en tota una sèrie d'estris digitals, furtant-nos no sols el que és personal, també les obres artístiques en el cas dels artistes com ella, per manipular-nos després amb la utilització d'eixes dades, què comercialitzen impúdicament, venent-nos tant andròmines físiques com espirituals, polítiques, ideològiques, etc. tractant (i aconseguint, en termes generals, ai!!) de portar-nos pels camins que "elles" dissenyen a major glòria dels seus criteris estètics (?), polítics i de consum, emplenant així les butxaques dels seus directius, autèntics "deus ex machina" de la vida de les nostres societats, per ara les occidentals o occidentalitzades, encara que la seua aspiració és, de forma evident, que cap mil·límetre quadrat de la superfície de la terra seguisca les seues directrius.

Manifestat de forma explícita en multitud de papers per la Schneider (https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=schneider, paràgraf final), la seua rebel·lia política es materialitza ara en peces musicals que, si poguéreu llegir els comentaris que fa a cadascuna al llibret -de les quals utilitze petits fragments per introduir les músiques al programa- s'adonaríeu amb quina ràbia, amb quina força, amb quina duresa i desesperació, tracta aquest tema també en l'aspecte musical.

Un petit exemple. El final de la darrera peça del primer disc, l'explícitament anomenada "Data Lords", té un final on els vents fan variacions un poc sense sentit, fent una impressió un poc ridícula. Doncs bé, explícitament es tracta d'això, de fer burleta dels Google, Microsoft, Facebook i "tutti quanti" -que diria el mestre Joan Fuster- com una forma de fer palesa la seua indignació i menyspreu envers ells.

No és sols música, és també rebel·lia. Ara, això sí, si la rebel·lia de molt de nosaltres la sabérem traduir com ella en bellesa i en art, potser el món seria un poc millor, almenys en l'aspecte artístic.

Us recomane que escolteu els altres programes dedicats a la seua discografia que hem emés al programa. Serà la millor "pèrdua de temps" que podreu fer. 

Per cert, en aquest cas, de bell nou, si voleu escoltar el disc sencer, descarregueu-vos el fitxer d'aquesta pàgina. A la versió de l'emissió radiofònica, per manca de temps, no és possible. I la setmana que ve escoltareu el segon disc, d'on es "parla" de l'altra cara de la vida, possible, si volem i ens adonem que existeix.

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-2

Programa 256

Innovadora, atrevida i trencadora, Maria Schneider no ho és tan sols en l'aspecte musical. La producció i finançament dels seus darrers dos discos, per tal de preservar la seua independència artística, s'han fet mitjançant el procediment del "crowfunding" o finançament per petites donacions via internet. De fet el disc que escoltàrem al darrer programa, va ser el primer en ser premiat als Grammy sense que, fins aquell moment, existira disc físic, tan sols l'edició digital a la venda per internet, mitjançant la seua participació sa la gravadora independent Artist Share

La seua formació musical, després de passar per una sèrie de universitats i escoles de música, sempre amb excel.lents resultats acadèmics, va trobar-se amb l'afortunada oportunitat de treballar amb, ni més ni menys que Gil Evans, amb el qual col.laborà els tres darrers anys de vida d'aquest important arranjador (recordem, per exemple, els seus treballs dirigint les gravacions del Kind of Blue de Miles Davis, entre d'altres). La Schneider va aprofitar a fons la possibilitat i el seu primer disc, "Evanescence",  té clares mostres de la seua influència primerenca. Al programa de hui escoltarem el disc "Days of wine and roses", amb el qual va aconseguir el seu primer Grammy, en aquest cas en l'apartat d'orquestres de jazz

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider-1

Camins 297

No, no és la primera vegada que al "Camins de la música" parlem de Maria Schneider. Ja li havíem dedicat tres programes per revisar la seua trajectòria fins el moment, fa tot just un any.

Però hui anem a emetre una autèntica primícia mundial car aneu a escoltar el disc al temps que es fa la presentació oficial al famosíssim "Birdland", el local més famós, segurament, de jazz arreu del món.

La història d'aquest fet té a veure amb que he estat col.laborador, via "crowdfunding" en la realització del disc què aneu a escoltar i que m'ha arribat, doncs, "acabat de treure del forn". De fet es va publicar el 20 de maig i l'aneu a escoltar ja.

 El disc porta per títol "The Thompson Fields" i és un dels discos més bonics que he escoltat mai en la meua vida.

Amb un alé que ha estat definit, de forma molt escaient, com a "pastoral" i en format de "suite", de "facto", és una coŀ lecció de peces on evoca la seua infantesa al poble de Windom, Minnesota, a una zona rural on el contacte amb la natura, no contaminada encara pels hàbits urbanites, li fa aflorar tota una sèrie de sentiments íntims, lligats a la seua vida.

Tot el disc, què escoltareu al llarg de dos programes car la seua durada excedeix la del programa, està amarat d'íntims sentiments, sensibilitat, amor a la natura i, també, a les aus -que la fascinen; és membre d'una associació ornitològica- tot recordant -enyorant, potser- els dies primerencs de la seua vida.

La textura de la música em recorda, per moments, a Debussy o Mompou. Malgrat el destacat paper que en determinats moments tenen els solistes improvisant, la seua improvisació encaixa tan bé en l'ambient de la peça, que es diria escrita per la pròpia Maria: és una de les virtuts que li reconeixen els seus coŀ legues músics: que sap transmetre tan bé les seues idees i sensacions en dirigir -el seu únic instrument és...l'orquestra- que els intèrprets s'entreguen a allò  que els arriba des del seu cos dirigint, car dirigeix amb tot el cos, amb una forma com de dansa, suggerent i evocadora, que encisa tant al públic com els seus músics.

Al pròxim comentari ampliarem la informació sobre aquest àlbum, en acurat format de "llibre-disc", amb comentaris de la pròpia autora i una estètica encisadora.

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider, i 3

Programa 257

Al programa de hui, acabarem d'escoltar el directe "Days of wine and roses", un disc cabdal per entendre la seua forma de fer música y algunes peces del seu primer disc, "Evanescence", on la influència del seu darrer mestre, Gil Evans, és notòria, sense que això vulga ser un retret, ans bé, demostra que la Schneider ha sabut sempre aprendre dels qui pagava la pena fer-ho.

Relativament jove com és encara, va néixer l'any 1960, i vista la seua evolució, d'ella es poden esperar encara grans coses.

En definitiva una gran música, un personatge imprescindible al panorama musical actual. I no sols del jazz, malgrat que la seua activitat més freqüent siga la d'actuar amb la seua excel.lent banda de vora la vintena d'excel.lents professionals, als quals els deixa generosament espai, quan fan solos, amagant-se discretament.

Una dona, Maria Schneider, que ha sabut brillar en un món d'homes, un cop més.

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider i 2

Programa 298

Al programa de hui es podrà completar l'escolta d'un dels discos més deliciosos que he escoltat en la meua vida, el "The Thompson Fields" de la esplèndida compositora, arranjadora i directora de la seua Big Band Maria Schneider.

Crec que els adjectius afalagadors se m'han acabat en aquest dos programes, però és que segons escolte més aquest disc més m'agrada i em penetra per tots els porus de la meua pell. És una música que fa una crida als sentiments,  a la sensibilitat, a la bellesa. On podreu escoltar el trons i els llamps d'una tormenta, o el so dels ocells, o el de les vaques o els cavalls de la granja, tot això sense passar mai la ratlla de la sensibleria efectista.

L'estil dels fons, una mena de textura de sons que dóna l'ambient on les solistes poden dibuixar els seus dibuixos, els seus arabescs, de vegades sense acoblar-se al to del fons, produeix un contrast sonor que crea unes tensions musicals d'una enorme bellesa.

Cal destacar també, com ho faig al programa que, com altres artistes (per exemple Jordi Savall), ha optat per alliberar-se del jou de les discogràfiques i els seus discs se'ls produeix mitjançant el "micromecenatge" amb una productora d'un coŀlectiu de músics que s'anomena Artist Share. Fins i tot els discos (o la descàrrega digital) es pot fer SOLS mitjançant la seua web; no trobareu el "The Thompson Fields" a les tendes de discs. Però paga la pena, perquè el llibre disc que conté el CD és d'una confecció acurada, amb tapes de cartró, dibuixos i fotografies desplegables on es troba tant comentaris de l'artista a les peces com poemes o dibuixos d'ocells, amb el seu nom i característiques: ocells de l'àrea dels camps de Thompson.

No deixeu de veure la seua web on podreu escoltar la seua música. O cercar els videos a YouTube.

Seguiu-li la pista, que aquesta dona ens va a donar encara molts fruit dolços com la mel.

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-1

Programa 255

Maria Schneider, compositora, arranjadora i, sobretot, directora d'orquestra, és un extrany fenòmen dintre del panorama musical, no sols del jazz. De fet, al programa de hui, anem a escoltar la seua darrera producció premiada amb tres, sí tres, Grammy, l'any 2013, curiosament, en el camp de la música clàssica. Es tracta d'un treball que va fer musicant poemes dels poetes Ted Kooser, nordamericà, i Carlos Drummond de Andrade, brasileny, i per encàrrec de The Saint Paul Chamber Orchestra, Ojai Festival, Australian Chamber Orchestra and Cal Performances. El disc s'anomena "Winter Morning Walks" i en ell s'acompanya de la veu de la soprano noramericana Dawn Upshaw. Es tracta d'un treball on es posa al dia el génere del "lied".

Es tracta del darrer treball gravat d'una dona que des dels cinc anys va estar estudiant música, on va provar varis instruments fins adonar-se que el que més li agradava era fer que el seu instrument fos una orquestra.

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551

Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-1

  Programa 612

 És ja un tòpic dir que el jazz s'ha convertit, fa dècades, en una mena de "lingua franca" musical (alguna gent diria "un calaix de sastre") on es troba còmoda moltíssima gent que, sense renunciar a les seues arrels estètiques, nacionals, etc., veu que la seua identitat artística pot trobar-se reflectida en un món tan ample que, pràcticament, ningú que ho intente deixa de trobar el seu camp d'expressió sota eixa etiqueta.

 Bé, no sempre això està acompanyat d'una producció satisfactòria per a determinada audiència i/o crítica, però l'abundància de productes amb eixa etiqueta és pràcticament inabastable. En el cas dels qui escoltarem hui la recerca d'un llenguatge personal dintre d'eixe món calidoscòpic no era massa complicada, si tenim compte de l'origen dels seus components inicials.En efecte, en néixer als EUA, la terra on va néixer el jazz i molts dels seus epígons, la cosa era relativament fàcil. 

 Els Snarky Puppy, partint d'una identitat clarament jazzística conreant allò que, molt genèricament, s'ha anomenat post-bop -una definició purament temporal, quasi-, han evolucionat afegint-li fonamentalment (que no sols) algunes de les seues derivacions: R&B, rock, funkie, etc. sense renunciar a maridatges més allunyats de la seua cultura original, però trobant la seua zona de confort en eixes àrees.Partint d'eixe punt, la singular formació iniciada i dirigida pel baixista Michael League l'any 1974 ha construït una trajectòria que l'ha dut a quatre Grammys (per ara...) i a ser una referència del jazz més actual. 

 Això sí, sempre que acceptem com a jazz tant la seua barreja estilística com en l'altre extrem de la sensibilitat jazzística a gent tan excel·lent i guardonada com la Maria Schneider i la seua orquestra. Perquè d'això es tracta.

 Els Snarky Puppy no són un grup d'instrumentistes a l'ús. La formació del col·lectiu -que així és com s'anomenen- es fonamenta en un nucli dur on estan uns nou membres, amb instruments orgànics i electrònics (teclats, sintetitzadors, etc.) i després, segons l'ocasió o, com diu el Michael League, segons qui s'arrima a ells en cada moment, el col·lectiu ha arribat a estar format en escena per dues dotzenes o més de membres, inclosa alguna secció de corda i veus solistes i de cor. Un complex i heterogeni grup de músics que, sota la batuta del League, posen dempeus una actuació o un àlbum.

 Però hi ha molt més a dir -i escoltar- dels Snarky Puppy.

El Jazz/fusió a la valenciana: Santi Navalón

Programa 413

L'any 2017 va ser un any enormement productiu per a la productora que impulsa la gent de SEDAJAZZ. Tant, que no varem poder programar tots els discos que ens varen arribar del segell.

Anem a emplenar eixe clot amb una sèrie de tres programes on, de forma exclusiva, posarem música dels "Sedajazzers".

I el primer que anem a escoltar, sota el nom d'un grup anomenat Elektrik Jazz Mantra és un dels discos que més ens varen agradar malgrat quedar un poc arrere a l'hora de programar-lo. Es tracta del disc anomenat "Silent songs", interpretat per un combo  nodrit  amb alguns dels noms més reconeguts de l'escena valenciana i estatal del jazz i amb interessants col·laboracions de músics valencians de naixement o d'adopció (jazzística)en alguna de les peces, tots ells sota la batuta del veterà pianista, compositor i arranjador valencià Santi Navalón.

El disc destaca per a mi, enormemement per  conrear un estil què per estes terres no es sol escoltar habitualment, el Jazz/fusió. I fusió amb què? Doncs, si escoltem el que diu el propi Santi Navalón al fullet que acompanya el disc, es tracta d'eixa música que als anys 60/70 del passat segle, va fer un gir de 180 graus en la forma d'entendre el jazz. La figura clau de tota aquella revolució -un cop més- va ser Miles Davis què, fan declarat de gent con Sly and Family Stone i altres grups del que s'anomenà "soul" (una etiqueta comercial més per a vendre la música negra, Miles Davis va treure el 1968 "Filles de Kilimanjaro", on ja donava pistes abundants del canvi de rumb. Un canvi consagrat el 1969 en "In a silent way" on la ma del productor Teo Macero es feia patent en el canvi de so, molt treballat a l'estudi, i el definitiu "Bitches Brew",en el 1970, on el grup de Davis ja va volar pel seu compte, consolidant un canvi de sensibilitat en els afeccionats al jazz i retrobant-se amb un nou públic jovenívol que, fins aquell moment, ignorava el jazz, captat pel nou ritme que joves negres i blancs, per primera vegada probablement conjuntament, adoraven tots dos: el rock&roll.

Doncs bé. És en eixa època on el Santi Navalón vol situar la música del seu disc "Silent songs" (un dels dos títols arranjats exclusivament pel Navalón al disc com una explícita al·lusió al "In a silent way" de Davis i el primer del disc, s'anomena "Silent song"). Per si hi havia dubtes, l'ombra del Joe Zawinul, músic austriac fonamental en el so dels discos esmentats de Davis i compositor de la resta de títols és explícitament reconeguda pel valencià i, per reblar el clau, la darrera peça del disc, arranjada també pel propi Santi Navalón és la cançò "Sue", composada a mitges per David Bowie i Maria Schneider, que figura al disc pòstum de Bowie i que guanyà un Grammy a la millor cançò.

Si un repassa l'historial de Santi Navalón, no té gens d'estrany aquesta inclinació estilística, donada la seua participació, com a teclista i pianista, acompanyant coneguts grups de pop, rock i coses semblants, a part de les seues actuacions amb músics d'estricte jazz.

Com veieu no hem parlat tant del Navalón com de les seues  influències, reconegudes explícitament per ell al disc. Però això no és pas dolent. Senzillament és que és un músic què té les orelles ben obertes al que es fa al món i té una camaleònica facilitat per "absorbir", com una esponja, tot el que passa pel seu costat i després passar-ho per la seua sensibilitat.

Com he dit, ha estat probablement el disc que més m'ha agradat de la formada del 2017 produïda per estes terres. Escolteu-lo amb atenció i, a ser possible, compreu-lo. Vos pagarà la pena.

Julia Hülsmann: el jazz centreeuropeu d'una dona

Programa 734

No està massa sobrat el jazz europeu de veus femenines que arriben a tindre un cert ressò públic. Una troballa accidental a la ràdio, amb una versió de la "Nana" de Manuel de Falla, traslladada al llenguatge jazzístic amb una cura, una sensibilitat, un amor per la peça enormes, sense desfigurar en absolut l'original del gadità, em va fer iniciar la recerca. Encara que el nom em sonava, no l'havia escoltat encara: la recerca va pagar la pena.

El disc que escoltarem, on estava la peça de Falla esmentada, s'anomena "In Full View". Publicat pel segell de Manfredd Eicher -ECM- que no sol equivocar-se en la gent que fitxa i que, a més, dona total llibertat als músics sense forçar mai la seua línia a la recerca de la comercialitat (observeu el seu catàleg), ja era un garantia, però el resultat va ser una de les millors experiències en l'escolta d'un grup de jazz modern darrerament.


Julia Hülsmann va néixer a Bonn el 1968. Va prendre classes de piano clàssic a partir dels onze anys i va montar la seua primera banda als 16. El 1991, es va traslladar a Berlín per estudiar piano jazz a la Universitat de les Arts (HdK) i l'any següent es va unir a la Jove Orquestra de Jazz Alemanya (BuJazzO). Des de 1997, Hülsmann ha treballat amb el seu propi trio, tocant en clubs i festivals de tot Alemanya, fonamentalment, sense fer grans gires fora del seu país, cosa que pot explicar la seua manca de reconeixement més enllà.

El seu treball d'aprenentatge es va fer amb una excel·lent colecció de mestres es troben gent com Walter Norris, i David Friedman. Mentre estudiava va anar a tallers amb gent com l'inspirador Richie Beirach, la gran música Maria Schneider (repetidament escoltada en este programa) o també Jane Ira Bloom, que, com podreu veure a la web, vaig presentar els dos penúltims programes.

Més interessada en la compJúlia Hülsmann,osició i la recerca d'un so propi i exercint el seu mestratge en una prestigiosa escola de Berlín, la seua discografia, encetada amb altres gravadores, es va engreixar molt profitosament a l'entrada a ECM el 2008 amb, per ara, poc més d'una dotzena d'àlbums.

 Júlia Hülsmann, que manté com a base del seu treball interpretatiu el format de trio amb Marc Muellbauer (baix) i Heinrich Köbberling (bateria), ha anat incorporant intèrprets a les seues gravacions i actuacions, en forma de quartet, quintet i octet fins i tot, sense perdre mai el so característic en  el qual ha sabut integrar les noves incorporacions.

La tradició musical i l'aprenentatge primerenc marquen clarament en el seu estil, un estil que recorda més la música de cambra europea que la d'un "combo" jazzístic a l'ús, malgrat que va començar la seua carrera, lògicament, versionant clàssics dels músics afroamericans.

El seu so suau, plàcid, mesurat, sense que sobren notes, pot recordar a la música de cambra europea dels darrers dos segles (Satie, Mompou) però amb una flaire jazzística molt estilitzada, molt treballada, amb moments de gran lirisme -una característica del seu estil.  El seu piano mai apareix en un primer pla aixafant els seus col·legues, ben al contrari, tant els solos com les autories de les composicions, estan repartides entre tots els components del grup.

El pianisme de la Julia Hülsmann recorda potser a Chopin o Liszt en la delicadesa, no atacant mai les tecles amb força, més bé acaronant-les, a la recerca de la subtilesa.

El 2012, el trio es va convertir en un quartet amb l'addició del trompetista anglès i intèrpret de flugelhorn Tom Arthurs, una formació amb la qual va llençar el disc que escoltareu al programa "In Full View".

Uri Caine: "La Passió d'Octavi Catto", un cant a la llibertat i la democràcia

Programa 525

El personatge

El protagonista de hui ja havia visitat el nostre programa. El seu darrer disc, però, m'ha copsat de tal manera que, en certa mesura, he cregut que era la meua obligació difondre la peça que aneu a escoltar.

Uri Caine (Filadèlfia, 8 de juny de 1956), va créixer en una família intel·lectual i oberta a Filadèlfia. El seu pare, professor de dret a la Universitat, i la seva mare, poetessa i professora de literatura, van assegurar la millor educació musical possible al seu fill, fent-lo estudiar amb el pianista francès Bernard Peiffer. Durant els seus quatre anys d'estudi junts, Peiffer va ensenyar a Caine no només la tècnica del piano, sinó les possibilitats de la música.

Cada setmana, Caine portava una nova composició a la lliçó; professor i alumne desconstruïen i reconstruïen la peça, a transformar la seva melodia, harmonies i estructura en direccions completament diferents. Juntament amb l'escolta de gent com Herbie Hancock i Oscar Peterson, aquest rigorós estudi amb Peiffer va introduir Caine a la teoria del jazz. Actuava en clubs de jazz de tota Filadèlfia quan va començar els estudis amb el compositor George Rochberg al Programa de Becaris de la Universitat de Pennsilvània. Triant el seu propi camí d’estudi, Caine va prendre classes de música, literatura i altres interessos per a un programa divers i ben fonamentat, mentre va tenir oportunitat de tocar en bandes de llegendes com Hank Mobley, Philly Joe Jones i Mickey Roker, herois locals com Bootsie Barnes i futures estrelles com Grover Washington Jr. i continuà treballant tots els gèneres com a solista i amb els seus propis conjunts acústics i elèctrics. Ha treballat en grups dirigits per John Zorn o Don Byron, ha tocat amb conjunts de cambra de primer nivell, com el Quartet de Corda Arditti i l'Orquestra de Cambra de Los Angeles,i ha rebut encàrrecs de l’Orquestra de Cleveland, l’Orquestra de Filadèlfia, l’Orquestra de Cambra de Suècia, l’Orquestra de la BBC i la Boston Symphony.

Al començament dels anys 2000 va atreure l'atenció internacional sobre els seus projectes de reelaboració, reinterpretació i reinvenció de les obres de compositors clàssics incloses les variacions Goldberg l'any 2000 (camins de la música 210) i treballs sobre Beethoven, Mahler,Schumann i Giuseppe Verdi.


L'obra

A la tardor del 2017, Filadèlfia va donar a conèixer una estàtua d’Octavius ​​Catto davant de l’Ajuntament. Fill d'esclaus manumitits, era un lluitador per la llibertat de la gent afroamericana del segle XIX conegut per la seva tasca d’abolicionista, educador, jugador de beisbol i pioner defensor dels drets civils i de vot dels seus germans.

Caine coneixia les línies generals de la història d'Octavius ​​Catto en créixer a Filadèlfia. La seva comprensió i estima de la vida de l’activista es va aprofundir després de llegir la seua biografia "Tasting Freedom".

La Passió d’Octavius ​​Catto, d’Uri Caine, escrita per a orquestra, conjunt coral, cor i vocalista de gospel i trio de jazz, va ser encarregada per dues associacions progressistes de Filadèlfia. La seva composició de deu parts documenta l’activisme de tota la vida de Catto, que va ser interrompuda pel seu assassinat durant els aldarulls del dia de les eleccions de 1871 (la Guerra Civil americana acabava el 1865) perpetrada contra els filadelfians afroamericans quan intentaven exercir el seu dret a vot -guanyat dos anys abans amb la 15ena Esmena a la Constitució- per l'expeditiu mètode d'assassinar-los quan anaven a votar.

Caine selecciona esdeveniments clau de mitjan segle XIX al voltant dels quals crea algunes de les deu parts de la cantata i glossant, als altres, diversos aspectes de la vida de Catto. Després d'una breu introducció, Caine dedica la segona part a l'incendi del Pennsylvania Hall, construït per la Societat Antiesclavista, què va obrir-se el maig de 1838 per celebrar una convenció de tres dies pels abolicionistes, cremat als cinc dies de la seua inauguració amb la connivència dels bombers i les autoritats locals. La resta dels deus apartats es dediquen a glosar diversos aspectes de la vida d'aquell lluitador, amb tres fragments finals que dedica al seu assassinat, al dolor de la seua parella i a la pervivència de la seua memòria.

Com a llaç final, Uri Caine, a l'igual de que Maria Schneider, ha col·laborat en la creació d'una gravadora independent (https://winterandwinter.com) per difondre música d'avantguarda per internet, sense el suport físic, en  casos, del CD.